Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).
Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.
Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.
Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.
Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada