UNA LLIGA I UNA IL·LUSIÓ AL SAC

Mare meva quin cap de setmana futbolero, culé, emocionant i exultant. Dissabte i diumenge hem
viscut dos moments que passaran a la història de l'equip, i durant uns mesos en les nostres pròpies per haver-ho pogut veure en primera persona. Anem a pams, primer un i després l'altre, per odre cronològic, que no d'importància.
Dissabte tornàvem al Camp Nou. El sorteig de carnets ens havia obsequiat amb un trepidant Barça-Llevant. El què no sabíem a principi de temporada, quan es va sortejar, era que aquest duel menor, anava a ser el què decidia definitivament la lliga. Després dels últims resultats, si el Barça guanyava l'equip valencià, es proclamava campió. El resultat ja se sap, hem guanyat la lliga número 26 (la vuitena en els darrers 11 anys). Com deia l'eslògan, l'extraordinari és fer que sembli normal". Doncs sí, quina passada! I poder viure-ho al camp, un luxe, amb la copa, el castell de foc, etc. Ara bé, no hem d'oblidar que el partit va ser per posar-se dels nervis. Un ridícul 1 a 0, i amb uns últims minuts d'infart, amb el Barça perdent la pilota contínuament i el Llevant atacant fins a tenir un pal al darrer minut. Apa, que després de tanta preparació de festa, va i no guanyem... Però bé, ja està fet.
I diumenge, ostres el diumenge... Tornada de les semifinals de la Champions femenina. Havíem aconseguit un meritori 0 a 1 al partit a Munich. Però les alemanyes venien a per totes, i calia treballar fort per assolir un repte mai assolit, la primera final de Champions amb el Barça femení. No hem començat bé. La inoperància del club i de la Guàrdia Urbana han provocat un col·lapse en el trànsit i en l'entrada a l'estadi que ha fet que molta gent es perdés els minuts inicials. La ràbia que mostrava era tan gran, que fins i tot el segurata m'ha deixat passar sense remenar massa la motxilla. El partit, emocionant, molt emocionant. I al final, victòria per 1 a 0, i classificades per la final. Gran, molt gran. llàstima de l'expulsió de la Hamraoui, el mur del mig del camp que no jugarà a Budapest. El Mini, gairebé ple, més de 12.000 persones. He de dir que em fa una mica de ràbia que hi hagi tanta gent que només vingui en partits com aquest, quan se n'han jugat tants. Però bé, potser algun dia s'arribarà a normalitzar del tot. Ara toca gaudir de la gesta i pensar en la final. Contra el Lyó, però jugarem.

CENSUREM LLIBRES PERQUÈ SOM GUAIS

Fa un parell de setmanes va saltar la notícia que l'Ampa de l'escola Tàber havia retirat de la biblioteca d'Infantil alguns llibres que consideraven poc adequats pel què fa a la igualtat de gènere. No van trigar massa a haver reaccions per a tots els gustos. En la seva defensa, comentaven que els havien tret de les biblioteques d'infantil però que es podien trobar a les de primària, i que aquesta decisió l'havien pres després de molt debat.
Evidentment, qualsevol debat en termes educatius és bo de per sí. S'entén que es realitza per busca la millor manera d'educar els nens i nenes i ajudar-los a créixer i madurar. Però és veritat també que de vegades, les decisions que es prenen no tenen perquè ser les més adequades encara que hi hagi moltes hores de debat darrere. Enmig de tota la tempesta, un clàssic com la Caputxeta veia com desapareixia no engolida pel llop sinó pels ulls i ments inquisitòries d'algunes persones.
A veure, és clar que la majoria de contes clàssics són masclistes, retrògrads, classistes... estan escrits en una època on la societat era masclista, retrògrada i classista! Però la feina de l'educador és fer entendre el context en què estan escrites si els nens i nenes ja tenen una edat per comprendre-ho, o bé, reinventar els contes de manera que sàpiguen donar la moralina corresponent. Dubto molt que les persones siguem més o menys masclistes pel fet d'haver llegit Rínxols d'or, la ventafocs o qualsevol altre conte clàssic on la visió de la dona està sempre per sota de l'home. Crec que la majoria dels que hem crescut amb aquestes històries i amb les pelis Disney, som gen assenyada i respectuosa amb tots els gèneres que hi ha avui en dia. Que hi ha gamarussos que no? És clar, malauradament tota societat té gent que encara viu ancorada al segle XVI, però sense cap mena de dubte fa molt més mal al cervell dels nens i nenes les cançons que escolten i que moltes famílies els fan escoltar i ballar en les seves festes; o els youtbers que segueixen; o els donen les tecnologies perquè entrin de seguida en el món dels "likes", on el què es mira és que a la foto estiguis més bonica i sexy en elles i més mascle alfa en ells. I això no ho fan els contes de les biblioteques escolars, Ho fa l'entorn familiar i/o mediàtic en el què viuen, no fotem! Aquests pares i mares han volgut anar de moderns, i han pixat fora de test. Ara què vindrà? Que ens diguin també quin temari hem d'ensenyar? Cal més activisme social, compromès amb les lluites feministes, mediambientals, inclusives, etc. I això s'aconsegueix amb l'exemple a casa, a l'escola i a la societat. La societat està perduda, pervertida i és un monstre que engoleix els nostres nens i nenes de manera vil i despietada; a l'escola, sempre dependrà del mestre o mestra de torn, si és compromès o no; i la família, ai la família... on s'aprèn primer el respecte és a casa. De veritat, no passa res per llegir aquests contes als nens petits, ni per veure pelis Disney, sempre que quan sigui el moment, se'ls ensenyi a ser crítics, a mirar més enllà de la patalla o el paper i estar sempre fent-se preguntes i no seguint les modes com borrregos.

MORTAL ENGINES

Primer blockbuster de l'any, Mortal Engines ha arribat a fer-se per obra i gràcia del seu productor, que ara mateix té molts calers, en Peter Jackson. És l'adaptació d'una novel·la ja existent, que ens presenta una terra molts anys després del ja clàssic apocalipsi nuclear. Les ciutats són mòbils, és a dir, que tenen tota una maquinària que les fa desplaçar pel territori, i com no, les grans (en aquest cas, Londres), va absorbint les més petites. A més, a més, l'ex-capital anglesa està governada per un home de dubtosa legalitat i humanitat, que té un objectiu més agosarat com és el de dominar tot el món. Apareix la figura de l'heroïna, la filla d'una arqueòloga que va tenir els seus problemes amb el malvat de torn ja comentat, posant sobre la taula també el tema de la venjança personal.
És d'aquelles pel·lícules en què el tràiler ja t'ensenya el millor d'ella, de manera que després no hi ha massa més que anar seguint la trama, força comuna. Caldria saber si el llibre difereix molt de la pel·lícula, de manera que com sempre, la superi. Suposem que sí, seria el més habitual però tampoc tinc ara mateix un interès especial en saber-ho.
El millor és, sense cap mena de dubte, la ciutat en moviment. Com ha incorporat les restes de l'antiga Londres en la maquinària del funcionament habitual d'aquesta mola gegant que es va movent sobre la terra. És molt enginyós i està molt ben dissenyat i representat. La nòria, el Big Ben, són restes antigues que formen part de la nova ciutat però a una escala diferent i amb uns usos que no són els que eren. Realment, val la pena veure aquests efecte, i compensa tota la resta. Podria ser millor, però si ho fos, n'hauríem sentit a parlar molt més, i en canvi, ha passat per les sales de cinema sense pena ni glòria. En Jackson haurà d'invertir en altres projectes si vol seguir fent fortuna.

L'EMOCIÓ D'APRENDRE

Dos dies després d'acabar El dia que Barcelona va morir, enllestia L'emoció d'aprendre, un recull d'històries de persones que en César bona ha conegut en aquests darrers anys. I això ha estat així, no pas perquè sigui una revisteta de quatre pàgines, no (en té 230); no ha estat perquè la lletra sigui grossa; ni perquè l'hagi deixat a mitges, no. Ha estat així per dos motius. Un, està clar, perquè he disposat del temps per poder llegir tranquil·lament (és a dir, vacances). I dos, perquè són històries que enganxen, exemples de vivències que t'atrapen i et porten a llegir la següent, i després la següent, i així contínuament. Està clar que si el món de l'educació no t'importa, aquest llibre i el seu contingut no t'aporta res. Però en el meu cas, he de confessar que la seva lectura m'han fet venir ganes de tornar a l'escola. Sí, tal com sona, per molt pedant que soni. Però és que segons quina història, et remou per dins i et desperta aquell cuquet interior que vol que facis la feina millor, i sobretot, puguis ajudar a aquells que ,és ho necessiten. Ha estat una lectura transcendent.
Les planes d'introducció ja deixen clar el llibre que tens a les mans; exemple de persones que han viscut situacions en què l'educació o el seu entorn han tingut un protagonisme cabdal. Apareixen històries de superació, anècdotes i també mals mestres, o diguem-ne mestres que no voldria assemblar-m'hi gens. Com la mestra de música que li diu a una nena: "Pots no cantar perquè el teu grup tingui alguna opció de guanyar?" O el director d'escola que diu: "A veure com dic als pares de tal nen que el seu filla ha plorat a classe." O el que diferencia entre els bons i els burros, amb aquestes mateixes paraules. Sí, això existeix a algunes escoles. Quina vergonya.
El capítol en què parlen na noia amb dislèxia, la seva mare i la mare d'un altre noi també dislèxic, és una lectura recomanable per a qualsevol futur mestre i també els que estan en actiu per a què tinguem clar què senten ells i les seves famílies davant les nostres típiques paraules, que es transformen en inútils per a ells.
Molt interessant la reflexió sobre el feminisme, el reguetón (no sé ni com s'escriu) i totes aquestes modes actuals que denigren les noies.
I vull reproduir algunes de les frases més interessants enmig de tanta claredat:
- "A dintre meu hi vivia una part no civilitzada, sedegosa de color, de música i de moviment" (Rabindranath Tagore, que a l'escola el van condemnar al fracàs)
- "El teu fill, la teva filla, no seran millors pel fet de superar altres nens. Seran millors quan sàpiguen interpretar el món en el qual viuen i descobreixin que hauran d'interactuar amb moltes persones diferents, com ells, i que cada paraula o cada acte influiran en aquelles persones."
- "Tots els infants i adolescents tenen una cosa que tenim tots els éssers humans: la necessitat de sentir-se estimats, l'anhel de sentir-se escoltats i el desig de sentir-se útils."
- Què és l'èxit? Riure molt i sovint; guanyar-se el respecte de la gent intel·ligent i l'estimació dels infants; merèixer l'apreciació dels crítics sincers i suportar la traïció dels falsos amics; apreciar la bellesa, buscar el millors dels altres; deixar el món una mica millor del què has trobat, ja sigui amb un fill, un tros de terra cultivada o l'esmena d'un problema social; saber que almenys algú ha sigut una mica més feliç perquè tu has viscut. Això és la definició de l'èxit". (Ralph Waldo Emerson)
PAM.

EL DIA QUE BARCELONA VA MORIR

Torno a la novel·la de ficció històrica amb "El dia que Barcelona va morir", del periodista Enric Calpena (una de les cares mítiques dels inicis de tv3. És la seva segona obra de ficció, encara que la primera no la vaig llegir.
Explica els dies previs a l'assalt de la ciutat de Barcelona per un exèrcit musulmà de 40.000 homes, comandats per Almansur. En aquells temps, encara és present el record del comte Guifrè, i el seu successor, Borrell, és qui té les regnes dels comtats catalans. A Barcelona, el vescomte Udalard és l'encarregat de governar la ciutat.
Amb el rerefons històric del què va passar en realitat, l'autor va bastint diverses trames al voltant d'aquells dies. Potser un dels punts febles és que obre molts fronts, i potser alguns d'ells són massa secundaris i fan perdre una mica la noció del conjunt. Tot i així. és una bona novel·la perquè et trasllada a temps dels quals se'n sap molt poca cosa (si no t'interessa). Per tots és conegut Guifrè el Pilós, però des d'ell fins a Jaume I van passar moltes coses al nostre país, just quan començava a fer-se gran i destacat. Van bé aquestes històries perquè et fan conèixer parts desconegudes d'aquesta història nostra, i enmig de la ficció inventada, et va quedant alguns conceptes claus d'aquella època.
La descripció dels ftes i de l'entorn està ben construït, i coneixent el terreny, és fàcil fer-se la idea de tot el què està passant, els atacs a les muralles, etc. Realment, no sabem la sort que hem tingut de viure en aquest segle, perquè viure en aquells temps, era més aviat sobreviure
Ha estat doncs, una bona lectura, distreta per a aquests dies previs a Sant Jordi.

PORRA DE VIDA O MORT

Com em vaig imaginar i proposar a Comença el final, he pensat que una distracció interessant (o no) seria fer una porra de quins personatge arribaran vius al final de Joc de trons i és clar, quins moriran. És un dilema banal, és clar, però un dilema al cap i a la fi, perquè clar, decideixo que queda viu els que em cauen bé o els que crec de veritat que hi quedaran? Perquè és evident que sorpreses n'hi hauran, i segur que més d'un personatge carismàtic caurà, provocant la pena corresponent (amb tots els respectes pels grans problemes que tenim a nivell personal, nacional i mundial). Si diuen que el futbol és l'opi del poble, ara podem afegir-hi Joc de trons. Encara ara quan he de començar a escriure, no sé què faré amb una de les meves preferides, l'Arya... I espero que no acabi amb tots morts i la victòria del Rei de la Nit... Bé, som-hi, i en parlem de nou d'aquí sis setmanes.

NO ARRIBEN ALS CRÈDITS FINALS (és que això de posar moriran dóna mal rotllo...):
Jon Neu Targaryen
Bran Stark
Arya Stark (sniff, sniff...)
Theon Greyjoy
Yara Greyjoy
Euron Greyjoy
Jorah Mormont
Cuc Gris
Drogon
Rhaegal
Cersei Lannister
Bronn
Tormund
Sandor Clegane
Gregor Clegane
Melissandre

SOBREVIUEN:
Sansa Stark
Daenerys Targaryen
Tyrion Lannister
Jamie Lannister
Missandei
Podrick
Lord Varys
Samwell Tarly
Gilly
Brienne de Tarth
Ser Davos

PD. Un cop fet, dir que al principi només deixava en peus personatge femenins, i clar, algun de mascuí haurà de quedar. Ara bé, els dos Lannister? Segurament algun dels dos caurà, però no tinc clar quin serà, així que almenys m'asseguro un 50% ( o un 100%... o un 0%). No he posat altres personatges com Edmure Tully, Robin Arryn, Elaria Sorra o Gendry. Tampoc els veig massa futur, excepte a en Gendry.

IDENTIDAD BORRADA

Identidad borrada és una pel·lícula d'actors dins una història basada en fets reals. Les interpretacions del tres protagonistes són la base de moltes escenes del film. Russell Crowe i Nciole Kidman són els pares d'un jove que descobreix la seva homosexualitat just quan es troba a les portes de la universitat. El problema entre cometes és que el pare és un reverend de l'església americana, que, per dir-ho finament, no accepta la condició del seu fill. Aconsellat per altres membres de l'església, el porten a un centre de reconversió, on, amb teràpies de dubtosa legalitat intenten fer veure que això de la homosexualitat és una malaltia del cap de la qual et pots curar.
Et van ensenyant mesures que et fan empatitzar des del minut zero amb el jove i la resta de nois i noies que es troben de cop en un entorn que els vol fer creure que són uns pecadors que s'han de curar com sigui.Com a pel·lícula, diguem-ne que és correcte. Crec que no aprofita prou la trama i el nivell dels actors per treure'n tot el profit, estan molt desaprofitats, i que sort en té de comptar amb ells per mantenir l'interès tota l'estona. No ha estat una mala elecció, però sí penso que podria haver arribat més lluny qualitativament. Crec que tenien massa al cap la projecció dels òscars i no va aconseguir cap nominació pel fet que, com dic, no han aprofitat bé la força de la història ni la potència humana. És una llàstima.
Ara bé, si analitzem justament l'argument, és per llogar-hi cadires. Al principi, et fas la idea de què et trobes als anys 60, amb mentalitats dels pobles de l'interior del USA, retrògrads i antiquats. Però quan veus que utilitzen mòbils i a mesura que avances, ja te m'adones de que no, ens trobem als USA de principis de segle. I qua al final surten els crèdits amb els personatges reals, dient-te que el què acabàvem de veure va passar de veritat, penses com és possible? I ho rematen dient que 700.000 joves dels Estats Units han passat per centres de reconversió com aquells per "curar-se" del seu problema. Coooooom? Quants????? Realment, als USA tenen un problema molt gran. Mentre tenen lleis que permeten tenir armes i matar gent, tanquen a nois i noies perquè no són "com ells creuen que han de ser sexualment parlant". Increïble. Seria bo saber si aquí a Catalunya també hi ha llocs així. Segur que els ultradretans de PP, C's i els altres estarien encantats de la seva existència. Exterminar tot el què per ells no és normal seria el seu somni. Bé, flipant doncs el fet de què tot el què veus a la peli és real i que en 36 estats dels USA existeixen centres com aquells. El nostre món està malalt, però malalt terminal de debò.

SEMIFINALS AL QUADRAT

Aquesta setmana toca parar de la Champions League de futbol, però en dos situacions diferents: el Barça femení diumenge disputarà per segon cop aquesta ronda de la competició, mentre que el Barça masculí s'ha classificat de nou després d'uns quants anys caient a quarts de final.
El femení jugarà contra el Bayern de Munich els dos propers diumenges. L'anada a Alemanya, i la tornada, el dia 28, al Miniestadi. L'altra vegada que vam estar a semifinals, vam caure contra el poderós PSG, però ser allà ja va ser un premi gros. L'any passat vam caure a quarts contra el estratosfèric Olympic de Lyon. I aquesta temporada, hem tingut la sort de què aquests dos equips francesos i la màquina del Wolfsburg van anar a parar a l'altra banda de les eliminatòries, de manera que encara que el nom de Bayern faci por, les possibilitats de passar són més grans que fa dos anys. Amb la lliga gairebé impossible degut a les nostres badades i al fet de què tots els equips espanyols perden amb l'Atlètic de Madrid, i eliminades per les matalasseres a la Copa, arribar a la final de la Champions, encara que no es guanyés, seria un èxit grandiós. Veurem què passarà diumenge, si traiem un bon resultat que ens permeti tenir un partit de tornada assequible. La veritat és que les nostres estrelles, Martens, Duggan, Alèxia... estan en una molt bona ratxa. Creuem els dits i desitgem tota la sort a les noies.
Per l'altra banda, tenim els nois que van eliminar contundentment el Manchester United i arriben a les semifinals per enfrontar-se al Liverpool. Final anticipada, ja que l'altra semifinal la disputaran Ajax i Totenham, dos equips que ningú apostava per ells, però que han eliminat la Juventus i el City respectivament (i les holandesos, el Madrid a vuitens). Però ja en parlarem d'això si hi ha ocasió, és a dir, si eliminem els diables vermells. Sobre el nostre equip, com el femení, també està en ratxa, a punt de guanyar la lliga, i amb un Messi, Piqué, Ter Stegen espectaculars. Aquestes bèsties del futbol les hem de compaginar amb un entrenador mig mig, que sempre fa els mateixos canvis, passi el què passi. És una mica desesperant, la veritat... No sé si mana ell o el Messi. Bé, sí, el Messi. I després tenim el tema Coutinho. Ha realitzat una temporada mediocre, i alguns ja el col·loquen al mercat d'estiu. Sigui com sigui, va marcar un golàs (per fi) dimecres, però la seva celebració seriós, amb gest i renec inclòs, no es pot deixar passar. Si el va dedicar a la premsa, cap problema, però si el va dedicar al públic que el xiulava, el faria fora avui mateix. Sempre he estat en contra dels aficionats que xiulen els jugadors, però l'efecte contrari encara menys. Realment els futbolistes brasilers són complicats de gestionar... De totes maneres, si ha de marxar, abans que faci uns quants golets com el de l'altre dia.

CREMA NOTRE DAME

Dilluns es cremava un dels símbol de París, la catedral de Notre-Dame. Quan té lloc una desgràcia, tots els ulls es dirigeixen cap a allà. Quan es tracta, a més a més, d'algun espai, monument conegut per molta gent, el ressò que se'n fa és encara més gran. I això és el què ha passat també aquesta vegada. Notre-Dame és una catedral, no només la més important i coneguda de París, sinó que podríem dir de tota França. Després de la Torre Eiffel, segurament és l'espai més visitat del país (sense comptar Disneyland, clar...). És d'aquells llocs que es trobarien en el top ten d'Europa.
I dilluns es va cremar. Segurament alguna errada amb les obres de restauració que hi estaven fent va provocar el desastre. Les imatges són impactants pel fet de conèixer tant el lloc, com si es cremés el palau de la Música. la Sagrada família, el Big Ben... llocs així. Com el del Liceu, tot i que personalment no li tinc cap simpatia. Sap greu perquè clar, sense tenir-ne cap tipus de relació, te'ls has fet una mica en un lloc de la memòria col·lectiva.
En el meu cas, hi estat dues vegades, una l'any 98, i una segona vegada l'any 2002. Les fotos típiques, des de fora, des de dins, els vitralls, les gàrgoles... Ara quan la reconstrueixin tornarà a ser gran, però ja no serà l'original, la que duia 800 anys sent testimoni de la història. Almenys, la façana principal ha quedat intacta. I en la nostra imaginació, seguirem veient en Quasimodo saltar per les torres abans de tocar les campanes.

EXEMPLE ALS 103 ANYS

Ha mort Neus Català. Als 103 anys. L'última supervivent catalana de camp d'extermini nazi de Un cel de plom, la novel·la que explica la seva vida, ja comentava que la seva vida era un exemple de dignitat i coratge en uns temps en què aquestes característiques, en el bàndol on estava ella, podien portar a la mort. En el seu cas, la van portar a la supervivència.
Ravensbruck. Quan fa sis anys vaig llegir
Finalment, ha dit prou. Fa un any i mig encara va tenir força i voluntat per anar a votar l'1 d'octubre. Però l'espera ha estat massa llarga i no ha pogut veure el desenllaç. Però això és igual. El seu exemple no té res a veure amb el procés, sinó amb una cosa molt més bèstia com el feixisme nazi. Alerta perquè en aquella entrada de fa sis anys ja deia: "Provoca esgarrifances pensar que encara ara hi ha persones que actuen com aquells monstres o que pensen igual que ells; que estan amagats, disfressats darrera personalitats quotidianes, esperant a posar en pràctica la seva veritable essència animal". Qui ho diria en els temps que corren, amb els nazis de PP, Ciutadans, VOX i la majoria de sociates.
també comentava la importància de què els nostres joves coneguessin la seva història. De fet, el més normal seria que quan tornem a les escoles la setmana que ve, potser el primer dia no, que és Sant Jordi, però el dia 24, caldria parlar-ne a les aules de tot el país. Un sisè sentit em diu que serem poquets els que dedicarem una estona a explicar qui va ser la Neus i perquè la seva memòria és important, per tots nosaltres. No es pot oblidar què va passar, perquè com més conscient siguem del perill del feixisme, més serem per combatre'l. I cal combatre'l, és clar, perquè sempre ressorgeix de les cendres dels fems més pudents de l'infern. És responsabilitat dels mestres, fer que la memòria de la Neus Català, segueixi estant viva.

DUMBO

Primera de les moltes versions amb personatges reals dels grans clàssics de Disney. Bé, primera d'aquest any 2019... perquè abans ja havien arribat La bella i la bèstia, El llibre de la selva, i fa molts anys, 101 dàlmates. Però ara sembla que els magnats de Disney han trobat el filó, i després de les primeres proves, aquest any ens regalaran tres versions. Dumbo, que és la primera que ens ha arribat, i d'aquí molt poquet, El rei lleó i Aladdin. A més, just abans de la pel·lícula, justament han passat els tràilers d'aquestes dues que venen darrere. I a simple vista, la més interessant és sense cap mena de dubte, Dumbo.
Per què? Doncs perquè les altres són còpies exactes amb personatges reals, amb alguna variació, però són fidels a la història original i a les cançons. En canvi, l'elefant volador l'han posat a les mans del gran Tim Burton, que ha fugit de la trama original, i ha posta en primer pla els humans de la història, això ha provocat un guió diferent al primer, amb el rerefons de la vida de Dumbo, la separació de la seva mare i els seus espectacles al circ. Però a partir d'aquí, han creat una nova trama on apareixen personatges que donen sentit a tot el què estem veient: el pare i els dos fills, el director del circ, el magnat de les atraccions i la trapezista que passa d'un rol a un altre al llarg de la pel·lícula.
Un cop vista, podem dir que està bé. No és cap meravella (per comparar amb alguna cosa vista darrerament, Mary Poppins returns guanya a Dumbo), però vist el què hem vist en aquesta any, és de lo milloret. Sense ser doncs, espectacular, té un sentit i es pot seguir sense entrebancs ni coses rares (recordo que el director és Tim Burton). Hi ha en alguns moments, picades d'ullet a la versió clàssica, com quan un personatge deixa anar una frase que és la lletra d'una de les cançons de la peli antiga, que reprodueixo a continuació en la seva versió sud-americana: "Pero nunca vi ni espero ver, a un elefante volar..." Per exemple, se supleix el moment en què Dumbo s'emborratxa (a l'antiga, sí!), amb un espectacle de circ amb bombolles gegants de sabó que volen imitar aquella escena. Malauradament, l'altre escena enginyosa, no la recordo, cosa que també diu que no se m'ha quedat gravat del tot. Però en definitiva, bé, i no he llençat els diners.

COMENÇA EL FINAL

Exacte com un rellotge suís. Tres mesos clavats després de l'entrada de GOT is coming, on anunciava
que quedaven tres mesos per a l'estrena de la darrera temporada de Joc de trons, es va estrenar el primer capítol: Winterfell.
Feia tres mesos que ho vaig anunciar i un mes de la marató de les set temporades anteriors. Per sort, no m'ha calgut revisar la darrera temporada un altre cop, tenia encara molt fresc el què havia passat. Així, avui, a través, un cop més de la web de subtítols, sèries en català, m'he assegut disposat a gaudir del final de la sèrie que ha capgirat aquest món televisiu, tant si agrada com no.
Els primers vint minuts he notat com la tensió m'anava resseguint, i l'emoció de més retrobaments m'inundava de joia... quina cursilada, mare de déu... Però és veritat. Seguint la línia dels darrers episodis, encara hi havia personatges que no els teníem junts al mateix pla des del segon capítol de la primera temporada. Quin mèrit que continuïn vius! En aquest episodi, s'han dit coses, però no hi ha cap escena diguem-ne definitiva. Molta gestió, molts acords, però encara res en ferm que no sigui la proximitat d'un desastre, amanida amb l'embolic d'hereus al tro que es van succeint. Caldrà esperar a la setmana que ve a veure com evoluciona. Però clar, ara ho han de tancar tot en un episodi menys, i només en queden cinc! Com s'ho faran? Una de les coses que he anat fent és intentant imaginar quins personatges dels que anaven sortint arribarien al final. Estic pensant de fer-me una porra personal, a veure quants encerto. Segur que ens depararan moltes sorpreses, i segur que moriran personatges que no vull que morin, però aquest és el joc de trons al què estem jugant des del primer dia. Per ara, ja tenim el primer passat, i tots estan al seu lloc, preparats per l'esdevenir. Nervis fins al final!

QUAN EL PENÚLTIM ÉS L'ÚLTIM

Finalitzada la novena temporada de The Walking dead. Com ja és costum, la van dividir en dues parts, i ara l'hem tancat definitivament amb el 16è episodi. Ha estat una temporada de canvis, ja que el líder havia "mort" en els primers episodis d'aquesta temporada, i s'iniciaven unes noves trames uns anys després d'aquest fet. A Temporada amb dos finals ja fèiem referència a que potser ens mancava una mica d'informació de què havia passat durant aquest temps. Algunes respostes les hem tingut en aquesta segona tongada d'episodis. Però encara queda el dubte de què ha passat amb la Maggie, però tal com va acabar el darrer episodi, ho sabrem quan arribi la nova temporada.
Després d'unes temporades molt repetitives, aquestes, amb gent nova, dolents nous, etc, ha estat una mica més distreta que aquelles, que havien perdut ja una mica de sorpresa narrativa i era cada dia una mica del mateix. Aquesta vegada han introduït variants que han donat una mica més de vida a la sèrie. Com sempre, hi ha capítols més bons que d'altres, capítols més distrets que altres, però en general, ha estat força bé, excepte una cosa, el capítol 15.
Aquest episodi, el 15è, i per tant el penúltim, va ser el millor des de feia moltes temporades. Van utilitzar la intriga, el misteri i el nerviosisme de manera brillant. I el final, és sorprenent, no te l'esperes i et deixa força corprès. De fet. Quan es va acabar, vaig tirar enrere per tornar a veure'l. Feia molt temps que no veia un capítol de res que em sobtava tant (sense comptar Game of thrones, és clar, que allà és cada capítol). Però realment va estar molt bé el gir de la situació. Era tan espectacular, que podria haver estat el final de la temporada. Però no. El darrer capítol també arrenca unes setmanes més tard del final del número 15, i està bé, perquè aporta coses noves, però podria haver estat perfectament el primer capítol de la desena temporada. Bé, els guionistes tindran els seus motius per haver-ho fet així. Però deixem-ho en un notable alt en general, i un excel·lent pel penúltim capítol, que podria haver esta l´últim.

CAFÈ A VINT CÈNTIMS

Aquest any he anat alguns dies a fer un talladet en un bar del carrer Gran de Gràcia. Un cop me l'he
pres i em disposo a marxar, pago l'1'20€ que em costa. Fins aquí tot normal. En alguns bars et cobren 1'10€, en d'altres 1,30€... Podríem dir que entre aquests imports es troba en la gran majoria de bars de la ciutat, sense anar a Rambla, rambles i companyia.
Tot quedaria en no res si no fos perquè no fa massa, amb la classe vam fer una sortida al parc de trànsit de la Guàrdia Urbana. En un moment donat, acompanyo a alguns nens al lavabo, en un espai habilitat per la policia municipal. Mentre espero a la porta, veig una màquina de cafè, xocolata i altres begudes i/o llaminadures dolces. Com que fa fred, penso: "Ai, que bé m'aniria un cafè calentet ara mateix." Però com que estic de servei, no ho faig.
Però és que de cop, em quedo glaçat. Per i no tenia prou fred, doncs patapam! Ho miro i ho torno a mirar. No pot ser. Em frego els ulls. És veritat. Els preus que posa la màquina. Cafè, 20 cèntims. I així tots els altres productes. A veure, aquests funcionaris (i altres que no sabem) prenen un cafè (per dolent que sigui) per només 20 cèntims? El què a mi em costa un sol tallat, als guàrdies urbans i resta de pobres funcionaris, se'n prenen els de tota la setmana!
A veure, no estic dient que els pugin els preus perquè bé no s'ho mereixen (o sí, què collons!). No estic dient que els preus que ens cobren als ciutadans són una estafa (o sí, colla de lladres!). La qüestió és que tenim un agravi comparatiu d'un tamany com el de l'iceberg que va acabar amb el Titanic. Què dic? Com el del meteorit que acabà amb els dinosaures. O potser directament tan gran com qualsevol lluna de Júpiter. Res, que és indignant aquests privilegis que tenen alguns funcionaris i que a sobre es queixen! Que és indignant els preus que ens fan pagar per qualsevol fotesa, prenent-nos el pèl d'una manera descarada i delictiva. Però tos els estan emparats per la legalitat. Aquesta legalitat que fan els mateixos polítics que ara que vénen campanyes electorals sortiran a fer-se amics de tothom amb les seves mentides. Què voleu que us digui? A mi tot això em fa més fàstic i em provoca tal indignació que esborra qualsevol indici d'empatia amb aquests col·lectius que depenen dels ajuntaments. Que paguin com tothom!