HISTÒRIA

Un any més, el final de les vacances d'estiu porta el nom de Sant Fèlix. Anar a Vilafranca del Penedès a veure la que segurament, després del concurs de Tarragona, és la diada més espectacular de la temporada. Aquest estiu, ja havia passat per Altafulla, Vilanova, Tarragona, el Catllar i l'Arboç. Grans castells, però faltava la cirereta.

La diada va ser espectacular. Com altres vegades, el millor Sant Fèlix de la història. I segurament així va ser. La Colla Vella, va descarregar el 4d9sf (11è consecutiu), el 4d9fa i el pd8fm (amb èpica), mentre que va carregar i per poc no aconsegueix descarregar per primera vegada un 30 d'agost, el 4d10fm. La Colla Joves no es va quedar enrere. També va descarregar el 4d9sf, el 2d9fm, el primer pd8fm de l'any i va carregar el primer 2d8sf que s'intentava el 2026. La Colla Jove de Tarragona va assolir la millor actuació de la seva història, descarregant-ho tot: el 5d9f, el 2d9fm, el pd8fm i el 3d10fm. Espectacular. Finalment, els amfitrions els Castellers de Vilafranca, van descarregar el 3d10fm, el 3d9fa i com la Vella, també va carregar el 4de10fm.

Només amb això, la diada ja és històrica, i segurament una de les millors o la millor de tots els temps. Però faltava una cosa més. Ells s'ho creien amb els ulls tancats, i la resta del món casteller estava a l'expectativa. Els verds tornarien a intentar per tercer cop un castell mai descarregat: el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. Un intent, un carregat... semblava que els astres deien que era el dia i el moment. Què més donava que fossin quarts de cinc de la tarda, que portessin més de quatre hores al sol, que ja haguessin fets tres castellots colossals. Hi creien, i van demostrar el perquè. Per primera vegada a la història, es descarregava el pd9fmp. I puc dir que estava allà per viure-ho en directe. Quina animalada, quina bestialitat, quina bogeria. Aquest és un pilar que es veurà molt poques vegades, i he tingut la sort de ser-ne testimoni directe. 

Després dèiem en petit comitè aquella frase que ja és un mem tradicional però aplicat a la situació: "Avui els Castellers de Vilafranca estaran insuportables. És igual quan llegeixis això." Però ostres, aquest cop amb un bon motiu. Quin concurs que ens espera...

THE END OF OAK STREET

El final de les vacances d'estiu m'ha tornat a dur al cinema en sla gran, però per una pel·lícula sorpresa, que no entrava en les meves previsions. Així com Spiderman, L'odissea i la futura La constel·lació delngos les tenia en llista, Elnfinal d'Oak Strret ha estat una sorpresa, i hem de dir que força agradable.

Els tràilers no l'acompanyaven massa, es veia com una peli una mica estrambòtica, sense solta ni volta, però una sensació interna i alguns comentaris positius em van fer decidir provar sort. I la vaig tenir. I si la cosa hagués anat malament, sempre ens hauria quedat veure la interpretació de l'Anne Hathaway, que normalment no et deixa indiferent.

Com a Stranger things, ens traslladem a l'època dels 80, en un barri d'aquells típicament nordamericans, amb les seves cases unifamiliars, etc. Una família estàndard, mare, pare, filla i fill, tots dos adolescents. Uns llums i sorolls estranys els fa despetar un dia i descobreixen que viuen envoltats de dinosaures, i toca sobreviure. A més, no poden fugir enlloc, perquè estan rodejats de paisatge prehistòric. ATENCIÓ, ESPÒILERS A PARTIR D'AQUÍ. 

La pel·lícula es converteix en una lluita per la superviència, a la vegada que es pregunten què ha passat i si hi ha solució. No és una pel·lícula amb cap base científica, sinó que és ficció total, de manera que s'empesquen la seva explicació de forats de cuc i tira endavant, igual que l'estranyíssima possible manera de tornar a la vida real. Els dinosaures tenen gana, així que no ens estalviem veure com van alimentant-se dels veïns de la zona. Fins que arriba el moment en què tot canvia i deixa el cinema en silenci absolut, ja que passa una cosa que no t'esperes, ja que en tot moment et penses que estàs veient una peli d'aventures Disney. Doncs no. Tot i això, el final l'arreglen una mica. No es veu forçat, però potser tampoc caldria. Però ja se sap, està en joc la qualificació d'edats de la peli, cosa que als USA pot representar la diferència entre l'èxit o el fracàs comercial.

I no em puc aguantar de no comentar el moment final quan ja a la vida real, apareixen dues famílies, però en la no-protagonista, apareix duplicada una de les filles. Un detall que crec que molta gent no se n'adona, i que afegeix un punt molt bo a la peli. Evidentment l'Ethan Hawke i l'Anne Hathaway també apugen el llistó de la qualitat, sobretot ella, que dins del caos, té els seus moments de drama que es menja la pantalla.

Per tant, un molt bon entreteniment, que no estarà en la llista de les millors de l'any (o sí?) però que aporta una dosi de diversió al què és el trist i inevitable final de vacances.

SERÀ PER L'ESTELADA...

A veure per on comencem... Diumenge passat, el Barça masculí jugava el seu primer partit de lliga.
Durant la transmissió, els periodistes de Catalunya Ràdio expliquen que hi ha hagut aldarulls entre la policia i els aficionats del Barça per dur estelades. Fins aquí, res fora del normal, és habitual. Però llavors diuen: "Sembla que estiguem en altres èpoques ja passades". A veure... 

1- Això passa a cada estadi ecspanyol on juga el Barça

2- En quin moment Ecspanya ha deixat d'odiar Catalunya?

3- Des de quan la policia ecspanyola, que permet i protegeix la ultradreta feixista no persegueix o no utilitza la violència vers els catalans i catalanes?

4- L'independentisme català, gràcies a Ecspanya, està a la llista de terrorisme internacional

I podríem seguir la llista. La veritat, em va sorprendre molt el comentari

L'endemà es van fer públiques les imatges. El pobre nano colpejat reiteradament per la policia, menor d'edat, i quan el tenen retingut, més cops. Tot el contrari del què diu el codi ètic (vàlid per tothom excepte minories). Què no em sorprén tampoc? Els crits dels aficionats de l'Elx, cridant "Dale, dale", recordant el tristament famós "A por ellos". El què em deixa sense paraules, trist i deseperançat és la reacció de les desenes de catalans que estaven allà, quiets, sense moure un dit.

A partir d'aquí, el rebombori: les queixes, les crítiques, la crida a omplir dijous d'estelades l'estadi, i finalment, l'anulació de l'homenatge als jugadors que van guanyar el mundial amb Ecspanya. Clar, el simple fet que hi hagués aquest acte ja ho diu tot de la nostra ridiculesa. Al final, el Nou Camp es tenyeix amb els colors de l'estelada com mai. Tothom per la causa, tothom amb el nano. I? Seguim canviant al castellà cada dos per tres a l'hora de parlar? Seguim promocionant la música i l'oci en castellà, fent-ne ús? Seguim aplaudint qualsevol acte que Ecspanya ens cola a casa nostra per tal de espanyolitzar-nos una mica més (coinicideix amb la Vuelta ciclista a Ecspanya, que passa per Catalunya, i tots molt contents).

De debò, per una banda m'agrada veure com la gent reacciona i tornen a veure's estelades, però segueix faltant lluita de veritat, combat al carrer i decisió per defensar els nostres drets, la nostra llengua i el nostre país. Sobren paraules i falten fets, perquè seguim perdent de golejada.

40 ANYS DESPRÉS

La distribució temporal d'aquest estiu em feia planificar poder fer algunes excursions, convertint aquest any en segurament en un dels més excursionistes. El juliol van ser la pujada a Montserrat i Sant Jeroni més la Gallina Pelada; i a l'agost van ser La Mola i la serra d'Argentera (no era una excursió en si, però amb la broma es va convertir en el dia del'any amb més km caminats fins ahir). Com deia, la distribució estival em va fer plantejar, per acabar les vacances abans de tornar a l'escola, fer alguna excursió potent. I altra vegada em decanto per dues en una. Sortir de La Molina, pujar a la Tosa d'Alp, i des d'allà anar fins el Puigllançada per tornar a baixar a La Molina. Era un repte prou interessant i que em feia tancar el cercle de la recuperació de cims ja fets quan era un nen. El Puigllançada el vaig coronar amb 13 anys, a la tanda de colònies del Xalet, que a nivell de colònies d'estiu, ocupa el segon lloc darrere Pineta'84. Quines colònies tan grans... així que si tenia l'oportunitat de tornar-hi, no la volia deixar escapar. La ruta que havia trobat a Wikiloc combinava aquest cim amb la Tosa d'Alp, que justament és una muntanya que vaig fer a les colònies següents, Campaments'87. Així, en una sola excursió podia lligar dos records de la meva adolescència. Un viatge al passat per encara el futur del nou curs.

A les 7'47h del matí sortia des de La Molina. El dia estava tapadot i feia fresca. Hi havia alguna possibilitat de pluja (no tempesta) que em va fer pensar en un possible intent desmuntat, però vaig començar. La pujada fins la Tosa d'Alp, no serà hper recordar. Gairebé tota l'estona es fa per la pista d'esquí, cosa que converteix l'ascens en una rutina cansada, pesada i poc atractiva. Cansament pur i dur. Dos minuts de pluja fina just quan estava a recer, uns isards, les vaques habituals i cap a amunt. 

He de reconèixer que la pesada pujada, ja amb vent fort, em va fer pensar en baixar de nou i no fer el Puigllançada. Però un cop allà, reposat, pensava que quina merda d'excursió, tenint en compte que hi ha un telecabina que et porta sense caminar des de baix fins a dalt el refugi que hi ha a la Tosa, refugi que per cert estava en obres (tot i que el van reinaugurar aquest any...). Tot i el temps gris, les vistes eren impressionants, tant des del cim com des del mirador. Es podia veure la Cerdanya, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, La Mola, el Matagallas...realment, el cercle es tancava amb aquesta excursió.

L'excursió va continuar, i ben fet, perquè el millor tros era el que venia a continuació. Resseguir la carena per acostar-me al Puigllançada em va oferir el millor tram per caminar i les millors vistes. Només un problema: el vent. Diuen que va assolir els 90 km per hora. M'ho crec. L'endemà, que feia cel blau, sol, em va fer pensar molt amb aquesta pujada, ja que escollir entre el vent i la calor...no sé què hauria estat pitjor. Seguim. Destrempava molt la baixada fins el coll de Pal, ja que mentre baixava, veia com el Puigllançada quedava allà dalt. Però res, altre cop amunt. Deia la guia que seria mitja hora. Van ser 45 minuts, però els deu últims ja van ser amb la pluja fina d'abans. Amb tot el cansament acumulat, arribo al cim, i em trobo... una colla de ciclistes que havien pujat en bici!!! La mare que els va matricular! Com és possible? Sort que no van pujar per on anava jo i no els vaig veure fins dalt. Al cim del Puigllançada va ser la pitjor estona, plovia una mica més, res preocupnat, el vent continuava bufant fort, i la idea d'estirar-me a terra i gaudir del moment van desparèixer abans de pensar-hi i tot.

Així que poca estona al cim, i cap a avall. El primer tram encara prou bonic, però al final tornes a agafar una pista d'esquí i baixes per allà sense pena ni glòria. L'arribada a La Molina va ser a les 14'07h. Sis hores i 20 minuts, dels quals cinc hores en moviment més o menys. Content d'haver-ho fet després de tants pensaments de deixar-ho estar. Content d'haver tornat a un dels cims que més em lliguen a una bona època de la meva vida.

I ara què? Doncs tinc gravat un àudio dient que s'han acabat les excursions, que el cansament que tinc no paga la pena; però és cert que quan anava capa a casa, la visió d'aquelles muntanyes amb aquell cel blau sobre seu, em tornava a atreure. A més, això del tancament del cercle ho dic perquè també penso que els propers cims ja haurien de ser de muntanyes mai trepitajdes. Així que ja veurem com evoluciona el tema. El punt i final el posa la gran pregnta: "Com em puc relaxar per un nou curs a l'escola, cansant-me d'aquesta manera?"

LA SAGA DELS 28

Fa molts anys, el 2002, un director irlandès força independent, Danny Boyle, va filmar una pel·lícula sense gaire pretensions, que volia donar un nou enfocament al cinema zombi, en aquella època passat de moda. Es tractava de 28 dies després. Allà, expliquen que degut a uns estudis que estan fent amb animals sobre el virus de la ràbia, es comença a encomanar i en pocs segons et converteixes en un zombi amb gana. El ritme trepidant de la pel·lículai la banda sonora angoixant la van convertir en tot un fenomen. Per cert, en ella apareix un joveníssim Cillian Murphy en els seus inicis. Ell es troba en un hospital i es desperta 28 dies després que comencés l'epidèmia (estil El dia dels trífids). A la que s'adona de com està el tema, toca sobreviure, intentar confiar en algú, desconfiar de tothom, etc. L'habitual en el cinema apocalíptic.

A començament d'estiu vaig tenir l'oportunitat de reveure-la, i coincidia en el temps en què estaven a disposició totes les seves continuacions. Sí, després de "28 dies després", va venir "28 setmanes després", quan sembla que està tot més o menys controlat i es vol tornar a reconstruir el país. Què pot sortir malament? De nou escabatxina a tort i dret, i ara amb en Jeremy Renner i en Robert Carlyle. Tot i això, no deixa de tenir l'àurea de pel·lícula de sèrie B.

Llavors la veda ja estava oberta i van començar a aparèixer moltes més pel·lícules de temàtica zombi com Guerra mundial Z, Benvinguts a Zombieland, REC, Train to Busan... I no va ser fins el 2025, gairebé vint anys després de la primera, que el mateix Danny Boyle no reagafa el tema amb "28 anys després".  Ara ja està tot fet un desastre. Algunes comunitats miren de seguir vivint, abandonats a les illes britàniques i separats de la resta del món. Amb aquesta pel·lícula s'inicia una trilogia que segueix aquest mateix any amb una continuació i que ha d'acabar el 2027 amb un episodi final, que no sabem si serà el definitiu (estaria bé). Les dues pelis de 28 anys després ens mostren ja com han anat sobrevivint els diferents grups de persones que ens presenten, fins i tot tenim un doctor que viu sol (Ralph Phiennes) i els típics sonats que es carregeun a tothom, siguin zombis o persones normals. El final de la segona part d'aquesta trilogia final ens dona una sorpresa que ens pot fer pensar que potser sí que serà el tancament del cercle. Ja veurem. No serà l'any que ve perquè dubto que vagi al cinema a veure-la i caldrà esperar a poder veure-la per televisió. Fins llavors, bona nit i tapa't.

Per cert, vaig llegir que per si les mosques, caldria preparar-se per si al final hi ha de debò un apocalipsi zombi. Es tracta d'enterrar els morts amb les sabates cordades. Una bestiesa, però... no és mala idea, no?

THE WATCHER

Abans de posar-nos amb The watcher, comentar que paral·lelament vaig comneçar Katla, una sèrie d'aquestes amb fenòmens estranys (un volcà que porta un any en erupció i comencen a aparèixer persones desaparegudes). Té vuit capítols, però quan duia poc del quart, decideixo deixar-ho estar. Anodina, liosa... res de res.

Per sort, l'anava combinant amb The watcher, una sèrie de set capítols basada en un cas real. Resulta que una família estàndard (mare-pare-filla-fill) compren una casa d'aquestes tipus mansió d'un barri residencial. Veïns estranys i cartes amenaçadores firmades per "El vigilant", dient que els està observant, etc. La sèrie aconsegueix posar nerviós, amb escenes dignes del cinema d'ensurts, quan veus passar per darrere algú, o quan apareix morta la mascota, t'adones que hi ha algú més a la casa, etc. Tot i això, és una mica embrollat pel fet que com que sospita de tothom, l'embolic és cada vegada més i més gros, i el director ajuda a fer de cada personatge un sospitós, de manera que tens tota l'estona la sensació de no saber realment què passa. Arribar així a l'últim capítol és part del joc i encara que sembla que acabi trobant-se solució, res d'això.

I és que a la vida real, tampoc van trobar mai qui va ser l'assetjador de la família que va viure en aquella casa i que no van passar-hi gairebé ni una nit, mentre que a la ficció, s'omple de moltes subtrames secundàries, potser massa.

Per cert, un apunt del repartiment. La parella protagonista, cara i creu. Ella, la Naomi Watts, li dona mil voltes a ell, que se'l presenta com un lluç o potser és que realment és un lluç. Ella es menja a tothom en cada escena en la que surt.

De totes maneres, ha estat un bon entreteniment, que m'ha posat nerviós i amb interès en saber com evoluciona la història, tot i anar perdent aquest interès en els últims capítols, ja que ho anaven embolicaven tot, fent semblar tothom sospitós i estrany de nassos. Però ha estat força interessant. Notable.

CASTELLS DE FESTA MAJOR

Després de suar com a porcs, finalment hem arribat a les vacances castelleres. Del 3 al 19 d'agost, han estat disset dies naturals en els quals hi ha hagut, entre assaigs i actuacions, un total d'onze dies castellers: cinc assaigs al local, dos a plaça i quatre dies amb cinc actuacions. Normal és que hi hagués ganes de parar.

L'actuació prèvia a Festa major fa anys era a Vilafranca. Quan els verds van decidir trencar, ens desplaçàvem a Castelledefels, però es convertia en una actuació on hi anava poca gent i a més quedava cremada en veure com els grocs feien millors castells. Aquest any es va decidir inaugurar la Diada del Guarnit. Fer castells a Gràcia (assegurant més gent i per tant entrenar millor amb els castells de vuit) i guarnir plaça a la tarda. Un pack complet que sortia guanyador. De convidats, Xiquets del Serrallo que van caure del 3d8 i van estar a punt de fotre'm l'escapada a The Corrs i a l'eclipsi.

El dia 15, doblet de cercaviles. Molts pilars de 4 com sempre (15, dos d'ells caminats), 5 castells de sis i un 3d7 a plaça al matí i un 7d7 a la tarda. La diada de completes Mike Lane, va anar precedida de la baixada del pilar, emocionant com sempre, i aquest any, amb arribada final. Glòria al dos folrat, però també al pilar caminat. L'actuació va tenir cinc pilars més de 4, i cinc castells de set (un dos amb canvis, el tres i quatre simultanis, el cinc i el nou). Castells lents però completats.

I la Diada de Festa major, atípica per comptar només amb dues colles (ens acompanyaven els Xiquets de Reus), tenia la intenció de descarregar per fi el tres castells de vuit de les últimes actacions: el 3d8, el 2d8f i és clar, el 4d8 amb l'agulla. La comissió tècnica ja estudiarà tot el què hagi d'estudiar per veure com es pot finalment aconseguir descarregar aquest castell que es va convertir aquest diumenge en el 3r carregat. Es parlarà de l'ordre de l'actuació, del 4 que envoltava l'agulla, de la sortida de segons i terços, i també clar, del pilar en si. Sigui com sigui, és evident que ens va deixar a tots amb un mal gust de boca, com es veia reflexat en el fet que aquest cop no hi va haver càntics graciencs com als anteriors carregats. Encara queda temporada: Mercè, Concurs, Esperidió i Diada són els quatre moments més àlgids que ens venen, però caldrà picar molta pedra i reconnectar amb la gent per tal d'assolir fites com descarregar aquesta agulla o castells superiors. Ara a descansar i ens hi posem al setembre.

JURAT DE KK

Quan ja només queden dos dies per tancar la Festa Major 2026, poques coses passaran o canviaran respecte el què ja es pot dir ara.

Si comencem pel tema carrers, tela marinera... L'any passat la Plaça de la Vila va quedar en setzè lloc, un fet absolutament denigrant i indignant, i que va provocar com a reacció, el guarnit d'aquest 2026. Després d'aquell insult, es va decidir fer un guarnit de merda i a prendre pel cul. Coses de la vida, les caques, els vàters i les mosques deuen haver fet sentir el jurat més com a casa que no pas l'any passat (té collons, la cosa), i han donat a la plaça el quart lloc. Felicitats per la gent que s'ho treballa, però evidentment, és sorprenent com altres guarnits infinitament millors artísticament no han rebut tant reconeixement.

Per la resta de carrrers, amb un jurat amb aquest paladar de merda, què es pot esperar? La dupla Mozart-Rovira continua estan en el top dels premis. Quins favors i quins tripijocs deuen haver per assolir aquesta relació? A més per primera vegada cinc carrers compartien temàtica coincidint amb els 25 anys de l'estrena de la primera pel·lícula de la trilogia del Senyor dels anells. Cinc carrers amb tot de decoracions i figures que recorden aquell èxit cinemaogràfic. Un carrer amb Hobbiton i La Comarca, i un altre amb Rivendel. Fangorn i Isengard per un tercer, Mordor per Llibertat (tercer premi) i finalment Progrés. Ja van guanyar l'any passat i no han volgut que repetissin. Dels cinc carrers, era el millor: Moria, Edoras, Pellenor... Gandalf i el balrog, Gollum i la tomba de Balin, l'entrada a Moria, els nazgul amb les bèsties alades. Era simplemanet impresionant i espectacular. Doncs, au, sisè premi. Confirmat, el jurat segeix sent una colla d'snobs amb un criteri merdós, com ha quedat demostrat puntuant tan bé la merda de la Plaça de la Vila.

A part d'això, i de les activitats castelleres, aquesta festa major serà recordada per la calor asfixiant que s'ha viscut, i evidentment, per les queixes de quatre tontos en contra de la Festa. "És que molesta i fan soroll..." Deuen ser els mateixos que quan van al poble rondinen de les campanes i les vaques. Però clar, si ataquen els patis de les escoles, com no atacaran les festes populars. El tema turistes continua igual, però per alra banda, cal tenir en compte que gràcies a ells les barres dels carrers poden recuperar bona pat del què s'han gastat. És un cercle viciós de primera categoria.

He presenciat (plaça a part), un parell d'activitats extres. Havien de ser quatre, però dues d'elles coincidien amb un servei de taxi casteller fins a Tarragoona (com si no hi haguessin dies). I per la part musical, tot força com sempre, però hi ha un tema que em posa dels nervis. Molts grups dient Puta Ecspanya per aquí i puta Ecspanya per allà. I després es posen a cantar cançons en castellà. Diran que són cançons que fan festa, i fan moure la gent. Però és que si enlloc d'aquestes en poden posar altres en català o si volen en anglès, no serà per falta de cançons marxoses referents. Res, un cop de puny d'incoherència i estupidisme català del de tota la vida. És una guerra. No m'imagino a Ucraïna cantant cançons russes a les seves festes, o a Palestina cantant cançons israelianes. Ah clar, que no és el mateix, que aquí no hi ha aquest nivell de violència. No clar, és que no els cal, ja ens suicidem nosaltres solets!! 

LA VEU DE LA HIND

No sé què dir. Penso que no cal omplir massa de paraules aquesta entrada sobre aquesta pel·lícula, gairebé documental.

La Hind Rajab era una nena de 5 anys que intentava amb els seus tiets i cosins sortir en cotxe del poble de Gaza d'on se'ls expulsava, i van ser tirotejats. Tothom menys ella van morir a l'acte. La Mitja lluna roja aconsegueix parlar amb ella a través d'un telèfon a mesura que miren d'organitzar el rescat. Però la burrocràcia és lenta. Cal passar per molts despatxos abans que l'exèrcit israelià doni llum verda al rescat i deixi pasar una ambulància. Quan al cap de tres hores, deixen passar l'ambulància, també maten els cooperants que hi viatjaven. Al final, la petita Hind també va morir.

Tot i la meva implicació emocional en aquest conflicte, tal com em va passar també amb No other land, em costa llençar-me de seguida que puc a veure les pelis que en parlen. Suposo que hi ha una part important de vergonya que sento com a membre de l'Europa democràtica (entre cometes), observadors de la barbàrie, inútils políticament, sense poder per fer res de res que presenciar en directe aquest genocidi.

Veure la història de la Hind, sentir la seva veu (ja que els àudios de les trucades són els reals), et porten a viure amb una tenisó brutal el lent pas de les hores. Vius la indignació de les traves que posen per salvar la nena. I clar, sents la ràbia i l'odi cap a tots aquells que la maten, a ella i a tos els innocents. Perquè hi ha moltes més Hinds a Palestina, però és important que es posi nom i cara a ni que sigui a una d'elles per tal de fer-la present i que tots els occidentals sentim la mateixa vergonya pel què està passant a Palestina. 

Un cop més, tant de bo aquesta pel·lícula es passés als col·legis i instituts per parlar-ne i afavorir la frenada de la pujada de l'extrema dreta, i que els adolescents aixequin el cap del seu món de fantasia de tik-tok i instagram i vegin quina és la realitat.

Impotència, incredulitat, ràbia, ganes de canviar el món.

ANORA

Als òscars de l'any passat, em va sorprendre la pel·lícula guanyadora, Anora. No l'havia vista, i jugant al joc dels prejudicis amb el seu tràiler, em semblava un pel·lícula força anada de l'olla. A lfinal, he tingut l'ocasió de veure-la i així poder opinar segons el meu criteri sobre si mereixia els premis o no. En aquest cas, com aquest any amb la Jessie Buckley de Hamnet , crec que el de la Mickey Madison com a millor actriu, era indiscutible. Ara bé, tot i passar una bona estona entretinguda, per mi Cònclave estarà sempre per davant.

La peli ens presenta l'Annie, una ballarina de club d'streeptease on gairebé es permet tot. El fet que parli i entengui el rus la porta a ser presentada a un noi que queda encisat d'ella. La duu a casa seva, li proposa anar-se una setmana de viatge... La noia, viu un conte de fades (sic) en veure els luxes de la vida del noi, que viu en una mansió de luxe, amb tots els capricis, servei, etc. La bogeria els porta a Las vegas a casar-se... fins que se n'assabenten els pares d'ell, que no ho especifiquen, però ja es veu que són de la màfia russa. A partir d'aquí, tot s'embolica pel seu desig d'anul·lar el casament, mentre que ella vol lluitar pel què ha aconseguit, ja que surt per fi del pou on estava.

La pel·lícula té dues parts ben diferents. La primera, on es veu la relació entre la parella i tot el malbaratament de diners, exhibició de riquesa i evidentment, tots els vicis (mal vicis, de fet). Però a la que entra en joc la família russa i els seus "treballadors", tot canvia i es converteix en una mena de comèdia negra. Per mi, aquesta segona part li dona mil voltes a la primera, és la que li dona el suc, i tot l'interès, ja que la primera, és veure anar passant escenes de nens malcriats.

Els russos que van a buscar la noia són una mena de "matons" però amb bon cor, i quan es veuen atacats per la noia, es converteix en un despropòsit molt divertit. Tot es va encaminant al desenllaç de bona manera, això s'ha de dir, que està ben feta i ben trenada. I al final, les sensacions són bones, no pas dolentes o d'oblit immediat. Així que tot i potser no ser cap meravella, algun premi sí que està ben merescut.

ECLIPSAT

Així doncs, després d'esperar més d'un any, arribava el gran dia. Era coneixedor de la data de l'eclipsi solar feia mooooolt temps, i tenia molt clar que no m'ho perdria. Data reservada, informació sobre la logística, comentaris als nens i nenes durant el projecte del sistema solar... A mesura que ens acostàvem a l'estiu, augmentaven les expectatives. No assistència a l'assaig casteller del dia 12 (després el van canviar de dia), aconseguir ulleres, lloc on dormir per evitar el col·lapse... Individualment, les ganes estaven al límit, i com deia, amb elles, les expectatives.

Llavors començà el diluvi de propaganda a través de la televisió i les xarxes. No passava dia que no hi hagués algun anunci, story, post que en parlés. I les dues-tres últimes setmanes, era tema recurrent a TV3 (a les altres cadenes suposo que també). Aquí la cosa ja començava a grinyolar, perquè si per mi, que en soc interessat i fan, se'm va començar a fer pesat tant bombardeig del tema, imagineu-vos als qui no els interessava. Les coses com siguin. Xarxes i teles van provocar un desgast molt impotant del fenomen, fent-lo una mica pesat.

Però el dia 12, allà estava, preparat. Com comentava a l'entrada anterior, l'acollida del poble i els seus voltants no van ser modèlics, de manera que per aquest motiu penso que al final, també va passar el què va passar. Però deixem clar els dos aspectes per separat.

Per una banda, el fenomen astronòmic. Impresionant, això no té paraules. Veure a través de les ulleres com la lluna anava tapant el sol, era increïble. Com anaven canviant els colors del meu voltant, també era espectacular. Comprovar la força de la llum del sol, bestial. A través de les ulleres veies el sol pràcticament tot tapat, només una escletxa, però sense ulleres, era de dia i "veies" el sol com sempre, no notaves diferència. Finalenet, es tapa. És llavors quan gaudeixes de la famosa imatge de l'eclipsi total, aquell disc negre envoltat d'una corona. 

Ara bé, tot allò de que es feia de nit, res de res. Sí, era més fosc, però et venien que es feia de nit, es veien les estrelles,etc. I no. Veus alguna cosa, Venus, evidentment. Però penso que el problema principal era el del temps. En uns miserables 30 segons havies de mirar l'eclipsi, el cel, el teu voltant... havies de veure i viure-ho tot, sabent que el compte enrere estava en marxa i no donaves a l'abast de viure tantes sensacions diferents. El temps es va acabar molt de pressa, i és per això que en cercles íntims dic allò de "me l'imaginava és gran", perquè jo personalment, després de tants mesos esperant el moment, vaig tenir gust a poc.

El que sí que vaig notar molt i durant molta estona va ser el canvi de temperatura. Tothom que estava allà va experimentar com de cop i volta, lasuor del dia d'estiu es refredava i fins i tot et senties incòmode. Després d'una estona caminant cap al poble, va tornar la xafogor, però déu n'hi do la fresca del moment.

Però no ens equivoquem. Per molt que no fosc del tot com m'imaginava, sense dubte és un dels moments més impactants dels viscuts. I ara toca esperar el proper. En parlem d'aquí 154 anys.

CAMP BAIX

L'endemà de l'històric eclipsi solar a Catalunya, no li dedico aquesta entrada. Sembla un sacrilegi, i més quan feia mesos i més d'un any i tot que tenia aquesta data a l'agenda. Però crec que no es podria entendre la meva opinió sobre el fenomen d'ahir si no faig una introducció parlant d'allò viscut a la comarca del Baix Camp.

El meu destí era L'Argentera, un poblet quasi a la frontera amb el Priorat. Hi volia anar d'hora per no arriscar-me a tenir problemes de trànsit. Vaig anar bé, però els p**os camions a l'autopista i les f*cking bicicletes a la carretera em van estressar una mica. Deien que ahir prohibirien els camions a partir de les 17h. Al meu parer era una mica tard. Ja sabem que tenim aquesta quantitat inhumana de camions per culpa d'Ecspanya (qui si no). A Europa la gran majoria de mercaderies van en tren. Però com que Ecspanya es gasta els diners en AVEs per unir Madrit amb qualsevol poblet de merda escarransit, enlloc de construir el corredor mediterrani, doncs ens ho mengem amb patates. Però és que quan veus el col·lapse que genera cada vegada que un camió vol avançar-ne un altre...  I les bicis, per aquella carretra estreta... que pesades que són...

Total, arribada a L'Argentera. Com que no podia entrar a l'hostal fins les 15h (els vaig dir si podia entrar abans pequè ja hi seria i em van contestar: "D'acord, ens veiem a les 15h"), vaig esbrinar a l'Ajuntament on estava el punt d'observació per així estalviar-me trobar lloc a Montbrió. Pujo dalt de la serra, on hi ha els molins de vent, i veig que serà un lloc correcte. Baixo. Uf... quina calor... quina gana... Doncs l'únic bar-restaurant, obre a les 20h. A la piscina hi haurà bar... doncs no. Ostres, una altra vegada un poble sense bar. Al poble del costat sí que estan oberts. Mitja horeta a peu. Doncs va, fem cames. El bar no fa menjar, i el restaurant, amb preus dignes de "primera classe", està tot reservat. Tot i que només hi ha un 20% de les taules plenes, em diuen que no. Tornada a L'Argentera.

Caram... molt simpàtics no són! Després voldran propaganda per tenir visites i fer créixer l'economia... o cridar l'atenció perquè ningú els fa cas... No m'estranya... entre poc acollidors, antipàtics (alguns) i zero servei... a qui voleu que us recomani?

Només faltava l'hostal. A les 15h, allà. Ningú a la recepció. Ja podia ser, doncs em van enviar un vídeo per whatsapp sobre com aconseguir les claus i entrar per si no hi eren. Però clar, fa cosa... i a més, la clau no coincideix amb la del vídeo. Un senyor molt amable em diu que la noia de recepció deu estar a la piscina. Ole tu. Però s'equivocava. Quan va arribar a les 16'30h va dir tranquil·lament que feia la migdiada. Avui per marxar, tres quarts del mateix, no hi havia ni Cristu. Ostres, atenció al client, zero i gràcies.

Després de l'eclipsi (torna a pujar i baixar), per sort el bar ja estava obert, però amb tanta gent, van trigar més d'una hora en servir. Poca culpa tenen perquè realment estava ple, i tohom va arribar a la mateixa hora i amb la mateixa gana (bé, jo en tenia més). Així, no és d'estranyar que alguna d'aquestes vivències influissin en l'experiència de l'eclipsi. Però això ja serà una altra història...

NIGHTSLEEPER

Gairebé totes les sèries de tv que vaig consumint són de Disney + i Netflix. Poques vegades n'apareix alguna que sigui només de Movistar. The yellowjackets en va ser una (crec que l'única fins avui), i pel temps que duia a la llista d'espera, em pensava que era més antiga, i no, és del 2024.

Nightsleeper és una minisèrie de només sis capítols on presenciem un ciberatac a les línies ferroviàries britàniques. Els hackers s'apoderen d'un tren amb la intenció d'estavellar-lo a l'estació final (va de Gasgow a Londres). Tenim dos escenaris: la seu des d'on intenten arreglar el conflicte, amb la típica lluita d'egos, sospites de traïdors, etc. I l'altre escenari és, és clar, dins el tren. Tot i que la gran majoria de passatgers poden baixar dels vagons a temps, dins hi queden 13 passatgers, cada un amb la seva història o peculiaritat. 

A partir d'aquí, emoció, acció, intriga, tensió en les quantitats justes i necessàries. Enganxa força en els primers capítols, però, a mesura que avança, va perdent força. Tot i tenir només sis capítols, arribo al final amb una sensació d'alleujament, ja que en el fons tot va sent cada vegada el mateix, i sembla com mancada de ritme, que no pas d'idees. Tinc la sensació que enlloc de sis episodis n'han sigut dotze. Segurament un dels motius és la inclusió forçada dels moments sense acció on cadascú vol arreglar els seus problemes individuals. És molt xocant que davant la crisi que pateixen, que en pocs minuts el tren es pot estavellar, i alguns personatges es posen a parlar de la seva infantesa. I això passa unes quantes vegades, cosa que talla molt el ritme.

Així, tot i que ha estat força bé en generals (podríem posar un notable baix), clarament va de més a menys, ja que per voler totcar moltes tecles, al final es perden pel camí i acaba grinyolant una mica. Però bé, no me'n penedeixo.

SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.

THE CORRS

Per segon estiu consecutiu, he pujat fins la Costa Brava (Roses el 2025, Sant Feliu de Guíxols el 2026), per viure en directe un concert. Aquest any, les ja mítiques The Corrs, la banda irlandesa formada per quatre germans (3 noies i un noi) que van saber unir amb delicades, encert i qualitat la música folk irlandesa amb el pop més modern de l'època. La inclusió del violí en gairebé totes les cançons ens transporta a un alre estil de música, i la flauta britànica (whistle) ja és el toc de gràcia. És un grup que a l'entrada sobre els cd's de casa ja va quedar palès que he seguit amb detall. Curiós però, que comentava que com que vaig sentir els set cd's seguits, al final tot em sonava igual. Quin sacrilegi. També deia en aquella entrada que vaig estar a un plis d'anar-los a veure a Barcelona, però la data era dolenta (i el preu també). Descobreixo que fa més anys, van anar a Cap Roig en una altra data dolenta (i el preu també). Finalment, a la tercera va la vençuda. La data acompanyava i el preu no era especialment abusiu. Car, però en cap cas una bogeria com altres concerts que tenen uns preus escadalosos, ratllant actes mafiosos i tot.

Total que, carretera amunt, vaig cap a allà. Abans de The Corrs, un grup teloner, Dea Matrona, dues noies acompanyadaes de dos músics més, fent bona música. No sé si arribaran lluny, però ja estan a la llista de l'Spotify. So interessant, si més no, no és dolent. Tot just toquen 45 minuts per donar pas al grup irlandès.

Tot i que fa temps que no treuen cançons noves, s'agraeix un concert com aquest. Una repassada dels seus gran èxits, l'un darrere l'altra, tocats amb elegància i meravellosament interpretats per cada un dels integrants. Sorties d'un dels seus hits i en sonava un altre. Acabava, i un altre, i a mesura que s'acostava el final i començava una nova cançó, et deies: "Ostres clar, faltava aquesta!" Grans cançons, i molt, però que moltes emocions de tantes hores sentint-les i guadint del seu so. Difícil escollir-ne cap. Però sí que puc dir que una de les meves favorites és "Forgiven but not forgotten". És curiós i xocant, ja que justament jo soc dels de "Ni oblit, ni perdó". Però m'encanta la cançó. I no me'n vaig pas cansar, ja que el camí de tornada a Barcelona, les vaig tornar a escoltar totes. Una nit fabulosa.

Dues coses més. La primera, en la gairebé una hora d'espera per poder sortir de l'aparcament, vaig consultar les edats de la família. En Jim és el gran, amb 62 anys, i l'Andrea, veu i flauta, la més jove amb 52. Enmig, la Sharon, violí, 56, i la Caroline, percussió, 53. Podríem dir que són de la meva quinta. No sé... m'agrada.

I finalment, un apunt sobre la llengua. L'Andrea va fer la presentació en català, i de tant en tant deixava anar un "moltes gràcies". S'agraeix tant, que ens tinguin en compte. Però també vull dir que tant el servei al festival (tiquets, beguda, menjar...) com a l'hotel de Platja d'Aro (passo de tornar a la una de nit), sempre atenent en català d'entrada. Gairebé em surten llàgrimes!

THE ABANDONS

Ja en començo a estar una mica fins els nassos amb tot això de les sèries que no acaben i es deixen de fer. Ja ho he viscut unes quantes vegades, però no sé, amb aquesta, la indignació arriba a extrems considerables. Primera, perquè l'últim capítol va avançant cap a un final evidentíssim, es nota que s'acaba, i a l'últim segon... pam, porta oberta a següent temporada. Segona, perquè és una sèrie que està bé, força digna, i amb repartiment més que correcte, i per tant, no entenc com merdes de sèries es van renovant i renovant, i aquesta, no. Bé, potser no m'ha d'estranyar tant si fins la setmana passada, la peli més vista de l'any era la nova de Torrente. El nivell cultural de la humanitat baixant en picat, i no sé si ja ha tocat fons.

Penso que quna filmen una sèrie, haurien de rodar dos finals, un per si s'acaba i un altre per si continua. Llavors, quan es tingui clar si renoven o no, publiquen un o l'altre. Però em fot molt quan estic veient la conclusió, que et deixin amb un pam de nas i després et diguin que no hi ha continuació. Estic tan emprenyat (entre cometes, només faltaria que això m'emprenyés que coses molt més importants), que una possible candidata al top de l'any, acaba de baixar-se del carro.

I la sèrie què? Tan bona és? A veure, està bé, no és cap obra mestra, però entreté força i compleix amb escreix les expectatives. Ambientada als temps de l'oest americà (aquest tema s'ha convertit darrerament en un habitual), trobem un poble on no mana el xèrif sinó una família poderosa (Dana Scully fent de dolentota, d'Àngela Channing). Ho controlen tot, però per expandir-se necessiten les terres de quatre granges més. Una d'elles, Tha abandons, amb una mare adoptiva (Cersei Lannister) i els seus fills adoptats. Ja al primer capítol tenim una bona enganxada entre les dues famílies, i la cosa es va complicant molt a mesura que avancen els capítols. 

Com deia, bon entreteniment, bones interpretacions... però que no han servit per donar-li marge de noves temporades. Doncs res, a seguir endavant que demà ja no me'n recordaré.

25 CD'S (x3)

Poc més de mig any després, enllestim l'escolta de 25 cd's més del que guardo com un tresor. I encara hi ha corda per a dues entrades més, sense contar les BSO. En aquests 25, del 51 al 75, tenim com sempre, força varietat d'estils, però no de grups, perquè entre dos fan 15 dels 25. I no tenen res a veure l'un amb l'altra. Deixem aquests dos pel final i mirem qui ens ha acompanyat musicalment aquests mesos.

Els Ja t'ho diré tornen a parèixer amb 3 cd's (ja tenien dos a la llista anterior) i n'hem dit moltes coses d'aquest meravellós grup menorquí. Llavors tenim un cd d'en Tom Jones, una llegenda de la música, que apareix sorprenentment en aquest recull, causat pel repunt d'alguns èxits seus acompanyat d'altres artistes en algunes cançons. Un cd també per una de les meves intèrprets més especials de la meva època d'adolescència, la Cindy Lauper; algunes de les seves cançons van ser banda sonora de molts anys de la meva joventut, i alguna d'elles encara ressona, sense anar més lluny, el True colours, ja sigui pels Trolls o pels Twocats pel gospel. Un altre cd per en Lluís Llach; pam; canvi total de registre; a més del què representa per la música del país, i pel país a seques, també és protagonista del meu primer concert en directe. Un altre cd solitari per un grup dels anys d'eclosió del rock en català que va durar molt poc, els Lliris; música molt, però que molt psicodèlica, però amb algunes que s'han quedat gravades dins meu. Un altre cd per Madness, el recull d'èxits, clar, perquè si no, n'hi hauria força més; d'aquest grup vaig tenir molts cassettes, que era el què es duia aquella època, i "oju" que ara ja estem parlant d'infantesa i adolescència; podria assegurar que és el grup que em va obrir els ulls al món de la música. I per completar els 9 cd's que no són els de la majoria, una altra artista que ja va aparèixer als 25 lp's, la Madonna; tampoc cal dir res més d'ella; cada agost recordo aquell 1991 amb el seu concert a l'estadi olímpic.

I quin són aquestes bèsties que acaparen tants cd's en aquest tercer llistat? Ja us he dit que són molt diferents. La primera, és l'Avril Lavigne, amb 7 cd's; descoberta ja fa una anys, amb intents de veure-la en directe que no van prosperar, fins el concert de fa dos anys que ja se sap que no va ser com esperava (ai, les expectatives); però no per això és una de les icones musicals d'aquests últims anys en la meva discografia, i que duri!

L'altra que s'emporta 8 cd's no és una noia, sinó 5. Bé tampoc són cinc, perquè n'han estat 15! I com es menja això? Perquè estem parlant de les Macedònia, aquest grup musical que es formava cada X anys amb noies adolescents per donar lloc a música per la franja oblidada de l'adolescència. Què voleu que us digui... pot tenir molts detractors, però almenys els nens i nenes tenien gent propera en qui emmirallar-se i escoltar cantar en català. Amb la seva desaparició, ara escolten regueton. Per tant, només per això, visca les Macedònia. A més, hi ha hagut relació propera. Una castellera dels inicis de la colla en va formar part; des de Món Jove les seguíem i fins i tot vam dur els nens i nenes a un concert; i finalment, és clar, l'entrevista que els vam fer a l'escola amb un grup de 4t de primària. D'això se'n diu ser properes i no pujar-nos els fums. Les cançons? Hi ha de tot, és clar, però encara guardo els cd's perquè si més no, alguna vegada les podem aprofitar a l'escola o simplement recordar un temps que no tornarà.

SPIDERMAN BRAND NEW DAY

Vaig estar a punt d'anar a veure l'última de l'Spiderman abans de l'Odissea (que havien estrenat dues setmanes abans), però tot i les ganes, vaig mantenir l'ordre. Només quatre dies he pogut aguantar sense caure en la temptació. En altres entrades sobre superherois Marvel, ja destacava la importància de l'Spiderman d'en Tobey Maguire com l'inici d'una nova època. Justament l'altre dia sentia un dels actors Marvel, no recordo quin, dient el mateix, que aquelles van ser la llavor de tot. Sempre tindran un lloc especial a la galeria cinematogràfica. 

Però també he de reconèixer que el nou Spiderman d'en Tom Holland, que a l'entrada de l'Odissea ja comentava que em queia molt bé, aconsegueix el mateix que el d'en Tobey, unir acció i aventura amb comèdia de manera excel·lent, i la part de comèdia, encara hi és amb un rang més gran que les anteriors. No ens escapem tampoc del drama, però és evident que quan parlem d'Spiderman tenim diversió assegurada.

Aquest cop, ens trobem amb un Spiderman entregat a la seva feina de lluitador contra el crim de New York, anys després de l'aventura amb el Dr. Strange que va acabar amb que tothom oblidava la seva identitat, fins i tot els seus amics més íntims. Així, el trobem treballant fins a nivells perillosos de dedicació i absolutament sol. L'aparició d'una nova "dolenta" que es pot ficar dins la ment de tothom (telépata), el posa davant d'una nova aventura i reunir-se de nou amb el Ned i la MJ, que no saben qui és.

Acció, molta. Comèdia, més. Embolics, per donar i vendre. Dues hores i mitja d'entreteniment ben fet, tot i que la crítica diu que és "tan bona". No sé, com totes, crec. 

Qui apareix? En Banner-Hulk, The punisher i la Yelena van traient el cap. Però és clar, la bomba se l'emporta la Sadie Sink (Max a Stranger things), que interpreta (ooooooh) a una nova Jane Grey i ens dona l'entrada dels X-men al MCU d'aquesta tongada i que veurem aparèixer a Doomsday aquest desembre. Em tenen ben intrigat com els faran reunir a tots encara que siguin d'universos paral·lels. Hi ha ganes.

LA MOLA MOLA

Repassava en algunes entrades que tinc sobre les excursions, i en moltes d'elles, sobretot quan arrenco de nou després de temps sense fer-ne, surt el nom de La Mola. Hi surt perquè és una muntanya propera i que he fet força vegades amb canalla, ja sigui d'escola o esplai. Hi surt com a exemple de muntanya fàcil de pujar i que per tant va bé per fer-la servir d'entrenament per altres reptes més durs. Però al final, es quedava en això, en paraules. Fins ahir.

Després de molts anys (crec que entre deu o dotze), he tornat a La Mola. Reconec que amb la calor, em feia moooolta mandra aixecar-me aviat per fer l'excursió d'hora, però he vençut aquesta mandra i cap a Matadepera m'he dirigit. Al final, tampoc ha estat tan d'hora. Era un quart de deu quan he començat a pujar, i déu n'hi do la gent que ja m'hi he trobat baixant. He de dir també que m'he equivoat d'aparcament i he fet l'excursió no per on sempre sinó des de l'inici del camí dels monjos. El final ha estat el mateix: el monestir de Sant Llorenç del Munt, allà dalt de tot, just al cap d'una hora. Les vistes, tot i la calitxa, espectaculars, com sempre. M'hauria agradat veure amb més claredat el Pedraforca, però no ha estat possible.

He anat a bon ritme. De fet, el tros més empinat és el del principi, i després, a part d'alguns moments més curts, és una pujada més constant. Però bé, he anat bé. Les vistes de Montserrat m'anaven acompanyant de tant en tant. Tot i que sé que el restaurat de dalt el van tancar, he tingut un record especial pel seu lavabo, de record inexistent. Per altra banda, no recordo si alguna vegada hi havia entrat, però aquest cop he accedit a l'església, petitoneta, i que servia de pas fins els bancs que donaven a l'ombra, refugi necessari després de la pujada. Ara mentre escrivia, m'arriba un record d'un dia que feia fred, plovia o no sé què passava, i vam demanar de refugiar-nos-hi dins. Però no sé si ho vam aconseguir, crec que ens va passar com amb el lavabo.

La baixada em pensava que seria rapideta, però no ho ha estat tant. Gairebé ha arribat també a l'hora. Potser té a veure un petit embolic amb el camí de baixada ràpidament solucionat. I bé, crec que puc estar satisfet de les excursions aquest any. La Mola ha estat la cinquena (tercera de l'estiu), i si tot va bé, tenim una castanya just l'última setmana d'agost. A veure si hi arribem.

MÉS I.S.S.

De vegades hi ha coses que passen perquè sí. I de vegades, en passen moltes. Se'n diu coincidència, tot i que altres persones en dirien conjunció d'astres, premonició o ves a saber què més. La qüestió és que l'any que torno a 3r i per tant, torno a desenvolupar el projecte sobre l'univers i el sistema solar, dediquem un treball a la I.S.S., l'estació espacial internacional. Fins aquí, tot normal. Es tracta de modernitzar el projecte amb coses noves que potser poden motivar més.

Llavors és quan passen les tres coses que tenen a veure amb aquest fet. Primer, la pel·lícula, I.S.S. Després, quan a convivències la veiem passar per sobre nostre! I finalment, la inauguració d'una exposició d'aquestes immersives amb les ulleres virtuals sobre la mateixa estació! Tres en un! Ara només faltaria trobar-hi la relació amb Irlanda!

Doncs aquests dies he anat a veure l'exposició. No és la primera vegada que vaig a veure una d'aquestes. De fet, ja en porto un bon grapat: Tutankamon, Verne, Titanic i Colisseu. Gairebé un expert... En aquest cas, et trasllades a l'estació espacial internacional, i la veus per dintre, de manera molt limitada, ja que el què es fa més, és projectar uns vídeos dels astronautes explicant-te coses. També veus l'estació per fora, i un dels moments més espectaculars és quan veus el planeta al teus peus. Impressionant.

Només hi ha un però. És que vaig veure l'exposició de Jules Verne, una immersió de matrícula d'honor, un espectacle fantàstic. I a partir d'aquí, tot està per sota o molt per sota. La del Titanic encara, però la del Colisseu va ser molt fluixa, i clar, amb el què et fan pagar, et sents una mica estafat. Aquesta de la I.S.S., està una mica millor per les imatges que veus, però el funcionament és molt precari, ja que bàsicament vas recorrent un mateix passadís, endavant i enrere. Altra vegada l'import no justifica el què vueus, per molt espai exterior que sigui.

Les imatges de fora i alguns dels comentaris dels astronautes ho salven una mica, però segueix sense poder-se comparar ni una mica amb la de Verne. Sobre els comentaris que dic que fan els astronautes, et parlen de la separació de la família, de la pandèmia del covid des d'allà dalt o quan van haver de ser nou enlloc de sis per l'accident d'una nau. Tot i això, aquests vídeos són molt curts i tampoc aprofunditzen massa. Per mi, una llàstima.

Aquesta sensació agredolça m'ha portat a decidir que l'exposició imersiva de Pompeia (que era la que volia veure el dia del Colisseu però no quedaven entrades) no aniré a veure-la. I diuen que està bé, però ostres, és que un altre fiasco no sé si el podria ja aguantar. Així que deixem-ho estar per quan sigui alguna cosa que estigui veritablement ben feta o d'un tema que m'apassioni molt. Per cert, curiositat. Les dues bones són d'Ideal, i les tres fluixes, d'Eclipso.  I Pompeia és d'Ideal. M'ho repenso?

THE WITCHER (x2)

Quan fa justament un any vaig veure la primera temporada de The witcher, ja destacava un dilema de sensacions. Per una banda, em satisfeia haver vist de nou una sèrie de fantasia i bruixots, i que més o menys estava ben feta i orquestrada. Però a la vegada, li destacava alguns "contres" que m'havien deixat una mica amb un gust més amarg: el doblatge llastimós del protagonista, el garbuix de llocs, personatges i temps... Sobretot aquest últim detall provocava la nota més negativa, ja que en moments et donava la sensació d'anar una mica perdut.

La qüestió és que un any després, estem exactament igual. Una sèrie entretinguda, amb força acció, espases, bruixeria... tots els elements típics de la fantasia èpica al servei del telespectador. I en cap moment sembla que sigui un rotllo. Però continuen els embolics. Ara ja tot passa en temps real (suposo), però els llocs, tot i que ja sonen més i saps qui hi ha a cada lloc, encara et fan trontollar el cap una mica. En no haver un mapa físic que ajudi a localitzar-los, no saps massa bé on està cada cosa, si estan lluny, a prop, al nord, al sud... i com que els noms no són fàcils, senzillament, costa. El mateix passa amb els personatges. N'hi ha alguns que encara no sé d'on són, si són bons, dolents, què nassos hi pinten...

Però clar, no tot és exactament igual. El fet que sigui la segona temporada, ja indica que hauria de ser tot una mica més clar. I al contrari, el què han decidit els guionistes de la sèrie és embolicar-ho tot. Traïcions, personatges que ara apareixen i no saps d'on surten, trames embolicades en excès, altres que comencen i acaben bruscament... apareixen incoherències que ni la màgia en pot ser la causant. Hem d'afegir que hi ha diàlegs qe són molt complicats d'entendre què estan dient, no s'entèn el perquè passen les coses perquè ara estan parlant de profecies, ara d'una altra cosa...

Sap greu pequè sèries com aquestes n'hi ha poques, i que consti que mentre la miro estic bé, relaxat i interessat. Però ostres, crec que passaran moltes sèries més abans de veure la tercera (en té 4) temporada. Sé que ho faré, perquè en algun moment voldré distreure'm, però no serà abans d'un any. Potser l'estiu que ve.

THE ODISSEY

Un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any era l'estrena de L'odissea, l'adaptació que fa en Christopher Nolan del poema èpic d'Homer. El famós retorn d'Odisseu (abans més coneut com a Ulisses) a la seva terra, Ítaca, d'on era rei abans de marxar a la guerra de Troia. De fet, es diu qua la idea del famós cavall va ser seva, fent-lo aparèixer com l'estrateg més intel·ligent d'aquella època.

Està escrit al poema que després de perdre's al mar, arriba a una illa on té una trobada diguem-ne poc amistosa amb un cíclop. Aquest greuge, fa que els déus es posin en contra d'Odisseu i impedeixin que trobi el camí a casa. En canvi el porten a trobar-se amb diferents personatges que bàsicament, se'l volen carregar. Apart del cíclop, gegants, monstres diversos i bruixes van trobant-se amb Odisseu i els seus cada vegada menys mariners per evitar que torni a casa on l'esperen la seva dona i el fill Telèmac.

En Nolan, conegut per Oppenheimer, Origen, Interestellar, Dunkerke, Memento i altres pel·lícules de qualitat, s'ha atrevit a posar imatges actuals a tota aquesta epopeia. Com era d'esperar, hi ha crítiques per a tots els gustos. Els puritans de l'obra original i els puritans del cimena filosòfic són els principals detractors. Jo, evidentment, no soc cap d'ells, així que l'opinió és ben diferent. Per als primers, cal entendre que és difícil fer una adpatació fidedigna d'un text que té gairebé tres mils anys el 2026. No pot ser. I pels segons, acostumats a més introspecció en el cinema del director, doncs aquests estan decebuts perquè ha filmat un blockbuster. Amb els seus moments de reflexió, però un blockbuster en un 85% de la peli.

A mi ja em va bé. Tot i la llargada desmesurada (ben bé tres hores, lògic perquè és complicat escurçar la trama), no vaig tenir la sensació de pesadesa. No vaig estar incòmode a la butaca, i això vol dir que potser no és una meravella, però que compleix amb escreix amb passar una bona estona espectacular, i a més, refrescant la història en sí, que de passada fas cultura. Així que, li podem posar un bon notable. Potser hi havia massa soroll de platerets al seu voltant, moltes expectatives (ja fa un any que avisaven de l'estrena als cinemes), i vist així, potser no hi ha per tant. Però mira, prou bé. Ben rodada, ben lligada, i amb un repartiment de luxe. Veure l'Anne Hathaway ja és sinónim de qualitat, i en Tom Holland... no sé... és que em cau molt bé. I a més, és del Barça.

EN THEO DE GOLDEN

Abans d'embrancar-me de nou en un món de fantasia, llegeixo En Theo de Golden. El boca-orella i una senzilla ressenya al darrere del llibre van ser suficients per fer-me amb aquesta història.

Ha estat una meravella, bàsicament per l'oasi de tranquil·litat, serenor i optimisme que desprén. Ha estat com trobar una barreja (amb tots els respectes i diferències) entre "Cadena de favors" i El foraster. Quina mescla més estranya, no? Doncs la seva lectura ha resultat minuts de calma i relaxació, de somriures i interès que han fet d'aquest llibre un ferm candidat al top 5 d'aquest any. El temps dirà.

I què ens hi hem trobat que ens hagi captivat tant? Doncs un poble dels USA, Golden, on hi ariba un vellet d'uns 80 anys que es presenta simplement com a Theo. Que ha vingut per unes propietats i que és portugués però que ha viscut a molts llocs. No hi ha més informació sobre aquest personatge. Ell, s'enamora d'uns retrats que hi ha penjats al bar, i decideix comprar-los i anar-los regalant a les persones retratades a canvi de res. El 75% de la novel·la és altruïsme en el seu màxim exponent. Quan queda amb les diferents persones en un banc del parc per donar-los-el, hi estableix conversa sobre la seva vida (d'aquí el fer-me pensar en el foraster). De mica en mica, es va fent un membre més de la comunitat i veiem com inicia i evoluciona la seva amistat amb alguns dels seus habitants.

Cada tobada amb algú, cada diàleg que s'estableix és un seguit de frases sobre la vida, sobre el passat i el futur... però en cap cas es converteix en disertacions filosòfiques anodines, sinó que, també gràcies als capítols curts que van fent succeir les situacions, es converteix en un vocabulari prou a l'abast de tothom per poder seguir el què estan debatint.

Per què fa això en Theo? Qui és realment? Deduim que és ric, perquè comprar tots els quadres i altres accions d'amor que fa, no són barates. També apareix un fet cabdal de la seva vida com la mort de la filla, ja que aquest record l'acompanya sempre. Però fins al final no sabrem el perquè de tot plegat. No diré més per no fer espòiler encara que ningú més que jo llegeix això, però en venen ganes.

Llibre doncs 100% recomanable que és un alè d'aire fresc en aquest món de merda (no ho dic pel decorat de festa major).

DACHAU

Dels dies passats a Salzbur i Munich, he fet un brevíssim resum en aquest blog. Però allà no ho explicava tot. Un dels dies el vam dedicar a fer una visita que mereix una entrada individual. A pocs quilòmetres de la ciutat, es troba el poble de Dachau, tristament famós per tenir en el seu municipi un dels primers camps de concentració de l'Alemanya nazi. Tenia les meves reserves a anar-hi, però poques vegades mes tindré l'ocasió de vuere amb els meus propis ulls l'espai on es van cometre tantes atrocitats.

El camp va ser derruit gairebé en la seva totalitat als anys 60, però per tal de fer-ne un memorial, n'han reconstruit alguna cosa, com un parell de barracons per fer-ne un lloc de visita històrica. El camp era grandiós, i una de les coses més sorprenents de totes és que es va construir i posar en funcionament l'any 1933. Tothom relaciona aquests camps amb la guerra que començà el 1939, i ens oblidem que Hitler va arribar al poder l'any 33 gràcies a unes eleccions. Als nanos de 6è, quan treballàvem aquests fets, intentava fer-los veure que la població va escollir Hitler a les urnes, gràcies a les seves mentides, igual com passa ara a la nostra política actual.

Allà es poden visitar unes quantes parts, com el pati central, aquells barracons reconstruits que comentava, la part de les cel·les de la presó i el crematori. Allà sí que no vaig fer-hi cap fotografia. Em veia incapaç de fer-ne, em sentiria com banalitzant el què va passar-hi. Les explicacions de l'àudioguia, els rètols i les fotografies són les que ajuden a donar relat del què s'està veient, ja que com comentava, està canviat i només es mantenen algunes parts. 

Impressionen les fotos, la gran majoria de l'any 1933 quan van obrir, amb tots els presoners contraris al nou règim, i les fotografies de quan els van alliberar. Per motius obvis, no n'hi ha gairebé cap de l'època dura de la guerra, només alguna molt clandestina. Les fotografies de les persones t'expliquen qui eren, si van sobreviure o no, què els va passar. Eren gent de veritat, de carn i ossos que van estar allà patint les vexacions i tortures d'aquells animals de merda. 

Vam poder veure un documental en castellà sobre el camp, i una de les imatges que més em van marcar va ser quan després de l'alliberament, els soldats nord-americans van obligar a tots els habitants de Dachau a entrar al camp i veure què s'hi feia. Les dones, ploraven en veure les muntanyes de cadàvers desnodrits. Deien que "no sabien què passava al camp, que es pensaven que era només una presó". Quins nassos... com pot ser que hi hagi gent tan cega i tan ignorant o tan malvada com per negar el què tenien davant? Bé, la veritat és que la història es repeteix, i aquí també tenim gent que no veu ni s'adona del què està passant al món.

Hi ha un monument de record, i unes plaques, així com la frase: Mai més. Doncs està clar que aquest "mai més" ja se'n pot anar a la paperera de la història quan a 2026 seguim veient guerres, destrucció, genocidi... igual que als anys 30 i 40. I no m'ho puc callar, com un poble que va patir aquesta vergonya com és el poble jueu, tinguin governants que facin el mateix amb els palestins? I Europa, USA i companyia, fent com els homes i dones de Dacahu: "Ah... no sabíem què passava això..."