LA GUERRA DELS ROHIRRIM

Davant la impossibilitat de poder veure la segona temporada dels Anells del poder, ha estat ben rebuda una pel·lícula d'animació que expandeix l'univers Tolkien. La guerra dels Rohirrim explica la història que tingué lloc molts anys abans de la guerra de l'anell, a Rohan. Ens expliquen l'origen del nom de la fortalesa de la gorja d'en Helm, protagonista d'un dels moments més emblemàtics de la història final, tant en el llibre com en les pel·lícules que se n'han fet. Han escollit aquest passatge ja que aquesta lluita és de les més recordades.

Aquesta història apareix als apèndixs del Senyor dels Anells, explicat en poques pàgines, però és destacable que és gairebé fidel al 100% al què s'explica. N'han fet dues hores de dues pàgines, però almenys el què explica el llibre és tal com surt a la pel·lícula. Les invencions fictícies, tot i ser importants, no alteren el què va deixar escrit Tolkien (però segur que ell no s'ho va imaginar així).

Així, trobem a Helm com a rei de Rohan, que s'enfronta a un rei súbdit quan es nega a casar la seva fila amb el seu hereu. Una baralla entre els dos acaba amb la mort del dissident (només amb un cop de puny, d'aquí el sobrenom de Mà de martell), i el seu fill clama venjança. uns anys després, al capdavant del seu exèrcit, aconsegueix que abandonin Édoras i es refugiïn a Vilacorn. Els fills de Helm moren, i ell va fent incursions al campament enemic matant a cop els seus rivals, a qui anomenen l'espectre. Al final, gràcies a l'arribada del seu nebot aconsegueixen derrotar en Wulf. Helm mor abans de la batalla final congelat mentre lluitava amb els enemics. Una explicació força cutre de l'argument.

El què més surt del guió és que així com Tolkien només parla de la filla de Helm com a causa de la disputa inicial, aquí és la protagonista absoluta. Tota la història gira al seu voltant, sent ella la líder del poble i qui planta cara a l'enemic, molt més que el seu pare. El toc femení a les històries de la Terra Mitja, que tan inexistent és (Galadriel, Arwen i Eowyn no deixen de ser secundàries de luxe als llibres). Hi ha alguns detalls, com els olifants, la bèstia de l'aigua i uns orcs que busquen anells, que són una picada d'ullet a la història gran, així com l'aparició de Saruman el Blanc al final.

Comptar amb el vist-i-plau d'en Peter Jackson fa que els decorats siguin els mateixos que a les seves pel·lícules, així com la música que acompanya alguns dels moments. Això ens fa apropar a la nostàlgia. Al final no es tracta de res més que posar imatges a històries ja escrites, i s'agraeix que se'n facin per no deixar pansir el record d'un univers únic (com l'anell). No sé si s'animaran a fer-ne més (amb persones o dibuixos) però que tinguin clar que hi ha material per anys.