NOMÉS HI HA UNA REINA

Ara que duia tres entrades seguides monopolitzades per l'equip femení del Barça, en volia fer una darrera valorant la situació de l'equip i ja tancar temporada, però queda posposada per la sortida que ja ens podíem imaginar, però no per això ens la crèiem, de la nostra reina, l'Alexia.

Parlar del Barça femení és parlar d'Alexia, i parlar d'Alexia és parlar del Barça femení, però també de futbol femení mundial. Em mirava una foto que li vam fer després d'un partit de lliga, en un camp d'entrenament de la Ciutat Esportiva. D'aquella foto fa 9 anys. Qui ens hauria de dir que ens estàvem fent una foto al costat de les dues vegades pilota d'or, millor jugadora del món, icona i referent d'aquest esport. Ha plogut molt des de llavors, i tot i que la facilitat per accedir a les jugadores ha canviat, elles continuen, després de cada partit, acostant-se a la gent, signant i fent-se fotos. I l'Alexia, sent qui és i on ha arribat, també. Segur que hi ha una mica d'ego, però encara hi ha força humilitat i consciència d'on ve i de quan ve.

Possiblement sigui de nou pilota d'or, I si no ho és, serà la segona (m'estranyaria el tercer lloc). I quan reculli aquest premi ja no serà jugadora del Barça. Després de 14 anys donant-ho tot, fins i tot una lesió de llarga durada, ha decidit posar punt i final a la relació de treball com a jugadora, ja que allà on sigui (esperem que lluny d'equips que es puguin enfrontar a nosaltres) seguirà vinculada al club a través de la Fundació. Tot i que faci llàstima, entenc perfectament la seva decisió. A un nivell estratosfèricament menor, jo també m'he anat desvinculant de projectes on hi havia deixat l'ànima. És llei de vida, responsabilitat amb la gent que ve al darrera i coherència amb la teva persona.

Dimarts va ser el vídeo de comiat. Llàgrimes. Dimecres al matí, l'acte oficial. Llàgrimes. I a la tarda, l'últim partit i comiat de 'afició. Llàgrimes. Quantes llàgrimes blaugranes en pocs dies... primer d'alegria, i després de tristesa. Però també són d'orgull. Haver pogut seguir el creixement de l'equip a través seu i les altres jugadores, gaudir del seu joc, de la seva entrega, la seva passió... Quants moments de joia que ens ha regalat. Per tant, només es pot dir una cosa: God save the queen.

ON ÉS LA BANDERA?

Durant la celebració de la Champions aconseguida per l'equip femení de futbol del Barça, es va produir un fet que no és ni molt menys simbòlic o coincidència. En un moment d'eufòria i càntics conjunts, una estelada va aconseguir arribar a l'escenari. La Kika (qui, si no?) la va agafar i la va estar onejant una bona estona fins al final de la cançó. Això se sap perquè aquest fet es veu en imatges generals i llunyanes, tan llunyanes que no es pot discernir quina jugadora és la que la té a les mans. Cap imatge clara. Cap comentari a la premsa escrita. 

No, no és un fet oblidat sense voler. És un acte d'intent de manipulació i esborrada de la retina premeditada. És cert que la realització que feien les càmeres de TV3 és del pitjor que s'ha vist mai. Canvis sobtats d'enfocament, gairebé tot des de lluny, no s'enfocaven a les jugadores quan parlaven, tota l'estona veient les mateixes cares del públic... i les comentaristes, en la línia del què són les retransmissions, un zero a l'esquerra. Quan alguna jugadora feia un càntic amb el nom d'una altra, es preguntaven si improvisaven. Qualsevol periodista que segueix de veritat el Barça femení i no per compliment de la paritat, sap que aquestes cançons es canten a cada partit al Johan des de la grada d'animació.

Però tornem a la bandera. EM pregunto dues coses. La primera, mai hi ha hagut cap problema en ensenyar les estelades que han onejat jugadors mascles (Iñigo l'any passat, Lewandowski aquest any); fins i tot s'ha trobat "simpàtic" (ai senyor). En canvi, a les jugadores no se les pot mostrar. I segona cosa, tampoc hi havia cap problema per ensenyar com les jugadores anaven bevent cervesa davant de tothom, petits i grans. Aquesta imatge és molt criticable, però és que fins i tot es van recrear amb la Kika bevent a morro d'una ampolla. És a dir, l'exhibició i propaganda del consum d'alcohol davant d'infants sí és pot ensenyar, però una estelada, no.

Perdoneu-me, però és evident que hi ha una intencionalitat política, malèfica, d'odi a Catalunya i amor als diners al darrere de tot plegat. Així que, seguim sent l'última merda, els catalans no mereixem existir i més val que deixem córrer les nostres descabellades idees de defesa de la llengua, perquè Ecspanya i els seus subordinats traïdors botiflers no pararan fins a eliminar-nos. I tot, mentre seguim aplaudint. No ens estranyi que després, es cridés a una jugadora CATALANA: "Quédate, quédate", enlloc de "queda't, queda't". Han tornat a guanyar i som nosaltres qui ens fem els gols en pròpia porteria.

OSLO

Qui m'hauria dit que m'escaparia tres dies fins a Noruega per gaudir d'un partit de futbol. Però així ha estat, i he afegit un país nòrdic a la llista d'indrets visitats fora de Catalunya. No és una llista llarga, però pel què a mi m'importa, està prou be, no em queixo.

I què tinc de dir d'Oslo, que és la capital i on vaig estar aquests tres dies, que en el fons eren dos, i a l'hora de la veritat, es van reduir a una tarda i dos matins. Doncs bé, en general bé. Coses generals que sobten n'hi ha unes quantes. Per exemple, el perfil dels habitants (no arriben al milió, no hi ha molta gent, i es nota als carrers i al trànsit! Molts pocs cotxes!); el transport públic, de pagament però amb les portes sempre obertes (no dubto que tothom tingues bitllet, són gent seriosa, però clar, entrar directes al vagó de metro, xoca; aquí es colaria tothom, som més maleducats); meitat típicament noruecs (rossos, etc) i meitat immigració, com bé queda reflectit en els llibres de la Camila Lackberg. Sobre aquest punt, també hi ha una diferència respecte Catalunya. Allà, per molt sirians, afganesos, hindús o el què sigui d'on vinguin, tots parlen noruec. La llengua és el seu nexe d'unió i fa que la integració sigui gairebé rodona. Aquí, això no passa. El català no és un requisit per res, com a colònia subordinada que som, i això fa que la gent que ve de fora i els seus fills, segueixin manifestant-se en castellà, cosa que divideix la societat. Ep, que no és culpa seva, som nosaltres i els nostres governants qui hauria de capgirar això. Però clar, ai... parlar català... provincians...

Més coses.... es vestits tradicionals. Quanta gent el porta! Es veu que és el vestit de les festes, i no es veu com una disfressa, sinó com elegància i respecte. També vaig veure força soldats pel carrer de tant en tant, això sí, en edat de fer la mili. I així com últimes curiositats, el canvi climàtic també ha arribat al nord (quina calor...) i que hi ha estàtues per tot arreu, i força cridaneres.

Parlant d'estàtues, la primera visita va ser al Parc de Vigeland, grandiós, tranquil, i amb unes estàtues de persones humanes representant les etapes de la vida... diguem-ne que algunes... provocadores i polèmiques. L'òpera, al port, amb un terrat visitable i que t'ofereix bones vistes; el Museu Nacional on trobem grans obres (fins i tot El crit de Munch) i altres modernes delirants, com una simple cadira enganxada a una paret; la fortalesa, que només es veu bé des del mar, lletja, lletja, però increïblement bonica per dins; les muntanyes noruegues, amb el trampolí de salts de Holmenkollen; i el Museu Fram on hi ha la informació i la rèplica del Fram, un vaixell que utilitzà Admundsen en les seves exploracions a l'Àrtic i l'Antàrtic.

Van quedar coses per veure i visitar, però no em puc queixar gens de com vaig aprofitar el temps, tot i que anava amb el coet al cul tota l'estona. La veritat és que si no fa aquell fred que m'imaginava, encara podria fer-hi més visites (veure els fiords naturals del nord, les aurores boreals...) Deixem-ho per una altra ocasió...

TETRACAMPIONES

No tinc paraules per descriure la il·lusió, alegria i emocions viscudes a Oslo amb la consecució de la quarta Champions femenina. Hi arribàvem després de perdre-la sorprenentment l'any passat amb l'Arsenal (on potser per primera vegada anaven massa confiades); després d'una temporada amb lesions curtes i llargues, entre elles la de l'Aitana; després d'uns inicis dubtosos i inquietants perla gestió esportiva.

Aquesta última carta se l'han estat guardant fins ara les jugadores i staff per demostrar que les crítiques eren infundades. Penso que ho ha n entès malament. Era evident que començàvem nova temporada amb menys efectius. Havien marxat set jugadores i només s'havia fitxat una, més les pujades d'Aicha i Clara del B. Per tant, aquest és un fet inqüestionable. Els dubtes eren que sent menys, si teníem plaga de lesions, o no es feien rotacions correctament (no seria cap sorpresa), com arribaríem al tram final. En cap moment es posava en dubte la qualitat de les jugadores, la seva actitud i fam per guanyar, ni es d'això.

Total, que després de guanyar els tres títols ecspanyols, com sempre, s'enfrontaven de nou a una nova final, la sisena consecutiva, quina bestiesa! I la sort o la mala sort feia que fos contra el Lió. Els dimonis de sempre, l'Ada sobrada, l'Engen i el Jonatan Giráldez. Ni molt menys eren favorites, per molt que els que segueixen el femení de lluny, donin perfet que es guanya sempre. Per mi, les opcions eren 50:50. I quan va acabar la primera part, ja era 40:60. Quin patir... En Jonatan sabia molt bé què havia de fer per no deixar-nos jugar com sempre, i no aconseguíem fer més de tres passades seguides en molts moments. Ocasions fora i poca cosa més. Les franceses, més còmodes, amb ocasions i gol anul·lat per fora de joc. Menys mal, perquè si depenia de l'àrbitra, el gol puja. Que dolentes que eren!!! La veritat és que quan vaig veure l'onze titular del Lió, les cames em tremolaven. Que bones totes. Però també veia una altra cosa, i era que a la banqueta no tenien res per espantar. 

Així que, amb el 0 a 0 a la mitja part, qui estava de sort érem nosaltres. I allà va canviar tot. Les combinacions començaven a funcionar, es trobaven més espais perquè les del Lió ja no arribaven a tot, i ara sí, finalment l'Ewa trenca la maledicció marcant dos gols. Quina bogeria, quina alegria, només amb aquests dos gols em vaig quedar ja sense veu. Seria possible? Anàvem a guanyar la quarta? Doncs mira, sí, i a sobre, tornant els 4 gols de la final de Budapest. Encara que fossin en temps afegit, compten igual (si haguessin estat seus, dos a dos, no?) Així que la Salma, sí, sí, la Salma, titular i fent els 90 minuts, feia també un doblet històric, deixant les franceses i al seu entrenador desfetes. Mireu si va ser gran l'alegria que fins i tot vaig aplaudir al Pere Romeu!! Això sí que és fort...

Els nervis del partit (i sobretot de quan les coses no anaven bé), en Rafa Yuste venint a donar les gràcies a l'afició desplaçada abans de començar, les aturades de la Cata (MVP amb permís de l'Ewa), el barret de l'Esmee a la Julia Brandt (poc se'n parla, d'això), la Clara titular a la final i l'Aicha uns minuts, la copa... tot va ser màgic (menys mal), i més envolat no només de catalans i catalanes sinó de moltes altres persones, sobretot noruegues, que clarament es decantaven pel Barça. Era maco veure tanta gent d'allà amb les samarretes del Barça. Tot perfecte per una temporada perfecta. Deixem gaudir de l'eufòria, iquan reposem, ja analitzarem bé el curs i posarem nota. Però ara, celebrem-ho com cal!

LA BANDERA

No fa massa anys, el primer equip del Barça va fer un viatge a Israel per promocionar-se i fer diners. Es van fer fotos amb banderes, amb sionistes, amb la kippà, al mur de les lamentacions... Zero comentaris. Tot bé.

Aquest dilluns, durant la rua del Barça, en Lamine Yamal oneja una bandera palestina. Polèmica, calamitat, insult, inconcebible la barreja amb la política, etc, etc, etc. Que curiós, no, que segons quina bandera oneges ets dels bons o dels dolents. En Lamine, que qui em coneix, sap que no és sant de la meva devoció pels valors que de vegades mostra, és musulmà, i va onejar la bandera d'un país musulmà, que està sent assassinat i reprimit, no només per l'estat d'Israel, sinó també per tots els països del primer món que no fan res per evitar-ho.

Em molesta enormement aquest doble criteri per jutjar segons quines accions. Pots fer-te fotos al costat de segons qui. No hi ha problema si aquest "qui" forma part de l'equip poderós del planeta, que quina casualitat, acostuma a ser l'equip feixista i opressor. Les xarxes s'han omplert de crítiques, als mitjans era primera notícia... però clar, per altra banda, ha estat un gest molt aplaudit per altres persones, que han expressat el seu agraïment a que algú amb tant poder mediàtic faci aquest gest.

Si als israelians i israelianes els molesta, i comencen, com han fet, a trencar banderes i samarretes del Barça, me la bufa. Els emprenya? Doncs que deixin de matar nens i nenes innocents. Això per començar. Sempre al costat dels oprimits, sempre, siguin d'on siguin.

Aquest fet ha provocat altra vegada el gran debat de si les estrelles han de pronunciar-se públicament sobre qüestions polítiques. Com sempre, hi ha qui utilitza aquest argument per tal de defensar que no ho han de fer. Però és que quan defensen Palestina, Congo, Síria, etc, no és política són drets humans. I aquí, seria indecent no deixar que es pronunciïn a favor de la justícia i la llibertat. De fet, el més indecent és que no ho facin tots i totes les esportistes i cada dia, no només quan guanyen.

DOS A DOS

Primer van ser les dues Supercopes ecspanyoles a principis d'any. Ara, en poc més d'una setmana, les dues lligues. Ara mateix, el palmarès de la temprada dels equips masculins i femenins de futbol del Barça estan empatats a dos. L'únic factor condicionant (que es ben gros), és que els nois es queden segur en dos títols, i que les noies estan a les dues finals que les pot dur a aconseguir-ne algun més. aquest dissabte, la copa de la Leti (més que factible), i la setmana que ve, la Champions contra el Lió (ja es poden espavilar).

Però mentre això no passi, toca celebrar les lligues. La del femení, era una cosa cantada des de fa mesos. A Ecspanya no té rival. Supera a qualsevol equipen tot. I encara que de tant en tant es puguin empanar i perdre algun partit, la victòria està assegurada. I serà difícil canviar-ho, mentre els altres equips no inverteixin seriosament, cosa que no passarà, ja que Ecspanya és masclista i no entra en el seu programari.

En el cas de l'equip masculí, és lògic que provoqui més emocions, ja que és molt més difícil aconseguir el gran premi. Aquí cal treballar molt bé, guanyar i no defallir, a més de lluitar contra l'entorn i és clar, els arbitratges. Però al final, gràcies a què han estat molt atents i s'han esforçat com mai (les últimes victòries a Getafe i Pamplona, estadis on per norma es patia per empatar), juntament amb la desfeta estratosfèrica del Madrit, han propici al que el Barça es faci campió a manca de tres jornades. A més, ho han fet en dia que jugaven contra els blancs i que, tot i perdonar-los la vida), van guanyar amb solvència.

Altra vegada poesia pura en guanyar-los el títol a la cara, en una setmana negra per ells, amb jugadors ostiant-se, altres esborrant-se de la llista per descansar pel mundial... són una paròdia d'equip. veure'ls caminar durant el partit, impotents davant els culers, era una imatge brutal. És que ni es van esforçar per netejar la imatge patètica que estaven oferint. Avui sortia el fantasma del seu president fent zero autocrítica i culpant de tots els mals a periodistes, àrbitres i Barça. Fins i tot la premsa ecspanyola s'ha posat les mans al cap preguntant-se què nassos estava fent.

Després de la rua, els queden tres partits on l'emoció estarà més en resar perquè l'Ecspañol baixi a segona mentre el Girona se salva. Està complicat però és el somni. Però amb la feina feta, tothom està pensant ja en la temporada que ve. Qui marxarà? qui vindrà? Tindrem encara el mateix xou patètic de no poder fitxar i no poder inscriure jugadors? Quina mandra...  Tindrem serial Ter Stegen un altre cop, què fem amb Rashford, Lewandowski... Olmo? El mundial de futbol hauria de servir per tenir ofertes per jugadors prescindibles, i poder vendre per reforçar bé l'equip per poder optar per la Champions.

POESIA PURA

Mentre l'equip masculí és a molt poquet de proclamar-se campió de lliga, el femení ho va fer aquest passat dimecres guanyant al camp de l'Ecspanyol. Ja comença a ser tradició això de guanyar la lliga el dia que jugues amb la pericada, tant si són ells com elles. En aquesta cas que ens ocupa, era la primera oportunitat de fer-se amb el títol just abans de jugar la primera semifinal de Champions. I no van desaprofitar-la.

El més meravellós, el què considero poesia pura és que només començar el partit, ens posem al davant del marcador amb gol de la Carla Julià. Aquesta jugadora la van acomiadar de l'Ecspanyol. No va acabar el contracte, no, senzillament la van fer plegar. La plebs en desconeix es motius, però clar, que ara sigui una de les jugadores joves més utilitzades per l'staff del primer equip, i que a sobre, els marqui un gol, és com deia, poesia pura. A més, una altra de les joves que no estava tenint sort, la Martine Fenger, va fer dos gols. Me n'alegro, perquè pobra, no l'acabava d'encertar en els pocs minuts que tenia.

Aquesta vegada els animals de l'Ecspanyol no van anar al camp, i l'ambient no va ser tan hostil cap a les jugadores culers. És l'únic camp del món on hi ha un odi bestial. ni al camp del Madrid se les tracta tan malament. L'entrenadora va demanar que no celebressin el títol massa efusivament. Ja hi tornàvem a ser. Com que no pots celebrar-ho? Diu molt del nivell de primitivisme d'aquest equip i aquesta afició. A segona o desaparició.

Així, dels quatre títols, ja en tenim dos al sac: Supercopa i lliga. D'aquí dues setmanes juguem la final de la copa de la Leti, amb una victòria més que possible, i un cop més, el repte és la Champions. La primera semifinal ja està jugada. a Munich, vam empatar a un. Partit de control, sense massa oportunitats, a veure-les venir si venien... no passarà a la història. Van jugar al joc del partit de 180 minuts. Espero que els surti bé i d'aquí una setmana puguem celebrar que anem a Oslo. El partit també va tenir el seu moment polèmic quan una jugadora del Bayern estira dels cabells a la Salma. Amb el reglament a la mà, és vermella, i així ho va dictar l'àrbitra. El perquè l'entrenador alemany (gallec) es queixa, és incomprensible. Bé, no tant, ja que és ecspanyol, i per tant, el seu nivell de justícia està encara al segle XVI. Fixem-nos en la jugadora, que en cap moment s'ha queixat. El problema és que a quarts, va haver una estirada molt més bèstia i ni l'àrbitra ni el VAR van dir res. Vergonyós.

ESTEM FORA

A poques setmanes d'acabar la temporada, la situació dels equips masculí femení del Barça és la següent: Supercopa (ambdós equips campions) i Lliga (el femení a una jornada de guanyar-la, el masculí, a tres-quatre, però sembla que campions també). A partir d'aquí, la cosa ja es torça: Copa dels Borbons (femení a la final i masculí eliminat a semis) i Champions (femení a semis i amb bones perspectives, masculí, eliminat a quarts per l'Atleti de Madrid). Vint-i-quatre hores després de l'eliminació, ja ho podem valorar.

És un desastre. Punt. Ja està. Ara tornarem amb el conte de que ho van donar tot, i que al proper partit se'ls aplaudirà perquè s'ho mereixen, etc. O l'altre conte de que és un equip jove amb molta projecció i que si segueix així, ens donaran moltes alegis. No sé, però aquest discurs ja l'he sentit més d'una vegada, i el resultat és el què és. Eliminats. I no pas per un potent PSG, un poderós Bayern o un indomable equip anglès, no. Per un equip que no juga a res. Un equip de mercenaris, bons jugadors, però que juguen sense dedicar res especial al futbol, entrenats per un personatge que després del Mourinho, és possible que el trobéssim a ell com a entrenador més odiat.

És cert que podríem examinar la influència i la culpa que han tingut en aquesta eliminació els àrbitres dels dos partits. A l'anada, l'expulsió d'en Cubarsí, i el penal no xiulat per la jugada en què un defensa agafa amb les mans la pilota. És molt bèstia. a la tornada, gairebé el mateix. Expulsen Èric i no xiulen un penal quan el porter matalasser li clava els tacs de la bota en tota la cara del Fermín. Sí, és accidental, però com moltes faltes en què la fas perquè et passes de frenada o rellisques, no? És una vergonya i un escàndol.

Però sempre hem jugat contra els àrbitres, no és pas una novetat. I sempre hem sabut que per compensar-ho, hem de fer el màxim de gols per poder evitar que passi el què va passar. Però no. L'equip, jove, amb potencia, sí, però exprimit. Fa el màxim, i guanya el partit, però no és suficient. Cal fer més. I necessitem tenir tots els jugadors al 100% i donant el màxim. Amb tantes lesions com hi ha hagut, la proximitat del mundial al juny no ajuda a fer aquest esforç extra.

Ara queda guanyar aquesta lliga, i després... ja veurem què passarà. Primer, saber si en Flick continuarà. I després, potser cal fer algun sacrifici per poder invertir econòmicament en jugadors diferencials dels d'antes. mentre això n passi, plorem per una altra Champions que passa de llarg, esperem que el Madrit no remunti avui, i a seguir.

DE COPES I DESPROPÒSITS

Com ja ha estat tradició aquests darrers anys, he acompanyat el Barça femení a la final de la supercopa ecspanyola mentre no la facin a Qatar. Al contrari dels dos anys anteriors, han canviat Leganés per Castelló, un viatge més curs i que ha permès que m'hi acostés amb el cotxe.

No havia estat mai a Castelló. I... bé... segurament pels seus habitants és un lloc molt bonic. La veritat és que no li vaig saber trobar res de res. Un parc que sembla molt bonic i està força deixat, una plaça Major que tindria la mida de la plaça Trilla, i no exagero. allà tenen la cocatedral que també és de poca envergadura, i una torre, el Fadrí) que seria la nineta dels seus ulls. La resta, poca cosa més. Diguem que no és un indret d'interès turístic. Vaig intentar parlar a tot arreu en català, i tot i que em seguien, la resposta era sempre en castellà.

Pel partit, un clàssic dels molts que hi haurà segurament aquest any (ens toquen elles a la copa de la reina i a la Champions si no les eliminen), va acabar com gairebé sempre, amb victòria blaugrana per 2 a 0. Va ser un partit travat. de fet, el segon gol, de penal, nova arribar fins el minut 90. La millor del partit va ser la Misa, que ho va aturar tot. Va tenir 4 o 5 uns contra uns i les nostres tiraven la pilota sempre on estava ella, mentre que les blanques també van tenir alguna oportunitat. Però el final va ser el de sempre, i la supercopa torna a casa un cop més. la primera de les 4 ja està al sac. La lliga va molt bé, li portem deu punts a les del Madrit, i ja veurem com van les altres competicions, sobretot la Champions. Amb la recuperació de moltes de les lesionades (només queden Aitana i Laia), torna a veure's la manera de gestionar l'equip d'en Pere Romeu. Després de seguir competint a totes les competicions gràcies a la participació de les jugadores més joves, a la primera oportunitat que ha tingut, ja ha posat l'equip bàsic i no fer totes les substitucions. Ahir la Patri va ser titular, i crec que és una bufetada a la Clara. Ui, una final? Clara a la banqueta. Més sorprenent va ser que tornant com tornava de la lesió, la Patri jugués tots els minuts! Sí, ho va fer molt bé, però cal arriscar a una recaiguda ara que ve el més difícil? I l'Aicha i la mateixa Clara, com la Sydney,, van jugar minuts perquè en el fons són del primer equip i s'hauria notat massa. Però de debò, la Carla Julià no ha fet mèrits? Veurem com evoluciona el repartiment de minuts en els propers partits.

Però si per un motiu recordarem aquesta final és pel despropòsit per les localització de la grada d'animació. Es veia a venir. Per molt que la Federació ecspanyola reservés un espai, a l'hora de la veritat, tothom podia comprar entrada on volgués. Això va fer que gent ràndom que volia veure el partit tranquil·lament, no ho pogués fer perquè la gent de la grada està dreta. Es van viure moltes discussions per la mala gestió de la Federació. Un cop més la desídia dels organismes ecspanyols van mostrar la seva ineptitud perquè els importa un rave l'esport femení. Fins al minut 25 no va haver certa calma a la grada, ja que tot i que hi havia gent comprensiva, també hi havia energúmens gravant-ho en vídeo i dient el nom del porc. El més divertit de tot plegat va ser com, quan s'aixecaven per algun motiu del joc, se'ls demanava que s'asseguessin. Per cert, esperpèntica també la policia ecspanyola, pendent només de requisar estelades enlloc de posar ordre. A la que apareixia una bandera, de seguida anaven a veure quina era. Segueixen en la seva caça malaltissa de qualsevol mostra d'independentisme.

ABTAL KAS ALSUWBAR

El títol de l'entrada és Campions de la Supercopa. Així és com ho tradueix Sant Google a l'àrab, ja que per més que s'entestin, des de fa anys juguen la Supercopa d'Aràbia, no pas d'Ecspanya. Però clar, els tentacles de la corrupció són molt grans, però no passa res, cap problema. Si no hem de tenir valors, doncs no en tenim. Com deia en Groucho Marx: Tinc uns principis, però si no li agraden, en tinc uns altres."

Sigui com sigui, el Barça va derrotar el Madrit i es va proclamar un altre cop campió. Es veu que hi ha gent que deia que passaríem per sobre dels blancs, que seria una golejada... no ho entenc. D'acord que som més bons i que això és el què ens agradaria, però un partit únic contra el Madrit, tots sabem que pot passar de tot. I així va ser. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. 2 a 3... i fins aquí. Com el dia de l'Ecspanyol, molta possessió però poques ocasions, tot i que van jugar força millor que contra els pericos. El tros d'ase del Vinicius, xiulat per la grada i qüestionat per tothom menys pel seu president, va fer un altre cop un bon partit i ens va empatar en temps d'afegit. Vam tenir la sort de tornar a avançar-nos, però quan després de dir 3 minuts d'afegit, ens acostàvem al minut 51, córner i tornen a empatar. No, l'àrbitre no va estar bé. Aquest temps extra recordava aquell famós "es juga fins que marqui el Madrit". Xiulava les faltes del Barça de manera correcta, però no feia el mateix amb les del Madrit. Un parell de targetes que hauria tret, no ho va fer, i algunes d'elles haurien condicionat el joc (la groga a Carreras al minut 10 i a vermella a Asencio com sí va fer amb De Jong).

Però per sort, tot i en Vinicius, la fúria banca, l'esperit d'en Juanito i l'àrbitre, un xut de rebot d'en Raphinha ens va donar la victòria, no sense passar abans per les parades habituals d'en Joan Garcia. El primer títol de l temporada ja és al sac. Sí, el menys important, però és un mes. Per tal que el Madrit es quedi en blanc un altre cop, calia que abans d'ahir perdés aquest títol menor, així que objectiu complert. Per cert, l'entrenador blanc ja se l'han petat, tot i fer un bon partit i estar amb opcions a totes les competicions. però ja se sap, qui mana és el Florentino.

I un últim apunt. Comentava en la visita al museu del Madrit, que les parets eren plenes de fases sobre "los valores, la grandeza, la humildad, el respeto...) Ja allà me'n fotia de tot plegat, i a la final en vam tenir una nova mostra del seu "señorío" quan després que el Barça els fes el passadís de sotscampions, ells, instats per l'Mbappè (què li passa a aquest imbècil?), no només no el van fer, sinó que van marxar. Només es va quedar l'Asencio. Ja té collons que aquest delinqüent fos l'únic que mostrés respecte. Mare de déu...

SCANDAL THINGS

No tenia pensat fer tan aviat una entrada sobre el Barça femení. Només han jugat un partit! Segurament aquest primer de l'any cauria per la Supercopa, a finals de mes. Però llavors, què ha passat en aquest únic partit que han jugat? Doncs mira, només pel fet que ara de 12 a 1 hi haurà algun més apart de la farsa de l'Ecspanya - Malta, ja paga la pena.

Doncs sí, primer partit de lliga del 2026, i li fotem un 12 a 1 al Madrid CFF (que els que no en tenen ni idea de futbol femení, es pensen que és el Madrit). Ai, clar... és que el Barça femení sempre guanya per golejada, quin avorriment, nye nye nye nye... Què pesats! Només els que seguim l'equip sabem que això no és normal ni molt menys, i aquesta temporada, ni en somnis. Què va passar? Bàsicament es van ajuntar dues coses: la primera i claríssima, és que les jugadores madrilenyes van ser unes titelles, indignes mereixedores del setè lloc (de 20) a la lliga; no van jugar a res, no els sortia res, i les nostres feien el què volien. Però altres vegades ens hem trobat equips així i no han rebut una dotzena de gols. La segona qüestió és que les blaugranes van jugar molt i molt bé (les van deixar, sí, però moltes jugadores van a estar a un nivell altíssim individualment).

I el què seria encara més important és l'equip en si. Lesionades Laia Aleixandri, Graham, Salma, Patri, Aitana. Tornant de lesió (algunes van fer minuts, altres no, Cata, Mapi, Ona). Així, l'equip titular era Gemma a la porteria, Aicha - Marta - Paredes - Brugts a la defensa, mig del camp amb Clara-Sydney-Alexia, i al davant, Carla Julià (fent de Graham)-Pajor-Kika. Després van sortir Ona, Mapi, Pina, Ainoa i debut de Laia Martret. Aprofitant les lesions, les joves han de jugar i ho estan fent de manera brillant. La pèssima gestió esportiva d'aquesta temporada ens ha portat fins a aquí. Només espero que realment es guanyin el lloc, i que a partir d'aquest any, es confiï en elles de veritat, no se les enviï a buscar-se la vida i tornem al camí de l'èxit amb les jugadores de la casa. no podem confiar només en les de sempre, perquè es van trencant, es van fent grans, i cal iniciar el relleu i les rotacions ben fetes.

Totes van jugar molt i molt bé, destacant la Carla amb les seves jugades i golàs. Sydney, que portava una temporada mediocre, va tornar a fer-se gran; les altres, van fent també el seu camí. Però veure com, guanyant 9 a 1, presionaven la defensa rival amb una fam brutal, és la primera gran notícia de l'any, esportivament parlant. Que duri, a veure si al final tindrem sorpresa i tot.

FA 10 ANYS, 2016

Tanquem la revisió anual fins l'any que va amb l'any 2016, el més recent respecte els altres. Començo l'entrada sense cap idea concreta sobre els fets d'aquell any. Dels acabats en sis, tenim un parell que no van ser massa reeixits i un tercer sense pena ni glòria. què ens va deparar el 2016? Ens animarà per tenir bones sensacions pel 2026 o serà també un bluf, cosa que ens farà patir per l'any que acabem de començar? L'any dels 43 anys. És que realment els anys acabats en 3, ja són de per sí poc atractius.

En aquell moment no ho sabia, però seria l'última vegada que estaria a tercer durant els propers gairebé deu anys, i el grup amb qui ho faria era especialment potent. El fet de saber que tenia un grup que m'absorbiria emocionalment molt, em va fer deixar totes les "extraescolars" del moment: els timbalers i l'ANC. Però vaig descobrir que m'era molt difícil estar-me sense fer res, i vaig incorporar-me a Twocats pel Gospel a finals d'aquell any (amb prova de veu inclosa, tot i que crec que la manca d'homes m'hauria fet entrar encara que cantés malament).

Tornant a l'escola, cada vegada pren més forma el canvi metodològic, i cada vegada es veuen més les diferències entre les dues velocitats dins el claustre. Per acabar-ho d'adobar, l'activitat de l'esquiada fa saltar les "xispes" i es converteix en un dels moments més surrealistes i denigrants, ja que tot el claustre VOTA si s'ha de fer o no, quan altres coses que fan altres cursos no es voten pas. La desafecció augmenta exponencialment. Començo a posar en dubte si l'escola mereix Pit i Pana, però seguim.

Alegries doncs, no massa. Arriba el cotxe, el Barça fa doblet, primeres colònies del MEC... però poca cosa més. Així, realment, sembla que els anys acabats en 6 no són especialment alegres o destaquen pels esdeveniments més bonics. En canvi, sí destaquen perquè són anys en què tanco etapes (Esplai, Pineta, Martínez de la Rosa, colònies d'estiu, ANC, Timbalers...) Renoi. S'acabarà res aquest any? Fotut, perquè tampoc és que estigui en massa fronts... Però en contrapartida, també són anys que començo coses noves com castells, Twocats, Roquetes... així que estic intrigat per aquest nou any.

Tornant al 2016, només recordar que va ser l'any en què Carles Puigdemont es convertia en President i de mica en mica es va accelerant el procés que culminaria l'any següent. A l'altra banda de l'oceà, també arribava al poder per primer cop el Donald Trump, un fet sorprenent, però no tant com que anys després ho tornés a ser.

FA 20 ANYS, 2006

El 2006 sembla que trenca aquesta mala ratxa dels anys acabats en sis. Un cop repassat, no és que fos una meravella, sinó que és un any molt lineal, amb dos punts molt importants i que són els essencials d'aquells mesos, però la resta són molt bàsics. Hi ha poques coses negatives (o molt negatives) i tot plegat deixa l'any en què un servidor ja tenia 3ls anys de Crist... i encara anava de colònies.

Podem començar per aquí. De mica en mica tocava anar deixant la meva aportació a Món Jove, però no s'acaba de produir del tot. Per fer una prèvia, aquell estiu ja no m'encarrego de les colònies, sinó que estic a l'equip de campaments amb els de 1r i 2n d'ESO. Al mateix lloc, les mateixes dates, però amb un funcionament apart dels de la majoria. En aquell moment ja era oficial que aquell seria el meu últim estiu de colònies... o no! Però segurament el més important és l'arribada d'un nou monitor que amb la seva energia i positivisme evita que caiguem en la inèrcia i en l'autocomplaença, fundant el grup dels intrèpids que ens va dur a fer una comunitat de monitors de molt bon record encara, i imprescindible per la celebració dels 10 anys de Món Jove dos anys després. Paral·lelament, a la feina no hi havia massa canvis, començant de nou un tercer que seria un dels més estimats, però a nivell intern, comencen a sortir més friccions. 

L'altre fet que marcaria aquell 2006 com una efemèride per recordar, és el marxar de Martínez de la Rosa per instal·lar-nos a Roquetes. L'exili, en vam dir, un exili que llavors no ho sabíem, però que duraria disset anys. No va ser un canvi fàcil, ni un inici fàcil (per l'entorn, pels viatges en metro fins a Canyelles, per la filtració d'aigua...) però amb les seves coses bones i dolentes, va ser la nostra llar durant molt temps i hi vam viure fets importantíssims de la nostra vida.

Apart d'aquests dos fets, la resta de fets, com deia a la introducció, molt planers (un primer taller de gospel que no sabia on em duria, algun ensurt de malalties familiars, 50 anys de casats de mons pares, estiu tranquil)... I el Barça? Ah, ostres, és veritat! El Barça molt bé, vam tornar a guanyar la Champions després de tants anys! Beletti president, Catalunya independent!

Per cert, i els castells? Venia de dos anys de cap de colla... i què va passar? Doncs en general no va ser un any massa bo. Va estar marcat per un concurs pèssim, on va caure absolutament tot, un concurs que encara avui es recorda, però ara amb un somriure anecdòtic, però en aquell moment va ser un drama. Però bé, va servir, per seguir treballant per assolir millors èpoques, és a dir, com sempre.

A Catalunya tenim el tema estatut fent xup xup. Se'n fa el referèndum, el Zapatero diu el seu famós "apoyaré", es proclama i el PP inicia la seva croada anti-Catalunya acara descoberta. A les eleccions, es nomena president a un nou-català, José Montilla.

I no podem oblidar que aquell 2006, Plutó deixa de ser considerat planeta. Don't forget.

FA 30 ANYS, 1996

Si a l'entrada del 1986 comentava que aquell any no havia sigut cap meravella, en el resum del 1996 que tinc ben amagat, apareix una frase al final que diu: "En general, any pèssim". Ostres... Quines paraules més contundents... De debò va ser tan dolent? Ja portem dos de dos, quines males vibracions ara mateix per a aquest 2026...

Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.

El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.

Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.

Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no...  És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

TORNARAN A SEGONA

Com ja va sent tradicional, la primera setmana de l'any ens porta el fals derbi (perquè no és de ciutat, ja que uns són a Cornellà i els altres de Barcelona, ni de país per motius lògics). Aquest any teia dos al·licients més. un, que el Barça va primer (tampoc és tan estrany) i l'Ecspanyol va cinquè amb opcions reals de jugar a Europa l'any que ve. És allò que en diuen un "derbi igualat". Però això és igual ja que quan els pericos han estat en posicions més compromeses, a baix de tot, el dia que juguen contra el Barça acostumen a convertir-se en el PSG.

L'altre al·licient era el retorn del porter, en Joan Garcia, allà on va explotar el seu talent. L'enuig és lògic. Quatre dies després de fer-se petons a l'escut de l'Ecspanyol, fitxava pel Barça. Puc entendre que els aficionats pericos estiguin rabiosos. Nosaltres també ho estaríem. No seria un partit fàcil pel jove Joan, però un cop més, va demostrar que és un dels tres fitxatges més bons que ha fet el Barça en els últims deu anys. Quin tros de porter, mare de déu. No només són les seves parades, és també la seva velocitat de pensament, fotent una empenta al Gerard Martin per tapar el xut d'un contrincant. Brutal. Segurament ahir en ter Stegen va tenir car que, o marxa a jugar a un altre equip, o el mundial el veurà des de la banqueta.

El partit no va ser especialment fabulós. El Barça va jugar força malament, sobretot els davanters titulars, i les poques ocasions que tenien els blan-i-blaus, topaven amb el mur de la nostra porteria. A la segona part, els cansats, els canvis i tot plegat va afavorir dues clatellades i guanyem el partit 0 a 2.

Durant la setmana, tot han estat crides a la calma i al respecte. Tothom sap quin tipus d'aficionat tenen a Can Ràbia de Cornellà. Les declaracions d'alguns jugadors (després dient que era broma) i del seu entrenador, que és un reprimit obsessionat amb el Barça, no van ajudar, al contrari. Enlloc de posar pau, ja que qualsevol conflicte al camp podia posar que el tanquin (què fort que després del què va passar fa dos anys i mig, encara els deixin jugar).El Manolo aquest va i diu que no podem donar lliçons de res, que quan ells van al Camp Nou, els canten "a segona". Compara aquests crits amb els "P*** Barça" o la ja anomenada invasió d'ultres per agredir jugadors i cos tècnic. Quins nassos, quina barra, quin desgraciat. Ai sí, després surt el tema del Figo i el seu retorn, uns fets de fa quasi un quart de segle... 

Bé, que potser aquest any no baixaran a segona, però tard o d'hora hi tornaran, hi podem pujar de peus. En aquest cas, crear els dits perquè no arribin a Europa.

ÚLTIM DE L'ANY

L'atzar, la tossuderia... digueu-li com vulgueu, la qüestió és que l'últim partit viscut en directe del femení, aquest any 2025, ha estat a Palamós. En una setmana, tres partits, dos al Johan (un de lliga, un de Champions) i aquest de lliga a l'exili del Levante Badalona. 

Al final hi he volgut anar per dos motius. Un, per desconnectar de la feina. Ja es veu, dia 14, segona entrada del mes. El segon motiu, donar suport a l'equip, perquè no està sent un any fàcil. Ja hem parlat en altres entrades del blog sobre la mala gestió de l'equip aquesta temporada, marcada per l'absència de diners per retenir o fitxar jugadores. A més, no hi ha setmana que no es lesioni alguna del primer equip, ja sigui curta o llarga durada. 

L'Aïcha i la Clara ja van començar amb fitxa del primer equip, i darrerament, ja són titular per les baixes de la Patri, l'Aitana i ara de l'Ona. La Carla Julià ha d'entrar per l'Smee, la Fenger per donar descans a l'Ewa (que ja s'ha lesionat) i no té recanvi. I ara portem dos partits en què també surt l'Ainoa. S'han anat lesionant també la Irene, la Mapi, l'Alèxia, la Kika, a més de les ja esmentades més la Salma. Amb aquets panorama, estem tirant els partits endavant, alguns de manera més fàcil, i altres, pencant de valent.

Em fot a gent que quan guanyen per poc, ja diuen com en són de dolentes o si van a la baixa, i aquestes mateixes persones, quan guanyen per 4, 5 o més gols, diuen que quin avorriment, que sempre guanyen. Només els que anem i seguim l'equip sabem que això no és un camí fàcil, i que de vegades cal suar per guanyar.

Aquest dissabte, la victòria va ser per 1 a 5, mantenim distàncies amb la resta d'equips ecspanyols, i es confirma que les rotacions han vingut per quedar-se, mentre creuem els dits perquè no es lesioni ningú més. vam tenir el primer gol de la Carla, i també de la Fenger, tot i que aquest es va anular perquè les àrbitres eren dolentes i tot ho miraven al VAR per veure si es podia anular o no. Els 9 minuts d'afegit per culpa de les revisions van ser interminables. Realment, això del VAR al femení s'hauria de revisar. Ara toca acabar l'any, dimecres contra el París, ens podem classificar dins les 4 primeres de la Champions i estalviar-nos la ronda eliminatòria. Diumenge, primer partit de copa de la reina. La temporada es pararà amb els deures fets, però seguim patint per com arribarà l'equip al tram decisiu.

Un apunt per Palamós. Tornar a aquesta localitat del Baix Empordà va ser emotiu. Recordar els estius que hi vam passar amb el MEC petit, va ser com tornar a un lloc conegut. Hi vam passar dies de vacances molt macos, la veritat, va ser un encert. El camp de futbol, ja hi havíem estat un d'aquells estius, veient un torneig d'equips infantils. Ahir es va convertir en el desè estadi on veig un partit del femení. No està malament.

TORNEM A LA NORMALITAT

Si hi ha alguna cosa que m'empipa respecte el Barça femení, és quan la gent del meu entorn fa comentaris tipus "què avorrit, sempre guanyen", "sempre guanyen per golejada", "no hi ha emoció", etc. Pels que anem al camp, en veiem de tots tipus. Hi ha partits que realment surten rodats i van bé des del principi i cau una carretada de gols, però també hi ha partits bruts, de poc joc, embullat, i avorrits, però no perquè sempre guanyen, sinó perquè no passa res de res.

Per això, les poques derrotes de la temporada passada, per exemple, van ser molt doloroses, però no tant per la derrota sinó per quines derrotes van ser. Per una banda, la final contra l'Arsenal, i per l'altra el partit a Montjuïc contra el Madrit. De gairebé 20 clàssics, era el primer que es perdia, i a sobre, a casa, plovent, i amb un escàndol arbitral.

Per aquest motiu, avui era especial. Calia tornar a posar les coses al seu lloc o bé tenir una altra decepció, Aquest any és una incògnita. A part del tema poques jugadores, més les lesions, hem tingut partits brillants i altres desconcertants. Què ens esperava avui? Doncs primer, una bona notícia quan l'estadi s'ha omplerta amb més de 30.000 persones. Tenia por que fes llàstima de buit, tenint en compte que dimecres al Johan, ja només érem 3000. El boom del femení sembla anar a la baixa. Però no, la gent ha respost i ha omplert el camp, i feia patxoca.

El partit ha començat explosiu. Gols anul·lats a les dues àrees, dos gols de Pajor, un amb la panxa... Semblava tot controlat, i de fet així ha estat, i més quan el Madrit ha tret la Linda Caicedo, que era qui portava el perill. I llavors ha arribat el penal. sí, el típic "penalti a favor del Madrit", que per sort, la Cata ha parat. I ha estat llavors quan ha començat el partit a la grada. Abans he dit que estava molt content de veure tanta gent, però l'actitud era l'habitual de venir a passar l'estona, de ser al Liceu. Però amb el penal, tot ha canviat. I les tanganes a les banquetes també han ajudat. La gent s'ha motivat, han començat els xiulets, els boti-boti, els crits, i així fins el final, que hem pogut marcar 2 gols més i acabar 4 a 0. Mireu si s'ha escalfat la cosa, que quan han fallat el penal, un espectador s'ha posat a primera fila i ha fotut un "calbo" cap al camp. S'ha notat el canvi d'actitud també quan ha sortit l'Athenea i se l'ha xiulada fort. És a dir, el públic, a part de fer el pepu amb l'onada quan anàvem 1 a 0, també n'hi havia d'entesos i sabien que a la número 7 blanca se l'ha de xiular com els seus homòlegs masculins.

Total, que esperem que la derrota de la temporada passada hagi quedat oblidada, i que el nostre equip continnui fent camí. Propera parada, dijous Champions contra el Chelsea. Ai.

AL RACÓ DE PENSAR

Com ja va passar l'any passat, es va celebrar al setembre la gala de la Pilota d'Or, aquella mena de show en què diversos periodistes opines sobre jugadors i jugadores de futbol per tal de donar el premi a qui ells creuen que és el millor o la millor. I un any més, tenim tema sobre el què parlar. Comencem pel menys polèmic (o no).

La pilota d'or femenina la va guanyar per tercer any consecutiu l'Aitana Bonmatí. És un orgull i satisfacció que els últims cinc anys, la considerada millor futbolista del planeta sigui una noia catalana (dos anys l'Alèxia i els tres de l'Aitana). Cal dir que aquest any la cosa no estava tan clara. Hi havia possibilitats per a  moltes jugadores, la reina Alèxia i les de l'Arsenal (Mariona, Russo...) guanyadores de la Champions. Personalment, sense desmerèixer a cap d'elles, creia que seria l'Alèxia de nou, o potser la Mariona. Però clar, després que l'any passat no fos el de la Caroline Graham Hansen, et pots esperar qualsevol cosa. La Vicky, amb el premi a la millor jugadora jove, va protagonitzar el doblet femení del Barça.

I la pilota d'or masculina, tothom deia que estaria entre el Lamine Yamal i en Dembelé. El primer va guanyar el premi al més jove (segon any consecutiu) i el francès es va emportar el premi gros. El tema el tenim en què per un moment, semblava que el guanyés el mataroní, i aquí tenim un dels dos temes pel racó de pensar. Hi ha molts aficionats del Barça que deien en veu alta (jo mateix entre d'altres), que preferien que guanyés en Dembelé. A veure, si els culers no volen que guanyi en Lamine, és que alguna cosa no rutlla. Està clar que és boníssim tot i la seva joventut, però no és en Messi, ni futbolísticament encara, ni sobretot com a persona. La humilitat de l'argentí dona mil voltes a les anades d'olla d'aquest adolescent que fa por imaginar-se on acabarà si es deixa portar pel mal camí.

EL segon tema del racó de pensar és el de la llengua. L'Aitana va parlar en català, sí, però molt menys en proporció als altres anys. Feia olor de joc brut un altre cop. Però és que el discurs d'en Lamine va ser tot en castellà, i que jo sàpiga, és català. Ni una sola paraula. una declaració d'intencions que ha aconseguit que estigui una mica més avall en la meva escala personal de personalitats. A veure si acabarà a baix de tot...

SI US PLAU NO MARQUEU MÉS

Tornant de la diada de Sant Fèlix del di 30, vaig poder anar a veure el primer partit de la temporada del femení. Després d'una temporada (una altra) atípica, per fi començava la competició. Atípica no només perquè hi havia degoteig de jugadores per les que havien jugat l'Eurocopa, perquè van anar a Mèxic i no es va disputar el Gamper ni es va ferla presentació oficia (us imagineu si passés amb el masculí? No, oi?). I evidentment, atípica per la marxa de nou jugadores del primer equip (Roebuck, Jana, Corrales, Rölfo, Engen, Alba Caño, Bruna, Martina, Judit Pujols) contrarestada per una sola arribada. No tornaré a parlar d'aquest tema perquè ja se sap la meva opinió. Quan vagin arribant lesions, quan s'acosti el moment final de la temporada, veurem què passa...

Per tot plegat, tot i començar el primer partit contra un equip que acabava d'arribar a primera, anava amb la sensació de què a la mitjapart,1 a 0 i gràcies. Doncs em van fer callar. Per ara, el què sí va 1 a 0 és: Equip 1 - Carles 0. No diré excuses: que si volien agradar, que l'Alhama realment són molt dolentes... res de res. Van quedar 8 a 0 amb dos gols anul·lats i un travesser. Futbolísticament, destacar la titularitat de la Salma, zero gols en 65 minuts, i suplència de la Pina, 3 gols en 35 minuts. No hi ha més preguntes, I partit sencer per la Clara Serrajordi, o més ben dit, partidàs sencer. Molt i molt bé. A veure si segueix aquest camí.

Però segurament el protagonisme més sorprenent se'l va endur l'àrbitra. I és que han instaurat VAR a la lliga F. Però no com el masculí, és clar, només faltaria... És un VAR que cada entrenador pot demanar un parell de revisions durant el partit, i l'àrbitra ho pot fer quan vulgui, al seu criteri. I què va passar? Que després de cada gol del Barça (10, recordeu) anava corrent a la tele a revisar-lo. És cert que en dues ocasions v ser fora de joc, però clar, el temps que es perdia era brutal. Per això, va arribar un moment que demanàvem que no fessin més gols, perquè a aquell pas sortiríem d'allà a les tantes i sense sopar. Era un despropòsit que els mitjans de comunicació que segueixen la lliga F ja ho van destacar. En altres partits que no calia revisar tantes vegades perquè no hi havia gols, també es van allargar una mitjana de DOTZE MINUTS! perquè l'àrbitra s'estava una bona estona sense prendre cap decisió. Res, un drama. Espero que a mesura que avanci la competició, ho vagin millorant.