ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.

SURT LA VENA

Diuen que quan ets mestre, ho ets 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Algú podria dir "els bons mestres", ja que cada vegada n'hi ha més que funcionen estil funcionarat. I altres dirien que no és sana aquesta dedicació. Sigui com sigui, avui he viscut en pròpia carn (o més aviat ment) aquesta frase feta.

Situació, fent cinta al gimnàs. Només aquesta frase ja és digna de ser revisada. Poc se'n parla d'aquestes vint-i-nou setmanes seguides anant al gimnàs almenys una vegada. Sent com soc, és una gesta estratosfèrica i d'una altre planeta. Caldria veure si serveix d'alguna cosa (crec que és "placebo" totalment). D'aquestes 29, 21 han sigut dos dies, oju!!!

Bé, tornem al tema que ens ocupa. Quan estic a la cinta en cap de setmana, a la pista de baix hi ha partits de bàsquet (també es fa volei, però sempre he coincidit amb el bàsquet). Avui jugaven dos equips que semblaven de 1r-2n d'ESO, tot i que físicament, alguns se'ls veia encara de primària. Només començar, ja es veia l'entrenador de l'equip de fora, molt nerviós, cridaner, exigint, etc... D'aquells que sembla que estigui jugant la final de la Champions. Enfadant-se, fent gestos de descontent, etc... El súmmum ha arribar quan en una pilota perduda, es gira i li fot un cop de peu a les motxilles dels nanos. Des d'allà on estava, em surt fer algun comentari tipus "Què fots" o "Xuta la teva bossa". Com que estic amb auriculars, no sé el volum de les meves paraules, que per mi han estat un xiuxiueig. Però el senyor del costat, em pica l'espatlla, i resulta que era un pare d'escola, d'algun noi/a, de fa molts anys. Crec que era noia i de l'altra classe, però clarament jo sabia que ho era, i ell a mi també em coneixia. Em diu. "T'ha sortit la vena de mestre, eh?" I entre esbufecs de l'esforç, comentem que no poden ser aquestes actituds en els adults responsables dels nanos.

Jo vaig més enllà. Us imagineu un mestre xutant enfadat una motxilla d'un nen? La que es podria "liar", no? Perquè els entrenadors se'ls permeten aquestes actituds? Perquè és un esport i és "normal"? Després ens estranyem de les actituds dels nens, i sí, parlo en masculí a posta. Seria interessant comprovar quina relació hi ha entre els nens més conflictius a les escoles amb si fan o no esport competitiu extraescolar, bàsicament futbol o bàsquet. Crec que hi hauria una relació força evident. Però ui... no entris aquí... És imprescindible que els nanos facin esport, però qui controla les actituds dels entrenadors? (Un altre dia parlem de les actituds de pares i mares, que també hi ha tema).

Així que sí, m'ha sortit la vena educativa quan he vist aquestes actuacions. Ara, a desconnectar un altre cop. Ai no que he de corregir.

ARTEMIS I ISS

Després de molts anys parlant-ne, preparant-ho i posposant-ho, finalment s'ha enlairat l'Artemis II en direcció a la lluna. Encara falten dos o tres anys per tornar a trepitjar el nostre satèl·lit, però és evident que l'èxit d'aquesta missió pot donar a les a tornar-hi i aconseguir-ho. 

Recordo quan fa dos anys, a la visita a la Citté de l'Space, ja em vaig entretenir en les sales que parlaven d'Artemis. A més, justament aquest any, com que a tercer es fa el projecte de l'espai, una de les novetats ha estat parlar i fer seguiment del projecte. Alguns alumnes estaven al cas quan es van anul·lar els dos primers intents. A final, la sortida ha caigut en vacances, però res m'agradaria més que algun nen o nena m'ho comentés quan ens veiem de nou el dimarts. A més, justament serà llavors quan estaran donant la vola a la lluna, i alguna cosa veurem per la pantalla de la classe.

La partida del coet estava prevista per la nit de dimecres a dijous, a les 0:24h hora catalana. Van ser només uns minuts més tard, però allà estava, despert, per veure aquest inici de viatge. En la meva memòria, l'única vegada que soc conscient d'haver presenciat un enlairament de coet de la NASA. va ser el 1986, la tragèdia del Challenger. Ho tinc força gravat a la retina aquell moment. Amb el cor encongit, seguia els primers minuts d'enlairament, aquest cop més exitosos. La llàstima és que tot sigui fet majoritàriament pels USA, amb el seu porc podrit de president.

Aquests dies estarem pendents del viatge i des seus astronautes, amb la primera dona i el primer negre a la tripulació, cosa que repetiran a la missió d'Artemis IV, que és la destinada a tornar a trepitjar la lluna. Serà doncs, un any astronòmicament important. Després d'Artemis, tenim l'eclipsi de sol total a Catalunya el proper 12 d'agost. I la setmana passada vam tenir una cirereta a les convis. La segona nit es veia el cel molt bé, i vam poder veure perfectament Júpiter, algunes constel·lacions, i... la ISS!!! Va passar per sobre nostre i ens va proporcionar un moment molt emocionant!

GARROTXA

Catalunya té 42 comarques. Podria dir que possiblement hi he passat per totes, i en algunes d'elles hi he fet estada. Per si de cas, no ho penso tampoc comprovar. La qüestió és que entre totes les comarques, n'hi ha algunes que no passa un any que per motius ben diversos, hi passo o hi torno a passar. La Garrotxa és un d'ells.

Per la comarca volcànica hi he passat estius de vacances i visites esporàdiques; colònies d'estiu i caps de setmana; excursions d'un dia, caminades i fins i tot bicicletades; cal afegir-hi una boda i tot! Olot, la capital, però Santa Pau, Besalú, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Mieres, Joanetes, Sant Feliu de Pallerols, Els Hostalets d'en Bas... aquestes serien totes les poblacions que, en menor o major grau hi he passat una estona.

Les estades més llagues han estat tres estius de vacances i evidentment, les colònies. I aquests dies passat hi vam tornar. La casa dels Arcs va rebre la meva visita per segona vegada. Llunyà queda el 2004, amb les colònies de Món Jove sobre els déus i deesses de l'Antiga Grècia, unes colònies que van significar el començament de l'època de vaques grasses al grup de lleure. Aquest cop eren els tres dies amb l'escola. I sí, els entorns molt bonics, però la casa era molt semblant a la de 20 anys enrere. No cau a trossos però no s'ha fet cap reforma important, almenys visible. I què voleu que us digui, a la meva edat, les cases haurien d'oferir un servei més digne als equips de mestres, ja que són ells qui decideixen tornar o no a aquela casa, i per tant, se'ls ha de cuidar bé.

Dins dels tres dies he pogut tornar a a passejar per la Fageda d'en Jordà, un dels 10 llocs més bonics del país (llàstima que va ser entrar i sortir); vaig tornar al cràter del volcà de Santa Margarida, sempre tan impressionant; i vaig poder observar els estrats del volcà Croscat. Si no fos perquè està tan lluny, és la millor opció pels de 5è quan fan el projecte de geologia, però és massa autocar per un dia. I com no, excursioneta fins a Santa Pau. El meu nou estatus no em va permetre passejar pel nucli medieval, però caminar per aquells carrers, i sobretot, la vista des del mirador és magnífica.

Qui sap si tornaré a la garrotxa. Bé, sí que se sap. Si no hi ha cap sorpresa desagradable, segur que tard o d'hora hi torno. No sé quan ni perquè, però que hi tronaré, segur. Potser estaria bé conèixer altres entorns d la comarca; ja ho veurem...

ELS PÒSTITS DEL SENYOR NOHISOC

Després de La biblioteca secreta de l'Amy i El llibre perdut, ha arribat el torn a un nou llibre de literatura infantil per valorar a seva possible lectura a l'escola. Aquest ha estat els pòstits del senyor Nohisoc, de la Tina Vallès que ha arribat recomanat també per un company, com va passar amb La catastròfica visita al zoo. L'objectiu era diferent, els destinataris són diferents, i per tant l'opinió també és diferent.

Ens trobem amb la història d'una nena de tercer de primària que ha de fer un treball escolar sobre un ofici, i decideix fer-lo sobre el seu nou veí, un home misteriós, que no se sap qui és ni què fa, i que es comença a comunicar amb ell a través de pòstits que es van deixant a les seves portes respectives. Al final s'acaben coneixent i presentant el seu ofici, el de corrector. S'estableix una relació divertida i aquest intercanvi és en estones divertit. 

Aconsegueix doncs, ser una lectura agradable i també aporta intriga per tal d'esbrinar quin és l'ofici. També té la seva part seriosa, ja que posa damunt la taula el tema de les depressions dels adults. Hi passa per sobre, però esta allà, i en una lectura comentada seria un dels temes. Els capítols que porten les preguntes de l'entrevista que li farà la nena al corrector també aporten exemples per tal de fer entrevistes, un tema important a l'escola però que sempre s'acaba fent de qualsevol manera. Bé, sempre, no. Aporta també una visió diferent del gran tema de la realització d'un llibre, i ensenya als nens i nenes que darrere un llibre hi ha molta gent i molta feina.

Si finalment es converteix en el llibre de lectura, ara mateix no ho sé, perquè el veig més útil per motivar el tema de l'entrevista, que no és pas per nosaltres. Però evidentment, pot servir de lectura comuna sense dubte.

SOBREVIURE AL CARNESTOLTES

Hi ha alguna cosa pitjor en aquesta societat que no agradar-te el Carnestoltes? Sí, que no t'agradi el Carnestoltes i siguis mestre. No sé... a veure... penso que per ser mestre, a part de les qualitats com a persona que has de tenir (i que malauradament no és del tot habitual), hi ha tots uns temes de didàctica i aprenentatge que teòricament, a la facultat de Magisteri t'ho ensenyen per poder exercir, a més a més de coneixements bàsics de psicologia humana. Però enlloc diu que hagi de ser requisit indispensable ser un fanàtic de les disfresses i d'aquesta festa en concret.

Però any rere any arriba el febrer i amb ell aquesta diada, o més ben dit, aquesta setmana boja que, encara que no t'agradi, entens que a la majoria de nens i nens els apassioni i que sigui una celebració a l'escola. Però a partir d'aquí, ja apareixen altres connotacions a tenir en compte. Els mestres som artistes en el "fer veure", i clar, en aquest cas, has de "fer veure" que t'agrada o simplement, acceptar-la i mirar de sobreviure. Però crec que és important que la gent adulta tingui clar que no tots i totes pensem el mateix en res, i per consegüent, en una frivolitat com aquesta encara menys. Per gent adulta s'entén pares i mares que pensen que ens ho passem bé fent això, i la resta de mestres que també gaudeixen i se senten superiors per ser més "divertits". Si per divertits vol dir disfressar-se per Carnestoltes, més val que pleguem.

Cada any quan arriba la festa, hi ha polèmica. Si no és per una cosa, és per una altra. I aquest any no podia ser una excepció. El tancament de les escoles degut a l'emergència pel vent va provocar que el dijous no es pogués fer la consigna del complement lliure. Atureu les màquines! Salveu nens i dones primer! Houston, tenim un problema! Rei Príam, hi ha un cavall de fusta gegant davant la porta! A veure... estem parlant d'una consigna! Si s'hagués anul·lat el dia de la festa, encara podríem debatre i dialogar, però una consigna??? Als nens els fa il·lusió disfressar-se (Que no ho fan divendres? Que no hi ha rues a tots els barris de Catalunya?) Davant un imprevist, s'ha d'ensenyar als nostres infants a gestionar la frustració, superar els obstacles... però si el què fem és negar-los aquest dret i canviar-ho per tal que estiguin contents, quin favor els estem fent? Després molts mestres ens omplim la boca de la frase "ha d'aprendre a tolerar la frustració"... Recórxolis! Si nosaltres mateixos som els que els fotem dins la bombolla, no fos cas que es frustrin! Res sorprenent, després dels informes on no pots utilitzar l'adverbi negatiu i altres estupideses per l'estil. I mentre cada vegada tenim més mostres del mal que fa la sobreprotecció, nosaltres, dues tasses!

Fem dels esdeveniments del món una oportunitat educativa. Vet aquí una de les fal·làcies més grans que podem trobar en els centres educatius. No tots, és clar, però n'hi ha que es cobreixen de glòria. Així que res, aguantem el dia d'avui, però aquest cop no amb un somriure de complicitat ni hipocresia. Ja vindran les destrals un dia d'aquests i tal dia farà un any.

VAGA PER...

Dimecres va haver una vaga força seguida, potser de les més seguides últimament a l'escola pública. Fa temps que es reclamen millores a educació, millores que no acaben d'arribar. Hi havia 4 grans demandes: augment del salari dels docents, baixada de les ràtios, menys burrocràcia i ajudes per l'atenció a la diversitat. Que curiós... quines demandes què fan a la pública més curioses... perquè... no sé jo, però la majoria de les concertades no elitistes ho firmem totes. Jo personalment, són quatre de les demandes que jo posaria entre les cinc més importants ara mateix.

Llavors, per què només va fer vaga la pública? Doncs pel de sempre, perquè som un país de pandereta, som una colla d'incompetents governats i representats per gent que només pensa en el seu gaudi i perpetuar el sistema desastrós actual. Ja els hi va bé, que tot sigui una merda, i van fent, cridant ara per aquí, ara per allà, fent veure que els importa alguna cosa, en aquest cas, l'educació dels nens i nenes.

Ja quan es va fer aquella ridícula manifestació en dissabte (perquè fer-ho en dissabte és llastimós) ja es van diferenciar per una banda la pública i per l'altra la concertada. No volem el mateix? I aquest dimecres, els sindicats de la concertada van dir que aquesta vaga era de la pública, que ells ja havien aconseguit uns pactes amb el departament, blablabla... Separació, més separació. AIxò no treu que l'odi que tenen alguns mestres de la pública als de la concertada sigui una malaltia psicològica que al meu parer, els incapacita per la seva feina. Van de "progres", però a la concertada hi ha mestres anti-sistema i a la pública n'hi ha de VOX, així que no em vagin d'especials, que d'imbècils i menyspreables en tenim tant en unes escoles com en les altres. Generalitzar a tota la concertada és classista, populista i més -ista que no direm.

Tornant al tema, això em recorda a l'1 d'octubre. Ens unim escoles dels dos sistemes per aconseguir la millora educativa que volem, i un cop aconseguit, cadascú fa el què vulgui i santes pasqües. L'1 d'octubre es va assolir per la unió de tots els partits. Aconsegueixes la independència, i després,, un cop assolida, tornes a diferenciar dretes i esquerres. Aquí igual. Però no. Aquí ja d'entrada no ens unim per aconseguir res. Us imagineu vaga escolar de TOTES les escoles? (ja compto que les d'ultradreta i feixistes no entren aquí) Totes les escoles tancades amb només els mestres de serveis mínims? I no un dia, uns quants? El daltabaix a la societat seria dels històrics. Però clar, no interessa. I com que als sindicats no els interessa això, la conclusió és que no volen aconseguir aquelles millores. Fan soroll per no res, perquè saben que així, només la meitat, no aconseguiran res, o simplement engrunes, l'estil habitual dels catalans i catalanes. És un calc de la política catalana a Madrid, així que fins que no ens unim de debò, farem riure, farem el ridícul, i a sobre, encara tindrem més famílies en contra enlloc d'al costat.

FA 10 ANYS, 2016

Tanquem la revisió anual fins l'any que va amb l'any 2016, el més recent respecte els altres. Començo l'entrada sense cap idea concreta sobre els fets d'aquell any. Dels acabats en sis, tenim un parell que no van ser massa reeixits i un tercer sense pena ni glòria. què ens va deparar el 2016? Ens animarà per tenir bones sensacions pel 2026 o serà també un bluf, cosa que ens farà patir per l'any que acabem de començar? L'any dels 43 anys. És que realment els anys acabats en 3, ja són de per sí poc atractius.

En aquell moment no ho sabia, però seria l'última vegada que estaria a tercer durant els propers gairebé deu anys, i el grup amb qui ho faria era especialment potent. El fet de saber que tenia un grup que m'absorbiria emocionalment molt, em va fer deixar totes les "extraescolars" del moment: els timbalers i l'ANC. Però vaig descobrir que m'era molt difícil estar-me sense fer res, i vaig incorporar-me a Twocats pel Gospel a finals d'aquell any (amb prova de veu inclosa, tot i que crec que la manca d'homes m'hauria fet entrar encara que cantés malament).

Tornant a l'escola, cada vegada pren més forma el canvi metodològic, i cada vegada es veuen més les diferències entre les dues velocitats dins el claustre. Per acabar-ho d'adobar, l'activitat de l'esquiada fa saltar les "xispes" i es converteix en un dels moments més surrealistes i denigrants, ja que tot el claustre VOTA si s'ha de fer o no, quan altres coses que fan altres cursos no es voten pas. La desafecció augmenta exponencialment. Començo a posar en dubte si l'escola mereix Pit i Pana, però seguim.

Alegries doncs, no massa. Arriba el cotxe, el Barça fa doblet, primeres colònies del MEC... però poca cosa més. Així, realment, sembla que els anys acabats en 6 no són especialment alegres o destaquen pels esdeveniments més bonics. En canvi, sí destaquen perquè són anys en què tanco etapes (Esplai, Pineta, Martínez de la Rosa, colònies d'estiu, ANC, Timbalers...) Renoi. S'acabarà res aquest any? Fotut, perquè tampoc és que estigui en massa fronts... Però en contrapartida, també són anys que començo coses noves com castells, Twocats, Roquetes... així que estic intrigat per aquest nou any.

Tornant al 2016, només recordar que va ser l'any en què Carles Puigdemont es convertia en President i de mica en mica es va accelerant el procés que culminaria l'any següent. A l'altra banda de l'oceà, també arribava al poder per primer cop el Donald Trump, un fet sorprenent, però no tant com que anys després ho tornés a ser.

FA 20 ANYS, 2006

El 2006 sembla que trenca aquesta mala ratxa dels anys acabats en sis. Un cop repassat, no és que fos una meravella, sinó que és un any molt lineal, amb dos punts molt importants i que són els essencials d'aquells mesos, però la resta són molt bàsics. Hi ha poques coses negatives (o molt negatives) i tot plegat deixa l'any en què un servidor ja tenia 3ls anys de Crist... i encara anava de colònies.

Podem començar per aquí. De mica en mica tocava anar deixant la meva aportació a Món Jove, però no s'acaba de produir del tot. Per fer una prèvia, aquell estiu ja no m'encarrego de les colònies, sinó que estic a l'equip de campaments amb els de 1r i 2n d'ESO. Al mateix lloc, les mateixes dates, però amb un funcionament apart dels de la majoria. En aquell moment ja era oficial que aquell seria el meu últim estiu de colònies... o no! Però segurament el més important és l'arribada d'un nou monitor que amb la seva energia i positivisme evita que caiguem en la inèrcia i en l'autocomplaença, fundant el grup dels intrèpids que ens va dur a fer una comunitat de monitors de molt bon record encara, i imprescindible per la celebració dels 10 anys de Món Jove dos anys després. Paral·lelament, a la feina no hi havia massa canvis, començant de nou un tercer que seria un dels més estimats, però a nivell intern, comencen a sortir més friccions. 

L'altre fet que marcaria aquell 2006 com una efemèride per recordar, és el marxar de Martínez de la Rosa per instal·lar-nos a Roquetes. L'exili, en vam dir, un exili que llavors no ho sabíem, però que duraria disset anys. No va ser un canvi fàcil, ni un inici fàcil (per l'entorn, pels viatges en metro fins a Canyelles, per la filtració d'aigua...) però amb les seves coses bones i dolentes, va ser la nostra llar durant molt temps i hi vam viure fets importantíssims de la nostra vida.

Apart d'aquests dos fets, la resta de fets, com deia a la introducció, molt planers (un primer taller de gospel que no sabia on em duria, algun ensurt de malalties familiars, 50 anys de casats de mons pares, estiu tranquil)... I el Barça? Ah, ostres, és veritat! El Barça molt bé, vam tornar a guanyar la Champions després de tants anys! Beletti president, Catalunya independent!

Per cert, i els castells? Venia de dos anys de cap de colla... i què va passar? Doncs en general no va ser un any massa bo. Va estar marcat per un concurs pèssim, on va caure absolutament tot, un concurs que encara avui es recorda, però ara amb un somriure anecdòtic, però en aquell moment va ser un drama. Però bé, va servir, per seguir treballant per assolir millors èpoques, és a dir, com sempre.

A Catalunya tenim el tema estatut fent xup xup. Se'n fa el referèndum, el Zapatero diu el seu famós "apoyaré", es proclama i el PP inicia la seva croada anti-Catalunya acara descoberta. A les eleccions, es nomena president a un nou-català, José Montilla.

I no podem oblidar que aquell 2006, Plutó deixa de ser considerat planeta. Don't forget.

FA 30 ANYS, 1996

Si a l'entrada del 1986 comentava que aquell any no havia sigut cap meravella, en el resum del 1996 que tinc ben amagat, apareix una frase al final que diu: "En general, any pèssim". Ostres... Quines paraules més contundents... De debò va ser tan dolent? Ja portem dos de dos, quines males vibracions ara mateix per a aquest 2026...

Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.

El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.

Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.

Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no...  És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.

DONA ASTRONAUTA

El 25 de novembre va donar pas a un nou dia de reivindicació per l'eliminació de la violència contra les dones. A l'escola, li dediquem una bona estona, algunes reflexions, accions per tal de conscienciar els nens i nenes sobre la igualtat de gènere. 

L'activitat realitzada a tercer em confirma el què ja fa temps que penso sobre tot aquest tema. Hem estat molts anys treballant l'empoderament de la dona, i ep, no ens podem adormir. Però actualment, el focus d'interès ha d'estar en un altre punt. M'explico. Les nostres nenes estan força empoderades. De fet, en la nostra activitat, on havien de pensar com serien les vides de dos embrions (un amb nom de nen i l'altre de nena). El grup que feia la vida de la nena la van fer científica i astronauta. Elles (i ells) tenen clar que les noies poden aspirar a qualsevol feina, no hi ha límit. I exemples com aquest, un munt els últims anys. El problema és que quan arriben a l'adolescència, s'obliden de tot i passen a autoconvertir-se en persones destinades a maquillar-se i agradar els nois (generalització, però és així).

El focus però, cal posar-lo en la visió masculina dels nens. Ells segueixen veient-se esportistes, xulos, agressius... algun nen va arribar a dir que el seu "noi" seria un assassí. Mentre elles es veuen capaces de tot, ells estan encara al paleolític. Aquí està el tema, aquest és el punt que cal canviar, ja que els nens estan assumint un rol totalment mascle patriarcal, on no hi ha lloc per les emocions i les cures. La feina està aquí, i no tant en elles. Alguna cosa està passant en els nens, a nivell d'aprenentatge, actitud i metodologia. Està passant davant dels nostres nassos i la gran majoria dels educadors no ho veuen o no ho volen veure. Cal canviar el model d'home, perquè si no, serà difícil optar a cap transformació.

EL LLIBRE PERDUT

El retorn a 3r de primària fa que deixi de banda L'Amy i la biblioteca secreta, la lectura que es feia a sisè, per fer-ne una de nova. Es tracta de "El llibre perdut", la primera part d'una sèrie de quatre llibres amb una mateixa problemàtica de fons: Alguna cosa ha passat amb els llibres; un de boníssim que estava a punt de sortir a la venda, li han desaparegut totes les paraules i s'ha quedat en blanc, mentre que els llibres clàssics apareixen amb les històries canviades. En el cas que ens ocupa, el capità Garfi porta una pistola làser i en Peter Pan no guanya la batalla final. Els protagonistes, dos germans fanàtics de la lectura, amb una tieta que amaga algun secret important, com el poder de fer anar els seus nebots dins del llibre per tal d'arreglar el problema.

Bé, com a llibre de lectura per la classe no està del tot malament. Res a envejar a Otto el rinoceront, Per un plat de macarrons, Anna Bruixa... De fet, possiblement és més interessant que aquests que es llegien abans. Veurem com reaccionen els nens i nenes a aquesta història, i s les activitats que el poden acompanyar els motiven a comprar-se les tres parts següents per Nadal o Sant Jordi. Aquí està l'èxit o el fracàs de la lectura que fem a l'aula.

Per altra banda, és evident que la trama, encara que estigui ben orquestrada, no parteix d'una idea original. Quantes vegades s'ha fet l'activitat de canviar el final d'un conte? D'explicar-lo des d'un altre punt de vista? D'introduir elements diferents, de barrejar personatges? No, aquesta idea és un clàssic de la motivació a la lectura. Veurem si funciona per als actuals nens i nenes de 8 anys. He de reconèixer que a mino m'han agafat ganes de seguir els següents capítols. És evident que jo ja jugo en una altra lliga, però els meus gustos literaris segueixen encallats en la fantasia, i per tant, alguna cosa en sé. Ara, jo penso que sí, que llegiran la continuació... faig porra... com a mínim 5 (entre les dues classes, això sí).

RETORN ALS ORÍGENS

Trenta anys després, comença un nou curs a l'escola (una setmana de preparació, i apa, als lleons!). Nou anys després, torno al cicle mitjà, torno a 3r de primària. Després de vuit anys al superior, tres cinquens i cinc sisens (quatre d'ells consecutius), torno als orígens. Dels trenta doncs, vint-i-dos dels meus cursos han estat a tercer i quart (10 i 12 respectivament), i ara, després d'aquest exili, hi torno per iniciar una nova aventura.

És probable que noti certes diferències. L'evolució de l'educació aquests darrers anys, caient al parany de diferents maneres de fer les coses ha creat algun que altre desgavell. Com sempre, no existeix el millor mètode d'aprenentatge, perquè si existís, tothom el faria servir. Hi ha tants condicionants i factors diferents que és impossible casar-se amb res. Has d'anar buscant sempre la millor manera per educar, i això vol dir fer una mica de tots els mètodes i sistemes.

Els nens i nenes també han canviat, o més ben dit, la societat tecnològica, juntament amb l'augment del menjaflorisme per part de pares, mares, mestres i professors ha donat com a resultat unes generacions amb unes necessitats falses i maneres d'afrontar la vida que no és la mateixa que fa un temps. Com deia abans, res és el millor, però és que això d'anar d'un extrem a un altre contínuament, provoca un mareig que l'únic que aconsegueix és un nivell maduratiu i acadèmic que no estan a l'alçada adequada (opinió de dinosaure que porta trenta anys sent mestre, així que agafa-ho tot amb pinces; o no).

Endavant les atxes!!!

B-MATH MONÀRQUICS

No és cap sorpresa el meu escepticisme sobre la proposta d'Innovamat. No negaré, ni ho he fet mai, que té coses molt encertades, plantejaments lògics que permeten entendre d'on surten alguns conceptes. Però més enllà d'això, hi ha l'ensenyament real de les matemàtiques, el dia a dia de les classes, on després d'un primer moment de sorpresa, la rutina de cada curs acaba sent contraproduent, i ens trobem molts nois i noies que s'alegren d'acabar sisè perquè entre altres raons, deixaran de veure els b-math.

No hi ha un sistema bo. Si existís, tothom el faria. Però no és així. Es poden treure coses positives de cada mètode d'aprenentatge (d'alguns més que d'altres, evidentment, i amb Innovamat, tres quarts del mateix. Ni blanc, ni negre, tot són grisos. I casar-se amb una única metodologia pot ser coherent, però a la llarga, poc efectiva, i més quan hi ha massa aspectes que grinyolen.

Ara que cada vegada hi ha més veus contràries, que hi ha escoles que deixen el sistema, justament ara, un dels creadors de la marca, li donen un premi d'innovació. És genial. quan es qüestiona un sistema, no se sap com, apareix l'efecte contrari. Però més enllà de la "casualitat" del premi en aquest moment (quanta manipulació, deu meu), és quin és el premi que ha rebut. Ni més ni menys que el "Princesa de Girona". Quin nom més bonic, si no fos perquè la princesa de Girona resulta que és una Borbó, en aquest cas, l'hereva del tron ecspanyol i filla de l'actual rei d'Ecspanya, Felipe Uve Palito. 

Que orgullós que se'l veu, al costat de la família reial ecspanyola, al costat del Borbó que va atiar les masses contra Catalunya el 3 d'octubre de 2017. Tothom té un preu, diuen. Doncs està clar quin és el preu que ha pagat Innovamat per tornar a enredar equips directius: la dignitat. Si ja tenia els meus dubtes educatius sobre la proposta, la submissió a Ecspanya només fa que el meu rebuig ja sigui total.

ESTELS

Arribem a l'equador del descans estival amb una entrada que sense voler, té un picada d'ull al curs que començarà d'aquí un mes. La curta estada per la zona del congost de Mont- Rebei, ens va portar a fer una activitat clàssica (observació d'estels) en un indret ´nic: el Parc Astronòmic del Montsec. Diuen que per la seva situació i per la quantitat de cúpules de les què disposa, és el millor del país. Un respecte per l'Observatori Fabra i la seva història, però és cert que al costat de Barcelona, poca observació a ull nu pots fer, ben al contrari d'aquest observatori d'Àger.

Molt n'havia sentit a parlar, i ganes de veure'l no han faltat mai, però la distància era un escull important. Donada l'oportunitat, no es podia perdre de cap de les maneres. Afegim la part escolar: un dels punts guais de tornar a tercer de primària, és la possibilitat de tornar a fer el projecte de l'Univers i el Sistema Solar, sense dubte, el meu favorit que trobava molt a faltar. La visita al Parc astronòmic és l'aperitiu i la posta a punt per tornar a presentar aquest món als nens i nenes de 8 anys.

Vam fer la visita de les deu de la nit i durava dues hores. La primera part, ens passen en una de les cúpules que tenen una pel·lícula en 3D d'uns 45 minuts sobre els viatges de les dues Voyager. aquest és un projecte increïble, i les dues naus, llançades fa tants anys, ja són als límits del nostre Sistema Solar, després de tota la informació que ens ha enviat de tots els planetes i algunes de les llunes. Ens parlen de tots ells, de la taca vermella de Júpiter, de com és Io, Europa, Tritó (que s'està desfent!) i moltes coses més. L'únic però que hi poso és la sensació de mareig que en va agafar en algun moment del viatge, quan anava a tota llet. Vaig haver de treure'm les ulleres més d'un cop i descansar la vista.

La segona part és la d'observació. Ens porten a una altra cúpula i des d'all, enfoquen el telescopi capa a punts concrets i en fan la fotografia per tal que, a través d'unes pantalles, ho puguem veure. Així, primer va ser Vega, l'estrella; després un cúmul globular i finalment la galàxia del barret. Cada una d'elles, més lluny. I ens expliquen el tema de que mirem al passat, etc. He de reconèixer que moltes de les coses que ens explicaven jo ja les coneixia i les transmetia als nens quan estava a tercer fa uns anys. No ho dic per desmerèixer les explicacions, sinó per adonar-me que em cal ja anar més enllà.

Finalment, sortim a l'exterior per veure, a través d'un telescopi, el cúmul que ens acabaven d'ensenyar per la pantalla. Allà, lluny de la contaminació lumínica, vam poder gaudir d'un cel estrellat meravellós. A part de Polaris, vam poder veure altres constel·lacions i estrelles. La meva boca feia aigua de pensar com transmetre-ho de nou als nens i nenes. L'única llàstima va ser que ens va coincidir que ja no teníem visible cap planeta (ens l'haurien fotografiat). Tots estaven ja amagats. Com hauria xalat veient Saturn a través dels seus telescopis... Un altre dia serà.

ABBOTT ELEMENTARY (x4) ARA SÍ

Quan vaig parlar de la quarta temporada de l'Abbott, ja posava en dubte que en fes cap més. El fet d'anar publicant els capítols a trossos, em molestava una mica i no ho acabava d'entendre. Imagineu-vos la sorpresa quan, en publicar els episodis següents, tampoc ho eren tots. Calia esperar una tercera tongada per tenir la temporada completa. Aquells set capítols els vaig veure a mesura que anava veient les sèries conegudes, i ha estat ara, aquesta darrera setmana quan per fi, ara sí, he completat la temporada.

Així com el primer paquet retornava als orígens de la comèdia, el segon paquet va baixar una mica, potser no tant com la tercera temporada, però sí una miqueta. Però és que el tercer paquet ha estat gairebé excel·lent. han estat 8 capítols, i m'atreveixo a di que sis d'ells són dels millors. Un és fluixet i l'últim de tots és un tancament de la temporada, però els altres, han estat molt bons. Segurament el fet que el primer d'aquests estigués dedicat a un tema que hem treballat a l'escola, va ajudar molt. I és que el capítol titulat "Llibres", posa sobre la taula la censura de llibres per part dels pares i mares, tal com ens explica "L'Amy i la biblioteca secreta". Esplèndid. La resta d'episodis no queda enrere. El del karaoke, el de l'auditoria on amaguen tots els regals subornats al camp de golf... han aconseguit que al contrari de quan vaig acabar la tercera temporada, estigui animat per veure més aventures d'aquest claustre caòtic.

Perquè sí, com ja he comentat a totes les entrades sobre aquesta sèrie, el repartiment, interpretant mestres tan diferents i extremats, és una de les claus de l'èxit de la sèrie. A més, aquest cop, engrescat com estava, procurava imaginar-me qui del claustre nostre de l'escola podria representar cada un dels personatges de la sèrie. I déu n'hi do... No n'hi ha cap que encaixi a la perfecció, perquè són entorns diferents i a la televisió ho porten al límit del grotesc, però si els maquillem una mica el temperament, tindria exemples per cada un d'ells, i fins i tot algun, com la Janine, tindria fins a tres aspirants!! Evidentment, no posaré noms ni inicials perquè la pell la tenim molt fina i el sentit de l'humor està de vacances tot l'any, així que m'ho quedo per mi.

INFÀNCIA SOBREEXPOSADA

Aquesta setmana van passar per la teletrés un reportatge sobre la publicació d'imatges i vídeos de menors d'edat a internet, a través de les xarxes. No es tractava sobre l'ús que en fan els nens, nenes i adolescents, sinó que se centrava més en el "sharenting", és a dir, quan qui publica aquestes imatges són els propis pares i mares.

El documental no et deixa indiferent. I perquè no sigui dit, no tot són veus en contra. Hi apareixen una parella i una mare que no només no reneguen del què han fet sinó que ho defensen i ho seguiran fent. La resta de comentaris, en contra: des de pares i mares que ho feien i han fet una pas enrere, a pares i mares que veuen els perills, adolescents que se'ls pregunta perquè passa això, advocats/ades, criminòlegs, policia... I el plat fort, un pedòfil darrer la mampara. No cal dir que els moments més tensos són quan parla el pedòfil i quan parlen els influencers de merda, estúpids integrals que defensen la seva feina i la sobreexposició dels seus fills.

Realment, hi ha gent que està penjant contínuament la seva vida a Instagram o TikTok. Després hi ha els que no paren de fer postureig. I també hi ha els que vinga fer balls o actuacions amateurs per guanyar-se els likes de rigor. I llavors parla el pedòfil. El pedòfil que diu que "quan et sent atret per un nen o una nena i la veus a l'Instagram, se te'n refot si va despullat o vestit. Que si et vols masturbar amb aquella cara davant, 'és igual que vagi tapat fins les orelles." Aquí hi ha la primera òstia. Tu només penses que pots penjar el teu fill a xarxes però sempre vestit. I pam, resulta que a ells els és igual. En el fons penses que és cert. Quan tu t'enamores d'algú, t'enamores de la persona, no pas només quan està despullada. Ufff. Cometari apart per als pares i mares que pengen a xarxes els seus fills i filles sense alguna peça de roba, banyador, bikini... 

La segona òstia ve quan el pedòfil diu com n'és de fàcil contactar amb els menors. Els és molt fàcil descobrir amb el què es penja l'escola on va, per on passeja, estiueja... Ell comentava que va veure l'escut de l'equip de bàsquet, el busca a internet quan entrena i a quina hora, i allà el va anar a buscar. Pam. Diu" És que els pares ens ho deixen en safata" i afegeix "és tan fàcil enganyar a un menor". Ufff, quina por. I que està en aquest reportatge per fer adonar a la gent com de fàcil ho tenen per actuar. Els experts diuen el mateix. Amb els programes informàtics actuals, els malalts poden fer el què vulguin. I que els murs de protecció no serveixen per res, només endarrereixen el pitjor. Que quan penges a internet, per molt que tu ho esborris, a internet es queda, i ells ho troben.

I després apareixen els programes d'intel·ligència artificial que agafen la foto i li posen el cos despullat. Sembla absolutament real. I el mal que es pot arribar a fer fent circular tot això... I que ningú posi remei. I que amb tota aquest informació, costi tant que es prohibeixi o que la llei actuï. Clar, és que després apareixen aquells pares influencers dient que fan el què volen, que no fan cap mal, blablabla... Sense ser influencers, tenim molts pares i mares així al nostre voltant.

Tanco amb una de les frases que fa servir el criminòleg digital: "La humanitat és un monstre".