SHOGUN

Quan era nen, principis dels anys 80, recordo que es va parlar força d'una sèrie de tv (en aquella època), que anava sobre alguna cosa del Japó. Es deia Shogun i la protagonitzava en Richard Chamberlain. Per casa corria també el llibre del quan naixia la història. Però es va quedar en això.

Quasi 50 anys més tard, se'n fa una nova versió amb tota la tècnica actual. Al principi penso que "ai quina gràcia, com aquella de fa tants anys", però les crítiques favorables em fan plantejar perquè no veure-la. Deu episodis d'intrigues entre nobles, com en tantes altres històries, però aquest cop ambientada al Japó, amb els seus samurais i "harakiris" anomenats "seppuku". L'elecció, encertada. Tot i tenir alguns alts i baixos, ha estat un entreteniment de qualitat i mot interessant, acostant-me a una cultura llunyana i pràcticament desconeguda, farcida a més d'estereotips.

Un vaixell anglès naufraga a les costes de Japó en un moment en què hi ha una lluita per la successió. El líder ha mort, el seu fill és un nen, i en el consell de regents, n'hi ha un amb molta ambició que es vol desfer del que podria ser qui governés fins que el nen sigui gran. El mariner anglès protagonista, acaba servint al cap japonès que és perseguit pel consell regent, i tot això provoca un continu de traïcions, atacs, negociacions de tot tipus. La traductora acaba sent alguna cosa més que intèrpret de l'anglès, però la lleialtat al seu senyor supera qualsevol altra necessitat.

Bona sèrie, però que degut a l'èxit ja en volen fer segona temporada, allargant el filó. Els diners són la perdició d'aquest món. Al principi, costava una mica. La sèrie es mira en versió original a mitges, és a dir, que es parla japonès tota l'estona i només castellà quan parlen el europeus (anglesos o portuguesos). Sentir els personatges en el seu idioma és un plus immens. Sobre el repartiment, el què al principi és un problema acaba sent una joia. M'explico. Sense voler ofendre a ningú, en els primers capítols, costa diferenciar els japonesos entre ells. Segur que ells a nosaltres també ens veuen iguals. Però després, quan ja els distingeixes, acaben creient que són els antics samurais en carn i ossos. Imagineu una pel sobre l'edat mitja, protagonitzada per en Keanu Reeves i la Natalie Portman. Automàticament, ets conscient de la ficció i falsedat del relat. Però en aquest cas, en no conèixer els actors i actrius nipons, te'ls creus en el seu paper, realment els veus com els personatges que representen. Això, i com deia, les seves veus veritables, són un tresor. Hi ha veus meravelloses i el japonès li dona una musicalitat especial, tot i no entendre res, clar.

El novè capítol és brutal, i et deixa amb l'ai al cor, d'aquells que quan s'acaben es fa el silenci. Però això fa pujar les expectatives de l'últim episodi, que tot i resoldre els dubtes, no està a l'alçada. Es vulgui o no, tothom espera la batalla final. I resultat que tot es resol "als despatxos", quedant molt diluït i poc vistós. S'esperava un final espectacular i et quedes amb un pam de nas. llàstima perquè això li ha tret l'excel·lent, deixant la sèrie en un notable alt.