THE CORRS

Per segon estiu consecutiu, he pujat fins la Costa Brava (Roses el 2025, Sant Feliu de Guíxols el 2026), per viure en directe un concert. Aquest any, les ja mítiques The Corrs, la banda irlandesa formada per quatre germans (3 noies i un noi) que van saber unir amb delicades, encert i qualitat la música folk irlandesa amb el pop més modern de l'època. La inclusió del violí en gairebé totes les cançons ens transporta a un alre estil de música, i la flauta britànica (whistle) ja és el toc de gràcia. És un grup que a l'entrada sobre els cd's de casa ja va quedar palès que he seguit amb detall. Curiós però, que comentava que com que vaig sentir els set cd's seguits, al final tot em sonava igual. Quin sacrilegi. També deia en aquella entrada que vaig estar a un plis d'anar-los a veure a Barcelona, però la data era dolenta (i el preu també). Descobreixo que fa més anys, van anar a Cap Roig en una altra data dolenta (i el preu també). Finalment, a la tercera va la vençuda. La data acompanyava i el preu no era especialment abusiu. Car, però en cap cas una bogeria com altres concerts que tenen uns preus escadalosos, ratllant actes mafiosos i tot.

Total que, carretera amunt, vaig cap a allà. Abans de The Corrs, un grup teloner, Dea Matrona, dues noies acompanyadaes de dos músics més, fent bona música. No sé si arribaran lluny, però ja estan a la llista de l'Spotify. So interessant, si més no, no és dolent. Tot just toquen 45 minuts per donar pas al grup irlandès.

Tot i que fa temps que no treuen cançons noves, s'agraeix un concert com aquest. Una repassada dels seus gran èxits, l'un darrere l'altra, tocats amb elegància i meravellosament interpretats per cada un dels integrants. Sorties d'un dels seus hits i en sonava un altre. Acabava, i un altre, i a mesura que s'acostava el final i començava una nova cançó, et deies: "Ostres clar, faltava aquesta!" Grans cançons, i molt, però que moltes emocions de tantes hores sentint-les i guadint del seu so. Difícil escollir-ne cap. Però sí que puc dir que una de les meves favorites és "Forgiven but not forgotten". És curiós i xocant, ja que justament jo soc dels de "Ni oblit, ni perdó". Però m'encanta la cançó. I no me'n vaig pas cansar, ja que el camí de tornada a Barcelona, les vaig tornar a escoltar totes. Una nit fabulosa.

Dues coses més. La primera, en la gairebé una hora d'espera per poder sortir de l'aparcament, vaig consultar les edats de la família. En Jim és el gran, amb 62 anys, i l'Andrea, veu i flauta, la més jove amb 52. Enmig, la Sharon, violí, 56, i la Caroline, percussió, 53. Podríem dir que són de la meva quinta. No sé... m'agrada.

I finalment, un apunt sobre la llengua. L'Andrea va fer la presentació en català, i de tant en tant deixava anar un "moltes gràcies". S'agraeix tant, que ens tinguin en compte. Però també vull dir que tant el servei al festival (tiquets, beguda, menjar...) com a l'hotel de Platja d'Aro (passo de tornar a la una de nit), sempre atenent en català d'entrada. Gairebé em surten llàgrimes!

LA MOLA MOLA

Repassava en algunes entrades que tinc sobre les excursions, i en moltes d'elles, sobretot quan arrenco de nou després de temps sense fer-ne, surt el nom de La Mola. Hi surt perquè és una muntanya propera i que he fet força vegades amb canalla, ja sigui d'escola o esplai. Hi surt com a exemple de muntanya fàcil de pujar i que per tant va bé per fer-la servir d'entrenament per altres reptes més durs. Però al final, es quedava en això, en paraules. Fins ahir.

Després de molts anys (crec que entre deu o dotze), he tornat a La Mola. Reconec que amb la calor, em feia moooolta mandra aixecar-me aviat per fer l'excursió d'hora, però he vençut aquesta mandra i cap a Matadepera m'he dirigit. Al final, tampoc ha estat tan d'hora. Era un quart de deu quan he començat a pujar, i déu n'hi do la gent que ja m'hi he trobat baixant. He de dir també que m'he equivoat d'aparcament i he fet l'excursió no per on sempre sinó des de l'inici del camí dels monjos. El final ha estat el mateix: el monestir de Sant Llorenç del Munt, allà dalt de tot, just al cap d'una hora. Les vistes, tot i la calitxa, espectaculars, com sempre. M'hauria agradat veure amb més claredat el Pedraforca, però no ha estat possible.

He anat a bon ritme. De fet, el tros més empinat és el del principi, i després, a part d'alguns moments més curts, és una pujada més constant. Però bé, he anat bé. Les vistes de Montserrat m'anaven acompanyant de tant en tant. Tot i que sé que el restaurat de dalt el van tancar, he tingut un record especial pel seu lavabo, de record inexistent. Per altra banda, no recordo si alguna vegada hi havia entrat, però aquest cop he accedit a l'església, petitoneta, i que servia de pas fins els bancs que donaven a l'ombra, refugi necessari després de la pujada. Ara mentre escrivia, m'arriba un record d'un dia que feia fred, plovia o no sé què passava, i vam demanar de refugiar-nos-hi dins. Però no sé si ho vam aconseguir, crec que ens va passar com amb el lavabo.

La baixada em pensava que seria rapideta, però no ho ha estat tant. Gairebé ha arribat també a l'hora. Potser té a veure un petit embolic amb el camí de baixada ràpidament solucionat. I bé, crec que puc estar satisfet de les excursions aquest any. La Mola ha estat la cinquena (tercera de l'estiu), i si tot va bé, tenim una castanya just l'última setmana d'agost. A veure si hi arribem.

LA DARRERA PARAULA

El primer llibre que m'arriba a les mans on se'ns presenta una ficció relacionada amb el procés independntista. En Toni Strubell ens retorna a aquells dies i ens ho fa reviure a través dels ulls d'un neerlandès amb arrels catalanes i una dona activista que l'introdueix en els temps bojos que vam viure fa uns anys.

A la trama hi ha de tot. Aquest neerlandès, professor universitari, torna a la ciutat on va nèixer i viure de nen perquè la seva germana, malalta de càncer, està afrontant el final de la seva vida. Primer coneixem que la família era franquista, però que molt franquista, i en Lex, el protagonista, quan marxa, es torna el típic europeu escèptic neutral políticament parlant. Quan torna, es troba immers en els dies de les protestes pels presos polítics, un temps després dels fets de l'1 d'octubre, i coneix una dona amb qui estableix una amistat virtual on ella li va explicant tot el què es va viure. En el seu retorn a Barcelona amb l'excusa d'arreglar els papers de la seva germana, l'Alba el porta al tall del Pertús i al fracàs de la protesta el dia del Barça-Madrid. Un enfrontament amb la policia els portarà a viure en la seva pell la farsa ecspanyolista i la injustícia que encara ens regna.

Tot això i molt més es pot llegir en aquesta novel·la, una lectura interessant, que t'atrapa i et fa recordar l'experiència d'aquells anys mentre et fa la gran pregnta del com és que encara estem així. Al llarg de les pàgines, l'autor també deixa anar alguna crítica a aqust desenllaç. Parla de la rendició dels presos polítics (té més lligam amb els exiliats, es nota), parla de la vergonya que és Europa, i passa molt per sobre del desinflament premeditat de les protestes (en el moment del Clàssic). També al principi, hi ha una referència al 17A, però hi passa de puntetes i no hi torna. De manera que on acaba aprofundint és en la ficció, sabedor que això no li portarà més problemes que no pas si tira per segons on.

El fet de voler fer aparèixer tants ítems, fa que no es pugui aprofundir massa en cap, i atabala una mica l'anar d'aquí cap a allà. Ell mateix, al final del llibre ja demana disculpes pels errors comesos, com acostumen a fer tots els autors i autores de novel·les amb rerefons històric. Però és cert que aquesta lectura dels fets viscuts en aquella època et remou en molts moments, al costat de pàgines que no aporten massa però que hi són per donar forma als personatges de la ficció. Potser en aquest aspecte, el més estrany és el paer de la dona del protagonista, absent durant els moments en què li fa falta.

En general, llibre interessant per posar en situació general de molts moments i situacions d'aquells dies. Ara caldria novel·les en que se centressin mésen algun aspecte concret i no voler abarcar tant, parlant en termes de ficció, és clar. Segurament a algú els semblaria un sacrilegi fer viure aventures d'aquella època, però al final, no s'ha quedat tot també en una ficció?

GALLINA PELADA

Estem a punt d'arribar (menys d'un mes) a situar-nos un any després de l'entrada del blog sobre els cims assolits (només els recordats, si n'hi ha algun més, mala sort). Des de llavors, poca cosa... Una etapa 1 l'octubre, una etapa 2 el febrer, Santa Margarida i Croscat el març, un Matagalls també el març, una etapa 6 + Sant Jeroni el juny, i finalment, ara sí, un de nou, i que a més és dels 100 cims (ja en tinc 17).

Com l'any passat als estanys de Núria, amb el MEC ens hem animat i hem anat fins a Saldes. Allà, als peus de l'imponent Pedraforca, hi hem fet nit per tal d'afrontar la pujada al Cap de la Gallina Pelada (2.321 metres). A Saldes hi vam passar unes hores, una estona la piscina per la tarda i una altra estona a la nit per veure com França jugava a res contra Ecspanya (però d'això ja en parlarem d'aquí uns dies). El què m'ha sorprès més de Saldes era que els dos bars del poble estaven tancats. Un poble sense bar és un poble mort, per molt bonic i muntanyós que sigui.

Però anem a l'excursió. Com havia de ser, el despertador ha sonat a les 6 per aixecar-nos i sortir ben d'hora. Avui era un dels dies més calorosos de l'any i no podíem fer bromes amb això. A les 7'45h ens hem posat en marxa des de la Font Freda. El primer tros és el de la pujada forta. Més o menys en 45 minuts, hem hagut de salvar un desnivell de 600 metres (dels 700 que té el total de l'excursió). No cal dir que mentre pujava, em cagava en el gimnàs que no serveix de res, en què no tornaré a fer cap excursió, etc. Al final, ja us avanço, nyam nyam. El gimnàs no ajuda a pujar, però ajuda a que la recuperació després de cada parada de 5 minuts sigui com tornar a estar bé, o que demà pugui fer vida normal sense agulletes. I la visió des de dalt fa que ja tingui al cap quina serà la propera excursió.

Després doncs de la pujada, una estona per prats prepirinencs, uns isards passant per allà, el Refugi d'Encisa tancat, i l'últim esforç fins el cim. En una hora i tres quarts ja érem dalt. Molt bé. Davant nostre, el Pedraforca, que el miràvem de tu a tu. I al nostre voltant, Catalunya sencera. Espectacular.

La baixada la fem per un altre camí per tal de no trencar-nos les cames o els genolls. També hi ha una part salvatge, per un torrent, però és de curta durada. El més sorprenent i fastigós és que en les zones més rocoses, que havies d'anar a poc a poc i amb compte, hi havia milers de mosques volant i venint a saludar. Ha esat horrorós. Feien venir ganes de posar-se a córrer, cosa impossible pel terreny on estàvem caminant. 

Segons Wikiloc, ens esperaven 5 hores i mitja d'excursió, i ens l'hem ventilat en 4 (comptant les parades). Cal dir que anant sol potser sí que hauria gastat aquestes cinc horetes. Bé, l'estiu continua. Ja ha passat un quart!

DUES EN UNA

Començar el primer dia de vacances aixecant-se d'hora com sempre, agafar el cotxe i plantar-te a l'aeri de Montserrat per fer una excursió. Tota una declaració d'intencions de com serà de ric i variat aquest estiu. Tot i que, dos dies després, el dolor a la planta dels peus em fa dubtar de la viabilitat de la idea. Un cop més, les ganes de sortir a la muntanya a caminar, per molt ben planejat que estigui, se'n poden anar a n'orris per motius que no hi comptaves. Però bé, esperem que el dolor vagi desapareixent i pugui seguir endavant amb les excursions estiuenques.

Ara mateix, ningú ens pot treure que ja en tenim una al sac... i quina una, sinó dues! Ja feia temps que donava voltes a què s'acostava el 29 de juny, i per tant, caminant com fa dos anys o en cotxe com l'any passat, tenia una cita amb la nostra muntanya. Així que em vaig plantejar un objectiu. Primer, fer l'etapa 6 de l'objectiu Montserrat, pujar des de l'aeri fins el Monestir. Un cop allà, anar fins a Sant Jeroni (un altre clàssic a l'alçada del BCN-St.Cugat). Conscient del temps, em volia estalviar la volta fins a Sant Joan, i fer aquest tros amb el funicular. Després baixar, dinar alguna cosa, tornar a l'aeri (ara sí, volant) i arribar-me fins a Santa Cecília abans de tornar.

Ara mateix és el dia amb més km i passes d'aquest any, no m'estranya que em faci mal el peu! I tot va anar com estava previst. La pujada fins el Monestir, cansadíssima, com sempre. Mentre pujava, només el primer tros, de pujada forta fins el camí de Monistrol, em preguntava com era possible que fa dos anys fes aquest mateix recorregut però amb tota la caminada des de Barcelona a les espatlles. Quina bestiesa, quina bogeria i quin miracle. No entenc com ho vaig poder aconseguir. Total, una hora i mitja, amb parades. Més o menys mitja hora fins el camí, cinc minuts fins les escales i mitja hora per les escales dels pebrots fins els degotalls més deu minuts fins dalt. Sortida a les 8,54h i arribada a les 10,19h.

Després, cap a Sant Jeroni. Des del funicular, van ser 55 minuts. I la baixada, pel camí salvatge. Com a curiositats, la noia de ves a saber on, que es feia selfies fent el pi i deixant anar les mans, aguantant-se només amb el cap. I després, creuar-me a les 12 del migdia, gent que pujava a Sant Jeroni, pel camí salvatge, amb les tres mil escales! Quina barbaritat... si a mi em fan mal els peus, aquesta gent no en deuen tenir!

MOLTES CATALUNYES

Tot i viure a la ciutat, soc plenament conscient de com de gran és el nostre país petit. Sempre comento als alumnes que és petit, però tenim de tot: muntanyes altes, baixes, mar, platja, penya-segats, camps de conreu, boscos... He tingut la sort de moure'm bastant pel territori, ja sigui per vacances, per colònies, excursions... I per tant, sé com de variada és la nostra terra... i la nostra gent. Però no soc plenament conscient de com en som de diferents les vides de tots els que hi vivim.

He passat 24 hores a Bigues i Riells. Vaig poder copsar tres Catalunyes. La primera, es pot observar amb el Google Maps. Si vas fins aquella població, descobreixes una mena de macro-urbanització (i un nucli petit), amb tot de cases amb jardí i piscina. Contrasta el blanc de la casa, amb el verd de les plantes i el blau de l'aigua. Hi ha gent que viu en aquestes cases tot l'any quan tens la idea de que són segones residències. És com viure sempre de vacances (si teletreballes, clar). Quina desconnexió tan brutal que es pot fer...

Després visites una casa de camp que han habilitat com a conreu de lavanda i han muntat un xou ab visites lliures, food-trucks, tallers de flors, botiga amb tots els serveis de la lavanda... tot un negoci muntat per uns neohippies d'aquests (ara estic fent el joc dels prejudicis). I tot de gent allà, vestida de festa d'estiu, prenent alguna cosa, fent-se selfies... i pagant 35 euros per un menú escarransit.

A l'altra banda, al nucli antic del poble, resulta que era festa major. I allà, la fira, el sopar de colles, el dj... i tot amb na població en què la llengua vehicular és el castellà. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, tot i que els hostes aquí són colons que porten ja algunes generacions al país. Una mostra de la colonització és que l lloc on férem nit, tot estava en castellà, anglès i francès, amb uns propietaris que parlaven català. I és així com es perd una guerra sense lluitar.

MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.

HABEMUS PAPAM

Qui sap si al final veurem acabada abans la Sagrada Família que la línia 10 del metro... estan fent un sprint important. El fet que aquest 2026 faci 100 anys de la seva mort ha provocat una acceleració per poder celebrar aquesta efemèride amb evidències tangibles de que això va pel bon camí. I per aquest motiu, ho han lligat tot amb que vingués l'actual Papa de Roma, el ianqui Lleó XIV, per beneir la torre més alta del Temple, que converteix en l'edifici religiós més alt del món.

Així, aquest "bon home" va ser convidat a Barcelona i això com era de suposar, ha tingut algunes repercussions. La primera, com sempre, l'enveja dels nostres opressors. Ecspanya no podia permetre de cap de les maneres que el Papa vingués a Catalunya per la Sagrada Família, pel mil·lenari de Montserrat i posés de nou Catalunya al món. Així que, si venia, havia de ser a Ecspanya. Abans de Barcelona, va anar a Madrit, i després, a les Canàries (per dissimular el seu odi ranci a tot el que sona a català). No poden suportar-nos.

Un cop convertit el viatge a Catalunya en un spanish tour, per deixar clar al món que Barcelona és una parada dins aquest tour, tocava el tema de la llengua. Es va filtrar que el català seria secudari en la seva visita. automàticament, tothom queixant-se, dient que quina manca de respecte, blablabla... De seguida van anunciar que ho arreglarien, i durant la seva visita, els mitjans de comunicació van mostrar el Papa parlant en català cada dos per tres. Posaria la mà al foc que els moments que van sortir per la tele eren exactament les estones residuals que havien previst. Però els mitjans ho venien com si fos l'única llengua usada. Cola de crèduls...

I per tancar el tema país, algunes entitats aprofitaven l'ocasió per fer voleiar les estelades, fins l'expulsió dels cantaires que duien estelades ovolien cantar Els segadors. Res que sigui cap sorpresa. El què sorprèn és que hi hagi gent que se'n faci creus. Us recordo que el 2017 ens pegaven davant les càmeres sense cap mena de problema. Que potser s'han tornat demòcrates?

I per últim, hi ha el tema de tot el muntatge que s'ha fet al voltant d'aquesta visita. Mentre els polítics permeten el desnonament de famílies amb criatures a mans d'empreses de l'infern, sense cap mena de decència es gasten el què no està escrit en les festes a aquesta gent. Siguis creient o no,vergonya te n'hauria de fer. És que fins i tot no van pagar res per llogar l'estadi olímpic!! Un estat (E vaticà)i una institució (l'església) que té patrimoni i diners per donar i rebre. Clar... per millorar la vida dels ciutadans del país, no farem que aquesta gent pagui el que utilitzen, clar... més val que paguin els mateixos ciutadans a través dels impostos,multes i tota la pesa que existeix per extreure'ns fins l'últim cèntim. Propaganda arreu, banderoles, àpats, espectacles... la casa per la finestra. La cara i la creu de la mesquindat personificada.

MANUAL PER INFILTRAR-SE MALAMENT

Igual que va passar amb La catastròfica visita al zoo i Els pòstits del senyor Nohisoc (tot i que aquest últim per qüestions escoloars) m'ha caigut a les mans, recomanat per tercers, el Manual per infiltrar-se malament, un text d'en Març Llinàs que reflexiona de manera còmica sobre els recents casos de policies infiltrats. No parlem de les mosses a l'assemblea de mestres, sinó els ecspanyols ala xarxa independentista.

L'autor, guionista de l'Està passant, utilitza l'humor, absurd en alguns casos, per tal de fer mofa de com fer una infiltració d'aquest tipus de manera matossera. Ens fa veure els detalls que provoquen que se'ls pugui descobrir, però per altra banda, hem de tenir present que aquests polis ho van aconseguir durant força temps. Sí, se'ls va acabar identificant, però tampoc de seguida.

En el llibre, curt i de fàcil lectura, ens presenta alguns dels casos, tots documentats, i també va fent referències a altres infiltracions a Madrit o València. En totes elles, busca l'acudit fàcil per tal de posar en ridícul a la policia. Es nota en alguns moments, el seu ofici de guionista, ja que en moltes parts del text, ens ve al cap aquelles frases que serien pronunciades per un Queco o un Jair. Aconsegueix algun que altre somriure, però a la llarga encara fa mal adonar-se de com en són de pèrfids i malvats. Crec que justament ara, amb el cas de les mosses i els mestres, l'autor en podria fer un nou capítol o dos, ja que aquestes sí que no van ni acabar l'assemblea on s'havien infiltrat. Seran policies, però no tenen els anys de malícia i traició del policia ecspanyola, més experta en aquests afers.

Al final ens ha quedat això, una lectura d'entreteniment que ha amenitzat els dies previs al final de curs i la bogeria de feina per fer.

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mentre aquest dimarts els mestres i professorat de les escoles públiques tornaven a sortir al carrer, recordava els fets històrics viscuts a moltes escoles concertades aquest darrer mes. Per primera vegada hi ha hagut més o menys ressò en aquest sector de l'educació que representa el 30% de tot l'alumnat del país. El col·lectiu de docents s'ha caracteritzat sempre per ser un conjunt que es queixa molt però que a l'hora de tirar endavant protestes o vagues, s'ha quedat normalment en no res ( i a la concertada menys). El compromís amb els nens i nenes ha provocat en molts casos aquesta situació de no arribar a la vaga per no tenir sensació d'abandonar-los. Però aquest any s'ha dit prou. Les ràtios abusives en unes aules amb una diversitat molt bèstia, sense mans, sense recursos, ofegats pels papers iuna burocràcia que molesta i provoca que cada tres-quatre anys hi hagi algun canvi estúpid. I moltes més demanes que han provocat aquest seguit de protestes, molt extensiu a la pública, però sorprenentment seguidaa la concertada. 

En aquest cas, es van convocar tres jornades de protesta coincidint amb les generals educatives a Catalunya. A la primera, ja va ser graament sorprenent. la segona ja es preveia menys nombrosa, però el tancament de la porta als morros va tornar a donar ales el dia de la tercera jornada, el passat divendres 5 de juny. Vam tornar a ser més, i cal sumar els docents que també feien vaga però no estaven a la manifestació. Però és cert que quan s'acabà la concentració i van aparèixer els companys de la pública... enveja de la bona. N'eren tants... Per una banda, lògic perquè són més del doble que nosaltres; per una altra, després d'haver rebutjat la proposta dels incompetents comandats per la Niubó, no es podien quedar a casa. Però sí, envegeta de veure la riuada de samarretes grogues anat cap al Parlament.

Nosaltres podem estar contents perquè mai havíem sigut tants, però estem lluny de la normalitat. Escoles que amenacen els seus mestres o senzillament els fan agafar pori per tant es queden a 'l'escola. I després tenim és clar, els esquirols. Si per una banda els grocs em feien enveja, també sentia una mica de ràbia per tots els companys no presents. Les demandes, si s'aconseguissin, serien també per ells, per tots aquells docents que es queden a l'escola fent veure que no passa res; o per aquells que diuen que "no em puc permetre perdre 100 euros". Ostres... És que a mi em va tant bé... Em surten els diners per les orelles. Després aquests que van tan necesstats, s'n van el cap de setmana a Roma. Com deia, els beneficis que es demanen també seran per ells, a costa dels meus diners. Doncs ja està dit. Esquirols.

I ara en quin punt estem? Doncs el de sempre, sense haver aconseguit rs. Els de la pública els han donat unes molles que encara que no les acceptin les tindran, mentre nosaltres seguirem treballant més per menys. Sitan privilegiats som els de la concertada, com és que no venen? Però va, no ens enfadem perquè després soc el primer en dir que hem d'anar més units i eliminar aquestes barreres que ens posen polítics i sindicats per tenir-nos enfrontats i ells poder marxar de vacances. Ara acabem el curs, i a veure què passa al següent.

PUBERTAT

Per motius lògics, fa temps que soc conscient de l'existència d'una sèrie anomenada Pubertat de la Leticia Dolera. Degut a l'aparició a la sèrie de gent de la colla, professionals i novells, sabia del seu rodatge, preparació, estrena en plataforma de pagament... fins que finalment, s'ha emès en obert per TV3. Abans de veure-la, ja removia per dins. Es tracta d'una cas d'abús sexuals entre menors... dins d'una colla castellera. S'ajunten doncs, dues de les meves passions, l'educació i els castells. Com es tractaria el tema, seria respectuosa, farà patir... moltes preguntes anaven rondant fins que vaig començar amb el primer dels sis episodis.

La trama és la que comentava. Es denuncia un cas d'abús sexual, però el què realment va passar, està extremadament diluït. No és l'objectiu fer morbo de la situació en concret. I trobo que fan bé, Tot i que com a persones humanes, ens agrada que ens expliquin clarament les coses, en aquest cas, tampoc és del tot necessari. Se sap que va passar alguna cosa, i ja està. A partir d'aquí, les reaccions dels propis nanos, dels amics, de la colla castellera, però sobretot de les famílies. La reacció de la família del principal nen acusat em recordava a la del pare d'Adolescence, salvant les distàncies. A part del delicte, en aquella sèrie, els pares ho accepten i lluiten contra el món per la vergonya causada pel fill. A la sèrie catalana, els costa més acceptar-ho.

Hi ha moments a la sèrie que a la vida real no serien exactament així (esperem), però s'entén que també cal fer la part d'espectacle per tal de que els espectadors vagin vivint la història a mesura que es va explicant. A part de la trama principal, i amb l'excusa de la trama principal, hi ha altres temes que es tracten: el masclisme, la tradició familiar, les xarxes, la immigració, el suborn o tràfec d'influències, l'amistat, el porno, l'alcohol, les drogues... gairebé no queda res fora del joc.

Una de les coses que preocupa més és l'accés a la pornografia salvatge que tenen els nens i nenes en edats molt petites. L'accés que tenen a internet a través dels dispositius que les famílies el posem a les mans és bestial. I tot passa sense que ens adonem. I encara que hi hagi tants senyals d'alerta, els pares i mares actuals seguiran donant mòbils als 10, 11 o 12 anys. Per què quin pare o mare vol ser acusat d'antiquat? Però mentre passi això, estem perduts. Fa por pensar tot el què passa i el què pot passar, però també com podem caure en la culpabilitat exprés quan de vegades potser no està passant res. La frontera és tan fina, que és lògic que ara s'hagi d'anar amb peus de plom. Quan ens trobem amb un cas com aquest, o qualsevol altre que sigui real, és poc apropiat parlar de com es pot girar aquest tema en contra. Però també caldria parlar-ne. Tots els extrem són dolents, ja se sap.

Les interpretacions, correctes. Compleixen amb el què toca però es nota manca de carrera en la majoria de joves. Només la Carla Quílez destaca com a jove enfadada amb el món, però amb els seus motius. Però el "però" més gran el podríem trobar en el final. L'han volgut ensucrar massa pel meu gust. Una cosa és el perdó, i una altra ben diferent és fer com si no hagués passat res (en el cas dels adults), perquè la noia protagonista, en la seva última frase, ja ho diu: "No sé si podrem tornar a ser amics". Ja et contesto jo: No, no ho podeu ser.

ON ÉS LA BANDERA?

Durant la celebració de la Champions aconseguida per l'equip femení de futbol del Barça, es va produir un fet que no és ni molt menys simbòlic o coincidència. En un moment d'eufòria i càntics conjunts, una estelada va aconseguir arribar a l'escenari. La Kika (qui, si no?) la va agafar i la va estar onejant una bona estona fins al final de la cançó. Això se sap perquè aquest fet es veu en imatges generals i llunyanes, tan llunyanes que no es pot discernir quina jugadora és la que la té a les mans. Cap imatge clara. Cap comentari a la premsa escrita. 

No, no és un fet oblidat sense voler. És un acte d'intent de manipulació i esborrada de la retina premeditada. És cert que la realització que feien les càmeres de TV3 és del pitjor que s'ha vist mai. Canvis sobtats d'enfocament, gairebé tot des de lluny, no s'enfocaven a les jugadores quan parlaven, tota l'estona veient les mateixes cares del públic... i les comentaristes, en la línia del què són les retransmissions, un zero a l'esquerra. Quan alguna jugadora feia un càntic amb el nom d'una altra, es preguntaven si improvisaven. Qualsevol periodista que segueix de veritat el Barça femení i no per compliment de la paritat, sap que aquestes cançons es canten a cada partit al Johan des de la grada d'animació.

Però tornem a la bandera. EM pregunto dues coses. La primera, mai hi ha hagut cap problema en ensenyar les estelades que han onejat jugadors mascles (Iñigo l'any passat, Lewandowski aquest any); fins i tot s'ha trobat "simpàtic" (ai senyor). En canvi, a les jugadores no se les pot mostrar. I segona cosa, tampoc hi havia cap problema per ensenyar com les jugadores anaven bevent cervesa davant de tothom, petits i grans. Aquesta imatge és molt criticable, però és que fins i tot es van recrear amb la Kika bevent a morro d'una ampolla. És a dir, l'exhibició i propaganda del consum d'alcohol davant d'infants sí és pot ensenyar, però una estelada, no.

Perdoneu-me, però és evident que hi ha una intencionalitat política, malèfica, d'odi a Catalunya i amor als diners al darrere de tot plegat. Així que, seguim sent l'última merda, els catalans no mereixem existir i més val que deixem córrer les nostres descabellades idees de defesa de la llengua, perquè Ecspanya i els seus subordinats traïdors botiflers no pararan fins a eliminar-nos. I tot, mentre seguim aplaudint. No ens estranyi que després, es cridés a una jugadora CATALANA: "Quédate, quédate", enlloc de "queda't, queda't". Han tornat a guanyar i som nosaltres qui ens fem els gols en pròpia porteria.

OSLO

Qui m'hauria dit que m'escaparia tres dies fins a Noruega per gaudir d'un partit de futbol. Però així ha estat, i he afegit un país nòrdic a la llista d'indrets visitats fora de Catalunya. No és una llista llarga, però pel què a mi m'importa, està prou be, no em queixo.

I què tinc de dir d'Oslo, que és la capital i on vaig estar aquests tres dies, que en el fons eren dos, i a l'hora de la veritat, es van reduir a una tarda i dos matins. Doncs bé, en general bé. Coses generals que sobten n'hi ha unes quantes. Per exemple, el perfil dels habitants (no arriben al milió, no hi ha molta gent, i es nota als carrers i al trànsit! Molts pocs cotxes!); el transport públic, de pagament però amb les portes sempre obertes (no dubto que tothom tingues bitllet, són gent seriosa, però clar, entrar directes al vagó de metro, xoca; aquí es colaria tothom, som més maleducats); meitat típicament noruecs (rossos, etc) i meitat immigració, com bé queda reflectit en els llibres de la Camila Lackberg. Sobre aquest punt, també hi ha una diferència respecte Catalunya. Allà, per molt sirians, afganesos, hindús o el què sigui d'on vinguin, tots parlen noruec. La llengua és el seu nexe d'unió i fa que la integració sigui gairebé rodona. Aquí, això no passa. El català no és un requisit per res, com a colònia subordinada que som, i això fa que la gent que ve de fora i els seus fills, segueixin manifestant-se en castellà, cosa que divideix la societat. Ep, que no és culpa seva, som nosaltres i els nostres governants qui hauria de capgirar això. Però clar, ai... parlar català... provincians...

Més coses.... es vestits tradicionals. Quanta gent el porta! Es veu que és el vestit de les festes, i no es veu com una disfressa, sinó com elegància i respecte. També vaig veure força soldats pel carrer de tant en tant, això sí, en edat de fer la mili. I així com últimes curiositats, el canvi climàtic també ha arribat al nord (quina calor...) i que hi ha estàtues per tot arreu, i força cridaneres.

Parlant d'estàtues, la primera visita va ser al Parc de Vigeland, grandiós, tranquil, i amb unes estàtues de persones humanes representant les etapes de la vida... diguem-ne que algunes... provocadores i polèmiques. L'òpera, al port, amb un terrat visitable i que t'ofereix bones vistes; el Museu Nacional on trobem grans obres (fins i tot El crit de Munch) i altres modernes delirants, com una simple cadira enganxada a una paret; la fortalesa, que només es veu bé des del mar, lletja, lletja, però increïblement bonica per dins; les muntanyes noruegues, amb el trampolí de salts de Holmenkollen; i el Museu Fram on hi ha la informació i la rèplica del Fram, un vaixell que utilitzà Admundsen en les seves exploracions a l'Àrtic i l'Antàrtic.

Van quedar coses per veure i visitar, però no em puc queixar gens de com vaig aprofitar el temps, tot i que anava amb el coet al cul tota l'estona. La veritat és que si no fa aquell fred que m'imaginava, encara podria fer-hi més visites (veure els fiords naturals del nord, les aurores boreals...) Deixem-ho per una altra ocasió...

BONA GENT

El mateix any en què publico una entrada sobre el programa de televisió, El foraster, d'en Quim Masferrer és l'any en què arribo a anar al teatre veure el seu espectacle, Bona gent. No és novetat dir que el programa em fa gràcia. No desmesurada, però és cert que té moments graciosos i que un dilluns a la nit, van bé per donar energia a la setmana.

D'aquí al teatre no hi ha massa distància. L'espectacle Bona gent, que dona el nom a una de les frases mítiques del programa, consisteix en baixar a la platea i parlar amb el públic. Quina poca-soltada que sembla, no? Però és que aquestes converses donen tant joc, tant de suc, i tantes situacions plenes de vida i emoció... La gent comença a parlar, i en Quim, va posant de la seva part, fent comentaris, estirant el fil, i així donar una conversa on poques vegades et quedes igual. gairebé sempre hi ha alguna història al darrera. Evidentment, l'experiència que té en aquest format i la seva personalitat són factors essencials per donar el ritme i l'interès necessaris. Però també és digne d'elogi aquesta capacitat que té, mostrar-la tant sovint com ho fa.

En el nostre cas, els primers que enganxa són dos amics de la feina, que "només" són amics; una altra parella que ja havia entrevistat feia dos anys i que en aquell moment eren infidels i ara s'anaven a casar; una altra que vivia a Suïssa i mirava el foraster per sentir-se a prop; una parella de mestres (quina ovació se'ls va fer per dignifica la seva feina i les seves protestes), on ella està esperant que ell es vulgui casar; un monitor d'esplai que ara és advocat del BBVA; un home que venia sol i que tenia el fill al Vietnam; i tantes i tantes històries més. Ell les va cosint, les va lligant fins que surt el què surt. Realment, qualsevol persona té una vida al darrere que sense ser interessant, pot despertar interès.

M'ho vaig passar molt bé. Riure, emocionar-se, alguna llagrimeta, evasió pura i dura ara que venen corbes per ser fina de curs. Ho sento per qui no li agrada, però si en tinc ocasió, no descarto tornar a veure l'espectacle, sempre nou i diferent.

EL MUSICAL MÉS GRAN

Fa trenta anys, quatre joves amants de la música i els musicals van ajuntar-se per crear una companyia modesta i un espectacle sense pretensions on cantaven en català algunes de les cançons més icòniques d'en Lloyd Webber i en Schonberg. Eren en Daniel Anglès, la Pili Capellades, en Manu Guix i la Susanna Domènech. L'experiment va sortir bé, i van representar amb molta altra gent que ara sonen molt (Clara segura, Àngel Llàcer...),El somni de Mozart. I el 1999 van repetir l'espectacle inicial amb canvis de cantants i més repartiment. A partir d'aquí, tothom va seguir el seu camí pel món de l'espectacle, fent-se un nom propi que arriba fins avui, però mai han deixat de reajuntar-se per crear nous espectacles (Merrily we roll along, Jugant a Rodgers...)

Vaig tenir la mala sort de no coordinar la meva època vital amb la seva carrera, però vaig poder assistir a l'espectacle "Un cop més... una mica de música", un xou amb cançons de musicals que em va donar a a conèixer molts èxits que llavors encara no coneixia. Tenia la gràcia que els espectadors votàvem per decidir quines cançons escoltaríem a la segona part. Divertit. Aquesta obra, juntament amb el Memory de l'Àngels Gonyalons van ser la llavor pel meu interès i fanatisme pels musicals. 

En Daniel Anglès i la Pili Capellades s'han ajuntat de nou amb en Sergi Cuenca (pianista) per recordar que d'aquella bogeria ja fa 30 anys, i han programat unes setmanes amb un espectacle diferent, però que beu de l'essència dels seus inicis. Tu, jo... i vosaltres... i les cançons ens ofereix una hora i mitja de cançons de musicals com al 1996, traient-ne algunes i afegint-se de noves. És un espectacle de format reduït però les seves veus omplen i ressonen com mai, amb una força que vol sortir d'aquelles quatre parets per arribar a les orelles de tota la ciutat. Només dues veus, però quina emoció que transmeten, mar de déu...

Comencen amb un pupurri de Les Miserables, jugada segura, i a partir d'aquí, alternen les més noves (Martin Guerre) amb les més clàssiques (Evita, El fantasma de l'òpera...) Tot, només veus i piano (excepte una amb guitarra i una amb acordió). Em seria difícil escollir-ne una. L'emoció del començament, No ploris per mi Argentina, La reina de la nit, el detall amb la injustament oblidada Joseph... És cert que al final, és un retrobament d'amics, com ho demostra que la cançó del bis, sigui una versió de l'Amics per sempre, que es canten entre ells. Aquí sí que h de di que hauria preferit alguna cançó més èpica. Però no passa res, al final, 90minuts de gaudi per les orelles, i el desig de que tan de bo fessin espectacles més sovint.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

MALTRACTADOR ANALFABET

Com qui no vol la cosa, arriba una nova diada de Sant Jordi. Un cop més, els carrers del país s'han omplert dels colors vermell i groc de les senyeres a conjunt amb el vermell de les roses. Milers i milers de persones abocades al carrer passejant pel simple gust de passejar i/o comprant llibres. És, sense cap mena de dubte un dels dies més bonics de l'any, si no el millor. Sempre hi ha el gran dilema de si ha de ser o no festiu. No sé, però personalment, jo el deixaria com està per assegurar-nos que no es perd. Tal com som, si fos festiu, els primers anys potser no, però a la llarga, la gent marxaria de cap de setmana i es perdria la tradició. No negaré però, que jubilat, el gaudiré el triple, perquè podré passar-me el dia al carrer.

Però el què em porta a escriure aquesta entrada no és tant la Diada, sinó un cop més els merdes espanyols atacant la nostra llengua, cultura, tradició. I és clar, la típica deixadesa i conformisme català. Fa poc més d'una setmana, un escriptor ecspanyol, que a sobre, té els collons d'haver nascut a Catalunya, va deixar anar unes declaracions incendiàries: "Fuera Sant Jordi", "Es el día del libro", "Sant Jordi era un maltratador de animales analfabeto", i delicadeses semblants.

Clar, per mi, un tio teòricament català, que només s'expressi i escrigui en castellà, ja és tota una declaració d'intencions del què és un fatxa de merda. A partir d'aquí, també teòricament, es considera una persona amb cultura, per tant, que faci aquestes declaracions només poden voler dir dues coses: o bé està malalt, i per tant, ja no sap el què es diu (cosa que hauríem de descartar si segueix escrivint i publicant llibres); o bé és un imbècil provocador de merda. Ara és quan apareixen tots els bonistes puristes amb el lliri a la mà dient que és un escriptor molt bo, que per unes declaracions no es pot insultar a algú com ell, blablabla... ah, i ell ens pot insultar a nosaltres, els catalans i catalanes? Com sempre, els ecspanyols poden fer amb nosaltres el què volen, però no fos cas que ens tornéssim... És que em fot una ràbia aquest vassallatge...

Diuen que el què pretenia era fer-se notar per vendre el seu nou llibre. Em pregunto si li cal, si tan important i bo és com a escriptor. No crec, no? Ara, li ha sortit rodona, la cosa. Com no podia ser d'altra manera, tots els botiflers i els ecspanyols, han anat corrent a comprar-li el llibre, sent el més venut en castellà. Jugada mestra. I tot mentre nosaltres, seguim deixant que se'ns pixin a la boca. Em pregunto per què totes les organitzacions que hi ha en defensa del país no convocaven a les paradetes on signava llibres a fer acte de presència. Ah, no... què agressiu... Depriment, molt depriment.

Per cert, i tornant a l'infumable personatge. Parla de Sant Jordi com un "maltratador de animales", i ho diu un defensor de la tauromàquia. És que, tela, tela... Quin odi per Catalunya... i encara no l'he de criticar? au va!

THE WIND THAT SHAKES THE BARLEY

Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).

Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.

Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.

Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.

Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.

BIRD BOX BARCELONA

Quan vaig veure Bird box i en faig fer l'entrada, ja em feia ressò d'aquest spin-off centrat a Barcelona. No tenia un interès especial en veure-la, i ja deia allà, que d'entrada no em corria capo pressa. Al final, però, ha caigut. Evidentment el què més m'ha cridat l'atenció ha estat veure els escenaris de la nostra ciutat absolutament arrasats. Fins i tot surt la Plaça de la Vila, on el campanar representa l'entrada d'un refugi pels supervivents. Bé, diguem la veritat. No ha estat el què més m'ha cridat l'atenció. ha estat l'únic que m'ha cridat l'atenció. Després de veure-la i quedar-me absolutament pla, em pregunto com dimonis s'ha pogut fer una seqüela de la peli original sense cap mena de supervisió de gent que en sàpiga, de fer blockbusters. Ep, que al país hi ha gent molt bona en efectes especials, maquillatge, etc. però sembla que no han treballat en aquesta pel·lícula. No aporta absolutament res de res, i en moltes estones, es veu molt "cutre". A més, representa que passa a Barcelona, i la gran majoria de personatges, no són catalans, però és que tampoc espanyols! Gairebé tots parlen en castellà de Llatinoamèrica, a més de les dues noies, una anglesa i una altra alemanya. Ja ho dic, un absolut despropòsit.

Doncs llavors, com és que hi dedico una entrada? Doncs bàsicament perquè aquests dies, al portal del diari ARA han publicat la llista de les 25 millors pel·lícules catalanes del segle XXI. No és que n'hagi vist moltes, la veritat. M'hauria agradat veure'n més, i en tinc alguna pendent, com Frontera. Però ostres.. és que la llista, té tela! Els experts en cinema que l'han elaborat ens demostren que el seu paladar és totalment absurd, allunyat de l'espectador que busca evadir-se al cinema i gaudir d'una bona pel·lícula i no pas d'una llauna... Són una colla d'snobs. Es deuen pensar que si posen aquest tipus de pelis en aquesta llista, la gent de cervell normal pensarà: "ala... quina gent més sàvia i culta... Que plaers que som els ciutadans comuns..." Sembla mentida que hi hagi crítics que encara vagin amb aquests aires de superioritat cultural.

Amb això no vull dir que les pelis de la llista siguin dolentes. Però obviar tantes i tantes que s'han fet que aporten alguna cosa més que roncs i sensacions d'incomprensió. Per una banda, sort que no en fem massa cas, i per l'altra, sembla mentida que mentre ens anem convertint en una indústria de cinema normalitzada, aquesta gent insisteix en fer creure que som una raça intel·ligent superior.