MATAGALLS

El Matagalls és possiblement el cim més famós del Montseny. No és el més alt (1.697 metres) per poquet. El Turó de l'Home (1.712) i Les Agudes (1.706) el superen. Però aquesta poca distància d'alçada i el fet que a la més alta s'hi arriba en cotxe, fan del Matagalls és més emblemàtic de tots i per conseqüent el més escollit a l'hora de fer una excursió.

No tinc proves evidents, però sé que quan era nen, hi vaig pujar una i segurament dues vegades, però des de que tinc consciència d'allò que faig, no hi havia tornat mai, i la veritat, per mi era un deute pendent que arrossegava des de fa molt temps. És també un d'aquells misteris que m'acompanyen. Amb la d'excursions fetes, com és que no havia tornat mai al Matagalls? Però avui no toca filosofar sobre el tema (ni avui ni cap altre dia). Finalment, hi he tornat.

He aprofitat aquests dies de "vacances" per poder fer una mica d'excursió, que com sempre me les desitjo molt felices per tal de mantenir certa constància, una constància que poques vegades compleixo. Però sí, si al febrer vaig fer un dels trams de l'objectiu Montserrat per tornar a experimentar el contacte amb el terra natural, aquest mes de març, encara que hagi estat l'últim dia, he fet alguna cosa més.

Moltes ganes de matinar, no tenia, així que quan he arribat a l'aparcament ja he vist que anava malament. Estava tot ben ple. Però què hi farem... després ja he vist que no era pas l'únic en començar a caminar tard (les 11h), i fins i tot quan baixava a la una, encara em creuava amb gent que pujava. Només començar a caminar entre arbres, tota la mandra que tenia quan em despertava i m'activava, van desaparèixer de cop. Sí, quan em desperto de vacances per anar a caminar, sempre em ve la pregunta "Què fas? Queda't al llit!", i anant cap a allà, me l'anava repetint. En el moment en què les cames comencen a caminar per allà, els dubtes s'esvaeixen. Ara, és una il·lusió, perquè just de seguida comença el primer tram de pujada, que de llarg, és el més dur. La inclinació del terreny se'n riu de la que poso a la cinta de córrer/caminar del gimnàs. Jolines, com puja! Per sort, al moment que s'anivellava, descobria que les meves cames estaven bé i responien perfectament, i que només era un problema d'esforç puntual durant una bona estona seguida i la seva relació amb la respiració.

De mica en mica, vaig pujant, i la previsió de bon temps es veu tapada per la boira. A 'esquerra, bona visibilitat i cel blau, a la dreta, la boira impedia veure absolutament res. Una boira que sovint t'envoltava per tot arreu. De fet, quan baixava, era com si anés per un lloc diferent, ja que al pujar, no es veia res d'aquell entorn. Boira apart, la pujada dura una hora i mitja. Ni pujo sol, ni estic sol a dalt. De fet, semblen les Rambles, de tanta gent que hi ha, i és difícil fer fots sense que hi aparegui ningú. Les vistes es veuen poc per culpa de la boira, i m'hauria agradat albirar Montserrat per fer-me la idea de la travessa clàssica que no arribaré a fer mai.

Després de gairebé mitja hora descansant i respirant, la baixada fins l'aparcament es fa en una hora justa, convertint l'excursió al Matagalls en una activitat de tres hores en total. Cim superat, i ara per fi puc dir sense dubtes que he pujat al Matagalls. Per fi, en tinc proves a part de record llunyà de fa quasi cinquanta anys.