JA T'HO DIRÉ

No es podria entendre la meva joventut sense la banda sonora dels Ja t'ho diré. Evidentment, era una època molt musicada, i hi havia desenes de grups i cantants que acompanyaven el meu dia a dia, però el grup menorquí va ser sense cap mena de dubte un dels meus favorits, dins el top-five. És blau es fester (1991), Dos o tres (1993), Moviments salvatges (1995) i Un ram de locura (1997) són els quatre discos essencials de la banda, amb cançons mítiques, no, el següent. Després ja va venir Es directe (1999), el disc castellà (que no compta per a res, i el recopilatori del 2003. Dos anys després ja van prendre camins separats. Es van retrobar el 2013 puntualment i semblava un fet únic. Però la mort d'en Sente va ajuntar-los de nou el passat novembre en un concert en memòria del què va ser el bateria de la colla. El cuquet, la il·lusió del públic i qui sap què més, els va portar a concretar 4 concerts més durant aquest 2025, dos a Catalunya i dos a ses Illes. I una combinació perfecta em va portar a decidir que aquesta vegada no se m'escaparien.

Així que ja em teniu anant cap a Roses. Curiós, un any que no anem al Laguna, faig el mateix camí, passo per davant i arribo a un dels pobles més visitats aquests darrers estius. Els Ja t'ho actuaven dins el festival "Sons del món". Ja vaig anar a un concert d'aquest festival fa tres anys, però era un concepte absolutament diferent. Ni de lluna plena, i les cançons dels Ja t'ho diré en directe. Què més es pot demanar? Doncs que no hi hagi cadires!!! 

Des de que, al comprar l'entrada, vaig veure que eren cadires, ja em va grinyolar una mica. Però bé, a veure com va. El concert estava dedicat al disc Moviments salvatges, que feia 30 anys (30!!!) i que conté algunes de les cançons més emblemàtiques. Comencen amb el Res es mou, i ja em moc intranquil a la cadira. Quan en porten quatre o cinc, no puc més. M'aixeco i vaig cap a un lateral, ja amb una desena de persones que tampoc poden evitar estar assegudes quan escolten cançons que els fa moure. A més, hi ha la part de la veu. Cantar les cançons assegut... no sé. Em recordava un concert seu a la Barceloneta, quan uns amics d'algú que anava amb el nostre grup li van dir: "Ostres, hi havia un tio darrere cantant totes les cançons!" A veure... almenys no desafino del tot.

Total que la resta del concert ja el vaig gaudir a peu dret, emocionant-me, cantant, movent alguna art del cos de tant en tant... però com havia de ser. Quines cançons... És difícil triar-ne una de sola, però Tenc es cor calent o la mítica Si vens són estratosfèriques. Van cantar alguna altra cançó de discos anteriors i posteriors, però van obviar totalment les cançons en castellà. Cap problema pel disc que van fer, però és cert que es va trobar a faltar l'Eh, tu i El último verdugo (versió original de Los niños de colonias). Però no cal fer llista, tot i que "Ho tens clar, bruixa", en Joan Barrina o Planetes tranparents no haurien desentonat gens.

Un gran concert, molts records i música per xalar una nit d'estiu de lluna plena.