PASSA PARAULA

Per primer cop barrejo en una entada cinema i televisió, perquè dedicar una a la segona temporada de The strain ho trobava excessiu. Així que l'ajunto a tres pel·lícules vistes en què la que surt més ben valorada és la que en un principi, no hauria ni vist.

Comencem per The strain. Tot i anar de més a menys la primera temporada, li he volgut donar una oportunitat per tal de veure com evoluciona la trama. Bé, i podríem posar un 5, potser un 6. La veritat és que trigaré força (suposo) a veure la tercera (en té quatre). La plaga continua a New York, i els mateixos de sempre continuen combatent-la, però cadascú per la seva banda. Cada un té els seus objectius i l'únic que comparteixen és el lloc on viuen. Sorprèn que no s'incorporin nous personatges principals per donar oxigen a la trama (els que ho fan no s'imposen). També és curiós el paper de la dona en aquesta sèrie (l'ex del doctor es torna vampira, la nova parella mor, l'amant també; la secretària del dolent, tres quarts del mateix, i la que forma part de l'equip, ara hi és, ara no hi és). La poca credibilitat de tot plegat és el què fa inconsistent la sèrie: van tots a fer les seves lluites i el nen es passa hores sol? O com és que amb aquesta plaga de vampirs, la resta dels USA no es mobilitzen per ajudar i tot s'ho han de fer els de la pròpia ciutat? Massa incoherent tot plegat, tot i que almenys t distreu.

Pel què fa a les pelis: Projecte Adam, de viatges en el temps, comença bé, però a mitja peli es torna anodina, justament quan comença l'acció. És súper estrany, ja que hauria de ser al revés, no? Després, Uglies, una distopia de ciència ficció, barreja claríssima de El corredor del laberint i Divergent amb tocs de "La isla". Vas avançant i ja ves que és més del mateix, però amb un rerefons sobre els estereotips de bellesa. 

I la que no tenia previst veure és "La trena", un drama que presenta la vida de tres dones (a l'Índia, a Itàlia i al Canadà) totalment diferent entre elles, però que al final acaben connectant (les vides, no elles). És molt xocant les tres societats, en ple segle XXI, com encara viuen en segons quins llocs, i quins mals té la societat més avançada. I és que per exemple, la dona canadenca, no és viu per la feina, dedica les 24 hores a treballar, oblidant-se de la resta. L'aparició d'una malaltia la destorota totalment i no accepta el seu rol. A Itàlia, la noia d'un negoci familiar que viu en primera persona encara el prejudicis racistes i com la família et pot fer casar amb algú per necessitat i no per amor. I a l'Índia, és clar, el més dramàtic, amb la mare que fuig de la injustícia per anar veient com en la recerca d'una vida millor, ho va perdent tot.

De manera que justament la que s'allunya més del meu estil és la que m'ha arribat més, mentre que les altres dues, sí però no. Atenció especial a les sèries. La proliferació de tantes sèries comença a provocar que algunes molt fluixetes es codegin ambles bones, i costa diferenciar molt les unes de les altres abans de posar-se a veure-les. I no ho dic només per The strain, que a més no és tan nova, sinó per les altes dues que estic veient, que tonc moltes ganes d'acabar per trobar sèries millors.