THE CORRS

Per segon estiu consecutiu, he pujat fins la Costa Brava (Roses el 2025, Sant Feliu de Guíxols el 2026), per viure en directe un concert. Aquest any, les ja mítiques The Corrs, la banda irlandesa formada per quatre germans (3 noies i un noi) que van saber unir amb delicades, encert i qualitat la música folk irlandesa amb el pop més modern de l'època. La inclusió del violí en gairebé totes les cançons ens transporta a un alre estil de música, i la flauta britànica (whistle) ja és el toc de gràcia. És un grup que a l'entrada sobre els cd's de casa ja va quedar palès que he seguit amb detall. Curiós però, que comentava que com que vaig sentir els set cd's seguits, al final tot em sonava igual. Quin sacrilegi. També deia en aquella entrada que vaig estar a un plis d'anar-los a veure a Barcelona, però la data era dolenta (i el preu també). Descobreixo que fa més anys, van anar a Cap Roig en una altra data dolenta (i el preu també). Finalment, a la tercera va la vençuda. La data acompanyava i el preu no era especialment abusiu. Car, però en cap cas una bogeria com altres concerts que tenen uns preus escadalosos, ratllant actes mafiosos i tot.

Total que, carretera amunt, vaig cap a allà. Abans de The Corrs, un grup teloner, Dea Matrona, dues noies acompanyadaes de dos músics més, fent bona música. No sé si arribaran lluny, però ja estan a la llista de l'Spotify. So interessant, si més no, no és dolent. Tot just toquen 45 minuts per donar pas al grup irlandès.

Tot i que fa temps que no treuen cançons noves, s'agraeix un concert com aquest. Una repassada dels seus gran èxits, l'un darrere l'altra, tocats amb elegància i meravellosament interpretats per cada un dels integrants. Sorties d'un dels seus hits i en sonava un altre. Acabava, i un altre, i a mesura que s'acostava el final i començava una nova cançó, et deies: "Ostres clar, faltava aquesta!" Grans cançons, i molt, però que moltes emocions de tantes hores sentint-les i guadint del seu so. Difícil escollir-ne cap. Però sí que puc dir que una de les meves favorites és "Forgiven but not forgotten". És curiós i xocant, ja que justament jo soc dels de "Ni oblit, ni perdó". Però m'encanta la cançó. I no me'n vaig pas cansar, ja que el camí de tornada a Barcelona, les vaig tornar a escoltar totes. Una nit fabulosa.

Dues coses més. La primera, en la gairebé una hora d'espera per poder sortir de l'aparcament, vaig consultar les edats de la família. En Jim és el gran, amb 62 anys, i l'Andrea, veu i flauta, la més jove amb 52. Enmig, la Sharon, violí, 56, i la Caroline, percussió, 53. Podríem dir que són de la meva quinta. No sé... m'agrada.

I finalment, un apunt sobre la llengua. L'Andrea va fer la presentació en català, i de tant en tant deixava anar un "moltes gràcies". S'agraeix tant, que ens tinguin en compte. Però també vull dir que tant el servei al festival (tiquets, beguda, menjar...) com a l'hotel de Platja d'Aro (passo de tornar a la una de nit), sempre atenent en català d'entrada. Gairebé em surten llàgrimes!

25 CD'S (x3)

Poc més de mig any després, enllestim l'escolta de 25 cd's més del que guardo com un tresor. I encara hi ha corda per a dues entrades més, sense contar les BSO. En aquests 25, del 51 al 75, tenim com sempre, força varietat d'estils, però no de grups, perquè entre dos fan 15 dels 25. I no tenen res a veure l'un amb l'altra. Deixem aquests dos pel final i mirem qui ens ha acompanyat musicalment aquests mesos.

Els Ja t'ho diré tornen a parèixer amb 3 cd's (ja tenien dos a la llista anterior) i n'hem dit moltes coses d'aquest meravellós grup menorquí. Llavors tenim un cd d'en Tom Jones, una llegenda de la música, que apareix sorprenentment en aquest recull, causat pel repunt d'alguns èxits seus acompanyat d'altres artistes en algunes cançons. Un cd també per una de les meves intèrprets més especials de la meva època d'adolescència, la Cindy Lauper; algunes de les seves cançons van ser banda sonora de molts anys de la meva joventut, i alguna d'elles encara ressona, sense anar més lluny, el True colours, ja sigui pels Trolls o pels Twocats pel gospel. Un altre cd per en Lluís Llach; pam; canvi total de registre; a més del què representa per la música del país, i pel país a seques, també és protagonista del meu primer concert en directe. Un altre cd solitari per un grup dels anys d'eclosió del rock en català que va durar molt poc, els Lliris; música molt, però que molt psicodèlica, però amb algunes que s'han quedat gravades dins meu. Un altre cd per Madness, el recull d'èxits, clar, perquè si no, n'hi hauria força més; d'aquest grup vaig tenir molts cassettes, que era el què es duia aquella època, i "oju" que ara ja estem parlant d'infantesa i adolescència; podria assegurar que és el grup que em va obrir els ulls al món de la música. I per completar els 9 cd's que no són els de la majoria, una altra artista que ja va aparèixer als 25 lp's, la Madonna; tampoc cal dir res més d'ella; cada agost recordo aquell 1991 amb el seu concert a l'estadi olímpic.

I quin són aquestes bèsties que acaparen tants cd's en aquest tercer llistat? Ja us he dit que són molt diferents. La primera, és l'Avril Lavigne, amb 7 cd's; descoberta ja fa una anys, amb intents de veure-la en directe que no van prosperar, fins el concert de fa dos anys que ja se sap que no va ser com esperava (ai, les expectatives); però no per això és una de les icones musicals d'aquests últims anys en la meva discografia, i que duri!

L'altra que s'emporta 8 cd's no és una noia, sinó 5. Bé tampoc són cinc, perquè n'han estat 15! I com es menja això? Perquè estem parlant de les Macedònia, aquest grup musical que es formava cada X anys amb noies adolescents per donar lloc a música per la franja oblidada de l'adolescència. Què voleu que us digui... pot tenir molts detractors, però almenys els nens i nenes tenien gent propera en qui emmirallar-se i escoltar cantar en català. Amb la seva desaparició, ara escolten regueton. Per tant, només per això, visca les Macedònia. A més, hi ha hagut relació propera. Una castellera dels inicis de la colla en va formar part; des de Món Jove les seguíem i fins i tot vam dur els nens i nenes a un concert; i finalment, és clar, l'entrevista que els vam fer a l'escola amb un grup de 4t de primària. D'això se'n diu ser properes i no pujar-nos els fums. Les cançons? Hi ha de tot, és clar, però encara guardo els cd's perquè si més no, alguna vegada les podem aprofitar a l'escola o simplement recordar un temps que no tornarà.

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

EL MUSICAL MÉS GRAN

Fa trenta anys, quatre joves amants de la música i els musicals van ajuntar-se per crear una companyia modesta i un espectacle sense pretensions on cantaven en català algunes de les cançons més icòniques d'en Lloyd Webber i en Schonberg. Eren en Daniel Anglès, la Pili Capellades, en Manu Guix i la Susanna Domènech. L'experiment va sortir bé, i van representar amb molta altra gent que ara sonen molt (Clara segura, Àngel Llàcer...),El somni de Mozart. I el 1999 van repetir l'espectacle inicial amb canvis de cantants i més repartiment. A partir d'aquí, tothom va seguir el seu camí pel món de l'espectacle, fent-se un nom propi que arriba fins avui, però mai han deixat de reajuntar-se per crear nous espectacles (Merrily we roll along, Jugant a Rodgers...)

Vaig tenir la mala sort de no coordinar la meva època vital amb la seva carrera, però vaig poder assistir a l'espectacle "Un cop més... una mica de música", un xou amb cançons de musicals que em va donar a a conèixer molts èxits que llavors encara no coneixia. Tenia la gràcia que els espectadors votàvem per decidir quines cançons escoltaríem a la segona part. Divertit. Aquesta obra, juntament amb el Memory de l'Àngels Gonyalons van ser la llavor pel meu interès i fanatisme pels musicals. 

En Daniel Anglès i la Pili Capellades s'han ajuntat de nou amb en Sergi Cuenca (pianista) per recordar que d'aquella bogeria ja fa 30 anys, i han programat unes setmanes amb un espectacle diferent, però que beu de l'essència dels seus inicis. Tu, jo... i vosaltres... i les cançons ens ofereix una hora i mitja de cançons de musicals com al 1996, traient-ne algunes i afegint-se de noves. És un espectacle de format reduït però les seves veus omplen i ressonen com mai, amb una força que vol sortir d'aquelles quatre parets per arribar a les orelles de tota la ciutat. Només dues veus, però quina emoció que transmeten, mar de déu...

Comencen amb un pupurri de Les Miserables, jugada segura, i a partir d'aquí, alternen les més noves (Martin Guerre) amb les més clàssiques (Evita, El fantasma de l'òpera...) Tot, només veus i piano (excepte una amb guitarra i una amb acordió). Em seria difícil escollir-ne una. L'emoció del començament, No ploris per mi Argentina, La reina de la nit, el detall amb la injustament oblidada Joseph... És cert que al final, és un retrobament d'amics, com ho demostra que la cançó del bis, sigui una versió de l'Amics per sempre, que es canten entre ells. Aquí sí que h de di que hauria preferit alguna cançó més èpica. Però no passa res, al final, 90minuts de gaudi per les orelles, i el desig de que tan de bo fessin espectacles més sovint.

SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

CINEMA D'ANIMACIÓ

Casualitats d'aquelles que arriben sense motiu, la mateixa setmana que he vist al teatre l'obra Ànima, que explica les dificultats d'una noia per ser dibuixant d'animació, he completat una trilogia de pel·lícules de dibuixos animats. va ser quan veia la tercera que vaig adonar-me de la coincidència que m'havia dut fins aquí. He de dir que les tres pelis, per separat, potser no haurien tingut lloc al blog. Però donada la casualitat, les fem presents.

La primera va ser Zootopia 2. La primera part va ser un divertiment destacat aquell any. Un thriller d'aminació en un món on només viuen animals, amb molt sentit de l'humor i un ritme trepidant, fins i tot en alguns moments, amb molt suspens. Les coses com siguin, era evident que seria difícil no només superar-la, sinó ni tan sols igualar-la. Però el fet de que fos una de les cinc nominades d'aquesta categoria en els passats òscars, feien pensar que potser tindria algun detall interessant. I sí, un cop vista, potser té algun detall, però res més, Està llunyíssim de la seva predecessora. Els personatges, ja coneguts, no tenen la mateixa "xispa", i tot i els intents de fer-la emocionant, es dilueix molt. Fins i tot va haver algun cop de cap.

La segona va ser una pel·lícula que sí va guanyar l'òscar en la seva edició, i que molts crítics en deien meravelles. insuficient per cridar-me prou l'atenció. Pesca-la un dia fent zàpping em va portar a veure-la. Es tracta de Spiderman, a new universe. Fan una peli de dibuixos animats on aprofiten tot el merder dels multiversos, i ens presenten altres spiderman paral·lels. La peli té alts i baixos; estones avorrides amb altres que li donen aquest toc que la deuria fer valedora de les bones crítiques i els premis. ara, per mi, no va massa enllà de ser un divertiment.

Va ser quan la vaig acabar que em vaig preguntar si la pel·lícula guanyadora de l'òscar d'aquest any n'era mereixedora o no. K-Pop Demon Hunters s'ha convertit en un fenomen ben estrany. Era una peli destinada al circuit televisiu i així va començar. De cop, la cançó principal, Golden, es comença a fer viral i a convertir-se en un dels hits musicals de l'any. Això li dona una empenta i la peli la comencen a veure arreu, fins al punt que l'estrenen a les sales de cinema i arriba a guanyar el premi daurat. I la peli? Doncs a veure... encara que de les tres sigui la que m'ha cridat més l'atenció, no acabo de trobar-li res a part d'estar cada dos per tres cantant Golden. És molt coreana: colla d'amigues(o amics) lluitant contra monstres, zombis o com en aquest cas, dimonis. Hi ha moments en què la caricatura és totalment manga, amb els ulls oberts i les cares desfigurades per expressar una emoció. El problema és que l'emoció que mostren és absolutament patriarcal. Les noies bavejant, literalment, per uns nois guapos i "musculitos". La veritat és que la peli no ajuda a la reconstrucció del model masculí i perpetua la imatge de la dona com a companyia de l'home, encara que ho emmascarin en que són unes heroïnes (només cal veure com les han dibuixat). Per una bada, són superwomen, i per l'altra, perden el cul pels nois. Després es queixaran de Disney... ai, senyor... No les sento pas, ara, les veus feministes!

ÀNIMA

El retorn al teatre després de la bestialitat que va ser Germans de sang, ha estat protagonitzat per Ànima, un musical de format original en català, que l'any passat va arrasar al TNC gràcies al boca-orella. Degut a l'èxit que va tenir i a la necessitat de pujar l'autoestima del teatre a casa nostra, s'ha reprogramat l'obra, ara al Tívoli. Sense fer ple absolut, cada nit omplen les butaques del teatre per gaudir d'aquesta història que tot i situar-se a l'altra banda de l'Atlàntic, ja s'ha fet un lloc dins el nostre imaginari.

Descobrim la història de la Greta Edwards, una noia que després de la mort dels pares, es veu destinada a portar la sabateria de la família, quan la seva gran passió és dibuixar, i especialment animació. Per complir el seu somni, marxa a Los Àngeles per intentar treballar per a en Walt Disney (Walter a tota l'obra), i allà es troba amb la crua realitat del moment. Només es contracte homes. Gràcies a l'enginy i a la confiança d'algú de dins els estudis, aconsegueix ser una peça cau en l'elaboració del primer llargmetratge animat, Blancaneus.

La trama és tot ficció. No va existir cap dels personatges que la protagonitzen(en Walter sí, és clar). L'obra vol ser un reflex, un cop més, de la desigualtat de gènere que ha existit gairebé sempre a la nostra societat. I algunes de les coses que s'expliquen, sí que són reals. una de les més bèsties és sobre l'actriu que van contractar per posar la veu a la Blancaneus. Li van fer signar un contracte on es comprometia  no actuar en cap altra peli. I encara que en alguna se sent la seva veu, mai va aparèixer el seu nomen els crèdits de cap pel·lícula, incloent-hi la de Disney. Que fort...

I l'obra, què tal? Doncs molt bé, la veritat. Ben interpretada, bones veus, trama interessant, ben lligada. Però un cop més, cal parlar de la durada, tres hores amb un descans de vint minuts. Una gran obra ha de durar, està clar, però tinc algun dubte de si aquesta calia allargar-la tant. Té dues parts molt diferenciades, al meu parer. La primera, presenta la trama, la fa evolucionar, i és on hi ha més cançons. En canvi, la segona art fa un gir. no hi ha tanta música (tot i que la poca que hi ha és millor que la de la primera, en la seva majoria), i es converteix en una comèdia d'embolics de les de tota la vida, amb escenes molt ben orquestrades i que provoquen més que unes rialles. Jo vaig gaudir més amb la part humorística que no pas amb lamés melodramàtica, la veritat. Em va transportar a les comèdies d'en Frank Capra, Cary Grant i companyia. Boníssim. Les cançons estan bé. Algunes són força bones, però a falta d'anar escoltant la BSO, crec que la majoria cauran en l'oblit, a no ser que facin un recopilatori de les cançons sense el text teatral. M'explico. Ara, si vols escoltar les cançons, es tracta d'una gravació de l'obra, i per tant, hi ha molts diàlegs de la mateixa, i això t'impedeix centrar-te només en la cançó per valorar-la bé. Això sí, com deia, n'hi ha de molt interessants, com Un llapis i prou, Los Àngeles, i Prova a fer-ne un mos.

M'ho vaig passar força bé, però no vaig sortir apassionat (recordeu que venia de Germans de Sang). Però si alguna cosa encara em fa més feliç, és veure com hi ha ganes de que el teatre en català, i en aquest cas, el musical, no s'acabi amb Dagoll Dagom. Hi ha molta qualitat, tenim molta història, i cal seguir invertint i pagant teatre per a què no decaigui.

STING

Fa gairebé mig any, TV3 va emetre un documental sobre l'Sting, un documental que fins ara que estava a punt de desaparèixer, no l'he vist. No soc massa de documentals. En tinc un guardat, No other land, des de fa un any, i encara està allà. I no serà per manca de temps, no... La veritat és que no tonc massa explicació a aquest fet estrany.

Per què un documental sobre l'Sting? Doncs perquè  la meva joventut va representar una de les meves icones musicals més importants. Vaig viure inconscientment el final de The Police, i amb l'adolescència va néixer The dream of the blue turtles (1985) i el Nothing like the sun (1987)- Aquests dos lp's em van acompanyar durant aquella etapa, firmant part de la meva banda sonora vital. Després van venir el Bring on the night i The soul cages, però com els dos primers, res. A més, vaig poder assistir a un concert seu a Barcelona, però tinc dubtes que fos el del 1988 , ja que era massa jove i el meu primer concert gran va ser el 1989 amb UB40 i The Pogues. Així que segurament el concert de l'Sting fos el del 1991. Quins temps aquells, de molta música i molts concerts... eterna joventut...

El documental repassa una mica la personalitat de l'Sting, molt obsessionat amb la música, en cercar nous estils, nous ritmes, el seu compromís amb les acuses perdudes o amb les injustícies... Realment és tot un personatge, de gran importància en el panorama musical mundial. Apareix ell mateix, però també els seus col·laboradors, amics músics, etc, donant la visió de la seva feina i la seva persona. És un bon documental, no es fa dens ni llarg, i a més, amenitzat amb la seva música, tant la part en solitari com amb The Police. Falta però, l'Sting del segle XXI, surt poc.

Veient el documental, em venen ganes d'anar al concert que farà aquest juliol a la ciutat. He recordat que l'havia vist en el cartell d'un d'aquest festivals d'estiu, i em dic: "Anem a veure com està el tema". Tururut. Increïble, només entrar a la pàgina web de les entrades, se'm cau tot a terra. Hi ha dos preus. El bo, el de platea, 353 euros. El de més enllà, 232. Verge santíssima, o més ben dit, colla de lladres FDGP. Perquè no té altre nom, això. És un robatori a mà armada. Ni per un artista genial com ell, pagaria aquesta burrada de diners per veure'l. Ni boig. ja me'l guardo per a altres "antojus" que tingui, que tampoc en són tots. M'ha recordat una entrada que vaig fer fa uns anys, també denunciant aquests preus abusius per la gent normal. En aquell cas, eren els Simply Red. D'allò fa deu anys, i costava 250 euros. Quina passada. Quina estafa.

Així que almenys, estic recuperant per a les meves oïdes aquelles mítiques cançons i descobrint les que m'he perdut aquests últims anys. D'alguna cosa haurà servit. I sense perdre diners.

EUFÒRIA 2026

Els de la teletrés han tirat d'estratègia. Fa quatre anys van estrenar un talent show, Eufòria, que va ser un èxit total entre les famílies i sobretot canalla nostrada que s'ha quedat òrfena de contingut des de la desaparició de la família dels Súpers. En van fer una segona i una tercera edició, i tot i que van seguir omplint el Palau Sant Jordi, van veure que si ho seguien explotant, al final seria deficitari. Així que van deixar reposar el programa... un any. Potser haurien d'haver esperat un altre, però s'han llençat i ja tenim aquí la quarta edició.

Normalment feia una entrada més o menys a la meitat del programa (quan han fet fora vuit i queden vuit). I així hauria estat aquesta setmana si no fessin allò de tornar a fer entrar algun expulsat/ada per donar vida al programa. Tot i així, ja tenia ganes de dir alguna cosa després de veure com algunes veus marxaven i altres veus es quedaven.

Es mantenen els presentadors, un dels tres membres del jurat, els directors musicals i un dels tres "coaches", el gran Daniel Anglès. El format segueix sent també idèntic, i per tant, com sempre, queden en mans del carisma que puguin aconseguir els concursants. Una de les coses que més he agraït a Eufòria és el fet d'incorporar cançons catalanes que poden ser escoltades per primera vegada pels nens/es i adolescents que segueixen el programa. Crec que això té molt valor, encara que potser quedi en anecdòtic. I si alguna cosa es pot criticar és segurament la sexualització del vestuari i els balls que justament no fan cap favor en l'imaginari ideal de la nostra canalla. No es pot tenir tot.

Bé, anem als concursants. Ara mateix doncs, en queden nou, després de la reentrada al programa de l'Aida, una de les millors veus però que, tot i que no arribarà segurament al top tres, era injust fer-la fora tan aviat. El tema mascle-femella (que no masculí-femení) segueix sent evident. Potser és la meva oïda selectiva, però cap de les veus masculines estan a l'alçada de les femenines. Però com que es valoren també altres coses, van avançant rondes. Però ni el Lluís, ni l'Arian ni l'Oliver tindrien res a fer vocalment contra la Monique, la Clara, la Daniela o l'Aina, i fins i tot, l'Aida i la Tura, que són les que ami em cauen millor però que veig difícil que arribin a la final. El Lluís és tot carisma, simpàtic i amb una veu trencada molt guai; l'Arian (germà de la Valèria-Rosalía de la tercera edició) és especialet, però s'ha de reconèixer que ha anat de menys a més, però li falta caràcter; i l'Oliver, bona veu però peix bullit. No sé si faran allò de tenir un dels tres a la final per complir expedient de gènere.

Pel què fa a elles, la Monique és un espectacle, però de vegades se li marxa la veu de com n'és de potent; la Clara, l'Aina, la Tura i l'Aida, qualsevol cançó que fan la broden, a no ser que els posin cançons que no poden defensar gens (com el "Pau" dels Pets a la Tura); la Daniela és una nena, té setze anys, amb patiment escolar a sobre, símbol de superació, i amb una veu espectacular, però no és espectacle, és veu de cantar cançons èpiques i balades.

Així que no tinc un pronòstic clar. Si faig la porra ara, seria Monique-Clara-Daniela. Si cal posar un mascle, podria ser qualsevol dels tres per motius diferents, però per com han anat les votacions anteriors, podria ser l'Oliver un dels tres. Però aleta, perquè la setmana que ve tot ho decideix el públic, així que pot haver sorpreses grans, i més injustes. Que parli el poble.

25 CD'S (x2)

Més aviat del què em pensava però més tard pel temps que trigo en fer-ho, hem enllestit l'escolta dels 25 cd's següents del prestatge musical. Com en l'anterior recull, el fet de sentir-los en l'ordre que surten, fa que en alguns moments, sentir massa el mateix estil no m'acabi de satisfer. Això m'ha passat sobretot amb en Joan Dausà (3) i la Nelly Furtado (5). El primer perquè hi havia massa calma i tendresa seguida; la segona perquè té dos, però sobretot un cd que no em diu res.

La llista dels 26 al 50 comença amb The Cure (2), un grup de difícil catalogació en el meu imaginari. Al món està clar, és punk psicodèlic total, però evidentment sobta trobar-se'l en els meus gustos; per aquest motiu només trobem dos cd's, els de la meva època jove. llavors tenim els 3 d'en Joan Dausà. Té cançons molt bones, però t'ha d'agradar molt per no sentir sempre el mateix. D'ell també recordem la seva proximitat quan va aparèixer al Biberó Rock i el vam gaudir en directe de manera familiar i de regal. 

Apareixen els Duble Buble, icones del primer rock en català. quins temps aquells, els previs al boom dels grans grups, quant picar pedra! Era l'època també dels Duran Duran, del qual en tinc el recull de les seves millors cançons. Allò era un grup de pop amb totes les lletres(que tampoc en són tantes). Mítics, amb cançons que són banda sonora de vida. Canvi total de registre amb els Esquirols (2). És un altre tipus de música, una altra història, però que són molt més que un grup d'animació. Per rara avis, el cd dels acudits de l'Eugenio, això és d'una altra dimensió.

Tornem a la música amb la canadenca d'origen portuguès, la Nelly Furtado. He de dir que després de dir a la intro de l'entrada que se m'havia allargat massa, el primer que he fet ha estat buscar-la. Què se n'ha fet. Doncs resulta que ha deixat la música, però no abans de publicar un últim cd que no tinc, però que mentre estic escrivint, estic escoltant a l'Spotify. Ens posem drets per rebre en Peter Gabriel, un dels grans. D'ell tinc 4 cd's, però és curiós perquè en cap cas me'n vaig cansar, tot i que tinc un cd (Scratch my back) que no m'atrau gens. Cançons meravelloses, himnes, i un directe descomunal. No sé perquè no el tinc als resums anuals, però sense dubte, el concert que vaig anar a veure l'any 2003 és dels espectacles més bèsties que he viscut. Brutal.

La música en català torna amb Gossos (2), un grup amb un inici molt kumba i que va arrelar al món de l'esplai per després professionalitzar-se més. D'ells tinc els dos primers que són els més en aquella línia esplaiera. La cantant de Bangles, Susanna Hoffs,ens regala un cd amb bones cançons i el seu estil inconfusible. Quants cantant homes i dones han pujat i baixat per l'èxit... The Housemartins, una música planera, enganxosa i una posada en escena divertida. Van complir amb el què se'ls demanava en aquella època, divertir amb les seves cançons.

I finalment, arribem als Ja t'ho diré. Ells sols ja han protagonitzat alguna entada del blog perquè són un dels meus grups emblema. Justament a quest estiu els vaig poder gaudir de nou en un retrobament. Són els cd's 49 i50, i per tant, apareixeran al següent lliurament, perquè no només en tinc dos, d'aquests menorquins. Estan tots. Fins el 75!

GERMANS DE SANG

L'any 1994, amb 21 anys, vaig anar, potser per primera vegada, a veure un musical al teatre. Tres anys abans havia vist el Memory de la Gonyalons, que va ser qui em va obrir els ulls a aquest món, però fins el 94 no vaig anar a veure'n cap (tampoc se'n feien tants), L'obra, Germans de sang, dirigida per en Ricard Reguant, amb l'Àngels Gonyalons, en Roger Pera, en Sergi Zamora, la Gemma Brió i en Joan Crosas. Sé que em va agradar molt, i les seves cançons van formar part de la meva joventut cantaire. Però a poc a poc, a mesura que anava coneixent les bèsties del musical (Miserables, Cats i companyia) doncs, donava la sensació que aquesta obra anava baixant de popularitat en el meu prestatge sobre el tema.

Llavors, arriba el 2025 i s'estrena una nova versió, dirigida per en Daniel anglès. la mateixa història, es mateixes cançons, però amb una estètica més moderna, sempre respectant l'original. Vaig decidir que l'aniria a veure. I potser pel què comentava a les primeres línies de l'entrada, hi anava amb les expectatives no avall, però sí que he de dir que no massa altes.

MARE MEVA, QUIN ESCÀNDOL D'OBRA MESTRA!

La veritat, penso que encara estic en shock pel què vaig viure al teatre Condal. Va ser al primer minut, quan s'obre el teló i amb els personatges a lloc, comença a sonar "No pot ser veritat", i les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. I a partir d'aquí, TOT. El muntatge, les interpretacions, la coreografia, les interpretacions, la música, les interpretacions, la història, les interpretacions... a la mitja part, ja no tenia paraules. Em vaig trobar un conegut, molt més jove que un servidor, i que per tant no tenia la referència de la versió antiga, i deia que estava encantat. Jo li vaig haver de dir que estava sorprès per com n'estava, de ben feta, de com estava gaudint amb la posada en escena... I faltava la segona part. una altra mostra d'excel·lència. I al final... ostres, el final. Ja sé que soc del plor fàcil, i que a teatres i cinemes m'emociono de seguida, però és que durant tota la cançó final i les salutacions, el plor era tan exagerat que per primera vegada, vaig haver de necessitar un clínex per eixugar-me i esperar una estona per no sortir amb aquella cara d'emoció de les butaques.

La historia de dos bessons separats en néixer i que es retroben és més que això. La necessitat d'una família, les diferències socials, l'atzar del lloc on neixes, les dificultats per tirar endavant la vida si no ets ric, la crisi econòmica... tants i tants temes que serveixen de debat i que em porta a l'eterna pregunta de "perquè no van els alumnes grans".

Però evidentment, no puc acabar aquesta entrada sense parlar de la Mariona Castillo i de l'Albert Salazar. Ella, en el paper de la senyora Johnston (que per cert diu també que aquest musical va ser qui li va fer veure que s'hi volia dedicar), està esplèndida, descomunal. Impressionant el què fa en aquesta obra, és simplement perfecta. I l'Albert Salazar... en el paer de Mickey, és sublim. Ho fa tan bé, però tant... La seva interpretació és una de les claus, per mi, de l'obra. Trenta anys són molts, i la memòria em falla, però crec que aquest repartiment està molt per sobre del de llavors. Sense que se m'enfadi ningú, però, posaria encara en Crosas al lloc del Triquell. No sé, no em va convèncer gens en el seu paper de narrador, deambulant per l'escenari comuna ànima en pena. Canta bé, però el vaig trobar desubicat, com un peix fora de l'aigua, tot i sabent que aquest és realment lafunció del narrador aquí. El paper de l'Eduard Lyons també està moltben conduit per en Roc Bernadí, però lo de l'Albert Salazar és una altra dimensió.

FA 10 ANYS, 2016

Tanquem la revisió anual fins l'any que va amb l'any 2016, el més recent respecte els altres. Començo l'entrada sense cap idea concreta sobre els fets d'aquell any. Dels acabats en sis, tenim un parell que no van ser massa reeixits i un tercer sense pena ni glòria. què ens va deparar el 2016? Ens animarà per tenir bones sensacions pel 2026 o serà també un bluf, cosa que ens farà patir per l'any que acabem de començar? L'any dels 43 anys. És que realment els anys acabats en 3, ja són de per sí poc atractius.

En aquell moment no ho sabia, però seria l'última vegada que estaria a tercer durant els propers gairebé deu anys, i el grup amb qui ho faria era especialment potent. El fet de saber que tenia un grup que m'absorbiria emocionalment molt, em va fer deixar totes les "extraescolars" del moment: els timbalers i l'ANC. Però vaig descobrir que m'era molt difícil estar-me sense fer res, i vaig incorporar-me a Twocats pel Gospel a finals d'aquell any (amb prova de veu inclosa, tot i que crec que la manca d'homes m'hauria fet entrar encara que cantés malament).

Tornant a l'escola, cada vegada pren més forma el canvi metodològic, i cada vegada es veuen més les diferències entre les dues velocitats dins el claustre. Per acabar-ho d'adobar, l'activitat de l'esquiada fa saltar les "xispes" i es converteix en un dels moments més surrealistes i denigrants, ja que tot el claustre VOTA si s'ha de fer o no, quan altres coses que fan altres cursos no es voten pas. La desafecció augmenta exponencialment. Començo a posar en dubte si l'escola mereix Pit i Pana, però seguim.

Alegries doncs, no massa. Arriba el cotxe, el Barça fa doblet, primeres colònies del MEC... però poca cosa més. Així, realment, sembla que els anys acabats en 6 no són especialment alegres o destaquen pels esdeveniments més bonics. En canvi, sí destaquen perquè són anys en què tanco etapes (Esplai, Pineta, Martínez de la Rosa, colònies d'estiu, ANC, Timbalers...) Renoi. S'acabarà res aquest any? Fotut, perquè tampoc és que estigui en massa fronts... Però en contrapartida, també són anys que començo coses noves com castells, Twocats, Roquetes... així que estic intrigat per aquest nou any.

Tornant al 2016, només recordar que va ser l'any en què Carles Puigdemont es convertia en President i de mica en mica es va accelerant el procés que culminaria l'any següent. A l'altra banda de l'oceà, també arribava al poder per primer cop el Donald Trump, un fet sorprenent, però no tant com que anys després ho tornés a ser.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

BROADWAY SIMFÒNIC

Un regal inesperat em va dur fins el concert promogut pel diari ARA i el TRAMvia (?!), centrat en alguns dels musicals més emblemàtics de Broadway. Amant com soc dels musicals, cap a allà em vaig dirigir el vespre del dilluns, disposat a escoltar cançons immortals. És un concert ja gairebé tradicional (és el quart any que es realitza per aquestes dates però amb temàtiques diferents).

És meravellós sentir en directe algunes d'aquestes cançons, ja que evidentment no és el mateix que sentir-les a la tele o en qualsevol aparell tecnològic. El directe és el directe i no es pot substituir. Els dos cantants són segurament la part més conflictiva, ja que el pes de les cançons, passa per les seves veus. Ella, una soprano que em pensava que era ecspanyola i resulta que és portuguesa. Ara entenc el seu accent, no tant en el castellà com en el anglès. Ho fa molt bé, però en algunes cançons la notava estranya. El seu anglès es notava que no era nadiu, i per això em sorprèn molt que fos la intèrpret de Christine al Fantasma de l'òpera en una versió de Londres. Tot i que va tenir grans moments, crec que en alguna va tenir algun problema(sense comptar que havia de mirar la lletra). Ell, sí que era ecspanyol, i com ella, va tenir moments molt bons amb altres més dubtosos, a part també de tenir algun làpsus. És tot un showman, això sí. També sorprèn que sigui un dels actors del fantasma de l'òpera, no perquè no ho pugui ser, sinó perquè estem parlant de dos cantants consagrats, que per mi no van estar al 100%.

Ara em centro en el repertori. Incloïa grans temes (potser no els millors) d'alguns dels musicals més importants: Cats, The phantom of the opera, Les miserables, The sound of music, West side story, Evita... Sense dubte, el millor del millor (insisteixo que potser no les seves millors cançons). També va haver lloc per alguns musicals més moderns (Moulin Rouge, Mamma mia (només orquestra fent Dancing queen, igual que un tros del Defying gravity). Al costat d'això, i per molt que siguin grans peces, va sorprendre molt la inclusió de cançons d'Aladdin i El geperut de Notre Dame. No espot dubtar que són grans obres musicals, però quedaven com un bolet al costat de les altres bèsties del repertori. Personalment crec que estaven en el programa perquè el cantant és un dels dobladors de Disney, i les va voler posar pel fet de trepitjar terreny segur i no sortir de la zona de confort.

I finalment, un tema per mi molt important: la llengua. Se sap que soc un defensor de les cançons originals. Quan vaig a veure un musical al cinema, ho faig en la seva llengua, i al teatre, ja fa temps que així ho intento (Jesuschrist Superstar, Six...). Per molt que em dolgui, no estic anant a veure El fantasma de l'òpera que fan actualment a Barcelona. És que no puc sentir aquestes cançons en una altra llengua que l'anglesa. Que consti que si fos en català, també seria reaci. Però clar, amb l'excusa dels cantants, ell les va cantar gairebé totes en castellà. Alguna que feia amb la cantant es va passar a l'anglès. Ella no tant, se la veia més segura en anglès (ara ho entenc millor, ja que és portuguesa). Les de Disney, en castellà. Maria, en castellà. La suite del Fantasma de l'òpera, en castellà. I tot patrocinat pel diari ARA!!! Ho sento, però em va sorprendre desagradablement i em reafirma en la meva aposta per les cançons en versió original.

Sense dubte les cançons que cantaven els dos junts van ser les millors de l'espectacle, ells es creixien junts, però em quedo amb el Don't cry for me Argentina.

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.

FOR GOOD

No podia esperar. Tot i que aquesta mateixa setmana ja vaig passar per la pantalla gran, la temptació era massa forta. I la veritat, per animar-me abans de les setmanes d'avaluacions i notes, pensava que seria una bona manera de donar-hi el tret de sortida.

Així, no he deixat passar massa dies per veure Wicked 2, i és que li tenia moltes ganes. Des del dia que vaig veure la primera part, cada vegada que sento Defying gravity o escolto les seves cançons, quan la vaig recuperar en el viatge en avió a Montreal, o quan veig i reveig l'espectacle ofert per les dues protagonistes als òscars d'aquest any.

Un cop vista, em sento satisfet i tranquil, després d'haver gaudit denou d'un espectacle musical i d'interpretació excel·lents. Alguna cosa té aquesta història que m'ha anat acompanyant en diversos moments. I em sap greu dedicar estona a les coses que m'han grinyolat perquè donaran a entendre que no m'ha agradat, i no és cert. He gaudit, i molt, però no tant com a la primera part. Vaig llegir la crítica que en feien al diari ARA, i he de reconèixer que per primera vegada, hi estic força d'acord (que no serveixi de precedent). He llegit una altra crítica després de veure-la, i crec que coincidim bastant aquesta vegada. I en aquesta segona, li passa el mateix que a mi. No parar de dir que és bona, però que no enlluerna com l'anterior.

Es veu que en el musical de Broadway ja passa. El primer acte és molt més potent que e segon, per la trama i també per les cançons. La primera part és molt més alegre, divertida, centrant-se en els protagonistes joves i en "edat escolar post-obligatòria". Tot va encaixant amb una sincronia gairebé perfecta, i els números musicals són brillants. Aquesta segona part és molt més fosca. Estem tota l'estona donant voltes al mateix, els intents de desemmascarar el màgic d'Oz i les maniobres per fer-ho encaixar amb la novel·la i pel·lícula original.

Segur que a mesura que vagi escoltant la BSO, aniré gaudint de la música, però és evident que les cançons són totes més intimistes. La gran majoria, centrades en l'amistat de les dues noies. Tan sols una cançó anima la peli, quan mag, Elphaba i Glinda sembles trobar l'acord. Cançons meravelloses però sense el ganxo de les primeres. I com deia la primera crítica, sembla que l'objectiu d'aquesta segona part sigui només encaixar la primera amb la història original. I tot i que ho acaben fent, no deixa d'estar entrat una mica pel calçador, donant lloc a un atropellament de seqüències per aconseguir aquest encaix. Penso que van massa sac i de manera precipitada. I ho sento per l'espòiler, però el final de tot em sobra. Les coses s'han de deixar com estaven. Una cosa és fer canvis, i un altre és destrossar la idea principal. Ja és prou complicat deconstruir la figura de la bruixa, un dels personatges més malvats en el creixement literari de qualsevol persona, però va, ho acceptem (si fins i tot Lord Vader és de la família, ja...) Però no cal canviar-ho tot. Innovar no vol dir fer-ho millor.

I com deia al principi, no me la vull carregar. M'ha agradat, i ara mateix em posaré a escoltar de nou les seves cançons. I encara que l'Ariana no guanyi cap premi, segueix fent una interpretació esplèndida, sense desmerèixer la Cynthia, evidentment. Un premi ex-aequo?

Un últim apunt- El subtítol "For good", que es veu que es tradueix "per sempre". Jo crec que si volguessin dir "per sempre", haurien posat el clàssic "forever". Jo llegeixo "Wicked for good)", és a dir, "maleïda per bona", i penso que té molt sentit en aquesta pel·lícula, ja que és el què han estat intentant fer-nos veure. I ja que dic això, els subtítols, de pena. 

25 CD'S (x1)

Finalment, tal com vaig fer amb els vinils, coincidint en les estones de feina al menjador, estic fent una repassada als cd's que tinc emmagatzemats. Són força més que els discos, així que segurament va per llarg, però farem el mateix, i cada 25 escoltats, veurem què hi ha, quins recors porta o quin significat tenen.

I així ja hem completat els primers vint-i-cinc cd's. El què sí he notat és que en tinc molts d'un mateix grup o artista. Com que els escolto per rigorós ordre, això fa que en algun moment, em cansi de sentir el mateix so, però tossut com soc, complirem la norma i ho seguirem fent així.

Comencem amb un pupurri, Altres cançons de Nadal, el més famós de tots els recopilatoris que es van fer aquella època (un Tec i la Teca modernitzat); després venen Bangles (2), Bars (4) i Eddie Brickell (2), tres grups que ja van aparèixer justament al primer lliurament de vinils, demostrant la seva vigència a part de les èpoques més antigues. La primera desena la completen Els Catarres, grup actual català, encara en actiu, amb un so característic.

Doncs aquests són els primers deu. Ara toquen els altres 15, i com deia en un comentari anterior, he de dir que només són dos grups: The Corrs i The Cranberries. Deu n'hi do. Cal dir que no només són diferents en la música. De fet, ara que hi penso... els dos grups són irlandesos? Ostres!!! Ja hi som... Seguim tenint aquests ímputs cap a aquesta illa, que curiós...

Bé, The Corrs té un so més tranquil, més familiar, amb cançons i música molt bons, però que molt bons. Quatre germans que s'uneixen en la música. Però amb ells ha passat això que comentava: quan duia 4 cd's, ja n'estava cansat. Al final, tenia la sensació d'estar escoltant sempre el mateix. Curiós, quan aquest juliol vaig estar a res d'anar-los a veure en directe.

En canvi, amb The Cranberries, tot i ser un cd més, no tenia la mateixa sensació, i això que dos dels cd's eren recopilatoris o gravats en directe. Aquests tenen cançons més diverses entre elles, no sonen totes iguals, o almenys així m'ho sembla. Potser en aquest criteri cal tenir en compte que segurament és un dels grups que tinc al meu top five de la història. Després d'escoltar els vuit, m'adono que el penúltim, Roses, m'és totalment nou. L'he sentit molt poc i no té cap hit dins seu que el faci especial (potser és el més semblant a tot i ares de tots els seus discos). El més fort és que l'últim disc està fet ja amb la Dolores morta. Ho tenien tot gravat per separat, i després de la seva mort, van decidir tirar endavant el disc, editar-lo i publicar-lo. I renoi, sona molt millor que el Roses anterior. Quina gran pèrdua la de la Dolores.

FM25

La Festa major de Gràcia 2025 tanca el teló després de set dies "a tope". Han estat uns dies de molta activitat, de dormir poc i malament per la calor, de menjar de qualsevol manera en alguns moments, i sobretot, de suar molt.

Una bona suada la que vam fer a les actuacions castelleres i assaigs a plaça, amb el colofó de la diada de diumenge. Però quedava encara la Baixada del pilar des de Plaça del Sol i la Diada de Completes. El pilar, després d'uns moviments estranys abans d'arribar a plaça, es va redreçar i mantenir ferm. La corba es va fer bé, però com l'any passat, una reducció inesperada de velocitat el va fer trontollar massa i va caure just abans de parar-se per ser descarregat. Després, un bon grapat de pilars (el del Mike el primer), i fins a cinc castells: 3d7 i 4d7 simultanis, 5d7, 7d7 i 9d7, el primer de l'any, quan ha vist la llum abans d'arribar a l'actuació que tancava la temporada com l'any passat. Han estat nou dies de castells entre el 10 i el 20 d'agost, una bogeria. Ara descansar i apretar fort al setembre.

Per la resta de la festa, comentarem 4 coses. Primera, cal destacar que aquest any s'han pogut realitzar tots els actes de cultura popular, no com el 2024. Però no és que s'hagi arreglat el problema. Han pactat una treva, i ara quan passi la Festa, tornaran a esbatussar-se. Espectacle llastimós d'una colla d'adults. Quines poques ganes de posar-se d'acord...

Segona, els carrers. N'he vist un bon grapat, aquest any. De 23, n'he vist tretze. L'únic que em sap greu no haver vist és el de Travessia Sant Antoni, dedicat a l'Àrea 51. I té nassos que dos carrers pel davant dels quals hi he passat cada dia (Puigmartí i Joan Blanques de Baix de tot), no hi he entrat. La Plaça, amb una idea molt bona, convertir-la en carrers amb aquelles botigues desaparegudes. La gent de la vila han quedat encantats (4t premi en el vot popular). Però el jurat, un cop més, amb el seu criteri absolutament estúpid, ha donat el premi a Progrés (1rs) i Jesús (3rs) que feien referència a les colles de cultura o a les de foc directament, com si reconeguessin que tots som amics. Imbècils. Verdi, protagonista involuntari perquè els van crema la portalada, relegats al vuitè lloc, no us ho perdeu, per decorat masclista i racista (representava la selva amazònica, i es veu que les indígenes havien d'anar amb vestit i no pas ensenyant els pits). Imbècils.

Tercera cosa, la gent. Sí, molta gent. Massificació. Però crec que hi ha hagut més gentada visitant carrers que no pas a les nits. En general, han estat força tranquil·les. El problema que comporta això, és no fer caixa a la barra, indispensable per la supervivència de la festa major i la colla. Però aquí cal dir una cosa. Tant turismefòbia i guiris go home, però sort d'ells, que anaven consumint, perquè la gent autòctona, que tant es queixa dels turistes, venien amb les seves llaunes i neveres. Incoherents... Fora guiris, però us putejo les festes i no consumeixo a les barres de les comissions. Imbècils.

I per acabar, la música. A part de que els grups d'aquest any han estat poc engrescadors en general, no han estat molt animadors de la festa, cal parlar de la llengua. Un dels grups es va passar el concert dient "P*** Ecspanya" i després es posen a cantaren castellà. Uns altres, no ho deien, però també cançons en castellà, que el públic cantava i aplaudia. A veure, no fa tant, quan un grup català cantava en castellà, se li tiraven pedres!!! Així no anirem enlloc, ni pels artistes espanyolitzats ni pel públic poc compromès i coherent. Quina ràbia...

Però bé, la Festa Major passa a la història i fins l'any que ve, que si hem de seguir a aquest ritme, serà necessari una estada de relax per tancar les vacances!

BSO

Just un any després de fer una entrada que detallava un primer llistat dels vinils que tinc per casa i que per fi tenen lloc per poder ser escoltats de nou, tanco aquesta saga amb el quart lliurament després del fet el febrer, i el més recent, aquest maig.

En aquest cas, són els discos que representen les bandes sonores originals de pel·lícules o sèries de televisió. El primer que he de dir és que no he xalat tant com amb els anteriors discos. Són cançons i músiques que algunes d'elles responen a moments concrets, i escoltar-los així ara de cop, alguns d'ells m'han semblat com aquells llibres, sèries o pelis que vols acabar ràpid perquè no t'aporten res. Però el fet de que estiguin aquí, i que per tant hagin superat diversos cribratges en els trasllats fets al llarg dels anys, és que tenen els seus motius per ser aquí.

Són en total dotze vinils. Sumats als 72 anteriors, resulten un total de 84 discos en total. Alguns d'aquests ja venen de República Argentina, heretats dels meus germans grans. Per exemple, Cabaret i Star Wars, el primer amb cançons mítiques i el segon, tota una icona musical universal, que posa la pell de gallina encara ara. També té moooooolts anys, amb tot el cartró trencat, i que té mèrit que encara se senti, és Mary Poppins, amb la versió amb la què vam veure la peli els anys 70, en la seva versió llatina. Una obra mestra. També són de l'època juvenil amb tirada Disney els discos de Fantasia i La sireneta. El primer, és d'aquells importants però que se'm va fer pesat escoltar-lo de nou. Llavors tenim l'època dels musicals, amb una part vintage, amb els discos de Cantant sota la pluja, El màgic d'Oz i Set núvies per set germans, i una part més moderna, de quan em van començar a agradar: Little shop of horrors i Memory de l'Àngels Gonyalons, que va ser l'obra de teatre que em va obrir la passió per a aquest gènere.

Finalment, queda la banda sonora de Hook, i l'únic disc (que en són tres) que representen la televisió. Es tracta de la sèrie The wonder years, que em va agafar a l'època adequada. Recordo una època en què escoltava aquestes cançons dels anys 50 i 60 una vegada i una altra. He de reconèixer que a 2025, com Fantasia, se'm va fer etern.

Ha estat un repàs diferent respecte els altres grups de vinils, però que calia fer igualment. Un cop acabat el repàs, vaig voler fer el mateix amb els cassettes. Sí, sí, encara tinc cassettes!! Però l'aparell ja no funciona, així que allà queden per ara. Són set cintes que han superat les diverses llençades, però que ara ateux no tinc manera d'escoltar. Tres són les cintes del grups Bauxa, de Pineta Canta. Records. Després hi ha una altra banda sonora, Grease i Dràcula (un musical en castellà que van fer l'any 1994). Els dos que queden és el dream of the blue turttles de Sting, i el d'un grup menorquí, Sis de ponent, que vaig descobrir també l'any 94 i que em donaria la base de la primera cançó de les colònies de Món Jove.

Acabat el repàs de vinils i sense poder fer el de cassettes, he començat els cd's. N'hi ha molts. I espero que l'aparell funcioni fins el final.

JA T'HO DIRÉ

No es podria entendre la meva joventut sense la banda sonora dels Ja t'ho diré. Evidentment, era una època molt musicada, i hi havia desenes de grups i cantants que acompanyaven el meu dia a dia, però el grup menorquí va ser sense cap mena de dubte un dels meus favorits, dins el top-five. És blau es fester (1991), Dos o tres (1993), Moviments salvatges (1995) i Un ram de locura (1997) són els quatre discos essencials de la banda, amb cançons mítiques, no, el següent. Després ja va venir Es directe (1999), el disc castellà (que no compta per a res, i el recopilatori del 2003. Dos anys després ja van prendre camins separats. Es van retrobar el 2013 puntualment i semblava un fet únic. Però la mort d'en Sente va ajuntar-los de nou el passat novembre en un concert en memòria del què va ser el bateria de la colla. El cuquet, la il·lusió del públic i qui sap què més, els va portar a concretar 4 concerts més durant aquest 2025, dos a Catalunya i dos a ses Illes. I una combinació perfecta em va portar a decidir que aquesta vegada no se m'escaparien.

Així que ja em teniu anant cap a Roses. Curiós, un any que no anem al Laguna, faig el mateix camí, passo per davant i arribo a un dels pobles més visitats aquests darrers estius. Els Ja t'ho actuaven dins el festival "Sons del món". Ja vaig anar a un concert d'aquest festival fa tres anys, però era un concepte absolutament diferent. Ni de lluna plena, i les cançons dels Ja t'ho diré en directe. Què més es pot demanar? Doncs que no hi hagi cadires!!! 

Des de que, al comprar l'entrada, vaig veure que eren cadires, ja em va grinyolar una mica. Però bé, a veure com va. El concert estava dedicat al disc Moviments salvatges, que feia 30 anys (30!!!) i que conté algunes de les cançons més emblemàtiques. Comencen amb el Res es mou, i ja em moc intranquil a la cadira. Quan en porten quatre o cinc, no puc més. M'aixeco i vaig cap a un lateral, ja amb una desena de persones que tampoc poden evitar estar assegudes quan escolten cançons que els fa moure. A més, hi ha la part de la veu. Cantar les cançons assegut... no sé. Em recordava un concert seu a la Barceloneta, quan uns amics d'algú que anava amb el nostre grup li van dir: "Ostres, hi havia un tio darrere cantant totes les cançons!" A veure... almenys no desafino del tot.

Total que la resta del concert ja el vaig gaudir a peu dret, emocionant-me, cantant, movent alguna art del cos de tant en tant... però com havia de ser. Quines cançons... És difícil triar-ne una de sola, però Tenc es cor calent o la mítica Si vens són estratosfèriques. Van cantar alguna altra cançó de discos anteriors i posteriors, però van obviar totalment les cançons en castellà. Cap problema pel disc que van fer, però és cert que es va trobar a faltar l'Eh, tu i El último verdugo (versió original de Los niños de colonias). Però no cal fer llista, tot i que "Ho tens clar, bruixa", en Joan Barrina o Planetes tranparents no haurien desentonat gens.

Un gran concert, molts records i música per xalar una nit d'estiu de lluna plena.