JOSEPH AGAIN

Fa gairebé dotze anys (DOTZE!!!) vaig escriure una entrada en aquest blog sobre un musical, Joseph and the amazing technicolor dreamcoat.
Apart de recordar-ho com un fet llunyà en el temps (es tracta de la novena entrada de la història del blog... ara en portem gairebé 850), explico que en aquelles línies comentava la meva relació amb el musical. Com el vaig conèixer, on l'havia sentit, on vaig anar a veure'l...) I com són les coses, aquest passat diumenge vaig tornar al mateix teatre de fa dotze anys perquè la tornaven a fer. I clar, com no pot ser d'una altra manera, vam agafar el cotxe i cap a Sabadell a omplir-me per quarta vegada del directe d'aquest espectacle. Cal dir que enmig d'aquestes dues vegades sabadellenques, n'hi ha hagut una de gracienca, quan fa tres anys la van representar al Cercle de Gràcia, amb coneguts entre els seus participants.
No hi ha massa novetats al respecte. Bé , una sí. En aquesta darrera versió, hi han afegit una nova cançó just després del rock del faraó. A hores d'ara desconec si és un afegit que també ha fet en Lloyd Webber al seu espectacle, o si és una llicència de la posada en escena de la gent del Teatre del Sol. El número en sí, ni fred ni calor, la veritat. No em va desagradar, tot i la sorpresa del moment, i clar, no sé si calia o no. Potser no. Però és igual. La qüestió és que l'essència d'aquest musical tan especial continua viva. Alegre, animat, divertit, trepidant, i amb algunes de les cançons més ben composades de la història dels musicals. És curiós, perquè clar, no té la fama de les altres obres mestres (Cats, El fantasma de l'òpera, Els miserables...) però no se li pot negar la frescor i que segur que en molts casos, és el musical per on comencen les aficions de molta gent (jo el primer). Amb Joseph, es trenca el mite dels musicals avorrits i fan que la gent s'ho passi pipa, i a partir d'aquest, en vulguin més. I segur que molts altres han decidit dedicar-se professionalment a les arts després de veure o participar en un Joseph.
Pel què fa estrictament a l'obra d'aquest any, tot súper bé, però potser és la més fluixeta de les quatre que he vist. Hi ha qui ho fa molt bé, però li falta força en alguns dels personatges que canten sols. La narradora compleix a la perfecció. En Joseph comença tímid però va millorant fins que a partir del "Close every door" ja va llençat. Però la resta, algun se salva, però no acaben de tenir ganxo, sobretot en Jacob, que segurament és el més fluix de la representació. El cas del faraó, és complicat. Ho fa bé com a personatge, però no se l'entén gens a la cançó; és veritat que ja costa de normal, però en el seu cas, ho vaig trobar massa exagerat, no s'entenia res del somni. Després ell sol es munta la festa i ho fa molt bé. Els números grupals, amb molta força, com ha de ser: potents, amb gràcia, força... El millor del millor (més d'una llagrimeta va sortir).
Així que per molts anys pugui seguir gaudint d'aquesta música, i espero que no sigui la darrera vegada que vagi a un teatre a gaudir-la.

COR ENCONGIT

Ahir al vespre vaig creuar-me amb una persona i vaig estar força estona amb el cor encongit. Caminava per la Plaça del Nord quan em creuo amb una dona que empenyia un cotxet amb un nen petit d'un any i mig més o menys. Aquesta dona duia una bufanda groga al coll i jo duia el buf groc que tinc des de que vaig anar a la manifestació de Brusel·les el 2017. Les nostres mirades es van creuar en un breu segon. Per ella, jo era un xicot més. Per mi, ella no era una dona qualsevol.
Era la Txell Bonet, la dona d'en Jordi Cuixart.
Ostres... Se'm va glaçar la sang i em vaig quedar una estona sense respirar. Alguns em van preguntar si li havia dit res. La resposta és que no, i per dos motius. El primer, perquè anant amb el fill, no li anava a dir res davant seu. I segon, perquè de vegades tampoc cal dir res, i més si ets un desconegut. Ja porta prou càrrega a sobre com que tothom li vagi dient coses. Senzillament amb les mirades creuades, ja va saber que comptava amb mi.
Realment, quan et trobes en persona, cara a cara amb algú que està patint la repressió en primera persona, que sap el què és una injustícia, que segur que ha plorat pel seu marit, però que a la vegada ha de mostrar una fortalesa envejada per molta gent, les sensacions que et recorren són múltiples. Te n'adones que tot el què està passant és cert. Que aquesta dona i el seu fill fa més d'un any que no viuen amb el marit i pare. Que per veure'l de tant en tant han hagut de fer quilòmetres i quilòmetres durant molt temps. Són gent real, no són aquelles persones que surten per la tele. Són de veritat. I el què estan vivint és de veritat. Nosaltres sortim al carrer i cridem "Llibertat presos polítics". Després tornem a casa amb els nostres i a l'endemà sant tornem-hi a la feina o on sigui. Ella torna a casa i sap que no pot parlar amb la persona amb qui ha volgut compartir la vida.
La injustícia es transforma en un monstre enorme quan toques la realitat de la Txell i de tantes altres parelles i familiars de tots els presos i exiliats. Una abraçada ben forta per ells i molts ànims. Algun dia la seva vida tornarà a ser normal, i esperem que sigui en un país nou.

TU POTS EMPRENYAR, ELL NO POT EMPRENYAR

Ja fa uns dies que (una altra vegada) els taxistes de Barcelona es declaren en vaga i col·lapsen la
ciutat. Davant d'això, tres lectures:
La primera, la del dret de vaga. És evident que tenen un conflicte obert amb les plataformes Uber i Cabify, i que cal posar ordre o senzillament deixar clar les postures de cadascú i arribar a acords. Per tant, tenen dret a queixar-se i buscar les maneres d'assolir aquests acords amb l'administració. Podríem debatre si aquesta queixa ha de comportar un malestar a la resta de ciutadans (que al cap i a la fi, són els que després han d'agafar els seus taxis). És evident que un dia de vaga, dos, han de causar malestar, però cal veure altres maneres quan el problema ha de durar més en el temps? Sobretot quan afecta a un col·lectiu reduït.
La segona cosa és l'antipatia i rebuig que generen actituds violentes com les que han mostrat alguns taxistes, agredint i destrossant altres cotxes i persones. és en aquest moment en què qualsevol raó que puguin tenir i tolerància que han de despertar en nosaltres, la perden de cop i fan que allà on hi havia tolerància, ara hi hagi rebuig i desig que es fotin. Sí, han estat una minoria, però llavors, que agafin aquesta minoria i l'expulsin del col·lectiu taxista. Que donin exemple i ens tindran al costat. Si no, doncs allò dit, que es fotin.
I clar, en tercer lloc, i el que em produeix més ràbia i indignació, no és amb els taxistes, no... I és que la Gran Via porta dies tallada. L'altre dia també van tallar rondes i altres vies. I què han fet els mossos? Res. Protegir el Parlament i prou. On són els animals de la BRIMO encerclant-los i fent-los fora dels llocs ocupats? On són els cops de porra per tal d'obrir les vies tancades? És evident que no ho han de fer, només faltaria. Però clar, veiet com actuen cada cop que un CDR decideix tallar alguna carretera, doncs clar, et queda una cara d'imbècil digna dels temps que corren.
Així doncs, si no ho he entès malament, si uns independentistes volen tallar una via, van els mossos i els estomaquen. Si són un altre grup de ciutadans, se'ls permet fer-ho i els dies que vulguin. Genial. És que les ganes de sortir d'aquesta merda de govern i país són tan grans que em poden.

RETORN ALS ORÍGENS

Casualitats de la vida (i no en són poques), en un mes en què amb un exercici de record he estat
parlant dels temps passats a Can Colapi de Balmes els anys 1979 i 1989, resulta que aquest dissabte passat hi vaig tornar a posar els peus, després de molts i molts anys sense fer-ho.
Les casualitats de la vida han fet que l'equip de futbol 5 del MEC hagi quedat dins el mateix grup que la meva antiga escola, i el primer partit, ni més ni menys que a casa seva.
Així que ja em veieu tornant a entrar per la porta que en els meus temps era la de BUP. Pujar per l'escala, veure que han posat un ascensor al forat de l'escala (molt bé), i al primer pis, sortir al pati. De fet, justament el pati és la part que menys ha canviat en tots aquests anys. Segueix tenint les mateixes mides (quina sort, que hi ha escoles que fan els patis cada cop més petits), amb les porteries, els lavabos, el passadís exterior, la porxada... i el gimnàs al costat, amb les seus vestidors, de nois i noies. Així que realment va ser un retorn al què era abans, ja que estava gairebé igual. Això sí, amb un terra diferent, més modern, que drena molt bé l'aigua, les línies pintades (no es veu vell), i amb un mobiliari molt imaginatiu a la porxada al qual vaig fer fotos per veure si podem copiar.
No em vaig estar, i vaig sortir a fora (quan no jugaven) per veure des d'allà les parets i les finestres de les classe. Vaig reconèixer on vaig fer 4t, més concretament 4tC. També les finestres del què llavors era la biblioteca però desconec si ho continua sent. I és que a l'interior de l'escola sí que hi ha hagut molt més canvis. S'ha modernitzat, tenen educació infantil, fan primària musical... segur que els espais estan pensats de manera diferent a l'habitual. Sigui com sigui, la veritat és que em sentia com a casa, em sentia especial, notava unes pessigolles que em transportaven a aquells temps. Van ser 12 anys d'alumne i 4 més d'exalumne portant Foc Nou! Estem parlant de setze anys, en els quals passava moltes hores! Com m'havia de sentir, sinó!
Aquests moments per mi són emotius, sóc d'aquesta pasta entre tendre, cursi i enyorat, què hi farem... Ep, tampoc no caiguem en confusions, que vaig passar-hi molts moments, alguns molt bons, però altres no tant.. tampoc era un camp de roses. Però forma part de mi.

GOT IS COMING

Ahir vaig rebre la magnífica notícia de que només queden tres mesos per a l'estrena de la vuitena i darrera temporada de "Joc de trons". Gairebé dos anys després del final de l'última tongada de capítols, per fi sabrem com s'acaba aquesta història que ha estat un dels fenomens televisius més importants dels últims anys. Evidentment, els llibre superen la sèrie, però s'ha de dir que per molt poquet, ja que l'adaptació d'aquesta història a la petita pantalla és simplement excel·lent, o fins i tot, matrícula d'honor, una meravella.
Hi ha moltes ganes de saber com acaba aquesta lluita entre Stark, Lannister i Targaryen (amb el permís de la resta de cases); de saber com s'enfrontaran a l'amenaça dels caminants blancs; de saber tantes coses, que sembla una broma que ho resolguin tot en només sis capítols. Espero que estigui a l'alçada de les expectatives.
Però com he comentat en totes les entrades que he dedicat a aquesta sèrie, tinc una mica de por sobre què farà el seu autor original, en George R.R. Martin, ja que la trama ha anat avançant sense que els llibres hagin estat escrits. La veritat és que espero que, així com les primeres temporades es basaven en els llibres, ara siguin els llibres els que es basin en les darreres temporades. Seria molt patètic que un personatge que a la sèrie es morís, l'autor el fes continuar estant viu, per posar un exemple fàcil de possible incoherència. Però aneu a saber quins embolics s'han portat entre mans i com acabarà tot legat. Mentre això no passi, ens prepararem per a gaudir del final d'aquesta fantàstica sèrie.
I acabo comentant dos fets curiosos. Sense saber que estava a punt de saber la data de l'estrena, aquest cap de setmana vaig començar a fer una revisió de totes les temporades. Sí, sí, vaig començar des del principi, episodi 1 de la temporada 1. I així anar fent. Ara que sé que s'estrena el 14 d'abril, em poso de repte haver visionat tots els capítols per tal d'anar fent un escalfament previ al final. És un repte difícil, donat el temps que queda, la quantitat d'episodis i els meus horaris, però d'això tracten els reptes, encara que siguin per temes que alguns podrien qualificar de poc transcendents.  A tots aquests, calma, que en tinc d'altres més profunds, keep calm. A veure si ho aconsegueixo.
El segon fet curiós és que el llibre de lectura que m'acompanya aquestes setmanes és "Foc i sang" de George RR Martin, on explica a través de les paraules d'un mestre de la Ciutadella la dinastia dels Targaryen. Una bestialitat de creativitat gairebé al nivell de Tolkien.

VAIG A SER INCOHERENT

La incoherència és un dels antivalors més odiats per mi. Si hi ha alguna cosa de la qual no suporto
que m'acusin és d'incoherència. Per aquest motiu sempre intento mantenir-me el màxim de coherent entre el què penso, el què dic i el què faig. Val a dir que tonc la sensació que ho porto força bé, i que podria assegurar que ho compleixo potser en un 95%. M'agradaria poder dir que sóc coherent al 100%, però no puc. Em sap greu.
I no puc per moments com els d'ara mateix. No fa massa van tenir lloc eleccions a una regió espanyola anomenada Andalusia. Allà, després que hi hagués gairebé la meitat de la població que no votés, s'han trobat que poden formar govern tres forces votades només per... no arriba ni al 30% dels vots. Ja vaig discutir un dia a escola que m'importava una m---- qui guanyés. La resta del claustre en la conversa, creien que havia de guanyar el PSOE, perquè els altres és dolent, són les dretes, blablabla... I jo els rebatia dient:
- A veure, què guanya Catalunya tant si surten els uns com els altres? Res de res. A l'hora de la veritat, totes les formacions polítiques espanyoles només es posen d'acord en un tema, i aquest tema és matxacar el nostre país. Per tant, se'm rempanpimflava qui guanyés.
I així ha estat, ja que la perdedora (va guanyar en vots però no governarà) diu que va perdre perquè no va atacar prou Catalunya. No es tracta de què proposes per millorar la teva comunitat, sinó que es tractava de fotre els catalans. #usfelicitofills
Direu... però on està la meva incoherència? Encara no ha aparegut... ara ve...
Una de les forces que poden ajudar a fer govern a Andalusia és el partit feixista VOX. Aquesta colla de nazis ja fa temps que apareixen a tots els mitjan d'informació, tinguessin o no interès, tinguessin o no representació en cap Parlament... A les cadenes i diaris estatals, no hi havia dia que no apareguessin en portada o en algun programa de primetime. I és que els han fet la campanya de propaganda gratuïta! I ara, continuen sent notícia. Fins i tot a Catalunya en parlen, de cara a les properes eleccions: que si pactes anti-vox, que si s'ha de parar l'ultradreta... La qüestió és que com que es parla d'ells, se'ls fa famosos, i així aconsegueixen com descerebrats i ignorants els votin. Així, aquí tenim la incoherència: No hem de parlar d'aquest partit fatxa per no fer-los ressò, i aquí em teniu en aquest blog parlant d'ells.
El gran problema i enèsim erro dels nostres partits independentistes majoritaris és que estan fent el mateix joc, i per tant, la mateixa cagada. A parlar de Vox, a dir que ens hem d'unir contra ells, que no se'ls ha de permetre governar enlloc, etc. I així, parlant dels altres, no parlen del què volen oferir a la ciutat o al país, no hi ha propostes per assolir la independència. Tornen a funcionar a remolc dels espanyols, anant de tornada depenent del què facin ells. Quan vam estar al cim, va ser perquè vam passar d'Espanya i vam tirar pel dret. Va ser llavors quan ho vam aconseguir tot, la unitat, la votació, la il·lusió pel projecte... perquè només ens centràvem en nosaltres! Si tornem a funcionar a expenses dels altres, estem tirant per terra anys d'avenços nacionals. Sembla mentida, però és que l'aparença és de que així ho volen... Encara ens volen submisos, i alguns dels nostres també.

TWOCAT

Sóc a Twocats pel Gospel des del novembre de 2016, és a dir, dos anys i dos mesos mal comptats. I en tot aquest temps, no hi he dedicat ni una entrada d'aquest blog. Sembla ser que les il·lusions d'un anonimat inexistent em feien frenar aquesta idea... Quina poca-soltada, no? La veritat és que no sé quin seria el motiu veritable, de debò. I no serà perquè sigui una cosa més en la meva llarga llista d'activitats, i menys ara que (això tampoc entenc el perquè, com m'ho faig) formo part de la junta de l'associació.
La meva elació amb aquest cor de gospel arrenca fa mooooollts anys, quan en un concert de Nadal organitzat per l'AMPA de l'escola, van venir a fer un concert. Entre els seus cantaires vaig trobar antics amics, i entre això, l'energia de la Sònia, la seva directora, que ens ho vam passar pipa (no s'ha vist millor concert de Nadal a l'escola) i que en el fons, m'encanta la música, doncs em vaig enamorar del grup. Fins i tot alguns mesos després els vam anar a sentir en un altre concert.
Però clar, estem parlant de principis dels anys 2000, absolutament implicat en castells i lleures. Impossible vincular-m'hi de cap manera.
Van anar passant els anys. El setembre de 2016 vaig decidir deixar el meu temps lliure en mans del no-res. Apart de l'escola, no tenia altra activitat a partir de les 17h que no fos bàsicament la convivència familiar. Vaig fer una aturada, un reset de molts anys dedicant temps a moltes activitats. Però va ser un miratge. Dos mesos després, vaig veure que necessitava alguna cosa, però no volia tornar a allà on venia. Era el moment. Em poso en contacte amb Twocats pel Gospel i em convoquen a una prova de veu. ostres! Una prova... doncs "apaga y vámonos". Però la vaig superar i vaig entrar aquell mateix mes a cantar. De les cares conegudes només es mantenien el pianista i director musical (dels temps de Foc Nou) i una mezzosoprano dels temps de Pineta. Però la marxa encara hi era. I l'estil diferent, especial i delicat de la seva directora es mantenia.
I dos anys després, segueixo anant-hi cada dimarts. Hi trobo un moment de kitkat brutal. S'obliden totes les penes i problemes del dia a dia (i ho dic de veritat!). És una desconnexió del món en el què vivim i que et dediques a tu una estona, per tal de, quan arriba un concert, dedicar-ho al públic que ens ve a veure.
Ara obro una nova etapa en el cor, amb més responsabilitat, i suposo que ho donaré tot, com sempre. Hi ha projectes a la vista molt interessants, i la veritat és que segueixo amb moltes ganes tot el què fem. Aquest dissabte vam fer un concert tradicional per les festes del barri de Sant Antoni. Va ser molt guai, potser del que he gaudit més i espero que cada concert sigui millor que l'anterior!

FA 10 ANYS... 2009

I finalitzem aquesta ronda de records respecte el 2019, amb el 2009, fa només deu anys, quan ja en
tenia 36.
Si el 1999 va ser un any amb moltes coses importants a tots nivells, cal dir que el 2009 no es queda enrere. No és per la quantitat d'esdeveniments que marcarien l'any, ja que bàsicament tot gira al voltant d'un sol fet, vital, cabdal i estratosfèricament impactant. No fa falta ser un geni de les matemàtiques en descobrir quin és aquest fet en el moment que saps que el MEC aquest any farà deu anys. Doncs sí, el 2009 va néixer qui canviaria radicalment la vida que havia estat fins llavors. Els mesos previs i els mesos posteriors no es queden enrere, amb tots els dubtes, inseguretats i pors, combinats amb totes les il·lusions, grans moments, descobriments i al·lucinacions que anaven desfilant a mesura que anaven passant aquells primers dies i aquells primers mesos.
Destaca també aquell any per ser el de la destrossa de la moto per part de la bruixa que la va tirar a terra, i la constatació en primera mà que la justícia no és igual per a tothom. Evidentment, any destacat per ser el gran any culé, l'any del sextet, quan es va guanyar tot, tot i tot. A nivell d'escola, va ser l'any del teatre de Mary Poppins i L'illa del tresor, dues de les millors obres realitzades. Bé, segurament des d'aquestes, cada any era un repte més gran, encara que va ser l'últim en què les muntava les dues a la vegada.
Per la resta de coses que van passar aquell any, totes ben normals, o potser no, qui ho sap, perquè realment el fet del naixement del MEC va eclipsar qualsevol altre fet, ja no només en l'entorn més proper, sinó en tot el què va passar al món. És com si no hagués passat res més en tot aquell any. El 2009, aquest sí que passarà a la història (almenys la meva).

RALPH ROMPE LA MEVA PACIÈNCIA

Madre del amor hermoso... Començar el cinema el 2019 amb una pel·lícula de les anomenades les millors pel·lícules de l'any passat són d'aquest estil. Però al final va ser un despropòsit total.
"infantils" o per a públic familiar", no hauria de ser cap daltabaix. Algunes de
Durant les festes havíem vist per la tele un film titulat "Rompe Ralph". Mai havia tingut cap tipus d'interès en veure-la, ja que tracta del món dels videojocs, i per tant, m'era igual, a part de pensar que segur que incentivava l'addicció al joc. Un cop vista, tot i que no és cap meravella, i que evidentment centra molt la temàtica en vídeojocs, no era tampoc un desastre. Almenys passes l'estona entretingut i té algun moment dolcet. Prescindible, però passable.
Així que aprofitant l'avinentesa de l'últim dia de vacances i que feien la segona part al cinema, vam malgastar els nostres diners en veure "Ralph rompe internet".  He de reconèixer que el tràiler ja deixa clar que allò serà infumable, no tant per la trama, que està correcte, sinó per la cultura de la connexió a internet i l'addicció a aquest món. Però com que el MEC estava motivat, doncs vam tira per aquí.
Un cop vista, la sensació és força desastrosa. A veure, fins i tot podríem dir que gairebé és més per a joves i adults que no pas per nens. Tu encara pots veure amagada alguna minicrítica, però tampoc l'explicita massa, illavors encara sembla que vegi l'addicció com un acudit més. I la veritat, és un tema que no fa gens de gràcia tractar-lo a la lleugera. El cinema era ple de nens més petits que el MEC, i si ja sé que es perdia la trama en un 50%, què es pot dir dels més petits? No deurien entendre res. Que bonic veure dibuixos i quina gràcia és youtube, snapchat, e-bay i totes aquestes mandangues.
Diuen que segones parts mai són bones, però en aquest cas, que la primera ja coixejava, en aquest cas és horrorosa.
L'únic moment que em va fer gràcia, però que tampoc val la pensa empassar-se tota la peli per això),és la visita d'un dels personatges a l'aplicació Disney. La manera com juguen amb els personatges clàssics en interacció amb la protagonista és molt intel·ligent, molt per sobre de la mitjana de la pel·lícula. I la trobada amb les princeses Disney és molt còmica. Per un anti-Disney, segur que no li fa cap mena de gràcia, però si entres una mica en aquest món, aquells 5-10 minuts són molt divertits. Valdria fer més un curt amb aquesta part i llençar la resta a les escombraries.

RELLEU AL FEMENÍ

Notícia inesperada però que tampoc sorprèn.
En plena temporada, quan just iniciem la segona volta de la lliga, i amb opcions reals a les altres dues competicions (Copa de la Leti i arribar a la final de la Champions), fan fora en Fran Sánchez d'entrenador del Barça Femení per en Lluís Cortés.
I com pot ser? Doncs aquest diumenge, de regal de Reis vam tenir un empat a zero a casa amb l'Espanyol, i ja van uns quants empats, que al costat de les victòries de l'Atlètic, fan que sigui gairebé impossible ser campiones de lliga un altre cop. El Barça, per potencial, per jugadores, per tècnica... haurien de guanyar amb facilitat gairebé tots els partits (els altres, guanyar-los sense facilitat). I clar, això no passava a 'última etapa de l'entrenador que hi havia abans, en Xavier Llorens, ni aquesta amb el Fran.
Personalment, jo tampoc acabava de gaudir amb el joc, i patia en veure com costava guanyar alguns partits amb tota la saviesa futbolística que tenim a l'equip. Els equips titulars, molt previsibles, els canvis, també sempre els mateixos... No es veu progressió, i veiem com sempre quedem relegades al segon lloc, i com a consolació, guanyar la copa (que amb una mica de mala sort, també se'ns podria escapar). Tenim molt bones jugadores, i al final no es reflecteix aquesta excel·lència.
Per tant, tot i que és un xoc fer el canvi així de cop i volta quan tampoc ha passat res greu, no em desagrada del tot. Espero que el canvi sigui realment per a millorar, i que les coses vagin millor, tant els resultats com el joc col·lectiu, que de vegades és massa anàrquic, més aviat una suma d'individualitats. Endavant noies!!!

FA 20 ANYS... 1999

Fa vint anys, jo en comptava amb 26. Les coses havien canviat molt en els darrers deu anys des del 1989. Per començar, ja treballava. Havia fet magisteri i em trobava ja en el quart curs a l'escola. Sempre que parlo de l'ofici de mestre, explico que més o menys fins que no ha passat tres anys no ets conscient de la feina que fas i te n'adones si vals o no. Doncs així és, aquell curs que havia començat poc mesos abans era el quart i el que em va començar a fer sentir mestre de veritat. Era la primera vegada que feia tercer, el primer de paral·lel amb una mestra tot terreny com la Pilar. El primer cop que posaríem en pràctica el fet de fer dos cursos amb el mateix grup, i finalment, el primer any amb les primeres obres de teatre oficials, Peter Pan i La llegenda de Sant Jordi. Aquell setembre, tornaria a 4t amb el mateix grup de nens i nenes. Per tant, a nivell laboral, va ser un any importantíssim.
Com també ho va ser en el meu temps lliure. Portava ja un parell d'anys mal comptats amb els castellers de la Vila de Gràcia. L'any 99 va ser el primer dels tres que vaig ser cap de colla. Encara no acabo d'entendre com algú com jo, que tècnicament no era res de l'altre món, enmig d'una colla de joves  amb empenta, vaig arribar a aquest càrrec. Però així va ser. I déu n'hi do les vivències... les emocions de portar aquells castells, de descarregar per primera vegada el 4 de 7 amb l'agulla i el 3 de 7; consolidar-me també com a segon d'alguns dels castells; la nevada que ens va impedir fer el 5 de 7; i també, malauradament l'ensurt d'una caiguda d'un enxaneta en una actuació de congrés (dels pitjor moments viscuts, no només aquella any, sinó en general).
Ja havien quedat enrere Foc Nou i l'Esplai del Carme. Ara estava ficat a Món Jove. Feia només dos mesos (novembre de 98) que havíem iniciat el viatge del lleure educatiu a l'escola, i ens trobàvem en el seu primer curs. Encara però, seguia vinculat amb Colònies Jordi Turull, no a Pineta, però sí fent les primeres de les tres colònies que vaig fer a Menorca amb ells. Sense cap mena de dubte, van ser les millors, per l'equip, per la novetat de descobrir-ho tot per primera vegada, pel grup de nens (que era el que vaig portar a Pineta el primer cop que vaig fer de monitor)...
I també podríem destacar que va ser l'any que vaig tornar el carnet del Barça la meu germà, ja que gairebé no hi anava mai (gràcies Van Gaal per motivar-me!)
Per tant, ja es ve que va ser un any importantíssim per les novetats que hi van haver!
A nivell mundial, lògicament cal destacar la paranoia que provocava el canvi d'any següent, passar al 2000! Els informàtics una mica més i es desmaien tots! El pitjor, és clar, va ser l'estafa de l'euro. Va entrar en vigor la moneda única, fent que s'encarís notablement la vida amb l'engany de 100 pts= 1 euro, quan en veritat eren 166. Aquest va ser l'inici (un altre) del què acabaria sent la ruina econòmica.

FA 30 ANYS... 1989

Fa 30 anys, el 1989, ja comptava amb 16 anys. Feia 3r de BUP. Deu anys enrere just havia començat el meu primer curs escola a can colapi de Balmes, i deu anys després ja enfilava el final. A 3r de BUP era quan et decantaves ja cap a ciències o lletres. Jo vaig tirar més cap a ciències, tot i que encara ara no sé exactament perquè. Va ser un any complicat a nivell de profes. No es feien estimar precisament. I va ser quan vam tenir un "pájaru" anomenat Mario, que ens feia català, història i música. Només en sabia d'història. Bé saber-ne el què se'n diu saber-ne, potser sí, però ensenyar-ne, tampoc era la seva especialitat. La vam acabar avorrint de tant llegir el llibre de text i no aprofundir en res... De català no en parlem (li corregíem nosaltres les faltes que feia a la pissarra) i de música, no en sabia res de res; senzillament cobria la vacant. Molt professional per part de la direcció dels escolapis.
Va ser l'any del viatge de fi de curs al País Basc, del qual en tinc bons records, apart de l'última nit, que va acabar sent força accidentada per a molts, i com a mostra, els ullets que posen a la foto de grup del matí següent. Però va estar bé, la veritat: Donosti, Hondarríbia, Gernika... i molt autocar.
Aquell any, va ser també el de COU. A més, vam ser la primera generació en fer-lo a l'escola que ens havia vist créixer des de feia tants anys. Van marxar companys i van entrar molts de nous, amb els quals vaig fer amistat. Vaig cometre l'errada d'escollir dibuix tècnic, que va ser la meva creu, i en canvi, l'encert de Geologia. Érem uns deu o dotze, amb un profe a qui anomenàvem Indiana Jones, i va ser força interessant.
Apart del tema escolar, el 1989 també serà recordat pel començament d'una aventura que seria la llavor del què sóc ara. Vam crear Foc Nou. I aquí queda dit. Ja feia un any i mig (des de 2n de BUP) que em vaig iniciar com a monitor (o més aviat txitxarel·lo) i a 3r de BUP ja creàvem els grups Foc Nou, amb l'Albert, el Manel, la Berta, el Pere, la Yolanda, la Mercè, la Marta... Quan érem a COU, molts d'ells, també de la mà del Ferran ja van anar cap a l'Esplai del Carme. jo vaig trigar un any més. La veritat és que no m'hi veia. En els meus principis de monitor, de vegades em veia una mica superat, així que no veia clar anar cap al Raval.
Records de la meva joventut. No tinc clar si va ser llavors quan tenia una mala relació amb el fatxa de la classe, que va arribar a cridar els seus amics skins per donar-me una lliçó al sortir d'escola. Jo crec que sí que va ser aquest any. Tinc ganes de finalitzar el procés d'independència per buscar-lo per les xarxes i dedicar-li una salutació, la que llavors no li podia fer perquè la meva situació era d'inferioritat evident en aquell temps. Una abraçada de merda, Julio!
A nivell mundial. és l'any de l'enderrocament del mur de Berlín, i al revés, és quan hi ha les protestes i matances de la plaça de Tiananmen. Es funda el Partit Popular (bé, es canvia el nom d'Alianza Popular). Es fa la cadena bàltica (d'on vam copiar la via catalana). I es succeeixen ls revoltes als països amics del'antiga URSS, amb l'exemple de la Romania de Ceaucescu.

FA 40 ANYS... 1979

Fa quaranta anys, jo en tenia sis acabats de fer (no seria fins el desembre que arribaria als set). És complicat saber quins eren els meus pensaments i vivències fa tant temps, no sabia que fer un diari era interessant, i els blogs encara no existien.
Però tirant enrere, i fent uns senzills comptes, me n'adono que aquell any jo feia primer d'EGB. Feia poc més de quatre mesos que havia iniciat el meu camí en l'escolaritat. Havia entrat en una escola gran, anomenada Escola pia Balmes. Havia deixat la llar d'infants Bambi per trobar-me enmig d'un macro-edifici (que més tard seria cabdal en la meva vida), fent primer, concretament 1rC. Érem tres grups de una quarantena de nens i nenes. I tatxan! Érem la primera generació mixta de l'escola! D'aquell primer curs recordo poca cosa. Que vaig començar plorant (tinc la imatge gravada de recórrer el passadís fins la classe amb llàgrimes als ulls), i el nom de la tutora, Pilar Boada. El setembre de l'any que ens ocupa, 1979, vaig començar segon (2nB), amb la Montserrat Capdevila, una mestra a la qual vaig idealitzar, i fins i tot la vaig convidar a la festa del meu aniversari!! I oju, que va venir (impensable avui en dia, això...)
Poso noms als amics i amigues d'aquells primers anys, en Santi, la Lídia, l'Albert, la Montse, l'Helios, el Torelló, l'Anna... Alguns van durar més anys que altres, però sense dubte formen part important de la meva història, i encara que no en tingui més contacte, els tinc presents.Si em busqueu a la foto, em trobareu el segon a la segona fila començant per la dreta).
Així com de primer només recordo el què he comentat, de 2n ja en tinc algun record més. L'expulsió d'un nen que era molt gamberro, i l'anècdota (de fet l'única que recordo) de portar una joguina a l'escola (una ràdio d'un Madelman) que es a posar a parlar al mig de la classe. A mesura que anava avançant cursos, tinc més records, però la casualitat ha fet que comencem justament amb el primer de tots. Si aquest tipus d'entrades-record continuen els propers anys, ja veurem com s'allarguen les aventures.
A nivell mundial, és l'any de l'Estatut del 79. També quan puja al poder la Margaret Thatcher.

EXERCICI NOU PEL 2019

Amb el canvi d'any, molta gent fa revisió del viscut al llarg dels darrers dotze mesos (alguns somiatruites es posen objectius que normalment no assoliran), i altes més profunds analitzen tota la seva vida. A mig camí entre tot plegat, havia pensat de fer un exercici de memòria aprofitant el nou any. Es tracta de recordar o més aviat intentar recordar només els anys anteriors però arrodonits en la resta. Què, no s'entén, oi? Més senzill que la teoria: Què va passar fa 40 anys, el 1979? O fa 30, el 1989? O els més propers, el 1999 i el 2009? És a dir recordar què passava fa 40, 30, 20 i 10 anys. Ara s'entén millor, no?
Però perquè no recordem què va passar a la meva vida fa 50 anys, el 1969? Doncs perquè encara no hi era! Redimonis, que sóc gran, però no tant! No ens enganyem, tampoc falta massa, però encara no hi he arribat, així que tothom tranquil!
Permeteu-me però, que faci per això, un apunt justament d'aquesta data, el 1969. Ho faig perquè la setmana passada vaig anar al Cosmocaixa on hi ha una exposició que comença a recordar els 50 anys de l'arribada de l'home a la lluna, el 21 de juliol de 1969. Aquesta expo l'han fet ajudats de qui va arribar a la lluna uns anys abans, en Tintín.
L'exposició està bé, és interessant, i la part tintinòfila també, clar, no ho puc negar... Hi ha reproduccions de la nau on eren, del panell de comandament, material que duien... També es recorden totes les missions Apolo que es van llençar a l'espai, i els primers vestits espacials. Està força bé, la veritat. Llàstima que les visites comentades estaven totes agafades. La part del Tintín aprofita per explicar tot el procés de creació de les seves historietes, i evidentment, no vaig poder evitar apuntar-ho tot per quan es fa el còmic a cinquè (llàstima que a mi ja no em toca aquest cop)...
És veritat que hi ha gent que creu que tot va ser una enganyifa. I en els temps que corren, segur que hi haurà més gent que ho creurà. Però penso que si no fos veritat, ja se sabria, no? L'Assange o algú altre ja ho haurien descobert. Res, que quan arribi el seu dia, ja ho celebrarem.