TORNA LA PLANXA (x11)

Ara ho estic fent millor. Només fem entrada de Pel·lícules a la planxa si realment s'ho mereixen el suficient per no ser oblidades,però no tant com per tenir entrada individual. En van onze (de gener a setembre).

Comencem amb la ciència ficció. La primera és The silence, una nova incursió en la temàtica dels bitxos que et maten si fas soroll. Si a A quiet place eren extraterrestres, a The silence són uns ocellots que apareixen quan s'obre una cova a l'interior de la terra i surten de dins. Té una bona dinàmica, però caram, el final tot es precipita i xim pum ja estan salvats en un lloc segur.

La segona es tracta de In the shadow of the moon. També té una bona trama però que a mesura que va avançant, es va fent monòtona. 1986: Tenen lloc uns assassinats misteriosos, on tres persones moren perquè es dessagnen mentre se'ls desintegra el cervell. Sembla que els han punxat amb alguna substància estranya. Descobreixen la causant, que mor a la persecució. Nou anys després, torna a aparèixer i tenen lloc els mateixos assassinats. I així cada nou anys, només que el poli del principi s'obsessiona, i a cada tongada el veiem en una nova fase de la vida, cada cop més llunàtica. El fet que s'allargui (88-97-06-15-24) és el que cansa.

There will be blood (traduïda per Pozo de ambición), pel·lícula per al gaudi d'en Daniel Day-Lewis, un actor que gairebé sempre que actua es mereix algun premi, com finament va ser el cas d'aquesta peli on interpreta a un perforador de terra i buscador de petroli, que va fent fortuna a costa de la seva tossuderia i també mal caràcter. Es fa odiar al llarg del metratge. Interessant però poca cosa més, amb algun intent de deixar-la estar. La música, ben valorada pels crítics, és absolutament infumable.

Disomnia és l'enèsima pel·lícula apocalíptica vista. Aquest cop, una erupció solar provoca un desajust en el sistema limfàtic (això diuen) i les persones no poden dormir. En conseqüència, al cap de pocs dies comencen a tornar-se boges, perdre el nord, etc. Els soldats improvisen una base on tenen una persona que dorm per tal de veure si poden trobar una cura. La peli segueix una mare exsoldat i exdrogadicte amb una filla que també dorm i va cap a la base, tot i que quan arriba, la gent ja porta uns quants dies sense dormir. Peli que compleix amb els requisits d'aquest estil catastròfic. Diferent, sense pretensions i que fa el què se li demana. La veritat, un cop més, ens posen sobre la taula com d'animals ens tornarem quan tinguem un fenomen d'extinció massiva. Millor no veure-ho.

The last emperor és una pe·lícula mítica de finals dels anys 80, multiguanyadora dels òscars amb 9 estauetes i que ja vaig veure en el seu moment, i unes quantes vegades posteriorment. Potser és de les primeres pel·lícules no juvenils que veia. Tenia 16 anys i veure-la em feia sentir gran. Crec que la vaig entendre força, però em faig creus que la veiés i la tingués en la memòria. És cert que la BSO era molt bona i el disc em feia reviure-la. Moltíssims anys després, he tingut l'ocasió de reveure-la i confirmar que amb 16 anys, se'm van escapar moltes coses. 

The lost bus podria ser una pel·lícula amb entrada pròpia, però al final es queda a les portes. L'odissea que viuen un conductor de bus escolar i una mestra per salvar els nens d'una escola d'un incendi devastador es converteix en una cursa contra la mort. Al final, et recorden que va passar en realitat. El què explica és real, tot i que el salvament va ser enmig dels embussos i no pas ficant-se entre les flames. És evident però, que si no s'inventaven aquesta acció, la peli no tindria l'atenció, ja que seria estar tota l'estona dins l'autobús gestionant la por (que no és poc).

The circle, una pel·lícula que ens ensenya el perill de voler estar sempre tan connectats, del perill de deixar que desaparegui la intimitat i que tota la teva vida sigui pública, on tothom ho veu tot, ho comenta, tot... En Tom Hanks és el director de l'empresa, però la protagonista és l'Emma Watson, que crec que és l'única que ha seguit buscant l'èxit al cinema de tota la colla de HP. Com sempre, per molt que ens avisin del perills, anem a pitjor.

Els herois de Telemark. Aquí he tirat moooolt de nostàlgia. No sé perquè, però me'n recordo molt d'haver anat a veure aquesta pel·lícula al cinema Jaume I quan era un nen. I amb la de pelis vistes, és curiós que tingui el recod tan present. Per això quan vaig tenir l'oportunitat, la vaig revisar. Típica peli de lasegona guerra mundial, en què expliquen la gesta feta per la resistència noruega (ostres, altre cop Noruega!!) per evitar que els alemanys construissin la bomba nuclear. Fet verídic. Ara la peli es veu antiga, però que molt antiga i mancada de ritme.

L'última casa. Un començament prometedor dins del món de les pelis apocalíptiques. L'aigua del planeta es rebela contra nosaltres. A través d'un pluja insistent, tothom queda tancat a casa seva i no pot sortir. A la llarga, això pot provocar la mort per inanició de tothom. Quan deixa de ploure, com que no poden obrir les portes de casa, tampoc poden fer-hi res. Només enginy per sobreviure. L'aparició dels "monstres marins" i el final de la peli són el que més grinyola. Però encara, prou bé.

Misteriós assassinat a la muntanya. D'aquesta peli en parlaven bé. Fresca, original... no sabia que era francesa, i amb això no la vull desmeréixer, però és cert, que en altres mans li haurien tret més suc. Un seguit d'embolics degut a uns morts accidentals, uns diners trobats, un poble a la muntanya... és divertida, té bons moments, però li treun molt poc suc a la comèdia. Podria ser divertidíssima i al repartiment li falta punch. Ei, però tampoc ha de ser per l'Steve Martin, eh?

The whisper man. Una altra pel·lícula que em pensava que estaria molt bé (en Robert de Niro dona confiança), però que al final és un thriller més, de segrestador de nens, amb policia retirat, pare una mica anat de l'olla... Una colla d'ingredients més o menys habitual i que conformen una peli per passar l'estona. Sense anar més lluny, la sèrie que he començat, "I will find you", t'atrapa molt més que aquesta peli, i des dels primers minuts.

CATEDRAL BLAVA

Corria l'any 2017. Feia una setmana que havia tingut lloc el referèndum de l'1-O, pocs dies després de la paralització del país el 3-O. L'adrenalina, a mil, Aquell diumenge 8 d'octubre, els CVG teníem actuació a la festa major de Sarrià. Va ser també la meva última actuació d'aquell any. Era l'època que només hi anava de tant en tant. Concretament, el 2017 vaig anar a cinc actuacions, i una de les cinc va ser aquesta que ens ocupa, a Sarrià. Aquell dia, enlairàvem la catedral dels castells, el 5 de 8. És una dada important perquè va ser l'última catedral en nou anys. Mai més vam descarregar (ni carregar) el cinc de vuit. Fins avui.

Mercè de 2026. Tot i que portem un anys amb possibilitat de treballar-lo, però per motius tècnics no es feia, des d'abans de l'estiu que es comença a plantejar seriosament. No ens enganyem. Sota el meu humil punt de vista, és el retorn d'un casteller de tronc al pis de terços que aconsegueix trobar una combinació que li dona garanties. Els darrers assaigs aporten molt bones vibracions, ja que es completa el net i pinya fins a dosos força vegades. L'única ombra que plana fosca per sobre és la proximitat del concurs de Tarragona. Però tira endavant. A l'espera d'un nou assalt del 4 de 8 amb agulla, el programa per aquesta Mercè és el 2 de 8 amb folre, el 5 de 8, el 7 de 8 i el pilar de 6. Alerta amb els altres castells de la diada. El dos folrat és el novè de la temporada, a només una de fer les deu torres. El set, el castell estimat i odiat a la vegada, no es tornava a provar des de que va caure a Sabadell. Ha estat un altre castell que va desaparèixer i ara des de Festa Major ha tornat a treure el nas. I no cal dir res del pilar, que es fa a gairebé a cada assaig, i de fet, fa quatre dies el vam fer a Esplugues dins una actuació menor de castells de set.

Doncs au, tots a plaça i tots descarregats. Tots són castells importants, però és indubtable que tornar a descarregar la catedral és un punt de força, un salt importantíssim de qualitat (mentre com deia, esperem el quatre amb agulla). Aquesta temporada hem anat molt més enllà, i fer la millor actuació des d e l'any 2018 és motiu d'alegria i orgull. Vet aquí perquè tornem al concurs de diumenge, perquè finalment s'està aconseguint uns castells que feia tems que no teníem i per la constància en els altres.

El més bonic és que tenim encara tres actuacions grans per davant: Concurs, Esperidió i Diada. Igualar ja seria bonic, però clar, ara que som aquí, volem anar més enllà.

COMENCEN ELLES

L'equip femení de futbol no ha disputat tants partits com el masculí, però també els compta per victòries. En aquest cas, són cinc, quatre de lliga i un de Champions, amb el mateix resultat que ells, tots guanyats, 24 gols a favor, mitjana de més de 4 gols per partit. Per tant, podem dir que els dos equips estan seguint la mateixa trajectòria, incloent-hi el domini del joc i de la pilota, i que els equips rials no tenen res a fer. Per molt que s'avancin en el marcador, acaben claudicant.

Jo però, sí que veig dues diferències. La primera, és queles nostres són molt bones i amb res, aconsegueixen guanyar els partits, no se les veu anar al 100%. Amb un 75% en tenen prou, de manera que dominen, controlen, però no asfixien. L'altra diferència és més important. Estem jugant i guanyant aquests partits amb només onze- dotze jugadores de camp. L'alineació és de deu més la portera i a la banqueta hi ha una o dues jugadores del primer equip per fer canvis.

Tema 1, que toca els nassos, indigna i posa de mala gaita: el mundial d'estats sub-20. Resulta que es juga el mundial quan han començat les competicions de club. Això fa que tres del primer equip (Aicha, Carla i Clara), no estiguin amb el primer equip. Per sort o mala sort, la Clara es va lesiona el primer dia io va anar al mundial, i ara almenys ja l'hem recuperat. Si no, encara seríem una menys als nostres partits! És una vergonya que facin això.

Tema 2, que fa pujar la mosca al nas i que realment, demostra que tenim un problema molt greu a l'staff, és l'elevat nombre de jugadores lesionades que tenim, i que a més, cada setmana se n'afegeix alguna més. Torna una, es lesiona una altra. És una mica (molt) preocupant. En aquests moments, tenim lesionades: Van Asten, Laia, Kika, Vicky i Aitana. Però ho han estat també: Cata, Gemma, Irene, Brugts, Martina i la Clara. En aquests partits doncs, hem descobert la Maissa, la Lua, la Carolina, una altra Martina i una Elena. I oju, com pugen. Aquí caldria parlar també del fet de que juguem amb poques del primer equip, amb moltes del B, i seguim dominant la lliga ecspanyola. Ja poden marxar estrelles, que a Ecspanya, mentre segueixi sent un estat masclista i feixista, dominarem el futbol.

Parlant d'estrelles que han marxat. Doncs sí, la diàspora que va iniciar la reina, ha seguit amb la Mapi, l'Ona i la Salma. Penso que la de l'Alèxia és important, la de Mapi també, mentre que ona i sobretot Salma, són reemplaçables sempre que al mercat de fitxatges ho hagis fet bé. Així, de mica en mica, aquell equip que va aixecar les primeres Champions ha anat canviant i desmembrant-se. Per sort, a Ecspanya no tenim rival i a Europa, l'any passat també crèiem que patiríem i vam alçar la quarta. Així que no seré jo qui dirà que és impossible arribar a Varsovia.

Llavors, han fet nona feina els directius i han fitxat bé? Temps dirà. Sobre el paper, sembla ben cobert. A la porteria hem dut competència per la Gemma, una dels USA de 25 anys, la McCamey. Només espero que li donin més oportunitats que a la Roebuck. Per suplir la Mapi i l'Ona es compta amb el retorn de lesió de la Laia, les joves, el retorn de la Martina i la nova, la Van Asten, molt jove però amb molt futur. Mapi és Mapi, però sembla ben cobert. El mig del camp es queda igual. Per suplir l'alèxia, es compta amb Vicky, Kika i la Pina que pot endarrerir-se, mentre esperem que la Sydney pugi de nivell. Realment potser és la zona que ens queda més coixa (i més si la Kika se'ns lesiona i la Sydney no explota), i és aquest punt de falta de domini bestial que s'està trobant a faltar als partits. I al davant, enlloc de Salma s'ha fitxat la Kerolin, que s'ha convertit en el fitxatge més car de la història del femení. Li està costant, però dolenta no és, així que confiem. Com a màxim, serà com la Salma!

Així que en una temporada en què aniré poquet a veure-les, epero que ens segueixin donat moltes alegries!

COMENCEN ELLS

Ja ha passat un mes des de que va començar la temporada i va acabar també el mercat de fitxatges, i la veritat és que aquest nou curs de l'equip de Flick ens està deixant amb la boca oberta. Tothom, i no només els culers, està al·lucinant amb el joc i els resultats d’aquest Barça. El tercer any de l'entrenador alemany ha començat amb una força brutal i devastadora, i ens està omplint el cap de pardals i il·lusionant-nos com feia temps que no passava.

Els números canten: set partits de lliga, set victòries, amb 31 gols a favor (una mitjana de mes de quatre gols per partit). És una passada, una bogeria. Partit que juguem, partit que destrossem l'equip rival, tant si comencem marcant nosaltres, com si ho fan ells (com als últims). Cal afegir l’únic partit de Champions disputat, que també vam guanyar amb un 5a 2. El domini de la pilota i del joc és aclaparador, i els entesos es rendeixen al nostre joc. Evidentment, hi ha qui parla que els rivals no eren grans potències. És cert, de tots, el partit del Sevilla a casa seva era el més exigent. Però és que els altres equips no guanyen ni a aquests equips! Tenim el Madrit a sis punts, ja només per començar, i amb el Mourinho dels pebrots a la banqueta, i que ja ha començat a fer els seus xous habituals per despistar la gent i no critiquin el seu joc ni el seu equip.

I tot això, com ha anat? Tenim el mateix entrenador, i un bon grapat de jugadors que ja porten tres anys treballant amb ell i que per tant, saben bé el què vol: aquesta pressió alta, recuperació de pilota... Però clar, resulta que aquest estiu marxaven jugadors: Lewandowski, amb la feina feta i un immens agraïment de venir a un equip en davallada per tornar-lo a l'elit; més sorprenent va ser el tema Ferran. quest, quan vingui, se'l xiularà. Un jugador que mai ha entès on estava, que ens ha ajudat, ha fet bons partits, però que la va cagar. Després del mundial, volia que el Barça demostrés que el volia. a veure, guapo, has anat al mundial gràcies al Barça, ets tu qui ha de demostrar que et vols quedar i estar agraït a la confiança que se t'ha donat. així que, si no vols ser-hi, bon vent! També han marxat Casadó, un dels nostres, amb pocs minuts però el més compromès, Héctor Fort, Ansu Fati (l'eterna promesa), i han marxat cedits Ter Stegen i Araujo. I quines grans estrelles s'han fitxat? Doncs en un principi, tothom arrufava el nas, ja que eren jugadors de segona fila o amb molt per demostrar encara. En el primer grup, Gabriel Jesús, Adeyemi i Joao Cancelo. En el segon grup, Gordon. Una altra promesa, Bisiwu (el Roony d'aquest any) i la gran sorpresa, Rodri, un madrileny pilota d'or que sense fer soroll, es col·loca al millor lloc del camp per repartir joc i escombrar darrere.

Doncs amb aquest panorama, en Flick ha aconseguit formar un equip invencible, ambiciós, motivat, amb una competència sana boníssima, i amb ganes de menjar-se el món, En Gordon i l'Adeyemi, es van alternant i mirant cada vegada qui ho fa més bé. En Gabriel Jesús surt dues estonetes, i dos gols, En Rodri mana. I tot sense davanter centre, el gran drama de l'estiu. En què ha quedat aquest gran problema que era no tenir un killer a l'àrea? Doncs en Hansi hi fot el Raphinha, i en 8 partits, catorze gols. Brutal. Està a un nivell insuperable. I aquí cal afegir-hi en Lamine, en Pedri, en Fermín, l'Èric, Cubarsí, Joan Garcia, i tots el jugadors que estan ara mateix, brodant-ho. Que no s'aturi!

ENOLA 1, ENOLA 2 I ENOLA 3

Fins fa poc, Enola era coneguda només per la seva maldat. El nom complet, Enola Gay, i era el nom de
l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Anys més tard, OMD feia una cançó mítica sobre ella.

Ara hi ha una altra Enola, Enola Holmes. Cap al 2006, una escriptora dels USA, Nancy Springer, es va treure de la màniga les aventures d'una inventada germana petita d'en Sherlock Holmes. Va publicar sis llibres on tenia els seus misteris i l'objectiu de demostrar que era tan bona com el seu germà famós.

El 2020 va arribar la primera adaptació cinematogràfica, amb la producció d'una Millie Bobby Brown que ja tenia els seus dinerons gràcies a Stranger Things. I després se'n van rodar dues pel·lícules més, tres en total. Tot i ser pelis independents, estan molt lligades entre elles; els personatges principals són recurrents, i sobretot entre la dos i la tres, hi ha un lligam important en la figura de Moriarty, que aquí també apareix. Són pel·lícules entretingudes, combinen bé l'acció, la comèdia i l'aventura, i sense arribar a ser grans propostes de qualitat dins del cinema d'aventures, aconsegueix amb bona nota donar una bona estona de divertiment a l'espectador.

S'agraeix també l'esforç de procurar contextualitzar les trames amb fets reals (la lluita per aconseguir el vot de la dona a la primera, la lluita obrera i feminista a les fàbriques de Londres a la segona (amb l'aparició de la Sarah Chapman) i la lluita per la independència de Malta a la tercera). Aquest context històric, tot i que estereotipat i potser col·locat maldestrament en el temps, en el fons donen un fons més real a les històries. Per la resta, segrestos, robatoris, assassinats... tot ben orquestrat per arribar al final.

Una de les característiques de les pelis és la constant interacció entre l'Enola Holmes i el públic. Cada dos per tres mira la càmera i fa un comentari, un gest, o una pregunta per fer-nos partícips de la trama. La Millie està a la seva salsa, tot s'ha de dir. I en el paper d'en Sherlock, en Henry Cavill (The witcher) i descobrim que el tema del doblatge va per persona, és el mateix doblador (nooooooo...). No podem oblidar que el paper de la mare excèntrica recau també en una de les actrius que hi encaixen millor, l'Helena Bonham-Carter.

L'últim apunt i que potser seria la crítica número 1, és que, tot i l'intent d'empoderar la dona que es fa en aquestes pelis, la manera com cau amb l'amor, i la boda final, de color rosa, ho desllueix totalment. Ningú és perfecte!

EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.

TRESPASSES

Traduïda com a Dies de cendra, aquesta és una minisèrie de quatre capítols que es basa en un llibre de la Louise Kennedy. Tornem a Irlanda del Nord, al conflicte irlandès que de tant en tant apareix al meu voltant. Al final caldrà fer una altra etiqueta per a les entrades del blog que sigui IRLANDA.

La història és fictícia en un rerefons tristament real. Una mestra irlandesa s'enamora bojament d'un advocat anglès. L'advocat, treballa defensant els joves irlandesos que són detinguts per la policia o els militars, de manera que el pobre home és odiat per uns i pels altres. A més a més està casat, de manera que la relació es mantè en secret, i més sabent com tracten les parelles formades per persones dels dos països. A fora de les cases, la sèrie ens mostra molt bé la tensió, la violència, l'odi que hi ha entre les dues comunitats. Les notícies van apareixent cada dia a les televisions amb més actes de violència.

Hi ha un moment en què es plantegen deixar la relació, fa massa por, però segueixen endavant per tal de demostrar que la por no pot acabar amb l'amor, que són exemple de que es pot viure d'una altra manera. Realment, fa molta pena veure com era la vida d'aquella gent, com se'ls perseguia, i com es defensaven. La mala bava de l'IRA que ja vam veure també a Say nothing, apareix aquí de nou, amb la seva intransigència, un dels seus forts. Eren incapaços de veure l'escala de grisos. O blanc, o negre.

Hi ha dues dones protagonistes. La mestra, justament, és una de les prootagonistes de Say nothing, en un nou paper que la transporta al mateix conflicte, ara des d'una altra persepectiva. Gran interpretació. Al seu costat, la seva mare, alcohòlica, interpretada per la Gilian Anderson, que ens torna a aparèixer en poc temps en una sèrie després de The abandons que vaig veure fa quatre dies.

La sèrie ha estat força bé, baixa nivell en alguns moments, però al ser curta, i a l'anar passant coses, vas avançant i et fa entrar de ple al cor del conflcite, a les pors i les ràbies de totes les persones que ho van viure. Res ha canviat. En un país, la gent es va matant mentre la resta del món mirava a una altra banda. Aquella cançó de l'Sting té tota la raó: History will teach us nothing.

DIADETA NOMÉS PER MI

Quins dos anys de Diades ben estranyes... Ja l'any passat va ser atípica (matí aigualit i tarda desmotivada, tot i que al final prou arreglada). Però aquest any... un refredat que no m'estic traient de sobre ha convertit aquest 11 de setembre en un no res. Preveient que a la tarda m'hauria de quedar a casa perquè és quan em trobo pitjor, he volgut anar al matí al Fossar i a l'actuació per almenys fer alguna cosa. No podia fer castells (amb el perill d'encomanar a mitja colla) i he gaudit de l'actuació com a espectador. En resultats no ha estat gens malament, tres castells de vuit, amb una nova torre folrada. No ha estat la millor de l'any (de fet, ha estat la pitjor), però s'ha solventat amb destresa. Una prova de 3d9f fins a sisenes que ha quedat bé, però que dona pistes de la feinada que queda encara.

A la tarda doncs, manteta i sofà (sense manteta). Tot i fer-se la mani de l'ANC en tres ciutats, a Barcelona ha estat força reeixida, amb molta més gent que l'any passat. No estem com abans, però feia prou patxoca. Si sumem la mani de l'esquerra independentista i les d'altres ciutats... mira, encara prou. I com l'any passat, a les imatges es veu força jovent. Ens fan falta les seves mans per liderar de nou el canvi, i més amb l'augment cada vegada més perillós de l'extrema dreta. Per cert la pujada de tres joves per cremar una bandera ecspanyola al final de l'acte ha estat alliberadora.

El dia abans, al Fossar, batusses entre la BRIMO i el jovent antifeixista que no volia que una colla d'infectes com els nazis catalans entressin a un lloc sagrat com el Fossar. Però clar, la policia protegeix el feixisme, tant ahir amb AC com avui amb Núcleo Nacional. És curiós com per exemple a Gijón, hi ha hagut també una concentració contra el feixisme, però allà no els han pegat. Calla, potser serà que no ens peguen per antifeixistes sinó per catalans? Ai, senyor... ells segueixen matxacant-nos mentre seguim nosaltres amb les nostes tonteries diàries. Però és cert que l'arribada dels nazis de l'Orriols, amb la seva propaganda per xarxes per captar els joves que com que no llegeixen i no estudien a l'escola, s'ho creuen tot. Tan de bo a les escoles es mirés de compensar la ignorància d'alguna manera.

La lluita continua, com sempre, sigui dia 11 o dia 24, estiguem fins o malalts. Però a veure si una fita com els deu anys de l'1-O que serà l'any que ve, ens reactiva d'alguna manera. Sembla que es va coent, però encara no és suficient.

RESERVATION DOGS (x3)

Em mirava el rànquing de sèries de l'any passat per veure on havia col·locat Reservaton dogs, aquesta sèrie sobre la vida en una reserva d'indis d'Oklahoma. Mentre que a l'entrada corresponent la valoració és força bona, al rànquing està al top-10, però en novena posició. Però no passa res, perquè mires les que té per davant i te n'adones que el 2025 va ser un any molt encertat en les sèries vistes.

Ara he acabat la tercera i última, i em segueixo reafirmant. No sé què m'ha fet, però és que fins i tot tenint algun episodi més fluix, el conjunt total és de notable alt, però que molt alt. Deu episodis amb unes trames molt concretes, sabedors els guionistes que havien de fer-ne el tancament. El grup de joves torna a casa després de l'escapada a California, però en Bear es perd i es troba amb una vella coneguda (la dona cérvol) i un nou personatge estrambòtic, que tindrà participació en la resta d'episodis. Fan un exercici molt interessant per connectar els vells de la comunicat amb els joves, m'imagino que amb l'objectiu de mostrar la unitat d'aquesta ètnia tan perseguida, com tantes altres. Ho aconsegueixen. La comunió entre joves i ancians és total, i realment es va cuinant al llarg de tots els capítols, provocant aquest vaivè entre els més interessants i els menys, Tot seguia aquest pla per arribar al final.

No en va un dels noms que està darrere d'aquest projecte és en Taika Waititi, un neozelandès que és una barreja de moltes cultures, que es va unir a Sterlin Harjo, nadiu, per filmar aquesta història. M'he de repetir per posar al podi el repartiment. Tots estan excepcionals, interpreten de manera tan realista els seus personatges... Segurament perquè estan mostrant molts d'ells la seva vida real, ja que tots formen part de la raça índia (perdó, perquè aquest nom és imposat pels invasors, ells no ho són pas). 

La tercera temporada no ha estat doblada al castellà i l'he vist en versió original, i això m'ha fet encara gaudir més del so real de les seves veus, i en alguns d'ells, com la Willie Jack i l'esperit, encara pugen més el llistó de la qualitat. Molts moments divertits, molts moments descarnats, i també moments emotius, una combinació magistralment dirigida i portada a bon port. 

POSTUREIG O LLUITA?

Després de dos mesos amb una mitjana de gairebé cinc entrades per setmana, arriba el setembre i la mitjana cau de cop (i no serà per manca d'idees; hi ha sis entrades als esborranys del blog). La tornada a la feina, una feina com la nostra, implica unes rutines, però sobretot uns mals de cap que poca gent arriba a entendre. Un cop ha passat la histèria del començament i el curs estigui ja més o menys encarrilat, tornarà la calma mental en l'aspecte que pots fer altres coses a casa que no siguin preparar feina de l'escola.

Així que ens trobem a la segona setmana de setembre, i ara també han començat les criatures. Tret de sortida a un nou curs, el 32è per la meva part, i ja amb l'esquena cansada, la veu rogallosa, i la motxilla plena de les tonteries que ens ofeguen en el nostre dia a dia. Continuen les injustícies, continua la mala gestió, poques coses s'han arreglat. I els pocs canvis que han promès, estan dilatats en el temps, de manera que són millores que fins d'aquí cinc anys no es veuran. Us ho imagineu en altres feines? Veurem cap a on van els trets, però tot pinta malament. El "fiasco" de les PISA, la burla del calendari escolar, l'insult dels ventiladors... Els nens i nenes estan a més de 30 graus a les aules! Com es pot permetre? No ho entenen les famílies que s'està jugant amb la salut dels seus fills i filles? Les ingerències dels equips gestors en la feina dels mestres, omplint-nos i carregant-nos més, mentre veus companys que riuen les gràcies a tot. Serà un curs calent, ja es veu.

I l'estupefacció arriba, com no, a tavés de les xarxes. Les escoles han convertit en un dels principals causants del desastre educatiu en una manera de dissimular les seves mancances. Per una banda, diem que el món virtual fa tan mal als adolescents, que no paren de publicar imatges i vídeos no reals, de coses boniques quan la veritat és una altra... I llavors va i els claustres de moltes escoles pengen vídeos a Instagram de benvinguda al curs fent coreografies, balls, vídeos graciosos... Ja ho diuen, ja, que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell. Però és que com a educadors, no ens podem unir a l'enemic, sempre hi hem de lluitar encara que no hi hagi esperança. Em fa molta llàstima veure mestres fent aquests vídeos. Aquesta és la imatge que volem projectar? Davant de tot el desengany i fracàs de l'educació del país, de les vagues, les protestes... fas un reel? Després ens sorprenen els resultats educatius o la deriva a la dreta dels nostres joves.

Mestre de postureig o mestre rebel? Jo ho tinc clar. 

ALES DE FERRO

Tal com va passar l'any passat, l'estiu lector ha estat ocupat durant molts dies per un mateix llibre. Si el passat agost acabava Ales de sang, primer lliurament de la saga EMPIRI de la Rebecca Yarros, aquest setembre he finalitzat la segona part, Ales de ferro.

He de dir que tot i ser el millor llibre del 2025, les seves vuit-centes pàgines em semblaven d'un pes excessiu. Per alta banda,el fet tanbé d'haver estat la millor lectura de l'any passat provocava en aquesta continuació unes expectatives molt grans. Un cop acabada la lectura i haver-la xalat, tinc clar que no serà el llibre guanyador del 2026. És dolent? És avorrit? No, és clar, res d'això, la trama és embolicada però se segueix, les situacions són aventures amb majúscules, i més d'un capítol et deixa amb l'ai al cor.

Però com deia, les expectatives eren molt altes, i potser esperava alguna cosa més. Després de la batalla de Resson i la gran sorpresa del final de la primera part, els cadets tornen a l'acadèmia de genets, i han de fer mans i mànigues per no descobrir el gran secret del regne. Però el perill és cada cop més a prop, i al final, la guerra contra els venims truca a la porta. Adéu a l'etapa escolar i benvinguda a la vida real. Tenim doncs, molta aventura, molta acció, molta emoció i moments tensos. I en general, està molt bé. Però 800 pàgines són massa. 

Els contres que li trobo estarien centrats sobretot en els moments d'explicació de la vessant màgica de tot plegat (massa embolicat, no sé si és així o és la traducció, però ho acabes llegint en diagonal perquè costa d'entendre, amb el problema que en el fons, t'està explicant una cosa important per resoldre el problema). La relació entre els dos proptagonistes és cansina. Es passen gairebé tot el llibre (bé, de fet tot el llibre) discutint-se perquè s'amaguen secrets i fornicant com a conills. Un altre cop la part explícita de sexe en alguns moments és gratuïta i no aporta res. Però els constants diàlegs entre ells, una amb el "no m'expliques la veritat" i l'altre amb el "no em fas les preguntes", és una mica pesat. A veure, explica-li tota la veritat i acabem el "cuentu",no? Aquesta agonia, com deia, cansa molt. 

Aquests serien els punts negaius més destacats, tot que també en té de positius, i encara que no sigui el millor llibre, seria estrany no trobar-lo al top de la llista. Ara, no tinc pressa en llegir-me el tercer llibre, em puc esperar un any perfectament, que arribi el proper estiu per tenir força per aguantar (físicament) el totxo.

Per cert, es troba a faltar una guia de noms i un mapa del territori per poder seguir la trama amb més facilitat. Quan hi ha tants noms, no estaria de més.

DEVIL IN OHIO

Com que sembla que no en vaig tenir prou posant-me nerviós amb The watcher, ara també he vist una sèrie de l'estil però amb temàtica diferent.

En aquest cas, porten a l'hospital a una noia que troben perduda al mig de la carretera. Sembla que s'ha escapat d'algun lloc on la tenien presonera, pels senyals d'haver estat lligada i sobretot per la marca d'una estrella invertida a l'esquena. A l'hospital hi treballa una psicòloga (coneguda per ser l'actriu de Bones) que davant la possibilitat de ser donada d'alta i deixada de la ma de Déu, decideix acollir-la a casa, on viu amb la seva parella i tres filles (dues d'elles adolescents amb els seus problemes). De mica en mica, es van descobrint els aspectes d'on vivia abans, que ja ens podem imaginar que es tracta d'una secta satànica. Es combina amb les dificultats d'adaptació de la noia a la família, ja que trasbalsa força el seu funcionament. 

Durant tota la sèrie vas combinant una visió dual de la noia. Per una banda, la seva indefensió i neguit per tot el què havia viscut, sumat amb la por de que la tornin a agafar. Però per altra banda, les seves accions, mirades també la col·loquen en una posició de no ser gens clares les seves intencions, amb una mirada fosca i pertorbadora. Hi ha moments que posa més nerviós la seva cara i emoció que no pas els de la secta.

Així, tenim tensió assegurada en aquest thriller de vuit capítols que almenys tenen un final. Sorprenent, no Disney del tot, però final al cap i a la fi. No sé si el final vol donar lloc a una continuació o senzillament deixar-ho de manera que no et quedis satisfet ni tranquil amb res. Però bé, així l'han fet. 

Ben interpretada, amb moments força emocionants i neguitosos, però s'ha de dir que no és excel·lent del tot (notable sec) perquè hi ha coses que grinyolen. A més de la psicòloga, també ho investiga un policia. Teòricament s'ajuden però van força per lliure, i a l'últim capítol, no s'entén que la deixi anar sola a buscar la noia sabent tot el què saben. Alguns aspectes estranys i que no lliguen la deixen en un estat de bé però res més. Ara potser que busquen alguna sèrie més "tranquil·la".