BON VENT 2019, ÀNIMS 2020

TEMÀTIQUES DEL 2019

Acabem aquest resum bloguer de l'any, tal com vam fer l'any passat, desbancant-lo del segon lloc i ocupant-lo amb mèrit per les seves 133 entrades! Són 18 més que l'any passat, i a 27 de superar el màxim. Sincerament, estic sorprès, no em donava la sensació de que n'hi haguessin tantes.
Aquestes cent trenta-tres entrades han parlat de les temàtiques (o categories) en què divideixo els temes en la següent proporció:

- Entrades sobre llibres, un 19%
- Entrades sobre cinema, un 16%
- Entrades sobre diversos aspectes del quotidià diari, un 14%
- Entrades sobre Catalunya i televisió, un 13%
- Entrades sobre el Barça, un 12%
- Entrades sobre futbol, un 10%
- Entrades amb temes sorprenents, sobre educació, escola i món, un quàdruple empat al 8%
- Entrades sobre aquest blog amb un 6%
- Entrades sobre música, un 5%
- Entrades sobre viatges, castells, lleure, teatre i Món Jove, totes amb un 2% excepte la darrera amb un 1%
Han canviat algunes coses respecte l'any passat. Sorprèn, per una banda, la caiguda d'entrades sobre Catalunya. No serà perquè la cosa estigui desinflada, però és veritat que parlem per parlar, ja que tot està gairebé igual. L'únic que destaca són les accions que es van fent. Llibres i cinema es mantenen al capdavant (cinema baixant força també pel què ja vam comentar a Les millors de l'any). Aquest descens important de les primeres classificades de l'any passat han permès repartir més les altres categories.
Sorprèn també la pujada de televisió, però que es complementa amb la baixada del cinema que dèiem. No pugen tant, però també, escola i educació, Barça i futbol, món i sorprenent, mentre les altres categories es mantenen constants. Entra de nou Món Jove, gràcies a la visita de les colònies, però és evident que és una categoria destinada a quedar-se en blanc any rere any, com li pot passar a castells d'aquí poquet si les coses no canvien.
Fins l'any que ve, any que arribarem finalment a l'entrada 1.000!!! Tothom preparat!!!

LA FLETXA NEGRA

Des del curs passat que passo més estones a la biblioteca de l'escola. Endreçant i remenant, sempre
m'estic una estona en els llibres clàssics de literatura per tal de donar-me idees per futures obres de teatre, ja que aquest any en cauen dues més. Aquest estiu vaig anar més enllà ja que em vaig endur un clàssic de ciència ficció, L'home invisible, que va ser una de les meves lectures de les vacances.
Així, vaig pensar que no seria mala idea llegir clàssics de la literatura universal, llibres conegudíssims però que pel què sigui, mai havia llegit. Aquell de Wells va ser el primer, i ara ha estat el torn de La fletxa negra de Robert Louis Stevenson (autor de L'illa del tresor entre altres).
La novel·la és una història medieval, dels voltants del segle XIII, quan a Anglaterra hi havia les guerres entre Lancaster i York. Amb el rerefons d'aquesta lluita, coneixem un jove, Dick Shelton, que descobreix que els que l'han estat protegint i educant són en realitat, els assassins del seu pare. Això provoca canvi de bàndol i col·laborar amb els bandits de La fletxa negra, l'objectiu dels quals és acabar amb la vida dels seus opressors. Tot amenitzat per l'amor amb una donzella amb qui es voldrà casar.
És una historia interessant, però la veritat és que força enrevessada. Segurament, els coneixedors de la història d'Anglaterra ho tenen tot més situat, però per incults en el tema, costa una mica seguir els espais, els bàndols i els personatges que apareixen. Si un anglès llegís les cròniques de Jaume I segur que tampoc se'n sortiria. Així doncs,, el fet principal ha estat l'embolic de gent i a qui seguien cada un, etc. La història però, sembla senzilla però forçada. En el fons, la fletxa negra és un personatge secundari més, ja que se centra absolutament tot en el jove Shelton. Descartada com a obra de teatre perquè hi ha pocs personatges que tinguin molt paper i s'hauria d'omplir amb massa soldats i bandits amb número.
Mentre l'anava llegint, m'ha vingut una reflexió. Un dels aspectes que han fet dificultosa la lectura, segurament el principal factor, és el llenguatge. Escita fa molts anys, i traduïda al català també un grapat, el vocabulari i gramàtica utilitzats són típics de fa un parell de segles, i sense dubte fa feixuga la lectura, Possiblement, traduïda a un llenguatge més modern, el llibre seria més entenedor. La reflexió me l'he feta pensant en les lectures obligatòries que es posen en algunes escoles a ESO i Batxillerat. M'imagino joves actuals obligats a llegir Quixots, celestina, Mirall trencat, Madame Bovary... grans clàssics de la literatura, però amb un llenguatge massa antiquat pel nostre jovent. No crec que siguin lectures motivadores pels nois i noies, i segurament els fa avorrir la lectura. Evidentment, s'han de conèixer i treballar, però potser d'una altra manera que impliqui la seva lectura obligada. Cal buscar noves obres, i segur que moltes escoles ho fan, però no totes, i això, perjudica la cultura del jovent.

LES MILLORS DE L'ANY (II)

Aquest any no ha estat molt prolífic en pel·lícules, ja que he estat més enganxat a les sèries de tv, i això ha minvat la part cinematogràfica.Els dies de planxa, enlloc de peli, eren capítols de Vikings, War of the worlds. Apart de no haver tantes pel·lícules, també ha passat que moltes vegades no les he encertat. Un cop feta la llista, ha estat molt fàcil treure les que no m'han dit ni fu ni fa, fins al punt que n'han quedat només nou! L'any passat vaig escriure el top 10... Clar, és que em falta la darrera d'Star Wars! Sembla ser que no podré veure-la abans d'acabar l'any; aquesta era la desena peli per fer el top. Però al no ser-hi i quedar-ne 9, farem com amb els llibres, el top five. És difícil, perquè com he dit al principi, no han estat massa espectaculars, de manera que ho farem més per eliminació que no pas per mèrits, excepte segurament, la número 1 de l'any. És a dir, hi hauria la primera, i totes les altres empatades en el segon lloc, que ordenaré de manera casual. Aquí van:
5a: Frozen 2: Es pot dir tot de Frozen, però la força de les seves cançons, els missatges amagats dins la trama, la manera com es planteja, la porta a entrar en aquest top five en detriment de Green book, que potser també s'ho mereixeria.
4a: Llarga vida i prosperitat: La peli sorpresa de l'any, com ho va ser Ladybird i Colossal en el seu moment. Aquesta road movie em va robar el cor.
3a: Dumbo: Doncs sí, aquesta versió de Tim Burton li dóna un parell de voltes a la història original i en surt una bona peli i molt interessant.
2a: Yesterday: Tot i que les expectatives dle tràiler eren molt altes, i després potser no les va acabar de complir, l'originalitat de la trama la col·loquen fàcilmetn en el punt més alts del rànquing.
1a Avengers: End game: He de reconèixer que em fa una mica de vergonya posar-la com a primera, però és que la conclusió final de totes les pelis de superherois que s'havien muntat els de la Marvel, mereix aquest reconeixement. I és clar, és que és espectacular. Si hagués vist Star Wars segurament seria al segon lloc, així que primer premi merescut.

ELS MILLORS DE L'ANY (II)

Tal com vaig fer per primer cop l'any passat, procediré a fer un repàs dels llibres que han passat per les meves mans aquest any 2019 que ja està a poc d'acabar-se.
La primera sensació és que no n'he llegit tants com el 2018. N'hi ha hagut alguns que han estat de llarga durada, he notat que agafava menys sovint un llibre... tot d'ímputs que em porten a aquesta sensació. I quan arriba el moment de fer recompte, no només no en surten menys, sinó que en són dos més! Un total de 19 llibres en un any! Renoi, sí que m'hi fixo, sí que ho valoro poc... Suposo que hi han tingut a veure coses com que el primer llibre de tots, "Foc i sang" vaig necessitar dos mesos i mig per llegir-me'l perquè era llarg i no trobava el moment; també deu tenir a veure el fet que dos dels llibres tenen a veure amb Harry Potter i han estat més una feina que una lectura habitual. A més, el primer dels Potter, la pedra filosofal, ja l'havia llegit (no té entrada pertinent); pot haver influït el fet que dos dels llibres són clàssics de la literatura que també estic revisant (L'home invisible i La fletxa negra); quatre llibres més són educatius o de reflexió. Tots aquests factors deuen haver provocat la sensació que comentava.
La llista del 2019 és la següent:
- Foc i sang
- El dia que Barcelona va morir
- L'emoció d'aprendre
- Fungus
- Cançó de sang i or
- La vida que aprenc
- La desaparició d'Annie Thorne
- Viatge per la màgia de Harry Potter
- La llegenda de Sigurd i Gudrun
- Sal roja
- La dona a la finestra
- Harry Potter i la pedra filosofal
- L'home invisible
- Enseña como un pirata
- Els àngels em miren
- La planta mil
- La noia salvatge
- Ni princeses ni pirates
- La fletxa negra
Ara és qüestió de veure quins són aquest any els llibres del top five (em sap greu per Foc i sang, la saga Targaryen, genial, però poc engrescador):
5è: La dona a la finestra, un bon llibre d'intriga, que es va fer molt amè de lectura, ja que em va enganxar força.
4t: L'emoció d'aprendre, com vaig escriure en el seu moment, la lectura de les històries que ens presenta en César Bona em van fer venir ganes de tornar a l'escola!! Crec que l'hauré de tornar a llegir...
3r: La desaparició de l'Annie Thorne. dos dels tres thrillers d'aquest any, al top five (només faltaria La noia salvatge, que estari al top ten). En aquest cas, encara més emocionant que la dona a la finestra.
2n: Cançó de sang i or: la novel·la històrica catalana en toa la seva esplendor, genial.
1r: La planta mil. Caram, thriller de ciència ficció, però el més curiós és que aquesta novel·la la trobem a les prestatgeries de "Per a joves". Doncs mira, potser sí, però per mi   ha estat el descobriment de l'any. La segona i tercera part ja estan esperant el seu torn.

MERLÍ 2

Aviat farà dos anys que es va acabar una de les sèries que més va fer parlar dels últims temps. Merlí explicava les històries d'un professor de filosofia molt particular i el seu grup d'alumnes als dos cursos de batxillerat. TV3 va tancar la sèrie en dues temporades de manera que fos impossible la continuació del personatge. Però allà on hi ha or, no li diguis a les televisions que no hi vagin, així que Movistar compra els drets i ara han estrenat i acabat la primera temporada d'un spin-off de la sèrie.
Merlí - Sapere aude segueix les passes d'en Pol, l'alumne "predilecte" del Merlí, que s'estrena a la facultat de filosofia. Així, veiem com vol convertir-se en professor, però primer haurà de fer la carrera. Així, tenim trames noves, personatges nous (tots els nous companys d'universitat i professors catedràtics) ies va aprofundint per altres camins. Així, no s'entra gens en les famílies, excepte la pròpia del Pol i la d'un dels personatges, en Rai. Repeteixen també apareixent sovint en Bruno i la mare del Merlí.
Ara que ja han anunciat que es farà una segona temporada d'aquest Sapere aude, valorem positivament la primera. Com sempre, a la pregunta si calia, seria un no, però clar amb la de programes i sèries horroroses que fan a la televisió, doncs més val allargar-ne aquestes que no pas aguantar-se amb coses absolutament patètiques. Doncs com deia, no ha estat malament. Es nota que els que estan al davant són els mateixos que els del primer Merlí, de manera que l'estil és molt semblant. Continua aquesta predilecció pel tema sexual en tots i cada un dels personatges, i la veritat és que molts d'ells no s'acaben de definir. Està bé perquè posen la normalitat en moltes de les orientacions sexuals. Sense anar més lluny, el Pol és bisexual, de manera que tot el què sigui trencar tabús en aquest aspecte, millor. Segueix sent una sèrie no apte per primària, tot i que molts la miren. Ja se sap que els pares deleguen la responsabilitat del seus actes audiovisuals en l'anarquia i el "Deixa fer". Sense comentaris.
Els nous personatges estan força ben pensats i escollits, hi ha una mica de tot. El personatge del Biel és el meu preferit, el típic que no sap què fa allà, que gairebé tot li surt malament, i l'actor que l'interpreta ho fa amb molta naturalitat, molt creïble. Així que tot i estar sense Merlí, la sèrie avança a bon ritme.

AUTOPISTES DIFERENTS D'ABANS

Ja fa més de dos mesos que van tenir lloc les marxes per la llibertat, una de les respostes a la sentència dels presos polítics. una de les poques que no va acabar amb corredisses, càrregues ni violència. El motiu és evident, perquè no hi va anar la BRIMO ni la PN ni la GC. està demostrat que només hi ha merder si ells apareixen.
Bé, doncs ja fa més de dos mesos i el dit gros del meu peu esquerre encara no s'ha recuperat del tot. No, is al final hauré d'anar al metge, perquè pobre, fa una pinta... La qüestió és que aquells 70 km caminats en dos dies van donar lloc a força curiositats, anècdotes, mini-aventures, emocions, de tot una mica... Però n'hi ha una que sembla que m'acompanyarà força temps, qui sap quant. Almenys és un efecte secundari que encara em dura. M'explico. Resulta que ara, quan vaig en cotxe i passo per algun dels trams per on vaig passar caminant, em vénen flaixos d'aquells dos dies. Recordo perfectament que hi vaig passa caminant i no en cotxe. Veig aquella gent que sortia de les fàbriques a veure'ns passar, veig aquella corba que es feia interminable, veig aquell pont d'on penjava una estelada gegant, veig aquella rotonda per on ens vam desviar, aquell passeig on hi havia un veí amb un altaveu al la terrassa... És un efecte curiós, aquest. Segurament mai tornaré a veure aquestes autopistes com el què realment són, carreteres amples que comuniquen poblacions, sinó que veure els meus peus trepitjant l'asfalt passa rere passa. Sí, és un efecte curiós, tot i que pels meus acompanyants, potser no tant, perquè cada vegada que hi passo faig el comentari. Va camí de fer-se crònic, i convertir-se en el típic tic de la gent gran que recorda les seves batalletes, una vegada i una altra, davant el casament de l'audiència del moment, farts de sentir la mateixa història cada vegada: "Sabeu? Per aquí on passem ara, jo vaig passar-hi caminant!"
Per altra banda, vaig fent selecció dels moments més especials. Ara per ara tenim:
- L'emoció del començament a La Garriga amb tota la gent que s'hi aplegava.
- Els primers km, quan res em feia mal
- Granollers que no s'acabava mai
- La gent que ens saludava
- Els cotxes i camions que ens pitaven donant ànims
- Els cotxes i camions que ens dedicaven paraules florides (poquets)
- El brou del primer dinar
- Sabadell que no s'acabava mai de mai de mai
- L'arribada a Sant Quirze
- El sopar
- Dormir en matalàs
- Les trobades amb coneguts al llarg dels dos dies
- L'entrada a Barcelona
I tants i tants altres moments que quedaran gravats amb tantes altres mobilitzacions dutes a terme. Esperem que serveixin d'alguna cosa.

PERSONA DE L'ANY

Setze anys. Amb només setze anys la Greta Thunberg ha aconseguit ser portada de Time amb el títol
de "persona de l'any". Hi ha qui la posa a la carrera del Nobel de la Pau. Però la veritat és que amb premis o sense premis, la Greta s'ha guanyat un lloc dins l'aparador de personatges que són més influents en l'època actual.
Segurament poc s'ho imaginava quan amb 15 anys va decidir, de comú acord amb la seva família, fer vaga escolar cada divendres. I allà la tenien, davant el parlament suec amb la seva pancarta de "Vaga escolar pel clima". Sigui com sigui, la seva acció, gràcies a l'impacte que tenen les xarxes socials avui en dia, i més entre la gent jove, es va començar a escampar per tot arreu, i de mica en mica es vana anar sumant més i més joves a la vaga escolar,., tant a Estocolm com a altres ciutats europees i seguidament del món sencer. Així va néixer l'ONG "Fridays for future" i amb la broma, ha anat viatjant i fent discursos davant de miler de persones, tan joves com polítics i governants, a l'ONU o a les cimeres del canvi climàtic. És tot un fenomen.
Particularment, a la classe n'hem parlat força, d'ella, tant el curs passat com aquest. Posant-la d'exemple de què vol dir fer-se un propòsit, lluitar per un objectiu, etc. I fer entendre que la barrera de l'edat ens la posem nosaltres,i que per molt nens que siguin, si es proposen alguna cosa, ho poden aconseguir o com a mínim, sentir-se orgullosos de la seva feina o també fer-la visible al món que els envolta. Sí, sóc un fan de la Greta, i tant.
Malauradament les elits de la societat capitalista, els governants del paisos més rics, són és clar, els principals enemics de la causa contra el canvi climàtic. No és que siguin enemics de la Greta, és que la seva ànsia de poder i diners els fa col·laborar amb totes les empreses i sistemes que provoquen l'augment de la temperatura al planeta. Fer cas als científics que ens alerten d'aquest perill és perdre poder i riquesa per ells. La figura de la Greta, convertint-se en una icona de la lluita, l'ha posat en el seu punt de mira, i aquesta colla de degenerats feixistes i malvats la ignoren, la menyspreen, la insulten... Per sort, està ben rodejada de gent que la protegeix d'aquests imbècils i que l'aconsellen en les seves paraules, fent per exemple, riure-se'n de les seves mofes amb ironia. per exemple, quan en Bolsonaro la va insultar dient-li pirralha, ella ho va fer servir per posar-s'ho al perfil de les xarxes. altres criticaran que s'ha convertit en una marca, que hauria d'estar a l'escola, etc. A veure, si es volen preocupar pels nens i nenes que no vana escola, que comencin a a lluitar contra l'abandonament escolar i els problemes a les escoles d'alta complexitat, no cal que es preocupin per ella. La qüestió és que els que la critiquen només tenen un nom: feixistes. Mentrestant, seguiré posant-la d'exemple als meus alumnes, alhora que conscienciem sobre la urgència climàtica i promovem accions que vagin més enllà de les papereres de reciclatge, perquè aquesta és una altra; per molt que reciclem, si els governants i empresaris no fan res, ens anem a la merda igualment. Necessitem moltes més Greta's!

DONCS NO

Deia fa cosa de pocs dies: "Pinta molt bé". Doncs no. Bé sí. Pintar, pintava molt bé. El primer
episodi, com comentava en aquella entrada, tenia molt ganxo. La coneixença dels personatges i l'atac extraterrestre que no saps com serà, quan vindrà, i la senzillesa en què té lloc i el dramatisme implícit que té aquest atac, que elimina gairebé tota la humanitat de cop.
Quan vaig escriure l'entrada, ja havia vist el sego capítol, i la baixada de la tensió ja era evident. Però després del començament era lògica una pausa. La resta dels episodis (6 més, vuit en total, es veu que ara s'ha posat de moda que siguin vuit) han seguit la tendència a la baixa, i m'han deixat ben fred. La trama se centra en com evolucionen els diversos grups de supervivents que hem conegut: els de Londres, els dels Alps i els del nord de França. La connexió entre els primers i els últims és evident des del primer dia, i cada cop més per la connexió entre els dos personatges joves, mentre que la científica i els soldats dels Alps, van fent a la seva, amenitzat pels descobriments de la doctora.
Ara bé, tot es redueix en veure com avancen aquests grups de personatges, però tampoc sense que els passi gran cosa; la veritat és que en alguns moments es fa avorrida perquè no passa res especial, cosetes petites però insignificants. Els descobriments que fan tant l'astrònoma als Alps com el professor universitari passen absolutament desapercebuts, Ni s'entenen ni es posen molt en pràctica o primer pla. Els extraterrestres, o més aviat les màquines que apareixen són poc espectaculars, no tenen cap element que els faci terrorífics o especials, i el soroll que fan de màquina espatllada és una mica ridícul. Una de les errades és que amb el soroll que fan, de vegades ataquen per sorpresa... Home! Si se'ls sent d'una hora lluny!
El final de la temporada sembla que dóna peu a una teoria força curiosa i diferent, però ens deixen amb la mel als llavis. Podem acceptar una segona temporada, sí. Però no més si ha de seguir aquest ritme una mica anodí. Ja té nassos que el més espectacular hagi estat el final del primer capítol i el final del vuitè. Això vol dir que hi ha algú amb idees creatives al darrere. No s'entén perquè no hi ha més creativitat en els capítols intermedis.
Per últim, com ha passat altres vegades, una cadena rival de la Fox ha filmat una altra versió de La guerra dels móns, ambientada a finals de segle XIX, de tres episodis. A veure si era aquesta la bona!

NI PRINCESES NI PIRATES

Ni princeses ni pirates és un llibre de la Núria Solsona. Darrerament molts dels camins m'estan
portant cap a aquest tema, el de la igualtat de gènere. Primer va ser veure aquest llibre en una llibreria abans de l'estiu. Me'l vaig apuntar perquè com a mestre, és un tema que em preocupa i m'interessa. Després va ser en escollir l'obra de teatre per als alumnes d'aquest curs. L'escollida fou "Balons roses i nines fusteres", que veurem el proper gener i tracta del tema. A continuació, uns joves que ens vénen a fer unes xerrades i activitats sobre la igualtat de gènere el passat novembre. I finalment, decidim a l'escola començar a posar mans a la feina sobre aquest tema per poder fer accions ben aviat. Estava clar que el llibre havia de caure. I així ha estat.
En el llibre s'exposen moltes de les situacions del dia a dia que reflecteixen la desigualtat que regna a la nostra societat. Com imatges, llenguatge, maneres de fer que tots duem a terme diàriament són les rests d'una herència absolutament masculinitzada. Sense anar més lluny, he utilitzat el genèric "tots" per incloure a tothom. És que potser cal dir sempre "tots i totes"? Segur que podem trobar moltes formules. Fer-ho, buscar paraules que diguin el mateix sense especificar gènere, etc. Com ja passa en el tema de l'educació emocional, no n'hi ha prou en creure-hi, hi has de viure. Va donant algunes idees per intentar donar la volta a la situació des del món educatiu (famílies i escola). Quan parla dels joves, fa incidència en les assignatures i com es pot fer més visible el paper de la dona en cada una d'elles (per exemple, història, literatura, ciència... àrees des de sempre vistes des del punt de vista dels homes escriptors, reis o científics). Però després de llegir-lo, me'l prenc més com un llibre de conscienciació que no pas un manual d'instruccions. En molts moments, repeteix idees i exemples, cosa que referma aquesta idea, ja que la intenció és més adonar-se del problema. Les solucions, que proposa són molt bàsiques. Si a l'escola volem endinsar-nos i apostar fort per la igualtat de gènere, haurem d'anar molt més enllà del llibre, seguríssim.
Un dels capítols més interessants és el que parla sobre la vida al pati de les escoles. Tal com estem nosaltres, ha estat força inspirador. Així doncs, bon punt de partida pel què promet ser un projecte important, si de debò ens mullem.

FROZEN 2

Frozen va aparèixer el 2013. El què havia de ser una nova pel·lícula més de la factoria Disney, es va convertir en un fenomen de merchandising absolutament brutal. De la nit al dia ens vam trobar envoltats de productes Frozen. Dos anys després, encara eren estrella absoluta dels catàlegs de botigues. Per no parlar de la ja mítica cançó Let it go, escoltada i versionada centenars, milers de vegades. La peli en sí, estava força bé. Alguns puristes criticaran que segueix el model de les princeses, l'amor idíl·lic i totes les crítiques possibles, però la veritat és que ho treballa des d'un punt de vista en què els personatges femenins són protagonistes absoluts i totalment empoderades contra el poder masculí.
Però deixem-nos de Frozen per parlar de la seva continuació. Fa poques setmanes es va estrenar la segona part, Frozen 2. Per començar, el simple fet d'haver trigat sis anys ja ve a dir que no han volgut fer qualsevol xorrada. I tot i que evidentment, podem dir, que no calia, els ha quedat una peli força correcta. La trama, uns anys després dels fet de la primera part, venen a explicar una mica d'on vénen els poders de l'Elsa. La idea està bé, tot i que penso que per nens i nenes, és potser un pèl complicada si vols entendre-la bé.
El millor, sense cap mena de dubte, les cançons. Són molt potents i boníssimes. Han prioritzat les cançons de solista (intentant buscar una nova Let it go, cosa que és impossible. Hi ha bons intents per aconseguir-ho, però no hi haurà cançó brutal, per molt que Aurora arribi al top dels tops. Les altres són igual de bones, i trobem similituds amb les de la primera part (la divertida del començament, la paranoica (en aquest cas és en Kristoff en una cançó d'amor que és una burla de les cançons d'aquest estil, imitant videoclips clàssics...) Sense dubte, escoltades de nou,són molt millors dins de la pel·lícula, amb les imatges, que no pas soles. Això vol dir que Frozen 2 és un tot.
Segur que sortiran moltes veus dient que no val res. A ells els diria si han vist la resta de la cartellera infantil, que no trobaran tanta qualitat segur. I sobre el tema de les princeses, i l'amor, etc. la veritat és que sense disculpar-ho, la meva generació i les dels voltants vam créixer amb les princeses Disney molt més marginades i no som persones odioses ni menjaflors, la veritat... Justament, ara que són més fortes, les nenes continuen creixent en rosa. Ho sento, no crec que siguin les pelis Disney sinó qui educa i envolta els nens i nenes. No vegis Frozen pensant en princeses sinó en dones fortes i valentes.

PEL DAVANT I PEL DARRERA

Estava a punt d'acabar-se aquest 2019 molt pobre teatralment. A veure, no és que anar al teatre sigui una de les activitats més repetides (entre dos-tres cops l'any comptant infantils), tenint en compte el temps lliure real i que tampoc és una activitat diguem-ne, econòmica. La qüestió és que aquest any només havia anat una vegada, i va ser al gener a veure el meu clàssic preferit.
Però mira com són les coses, que he arribat a temps de fer la segona sessió teatral, amb un altre clàssic, en aquest cas de la cartellera teatral barcelonina. Pel davant i pel darrera és una obra que ja s'ha representat a la ciutat fins a cinc vegades (algunes amb un parell de temporades). És una obra que agrada al públic, divertida, original i que et distreu dels problemes diaris habituals.
Veiem primer de tot, l'assaig general d'una obra de teatre, una comèdia d'embolics, de manera que ens van presentant els actors i els personatges que interpreten. A la segona part, el decorat dona la volta i ens ensenyen el què passa al darrere de l'escenari mentre es representa l'obra. I finalment, tornem a veure l'obra per davant, però amb l'afegit dels embolics que tenen al darrere i els conflictes personals com van sortint, provocant una obra totalment diferent.
Doncs com deia, és una comèdia on rius. Potser molt, potser poc, però rius segur. A alguns els farà més gràcia els acudits més irònics, altres riuran amb els cops i trompades, i segurament uns tercers gaudiran amb les escenes més txabacanes. La qüestió és que tothom troba aquells passatges o personatges que els farà més gràcia i riuran, oh i tant que riuran. Segurament per aquest motiu, és una obra que va tornant i tornant i sempre té públic que omple la sala.
De tot plegat, vull destacar el paper dels actors. Potser per ells, aprendre el diàleg i tot el muntatge els és senzill, però vist de de fora, te n'adones que el què fan és representar una mateixa obra tres vegades, i cada una d'elles amb els seus matisos, diferències, i embolics diversos. No ha de ser fàcil evitar confondre el què fas en un moment de la primera escena amb el què has de fer a la tercera. En una portes una plat que deixes a la taula, i a l'altra, el plat el deixes al sofà. Déu n'hi do quin treball. Per mi, és un paper molt estressant el què representen alguns d'ells. Divertida manera d'afrontar dues setmanes que poden ser més estressants que representar l'obra!!!

LA NOIA SALVATGE

Hi ha llibres que des de la primera vegada que passen per les meves mans en una llibreria fins que em
faig amb ell, han de passar un viacrucis de mesos i potser anys. En el cas de La noia salvatge, de Delia Owens, va ser un vist i no vist. Des del primer dia que el vaig fullejar fins que el vaig tenir, potser va passar una setmana i prou. I les coses com siguin, la ressenya estava bé, però no tenia res d'especial, diferent o intrigant. Realment és un cas curiós.
Però al final, em vaig fer amb ell i ha estat l'últim llibre que he llegit, i segurament serà el penúltim d'aquest 2019. La sensació amb la que m'he quedat, és bona, força bona. Sense arribar a l'excel·lent, podem dir que té un notable alt.
Explica la història d'una noia, abandonada de petita a viure sola en una cabana enmig d'una maresma, allunyada de la societat i de la gent, aprèn a viure (sobreviure) dels seus recursos i dels pocs lligams que té amb la resta de persones de la contrada. Malauradament, és acusada d'un assassinat i els prejudicis de la gent del poble que la veuen com una noia salvatge (vet aquí el títol), passen per sobre de qualsevol lògica.
El llibre està força bé. Els capítols combines la història de l'actualitat (l'assassinat, les primeres investigacions, les sospites i el judici) amb la vida de la Kia (així es diu la noia), des de que és abandonada pe la mare amb el seu germà i el pare borratxo i maltractador. A mesura que passen les pàgines, vas agafant "carinyo" amb aquesta història de superació, i vas acompanyant-la en el seu creixement i vivències durant uns quants anys fins que arriba la tragèdia de la qual l'acusen.
Potser en alguns moments molesta tant feedback continu, i seria de més agrair una bona estona d'una trama i una altra del conflicte, però la veritat és que al final, quan encares el judici i com es va desenvolupant el final, són d'aquells passatges que enganxen. I ja se sap que quan hi ha un llibre que em crida per ser llegit en qualsevol moment, bona senyal.
Així que bona lectura, i amb un final que no deixa indiferent.

JA HI TORNEM A SER

Després d'unes quantes temporades (o tongades de mitges temporades) en què veia The walking dead més per inèrcia que per una altra cosa, va arribar la segona part de la novena, on vam tenir un gir sobtat de les trames que van fer revifar la sèrie i l'interès per la trama.
Ara, després d'acabar-se la primera part de la desena temporada, he de dir que ja hi tornem a ser. han estat 8 episodis en què ha passat... res. A veure, sí que han passat algunes cosetes, però no han aportat res de res a la història ni a les meves sensacions en veure-ho. A nivell petit, hi ha hagut cosetes simples (menys pels que o han patit, és clar): la mort d'un dels personatges secundaris que ara portava unes quantes temporades; l'últim dia marxa un dels personatges principals (es veu que fa descans, com han fet d'altres); la fugida d'en Negan... però el més interessant es podria haver ajuntat en un sol capítol i llestos... Però no, han estat vuit episodis on realment el ritme lent ha estat la tònica, i que tenen sort de la tossuderia i la poca intel·ligència dels espectadors com jo, que la van seguint encara que ara vagin dient que ha estat un rotllo. Veurem si tot plegat ha estat com una llarga introducció a una nova segona temporada que serà interessant i que ens mantindrà amb interès com havia fet aquesta mateixa sèrie als seus inicis o han aconseguit altres sèries de les quals ja n'he parlat força en aquest blog.

PINTA MOLT BÉ

Un cop vistes les temporades de la sèrie Víkings, i mentre vaig païnt la primera part de la desena temporada de The walking dead, s'afegeix una nova sèrie a la meva llista de nits al sofà de casa. S'ha estrenat una nova versió (quantes n'han fet ja?) del clàssic de Wells, "LA guerra dels móns".
En aquest cas, ambientat en l'actualitat, tenim el clàssic atac extraterrestre sobre la terra, deixant poques persones vives i amb el repte de seguir endavant, lluitant contra tots els elements.
To va ser veure un tràiler, i tenir clar que havia de veure com es desenvolupava. Tot i que la trama bàsica és arxiconeguda i arxigastada, alguna cosa em deia que calia veure-la perquè semblava tenir un toc diferent a la resta. Un cop vist el primer episodi, he de dir que la cosa pinta molt bé. En aquest primer capítol, tenim per una banda, la presentació dels diferents grups de personatges protagonistes, d'estils i rols diferents, i cadascun en un punt determinat d'Europa (Londres, Alps i nord de França); també hi ha és clar, el descobriment d'una civilització extraterrestre que respon a la nostra trucada interplanetària; i finalment, acaba aquest episodi amb l'atac.
Les presentacions estan bé, tot va bé, però he de dir que els darrers deu minuts, la preparació de l'atac extraterrestre i el mateix, tenen una intriga i provoca un nerviosisme força important. La veritat és que en aquells minuts, se'm podia tallar la respiració. I clar, com si no hagués vist invasions extraterrestres per la tele, jo! Així que cal reconèixer el mèrit d'aquesta per aconseguir posar-me nerviós una bona estona. Així que sí, crec que pinta bé, i tinc ganes de posar-me al dia (l'estan fent actualment, vaig cinc capítols endarrerit).
Veurem com es va desenvolupant tot després d'aquest atac, veurem si és capaç la sèrie de mantenir la tensió la resta d'episodis, tan bé com ho ha fet en el primer. A partir del segon, els supervivents es trobaran amb un món en què gairebé tothom està mort. Catàstrofe, soledat, humanitat posada a prova, i extraterrestres per allà al mig (que potser són els mes secundaris de la història, ja veurem...) En parlem en unes setmanes... Només espero que si s'acaba, que s'acabi, i no l'allarguin innecessàriament com altres sèries.

NO HI HA COLOR

En quatre dies, tinc l'oportunitat de poder presenciar en directe dos partits del Barça. Però dos partits
molt diferents. Un, el del femení, ahir diumenge, que li vam clavar un 6 a 1 al tercer classificat. L'altre, el del masculí, demà passat, contra el Borussia Dortmund. I encara que ara sembli fàcil, després de veure la golejada de les noies, s'ha de dir que diria el mateix just abans del partit.
És que les sensacions que produeixen les dos equips són ben diferents. Els de Valverde (així es diu l'entrenador, no? Bé, entrenador o titella, és igual) van líders, és veritat, però amb un joc penós. Uns jugadors desmotivats, sense esma, amb una prepotència que és l'única explicació possible quan els veus sortir al camp a jugar amb la sensació de que sent ta superiors, guanyen sense baixar de l'autocar. I davant es troben un equip ple d'il·lusió, amb ganes de guanya, i que moltes vegades els donen mil voltes en intensitat. La veritat és que fa molta llàstima veure aquests jugadors, boníssims, dels millors del món, jugant d'aquest amanera. Fa vergonya. Per això, dimecres anirem al camp sense saber què passarà, esperant que surtin connectats, amb ganes de fer bon joc i ambició per guanyar. Perquè davant no tindran un Leganés, o un Osasuna, sinó un dels millors equips d'Europa.
En canvi, les noies estan fantàstiques. Primeres, i sembla que amb la lliçó apresa dels altres anys. A casa guanyen sempre per golejada, i afora han de treballar més, però aconsegueixen la victòria. Ahir mateix, penso en les noies del Deportivo, que perdien 6 a 0, hi veuen escalfant per sortir a jugar, a les suplents: Oshoala, Vicki i Martens. Patapam! Per sort per les gallegues, com que l'holandesa i l'egarenca venien de lesions, no jugaven des de la temporada passada, van entrar en joc però a ritme d'escalfament, i no van haver més gols. Almenys, les noies es relaxen a partir que guanyen 6 a 0, no com els nois, que van relaxats amb el 0 a 0, guanyant 0 a 1 o fins i tot quan perden, Quin desastre. Ara mateix, prefereixo pagar per veure-les a elles que als dropos. Esperem que no es canviïn els papers i que l'equip masculí es posi les piles i torni a exhibir aquella ambició i humilitat que el va portar a ser el millor equip del món.

SKOL

Aquest estiu vaig decidir començar a veure la sèrie Vikings. Aquesta setmana, amb una nova marató
(inesperada perquè no hi comptava), he arribat al final de la cinquena temporada, la que ara per ara és l'última que s'ha passat per la televisió, en espera de la darrera i definitiva que tindrà lloc entre el desembre d'aquest any i el 2020.
Amb aquesta sèrie he tingut moments de tot. Alguns de bons, amb ganes de seguir i interessar-me per la trama, i d'altres més baixos, en què venien ganes de deixar-ho estar. La conclusió final, en general és bona. Sense arribar al nivell d'altres que he comentat aquí, com Big little lies o, és clar, joc de trons (capítol apart seria Walking dead, que aviat en parlaré), finalment ha aconseguit la meva simpatia. La connexió no ha estat tant amb el protagonista principal, que de fet, a partir de la quarta ja no surt, sinó amb el seu fill, en Bjorn. Segurament ell i sa mare, Lagertha, són els pals de paller de la sèrie. També està en Floki, però el seu paer més secundari, es veu relegat i gairebé marginat a Islàndia tota la temporada, amb una trama paral·lela que tampoc arriba a entendre's massa, ja que tantes inclemències que tenen, i no tornen a casa... Destaca el retorn efímer de Rollo, en el seu paper de comte franc, i les desgràcies dels reis de Wessex, amb la també bogeria de Judith... Moltes, moltes coses...
Quan tot semblava a convertir-se en el fina de la sèrie, el deixen obert per a una darrera temporada, que serà una mica més del mateix. Podrien haver tancat aquí i haurien quedat bé, però haurien hagut de fer un final més èpic, la veritat... ja que ha quedat un final una mica escarransit. Esperarem a veure com acaben doncs les seves aventures i desventures, el retorn d'Aivar, de Floki (suposem), i com acaben els altres fills de Ragnar, Thorby, i és clar, el rei Harald.
I ara que dic el rei Harald, mireu si no va d'aquí a  allà la sèrie, que tota l'estona estan lluitant entre ells, i la següent batalla són amics per anar contra un altre, i a la següent tornen a enfrontar-se. Segurament, els víkings ja ho feien això, alia-se o no depenent dels interessos del moment, però en la societat actual, aquestes accions serien repudiades, tot i que en el fons, és el què fan els nostres polítics cada dia, no?
Per cert, la bogeria de l'Aivar l'ha convertit en un dels personatges televisius més repulsius de la història de les ficcions televisives, no?
Bé deixem-ho, hem gaudit de Víkings i ara toca centrar-nos en una altra.

LA PLANTA MIL

A falta de 50 entrades per arribar a la número mil, parlem del primer llibre de la Katharine MCGee,
una noia de  poc més de 30 anys, La planta mil.
Quan el tenia a les mans cada vegada que passejava per una llibreria, i llegia la sinopsi, alguna cosa em deia dins meu que era interessant. I així, l'anava agafant però el tornava a la prestatgeria. Segurament, el fet que estigués a la secció juvenil, amb totes les sagues de Crepuscle, Jocs de la fam i companyia, eren el fre (juntament amb el fet que és una trilogia) que m'impedien acabar de fer la compra. Però finalment, vaig passar per caixa i me'n vaig fer amb un exemplar.
No tinc cap dubte que quan faci el resum literari de l'any, estarà en el podi. I amb això ja està tot dit, encara que no vaig començar massa bé. Els primers capítols (tampoc massa, els cinc primers, a més no són gens llargs) no m'acabaven de convèncer. I el fet que estigués escrit com sembla que s'ha posat de moda (cada capítol té el títol i és la visió d'un dels personatges) em van fer pensar en què seria una versió cutre d'aquest tipus de novel·les. Però és que, renoi, com m'ha enganxat!!
La trama està molt ben aconseguida. Els personatges molt clars, molt diferents i molt iguals a la vegada, que estan lluny entre ells, acaben connectant tots. Totes les pàgines estan escrites de manera que totes et porten al moment final, que a més ja saps quin és des del principi. M'explico. Any 2100 i escatx, a New York hi ha una torre de 1.000 pisos, una bèstia, on la gent que hi viu, són tants, que formen com una ciutat. Als pisos més baixos els pobres, i als pisos més alts, els rics. Des del primer moment saps que una noia cau des de dalt de tot. I vas llegint les històries, com es van entrellaçant fins arribar a saber què passa al final. I he de dir, que t'enganxa molt.
Sí, és una novel·la juvenil, els protagonistes són joves molt joves, però si no poguéssim llegir aquestes novel·les, tampoc hauríem de veure més de la meitat de les pelis que s'estrenen als cinemes, no? Així que, adéu manies i endavant.
He de dir que la manera com va tot, com comença, com acaba. m'ha recordat moooooolt a la primera temporada de "Big little lies". Ara buscaré a veure si és font d'inspiració, perquè en veig molta, passant per la visió de les protagonistes, tot dones gairebé en la seva totalitat.
Res, que sense cap mena de dubte aquest proper Nadal em faré amb les dues parts que segueixen, ja que les ganes de saber com segueix la història hi són. Per mol copiada que estigui la història, quan enganxa, serà per alguna cosa. Per cert, l'ambientació en aquesta torre, i tots els avenços tecnològics que es descriure, molt interessants. Molt bé tot!

VOTA, VOTA,,,

I com qui no vol la cosa, mig any després es tornen a convocar eleccions a Espanya perquè no s'han posat d'acord els que van sortir votats. I tornem a tenir eleccions, i tornem a tenir campanya electoral, i tornem a tenir els debats i les proclames sense sentit i disparatades de cada un dels partits polítics. Pel què fa a la part que ens interessa, la catalana, per primera vegada es presenten les CUP a les eleccions espanyoles amb l'objectiu de bloquejar-los més. Els de Junts per Catalunya continuen igual i ERC també, però amb en Rufain de cap de llista després del lamentable espectacle de l'intent de legislatura passada, quan van regalar els seus vots al PSOE a canvi de res.
Un cop passades les eleccions, hi ha moltes lectures a fer:
- Ens vam quedar amb 23 diputats, només un menys de la meitat. Que bé que hauria anat tenir més de la meitat de diputats independentistes (en són 48 a Catalunya). Segurament, si molts dels independentistes enfadats haguessin votat, ho hauríem aconseguit.
- Torna a guanyar ERC (no ho acabo d'entendre) però amb dos diputats menys, mentre el Rufian es feia fotos amb gent de VOX
- Entra la CUP amb dos diputats. Ara a veure com ho fan.
- A Espanya guanya el PSOE amb 2 diputats menys, i ara resulta que sí que pacten amb Podemos, que també tenen menys diputats dels que tenien. Per què no van pactar abans i ens haguéssim estalviat veure com els feixistes aconseguien multiplicar els seus suports?Clar, que llavors també ens hauríem perdut la castanya de Ciutadans que ha provocat la dimissió i pèrdua de vista del Rivera.
- Amb tota la repressió que hi ha hagut darrerament, tornarà ERC a oferir els seus vots al PSOE? Hi ha qui diu que clar, perquè és un govern d'esquerres. La mare que els va... En aquests moments, se'm rempamplinfen les dretes, les esquerres i les mitges tintes... Ara només és independència, i després la societat ja es tronarà a posicionar. Però aquesta mania de posar els interessos del partit davant del país en la situació actual, em posa dels nervis... Quina mandra em fan tots els polítics, per favor...
Doncs res, a veure com acaba el conte del congrés, que per nosaltres, acaba sempre igual, rebent més patacades.

ELS ÀNGELS ENS MIREN

Amb el temps que vaig estar sense publicar cap entrada, vaig acabar aquest llibre d'en Marc Pastor.
Ens transporta a una Barcelona actual, però en una realitat diferent, ja que parteix de la situació fictícia de que el referèndum del primer d'octubre ens va portar a la independència. Amb aquest rerefons, hi ha uns assassinats macabres, i el llibre és, bàsicament un thriller d'investigació criminal al voltant d'aquests assassinats, en la línia que va obrir pel·lícules com Seven i succedànies.
La veritat és que tot el què fa referència a la investigació dels crims és el més interessant de la novel·la, el què fa que tingui més interès, que, les coses com siguin, no me n'ha fet tenir massa (d'interès). Només les darreres 50 pàgines m'han atrapat, amb la resolució del misteri, que les coses com siguin, està ben resolt, per lo embolicat que estava tot. Bàsicament hi ha tes aspectes negatius sota el meu punt de vista. Primer, la gran quantitat de personatges i vies alternatives que es van obrint. A cada policia que surt, a cada moment apareix un nom diferent que provoca que quan arribes a algun capítol i et parla de tal persona, ja no saps qui és, si és policia, familiar de les víctimes, amic dels sospitosos... hi ha un excés de personatges que serien totalment prescindibles i afecten a la comprensió del relat.
El rerefons polític, fa que connectis amb coses del procés en què vivim, però és un extra també, força prescindible. És a dir, centrar-se en la investigació en el què donava motius per llegir, i tot el què explicava de la resolució del procés, a veure, fa gràcia, però no té excessiva importància, no deixa de ser palla.
I finalment, la vessant diabòlica del policia protagonista, encara la trobo més fora de lloc que la resta d'aspectes negatius. Què hi pinta un policia posseït per un dimoni aquí al mig? Perquè tampoc és que tingui especial rellevància amb la trama, la veritat... no sé, em va sorprendre força veure tants elements distorsionadors de la trama, que provocaven mareig.
Com deia, a les últimes pàgines, quan s'obvia tot aquest condiment i se centra en els assassinats, llavors sí que tenim teca. Però francament, vist en general, no ha quallat.

REACCIONS

Tan sols fa tres setmanes que va sortir la sentència dels presos polítics. Tres setmanes. Vint-i-un dies. I com la tardor de fa dos anys, aquests dies s'han fet llargs, eterns. Tinc la sensació que fa molt més temps que va passar, sense tenir en compte que des del principi del judici que sabíem que la sentència seria d'aquest estil. Bé, és veritat que hi ha qui pensava que no seria així. Poc coneix el poder espanyol, la veritat...
Ha passat lent perquè han passat tantes coses des de llavors... Moltíssimes. Llàstima que la resposta unitària i contundent de la nostra classe política, els seus companys hagi estat insignificant, nul·la i mancada de cap transcendència. Un cop més, el carrer, la gent, han passat per sobre dels nostres representants, que un cop més, no han estat a l'alçada. I a les portes d'unes noves eleccions al congrés espanyol, han mantingut unes formes pròpies de l'autonomisme més ranci...
La primera setmana va ser la més bèstia i contundent. L'ocupació de l'aeroport promoguda pel Tsunami va ser espectacular i va donar la volta al món. Allà ja vam tenir les primeres mostres de la brutalitat i violència policial que ens va acompanya durant tots aquells dies. Els talls de carrers, carreteres, algunes vies de tren... Concentracions i manifestacions... La marxa per la llibertat des de 5 ciutats catalanes que durant tres deies van caminar 100 km fins arribar divendres a Barcelona. La vaga general del mateix divendres. Més manifestacions. Més talls. L'acampada dels universitaris a plaça Universitat. I així, mil coses fins demà, la propera acció convocada pel Tsunami: l'organització d'actes populars als municipis de Catalunya, aprofitant que és dia de reflexió (quina xorrada de normativa electoral, la veritat...)
La notícia més important ha estat la resposta al carrer, no hi ha ha dubte. Una resposta que ha anat acompanyada d'aldarulls, moltes vegades provocats per la mateixa policia o per infiltrats que es dedicaven a destrossar mobiliari. No estic dient que els encaputxats fossin tots policies. Clar que hi havia d'independentistes. Per una banda, perquè ja n'hi ha prou d'aquest color. I per l'altre perquè moltes vegades era defensa pròpia. No es tracta de justificar o no la violència. Sempre la condemnarem, i direm ben alt que la no-violència és el camí, que cal sempre el diàleg i seguir el camí de la pau per acabar amb els conflictes. Però això no vol dir que m'alarmi per uns quants contenidors cremats, quan hi ha centenars de ferits, i alguns d'ells han perdut un ull. El què ha d'alarmar són les imatges de l'exhumació de Franco, dels actes feixistes amb gent alçant el braç i cantant el "Cara al sol". Això és el què ha de preocupar-nos, i no pas que es cremin uns contenidors o que llencin pintura a les furgones.

ENSEÑA COMO UN PIRATA

Aquest llibre és d'un profe de secundària dels USA, Dave Burgess. És d'aquests profes que cansat de
veure com no funcionaven les coses, va voler canviar la manera de motivar els nanos a les seves classes. Després s'ha convertit en un d'aquests referents que va fent conferències per tot el país.
Quan vaig agafar el llibre, pintava bé, francament, i és veritat, hi ha algunes cites, frases i exemples que et fan reflexionar i que penses que té tota la raó del món. Però també és veritat que moltes de les coses que proposa, aquí, ja som molts mestres que ja hi hem passat i que abans de llegir-lo, ja fa uns quants anys que posem en pràctica algunes de les seves propostes. Per això crec que hi ha hagut una mica de desencant amb el llibre, perquè esperava trobar coses noves i en el fons, apart d'algunes idees, és la confirmació de moltes coses que ja sabia o aplicava. De totes maneres, sempre va bé, rellegir_ho per estar en continu procés de millora.
Per començar, juga amb la paraula pirata (pirate en anglès) sent aquestes lletres les inicials de Passió, Immersió, Relació, Anàlisi, Transformació i Entusiasme, els principals valors o actituds que ha de tenir el mestre per canviar les seves classes; parla de l'entusiasme, com les classes de les 16h han de tenir la mateixa energia que a les 9h; que cal ser vaca lila, diferents dels altres; fugir dels intents de fer que tots els mestres facin el mateix; que t'has d'equivocar i fer lliçons horroroses per poder fer-les millor; es pregunta què vol fer, preparar pels exàmens o ensenyar?
Després d'aquestes reflexions, entren els garfis, les idees per fer les classes més atractives.
I acaba amb un grapat més d'idees: quan li pregunten si així aconsegueix tenir els alumnes motivats al 100% diu que és clar que no, però que els té més motivats que abans; el fet de prioritzar, quan dius que sí a alguna cosa, has de dir que no a una altra; i que sempre seràs el bitxo raro si prens aquest camí, els altres mestres et criticaran, i has d'aguantar.
Un llibre que serveix per donar aire fresc i mira de donar ànims per seguir el camí del canvi de mirada a l'educació.
“Només els que s’arrisquen a arribar massa lluny són els que descobreixen fins on poden arribar” T.S.Elliot

SENTENCIATS

Ja fa més de dues setmanes que va sortir la sentència del judici de l'1-O, condemnant a un total de 99 anys als encausats. El què més, l'Oriol Junqueras, amb 13 anys, i els Jordis, amb 9 anys. Sembla una bestialitat, que ho és, però clar, si compleixen la condemna, voldrà dir que o bé ens haurem rendit com a poble, o bé que hauran guanyat i encara estarem mes sotmesos i oprimits que mai. La meva esperança és que no compleixin aquests anys de presó perquè finalment assolim e l nostre objectiu i un cop proclamem la independència i la complim, a Espanya no li quedarà més remei que parlar i arribar a a cords que incloguin la seva llibertat.
Condemnats per permetre un referèndum, condemnats per desconvocar manifestacions... tots sabem que Espanya vol decapitar a tothom que tingui idees independentistes i tiri endavant qualsevol proposta per mirar de complir amb el mandat del poble que els va escollir. Ens odien, però no poden deixar-nos anar perquè significaria la seva ruïna total. Es quedarien sense res, a la cua d'Europa, i al seu orgull d'espanyol no els passa pel cap aquesta possibilitat. Abans ens maten que deixar-nos lliures. Com es pot ser tan mesquí? Com es pot condemnar a gent pacífica com els Jordis i tots els altres? L'únic que volen és derrotar-nos i els seus arguments i les seves mentides calen en els cervells insignificants dels habitants de l'estat que es creuen tot el què els diuen. Els planyo per la seva ignorància i incultura. Clar que estarien a la cua d'Europa.
Els nostres presos polítics aguanten ferms, i tot i algunes declaracions fora de lloc pels fets viscuts aquests dies de protestes, mereixen tot el nostre respecte i desig de llibertat. La in-justícia espayola és la cosa més rància del món.

LLACUNA

Al llarg dels anys que funciona aquest blog, hi ha hagut diversos moments de parades temporals on
els escrits han desaparegut del mapa. L'aturada més contundent és la que va durar poc més de dos anys, des de l'abril de 2010 a l'agost de 2012. Exceptuant aquest cas, que va ser bàsicament un conjunt de coses, les aturades han anat sent esporàdiques i de més o menys durada.
Aquesta vegada, ens ha quedat un mes d'octubre ben irrisori. Des de l'entrada del primer d'octubre, que fou un recordatori, fins avui, que iniciem de nou el camí, 26 dies més tard. Gairebé tot un mes.
La qüestió és clara i senzilla, un mes de bojos. Ha estat unes setmanes d'autèntica bogeria, on hi ha hagut moments de desbordament i tot: La feina a l'escola, la incertesa que té un nou curs en segons quines condicions, ajuntat al dia a dia del projecte que es treballava, més els paquets que van caient, alguns de solució immediata, i d'altres que es preveuen llargs de feinejar; la situació al país, comparable a la tardor del 2017, quan no sabies, quan sorties de casa, a quina hora arribaries ni d'on, sempre amb la bossa preparada; i el trencaclosques habitual que això comporta per tal d'ajuntar-ho amb la vida familiar, el càrrec a la junta de Twocats, i tres o quatre coses més.
Ara sembla que les coses comencen a quedar encarrilades, i que només el tema país és el què està més lliure de ser interpretat i actuat, que no és poc. Però almenys, la sensació de què personalment es començar a controlar la situació, és més generalitzada, com així demostra poder estar uns minuts fent aquesta reflexió en el bloc.
Així doncs, a l'espera de concentracions diverses, en les properes entrades procuraré explicar què ha anat passant aquests dies (tot el què es pugui explicar, clar...)

DOS ANYS

EMERGÈNCIA CLIMÀTICA

La setmana del 20 al 27 de setembre ha estat una setmana de mobilitzacions a causa de l'emergència climàtica que estem vivint com a societat en aquest planeta; emergència que només veiem la gent del carrer, els ciutadans que no ocupem càrrecs de poder en els diferents governs i/o grans empreses.
I és que no ens enganyem. Tot això del reciclatge, re-utilització, reducció de residus, tancaments d'aixeta, aire condicionats a 25º com a molt poc, transport públic, punts verds, i un llarg etcètera d'accions que podem fer els habitants de tot poble i ciutat del món, està molt bé, i s'ha de fer, sense cap mena de dubte. Ara bé, que els governs ens facin creure que el canvi climàtic depèn d'això, és una farsa per treure's el problema de sobre. Ells van fent les seves campanyes de sensibilització, els seus anuncis als mitjans de reciclar, i ja està, ja han fet els deures, i que la culpa és de la gent si compra plàstic. Quins pebrots. Nosaltres seguirem reciclant i fent el què toca, però el planeta se'n va a la merda igualment, perquè són les grans empreses contaminadores i els governs (que fan campanya amb els diners d'aquestes empreses) les grans responsables del desastre ecològic. Són ells qui estan provocant tots els desastres i són ells qui els poden aturar complint els acords sobre medi ambient. Però clar, no els convé, perquè els empresaris perdrien diners, i els polítics perdrien el suport dels empresaris que els financen i els donen un càrrec al seu consell d'administració un cop abandonen la política. Doncs sabeu què? Tots ells són merda. I fins que no els fotme un cop de peu al cul i els traiem dels llocs que ocupen, no aconseguirem res.
Almenys, moviments com els de Fridays for future, promoguts per una increïble Greta Thunberg de 16 anys, estan removent més consciències que mai. I van on toca. Seguim protegint el què nosaltres podem fer individualment, però anem a carregar contra els governs que ens estan destrossant el futur, assenyalem els veritables culpables i diem-los el nom del porc.
A les escoles cal treballar el tema, però no fent tallers d'envàs on vas, que els nanos ja s'ho saben de memòria, sinó d'ensenyar-los a organitzar-se, a reivindicar els seus drets, a fer-los veure que units poden aconseguir grans objectius, promovent l'associacionisme i la reclamació i protesta davant els poders fàctics. Ensenyar-los sentit crític, i a pensar en les injustícies del món. Tant de bo hi hagués una Greta Thunberg a cada classe de cada escola del món.
Ahir arreu del món hi va haver centenars de manifestacions, després d'una jornada de vaga escolar. En aquest punt, queda pendent quin va ser el percentatge de seguiment a l'escola. Espero que els professors esperonessin la participació, perquè qualsevol cosa contrària (tant si va ser no esmentar-ho com ignorar-ho...) aniria en contra dels valors i objectius que tant ens omplim la boca. Després, 20.000 segons Guàrdia Urbana, 100.000 segons organitzadors a la capital catalana. Cal dir que quan vaig llegir 20.000, va ser decebedor, però els nous càlculs donen peu a l'esperança. Segurament serien 50.000, però són poquets després de tanta campanya i tanta sensibilització. Tant esperar la independència del país, que quan l'aconseguim, no tindrem país on iure-hi.

CATALUNYA 2019

A la darrera entrada parlàvem de la pel·lícula Barcelona 1714. Avi toca parlar de la Catalunya del
2019. Com deia en aquesta entrada que comento, si aixequessin el cap els milers de ciutadans de diverses nacionalitats que van morir en aquell setge, s'esgarrifarien de veure la nostra inoperància i poc encert dels últims dos anys.
Evidentment, no cal que ens sacrifiquem i donem la nostra vida, ni que encetem cap guerra. No, no cal. Però ells sí que ho van fer, i se'ns hauria de caure la cara de vergonya per la nostra feblesa, que som incapaços de prometre'ns ni una setmana seguida d'aturades, ocupacions ni tall de cap tipus. Ells, que van lluitar fins el final, morint per un ideal, i nosaltres que sortim a fer concentracions, cassolades i sardinades. La violència mai és el camí, i l'hem de mantenir apartada del nostre ideari. Però una cosa és això, i l'altra ben diferent de'anar amb un lliri a la mà i que se'ns fotin a la cara perquè per cada bufetada que rebem, somriem i posem l'altra galta. Ja fa temps que vaig dir que la revolta dels somriures havia acabat. Va acabar l'1 d'octubre de 2017 a cops de porra de la Guàrdia Civil. Aquesta mateixa guàrdia civil que aquest dilluns va detenir activistes del CDR i els va acusar de terrorisme. Set companys que ja són a la presó, acusats amb mentides i invencions, que els mitjans de comunicació espanyols no paren  de deixar anar a cada programa de merda que fan. La ràbia que em provoca sentir o llegir les declaracions de polítics espanyols o periodistes feixistes em fan bullir la sang. I seguirem ignorant la violència, excepte l'espanyola, que és l'única que ha existit, per seguir reivindicant els nostres drets i llibertats. Un cop més, reapareix la frase feta de l'ara o mai. tard o d'hora s'haurà de complir. I qui sap, potser serà ben aviat. El que sí sé, és que si no actuem com un sol poble, i persistim, no aconseguirem res més que enfonsar-nos en el fang i la misèria per tal que ens trepitgin el cap. S'han acabat les performances (la darrera Diada no va merèixer ni una entrada d'aquest bloc per la destrempamenta que va representar). Cal sortir i cridar ben fort. Som-hi?

BARCELONA 1714

Assabentat com estava de la realització d'aquesta pel·lícula, quan vaig veure que per fi arribava a les sales de cinema però en condicions limitades, vaig estudiar la possibilitat de trobar un moment per poder-la veure i el vaig trobar.
La primera sorpresa fou que el cinema estava ple. Vaig haver de seure a la fila tercera i la veritat és que el meu coll se'n va ressentir. Ara bé, cal dir que la meva entrada va fer baixar la mitjana d'edat, que devia estar en els 65 anys.
La pel·lícula comença i en pocs minuts ja me n'adono que estic patint. I no patia pe la sort dels protagonistes en el setge de la ciutat del 1714, sinó per la realització i muntatge. Sabia que la peli havia trigat molts anys en acabar-se per qüestions econòmiques. No és una pel·lícula amb sortida a l'estranger, sinó amb un públic limitat, i això ha provocat que els inversors no fossin molts. Hi ha hagut pocs diners, i la veritat, em sap greu dir que es nota, i molt. El públic de la sala era incondicional, i al final aplaudiren i tot. Però ho sento molt, per la meva part, està clar que la història, la temàtica m'interessava molt, però era conscient que anava a veure una peli, i per tant, volia veure més qualitat de la què vaig trobar. Parlo sobretot dels decorats, que es veuen molt falsos, i en moments, el so, i alguna de les seqüències que provoquen una mica de vergonya aliena.Sembla que la idea era fer-la d'aquesta manera, amb aquesta tècnica, però al meu gust em dona una sensació poc real. Crec que en motiu del procés independentista, tampoc tot s'hi val, i en els temps tecnològics que corren, penso que si no ha de ser un producte final bo, potser millor no fer-lo. No crec que aquella peli aporti res de bo. I insisteixo que em sap molt de greu, perquè soc ferm defensor tant de la causa com de les arts del nostre país. Però he de dir que vaig sortir decebut i amb la sensació d'haver perdut la tarda.
El què hi ha de fons, el setge a Barcelona, va ser tan greu que fins i tot en moments queda dissimulat, no es recrea gens bé el patiment d'aquella gent. Persones que van morir defensant la ciutat, el país, les lleis i llibertats de Catalunya, i que ara es caurien de cul si 300 anys després, veiessin què esta passant i com costa a la gent aixecar-se i dir prou. Ells, que van donar la vida pel nostre futur, se sentirien traïts per molts dels que ara parlen en nom de tots ells.
Llarga vida al cinema català! Però no em feu això...

TAN POQUET I JA NO PUC MÉS

És veritat que només portem cinc jornades de lliga i una de Champions en el futbol masculí, però és
que això és indignant. Primer vam tenir tot el xou del Neymar provocat per la directiva i Messi. Després les lesions de tots els davanters. Però és que ni amb titulars ni amb suplents, es pot explicar com és que hem protagonitzat el pitjor començament de lliga dels últims 25 anys!! Dues victòries a casa (no fos cas que la liéssim al Nou Camp), i un empat i dues derrotes a fora (ahir 2 a 0 amb l'ascendit i súperpotencia futbolística Granada), sense comptar l'empat a zero a casa del Dortmund. És que amb l'equip que tenim, acabem els partits havent xutat només una, dues o tres vegades a porteria! És una vergonya. Ahir mirant el partit a Granada, era absolutament desesperant veure la inoperància dels jugadors, i és clar, la ineptitud de l'entrenador. Seguim tenint entrenadors que són titelles de les estrelles. I clar, si guanyes, cap problema, però quan perds, doncs fot molta ràbia. Té nassos que ahir, quan Ansu Fati era suplent (ja era hora que no li posessin tanta pressió a sobre), va haver de sortir a la segona part i es va convertir en el millor de l'equip perquè era l'únic que corria, pressionava, etc. La veritat és que és preocupant.
Poques hores abans, l'equip femení golejava el tot-poderós Atlètic de Madrid amb un 6 a 1. sembla que es van conjurar els astres, perquè les matalasseres van jugar un partit pèssim. En dos partits al nou estadi, 15 gols. Però clar, esperem que no agafin també la dèria dels nois, i a casa golegin mentre a fora fan el ridícul (empat a 1 a casa del Rayo una setmana abans). Per sort, la victòria al camp de la Juventus 0 a 2, fa pensar que no els passarà el mateix. Això només acaba de començar, però realment, la cosa pinta malament per uns i esperançador per les altres. Sembla que el Barça masculí tindrà la síndrome Griezman, o el que és el mateix: Gris-man.

CICLISTA MON AMOUR

Per motius escolars, fa un diumenge vaig estar caminant per Collserola. Buscant una excursió per fer la ruta dels grans de 'escola, vaig anar des de Torre Baró fins Mundet. No sembla gran cosa, però amb 150 nens i nenes poden ser perfectament dues hores i mitja. Però el motiu d'aquesta entrada no és pas la caminada, sinó un de diferent.
La frase seria: "Com més estona caminava, més augmentava la meva bel·ligerància cap als ciclistes." Puntualització abans de carregar-me res: Evidentment, hi ha ciclistes que ho fan bé, i compleixen les normes. Però com passa sempre, per un descerebrat que trobes, ja se les carrega tot el col·lectiu. Ja se sap que som així de primaris...
Fixem-nos en la fotografia que acompanya aquesta entrada. Són les normes que han de seguir els ciclistes que volen anar per Collserola. Vaig decidir fer la foto perquè en aquells moments ja estava indignat de la gran quantitat de fitipaldis de dues rodes que m'havia trobat. No, no soc un exagerat, perquè això que us dic és veritat. Mentre era allà, una parella es va parar davant del rètol i sento el noi que li diu a la noia: "Estoy por hacer una foto a las normas". Jo li vaig dir que ja l'havia fet, i una complicitat va sorgir en aquell moment, una complicitat de "Estic fins els nassos d'esquivar lluços amb casc".
Primera norma: "No es pot circular a més de 20 km/h" MENTIDA! D'aquests són els que en vaig trobar més. Anaven a tota castanya. Fins i tot alguns, havien de frenar bruscament perquè te'ls trobaves al sortir d'una corba. Al final vaig haver de cridar l'atenció a algun d'ells, perquè ja estava fart. Si volen córrer, que vagin al Velòdrom, que per això està.
Segona norma: "Els que van a peu sempre tenen preferència. Cediu-los el pas." MENTIDA. Normalment eres tu que t'havies d'apartar. Personalment, aquesta me la prenia al peu de la lletra. En un caminet estret, els veia venir circulant, i com la gent s'apartava al seu pas. Com a bon vianant, vaig seguir caminant tranquil·lament, fins que van aturar les bicicletes. Un cop van estar parats, vaig apartar-me (perquè com he dit, era un camí estret, i llavors van seguir.
Tercer cursa: aquesta no vaig veure cap infracció.
Quarta i cinquena normes (que són complementàries): L'ensurt que em vaig emportar quan de sobte sento un soroll entremig del bosc i m'apareix una bici saltarina venint d'entre els arbres! Apart del grupet que he comentat abans.
I el més divertit és el què fa referència al servei de vigilància. Segur que els poden denunciar, però clar, per fer-ho, el principal és que estiguin circulant també per allà, i la veritat és que deuen camuflar-se o disfressar-se de matoll, perquè jo no en vaig veure cap.

PER UNA DE BONA, UNA DE DOLENTA

No era la meva intenció tornar a escriure tan aviat sobre la sèrie Vikings després d'acabar amb la tercera temporada. Comentava que ara la veuria sense tantes presses, però la veritat és que un començament relaxat de curs m'ha donat l'oportunitat de seguir amb la quarta temporada a bon ritme. Pel què sembla, ara han copiat l'estil Walking dead, i cada temporada la parteixen en dues parts, en aquest cas de 10 capítols. Així, acabat el capítol 10, és com si en veritat hagués acabat una temporada nova (ara vindria la 4-B)
Però com deia, no tenia pas la idea de dir-ne res fins acabar totalment la quarta, o fins i tot la cinquena i darrera temporada fins ara.
Què ha passat?
Doncs que no m'agrada com ho fan. La sèrie és xula, està molt ben ambientada, ja ho hem comentat. I ha anat millorant amb els anys. Però no, aquest capítol és un nyap. Per una banda, tenim la figura d'en Ragnar. No és que hagi degenerat en aquesta temporada. Ja fa temps que realment no saps ben bé per on agafar el personatge. Distant, poc parlador, antipàtic... teòricament hi has d'empatitzar, amb el protagonista, però la veritat és que fa ràbia. Veure com en aquesta temporada encara va degenerant més,sense entendre com amb els seus silencis i accions encara té el poble que el segueix... un poble com el víking! La veritat és que és poc creïble.
El què he trobat més esperpèntic és que quan acaba la batalla de París, de cop i volta fa un salt de... 10 anys! Però primer, que enlloc t'avisen, no hi ha un "Deu anys més tard". Et trobes amb els fills d'en Ragnar que ja són grans de cop i volta, i et diuen que en Ragnar va desaparèixer quan van tornar de París, així doncs, fa 10 anys. Però llavors primer s'enteren de la massacre de Wessex (ara?) i de cop i volta es veu com torna en Ragnar. Clar, teòricament, a la trama porta deu anys desaparegut, però pel teleespectador, només han estat 5 minuts! Llavors clar, has de fer molts esforços per entendre les noves motivacions i accions dels personatges que apareixen.
No podien haver fet uns quants episodis sense en Ragnar, per anar fent-nos la idea? Aquesta estratègia també es va utilitzar a The walking dead, i també la vaig criticar. Un salt temporal tan poc explicat porta a confusió i fins i tot, presa de pèl.

L'HOME INVISIBLE

Mentre s'acaben els últims dies abans de donar pas al curs escolar, i fins que no agafi de nou un llibre
diguem-ne, dels actuals, he estat ocupant els moments de lectura amb un clàssic del 1897. Sí, sí, he llegit per primer cop un llibre de fa exactament 122 anys. Des dels temps de la meva adolescència que em vaig llegir els clàssic de Jules Verne, que no havia agafat un llibre amb aquesta edat a sobre.
Estic parlant de L'home invisible, de H.G.Wells. Coincidències amb l'escriptor abans esmentat, Verne, tenim la seva clarividència en escriure sobre fets que s'han complert, tot i que en el cas de Wells, molts continuen encara sent ficció, com el mateix home invisible, la màquina del temps o la invasió extraterrestre.
El llibre el vaig pescar a la biblioteca de l'escola, tot buscant idees per obres de teatre. El vaig agafar pensant que seria interessant llegir-lo, ja que se n'ha parlat molt, se n'han vist versions al cinema, però no havia llegit mai l'original. I això és el què he fet aquests darrers dies.
El primer que he de dir és que es nota molt que ens separa més d'un segle. El llenguatge, la manera de fer anar la trama, la manera d'escriure... són tot mostres del canvi que també ha experimentat la literatura en aquests anys. Cal dir que la traducció, més moderna, de l'any 1981 no ajuda a treure de sobre aquesta sensació d'estar llegint en algun altre idioma. En alguns moments, la lectura es fa feixuga perquè la traducció no ajuda a fer entenedores les paraules. Sobre el tema, res a dir, la desgràcia de l'home invisible, i com gestiona aquest poder que ha aconseguit aquest científic. Tornant a l'estil, si s'escrivís en l'actualitat, segurament seria molt diferent. Se li trauria olt més suc a tot plegat. La manera en què està escrit respon a com s'utilitzava el suspens en aquella època, però avui en dia preferim altres maneres, més clares.
Ha estat doncs una lectura interessant, de les que et reconforten per tal d'haver pogut veure un clàssic, però que es queda lluny del suc que se li podria treure. En tots els aspectes. No cal transformar-lo en un thriller actual nien un blockbuster, però sí que es podria aprofundir més en el dilema de l'home invisible, per així entendre millor la seva deriva cap al mal. Segur que són maneres d'escriure, que no li treuen cap mèrit al fet que van aconseguir posar el terror i la intriga en el top de la literatura.
Perquè... en algun moment tots ens hem imaginat quines coses podríem fer si fóssim invisibles. Però hem pensat en les coses que no podríem fer?

UN NOU ESTADI

Inaugurat a finals d'agost, l'estadi Johan Cruyff està destinat a substituir el Miniestadi. Aquí jugaran
els seus partits l'equip juvenil del Barça, el Barça B i, com no, el femení. I com que aquest cap de setmana ha començat la lliga, amb partit a casa, doncs, ja l'hem anat a estrenar.
Coses positives:
- És nou, es nota, i ha quedat força maco al costat de l'estat rònic en què es trobava el Mini-estadi.
- Hi ha bona visió, fins i tot de les primeres files.
- Hi ha espais tapats, de manera que quan plogui, ens podrem tapar (i quan faci sol també), no com passava a la ciutat esportiva.
- Hi havia més afició, i se les animava força, no hi havia aquell silenci d'abans. Ara bé, veurem si d'aquí dos o tres mesos continua havent-hi 5.000 persones...
- I és clar, les noies s'ho mereixen!!
Coses negatives:
- S'han acabat els partits gratis. Esperem tenir sort en la compra a través dels carnets del que disposem de tant en tant, però sembla que la compra estarà força controlada.
- Les jugadores ara sí que ja són inaccessibles. Quan jugaven a la ciutat esportiva, et podies acostar, fer-te fotos, etc. Ara això s'ha acabat.
- Els accessos. Arribar encara, perquè és esglaonat, però per sortir d'allà... un calvari d'embussos de cotxes! Volen que la gent hi vagi en transport públic... molt bé! Doncs no facis l'estadi a Sant Joan Despí! Des de casa tenim 1 hora i 10 minuts (mínim!), mentre que en cotxe, no arriba als 20 minuts... Sense comentaris.
Sobre el partit, també hi ha algunes coses a comentar... Jugàvem contra el recentment ascendit de segona, Club Tacón. Res a dir, si no fos perquè és l'equip que ha comprat el Real Madrid, i aquest serà el seu nom a partir de la propera temporada (serà interessant veure què faran si torna a baixar a segona!). Amb els diners del Florentino han comprat a tres bones jugadores (Jakobson) però clar, el Barça, si estan endollades, no hi ha qui les pari. Així que resultat, 9 a 1 i capa casa! Molt bones sensacions! I això que tenim encara la Vicki i la Lieke lesionades, i la Jenni i la Hamraoui van sortir al segon temps...A veure si aquest any sí!

QUATRE DE NOU

Podria estar parlant del castell que va intentar Vilafranca i carregar la Vella l passat Sant Fèlix. Però
no, quatre de nou fa referència a un altre tema. I és que quatre punts són els que ha aconseguit el Barça en les tres primeres jornades de lliga.
Primer partit, derrota a San Mamés amb un golàs d'Aduritz que acabava de sortir al camp. Segon partit, victòria solvent (5 a 2) davant del Betis, però començant perdent. I dissabte, empat amb l'Osasuna, remuntant un 1 a 0 altre cop i deixant-se empatar. Podem dir que estem al començament, que només portem 3 partits i que no passa res. Però és que se'n poden treure ja algunes sensacions.
Preocupa que en tres partits ens hagin fet 5 gols, tenint el porter i la defensa que tenim. No és possible que si ens xuten 5 cops ens facin 5 gols. Preocupa, però és la línia més fiable a hores d'ara, tot i que Semedo té un dia bo i un de dolent. El mig del camp no estan agafant el comandament dels partits. De Jong encara està tendre, i Sergi  Roberto, no sé, però els tres partits titular, tenint Rakitic, Arthur i Arturo Vidal a la banqueta, és si més no, molt criticable. Els tres suplents segur que no ho fan pitjor que el català. Si més no, igual, però de totes maneres, no s'entén que hagi estat titular els tres partits tenint aquest fons d'armari. Altre cop, les rotacions de Valverde són paper mullat (Aquí podríem afegir Umtiti).
La davantera és un altre tema. Messi, Suárez i Dembele lesionats. Pim pam pum. Això ha donat tot el poder a Griezman, que dels tres partits només ha lluït en un. L'han acompanyat Rafinha (com Semedo) i Carles Pérez, que és tot il·lusió, però li cal encara temps. Apareix llavors la figura del juvenil Ansu Fati, debutant, el golejador més jove del barça, però que els mitjans i el propi club estan començant a desgraciar. Que el deixin tranquil. Que continuï al Juvenil, al B o on vagi millor, però que no aparegui tant, perquè s'estan creant unes expectatives que l'únic que faran si això continua així és destrossar-lo.
Avui finalment s'acaba el mercat de fitxatges. Un estiu que no passarà a la història pels fitxatges de Griezman o De Jong, no... Passarà a la història pel ridícul de la directiva culé, per l'esperpèntica demostració de poca dignitat. Perquè és absolutament indigne que es vulgui tornar a fitxar Neymar amb tot el què va provocar el seu fitxatge, amb la seva marxa al PSG, les seves denúncies, les seves festes brasileres i bogeries diverses. Francament indigne que en Bartomeu s'ho hagi ni tan sols plantejat. Un cop més, una directiva que no està a l'alçada del club, demostrant com se li'n refot l'opinió del soci i aficionat.
Ara dues setmanes de repòs de lliga, a veure si es posen les coses a lloc...

L'INNOMBRABLE

Tot arriba en aquest món, i com no pot ser d'una altra manera, amb el pas incisiu del temps, arribem a
l'innombrable, infumable, indesitjable, inefable primer dia de setembre. Posats a ser políticament incorrectes, s'ha de preguntar com és que dos mesos de vacances passen tan ràpid (amb tota l'estima i respecte pels que no tenen vacances, o tenen una, dues, tres setmanes...). I un cop més s'acaba aquest període de descans i te n'adones que molts dels objectius que t'havies proposat, han quedat ben desats en un calaix esperant el dia que es facin realitat.
Però ja està. 1 de setembre. Patapam. Tornem a la realitat més crua. La del despertador sonant a les 6.45h del matí. La de les rutines diàries. La d'encaixar horaris i calendaris amb els desitjos individuals i les necessitats familiars. La de tornar a agafar les regnes de mil i una activitats que ara mateix provoquen una mandra força important.
Però trobem dos al·licients per aquest nou curs, que, vulguem o no, comença ja. El primer, que per primera vegada encetaré un nou curs de nivell (10 de tercer, 12 de quart, 2 de cinquè, i ara sisè). I en segon lloc, una fita més emocionant. Si sumem els anys anteriors, resulta que ens trobem a les portes del meu curs escolar número 25. Una fita emblemàtica i que em pot portar a unes quantes reflexions importants. Veurem si a mesura que van passant els mesos, van fructificant. seria bonic.
Sigui com sigui, comencem curs amb la incertesa que té tot plegat, a nivell escolar, social, nacional... tot el què ha d'esdevenir... Que tinguem sort!