GARROTXA

Catalunya té 42 comarques. Podria dir que possiblement hi he passat per totes, i en algunes d'elles hi he fet estada. Per si de cas, no ho penso tampoc comprovar. La qüestió és que entre totes les comarques, n'hi ha algunes que no passa un any que per motius ben diversos, hi passo o hi torno a passar. La Garrotxa és un d'ells.

Per la comarca volcànica hi he passat estius de vacances i visites esporàdiques; colònies d'estiu i caps de setmana; excursions d'un dia, caminades i fins i tot bicicletades; cal afegir-hi una boda i tot! Olot, la capital, però Santa Pau, Besalú, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Mieres, Joanetes, Sant Feliu de Pallerols, Els Hostalets d'en Bas... aquestes serien totes les poblacions que, en menor o major grau hi he passat una estona.

Les estades més llagues han estat tres estius de vacances i evidentment, les colònies. I aquests dies passat hi vam tornar. La casa dels Arcs va rebre la meva visita per segona vegada. Llunyà queda el 2004, amb les colònies de Món Jove sobre els déus i deesses de l'Antiga Grècia, unes colònies que van significar el començament de l'època de vaques grasses al grup de lleure. Aquest cop eren els tres dies amb l'escola. I sí, els entorns molt bonics, però la casa era molt semblant a la de 20 anys enrere. No cau a trossos però no s'ha fet cap reforma important, almenys visible. I què voleu que us digui, a la meva edat, les cases haurien d'oferir un servei més digne als equips de mestres, ja que són ells qui decideixen tornar o no a aquela casa, i per tant, se'ls ha de cuidar bé.

Dins dels tres dies he pogut tornar a a passejar per la Fageda d'en Jordà, un dels 10 llocs més bonics del país (llàstima que va ser entrar i sortir); vaig tornar al cràter del volcà de Santa Margarida, sempre tan impressionant; i vaig poder observar els estrats del volcà Croscat. Si no fos perquè està tan lluny, és la millor opció pels de 5è quan fan el projecte de geologia, però és massa autocar per un dia. I com no, excursioneta fins a Santa Pau. El meu nou estatus no em va permetre passejar pel nucli medieval, però caminar per aquells carrers, i sobretot, la vista des del mirador és magnífica.

Qui sap si tornaré a la garrotxa. Bé, sí que se sap. Si no hi ha cap sorpresa desagradable, segur que tard o d'hora hi torno. No sé quan ni perquè, però que hi tronaré, segur. Potser estaria bé conèixer altres entorns d la comarca; ja ho veurem...

FA 20 ANYS, 2006

El 2006 sembla que trenca aquesta mala ratxa dels anys acabats en sis. Un cop repassat, no és que fos una meravella, sinó que és un any molt lineal, amb dos punts molt importants i que són els essencials d'aquells mesos, però la resta són molt bàsics. Hi ha poques coses negatives (o molt negatives) i tot plegat deixa l'any en què un servidor ja tenia 3ls anys de Crist... i encara anava de colònies.

Podem començar per aquí. De mica en mica tocava anar deixant la meva aportació a Món Jove, però no s'acaba de produir del tot. Per fer una prèvia, aquell estiu ja no m'encarrego de les colònies, sinó que estic a l'equip de campaments amb els de 1r i 2n d'ESO. Al mateix lloc, les mateixes dates, però amb un funcionament apart dels de la majoria. En aquell moment ja era oficial que aquell seria el meu últim estiu de colònies... o no! Però segurament el més important és l'arribada d'un nou monitor que amb la seva energia i positivisme evita que caiguem en la inèrcia i en l'autocomplaença, fundant el grup dels intrèpids que ens va dur a fer una comunitat de monitors de molt bon record encara, i imprescindible per la celebració dels 10 anys de Món Jove dos anys després. Paral·lelament, a la feina no hi havia massa canvis, començant de nou un tercer que seria un dels més estimats, però a nivell intern, comencen a sortir més friccions. 

L'altre fet que marcaria aquell 2006 com una efemèride per recordar, és el marxar de Martínez de la Rosa per instal·lar-nos a Roquetes. L'exili, en vam dir, un exili que llavors no ho sabíem, però que duraria disset anys. No va ser un canvi fàcil, ni un inici fàcil (per l'entorn, pels viatges en metro fins a Canyelles, per la filtració d'aigua...) però amb les seves coses bones i dolentes, va ser la nostra llar durant molt temps i hi vam viure fets importantíssims de la nostra vida.

Apart d'aquests dos fets, la resta de fets, com deia a la introducció, molt planers (un primer taller de gospel que no sabia on em duria, algun ensurt de malalties familiars, 50 anys de casats de mons pares, estiu tranquil)... I el Barça? Ah, ostres, és veritat! El Barça molt bé, vam tornar a guanyar la Champions després de tants anys! Beletti president, Catalunya independent!

Per cert, i els castells? Venia de dos anys de cap de colla... i què va passar? Doncs en general no va ser un any massa bo. Va estar marcat per un concurs pèssim, on va caure absolutament tot, un concurs que encara avui es recorda, però ara amb un somriure anecdòtic, però en aquell moment va ser un drama. Però bé, va servir, per seguir treballant per assolir millors èpoques, és a dir, com sempre.

A Catalunya tenim el tema estatut fent xup xup. Se'n fa el referèndum, el Zapatero diu el seu famós "apoyaré", es proclama i el PP inicia la seva croada anti-Catalunya acara descoberta. A les eleccions, es nomena president a un nou-català, José Montilla.

I no podem oblidar que aquell 2006, Plutó deixa de ser considerat planeta. Don't forget.

FA 30 ANYS, 1996

Si a l'entrada del 1986 comentava que aquell any no havia sigut cap meravella, en el resum del 1996 que tinc ben amagat, apareix una frase al final que diu: "En general, any pèssim". Ostres... Quines paraules més contundents... De debò va ser tan dolent? Ja portem dos de dos, quines males vibracions ara mateix per a aquest 2026...

Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.

El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.

Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.

Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no...  És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

RETROBAMENTS

La celebració dels cinquanta anys d'un amic de les èpoques de colònies va fer possible el retrobament amb moltes persones d'aquells temps tan llunyans cronològicament però tan propers en el record. Tornar a saludar vells coneguts amb qui vam compartir tantes aventures i emocions, i descobrir "nens" i "nenes" de colònies convertits en pares i mares de famílies és sempre un esdeveniment molt especial. D'aquesta trobada en trec dos pensaments, sense comptar el fet que estic tornant a cantar el mític "Sempre tu estaràs, oh Pineta, dins del cor".

El primer és el de constatar que anar de colònies, el fet de ser monitor de lleure és de les coses més importants que he et a la vida, i potser de les que més m'han marcat. Amic dels rànquings, sense dubte estaria en el top tres de la meva vida. Tot i que com a monitor he estat en diferents espais, Pineta sempre és un punt i a part, bàsicament perquè amb ella comparteixo el fet d'haver estat també nen de colònies a més de monitor. Retrobar-me amb alguns dels monitors i recordar anècdotes em torna a aquells dies i setmanes de passió per allò què fèiem, i com, a més de treballar voluntàriament, ens divertíem com mai. Era una època feliç, i com més hi penso més m'enfado amb l'escola per no permetre'm seguir a Pineta quan vaig començar a treballar. Sí que ho vaig poder combinar amb Sa tanda, però Pineta és Pineta. Tantes i tantes experiències viscudes... no m'estranya que sempre senti la crida per tornar-hi, com em va passar aquest estiu.

L'altra conclusió que vaig extreure d'aquest dia és també una segona constatació, la del meu caràcter especial, de desvinculació de persones amb qui he compartit tantes hores i dies. Què fa que perdi el contacte d'aquesta manera tan radical? Després de, no sé, més de vint anys sense veure'ns, vam estar parlant i rient com si no haguessin passat ni dos mesos. Com és que després, em torno a aïllar d'aquesta manera i em dedico al meu present. Justament, amb la importància que li dono al passat, com és que no hi quedo lligat més físicament? Si és realment una època tan important per mi, com puc ser capaç de desconnectar de les persones amb qui la vaig viure. I no només és Pineta, és Balmes, Foc Nou, Món Jove, castells... realment és una faceta meva que no m'agrada però no sé com combatre-la, perquè aquesta timidesa i sobretot sentiment de ser menys que els altres sempre m'acompanya, com el record d'aquells dies de joventut.

TÉ ALGUNA COSA ESPECIAL

Què té Pineta que la fa tan especial? És la vall en sí? La casa? Les colònies? El paisatge? Què és exactament? Sincerament crec que no es pot expressar en paraules, perquè és una cosa que es porta a dins, es nota dins. I som molts els que sentim aquesta connexió amb aquest lloc perdut dins el Pirineu aragonès. Hi ha una dita que diu: "Gira el món i torna al Born." Doncs per a algunes persones, aquest Born és Pineta, perquè som uns quants que seguim amb aquest cuquet, tal com va quedar demostrat aquest agost quan hi vaig tornar a passar i a la casa hi vaig trobar altres dinosaures de la meva època passant-hi uns dies. És com si hi hagués un reclam. 

L'administradora de la casa ens va comentar que volia posar un llibre de visites, perquè era increïble la quantitat de gent que passava per allà per recordar quan hi havia estat de nen/a o de monitor/a. A Pineta hi he pujat 5 cops com a nen de colònies, 3 com a monitor i/o cap de tanda; 2 en Setmana Santa per fer endreça o Pasqua Jove; 1 com a acompanyant en un viatge de final de curs; i 1 més de visita com aquesta setmana passada. Per tant, parlem de tretze vegades trepitjant aquesta vall màgica. Però és evident que sense les cinc primeres, les altres no existirien. 

Aquest cop el temps no acompanyava. No es veia el fons de la vall, per comprovar que definitivament havien desaparegut les neus perpètues. Vam arribar fins el fins de la vall però vam marxar per potes amb la pluja que queia. Un cop a la casa, els records: la prada, la Font del Tab, la taula de les xapes, l'escala, les sales, els balcons, el menjador... Ostres, és que no sé què té aquest lloc que em té el cor robat per sempre.

Pineta és on va començar tot, que diríem. Aquelles colònies em portarien després a Foc Nou, a ser monitor, l'esplai, magisteri... Ep, i això que no tot van ser flors i violes. Allà també vaig viure situacions dolentes, però que en aquell moment em feien enfrontar a algunes de les meves mancances, a la vegada que em veia també en aquest pou sense fons. Però totes les experiències, les bones i les dolentes, em van fer com soc ara.

I com a moltes altres persones, aquesta casa, aquesta vall ens continua cridant, i sempre hi haurà un tros que estarà allà, observant aquelles muntanyes màgiques.

CIMS

Aquest era un tema que ja fa molt temps que em rondava pel cap. Amant de les llistes, estadístiques i memòries, quan feia una excursió, pensava en què seria interessant recopilar tots els cims que he assolit al llarg dels anys. A veure, no és què en siguin molts, no ens flipem. No soc de cap centre excursionista ni esportiu, de manera que aquesta passió que tinc per la muntanya és absolutament amateur i no pretén fardar de res, ni molt menys. Senzillament em fa gràcia veure on he pujat perquè em serveix, m'ha servit i em servirà per recordar èpoques passades a la vegada que miro d'animar-me a fer-ne més.

Aquest llistat aglutina muntanyes que vaig fer de nen-jove, de monitor o d'adult perquè sí. Per altra banda, segurament hi ha més cims dels que aquí anotaré, ja que segur que n'he fet algun més, però que per circumstàncies soc incapaç de recordar. I finalment, dir també que en aquesta llista només hi ha muntanyes, no excursions per si soles, encara que algunes m'hagin dut a alçades importants (com el Portarró d'Espot, el balcó de Pineta, el llac de Marboré o els més recents estanys Blau i Negre).

Alguns d'ells formen part del llistat dels #100 cims que proposa la UEC, un repte que no em veig capaç d'assolir. Comencem amb aquests sense seguir cap ordre establert: Puigmal (un dels quals estic més orgullós), La Mola (unes quantes vegades), el Montcau, el Matagalls (fet de nen, amb ganes de tornar-hi),  Sant Jeroni a Montserrat (assolit també sovint), el turó del castell de Burriac i el turó del castell de Montsoriu (quin parell, aquests dos), la Creu de Gurb, Cabrera, Tosa d'Alp, Taga, Tagamanent, Turó de l'Home, Puigllançada (quins records de Xalet'86), Sant Salvador de les Espases i el Croscat (curiós que sigui considerat cim, però està a la llista, com els dos castells, així que cap a dins).

Doncs mira, del llistat dels #100cims, en tinc 16. D'aquest llistat trauré futures excursions si aconsegueixo per fi establir-ho de manera més rutinària, tot i que si les cames i les cuixes han de seguir queixant-se cada vegada que camino més del compte, m'ho hauré de fer mirar...

Després hi ha cinc muntanyes que no estan en aquesta llista: Monte Toro a Menorca, el Tibidabo (i tant que compta! Ja no poso ni Montjuïc ni el Putxet), els dos cims d'aquesta setmana passada, la Fossa del Gegant i el Piolet, i arribem al més polèmic. Jo sé que quan vaig fer les estades d'Eurobarri a Valoire, vam fer amb els joves una excursió, i sé que a dalt hi vam arribar ben pocs. He estat mirant de recordar quin pic era. Em sona i sembla lògic que fos el Grand Galibier. Però clar, per altra banda, sembla una mica una bogeria, no? Arribar allà dalt? Estem parlant de 3.228 metres! Seria el cim més alt, i fins que no he pensat d'escriure aquesta entrada, per mi, el Puigmal era el meu sostre. Però clar, és que per la foto ho sembla, i en el fons, l'autocar ja ens va deixar molt amunt... No sé, la veritat és que el vull posar aquí com si realment fos veritat que hi vaig arribar. Seria fort haver-lo fet i no ser-ne conscient, no? Però he tingut algun dejavú de que potser sí que ho és. Res que aquí el deixo, com un tresor. El meu tresor. Estic per fer hipnosi i saber-ho del cert, eh?

Així doncs, tanquem aquesta llista de cims en 21. Com he dit, segurament en són algun més, però soc incapaç de recordar-me'n. Espero, però, que de mica en mica, aquest número vagi pujant.

SOROLL EN SILENCI

El so dels nens i nenes als patis de les escoles no és soroll. Des de fa temps, alguns veïns i veïnes de determinades escoles, estan emparrades a fer servir el seu dret a l'estupidesa humana per denunciar que els nens i nenes quan estan al pati, criden, juguen i salten. Sembla un absurd. Però no ho és. La intolerància aquell invalor que cada vegada cala més dins de la gent, té aquí una via de lluïment per atots els públics, mai més ben dit.

És clar que si la finestra o el balcó de casa teva dona a un pati escolar, no viuràs tranquil. Tan sols l'agost dona una treva al so ambiental habitual, ja què al juliol pot ser que hi hagi casal d'estiu, i als vespres, activitats extraescolars. Però... no sé... quan vas comprar o llogar el teu pis, ja vas veure que tenies una escola al costat, no? Com si tens un hospital (amb les seves ambulàncies), un parc de bombers (amb les seves sirenes) o fins i tot un bar cutre que la seva sortida de fums és al teu pati de cuines. O és que potser no ho vas veure. Jo penso que sí que ho veus, però en aquell moment no ets conscient d'allò que implica. Però això no és culpa de l'escola, ni encara menys dels nens i nenes que volen jugar a les seves estones de lleure.

Per tant, et fots. El meu balcó dona a un carrer molt transitat, i hi ha el soroll dels cotxes, i la contaminació que desprenen. És un handicap. Però la resta d'avantatges que tenia, em porten a aguantar-me en els seus defectes. En cap cas se'm passa pel cap demanar que tallin la Ronda a la circulació de cotxes, com ningú demana que les ambulàncies no facin servir les seves sirenes. Ah, clar... però és que "allò" només són nens i nenes. A qui li importen? Que els eduquin bé, collons! Que els ensenyin a jugar en silenci, que cantin cançons en llengua de signes... i clar, si han de fer carnestoltes, que ballin sense música, que s e la imaginin, que a més així demostraran que a les escoles es treballa la creativitat!

Mare de déu... quina colla de feixistes i intolerants que hi ha deixats anar per tot arreu. I cada vegada en són més. L'egoisme i l'egocentrisme s'han convertit en un apèndix de la seva mal anomenada llibertat d'expressió. I clar, quan els veïns insulten, llencen vidres al pati o pollastres congelats, a sobre no t'hi tornis, perquè encara sortiràs perdent. Quina colla de malparits, la veritat.

Les escoles afectades s'han unit per fer front comú i evitar que la cosa vagi a més. Però cal parlar amb els partits polítics, així que paciència. Només esperem que guanyi el seny i que el crit de "gooool" de les hores del pati no segueixi sent considerat igual que els crits dels borratxos a les quatre de la matinada.

FA 20 ANYS, 2005

Parlar del 2005 és parlar de castells. Segon any consecutiu de cap de colla i després d'un 2004 molt dur, el 2005 vam recollir els fruits de la feina feta, i tot i que encara hi havia ambient una mica enrarit, es van dipositar les bases del futur de la colla. Sevilla, Festa de la primavera, però clar, sobretot els deu tres de set descarregades i els tres 4 de 8. El tema del carro gros té tela. Descartar-lo per festa major va ser un encert, tot i que va ser moment crític per la diversitat d'opinions entre els hooligans i els calmats. Per la mercè es carregava, però sense lesionats, vam anar a descarregar-lo a Sants (Luccia recta!) i per primera vegada en descarregàvem dos en una temporada. Tot i el bon gust de boca, va ser l'últim any en què em vaig embolicar en una tècnica a la colla. Vaig acabar exprimit mentalment.

Si l'any abans havíem anat a Madrit a veure Cats (mai més doblat), aquell any vam anar més lluny, a Londres, i aprofitàrem per veure el genial Joseph and the amazing technicolor dreamcoat. He dit genial? Volia dir meravellós.

A l'escola, amb el nou grup de tercer, va ser l'any de Tom Sawyer (l'obra més representada en tots quests anys, de fet aquest 2025 es veurà una adaptació per sisè!), i Dos anys de vacances, la primera dels dos Vernes (ara que justament farem també l'altra, La volta al món). Curiós tot plegat. La resta, sense pena ni glòria. Però si entrem en el món del lleure de Món Jove, trobarem que es va creixent, i que descobrim la màquina del temps del doctor Txuvakov, que vint anys després, encara se'n parla.

Per cert, parlant de coincidències teatrals que comentava abans, aquell 2005 es tornava a representar... Mar i cel!!!! Va ser la primera vegada que vaig anar a veure-la en directe (la primera versió em va agafar en una altra època)... i la resta ja és història... sobretot perquè fa quatre dies que vaig tornar a gaudir a la platea amb el vaixell i les seves cançons.

En cinema, és l'any del Charlie de Tim Burton, de la tercera part de la nova trilogia d'Star Wars (La revenja dels Sith), La guerra dels mons d'Spielberg, la quarta d'en Harry Potter i la primera de Nàrnia. I per últim, de coses que van passar al món (apart de la lliga del Barça), tindríem que s'enllesteix el nou estatut d'autonomia i es porta a Ecspanya, a l'espera de la seva aprovació... i ja sabem què va provocar tot plegat. Apareix per primera vegada YouTube i l'huracà Katrina.

FA 30 ANYS, 1995

Després d'un 1994 amb coses molt bones i coses molt dolentes, afrontava un nou any que comportaria un dels fets cabdals de la meva vida. aquell setembre, començaria la meva carrera de mestre. Amb només 22 anyets, un txitxarel·lo de cap a peus, vaig tenir la sort d'estar al lloc indicat en el moment indicat... i ser noi de Blanquerna, per l'única cosa que m'ha servit. Així, agafava la tutoria d'un grup de 4t i descobria les rutines d'una escola. El grup no era fàcil, i jo era un bebito, i vaig tenir els meus moments de crisi. Sempre he dit que si tens un grup complicat quan comences i ho superes, ja et pots quedar a la feina, tot i que també és una frase meva que fins al quart any no es pot dir que sàpiga ben bé com funciona aquest món. Per això quan arriba ara gent nova que es pensen que ja ho saben tot... és com... desconcertant (per no dir una altra paraula).

El mes de juliol ja podria haver entrat en contacte amb l'escola, però em vaig enfrontar a un repte majúscul: cap de tanda de Pineta. sí, aquell mocós que no servia de monitor, resulta que després de només un any, ja era cap de tanda, saltant-se tots els protocols. Què voleu que us digui? Pujada d'autoestima, tu... Va ser una experiència formidable, tant la prèvia com la realització, m'hi vaig trobar a gust, tot i que ara puc dir que la relació amb alguns monitors/es no va ser molt fluïda (suposo perquè no entenien què feia ja de cap de tanda; vaig contestar amb fets.) 

Era l'època que em dedicava amb tot el meu cor, cos i cap al lleure, i l'esplai no era menys. Equip directiu, comissió d'animació (CARAI), començar el macroprojecte que després va ser la nostra tomba, i les colònies a Sant Marçal del Penedès. I la publicació d'una foto feta per mi a la portada de la revista Estris. Una època meravellosa, de veritat. Clar que... també va tenir les seves coses negatives: el final del menjador a l'escola Sagrada família, la coral i els dissabtes a l'Abiyoyo. Ja eren moments en què havia deixat de ser aquell nen tímid i que deia sí a tot, i m'havia convertit en una persona crítica i tossuda.

També va ser l'any de la compra de la Vespa, del tsunami al carrer Casanova quan pujava amb la moto.

I a nivell mundial, que m'afectés d'alguna manera, tenim la dissolució de Terra Lliure, el final de la guerra de Bòsnia, i l'aparició dels Cranberries amb el seu Zombie.

FA 40 ANYS, 1985

Iniciem de nou, com és costum els últims anys, de mirar enrere i recordar els fets més destacats dels anys anteriors (més destacats a nivell mundà, és clar, el que no es pot explicar, no s'explica!) Evidentment, ara ja es podria fer, matemàticament, les entrades de "Fa 50 anys", però és clar, difícil tenir cap referència concreta d'aquells anys en què era massa petit. Vaig començar aquests reculls el 2019 (queden doncs només tres anys més) i com a molt tard, podríem parlar del 1978, però no ho podré fer. Així que sense més demora, què va passar d'important el 1985?

És l'any en què jo ja tenia 12 anys (no em cansaré de repetir que els 13 arriben al final). Vaig acabar setè, un curs important, com ja vaig comentar fa un any, i després de l'estiu iniciava 8è, l'últim curs de l'EGB, abans de fer BUP. En Salvador Taverna va ser el tutor, encara de l'escola antiga. Recordo com a casa es pensaven que es deia Tabern, i que nosaltres li dèiem Taberna per enfotre'ns, quan el sobrenom era Tasca. Les idees catalanistes ja estaven força assentades, i em van portar moments com que se'm fes fora de classe per queixar-me que un fatxa llegia del llibre d'història en català, però els anys, a l'estar en números, els dia en castellà. En tasca ens va fer copiar tots els articles de la Constitución Ecspanyola ales hores de tutoria... quina meravella. I ens feia fer un comentari! Als primers articles encara deia coses, però quan en portes vint, i comences a no entendre res, ho deixes estar.

Aquell any va ser difícil a Pineta. Era l'últim any, el 84 va ser el millor segurament... però no va passar el mateix amb el 85. Amb gairebé els mateixos companys i companyes, un mal a les cames em va portar algun maldecap, i no vaig realitzar les excursions. Vaig intentar l'Estibeta, però em van haver de tornar. les altres ja no les vaig intentar. No sé què em va passar. L'any passat vaig poder, al Xalet l'any següent també podria... no sé, recordo el mal, però no sé si hi havia més part mental que no pas física. Quina merda, perquè van arribar a l'Astazu, cosa que l'any anterior no vam poder.

El Barça va guanyar la lliga, la d'en Venables, l'Archibald, en Schuster i companyia; l'any de l'"Urruti t'estimo". Va ser un moment molt esperat i una lliga molt celebrada. També aquell estiu una expedició catalana arribava per primer cop a l'Everest. Quina fita!

L'any del "We are the world", una cançó que volia canviar moltes coses, i que 40 anys després... bé, deixem-ho estar. A més, musicalment, comencen Modern Talking i Simply Red o bé segueixen, Sting amb The dream of blue turttles, Dire Straits amb Brothers in arms.

I en cinema, continuen apareixent els clàssics dels 80: The Goonies, Retorn al futur, Cocoon, Silverado, Els immortals i Lady Hawk. Ara les veus i les trobes carrinclones, però quina passada vans ser en el seu dia!

SENSACIÓ AGREDOLÇA

Setmana Santa és una època típica per fer unes curtes vacancetes, però al llarg dels anys, estadísticament les he aprofitat poc per anar a algun lloc en concret. Aquest 2024, feia una altra pinta. Remenant coses noves per fer però que no estiguessin massa lluny, vaig trobar un poble d'Osca, Alquézar, que té un recorregut per les vores del riu a través d'unes passarel·les clavades a la paret. Semblava prou interessant com per anar-hi, lluny però no tant, i quilòmetres pel cotxe i per les meves mans. La situació del poble, a una hora d'Ainsa, va despertar el cuquet de pujar fis a Pineta, on el MEC no hi ha estat mai, i així tornar "a casa".

Doncs com no podia ser d'altra manera, quan marxem per Setmana Santa, aigua. Aigua sense descans. Aquí a Catalunya en situació d'extrema sequera, i allà, els pantans ben plens. Quina enveja. I gràcies a la pluja d'aquests dies, més s'ompliran. Del què teníem previst, l'excursió per Alquézar va ser molt guai. Són u parell d'hores d'una ruta circular que realment et porta pels costats del riu, penjat per unes passarel·les de sentit únic, amb unes vistes i imatges espectaculars.

Però a partir d'aquí, comença a ploure i tot es torça. El mal temps, que allà a Bielsa és neu i temperatures molt baixes, desaconsellen anar-hi, de manera que el fet de renunciar de pujar a Pineta, quan estàvem només a 40 km, fa mal. Sí, fa mal perquè no és un lloc on puguis pujar cada cap de setmana. De fet, no hi vaig des de fa 20 anys! I ho trobo a faltar. Pocs llocs em tenen encantat com aquesta vall. Recordo la sensació de l'últim cop que hi vaig ser. Era com deia més amunt, com estar a casa. La màgia de la vall em té sota un encanteri que per molts anys que passin, és impossible d'esborrar.

Així que sensació agredolça. Dies de desconnexió? Sí. Escola oblidada per uns dies? Sí. Descobrir un lloc molt bonic? Sí. Però la pluja ens ha impedit realitzar res més, i m'ha tocat el voraviu. Però ho tinc clar. No sé quan serà, però tornaré.

JO MAI MAI

No sé per on començar... La darrera sèrie sobre el món adolescent de TV3, és difícil que deixi indiferent. A mesura que anava veient els primers capítols, una cosa tenia clara. Si ets pare d'adolescent, no l'apuntes a colònies ni borratxo! Està clar que és una sèrie, i el que volen és temàtiques polèmiques i caòtiques per tal que enganxin a l'espectador tota la temporada. Així, el què cal és agafar totes les problemàtiques, amb tots els seus estereotips, fer-ne una bona barreja i au... a la cassola! A la realitat, les coses no són dl tot així, però clar, a qui li importa? Qui veuria una sèrie sobre uns colònies d'estiu on el més important és el joc de nit del dimarts?

Així doncs, trobem l'addicció al mòbil d'una noia a qui se li va morir la mare en un accident de cotxe amb ella dins. Un noi destinat a ser estrella de futbol que vol amagar a tothom que és gai. La germana d'aquest noi, absolutament ningunejada per la seva mare perquè només té ulls per l'estrella de futbol; el noi poca-solta que s'enamora de la monitora; la noia amb problemes emocionals que s'ha intentat suïcidar amb uns pares que passen d'ella; la noia tímida que la vol perdre; i el gai oficial. Enmig d'ells, una monitora bisexual que beu, es droga i es tira un altre monitor; que se salta les normes. I finalment, el grup de nois amb els seus conflictes interns que també s'escapen al poble, beuen, fumen de tot... Total, un panorama de colònies. I no t'ho perdis, fan gimcanes i jocs com si fossin un grup de nens més petits. Segur que les colònies actuals no són tan pures com les d'abans, però dubto que hi hagi aquest descontrol.

Però bé, acceptant que la trama hagi de ser així per captar públic, la sèrie què? Doncs res de l'altra món, la veritat... tot i que potser ha estat més propera que Les de l'hoquei, però en cap ca arriba a la sola de Merlí. Ara bé, el repicó que ha sentenciat la sèrie ha estat l'últim capítol, on tot es precipita, i ho dic literalment. un final molt mal fet, i que a més, no és un final, acaba amb un tararí de campionat. Però clar, és que es colònies s'acabaven, voler provocar una segona part d'aquesta manera és força penós, la veritat. un final que envia la sèrie a la paperera de la història televisiva, desencadenant un seguit d'insults a V3 a les xarxes espectacular. Les colònies reals són molt millors que les de ficció.

40 ANYS I SEGUINT

Aquest diumenge va ser un moment  per recordar antigues vivències. Tornava a l'escola on vaig passar la meva infància i adolescència, des de 1r d'EGB fins a COU, i després uns anys més mentre seguia fent de monitor i/o responsable de Foc Nou. És aquest esplai escolar el motiu del meu retorn, ja que aquest 2024 se celebren els 40 anys.

Sí, un llunyà 1984, fent setè, el mentre de religió va tenir la idea de muntar un cap de setmana de convivències a una casa de colònies de nom L'Eucaria. Tres anys més tard, aquells nois i noies de les primeres convivències van ser els monitors i monitores de Foc Nou. Començant amb caps de setmana, després els grups, anant augmentant els cursos on s'oferia l'activitat, etc.

Deu anys després de la celebració dels trenta anys, tocava, és clar, la dels 40. Aquest cop, ens reuníem al pati de l'escola (quants partits de futbol...) per compartir un dinar plegats. Primer, una bona estona parlant amb els més vells (tenint en compte que els més vells eren nens dels meus anys), mirant fotos, llegint Vul-k'ns actuals... Ens van ensenyar el despatx que utilitzen actualment i... què voleu que us digui... si abans era precari, ara ho és el doble. Que desconcertant que es tingui tan poc en compte per part de les direccions de les escoles el voluntariat del jovent.

Uns macarrons van donar pas a una estona en rotllana cantant algunes de les cançons més mítiques, guitarra en mà. La primera, Canya Foc Nou, la dels deu anys. Sorprenentment, quan dúiem cinc o sis cançons, es va posar a ploure i després de la foto de grup, es va donar per acabada la trobada, tot convidant-nos a la festa dels 40 anys que faran al maig amb infants i famílies.

Unes hores compartint records. Que xulo és poder explicar els origens de Foc Nou, d'on sortien els noms de les coses, etc. No sé si podré anar a la festa, però quan facin els 45 o els 50, allà hi seré, perquè com comentava en alguns espais, aquí és on va començar tot.

FA 10 ANYS, 2014

Arribem al final del grup d'entrades rememorant el passat amb el 2014. Un any més aviat d'impàs en molts dels fronts oberts, que avança a bon ritme, però sense haver res superdestacat com havia passat amb el 84 o el 94.

Entre el més destacat serien les gestes dels CVG. Tot i anar molt, però que molt poc, puc ser present en les actuacions més destacades on assolim tots els castells de gamma alta de vuit, els bàsics de 9 i el pilar de 7 amb folre. Gràcies als nostres mèrits i als demèrits de les altres colles, assolim la cinquena posició al concurs de Tarragona. Una bestiesa!

A nivell escolar, em fa gràcia recordar que fa deu anys que es va començar a gestar la llavors del canvis innovadors de l'escola, que culminarien amb el tema de l'educació emocional que mai va arribar a generalitzar-se i és clar, els projectes. Deu anys fa ja que remem amb això. Justament el dia que hem fet una mica de reflexió de cap a on estem anant, si no ens deixen anar. Es culmina el primer any de la colla de Geganters i Timbalers, amb la nostra participació per primera vegada al cercavila de Santa Eulàlia. Allò va ser eufòria pura.

Foc Nou arriba als 30 anys i es fa una trobada en una casa de colònies. D'aquí un parell de mesos, està previst el 40è aniversari. També destaca aquell any per la febre Cantabile al programa Oh Happy day.

A nivell de país, com a membre de la sectorial d'educació de l'ANC, tenim una trobada amb la consellera Rigau, molt interessant, l'any en què es fa l'enorme V per la Diada amb el ja famós: "President, posi les urnes!". Aquell novembre es faria la consulta popular que serviria d'assaig pel 2017.

FA 20 ANYS, 2004

El 1984 i el 1994 són dos anys amb fets molt importants i amb moltes vivències destacables. Però si algú es pensava que això tenia a veure amb els anys acabats en 4, està totalment equivocat en el moment que ens plantem a 2004. Llàstima, m'havia fet il·lusions per aquest any que acabem de començar.

Així, diem que d'aquell any, segurament el més recordat és el retorn al capdavant dels Castellers de la Vila de Gràcia. Cinc anys després de la nevada, em deixava enredar per agafar les regnes de la colla amb tot un equip, amb l'excusa de que la colla estava fragmentada i la meva persona no estava en cap front. Però clar, el meu equip sí que ho estava, de manera que va ser un any dur, molt dur, amb moltes batalles dins la colla, fins al punt d'acabar fent una mica de neteja forçada. Molta gent que considero que portaven molt mal ambient van marxar, i això va ser la llavor pel ressorgiment de la colla l'any següent. Però el mal del 2004 ja havia calat dins meu i m'havia deixat totalment esgotat mentalment. Dos 4 de 8 carregats i tres torres descarregades no van ser suficients per calmar res. 

Per sort, els altres mons de la meva vida anaven prou bé, tant a escola (grup maco, molt maco), com també a Món Jove, ja que 2004 va ser l'any d'inici de l'època de les vaques grasses. Unes colònies (les cinquenes) magnífiques a Els Arcs van ser la llavor de la millor etapa del grup de lleure. Allà va començar tot.

Com a anècdota d'escola, el 2004 va ser el primer en què vam començar a fer les convivències de tres dies enlloc de només dos. També destaca la primera vegada (la segona va ser fa poc més d'un any) que vaig anar a Madrid, amb l'excusa de veure el musical Cats. Va estar bé, però ja em vaig adonar que els musicals s'han de veure en la llengua en què han estat creats.

Al meu voltant, coses com els atemptats de Madrid de l'11M que van provocar tants canvis ("Ha sido ETA"), l'inefable despropòsit del Fòrum de les cultures, i és clar, el tsunami de l'Índic que va provocar milers de morts. Un desastre que va tancar un any força mediocre.

FA 30 ANYS, 1994

Si el 1984 va deixar un gran record en la memòria, el 1994 no pot dir el mateix, tot i que déu n'hi do la de fets importantíssims que vaig viure quan ja tenia 21 anys. Per començar, vaig acabar la carrera de magisteri i per tant, ja era mestre (gran final amb el viatge a Menorca en grup petit (B five!) enlloc de les les gregues amb les "pijes") Tot i això, encara no hi vaig treballar. Aquell setembre em convertia en el coordinador del menjador escolar de l'escola Sagrada Família de Sant Andreu. Amb un equip de monitors molt jove però amb ganes, vam convertir aquelles dues hores en una mena d'esplai diari. Els primers mesos van estar força bé. Amb les escoles i alumnes actuals, tinc dubtes de quina hauria estat la resposta a les activitats proposades. 

La del menjador no va ser l'única responsabilitat que vaig agafar aquell any. A l'agost, les primeres colònies com a responsable, i a partir del setembre, responsable també de l'esplai, que justament aquell nou curs es fusionaria amb l'Abiyoyo, una unió que en aquell moment aportava coses molt bones i positives, però que seria en el fons, la llavors del final. Tot plegat em va portar a fer el curset de director de lleure aquell mateix any. I no deixem aquest món encara, perquè el 1994 va suposar el meu retorn a Pineta com a monitor. A través d'una companya de magisteri que era monitora, i buscant-ne per a aquell estiu, vaig anar-hi dins el grups de Petits. Fou simplement meravellós. Tornar a fer 15 dies de colònies a Pineta, amb un grup maquíssim... snif, snif... I encara queda Foc Nou! El juny del 94 tancava la meva relació amb Foc Nou i Balmes. Va ser l'últim any però també el millor de tots, celebrant els deu anys de convivències, gran equip, nens motivats...Però ja se sap la història... Jo, il·lusionat per haver acabat la carrera i buscant feina, i el "senyor director" d'aquell moment (P.S.) va dir que no hi havia vacant, quan després vaig saber de companys meus que van fer entrevistes. Les meves disputes amb el director per temes de Foc Nou em van costar que no treballés com a mestre a l'escola.

Tela marinera doncs, amb el 1994, no? Doncs encara hi ha més. Després de 8 intents, aconseguia el carnet de moto. Sempre recordaré aquells exàmens a Montjuïc, on repartien els carnets aleatòriament, en alguns casos depenent de com anaves vestit. També va ser l'any de l'acampada del 0'7% a la Diagonal. Quines vivències, va ser increïble. Potser estem parlant dels meus millors anys. Llàstima del Barça. Fou l'últim any del Dream team, amb la derrota a la final de la Champions per 4 a 0 amb el Milan, vist al Palau Sant Jordi.

Aquell any es va cremar el Teatre del Liceu, i d'aquí una de les anècdotes més recordades, quan una de les nenes de l'esplai va dir: "No arreglaran el Teatre i donaran els diners a famílies del barri per no ser pobres". Quina esperança als seus ulls, quina desil·lusió de societat.

FA 40 ANYS, 1984

Comencem els quatre capítols dedicats a repassar la història dels anys viscuts, amb el 1984, l'any que vam viure ara en farà 40. Ja descartem el 1974 perquè és inviable recordar el viscut fa 50 anys. Veurem si arriba un moment en què ho puguem fer, tenint en compte que aquestes entrades comencen amb el 1979.

La veritat és que tinc molt idealitzat el 84. Tinc records en general molt positius. Tenia 11 anys (els 12 com sempre arriarien al final). Acabava 6è i començaria 7è. La veritat és que els records guais venen a partir de l'estiu. Per una banda, la tanda de Pineta. Aquell any vaig fer Grans, i va ser unes colònies que recordo com les millors. L'excursió a Marboré, la sensació de passar-m'ho molt bé i algun altre interès que es va traduir en un tatuatge a bolígraf al braç. Crec que allà va ser la primera vegada que vaig tenir aquelles pessigolles, que no van portar a enlloc.

Començava setè i allà, apart de l'estrambòtic professor (Txitxi Borilla), en vaig conèixer un altre, en Ferran, que va ser qui va tenir la idea de recuperar les convivències de cap de setmana. L'Eucaria i aquelles convivències es convertirien en la llavor del què després seria Foc Nou i paral·lelament, aniria calant en la meva persona fins fer-me arribar a la meva vocació. Només per això, el 1984 hauria d'estar emmarcat amb lletres d'or. Recordo aquell curs escolar també com un dels millors a nivell de relacions amb els amics, crec que vam fer molta pinya.

També crec que va ser l'any del meu trencament amb Ecspanya. Un trencament que començaria amb el futbol (el desembre del83 fou l'inefable 12 a 1 contra Malta), i a partir d'aquí, aniria obrint els ulls a la realitat. Aquell any arribaven a Barcelona en Terry Venables i en Gary Lineker, que ens durien a aconseguir la primera lliga després de molts anys.

Altres coses que van marcar aquell any: TV3 comença a emetre diàriament (quines tardes de dibuixos...), es publica Thriller i el seu videoclip, i és que a nivell cultural d'aquest que m'agrada, va ser un continu de grans descobriments:

- Cinema: Ghostbusters, Dune, Gremlins, Indiana Jones i el temple maleït, Karate Kid, La història interminable, Terminator... totes icones dels 80 en aquell any.

- Música: I want to break free, Born in the USA, Forever young, Like a virgin...

Suposo que tots aquests fets van contribuir a que fes un canvi al què ara coneixem com preadolescència. No m'estranya que el recordi, amb tants ímputs d'adrenalina!

PIC DE L'ÀLIGA

L'objectiu de fer excursions, encara que lluny de la seva constància més desitjada, no defalleix, i dos anys després del Portarró d'Espot, ens enfrontàvem de nou a l'alta muntanya. Vaig pujar a Núria sense saber si faria una cosa o una altra, però ´s evident que l'ombra del Puigmal era grossa i atractiva, excepte pels dubtes que hi havia en la meva forma física.

Així, primer de tot calia pujar fins a Núria, i d'allí, a l'alberg del Pic de l'Àliga, on passaria la nit a l'espera de l'excursió de l'endemà. Els horaris de pujada van fer que després de dinar, fins que no pogués fer el check-in, tenia una mica més de dues hores, així que vaig inspeccionar la zona i endinsar-me en un dels camins que surten de l'alberg. Al final, resulta que el camí portava al pic de l'àliga (d'aquí el nom de l'allotjament en qüestió). En més o menys una horeta feia el cim, tot i que encara tinc dubtes de que allà on vaig arribar fos realment el pic en qüestió. Les indicacions no són nombroses, i al cim no hi havia cap indicació, un simple pal de ferro. Pel maps, semblava que no hi era del tot, i llavors vaig veure que poc més enllà hi havia un altre turó. Quan hi vaig arribar, el maps deia que era el pic de la pala, així que vaig decidir unilateralment, que el cim anterior era el de l'àliga. A les fotos surt una creu, però potser aquella barra de ferro era tot el què en queda.

Durant tot el trajecte i l'estona als dos cims vaig estar acompanyat d'una boira brutal. Des de les valls anava pujant contínuament boira i més boira. Com que bufava molt vent, anava venint i marxant, venint i marxant. És evident que quan arribava, la sensació era impressionant, i quan desapareixia, eren les vistes, les que eren impressionants. Des d'allà dalt es veia tot el voltant de Núria, i el santuari petitet, allà baix. A la tronada vaig mirar d'acostar-me a una marmota, i déu n'hi do com de prop que hi vaig arribar, però es va amagar i fins que no marxés, ella no sortiria del seu cau.

Va ser en definitiva un bon entrenament i decisiu per decidir que l'endemà m'aixecaria ben d'hora ben d'hora per atacat el Puigmal. Les situacions viscudes requereixen que en parli en dues entrades, una per la pujada i una altra per la baixada.

Per altra banda, l'experiència de passar la nit a l'alberg, força estranya. La primera vegada, amb gent més jove amb qui no tenia ganes de parlar perquè ho havia de fer en anglès i, què voleu que us digui... em feia mandra. Són ells qui han d'esforçar.se a parlar català! Vaig aprofitar per llegir i fer sudokus mentre descansava per tal de preparar-me mentalment per l'excursió de l'endemà. El descans va ser també relatiu. A l'alberg hi havia un grup de joves (12-14 anys) que estaven de colònies de la Generalitat. Veure'ls a ells i els seus monitors i monitores em van portar molts records, i tots ells agradables. Em feia gràcia descobrir coses que no han canviat: els nois i noies incondicionals de tot el què es feia, el grupet de "xulins" que s'ho miren de reüll però celebren les victòries en el joc com ningú, els nois que venen de centres d'atenció de la Generalitat, els que volen passar desapercebuts... En el fons no han canviat tantes coses en el moment que deixen els mòbils a casa. L'època de les colònies seguirà sent del millor que he viscut mai.

FA 10 ANYS... 2013

I abans de tornar a la rutina acabem el repàs anual amb el més recent entre cometes.

El 2013, ja dins del remolí familiar ben instal·lat, amb els canvis que es van produint a mesura que tothom es fa gran, té algunes novetats importants. Potser segurament la més sonada és la creació dels Geganters i Timbalers de l'escola. Mentre Món Jove fa 15 anys i va fent a bon ritme però sense créixer més, inicio una nova aventura, d'unes dimensions fins llavors desconegudes. Serà inoblidables els primers assaigs a una classe de P3, al voltant de 100 persones i amb el sostre deixant anar guix... Impressionant... Quanta il·lusió que hi ha darrere un nou projecte...

I mentre uns comencen, altres acaben. la meva participació a castells va clarament a la baixa. Aquest seria l'última any en què vaig amb certa regularitat. aconseguim els millors castells fins llavors, entre ells el primer 3 de 9amb folre... Increïble! Però per Festa Major té lloc l'accident del Mike. En un any, vivim el millor i el pitjor. Com costa combinar les dues emocions en tan poc temps. Realment, la vida és molt punyetera.

I a l'escola, tres quarts del mateix. Bons moments (és l'any Roald Dahl a les obres de teatre, tot un espectacle), però visc també la pitjor situació en tots els anys a l'escola. L'embolic amb una classe de 4t i els seus tutors, amb els quals la relació mai tornarà a ser la mateixa i cal tirar molt d'hipocresia. També es farà ús del "Forgiven but not forgotten" amb la direcció del moment. Tot i que el "forgiven" no ho és tant cada vegada que me'n recordo.

Al país, tot comença a bullir, cada vegada més, i acabo entrant a l'ANC, on tindré algunes experiències molt interessants, però això és una altra història... És l'any de la Via Catalana, quina bestiesa!

I al món, va passar res aquell 2013? Doncs que cada vegada va pitjor: accidents, atemptats, revolucions i desastre climàtic. Totes les desgràcies van augmentant de mica en mica. Obama continua, Papa Francesc (ja porta deu anys? S'ha notat, eh...?) Comparat amb el viscut aquell any, tot sembla poca cosa.