A L'AVRIL, LAVIGNE

Setze anys i vint-i-set dies exactes ha costat treure's l'espina. El 15 de juny de 2008 anava a celebrar el final de curs amb el concert a Barcelona de l'Avril Lavigne, però es va posar malalta i es va suspendre. Fins ahir, no havia tornat mai a trepitjar terres catalanes. Quan tenia 30 anys, ella en tenia 20, la diferència de generació era important. Ara amb 50 i ella 40, tot i ser la mateixa distància, ja no estem tan lluny, encara que ella segueix amb la seva imatge d'eterna adolescent rebel de sempre.

El concert va estar bé. Correcte. Però és evident que n'esperava molt més. Més espectacle, més bestialitat, més emoció. El repàs pels seus gran èxits es va convertir realment en la successió de cançons, una rere l'altre com si les escoltessis a la llista de l'Spotify. La gran diferència era, és clar, la música en directe i el tenir-la allà davant cantant-les. Quan van sonar algunes de les cançons més mítiques, el plaer va ser grandiós. My happy ending, per exemple, va ser un dels moments més grans. I en el fons, vaig gaudir com un jovenet més del concert. Podia moure'm sense xocar, podia acompanyar la música amb els gestos... llàstima que no me les sabia de memòria per acompanyar-les amb la veu. 

Sobre això, un apunt important i de reflexió. Va dirigir-se unes quantes vegades al públic, en general o de manera concreta. he de reconèixer que vaig entendre com a molt un 20% del què deia. No sé si era l'entonació, la dicció, el ritme... o senzillament que no en tinc ni idea. Si el juliol del 2025 es confirma un viatge casteller, hauria de dominar una mica més l'idioma.

El concert va durar una hora i mitja de calaix. Potser el fet d'haver de complir un horari escrupolós no agradava a la cantant i per aquest motiu va fer la seva feina de manera professional, sense posar-hi l'emoció que comentava que em va faltar. Les diverses interaccions amb el públic (ruixadeta amb cava, preguntes, regals a tres escollits...) semblaven totalment artificials, ho feia o ho deia de manera molt mecànica. Com si tingués un guió escrit i l'estigués recitant a l'oficina el primer dia de lectura de guions. Em sap greu tenir aquesta sensació.

Així que prefereixo centrar-me exclusivament en la part musical. Poder sentir en directe algunes de les cançons que m'han acompanyat en la meva banda sonora dels últims anys, en directe i a ple volum és una sensació genial, i més com a catarsi de final de curs i començament de vacances. No sé si tindré ocasió de tornar-la a veure en directe. Si es donés l'oportunitat, no m'ho pensaria dus vegades.

Com a resum, la cançó Here's to never growing p, independentment de la traducció literal de la cançó, a mi em transmet el síndrome de Peter Pan, el de no voler créixer mai, una característica vital que en el fons, m'acompanya a la meva vida. Em veig a la meva edat gaudint de moltes coses com si encara fos jove, parlant i actuant a 'escola per tal de seguir sent proper als nois i noies. Sí, penso que com en Peter, no m'agrada créixer. I la cançó de l'Avril m'ho recorda.