MATAGALLS

El Matagalls és possiblement el cim més famós del Montseny. No és el més alt (1.697 metres) per poquet. El Turó de l'Home (1.712) i Les Agudes (1.706) el superen. Però aquesta poca distància d'alçada i el fet que a la més alta s'hi arriba en cotxe, fan del Matagalls és més emblemàtic de tots i per conseqüent el més escollit a l'hora de fer una excursió.

No tinc proves evidents, però sé que quan era nen, hi vaig pujar una i segurament dues vegades, però des de que tinc consciència d'allò que faig, no hi havia tornat mai, i la veritat, per mi era un deute pendent que arrossegava des de fa molt temps. És també un d'aquells misteris que m'acompanyen. Amb la d'excursions fetes, com és que no havia tornat mai al Matagalls? Però avui no toca filosofar sobre el tema (ni avui ni cap altre dia). Finalment, hi he tornat.

He aprofitat aquests dies de "vacances" per poder fer una mica d'excursió, que com sempre me les desitjo molt felices per tal de mantenir certa constància, una constància que poques vegades compleixo. Però sí, si al febrer vaig fer un dels trams de l'objectiu Montserrat per tornar a experimentar el contacte amb el terra natural, aquest mes de març, encara que hagi estat l'últim dia, he fet alguna cosa més.

Moltes ganes de matinar, no tenia, així que quan he arribat a l'aparcament ja he vist que anava malament. Estava tot ben ple. Però què hi farem... després ja he vist que no era pas l'únic en començar a caminar tard (les 11h), i fins i tot quan baixava a la una, encara em creuava amb gent que pujava. Només començar a caminar entre arbres, tota la mandra que tenia quan em despertava i m'activava, van desaparèixer de cop. Sí, quan em desperto de vacances per anar a caminar, sempre em ve la pregunta "Què fas? Queda't al llit!", i anant cap a allà, me l'anava repetint. En el moment en què les cames comencen a caminar per allà, els dubtes s'esvaeixen. Ara, és una il·lusió, perquè just de seguida comença el primer tram de pujada, que de llarg, és el més dur. La inclinació del terreny se'n riu de la que poso a la cinta de córrer/caminar del gimnàs. Jolines, com puja! Per sort, al moment que s'anivellava, descobria que les meves cames estaven bé i responien perfectament, i que només era un problema d'esforç puntual durant una bona estona seguida i la seva relació amb la respiració.

De mica en mica, vaig pujant, i la previsió de bon temps es veu tapada per la boira. A 'esquerra, bona visibilitat i cel blau, a la dreta, la boira impedia veure absolutament res. Una boira que sovint t'envoltava per tot arreu. De fet, quan baixava, era com si anés per un lloc diferent, ja que al pujar, no es veia res d'aquell entorn. Boira apart, la pujada dura una hora i mitja. Ni pujo sol, ni estic sol a dalt. De fet, semblen les Rambles, de tanta gent que hi ha, i és difícil fer fots sense que hi aparegui ningú. Les vistes es veuen poc per culpa de la boira, i m'hauria agradat albirar Montserrat per fer-me la idea de la travessa clàssica que no arribaré a fer mai.

Després de gairebé mitja hora descansant i respirant, la baixada fins l'aparcament es fa en una hora justa, convertint l'excursió al Matagalls en una activitat de tres hores en total. Cim superat, i ara per fi puc dir sense dubtes que he pujat al Matagalls. Per fi, en tinc proves a part de record llunyà de fa quasi cinquanta anys.

GARROTXA

Catalunya té 42 comarques. Podria dir que possiblement hi he passat per totes, i en algunes d'elles hi he fet estada. Per si de cas, no ho penso tampoc comprovar. La qüestió és que entre totes les comarques, n'hi ha algunes que no passa un any que per motius ben diversos, hi passo o hi torno a passar. La Garrotxa és un d'ells.

Per la comarca volcànica hi he passat estius de vacances i visites esporàdiques; colònies d'estiu i caps de setmana; excursions d'un dia, caminades i fins i tot bicicletades; cal afegir-hi una boda i tot! Olot, la capital, però Santa Pau, Besalú, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Mieres, Joanetes, Sant Feliu de Pallerols, Els Hostalets d'en Bas... aquestes serien totes les poblacions que, en menor o major grau hi he passat una estona.

Les estades més llagues han estat tres estius de vacances i evidentment, les colònies. I aquests dies passat hi vam tornar. La casa dels Arcs va rebre la meva visita per segona vegada. Llunyà queda el 2004, amb les colònies de Món Jove sobre els déus i deesses de l'Antiga Grècia, unes colònies que van significar el començament de l'època de vaques grasses al grup de lleure. Aquest cop eren els tres dies amb l'escola. I sí, els entorns molt bonics, però la casa era molt semblant a la de 20 anys enrere. No cau a trossos però no s'ha fet cap reforma important, almenys visible. I què voleu que us digui, a la meva edat, les cases haurien d'oferir un servei més digne als equips de mestres, ja que són ells qui decideixen tornar o no a aquela casa, i per tant, se'ls ha de cuidar bé.

Dins dels tres dies he pogut tornar a a passejar per la Fageda d'en Jordà, un dels 10 llocs més bonics del país (llàstima que va ser entrar i sortir); vaig tornar al cràter del volcà de Santa Margarida, sempre tan impressionant; i vaig poder observar els estrats del volcà Croscat. Si no fos perquè està tan lluny, és la millor opció pels de 5è quan fan el projecte de geologia, però és massa autocar per un dia. I com no, excursioneta fins a Santa Pau. El meu nou estatus no em va permetre passejar pel nucli medieval, però caminar per aquells carrers, i sobretot, la vista des del mirador és magnífica.

Qui sap si tornaré a la garrotxa. Bé, sí que se sap. Si no hi ha cap sorpresa desagradable, segur que tard o d'hora hi torno. No sé quan ni perquè, però que hi tronaré, segur. Potser estaria bé conèixer altres entorns d la comarca; ja ho veurem...

BALANDRAU

El 31 de desembre de l'any 2000, dos grups d'excursionistes es van veure sorpresos per la irrupció sobtada del torb quan pujaven el cim del Balandrau. Aquella tempesta va acabar amb la vida de deu persones, set al Balandrau i tres més en altres zones del Pirineu. Personalment, a la meva memòria hi ha la coneixença d'aquesta tragèdia, però no soc conscient de viure-ho en aquella època. Ara, ja serà impossible oblidar-ho.

I tot gràcies a la pel·lícula que s'ha estrenat en motiu-coincidència dels 25 anys dels fets. En ella s'hi recrea la desgràcia. Coneixem el grup més nombrós de muntanyencs, que aprofiten un dia esplèndid per pujar al cim. Quan decideixen baixar, els arriba la tempesta, un vent demoníac que alça la neu i impedeix veure-hi res; una temperatura que baixa dels 2 graus negatius als 30-40 sota zero; els allaus que produeix la tempesta. Un desastre. Seguim a partir de llavors l'espera de l'únic supervivent i el què fan els bombers i responsables per tal de trobar les víctimes i/o supervivents. Diuen al final de la pel·lícula que aquest accident va "ajudar" a canviar els protocols de la gestió d'aquestes situacions. Suposo que entre altres, no tanquen els familiars en una mena de vestidor d'e complex esportiu, l'acceptació sense recança de l'ajuda de voluntaris i voluntàries a les tasques de rescat, o la compra de material més efectiu (van haver de demanar ajuda als bombers francesos).

Reconec que veure pelis com aquesta, reals, et fan respectar més la muntanya, i ara que ve el bon temps i començo a planejar futures excursions, he de ser conscient de com he d'anar de preparat i amb cura, molta cura.

I pel què fa a la pel·lícula en si, molt i molt bé. Altra vegada cinema català de qualitat, res a envejar a altres produccions d'aquest estil. Bones interpretacions, bon relat, i mantenir l'espectador en tensió i empatitzant amb tothom: la por i el dolor dels excursionistes, el patiment de les famílies i l'angoixa i determinació dels operadors/es de rescat.

THE QUEEN'S GAMBIT

Reprenem el blog deu dies després, per l'aturada obligada per l'avaluació i les convivències escolars. I ho fem amb la darrera sèrie completada: The queen's gambit.

Es tracta d'una sèrie d'aquelles que no es poden classificar en cap dels estils que normalment segueixo, ja que es tracta del drama costumista que explica la vida d'una jove òrfena que aprèn a jugar als escacs perquè té un cap que li permet imaginar tots els moviments del joc quan està relaxada. Però alerta, perquè aquest relax li arriba normalment quan està col·locada per tranquil·litzants als quals es torna addicta després que a la institució on viva amb altres nenes òrfenes, abans de sopar sempre els donaven la pastilleta (fins que ho van prohibir).

La història no és real, però es pot basar en tantes i tantes històries de nens i nenes prodigi en aquest esport. Quan són nens-adolescents els porten com a objectes de fira, i normalment van pel mal camí. En l cas de la nostra protagonista, apart dels tranquil·litzant s'hi afegeix l'alcohol. L'anem seguint al llarg de set capítols fins el final, quan competeix a Rússia amb els millors jugadors d'escacs del món.

Com deia, no és un dels estils que acostumo a consumir, però és cert que cada anys en veig alguna així de, diguem-ne, diferent (Adolescence, Shogun, Artful Dodger, Great expectations...) El motiu, no el tindria clar del tot. Bàsicament, el tràiler on la protagonista vol apuntar-se a la competició, i clar, li diuen si ja ho havia fet, si sap el què es fa, etc... Així, per una banda, tenim el tema igualtat de gènere, i per l'altra, l'actriu, l'Anya Taylor-Joy. No és que la trobi especialment interessant, però és cert que allà on l'he vist, no m'ha deixat indiferent la seva actuació (New mutants, Last night in Soho, Glass...).Té uns ulls que fan que s'apoderi de la pantalla. I sí, ho fa molt bé. Les coses com siguin, l'èxit de la sèrie gairebé depèn exclusivament d'ella, i ho fa molt bé. Amb una actriu fent el paper més mediocre, no hi hauria hagut ressò de la sèrie.

Pel què he anat dient, ja ens podem imaginar que la valoració és molt positiva. Sèrie diferent, que he trobat força interessant. Les partides d'escacs, eix central, no es fan gens pesades. no és que facin durar molt les escenes, sinó que n'hi ha moltes. Dels set capítols, el tercer té una baixada d'interès que em va fer patir, però remunta, i de quina manera. Ha estat interessant, a més coneixes altres mons dels que estic més habituat, i estic força content d'haver-la desat a favorits i haver-la acabat veient.

EL FORASTER

El foraster és un programa de TV3 liderat per en Quim Masferrer, i que té força èxit entre la població autòctona del país, com ho demostren les moltes temporades que porten al darrere i que sempre sigui un dels programes que té més audiència. 

Des del primer dia no ha canviat el format (si funciona, no ho toquis, diuen). El presentador va a un poble de Catalunya a passar-hi un parell de dies, i mentre és allà, dona a conèixer la població i l'entorn a través de les històries dels seus habitants. Després els reuneix a tots en una sala d'actes o teatre, on els passa el vídeo de la seva experiència mentre torna a parla amb ells i fer el monòleg corresponent.

Hi ha dos elements clau per a l'èxit del programa: un, és la feina prèvia de l'equip de guionistes i cercadors d'històries, que estudien el poble i la seva gent per tal de dirigir una mica el foraster cap a persones que poden aportar interès a l'espectador. Per molt que sembli improvisat, està clar que saben bé quina gent anar a trobar. El segon element és la gràcia del presentador. Com tots aquests tipus de persones, hi ha qui li agrada molt i qui no el pot veure, però és innegable que en mans d'un altre presentador, el programa seria diferent. Potser pitjor, potser millor... però diferent segur. Ara mateix, és impensable aquest programa sense en Quim.

A resultes del programa, en Quim Masferrer ha creat un espectacle teatral, Bona gent, d'una de les frases que utilitza al programa, on estableix diàleg amb la gent del públic. Aquí no hi ha preparació, tot és improvisat, i per tant, depèn molt de la gent i de la gràcia de l'actor, que aquell espectacle funcioni o no. Podré opinar al respecte d'aquí un parell de mesos.

Tornant al programa de televisió, les característiques de la gent són les que fan que un episodi o un altre sigui millor o pitjor. Aquesta temporada n'hem tingut un de força avorridet, i un parell de molt divertits. Sigui com sigui, està clar que el proper any, tornarem a tenir en Quim descobrint nous pobles, que per cert, és també un exercici molt enriquidor, tant pel descobriment de pobles que no coneixes com per la gràcia que fa veure llocs on has estat des d'un altre punt de vista.

Llarga vida al foraster!

ÒSCARS 2026

Per segon any consecutiu, m'he quedat a veure la cerimònia dels òscars, com quan era jove. Val a dir que l'any passat va colar perquè dilluns era festa. Aquest cop... he anat a mig gas tot el dia. Sort que els dilluns tinc un horari que em permetia tenir aquest luxe.

A les dotze i poquet començava l'acte, amb un número d'aquells inicials en què el presentador fusiona algunes de les pel·lícules nominades mentre està disfressat de la boja de Weapons. Boníssim. Sense entendre massa el què deien, era súper divertit. El què fallava, al meu parer era que els nens i nenes que el perseguien no ho feien amb  els braços en aquella posició en què ho fan a al peli.

Anem pels premis. Molt bééééé. Després de veure moltes de les pel·lícules nominades, recordo que vaig acabar la marató dient que la que m'havia agradat més havia estat One battle after another. Doncs premi. Millor pel·lícula, direcció, actor de repartiment, guió adaptat, càsting i muntatge. Merescut totalment. L'altra gran pel·lícula, Sinners, no ha fet curt i s'ha endut actor, guió original, banda sonora i fotografia. Frankenstein, que em va agradar molt, s'ha quedat tres òscars secundaris, i l'han acompanyat Hamnet (actriu, claríssimament), Weapons (actriu secundària claríssimament), Avatar (efectes), F1 (so) i Valor sentimental (pel·lícula no anglesa). Sense comptar els curts i documentals (amb tot el respecte), tanca la llista de premiades la de les guerreres K-Pop que s'han endut pel·lícula d'animació i cançó original.

En definitiva estic satisfet amb el resultat, no veig cap injustícia per enlloc, i mostra d'això ha estat el resultat de les porres habituals que faig. Per una banda, una d'estar per casa amb companys, he encertat 17 de 24 (tot el respecte pels curts i documentals, com he dit abans, però càsun dena em fan baixar els encerts). A la porra oficial, 14 encerts, els mateixos que l'any passat. No sé quin motius em van fer canviar pronòstics en les dues porres. El que més il·lusió em fa és que, per primera vegada, faig un ple d'encerts a les categories "top", encertant peli (anglesa i no anglesa), els 4 actors i actrius, direcció, i els dos guions. Brutal. Per això deia que crec que ha estat força just tot plegat.

Finalment, el comentari polític. En els temps que corren, s'esperava que hi haguessin reaccions clares contra les guerres, genocidis i Trump. Doncs un bluf. Té nassos que l'únic que ho hagi expressat directament hagi estat un ecspanyol, l'actor Javier Bardem. El presentador i en Jimmy Kimmel en fan referències indirectes, però en general, tot cotó fluix. Quina decepció de poca implicació del col·lectiu cinematogràfic. i quin missatge de por respecte el poder del seu líder feixista i sonat que tenen de president.

DE TOT I RES

Quan ja s'han repartit els òscars però encara esperem l'article que ho comenti, cal dir que fa una setmana vaig tornar a una sala de cinema. L'escollida, Greenland 2, la continuació d'una pel·lícula de catàstrofes que va tenir un relatiu èxit. Mi hauria dit èxit, però clar, m'ha sorprès que en fessin una continuació. Perquè sí, és una peli d'acció, i de fet, la vaig col·locar al segon lloc del rànquing d'aquell any, el fatídic 2020. Però no veia motius per continuar. I crec que aquesta vegada tinc més raó que un sant.

La volia doncs veure al cinema perquè aquestes pelis s'han de veure en pantalla gran i perquè com explicava, tenia bon record de la primera. A partir d'aquí, res més. Situo la trama. Després de set anys tancats al búnquer (o eren cinc, no ho recordo però és igual), de tant en tant surten a veure què troben. Saben d'altres supervivents, però que tot està fatal, per la radiació o per trossos de meteorit que segueixen caient. Al final però, han de marxar de Groenlàndia i es volen dirigir cap al cràter de l'impacte perquè diuen els científics que és possible que allà, per com ha caigut, blablabla, sigui un territori lliure de radiacions i mandangues i que per tant, es pugui veure amb comoditat i tornar a renéixer com a espècie.

Com el títol d'aquesta entrada, la pel·lícula té de tot i es queda en no res. I quan dic de tot, vull diré que hi ha de tot: lava que surt de les fissures de la terra, una tempesta electromagnètica, un terratrèmol, sacrificis humans (no es pot salvar tothom), sacrificis familiars (separació per la supervivència d'un membre), un tsunami, quedar-se a la deriva enmig del mar, una guerra, rebels, lladres, vent dalt d'un precipici, la radiació, els meteorits que cauen, la lluita entre gent per salvar-se, un assassinat... Tot. Només he trobat a faltar l'atac d'algun animal. Sorprèn que no apareguin, com si aquests sí haguessin desaparegut tots del planeta.

Així, la pel·lícula és una desfilada de totes les calamitats del catàleg. Molt de tot, però al final, et quedes amb una sensació de buidor força gran, de no haver vist res que doni sensació d'haver estat gaudint de l'hora i mitja; sí, per sort, només dura 90 minuts i així no cal allargar-ho més. Una cosa és que sigui fan d'aquest tipus de pel·lícules, i una altra cosa ben diferent és que totes siguin bones o interessants o distretes. No ha estat un desastre, però evidentment, no entrarà en el rànquing de l'any com ho va fer la peli original.

STING

Fa gairebé mig any, TV3 va emetre un documental sobre l'Sting, un documental que fins ara que estava a punt de desaparèixer, no l'he vist. No soc massa de documentals. En tinc un guardat, No other land, des de fa un any, i encara està allà. I no serà per manca de temps, no... La veritat és que no tonc massa explicació a aquest fet estrany.

Per què un documental sobre l'Sting? Doncs perquè  la meva joventut va representar una de les meves icones musicals més importants. Vaig viure inconscientment el final de The Police, i amb l'adolescència va néixer The dream of the blue turtles (1985) i el Nothing like the sun (1987)- Aquests dos lp's em van acompanyar durant aquella etapa, firmant part de la meva banda sonora vital. Després van venir el Bring on the night i The soul cages, però com els dos primers, res. A més, vaig poder assistir a un concert seu a Barcelona, però tinc dubtes que fos el del 1988 , ja que era massa jove i el meu primer concert gran va ser el 1989 amb UB40 i The Pogues. Així que segurament el concert de l'Sting fos el del 1991. Quins temps aquells, de molta música i molts concerts... eterna joventut...

El documental repassa una mica la personalitat de l'Sting, molt obsessionat amb la música, en cercar nous estils, nous ritmes, el seu compromís amb les acuses perdudes o amb les injustícies... Realment és tot un personatge, de gran importància en el panorama musical mundial. Apareix ell mateix, però també els seus col·laboradors, amics músics, etc, donant la visió de la seva feina i la seva persona. És un bon documental, no es fa dens ni llarg, i a més, amenitzat amb la seva música, tant la part en solitari com amb The Police. Falta però, l'Sting del segle XXI, surt poc.

Veient el documental, em venen ganes d'anar al concert que farà aquest juliol a la ciutat. He recordat que l'havia vist en el cartell d'un d'aquest festivals d'estiu, i em dic: "Anem a veure com està el tema". Tururut. Increïble, només entrar a la pàgina web de les entrades, se'm cau tot a terra. Hi ha dos preus. El bo, el de platea, 353 euros. El de més enllà, 232. Verge santíssima, o més ben dit, colla de lladres FDGP. Perquè no té altre nom, això. És un robatori a mà armada. Ni per un artista genial com ell, pagaria aquesta burrada de diners per veure'l. Ni boig. ja me'l guardo per a altres "antojus" que tingui, que tampoc en són tots. M'ha recordat una entrada que vaig fer fa uns anys, també denunciant aquests preus abusius per la gent normal. En aquell cas, eren els Simply Red. D'allò fa deu anys, i costava 250 euros. Quina passada. Quina estafa.

Així que almenys, estic recuperant per a les meves oïdes aquelles mítiques cançons i descobrint les que m'he perdut aquests últims anys. D'alguna cosa haurà servit. I sense perdre diners.

ELS FILS DEL MAR

A la darrera Setmana del llibre en català vaig descobrir Spècula, una editorial en funcionament des del 2022 i centrada en la ciència-ficció, fantasia i terror i que aposta pels autors i autores del nostre país. Només per aquest motiu ja cal fer-li costat i no perdre-la de vista. Sempre que vaig a les grans cadenes i busco llibres d'aquestes temàtiques, és molt complicat trobar-ne escrits en la nostra llengua, siguin escriptor/es catalans/es o traduccions. Així que s'agraeix l'aposta.

El primer llibre escollit d'aquesta editorial i que ha estat el que m'acabo de llegir ha estat Els fils del mar, de la Inés Macpherson, barcelonina tot i el nom i cognom. De les diverses contraportades que em vaig estar mirant, va ser la que em va cridar més l'atenció. 

I què ens hi hem trobat? Una història que segueix a una dona, Janira, que tona al seu poble, devastat i que va recordant el passat. un passat marcat per una localitat costanera que veu el mar com un enemic, i pel qual expliquen llegendes de dones que són capturades pel mar i mai se les torna a veure. Per això les noies tenen absolutament prohibit acostar-s'hi, i fins i tot les lliguen amb una corda a les nits perquè no s'escapin. A mesura que anem coneixent històries d'algunes de les dones desaparegudes, ja veiem que hi ha alguna cosa més a part de la màgia marina al darrere, Com no, és la bogeria humana, la por al desconegut i l'odi a allò que és diferent.

Un cop acabat el llibre, no sé massa bé com em sento. He de reconèixer que després de les primeres pàgines, vaig estar a punt de deixar-lo. No entenia res. Aquelles descripcions, sense saber encara què passava feia que fos difícil comprensió entendre què ens està mirant d'explicar la història. Però no volia rendir-me i tancar la porta a la iniciativa que representa aquesta editorial, així que vaig seguir. Va ser una bona decisió. De mica en mica, tot es va aclarint, i les diferents trames que ens expliquen comencen almenys a tenir més sentit, a mesura que totes es van lligant igual que aquests "fils del mar".

Sense sentir-me totalment satisfet, també he de dir que a mesura que l'anava llegint, anava imaginat-,e com seria de fàcil convertir-la en una pel·lícula d'aquestes que es fan als USA, un thriller sobrenatural. No té res a envejar a altres històries d'aquesta temàtica. Em sap greu això de dir dels USA, però crec que si la fessin aquí, necessitaria molts diners per fer-ne una versió amb cara i ulls, ja que és una història molt potent que amb poca inversió quedaria curta.

TRON - ARES

La dècada dels 80 és segurament la menys reeixida pel gegant de la Walt Disney Studios. Després dels grans èxits de tota la vida, va viure una decadència a nivell de creativitat, tècnica, encert i èxit força destacada. NO va ser fins a finals d'aquella dècada, amb La sireneta, que va començar a remuntar fins a convertir-se en el gegant actual.

En aquells anys, va intentar fer coses noves, i un experiment va ser Tron. Per molts, una pel·lícula de culte, per altres, un altre fracàs de l'època. Sigui com sigui, aquella pel·lícula que portava a un ésser humà dins d'un vídeojoc (la trama és molt més complexa, però es podria fer un resum bàsic amb aquesta frase), va ser font d'inspiració per a molts artistes i pels nens i nenes de l'època era una cosa diferent però molt entretinguda.

La pel·lícula és del 1982. No va ser fins gairebé trenta anys després (2010), que no es va fer una continuació, Tron Legacy. La veritat és que no tinc massa record d'ella, mala senyal. I quinze anys després, el 2025, se n'ha fet una tercera, que és la que he vist ara. Segurament estem davant de la trilogia més espaiada en el temps de filmació que ara mateix soc capaç de recordar, tot i que segur que hi ha altres exemples. Però no deixa de sorprendre aquest espai temporal entre elles.

La tercera part, Ares, està prou bé. No passarà a la història, evidentment, però ha estat força entretinguda. Només té un però; una escena post-crèdits que obre la porta a seguir. En aquesta peli trobem la lluita entre les dues empreses informàtiques del moment, que són les creades pel protagonista i antagonista originals. Ja saben que poden envia humans al món virtual, però volen fer-ho al revé. Uns per aconseguir diners i vendre-ho a la indústria de la guerra, els altres per millorar el planeta. A partir d'aquí, es troben amb els dubtes existencials que es fa un dels programes creats, i això ho trastoca tot.

Com deia, sense ser res de l'altre món, ofereix entreteniment de qualitat, sobretot un cop han passat els primers vint minuts. El principi és una mica poc aclaridor, mentre van presentant el tema. Però un cop fet, es converteix en una peli d'acció ben feta i nen resolta, sense ser res de l'altre món, que quedi clar. així que si finalment hi ha una continuació (que si hi és, no trigaran vint anys), la veurem.

FUTUR POC ESPERANÇADOR

Aquest any m'havia fet el propòsit de no fer entrades de cinema si no era imprescindible. Totes les entrades de pel·lícules a la planxa d'aquests últims dos anys potser embafaven una mica. Però vet aquí que en poc temps he vist tres films que tot i ser diferents, en el temps, en la trama, tenen un nexe en comú; el que diu el títol de l'entrada: un futur poc esperançador. Mirem-les per ordre de filmació:

La primera és The surrogates, una peli del 2009 per a exhibició d'en Bruce Willis. En el futur, els robots seran humanoides gairebé perfectes, i la majoria de la gent s'està a casa connectat virtualment i qui surt al carrer i ho fa tot són els androides, fins que algú decideix començar a carregar-se'ls.

La segona és Ready player one, del 2018. Una peli de l'Steven Spielberg que ja vaig comentar fa anys en el blog quan la vaig veure per primera vegada, i allà comentava la sorpresa agradable que va ser veure-la. ara no ha estat igual, però he xalat molt.

Finalment, I am mother, del 2019. En aquesta, l'apocalipsi ambiental de torn fa que es guardin en un búnquer secret tot d'embrions humans per la futura repoblació del planeta. Tot està a la cura d'un robot, que dona vida a un dels embrions per tal de que creixi abans que els altres i pugui fer de mare d'ells. Amb la noia ja adolescent, apareixen els dubtes de la veritat del què va passar, i més quan arriba al búnquer una dona ferida, quan teòricament no hi ha ningú més. La peli va ser entretinguda, tot i que al principi no pintava bé.

I aquí ho tenim. El denominador en comú de les tres pelis és que en el futur, la humanitat estarà alienada per la realitat virtual, com és el cas de les dues primeres pelis, tot i que a The surrogates fa més basarda perquè els humans s'estan quiets; almenys a Player One fan exercici mentre juguen... I a la tercera, els robots i la IA tornen a estar darrer de l'eliminació de l'espècie humana. Per molt que ens avisin dels possibles perills i conseqüències de deixar entrar la IA a casa nostra mentre li riem les gràcies, la societat segueix anant en caiguda lliure cap a el caos incontrolat del què pot ser aquest futur que tan mala pinta fa. per sort, tot i anar tot tan de pressa, sembla que encara ens queda corda. El temps dirà...

EUFÒRIA 2026

Els de la teletrés han tirat d'estratègia. Fa quatre anys van estrenar un talent show, Eufòria, que va ser un èxit total entre les famílies i sobretot canalla nostrada que s'ha quedat òrfena de contingut des de la desaparició de la família dels Súpers. En van fer una segona i una tercera edició, i tot i que van seguir omplint el Palau Sant Jordi, van veure que si ho seguien explotant, al final seria deficitari. Així que van deixar reposar el programa... un any. Potser haurien d'haver esperat un altre, però s'han llençat i ja tenim aquí la quarta edició.

Normalment feia una entrada més o menys a la meitat del programa (quan han fet fora vuit i queden vuit). I així hauria estat aquesta setmana si no fessin allò de tornar a fer entrar algun expulsat/ada per donar vida al programa. Tot i així, ja tenia ganes de dir alguna cosa després de veure com algunes veus marxaven i altres veus es quedaven.

Es mantenen els presentadors, un dels tres membres del jurat, els directors musicals i un dels tres "coaches", el gran Daniel Anglès. El format segueix sent també idèntic, i per tant, com sempre, queden en mans del carisma que puguin aconseguir els concursants. Una de les coses que més he agraït a Eufòria és el fet d'incorporar cançons catalanes que poden ser escoltades per primera vegada pels nens/es i adolescents que segueixen el programa. Crec que això té molt valor, encara que potser quedi en anecdòtic. I si alguna cosa es pot criticar és segurament la sexualització del vestuari i els balls que justament no fan cap favor en l'imaginari ideal de la nostra canalla. No es pot tenir tot.

Bé, anem als concursants. Ara mateix doncs, en queden nou, després de la reentrada al programa de l'Aida, una de les millors veus però que, tot i que no arribarà segurament al top tres, era injust fer-la fora tan aviat. El tema mascle-femella (que no masculí-femení) segueix sent evident. Potser és la meva oïda selectiva, però cap de les veus masculines estan a l'alçada de les femenines. Però com que es valoren també altres coses, van avançant rondes. Però ni el Lluís, ni l'Arian ni l'Oliver tindrien res a fer vocalment contra la Monique, la Clara, la Daniela o l'Aina, i fins i tot, l'Aida i la Tura, que són les que ami em cauen millor però que veig difícil que arribin a la final. El Lluís és tot carisma, simpàtic i amb una veu trencada molt guai; l'Arian (germà de la Valèria-Rosalía de la tercera edició) és especialet, però s'ha de reconèixer que ha anat de menys a més, però li falta caràcter; i l'Oliver, bona veu però peix bullit. No sé si faran allò de tenir un dels tres a la final per complir expedient de gènere.

Pel què fa a elles, la Monique és un espectacle, però de vegades se li marxa la veu de com n'és de potent; la Clara, l'Aina, la Tura i l'Aida, qualsevol cançó que fan la broden, a no ser que els posin cançons que no poden defensar gens (com el "Pau" dels Pets a la Tura); la Daniela és una nena, té setze anys, amb patiment escolar a sobre, símbol de superació, i amb una veu espectacular, però no és espectacle, és veu de cantar cançons èpiques i balades.

Així que no tinc un pronòstic clar. Si faig la porra ara, seria Monique-Clara-Daniela. Si cal posar un mascle, podria ser qualsevol dels tres per motius diferents, però per com han anat les votacions anteriors, podria ser l'Oliver un dels tres. Però aleta, perquè la setmana que ve tot ho decideix el públic, així que pot haver sorpreses grans, i més injustes. Que parli el poble.

LOST IN SPACE (x3)

Doncs més o menys un any després, acabo la tercera i última temporada de Lost in space, una sèrie de ciència-ficció per a tots els públics, amb aventures, emocions, comèdia i adolescents. Recordant coses de les dues temporades anteriors, vaig comentar que totes dues eren de notable (la primera un 8, la segona un 7), i va quedar en vuitè lloc del rànquing de l'any.

Aquesta temprada, que tanca la sèrie (quina meravella això de no allargar-les per treure suc d'on ja no n'hi ha més), torna al notable alt. És lleugerament diferent de les anteriors, ja que enlloc d'anar obrint històries, es va teixint una xarxa per anar-les tancant. En l'últim capítols de la segona, les famílies s'han de separar davant l'atac dels robots, així que al principi tenim la vida dels nanos, un any després en un planeta que els acabarà fent fora, i com tornen amb les seves famílies per salvar-los dels robots. Un cop salvats, la família protagonista ha de tornar a enfrontar-se sola als imprevistos, i finalment, un tercer tram de capítols on ja arribats al destí final de la humanitat, han de fer la darrera i definitiva lluita contra els robots.

Aquestes tres subparts dins la temporada, com deia van tancant cada un dels temes oberts de manera molt natural. Tot i això, hi ha la sensació de que potser en un principi no sabien que seria el final de la sèrie. Hi ha dos aspectes que m'ho fan pensar. Un, el bolet del pare biològic de la filla gran, que el troben congelat a la seva nau i el recuperen, sense tenir després cap paper rellevant. De fet, els companys de la nau congelats que també salven, ni se'ls espera. I el segon punt que m'ho fa pensar és justament aquesta divisió de capítols dins la temporada, ja que desvien els esdeveniments sobtadament per arribar al final.

Tot i això, com deia, està per sobre de la segona temporada. Porta emoció, no tan infantilisme, i fins i tot algun moment de sorpresa que no t'esperes i que, encara que resolen per fer una "happy ending", ho integren perfectament a la trama. Un bon equip de guionistes al darrere, segur. I el repartiment continua a l'alçada. Trobem a faltar més d'en Don West, però realment els paers estan molt repartits a parts iguals i assoleixen l'objectiu de fer-se propers. No són grans estreles en general, però aquí estan de deu.

Aquesta és la primera sèrie que acabo aquest any de les que tenia començades i que aniré alternant amb noves per tal de fer endreça televisiva. seguim.