RAT RACE

Vet aquí una bona txabacanada: Rat race (Rates a la carrera). Es tracta d'una pel·lícula de l'any 2001, ja té uns anyets) d'en Jerry Zucker, conegut sobretot per diferents motius, per tres pel·lícules mítiques: Airplane (Aterra com puguis), Top Secret i Ghost. Així, sense ser cap mestre del cinema, compta en el seu historial amb tres pelis mundialment famoses. 

L'any 2001 doncs, va decidir dirigir una pel·lícula que venia a ser un remake o un homenatge a pel·lícules amb una trama molt similar d'anys anteriors, com per exemple, It's a mad, mad, mad world del 1963 o La carrera del segle de l'any 1965. El què tenim entre mans doncs, és un magnat de Las Vegas que organitza una cursa entre sis desconeguts, amb un premi final de 2 milions de dòlars. Una trama com aquelles pelis antigues, però modernitzada, tot i que hi ha molts detalls que semblen ancorats en el temps.

Vaig decidir guardar-la per veure-la algun dia tot planxant, i també perquè si em fia passar una estona divertida, doncs mira, també està bé. L'he vista en dos trams. Un primer, fent anar la planxa, com estava previst, i cal dir que sí, feia gràcia, però hi havia poc espai per la sorpresa o el detall que fes riure una mica, més enllà de tímids somriures. He de reconèixer, que, encara que soc admirador d'en Rowan Atkinson, veure'l en aquesta peli, fent uns sons i cares semblants als seus personatges, ho trobava forçat. 

Però després de la primera mitja hora, o fins i tot dels 45 minuts inicials, comencen les escenes purament divertides. Comencen a succeir-se situacions alienes als personatges que realment són molt divertides, i aquells tímids somriures esdevenen més grans i em deixen amb tanta bona sensació que acaba assolint el mèrit de tenir entrada pròpia i escapar-se del grup de pelis planxades.

Ara ja fa uns dies que la vaig veure, i potser no recordo totes les escenes memorables, però intentaré recordar les millors, tot i que explicades no tinguin tanta gràcia: primer hi ha la família que escapa amb el cotxe de Hitler i acaba en un homenatge als veterans de la segona guerra mundial, amb el pare tacat sobre la boca (sembla que porti bigotet), i havent-se empassat una peça metàl·lica que l'impedeix parlar bé i sembla que parli alemany, és boníssim. Després cal destacar el paper d'en John Cleese, que fa de magnat organitzador de la cursa, que es troba a Las Vegas amb una colla de descerebrats ricatxons, que es passen tota l'estona apostant sobre les coses més estrambòtiques. Un tercer detall és un dels concursants que acaba fent-se passar per conductor d'autobús, i està transportant un grup de 50 dones imitadores d'en Lucille Ball; i finalment hi hauria l'escena més tonta, com és un dels concursants penjat de cap per avall d'un globus, passant entremig d'un ramat de vaques. Entenc que semblin xorrades, però ostres, fan molta gràcia, què voleu que us digui?

Té un final ensucrat amb missatge que segurament al segle XX no s'hauria fet, però que ara és més políticament correcte, tot i que fa baixar les rialles de cop.