SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.

SPIDERMAN BRAND NEW DAY

Vaig estar a punt d'anar a veure l'última de l'Spiderman abans de l'Odissea (que havien estrenat dues setmanes abans), però tot i les ganes, vaig mantenir l'ordre. Només quatre dies he pogut aguantar sense caure en la temptació. En altres entrades sobre superherois Marvel, ja destacava la importància de l'Spiderman d'en Tobey Maguire com l'inici d'una nova època. Justament l'altre dia sentia un dels actors Marvel, no recordo quin, dient el mateix, que aquelles van ser la llavor de tot. Sempre tindran un lloc especial a la galeria cinematogràfica. 

Però també he de reconèixer que el nou Spiderman d'en Tom Holland, que a l'entrada de l'Odissea ja comentava que em queia molt bé, aconsegueix el mateix que el d'en Tobey, unir acció i aventura amb comèdia de manera excel·lent, i la part de comèdia, encara hi és amb un rang més gran que les anteriors. No ens escapem tampoc del drama, però és evident que quan parlem d'Spiderman tenim diversió assegurada.

Aquest cop, ens trobem amb un Spiderman entregat a la seva feina de lluitador contra el crim de New York, anys després de l'aventura amb el Dr. Strange que va acabar amb que tothom oblidava la seva identitat, fins i tot els seus amics més íntims. Així, el trobem treballant fins a nivells perillosos de dedicació i absolutament sol. L'aparició d'una nova "dolenta" que es pot ficar dins la ment de tothom (telépata), el posa davant d'una nova aventura i reunir-se de nou amb el Ned i la MJ, que no saben qui és.

Acció, molta. Comèdia, més. Embolics, per donar i vendre. Dues hores i mitja d'entreteniment ben fet, tot i que la crítica diu que és "tan bona". No sé, com totes, crec. 

Qui apareix? En Banner-Hulk, The punisher i la Yelena van traient el cap. Però és clar, la bomba se l'emporta la Sadie Sink (Max a Stranger things), que interpreta (ooooooh) a una nova Jane Grey i ens dona l'entrada dels X-men al MCU d'aquesta tongada i que veurem aparèixer a Doomsday aquest desembre. Em tenen ben intrigat com els faran reunir a tots encara que siguin d'universos paral·lels. Hi ha ganes.

THE ODISSEY

Un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any era l'estrena de L'odissea, l'adaptació que fa en Christopher Nolan del poema èpic d'Homer. El famós retorn d'Odisseu (abans més coneut com a Ulisses) a la seva terra, Ítaca, d'on era rei abans de marxar a la guerra de Troia. De fet, es diu qua la idea del famós cavall va ser seva, fent-lo aparèixer com l'estrateg més intel·ligent d'aquella època.

Està escrit al poema que després de perdre's al mar, arriba a una illa on té una trobada diguem-ne poc amistosa amb un cíclop. Aquest greuge, fa que els déus es posin en contra d'Odisseu i impedeixin que trobi el camí a casa. En canvi el porten a trobar-se amb diferents personatges que bàsicament, se'l volen carregar. Apart del cíclop, gegants, monstres diversos i bruixes van trobant-se amb Odisseu i els seus cada vegada menys mariners per evitar que torni a casa on l'esperen la seva dona i el fill Telèmac.

En Nolan, conegut per Oppenheimer, Origen, Interestellar, Dunkerke, Memento i altres pel·lícules de qualitat, s'ha atrevit a posar imatges actuals a tota aquesta epopeia. Com era d'esperar, hi ha crítiques per a tots els gustos. Els puritans de l'obra original i els puritans del cimena filosòfic són els principals detractors. Jo, evidentment, no soc cap d'ells, així que l'opinió és ben diferent. Per als primers, cal entendre que és difícil fer una adpatació fidedigna d'un text que té gairebé tres mils anys el 2026. No pot ser. I pels segons, acostumats a més introspecció en el cinema del director, doncs aquests estan decebuts perquè ha filmat un blockbuster. Amb els seus moments de reflexió, però un blockbuster en un 85% de la peli.

A mi ja em va bé. Tot i la llargada desmesurada (ben bé tres hores, lògic perquè és complicat escurçar la trama), no vaig tenir la sensació de pesadesa. No vaig estar incòmode a la butaca, i això vol dir que potser no és una meravella, però que compleix amb escreix amb passar una bona estona espectacular, i a més, refrescant la història en sí, que de passada fas cultura. Així que, li podem posar un bon notable. Potser hi havia massa soroll de platerets al seu voltant, moltes expectatives (ja fa un any que avisaven de l'estrena als cinemes), i vist així, potser no hi ha per tant. Però mira, prou bé. Ben rodada, ben lligada, i amb un repartiment de luxe. Veure l'Anne Hathaway ja és sinónim de qualitat, i en Tom Holland... no sé... és que em cau molt bé. I a més, és del Barça.

SPEAK NO EVIL

Pel·lícula que supera les expectatives. Me la poso a veure perquè acaba a la llista de favorites gairebé de rebot, i com que no és llarga, pot omplir una nit d'estiu fàcilment i sense pensar massa. Patapam, et trobes amb 100 minuts de tensió elevada a la màxima potència! I mira que si veus el tràiler, ja saps el què t'esperes, saps quin matrimoni està tarat i una de les coses més esgarrifoses de tota la trama que també te l'ensenyen. Per això, no esperava res més, degut a allò que diuen que al tràiler et posen el millor.

Doncs aquí no és així. Tot i saber que una de les dues parelles protagonistes és més dolenta que la tinya, això no afecta als nervis viscuts des del primer moment. Suposo perquè com saps que són dolents i que es volen carregar els altres, des del minut zero pateixes per ells i per ai, ai, ai... quan se'ls anirà la pinça i començaran a liar-la. Però comencem pel principi: dues parelles, una amb una nena preadolescent i l'altra amb un nen que no pot parlar per una malaltia, es fan amics en un viatge i després es retroben a la granja dels segons a Anglaterra. Sobretot ell, un estelar James McAvoy, et va portant al límit de la paciència amb les seves bromes i estirabots. Mentre, el nen intenta fer-se entendre a la nena sobre el perill que estan corrent. Quan al final ho saben, ja és massa tard.

La tensió és palpable des d'un bon començament com he dit abans, ajudat, encara que sembli el contrari, pel fet de saber que allò no va pel bon camí. Passes molts nervis veient la peli, i el final està molt ben lligat, amb alguna escena que potser te l'esperes, però fins i tot veient-la, et quedes sense paraules. Així, per no esperar res de res, i pensar que acabaria a les pelis de planxa, s'ha ganyat amb escreix la seva entrada individual.

NOW YOU SEE ME 3

Totalment inesperat el gaudi amb aquesta pel·lícula. Mare meva... quan vas amb expectatives baixes i no pares de botar de la cadira... Això m'ha passat amb la tercera part d'aquesta sèrie de pel·lícules sobre uns mags que de tant en tant es reuneixen per fer algun truc que impliqui desemmascarar algun dolent.

La primera de totes, va ser també una sorpresa agradable. Bon repartiment, bona trama i efectes espectaculars mentre vas desentrellant el misteri. La segona part va ser clarament inferior. Tot i els bons intents i els trucs que segueixen sorprenent, es quedava lluny de la seva predecessora. Per aquest motiu, quan l'any passat van estrenar al cinema aquesta tercera part, no vaig moure ni un dit per córrer a veure-la. En arribar a les plataformes de televisió, vaig desar-la al mateix moment que anava recuperant les parts anteriors per posar-me en situació. I finalment, l'hem vista. 

I suposo que perquè tenia el record de com va anar la segona part, que la sorpresa ha estat majúscula. La trama està bé, no és espectacular però tampoc és cap poca-soltada, però els girs, la comèdia, els retrobaments... tot plegat es convertexien en un espectacle continu, un no parar sense descans d'escenes on sempre està passant alguna cosa.

Comença amb tres jovenets que fan de les seves amb la màgia utilitzant la fama dels genets, fins que arriba un d'ells per proposar-los un espectacle on han de robar el diamant més gran del món, en mans d'una traficant d'armes, filla de nazi, etc. Van apareixent la resta de genets i les trampes i els shows estan servits. Tot ben amenitzat. Cert que el final ja t'esperes que sigui com és, tot i que potser acaba massa bé, tenint en compte que pel camí han tingut una pèrdua i que la dolenta hauria de ser més castigada. Tres detalls que no impedeixen gaudir de la peli com un nen. Són detalls dels quals reflexiones un cop ha acabat, perquè mentestant, ostres tu, que bé m'ho he passat amb aquesta colla de mags, a quin més especial o divertit.

Com no, deixen la porta oberta a continuar. No sé si mantindrà el nivell o tornarà a baixar, però el que és segur és que la veurem per seguir dexant-nos sorprendre per la màgia.

DISCLOSURE DAY

Des del primer dia que vaig saber de la seva existència, tenia clar que la veuria. Reunia dos ingredients bàsics de les meves afinitats: Spielberg i ciència ficció. Però tot i veure el tràiler, tot i llegir una mica per sobre la sinopsis, no tenia massa clar què veuria, anava una mica a cegues. Alguna cosa em deia que no era La guerra dels móns però tampoc ET. El què sí podia dir des del primer segon en què van aparèixer les lletres dels crèdits del final, és que havia vist una pel·lícula molt bona, però que per algun motiu, no era conscient de com bona era. Era una sensació estranya. Havia vist una cosa gran però no tenia l'emoció de qui salta del seient. Molt estrany. Potser la causa la trobem a l'entorn. Cinema força ple. Fins a 4 mòbils van sonar durant la peli. Dos d'ells, responent missatges. Amb la mala sort que una la tenia al costat, i alerta, era una senyora més gran que jo. Fins a dues vegades va obrir el mòbil amb la seva llum dins la foscor del cinema. L'hauria pegat. A l'altra banda, dos adolescents menjant crispetes. Quin soroll que feien remenant el cartró! Segurament la no-tranquil·litat amb la què veia la peli és causant de que en moments no la gaudia. Em fa molta ràbia.

Analitzant la pel·lícula, podria simplificar-ho tot dient que és una versió moderna d'Encontres a la tercera fase. En aquell clàsic, es produeix la primera trobada entre humans i extraterrestres, amb totes les cortines de fum del govern dels USA per amagar-ho a la població, i com uns escollits pels propis aliens, aconsegueixen arribar fins el punt de trobada. A "El dia de la revelació", el govern ja sap de la seva existència i ho té amagat al món. Unes persones que treballaven per ells, fartes d'amagar-ho, ho volen fer públic, i evidentment, són perseguits. Un d'ells i una periodista de tv, són aquells escollits que han de ser la veu dels exraterrestres. Vet aquí perquè dic que seria la versió moderna de la peli del mateix director.

Sigui com sigui, ens trobem amb una pel·lícula molt ben dirigida, que des del minut zero et fica a la trama sense preguntar (potser caldria alguna explicació més al principi perquè vas una mica perdut), però no hi ha descans, tot i que no hi ha excessiva acció. La justa i necessària. El què hi ha, és el clàssic debat si la humanitat està preparada per saber que no estem sols, què passaria amb les religions, i el món a la peli està a un mm de la guerra mundial... I tot es va entrellaçant per arribar al dia de la revelació.

Cal afegir un punt especial per l'Emily Blunt. Té un no sé què aquesta actriu que la fa creïble en tots els seus papers. Aquí, els moments de desconcert que protagonitza són divertidíssims i memorables, fins que arriba el moment de la deseperació i la incomprnesió de què li està passant. Una gran actuació que malauradament, passarà desapercebuda pels premis cinematogràfics (Oppenheimer a part). La deuen tenir encasellada en blockbusters... I crec que es mereix algun reconeixement.

En definitiva, molt bé, amb anes de veure-la amb tranquil·litat perquè està plena de detalls boníssims que per culpa de la gent al cinema no els vaig poder gaudir del tot. Cal dir que un dels "contres" que segurament utilitzaran els haters i els crítics, és la part dels extraterrestres, que Spielberg utilitza en la seva forma imaginada habitual: la del cap gros, ulls grans i pell verdosa. ALERTA ESPOILER. L'aparició d'un d'ells al final, dona un punt de trencament de la màgia de tota la història, la sensació que no calia que sortissin. Però bé, li perdonem perquè és qui és. O potser perquè és qui és, podria haver filmat un final millor.

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

THE MANDALORIAN I GROGU

Encarant la recta final de curs i per tal d'esbargir-me una estona de tants mals de cap, decideixo anar a veure la pel·lícula que han fet de l'exitosa sèrie The mandalorian. Ja feina unes setmanes que es projectava i començava a reduir-se les hores d'exhibició, així que tampoc volia perdre temps.

La peli enllaça amb el final de la tercera temporada, quan el mandalorià i el seu aprenent, en Grogu, treballen per la Nova República mirant d'atrapar els últims vestigis de l'imperi. Per torbar-ne un, fan un pacte amb dos hutts, i ja se sap que no són els éssers més fiables de la galàxia. Amb aquesta excusa, acció per aquí, acció per allà i somriures trobats per les expressions del mini-Yoda.

L'objectiu, que era desconnectar, es va assolir sense problemes, tot i que només sortir de la sala, els pensament van de nou cap als problemes. Malauradament, s'hi afegia la sensació que tot i la desconnexió amb la realitat, el què no havia connectat era la pel·lícula. Una cosa és que es facin pelis divertiment per passar l'estona, però hi ha algunes, que teòricament estan cridades a ser alguna cosa més. La saga d'Star Wars, dona i ha donat per molt, però fins i tot la peli que van fer sobre els origens d'en Han Solo, tenia més emoció que aquesta última. No aporta res de res. No et dona massa emocions ni moments destacats o interessants. És molt planera: comença, va fent, i s'acaba. Res no canvia, res no aporta a l'univers de la saga d'en George Lucas. Sí, podríem dir que ha estat una decepció.

Fa gràcia perquè fa dos dies veia un story on en un programa de ràdio li retreien a un crític de cinema que són uns snobs, que valoren pelis que fan dormir i menyspreen els blockbusters. I surt l'exemple d'aquesta peli. El crític diu que és una merda, tal qual. Un altre diu que evidentment que no és cap meravella, però que és per passar l'estona i això ho aconsegueix. Cert, però és que esperes molt més, i sobretot tenint en compte que la sèrie és la millor de totes les que han fet. 

Posat a dir coses que no agraden, tenim que moltes o gairebé totes les escenes d'acció són del mandalorià sol carregant-se a 20, 30 o 50 enemics. Per mi, tot molt repetitiu i exagerat. Que vaig estar distret? Sí, però no tinc cap dubte que no la veurem en el rànquing de l'any, i ni s'hi acostarà. Una llàstima. Per sort, hi vaig anar en plena "festa del cinema" i l'entrada valia 3'50 euros. Almenys no m'ha sortit cara la broma.

CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.

KING RICHARD

Fins a l'últim dia he estat dubtant si fer o no fer entrada específica per aquesta pel·lícula. És d'aquelles que comença tot planxant, passa a sofà, es va veient a trossos, i al final saps que ha valgut la pena. El mètode Williams, traducció matussera de King Richard, ens explica el procés que va seguir el pare de les germanes Williams, les tennistes, per tal de convertir-les en les número u mundials.

Amb la sensació de ser una peli que va passar força desapercebuda, ens trobem amb un biòpic força ben elaborat. De fet, sembla que les mateixes germanes van estar-hi a sobre per tal que no hi hagués res fora de la veritat, ja que en el fons, el què presenciem no és tant la carrera de les noies sinó la dèria del pare en sortir-se amb la seva. amb una perseverança tossuda, amb traces de mala educació i molèstia, en Richard Williams aconsegueix que les seves filles siguin entrenades pels millors entrenadors de tennis dels USA, partint d'unes pistes deixades de la mà de Déu en un suburbi d'una gran ciutat. Des del minut zero al pare se'l veu encaparrat en aconseguir que siguin no només les millors, sinó un símbol per a tota la comunitat afroamericana del país, mancada de referents, i encara més en el tennis. Des de la vessant més pedagògica, en algun moment el pare té actituds molt més que qüestionables, però al final se'n surt amb la seva, i les filles li ho estan agraïdes pel sacrifici i l'exigència que va tenir.

Així, la pel·lícula no et deixa del tot indiferent, i la crítica la va posar en els llocs més alts dels rànquings, i penso que és força just. Evidentment, també és interessant veure la progressió en aquest esport que tenen les noies, i fa certa gràcia veure com interactuen de nenes amb altres tennistes més mediàtiques en aquell moment com la Jennifer Capriati, en McEnroe, en Sampras i la Sànchez Vicario. Per cert, a l'ecspanyola no la deixen massa bé, fent servir una treta poc professional per distreure una jove Venus de 14 anys que l'estava guanyant en el seu partit. El tarannà ecspanyol de sempre, trampós i mesquí.

Així doncs, finalment i per tot plegat, es guanya el dret a entrada pròpia en el blog i optar al rànquing de l'any.

THE WIND THAT SHAKES THE BARLEY

Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).

Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.

Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.

Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.

Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.

BIRD BOX BARCELONA

Quan vaig veure Bird box i en faig fer l'entrada, ja em feia ressò d'aquest spin-off centrat a Barcelona. No tenia un interès especial en veure-la, i ja deia allà, que d'entrada no em corria capo pressa. Al final, però, ha caigut. Evidentment el què més m'ha cridat l'atenció ha estat veure els escenaris de la nostra ciutat absolutament arrasats. Fins i tot surt la Plaça de la Vila, on el campanar representa l'entrada d'un refugi pels supervivents. Bé, diguem la veritat. No ha estat el què més m'ha cridat l'atenció. ha estat l'únic que m'ha cridat l'atenció. Després de veure-la i quedar-me absolutament pla, em pregunto com dimonis s'ha pogut fer una seqüela de la peli original sense cap mena de supervisió de gent que en sàpiga, de fer blockbusters. Ep, que al país hi ha gent molt bona en efectes especials, maquillatge, etc. però sembla que no han treballat en aquesta pel·lícula. No aporta absolutament res de res, i en moltes estones, es veu molt "cutre". A més, representa que passa a Barcelona, i la gran majoria de personatges, no són catalans, però és que tampoc espanyols! Gairebé tots parlen en castellà de Llatinoamèrica, a més de les dues noies, una anglesa i una altra alemanya. Ja ho dic, un absolut despropòsit.

Doncs llavors, com és que hi dedico una entrada? Doncs bàsicament perquè aquests dies, al portal del diari ARA han publicat la llista de les 25 millors pel·lícules catalanes del segle XXI. No és que n'hagi vist moltes, la veritat. M'hauria agradat veure'n més, i en tinc alguna pendent, com Frontera. Però ostres.. és que la llista, té tela! Els experts en cinema que l'han elaborat ens demostren que el seu paladar és totalment absurd, allunyat de l'espectador que busca evadir-se al cinema i gaudir d'una bona pel·lícula i no pas d'una llauna... Són una colla d'snobs. Es deuen pensar que si posen aquest tipus de pelis en aquesta llista, la gent de cervell normal pensarà: "ala... quina gent més sàvia i culta... Que plaers que som els ciutadans comuns..." Sembla mentida que hi hagi crítics que encara vagin amb aquests aires de superioritat cultural.

Amb això no vull dir que les pelis de la llista siguin dolentes. Però obviar tantes i tantes que s'han fet que aporten alguna cosa més que roncs i sensacions d'incomprensió. Per una banda, sort que no en fem massa cas, i per l'altra, sembla mentida que mentre ens anem convertint en una indústria de cinema normalitzada, aquesta gent insisteix en fer creure que som una raça intel·ligent superior.

CINEMA D'ANIMACIÓ

Casualitats d'aquelles que arriben sense motiu, la mateixa setmana que he vist al teatre l'obra Ànima, que explica les dificultats d'una noia per ser dibuixant d'animació, he completat una trilogia de pel·lícules de dibuixos animats. va ser quan veia la tercera que vaig adonar-me de la coincidència que m'havia dut fins aquí. He de dir que les tres pelis, per separat, potser no haurien tingut lloc al blog. Però donada la casualitat, les fem presents.

La primera va ser Zootopia 2. La primera part va ser un divertiment destacat aquell any. Un thriller d'aminació en un món on només viuen animals, amb molt sentit de l'humor i un ritme trepidant, fins i tot en alguns moments, amb molt suspens. Les coses com siguin, era evident que seria difícil no només superar-la, sinó ni tan sols igualar-la. Però el fet de que fos una de les cinc nominades d'aquesta categoria en els passats òscars, feien pensar que potser tindria algun detall interessant. I sí, un cop vista, potser té algun detall, però res més, Està llunyíssim de la seva predecessora. Els personatges, ja coneguts, no tenen la mateixa "xispa", i tot i els intents de fer-la emocionant, es dilueix molt. Fins i tot va haver algun cop de cap.

La segona va ser una pel·lícula que sí va guanyar l'òscar en la seva edició, i que molts crítics en deien meravelles. insuficient per cridar-me prou l'atenció. Pesca-la un dia fent zàpping em va portar a veure-la. Es tracta de Spiderman, a new universe. Fan una peli de dibuixos animats on aprofiten tot el merder dels multiversos, i ens presenten altres spiderman paral·lels. La peli té alts i baixos; estones avorrides amb altres que li donen aquest toc que la deuria fer valedora de les bones crítiques i els premis. ara, per mi, no va massa enllà de ser un divertiment.

Va ser quan la vaig acabar que em vaig preguntar si la pel·lícula guanyadora de l'òscar d'aquest any n'era mereixedora o no. K-Pop Demon Hunters s'ha convertit en un fenomen ben estrany. Era una peli destinada al circuit televisiu i així va començar. De cop, la cançó principal, Golden, es comença a fer viral i a convertir-se en un dels hits musicals de l'any. Això li dona una empenta i la peli la comencen a veure arreu, fins al punt que l'estrenen a les sales de cinema i arriba a guanyar el premi daurat. I la peli? Doncs a veure... encara que de les tres sigui la que m'ha cridat més l'atenció, no acabo de trobar-li res a part d'estar cada dos per tres cantant Golden. És molt coreana: colla d'amigues(o amics) lluitant contra monstres, zombis o com en aquest cas, dimonis. Hi ha moments en què la caricatura és totalment manga, amb els ulls oberts i les cares desfigurades per expressar una emoció. El problema és que l'emoció que mostren és absolutament patriarcal. Les noies bavejant, literalment, per uns nois guapos i "musculitos". La veritat és que la peli no ajuda a la reconstrucció del model masculí i perpetua la imatge de la dona com a companyia de l'home, encara que ho emmascarin en que són unes heroïnes (només cal veure com les han dibuixat). Per una bada, són superwomen, i per l'altra, perden el cul pels nois. Després es queixaran de Disney... ai, senyor... No les sento pas, ara, les veus feministes!

THE WOMAN IN CABIN 10

Aquesta és una d'aquelles pelis que queden desades a la llista de favorites per veure, però va passant el temps i allà continuen. De vegades perquè altres pelis passen per davant seu, i altres vegades perquè algunes crítiques la deixaven... diguem que massa bé, no. Finalment, gràcies a la conjunció del temps per veure una pel·lícula amb que no és molt llarga (gracies, senyor!), va donar pas a la seva visualització.

I com ha passat altres vegades, el fet de baixar les expectatives et porten a passar una molt bona estona i a valorar-la bé. A veure, no és cap meravella ni com a pel·lícula ni tampoc dins del seu àmbit, el de thrillers. Però al final han muntat un bon entreteniment, amb un guió molt correcte, un repartiment que compleix el seu paper (no en va hi ha una Keira Knightley i un Guy Pearce). Aconsegueixen un clima de tensió ben orquestrat, i té l'element sorpresa que ha de tenir tota pel·lícula d'aquest gènere en el seu punt. Potser l'expliquen massa aviat, però en línies generals la valoració és més que correcta.

La protagonista interpreta a una periodista que ha de cobrir un esdeveniment benèfic (uns "ricatxons" que donen diners a una fundació contra el càncer). L'acte el celebren en un creuer que va cap a Noruega. Per casualitat descobreix una passatgera misteriosa a l'habitació del costat (la cabina 10), i aquella nit sent crits i algú que cau al mar. A partir d'aquí, evidentment diuen que en aquella cambra no hi havia ningú, que està tothom al vaixell, etc. Però també rep amenaces que deixi de preguntar i ficar el nas, així que el misteri està servit.

Ja he dit que està força bé, i només volia afegir un detall extra. Aquella mateix nit havia descartat anar a Munich per les semifinals de la Champions femenina. Dir que la final és a Noruega, on es dirigeix el vaixell. I per si no fos poc, la mateixa nit estan fent un capítol d'una sèrie de fa uns anys, Afers exteriors, en què el periodista va a diferents països del món per conèixer el territori a través de catalans i catalanes que hi viuen. Sabeu quin país feien aquell dia? Sí, Noruega. Amb aquests senyals, se'm fa difícil creure que aquest maig no hi acabi posant els peus.

PROJECT HAIL MARY

Quan tot just han passat els tres primers mesos de l'any, miro i veig que amb la peli que ens ocupa, he anat cinc vegades al cinema. Trobo que és un número força important per les alçades d'any que ens trobem. En un hipotètic cas que seguíssim a aquest ritme, estaríem parlant de dotze visites al cinema. Mentre ho escric, vaig a mirar quantes van ser l'any passat. Ara torno.

Doncs l'any passat hi vaig anar vuit vegades. Però també he mirat l'anterior, el 2024, i en van ser dotze. Em sorprèn, no soc conscient d'haver-hi anat tant. Al final, és una mitjana d'una al mes. Però bé, és igual, d'això potser en parlem quan s'acabi l'any i mirem enrere, però és cert que amb les pelis que han de venir, la cosa pinta molt bé.

"Proyecto salvación". Ja hi som. Comencem malament. L'inefable traducció dels títols originals ens regalen un dels desastres més destacats de l'any. Project Hail Mary (Hai Mary és el nom de la nau espacial) és una pel·lícula de ciència ficció, basada en un llibre que qui sap, potser llegeixo. Només començar coneixem un home que es desesperat dins d'una nau espacial, descobreix dos tripulants morts i no sap què nassos hi pinta allà. A mesura que veiem el passat, va recordant la seva història i la seva missió. Resulta que el sol i totes les estrelles s'estan apagant per l'atac d'unes cèl·lules que s'alimenten de la llum. Només una estrella sembla que no l'afecta. La coalició de països que es forma per salvar el planeta recluten un professor científic que és qui acaba a la na, sol per descobrir una solució a la desaparició de la vida a la terra. Però, oh sorpresa, una altra nau apareix des d'un altre planeta per solucionar el mateix problema. I resulta que també hi ha només un tripulant.

La pel·lícula està força bé. D'entrada sembla fora fidel al llibre (ja ho veurem) i per aquest motiu és força llarga (ben bé dues hores i mitja). Aquest seria l'únic punt en contra, ja que és cert que la combinació d'un ritme lent de tant en tant més la durada excessiva, et fa pensar que amb 30-45 minuts menys hauria estat molt millor. De totes maneres, segueix estant bé, la peli. A més, té un sentit de l'humor molt anglès en alguns moments, amb tocs molt irònics. No sé si estaria en un top deu, però s'hi podria acostar, encara que és molt agosarat dir-ho a principis d'abril, quan no sabem de a qualitat del què vindrà. És cert que en Ryan Gosling no e trobo especialment un crack de la interpretació, i clar, aquí ha de sostenir la peli tot sol bona part de la durada, i per mi, no seria una bona tria, tot i que s'esforça i en moments fa gràcia. Però no vull destacar només les coses dolentes, ja que insisteixo, en general ha estat força bé. Seria un 7, però amb 30 minuts menys, potser un 8 i tot.

BALANDRAU

El 31 de desembre de l'any 2000, dos grups d'excursionistes es van veure sorpresos per la irrupció sobtada del torb quan pujaven el cim del Balandrau. Aquella tempesta va acabar amb la vida de deu persones, set al Balandrau i tres més en altres zones del Pirineu. Personalment, a la meva memòria hi ha la coneixença d'aquesta tragèdia, però no soc conscient de viure-ho en aquella època. Ara, ja serà impossible oblidar-ho.

I tot gràcies a la pel·lícula que s'ha estrenat en motiu-coincidència dels 25 anys dels fets. En ella s'hi recrea la desgràcia. Coneixem el grup més nombrós de muntanyencs, que aprofiten un dia esplèndid per pujar al cim. Quan decideixen baixar, els arriba la tempesta, un vent demoníac que alça la neu i impedeix veure-hi res; una temperatura que baixa dels 2 graus negatius als 30-40 sota zero; els allaus que produeix la tempesta. Un desastre. Seguim a partir de llavors l'espera de l'únic supervivent i el què fan els bombers i responsables per tal de trobar les víctimes i/o supervivents. Diuen al final de la pel·lícula que aquest accident va "ajudar" a canviar els protocols de la gestió d'aquestes situacions. Suposo que entre altres, no tanquen els familiars en una mena de vestidor d'e complex esportiu, l'acceptació sense recança de l'ajuda de voluntaris i voluntàries a les tasques de rescat, o la compra de material més efectiu (van haver de demanar ajuda als bombers francesos).

Reconec que veure pelis com aquesta, reals, et fan respectar més la muntanya, i ara que ve el bon temps i començo a planejar futures excursions, he de ser conscient de com he d'anar de preparat i amb cura, molta cura.

I pel què fa a la pel·lícula en si, molt i molt bé. Altra vegada cinema català de qualitat, res a envejar a altres produccions d'aquest estil. Bones interpretacions, bon relat, i mantenir l'espectador en tensió i empatitzant amb tothom: la por i el dolor dels excursionistes, el patiment de les famílies i l'angoixa i determinació dels operadors/es de rescat.

ÒSCARS 2026

Per segon any consecutiu, m'he quedat a veure la cerimònia dels òscars, com quan era jove. Val a dir que l'any passat va colar perquè dilluns era festa. Aquest cop... he anat a mig gas tot el dia. Sort que els dilluns tinc un horari que em permetia tenir aquest luxe.

A les dotze i poquet començava l'acte, amb un número d'aquells inicials en què el presentador fusiona algunes de les pel·lícules nominades mentre està disfressat de la boja de Weapons. Boníssim. Sense entendre massa el què deien, era súper divertit. El què fallava, al meu parer era que els nens i nenes que el perseguien no ho feien amb  els braços en aquella posició en què ho fan a al peli.

Anem pels premis. Molt bééééé. Després de veure moltes de les pel·lícules nominades, recordo que vaig acabar la marató dient que la que m'havia agradat més havia estat One battle after another. Doncs premi. Millor pel·lícula, direcció, actor de repartiment, guió adaptat, càsting i muntatge. Merescut totalment. L'altra gran pel·lícula, Sinners, no ha fet curt i s'ha endut actor, guió original, banda sonora i fotografia. Frankenstein, que em va agradar molt, s'ha quedat tres òscars secundaris, i l'han acompanyat Hamnet (actriu, claríssimament), Weapons (actriu secundària claríssimament), Avatar (efectes), F1 (so) i Valor sentimental (pel·lícula no anglesa). Sense comptar els curts i documentals (amb tot el respecte), tanca la llista de premiades la de les guerreres K-Pop que s'han endut pel·lícula d'animació i cançó original.

En definitiva estic satisfet amb el resultat, no veig cap injustícia per enlloc, i mostra d'això ha estat el resultat de les porres habituals que faig. Per una banda, una d'estar per casa amb companys, he encertat 17 de 24 (tot el respecte pels curts i documentals, com he dit abans, però càsun dena em fan baixar els encerts). A la porra oficial, 14 encerts, els mateixos que l'any passat. No sé quin motius em van fer canviar pronòstics en les dues porres. El que més il·lusió em fa és que, per primera vegada, faig un ple d'encerts a les categories "top", encertant peli (anglesa i no anglesa), els 4 actors i actrius, direcció, i els dos guions. Brutal. Per això deia que crec que ha estat força just tot plegat.

Finalment, el comentari polític. En els temps que corren, s'esperava que hi haguessin reaccions clares contra les guerres, genocidis i Trump. Doncs un bluf. Té nassos que l'únic que ho hagi expressat directament hagi estat un ecspanyol, l'actor Javier Bardem. El presentador i en Jimmy Kimmel en fan referències indirectes, però en general, tot cotó fluix. Quina decepció de poca implicació del col·lectiu cinematogràfic. i quin missatge de por respecte el poder del seu líder feixista i sonat que tenen de president.

DE TOT I RES

Quan ja s'han repartit els òscars però encara esperem l'article que ho comenti, cal dir que fa una setmana vaig tornar a una sala de cinema. L'escollida, Greenland 2, la continuació d'una pel·lícula de catàstrofes que va tenir un relatiu èxit. Mi hauria dit èxit, però clar, m'ha sorprès que en fessin una continuació. Perquè sí, és una peli d'acció, i de fet, la vaig col·locar al segon lloc del rànquing d'aquell any, el fatídic 2020. Però no veia motius per continuar. I crec que aquesta vegada tinc més raó que un sant.

La volia doncs veure al cinema perquè aquestes pelis s'han de veure en pantalla gran i perquè com explicava, tenia bon record de la primera. A partir d'aquí, res més. Situo la trama. Després de set anys tancats al búnquer (o eren cinc, no ho recordo però és igual), de tant en tant surten a veure què troben. Saben d'altres supervivents, però que tot està fatal, per la radiació o per trossos de meteorit que segueixen caient. Al final però, han de marxar de Groenlàndia i es volen dirigir cap al cràter de l'impacte perquè diuen els científics que és possible que allà, per com ha caigut, blablabla, sigui un territori lliure de radiacions i mandangues i que per tant, es pugui veure amb comoditat i tornar a renéixer com a espècie.

Com el títol d'aquesta entrada, la pel·lícula té de tot i es queda en no res. I quan dic de tot, vull diré que hi ha de tot: lava que surt de les fissures de la terra, una tempesta electromagnètica, un terratrèmol, sacrificis humans (no es pot salvar tothom), sacrificis familiars (separació per la supervivència d'un membre), un tsunami, quedar-se a la deriva enmig del mar, una guerra, rebels, lladres, vent dalt d'un precipici, la radiació, els meteorits que cauen, la lluita entre gent per salvar-se, un assassinat... Tot. Només he trobat a faltar l'atac d'algun animal. Sorprèn que no apareguin, com si aquests sí haguessin desaparegut tots del planeta.

Així, la pel·lícula és una desfilada de totes les calamitats del catàleg. Molt de tot, però al final, et quedes amb una sensació de buidor força gran, de no haver vist res que doni sensació d'haver estat gaudint de l'hora i mitja; sí, per sort, només dura 90 minuts i així no cal allargar-ho més. Una cosa és que sigui fan d'aquest tipus de pel·lícules, i una altra cosa ben diferent és que totes siguin bones o interessants o distretes. No ha estat un desastre, però evidentment, no entrarà en el rànquing de l'any com ho va fer la peli original.

TRON - ARES

La dècada dels 80 és segurament la menys reeixida pel gegant de la Walt Disney Studios. Després dels grans èxits de tota la vida, va viure una decadència a nivell de creativitat, tècnica, encert i èxit força destacada. NO va ser fins a finals d'aquella dècada, amb La sireneta, que va començar a remuntar fins a convertir-se en el gegant actual.

En aquells anys, va intentar fer coses noves, i un experiment va ser Tron. Per molts, una pel·lícula de culte, per altres, un altre fracàs de l'època. Sigui com sigui, aquella pel·lícula que portava a un ésser humà dins d'un vídeojoc (la trama és molt més complexa, però es podria fer un resum bàsic amb aquesta frase), va ser font d'inspiració per a molts artistes i pels nens i nenes de l'època era una cosa diferent però molt entretinguda.

La pel·lícula és del 1982. No va ser fins gairebé trenta anys després (2010), que no es va fer una continuació, Tron Legacy. La veritat és que no tinc massa record d'ella, mala senyal. I quinze anys després, el 2025, se n'ha fet una tercera, que és la que he vist ara. Segurament estem davant de la trilogia més espaiada en el temps de filmació que ara mateix soc capaç de recordar, tot i que segur que hi ha altres exemples. Però no deixa de sorprendre aquest espai temporal entre elles.

La tercera part, Ares, està prou bé. No passarà a la història, evidentment, però ha estat força entretinguda. Només té un però; una escena post-crèdits que obre la porta a seguir. En aquesta peli trobem la lluita entre les dues empreses informàtiques del moment, que són les creades pel protagonista i antagonista originals. Ja saben que poden envia humans al món virtual, però volen fer-ho al revé. Uns per aconseguir diners i vendre-ho a la indústria de la guerra, els altres per millorar el planeta. A partir d'aquí, es troben amb els dubtes existencials que es fa un dels programes creats, i això ho trastoca tot.

Com deia, sense ser res de l'altre món, ofereix entreteniment de qualitat, sobretot un cop han passat els primers vint minuts. El principi és una mica poc aclaridor, mentre van presentant el tema. Però un cop fet, es converteix en una peli d'acció ben feta i nen resolta, sense ser res de l'altre món, que quedi clar. així que si finalment hi ha una continuació (que si hi és, no trigaran vint anys), la veurem.

FUTUR POC ESPERANÇADOR

Aquest any m'havia fet el propòsit de no fer entrades de cinema si no era imprescindible. Totes les entrades de pel·lícules a la planxa d'aquests últims dos anys potser embafaven una mica. Però vet aquí que en poc temps he vist tres films que tot i ser diferents, en el temps, en la trama, tenen un nexe en comú; el que diu el títol de l'entrada: un futur poc esperançador. Mirem-les per ordre de filmació:

La primera és The surrogates, una peli del 2009 per a exhibició d'en Bruce Willis. En el futur, els robots seran humanoides gairebé perfectes, i la majoria de la gent s'està a casa connectat virtualment i qui surt al carrer i ho fa tot són els androides, fins que algú decideix començar a carregar-se'ls.

La segona és Ready player one, del 2018. Una peli de l'Steven Spielberg que ja vaig comentar fa anys en el blog quan la vaig veure per primera vegada, i allà comentava la sorpresa agradable que va ser veure-la. ara no ha estat igual, però he xalat molt.

Finalment, I am mother, del 2019. En aquesta, l'apocalipsi ambiental de torn fa que es guardin en un búnquer secret tot d'embrions humans per la futura repoblació del planeta. Tot està a la cura d'un robot, que dona vida a un dels embrions per tal de que creixi abans que els altres i pugui fer de mare d'ells. Amb la noia ja adolescent, apareixen els dubtes de la veritat del què va passar, i més quan arriba al búnquer una dona ferida, quan teòricament no hi ha ningú més. La peli va ser entretinguda, tot i que al principi no pintava bé.

I aquí ho tenim. El denominador en comú de les tres pelis és que en el futur, la humanitat estarà alienada per la realitat virtual, com és el cas de les dues primeres pelis, tot i que a The surrogates fa més basarda perquè els humans s'estan quiets; almenys a Player One fan exercici mentre juguen... I a la tercera, els robots i la IA tornen a estar darrer de l'eliminació de l'espècie humana. Per molt que ens avisin dels possibles perills i conseqüències de deixar entrar la IA a casa nostra mentre li riem les gràcies, la societat segueix anant en caiguda lliure cap a el caos incontrolat del què pot ser aquest futur que tan mala pinta fa. per sort, tot i anar tot tan de pressa, sembla que encara ens queda corda. El temps dirà...