Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.
El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.
Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.
Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no... És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada