PILOTES

Cada vegada hem d’aguantar més tonteries sobre la Pilota d'or. Però sobretot, els mesos anteriors. Ara, un cop ha passat, ja se'n parla ben poc. Realment la nostra societat està malalta de debats superflus i la rapidesa en tot. El què durant mesos ens hem estat menjat en els mitjans esportius i xarxes sobre aquest premi, en 24 hores ha desaparegut gairebé de tot arreu, quan justament ara és quan caldria fer-ne les valoracions. Però ja se sap que la nostra societat no és precisament modèlica.

Doncs bé, aquest dilluns, una nova edició del premi. Una organització pèssima va fer que comencés gairebé una hora més tard per problemes de tràfic. Coooom? Ole tu... ni que ho haguesin organitzat a Ecspanya... 

Segurament, un del motius pels quals ja se'n parla poc és perquè de 12 premis, la meitat se'ls va endur el Barça. I això no interessa aprofundir-hi. Evidentment, aquesta pluja de premis és gràcies a que per fi, es dona també al futbol femení. Per això, la pilota d'or, el Kopa a la jove, l'entrenador, la portera i l'equip de l'any, va ser nostra. Algú dirà que l'Alèxia no és del Barça. Cert, però el premi és per la temporada culer. Tenia força clar que se l'enduria ella. Va fer una grandíssima temporada, liderant l'equip fins els quatre títols. Potser no va ser constant, però va tornar a ser la reina. Equip era evident que guanyàvem, entrenador, totalment merescut tot i que jo no sigui del tot un romeuista, i portera per la Cata, també correcte. I el premi a la millor jove... què voleu que us digui... per mi, no hauria de ser la Vicki. No ho acabo d'entendre. Per davant seu estava la Clara Serrajordi o fins i tot la Yohaness del Lió. Però ja se sap que aquests premis, de vegades tenen en compte coses que no sabem.

La part masculina no podia tenir tants premis. Sí que va influenciar el mundial guanyat per Ecspanya aquest estiu, però per la resta, res a dir. El tema clau és que en Lamine es va quedar sense pilota d'or. Va tornar a guanyar el de millor jove (tres cops seguits, també fa gràcia, això), però quan tothom donava per gairebé fet que s'enduia el premi gros, al final se'l va emportar en Harry Kane (uf... per sort no va ser Mbappé). Segurament no li va sentar bé al jove mataroní. Però dues pedres. Personalment, tot i que al·lucino amb les coses que fa amb la pilota, crec que ha d'aprendre més de saber estar en un camp de futbol abans de guanyar aquest premi que també es mereixen altres jugadors. La seva prepotència el perd. Alguns en diuen el "descaro juvenil". Jo no. Per molt que sigui del Barça, diguem les coses pel seu nom: prepotència, cregudisme, etc. Ja us dic jo que si en Lamine fos del Madrit, li diríem de tot i el tindríem a l'alçada del Vinicius. Però bé, jo, content de que no hagi guanyat.

Per cert, va ser l'únic futbolista català que no va utilitzar la nostra llengua. En Pere Romeu, l'Alexia, la Cata i en Laporta, tots van dir alguna part del discurs en català. Ell, ni un mot. La veritat és que tampoc s'expressa massa bé en castellà (potser li han regalat l'ESO?), i és el tercer any que fa el ridícul de no entendre res d'anglès ni dir cap paraula. Potser que s'ho faci mirar.

En definitiva, la reina va tornar a regnar per últim cop.

COMENCEN ELLES

L'equip femení de futbol no ha disputat tants partits com el masculí, però també els compta per victòries. En aquest cas, són cinc, quatre de lliga i un de Champions, amb el mateix resultat que ells, tots guanyats, 24 gols a favor, mitjana de més de 4 gols per partit. Per tant, podem dir que els dos equips estan seguint la mateixa trajectòria, incloent-hi el domini del joc i de la pilota, i que els equips rials no tenen res a fer. Per molt que s'avancin en el marcador, acaben claudicant.

Jo però, sí que veig dues diferències. La primera, és queles nostres són molt bones i amb res, aconsegueixen guanyar els partits, no se les veu anar al 100%. Amb un 75% en tenen prou, de manera que dominen, controlen, però no asfixien. L'altra diferència és més important. Estem jugant i guanyant aquests partits amb només onze- dotze jugadores de camp. L'alineació és de deu més la portera i a la banqueta hi ha una o dues jugadores del primer equip per fer canvis.

Tema 1, que toca els nassos, indigna i posa de mala gaita: el mundial d'estats sub-20. Resulta que es juga el mundial quan han començat les competicions de club. Això fa que tres del primer equip (Aicha, Carla i Clara), no estiguin amb el primer equip. Per sort o mala sort, la Clara es va lesiona el primer dia io va anar al mundial, i ara almenys ja l'hem recuperat. Si no, encara seríem una menys als nostres partits! És una vergonya que facin això.

Tema 2, que fa pujar la mosca al nas i que realment, demostra que tenim un problema molt greu a l'staff, és l'elevat nombre de jugadores lesionades que tenim, i que a més, cada setmana se n'afegeix alguna més. Torna una, es lesiona una altra. És una mica (molt) preocupant. En aquests moments, tenim lesionades: Van Asten, Laia, Kika, Vicky i Aitana. Però ho han estat també: Cata, Gemma, Irene, Brugts, Martina i la Clara. En aquests partits doncs, hem descobert la Maissa, la Lua, la Carolina, una altra Martina i una Elena. I oju, com pugen. Aquí caldria parlar també del fet de que juguem amb poques del primer equip, amb moltes del B, i seguim dominant la lliga ecspanyola. Ja poden marxar estrelles, que a Ecspanya, mentre segueixi sent un estat masclista i feixista, dominarem el futbol.

Parlant d'estrelles que han marxat. Doncs sí, la diàspora que va iniciar la reina, ha seguit amb la Mapi, l'Ona i la Salma. Penso que la de l'Alèxia és important, la de Mapi també, mentre que ona i sobretot Salma, són reemplaçables sempre que al mercat de fitxatges ho hagis fet bé. Així, de mica en mica, aquell equip que va aixecar les primeres Champions ha anat canviant i desmembrant-se. Per sort, a Ecspanya no tenim rival i a Europa, l'any passat també crèiem que patiríem i vam alçar la quarta. Així que no seré jo qui dirà que és impossible arribar a Varsovia.

Llavors, han fet nona feina els directius i han fitxat bé? Temps dirà. Sobre el paper, sembla ben cobert. A la porteria hem dut competència per la Gemma, una dels USA de 25 anys, la McCamey. Només espero que li donin més oportunitats que a la Roebuck. Per suplir la Mapi i l'Ona es compta amb el retorn de lesió de la Laia, les joves, el retorn de la Martina i la nova, la Van Asten, molt jove però amb molt futur. Mapi és Mapi, però sembla ben cobert. El mig del camp es queda igual. Per suplir l'alèxia, es compta amb Vicky, Kika i la Pina que pot endarrerir-se, mentre esperem que la Sydney pugi de nivell. Realment potser és la zona que ens queda més coixa (i més si la Kika se'ns lesiona i la Sydney no explota), i és aquest punt de falta de domini bestial que s'està trobant a faltar als partits. I al davant, enlloc de Salma s'ha fitxat la Kerolin, que s'ha convertit en el fitxatge més car de la història del femení. Li està costant, però dolenta no és, així que confiem. Com a màxim, serà com la Salma!

Així que en una temporada en què aniré poquet a veure-les, epero que ens segueixin donat moltes alegries!

COMENCEN ELLS

Ja ha passat un mes des de que va començar la temporada i va acabar també el mercat de fitxatges, i la veritat és que aquest nou curs de l'equip de Flick ens està deixant amb la boca oberta. Tothom, i no només els culers, està al·lucinant amb el joc i els resultats d’aquest Barça. El tercer any de l'entrenador alemany ha començat amb una força brutal i devastadora, i ens està omplint el cap de pardals i il·lusionant-nos com feia temps que no passava.

Els números canten: set partits de lliga, set victòries, amb 31 gols a favor (una mitjana de mes de quatre gols per partit). És una passada, una bogeria. Partit que juguem, partit que destrossem l'equip rival, tant si comencem marcant nosaltres, com si ho fan ells (com als últims). Cal afegir l’únic partit de Champions disputat, que també vam guanyar amb un 5a 2. El domini de la pilota i del joc és aclaparador, i els entesos es rendeixen al nostre joc. Evidentment, hi ha qui parla que els rivals no eren grans potències. És cert, de tots, el partit del Sevilla a casa seva era el més exigent. Però és que els altres equips no guanyen ni a aquests equips! Tenim el Madrit a sis punts, ja només per començar, i amb el Mourinho dels pebrots a la banqueta, i que ja ha començat a fer els seus xous habituals per despistar la gent i no critiquin el seu joc ni el seu equip.

I tot això, com ha anat? Tenim el mateix entrenador, i un bon grapat de jugadors que ja porten tres anys treballant amb ell i que per tant, saben bé el què vol: aquesta pressió alta, recuperació de pilota... Però clar, resulta que aquest estiu marxaven jugadors: Lewandowski, amb la feina feta i un immens agraïment de venir a un equip en davallada per tornar-lo a l'elit; més sorprenent va ser el tema Ferran. quest, quan vingui, se'l xiularà. Un jugador que mai ha entès on estava, que ens ha ajudat, ha fet bons partits, però que la va cagar. Després del mundial, volia que el Barça demostrés que el volia. a veure, guapo, has anat al mundial gràcies al Barça, ets tu qui ha de demostrar que et vols quedar i estar agraït a la confiança que se t'ha donat. així que, si no vols ser-hi, bon vent! També han marxat Casadó, un dels nostres, amb pocs minuts però el més compromès, Héctor Fort, Ansu Fati (l'eterna promesa), i han marxat cedits Ter Stegen i Araujo. I quines grans estrelles s'han fitxat? Doncs en un principi, tothom arrufava el nas, ja que eren jugadors de segona fila o amb molt per demostrar encara. En el primer grup, Gabriel Jesús, Adeyemi i Joao Cancelo. En el segon grup, Gordon. Una altra promesa, Bisiwu (el Roony d'aquest any) i la gran sorpresa, Rodri, un madrileny pilota d'or que sense fer soroll, es col·loca al millor lloc del camp per repartir joc i escombrar darrere.

Doncs amb aquest panorama, en Flick ha aconseguit formar un equip invencible, ambiciós, motivat, amb una competència sana boníssima, i amb ganes de menjar-se el món, En Gordon i l'Adeyemi, es van alternant i mirant cada vegada qui ho fa més bé. En Gabriel Jesús surt dues estonetes, i dos gols, En Rodri mana. I tot sense davanter centre, el gran drama de l'estiu. En què ha quedat aquest gran problema que era no tenir un killer a l'àrea? Doncs en Hansi hi fot el Raphinha, i en 8 partits, catorze gols. Brutal. Està a un nivell insuperable. I aquí cal afegir-hi en Lamine, en Pedri, en Fermín, l'Èric, Cubarsí, Joan Garcia, i tots el jugadors que estan ara mateix, brodant-ho. Que no s'aturi!

MUNDIAL 2026 (4)

I fins aquí el mundial més llarg de la història. Quaranta-vuit equips lluitant per aconseguir la preuada copa. A les semifinals, Argentina va superar Anglaterra tal com ho havia fet als anteriors partits, als últims minuts i remuntant miraculosament. Quins salts i crits van acompanyar els gols argentins. En canvi no hi va haver salts ni crits a l'altra semifinal. Ecspanya-França. El desig, que eliminessin les dues, però no podia ser. I llavors va, i França decideix jugar el seu pitjor partit dels últims deu anys. I els ecspanyols no ho desaprofiten.

El què no sabia ningú és que el partit pel tercer i quart lloc entre francesos i anglesos seria el més boig i divertit de tota la competició. Mare de Deú, quina manera de passar-s'ho bé veient un partit. Si no hagués tingut cap preferència, encara l'hauria xalat més, però clar, preferia que França quedés quarta que tercera.Fins la semifinal, França era la més favorita. Doncs a la mitja part, 0 a 4 a favor d'Anglaterra. Tots dos equips jugaven amb molts jugadors no titulars en els anteriors partits, però la defensa francesa era una pallassada monumental. Al descans, quatre crits, tres canvis, i França posa 3 a 4 en vint minuts. Anglaterra, desapareguda. Per sort, un penal posa el cinquè gol. Encara estan a temps de fer els francesos el quart i els anglesos el 6è. Quina meravella de partit. 4 a 6 i França quarta.

I ja només quedava la final. Ecspanya i Argentina. Va ser tot el contrari. Zero a zero fins la segona part de la prórroga. No m'estendré massa. Argentina no va jugar a res. Ni un sol xut a porta en tot el partit. Només dos a fora i al final. El més estray és que no guanyessin els ecspanyols per 3 o 4 a zero,però bàsicament és perquè el Dibu, el porter argentí ho va evitar. Toca menjar-se "la roja" per un temps. Quina mandra i quin fàstic tot plegat. Mesi es va quedar sense completar la seva carrera amb un èxit. Ho mereixia, però el seu equip no el va acompanyar. Fi.

MUNDIAL 2026 (3)

Ja només queden quatre. I quines quatre. S'han complert els pronòstics i les seleccions semifinalistes són totes de les anomenades "potents". No hi ha hagut opció a la sorpresa. La mala sort o els arbitratges han condicionat força aquesta edició del mundial, i França, Ecspanya, Argentina i Anglaterra es disputaran els dos llocs de la final que han de decidir el campió d'aquest any. Està clar que vull que guanyi Messi, i això vol dir Argentina, però sobretot, que no guanyi Ecspanya ni tampoc França si es pot evitar. 

Els quatre equips han arribat suant. Alguns diuen que França hi arriba brillant, però als quarts, no va fer el primer gol fins ben entrada la segona part, així que tampoc hi ha una superioritat esclafant. Les altres tres, guanyant als últims minuts o fent servir la pròrroga. Fins i tot Anglaterra va necessitar l'ajuda del VAR per donar com a bo el seu gol de l'empat quan la pilota havia tocat un cable i caigut als peus d'un jugador seu. Bé, res a fer. En una setmana, sabrem quina d'aquestes quatre seleccions és la nova campiona del món. Ceuem els dits.

Han arribat les "grans". Les quatre alternatives, Noruega, Bèlgica, Marroc i Suïssa, no han donat o no han pogut donar la sorpresa i colar-se a semis. Hauria estat genial i molt bo pel futbol que almenys una o dues ho haguessin aconseguit. Llàstima. S'han acabat els crits remers dels noruecs, o la repetició de la sorpresa marroquina de fa quatre anys.

Pel camí, han caigut altres seleccions, i evidentment, cal destacar l'eliminació de Brasil, Portugal, Egipte, Colòmbia, i és clar, els USA, protagonistes d'un dels fets més vergonyosos vistos mai en una competició esportiva i que com no, ni dimissions, ni res de res. Com si no hagués passat res. Com quan el Rajoy va i diu que a la selecció francesa no hi ha francesos. Increïble. Doncs bé, resulta que a setzens van expulsar el golejador dels USA i per tant, no podia jugar els vuitens contra Bèlgica. Com que no? Aguanta el cubata. El Trump fa una trucadeta i... oh, sorpresa, càstig posposat. El jugador va jugar i per sort no va fer res de res ja que els diables vermells van passar per sobre i es van riure del President nord-americà imitant-lo en un dels seus balls.Quina vergonya, que demostra un cop més que les competicions esportives, de fet no tenen res a veure amb l'esport.

Doncs bé, després d'un mes de mundial, s'acosta el final. Que no guanyi el millor! O bàsicament, ni França, ni Ecspanya, Agentina.

MUNDIAL 2026 (2)

El fet que hagin passat de 32 a 48 seleccions en aquest mundial, ens ha regalat una ronda extra. Si abans, després de la fase de grups, passàvem directes als vuitens de final, aquest any hem tingut uns setzens que han acabat aquesta matinada, el mateix dia en què començaran els enfrontaments que decidiran els vuit millors d'aquest any (o potser no els millors, sinó els que han tingut més sort).

La fase de grups va eliminar 16 equips, els 12 últims de cada grup i els quatre pitjors tercers. I aquí ja van arribar algunes de les primeres sorpreses. La Repúplica Txeca, Corea del Sud, Turquia i sobretot, Uruguai, abandonaven prematurament el campionat. El cas més sorprenent és els dels sud-americans, bicampions del món (però fa gairebé un segle, d'això). És cert que un cop veient els jugadors, t'adonaves que no hi havia massa potencial. El més revelador és el seu partit contra els ecspanyols,que els van cosir a patades davant la permissivitat arbitral (una tònica força comuna en aquesta edició. Potser el fet de jugar-se sobretot als USA els ha fet creure que la violència va primer i està ben vista...)

Aquesta nova ronda, la dels setzens, ens ha permès gaudir de seleccions que en altres èpoques no haurien arribat fins aquí: Cap Verd, Sud-Àfrica, Canadà, Bòsnia, Àutria, Austràlia, Congo i Algèria són les principals. Malauradament, de totes elles, només Canadà ha arribat a vuitens (també perquè jugava contra Sud-Àfrica). En aquesta nova ronda, tenim altres ventafocs apart de la canadenca. Els propis USA, Egipte, Suïssa i Paraguai, al costat d'algunes que de tant en tant treuen el nas entre les poderoses, com el Marroc, Noruega, Bèlgica (l'eterna decepció). Com és habitual, el meu tarannà em porta a desitjar que totes aquestes seleccions arribin el màxim de lluny possible i doni lliçons d'humilitat a les més fortes.

Algunes d'elles (de les anomenades fortes) han caigut a setzens: Alemanya, el cas més sonat, però també Països Baixos, Croàcia, Japó i Suècia i Senegal ja han fet les maletes. Per tant, ens està quedant un mundial que va combinant les classificacions esperades amb algunes de més sorprenents i que, com deia, desitjo que seguexin fent-ho. Cal destacar que les fortes no han arribat sobrades. Argentina, guanyant a la prórroga a Cap Verd; Brasil, el mateix als minuts afegits contra Japó; Portugal i Anglaterra, havent de remuntar. Malauradament, tot i existir la famosa frase: "Ni França, ni Ecspanya, Països Catalans", són justament aquests dos estats els que han passat ronda amb més facilitat. No cal dir que desitgem que "la roja que no és Xile" se'n vagi de vacances el més aviat possible.

Favorits? Difícil de dir, perquè no hi ha superioritat clara ara mateix. Algunes han d'enfrontar-se a seleccions més potents per veure de debò si són o no són favorites. Pel què fa a la megaporra en la què participo, la veritat és que vaig força malament. Però si tinc sort, encara podria pujar posicions. Evidentment, sort vol dir, eliminar Ecspanya. Som-hi Cristiano!!! Suuuuuuuuu!

MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.

NOMÉS HI HA UNA REINA

Ara que duia tres entrades seguides monopolitzades per l'equip femení del Barça, en volia fer una darrera valorant la situació de l'equip i ja tancar temporada, però queda posposada per la sortida que ja ens podíem imaginar, però no per això ens la crèiem, de la nostra reina, l'Alexia.

Parlar del Barça femení és parlar d'Alexia, i parlar d'Alexia és parlar del Barça femení, però també de futbol femení mundial. Em mirava una foto que li vam fer després d'un partit de lliga, en un camp d'entrenament de la Ciutat Esportiva. D'aquella foto fa 9 anys. Qui ens hauria de dir que ens estàvem fent una foto al costat de les dues vegades pilota d'or, millor jugadora del món, icona i referent d'aquest esport. Ha plogut molt des de llavors, i tot i que la facilitat per accedir a les jugadores ha canviat, elles continuen, després de cada partit, acostant-se a la gent, signant i fent-se fotos. I l'Alexia, sent qui és i on ha arribat, també. Segur que hi ha una mica d'ego, però encara hi ha força humilitat i consciència d'on ve i de quan ve.

Possiblement sigui de nou pilota d'or, I si no ho és, serà la segona (m'estranyaria el tercer lloc). I quan reculli aquest premi ja no serà jugadora del Barça. Després de 14 anys donant-ho tot, fins i tot una lesió de llarga durada, ha decidit posar punt i final a la relació de treball com a jugadora, ja que allà on sigui (esperem que lluny d'equips que es puguin enfrontar a nosaltres) seguirà vinculada al club a través de la Fundació. Tot i que faci llàstima, entenc perfectament la seva decisió. A un nivell estratosfèricament menor, jo també m'he anat desvinculant de projectes on hi havia deixat l'ànima. És llei de vida, responsabilitat amb la gent que ve al darrera i coherència amb la teva persona.

Dimarts va ser el vídeo de comiat. Llàgrimes. Dimecres al matí, l'acte oficial. Llàgrimes. I a la tarda, l'últim partit i comiat de 'afició. Llàgrimes. Quantes llàgrimes blaugranes en pocs dies... primer d'alegria, i després de tristesa. Però també són d'orgull. Haver pogut seguir el creixement de l'equip a través seu i les altres jugadores, gaudir del seu joc, de la seva entrega, la seva passió... Quants moments de joia que ens ha regalat. Per tant, només es pot dir una cosa: God save the queen.

OSLO

Qui m'hauria dit que m'escaparia tres dies fins a Noruega per gaudir d'un partit de futbol. Però així ha estat, i he afegit un país nòrdic a la llista d'indrets visitats fora de Catalunya. No és una llista llarga, però pel què a mi m'importa, està prou be, no em queixo.

I què tinc de dir d'Oslo, que és la capital i on vaig estar aquests tres dies, que en el fons eren dos, i a l'hora de la veritat, es van reduir a una tarda i dos matins. Doncs bé, en general bé. Coses generals que sobten n'hi ha unes quantes. Per exemple, el perfil dels habitants (no arriben al milió, no hi ha molta gent, i es nota als carrers i al trànsit! Molts pocs cotxes!); el transport públic, de pagament però amb les portes sempre obertes (no dubto que tothom tingues bitllet, són gent seriosa, però clar, entrar directes al vagó de metro, xoca; aquí es colaria tothom, som més maleducats); meitat típicament noruecs (rossos, etc) i meitat immigració, com bé queda reflectit en els llibres de la Camila Lackberg. Sobre aquest punt, també hi ha una diferència respecte Catalunya. Allà, per molt sirians, afganesos, hindús o el què sigui d'on vinguin, tots parlen noruec. La llengua és el seu nexe d'unió i fa que la integració sigui gairebé rodona. Aquí, això no passa. El català no és un requisit per res, com a colònia subordinada que som, i això fa que la gent que ve de fora i els seus fills, segueixin manifestant-se en castellà, cosa que divideix la societat. Ep, que no és culpa seva, som nosaltres i els nostres governants qui hauria de capgirar això. Però clar, ai... parlar català... provincians...

Més coses.... es vestits tradicionals. Quanta gent el porta! Es veu que és el vestit de les festes, i no es veu com una disfressa, sinó com elegància i respecte. També vaig veure força soldats pel carrer de tant en tant, això sí, en edat de fer la mili. I així com últimes curiositats, el canvi climàtic també ha arribat al nord (quina calor...) i que hi ha estàtues per tot arreu, i força cridaneres.

Parlant d'estàtues, la primera visita va ser al Parc de Vigeland, grandiós, tranquil, i amb unes estàtues de persones humanes representant les etapes de la vida... diguem-ne que algunes... provocadores i polèmiques. L'òpera, al port, amb un terrat visitable i que t'ofereix bones vistes; el Museu Nacional on trobem grans obres (fins i tot El crit de Munch) i altres modernes delirants, com una simple cadira enganxada a una paret; la fortalesa, que només es veu bé des del mar, lletja, lletja, però increïblement bonica per dins; les muntanyes noruegues, amb el trampolí de salts de Holmenkollen; i el Museu Fram on hi ha la informació i la rèplica del Fram, un vaixell que utilitzà Admundsen en les seves exploracions a l'Àrtic i l'Antàrtic.

Van quedar coses per veure i visitar, però no em puc queixar gens de com vaig aprofitar el temps, tot i que anava amb el coet al cul tota l'estona. La veritat és que si no fa aquell fred que m'imaginava, encara podria fer-hi més visites (veure els fiords naturals del nord, les aurores boreals...) Deixem-ho per una altra ocasió...

TETRACAMPIONES

No tinc paraules per descriure la il·lusió, alegria i emocions viscudes a Oslo amb la consecució de la quarta Champions femenina. Hi arribàvem després de perdre-la sorprenentment l'any passat amb l'Arsenal (on potser per primera vegada anaven massa confiades); després d'una temporada amb lesions curtes i llargues, entre elles la de l'Aitana; després d'uns inicis dubtosos i inquietants perla gestió esportiva.

Aquesta última carta se l'han estat guardant fins ara les jugadores i staff per demostrar que les crítiques eren infundades. Penso que ho ha n entès malament. Era evident que començàvem nova temporada amb menys efectius. Havien marxat set jugadores i només s'havia fitxat una, més les pujades d'Aicha i Clara del B. Per tant, aquest és un fet inqüestionable. Els dubtes eren que sent menys, si teníem plaga de lesions, o no es feien rotacions correctament (no seria cap sorpresa), com arribaríem al tram final. En cap moment es posava en dubte la qualitat de les jugadores, la seva actitud i fam per guanyar, ni es d'això.

Total, que després de guanyar els tres títols ecspanyols, com sempre, s'enfrontaven de nou a una nova final, la sisena consecutiva, quina bestiesa! I la sort o la mala sort feia que fos contra el Lió. Els dimonis de sempre, l'Ada sobrada, l'Engen i el Jonatan Giráldez. Ni molt menys eren favorites, per molt que els que segueixen el femení de lluny, donin perfet que es guanya sempre. Per mi, les opcions eren 50:50. I quan va acabar la primera part, ja era 40:60. Quin patir... En Jonatan sabia molt bé què havia de fer per no deixar-nos jugar com sempre, i no aconseguíem fer més de tres passades seguides en molts moments. Ocasions fora i poca cosa més. Les franceses, més còmodes, amb ocasions i gol anul·lat per fora de joc. Menys mal, perquè si depenia de l'àrbitra, el gol puja. Que dolentes que eren!!! La veritat és que quan vaig veure l'onze titular del Lió, les cames em tremolaven. Que bones totes. Però també veia una altra cosa, i era que a la banqueta no tenien res per espantar. 

Així que, amb el 0 a 0 a la mitja part, qui estava de sort érem nosaltres. I allà va canviar tot. Les combinacions començaven a funcionar, es trobaven més espais perquè les del Lió ja no arribaven a tot, i ara sí, finalment l'Ewa trenca la maledicció marcant dos gols. Quina bogeria, quina alegria, només amb aquests dos gols em vaig quedar ja sense veu. Seria possible? Anàvem a guanyar la quarta? Doncs mira, sí, i a sobre, tornant els 4 gols de la final de Budapest. Encara que fossin en temps afegit, compten igual (si haguessin estat seus, dos a dos, no?) Així que la Salma, sí, sí, la Salma, titular i fent els 90 minuts, feia també un doblet històric, deixant les franceses i al seu entrenador desfetes. Mireu si va ser gran l'alegria que fins i tot vaig aplaudir al Pere Romeu!! Això sí que és fort...

Els nervis del partit (i sobretot de quan les coses no anaven bé), en Rafa Yuste venint a donar les gràcies a l'afició desplaçada abans de començar, les aturades de la Cata (MVP amb permís de l'Ewa), el barret de l'Esmee a la Julia Brandt (poc se'n parla, d'això), la Clara titular a la final i l'Aicha uns minuts, la copa... tot va ser màgic (menys mal), i més envolat no només de catalans i catalanes sinó de moltes altres persones, sobretot noruegues, que clarament es decantaven pel Barça. Era maco veure tanta gent d'allà amb les samarretes del Barça. Tot perfecte per una temporada perfecta. Deixem gaudir de l'eufòria, iquan reposem, ja analitzarem bé el curs i posarem nota. Però ara, celebrem-ho com cal!

DOS A DOS

Primer van ser les dues Supercopes ecspanyoles a principis d'any. Ara, en poc més d'una setmana, les dues lligues. Ara mateix, el palmarès de la temprada dels equips masculins i femenins de futbol del Barça estan empatats a dos. L'únic factor condicionant (que es ben gros), és que els nois es queden segur en dos títols, i que les noies estan a les dues finals que les pot dur a aconseguir-ne algun més. aquest dissabte, la copa de la Leti (més que factible), i la setmana que ve, la Champions contra el Lió (ja es poden espavilar).

Però mentre això no passi, toca celebrar les lligues. La del femení, era una cosa cantada des de fa mesos. A Ecspanya no té rival. Supera a qualsevol equipen tot. I encara que de tant en tant es puguin empanar i perdre algun partit, la victòria està assegurada. I serà difícil canviar-ho, mentre els altres equips no inverteixin seriosament, cosa que no passarà, ja que Ecspanya és masclista i no entra en el seu programari.

En el cas de l'equip masculí, és lògic que provoqui més emocions, ja que és molt més difícil aconseguir el gran premi. Aquí cal treballar molt bé, guanyar i no defallir, a més de lluitar contra l'entorn i és clar, els arbitratges. Però al final, gràcies a què han estat molt atents i s'han esforçat com mai (les últimes victòries a Getafe i Pamplona, estadis on per norma es patia per empatar), juntament amb la desfeta estratosfèrica del Madrit, han propici al que el Barça es faci campió a manca de tres jornades. A més, ho han fet en dia que jugaven contra els blancs i que, tot i perdonar-los la vida), van guanyar amb solvència.

Altra vegada poesia pura en guanyar-los el títol a la cara, en una setmana negra per ells, amb jugadors ostiant-se, altres esborrant-se de la llista per descansar pel mundial... són una paròdia d'equip. veure'ls caminar durant el partit, impotents davant els culers, era una imatge brutal. És que ni es van esforçar per netejar la imatge patètica que estaven oferint. Avui sortia el fantasma del seu president fent zero autocrítica i culpant de tots els mals a periodistes, àrbitres i Barça. Fins i tot la premsa ecspanyola s'ha posat les mans al cap preguntant-se què nassos estava fent.

Després de la rua, els queden tres partits on l'emoció estarà més en resar perquè l'Ecspañol baixi a segona mentre el Girona se salva. Està complicat però és el somni. Però amb la feina feta, tothom està pensant ja en la temporada que ve. Qui marxarà? qui vindrà? Tindrem encara el mateix xou patètic de no poder fitxar i no poder inscriure jugadors? Quina mandra...  Tindrem serial Ter Stegen un altre cop, què fem amb Rashford, Lewandowski... Olmo? El mundial de futbol hauria de servir per tenir ofertes per jugadors prescindibles, i poder vendre per reforçar bé l'equip per poder optar per la Champions.

POESIA PURA

Mentre l'equip masculí és a molt poquet de proclamar-se campió de lliga, el femení ho va fer aquest passat dimecres guanyant al camp de l'Ecspanyol. Ja comença a ser tradició això de guanyar la lliga el dia que jugues amb la pericada, tant si són ells com elles. En aquesta cas que ens ocupa, era la primera oportunitat de fer-se amb el títol just abans de jugar la primera semifinal de Champions. I no van desaprofitar-la.

El més meravellós, el què considero poesia pura és que només començar el partit, ens posem al davant del marcador amb gol de la Carla Julià. Aquesta jugadora la van acomiadar de l'Ecspanyol. No va acabar el contracte, no, senzillament la van fer plegar. La plebs en desconeix es motius, però clar, que ara sigui una de les jugadores joves més utilitzades per l'staff del primer equip, i que a sobre, els marqui un gol, és com deia, poesia pura. A més, una altra de les joves que no estava tenint sort, la Martine Fenger, va fer dos gols. Me n'alegro, perquè pobra, no l'acabava d'encertar en els pocs minuts que tenia.

Aquesta vegada els animals de l'Ecspanyol no van anar al camp, i l'ambient no va ser tan hostil cap a les jugadores culers. És l'únic camp del món on hi ha un odi bestial. ni al camp del Madrid se les tracta tan malament. L'entrenadora va demanar que no celebressin el títol massa efusivament. Ja hi tornàvem a ser. Com que no pots celebrar-ho? Diu molt del nivell de primitivisme d'aquest equip i aquesta afició. A segona o desaparició.

Així, dels quatre títols, ja en tenim dos al sac: Supercopa i lliga. D'aquí dues setmanes juguem la final de la copa de la Leti, amb una victòria més que possible, i un cop més, el repte és la Champions. La primera semifinal ja està jugada. a Munich, vam empatar a un. Partit de control, sense massa oportunitats, a veure-les venir si venien... no passarà a la història. Van jugar al joc del partit de 180 minuts. Espero que els surti bé i d'aquí una setmana puguem celebrar que anem a Oslo. El partit també va tenir el seu moment polèmic quan una jugadora del Bayern estira dels cabells a la Salma. Amb el reglament a la mà, és vermella, i així ho va dictar l'àrbitra. El perquè l'entrenador alemany (gallec) es queixa, és incomprensible. Bé, no tant, ja que és ecspanyol, i per tant, el seu nivell de justícia està encara al segle XVI. Fixem-nos en la jugadora, que en cap moment s'ha queixat. El problema és que a quarts, va haver una estirada molt més bèstia i ni l'àrbitra ni el VAR van dir res. Vergonyós.

ESTEM FORA

A poques setmanes d'acabar la temporada, la situació dels equips masculí femení del Barça és la següent: Supercopa (ambdós equips campions) i Lliga (el femení a una jornada de guanyar-la, el masculí, a tres-quatre, però sembla que campions també). A partir d'aquí, la cosa ja es torça: Copa dels Borbons (femení a la final i masculí eliminat a semis) i Champions (femení a semis i amb bones perspectives, masculí, eliminat a quarts per l'Atleti de Madrid). Vint-i-quatre hores després de l'eliminació, ja ho podem valorar.

És un desastre. Punt. Ja està. Ara tornarem amb el conte de que ho van donar tot, i que al proper partit se'ls aplaudirà perquè s'ho mereixen, etc. O l'altre conte de que és un equip jove amb molta projecció i que si segueix així, ens donaran moltes alegis. No sé, però aquest discurs ja l'he sentit més d'una vegada, i el resultat és el què és. Eliminats. I no pas per un potent PSG, un poderós Bayern o un indomable equip anglès, no. Per un equip que no juga a res. Un equip de mercenaris, bons jugadors, però que juguen sense dedicar res especial al futbol, entrenats per un personatge que després del Mourinho, és possible que el trobéssim a ell com a entrenador més odiat.

És cert que podríem examinar la influència i la culpa que han tingut en aquesta eliminació els àrbitres dels dos partits. A l'anada, l'expulsió d'en Cubarsí, i el penal no xiulat per la jugada en què un defensa agafa amb les mans la pilota. És molt bèstia. a la tornada, gairebé el mateix. Expulsen Èric i no xiulen un penal quan el porter matalasser li clava els tacs de la bota en tota la cara del Fermín. Sí, és accidental, però com moltes faltes en què la fas perquè et passes de frenada o rellisques, no? És una vergonya i un escàndol.

Però sempre hem jugat contra els àrbitres, no és pas una novetat. I sempre hem sabut que per compensar-ho, hem de fer el màxim de gols per poder evitar que passi el què va passar. Però no. L'equip, jove, amb potencia, sí, però exprimit. Fa el màxim, i guanya el partit, però no és suficient. Cal fer més. I necessitem tenir tots els jugadors al 100% i donant el màxim. Amb tantes lesions com hi ha hagut, la proximitat del mundial al juny no ajuda a fer aquest esforç extra.

Ara queda guanyar aquesta lliga, i després... ja veurem què passarà. Primer, saber si en Flick continuarà. I després, potser cal fer algun sacrifici per poder invertir econòmicament en jugadors diferencials dels d'antes. mentre això n passi, plorem per una altra Champions que passa de llarg, esperem que el Madrit no remunti avui, i a seguir.

OH QUINA SORPRESA

En un nou intent d'epanyolitzar el país (cosa que per cert, és innecessària, ja que nosaltres mateixos, els catalans, ens posem pals a les rodes), el governs ecspanyol, català i la Federación ecspañola fan jugar la selecció estatal a Catalunya. Evidentment, a l'únic lloc on ho poden fer, a Can Perico. Com el dia que hi van fer jugar la selecció femenina, l'estadi es va omplir de banderes ecspanyoles i de merdes humanes, per tal de demostrar que "unidos somos más fuertes". Que els bombin.

La qüestió és que es tractava d'un amistós contra Egipte. Per començar, els energúmens van xiular l'himne egipci. Per què? Quin conflicte tenen amb l'estat de les piràmides? Però el més fort vindria a continuació, quan bona part de la grada van començar a cridar: "Musulman el que no bote", i déu n'hi do els que s'hi van afegir. Un cop passat e partit, tothom s'ha posat les mans al cap, des dels mitjans de comunicació, als jugadors, als governs... Ostres! Pobre gent... acaben d'assabentar-se que Ecspanya és un país racista! Quina sorpresa!

Quina merda tot plegat. Primer, per la brossa humana que representen aquests micos racistes. Segon, perquè quan va passar, el partit no es va aturar, o simplement, els jugadors musulmans no es van retirar. Quin exemple hauria estat que el millor jugador ecspanyol, musulmà, hagués marxat del camp. Quina imatge més potent. Però no, són uns covards i uns hipòcrites. tercer, perquè d'on surten els crits és de la grada on s'estableixen els radicals pericos. Sí, els mateixos que insulten Catalunya. Els mateixos que van saltar al camp per pegar els jugadors del Barça. L'Ecspanyol té un problema de permissivitat amb els seus ultres de merda, clars representants del què és ser ecspanyol.

Ara tot són lamentacions. Que si ho investigaran, que si no pot tornar a passar... blablabla. Paraules que es perdran amb el vent. Tan de bo serveixi per evitar que hi hagi pantalles gegants per veure el mundial d'aquest any a les nostres ciutats i pobles. Molt em temo que no, i que es posaran. Perquè en el fons, prefereixen eliminar tot el què soni a català i promoure la identitat ecspanyola que no pas ser una persona humana, educada i amb valors. En el fons, són el què són, púrria feixista.

DE COPES I DESPROPÒSITS

Com ja ha estat tradició aquests darrers anys, he acompanyat el Barça femení a la final de la supercopa ecspanyola mentre no la facin a Qatar. Al contrari dels dos anys anteriors, han canviat Leganés per Castelló, un viatge més curs i que ha permès que m'hi acostés amb el cotxe.

No havia estat mai a Castelló. I... bé... segurament pels seus habitants és un lloc molt bonic. La veritat és que no li vaig saber trobar res de res. Un parc que sembla molt bonic i està força deixat, una plaça Major que tindria la mida de la plaça Trilla, i no exagero. allà tenen la cocatedral que també és de poca envergadura, i una torre, el Fadrí) que seria la nineta dels seus ulls. La resta, poca cosa més. Diguem que no és un indret d'interès turístic. Vaig intentar parlar a tot arreu en català, i tot i que em seguien, la resposta era sempre en castellà.

Pel partit, un clàssic dels molts que hi haurà segurament aquest any (ens toquen elles a la copa de la reina i a la Champions si no les eliminen), va acabar com gairebé sempre, amb victòria blaugrana per 2 a 0. Va ser un partit travat. de fet, el segon gol, de penal, nova arribar fins el minut 90. La millor del partit va ser la Misa, que ho va aturar tot. Va tenir 4 o 5 uns contra uns i les nostres tiraven la pilota sempre on estava ella, mentre que les blanques també van tenir alguna oportunitat. Però el final va ser el de sempre, i la supercopa torna a casa un cop més. la primera de les 4 ja està al sac. La lliga va molt bé, li portem deu punts a les del Madrit, i ja veurem com van les altres competicions, sobretot la Champions. Amb la recuperació de moltes de les lesionades (només queden Aitana i Laia), torna a veure's la manera de gestionar l'equip d'en Pere Romeu. Després de seguir competint a totes les competicions gràcies a la participació de les jugadores més joves, a la primera oportunitat que ha tingut, ja ha posat l'equip bàsic i no fer totes les substitucions. Ahir la Patri va ser titular, i crec que és una bufetada a la Clara. Ui, una final? Clara a la banqueta. Més sorprenent va ser que tornant com tornava de la lesió, la Patri jugués tots els minuts! Sí, ho va fer molt bé, però cal arriscar a una recaiguda ara que ve el més difícil? I l'Aicha i la mateixa Clara, com la Sydney,, van jugar minuts perquè en el fons són del primer equip i s'hauria notat massa. Però de debò, la Carla Julià no ha fet mèrits? Veurem com evoluciona el repartiment de minuts en els propers partits.

Però si per un motiu recordarem aquesta final és pel despropòsit per les localització de la grada d'animació. Es veia a venir. Per molt que la Federació ecspanyola reservés un espai, a l'hora de la veritat, tothom podia comprar entrada on volgués. Això va fer que gent ràndom que volia veure el partit tranquil·lament, no ho pogués fer perquè la gent de la grada està dreta. Es van viure moltes discussions per la mala gestió de la Federació. Un cop més la desídia dels organismes ecspanyols van mostrar la seva ineptitud perquè els importa un rave l'esport femení. Fins al minut 25 no va haver certa calma a la grada, ja que tot i que hi havia gent comprensiva, també hi havia energúmens gravant-ho en vídeo i dient el nom del porc. El més divertit de tot plegat va ser com, quan s'aixecaven per algun motiu del joc, se'ls demanava que s'asseguessin. Per cert, esperpèntica també la policia ecspanyola, pendent només de requisar estelades enlloc de posar ordre. A la que apareixia una bandera, de seguida anaven a veure quina era. Segueixen en la seva caça malaltissa de qualsevol mostra d'independentisme.

ABTAL KAS ALSUWBAR

El títol de l'entrada és Campions de la Supercopa. Així és com ho tradueix Sant Google a l'àrab, ja que per més que s'entestin, des de fa anys juguen la Supercopa d'Aràbia, no pas d'Ecspanya. Però clar, els tentacles de la corrupció són molt grans, però no passa res, cap problema. Si no hem de tenir valors, doncs no en tenim. Com deia en Groucho Marx: Tinc uns principis, però si no li agraden, en tinc uns altres."

Sigui com sigui, el Barça va derrotar el Madrit i es va proclamar un altre cop campió. Es veu que hi ha gent que deia que passaríem per sobre dels blancs, que seria una golejada... no ho entenc. D'acord que som més bons i que això és el què ens agradaria, però un partit únic contra el Madrit, tots sabem que pot passar de tot. I així va ser. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. 2 a 3... i fins aquí. Com el dia de l'Ecspanyol, molta possessió però poques ocasions, tot i que van jugar força millor que contra els pericos. El tros d'ase del Vinicius, xiulat per la grada i qüestionat per tothom menys pel seu president, va fer un altre cop un bon partit i ens va empatar en temps d'afegit. Vam tenir la sort de tornar a avançar-nos, però quan després de dir 3 minuts d'afegit, ens acostàvem al minut 51, córner i tornen a empatar. No, l'àrbitre no va estar bé. Aquest temps extra recordava aquell famós "es juga fins que marqui el Madrit". Xiulava les faltes del Barça de manera correcta, però no feia el mateix amb les del Madrit. Un parell de targetes que hauria tret, no ho va fer, i algunes d'elles haurien condicionat el joc (la groga a Carreras al minut 10 i a vermella a Asencio com sí va fer amb De Jong).

Però per sort, tot i en Vinicius, la fúria banca, l'esperit d'en Juanito i l'àrbitre, un xut de rebot d'en Raphinha ens va donar la victòria, no sense passar abans per les parades habituals d'en Joan Garcia. El primer títol de l temporada ja és al sac. Sí, el menys important, però és un mes. Per tal que el Madrit es quedi en blanc un altre cop, calia que abans d'ahir perdés aquest títol menor, així que objectiu complert. Per cert, l'entrenador blanc ja se l'han petat, tot i fer un bon partit i estar amb opcions a totes les competicions. però ja se sap, qui mana és el Florentino.

I un últim apunt. Comentava en la visita al museu del Madrit, que les parets eren plenes de fases sobre "los valores, la grandeza, la humildad, el respeto...) Ja allà me'n fotia de tot plegat, i a la final en vam tenir una nova mostra del seu "señorío" quan després que el Barça els fes el passadís de sotscampions, ells, instats per l'Mbappè (què li passa a aquest imbècil?), no només no el van fer, sinó que van marxar. Només es va quedar l'Asencio. Ja té collons que aquest delinqüent fos l'únic que mostrés respecte. Mare de déu...

SCANDAL THINGS

No tenia pensat fer tan aviat una entrada sobre el Barça femení. Només han jugat un partit! Segurament aquest primer de l'any cauria per la Supercopa, a finals de mes. Però llavors, què ha passat en aquest únic partit que han jugat? Doncs mira, només pel fet que ara de 12 a 1 hi haurà algun més apart de la farsa de l'Ecspanya - Malta, ja paga la pena.

Doncs sí, primer partit de lliga del 2026, i li fotem un 12 a 1 al Madrid CFF (que els que no en tenen ni idea de futbol femení, es pensen que és el Madrit). Ai, clar... és que el Barça femení sempre guanya per golejada, quin avorriment, nye nye nye nye... Què pesats! Només els que seguim l'equip sabem que això no és normal ni molt menys, i aquesta temporada, ni en somnis. Què va passar? Bàsicament es van ajuntar dues coses: la primera i claríssima, és que les jugadores madrilenyes van ser unes titelles, indignes mereixedores del setè lloc (de 20) a la lliga; no van jugar a res, no els sortia res, i les nostres feien el què volien. Però altres vegades ens hem trobat equips així i no han rebut una dotzena de gols. La segona qüestió és que les blaugranes van jugar molt i molt bé (les van deixar, sí, però moltes jugadores van a estar a un nivell altíssim individualment).

I el què seria encara més important és l'equip en si. Lesionades Laia Aleixandri, Graham, Salma, Patri, Aitana. Tornant de lesió (algunes van fer minuts, altres no, Cata, Mapi, Ona). Així, l'equip titular era Gemma a la porteria, Aicha - Marta - Paredes - Brugts a la defensa, mig del camp amb Clara-Sydney-Alexia, i al davant, Carla Julià (fent de Graham)-Pajor-Kika. Després van sortir Ona, Mapi, Pina, Ainoa i debut de Laia Martret. Aprofitant les lesions, les joves han de jugar i ho estan fent de manera brillant. La pèssima gestió esportiva d'aquesta temporada ens ha portat fins a aquí. Només espero que realment es guanyin el lloc, i que a partir d'aquest any, es confiï en elles de veritat, no se les enviï a buscar-se la vida i tornem al camí de l'èxit amb les jugadores de la casa. no podem confiar només en les de sempre, perquè es van trencant, es van fent grans, i cal iniciar el relleu i les rotacions ben fetes.

Totes van jugar molt i molt bé, destacant la Carla amb les seves jugades i golàs. Sydney, que portava una temporada mediocre, va tornar a fer-se gran; les altres, van fent també el seu camí. Però veure com, guanyant 9 a 1, presionaven la defensa rival amb una fam brutal, és la primera gran notícia de l'any, esportivament parlant. Que duri, a veure si al final tindrem sorpresa i tot.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

TORNARAN A SEGONA

Com ja va sent tradicional, la primera setmana de l'any ens porta el fals derbi (perquè no és de ciutat, ja que uns són a Cornellà i els altres de Barcelona, ni de país per motius lògics). Aquest any teia dos al·licients més. un, que el Barça va primer (tampoc és tan estrany) i l'Ecspanyol va cinquè amb opcions reals de jugar a Europa l'any que ve. És allò que en diuen un "derbi igualat". Però això és igual ja que quan els pericos han estat en posicions més compromeses, a baix de tot, el dia que juguen contra el Barça acostumen a convertir-se en el PSG.

L'altre al·licient era el retorn del porter, en Joan Garcia, allà on va explotar el seu talent. L'enuig és lògic. Quatre dies després de fer-se petons a l'escut de l'Ecspanyol, fitxava pel Barça. Puc entendre que els aficionats pericos estiguin rabiosos. Nosaltres també ho estaríem. No seria un partit fàcil pel jove Joan, però un cop més, va demostrar que és un dels tres fitxatges més bons que ha fet el Barça en els últims deu anys. Quin tros de porter, mare de déu. No només són les seves parades, és també la seva velocitat de pensament, fotent una empenta al Gerard Martin per tapar el xut d'un contrincant. Brutal. Segurament ahir en ter Stegen va tenir car que, o marxa a jugar a un altre equip, o el mundial el veurà des de la banqueta.

El partit no va ser especialment fabulós. El Barça va jugar força malament, sobretot els davanters titulars, i les poques ocasions que tenien els blan-i-blaus, topaven amb el mur de la nostra porteria. A la segona part, els cansats, els canvis i tot plegat va afavorir dues clatellades i guanyem el partit 0 a 2.

Durant la setmana, tot han estat crides a la calma i al respecte. Tothom sap quin tipus d'aficionat tenen a Can Ràbia de Cornellà. Les declaracions d'alguns jugadors (després dient que era broma) i del seu entrenador, que és un reprimit obsessionat amb el Barça, no van ajudar, al contrari. Enlloc de posar pau, ja que qualsevol conflicte al camp podia posar que el tanquin (què fort que després del què va passar fa dos anys i mig, encara els deixin jugar).El Manolo aquest va i diu que no podem donar lliçons de res, que quan ells van al Camp Nou, els canten "a segona". Compara aquests crits amb els "P*** Barça" o la ja anomenada invasió d'ultres per agredir jugadors i cos tècnic. Quins nassos, quina barra, quin desgraciat. Ai sí, després surt el tema del Figo i el seu retorn, uns fets de fa quasi un quart de segle... 

Bé, que potser aquest any no baixaran a segona, però tard o d'hora hi tornaran, hi podem pujar de peus. En aquest cas, crear els dits perquè no arribin a Europa.

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.