WERT CLARIVIDENT

Fa onze anys, el llavors ministre ecspanyol d'educació va dir una frase per a la història: "Pues sí, es que nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes, y que se sientan tan orgullosos de ser españoles como de ser catalanes".

En aquell moment, quan ja bullia el desig independentista, va provocar irritació, rebuig, paròdies i alguna cançó (apareix amb les Macedònia, Xeic...) Els fets d'aquells anys, amb les manis multitudinàries plenes de canalla i finalment el 2017 van fer oblidar aquelles paraules. Avui, onze anys després, alguns ens adonem que un cop més, quan els catalans hi anem, els ecspanyols ja han tornat i fet la migdiada. Des de la base, des del fons del mar han anat plantant la llavor del què ens trobem avui en dia a la societat i a les escoles.

Només fa 7 anys del 2017, menys d'ençà totes les protestes i reaccions posteriors, i a les escoles (no totes, però en moltes més del què hauria de ser), se set la canalla parlar tranquil·lament en castellà, acceptant l'idioma com a mitjà de comunicació normal amb els seus companys i companyes. aquí també ens l'han jugat. La desigual repartició de les persones immigrants per l'estat ecspanyol, fa que Catalunya sigui terra d'acollida de la gran majoria. Això porta a molts nens i nenes a les escoles, i si la gent adulta es passa al castellà, coneixedors del perill que està corrent la nostra llengua, què faran els nostres nens i nenes, que són reflex del què veuen al seu voltant?

L'oci és l'altra font de superioritat ecspanyola entre la quitxalla. Gairebé tot el què miren i escolten és en castellà. Encara avui en dia cal superar proves difícils per poder veure en condicions una pel·lícula en català al cinema. Le plataformes estan inundades de castellà, i com no, les xarxes socials. Això ha provocat que els nens i nenes i no tan petits vegin el català com una llengua de segona, i fins i tot la menyspreen perquè s'avergonyeixen d'ella.

I finalment, l'esport. El bombardeig massiu en favor de "La roja" és bestial, aconseguint que els nens i nenes s'identifiquin amb els jugadors, els colors i és clar, amb l'estat que representen. Aconsegueixen fer normal una cosa que no ho hauria de ser en absolut.

I així, onze anys després, sense que ens n'adonéssim, han posat el verí a les nostres cases, les nostres escoles, i han aconseguit capgirar el sentiment català sense despentinar-se, mentre nosaltres ens ho miràvem sense fer res, i preocupant-nos només de no deixar papers a terra. Esperança? cada vegada menys.