EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.