25 VINILS (x1)

Aquest estiu, dins les activitats de descans i oci programades o no, hi ha el repàs dels vinils. Ara que tinc un lloc on tenir els aparells, finalment també he trobat el temps. El què estic fent és fer-ne una passada des del primer a l'últim (i sí, els tinc ordenats alfabèticament). Durant el confinament, a les setmanes d'aïllament també ho vaig poder fer com a part de distracció, però ara és una cosa més conscient. Repassant el blog, trobo una entrada de l'estiu del 2013 on vaig fer el mateix que ara onze anys després. Quan en duia uns quants, ja vaig notar la necessitat de dedicar-hi alguna entrada del blog. Pensava en una de general, que ja tenia títol: NOSTÀLGIA EN VINIL. Però com que el ritme d'escolta tampoc és accelerat, he pensat de fer-ne a mesura que n'hagi escoltat vint-i-cinc. I això és el què tinc a dir:

EN CATALÀ: En aquests primers 25 discos trobem Ara va de bo (4), B-30 (2), Bars (3), Detectors (3), Companyia Elèctrica Dharma (1) i Esquirols (1). Sobre els xirucaires, no es pot dir massa cosa més que records de guitarra. Un altre dia també puc parlar de l'enveja i la nostàlgia cada vegada que he vist aquest estiu grups de colònies. Quina època més maca... Durant l'època d'eclosió del rock en català, gairebé els consumia tots. He de reconèixer que escoltar ara B-30 és un exercici d'esforç. Alguna cançó encara emblemàtica, però justet. Amb Detectors, gairebé el mateix, serien un nivell just, però tenen cançons que em van marcar molt. En canvi, Bars, ja és un altre nivell, un o dos per sobre dels anteriors. Ja els vaig destacar a l'entrada del confinament, però és que tenen molta més qualitat. I de la Dharma, què es pot dir. He gaudit molt escoltant-los de nou amb les seves melodies eternes.

EN ANGLÈS: I dins aquest grup, tenim onze discos d'aquests vint-i-cinc. Són el d'Anderson, Wakeman... els antics Yes que no podien utilitzar el nom (1), Alphaville (1), Bangles (1), B-52`s (1), Eddie Brickell (2), Sam Brown (2), Tracy Chapman (2) i Julee Cruise (1). Déu n'hi do quina barreja! Les cançons dels antics Yes són francament molt bones. La bogeria dels B-52's és gairebé única i fantàstica. Les Bangles em traslladen a moltes vivències, i la veu de la Tracy Chapman té un no-sé-què molt especial. I encara que tenen el seu espai, en un nivell per sota d'aquests hi ha els Alphaville amb els seus clàssics, Sam Brown que sí però res més, i la Julee Cruise, amb l'estil que encaixa a la perfecció amb la sèrie de Twin Peaks d'en David Lynch, que és on apareixen les cançons d'aquest disc. També tenen una màgia aquestes cançons, són com relaxants però neguitoses.

Ara bé, siguin més o menys bones, de més o menys qualitat, més antigues o molt més antigues, em segueix passant el què vaig comentar en una altra entrada de l'època del confinament, Lletres gravades a foc. Poden haver passat vint, trenta o quaranta anys, però hi ha cançons que sonen, i potser no tota, però bona part d'elles les recordo i encara en puc cantar trossets. Increïble.