ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

EL FIRMAMENT

Qui m'hauria dit a principi de curs que al juny estaria anant a la sala petita del TNC a veure una obra de teatre on apareix una alumna de la classe? Doncs així ha estat. He de reconèixer que si no hagués estat per això, molt possiblement, no hi hauria anat. Totique m'encanta fer teatre amb els nens i nenes, no soc un espectador assidu,soc més de cinema. Potser el preu hi té a veure, però és així, amb el teatre soc molt més selectiu, tot iq uea quest 2026 està sent prolífic amb el tema.

El firmament és una adaptació d'un text anglès que se situa a l'any 1759 i on dotze dones han de decidir la sort d'una condemnada a mort que es vol salvar dient que està embarassada. Les dones han de decidir si diu la veritat o no. És un drama contundent, amb alguns diàlegs de comèdia. Però és sobretot, una obra coral. La directora,Gara Roda, ha fet una selecció impecable de les dones que porten el pes de les dues hores i  45 minuts d'espectacle; sí, potser amb mitja hora menys ja ho tindríem,però així són les coses. Té alguna escena una mica psicodèlica, però en general està ben teixida i difícilment et deixa indiferent.

L'adaptació ha de situar la trama a Catalunya, en un poble del segle XVIII, on la vida era dura i les dones només comptaven per fer d'esposes i mares. L'empoderament que reben en aquesta situació en què han de decidi la sort d'una altra dona és crucial, tot i que a Catalunya això no es feia, mentre que a Anglaterra, sí. Curiós que ho enmarquen amb la visita del cometa Halley, i en són coneixedores. No sé si a la realitat, això s'hauria sabut.

Totes les actrius fan un bon paper, i les principals, un paperàs. S'ha de destacar que la Sílvia Abril hi apareix per primer cop en un paper dramàtic, i tot i que és normal que desperti dubtes la seva intervenció, ens fa callar la boca i ens ofereix una interpretació professional i excel·lent. Les altres actrius també estan perfectes, i crec que justament amb la força de la història, són el punt més fort de l'obra. Té moments molt durs, tan en gestos com en paraules, i és tot un especatcleveure en un mateix escenari com passen diverses coses depenent d'on miris.

Vaig sortir força satisfet en línies generals, tot i que he de reconèixer que m'hauria agradat gaudi de més protagonisme de la nena. Però amb les "tables " que té, crec que ben aviat la podrem veure en altres espectacles.

BONA GENT

El mateix any en què publico una entrada sobre el programa de televisió, El foraster, d'en Quim Masferrer és l'any en què arribo a anar al teatre veure el seu espectacle, Bona gent. No és novetat dir que el programa em fa gràcia. No desmesurada, però és cert que té moments graciosos i que un dilluns a la nit, van bé per donar energia a la setmana.

D'aquí al teatre no hi ha massa distància. L'espectacle Bona gent, que dona el nom a una de les frases mítiques del programa, consisteix en baixar a la platea i parlar amb el públic. Quina poca-soltada que sembla, no? Però és que aquestes converses donen tant joc, tant de suc, i tantes situacions plenes de vida i emoció... La gent comença a parlar, i en Quim, va posant de la seva part, fent comentaris, estirant el fil, i així donar una conversa on poques vegades et quedes igual. gairebé sempre hi ha alguna història al darrera. Evidentment, l'experiència que té en aquest format i la seva personalitat són factors essencials per donar el ritme i l'interès necessaris. Però també és digne d'elogi aquesta capacitat que té, mostrar-la tant sovint com ho fa.

En el nostre cas, els primers que enganxa són dos amics de la feina, que "només" són amics; una altra parella que ja havia entrevistat feia dos anys i que en aquell moment eren infidels i ara s'anaven a casar; una altra que vivia a Suïssa i mirava el foraster per sentir-se a prop; una parella de mestres (quina ovació se'ls va fer per dignifica la seva feina i les seves protestes), on ella està esperant que ell es vulgui casar; un monitor d'esplai que ara és advocat del BBVA; un home que venia sol i que tenia el fill al Vietnam; i tantes i tantes històries més. Ell les va cosint, les va lligant fins que surt el què surt. Realment, qualsevol persona té una vida al darrere que sense ser interessant, pot despertar interès.

M'ho vaig passar molt bé. Riure, emocionar-se, alguna llagrimeta, evasió pura i dura ara que venen corbes per ser fina de curs. Ho sento per qui no li agrada, però si en tinc ocasió, no descarto tornar a veure l'espectacle, sempre nou i diferent.

EL MUSICAL MÉS GRAN

Fa trenta anys, quatre joves amants de la música i els musicals van ajuntar-se per crear una companyia modesta i un espectacle sense pretensions on cantaven en català algunes de les cançons més icòniques d'en Lloyd Webber i en Schonberg. Eren en Daniel Anglès, la Pili Capellades, en Manu Guix i la Susanna Domènech. L'experiment va sortir bé, i van representar amb molta altra gent que ara sonen molt (Clara segura, Àngel Llàcer...),El somni de Mozart. I el 1999 van repetir l'espectacle inicial amb canvis de cantants i més repartiment. A partir d'aquí, tothom va seguir el seu camí pel món de l'espectacle, fent-se un nom propi que arriba fins avui, però mai han deixat de reajuntar-se per crear nous espectacles (Merrily we roll along, Jugant a Rodgers...)

Vaig tenir la mala sort de no coordinar la meva època vital amb la seva carrera, però vaig poder assistir a l'espectacle "Un cop més... una mica de música", un xou amb cançons de musicals que em va donar a a conèixer molts èxits que llavors encara no coneixia. Tenia la gràcia que els espectadors votàvem per decidir quines cançons escoltaríem a la segona part. Divertit. Aquesta obra, juntament amb el Memory de l'Àngels Gonyalons van ser la llavor pel meu interès i fanatisme pels musicals. 

En Daniel Anglès i la Pili Capellades s'han ajuntat de nou amb en Sergi Cuenca (pianista) per recordar que d'aquella bogeria ja fa 30 anys, i han programat unes setmanes amb un espectacle diferent, però que beu de l'essència dels seus inicis. Tu, jo... i vosaltres... i les cançons ens ofereix una hora i mitja de cançons de musicals com al 1996, traient-ne algunes i afegint-se de noves. És un espectacle de format reduït però les seves veus omplen i ressonen com mai, amb una força que vol sortir d'aquelles quatre parets per arribar a les orelles de tota la ciutat. Només dues veus, però quina emoció que transmeten, mar de déu...

Comencen amb un pupurri de Les Miserables, jugada segura, i a partir d'aquí, alternen les més noves (Martin Guerre) amb les més clàssiques (Evita, El fantasma de l'òpera...) Tot, només veus i piano (excepte una amb guitarra i una amb acordió). Em seria difícil escollir-ne una. L'emoció del començament, No ploris per mi Argentina, La reina de la nit, el detall amb la injustament oblidada Joseph... És cert que al final, és un retrobament d'amics, com ho demostra que la cançó del bis, sigui una versió de l'Amics per sempre, que es canten entre ells. Aquí sí que h de di que hauria preferit alguna cançó més èpica. Però no passa res, al final, 90minuts de gaudi per les orelles, i el desig de que tan de bo fessin espectacles més sovint.

ÀNIMA

El retorn al teatre després de la bestialitat que va ser Germans de sang, ha estat protagonitzat per Ànima, un musical de format original en català, que l'any passat va arrasar al TNC gràcies al boca-orella. Degut a l'èxit que va tenir i a la necessitat de pujar l'autoestima del teatre a casa nostra, s'ha reprogramat l'obra, ara al Tívoli. Sense fer ple absolut, cada nit omplen les butaques del teatre per gaudir d'aquesta història que tot i situar-se a l'altra banda de l'Atlàntic, ja s'ha fet un lloc dins el nostre imaginari.

Descobrim la història de la Greta Edwards, una noia que després de la mort dels pares, es veu destinada a portar la sabateria de la família, quan la seva gran passió és dibuixar, i especialment animació. Per complir el seu somni, marxa a Los Àngeles per intentar treballar per a en Walt Disney (Walter a tota l'obra), i allà es troba amb la crua realitat del moment. Només es contracte homes. Gràcies a l'enginy i a la confiança d'algú de dins els estudis, aconsegueix ser una peça cau en l'elaboració del primer llargmetratge animat, Blancaneus.

La trama és tot ficció. No va existir cap dels personatges que la protagonitzen(en Walter sí, és clar). L'obra vol ser un reflex, un cop més, de la desigualtat de gènere que ha existit gairebé sempre a la nostra societat. I algunes de les coses que s'expliquen, sí que són reals. una de les més bèsties és sobre l'actriu que van contractar per posar la veu a la Blancaneus. Li van fer signar un contracte on es comprometia  no actuar en cap altra peli. I encara que en alguna se sent la seva veu, mai va aparèixer el seu nomen els crèdits de cap pel·lícula, incloent-hi la de Disney. Que fort...

I l'obra, què tal? Doncs molt bé, la veritat. Ben interpretada, bones veus, trama interessant, ben lligada. Però un cop més, cal parlar de la durada, tres hores amb un descans de vint minuts. Una gran obra ha de durar, està clar, però tinc algun dubte de si aquesta calia allargar-la tant. Té dues parts molt diferenciades, al meu parer. La primera, presenta la trama, la fa evolucionar, i és on hi ha més cançons. En canvi, la segona art fa un gir. no hi ha tanta música (tot i que la poca que hi ha és millor que la de la primera, en la seva majoria), i es converteix en una comèdia d'embolics de les de tota la vida, amb escenes molt ben orquestrades i que provoquen més que unes rialles. Jo vaig gaudir més amb la part humorística que no pas amb lamés melodramàtica, la veritat. Em va transportar a les comèdies d'en Frank Capra, Cary Grant i companyia. Boníssim. Les cançons estan bé. Algunes són força bones, però a falta d'anar escoltant la BSO, crec que la majoria cauran en l'oblit, a no ser que facin un recopilatori de les cançons sense el text teatral. M'explico. Ara, si vols escoltar les cançons, es tracta d'una gravació de l'obra, i per tant, hi ha molts diàlegs de la mateixa, i això t'impedeix centrar-te només en la cançó per valorar-la bé. Això sí, com deia, n'hi ha de molt interessants, com Un llapis i prou, Los Àngeles, i Prova a fer-ne un mos.

M'ho vaig passar força bé, però no vaig sortir apassionat (recordeu que venia de Germans de Sang). Però si alguna cosa encara em fa més feliç, és veure com hi ha ganes de que el teatre en català, i en aquest cas, el musical, no s'acabi amb Dagoll Dagom. Hi ha molta qualitat, tenim molta història, i cal seguir invertint i pagant teatre per a què no decaigui.

GERMANS DE SANG

L'any 1994, amb 21 anys, vaig anar, potser per primera vegada, a veure un musical al teatre. Tres anys abans havia vist el Memory de la Gonyalons, que va ser qui em va obrir els ulls a aquest món, però fins el 94 no vaig anar a veure'n cap (tampoc se'n feien tants), L'obra, Germans de sang, dirigida per en Ricard Reguant, amb l'Àngels Gonyalons, en Roger Pera, en Sergi Zamora, la Gemma Brió i en Joan Crosas. Sé que em va agradar molt, i les seves cançons van formar part de la meva joventut cantaire. Però a poc a poc, a mesura que anava coneixent les bèsties del musical (Miserables, Cats i companyia) doncs, donava la sensació que aquesta obra anava baixant de popularitat en el meu prestatge sobre el tema.

Llavors, arriba el 2025 i s'estrena una nova versió, dirigida per en Daniel anglès. la mateixa història, es mateixes cançons, però amb una estètica més moderna, sempre respectant l'original. Vaig decidir que l'aniria a veure. I potser pel què comentava a les primeres línies de l'entrada, hi anava amb les expectatives no avall, però sí que he de dir que no massa altes.

MARE MEVA, QUIN ESCÀNDOL D'OBRA MESTRA!

La veritat, penso que encara estic en shock pel què vaig viure al teatre Condal. Va ser al primer minut, quan s'obre el teló i amb els personatges a lloc, comença a sonar "No pot ser veritat", i les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. I a partir d'aquí, TOT. El muntatge, les interpretacions, la coreografia, les interpretacions, la música, les interpretacions, la història, les interpretacions... a la mitja part, ja no tenia paraules. Em vaig trobar un conegut, molt més jove que un servidor, i que per tant no tenia la referència de la versió antiga, i deia que estava encantat. Jo li vaig haver de dir que estava sorprès per com n'estava, de ben feta, de com estava gaudint amb la posada en escena... I faltava la segona part. una altra mostra d'excel·lència. I al final... ostres, el final. Ja sé que soc del plor fàcil, i que a teatres i cinemes m'emociono de seguida, però és que durant tota la cançó final i les salutacions, el plor era tan exagerat que per primera vegada, vaig haver de necessitar un clínex per eixugar-me i esperar una estona per no sortir amb aquella cara d'emoció de les butaques.

La historia de dos bessons separats en néixer i que es retroben és més que això. La necessitat d'una família, les diferències socials, l'atzar del lloc on neixes, les dificultats per tirar endavant la vida si no ets ric, la crisi econòmica... tants i tants temes que serveixen de debat i que em porta a l'eterna pregunta de "perquè no van els alumnes grans".

Però evidentment, no puc acabar aquesta entrada sense parlar de la Mariona Castillo i de l'Albert Salazar. Ella, en el paper de la senyora Johnston (que per cert diu també que aquest musical va ser qui li va fer veure que s'hi volia dedicar), està esplèndida, descomunal. Impressionant el què fa en aquesta obra, és simplement perfecta. I l'Albert Salazar... en el paer de Mickey, és sublim. Ho fa tan bé, però tant... La seva interpretació és una de les claus, per mi, de l'obra. Trenta anys són molts, i la memòria em falla, però crec que aquest repartiment està molt per sobre del de llavors. Sense que se m'enfadi ningú, però, posaria encara en Crosas al lloc del Triquell. No sé, no em va convèncer gens en el seu paper de narrador, deambulant per l'escenari comuna ànima en pena. Canta bé, però el vaig trobar desubicat, com un peix fora de l'aigua, tot i sabent que aquest és realment lafunció del narrador aquí. El paper de l'Eduard Lyons també està moltben conduit per en Roc Bernadí, però lo de l'Albert Salazar és una altra dimensió.

BROADWAY SIMFÒNIC

Un regal inesperat em va dur fins el concert promogut pel diari ARA i el TRAMvia (?!), centrat en alguns dels musicals més emblemàtics de Broadway. Amant com soc dels musicals, cap a allà em vaig dirigir el vespre del dilluns, disposat a escoltar cançons immortals. És un concert ja gairebé tradicional (és el quart any que es realitza per aquestes dates però amb temàtiques diferents).

És meravellós sentir en directe algunes d'aquestes cançons, ja que evidentment no és el mateix que sentir-les a la tele o en qualsevol aparell tecnològic. El directe és el directe i no es pot substituir. Els dos cantants són segurament la part més conflictiva, ja que el pes de les cançons, passa per les seves veus. Ella, una soprano que em pensava que era ecspanyola i resulta que és portuguesa. Ara entenc el seu accent, no tant en el castellà com en el anglès. Ho fa molt bé, però en algunes cançons la notava estranya. El seu anglès es notava que no era nadiu, i per això em sorprèn molt que fos la intèrpret de Christine al Fantasma de l'òpera en una versió de Londres. Tot i que va tenir grans moments, crec que en alguna va tenir algun problema(sense comptar que havia de mirar la lletra). Ell, sí que era ecspanyol, i com ella, va tenir moments molt bons amb altres més dubtosos, a part també de tenir algun làpsus. És tot un showman, això sí. També sorprèn que sigui un dels actors del fantasma de l'òpera, no perquè no ho pugui ser, sinó perquè estem parlant de dos cantants consagrats, que per mi no van estar al 100%.

Ara em centro en el repertori. Incloïa grans temes (potser no els millors) d'alguns dels musicals més importants: Cats, The phantom of the opera, Les miserables, The sound of music, West side story, Evita... Sense dubte, el millor del millor (insisteixo que potser no les seves millors cançons). També va haver lloc per alguns musicals més moderns (Moulin Rouge, Mamma mia (només orquestra fent Dancing queen, igual que un tros del Defying gravity). Al costat d'això, i per molt que siguin grans peces, va sorprendre molt la inclusió de cançons d'Aladdin i El geperut de Notre Dame. No espot dubtar que són grans obres musicals, però quedaven com un bolet al costat de les altres bèsties del repertori. Personalment crec que estaven en el programa perquè el cantant és un dels dobladors de Disney, i les va voler posar pel fet de trepitjar terreny segur i no sortir de la zona de confort.

I finalment, un tema per mi molt important: la llengua. Se sap que soc un defensor de les cançons originals. Quan vaig a veure un musical al cinema, ho faig en la seva llengua, i al teatre, ja fa temps que així ho intento (Jesuschrist Superstar, Six...). Per molt que em dolgui, no estic anant a veure El fantasma de l'òpera que fan actualment a Barcelona. És que no puc sentir aquestes cançons en una altra llengua que l'anglesa. Que consti que si fos en català, també seria reaci. Però clar, amb l'excusa dels cantants, ell les va cantar gairebé totes en castellà. Alguna que feia amb la cantant es va passar a l'anglès. Ella no tant, se la veia més segura en anglès (ara ho entenc millor, ja que és portuguesa). Les de Disney, en castellà. Maria, en castellà. La suite del Fantasma de l'òpera, en castellà. I tot patrocinat pel diari ARA!!! Ho sento, però em va sorprendre desagradablement i em reafirma en la meva aposta per les cançons en versió original.

Sense dubte les cançons que cantaven els dos junts van ser les millors de l'espectacle, ells es creixien junts, però em quedo amb el Don't cry for me Argentina.

CASA CALORES

Fa uns anys (no molts), en un taller de teatre escolar per a mestres, vaig conèixer la Rosa Gàmiz. Des de llavors, ja fa quatre anys, i aquest serà el cinquè, que ens ve a l'escola a fer tallers per als nens i nenes. És una experiència genial i que als petits actors i actius els va molt bé de cara a la imminent estrena de les seves obres de teatre. Sobretot en el cas de l'alumnat de sisè, molts copsen les idees bàsiques que transmet la Rosa i les posen en pràctica des d'aquell moment.

Aquesta coneixença ens ha fet parlar més d'un cop entre nosaltres dels seus projectes, i trobar-nos en algun esdeveniment. Per aquest motiu, avui hem tingut l'ocasió d'anar a veure la funció que està representant a la Sala Beckett, Casa Calores. Sembla un nom ben estrany, però l'explicació és que tota l'obra té lloc al terrat d'una casa de poble, propietat de la família Calores. La Rosa és la mestressa i mare.

aquesta obra es mou amb sis personatges: la mare, el seu fill i tres amics, i el "manetes" del poble (el gran Jordi Boixaderas), que sempre està per allà arreglant qualsevol cosa. Té tres parts, una representa el 1989, quan els nanos tenen 15 anys; set anys després, amb 22 anys, i set més, el 2003, quan amb 29, estan a punt dels 30. tenen llocs les escenes al terrat, on es van explicant coses de les seves vides: els dubtes, les il·lusions, les pors, els amors i les discussions.

Tot està perfectament lligat, i tot i ser força llarga, es manté ferma i interessant tota la durada. Cal comptar que l'obra l'aguanten els personatges, de vegades només dos (converses entre mare i Pipa, entre mare i fill), o màxim quatre (quan són els 4 joves).Per això té més mèrit mantenir la tensió tota l'estona. segurament, el  més destacat és el guió, els diàlegs d'algunes de les escenes, que en algun moment posen els personatges en una tensió molt gran i que saben transmetre a l'espectador. Per aquesta banda, potser el paper més sucós per com evoluciona i pels seus dards cap als amics és el de la Clara, magníficament interpretada per la Júlia Molins, però seria injust pels altres, perquè s'ha fet un càsting molt bo; tots els intèrprets estan genials en les seves caracteritzacions.

Totes les escenes tenen el seu punt de reflexió que les acompanya, i cada una representant un moment vital diferent, ja que no és el mateix aquells nanos amb 15 anys que no pas amb 30. Ni pels personatges més adults, és clar. Un deu pel guió.

una estona agradable, divertida, i gaudint de teatre de qualitat en petit format, tan important i necessari per la cultura d'un país com el nostre. I la sala, plena. tot rodó!

SIX

One, two, three, four, five... we're six!

Seguidor de musicals, quan vaig rebre la notícia de que durant tres setmanes s'instal·lava al Coliseum l'espectacle SIX, amb repartiment anglès, sense traduccions... de seguida m'hi vaig interessar. Primer en la història, després en la música, fins que vaig tenir clar que era una oportunitat que no podia deixar escapar. I després d'algun sobresalt, com la coincidència (com no) amb les semifinals del barça a la Champions, un arranjament a última hora m'ha permès gaudir de l'espectacle al 100%

Six ens presenta les sis dones que va tenir el rei anglès Enric VIII. A casa nostra ens arribà que va tenir moltes dones, que moltes d'elles no vana acabar bé, i que una d'elles, Anna Bolena, fou la causa del trencament amb l'església catòlica i per la qual ara existeix l'església anglicana. Aquí les protagonistes són elles, volent donar la importància que es mereixen. 

Musicalment, és molt potent. Va ser començar a escoltar les cançons i contagiar-me del seu ritme. En algunes fins i tot intueixo de què parlen, però el punt fort és la música, sense dubte. Així, quan al gener comentava que segurament no la veuria, pels preus abusius, un cop escoltades les cançons, no vaig dubtar-ho. M'havia de permetre el luxe de gaudir-ho en directe.

Així que iniciem el maig amb el "subidón" de Six. Quin encert anar-la a veure. El millor, és clar, sentir la música i les veus en directe. Però l'espectacle en general és excel·lent. És un format tipus concert més que no pas obra de teatre. Apareixen les sis reines, iens conviden a escoltar-les per escollir quina és la "best" reina. Així, cada una, amb una cançó, ens explica la seva vida amb Enric VIII, bàsicament les seves desgràcies. Els diàlegs entre elles també són molt ben guionitzats, ficant-se les unes amb les altres amb humor irònic anglès del que a mi m'agrada. Però clar, al final es plantegen què estan fent. Què és això d'escollir una? Estan reproduint el patriarcat! Així que decideixen que we're six!

La força de les cançons, tan les sis individuals com les que són conjuntes, omplen el teatre de festa total. Les cames no paren de moure's en cap moment. I les actrius-cantants ho broden. Ostres, és que és una hora i vint de gaudi absolut! I per cert, un detall. Les pantalles que subtitulaven les lletres de les cançons i els diàlegs... estaven en català i castellà. Però ostres, almenys ho estaven en català (i estava primer). Què voleu que us digui, detall bonic. I com a Mar i cel, fan un número final que permeten gravar amb els mòbils i tenir el record. Adaptar-se als nous temps, en diuen, d'això...

PREUS ABUSIUS

Fa cosa de poc menys d'un any comentava que ara s'havia posat de moda, entre cometes, el fet de comprar les entrades anticipades de qualsevol esdeveniment amb la por de quedar-te sense. Així, d'aquesta manera explicava aquest fet amb els exemples dels concerts de l'Avril Lavigne, de Dagoll Dagom, així com de Mar i cel i la final de la Champions femenina.

Sembla que el 2025 vol tenir també al mateixa tendència, però ara mateix, amb una diferència important: no he comprat res. Així, tenim per exemple el musical de "El dia de la marmota", l'adaptació al teatre d'una pel·lícula clàssica entre les clàssiques de la comèdia. Una bona oportunitat per reforçar el teatre musical de gran format en català. Cal omplir el teatre per tal que es pugui seguir produint aquestes obres.

Seguint amb els musicals, arriba Six, un de modern amb un cert èxit, que es farà en anglès, i per tant, no cal escoltar les cançons destrossades en castellà o en català (cosa que no passarà amb les estrenes a Madrid de Wicked i ara no recordo quina era l'altra).

I de concerts, tres quarts del mateix: Alanis Morissette al Cruïlla (com l'Avril el 2024), i en un altre festival, trobem The Corrs (ooooooh) i Madness (aaaaaaah).

Però com deia, aquesta vegada no tinc res en ferm. El motiu? Els preus. És un abús pagar segons quines quantitats pels espectacles. Fa una barreja de ràbia i desencís. Sí, hi ha molta gent al darrere, i mols costos, però ostres, entre els dos extrems, es podria trobar un terme mig, penso jo. Així, anant per ordre, tindríem primer els dos musicals: de 40 a 60 euros el primer, de 50 a 75 el segon; i els concerts: 75, 90 i de 50 a 70 el tercer.

Havia pensat veure Six i no la marmota, però amb aquests preus, passo. I dels concerts, ho tenia clar. Amb l'Alanis ja descartada, no em puc perdre el de Madness, per tot el què significa en la meva història de joventut, un dels primers grups dels quals em vaig declarar seguidor. Sí, va, ho tinc clar, prioritzo Madness. Decidit.

No m'ho puc creure... dia 4 de juliol. Qui marxa al Quebec amb els Castellers el dia 3? Tornem a l'Alanis... en serio???? El 12 de juliol!!! Però després de la broma del dia... bé, el 12 encara estarem si tot va bé a l'altra banda de l'oceà. Increïble. A veure The Corrs... és que ja no em semblen ni cars, ara... Meravellós, 29 de juny, el cap de setmana del segon aniversari.

Després de l'estupefacció, no oblidem que els preus segueixen sent un abús descomunal i fan la mateix ràbia que abans.

FA 20 ANYS, 2005

Parlar del 2005 és parlar de castells. Segon any consecutiu de cap de colla i després d'un 2004 molt dur, el 2005 vam recollir els fruits de la feina feta, i tot i que encara hi havia ambient una mica enrarit, es van dipositar les bases del futur de la colla. Sevilla, Festa de la primavera, però clar, sobretot els deu tres de set descarregades i els tres 4 de 8. El tema del carro gros té tela. Descartar-lo per festa major va ser un encert, tot i que va ser moment crític per la diversitat d'opinions entre els hooligans i els calmats. Per la mercè es carregava, però sense lesionats, vam anar a descarregar-lo a Sants (Luccia recta!) i per primera vegada en descarregàvem dos en una temporada. Tot i el bon gust de boca, va ser l'últim any en què em vaig embolicar en una tècnica a la colla. Vaig acabar exprimit mentalment.

Si l'any abans havíem anat a Madrit a veure Cats (mai més doblat), aquell any vam anar més lluny, a Londres, i aprofitàrem per veure el genial Joseph and the amazing technicolor dreamcoat. He dit genial? Volia dir meravellós.

A l'escola, amb el nou grup de tercer, va ser l'any de Tom Sawyer (l'obra més representada en tots quests anys, de fet aquest 2025 es veurà una adaptació per sisè!), i Dos anys de vacances, la primera dels dos Vernes (ara que justament farem també l'altra, La volta al món). Curiós tot plegat. La resta, sense pena ni glòria. Però si entrem en el món del lleure de Món Jove, trobarem que es va creixent, i que descobrim la màquina del temps del doctor Txuvakov, que vint anys després, encara se'n parla.

Per cert, parlant de coincidències teatrals que comentava abans, aquell 2005 es tornava a representar... Mar i cel!!!! Va ser la primera vegada que vaig anar a veure-la en directe (la primera versió em va agafar en una altra època)... i la resta ja és història... sobretot perquè fa quatre dies que vaig tornar a gaudir a la platea amb el vaixell i les seves cançons.

En cinema, és l'any del Charlie de Tim Burton, de la tercera part de la nova trilogia d'Star Wars (La revenja dels Sith), La guerra dels mons d'Spielberg, la quarta d'en Harry Potter i la primera de Nàrnia. I per últim, de coses que van passar al món (apart de la lliga del Barça), tindríem que s'enllesteix el nou estatut d'autonomia i es porta a Ecspanya, a l'espera de la seva aprovació... i ja sabem què va provocar tot plegat. Apareix per primera vegada YouTube i l'huracà Katrina.

WICKED

No sé si abans d'acabar l'any veuré alguna altra pel·lícula (suposo que sí, queda una setmana i estic de vacances). El que sí penso és que difícilment la que vegi podrà desbancar cap de les que possiblement estaran al top ten de l'any. Tot al contrari del què va passar abans d'ahir amb Wicked.

Ara mateix desconec quina serà la seva posició final, però que és una de les millors de l'any, això ja no li treu ningú. M'ho vaig passar molt i molt bé al cinema veient-la, en versió original, és clar. Per res del món volia sentir aquelles cançons en ecspanyol... quin horror. I sorpresa que la sala estava prou plena, no com altes vegades que he anat a veure V.O.

Tenia ganes de saber la història que ens presenta aquest musical, d'èxit a Broadway des de fa molts anys però que mai ha acabat arribant aquí en cap format. Sí que ho ha fet la cançó Defying gravity, l'emblema de l'obra, que vaig descobrir en un concert al Grec ja fa uns anys i que em va començar a taladrar el cap per aconseguir veure-la.

Finalment, ha estat en la versió fílmica, una estratègia que han fet ja amb gairebé tots els musicals d'èxit, alguns mes reeixits que altres. Sempre el teatre serà millor, però en aquest cas, com que no he vist l'espectacle, com que només tinc la pel·lícula com a base d'opinió, ara mateix, la tinc en un pedestal.

La història comença amb el final del clàssic del Màgic d'Oz; la malvada bruixa de l'oest és morta (la Dorothy la mata amb l'olla d'aigua), i tot Oz ho celebra, amb la fada Glinda al capdavant. Quan li pregunten si era cert que fa un temps eren amigues, comença el repàs de les seves vides des de joves. Allà veiem l'Elbeth, amb el seu color verd, i que tothom se'n riu o s'espanta, patint insults i menyspreu per part de tothom. De casualitat, acabat a l'acadèmia amb la seva germana i coneix la Glinda, amb qual principi la relació és d'odi absolut, fins que...

Fa uns anys ja va haver un intent de fer créixer l'univers d'Oz amb una pel·lícula que explica l'arribada del Màgic a aquesta terra. No recordo com anava (tot i estar al top ten d'aquell any) i per tant desconec si encaixa o no amb algunes de les coses que ens expliquen a Wicked. aquesta última és la història de la bruixa malvada de l'oest, com acaba sent un dels personatges més dolents de l'imaginari col·lectiu. Ara per ara, amb aquesta primera part, resulta que els papers estan canviats, i la bona és justament la de color verd, defensora de la justícia i contra els opressors. veurem si a la segona part cau realment al costat fosc. En el fons és una mica Anakin Skywalker.

La pel·lícula, molt bona, la veritat. El guió divertidíssim, l'emoció, a flor de pell, les cançons, cada vegada més enganxoses... i el càsting... aquí m'he de parar. El personatge de l'Elphaba, no podria dir res com a actriu, compleix, però té una veu espectacular, una meravella. La "Galinda" (boníssim el canvi de nom) és l'Ariana Grande. Jo anava amb recança, però és que és un encert total. Quin personatge, que ben interpretat des del principi al final. El guió que li han preparat ajuda, però és qe és la persona ideal per interpretar-la. Després hi ha un parell de clàssics, la Michelle Yeoh i en Jeff Goldblum com a Màgic (crec que mai l'havia senti cantar, és possible?)

En definitiva, més de dues hores de pur entreteniment i música, i amb ganes immenses de saber què passarà ara.

AGATHA ALL ALONG

Un final de novembre i un desembre ben escarransit i poc afortunat en l'apartat de sèries de tv. He estat alternar-ne tres, i la veritat, cap d'elles entrarà el rànquing de l'any, n'estic segur. De fet, per una banda, al no motivar-me especialment, no trobava moments per veure-les, però per l'altra , si no les veia, no les acabaria i no me les trauria de sobre per iniciar noves sèries. Una ja va acabar, la segona temporada de The strain. Ara he acabat la segona: Agatha all along. No cal dir que els crítics la valoren molt bé. Jo com sempre, al revés del món.

Marvel va iniciar un nou rumb amb Wandavision. En aquella sèrie, apareixia el personatge de l'Agatha, que finalment es revelaria com l'antagonista, que acabaria embruixada per la Wanda. Com que aquest personatge va tenir ressò, van decidir fer-ne una sèrie per engrandir aquesta figura. Agatha all along ens torna a Westwiew on trobem a la bruixa embruixada, vivint com un membre més de la comunitat, però el passat truca a la porta amb l'aparició d'un noi enigmàtic que sembla saber qui és, i unes bruixes que busquen venjança. Un cop trencat l'encanteri, amb unes altres bruixes busquen el "camí de les bruixes", un camí llegendari que si arribes al final pots aconseguir allò que desitges.

A partir d'aquí, aventures, intrigues, girs de guió... com? Qui ha dit que és aquest noi? El fill de... Però van existir aquests fills de veritat? No eren fruit de la imaginació? I la dolenta qui és, l'Agatha o la donzella de la mort que la persegueix? O potser les set bruixes retorçades que les persegueixen? La veritat, massa embolics per només nou capítols. El primer bé, el segon, el millor. Però a partir del tercer, que entren al camí, tot s'embolica i em fa perdre l'interès perquè no entenc massa res. No sé... m'he tornat massa simple, potser? 

Sigui com sigui, ja està vista, i com The strain, m'ho pensaré dos cops si la continuo. 

Que què ha estat el millor? Sense dubte, la cançó del Camí de les bruixes. M'ha encantat la melodia, la força... Si un dia torno a fer "Les bruixes" de Roals Dahl al teatre de l'escola, aquesta serà la cançó himne de les bruixes enlloc de The misty moutain. Segur. 

MAR I CEL

Finalment arribà el dia del comiat a Mar i cel. En motiu dels 50 anys de Dagoll Dagom, i coincidint amb el final de la companyia, volien acabar de la millor manera possible. I és clar, això equival a reposar per quarta i última vegada, el seu musical més clàssic, que ja no ho és només d'ells, sinó de tot el teatre català en general (i en majúscules).

En el meu cas, ha estat la tercera vegada que soc testimoni de l'espectacle. Només em vaig deixar escapar el primer donat que em trobava en plena adolescència i no era conscient de res. Després si que no me'ls vaig perdre. No podia deixar passar l'ocasió de dir adéu a aquest muntatge que ha estat banda sonora del país i també de la vida. Així que dijous vaig anar cap a allà disposat a viure per últim cop aquesta meravellós experiència. 

No cal dedicar massa a la trama i al muntatge. ja ho he comentat en altres entrades i és de sobra conegut. Només comentar l'emoció que brollava dins meu quan apareix el vaixell per primera vegada, quan sonen les notes musicals de cançons mítiques o com acompanyava amb la veu per dins algunes d'aquestes melodies. Evidentment, les comparacions són odioses, però calia veure el repartiment d'aquesta nova edició com responia al repte. El punt de mira, és clar, en els personatges de la Blanca i el Saïd. He de reconèixer que anava amb molts dubtes sobre l'Alèxia, i és obligat dir que em va fer callar. Ho fa molt bé, molt bona feina i una Banca molt digna. El Saïd, la veritat no em va acabar de convèncer. Li trobava a faltar més mala llet en els moments d'enfrontaments, i fins i tot el veia una mica desconnectat (la mort de l'Idris sembla un espectador). Potser no era el seu dia, no passa res, però sí que em va deixar igual. En canvi, en Malek sí que no em va convèncer gens, però gens gens. La resta de la companyia compleix. només repetia el marquès de Carassen, i la seva veu segueix imposant. L'Osman, l'Idris, en Hassen i en Ferran (benvinguts al poble gris) actuen bé.

I és que quina responsabilitat saber que són l'últim equip que interpretarà un clàssic com aquest... Em deia a mi mateix que ells ho interpreten cada dia, una vegada rere una altra. Que complicat que deu ser mantenir la motivació i la implicació cada dia durant aquests mesos. Però clar, ho han de donar tot dalt de l'escenari perquè davant tenen un públic que ho estan vivint per primera vegada o com jo, que s'emocionen perquè és l'última...

Quan va baixar el teló vam dir adéu a Mar i cel. No ho tornarem a veure, però per sort, ens queden les seves cançons als cd's o Spotify's de torn; i és clar, ens quedarà per sempre l'emoció gravada als nostres cervells i als nostres cors.

DAGOLL DAGOM 50 ANYS

Posar-se a parlar de la importància de Dagoll Dagom per la cultura catalana és com dir que existeix el dia i la nit. Són coses evidents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà les companyies que han fet tant per la cultura i el teatre en el nostre país. Dagoll Dagom seria un d'aquests dits, i sense cap mena de dubte, el gros. Havent complert 50 anys, han decidit jubilar-se, i merescudament. Per tal de celebrar-ho, s'ha programat la darrera reposició de Mar i cel, el seu musical emblema, i en el marc del Grec Festival, tres nits amb el què han anomenat: La nit de Dagoll Dagom, un repàs a algunes de les seves obres i cançons més emblemàtiques, amb alguns del seus intèrprets originals. Però d'això en parlem després.

Primer, un breu repàs per les meves pròpies vivències. Ara que s'han repassat totes les obres de la companyia, m'adono que en el fons, tampoc n'he vist tantes al teatre en directe. Algunes perquè encara era petit, altres perquè no em cridaven l'atenció, i altres que me les deixava perdre. Així, la meva llista personal seria, per ordre cronològic: T'odio amor meu, Els pirates, Poe, Mar i cel (2), Boscos endins, Mar i cel (3), Maremar i L'alegria que passa. Tancaré de nou amb Mar i cel (4) el proper desembre. Per televisió he gaudit de El Mikado, Mar i cel (1) i Flor de nit. Crec que Historietes també, però no ho tinc clar. Les tres darreres, ja tenen una entrada pròpia en aquest blog. Boscos endins en té mitja, ja que en vaig parlar quan vaig veure la pel·lícula del musical, i que cada vegada que sento el "Jo vull", em venen ganes de tornar-la a veure. I de les altres tres (no compto el segon Mar  cel), és just i necessari destacar Els pirates, l'obra amb en Carles Sabater de protagonista. És un musical divertit no, el següent. Les cançons són meravelloses, els personatges icònics... bé, és que després de Mar i cel, per mi és la millor.

I l'espectacle dels 50 anys va estar molt bé, molt emotiu. Retrobar-se amb alguns dels actors i actrius de les primeres obres sempre és un al·licient. A més, les grades eren plenes de més actors i actrius, i al final molts d'ells van pujar a a cantar l'últim tros de l'Himne dels pirates, que ja és un segon himne de Catalunya. La primera part, amb les cançons de les obres menys valorades o més antigues va estar bé, però clar, no deixava arrencar. Però després de l'impàs d'una petita escena de Glups (crec), va començar la successió d'èxits i més èxits. Van començar amb Cop de rock i T'odio amor meu, una de Poe, algunes de Boscos endins, Els pirates, Maremar, el Mikado, L'alegria que passa i Flor de nit (es va colar Aloma), abans d'acabar amb les de Mar i cel per donar punt i final a la vetllada. Aquesta part va ser un seguit de cançons emblemàtiques a quina millor. 

També l'aparició del gran Carlos Gramaje (hi va ser en moltes, però sentint-lo de Saïd és veure'l sobre el vaixell), l'Àngels Gonyalons, l'Elena Gadel, en Pep Cruz, en Ferran Rañé, la Isabel Soriano, l'Ivan Labanda... Sentir el "Per què he plorat" cantat per totes les Blanques i Saïds va ser brutal. Llavors van aparèixer els que l'interpretaran en la quarta reposició. Ostres, es van veure (sentir) diferències, ja poden donar-ho tot quan ho representin. 

Difícil triar el millor moment, la veritat. Però sí que vull destacar la part de dansa i coreografia que van acompanyar alguns dels números i sobretot Maremar i L'alegria que passa, on la incorporació d'aquesta disciplina els ha donat un plus important. Quina meravella de coreografies.

Ara només queda esperar l'estrena de Mar i cel, i gaudir-la per última vegada el proper desembre. El compte enrere ha començat.

OLIVER TWIST

Després del repte que va suposar l'adaptació al teatre de6è de Harry Potter el 2022, Oliver Twist penso que ha estat un desafiament més gran. sense l'espectacularitat de l'univers Potter, i sense les aventures artúriques, aquesta vegada es tractava de representar el què en realitat és un drama amb majúscules, un clàssic de la literatura universal.

Jo m'ho he passat molt bé fent l'adaptació, i he xalat amb les cançons. Però és veritat que no hi havia molta acció, i que en el fons, tampoc pots fer molta comèdia. I al principi, sempre penso que els nois i noies seran grans actors i actrius, i oblido que en el fons són nens i nenes. Aquesta vegada en tenia de bons, però la gran bruixa i el Pinotxo del 2013 són insuperables i superlatius.

Ara, estic súper orgullós de la feina que han fet els nens i nenes. Ha estat boníssima. El tema cançons és un punt i apart. Fins a cinc cançons s'havien de fer. On són aquelles obres on en feia dues, màxim tres? Però clar, és que Oliver és un musical amb unes cançons excepcionals! Quina no podia fer? Era impossible eliminar-ne més!. S'havia de fer el "Food", el "Consider yourself" i l'"Oompah-pah" per nassos. A més, aquestes músiques ja havien aparegut en altres obres de teatre canviant-ne les lletres. Però sempre havia volgut fer el "Who will buy", i el "Be back soon" era de calaix. Així que vam fer les cinc. A l'hora de la veritat, en algunes va passar el de sempre, que s'avançaven, però en general les altres van quedar esplèndides.

Ara bé, en aquests moments, el meu cap està saturadíssim. Una de les coses que més desitjo ara mateix és estar el curs que ve en un curs senar per no tornar a fer teatre. Si quan era jove, ja optava per fer una representació cada dos anys, ara, sent més vell... Tres anys seguits fent 6è és dur. Però fer-lo amb teatre, és esgotador. I que consti que no té res a veure la sensació de poc reconeixement que té un treball que dura més de dos mesos i que és un esforç molt gran. La sensació no ajuda, està clar, però la decisió és independent a aquest tema.

Sigui com sigui, visca la nostra adaptació!

12 DE JULIOL

A veure... si no fos perquè és veritat, hom podria pensar que és una broma. Però no. Juny de 2008. L'Avril Lavigne ve a Barcelona a fer un concert. En aquella època, a la dècada dels meus trenta... ufff... genial. Però com bé se sap, el concert es va suspendre. I no ha estat fins 16 anys més tard (SETZE!!) que ha decidit tornar. Ni jo estic als 30, ni ella en els 20. Però és igual, és un concert que no em penso perdre per res del món, després d'esperar tant temps. El 12 de juliol, cap a concert, dins el festival Cruïlla.

Però espera, que surt el programa del festival de Cap Roig. A veure... ostres, venen The Corrs! Aquests han anat venint més sovint, però ja toca anar-los a veure, no? Ep... cooom? Quin dia? Doncs sí. El divendres 12 de juliol. A veure.. és que l'estiu no té més dies? De debò han de programar aquests dos concerts el mateix dia? Com pot ser? Però bé, paciència. Passat l'enuig penso que els irlandesos no són tan cars de veure, i que l'Avril va davant. Però ostres, realment, quina mala sort, no?

I ara què dius? Ah, sí! Que Dagoll Dagom fa 50anys, sí. I ho celebren reposant per última vegada Mar i cel. Sí, ha costat però ja tinc les entrades pel desembre. Què? Ah, que fan un espectacle recopilatori al festival Grec de Barcelona? Guau! Amb cançons de tots els seus espectacles més famosos, amb la majoria dels seus cantants principals. Atents a quan es posin a la venda, d'acord? Quin dia és? Dotze de juliol. És una broma, no? 

Doncs sí, tres dels concerts més especials que em podria tirar per la cara es fan el mateix dia a la mateixa hora. És increïble. Com es pot ser tan "gafe", si us plau! Bé, una mica de trampa. El de Dagoll Dagom es fa tres dies, així que podré anar-hi. Però això no treu lloc a què coincideixi en el divendres juntament amb es altres dos. Per cert, en primera instància, aquest estiu es volia fer un viatge dels Castellers a algun lloc fora del país. Al final no es fa, però endevineu quin dia estava al mig del viatge? Exacte, el 12 de juliol. Si arriba a tirar endavant, em podria haver quedat sense cap dels tres. Així que per si de cas, no dic res més, per si encara peta alguna cosa.

VENDA ANTICIPADA

Darrerament s'ha posat molt de moda comprar entrades per a esdeveniments que tindran lloc al cap de molt temps. Va sortir la notícia que s'havien esgotat les entrades per un concert d'un músic, previst pel novembre... del 2025!!! Tampoc és que sigui res nou. De tothom és conegut que si vols viure el concert d'Any ou a Viena, la llista d'espera és de no sé quants anys. La qüestió és que ara s'ha posat de moda en tots els esdeveniments culturals i no culturals del món.

I per molt que em sembli bé o malament, o simplement no em sembli res de res, he de reconèixer que jo també ho faig, no la part de la venda, sinó la de la compra. En les últimes setmanes, a més, ho he fet per tres moments especials... tres!!! 

Un d'ells ja és un clàssic dels últims anys: la final de la Champions femenina. La confiança cega en aquest equip em va portar, fa dos anys a comprar l'entrada abans de disputar els quarts de final, i l'any passat també. Aquest any, igual, així que esperem que el 25 de maig pugui gaudir d'aquesta compra anticipada a Bilbao.

Però no m'he quedat només amb aquesta compra. La notícia de (per fi!) concert de l'Avril Lavigne a Barcelona el proper juliol em va portar a fer-me amb una entrada abans que sigui massa tard. L'Avril havia de venir el juny de 2008, però per salut el va haver d'anular. Setze anys esperant que tornés. No m'ho penso perdre!

I encara hi ha més! El setembre torna, aquest cop per última vegada, Mar i Cel. Es tracta de l'adeu de Dagoll Dagom, i no podien marxar sense reestrenar l'obra més emblemàtica ja no d'aquesta companyia, sinó del teatre musical català. Evidentment, no perdré l'oportunitat de tornar a gaudir d'aquesta obra en directe, i més sabent que aquest vaixell no tornarà mai més.

CARLES

Aquest dimarts passat es van complir 25 anys de la mort d'en Carles Sabater, cantant de Sau i actor de teatre i musicals. A TV3 hi van programar un petit documental que es va gravar fa 15 anys, en motiu del desè aniversari de la mort després d'un concert a Vilafranca del Penedès. En aquest documental, sortien la seva parella, en Pep Sala i altres persones (actors, actrius, músics, periodistes...) que donaven la seva visió de la persona que fou en Carles.

Les imatges, vídeos i cançons que apareixien em van fer pensar en què va representar per a mi. Parlar d'En Cares Sabater vol dir sobretot tres fets importants, i anirem del més important al més anecdòtic.

Sau va ser un dels grups de música en català de finals del80 i principis del 90 que van aconseguir posar la nostra llengua al lloc on li pertoca, demostrant que era possible omplir estadis, palaus, sales amb grups que tenien el català com a idioma. Els 4 del Sant Jordi representaven estils ben diferents però que es complementaven entre sí de manera gairebé mil·limètrica: el rock dels Sopa, el heavy dels Sangtraït, el rock reivindicatiu i gamberro dels Pets, i el pop dels Sau. Les cançons d'aquest duet van impulsar també el fenomen "fan", ja que en Carles Sabater és el què se'n diu un sex symbol català. La qüestió és que les seves cançons són banda sonora de la meva joventut i representen molt per mi i també per molts altres joves que vam trobar per fi el nostre lloc musical al món gràcies a ells. És posar els seus discs i poder cantar de memòria desenes de cançons que repetia constantment en aquella època. Va ser un plaer formar part de la generació de seguidors d'aquest grup. Quantes cançons seves són llegenda musical del nostre país, i que més de trenta anys després, se segueixen cantant... Per alguna cosa serà.

Per altra banda, en Carles va començar sent actor. va tenir més o menys sort en els seus espectacles, però ell va ser fidel a la seva vocació, i entre concert i concert anava fent les seves obres, sèries i també alguna pel·lícula. Però per mi, Carles Sabater és el pirata. La versió del Pirates of Pezance que va fer Dagoll Dagom és una de les obres més divertides que he vist mai; les seves cançons són esplèndides... Al documental, en Bozzo deia que no havia vist millor Frederic que el d'en Carles, i m'ho crec. Hi va posar tot el seu talent, i va ser per mi, una obra reveladora, de les que em van ajudar a veure en el teatre oportunitat educativa a l'escola.

I finalment, l'anècdota. Anant a veure l'obra Memory de l'Àngels Gonyalons, vam coincidir en el teatre d'espectadors amb en Carles i en Pep Sala. a la mitja part, com fan adolescent que era, vam anar a veure si podíem parlar amb ells. D'allà en va sortir un autògraf i uns minuts de parlar amb ells. Era època Sopa estrangera i recordo que els vam demanar que no es passessin al castellà, iens van dir que no ho farien. la veritat, van estar molt amables, sense mostrar-se "divos" ni distants, sinó gent ben normal. 

No sé com li hauria provat la vellesa (al documental comentaven que li feia pànic fer-se gran), però va ser una pèrdua gegant per l'espectacle del país. Gràcies Carles!