THE ABANDONS

Ja en començo a estar una mica fins els nassos amb tot això de les sèries que no acaben i es deixen de fer. Ja ho he viscut unes quantes vegades, però no sé, amb aquesta, la indignació arriba a extrems considerables. Primera, perquè l'últim capítol va avançant cap a un final evidentíssim, es nota que s'acaba, i a l'últim segon... pam, porta oberta a següent temporada. Segona, perquè és una sèrie que està bé, força digna, i amb repartiment més que correcte, i per tant, no entenc com merdes de sèries es van renovant i renovant, i aquesta, no. Bé, potser no m'ha d'estranyar tant si fins la setmana passada, la peli més vista de l'any era la nova de Torrente. El nivell cultural de la humanitat baixant en picat, i no sé si ja ha tocat fons.

Penso que quna filmen una sèrie, haurien de rodar dos finals, un per si s'acaba i un altre per si continua. Llavors, quan es tingui clar si renoven o no, publiquen un o l'altre. Però em fot molt quan estic veient la conclusió, que et deixin amb un pam de nas i després et diguin que no hi ha continuació. Estic tan emprenyat (entre cometes, només faltaria que això m'emprenyés que coses molt més importants), que una possible candidata al top de l'any, acaba de baixar-se del carro.

I la sèrie què? Tan bona és? A veure, està bé, no és cap obra mestra, però entreté força i compleix amb escreix les expectatives. Ambientada als temps de l'oest americà (aquest tema s'ha convertit darrerament en un habitual), trobem un poble on no mana el xèrif sinó una família poderosa (Dana Scully fent de dolentota, d'Àngela Channing). Ho controlen tot, però per expandir-se necessiten les terres de quatre granges més. Una d'elles, Tha abandons, amb una mare adoptiva (Cersei Lannister) i els seus fills adoptats. Ja al primer capítol tenim una bona enganxada entre les dues famílies, i la cosa es va complicant molt a mesura que avancen els capítols. 

Com deia, bon entreteniment, bones interpretacions... però que no han servit per donar-li marge de noves temporades. Doncs res, a seguir endavant que demà ja no me'n recordaré.

MÉS I.S.S.

De vegades hi ha coses que passen perquè sí. I de vegades, en passen moltes. Se'n diu coincidència, tot i que altres persones en dirien conjunció d'astres, premonició o ves a saber què més. La qüestió és que l'any que torno a 3r i per tant, torno a desenvolupar el projecte sobre l'univers i el sistema solar, dediquem un treball a la I.S.S., l'estació espacial internacional. Fins aquí, tot normal. Es tracta de modernitzar el projecte amb coses noves que potser poden motivar més.

Llavors és quan passen les tres coses que tenen a veure amb aquest fet. Primer, la pel·lícula, I.S.S. Després, quan a convivències la veiem passar per sobre nostre! I finalment, la inauguració d'una exposició d'aquestes immersives amb les ulleres virtuals sobre la mateixa estació! Tres en un! Ara només faltaria trobar-hi la relació amb Irlanda!

Doncs aquests dies he anat a veure l'exposició. No és la primera vegada que vaig a veure una d'aquestes. De fet, ja en porto un bon grapat: Tutankamon, Verne, Titanic i Colisseu. Gairebé un expert... En aquest cas, et trasllades a l'estació espacial internacional, i la veus per dintre, de manera molt limitada, ja que el què es fa més, és projectar uns vídeos dels astronautes explicant-te coses. També veus l'estació per fora, i un dels moments més espectaculars és quan veus el planeta al teus peus. Impressionant.

Només hi ha un però. És que vaig veure l'exposició de Jules Verne, una immersió de matrícula d'honor, un espectacle fantàstic. I a partir d'aquí, tot està per sota o molt per sota. La del Titanic encara, però la del Colisseu va ser molt fluixa, i clar, amb el què et fan pagar, et sents una mica estafat. Aquesta de la I.S.S., està una mica millor per les imatges que veus, però el funcionament és molt precari, ja que bàsicament vas recorrent un mateix passadís, endavant i enrere. Altra vegada l'import no justifica el què vueus, per molt espai exterior que sigui.

Les imatges de fora i alguns dels comentaris dels astronautes ho salven una mica, però segueix sense poder-se comparar ni una mica amb la de Verne. Sobre els comentaris que dic que fan els astronautes, et parlen de la separació de la família, de la pandèmia del covid des d'allà dalt o quan van haver de ser nou enlloc de sis per l'accident d'una nau. Tot i això, aquests vídeos són molt curts i tampoc aprofunditzen massa. Per mi, una llàstima.

Aquesta sensació agredolça m'ha portat a decidir que l'exposició imersiva de Pompeia (que era la que volia veure el dia del Colisseu però no quedaven entrades) no aniré a veure-la. I diuen que està bé, però ostres, és que un altre fiasco no sé si el podria ja aguantar. Així que deixem-ho estar per quan sigui alguna cosa que estigui veritablement ben feta o d'un tema que m'apassioni molt. Per cert, curiositat. Les dues bones són d'Ideal, i les tres fluixes, d'Eclipso.  I Pompeia és d'Ideal. M'ho repenso?

EN THEO DE GOLDEN

Abans d'embrancar-me de nou en un món de fantasia, llegeixo En Theo de Golden. El boca-orella i una senzilla ressenya al darrere del llibre van ser suficients per fer-me amb aquesta història.

Ha estat una meravella, bàsicament per l'oasi de tranquil·litat, serenor i optimisme que desprén. Ha estat com trobar una barreja (amb tots els respectes i diferències) entre "Cadena de favors" i El foraster. Quina mescla més estranya, no? Doncs la seva lectura ha resultat minuts de calma i relaxació, de somriures i interès que han fet d'aquest llibre un ferm candidat al top 5 d'aquest any. El temps dirà.

I què ens hi hem trobat que ens hagi captivat tant? Doncs un poble dels USA, Golden, on hi ariba un vellet d'uns 80 anys que es presenta simplement com a Theo. Que ha vingut per unes propietats i que és portugués però que ha viscut a molts llocs. No hi ha més informació sobre aquest personatge. Ell, s'enamora d'uns retrats que hi ha penjats al bar, i decideix comprar-los i anar-los regalant a les persones retratades a canvi de res. El 75% de la novel·la és altruïsme en el seu màxim exponent. Quan queda amb les diferents persones en un banc del parc per donar-los-el, hi estableix conversa sobre la seva vida (d'aquí el fer-me pensar en el foraster). De mica en mica, es va fent un membre més de la comunitat i veiem com inicia i evoluciona la seva amistat amb alguns dels seus habitants.

Cada tobada amb algú, cada diàleg que s'estableix és un seguit de frases sobre la vida, sobre el passat i el futur... però en cap cas es converteix en disertacions filosòfiques anodines, sinó que, també gràcies als capítols curts que van fent succeir les situacions, es converteix en un vocabulari prou a l'abast de tothom per poder seguir el què estan debatint.

Per què fa això en Theo? Qui és realment? Deduim que és ric, perquè comprar tots els quadres i altres accions d'amor que fa, no són barates. També apareix un fet cabdal de la seva vida com la mort de la filla, ja que aquest record l'acompanya sempre. Però fins al final no sabrem el perquè de tot plegat. No diré més per no fer espòiler encara que ningú més que jo llegeix això, però en venen ganes.

Llibre doncs 100% recomanable que és un alè d'aire fresc en aquest món de merda (no ho dic pel decorat de festa major).

BLACK MIRROR (x4x5)

No he esperat massa temps des de la primera tongada de capítols de Black mirror. Les tres primeres temporades, amb un total de 13 capítols, els vaig estar veient a principi d'any. La quart i cinquena temporada (9 capítols) és la que he acabat ara a mig any, i per tant, sembla probable que tanqui la sèrie amb les dues últimes temporades (11 capítols totals) abans d'acabar l'any.

Aquesta sèrie, com ja comentava, ens presenta un present dins un futur distòpic on les noves tecnologies ofereixen uns serveis ara mateix ficticis però que al ritme que estem anant, probablement acabarem veient. I aquesta és la part terrorífica, que realment, el què ens mostra cada un dels capítols independents entre ells, acabi sent realitat. La veritat, és millor tancar la paradeta definitivament abans de veure segons què.

Per exemple, la possibilitat d'estar enregistrant amb un xip tot el què estàs veient, tant conscient com inconscientment. Encara més terrorífic, un xip que s'implanta als nadons (així no els pots perdre), però clar, quan són grans, potser és millor no saber on estan i què estan fent (la privacitat del fill/a, tot i que l'episodi va molt més enllà). Un programa de cites, un Tinder a nivell virtual (almenys aquest no fa mal a  ningú). O també dins la quarta temporada, un científic boig que explica les seves atrocitats amb la realitat virtual fins que es troba a la filla d'una de les seves víctimes. El moment en què te n'adones que tot és una venjança, és de uau.

La cinquena temporada, tot i tenir només tres episodis, no es queda enrere. Ens presenta com l'addicció als mòbils pot provocar accidents i morts (aquest estem força a prop, de fet, segur que més d'un accident ja ha passat per culpa d'estar mirant la pantalla). 

Un dels grans assoliments de la sèrie són els guions. Per una banda, pots imaginar que són guionistes molt bons, amb una creativitat de màxims, però si reflexiones una mica, te n'adones, que mirant al nostre voltant i seguint una mica les barbaritats que es van creant a nivell informàtic, només es tracta de sumar dos més dos i afegir la part de thriller per resultar la trama d'un nou episodi. Jo insisteixo en què més que una sèries de ciència ficció, s'hauria de considerar de terror, psicològic, però terror.

Per cert, segueixen apareixent com a actors o actrius, persones considerades ja famoses dins el mercat de cinema o televisió. En aquestes dues temporades tenim la Miley Cirus, Jesse Plemons, Letitia Wright i l'Anthony Mackie.

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.

SURT LA VENA

Diuen que quan ets mestre, ho ets 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Algú podria dir "els bons mestres", ja que cada vegada n'hi ha més que funcionen estil funcionarat. I altres dirien que no és sana aquesta dedicació. Sigui com sigui, avui he viscut en pròpia carn (o més aviat ment) aquesta frase feta.

Situació, fent cinta al gimnàs. Només aquesta frase ja és digna de ser revisada. Poc se'n parla d'aquestes vint-i-nou setmanes seguides anant al gimnàs almenys una vegada. Sent com soc, és una gesta estratosfèrica i d'una altre planeta. Caldria veure si serveix d'alguna cosa (crec que és "placebo" totalment). D'aquestes 29, 21 han sigut dos dies, oju!!!

Bé, tornem al tema que ens ocupa. Quan estic a la cinta en cap de setmana, a la pista de baix hi ha partits de bàsquet (també es fa volei, però sempre he coincidit amb el bàsquet). Avui jugaven dos equips que semblaven de 1r-2n d'ESO, tot i que físicament, alguns se'ls veia encara de primària. Només començar, ja es veia l'entrenador de l'equip de fora, molt nerviós, cridaner, exigint, etc... D'aquells que sembla que estigui jugant la final de la Champions. Enfadant-se, fent gestos de descontent, etc... El súmmum ha arribar quan en una pilota perduda, es gira i li fot un cop de peu a les motxilles dels nanos. Des d'allà on estava, em surt fer algun comentari tipus "Què fots" o "Xuta la teva bossa". Com que estic amb auriculars, no sé el volum de les meves paraules, que per mi han estat un xiuxiueig. Però el senyor del costat, em pica l'espatlla, i resulta que era un pare d'escola, d'algun noi/a, de fa molts anys. Crec que era noia i de l'altra classe, però clarament jo sabia que ho era, i ell a mi també em coneixia. Em diu. "T'ha sortit la vena de mestre, eh?" I entre esbufecs de l'esforç, comentem que no poden ser aquestes actituds en els adults responsables dels nanos.

Jo vaig més enllà. Us imagineu un mestre xutant enfadat una motxilla d'un nen? La que es podria "liar", no? Perquè els entrenadors se'ls permeten aquestes actituds? Perquè és un esport i és "normal"? Després ens estranyem de les actituds dels nens, i sí, parlo en masculí a posta. Seria interessant comprovar quina relació hi ha entre els nens més conflictius a les escoles amb si fan o no esport competitiu extraescolar, bàsicament futbol o bàsquet. Crec que hi hauria una relació força evident. Però ui... no entris aquí... És imprescindible que els nanos facin esport, però qui controla les actituds dels entrenadors? (Un altre dia parlem de les actituds de pares i mares, que també hi ha tema).

Així que sí, m'ha sortit la vena educativa quan he vist aquestes actuacions. Ara, a desconnectar un altre cop. Ai no que he de corregir.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

CELEBRANT ELS 2.000

Al llarg d'aquestes dues mil entrades, quan hi ha hagut una efemèride, he dedicat algunes entrades a comentar estadístiques. Per exemple, hem mirat les entrades que han tingut més visites i les que han tingut més comentaris. Aquest seria un resum poc profitós, ja que el moviment del blog no arriba a tenir moviments generals que facin canvis en aquests aspectes des de fa molts anys.

La celebració dels 1.500 va donar peu a moltes estadístiques interessants (quins mesos tenen més o menys entrades; quins dies de l'any n0han tingut més i quins no en tenien mai; i quin número de dia era el més repetit). Aquesta última era una xorrada, mentre que les altres eren prou divertides. Justament, en el resum dels dies de l'any, vaig descobrir 6 dies que en tots aquells anys (disset, en duia), mai havia escrit res. Quatre d'aquests dies eren del mateix mes, el febrer: el 4, el 8, el 9 i és clar, el 29. Els altres dos, l'11 d'octubre i el 17 de novembre. Els tres anys següents he estat atent a aquesta dada, i així, aprofitant que el 2024 era any de traspàs, les quatre dates d'aquell mes ja no van continuar a zero. Els dos anys següents ja no m'hi vaig fixar. El dia 4 s'ha quedat amb aquella única entrada (igual que el 29), mentre que el 8 ara en té dos i el 9 ha fet el ple. des de llavors, cada any. L'onze d'octubre, aquell 2023 se'm va passar, però el 2024 va aconseguir la seva entrada. I el 17 de novembre, li ha anat pels pèls. Quan arribin els 20 anys de blog, aquest dia només haurà tingut una única entrada, que és la d'aquest últim any, el 2025. Així que ara mateix, no hi ha cap dia de l'any que no tingui com a mínim una entrada. Haurà de passar més temps per fer una revisió i saber les estadístiques. Ara ha passat poc temps i serien unes dades irrellevants.

Pel què fa als mesos prolífics, tres quarts del mateix. Amb una distància de tres anys, poques diferències deuen haver i si n'hi ha no seran significatives. De fet, l´únic canvi és que el mes de novembre passa de l'onzè al desè mes. El juliol, mes líder, continua a any llum dels altres.

Finalment, podríem fer un recull dels temes més tractats en aquestes dues mil entrades, però per una banda, aquest és un resum que fem anualment cada desembre, i per un altre costat, és una estadística que es pot veure en el mateix blog a la columna de l'esquerra.

Així que poca cosa més se'm ve al cap per tal de comentar en aquesta celebració. deixo pels 20 anys, d'aquí sis mesos dos encàrrecs. El primer, que farem una nova remodelació al blog, amb canvi de fons i colors. I després que ja sé què farem. A la celebració de les 1.000 entrades en vaig seleccionar algunes a l'atzar. El què faré serà una entrada a l'atzar de cada un d'aquests 20 anys. A veure què surt.

2.000

I finalment, ha arribat el dia.

Dissabte 18 d'abril de 2026. El dia en què aquest modest blog, que va començar com un divertimento, segueix sent un divertimento i acabarà sent un epitafi interminable de tota una trajectòria.

Hem arribat a les dues mil entrades. PAM.

Es diu ràpid, això. Dues mil entrades des d'aquell llunyà dimarts 24 d'octubre de 2006 (sí, 2006, així que aquest any hi haurà doble celebració). Aquella primera entrada tenia una foto de sorpresa i un petit text que deia: 

"Doncs sí! Ningú donava un duro, però les meves habilitats innates en el món de la informàtica dels nassos, no podien evitar la creació d'aquesta cosa estranya que encara no acabo d'entendre. Però bé, això és igual, no? A veure què en faré, ara!"

Doncs mira què n'he fet, després de gairebé vint anys, amb èpoques de tots colors, anar deixant un recull de vivències, impressions, opinions, crítiques... de tot una mica.

Quan vaig fer l'entrada 1.500 i profetitzava quina de les dues efemèrides arribaria abans, intuïa que seria l'aniversari. Doncs no. Per mig any, només per sis mesos, però ha estat el número rodó d'entrades qui ha aconseguit arribar abans. I d'això no fa ni tres anys, encara... Però és que la progressió ha esta brutal. Per fer les primeres 500 entrades, vaig esperar fins el 2 de febrer de 2016 (nou anys i mig gairebé). Les 500 següents, fins a l'entrada 1.000 (5 d'abril de 2020), van arribar al cap de 4 anys i dos mesos). La del 1.500 va ser el 22 de juliol de 2023, per tant, 3 anys i 4 mesos després. I per arribar a la fita que avui celebrem, han passat 2 anys i 9 mesos. Ja no han estat salt espectaculars, però déu n'hi do com s'ha anat reduint. Això no vol dir res, pot passar de tot. Però és una de les estadístiques que, com ja se sap, m'agrada comentar quan arribem a assolir algun tipus de número o aniversari.

No serà menys. Durant els propers dies, aniran apareixent records d'aquestes dues mil entrades per retre homenatge a tantes hores dedicades a explicar a ningú el què em passa pel cap. Com sempre, és una activitat més per cultivar el record i l'enyorança que no pas per res més. Com sempre.

Ah! I felicitats!

ARTEMIS I ISS

Després de molts anys parlant-ne, preparant-ho i posposant-ho, finalment s'ha enlairat l'Artemis II en direcció a la lluna. Encara falten dos o tres anys per tornar a trepitjar el nostre satèl·lit, però és evident que l'èxit d'aquesta missió pot donar a les a tornar-hi i aconseguir-ho. 

Recordo quan fa dos anys, a la visita a la Citté de l'Space, ja em vaig entretenir en les sales que parlaven d'Artemis. A més, justament aquest any, com que a tercer es fa el projecte de l'espai, una de les novetats ha estat parlar i fer seguiment del projecte. Alguns alumnes estaven al cas quan es van anul·lar els dos primers intents. A final, la sortida ha caigut en vacances, però res m'agradaria més que algun nen o nena m'ho comentés quan ens veiem de nou el dimarts. A més, justament serà llavors quan estaran donant la vola a la lluna, i alguna cosa veurem per la pantalla de la classe.

La partida del coet estava prevista per la nit de dimecres a dijous, a les 0:24h hora catalana. Van ser només uns minuts més tard, però allà estava, despert, per veure aquest inici de viatge. En la meva memòria, l'única vegada que soc conscient d'haver presenciat un enlairament de coet de la NASA. va ser el 1986, la tragèdia del Challenger. Ho tinc força gravat a la retina aquell moment. Amb el cor encongit, seguia els primers minuts d'enlairament, aquest cop més exitosos. La llàstima és que tot sigui fet majoritàriament pels USA, amb el seu porc podrit de president.

Aquests dies estarem pendents del viatge i des seus astronautes, amb la primera dona i el primer negre a la tripulació, cosa que repetiran a la missió d'Artemis IV, que és la destinada a tornar a trepitjar la lluna. Serà doncs, un any astronòmicament important. Després d'Artemis, tenim l'eclipsi de sol total a Catalunya el proper 12 d'agost. I la setmana passada vam tenir una cirereta a les convis. La segona nit es veia el cel molt bé, i vam poder veure perfectament Júpiter, algunes constel·lacions, i... la ISS!!! Va passar per sobre nostre i ens va proporcionar un moment molt emocionant!

NO OTHER LAND

No sabria dir el motiu pel qual he trigat tant en veure el documental No other land, sobre la vida dels palestins i palestines a Cisjordània. Aquest documental va guanyar l'òscar de l'any passat, i ha estat esperant ser vist molt de temps. Suposo que quan hi pensava no era el moment, ja que era conscient que no seria una hora i mitja de bona estona, sinó al contrari, de patiment, indignació i preocupació.

Després d'haver-lo vist em pregunto com encara no m'he radicalitzat més en el tema Palestina, penso que no faig prou dins les meves limitacions. El documental ens presenta la comunitat de Masafer Yatta, on viu en Basel Adra, autor del documental. És un conjunt de cases al mig de Cisjordània i envoltats d'odi dels colons jueus. L'exèrcit hi apareix ambles seves màquines demolidores i van destruint les seves cases amb mil i una excuses, obligant-los a marxar o a viure cada vegada més precàriament dins de coves. La resistència que exerceixen és exemplar i perillosa a la vegada. Un noi jueu, en Yuval Abraham, realitzador del documental amb ell, s'uneix a la comunitat per intentar denunciar al món el què està passant. En alguns moments, es recullen converses en què se li fa entendre que hi hagi palestins que no el vulguin allà. Repudiat per uns i pels altres, ja que els israelians l'amenacen en moltes ocasions. 

Les imatges són gravacions casolanes. Quan toca córrer, toca córrer i corres amb ells, amb la càmera enfocant el terra. Els trets i explosions que se senten no són efectes especials, sinó la realitat del seu dia a dia. L'atac que rep un nano perquè intenta recuperar el material de construcció i la seva vida posterior tetraplègic dins una cova, la destrucció de l'escola amb els plors dels nens i nenes, la fugida quan el venen a detenir i s'emporten son pare... tantes i tantes situacions d'abús per part de l'exèrcit d'Israel... Fàstic. I encara més amb l'aparició dels colons, una colla de feixistes armats, emparats pels soldats i amb llicència per matar...

Ara ja no se'n parla, de Palestina. Altres conflictes estan a la primera plana de les notícies, amb l'excusa d'una alto al foc. Però no s'ha acabat. Continua el genocidi palestí i la violència contra gent indefensa que l'únic pecat que han fet és néixer en aquela terra. No fem prou.

Veure per fi el documental ha coincidit en el temps amb una notícia. El parlament israelià ha aprovat la condemna de mort contra palestins. I a les imatges es veu un dels mandataris jueus, obrint una ampolla de cava per celebrar-ho. Són nazis. Jo que he plorat veient les barbaritats comeses pels alemanys contra els jueus, amb quina cara em quedo? Jo estaré sempre al costat dels oprimits, siguin qui siguin, però em fa ràbia veure com compleixen aquell mantra de fer als altres el què t'han fet a tu. És una vergonya per la humanitat. Són una vergonya per la humanitat.

BALANDRAU

El 31 de desembre de l'any 2000, dos grups d'excursionistes es van veure sorpresos per la irrupció sobtada del torb quan pujaven el cim del Balandrau. Aquella tempesta va acabar amb la vida de deu persones, set al Balandrau i tres més en altres zones del Pirineu. Personalment, a la meva memòria hi ha la coneixença d'aquesta tragèdia, però no soc conscient de viure-ho en aquella època. Ara, ja serà impossible oblidar-ho.

I tot gràcies a la pel·lícula que s'ha estrenat en motiu-coincidència dels 25 anys dels fets. En ella s'hi recrea la desgràcia. Coneixem el grup més nombrós de muntanyencs, que aprofiten un dia esplèndid per pujar al cim. Quan decideixen baixar, els arriba la tempesta, un vent demoníac que alça la neu i impedeix veure-hi res; una temperatura que baixa dels 2 graus negatius als 30-40 sota zero; els allaus que produeix la tempesta. Un desastre. Seguim a partir de llavors l'espera de l'únic supervivent i el què fan els bombers i responsables per tal de trobar les víctimes i/o supervivents. Diuen al final de la pel·lícula que aquest accident va "ajudar" a canviar els protocols de la gestió d'aquestes situacions. Suposo que entre altres, no tanquen els familiars en una mena de vestidor d'e complex esportiu, l'acceptació sense recança de l'ajuda de voluntaris i voluntàries a les tasques de rescat, o la compra de material més efectiu (van haver de demanar ajuda als bombers francesos).

Reconec que veure pelis com aquesta, reals, et fan respectar més la muntanya, i ara que ve el bon temps i començo a planejar futures excursions, he de ser conscient de com he d'anar de preparat i amb cura, molta cura.

I pel què fa a la pel·lícula en si, molt i molt bé. Altra vegada cinema català de qualitat, res a envejar a altres produccions d'aquest estil. Bones interpretacions, bon relat, i mantenir l'espectador en tensió i empatitzant amb tothom: la por i el dolor dels excursionistes, el patiment de les famílies i l'angoixa i determinació dels operadors/es de rescat.

STING

Fa gairebé mig any, TV3 va emetre un documental sobre l'Sting, un documental que fins ara que estava a punt de desaparèixer, no l'he vist. No soc massa de documentals. En tinc un guardat, No other land, des de fa un any, i encara està allà. I no serà per manca de temps, no... La veritat és que no tonc massa explicació a aquest fet estrany.

Per què un documental sobre l'Sting? Doncs perquè  la meva joventut va representar una de les meves icones musicals més importants. Vaig viure inconscientment el final de The Police, i amb l'adolescència va néixer The dream of the blue turtles (1985) i el Nothing like the sun (1987)- Aquests dos lp's em van acompanyar durant aquella etapa, firmant part de la meva banda sonora vital. Després van venir el Bring on the night i The soul cages, però com els dos primers, res. A més, vaig poder assistir a un concert seu a Barcelona, però tinc dubtes que fos el del 1988 , ja que era massa jove i el meu primer concert gran va ser el 1989 amb UB40 i The Pogues. Així que segurament el concert de l'Sting fos el del 1991. Quins temps aquells, de molta música i molts concerts... eterna joventut...

El documental repassa una mica la personalitat de l'Sting, molt obsessionat amb la música, en cercar nous estils, nous ritmes, el seu compromís amb les acuses perdudes o amb les injustícies... Realment és tot un personatge, de gran importància en el panorama musical mundial. Apareix ell mateix, però també els seus col·laboradors, amics músics, etc, donant la visió de la seva feina i la seva persona. És un bon documental, no es fa dens ni llarg, i a més, amenitzat amb la seva música, tant la part en solitari com amb The Police. Falta però, l'Sting del segle XXI, surt poc.

Veient el documental, em venen ganes d'anar al concert que farà aquest juliol a la ciutat. He recordat que l'havia vist en el cartell d'un d'aquest festivals d'estiu, i em dic: "Anem a veure com està el tema". Tururut. Increïble, només entrar a la pàgina web de les entrades, se'm cau tot a terra. Hi ha dos preus. El bo, el de platea, 353 euros. El de més enllà, 232. Verge santíssima, o més ben dit, colla de lladres FDGP. Perquè no té altre nom, això. És un robatori a mà armada. Ni per un artista genial com ell, pagaria aquesta burrada de diners per veure'l. Ni boig. ja me'l guardo per a altres "antojus" que tingui, que tampoc en són tots. M'ha recordat una entrada que vaig fer fa uns anys, també denunciant aquests preus abusius per la gent normal. En aquell cas, eren els Simply Red. D'allò fa deu anys, i costava 250 euros. Quina passada. Quina estafa.

Així que almenys, estic recuperant per a les meves oïdes aquelles mítiques cançons i descobrint les que m'he perdut aquests últims anys. D'alguna cosa haurà servit. I sense perdre diners.

FUTUR POC ESPERANÇADOR

Aquest any m'havia fet el propòsit de no fer entrades de cinema si no era imprescindible. Totes les entrades de pel·lícules a la planxa d'aquests últims dos anys potser embafaven una mica. Però vet aquí que en poc temps he vist tres films que tot i ser diferents, en el temps, en la trama, tenen un nexe en comú; el que diu el títol de l'entrada: un futur poc esperançador. Mirem-les per ordre de filmació:

La primera és The surrogates, una peli del 2009 per a exhibició d'en Bruce Willis. En el futur, els robots seran humanoides gairebé perfectes, i la majoria de la gent s'està a casa connectat virtualment i qui surt al carrer i ho fa tot són els androides, fins que algú decideix començar a carregar-se'ls.

La segona és Ready player one, del 2018. Una peli de l'Steven Spielberg que ja vaig comentar fa anys en el blog quan la vaig veure per primera vegada, i allà comentava la sorpresa agradable que va ser veure-la. ara no ha estat igual, però he xalat molt.

Finalment, I am mother, del 2019. En aquesta, l'apocalipsi ambiental de torn fa que es guardin en un búnquer secret tot d'embrions humans per la futura repoblació del planeta. Tot està a la cura d'un robot, que dona vida a un dels embrions per tal de que creixi abans que els altres i pugui fer de mare d'ells. Amb la noia ja adolescent, apareixen els dubtes de la veritat del què va passar, i més quan arriba al búnquer una dona ferida, quan teòricament no hi ha ningú més. La peli va ser entretinguda, tot i que al principi no pintava bé.

I aquí ho tenim. El denominador en comú de les tres pelis és que en el futur, la humanitat estarà alienada per la realitat virtual, com és el cas de les dues primeres pelis, tot i que a The surrogates fa més basarda perquè els humans s'estan quiets; almenys a Player One fan exercici mentre juguen... I a la tercera, els robots i la IA tornen a estar darrer de l'eliminació de l'espècie humana. Per molt que ens avisin dels possibles perills i conseqüències de deixar entrar la IA a casa nostra mentre li riem les gràcies, la societat segueix anant en caiguda lliure cap a el caos incontrolat del què pot ser aquest futur que tan mala pinta fa. per sort, tot i anar tot tan de pressa, sembla que encara ens queda corda. El temps dirà...

BLACK MIRROR

Black mirror és una sèrie antiga i molt moderna.

??????

Antiga perquè la primera temporada és del 2011, i clar, estem al 2026, parlant d'una sèrie que he començat a veure quinze anys tard. Moderna, perquè tots els seus capítols, independents entre ells, tenen com a base el poder dels avenços tecnològics. Sí, al 2011 ja ho veien a venir (i abans). Per sort, tots els nefastos vaticinis almenys estan anant més a poc a poc del què pot semblar, per sort nostra.

Amb aquesta entrada comento la sèrie després de veure'n tres temporades, però cal matisar-ho ja que entre totes elles representen 13 capítols (3-4-6). En acabar la primera, veia poc adient fer-ne entrades per cada una, i ho he repartit en tres blocs. Després vindran dues temporades de 9 episodis en total (6+3) i dues més d'onze (5+6).

Anem per la sèrie. Ja he dit que la trama se centra en el mal que pot fer la tecnologia en males mans o duta a l'extrem, i ens posa en alerta sobre aquest tema. Malauradament, la població s'ho pren com una ficció, perquè quinze anys més tard, cada vegada en depenem més i estem a les seves mans, deixant-nos enredar per qualsevol amb una mica de destresa informàtica.

El terror de les seves trames, aquests guions tan ben pensats i que et mantenen en tensió, van acompanyats de bones interpretacions, actors i actrius que compleixen amb professionalitat el transmetre les emocions corresponents, i és d'agrair veure alguns de coneguts i conegudes: Bryce Dallas-Howard, Oona Chaplin, Natalia Tena... i més que no recordo perquè tampoc m'ho vaig apuntar.

No sabria dir quin episodi és més intrigant i productor de nervis i/o preocupació. El dels likes que has de tenir si no vols quedar arruïnat, si el dels soldats que maten gent normal però porten uns implants que els fan veure monstres per tal que no tingui remordiments, el dels hackers que et graven des de la càmera de l'ordinador i et fan xantatge... o l'últim de la tercera temprada, quan debat el fet que la gent escrigui a xarxes socials les bestieses que escriu sense tenir càstig. Podria anomenar-los a tots, ja que dels 13, potser com a molt, n'hi ha dos menys emocionants. Màxim.

Si 2025 va començar amb una sèrie excel·lent, Say nothing, que va estar lluitant fins l'últim minut amb Adolescence per qui guanyava el top de l'any, aquest 2026 també té una sèrie favorita ja les primeres setmanes. Com el nivell continuï així, serà difícil treure-la del top tres de l'any.

MADRIT

Acabar l'any anant a Madrit i començar l'any blogger amb l'entrada que hi parlo no em desperta massa bones sensacions, la veritat... Però així són les coses, no es pot negar que el dia 30 de desembre vaig anar a la capital de les Espanyes per dues activitats pendents a fer amb El MEC aprofitat les festes.

Descobrir aquest museu del futbol anomenat Legends i visitar el camp del Madrit eren els dos objectius. Així, a primera hora, amb un tren d'alta velocitat vam anar cap a allà. El primer va ser intentar esmorzar alguna cosa, però la lentitud del servei (en 20 minuts van ser incapaços de portar un croissant i un tallat) i l'hora fixada per visitar al Legends ens va fer marxar del local sense el cafè. Començàvem bé.

El museu, correcte. Està centrat en els mundials de futbol i les competicions europees. Imatges i vídeos de totes les finals i competicions, acompanyades de samarretes originals d'alguns dels seus participants, amés de rèpliques de les copes. una peli4D que si la passessin a menys velocitat es gaudiria millor, ja que al seient, sense lligar, el cap anava de banda banda. Per sort, no hi havia empatx del Real, tot i que a la secció de Champions, malauradament, te'l trobes fins a la sopa. T'hi passes entre hora i mitja i dues hores allà dins. El què xoca i dona raons a com de malament s'afronta el tema del futbol femení és que centrant-te en mundials i competicions internacionals, reservis un espai per la Liga F, on per ara hi ha només les fotos dels equips ecspanyols i alguna cosa de la seva selecció. Fes-ho igual, només the best, no? Les seleccions dels USA, Suècia, Anglaterra, França... i la Champions. Però posar l'Eibar i el Levante Badalona, és pixar fora de test en aquest museu, no és seriós.

Fins a les 16h que teníem el tour pel Bernabeu, passeig per les zones típiques de la ciutat. El és interessant era la propaganda de Stranger Things al metro del la Puerta del Sol. Més que els nens i nenes tirant bombetes (com si fos Sant Joan) i uns ossos inflables que fan la funció de figures humanes de les Rambles. 

A la tarda, el camp del Madrit. Per fora, una llauna de sardines, amb els habitatges a tocar (no m'estranya que es queixin pel soroll). Els blancs fan servir la part de la gespa per convertir-ho en un festival de la Infància, de manera que no podies fer fotos del camp. Enhorabona. També és interessant el fet que et fan seguir un recorregut na mica peculiar. I no surtis del camí, encara que no et facis una foto d'aquelles amb fons de croma! Divertit veure que pel museu tot són frases del Florentino a les parets. N'hi ha una de molt graciosa que parla de "a humildad" com un dels valors del Real Madrit. I just a continuació, tres o quatres ales seguides on només són les 15 Champions (en una les copes, en una altra les imatges, en una altra els banderins...) i tot amb el lema "El mejor club del mundo". Ens partíem el cul amb la paraula "humildad".

Un passeig pel Retiro ens duia de nou a l'estació per tornar cap a Barcelona. Realment, és quan vas a Ecspanya que t'adones de com n'és de bonica Catalunya i més lògica (no com el seu metro, que entra per la dreta!!!) Senzillament, som diferents.

TEMÀTIQUES DEL 2025

A punt d'acabar l'any, i a l'espera de l'entrada de Broadway simfònic de demà, toca revisar com ha estat el blog durant el 2025. Per començar, 176 entrades, a dues d'igualar el rècord de l'any passat. No em decep el resultat, ja m'està bé. Altra vegada gairebé tots els mesos han superat la desena d'entrades excepte dos (repeteix l'octubre i aquesta any ha estat el novembre). A partir d'aquí, les etiquetes que tenen els diferents articles, fan que es vegi quin han estat els temes més recurrents al llarg de l'any. Així com l'any passat van empatar diverses categories en el número d'entrades, enguany només n'hi ha un, cadascuna té un total diferent.

Els dos primers llocs continuen inalterables. El blog s'ha convertit en el consum del meu oci particular, i cinema i televisió segueixen liderant el rànquing. Catalunya torna al top 3 amb una pujada moderada. També pugen educació i escola, però la pujada més bèstia i que quan he fet el recompte, m'ha sorprès perquè no n'era gens conscient ha estat l'etiqueta "món", que ha doblat, passant de 15 el 2024 a 30 aquest any. Però també hi ha hagut baixades, com les protagonitzades pel quotidià i el teatre. Justament el teatre és una de les etiquetes que continuen a la cua de l'any, juntament amb castells, lleure i blog. Per molt que hagin augmentat el número d'entrades, continuen a la part baixa.

Heus aquí la classificació final:

1a- Entrades sobre cinema: 45, que són un 26% del total, similar al 2024.

2a- Entrades sobre televisió: 44,un 25%, protagonitzant una nova pujada, tenint en compte que fa dos anys estava ala meitat.

3a- Entrades sobre Catalunya:  36, un 20%.

4a- Entrades sobre sorprenent:  31, un 18% (no em deixa de sorprendre que hi hagi tantes entrades sorprenents).

5a- Entrades sobre món:  30, un 17% (com deia, pujada espectacular) 

6a- Entrades sobre educació:  29, un 16%

7a- Entrades sobre llibres:  26, un 15% (van pujant de mica en mica, però estan més avall del què m'agradaria).

8a- Entrades sobre quotidià i futbol: 25 i 24 respectivament, que representen un 14% del total. En el cas del quotidià, manté el tercer lloc del rànquing absolut, lluny del quart.

9a- Entrades sobre Barça i viatges: totes dues amb 20 entrades, un 11%. No hi ha hagut tantes excursions, però sí Amsterdam i Montreal coma destacats.

10a- Entrades sobre escola:  18, un 10%

11a- Entrades sobre música:  15, un 9% (quan acabi les entrades dels cd's que estic fent com vaig fer amb els vinils, potser pateix una davallada).

12a- Entrades sobre castells:  9, un 5% (potser en podrien ser més, però justament s'acosten èpoques menys assistència).

13a- Entrades sobre lleure:  7, un 4%

14a- Entrades sobre teatre: 5, un 3% (aquesta també m'agradaria veure-la més amunt)

15a- Entrades sobre el blog: 2, un 1% 

Justament les entrades sobre el blog tenen unes clares previsions de pujar el 2026, ja que s'acosta l'entrada 2.000, previsió pel maig o juny a molt estirar, i a l'octubre, 20 anys de blog. Déu n'hi do les dues efemèrides, no sabria quina de les dues fa més vertigen... 20 anys... mare de déu...)

RETROBAMENTS

La celebració dels cinquanta anys d'un amic de les èpoques de colònies va fer possible el retrobament amb moltes persones d'aquells temps tan llunyans cronològicament però tan propers en el record. Tornar a saludar vells coneguts amb qui vam compartir tantes aventures i emocions, i descobrir "nens" i "nenes" de colònies convertits en pares i mares de famílies és sempre un esdeveniment molt especial. D'aquesta trobada en trec dos pensaments, sense comptar el fet que estic tornant a cantar el mític "Sempre tu estaràs, oh Pineta, dins del cor".

El primer és el de constatar que anar de colònies, el fet de ser monitor de lleure és de les coses més importants que he et a la vida, i potser de les que més m'han marcat. Amic dels rànquings, sense dubte estaria en el top tres de la meva vida. Tot i que com a monitor he estat en diferents espais, Pineta sempre és un punt i a part, bàsicament perquè amb ella comparteixo el fet d'haver estat també nen de colònies a més de monitor. Retrobar-me amb alguns dels monitors i recordar anècdotes em torna a aquells dies i setmanes de passió per allò què fèiem, i com, a més de treballar voluntàriament, ens divertíem com mai. Era una època feliç, i com més hi penso més m'enfado amb l'escola per no permetre'm seguir a Pineta quan vaig començar a treballar. Sí que ho vaig poder combinar amb Sa tanda, però Pineta és Pineta. Tantes i tantes experiències viscudes... no m'estranya que sempre senti la crida per tornar-hi, com em va passar aquest estiu.

L'altra conclusió que vaig extreure d'aquest dia és també una segona constatació, la del meu caràcter especial, de desvinculació de persones amb qui he compartit tantes hores i dies. Què fa que perdi el contacte d'aquesta manera tan radical? Després de, no sé, més de vint anys sense veure'ns, vam estar parlant i rient com si no haguessin passat ni dos mesos. Com és que després, em torno a aïllar d'aquesta manera i em dedico al meu present. Justament, amb la importància que li dono al passat, com és que no hi quedo lligat més físicament? Si és realment una època tan important per mi, com puc ser capaç de desconnectar de les persones amb qui la vaig viure. I no només és Pineta, és Balmes, Foc Nou, Món Jove, castells... realment és una faceta meva que no m'agrada però no sé com combatre-la, perquè aquesta timidesa i sobretot sentiment de ser menys que els altres sempre m'acompanya, com el record d'aquells dies de joventut.

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.

DONA ASTRONAUTA

El 25 de novembre va donar pas a un nou dia de reivindicació per l'eliminació de la violència contra les dones. A l'escola, li dediquem una bona estona, algunes reflexions, accions per tal de conscienciar els nens i nenes sobre la igualtat de gènere. 

L'activitat realitzada a tercer em confirma el què ja fa temps que penso sobre tot aquest tema. Hem estat molts anys treballant l'empoderament de la dona, i ep, no ens podem adormir. Però actualment, el focus d'interès ha d'estar en un altre punt. M'explico. Les nostres nenes estan força empoderades. De fet, en la nostra activitat, on havien de pensar com serien les vides de dos embrions (un amb nom de nen i l'altre de nena). El grup que feia la vida de la nena la van fer científica i astronauta. Elles (i ells) tenen clar que les noies poden aspirar a qualsevol feina, no hi ha límit. I exemples com aquest, un munt els últims anys. El problema és que quan arriben a l'adolescència, s'obliden de tot i passen a autoconvertir-se en persones destinades a maquillar-se i agradar els nois (generalització, però és així).

El focus però, cal posar-lo en la visió masculina dels nens. Ells segueixen veient-se esportistes, xulos, agressius... algun nen va arribar a dir que el seu "noi" seria un assassí. Mentre elles es veuen capaces de tot, ells estan encara al paleolític. Aquí està el tema, aquest és el punt que cal canviar, ja que els nens estan assumint un rol totalment mascle patriarcal, on no hi ha lloc per les emocions i les cures. La feina està aquí, i no tant en elles. Alguna cosa està passant en els nens, a nivell d'aprenentatge, actitud i metodologia. Està passant davant dels nostres nassos i la gran majoria dels educadors no ho veuen o no ho volen veure. Cal canviar el model d'home, perquè si no, serà difícil optar a cap transformació.