MAR I CEL

Finalment arribà el dia del comiat a Mar i cel. En motiu dels 50 anys de Dagoll Dagom, i coincidint amb el final de la companyia, volien acabar de la millor manera possible. I és clar, això equival a reposar per quarta i última vegada, el seu musical més clàssic, que ja no ho és només d'ells, sinó de tot el teatre català en general (i en majúscules).

En el meu cas, ha estat la tercera vegada que soc testimoni de l'espectacle. Només em vaig deixar escapar el primer donat que em trobava en plena adolescència i no era conscient de res. Després si que no me'ls vaig perdre. No podia deixar passar l'ocasió de dir adéu a aquest muntatge que ha estat banda sonora del país i també de la vida. Així que dijous vaig anar cap a allà disposat a viure per últim cop aquesta meravellós experiència. 

No cal dedicar massa a la trama i al muntatge. ja ho he comentat en altres entrades i és de sobra conegut. Només comentar l'emoció que brollava dins meu quan apareix el vaixell per primera vegada, quan sonen les notes musicals de cançons mítiques o com acompanyava amb la veu per dins algunes d'aquestes melodies. Evidentment, les comparacions són odioses, però calia veure el repartiment d'aquesta nova edició com responia al repte. El punt de mira, és clar, en els personatges de la Blanca i el Saïd. He de reconèixer que anava amb molts dubtes sobre l'Alèxia, i és obligat dir que em va fer callar. Ho fa molt bé, molt bona feina i una Banca molt digna. El Saïd, la veritat no em va acabar de convèncer. Li trobava a faltar més mala llet en els moments d'enfrontaments, i fins i tot el veia una mica desconnectat (la mort de l'Idris sembla un espectador). Potser no era el seu dia, no passa res, però sí que em va deixar igual. En canvi, en Malek sí que no em va convèncer gens, però gens gens. La resta de la companyia compleix. només repetia el marquès de Carassen, i la seva veu segueix imposant. L'Osman, l'Idris, en Hassen i en Ferran (benvinguts al poble gris) actuen bé.

I és que quina responsabilitat saber que són l'últim equip que interpretarà un clàssic com aquest... Em deia a mi mateix que ells ho interpreten cada dia, una vegada rere una altra. Que complicat que deu ser mantenir la motivació i la implicació cada dia durant aquests mesos. Però clar, ho han de donar tot dalt de l'escenari perquè davant tenen un públic que ho estan vivint per primera vegada o com jo, que s'emocionen perquè és l'última...

Quan va baixar el teló vam dir adéu a Mar i cel. No ho tornarem a veure, però per sort, ens queden les seves cançons als cd's o Spotify's de torn; i és clar, ens quedarà per sempre l'emoció gravada als nostres cervells i als nostres cors.