ELEVATION

Un cop més retorno a un dels gèneres que més interès em produeix. Digueu-me estrany, friqui, sonat... a mi m'és igual. Un 90% de les vegades que miro una pel·lícula és per evadir-me i entretenir-me, i les pel·lícules on hi ha algun tipus de desastre que produeix algun apocalipsi... no sé què provoquen en mi, que m'hi llenço de ple. Ara, aquest blog és ple d'exemples que m'han agradat i també exemples d’avorriments importants i sense-sentits. Per casualitat, també estic llegint un llibre en la mateixa línia.

Elevation (traduïda com a "Linea de extinción") ens presenta un poble de gairebé dues-centes persones que viuen a la muntanya, per sobre dels 2.500 metres. El motiu? Un dia van sortir de sota terra unes criatures que es van dedica a exterminar el 90% de la raça humana. Però aquestes criatures no poden passar d'aquella alçada. Si baixes a buscar res a les zones baixes, t'arrisques a no tornar. En aquest cas, un pare ha d'arribar a l'hospital per tal d’aconseguir oxigen pel seu fill, ja que se li han acabat les reserves. L'acompanyaran dues noies, i una d'elles és la física que investiga com acabar amb aquells monstres.

Com a pel·lícula d'acció, té tot el què ha de tenir: adrenalina, suspens, emoció assegurada, aventura... No li falta res, de manera que dins el gran ventall de pelis d'aquest estil, podríem dir que està en les que diríem que no està malament. Ara bé, passarà a la història? No, evidentment que no. Espóilers a partir d'aquí.

Segurament una de les coses que li manquen més és l'aprofundiment en el perquè de tot plegat. Senzillament de cop i volta apareixen. Al final de la peli, descobreixen que són màquines, però no se sap perquè no poden passar els 2.500 metres. I al final de tot, es veuen tres naus espacial solcant l'espai, donant a entendre, que potser van sortir de baix, però venien de dalt. No sé, ha arribat un moment en què dins del caos i la distòpia d'aquest tipus de pel·lícules, m'agrada que em donin un motiu pel qual passen les coses. ja sabem que no serà científic ni real (de vegades també la caguen quan volen donar explicacions científiques a coses que són ficció).

Això vol dir que hi haurà segona part? No ho sé. Per mi és innecessari, però clar, si no n'hi ha, és un final cutre que desmereix el bona estona que passes veient la peli

NAZA

No cal dir massa res. Quan vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula documentalva ser pel festival de cinema de Venècia. Allà ja va cridar l'atenció de tothom i va gunayar el premi del públic. Després també va passar pel festival de Donosti, però llavors ja se sabia tot. Els realitzadors de No other land tornaven a ensenyar-nos la crua realitat. 

Si l'anterior pel·lícula se centrava en Cisjordània i amb l'assetjament constant que pateixen els palestins per part dels colons i l'exèrcit, en aquest cas ens traslladem a Tel-Aviv. Als terrats dels edificis d'aquesta ciutat trobem un dels directors, entrevistant a agents del servei d'intel·ligència israelià. Aquests, sense veure'ls la cara i amb la veu distorsionada, van contestant les preguntes del seu compatriota. Amb les seves respostes no només descobrim el significat de NAZA, sinó que van relatant de quina manera fixen els objectius, bombardegen i assassinen.

Naza és el terme que utilitzen per anomenar els civils que moren en els seus atacs (principalment dones i nens). Per exemple, si volen bombardejar un edifici on creuen que hi ha algú perillós, i amb ell conviu la seva família, i la resta de veïns i veïnes de l'edifici, això pot provocar la mort de per exemple, 30 persones innocents. Llavors ells en parlen dient que aquí hi ha "30 naza". D'aqueta manera deshumanitzen la víctima i el blinden de dir la veritat sobre el què estan fent, assassinar dones i nens.

A part d'això, com deia, van explicant de quina manera seleccionen els objectius. I no us ho perdeu, és la IA qui els diu les probabilitats. Mentre aquí s'utilitza per fer deures o retocar textos, aquests animals l'utilitzen per decidir qui maten. Parlen de com els ensenyen a entendre que això que fan és el correcte perquè els palestins els volen matar a ells. Fa fredat quan un d'ells afirma que sí és un genocidi això que estan fent, o encara pitjor, quan un altre diu que els envien psicòlegs per fer teràpia sobre la seva feina, però diu que no els necessiten. Fins i tot entenen als alemanys. Diu un que no entenia com els alemanys podien veure sabent què havien fet. I afegeix que ara sí que ho entén (ja que és el mateix que fa ell).

La imatge de les entrevistes es va combinant amb els edificis de la ciutat, de lluny o de prop. Mai es veu qui hi ha dins els edificis, però juguen amb les càmeres per tal que veiem que hi ha gent al sofà mirant la tele, fent el sopar, arribant a casa, descansant... per tal de posar imatges a allò que expliquen aquells animals, quan diuen que bombardegen aquella casa on hi ha la família reunida dinant plegats. Barbàrie.

Entrevisten a diferents persones, però totes venen a dir el mateix: estan assassinant dones i nens. No et pots quedar igual després de sentir-los parlar amb aquesta fredor. El govern israelià no es queda tan ample. Han creat un altre documental amb el mateix títol desmuntant tot el què surt aquí per tal de marejar la perdiu. Paral·lelament, volen retirar la nacionalitat als dos joves directors i m'imagino que per ells deu ser ja una quimera poder viure a Israel.

I mentre escoltes les atrocitats a la sala de cinema, un respecte absolut, només destrossat per persones caps de suro menjant llaminadures. Com es pot ser tan imbècil com estar menjant a la sal com si estiguessis veien Ratatouille? hi ha gent que no entén res, la veritat...

NOSFERATU

Quantes versions s'han fet del clàssic de Bram Stoker? I quantes pel·lícules i llibres se n'han derivat? Segurament estaríem al voltant de xifres molt altes. I de tant en tant, apareix alguna cosa nova del què ja sabem. El cas que ens ocupa, però, és ben curiós, ja que es tracta d'una revisió d'una pel·lícula mítica dels anys 20, Nosferatu, que beu de la novel·la.

La pel·lícula alemanya de l'any 1922, un mite del cinema mut de terror dels inicis del cinema, té la seva història. Els seus realitzadors no van aconseguir els drets de la novel·la. La dona de l'escriptor no els va vendre ni va permetre que fessin res en el seu nom. I el què es van treure de la màniga va ser reformular tota la història original. La van situar a Alemanya i van canviar el nom de tots els personatges i llocs. Però clar, a qui volien enganyar? Quan la dona se'n va assabentar, els va portar a judici i es van destruir totes les còpies de la pel·lícula, tot i que alguna es va salvar i podem deleitar-nos amb aquelles mítiques escenes d'aquell vampir llargarut.

Així que la pel·lícula d'aquest 2024 vol ser un homenatge a la peli alemanya i no pas al llibre, de manera que els noms que apareixen són els alemanys. Ara, la història no difereix massa. El contractista que viatja fins el castell per vendre una propietat a la ciutat, la seva dona que és l'objecte de desig del vampir, el vaixell que arriba buit a la ciutat, la fugida del contractista, els doctors, l'ajudant, els amics de la família... Tot, realment, té una semblança claríssima a l'original.

A la peli han volgut però, recrear els escenaris del film antic i li han donat aquell toc clàssic que tenia. Per la resta, algunes escenes que provoquen algun ensurt important, altres que són una mica gore i podríem dir que fastigoses i tot... En general segueix el què s'esperava, amb alguns detall que busquen també el fet diferencial respecte les mil i una versions.

Des del Nosferatu alemany (que en una altra peli asseguren que era un vampir de veritat), hem tingut en Bela Lugosi i en Christopher Lee com els vampirs clàssics, fins que en Coppola ens regalà aquell esplèndid film, Dràcula, amb en Gary Oldman convertint-se en tot un cavaller del dimoni. Veurem si amb els anys aquesta arriba a estar a l'alçada del record històric.

FRONTERA

Una nova pel·lícula del país que engrandeix de mica en mica el meu repertori. És curiós que agradant-me el cinema i sent tan català, no sigui un fervor defensor del seu cinema. Segurament és perquè penso que pel fet de ser català, no vol dir que sigui bo, que m'agradi o tingui qualitat. Per això les meves incursions en les pel·lícules nostrades, és tan detallista. Digueu-me tiquis- miquis.

Frontera de Judith Collell em va cridar l'atenció des del primer dia, però no per això, ni aquesta ni moltes altres, arriben als meus ulls abans. Però finalment ha arribat i m'he desplaçat cinematogràficament a un poble del Pirineu, l'any 1943. La guerra civil fa poc que ha acabat, amb les seves destrosses, i la segona guerra mundial, tot i encaminar-se a la fi, està encara en un moment àlgid. A les muntanyes d'aquest poble fronterer hi ha tot un seguit de persones que arrisquen la seva vida per fer entrar jueus des de França. Per facilitar-ho, busquen la complicitat del cap del post de la frontera i del cap de la guàrdia civil (sí, sí, però a canvi de contrabanda). Els nazis que estan a l'altra banda, fan les seves incursions per tal de trobar els fugitius i tallar aquest corredor humanitari.

Tot i no ser una història real, és una història real, ja que això passava de veritat en aquella època, i realment, molta gent va poder salvar-se de l'extermini nazi gràcies a aquestes persones anònimes que s'arriscaven a perdre-ho tot per tal d'ajudar-los. Sense ser historiador, m'ha semblat una peli molt ben feta, amb una trama ben lligada i que aconsegueix transmetre el què vol a l'espectador. Potser haurien pogut recrear-se en la llagrimeta pels fets monstruosos que van succeir, però no tira per aquí. Els protagonistes no són els fugitius ni els botxins, sinó el poble que ajuda, així com també el poble col·laboracionista amb els assassins.

No m'ha decebut gens, i em fa reafirmar la importància d'ensenyar pelis com aquestes als nostres joves, i ara més que mai, amb l'augment de l'extrema dreta neonazi i feixista. Que no sigui dit que no intentem que vegin la llum.

Per cert, Frontera es converteix en l'entrada número 400 dedicada al cinema en aquest blog.

TORNA LA PLANXA (x11)

Ara ho estic fent millor. Només fem entrada de Pel·lícules a la planxa si realment s'ho mereixen el suficient per no ser oblidades,però no tant com per tenir entrada individual. En van onze (de gener a setembre).

Comencem amb la ciència ficció. La primera és The silence, una nova incursió en la temàtica dels bitxos que et maten si fas soroll. Si a A quiet place eren extraterrestres, a The silence són uns ocellots que apareixen quan s'obre una cova a l'interior de la terra i surten de dins. Té una bona dinàmica, però caram, el final tot es precipita i xim pum ja estan salvats en un lloc segur.

La segona es tracta de In the shadow of the moon. També té una bona trama però que a mesura que va avançant, es va fent monòtona. 1986: Tenen lloc uns assassinats misteriosos, on tres persones moren perquè es dessagnen mentre se'ls desintegra el cervell. Sembla que els han punxat amb alguna substància estranya. Descobreixen la causant, que mor a la persecució. Nou anys després, torna a aparèixer i tenen lloc els mateixos assassinats. I així cada nou anys, només que el poli del principi s'obsessiona, i a cada tongada el veiem en una nova fase de la vida, cada cop més llunàtica. El fet que s'allargui (88-97-06-15-24) és el que cansa.

There will be blood (traduïda per Pozo de ambición), pel·lícula per al gaudi d'en Daniel Day-Lewis, un actor que gairebé sempre que actua es mereix algun premi, com finament va ser el cas d'aquesta peli on interpreta a un perforador de terra i buscador de petroli, que va fent fortuna a costa de la seva tossuderia i també mal caràcter. Es fa odiar al llarg del metratge. Interessant però poca cosa més, amb algun intent de deixar-la estar. La música, ben valorada pels crítics, és absolutament infumable.

Disomnia és l'enèsima pel·lícula apocalíptica vista. Aquest cop, una erupció solar provoca un desajust en el sistema limfàtic (això diuen) i les persones no poden dormir. En conseqüència, al cap de pocs dies comencen a tornar-se boges, perdre el nord, etc. Els soldats improvisen una base on tenen una persona que dorm per tal de veure si poden trobar una cura. La peli segueix una mare exsoldat i exdrogadicte amb una filla que també dorm i va cap a la base, tot i que quan arriba, la gent ja porta uns quants dies sense dormir. Peli que compleix amb els requisits d'aquest estil catastròfic. Diferent, sense pretensions i que fa el què se li demana. La veritat, un cop més, ens posen sobre la taula com d'animals ens tornarem quan tinguem un fenomen d'extinció massiva. Millor no veure-ho.

The last emperor és una pe·lícula mítica de finals dels anys 80, multiguanyadora dels òscars amb 9 estauetes i que ja vaig veure en el seu moment, i unes quantes vegades posteriorment. Potser és de les primeres pel·lícules no juvenils que veia. Tenia 16 anys i veure-la em feia sentir gran. Crec que la vaig entendre força, però em faig creus que la veiés i la tingués en la memòria. És cert que la BSO era molt bona i el disc em feia reviure-la. Moltíssims anys després, he tingut l'ocasió de reveure-la i confirmar que amb 16 anys, se'm van escapar moltes coses. 

The lost bus podria ser una pel·lícula amb entrada pròpia, però al final es queda a les portes. L'odissea que viuen un conductor de bus escolar i una mestra per salvar els nens d'una escola d'un incendi devastador es converteix en una cursa contra la mort. Al final, et recorden que va passar en realitat. El què explica és real, tot i que el salvament va ser enmig dels embussos i no pas ficant-se entre les flames. És evident però, que si no s'inventaven aquesta acció, la peli no tindria l'atenció, ja que seria estar tota l'estona dins l'autobús gestionant la por (que no és poc).

The circle, una pel·lícula que ens ensenya el perill de voler estar sempre tan connectats, del perill de deixar que desaparegui la intimitat i que tota la teva vida sigui pública, on tothom ho veu tot, ho comenta, tot... En Tom Hanks és el director de l'empresa, però la protagonista és l'Emma Watson, que crec que és l'única que ha seguit buscant l'èxit al cinema de tota la colla de HP. Com sempre, per molt que ens avisin del perills, anem a pitjor.

Els herois de Telemark. Aquí he tirat moooolt de nostàlgia. No sé perquè, però me'n recordo molt d'haver anat a veure aquesta pel·lícula al cinema Jaume I quan era un nen. I amb la de pelis vistes, és curiós que tingui el recod tan present. Per això quan vaig tenir l'oportunitat, la vaig revisar. Típica peli de lasegona guerra mundial, en què expliquen la gesta feta per la resistència noruega (ostres, altre cop Noruega!!) per evitar que els alemanys construissin la bomba nuclear. Fet verídic. Ara la peli es veu antiga, però que molt antiga i mancada de ritme.

L'última casa. Un començament prometedor dins del món de les pelis apocalíptiques. L'aigua del planeta es rebela contra nosaltres. A través d'un pluja insistent, tothom queda tancat a casa seva i no pot sortir. A la llarga, això pot provocar la mort per inanició de tothom. Quan deixa de ploure, com que no poden obrir les portes de casa, tampoc poden fer-hi res. Només enginy per sobreviure. L'aparició dels "monstres marins" i el final de la peli són el que més grinyola. Però encara, prou bé.

Misteriós assassinat a la muntanya. D'aquesta peli en parlaven bé. Fresca, original... no sabia que era francesa, i amb això no la vull desmeréixer, però és cert, que en altres mans li haurien tret més suc. Un seguit d'embolics degut a uns morts accidentals, uns diners trobats, un poble a la muntanya... és divertida, té bons moments, però li treun molt poc suc a la comèdia. Podria ser divertidíssima i al repartiment li falta punch. Ei, però tampoc ha de ser per l'Steve Martin, eh?

The whisper man. Una altra pel·lícula que em pensava que estaria molt bé (en Robert de Niro dona confiança), però que al final és un thriller més, de segrestador de nens, amb policia retirat, pare una mica anat de l'olla... Una colla d'ingredients més o menys habitual i que conformen una peli per passar l'estona. Sense anar més lluny, la sèrie que he començat, "I will find you", t'atrapa molt més que aquesta peli, i des dels primers minuts.

ENOLA 1, ENOLA 2 I ENOLA 3

Fins fa poc, Enola era coneguda només per la seva maldat. El nom complet, Enola Gay, i era el nom de
l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Anys més tard, OMD feia una cançó mítica sobre ella.

Ara hi ha una altra Enola, Enola Holmes. Cap al 2006, una escriptora dels USA, Nancy Springer, es va treure de la màniga les aventures d'una inventada germana petita d'en Sherlock Holmes. Va publicar sis llibres on tenia els seus misteris i l'objectiu de demostrar que era tan bona com el seu germà famós.

El 2020 va arribar la primera adaptació cinematogràfica, amb la producció d'una Millie Bobby Brown que ja tenia els seus dinerons gràcies a Stranger Things. I després se'n van rodar dues pel·lícules més, tres en total. Tot i ser pelis independents, estan molt lligades entre elles; els personatges principals són recurrents, i sobretot entre la dos i la tres, hi ha un lligam important en la figura de Moriarty, que aquí també apareix. Són pel·lícules entretingudes, combinen bé l'acció, la comèdia i l'aventura, i sense arribar a ser grans propostes de qualitat dins del cinema d'aventures, aconsegueix amb bona nota donar una bona estona de divertiment a l'espectador.

S'agraeix també l'esforç de procurar contextualitzar les trames amb fets reals (la lluita per aconseguir el vot de la dona a la primera, la lluita obrera i feminista a les fàbriques de Londres a la segona (amb l'aparició de la Sarah Chapman) i la lluita per la independència de Malta a la tercera). Aquest context històric, tot i que estereotipat i potser col·locat maldestrament en el temps, en el fons donen un fons més real a les històries. Per la resta, segrestos, robatoris, assassinats... tot ben orquestrat per arribar al final.

Una de les característiques de les pelis és la constant interacció entre l'Enola Holmes i el públic. Cada dos per tres mira la càmera i fa un comentari, un gest, o una pregunta per fer-nos partícips de la trama. La Millie està a la seva salsa, tot s'ha de dir. I en el paper d'en Sherlock, en Henry Cavill (The witcher) i descobrim que el tema del doblatge va per persona, és el mateix doblador (nooooooo...). No podem oblidar que el paper de la mare excèntrica recau també en una de les actrius que hi encaixen millor, l'Helena Bonham-Carter.

L'últim apunt i que potser seria la crítica número 1, és que, tot i l'intent d'empoderar la dona que es fa en aquestes pelis, la manera com cau amb l'amor, i la boda final, de color rosa, ho desllueix totalment. Ningú és perfecte!

THE END OF OAK STREET

El final de les vacances d'estiu m'ha tornat a dur al cinema en sla gran, però per una pel·lícula sorpresa, que no entrava en les meves previsions. Així com Spiderman, L'odissea i la futura La constel·lació delngos les tenia en llista, Elnfinal d'Oak Strret ha estat una sorpresa, i hem de dir que força agradable.

Els tràilers no l'acompanyaven massa, es veia com una peli una mica estrambòtica, sense solta ni volta, però una sensació interna i alguns comentaris positius em van fer decidir provar sort. I la vaig tenir. I si la cosa hagués anat malament, sempre ens hauria quedat veure la interpretació de l'Anne Hathaway, que normalment no et deixa indiferent.

Com a Stranger things, ens traslladem a l'època dels 80, en un barri d'aquells típicament nordamericans, amb les seves cases unifamiliars, etc. Una família estàndard, mare, pare, filla i fill, tots dos adolescents. Uns llums i sorolls estranys els fa despetar un dia i descobreixen que viuen envoltats de dinosaures, i toca sobreviure. A més, no poden fugir enlloc, perquè estan rodejats de paisatge prehistòric. ATENCIÓ, ESPÒILERS A PARTIR D'AQUÍ. 

La pel·lícula es converteix en una lluita per la superviència, a la vegada que es pregunten què ha passat i si hi ha solució. No és una pel·lícula amb cap base científica, sinó que és ficció total, de manera que s'empesquen la seva explicació de forats de cuc i tira endavant, igual que l'estranyíssima possible manera de tornar a la vida real. Els dinosaures tenen gana, així que no ens estalviem veure com van alimentant-se dels veïns de la zona. Fins que arriba el moment en què tot canvia i deixa el cinema en silenci absolut, ja que passa una cosa que no t'esperes, ja que en tot moment et penses que estàs veient una peli d'aventures Disney. Doncs no. Tot i això, el final l'arreglen una mica. No es veu forçat, però potser tampoc caldria. Però ja se sap, està en joc la qualificació d'edats de la peli, cosa que als USA pot representar la diferència entre l'èxit o el fracàs comercial.

I no em puc aguantar de no comentar el moment final quan ja a la vida real, apareixen dues famílies, però en la no-protagonista, apareix duplicada una de les filles. Un detall que crec que molta gent no se n'adona, i que afegeix un punt molt bo a la peli. Evidentment l'Ethan Hawke i l'Anne Hathaway també apugen el llistó de la qualitat, sobretot ella, que dins del caos, té els seus moments de drama que es menja la pantalla.

Per tant, un molt bon entreteniment, que no estarà en la llista de les millors de l'any (o sí?) però que aporta una dosi de diversió al què és el trist i inevitable final de vacances.

LA SAGA DELS 28

Fa molts anys, el 2002, un director irlandès força independent, Danny Boyle, va filmar una pel·lícula sense gaire pretensions, que volia donar un nou enfocament al cinema zombi, en aquella època passat de moda. Es tractava de 28 dies després. Allà, expliquen que degut a uns estudis que estan fent amb animals sobre el virus de la ràbia, es comença a encomanar i en pocs segons et converteixes en un zombi amb gana. El ritme trepidant de la pel·lículai la banda sonora angoixant la van convertir en tot un fenomen. Per cert, en ella apareix un joveníssim Cillian Murphy en els seus inicis. Ell es troba en un hospital i es desperta 28 dies després que comencés l'epidèmia (estil El dia dels trífids). A la que s'adona de com està el tema, toca sobreviure, intentar confiar en algú, desconfiar de tothom, etc. L'habitual en el cinema apocalíptic.

A començament d'estiu vaig tenir l'oportunitat de reveure-la, i coincidia en el temps en què estaven a disposició totes les seves continuacions. Sí, després de "28 dies després", va venir "28 setmanes després", quan sembla que està tot més o menys controlat i es vol tornar a reconstruir el país. Què pot sortir malament? De nou escabatxina a tort i dret, i ara amb en Jeremy Renner i en Robert Carlyle. Tot i això, no deixa de tenir l'àurea de pel·lícula de sèrie B.

Llavors la veda ja estava oberta i van començar a aparèixer moltes més pel·lícules de temàtica zombi com Guerra mundial Z, Benvinguts a Zombieland, REC, Train to Busan... I no va ser fins el 2025, gairebé vint anys després de la primera, que el mateix Danny Boyle no reagafa el tema amb "28 anys després".  Ara ja està tot fet un desastre. Algunes comunitats miren de seguir vivint, abandonats a les illes britàniques i separats de la resta del món. Amb aquesta pel·lícula s'inicia una trilogia que segueix aquest mateix any amb una continuació i que ha d'acabar el 2027 amb un episodi final, que no sabem si serà el definitiu (estaria bé). Les dues pelis de 28 anys després ens mostren ja com han anat sobrevivint els diferents grups de persones que ens presenten, fins i tot tenim un doctor que viu sol (Ralph Phiennes) i els típics sonats que es carregeun a tothom, siguin zombis o persones normals. El final de la segona part d'aquesta trilogia final ens dona una sorpresa que ens pot fer pensar que potser sí que serà el tancament del cercle. Ja veurem. No serà l'any que ve perquè dubto que vagi al cinema a veure-la i caldrà esperar a poder veure-la per televisió. Fins llavors, bona nit i tapa't.

Per cert, vaig llegir que per si les mosques, caldria preparar-se per si al final hi ha de debò un apocalipsi zombi. Es tracta d'enterrar els morts amb les sabates cordades. Una bestiesa, però... no és mala idea, no?

LA VEU DE LA HIND

No sé què dir. Penso que no cal omplir massa de paraules aquesta entrada sobre aquesta pel·lícula, gairebé documental.

La Hind Rajab era una nena de 5 anys que intentava amb els seus tiets i cosins sortir en cotxe del poble de Gaza d'on se'ls expulsava, i van ser tirotejats. Tothom menys ella van morir a l'acte. La Mitja lluna roja aconsegueix parlar amb ella a través d'un telèfon a mesura que miren d'organitzar el rescat. Però la burrocràcia és lenta. Cal passar per molts despatxos abans que l'exèrcit israelià doni llum verda al rescat i deixi pasar una ambulància. Quan al cap de tres hores, deixen passar l'ambulància, també maten els cooperants que hi viatjaven. Al final, la petita Hind també va morir.

Tot i la meva implicació emocional en aquest conflicte, tal com em va passar també amb No other land, em costa llençar-me de seguida que puc a veure les pelis que en parlen. Suposo que hi ha una part important de vergonya que sento com a membre de l'Europa democràtica (entre cometes), observadors de la barbàrie, inútils políticament, sense poder per fer res de res que presenciar en directe aquest genocidi.

Veure la història de la Hind, sentir la seva veu (ja que els àudios de les trucades són els reals), et porten a viure amb una tenisó brutal el lent pas de les hores. Vius la indignació de les traves que posen per salvar la nena. I clar, sents la ràbia i l'odi cap a tots aquells que la maten, a ella i a tos els innocents. Perquè hi ha moltes més Hinds a Palestina, però és important que es posi nom i cara a ni que sigui a una d'elles per tal de fer-la present i que tots els occidentals sentim la mateixa vergonya pel què està passant a Palestina. 

Un cop més, tant de bo aquesta pel·lícula es passés als col·legis i instituts per parlar-ne i afavorir la frenada de la pujada de l'extrema dreta, i que els adolescents aixequin el cap del seu món de fantasia de tik-tok i instagram i vegin quina és la realitat.

Impotència, incredulitat, ràbia, ganes de canviar el món.

ANORA

Als òscars de l'any passat, em va sorprendre la pel·lícula guanyadora, Anora. No l'havia vista, i jugant al joc dels prejudicis amb el seu tràiler, em semblava un pel·lícula força anada de l'olla. A lfinal, he tingut l'ocasió de veure-la i així poder opinar segons el meu criteri sobre si mereixia els premis o no. En aquest cas, com aquest any amb la Jessie Buckley de Hamnet , crec que el de la Mickey Madison com a millor actriu, era indiscutible. Ara bé, tot i passar una bona estona entretinguda, per mi Cònclave estarà sempre per davant.

La peli ens presenta l'Annie, una ballarina de club d'streeptease on gairebé es permet tot. El fet que parli i entengui el rus la porta a ser presentada a un noi que queda encisat d'ella. La duu a casa seva, li proposa anar-se una setmana de viatge... La noia, viu un conte de fades (sic) en veure els luxes de la vida del noi, que viu en una mansió de luxe, amb tots els capricis, servei, etc. La bogeria els porta a Las vegas a casar-se... fins que se n'assabenten els pares d'ell, que no ho especifiquen, però ja es veu que són de la màfia russa. A partir d'aquí, tot s'embolica pel seu desig d'anul·lar el casament, mentre que ella vol lluitar pel què ha aconseguit, ja que surt per fi del pou on estava.

La pel·lícula té dues parts ben diferents. La primera, on es veu la relació entre la parella i tot el malbaratament de diners, exhibició de riquesa i evidentment, tots els vicis (mal vicis, de fet). Però a la que entra en joc la família russa i els seus "treballadors", tot canvia i es converteix en una mena de comèdia negra. Per mi, aquesta segona part li dona mil voltes a la primera, és la que li dona el suc, i tot l'interès, ja que la primera, és veure anar passant escenes de nens malcriats.

Els russos que van a buscar la noia són una mena de "matons" però amb bon cor, i quan es veuen atacats per la noia, es converteix en un despropòsit molt divertit. Tot es va encaminant al desenllaç de bona manera, això s'ha de dir, que està ben feta i ben trenada. I al final, les sensacions són bones, no pas dolentes o d'oblit immediat. Així que tot i potser no ser cap meravella, algun premi sí que està ben merescut.

SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.

SPIDERMAN BRAND NEW DAY

Vaig estar a punt d'anar a veure l'última de l'Spiderman abans de l'Odissea (que havien estrenat dues setmanes abans), però tot i les ganes, vaig mantenir l'ordre. Només quatre dies he pogut aguantar sense caure en la temptació. En altres entrades sobre superherois Marvel, ja destacava la importància de l'Spiderman d'en Tobey Maguire com l'inici d'una nova època. Justament l'altre dia sentia un dels actors Marvel, no recordo quin, dient el mateix, que aquelles van ser la llavor de tot. Sempre tindran un lloc especial a la galeria cinematogràfica. 

Però també he de reconèixer que el nou Spiderman d'en Tom Holland, que a l'entrada de l'Odissea ja comentava que em queia molt bé, aconsegueix el mateix que el d'en Tobey, unir acció i aventura amb comèdia de manera excel·lent, i la part de comèdia, encara hi és amb un rang més gran que les anteriors. No ens escapem tampoc del drama, però és evident que quan parlem d'Spiderman tenim diversió assegurada.

Aquest cop, ens trobem amb un Spiderman entregat a la seva feina de lluitador contra el crim de New York, anys després de l'aventura amb el Dr. Strange que va acabar amb que tothom oblidava la seva identitat, fins i tot els seus amics més íntims. Així, el trobem treballant fins a nivells perillosos de dedicació i absolutament sol. L'aparició d'una nova "dolenta" que es pot ficar dins la ment de tothom (telépata), el posa davant d'una nova aventura i reunir-se de nou amb el Ned i la MJ, que no saben qui és.

Acció, molta. Comèdia, més. Embolics, per donar i vendre. Dues hores i mitja d'entreteniment ben fet, tot i que la crítica diu que és "tan bona". No sé, com totes, crec. 

Qui apareix? En Banner-Hulk, The punisher i la Yelena van traient el cap. Però és clar, la bomba se l'emporta la Sadie Sink (Max a Stranger things), que interpreta (ooooooh) a una nova Jane Grey i ens dona l'entrada dels X-men al MCU d'aquesta tongada i que veurem aparèixer a Doomsday aquest desembre. Em tenen ben intrigat com els faran reunir a tots encara que siguin d'universos paral·lels. Hi ha ganes.

THE ODISSEY

Un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any era l'estrena de L'odissea, l'adaptació que fa en Christopher Nolan del poema èpic d'Homer. El famós retorn d'Odisseu (abans més coneut com a Ulisses) a la seva terra, Ítaca, d'on era rei abans de marxar a la guerra de Troia. De fet, es diu qua la idea del famós cavall va ser seva, fent-lo aparèixer com l'estrateg més intel·ligent d'aquella època.

Està escrit al poema que després de perdre's al mar, arriba a una illa on té una trobada diguem-ne poc amistosa amb un cíclop. Aquest greuge, fa que els déus es posin en contra d'Odisseu i impedeixin que trobi el camí a casa. En canvi el porten a trobar-se amb diferents personatges que bàsicament, se'l volen carregar. Apart del cíclop, gegants, monstres diversos i bruixes van trobant-se amb Odisseu i els seus cada vegada menys mariners per evitar que torni a casa on l'esperen la seva dona i el fill Telèmac.

En Nolan, conegut per Oppenheimer, Origen, Interestellar, Dunkerke, Memento i altres pel·lícules de qualitat, s'ha atrevit a posar imatges actuals a tota aquesta epopeia. Com era d'esperar, hi ha crítiques per a tots els gustos. Els puritans de l'obra original i els puritans del cimena filosòfic són els principals detractors. Jo, evidentment, no soc cap d'ells, així que l'opinió és ben diferent. Per als primers, cal entendre que és difícil fer una adpatació fidedigna d'un text que té gairebé tres mils anys el 2026. No pot ser. I pels segons, acostumats a més introspecció en el cinema del director, doncs aquests estan decebuts perquè ha filmat un blockbuster. Amb els seus moments de reflexió, però un blockbuster en un 85% de la peli.

A mi ja em va bé. Tot i la llargada desmesurada (ben bé tres hores, lògic perquè és complicat escurçar la trama), no vaig tenir la sensació de pesadesa. No vaig estar incòmode a la butaca, i això vol dir que potser no és una meravella, però que compleix amb escreix amb passar una bona estona espectacular, i a més, refrescant la història en sí, que de passada fas cultura. Així que, li podem posar un bon notable. Potser hi havia massa soroll de platerets al seu voltant, moltes expectatives (ja fa un any que avisaven de l'estrena als cinemes), i vist així, potser no hi ha per tant. Però mira, prou bé. Ben rodada, ben lligada, i amb un repartiment de luxe. Veure l'Anne Hathaway ja és sinónim de qualitat, i en Tom Holland... no sé... és que em cau molt bé. I a més, és del Barça.

SPEAK NO EVIL

Pel·lícula que supera les expectatives. Me la poso a veure perquè acaba a la llista de favorites gairebé de rebot, i com que no és llarga, pot omplir una nit d'estiu fàcilment i sense pensar massa. Patapam, et trobes amb 100 minuts de tensió elevada a la màxima potència! I mira que si veus el tràiler, ja saps el què t'esperes, saps quin matrimoni està tarat i una de les coses més esgarrifoses de tota la trama que també te l'ensenyen. Per això, no esperava res més, degut a allò que diuen que al tràiler et posen el millor.

Doncs aquí no és així. Tot i saber que una de les dues parelles protagonistes és més dolenta que la tinya, això no afecta als nervis viscuts des del primer moment. Suposo perquè com saps que són dolents i que es volen carregar els altres, des del minut zero pateixes per ells i per ai, ai, ai... quan se'ls anirà la pinça i començaran a liar-la. Però comencem pel principi: dues parelles, una amb una nena preadolescent i l'altra amb un nen que no pot parlar per una malaltia, es fan amics en un viatge i després es retroben a la granja dels segons a Anglaterra. Sobretot ell, un estelar James McAvoy, et va portant al límit de la paciència amb les seves bromes i estirabots. Mentre, el nen intenta fer-se entendre a la nena sobre el perill que estan corrent. Quan al final ho saben, ja és massa tard.

La tensió és palpable des d'un bon començament com he dit abans, ajudat, encara que sembli el contrari, pel fet de saber que allò no va pel bon camí. Passes molts nervis veient la peli, i el final està molt ben lligat, amb alguna escena que potser te l'esperes, però fins i tot veient-la, et quedes sense paraules. Així, per no esperar res de res, i pensar que acabaria a les pelis de planxa, s'ha ganyat amb escreix la seva entrada individual.

NOW YOU SEE ME 3

Totalment inesperat el gaudi amb aquesta pel·lícula. Mare meva... quan vas amb expectatives baixes i no pares de botar de la cadira... Això m'ha passat amb la tercera part d'aquesta sèrie de pel·lícules sobre uns mags que de tant en tant es reuneixen per fer algun truc que impliqui desemmascarar algun dolent.

La primera de totes, va ser també una sorpresa agradable. Bon repartiment, bona trama i efectes espectaculars mentre vas desentrellant el misteri. La segona part va ser clarament inferior. Tot i els bons intents i els trucs que segueixen sorprenent, es quedava lluny de la seva predecessora. Per aquest motiu, quan l'any passat van estrenar al cinema aquesta tercera part, no vaig moure ni un dit per córrer a veure-la. En arribar a les plataformes de televisió, vaig desar-la al mateix moment que anava recuperant les parts anteriors per posar-me en situació. I finalment, l'hem vista. 

I suposo que perquè tenia el record de com va anar la segona part, que la sorpresa ha estat majúscula. La trama està bé, no és espectacular però tampoc és cap poca-soltada, però els girs, la comèdia, els retrobaments... tot plegat es convertexien en un espectacle continu, un no parar sense descans d'escenes on sempre està passant alguna cosa.

Comença amb tres jovenets que fan de les seves amb la màgia utilitzant la fama dels genets, fins que arriba un d'ells per proposar-los un espectacle on han de robar el diamant més gran del món, en mans d'una traficant d'armes, filla de nazi, etc. Van apareixent la resta de genets i les trampes i els shows estan servits. Tot ben amenitzat. Cert que el final ja t'esperes que sigui com és, tot i que potser acaba massa bé, tenint en compte que pel camí han tingut una pèrdua i que la dolenta hauria de ser més castigada. Tres detalls que no impedeixen gaudir de la peli com un nen. Són detalls dels quals reflexiones un cop ha acabat, perquè mentestant, ostres tu, que bé m'ho he passat amb aquesta colla de mags, a quin més especial o divertit.

Com no, deixen la porta oberta a continuar. No sé si mantindrà el nivell o tornarà a baixar, però el que és segur és que la veurem per seguir dexant-nos sorprendre per la màgia.

DISCLOSURE DAY

Des del primer dia que vaig saber de la seva existència, tenia clar que la veuria. Reunia dos ingredients bàsics de les meves afinitats: Spielberg i ciència ficció. Però tot i veure el tràiler, tot i llegir una mica per sobre la sinopsis, no tenia massa clar què veuria, anava una mica a cegues. Alguna cosa em deia que no era La guerra dels móns però tampoc ET. El què sí podia dir des del primer segon en què van aparèixer les lletres dels crèdits del final, és que havia vist una pel·lícula molt bona, però que per algun motiu, no era conscient de com bona era. Era una sensació estranya. Havia vist una cosa gran però no tenia l'emoció de qui salta del seient. Molt estrany. Potser la causa la trobem a l'entorn. Cinema força ple. Fins a 4 mòbils van sonar durant la peli. Dos d'ells, responent missatges. Amb la mala sort que una la tenia al costat, i alerta, era una senyora més gran que jo. Fins a dues vegades va obrir el mòbil amb la seva llum dins la foscor del cinema. L'hauria pegat. A l'altra banda, dos adolescents menjant crispetes. Quin soroll que feien remenant el cartró! Segurament la no-tranquil·litat amb la què veia la peli és causant de que en moments no la gaudia. Em fa molta ràbia.

Analitzant la pel·lícula, podria simplificar-ho tot dient que és una versió moderna d'Encontres a la tercera fase. En aquell clàsic, es produeix la primera trobada entre humans i extraterrestres, amb totes les cortines de fum del govern dels USA per amagar-ho a la població, i com uns escollits pels propis aliens, aconsegueixen arribar fins el punt de trobada. A "El dia de la revelació", el govern ja sap de la seva existència i ho té amagat al món. Unes persones que treballaven per ells, fartes d'amagar-ho, ho volen fer públic, i evidentment, són perseguits. Un d'ells i una periodista de tv, són aquells escollits que han de ser la veu dels exraterrestres. Vet aquí perquè dic que seria la versió moderna de la peli del mateix director.

Sigui com sigui, ens trobem amb una pel·lícula molt ben dirigida, que des del minut zero et fica a la trama sense preguntar (potser caldria alguna explicació més al principi perquè vas una mica perdut), però no hi ha descans, tot i que no hi ha excessiva acció. La justa i necessària. El què hi ha, és el clàssic debat si la humanitat està preparada per saber que no estem sols, què passaria amb les religions, i el món a la peli està a un mm de la guerra mundial... I tot es va entrellaçant per arribar al dia de la revelació.

Cal afegir un punt especial per l'Emily Blunt. Té un no sé què aquesta actriu que la fa creïble en tots els seus papers. Aquí, els moments de desconcert que protagonitza són divertidíssims i memorables, fins que arriba el moment de la deseperació i la incomprnesió de què li està passant. Una gran actuació que malauradament, passarà desapercebuda pels premis cinematogràfics (Oppenheimer a part). La deuen tenir encasellada en blockbusters... I crec que es mereix algun reconeixement.

En definitiva, molt bé, amb anes de veure-la amb tranquil·litat perquè està plena de detalls boníssims que per culpa de la gent al cinema no els vaig poder gaudir del tot. Cal dir que un dels "contres" que segurament utilitzaran els haters i els crítics, és la part dels extraterrestres, que Spielberg utilitza en la seva forma imaginada habitual: la del cap gros, ulls grans i pell verdosa. ALERTA ESPOILER. L'aparició d'un d'ells al final, dona un punt de trencament de la màgia de tota la història, la sensació que no calia que sortissin. Però bé, li perdonem perquè és qui és. O potser perquè és qui és, podria haver filmat un final millor.

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

THE MANDALORIAN I GROGU

Encarant la recta final de curs i per tal d'esbargir-me una estona de tants mals de cap, decideixo anar a veure la pel·lícula que han fet de l'exitosa sèrie The mandalorian. Ja feina unes setmanes que es projectava i començava a reduir-se les hores d'exhibició, així que tampoc volia perdre temps.

La peli enllaça amb el final de la tercera temporada, quan el mandalorià i el seu aprenent, en Grogu, treballen per la Nova República mirant d'atrapar els últims vestigis de l'imperi. Per torbar-ne un, fan un pacte amb dos hutts, i ja se sap que no són els éssers més fiables de la galàxia. Amb aquesta excusa, acció per aquí, acció per allà i somriures trobats per les expressions del mini-Yoda.

L'objectiu, que era desconnectar, es va assolir sense problemes, tot i que només sortir de la sala, els pensament van de nou cap als problemes. Malauradament, s'hi afegia la sensació que tot i la desconnexió amb la realitat, el què no havia connectat era la pel·lícula. Una cosa és que es facin pelis divertiment per passar l'estona, però hi ha algunes, que teòricament estan cridades a ser alguna cosa més. La saga d'Star Wars, dona i ha donat per molt, però fins i tot la peli que van fer sobre els origens d'en Han Solo, tenia més emoció que aquesta última. No aporta res de res. No et dona massa emocions ni moments destacats o interessants. És molt planera: comença, va fent, i s'acaba. Res no canvia, res no aporta a l'univers de la saga d'en George Lucas. Sí, podríem dir que ha estat una decepció.

Fa gràcia perquè fa dos dies veia un story on en un programa de ràdio li retreien a un crític de cinema que són uns snobs, que valoren pelis que fan dormir i menyspreen els blockbusters. I surt l'exemple d'aquesta peli. El crític diu que és una merda, tal qual. Un altre diu que evidentment que no és cap meravella, però que és per passar l'estona i això ho aconsegueix. Cert, però és que esperes molt més, i sobretot tenint en compte que la sèrie és la millor de totes les que han fet. 

Posat a dir coses que no agraden, tenim que moltes o gairebé totes les escenes d'acció són del mandalorià sol carregant-se a 20, 30 o 50 enemics. Per mi, tot molt repetitiu i exagerat. Que vaig estar distret? Sí, però no tinc cap dubte que no la veurem en el rànquing de l'any, i ni s'hi acostarà. Una llàstima. Per sort, hi vaig anar en plena "festa del cinema" i l'entrada valia 3'50 euros. Almenys no m'ha sortit cara la broma.

CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.

KING RICHARD

Fins a l'últim dia he estat dubtant si fer o no fer entrada específica per aquesta pel·lícula. És d'aquelles que comença tot planxant, passa a sofà, es va veient a trossos, i al final saps que ha valgut la pena. El mètode Williams, traducció matussera de King Richard, ens explica el procés que va seguir el pare de les germanes Williams, les tennistes, per tal de convertir-les en les número u mundials.

Amb la sensació de ser una peli que va passar força desapercebuda, ens trobem amb un biòpic força ben elaborat. De fet, sembla que les mateixes germanes van estar-hi a sobre per tal que no hi hagués res fora de la veritat, ja que en el fons, el què presenciem no és tant la carrera de les noies sinó la dèria del pare en sortir-se amb la seva. amb una perseverança tossuda, amb traces de mala educació i molèstia, en Richard Williams aconsegueix que les seves filles siguin entrenades pels millors entrenadors de tennis dels USA, partint d'unes pistes deixades de la mà de Déu en un suburbi d'una gran ciutat. Des del minut zero al pare se'l veu encaparrat en aconseguir que siguin no només les millors, sinó un símbol per a tota la comunitat afroamericana del país, mancada de referents, i encara més en el tennis. Des de la vessant més pedagògica, en algun moment el pare té actituds molt més que qüestionables, però al final se'n surt amb la seva, i les filles li ho estan agraïdes pel sacrifici i l'exigència que va tenir.

Així, la pel·lícula no et deixa del tot indiferent, i la crítica la va posar en els llocs més alts dels rànquings, i penso que és força just. Evidentment, també és interessant veure la progressió en aquest esport que tenen les noies, i fa certa gràcia veure com interactuen de nenes amb altres tennistes més mediàtiques en aquell moment com la Jennifer Capriati, en McEnroe, en Sampras i la Sànchez Vicario. Per cert, a l'ecspanyola no la deixen massa bé, fent servir una treta poc professional per distreure una jove Venus de 14 anys que l'estava guanyant en el seu partit. El tarannà ecspanyol de sempre, trampós i mesquí.

Així doncs, finalment i per tot plegat, es guanya el dret a entrada pròpia en el blog i optar al rànquing de l'any.