Per tal d'escriure aquesta entrada, he volgut mirar quan em vaig afegir a Twitter. Resulta que va ser l'abril de 2014, fa una mica més de cinc anys. I què? Doncs res. Amant com soc de les efemèrides, aquesta no l'he reconegut en cap mitjà, bàsicament perquè tant m'és. Llavors he pensat que hi ha gent que ho celebra amb icones o missatges, com si fos una gesta. A veure, és veritat que aquest bloc és ple de moments commemoratius cada vegada que faig algun número rodó, però crec que no és el mateix (què he de dir, no?) I penso que no és el mateix, perquè celebrar anys a Twitter és més que res, supervivència. Twitter té coses molt bones, ja que gràcies a ell puc accedir a articles o escrits que si no fos per ser-hi, me'ls perdria. I n'hi ha que són molt bons, utilitzant-ne algun educativament. Però també és veritat que és un espai on moltíssima gent aboca merda i més merda, insulta, menysprea... és horrorós. Hi ha qui diu que "Twitter treu el pitjor de cada persona" i una mica de raó té. He de reconèixer que jo alguna vegada se m'ha anat de les mans, però han estat faves comptades (per sort, però no per això no em fa patir).
Però el motiu real d'aquesta entrada no era pas aquest, sinó un altre dels missatges que proliferen sovint. Hi vaig pensar quan a través d'un "M'agrada" d'una persona seguida, arribava un tuit que deia: "Que gran, ja tinc 2.000 seguidors!". Però a veure... 2.000 seguidors... i què? Apart de fer créixer el teu ego, què vol dir exactament? Perquè d'aquests dos mil, quants et coneixen, quants t'importen o més ben dit, a quants els importes? És com els "amics" de facebook. De debò són amics? Quina manera de desvirtuar les paraules... Quin és el teu objectiu a twitter? Tenir seguidors? Per a... Bé, és igual. Hi ha vegades que twitter es fa pesat amb tants tuits per minut, però hi segueixo per no perdre'm aquestes perles que apareixen de tant en tant. No em puc imaginar com seria twitter seguint a tanta gent... seria per perdre's...
I sí, és veritat, algú em podria posar en dubte les mateixes qüestions amb aquest bloc. 1) Per què hi escric? 2) Per a qui escrius? 3) Saps que ningú et llegeix? I jo contestaria: 1)Hi escric perquè per a mi és una mica terapèutic, i d'aquí X anys em servirà de fil conductor de moltes coses viscudes. 2) Per a ningú en concret, o com a molt, per a mi. 3) M'és ben igual. No em condiciona per res el meu dia a dia, com sí sembla que pot angoixar a alguns tuitaires que només estan pendents de quants "likes" o "followers" tenen. Què hi farem... Cadascú és feliç amb el què vol...
Ja diuen moltes vegades que no hem de mirar el què fa l'equip rival, que nosaltres hem d'estar pel què hem d'estar. Però clar, no deixa de ser preocupant. No podem evitar pensaments crítics i/o negatius mentre veus com el Madrid es va gastant milions i milions fitxant jugadors estrelles, bons jugadors i apostes futures. És evident que ells han d'anar per aquí ja que la temporada passada es van quedar sense el seu millor jugador, han fet una lliga pèssima, quedant a molts punts del Barça, i els han fet fora de totes les competicions de forma prematura i dolorosa. I amb l'impresentable que tenen de president, l'única manera de sortir d'aquest pou és gastant-se diners.
Però allò que dèiem, no? És igual el què facin, nosaltres ens hem de centrar en el nostre equip. I clar, llavors és quan et desil·lusions. Per ara, només tenim confirmat el fitxatge d'en De Jong, però no és cap notícia; l'abril ja es va anunciar, no hi ha sorpreses... I en tots aquestes setmanes que portem des que es va acabar tot, què ha passat? Res de res? S'ha anunciat algun fitxatge engrescador? No. A veure, sí que hi ha hagut un moviment. En Cilessen ha marxat al València (normal, porter titular d'Holanda a la banqueta, no és molt profitós per ell ni per ningú). I l'hem intercanviat, gastant-se 35 milions amb l'ex-porter txè, Neto. Així doncs, ens hem gastat 35 milions per un porter suplent. #us felicitofills
I agafeu-vos fort, que darrerament sona el retorn d'en Neymar... Que i ell vol tornar, que si el vestidor ho veu bé... A veure, si va marxar, com va marxar... doncs que es foti, no? No el volem pas! Apart de ser una gran aposta de futur: tornar a tenir la davantera de fa tres anys. Això sí que seria avançar, eh? La por és que no surt ningú de la directiva a desmentir la notícia.
I de rerefons, el serial Griezman. Un que l'any passat va dir NO al Barça i ara sembla que serà que sí... No sé, gent... Això realment, no pinta bé.
I la qüestió final, si vam guanyar la Lliga amb solvència, serà que tenim un molt bon equip, no? per què cal tocar res? Doncs perquè tenint aquest equip, NOMÉS hem guanyat la lliga. Un altre desastre a la Champions i l'apatia de la final de copa (i d'alguns partits) fan que veure jugar el Barça no apassioni gens ni mica. Per això cal renovar una mica, però amb cara i ulls. I apostar per la Masia, que el cicle guanyador estava format per gent de la casa! El problema és que els últims anys la cantera no s'ha cuidat com abans... Així que toca esperar a veure com acaba el mercat de fitxatges i creuar els dits per tal que la nostra directiva no faci un Florentinazo. Però pinta malament, perquè d'inútils, en són un bon tros.
Des de l'11 de maig que no feia cap entrada amb l'etiqueta de Catalunya. I va ser per comentar un 2 de maig. Gairebé dos mesos. I no serà perquè no han passat coses en aquestes setmanes. Breu reflexió sobre algunes d'elles:
tema banal, entre cometes. Més aviat d'autoestima com a nació que no pas de l'actualitat política del moment. aquesta l'hem d'anar a buscar al
- Hi ha hagut unes altres eleccions, les municipals. Mentre es discuteixen encara entre qui ha tret més vots, qui ha pujat, qui té més alcaldies... hem vist pactes entre partits independentistes amb constitucionalistes (VERGONYA!), si ens centrem en Barcelona, vam viure una nit electoral en què ERC va guanyar per molt poc, però empatant amb regidors amb els comuns. I què ha passat? Doncs que després de celebrar tenir un alcalde independentista, La Colau s'ha venut als fatxes, i amb els vots del PSOE i de C's encarnats en Manuel Valls, s'ha fet de nou amb l'alcaldia. U) Per molta cara de pena que fes l'alcaldessa, les coses com són. Ho és gràcies als vots de la gent a qui teòricament ella volia fer fora de la societat. Diguem que molt coherent no és. I 2) Esquerra va treballant per ampliar la base, i s'ha quedat amb un pam de nas, ja que la base se l'ha menjat amb patates.
- Hem viscut el final de l'ignominiós judici als presos polítics. hem pogut sentir les seves darreres paraules plenes de força, emoció i sentit, sent escoltats per una colla de descerebrats que tenen la sentència escrita des del primer dia. Avui han tornat a les presons catalanes. No és casa seva, on haurien de ser, però estan més a prop per a les seves famílies.
- També hi ha hagut eleccions europees. Van tenir una participació rècords, i a Catalunya va guanyar el president Puigdemont. Llàstima que van aconseguir dos diputats i no tres com hauria estat genial. Ara bé, els jutges imparcials d'Espanya els volen impedir exercir. Vergonya!
- I per últim, seguim espectadors desesperats davant la inoperància dels nostres polítics, incapaços de tirar endavant el país i de trobar la unitat per tal d'anar plegats cap a l'únic objectiu pel qual els vam votar, la independència. Fan llàstima, però no és malauradament cap novetat. Ja fa temps que en fan, de llàstima. I sembla que tenen pensat seguir així. Vergonya! I que no em vinguin en què no ens hem de criticar entre nosaltres. No, no... els critico a tots, perquè tots estan fent pena! L'únic que pot canvia la situació serà la condemna als presos.Si quan això passi, som incapaços d'aixecar-nos com a poble i petar-ho tot, és que no ens mereixem ser lliures. creuem els dits.
Em sap greu no haver dedicat cap línia encara al mundial de futbol que s'està celebrant a França amb les seleccions femenines. aquesta parada d bloc ha coincidit amb la fase de grups sencera i l'inici dels vuitens de final.
Ara ja estan enllestits els emparellaments de quarts de final. Primer de tot cal dir que clar, fa quatre anys ni sabia que es jugava aquest mundial. Gràcies a haver obert els ulls amb el Barça femení, aquest any seguim els partits, coneixem les seleccions que juguen, moltes jugadores, tenim l'àlbum de cromos i fins i tot hem fet una porra!!
Les vuit seleccions que s'enfrontaran a partir de dijous són: Anglaterra i Noruega; França i Estats Units; Itàlia i Holanda; Alemanya i Suècia. Com a la Champions femenina, ha quedat una part del quadre molt potent, amb quatre de les millors (a més hi havia Brasil i Espanya), mentre que a l'altra banda, la teoria diu que la cosa està fàcilment entre Holanda i Alemanya. Fins a aquest moments hem vist partits interessants, però sobretot molt emocionants. Hi ha hagut molts penals xiulats, molta utilització del VAR, que ha desesperat força a algunes seleccions, però la que més, Camerún, que va estar a punt de marxar del camp indignades, quan malauradament, amb el VAR, la fiabilitat és molt alta.
Podríem esperar grans noms, però per ara estan força repartits. Ens esperarem al final per poder parlar de les millors jugadores que haurem vist. I ara mateix, favorita! A la porra hi tinc els USA, actuals campiones i màquines esportives. Van començar clavant un 13 a 0 a Tailàndia, però després ja els a costar molt guanyar a Suècia i Xile. A vuitens van eliminar Espanya, però per 2 a 1 i els dos gols de penal. Així que una de dos, o no són tan potents o estan a mig gas per poder arribar a tope a semifinals i final. Parlant de les espanyoles, han arribat més lluny que mai, però a part de trobar-se amb les campiones, els ha mancat gol. Van marcar 3 a Nigèria (dos de penal) i després cap a Xina ni Alemanya. Ara bé, les coses com siguin, van jugar molt bé contra els USA tot i perdre. Però què hi farem... eliminades! PAM!
Noruega i Anglaterra, està força igualat, tot i que Anglaterra és de les que està jugant millor de totes les que hem vist, mentre que Noruega, sense Heldelberg, s'encomanen a la nova jugadora del Barça, Graham, que ho fa força bé, però sola no se'n sortirà. França i Estats Units, ja està considerada la final anticipada. Les franceses, com a amfitriones, han desplegat un molt bon joc, tot i que no han mostrat tanta superioritat com tenen (igual que les ianquis) Veurem què passarà... Holanda té Martens i un bon equip (campiones de l'Eurocopa de fa dos anys), per tant haurien de passar, però Itàlia s'ha convertit en l'equip revelació. Ningú comptava amb elles, i ja estan a quarts! Alemanya sempre hi és, i és qui ho té més fàcil per arribarà a semifinals. Bé, seguirem expectants a com es va desenvolupant...
Al voltant de 650 pàgines té "Cançó de sang i or" d'en Jordi Molist. És igual, com si en tingués 1000! M'ha encantat. Ja no caldria dir res més. L'autor ens apropa a la figura de Pere, fill de Jaume I el conqueridor. Els anys previs a ser el rei de Catalunya i Aragó, i els primers anys de regnat, quan ha d'acabar primer amb els nobles rebels del seu propi regne, fins a la gran gesta que duu a terme per venjar diverses morts i traïcions a la seva família i a la seva dona, legítima reina de Sicília, en poder de Cales d'Anjou. Veiem també la figura d'en Roger de Llúria i com apareixen els almogàvers a la història del nostre país.
S'ha convertit en la millor lectura d'aquest any! Feia temps que no llegia novel·la històrica, i aquest any ja és el segon que llegeixo després de "El dia que Barcelona va morir".
Està escrit de manera súper amena pel lector. És súperfàcil entra a la història, seguir la trama i identificar-te amb gairebé tots els personatges que apareixen. La veritat és que he xalat molt i aquests últims dies, l'agafava cada dos per tres per poder seguir el fil i veure com s'anava desenvolupant. Tot i que és ficció històrica, el rerefons no es pot canviar, així que és una manera molt fàcil de conèixer part de la història de Catalunya.
Et fas a la idea del complicat que era viure en aquells temps. si naixies noble, tenies molts números per morir en qualsevol de les mil guerres que hi havia. Si naixies pagès, estaves sotmès a la injustícia dels nobles que feien amb tu el què volien. Com que va canviant el punt de vista de qui parla a cada capítol, et pots ficar a la pell de molts personatges, i així revius el què passa dins la cort, al costat mateix de Jaume I; o en els inicis dels almogàvers i la seva forma de viure i lluitar; o veus els embolics i traïcions dels mandataris de l'església com es venien al millor cavall, en aquest cas els francesos...Realment, si n'hi ha hagut de sang a la nostra història...
Cal dir que després de llegir altres novel·les de l'autor, "Promet-me que seràs lliure" i "Temps de cendres", aquesta vegada sembla clara, tot i que potser m'equivoco, alguna influència de Joc de trons. Per començar, el títol, que recorda a "Cançó de foc i gel", o "Foc i sang". El lema "Si guanyes vius, si perds mors", també recorda al de la saga de George RR.Martin. També el booktrailer del llibre té una música com la de la sèrie (per cert.. en castellà? No crec que els espanyols entenguin el llibre, no s'ho creuran).
Però tant és, com que a mi també m'agrada, doncs endavant i desperta ferro!!! Ara parlo sense saber-ho, però fa la pinta de ser una primera part. Ens quedem amb les ganes de saber com evoluciona el destí del ei Pere, la seva dona i tota la cort. En volem més!!!
Les vacances han començat amb una sessió de cinema familiar. L'escollida va ser la quarta pel·lícula de Toy story. La saga és força coneguda, va representar la irrupció de Pixar en el món de l'animació i va ser un fenomen de masses molt bèstia. Disney com no, ho va absorbir com va absorbint totes les franquícies més famoses de Hollywood.
Ara ja feia força anys de Toy story 3. Semblava que amb la marxa de l'Andy a la universitat, s'havien acabat les aventures de les seves joguines. Però ai las! Com diuen els castellans, "Poderoso caballero es don dinero", així que és igual els anys que faci, si cal fer una quarta part, doncs la fem i ja està. I aquesta setmana passada es va estrenar. Com no podia ser d'altra manera, en veure que la feien en català a 'Heron City (que ara es diu Som Multiespai), cap a allà hi vam anar. Segon dia de projecció, i sala pràcticament buida... Visca la gent que va a veure cinema en català!!. Si algun dia deixem Roquetes, veurem si seguim desplaçant-nos fins a aquí per veure-ho en català. Bé, segur que no caldrà perquè com que ja serem independents, tots els cinemes seran en català... 🙈
Anem per la peli. La pregunta que ens fem sempre quan veiem una segona, tercera, quarta, setena part és la mateixa: "Calia?" I normalment la resposta és també sempre la mateixa: "NO". Però ja que hi som, doncs què ens ha semblat? A veure, pel·lícula de dissabte per la tarda, per passar una estona divertida i entretinguda. Amb moments divertits dins una trama ben senzilla. La nova nena de les joguines, crea un ninotet fent manualitats i aquest també pren vida amb les joguines. El fet de considerar-se brossa contínuament, provoca la separació d'en Woody de la resta, i a partir d'aquí, es va desenvolupant la història amb retrobaments i aventures diverses. Rius de tant en tant, i surt relaxat del cinema. Prou. Si algú vol veure alguna cosa més, no seria aquesta la pel·lícula escollida. Però per divertir-se uns minuts, doncs cola. En el fons, les joguines de Toy Story ja són part de la nostra cultura cinèfila, i ens fa gràcia veure'ls en acció.
La darrera setmana del curs escolar acostuma a ser molt intensa. S'ajunta l'estrés per tenir tot llest, preparacions de dies finals, elaboració d'àlbums amb les feines, els informes en totes les seves versions fets, impresos signats i ensobrats... És una autèntica bogeria!
Per acabar-ho de complicar, aquest any hi havia una excursió el dimarts i el dijous es feia la gimcana que no e va fer el maig per culpa de la pluja. Això reduïa el temps a fer totes les feines a gairebé la meitat. Però tot i això, com no podia ser d'una altra manera, hem arribat a tot. Un dels canvis més grans d l'últim dia és la substitució de L'hora dels adéus per una cançó amb lletra pròpia del mestre de música. Es veu que no es volia fer la cançó tradicional perquè "els nens no la saben". Bé, doncs... no sé... se'ls ensenya, no? Mai he entès perquè aquesta queixa anual no ha anat acompanyada del fet de poder ensenyar als nens com és. La qüestió és que se'ls ha ensenyat una de nova. A veure, va quedar molt i molt bé, amb primària cantant i infantil ballant-la. Va ser molt xulo! Però segur que es podia haver fet L'hora dels adéus just a continuació (sense anar és lluny, els de sisè la van improvisar). I ja està, un nou curs acabat... i el que ve, serà el número 25... renoi, es diu aviat, això... Em sembla que hi ha algú per aquí a la vora que s'està fent gran... Bé, però abans de tot això, un nou estiu, amb incògnites encara del què farem, però amb canvis segurs. No comença amb la tradicional revetlla amb els Geganters i Timbalers com els altres anys (l'any que ve segur que sí, ja ho veureu...) Hi haurà altres coses novedoses, potser les anirem comentant... Deixo el vídeo de la cançó que ha servit per fer el final de curs, en una versió feta per un cor infantil d'enveja segura.
Com ja comentava en l'entrada ELS MESOS PROLÍFICS juny és un dels mesos en què escric menys en aquest bloc. Aquest any, duia un bon ritme (excepte el pírric febrer), però han passat 3 setmanes senceres en blanc. Ens trobem a la segona quinzena de juny i obro de nou la paradeta. I no serà per falta de coses a dir, hi ha uns quants títols pendents als esborranys... Potser el què caldria seria fer-ne un parlant de l'immoral que és l'estrès d'un final de curs. Sense temps per res, capficat en les mil i una coses a fer, pendent de si no s'arriba a temps... I tot amenitzat amb altres imprevistos que encara et destaroten més! Bé, sigui com sigui, queden cinc dies lectius amb canalla; es veu ja el final. Així que segurament de mica en mica anirem recuperant el temps blocaire perdut. Sí, ho sé, no l'importa a ningú... però per mi és terapèutic! Ens veiem per aquí!
