NOU RÈCORD

El 4 d'agost de 2023 tancava una ratxa de 34 estrades al blog seguides. Feia poquet de la fita d'un mes seguit, del 2 de juliol al 2 d'agost, i de seguida va quedar la ratxa en aquestes 34, tal com reflectia a Ho deixem en 34. En aquesta entrada comentava que veia difícil superar-ho. I ves per on, només dos anys després, el rècord ha quedat esmicolat. La d'avui és l'entrada nº39 consecutiva. El rècord ha quedat superat per 5 entrades més, quedant-se només a una de les 40. Ara he de tornar a dir que serà difícil batre aquest nou rècord, però és cert que l'al·licient d'arribar als 40 dies seguits és un bon reclam per tenir ganes de superar-ho.

És cert que per arribar a aquestes 39 entrades, hem fet també un altre mes sencer (és clar). En aquest cas, des del 15 de juliol al 15 d'agost, una mica més tard que l'anterior fita, però evidentment, englobada dins els dos mesos de vacances d'estiu; si no, no es podria fer de cap de les maneres.

Una altra cosa que he de dir és que en cap cas tenia entre cella i cella el rècord. Senzillament he anat fent entrades a mesura que tenia alguna cosa a explicar, i de mica en mica, el número anava augmentant. Va haver un moment que vaig pensar-hi i vaig consultar quin era el rècord, aquelles 34, perquè tampoc em sabia de memòria el número exacte. I és cert que quan en duia 30, vaig imaginar-me com batre'l. Però ja està, no és una cosa que em tregui la son.

En aquestes 39 entrades hi ha hagut una mica de tot: cinema, viatges, Barça i futbol, televisió, llibres i castells són les que han aparegut més, des de 8 sobre 39 les dus primeres, i 4 sobre 39 les dues últimes. I després, alguna altra etiqueta més ha caigut. Aquesta varietat indica que no ha estat difícil trobar l'entrada corresponent a escriure cada dia.

I ja està, ara no hi ha res més a dir. Però abans de començar el curs, alguna cosa caurà, segur.

THE WITCHER

Segurament, dels diversos estils que més sovint veig en sèries, aquest, tot i ser un dels mes preferits, a la televisió no se'n veuen tants. La fantasia és una de les meves. Des de "El senyor dels anells" fins al darrer llibre "Ales de sang", he vist en pelis i llegit en llibres moltíssims títols. Però a la televisió, no hi ha massa fantasia, i la que hi ha, és justeta. The witcher ha vingut per omplir aquest buit. 

Una sèrie de vuit capítols que ens transporta a un món amb regnes fantàstics, bruixots, mags i magues, bèsties, dracs i lluites. Un bruixot, que va per aquelles terres eliminant monstres, està lligat pel destí a una princesa. Aquesta princesa, per la seva banda, fuig del seu regne perquè ha estat atacat per un altre enemic, que a més la busquen per un poder que té. I finalment, hi ha una noia que presenciem el seu progrés fins convertir-se en maga, que es va creuant pel camí del buixot de tant en tant. Aquestes tres trames es van combinant amb altres de secundàries i amb episodis que comencen i acaben perquè es tracta del monstre que està caçant el bruixot.

Tot sembla molt ben orquestrat, i la veritat és que ofereix un bon entreteniment, amb moments força reeixits i efectes destacables. Les històries estan ben trenades i alguns personatges esdevenen importants i carismàtics. Peeeerò... justament el bruixot, de carisma no en té molt. Al llarg dels tres primers episodis, les seves paraules acostumen a ser monosíl·labs, no es fa agradable a l'espectador. A més, la veu que l'ha traduït al castellà li dona un aire fosc i d'ultratomba. Però aquesta és una opinió molt subjectiva.

El què penso que és molt criticable, és l'absència absoluta de les marques del lloc on passa l'acció i l'any o moment en què té lloc. El primer, perquè tot són noms de regnes inventats, i l'acció passa a molts llocs. Aniria bé saber on ets cada vegada, perquè costa fer-se un mapa mental de tot l'espai. I el tema del temps, perquè a mitja temporada, descobreixes que estàs veient històries que passen en moments diferents. Et penses que tot és contemporani, però no, i això al final t'embolica una mica massa i de manera innecessària. si cada vegada et digués on i quan ets, hauria estat més lògic tot plegat.

Tot i aquests dos aspectes, ha estat correcte, no per llençar coets, però sí com per seguir les aventures d'aquesta gent.

FM25

La Festa major de Gràcia 2025 tanca el teló després de set dies "a tope". Han estat uns dies de molta activitat, de dormir poc i malament per la calor, de menjar de qualsevol manera en alguns moments, i sobretot, de suar molt.

Una bona suada la que vam fer a les actuacions castelleres i assaigs a plaça, amb el colofó de la diada de diumenge. Però quedava encara la Baixada del pilar des de Plaça del Sol i la Diada de Completes. El pilar, després d'uns moviments estranys abans d'arribar a plaça, es va redreçar i mantenir ferm. La corba es va fer bé, però com l'any passat, una reducció inesperada de velocitat el va fer trontollar massa i va caure just abans de parar-se per ser descarregat. Després, un bon grapat de pilars (el del Mike el primer), i fins a cinc castells: 3d7 i 4d7 simultanis, 5d7, 7d7 i 9d7, el primer de l'any, quan ha vist la llum abans d'arribar a l'actuació que tancava la temporada com l'any passat. Han estat nou dies de castells entre el 10 i el 20 d'agost, una bogeria. Ara descansar i apretar fort al setembre.

Per la resta de la festa, comentarem 4 coses. Primera, cal destacar que aquest any s'han pogut realitzar tots els actes de cultura popular, no com el 2024. Però no és que s'hagi arreglat el problema. Han pactat una treva, i ara quan passi la Festa, tornaran a esbatussar-se. Espectacle llastimós d'una colla d'adults. Quines poques ganes de posar-se d'acord...

Segona, els carrers. N'he vist un bon grapat, aquest any. De 23, n'he vist tretze. L'únic que em sap greu no haver vist és el de Travessia Sant Antoni, dedicat a l'Àrea 51. I té nassos que dos carrers pel davant dels quals hi he passat cada dia (Puigmartí i Joan Blanques de Baix de tot), no hi he entrat. La Plaça, amb una idea molt bona, convertir-la en carrers amb aquelles botigues desaparegudes. La gent de la vila han quedat encantats (4t premi en el vot popular). Però el jurat, un cop més, amb el seu criteri absolutament estúpid, ha donat el premi a Progrés (1rs) i Jesús (3rs) que feien referència a les colles de cultura o a les de foc directament, com si reconeguessin que tots som amics. Imbècils. Verdi, protagonista involuntari perquè els van crema la portalada, relegats al vuitè lloc, no us ho perdeu, per decorat masclista i racista (representava la selva amazònica, i es veu que les indígenes havien d'anar amb vestit i no pas ensenyant els pits). Imbècils.

Tercera cosa, la gent. Sí, molta gent. Massificació. Però crec que hi ha hagut més gentada visitant carrers que no pas a les nits. En general, han estat força tranquil·les. El problema que comporta això, és no fer caixa a la barra, indispensable per la supervivència de la festa major i la colla. Però aquí cal dir una cosa. Tant turismefòbia i guiris go home, però sort d'ells, que anaven consumint, perquè la gent autòctona, que tant es queixa dels turistes, venien amb les seves llaunes i neveres. Incoherents... Fora guiris, però us putejo les festes i no consumeixo a les barres de les comissions. Imbècils.

I per acabar, la música. A part de que els grups d'aquest any han estat poc engrescadors en general, no han estat molt animadors de la festa, cal parlar de la llengua. Un dels grups es va passar el concert dient "P*** Ecspanya" i després es posen a cantaren castellà. Uns altres, no ho deien, però també cançons en castellà, que el públic cantava i aplaudia. A veure, no fa tant, quan un grup català cantava en castellà, se li tiraven pedres!!! Així no anirem enlloc, ni pels artistes espanyolitzats ni pel públic poc compromès i coherent. Quina ràbia...

Però bé, la Festa Major passa a la història i fins l'any que ve, que si hem de seguir a aquest ritme, serà necessari una estada de relax per tancar les vacances!

NAPOLEON

La recreació, o almenys el seu intent, de l'ascens i caiguda de Napoleó, dirigida per en Ridley Scott, va ser gairebé vista en pantalla gran quan l'estrenaren el 2023. Ara puc dir que per sort no va ser així. La veritat, em pensava que seria alguna cosa més. Tot i que l'absència de premis, comentaris elogiosos o semblants m'hauria d'haver fet sospitar.

De vegades, els noms no ho són tot. El director Ridley Scott, en Joaquin Phoenix fent de l'emperador, una creixent Vanessa Kirby com a Josefina... sembla un còctel d'èxit, però la realitat és llunyana a l'ideal. Com acostuma a passar en les pel·lícules històriques, cal arribar com a mínim a les dues hores i mitja, i durant aquest temps, assistim a gairebé trenta anys de la vida d'aquest personatge famós mundialment, però filmat de manera poc atractiva. Tenim salts temporals continus, i la sensació és que estem veient escenes de5-10 minuts que es van succeint davant nostre com si fos un passi de models, un/a darrer l'altre. No és totalment horrorosa, però sí que es fa monòtona i ten l impressió que t'esperaves alguna coa millor, més espectacular, més de l'estil del director.

Hi ha dues trames que es van alternant contínuament: la relació amb la seva dona Josefina, els amunts i avalls de la seva relació per una banda, i les diverses campanyes militars protagonitzades per ell mateix, les seves victòries i les seves derrotes, amb els moments previs i els moments posteriors. Però tal com he dit, van passant les escenes consecutivament, i mai acaben de donar-li un sentit global. Són com episodis d'una sèrie enlloc d'una pel·lícula.

Després, resulta que la realitat històrica està molt lluny del què ens mostra la peli. Hi ha desenes d'errades històriques, des de lleus a greus. I la veritat, en algú com el director que ha fet la pel·lícula, no crec que siguin errors inconscients, no pot ser que s'hagi deixat documentar tan malament o sense cap tipus de rigor històric. Llavors, si està canviat per fer la peli més espectacular, o més rica en imatges... doncs la veritat no li ha servit de res.

THE GLASS DOME

Com a seguidor habitual dels llibres de la Camilla Lackberg, no em va passar desapercebuda l'estrena d'una minisèrie de la qual n'és la guionista. Ara que estic en un descans dels seus llibres de Fjallbacka (en falta un per arribar a l'últim publicat), i satisfet amb les minisèries, més que amb les sèries, l'ha vist.

La trama, thriller policial als quals ja ens té acostumats. Una jove criminòloga torna al seu poble natal just en el moment en què mor una amiga seva i desapareix la filla. Això li porta els records de quan ella era nena, que també va ser segrestada i tancada en una caixa de vidre (d'aquí el títol), però que va aconseguir escapar. A mesura que avancen els capítols, anem veient que sembla que estem davant del mateix segrestador.

I com ha anat? Bé, normalet, correcte, aprovat justet. Ha estat bé, però té tres handicaps. El primer, la lentitud. En molts capítols la trama es va desenvolupant a un ritme molt lent, sense aportar res de res, i això porta al segon punt, que és el de l'avorriment. Si li afegeixes que és previsible, doncs la combinació és complicada. S'ha salvat perquè l'ha guionitzat qui l'ha guionitzat, però realment, els seus llibres són mil vegades millors, diguem que no cal que segueixi per aquí la seva carrera. Aquesta previsibilitat ve donada pel fet que al tercer capítol ja vaig tenir clar qui era el culpable, per mi era molt evident, i no vull semblar pedant. Per tant, sort de que han estat només sis capítols. Si ho haguessin volgut allargar, hauria estat una mica massa pesat tot plegat.

Caldrà llegir el següent llibre de la Camilla que em toca per treure aquest regustet amarg de la sèrie.

GLÒRIA AL DOS FOLRAT

Tercer any consecutiu de Festa Major a tutti pleni. a diferència de l'any passat, es poden celebrar totes les activitats de cultura popular, encara que el problema entre les colles de foc no s'ha resolt, dos anys després. Però tot s'està desenvolupant com és habitual. Els dia 15, els dos cercaviles (quant espera al matí, per favor), amb els seus pilars i castells de 6 i 7 habituals. 

La diada de festa Major queia aviat, diumenge 17, i encara més aviat, a les11h. Xiquets de Reus ens planta el 5 de 8 per la cara, i Vilafranca fa els bàsics de 9, més el 9 de 8 i el pd7f. Nosaltres, a diferència de l'any passat, hem anat realitzant bons assaigs. Gent per fer pinyes, tronc força compromès... no com el 2024, que la majoria de la gent va venir el dia abans. L'actuació plantejada era repetir el Grassot, amb el 3 i el 4 de 8 habituals, acompanyant el 2 de 8 amb folre. Com deia, les proves havien estat dignes, de manera que tot i que el "coco" fa molt, havíem de sortir contents de plaça. Un assaig previ amb dubtes i males sensacions ens va posar la por al cosa alguns, però és que era tan important descarregar el dos... Si no ho fèiem, era com tornar a la casella de sortida un altre cop, i moralment, faria molt mal.

La temporada passada fam fer el 7 de 8 al Grassot. Per festa major, hi tornàvem... i va caure. Vam fer el 2d8f per la Mercè, i a concurs, el segon... queia. No vam poder descarregar cap d'aquests dos castells per segon cop en tot l'any. Per això era tan important fer-ho avui. Descarregar per segon cop la torre ens dona la força i moral necessària per seguir endavant, poder plantejar-se portar aquest castell a totes les actuacions importants i seguir maldant per nous objectius. La felicitat d'ahir doncs, era absoluta, però en tots els cap es podia llegir el famós "i ara, què?" No entrarem massa en detalls, és a dir, no parlarem del 5 de 8. Els següents a venir haurien de ser el 7 de 8, tot i que el veig just de forces, i personalment, atacaria altres objectius. I el més evident, és el pilar de 6. que les proves vagin avançant i esperem veure'l ben aviat.

Tornant a la festa major, després d'aquest gran Diada, ens queda dimecres el pilar caminat i l'actuació de Completes - Mike Lane. Uns bons castells i marxem contents de vacances per tornar a per totes el setembre.

COMENÇA MOGUDETA

La lliga 25-26 ja ha començat. Cada vegada més aviat, per poder explotar els futbolistes amb més i mes partits, ja fa uns anys que s'inicia quan té lloc la Festa major de Gràcia. El Barça, actual campió i elogiat pel seu joc la temporada passada, comença amb zero punts com tothom i tots els equips li tenen moltes ganes.

Així mentre el femení ha d'esperar dues setmanes més per començar, i encara pot deixar perdre tres o quatre jugadores més (quina vergonya), el masculí comença a jugar. Quan comenci la temporada femenina ja tornarem a parlar sobre el desgavell i penositat que ens han ofert els directius culers amb la gestió del femení. Però avui toca l'altre.

Després d'una pretemporada correcta, ens trobem amb l'inici de la lliga. Dic pretemporada correcta perquè aquest cop no han gastat temps i energies enfrontant-se a equips de nivell als USA com els últims anys. a canvi, han anat a Japó i Corea, en un tour molt mal organitzat, i jugant contra equips de segona línia. Les dues opcions tenen coses bones i dolentes. El tema dels diners és una altra història. Encara hi ha el caos per fitxar i inscriure jugadors. Les noves incorporacions són: el porter Joan Garcia, ex-perico i que provoca overbooking a la porteria; el cedit Rashford, un gran jugador anat a menys però que tothom confia que en Flick el faci renéixer; el jove Bardaghi, una perla que ja veurem com va. I a tirar de la masia n cop més, que ja està bé. De fet, sense que faci tanta falta, en Flick tira més de la masia que no pas en Pere Romeu, que té més necessitat...

I així arriba el primer partit, a Mallorca, i pim pam. 0 a 3 i capa casa, deixant veure bon joc en moltes estones, però eclipsat per la polèmica. El segon gol ve precedit d'un refús de cap d'un jugador del Mallorca que queda estabornit. Tothom espera que l'àrbitre xiuli, però no ho fa, i en Ferran aprofita per marcar el gol. I ja la tenim liada. És veritat que calia aturar el joc, però no es va fer. Per altra banda, seria obrir la porta a més simulacions per perdre temps, com si no n'hi haguessin prou. Un jugador mallorquí veu la groga per protestar, i al cap d'uns minuts, li fot un puntada al Lamine. segona groga i al carrer. I al cap de no res, el davanter roig li fot una patada a la cara del Joan Garcia. Vermella directa i a callar. Però clar, la gent del Mallorca enfadada, els ecspanyols dient que ja ens regalen la lliga... Tot com sempre. Si no, fixeu-vos en les xarxes i notícies. Es parla més del gol del Barça que no pas la brutalitat de l'acció del davanter mallorquinista amb e nostre porter.

Només és un primer partit, però es preveu que serà una lliga ben distreta i esperem veure com els nostres aconsegueixen triomfar de nou. I a qui no li agradi, que no miri.

CORREN

Corren, pels carrers corren... Quina gran cançó dels Gossos, que em serveix de banda sonora per comentar una de les modes més seguides dels últims anys. Córrer (ara en diuen running quan abans era el footing). I per què ara toca parlar d'això, des del més gran dels respectes? Doncs perquè quan diumenge sortia de Roses on havia assistit al concert dels Ja t'ho diré, vaig caminar durant deu minuts pel passeig marítim de la localitat. Ho feia per anar a buscar el cotxe, no perquè em vingués de gust, que així podria haver estat si no hagués d'arribar a Castelledefels en dues hores per una actuació castellera.

La qüestió és que en aquests deu minuts, us ho juro si no em vaig creuar amb 100 persones corrent passeig amunt, passeig avall, no en vaig veure cap. Redéu!!! Fan algun mal? No, és clar que no! Però és que eren quarts de nou del matí d'un diumenge al mig de l'agost!! Això sí que em va fer explotar el cap. Per què... què fan aquesta gent? No estan de vacances? No és temps de descans i repòs, de no fer res? És que no eren ni les nou d'un diumenge d'agost, insisteixo... Què els passa pel cap? Què fan amb la seva vida? Que els persegueix algú? Tenen algun objectiu vital per complir? Per què ho fan?

Puc entendre la moda-mania aquesta de córrer (a mitges), però va, mig món tampoc entendria les manies de l'altra meitat del món, així que en això no ens hi posarem. Però de debò... cal? A aquelles hores? En ple agost? Si, clar, si vols sortir a córrer, tampoc ho faràs a  les dotze del migdia, evidentment. NI a la tarda quan el passeig és ple de gent i no hi ha lloc ni per caminar. És absolutament lògic que ho facin a aquella hora, això està clar.

Però heu d'entendre que quan mig adormit, veia passar tota aquesta gent, alguns d'ells amb cara de patiment, suant la gota grossa... de debò, em costava entendre-ho. I parla un que d'aquí uns dies estarà dins una soca a les dotze del migdia... Allò que dèiem, tu no entens perquè uns fan això, i aquests no entendran perquè tu mateix fas això altre... Així que que continuïn corrent! Corre, corren pels carrers, corren...

WEAPONS

A mitjans d'agost tanco el cinema en pantalla gran d'aquest estiu, a l'espera de les novetats esperades de la tardor. La pel·lícula escollida ha estat Weapons. Des de que vaig veure el tràiler explicant la trama, que vaig pensar que seria interessant passar pel cinema. Segurament, en una altra època de l'any no hauria tingut aquesta sort, però estant com estic a la ciutat aquests dies, és una bona manera de fer estiu.

Què tenia la trama en el tràiler que em provoqués aquest interès? Doncs es veu com una mestra arriba a la seva classe un bon matí, i disset dels seus alumnes no hi són. A les 2:17h de la matinada, tots ells s'aixequen dels seus llits i surten de casa en una direcció desconeguda per no tornar. A la classe només queda un nen. Evidentment, la mestra és blanc de les crítiques i les sospites, però no se'n treu l'entrellat. On són? On han anat?

Un cop vista, ha estat una bona elecció, no em penedeixo d'haver anat al cinema a veure-la. És interessant, manté la tensió fins el final i distreu una bona estona. Ara, com és la peli? És de tot. Comença com un thriller dramàtic (la desaparició, l'assetjament a la mestra, el dolor i tristesa d'aquesta...) per passar al thriller de terror, amb uns bons ensurts, i escenes en què apretes el cul perquè saps que passarà una cosa i no vols que t'agafi per sorpresa, tot i que acabes saltant de la cadira. A continuació, vas cap al thriller de bruixeria, per començar a donar explicació a les desaparicions, per acabar en el gore més grotesc i absolut, estil matança de Texas de les esquitxades que hi ha.  Em pregunto com viuen el rodatge d'algunes escenes els nens i nenes que hi participen.

Així, la peli té absolutament de tot, no s'acaba de casar amb ningú, passant per diversos estils, i mantenint-te el neguit al llarg de tot el metratge. Està filmada des del punt de vista de sis personatges diferents. Això fa que veiem una mateixa escena des de diferents perspectives, i entenent una mica el què va passant. No acaba de ser brillant del tot, però és interessant. Weapons seria com el Bullet train d'aquest any, una peli bèstia però amb un mínim de qualitat que no la fa xavacana. I menys quan els veus córrer amb aquesta postura...

BSO

Just un any després de fer una entrada que detallava un primer llistat dels vinils que tinc per casa i que per fi tenen lloc per poder ser escoltats de nou, tanco aquesta saga amb el quart lliurament després del fet el febrer, i el més recent, aquest maig.

En aquest cas, són els discos que representen les bandes sonores originals de pel·lícules o sèries de televisió. El primer que he de dir és que no he xalat tant com amb els anteriors discos. Són cançons i músiques que algunes d'elles responen a moments concrets, i escoltar-los així ara de cop, alguns d'ells m'han semblat com aquells llibres, sèries o pelis que vols acabar ràpid perquè no t'aporten res. Però el fet de que estiguin aquí, i que per tant hagin superat diversos cribratges en els trasllats fets al llarg dels anys, és que tenen els seus motius per ser aquí.

Són en total dotze vinils. Sumats als 72 anteriors, resulten un total de 84 discos en total. Alguns d'aquests ja venen de República Argentina, heretats dels meus germans grans. Per exemple, Cabaret i Star Wars, el primer amb cançons mítiques i el segon, tota una icona musical universal, que posa la pell de gallina encara ara. També té moooooolts anys, amb tot el cartró trencat, i que té mèrit que encara se senti, és Mary Poppins, amb la versió amb la què vam veure la peli els anys 70, en la seva versió llatina. Una obra mestra. També són de l'època juvenil amb tirada Disney els discos de Fantasia i La sireneta. El primer, és d'aquells importants però que se'm va fer pesat escoltar-lo de nou. Llavors tenim l'època dels musicals, amb una part vintage, amb els discos de Cantant sota la pluja, El màgic d'Oz i Set núvies per set germans, i una part més moderna, de quan em van començar a agradar: Little shop of horrors i Memory de l'Àngels Gonyalons, que va ser l'obra de teatre que em va obrir la passió per a aquest gènere.

Finalment, queda la banda sonora de Hook, i l'únic disc (que en són tres) que representen la televisió. Es tracta de la sèrie The wonder years, que em va agafar a l'època adequada. Recordo una època en què escoltava aquestes cançons dels anys 50 i 60 una vegada i una altra. He de reconèixer que a 2025, com Fantasia, se'm va fer etern.

Ha estat un repàs diferent respecte els altres grups de vinils, però que calia fer igualment. Un cop acabat el repàs, vaig voler fer el mateix amb els cassettes. Sí, sí, encara tinc cassettes!! Però l'aparell ja no funciona, així que allà queden per ara. Són set cintes que han superat les diverses llençades, però que ara ateux no tinc manera d'escoltar. Tres són les cintes del grups Bauxa, de Pineta Canta. Records. Després hi ha una altra banda sonora, Grease i Dràcula (un musical en castellà que van fer l'any 1994). Els dos que queden és el dream of the blue turttles de Sting, i el d'un grup menorquí, Sis de ponent, que vaig descobrir també l'any 94 i que em donaria la base de la primera cançó de les colònies de Món Jove.

Acabat el repàs de vinils i sense poder fer el de cassettes, he començat els cd's. N'hi ha molts. I espero que l'aparell funcioni fins el final.

AQUESTA CASA ESTÀ EMBRUIXADA

Quart llibre de l'estiu. Sisè llibre d'en John Boyne, famós pel Noi de pijama de ratlles, però amb una colla de novel·les molt, però que molt interessants. Justament l'any passat, un dels seus, la seqüela del llibre famós abans esmentat, va acabar primer en el rànquing del 2024.

El llibre que ara he acabat, "Aquesta casa està embruixada" és més antic. El què passa és que justament per això, m'ha costat força aconseguir-lo finalment. Quan fa anys el tenia a les mans, altres llibres passaven per davant, i quan finalment l'he volgut llegir, ja no el trobava. Fins fa un mes. I per anar variant de temàtiques al llarg d'aquestes setmanes, ha estat el següent en ser llegit. Llavors, ha valgut la pena l'espera?

Doncs ha estat una lectura interessant. No apassionant, però sí que ha aconseguit mantenir-me l'interès al llarg de les pàgines per tal de saber què li passa a aquesta noia de mitjans segle XIX que després de perdre el pare i quedar-se sola, accepta una feina d'institutriu en una casa senyorial anglesa on només hi troba els dos nens que ha de cuidar. On són els seus pares? I no menys important, qui és aquesta presència que nota al seu voltant i que fins i tot té la sensació que la vol matar?

L'autor s'allunya de les seves trames habituals, però manté el protagonisme compartit d'algun representant de la infància. Així com en altres llibres, els nens o nenes són protagonistes principals, aquí són més aviat secundaris, tot i que sap dotar-los de molta força i sap greu que no tinguin més presència a les pàgines. Així però, ens trobem davant d'una història de por, una història de fantasmes com les de tota la vida, però escrita amb destresa per l'autor, que sap dotar d'una atmosfera especial els seus relats. S'ha de dir que el text no té la frescor habitual dels seus llibres, és com una lectura més densa, no és tan "John Boyne", perquè m'entengueu. Però això no li treu la qualitat necessària per ser una bona història per llegir.

ISMES

Fa pocs dies va esclatar una polèmica perquè unes "influencers" (què collons són aquesta gent exactament?) es van gravar corrent per uns carrers suposadament de L'Hospitalet, perquè volien fer uns vídeos mentre corrien per, segons elles, els barris més xungos de Catalunya. Mentre corren van deixant anar perles despectives sobre la gent, l'entorn, 'olor... de tot. Evidentment, no han trigat molt a saltar les veus crítiques amb elles, titllant-les de tot. Segurament aquests que es queixen són consumidors d'aquest tipus de producte a les xarxes, però clar, ara els ha tocat a ells, i llavors ja no els fa tanta gràcia. Però bé, no parlarem de la merda de món que ens està quedant per la banda dels "influenciats", sinó que amb les paraules d'aquestes dues pàmfiles podem posar exemples del què en altres entrades ja he anat comentant, com per exemple en la del vot als setze anys.

La qüestió és que aquestes noies diuen sense problemes el què és de domini comú entre el nostre jovent. Tots els "ismes" presents en una estona de running: racisme, classisme i feixisme. Només falta el masclisme, que en ser noies, no el posen en les seves paraules, però sí que ho fan en la seva autopublicació.

Ja fa temps que el nostre jovent, i de fet, de bona part d'Europa, gràcies a les xarxes i a aquests "influencers" i youtubers de merda que corren pel món, reben constantment missatges que fan créixer aquests "ismes" de manera alarmant. La dreta i l'extrema dreta han trobat en les xarxes i en les ments dèbils dels adolescents, el millor camí per arribar al poder. Com va dir Wert amb el seu "hay que españolizar a los niños catalanes". La qüestió és que en el nostre cas, "españolizar" no vol dir només la llengua, sinó inculcar-los els valors típicament ecspanyols, per tant, el feixisme, el masclisme, el racisme i el classisme. I ja està. Així són molts dels nostres joves, bàsicament els que estan a xarxes. I davant d'aquest problema real, no s'està fent. Ui, sí, molts avisos, sí... ui quina por... mireu com tremolen i com de preocupats estan els nois i noies. El tabac pot matar, i tot i això, fumen, no? Doncs imagineu amb aquest tema, que no és tan evident el tema de l'empitjorament de la salut o la personalitat.

Aquestes dues noies diuen el què pensen molts nois i noies. El problema no són elles. Elles són el resultat d'una desprogramació calculada que estan duent a terme per a aconseguir el retorn de l'edat mitja. I mentrestant, no fem res per evitar-ho.

RAT RACE

Vet aquí una bona txabacanada: Rat race (Rates a la carrera). Es tracta d'una pel·lícula de l'any 2001, ja té uns anyets) d'en Jerry Zucker, conegut sobretot per diferents motius, per tres pel·lícules mítiques: Airplane (Aterra com puguis), Top Secret i Ghost. Així, sense ser cap mestre del cinema, compta en el seu historial amb tres pelis mundialment famoses. 

L'any 2001 doncs, va decidir dirigir una pel·lícula que venia a ser un remake o un homenatge a pel·lícules amb una trama molt similar d'anys anteriors, com per exemple, It's a mad, mad, mad world del 1963 o La carrera del segle de l'any 1965. El què tenim entre mans doncs, és un magnat de Las Vegas que organitza una cursa entre sis desconeguts, amb un premi final de 2 milions de dòlars. Una trama com aquelles pelis antigues, però modernitzada, tot i que hi ha molts detalls que semblen ancorats en el temps.

Vaig decidir guardar-la per veure-la algun dia tot planxant, i també perquè si em fia passar una estona divertida, doncs mira, també està bé. L'he vista en dos trams. Un primer, fent anar la planxa, com estava previst, i cal dir que sí, feia gràcia, però hi havia poc espai per la sorpresa o el detall que fes riure una mica, més enllà de tímids somriures. He de reconèixer, que, encara que soc admirador d'en Rowan Atkinson, veure'l en aquesta peli, fent uns sons i cares semblants als seus personatges, ho trobava forçat. 

Però després de la primera mitja hora, o fins i tot dels 45 minuts inicials, comencen les escenes purament divertides. Comencen a succeir-se situacions alienes als personatges que realment són molt divertides, i aquells tímids somriures esdevenen més grans i em deixen amb tanta bona sensació que acaba assolint el mèrit de tenir entrada pròpia i escapar-se del grup de pelis planxades.

Ara ja fa uns dies que la vaig veure, i potser no recordo totes les escenes memorables, però intentaré recordar les millors, tot i que explicades no tinguin tanta gràcia: primer hi ha la família que escapa amb el cotxe de Hitler i acaba en un homenatge als veterans de la segona guerra mundial, amb el pare tacat sobre la boca (sembla que porti bigotet), i havent-se empassat una peça metàl·lica que l'impedeix parlar bé i sembla que parli alemany, és boníssim. Després cal destacar el paper d'en John Cleese, que fa de magnat organitzador de la cursa, que es troba a Las Vegas amb una colla de descerebrats ricatxons, que es passen tota l'estona apostant sobre les coses més estrambòtiques. Un tercer detall és un dels concursants que acaba fent-se passar per conductor d'autobús, i està transportant un grup de 50 dones imitadores d'en Lucille Ball; i finalment hi hauria l'escena més tonta, com és un dels concursants penjat de cap per avall d'un globus, passant entremig d'un ramat de vaques. Entenc que semblin xorrades, però ostres, fan molta gràcia, què voleu que us digui?

Té un final ensucrat amb missatge que segurament al segle XX no s'hauria fet, però que ara és més políticament correcte, tot i que fa baixar les rialles de cop.

JA T'HO DIRÉ

No es podria entendre la meva joventut sense la banda sonora dels Ja t'ho diré. Evidentment, era una època molt musicada, i hi havia desenes de grups i cantants que acompanyaven el meu dia a dia, però el grup menorquí va ser sense cap mena de dubte un dels meus favorits, dins el top-five. És blau es fester (1991), Dos o tres (1993), Moviments salvatges (1995) i Un ram de locura (1997) són els quatre discos essencials de la banda, amb cançons mítiques, no, el següent. Després ja va venir Es directe (1999), el disc castellà (que no compta per a res, i el recopilatori del 2003. Dos anys després ja van prendre camins separats. Es van retrobar el 2013 puntualment i semblava un fet únic. Però la mort d'en Sente va ajuntar-los de nou el passat novembre en un concert en memòria del què va ser el bateria de la colla. El cuquet, la il·lusió del públic i qui sap què més, els va portar a concretar 4 concerts més durant aquest 2025, dos a Catalunya i dos a ses Illes. I una combinació perfecta em va portar a decidir que aquesta vegada no se m'escaparien.

Així que ja em teniu anant cap a Roses. Curiós, un any que no anem al Laguna, faig el mateix camí, passo per davant i arribo a un dels pobles més visitats aquests darrers estius. Els Ja t'ho actuaven dins el festival "Sons del món". Ja vaig anar a un concert d'aquest festival fa tres anys, però era un concepte absolutament diferent. Ni de lluna plena, i les cançons dels Ja t'ho diré en directe. Què més es pot demanar? Doncs que no hi hagi cadires!!! 

Des de que, al comprar l'entrada, vaig veure que eren cadires, ja em va grinyolar una mica. Però bé, a veure com va. El concert estava dedicat al disc Moviments salvatges, que feia 30 anys (30!!!) i que conté algunes de les cançons més emblemàtiques. Comencen amb el Res es mou, i ja em moc intranquil a la cadira. Quan en porten quatre o cinc, no puc més. M'aixeco i vaig cap a un lateral, ja amb una desena de persones que tampoc poden evitar estar assegudes quan escolten cançons que els fa moure. A més, hi ha la part de la veu. Cantar les cançons assegut... no sé. Em recordava un concert seu a la Barceloneta, quan uns amics d'algú que anava amb el nostre grup li van dir: "Ostres, hi havia un tio darrere cantant totes les cançons!" A veure... almenys no desafino del tot.

Total que la resta del concert ja el vaig gaudir a peu dret, emocionant-me, cantant, movent alguna art del cos de tant en tant... però com havia de ser. Quines cançons... És difícil triar-ne una de sola, però Tenc es cor calent o la mítica Si vens són estratosfèriques. Van cantar alguna altra cançó de discos anteriors i posteriors, però van obviar totalment les cançons en castellà. Cap problema pel disc que van fer, però és cert que es va trobar a faltar l'Eh, tu i El último verdugo (versió original de Los niños de colonias). Però no cal fer llista, tot i que "Ho tens clar, bruixa", en Joan Barrina o Planetes tranparents no haurien desentonat gens.

Un gran concert, molts records i música per xalar una nit d'estiu de lluna plena.

CIMS

Aquest era un tema que ja fa molt temps que em rondava pel cap. Amant de les llistes, estadístiques i memòries, quan feia una excursió, pensava en què seria interessant recopilar tots els cims que he assolit al llarg dels anys. A veure, no és què en siguin molts, no ens flipem. No soc de cap centre excursionista ni esportiu, de manera que aquesta passió que tinc per la muntanya és absolutament amateur i no pretén fardar de res, ni molt menys. Senzillament em fa gràcia veure on he pujat perquè em serveix, m'ha servit i em servirà per recordar èpoques passades a la vegada que miro d'animar-me a fer-ne més.

Aquest llistat aglutina muntanyes que vaig fer de nen-jove, de monitor o d'adult perquè sí. Per altra banda, segurament hi ha més cims dels que aquí anotaré, ja que segur que n'he fet algun més, però que per circumstàncies soc incapaç de recordar. I finalment, dir també que en aquesta llista només hi ha muntanyes, no excursions per si soles, encara que algunes m'hagin dut a alçades importants (com el Portarró d'Espot, el balcó de Pineta, el llac de Marboré o els més recents estanys Blau i Negre).

Alguns d'ells formen part del llistat dels #100 cims que proposa la UEC, un repte que no em veig capaç d'assolir. Comencem amb aquests sense seguir cap ordre establert: Puigmal (un dels quals estic més orgullós), La Mola (unes quantes vegades), el Montcau, el Matagalls (fet de nen, amb ganes de tornar-hi),  Sant Jeroni a Montserrat (assolit també sovint), el turó del castell de Burriac i el turó del castell de Montsoriu (quin parell, aquests dos), la Creu de Gurb, Cabrera, Tosa d'Alp, Taga, Tagamanent, Turó de l'Home, Puigllançada (quins records de Xalet'86), Sant Salvador de les Espases i el Croscat (curiós que sigui considerat cim, però està a la llista, com els dos castells, així que cap a dins).

Doncs mira, del llistat dels #100cims, en tinc 16. D'aquest llistat trauré futures excursions si aconsegueixo per fi establir-ho de manera més rutinària, tot i que si les cames i les cuixes han de seguir queixant-se cada vegada que camino més del compte, m'ho hauré de fer mirar...

Després hi ha cinc muntanyes que no estan en aquesta llista: Monte Toro a Menorca, el Tibidabo (i tant que compta! Ja no poso ni Montjuïc ni el Putxet), els dos cims d'aquesta setmana passada, la Fossa del Gegant i el Piolet, i arribem al més polèmic. Jo sé que quan vaig fer les estades d'Eurobarri a Valoire, vam fer amb els joves una excursió, i sé que a dalt hi vam arribar ben pocs. He estat mirant de recordar quin pic era. Em sona i sembla lògic que fos el Grand Galibier. Però clar, per altra banda, sembla una mica una bogeria, no? Arribar allà dalt? Estem parlant de 3.228 metres! Seria el cim més alt, i fins que no he pensat d'escriure aquesta entrada, per mi, el Puigmal era el meu sostre. Però clar, és que per la foto ho sembla, i en el fons, l'autocar ja ens va deixar molt amunt... No sé, la veritat és que el vull posar aquí com si realment fos veritat que hi vaig arribar. Seria fort haver-lo fet i no ser-ne conscient, no? Però he tingut algun dejavú de que potser sí que ho és. Res que aquí el deixo, com un tresor. El meu tresor. Estic per fer hipnosi i saber-ho del cert, eh?

Així doncs, tanquem aquesta llista de cims en 21. Com he dit, segurament en són algun més, però soc incapaç de recordar-me'n. Espero, però, que de mica en mica, aquest número vagi pujant.

FANTASTIC FOUR

Des del clímax que van representar per les pel·lícules de superherois tant Infinity war com Endgame, res ha pogut arribar a competir o ni tan sols dignar-se a competir amb elles. Les dues representaven el final d'una trama orquestrada pels guionistes de Marvel amb destresa. Però sembla que allà es van buidar tant, que recuperar l'enginy o oferir-nos noves aventures a l'alçada ha estat difícil. Guionistes que van plegar i la vaga que va tenir lloc van fer força mal. Justament durant la vaga, l'obligació de seguir produint sèries i pel·lícules va fer disminuir de manera alarmant la qualitat.

La saga del multivers ha donat aventures, però força sensació d'estupefacció, perquè s'emboliquen tant, que sovint et perds o ho trobes massa enrevessat. És veritat que no poden fer guions simplistes, però com sempre, tots els extrems són dolents. Però diuen que volen donar-li la volta a la situació actual, volen recuperar les regnes i començar a donar forma a unes noves aventures que ordenin el desgavell i ens portin a un altre desenllaç. Tenen feina, la veritat, i veurem com se'n surten.

La primera pel·lícula Marvel sobre els 4 fantàstics és el primer intent per reconduir les trames. Ja s'havien fet pelis d'aquest grup de superherois, que a mi em van agradar força, tot i que ara diuen que eren tan fluixes. Bé, és igual. Ara Marvel els utilitza per tornar al podi del cinema d'aventures. Fins i tot el subtítol de la peli ho diu tot: Primers passos. Exacte, són els primers passos per reenganxar tothom a la història.

Llavors, la pel·lícula, què tal? Les expectatives jugaven en contra, i n'era conscient. Com que anava llegint que per fi es tornava al bon camí, penses que estarà molt bé. Però sabedor del criteri diferent que tinc, no em volia fer moltes il·lusions, tot i reconèixer que una mica m'han influenciat, perquè tot i que la valoració és força bona, allò llegit em feia esperar alguna cosa més. Però mirem de ser compassius. Al costat de tot el què hem estat veient de Marvel darrerament, és veritat, la peli retorna als orígens de no voler enredar més la troca. Una història que comença (ens expliquen l'origen dels 4) i apareix el dolent de torn preparat per destruir la Terra. Personatges ben definits i història ben trenada. No es fa llarga (tampoc ho és, no arriba a les dues hores, visca!) i t'aporta una bona estona de desconnexió i emocions. Només el tema de la criatura que ha de néixer és per mi la part que ho fa trontollar una mica, però segurament forma part del futur del MCU, a més també del passat, perquè així apareix en els còmics originals.

Finalment, comentar que han encaixat els superherois en una Terra on no n'hi ha més. Ja comença deixant clar que estem a la terra nº828, donant sentit al què ha estat passant fins ara, amb els multiversos i diferents planetes Terra que han seguit el seu camí. Això caldrà lligar-ho bé, al final...

ANDOR (x2)

Que difícil és saber per on començar per comentar aquesta sèrie. Els "experts" diuen que és la millor sèrie d'Star Wars pels que no agrada Star Wars. D'acord... ja ho entenc... per tant, si per un fan d'Star Wars, deu ser del pitjor del mercat, no? Ara ho entenc! és cert que també hi ha "experts" que diuen que és la millor sèrie i punt. A veure... tampoc cal ser un entès del tema, no? Perquè clar, Ashoka, Obi-Wan, Boba Fett, The acolyte, Skeleton Crew... Realment, molt bones no són cap d'elles... Obi-Wan i Boba Fett potser se salven per l'innegable lligam emotiu dls seus personatges. I després tenim The mandalorian. Aquesta sí que per mi és la "diferent".

Però Andor? No entenc com pot estar tan ben valorada. Ja amb la primera temporada, vaig tenir un sentiment ambigu. Tenia episodis per mi avorridots, però quan començava l'acció, se salvava. I llavors, és clar, arriba la segona temporada, ja que calia enllaçar la sèrie amb els fets de Rogue One. He llegit que hi havia cinc anys entre Andor i i la peli, i que en un principi, volien fer una temporada per any (n'haurien estat sis!!) però els seus creadors, es van adonar que no tenien prou trama per tantes temporades. Un gran encert. El què han fet en aquesta segona temporada, és fer grups de 3 capítols, i cada un representa un any. ara ho entenc, perquè reconec que cada vegada que començava un capítol i deia "One year later", em deia a mi mateix que això era una pantomima.

Dit això, parlem de què m'ha semblat. Doncs la veritat, després de la satisfacció inicial de veure Montserrat convertida en el planeta de la Mon-Mothma, la cosa va anar malament. M'avorria. Realment, una sèrie que no cal que sigui Star Wars. És veritat que veiem en ella l'explicació de com es formen els imperis feixistes i autoritaris, representat per l'imperi, en una clar semblança a molts dels estats que existeixen en el nostre planeta. I no cal anar a buscar Corea, USA o l'Alemanya nazi en la què clarament s'inspira. Quan tramen la seva estratègia de falses notícies i mentides a Ghorman, pels que vam viure els fets del 2017 a Catalunya, no veiem tampoc massa diferència. Però independentment d'això, no m'estava agradant, m'avorria i m'adormia en algun capítol. Si no fos perquè és Star Wars, segurament l'hauria deixat de mirar.

Així que quan ja portava 7 capítols dels dotze, i davant del fet que no la podia descartar, vaig decidir passar-la a la categoria de sèrie a la planxa. D'aquesta manera l'aniria veient però aprofitant el temps. I què passa llavors? Que el capítol 8è és una bogeria. per fi veiem el què tant desitjava, acció ambientada en Star Wars. Estava planxant i havia de parar per veure les escenes de la rebel·lió a Ghorman. I sí, a partir d'aquell, s'enllacen 4 capítols més on l'emoció, l'aventura i l'acció són clarament les protagonistes. Així que tenim 7 capítols infumables (al meu paladar, és clar, ja sabem que pels "experts" seran els millors de la saga), i cinc capítols trepidants. Tot i això, el mal regust de la primera part em fa tenir Andor com una "cosa" estranya de pair.

Un cop acabada, vaig voler reveure Roge One, per copsar com havia quedat el lligam. Bé, s'han esforçat per connectar-ho tot, encara que hi ha coses a la sèrie que et deixen amb cara de "què dimonis han fet aquí", com el personatge de la Vix, de la pròpia Dedra, del casament de la filla de la Mon-Mothma... personatges amb molt de pes a la sèrie (en importància o en durada de temps) i que són esborrats totalment a continuació. Penso que el súmmum que resumeix la incomprensió de la sèrie està en la festa de la boda. Allà és quan penso "què és això?" I per últim, una sèrie en que s'explica el naixement de la rebel·lió a l'ombra de l'imperi, sense que aparegui l'emperador, tot i que en tenen l'oportunitat, tampoc s'entén massa.

Així, que sort dels últims capítols, trepidants, però la veritat és que queda demostrat, un cop més, que els "experts" i jo nadem en direccions oposades. I ara sí, per acabar, volia deixar per escrit el nom de la jove actriu April V. Woods, que apareix en un capítol interpretant a una de les protagonistes quan era una nena. Són pocs minuts, però transmet una força bestial. Ho deixo per si de cas d'aquí uns anys arriba a algun lloc, poder dir el famós "jo ja ho deia".

DOS-DOS-DUES

Dos estanys: Content i decebut. Content perquè no he faltat a la meva cita anual amb una excursió de dimensions considerables (2023-Puigmal; 2024-Barcelona-Montserrat), però decebut perquè no hi ha manera de convertir-ho en una rutina. Un cop l'any és molt pobre, però continuo amb l'esperança de anar a més. En aquest cas, he retornat a Núria, aquest cop amb el MEC, però no per tornar a fer el Puigmal, sinó per fer l'excursió que porta fins a l'Estany Blau i l'Estany Negre. Són dos estanys incrustats a la zona fronterera entre Catalunya i França, que formen part de la ruta de Carançà. Sortint de l'alberg del Pic de l'Àliga a les 7:30h (igual que fa dos anys), arribàvem a l'Estany Negre, punt final, a les 11h. Tres hores i mitja per anar, comptant les parades, 30 minuts de repòs i tres hores més per tornar: un total de 7 hores clavades. De nou passejant per aquells camins i entre aquelles muntanyes, fem una bona pujada fins el coll de Noufonts, i des d'allà pugem encara és fins la carena d'una colla de pics de quasi 2.800 metres que anem resseguint pel costat. És curiós que la part de més alçada, fos la més plana i tranquil·la. Des d'allà, un primer descens fins l'Estany Blau, preciós des del moment que es veu, i una altra baixada fins l'estany Negre, no tan bonic però una mica més gros i amb vida. És cert que mentre baixàvem, pensava que després allò s'hauria de tornar a pujar, però les excursions es fan per completar-les, a no ser que hi hagi algun imprevist que ho impedeixi.

Dos cims: Caminant per la carena, arribàvem ala part més alta del recorregut. La primera intenció era fer el pic de la Fossa del Gegant, de 2.808 metres, que està prou bé. Quan fèiem el camí d'anada, ens vam confondre i vam fer el cim del Piolet, de 2.795m (estan un al costat d'un altre, a dos minuts). El fet que hi hagués un piolet clavat, mentre que el de la Fossa no es veiés res (l'estructura havia caigut) ens va confondre. Així que, de tornada, sí que vam passa pel fic més alt, i vam gaudir una altra vegada de les vistes espectaculars que ens brinden aquella zona dels Pirineus. Això em va recordar un tema pendent, que era el d'intentar fer una llista dels diferents cims que he fet al llarg dels anys que me'n recordin. seran menys dels que voldria i també seran menys dels reals, ja que és impossible recordar-me'n de tots per pocs que siguin.

Dues cames: Per molt que el poc entrenament de gimnàs que ara vaig fent em permeti ser més conscient de les meves possibilitats; per molt que aquest "entrenament" em permeti ser més persona i menys cuc els dies després d'una excursió d'alt rendiment; per res de tot això, tinc uns bessons que fan pena i cada vegada que em començo a moure veig les estrelles. Quin desastre... i jo que em pensava que cada vegada aguanto més. Això pot voler dir dues coses: o bé, he de fer més gimnàs i més excursions (és la meva intenció) o bé a la meva edat, això ja no hi ha qui ho arregli.

B-MATH MONÀRQUICS

No és cap sorpresa el meu escepticisme sobre la proposta d'Innovamat. No negaré, ni ho he fet mai, que té coses molt encertades, plantejaments lògics que permeten entendre d'on surten alguns conceptes. Però més enllà d'això, hi ha l'ensenyament real de les matemàtiques, el dia a dia de les classes, on després d'un primer moment de sorpresa, la rutina de cada curs acaba sent contraproduent, i ens trobem molts nois i noies que s'alegren d'acabar sisè perquè entre altres raons, deixaran de veure els b-math.

No hi ha un sistema bo. Si existís, tothom el faria. Però no és així. Es poden treure coses positives de cada mètode d'aprenentatge (d'alguns més que d'altres, evidentment, i amb Innovamat, tres quarts del mateix. Ni blanc, ni negre, tot són grisos. I casar-se amb una única metodologia pot ser coherent, però a la llarga, poc efectiva, i més quan hi ha massa aspectes que grinyolen.

Ara que cada vegada hi ha més veus contràries, que hi ha escoles que deixen el sistema, justament ara, un dels creadors de la marca, li donen un premi d'innovació. És genial. quan es qüestiona un sistema, no se sap com, apareix l'efecte contrari. Però més enllà de la "casualitat" del premi en aquest moment (quanta manipulació, deu meu), és quin és el premi que ha rebut. Ni més ni menys que el "Princesa de Girona". Quin nom més bonic, si no fos perquè la princesa de Girona resulta que és una Borbó, en aquest cas, l'hereva del tron ecspanyol i filla de l'actual rei d'Ecspanya, Felipe Uve Palito. 

Que orgullós que se'l veu, al costat de la família reial ecspanyola, al costat del Borbó que va atiar les masses contra Catalunya el 3 d'octubre de 2017. Tothom té un preu, diuen. Doncs està clar quin és el preu que ha pagat Innovamat per tornar a enredar equips directius: la dignitat. Si ja tenia els meus dubtes educatius sobre la proposta, la submissió a Ecspanya només fa que el meu rebuig ja sigui total.

DE VELLS I CONEGUTS

Vuit mesos després, paga la pena dedicar una estona a una altra de les meves distraccions quotidianes: els jocs. Lluny queden aquells temps de Paraulògic, Wordle, Cuestionados i Royal match. Com comentava a la darrera entrada sobre aquest tema, me n'havia anat cansant de cada un d'ells, i durant tot aquest temps, el joc ha estat monopolitzat pels sudokus. Els faig quan em ve de gust i ja està, no hi ha dedicació diària esclava.

És cert, però, que aquest juliol, degut a les vacances, hi tret el nas a cada un d'ells. Paraulògic, molt puntual: entrar, escriure'n entre 5 i 10 i passi-ho bé. Amb prou feines hi he entrat més de 5 dies. El Cuestionados, va semblar que m'hi reenganxaria, però de seguida aquesta obligatorietat diària m'ha agobiat, i quan he acabat la quarta lligueta, he plegat. D'aquestes lliguetes, dos podis (2n i 3r), amb el mèrit de fer-ho sense ajudes. El Wordle l'estic aguantant. No sé si em cansaré o estic esperant a fallar la paraula i tancar-ho. Estic a ratxa de 20, i dubto que l'aguanti per superar el 138. I ara fa dos dies he obert el Royal Match per jugar-hi aquest agost. Quan comenci cole l'hauré de tancar perquè és molt addictiu.

I per tant, parlem dels sudokus, que després de tants mesos, començo a notar el cansament i he buscat alguna solució. El nivell que estic resolent és el de 5-6. El rècord ha quedat absolutament pulveritzat. No només vaig superar el rècord dels 173 seguits, sinó que en aquests moments vaig pel 329 i sumant. A més, el grau de resolució a la primera (sense numerets d'ajuda, etc) és estratosfèric (ha passat del 62% al 91%). Per això començava anotar aquesta rutina avorrida. De manera que aniré alternant el nivell 5-6 per arribar on sigui, amb els llibrets de nivell 6-7, per posar-me a prova (acabo de començar, en porto deu, però per ara anem bé, massa bé...)

Suposo que serà nadal, canvi d'any quan cometi com està de nou el tema, a veure què he complert de tot això. Qui sap... potser no jugo a res, tampoc ho descarto...

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (x8)

Aquesta entrada de la sèrie de pel·lícules a la planxa, és un pèl diferent de les anteriors, bàsicament perquè moltes d'ells no s'han començat a veure des d'aquesta perspectiva (fins i tot n'hi ha una de sala gran). Però el fet que cap d'elles tingui opcions de rànquing, similituds entre algunes i altres característiques, fan que aquest capítol tingui un total de set pelis a comentar.

OCEAN'S ELEVEN (i TWELVE i THIRTEEN): són un clàssic de les pel·lícules de lladres i repartiment generós que per determinades circumstàncies no havia vist mai. Finalment, he decidit veure-les en pack i deixar-ho fet. Estaríem dins aquell grup de pelis sobre lladres que cauen simpàtics, que roben a un altre lladre o fan revenges sentimentals (depèn de quina de les tres parts). Des de "El cop" a "Ara em veus", passant per molts altres exemples. Són pel·lícules que distreuen, que tenen els seus moments, però res més. Segurament sense el repartiment que té (Clooney, Pitt, Damon, Roberts...) no hauria tingut ni un 10% de l'èxit. La segon peli, per mi la més fluixa.

THE JURY Nº2: Les pel·lícules d'en Clint Eastwood són art per si soles (les dirigides, les actuades no seria el mateix.) Però aquesta ha passat força desapercebuda, segurament perquè està bé, però no té la força d'altres pelis seves. Un home que li toca fer de jurat popular, se n'adona que acusen la víctima d'un assassinat que ha fet ell involuntàriament (es pensava que havia atropellat un cérvol i resulta que no ho era). Hi ha molt debat moral darrere, està clar, ja que això és el què busca. Per salvar-se, deixarà que condemnin un innocent (tot i que és un paio complicat)? 

TURN ME ON: Pel·lícula que seria de ciència-ficció, però que tracta un tema de manera costumista.  crea una comunitat on viuen persones que opten per prendre's una pastilla que els fa oblidar qui eren i els inhibeix absolutament totes les emocions. Quan na noia decideix no prendre's la pastilla, descobreix plaer, riure, plorar... i vol que els seus amics també ho gaudeixin, sota l'estricte control de l'empresa que ha muntat el "tinglado". Pel·lícula que podria haver anat més lluny, podria haver estat més valenta però es queda a mitges.

TRES AMIGUES: Peli francesa vista al cinema. A la meva edat potser són el tipus de peli que hauria de veure, temàtiques de llibres que hauria de llegir. Però no, síndrome de Peter Pan i ben orgullós, prefereixi la ciència ficció i la fantasia, com ha quedat demostrat gaudint amb "Ales de sang". Comèdia dramàtica que explora les relacions afectives matrimonis fallits, aventures..) de manera amena i graciosa, però que li sobra mitja hora de metratge.

FINAL DESTINY 5: El divertimento més evident d'aquesta llista, Fent zàping una nit hi arribo, i passo l'estona veient aquest concurs de la manera més esquitxadora de morir accidentalment. Lluny queda ja la sorpresa inicial de la què va ser el primer Final destiny.

ALES DE SANG

Set-centes quaranta pàgines. Set-centes quaranta pàgines en dues setmanes. Només dues setmanes. Per mol època de vacances que sigui, el ritme de lectura del llibre que ens ocupa ha estat una bestiesa. Aquesta seria ja per si sola, una boníssima carta de presentació, un "amunt les expectatives" per qualsevol. Però encara hi ha més.

Ales de sang és la primera part d'una trilogia de fantasia escrita per la rebeca Yarros (USA), especialista en novel·les d'amor que va decidir canviar de gènere i això l'ha catapultat a l'èxit mundial. Tan bona és aquesta història? A veure... no és qüestió de que sigui bona o no, original o no, etc. Bàsicament és que és una lectura que des de les primeres pàgines es converteix en una addicció, gràcies a un vocabulari i estil de text senzill i a l'abast. No cal pensar o rellegir text per entendre el què està explicant (recordeu La clau Gaudí de fa uns dies?). La història està ben explicada, un món ben detallat i ideat, que beu de diverses influències però que ha sabut agafar d'aquí i d'allà per tal de donar cos i forma al seu món. Els personatges es fan propers des d'un bon començament, tant els més protagonistes com els més secundaris; tenen presència i et fan visualitzar-los perfectament. Un dels punts que més importància al seu èxit se li ha donat, és als dracs. En aquest cas, són un personatge més; no només tenen nom, sinó que participen activament, es comuniquen, interactuen... convertint-se en part essencial de la narració. 

En un món de fantasia, tenim dos regnes enfrontats des de fa segles. En el costat "bo", els nois i noies segueixen diferents camins: escribes, curanderos, infanteria i... genets de drac. Aquí arriba la Violet, filla d'una de les líders de l'exèrcit. Volia ser escriba, però la seva mare l'obliga a seguir el camí de la família. El seu físic és menudet, i només compta amb la intel·ligència per sobreviure a l'escola de genets de drac, on la gran majoria, moren al primer any (són tres anys d'acadèmia). Una de les proves és vincular-se a un drac. Els dracs escullen el seu genet (no al revés), i si no agrades, acabes rostit. En aquesta primera part, seguim la Violet en primera persona, les seves pors, les seves debilitats i fortaleses, amics i enemics, lluites i entrenaments... Tot un seguit de situacions que provoquen aquest desig continuat de començar un nou capítol en el mateix moment que acabes l'anterior.

Veus detalls de moltes obres: de mons de fantasia en coneixem molts, amb les seves tribus i races d'éssers fantàstics; una escola de màgia on cada llibre és un any escolar, on a part de les classes, es viuen aventures extres. Us sona? Doncs aquí també tenim una acadèmia amb les seves classes, el primer llibre és el primer curs (quasi sencer), però clar, l'objectiu dels dos centres és diferent, en aquest et preparen per la guerra i durant el curs, si no te'n surts, mors; dracs, ja coneguts en altres novel·les; genets foscos amb poders. Realment, tenim detalls de totes les sagues (Potter, Jocs de la fam, Anells, Eragon, etc.) Però no és res dolent. Són detalls que es reconeixen però en cap cas és una còpia barata.

L'única cosa que xoca més i la fa diferent també de totes aquestes, és que donada l'especialitat de l'autora, la part romàntica esdevé també un dels motors de la història. En gairebé tots els capítols es fa referència a l'amor o al sexe, fins que arriben dos capítols que podrien catalogar-se directament de pornogràfics. Diguem que no és una novel·la per a tots els públics. Cal dir que abans de començar hi ha un avís i tot. També cal explicar que, per molt que busquis similituds, clar, els protagonistes no són adolescents, sinó que tots tenen de 20 anys en amunt. Diguem que no acaben de néixer.

Amb moltes ganes de llegir la segona part, però ho deixarem per més endavant. Ara toca canvi de terç. El llistó, però, ha quedat molt amunt.

LA PALMA

Ha tornat a passar. Quan fa uns mesos va tenir lloc l'apagada momentània de la xarxa elèctrica (i d'internet), donava la casualitat que feia poquet havia vist algunes pelis i sèries que en major o menor importància, escenificaven aquest escenari. Doncs al mateix moment en què he estat veient la minisèrie de La Palma(terratrèmol i erupció que provoquen un gran tsunami), té lloc a Rússia el sisè terratrèmol més fort registrat, de 8'8 graus a l'escala de Richter. Per sort, a la vida real, determinades circumstàncies (població i edificis preparats) van evitar una catàstrofe, i motius físics de tot tipus van tenir una importància cabdal per tal que el tsunami fos poc destructiu.

Anem a La Palma. És una minisèrie noruega de 4 capítols que fa ficció catastrofista. Diuen que una erupció podria fer caure bona part de la muntanya al mar, provocant un megatsunami de dimensions apocalíptiques. Sabent que els científics ja han dit que això és gairebé impossible, ens prenem las sèrie com qualsevol altre "divertimento" com pot ser un atac zombi o una invasió alienígena: ficció i prou. Llavors ens trobem una sèrie entretinguda però que passa bé gràcies a que són només 4 capítols. Impossible allargar una trama amb només dos grups protagonistes (la família noruega de vacances i la geòloga en pràctiques que sospita el què pot passar).

La sèrie no defuig els tòpics. Se li ha criticat que es centra només en protagonistes noruecs, obviant la gent autòctona. Doncs clar, la sèrie l'han fet els noruecs... qui seran els protagonistes? s imagineu les merdes de per exemple, Torrente, que els seus creadors ho facin amb personatges russos? Els ecspanyols, com sempre, es pensen que són el centre del món.

A partir d'aquí, una bona distracció, que no es fa pesada, amb escenes prou dignes, però també d'altres que diu "aixxx... aquí s'ha acabat el pressupost". Però bé en línies generals. Jo el què li retrauria més és que sigui massa "happy ending" per la família protagonista. A veure, es moren milers (milions?) de persones, i la família en qüestió, se salven tots? De debò la filla, que rep l'impacte dins d'un avió d'una onada de 30metres, es desperta com si res? Si volen salvar la família, que no li facin viure una situació extrema on el 99% del seu voltant, mor ofegat, cremat o asfixiat. També sorprèn una mica la recreació de l'hospital de La Palma i de la comissaria de policia. Semblen edificis de la Cuba dels anys 50. Desconec si són reals. Si ho són, sense comentaris. I si no ho són... també.