MÉS I.S.S.

De vegades hi ha coses que passen perquè sí. I de vegades, en passen moltes. Se'n diu coincidència, tot i que altres persones en dirien conjunció d'astres, premonició o ves a saber què més. La qüestió és que l'any que torno a 3r i per tant, torno a desenvolupar el projecte sobre l'univers i el sistema solar, dediquem un treball a la I.S.S., l'estació espacial internacional. Fins aquí, tot normal. Es tracta de modernitzar el projecte amb coses noves que potser poden motivar més.

Llavors és quan passen les tres coses que tenen a veure amb aquest fet. Primer, la pel·lícula, I.S.S. Després, quan a convivències la veiem passar per sobre nostre! I finalment, la inauguració d'una exposició d'aquestes immersives amb les ulleres virtuals sobre la mateixa estació! Tres en un! Ara només faltaria trobar-hi la relació amb Irlanda!

Doncs aquests dies he anat a veure l'exposició. No és la primera vegada que vaig a veure una d'aquestes. De fet, ja en porto un bon grapat: Tutankamon, Verne, Titanic i Colisseu. Gairebé un expert... En aquest cas, et trasllades a l'estació espacial internacional, i la veus per dintre, de manera molt limitada, ja que el què es fa més, és projectar uns vídeos dels astronautes explicant-te coses. També veus l'estació per fora, i un dels moments més espectaculars és quan veus el planeta al teus peus. Impressionant.

Només hi ha un però. És que vaig veure l'exposició de Jules Verne, una immersió de matrícula d'honor, un espectacle fantàstic. I a partir d'aquí, tot està per sota o molt per sota. La del Titanic encara, però la del Colisseu va ser molt fluixa, i clar, amb el què et fan pagar, et sents una mica estafat. Aquesta de la I.S.S., està una mica millor per les imatges que veus, però el funcionament és molt precari, ja que bàsicament vas recorrent un mateix passadís, endavant i enrere. Altra vegada l'import no justifica el què vueus, per molt espai exterior que sigui.

Les imatges de fora i alguns dels comentaris dels astronautes ho salven una mica, però segueix sense poder-se comparar ni una mica amb la de Verne. Sobre els comentaris que dic que fan els astronautes, et parlen de la separació de la família, de la pandèmia del covid des d'allà dalt o quan van haver de ser nou enlloc de sis per l'accident d'una nau. Tot i això, aquests vídeos són molt curts i tampoc aprofunditzen massa. Per mi, una llàstima.

Aquesta sensació agredolça m'ha portat a decidir que l'exposició imersiva de Pompeia (que era la que volia veure el dia del Colisseu però no quedaven entrades) no aniré a veure-la. I diuen que està bé, però ostres, és que un altre fiasco no sé si el podria ja aguantar. Així que deixem-ho estar per quan sigui alguna cosa que estigui veritablement ben feta o d'un tema que m'apassioni molt. Per cert, curiositat. Les dues bones són d'Ideal, i les tres fluixes, d'Eclipso.  I Pompeia és d'Ideal. M'ho repenso?

DACHAU

Dels dies passats a Salzbur i Munich, he fet un brevíssim resum en aquest blog. Però allà no ho explicava tot. Un dels dies el vam dedicar a fer una visita que mereix una entrada individual. A pocs quilòmetres de la ciutat, es troba el poble de Dachau, tristament famós per tenir en el seu municipi un dels primers camps de concentració de l'Alemanya nazi. Tenia les meves reserves a anar-hi, però poques vegades mes tindré l'ocasió de vuere amb els meus propis ulls l'espai on es van cometre tantes atrocitats.

El camp va ser derruit gairebé en la seva totalitat als anys 60, però per tal de fer-ne un memorial, n'han reconstruit alguna cosa, com un parell de barracons per fer-ne un lloc de visita històrica. El camp era grandiós, i una de les coses més sorprenents de totes és que es va construir i posar en funcionament l'any 1933. Tothom relaciona aquests camps amb la guerra que començà el 1939, i ens oblidem que Hitler va arribar al poder l'any 33 gràcies a unes eleccions. Als nanos de 6è, quan treballàvem aquests fets, intentava fer-los veure que la població va escollir Hitler a les urnes, gràcies a les seves mentides, igual com passa ara a la nostra política actual.

Allà es poden visitar unes quantes parts, com el pati central, aquells barracons reconstruits que comentava, la part de les cel·les de la presó i el crematori. Allà sí que no vaig fer-hi cap fotografia. Em veia incapaç de fer-ne, em sentiria com banalitzant el què va passar-hi. Les explicacions de l'àudioguia, els rètols i les fotografies són les que ajuden a donar relat del què s'està veient, ja que com comentava, està canviat i només es mantenen algunes parts. 

Impressionen les fotos, la gran majoria de l'any 1933 quan van obrir, amb tots els presoners contraris al nou règim, i les fotografies de quan els van alliberar. Per motius obvis, no n'hi ha gairebé cap de l'època dura de la guerra, només alguna molt clandestina. Les fotografies de les persones t'expliquen qui eren, si van sobreviure o no, què els va passar. Eren gent de veritat, de carn i ossos que van estar allà patint les vexacions i tortures d'aquells animals de merda. 

Vam poder veure un documental en castellà sobre el camp, i una de les imatges que més em van marcar va ser quan després de l'alliberament, els soldats nord-americans van obligar a tots els habitants de Dachau a entrar al camp i veure què s'hi feia. Les dones, ploraven en veure les muntanyes de cadàvers desnodrits. Deien que "no sabien què passava al camp, que es pensaven que era només una presó". Quins nassos... com pot ser que hi hagi gent tan cega i tan ignorant o tan malvada com per negar el què tenien davant? Bé, la veritat és que la història es repeteix, i aquí també tenim gent que no veu ni s'adona del què està passant al món.

Hi ha un monument de record, i unes plaques, així com la frase: Mai més. Doncs està clar que aquest "mai més" ja se'n pot anar a la paperera de la història quan a 2026 seguim veient guerres, destrucció, genocidi... igual que als anys 30 i 40. I no m'ho puc callar, com un poble que va patir aquesta vergonya com és el poble jueu, tinguin governants que facin el mateix amb els palestins? I Europa, USA i companyia, fent com els homes i dones de Dacahu: "Ah... no sabíem què passava això..." 

ABBOTT ELEMENTARY (x5)

Ja fa tres anys vaig descobrir la sèrie Abbott Elementary, temporades llargues amb episodis curts sobre el dia a dia d'un grup de mestres en una escola de Philadelphia. Aquell any, va arribar a col·locar-se en el primer lloc del rànquing anual. Les següents temporades van estar també força bé. Algunes èpoques de guions més aviat pobres (potser coincidia amb la vaga de guionistes?), però sempre acabaven apareixent capítols en què o bé per la genialitat i comèdia o bé per veure'm reflectit a la meva feina real, pujaven el llistó i aconseguien l'èxit en el meu paladar, tot i que ja no va ocupar més llocs capdavanters en les millors de l'any (el què tenen les sorpreses inicials...)

Ara he acabat la cinquena temporada, i un cop més, sabedor que no estarà en el top, és sense cap mena de dubte una de les sèries més divertides que puc veure. Suposo que moltes de les bromes, si no ets mestre o educador, no les pots acabar d'entendre, però com que en el meu cas és així, hi ha molts moments de gaudi a mesura que vaig veient els capítols.

Aquest grup de mestres ja tenen un lloc en el meu armari televisiu. Cada un d'ells aporta el seu granet de sorra en la construcció de l'imaginari escolar, i tot i que ja he comentat que no es pot comparar la situació de la seva escola amb les nostres, déu n'hi do quantes coses en comú tenim. De fet, crec que hi ha més similituds que no pas diferències, i és que en el món de l'educació, els nens són els nens, i les administracions públiques són el què són, sangoneres. 

Cada un dels actors i actrius com deia, interpreta un tipus diferent de mestre, i entre ells es complementen i donen joc a mil i una situacions quotidianes convertides en caos de la manera més simple. La realitat pura i dura, només amb un extra d'exageració, perquè no ens enganyem, cal comèdia, no? Mireu un exemple d'exageració quan l'administració paga als mestres uns dies de conferències a un hotel de Miami. Us imagineu aquí el mateix? Justament en una època en què no ens donen ni un llapis? La gràcia està que quan estan allà de festa, els diuen que per pagar aquests dies a Miami cal tancar vint escoles, que no s'ho poden permetre, sinó.

Quan els anava veient i trobava algun acudit o alguna situació boníssima, em deia que l'havia de comentar aquí quan fos el moment, però com que no m'ho apuntava, gairebé no en recordo cap. Però sí d'algun:

- Quan un aprenent, quan han de tancar l'Abbott per obres, diu que podrien fer les classes online com a l'època del covid, i tots els mestres que ho van viure li diuen de tot, se'n foten i li afirmen que mai més de la vida. Veig que als USA també va ser un despropòsit i una catàstrofe educativa les classes online de la pandèmia.

- I ja està. Estic segur que en l'episodi del dia sense mòbil, o en el de la moda de no posar deures, o evidentment, quan passen una temporada fent classes al centre comercial i ha també algun momentmemorable, però el meucap ja no és tan selectiu. Llàstima, perquè déu n'hi do les escenes que em donaven peu a comentar coses.

Encara aquest any ha estat entre les sèries nominades als Emmy, així que no descarto que hi hagi alguna temporada més. Ja ho veurem. No serà per anècdotes dins d'una escola...

ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mentre aquest dimarts els mestres i professorat de les escoles públiques tornaven a sortir al carrer, recordava els fets històrics viscuts a moltes escoles concertades aquest darrer mes. Per primera vegada hi ha hagut més o menys ressò en aquest sector de l'educació que representa el 30% de tot l'alumnat del país. El col·lectiu de docents s'ha caracteritzat sempre per ser un conjunt que es queixa molt però que a l'hora de tirar endavant protestes o vagues, s'ha quedat normalment en no res ( i a la concertada menys). El compromís amb els nens i nenes ha provocat en molts casos aquesta situació de no arribar a la vaga per no tenir sensació d'abandonar-los. Però aquest any s'ha dit prou. Les ràtios abusives en unes aules amb una diversitat molt bèstia, sense mans, sense recursos, ofegats pels papers iuna burocràcia que molesta i provoca que cada tres-quatre anys hi hagi algun canvi estúpid. I moltes més demanes que han provocat aquest seguit de protestes, molt extensiu a la pública, però sorprenentment seguidaa la concertada. 

En aquest cas, es van convocar tres jornades de protesta coincidint amb les generals educatives a Catalunya. A la primera, ja va ser graament sorprenent. la segona ja es preveia menys nombrosa, però el tancament de la porta als morros va tornar a donar ales el dia de la tercera jornada, el passat divendres 5 de juny. Vam tornar a ser més, i cal sumar els docents que també feien vaga però no estaven a la manifestació. Però és cert que quan s'acabà la concentració i van aparèixer els companys de la pública... enveja de la bona. N'eren tants... Per una banda, lògic perquè són més del doble que nosaltres; per una altra, després d'haver rebutjat la proposta dels incompetents comandats per la Niubó, no es podien quedar a casa. Però sí, envegeta de veure la riuada de samarretes grogues anat cap al Parlament.

Nosaltres podem estar contents perquè mai havíem sigut tants, però estem lluny de la normalitat. Escoles que amenacen els seus mestres o senzillament els fan agafar pori per tant es queden a 'l'escola. I després tenim és clar, els esquirols. Si per una banda els grocs em feien enveja, també sentia una mica de ràbia per tots els companys no presents. Les demandes, si s'aconseguissin, serien també per ells, per tots aquells docents que es queden a l'escola fent veure que no passa res; o per aquells que diuen que "no em puc permetre perdre 100 euros". Ostres... És que a mi em va tant bé... Em surten els diners per les orelles. Després aquests que van tan necesstats, s'n van el cap de setmana a Roma. Com deia, els beneficis que es demanen també seran per ells, a costa dels meus diners. Doncs ja està dit. Esquirols.

I ara en quin punt estem? Doncs el de sempre, sense haver aconseguit rs. Els de la pública els han donat unes molles que encara que no les acceptin les tindran, mentre nosaltres seguirem treballant més per menys. Sitan privilegiats som els de la concertada, com és que no venen? Però va, no ens enfadem perquè després soc el primer en dir que hem d'anar més units i eliminar aquestes barreres que ens posen polítics i sindicats per tenir-nos enfrontats i ells poder marxar de vacances. Ara acabem el curs, i a veure què passa al següent.

PUBERTAT

Per motius lògics, fa temps que soc conscient de l'existència d'una sèrie anomenada Pubertat de la Leticia Dolera. Degut a l'aparició a la sèrie de gent de la colla, professionals i novells, sabia del seu rodatge, preparació, estrena en plataforma de pagament... fins que finalment, s'ha emès en obert per TV3. Abans de veure-la, ja removia per dins. Es tracta d'una cas d'abús sexuals entre menors... dins d'una colla castellera. S'ajunten doncs, dues de les meves passions, l'educació i els castells. Com es tractaria el tema, seria respectuosa, farà patir... moltes preguntes anaven rondant fins que vaig començar amb el primer dels sis episodis.

La trama és la que comentava. Es denuncia un cas d'abús sexual, però el què realment va passar, està extremadament diluït. No és l'objectiu fer morbo de la situació en concret. I trobo que fan bé, Tot i que com a persones humanes, ens agrada que ens expliquin clarament les coses, en aquest cas, tampoc és del tot necessari. Se sap que va passar alguna cosa, i ja està. A partir d'aquí, les reaccions dels propis nanos, dels amics, de la colla castellera, però sobretot de les famílies. La reacció de la família del principal nen acusat em recordava a la del pare d'Adolescence, salvant les distàncies. A part del delicte, en aquella sèrie, els pares ho accepten i lluiten contra el món per la vergonya causada pel fill. A la sèrie catalana, els costa més acceptar-ho.

Hi ha moments a la sèrie que a la vida real no serien exactament així (esperem), però s'entén que també cal fer la part d'espectacle per tal de que els espectadors vagin vivint la història a mesura que es va explicant. A part de la trama principal, i amb l'excusa de la trama principal, hi ha altres temes que es tracten: el masclisme, la tradició familiar, les xarxes, la immigració, el suborn o tràfec d'influències, l'amistat, el porno, l'alcohol, les drogues... gairebé no queda res fora del joc.

Una de les coses que preocupa més és l'accés a la pornografia salvatge que tenen els nens i nenes en edats molt petites. L'accés que tenen a internet a través dels dispositius que les famílies el posem a les mans és bestial. I tot passa sense que ens adonem. I encara que hi hagi tants senyals d'alerta, els pares i mares actuals seguiran donant mòbils als 10, 11 o 12 anys. Per què quin pare o mare vol ser acusat d'antiquat? Però mentre passi això, estem perduts. Fa por pensar tot el què passa i el què pot passar, però també com podem caure en la culpabilitat exprés quan de vegades potser no està passant res. La frontera és tan fina, que és lògic que ara s'hagi d'anar amb peus de plom. Quan ens trobem amb un cas com aquest, o qualsevol altre que sigui real, és poc apropiat parlar de com es pot girar aquest tema en contra. Però també caldria parlar-ne. Tots els extrem són dolents, ja se sap.

Les interpretacions, correctes. Compleixen amb el què toca però es nota manca de carrera en la majoria de joves. Només la Carla Quílez destaca com a jove enfadada amb el món, però amb els seus motius. Però el "però" més gran el podríem trobar en el final. L'han volgut ensucrar massa pel meu gust. Una cosa és el perdó, i una altra ben diferent és fer com si no hagués passat res (en el cas dels adults), perquè la noia protagonista, en la seva última frase, ja ho diu: "No sé si podrem tornar a ser amics". Ja et contesto jo: No, no ho podeu ser.

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.

SURT LA VENA

Diuen que quan ets mestre, ho ets 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Algú podria dir "els bons mestres", ja que cada vegada n'hi ha més que funcionen estil funcionarat. I altres dirien que no és sana aquesta dedicació. Sigui com sigui, avui he viscut en pròpia carn (o més aviat ment) aquesta frase feta.

Situació, fent cinta al gimnàs. Només aquesta frase ja és digna de ser revisada. Poc se'n parla d'aquestes vint-i-nou setmanes seguides anant al gimnàs almenys una vegada. Sent com soc, és una gesta estratosfèrica i d'una altre planeta. Caldria veure si serveix d'alguna cosa (crec que és "placebo" totalment). D'aquestes 29, 21 han sigut dos dies, oju!!!

Bé, tornem al tema que ens ocupa. Quan estic a la cinta en cap de setmana, a la pista de baix hi ha partits de bàsquet (també es fa volei, però sempre he coincidit amb el bàsquet). Avui jugaven dos equips que semblaven de 1r-2n d'ESO, tot i que físicament, alguns se'ls veia encara de primària. Només començar, ja es veia l'entrenador de l'equip de fora, molt nerviós, cridaner, exigint, etc... D'aquells que sembla que estigui jugant la final de la Champions. Enfadant-se, fent gestos de descontent, etc... El súmmum ha arribar quan en una pilota perduda, es gira i li fot un cop de peu a les motxilles dels nanos. Des d'allà on estava, em surt fer algun comentari tipus "Què fots" o "Xuta la teva bossa". Com que estic amb auriculars, no sé el volum de les meves paraules, que per mi han estat un xiuxiueig. Però el senyor del costat, em pica l'espatlla, i resulta que era un pare d'escola, d'algun noi/a, de fa molts anys. Crec que era noia i de l'altra classe, però clarament jo sabia que ho era, i ell a mi també em coneixia. Em diu. "T'ha sortit la vena de mestre, eh?" I entre esbufecs de l'esforç, comentem que no poden ser aquestes actituds en els adults responsables dels nanos.

Jo vaig més enllà. Us imagineu un mestre xutant enfadat una motxilla d'un nen? La que es podria "liar", no? Perquè els entrenadors se'ls permeten aquestes actituds? Perquè és un esport i és "normal"? Després ens estranyem de les actituds dels nens, i sí, parlo en masculí a posta. Seria interessant comprovar quina relació hi ha entre els nens més conflictius a les escoles amb si fan o no esport competitiu extraescolar, bàsicament futbol o bàsquet. Crec que hi hauria una relació força evident. Però ui... no entris aquí... És imprescindible que els nanos facin esport, però qui controla les actituds dels entrenadors? (Un altre dia parlem de les actituds de pares i mares, que també hi ha tema).

Així que sí, m'ha sortit la vena educativa quan he vist aquestes actuacions. Ara, a desconnectar un altre cop. Ai no que he de corregir.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

OH QUINA SORPRESA

En un nou intent d'epanyolitzar el país (cosa que per cert, és innecessària, ja que nosaltres mateixos, els catalans, ens posem pals a les rodes), el governs ecspanyol, català i la Federación ecspañola fan jugar la selecció estatal a Catalunya. Evidentment, a l'únic lloc on ho poden fer, a Can Perico. Com el dia que hi van fer jugar la selecció femenina, l'estadi es va omplir de banderes ecspanyoles i de merdes humanes, per tal de demostrar que "unidos somos más fuertes". Que els bombin.

La qüestió és que es tractava d'un amistós contra Egipte. Per començar, els energúmens van xiular l'himne egipci. Per què? Quin conflicte tenen amb l'estat de les piràmides? Però el més fort vindria a continuació, quan bona part de la grada van començar a cridar: "Musulman el que no bote", i déu n'hi do els que s'hi van afegir. Un cop passat e partit, tothom s'ha posat les mans al cap, des dels mitjans de comunicació, als jugadors, als governs... Ostres! Pobre gent... acaben d'assabentar-se que Ecspanya és un país racista! Quina sorpresa!

Quina merda tot plegat. Primer, per la brossa humana que representen aquests micos racistes. Segon, perquè quan va passar, el partit no es va aturar, o simplement, els jugadors musulmans no es van retirar. Quin exemple hauria estat que el millor jugador ecspanyol, musulmà, hagués marxat del camp. Quina imatge més potent. Però no, són uns covards i uns hipòcrites. tercer, perquè d'on surten els crits és de la grada on s'estableixen els radicals pericos. Sí, els mateixos que insulten Catalunya. Els mateixos que van saltar al camp per pegar els jugadors del Barça. L'Ecspanyol té un problema de permissivitat amb els seus ultres de merda, clars representants del què és ser ecspanyol.

Ara tot són lamentacions. Que si ho investigaran, que si no pot tornar a passar... blablabla. Paraules que es perdran amb el vent. Tan de bo serveixi per evitar que hi hagi pantalles gegants per veure el mundial d'aquest any a les nostres ciutats i pobles. Molt em temo que no, i que es posaran. Perquè en el fons, prefereixen eliminar tot el què soni a català i promoure la identitat ecspanyola que no pas ser una persona humana, educada i amb valors. En el fons, són el què són, púrria feixista.

NO OTHER LAND

No sabria dir el motiu pel qual he trigat tant en veure el documental No other land, sobre la vida dels palestins i palestines a Cisjordània. Aquest documental va guanyar l'òscar de l'any passat, i ha estat esperant ser vist molt de temps. Suposo que quan hi pensava no era el moment, ja que era conscient que no seria una hora i mitja de bona estona, sinó al contrari, de patiment, indignació i preocupació.

Després d'haver-lo vist em pregunto com encara no m'he radicalitzat més en el tema Palestina, penso que no faig prou dins les meves limitacions. El documental ens presenta la comunitat de Masafer Yatta, on viu en Basel Adra, autor del documental. És un conjunt de cases al mig de Cisjordània i envoltats d'odi dels colons jueus. L'exèrcit hi apareix ambles seves màquines demolidores i van destruint les seves cases amb mil i una excuses, obligant-los a marxar o a viure cada vegada més precàriament dins de coves. La resistència que exerceixen és exemplar i perillosa a la vegada. Un noi jueu, en Yuval Abraham, realitzador del documental amb ell, s'uneix a la comunitat per intentar denunciar al món el què està passant. En alguns moments, es recullen converses en què se li fa entendre que hi hagi palestins que no el vulguin allà. Repudiat per uns i pels altres, ja que els israelians l'amenacen en moltes ocasions. 

Les imatges són gravacions casolanes. Quan toca córrer, toca córrer i corres amb ells, amb la càmera enfocant el terra. Els trets i explosions que se senten no són efectes especials, sinó la realitat del seu dia a dia. L'atac que rep un nano perquè intenta recuperar el material de construcció i la seva vida posterior tetraplègic dins una cova, la destrucció de l'escola amb els plors dels nens i nenes, la fugida quan el venen a detenir i s'emporten son pare... tantes i tantes situacions d'abús per part de l'exèrcit d'Israel... Fàstic. I encara més amb l'aparició dels colons, una colla de feixistes armats, emparats pels soldats i amb llicència per matar...

Ara ja no se'n parla, de Palestina. Altres conflictes estan a la primera plana de les notícies, amb l'excusa d'una alto al foc. Però no s'ha acabat. Continua el genocidi palestí i la violència contra gent indefensa que l'únic pecat que han fet és néixer en aquela terra. No fem prou.

Veure per fi el documental ha coincidit en el temps amb una notícia. El parlament israelià ha aprovat la condemna de mort contra palestins. I a les imatges es veu un dels mandataris jueus, obrint una ampolla de cava per celebrar-ho. Són nazis. Jo que he plorat veient les barbaritats comeses pels alemanys contra els jueus, amb quina cara em quedo? Jo estaré sempre al costat dels oprimits, siguin qui siguin, però em fa ràbia veure com compleixen aquell mantra de fer als altres el què t'han fet a tu. És una vergonya per la humanitat. Són una vergonya per la humanitat.

VAGA PER...

Dimecres va haver una vaga força seguida, potser de les més seguides últimament a l'escola pública. Fa temps que es reclamen millores a educació, millores que no acaben d'arribar. Hi havia 4 grans demandes: augment del salari dels docents, baixada de les ràtios, menys burrocràcia i ajudes per l'atenció a la diversitat. Que curiós... quines demandes què fan a la pública més curioses... perquè... no sé jo, però la majoria de les concertades no elitistes ho firmem totes. Jo personalment, són quatre de les demandes que jo posaria entre les cinc més importants ara mateix.

Llavors, per què només va fer vaga la pública? Doncs pel de sempre, perquè som un país de pandereta, som una colla d'incompetents governats i representats per gent que només pensa en el seu gaudi i perpetuar el sistema desastrós actual. Ja els hi va bé, que tot sigui una merda, i van fent, cridant ara per aquí, ara per allà, fent veure que els importa alguna cosa, en aquest cas, l'educació dels nens i nenes.

Ja quan es va fer aquella ridícula manifestació en dissabte (perquè fer-ho en dissabte és llastimós) ja es van diferenciar per una banda la pública i per l'altra la concertada. No volem el mateix? I aquest dimecres, els sindicats de la concertada van dir que aquesta vaga era de la pública, que ells ja havien aconseguit uns pactes amb el departament, blablabla... Separació, més separació. AIxò no treu que l'odi que tenen alguns mestres de la pública als de la concertada sigui una malaltia psicològica que al meu parer, els incapacita per la seva feina. Van de "progres", però a la concertada hi ha mestres anti-sistema i a la pública n'hi ha de VOX, així que no em vagin d'especials, que d'imbècils i menyspreables en tenim tant en unes escoles com en les altres. Generalitzar a tota la concertada és classista, populista i més -ista que no direm.

Tornant al tema, això em recorda a l'1 d'octubre. Ens unim escoles dels dos sistemes per aconseguir la millora educativa que volem, i un cop aconseguit, cadascú fa el què vulgui i santes pasqües. L'1 d'octubre es va assolir per la unió de tots els partits. Aconsegueixes la independència, i després,, un cop assolida, tornes a diferenciar dretes i esquerres. Aquí igual. Però no. Aquí ja d'entrada no ens unim per aconseguir res. Us imagineu vaga escolar de TOTES les escoles? (ja compto que les d'ultradreta i feixistes no entren aquí) Totes les escoles tancades amb només els mestres de serveis mínims? I no un dia, uns quants? El daltabaix a la societat seria dels històrics. Però clar, no interessa. I com que als sindicats no els interessa això, la conclusió és que no volen aconseguir aquelles millores. Fan soroll per no res, perquè saben que així, només la meitat, no aconseguiran res, o simplement engrunes, l'estil habitual dels catalans i catalanes. És un calc de la política catalana a Madrid, així que fins que no ens unim de debò, farem riure, farem el ridícul, i a sobre, encara tindrem més famílies en contra enlloc d'al costat.

ABTAL KAS ALSUWBAR

El títol de l'entrada és Campions de la Supercopa. Així és com ho tradueix Sant Google a l'àrab, ja que per més que s'entestin, des de fa anys juguen la Supercopa d'Aràbia, no pas d'Ecspanya. Però clar, els tentacles de la corrupció són molt grans, però no passa res, cap problema. Si no hem de tenir valors, doncs no en tenim. Com deia en Groucho Marx: Tinc uns principis, però si no li agraden, en tinc uns altres."

Sigui com sigui, el Barça va derrotar el Madrit i es va proclamar un altre cop campió. Es veu que hi ha gent que deia que passaríem per sobre dels blancs, que seria una golejada... no ho entenc. D'acord que som més bons i que això és el què ens agradaria, però un partit únic contra el Madrit, tots sabem que pot passar de tot. I així va ser. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. 2 a 3... i fins aquí. Com el dia de l'Ecspanyol, molta possessió però poques ocasions, tot i que van jugar força millor que contra els pericos. El tros d'ase del Vinicius, xiulat per la grada i qüestionat per tothom menys pel seu president, va fer un altre cop un bon partit i ens va empatar en temps d'afegit. Vam tenir la sort de tornar a avançar-nos, però quan després de dir 3 minuts d'afegit, ens acostàvem al minut 51, córner i tornen a empatar. No, l'àrbitre no va estar bé. Aquest temps extra recordava aquell famós "es juga fins que marqui el Madrit". Xiulava les faltes del Barça de manera correcta, però no feia el mateix amb les del Madrit. Un parell de targetes que hauria tret, no ho va fer, i algunes d'elles haurien condicionat el joc (la groga a Carreras al minut 10 i a vermella a Asencio com sí va fer amb De Jong).

Però per sort, tot i en Vinicius, la fúria banca, l'esperit d'en Juanito i l'àrbitre, un xut de rebot d'en Raphinha ens va donar la victòria, no sense passar abans per les parades habituals d'en Joan Garcia. El primer títol de l temporada ja és al sac. Sí, el menys important, però és un mes. Per tal que el Madrit es quedi en blanc un altre cop, calia que abans d'ahir perdés aquest títol menor, així que objectiu complert. Per cert, l'entrenador blanc ja se l'han petat, tot i fer un bon partit i estar amb opcions a totes les competicions. però ja se sap, qui mana és el Florentino.

I un últim apunt. Comentava en la visita al museu del Madrit, que les parets eren plenes de fases sobre "los valores, la grandeza, la humildad, el respeto...) Ja allà me'n fotia de tot plegat, i a la final en vam tenir una nova mostra del seu "señorío" quan després que el Barça els fes el passadís de sotscampions, ells, instats per l'Mbappè (què li passa a aquest imbècil?), no només no el van fer, sinó que van marxar. Només es va quedar l'Asencio. Ja té collons que aquest delinqüent fos l'únic que mostrés respecte. Mare de déu...

DONA ASTRONAUTA

El 25 de novembre va donar pas a un nou dia de reivindicació per l'eliminació de la violència contra les dones. A l'escola, li dediquem una bona estona, algunes reflexions, accions per tal de conscienciar els nens i nenes sobre la igualtat de gènere. 

L'activitat realitzada a tercer em confirma el què ja fa temps que penso sobre tot aquest tema. Hem estat molts anys treballant l'empoderament de la dona, i ep, no ens podem adormir. Però actualment, el focus d'interès ha d'estar en un altre punt. M'explico. Les nostres nenes estan força empoderades. De fet, en la nostra activitat, on havien de pensar com serien les vides de dos embrions (un amb nom de nen i l'altre de nena). El grup que feia la vida de la nena la van fer científica i astronauta. Elles (i ells) tenen clar que les noies poden aspirar a qualsevol feina, no hi ha límit. I exemples com aquest, un munt els últims anys. El problema és que quan arriben a l'adolescència, s'obliden de tot i passen a autoconvertir-se en persones destinades a maquillar-se i agradar els nois (generalització, però és així).

El focus però, cal posar-lo en la visió masculina dels nens. Ells segueixen veient-se esportistes, xulos, agressius... algun nen va arribar a dir que el seu "noi" seria un assassí. Mentre elles es veuen capaces de tot, ells estan encara al paleolític. Aquí està el tema, aquest és el punt que cal canviar, ja que els nens estan assumint un rol totalment mascle patriarcal, on no hi ha lloc per les emocions i les cures. La feina està aquí, i no tant en elles. Alguna cosa està passant en els nens, a nivell d'aprenentatge, actitud i metodologia. Està passant davant dels nostres nassos i la gran majoria dels educadors no ho veuen o no ho volen veure. Cal canviar el model d'home, perquè si no, serà difícil optar a cap transformació.

AQUESTA TAMBÉ COBRA

El càrrec de Síndic de greuges sempre m'ha fet gràcia (llàstima). Un càrrec que cobra per fer recomanacions. Si preguntes al XatGPT per a què serveix, s'està una bona estona pensant, per acabar dient que sí que aconsegueix coses "simbòlicament". És a dir, no serveix per a res. No tinc cap problema amb això, excepte en el fet que cobra diners nostres.

Però a sobre, quan diu alguna cosa, surt publicada com si fos llei divina, com si allò que diu el Síndic, hagués de fer-se perquè és algú que sempre té raó. Aix... Doncs escolteu les dues últimes perles que ha deixat anar: Que es pugui votar des dels 16 anys i que l'institut sigui obligatori fins als 18. És que no té "desperdici"! Per una banda, als 16 són grans, però que es quedin a les escoles per no molestar! És que és per llogar-hi cadires. Dues afirmacions que són terribles per separat, però és que juntes són apocalíptiques! Com una persona pública pot dir això? Perquè tothom opina sobre l'educació? Potser el fet d'haver estat malalt em permet ser un expert en medicina? Doncs el mateix, no pel fet d'haver estat nen/a et fa expert en educació.

Sobre el tema deixar votar als 16, ja n'he parlat en altres entrades, així que no m'allargaré. Només reafirmar-me en el fet de si volem una societat més feixista, endavant! Vox i Aliança Catalana trempen només de sentir aquesta possibilitat. Però sabeu què passa? Que els catalans i catalanes som tan estúpidament imbècils, que ho acabarem fent. És que som tan moderns, nosaltres... Sí, sí... moderns i imbècils, però sobretot "lo" segon!

Ara, és que dir que els joves han d'estar a l'institut fins els 18... és que això ja és de traca i mocador! Un dels grans fiascos ja va ser allargar-ho fins els 16. Només els/ens faltaria tenir-los dos anys més, nanos que no poden estudiar (per diferents motius) o més ben dit, nanos que volen estudiar i que no poden degut a què han de conviure a l'aula amb aquests que no volen, i que a més a més, aquests tenen el professorat traumatitzat, angoixat, amenaçat... 

De veritat, senyora síndica, tanqui la boca, que per dir aquestes coses, potser l'hauríem de tancar en una classe amb joves de 16 anys inadaptats al sistema educatiu i amb idees d'extrema dreta.

LA CATASTRÒFICA VISITA AL ZOO

Quin llibre més divertit! S'han conjuntat ds fets, un que passa molt sovint i un altre gairebé mai. Comencem pel segon. De cop i vota surt a la conversa aquest llibre, me'l recomanen, me'l porten a l'endemà i me'l llegeixo. El meu paladar literari és com el meu gust pel menjar. En aquest sóc dels del menú infantil forever, i en l'altre, déu n'hi do com en soc d'especialet. Ja ho comentava en una entrada amb les pel·lícules: hauria de veure pelis de gran, i em segueixen encantant els blockbusters.

L'altra cosa que passa més sovint són els prejudicis. Tenia al cap que l'autor d'aquest llibre, en Joel Dicker, era un altre escriptor escandinau escrivint novel·les de polis. I una mica potser sí que té una d'aquestes característiques, ara ja no ho sé, la veritat... però de suec no en té res. És suís.

Però anem al llibre en qüestió. Resulta que ha volgut escriure un llibre per a tots els públics, sortir del rol d'escriptor de misteris i buscar una història divertida que pogués agradar a petits, joves i grans. I la veritat, crec que l'ha encertat, i de ple. Ha elaborat un llibre que es devora ràpidament (he estat cinc estones de cinc dies) perquè enganxa des de la primera pàgina. Un començament boníssim, que enganxa i et lliga als personatges d'una manera brutal, potser decau entrada a la segona meitat però remunta amb un final digne d'elogi per com l'ha anat mastegant des del començament.

Ens presenten un grup de nens i una nena d'una escola "especial" perquè ells són "especials". Cada un amb les seves manies i habilitats. La seva escola s'inunda i han de passar unes quantes setmanes a l'escola de nens "normals". allà, la seva manera d'entendre la vida topa amb la realitat, tot i que no s'acarnissa amb el tema del menyspreu, sinó que segueix desenvolupant la trama, ja que els nens volen saber qui ha inundat la seva escola. Però les seves sortides, expressions... són tan reals en els nens d'aquest tipus, que ens oblidem de  vegades que pel què ells és una pregunta normal, per nosaltres és una frase totalment boja.

I aquests embolics són l'essència del llibre, molt més que la trama en sí. Però està fet amb amor, sense cap intenció de burla, sinó que en el fons, t'ensenya a veure que no tothom percep les coses de la mateixa manera. És una comèdia que fa riure (hi ha comèdies que no en fan), i m'ho he passat molt i molt bé llegint-la.  A veure si faig més cas a les recomanacions!!!

BRUC

El què podria haver estat una pel·lícula més en la secció "A la planxa", al final s'ha guanyat el dret a tenir entrada pròpia. I ho aconsegueix per quatre motius.

El primer és que la història no està malament. Sembla una versió catalana de Rambo, sent el Timbaler del Bruc el nostre Sylvester Stallone, no pas pels músculs sinó més per l'haver d'enfrontar-se tot sol a una colla de soldats enmig de la muntanya, per tal de revenjar la seva família. Tot això, dit des de la més gran de les humilitats i sense voler ser una comparació literal, però és cert que el context i la forma m'ho recordaven.

El context històric seria un altre motiu. Orfes com estem sempre els catalans i catalanes d'autoestima històrica, no està malament recordar que nosaltres també tenim els nostres personatges llegendaris. Conèixer la nostra història és un deure, i com no, a les escoles no s'acaba de fer. La peli, però, no vol entrar massa en la història, de fet, és una ficció com una catedral. No explica el què va passar en realitat, sinó que ens narra els dies després, quan els francesos el busquen per liquidar-lo i tot el què se'n deriva. Però en aquest cas, ens sembla igual de bé.

Un tercer motiu serien els exteriors. La muntanya de Montserrat es converteix en protagonista de la peli. És una actriu més, i omple la pantalla amb la seva presència i majestuositat. Mireu si n'és d'especial, que més tard es convertiria en el planeta de la senadora Mon Mothma.

I no ens podem oblidar de la llengua. L'actor que interpreta el nostre heroi, no té res de català. D'origen madrileny, va aprendre català per a aquesta pel·lícula, i aquestes coses s'han d'agrair quan l'atac contra la nostra llengua i la "dificultat" per aprendre-la tenen la caradura de tirar-nos-ho a la cara. Els feixistes seran sempre feixistes, però ens volen fer creure que som nosaltres els intolerants. Aneu a cagar, home!

Així, tenim pel·lícula entretinguda, i simpàtica de veure, però alerta, té els seus moments de sang i fetge, també... Vet aquí, com deia, sembla el nostre Rambo.

ENGLISH TEACHER

Inspirat en la bona Abott Academy, vaig veure aquesta altra comèdia sobre l'educació (aquesta centrada ja en institut), i feia molt temps que estava en llista d'espera. Finalment, i no ho negarem, animat perquè era només (per ara) una sola temporada, l'he vist.

Així doncs, ens trobem en les històries viscudes per un professor de llengua (anglesa, clar) en un institut, que és gai. Cal fer aquesta especificació? Podríem dir que no caldria, que si el profe fos hetero, no ho hauria dit, etc. però és que el fet és que la seva orientació sexual és un dels punts que marca una de les trames de la temporada, és un tema recurrent en tots i cadascun dels capítols. I si us he de se sincer, gairebé és el tema central. L'educació està en un segon terme. Sense tenir res en contra, evidentment, la qüestió és que aquesta trama empatxava massa.

Apart d'aquest fil general i que apareixia sempre, cada un dels capítols tenia alguna trama diferent, ien aquest punt, n'hi havia demés interessant i d'altres no tant. Però passés el què passés, al final sempre hi havia algun aspecte que es relacionava amb la sexualitat (del profe sempre, i després s'afegien els altres). Els temes educatius, tot i aparèixer són totalment secundaris, o més aviat, terciaris i quaternaris. No són la prioritat de la sèrie, i pel cas que m'ocupa, com que potser era el què mem cridaria més l'atenció, m'he trobat més aviat orfe. Cer que quan sortia algun tema més educatiu, estava ben pensat i pujava l'interès, però com que es diluïa dins el capítol, em deixava a mitges. Fins i tot, he de dir que algunes situacions, el profe les resol des d'un aspecte totalment egoista, poc empàtic i poc educatiu. D0'aquí que pensi que justament aquest aspecte no era el principal pels creadors de la sèrie.

Així doncs, tot i que a cada capítol hi havia escenes o situacions que me provocaven un somriure o simplement em feien gràcia, sense cap mena de dubte, en el cas que n'hi hagi, no veuré les següents tempirades, no s'ho mereix.

HI HA ALGÚ ALLÀ FORA?

Vaig descobrir en Joan Anton Català en un sopar sota les estrelles de l'observatori Fabra per un regal pels meus 25 anys a l'escola (dels companys, eh? No us flipeu!) Un cop acabat el sopar en Joan Anton ens feia una xerrada molt interesant sobre algun tema d'astronomia. Si no recordo malament va ser sobre la carrera espacial. La seva explicació, la seva manera de parlar, de fer-se entendre, de connexió amb el públic van ser brutals, i a part de tenir un bon record d'aquell vespre, vaig començar a seguir-lo per les xarxes, ja que és molt actiu en elles i a la resta de mitjans.

Fa poquet va publicar un llibre que té el mateix nom que el programa de ràdio que fa cada setmana: Hi ha algú allà fora! I vaig pensar que amb l'experiència que tenia, podia ser una bona lectura, interessant i entretinguda, i més, a les portes del projecte de l'Univers a la classe.

Però no és or tot el que llueix. M'explico. És veritat, ha estat una lectura interessant, però no era exactament com m'esperava. No m'imaginava que fos tan científica. Explica moltes coses sobre la vida, l'origen de la vida, de l'univers, de la química... Que sí, que és molt interessant. Però em pensava que no seria tan seriosa (que això no vol dir que hagi d'explicar tonteries). De fet, en els peus de pàgina que van apareixent de tant en tant, és quan llegeixo el Joan Anton que esperava: amb humor, gràcia i capacitat de riure' d'un mateix. És evident que no pot escriure un llibre com aquest utilitzant aquest llenguatge, seria poc professional. Però bé, eren els moments més amens en estones plenes de noms químics, gasos i adn's.

Estic molt segur que els seus programes són plens de moments més planers, quan explica la ciència de manera lúdica i entenedora. Lògicament, el llibre ha d'anar molt més enllà. És un bon material per entendre tot el què envolta a la casualitat de per què existim, i quantes possibilitats hi ha de no estar sols, però les poques possibilitats que ens hi acabem adonant.

PALESTINA

És curiós i sorprenent que amb un tema com el de Palestina, en el blog hi hagi trobat tan poques referències explícites. Una, fa més de setze anys, titulada PAU, i una més recent, de fa poc més d'un any, criticant la hipocresia esportiva si comparem el tracte rebut per Rússia i per Israel. I el mes passat, la Flotilla.

Sorprenent perquè el temps que porta aquest conflicte enquistat, ha donat per fer força comentaris, i sorprenent també perquè és un conflicte que ha anat apareixent de diferents maneres al llarg de la meva vida. Aturades, manifestacions, actes a la classe o a l'escola, crits, empatia... Potser una de les coses més destacades és que el primer concert al qual vaig assistir quan era jove, quan feia 2n de BUP (amb 16 anys), va ser un de Lluís Llach al Palau d'Esports en solidaritat amb... PALESTINA!! Déu n'hi do! Recordo els nervis de ma mare per si els israelites feien alguna cosa... I mira'ls ara si en fan de coses: assassinar nens i nenes, dones, destruir hospitals, cases, escoles, deixar morir de fam a milers de persones innocents... Un genocidi amb totes les lletres. I el primer que em digui antisemita que se'n vagi a l'infern, perquè també he plorat pels morts de l'holocaust, no fotem. Com a persona humana, estic en contra de qualsevol mostra de feixisme i violència cap a qualsevol persona oprimida. Això vol dir que els que ho fan, no són persones sinó animals. Així de clar.

Tenia pendent fer una entrada per la Global Summud Flotilla, quan la van interceptar la setmana passada. Però bàsicament per mostrar la meva indignació per aquesta hipocresia que no només tenen els que manen. A veure, tot aquell rebuig que va haver quan els van detenir, aquell "Si aturen la Flotilla, ho aturem tot". DE debò? Sortim al carrer per la flotilla? Per què... sortir al carrer pels milers de morts? Pels 40000 (en són més) nens i nenes assassinats? No era prou motiu?

Res, que enmig d'una mena d'acord de pau (no em feu riure, si ve de part d'en Trump, això fa pudor de socarrim), segueix convocada una vaga general per Palestina. Tenim els típics aprofitats que diuen que hi ha altres motius per fer vaga. Sí, clar, però aquest és vàlid igualment, no? Si cal fer vaga per altres injustícies, es pot fer, ningú diu que no, però si us plau, no fem demagògia.

Personalment, seguiré cridant fort per Palestina i contra la barbàrie a la qual han estat sotmesos, ahir, avui i sempre. Per cert, també es convoquen aturades i manifestacions estudiantils. Per deixar-ho clar: una escola que té en el seu projecte educatiu el compromís social, el debat sobre el món, etc., que poc més de 5 estudiants siguin els que fan l'aturada de tots els que tenen, per mi és una vergonya i un fracàs com a escola.

Des del riu fins el mar, Palestina vencerà!