NOU PALADAR

S'han ajuntat diversos factors. Per una banda, aquestes últimes setmanes he pogut veure una de les millors pelis de l'any (Wicked), llegit un dels millors llibres de l'any (Èodhum), i estic veient el què serà una de les millors sèries de l'any que ve (Say nothing). Llavors, m'és molt fàcil distingir entre les que de debò m'agraden i les que no em diuen res. I el què m'està passant és que com que m'hi trobo sovint (sobretot en el tema sèries), he decidit ja fa uns dies que, si no m'enganxa al segon o tercer capítol, enlloc de seguir-la i fer una crítica negativa, doncs la deixo de veure. Tinc moltes sèries, i no passarà res si en descarto una. Amb els llibres, m'és més difícil. Poques vegades n'he deixat cap a mitges, però crec que ha arribat el moment de fer-ho. Per què estar gastant hores en coses que no m'entren per enlloc?

Dons com deia, al costat d'aquests dies de veure o llegir algunes de les millors, també he deixat perdre altres que no em motivaven prou, i així ho faré a partir d'ara, de manera que no hi haurà entrades al blog per comentar que no m'han agradat.

Vaig començar a veure la sèrie Dark. Desaparicions, viatges en el temps, segrestos, secrets... una bona combinació de... moltes coses, i tot això, o bé ho fas bé, o es converteix en un embolic. Si a més, els intèrprets no acompanyen amb la seva feina... A veure, la qüestió és que ara hi ha tantes pelis i tantes sèries que van del mateix, que per cridar l'atenció i desmarcar-te, ho has de petar almenys en algun aspecte, i Dark no ho fa. Així que al tercer capítol es donen per tancades les tres temporades.

Amb els llibres costa més. A sobre, amb aquest, Tiberi Cèsar, tinc un regust amarg per l'autora. La Núria Cadenes té més o menys la meva edat. Quan la van detenir, als 18 anys, jo en tenia 16 i començava a estar molt per la causa independentista. Lògicament, es va convertir en un símbol de la lluita pel país, i per mi també. Manifestacions, eslògans (com no recordar la cançó "Free Núria cadenes" que van versionar Els Pets de l'original "Free Nelson Mandela"). De manera que és una persona que amb més o menys intensitat he anat seguint (ara més gràcies a les xarxes"). Per això, deixar de llegir Tiberi Cèsar quan porto 100 de les gairebé 400 pàgines que té... no sé, em sento fatal, com si estigués traint-la. Però és que no hi he entrat, no sé si per l'estructura del text, el lèxic emprat, o la inevitable comparació del què llegia, veient les cares de la mítica "Jo, Claudi". Però per molt que em dol, el deixo, per allò que comentava al principi, que ha arribat un moment en què vull gaudir d'allò que miro o llegeixo sense dubtes.

Les pelis és un altre tema. El fet que durin el què duren, fa que potser sí que en vegi alguna que no mereixi cap menció, com l'última vista, un thriller titulat Time cut. allò que dèiem, més viatges en el temps. Però és que aquesta peli té tantes incoherències... mare de déu... També vaig tenir temps per fer una tarda de cinema el dia de Sant Esteve, reveient un clàssic d'en Paul Newman, The prize. Recordo que de petit em va impactar. Ara ja no tant, però van ser minuts de record nostàlgic.

Doncs res, brindem per un 2025 en què no hagi de deixar massa res a mitges!