MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

HABEMUS PAPAM

Qui sap si al final veurem acabada abans la Sagrada Família que la línia 10 del metro... estan fent un sprint important. El fet que aquest 2026 faci 100 anys de la seva mort ha provocat una acceleració per poder celebrar aquesta efemèride amb evidències tangibles de que això va pel bon camí. I per aquest motiu, ho han lligat tot amb que vingués l'actual Papa de Roma, el ianqui Lleó XIV, per beneir la torre més alta del Temple, que converteix en l'edifici religiós més alt del món.

Així, aquest "bon home" va ser convidat a Barcelona i això com era de suposar, ha tingut algunes repercussions. La primera, com sempre, l'enveja dels nostres opressors. Ecspanya no podia permetre de cap de les maneres que el Papa vingués a Catalunya per la Sagrada Família, pel mil·lenari de Montserrat i posés de nou Catalunya al món. Així que, si venia, havia de ser a Ecspanya. Abans de Barcelona, va anar a Madrit, i després, a les Canàries (per dissimular el seu odi ranci a tot el que sona a català). No poden suportar-nos.

Un cop convertit el viatge a Catalunya en un spanish tour, per deixar clar al món que Barcelona és una parada dins aquest tour, tocava el tema de la llengua. Es va filtrar que el català seria secudari en la seva visita. automàticament, tothom queixant-se, dient que quina manca de respecte, blablabla... De seguida van anunciar que ho arreglarien, i durant la seva visita, els mitjans de comunicació van mostrar el Papa parlant en català cada dos per tres. Posaria la mà al foc que els moments que van sortir per la tele eren exactament les estones residuals que havien previst. Però els mitjans ho venien com si fos l'única llengua usada. Cola de crèduls...

I per tancar el tema país, algunes entitats aprofitaven l'ocasió per fer voleiar les estelades, fins l'expulsió dels cantaires que duien estelades ovolien cantar Els segadors. Res que sigui cap sorpresa. El què sorprèn és que hi hagi gent que se'n faci creus. Us recordo que el 2017 ens pegaven davant les càmeres sense cap mena de problema. Que potser s'han tornat demòcrates?

I per últim, hi ha el tema de tot el muntatge que s'ha fet al voltant d'aquesta visita. Mentre els polítics permeten el desnonament de famílies amb criatures a mans d'empreses de l'infern, sense cap mena de decència es gasten el què no està escrit en les festes a aquesta gent. Siguis creient o no,vergonya te n'hauria de fer. És que fins i tot no van pagar res per llogar l'estadi olímpic!! Un estat (E vaticà)i una institució (l'església) que té patrimoni i diners per donar i rebre. Clar... per millorar la vida dels ciutadans del país, no farem que aquesta gent pagui el que utilitzen, clar... més val que paguin els mateixos ciutadans a través dels impostos,multes i tota la pesa que existeix per extreure'ns fins l'últim cèntim. Propaganda arreu, banderoles, àpats, espectacles... la casa per la finestra. La cara i la creu de la mesquindat personificada.

AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.

MANUAL PER INFILTRAR-SE MALAMENT

Igual que va passar amb La catastròfica visita al zoo i Els pòstits del senyor Nohisoc (tot i que aquest últim per qüestions escoloars) m'ha caigut a les mans, recomanat per tercers, el Manual per infiltrar-se malament, un text d'en Març Llinàs que reflexiona de manera còmica sobre els recents casos de policies infiltrats. No parlem de les mosses a l'assemblea de mestres, sinó els ecspanyols ala xarxa independentista.

L'autor, guionista de l'Està passant, utilitza l'humor, absurd en alguns casos, per tal de fer mofa de com fer una infiltració d'aquest tipus de manera matossera. Ens fa veure els detalls que provoquen que se'ls pugui descobrir, però per altra banda, hem de tenir present que aquests polis ho van aconseguir durant força temps. Sí, se'ls va acabar identificant, però tampoc de seguida.

En el llibre, curt i de fàcil lectura, ens presenta alguns dels casos, tots documentats, i també va fent referències a altres infiltracions a Madrit o València. En totes elles, busca l'acudit fàcil per tal de posar en ridícul a la policia. Es nota en alguns moments, el seu ofici de guionista, ja que en moltes parts del text, ens ve al cap aquelles frases que serien pronunciades per un Queco o un Jair. Aconsegueix algun que altre somriure, però a la llarga encara fa mal adonar-se de com en són de pèrfids i malvats. Crec que justament ara, amb el cas de les mosses i els mestres, l'autor en podria fer un nou capítol o dos, ja que aquestes sí que no van ni acabar l'assemblea on s'havien infiltrat. Seran policies, però no tenen els anys de malícia i traició del policia ecspanyola, més experta en aquests afers.

Al final ens ha quedat això, una lectura d'entreteniment que ha amenitzat els dies previs al final de curs i la bogeria de feina per fer.

EL FIRMAMENT

Qui m'hauria dit a principi de curs que al juny estaria anant a la sala petita del TNC a veure una obra de teatre on apareix una alumna de la classe? Doncs així ha estat. He de reconèixer que si no hagués estat per això, molt possiblement, no hi hauria anat. Totique m'encanta fer teatre amb els nens i nenes, no soc un espectador assidu,soc més de cinema. Potser el preu hi té a veure, però és així, amb el teatre soc molt més selectiu, tot iq uea quest 2026 està sent prolífic amb el tema.

El firmament és una adaptació d'un text anglès que se situa a l'any 1759 i on dotze dones han de decidir la sort d'una condemnada a mort que es vol salvar dient que està embarassada. Les dones han de decidir si diu la veritat o no. És un drama contundent, amb alguns diàlegs de comèdia. Però és sobretot, una obra coral. La directora,Gara Roda, ha fet una selecció impecable de les dones que porten el pes de les dues hores i  45 minuts d'espectacle; sí, potser amb mitja hora menys ja ho tindríem,però així són les coses. Té alguna escena una mica psicodèlica, però en general està ben teixida i difícilment et deixa indiferent.

L'adaptació ha de situar la trama a Catalunya, en un poble del segle XVIII, on la vida era dura i les dones només comptaven per fer d'esposes i mares. L'empoderament que reben en aquesta situació en què han de decidi la sort d'una altra dona és crucial, tot i que a Catalunya això no es feia, mentre que a Anglaterra, sí. Curiós que ho enmarquen amb la visita del cometa Halley, i en són coneixedores. No sé si a la realitat, això s'hauria sabut.

Totes les actrius fan un bon paper, i les principals, un paperàs. S'ha de destacar que la Sílvia Abril hi apareix per primer cop en un paper dramàtic, i tot i que és normal que desperti dubtes la seva intervenció, ens fa callar la boca i ens ofereix una interpretació professional i excel·lent. Les altres actrius també estan perfectes, i crec que justament amb la força de la història, són el punt més fort de l'obra. Té moments molt durs, tan en gestos com en paraules, i és tot un especatcleveure en un mateix escenari com passen diverses coses depenent d'on miris.

Vaig sortir força satisfet en línies generals, tot i que he de reconèixer que m'hauria agradat gaudi de més protagonisme de la nena. Però amb les "tables " que té, crec que ben aviat la podrem veure en altres espectacles.

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mentre aquest dimarts els mestres i professorat de les escoles públiques tornaven a sortir al carrer, recordava els fets històrics viscuts a moltes escoles concertades aquest darrer mes. Per primera vegada hi ha hagut més o menys ressò en aquest sector de l'educació que representa el 30% de tot l'alumnat del país. El col·lectiu de docents s'ha caracteritzat sempre per ser un conjunt que es queixa molt però que a l'hora de tirar endavant protestes o vagues, s'ha quedat normalment en no res ( i a la concertada menys). El compromís amb els nens i nenes ha provocat en molts casos aquesta situació de no arribar a la vaga per no tenir sensació d'abandonar-los. Però aquest any s'ha dit prou. Les ràtios abusives en unes aules amb una diversitat molt bèstia, sense mans, sense recursos, ofegats pels papers iuna burocràcia que molesta i provoca que cada tres-quatre anys hi hagi algun canvi estúpid. I moltes més demanes que han provocat aquest seguit de protestes, molt extensiu a la pública, però sorprenentment seguidaa la concertada. 

En aquest cas, es van convocar tres jornades de protesta coincidint amb les generals educatives a Catalunya. A la primera, ja va ser graament sorprenent. la segona ja es preveia menys nombrosa, però el tancament de la porta als morros va tornar a donar ales el dia de la tercera jornada, el passat divendres 5 de juny. Vam tornar a ser més, i cal sumar els docents que també feien vaga però no estaven a la manifestació. Però és cert que quan s'acabà la concentració i van aparèixer els companys de la pública... enveja de la bona. N'eren tants... Per una banda, lògic perquè són més del doble que nosaltres; per una altra, després d'haver rebutjat la proposta dels incompetents comandats per la Niubó, no es podien quedar a casa. Però sí, envegeta de veure la riuada de samarretes grogues anat cap al Parlament.

Nosaltres podem estar contents perquè mai havíem sigut tants, però estem lluny de la normalitat. Escoles que amenacen els seus mestres o senzillament els fan agafar pori per tant es queden a 'l'escola. I després tenim és clar, els esquirols. Si per una banda els grocs em feien enveja, també sentia una mica de ràbia per tots els companys no presents. Les demandes, si s'aconseguissin, serien també per ells, per tots aquells docents que es queden a l'escola fent veure que no passa res; o per aquells que diuen que "no em puc permetre perdre 100 euros". Ostres... És que a mi em va tant bé... Em surten els diners per les orelles. Després aquests que van tan necesstats, s'n van el cap de setmana a Roma. Com deia, els beneficis que es demanen també seran per ells, a costa dels meus diners. Doncs ja està dit. Esquirols.

I ara en quin punt estem? Doncs el de sempre, sense haver aconseguit rs. Els de la pública els han donat unes molles que encara que no les acceptin les tindran, mentre nosaltres seguirem treballant més per menys. Sitan privilegiats som els de la concertada, com és que no venen? Però va, no ens enfadem perquè després soc el primer en dir que hem d'anar més units i eliminar aquestes barreres que ens posen polítics i sindicats per tenir-nos enfrontats i ells poder marxar de vacances. Ara acabem el curs, i a veure què passa al següent.

THE MANDALORIAN I GROGU

Encarant la recta final de curs i per tal d'esbargir-me una estona de tants mals de cap, decideixo anar a veure la pel·lícula que han fet de l'exitosa sèrie The mandalorian. Ja feina unes setmanes que es projectava i començava a reduir-se les hores d'exhibició, així que tampoc volia perdre temps.

La peli enllaça amb el final de la tercera temporada, quan el mandalorià i el seu aprenent, en Grogu, treballen per la Nova República mirant d'atrapar els últims vestigis de l'imperi. Per torbar-ne un, fan un pacte amb dos hutts, i ja se sap que no són els éssers més fiables de la galàxia. Amb aquesta excusa, acció per aquí, acció per allà i somriures trobats per les expressions del mini-Yoda.

L'objectiu, que era desconnectar, es va assolir sense problemes, tot i que només sortir de la sala, els pensament van de nou cap als problemes. Malauradament, s'hi afegia la sensació que tot i la desconnexió amb la realitat, el què no havia connectat era la pel·lícula. Una cosa és que es facin pelis divertiment per passar l'estona, però hi ha algunes, que teòricament estan cridades a ser alguna cosa més. La saga d'Star Wars, dona i ha donat per molt, però fins i tot la peli que van fer sobre els origens d'en Han Solo, tenia més emoció que aquesta última. No aporta res de res. No et dona massa emocions ni moments destacats o interessants. És molt planera: comença, va fent, i s'acaba. Res no canvia, res no aporta a l'univers de la saga d'en George Lucas. Sí, podríem dir que ha estat una decepció.

Fa gràcia perquè fa dos dies veia un story on en un programa de ràdio li retreien a un crític de cinema que són uns snobs, que valoren pelis que fan dormir i menyspreen els blockbusters. I surt l'exemple d'aquesta peli. El crític diu que és una merda, tal qual. Un altre diu que evidentment que no és cap meravella, però que és per passar l'estona i això ho aconsegueix. Cert, però és que esperes molt més, i sobretot tenint en compte que la sèrie és la millor de totes les que han fet. 

Posat a dir coses que no agraden, tenim que moltes o gairebé totes les escenes d'acció són del mandalorià sol carregant-se a 20, 30 o 50 enemics. Per mi, tot molt repetitiu i exagerat. Que vaig estar distret? Sí, però no tinc cap dubte que no la veurem en el rànquing de l'any, i ni s'hi acostarà. Una llàstima. Per sort, hi vaig anar en plena "festa del cinema" i l'entrada valia 3'50 euros. Almenys no m'ha sortit cara la broma.

CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.

PUBERTAT

Per motius lògics, fa temps que soc conscient de l'existència d'una sèrie anomenada Pubertat de la Leticia Dolera. Degut a l'aparició a la sèrie de gent de la colla, professionals i novells, sabia del seu rodatge, preparació, estrena en plataforma de pagament... fins que finalment, s'ha emès en obert per TV3. Abans de veure-la, ja removia per dins. Es tracta d'una cas d'abús sexuals entre menors... dins d'una colla castellera. S'ajunten doncs, dues de les meves passions, l'educació i els castells. Com es tractaria el tema, seria respectuosa, farà patir... moltes preguntes anaven rondant fins que vaig començar amb el primer dels sis episodis.

La trama és la que comentava. Es denuncia un cas d'abús sexual, però el què realment va passar, està extremadament diluït. No és l'objectiu fer morbo de la situació en concret. I trobo que fan bé, Tot i que com a persones humanes, ens agrada que ens expliquin clarament les coses, en aquest cas, tampoc és del tot necessari. Se sap que va passar alguna cosa, i ja està. A partir d'aquí, les reaccions dels propis nanos, dels amics, de la colla castellera, però sobretot de les famílies. La reacció de la família del principal nen acusat em recordava a la del pare d'Adolescence, salvant les distàncies. A part del delicte, en aquella sèrie, els pares ho accepten i lluiten contra el món per la vergonya causada pel fill. A la sèrie catalana, els costa més acceptar-ho.

Hi ha moments a la sèrie que a la vida real no serien exactament així (esperem), però s'entén que també cal fer la part d'espectacle per tal de que els espectadors vagin vivint la història a mesura que es va explicant. A part de la trama principal, i amb l'excusa de la trama principal, hi ha altres temes que es tracten: el masclisme, la tradició familiar, les xarxes, la immigració, el suborn o tràfec d'influències, l'amistat, el porno, l'alcohol, les drogues... gairebé no queda res fora del joc.

Una de les coses que preocupa més és l'accés a la pornografia salvatge que tenen els nens i nenes en edats molt petites. L'accés que tenen a internet a través dels dispositius que les famílies el posem a les mans és bestial. I tot passa sense que ens adonem. I encara que hi hagi tants senyals d'alerta, els pares i mares actuals seguiran donant mòbils als 10, 11 o 12 anys. Per què quin pare o mare vol ser acusat d'antiquat? Però mentre passi això, estem perduts. Fa por pensar tot el què passa i el què pot passar, però també com podem caure en la culpabilitat exprés quan de vegades potser no està passant res. La frontera és tan fina, que és lògic que ara s'hagi d'anar amb peus de plom. Quan ens trobem amb un cas com aquest, o qualsevol altre que sigui real, és poc apropiat parlar de com es pot girar aquest tema en contra. Però també caldria parlar-ne. Tots els extrem són dolents, ja se sap.

Les interpretacions, correctes. Compleixen amb el què toca però es nota manca de carrera en la majoria de joves. Només la Carla Quílez destaca com a jove enfadada amb el món, però amb els seus motius. Però el "però" més gran el podríem trobar en el final. L'han volgut ensucrar massa pel meu gust. Una cosa és el perdó, i una altra ben diferent és fer com si no hagués passat res (en el cas dels adults), perquè la noia protagonista, en la seva última frase, ja ho diu: "No sé si podrem tornar a ser amics". Ja et contesto jo: No, no ho podeu ser.

NOMÉS HI HA UNA REINA

Ara que duia tres entrades seguides monopolitzades per l'equip femení del Barça, en volia fer una darrera valorant la situació de l'equip i ja tancar temporada, però queda posposada per la sortida que ja ens podíem imaginar, però no per això ens la crèiem, de la nostra reina, l'Alexia.

Parlar del Barça femení és parlar d'Alexia, i parlar d'Alexia és parlar del Barça femení, però també de futbol femení mundial. Em mirava una foto que li vam fer després d'un partit de lliga, en un camp d'entrenament de la Ciutat Esportiva. D'aquella foto fa 9 anys. Qui ens hauria de dir que ens estàvem fent una foto al costat de les dues vegades pilota d'or, millor jugadora del món, icona i referent d'aquest esport. Ha plogut molt des de llavors, i tot i que la facilitat per accedir a les jugadores ha canviat, elles continuen, després de cada partit, acostant-se a la gent, signant i fent-se fotos. I l'Alexia, sent qui és i on ha arribat, també. Segur que hi ha una mica d'ego, però encara hi ha força humilitat i consciència d'on ve i de quan ve.

Possiblement sigui de nou pilota d'or, I si no ho és, serà la segona (m'estranyaria el tercer lloc). I quan reculli aquest premi ja no serà jugadora del Barça. Després de 14 anys donant-ho tot, fins i tot una lesió de llarga durada, ha decidit posar punt i final a la relació de treball com a jugadora, ja que allà on sigui (esperem que lluny d'equips que es puguin enfrontar a nosaltres) seguirà vinculada al club a través de la Fundació. Tot i que faci llàstima, entenc perfectament la seva decisió. A un nivell estratosfèricament menor, jo també m'he anat desvinculant de projectes on hi havia deixat l'ànima. És llei de vida, responsabilitat amb la gent que ve al darrera i coherència amb la teva persona.

Dimarts va ser el vídeo de comiat. Llàgrimes. Dimecres al matí, l'acte oficial. Llàgrimes. I a la tarda, l'últim partit i comiat de 'afició. Llàgrimes. Quantes llàgrimes blaugranes en pocs dies... primer d'alegria, i després de tristesa. Però també són d'orgull. Haver pogut seguir el creixement de l'equip a través seu i les altres jugadores, gaudir del seu joc, de la seva entrega, la seva passió... Quants moments de joia que ens ha regalat. Per tant, només es pot dir una cosa: God save the queen.

ON ÉS LA BANDERA?

Durant la celebració de la Champions aconseguida per l'equip femení de futbol del Barça, es va produir un fet que no és ni molt menys simbòlic o coincidència. En un moment d'eufòria i càntics conjunts, una estelada va aconseguir arribar a l'escenari. La Kika (qui, si no?) la va agafar i la va estar onejant una bona estona fins al final de la cançó. Això se sap perquè aquest fet es veu en imatges generals i llunyanes, tan llunyanes que no es pot discernir quina jugadora és la que la té a les mans. Cap imatge clara. Cap comentari a la premsa escrita. 

No, no és un fet oblidat sense voler. És un acte d'intent de manipulació i esborrada de la retina premeditada. És cert que la realització que feien les càmeres de TV3 és del pitjor que s'ha vist mai. Canvis sobtats d'enfocament, gairebé tot des de lluny, no s'enfocaven a les jugadores quan parlaven, tota l'estona veient les mateixes cares del públic... i les comentaristes, en la línia del què són les retransmissions, un zero a l'esquerra. Quan alguna jugadora feia un càntic amb el nom d'una altra, es preguntaven si improvisaven. Qualsevol periodista que segueix de veritat el Barça femení i no per compliment de la paritat, sap que aquestes cançons es canten a cada partit al Johan des de la grada d'animació.

Però tornem a la bandera. EM pregunto dues coses. La primera, mai hi ha hagut cap problema en ensenyar les estelades que han onejat jugadors mascles (Iñigo l'any passat, Lewandowski aquest any); fins i tot s'ha trobat "simpàtic" (ai senyor). En canvi, a les jugadores no se les pot mostrar. I segona cosa, tampoc hi havia cap problema per ensenyar com les jugadores anaven bevent cervesa davant de tothom, petits i grans. Aquesta imatge és molt criticable, però és que fins i tot es van recrear amb la Kika bevent a morro d'una ampolla. És a dir, l'exhibició i propaganda del consum d'alcohol davant d'infants sí és pot ensenyar, però una estelada, no.

Perdoneu-me, però és evident que hi ha una intencionalitat política, malèfica, d'odi a Catalunya i amor als diners al darrere de tot plegat. Així que, seguim sent l'última merda, els catalans no mereixem existir i més val que deixem córrer les nostres descabellades idees de defesa de la llengua, perquè Ecspanya i els seus subordinats traïdors botiflers no pararan fins a eliminar-nos. I tot, mentre seguim aplaudint. No ens estranyi que després, es cridés a una jugadora CATALANA: "Quédate, quédate", enlloc de "queda't, queda't". Han tornat a guanyar i som nosaltres qui ens fem els gols en pròpia porteria.

OSLO

Qui m'hauria dit que m'escaparia tres dies fins a Noruega per gaudir d'un partit de futbol. Però així ha estat, i he afegit un país nòrdic a la llista d'indrets visitats fora de Catalunya. No és una llista llarga, però pel què a mi m'importa, està prou be, no em queixo.

I què tinc de dir d'Oslo, que és la capital i on vaig estar aquests tres dies, que en el fons eren dos, i a l'hora de la veritat, es van reduir a una tarda i dos matins. Doncs bé, en general bé. Coses generals que sobten n'hi ha unes quantes. Per exemple, el perfil dels habitants (no arriben al milió, no hi ha molta gent, i es nota als carrers i al trànsit! Molts pocs cotxes!); el transport públic, de pagament però amb les portes sempre obertes (no dubto que tothom tingues bitllet, són gent seriosa, però clar, entrar directes al vagó de metro, xoca; aquí es colaria tothom, som més maleducats); meitat típicament noruecs (rossos, etc) i meitat immigració, com bé queda reflectit en els llibres de la Camila Lackberg. Sobre aquest punt, també hi ha una diferència respecte Catalunya. Allà, per molt sirians, afganesos, hindús o el què sigui d'on vinguin, tots parlen noruec. La llengua és el seu nexe d'unió i fa que la integració sigui gairebé rodona. Aquí, això no passa. El català no és un requisit per res, com a colònia subordinada que som, i això fa que la gent que ve de fora i els seus fills, segueixin manifestant-se en castellà, cosa que divideix la societat. Ep, que no és culpa seva, som nosaltres i els nostres governants qui hauria de capgirar això. Però clar, ai... parlar català... provincians...

Més coses.... es vestits tradicionals. Quanta gent el porta! Es veu que és el vestit de les festes, i no es veu com una disfressa, sinó com elegància i respecte. També vaig veure força soldats pel carrer de tant en tant, això sí, en edat de fer la mili. I així com últimes curiositats, el canvi climàtic també ha arribat al nord (quina calor...) i que hi ha estàtues per tot arreu, i força cridaneres.

Parlant d'estàtues, la primera visita va ser al Parc de Vigeland, grandiós, tranquil, i amb unes estàtues de persones humanes representant les etapes de la vida... diguem-ne que algunes... provocadores i polèmiques. L'òpera, al port, amb un terrat visitable i que t'ofereix bones vistes; el Museu Nacional on trobem grans obres (fins i tot El crit de Munch) i altres modernes delirants, com una simple cadira enganxada a una paret; la fortalesa, que només es veu bé des del mar, lletja, lletja, però increïblement bonica per dins; les muntanyes noruegues, amb el trampolí de salts de Holmenkollen; i el Museu Fram on hi ha la informació i la rèplica del Fram, un vaixell que utilitzà Admundsen en les seves exploracions a l'Àrtic i l'Antàrtic.

Van quedar coses per veure i visitar, però no em puc queixar gens de com vaig aprofitar el temps, tot i que anava amb el coet al cul tota l'estona. La veritat és que si no fa aquell fred que m'imaginava, encara podria fer-hi més visites (veure els fiords naturals del nord, les aurores boreals...) Deixem-ho per una altra ocasió...

TETRACAMPIONES

No tinc paraules per descriure la il·lusió, alegria i emocions viscudes a Oslo amb la consecució de la quarta Champions femenina. Hi arribàvem després de perdre-la sorprenentment l'any passat amb l'Arsenal (on potser per primera vegada anaven massa confiades); després d'una temporada amb lesions curtes i llargues, entre elles la de l'Aitana; després d'uns inicis dubtosos i inquietants perla gestió esportiva.

Aquesta última carta se l'han estat guardant fins ara les jugadores i staff per demostrar que les crítiques eren infundades. Penso que ho ha n entès malament. Era evident que començàvem nova temporada amb menys efectius. Havien marxat set jugadores i només s'havia fitxat una, més les pujades d'Aicha i Clara del B. Per tant, aquest és un fet inqüestionable. Els dubtes eren que sent menys, si teníem plaga de lesions, o no es feien rotacions correctament (no seria cap sorpresa), com arribaríem al tram final. En cap moment es posava en dubte la qualitat de les jugadores, la seva actitud i fam per guanyar, ni es d'això.

Total, que després de guanyar els tres títols ecspanyols, com sempre, s'enfrontaven de nou a una nova final, la sisena consecutiva, quina bestiesa! I la sort o la mala sort feia que fos contra el Lió. Els dimonis de sempre, l'Ada sobrada, l'Engen i el Jonatan Giráldez. Ni molt menys eren favorites, per molt que els que segueixen el femení de lluny, donin perfet que es guanya sempre. Per mi, les opcions eren 50:50. I quan va acabar la primera part, ja era 40:60. Quin patir... En Jonatan sabia molt bé què havia de fer per no deixar-nos jugar com sempre, i no aconseguíem fer més de tres passades seguides en molts moments. Ocasions fora i poca cosa més. Les franceses, més còmodes, amb ocasions i gol anul·lat per fora de joc. Menys mal, perquè si depenia de l'àrbitra, el gol puja. Que dolentes que eren!!! La veritat és que quan vaig veure l'onze titular del Lió, les cames em tremolaven. Que bones totes. Però també veia una altra cosa, i era que a la banqueta no tenien res per espantar. 

Així que, amb el 0 a 0 a la mitja part, qui estava de sort érem nosaltres. I allà va canviar tot. Les combinacions començaven a funcionar, es trobaven més espais perquè les del Lió ja no arribaven a tot, i ara sí, finalment l'Ewa trenca la maledicció marcant dos gols. Quina bogeria, quina alegria, només amb aquests dos gols em vaig quedar ja sense veu. Seria possible? Anàvem a guanyar la quarta? Doncs mira, sí, i a sobre, tornant els 4 gols de la final de Budapest. Encara que fossin en temps afegit, compten igual (si haguessin estat seus, dos a dos, no?) Així que la Salma, sí, sí, la Salma, titular i fent els 90 minuts, feia també un doblet històric, deixant les franceses i al seu entrenador desfetes. Mireu si va ser gran l'alegria que fins i tot vaig aplaudir al Pere Romeu!! Això sí que és fort...

Els nervis del partit (i sobretot de quan les coses no anaven bé), en Rafa Yuste venint a donar les gràcies a l'afició desplaçada abans de començar, les aturades de la Cata (MVP amb permís de l'Ewa), el barret de l'Esmee a la Julia Brandt (poc se'n parla, d'això), la Clara titular a la final i l'Aicha uns minuts, la copa... tot va ser màgic (menys mal), i més envolat no només de catalans i catalanes sinó de moltes altres persones, sobretot noruegues, que clarament es decantaven pel Barça. Era maco veure tanta gent d'allà amb les samarretes del Barça. Tot perfecte per una temporada perfecta. Deixem gaudir de l'eufòria, iquan reposem, ja analitzarem bé el curs i posarem nota. Però ara, celebrem-ho com cal!

KING RICHARD

Fins a l'últim dia he estat dubtant si fer o no fer entrada específica per aquesta pel·lícula. És d'aquelles que comença tot planxant, passa a sofà, es va veient a trossos, i al final saps que ha valgut la pena. El mètode Williams, traducció matussera de King Richard, ens explica el procés que va seguir el pare de les germanes Williams, les tennistes, per tal de convertir-les en les número u mundials.

Amb la sensació de ser una peli que va passar força desapercebuda, ens trobem amb un biòpic força ben elaborat. De fet, sembla que les mateixes germanes van estar-hi a sobre per tal que no hi hagués res fora de la veritat, ja que en el fons, el què presenciem no és tant la carrera de les noies sinó la dèria del pare en sortir-se amb la seva. amb una perseverança tossuda, amb traces de mala educació i molèstia, en Richard Williams aconsegueix que les seves filles siguin entrenades pels millors entrenadors de tennis dels USA, partint d'unes pistes deixades de la mà de Déu en un suburbi d'una gran ciutat. Des del minut zero al pare se'l veu encaparrat en aconseguir que siguin no només les millors, sinó un símbol per a tota la comunitat afroamericana del país, mancada de referents, i encara més en el tennis. Des de la vessant més pedagògica, en algun moment el pare té actituds molt més que qüestionables, però al final se'n surt amb la seva, i les filles li ho estan agraïdes pel sacrifici i l'exigència que va tenir.

Així, la pel·lícula no et deixa del tot indiferent, i la crítica la va posar en els llocs més alts dels rànquings, i penso que és força just. Evidentment, també és interessant veure la progressió en aquest esport que tenen les noies, i fa certa gràcia veure com interactuen de nenes amb altres tennistes més mediàtiques en aquell moment com la Jennifer Capriati, en McEnroe, en Sampras i la Sànchez Vicario. Per cert, a l'ecspanyola no la deixen massa bé, fent servir una treta poc professional per distreure una jove Venus de 14 anys que l'estava guanyant en el seu partit. El tarannà ecspanyol de sempre, trampós i mesquí.

Així doncs, finalment i per tot plegat, es guanya el dret a entrada pròpia en el blog i optar al rànquing de l'any.

XXIXè ANIVERSARI

Encara que amb el títol d'aquesta entrada, seria fàcil fer esment del compte enrere que implica el fet de que falti només un any per celebrar els 30 anys de colla castellera a Gràcia, cal parlar del 29è. No sabem on serem d'aquí un any. seran trenta anys, però qui sap què haurà passat fins llavors, i quins castells aixecarem.

El que sí sabem i ja podem celebrar és la bestial actuació que es van marcar ahir els CVG. Quina passada. Després d'un altre 3 de 8 en primera ronda, afrontàvem el 2 de 8 amb folre. Només feia una setmana que ja havíem descarregat el primer de l'any, però calia demostrar que una flor no fa estiu. Més tranquil que el primer, es va descarregar sense patiments excessius. a la tercera ronda arribava el plat fort. El 7 de 8, primer de l'any, implica nervis, que amb la durada que té el castell i el pes que cal aguantar a la pinya, sabíem que seria un castell èpic. I o va decebre. Va ser èpic. I això que la pujada va anar força bé. La descarregada va ser memorable, tot  que n'hem viscut de més trepidants. Però sigui com sigui, tres castells de 8, dos d'ells de 8 i mig, descarregats. I quedava el pilar de 6. També portat a plaça a Sant Cugat set dies abans, però on havia quedat només carregat després de completar-lo sencer a l'assaig moltíssimes vegades. Aquest cop, tot perfecte. Treballar i descarregat. Una actuació que és la millor que vam arribar a fer la passada temporada, només que estem a maig, amb tot l'any per davant, i mentre a l'assaig es van fent proves de castells superiors i que fan bona pinta.

Fer aquests castells a l'aniversari demostren el bon moment de forma de la colla, que torna a mostrar ganes i ambició per assolir fites que fa molts anys que no s'assoleixen. Somiem amb el 4 de 8 amb l'agulla, el pilar de set amb folre i és clar, els castells de 9. Estem treballant el quatre, en un canvi de ruta respecte altres anys. Esperem que ben aviat puguem veure els fruits de tota la feina que s'està fent a Can Musons. Hi ha actuacions abans de vacances on es podrien portar algun d'aquests castells, però cal repetir pilar i dos de 8 per tal de guanyar solidesa i força per poder tirar endavant. Esperem que la gent respongui i que les coses segueixin sortint així de bé.

UNTAMED

Untamed (Indomable en la seva traducció), és una minisèrie de 6 capítols que ens trasllada a un altre paratge natural dels USA, el Parc Natural de Yosemite. Allà, enmig de boscos i muntanyes, el cos mort d'una noia cau des de dalt d'un penya-segat. La investigació corre a càrrec d'un agent d'aquest de caràcter especial, a qui encolomen l'ajudant novella. Aquest poli, amb afició a la beguda i amb un trauma per la mort del seu fill petit, compleix amb tots els requisits d'aquesta fornada de protagonistes amb els seus defectes i encarregats de la solució d'un cas.

La trama ens porta al mon del consum de drogues i contraban, tot passant per desaparicions i altres subtrames. D'aquestes, a part de la del protagonista, tenim l'ajudant que està fugint de la seva violenta parella, els indis de la zona. Tot plegat composen un conjunt d'històries que donen forma a la sèrie i acaben donant de resultat un bon entreteniment. 

Encapçalant el repartiment tenim l'Eric Bana, cridat a ser estrella però ha quedat en un segon o tercer pla, i en Sam Neill, veterà, donant peu a un cap de la policia. A part d'ells dos, la resta del repartiment és normalet, sense pretensions ni assolir massa carisma. Per mi és un dels punts fluixos de la sèrie. E canvi, el fet que siguin pocs capítols fa que la trama avanci amb celeritat, tot i que tampoc és espectacular. Acaba resultant un bon entreteniment, amb una segona temporada preparant-se, que amb el mateix protagonista, sembla que anirem a Hawai, seguint doncs, la idea de que el paisatge és un protagonista més de la sèrie.

Per cert, he deixat al tercer capítol una sèrie que feia molt temps que estava a la llista d'espera, Ragnarok, un intent de traslladar la mitologia nòrdica al present, però que amb tres episodis n'he tingut prou. Ara toca començar-ne dues.

LA BANDERA

No fa massa anys, el primer equip del Barça va fer un viatge a Israel per promocionar-se i fer diners. Es van fer fotos amb banderes, amb sionistes, amb la kippà, al mur de les lamentacions... Zero comentaris. Tot bé.

Aquest dilluns, durant la rua del Barça, en Lamine Yamal oneja una bandera palestina. Polèmica, calamitat, insult, inconcebible la barreja amb la política, etc, etc, etc. Que curiós, no, que segons quina bandera oneges ets dels bons o dels dolents. En Lamine, que qui em coneix, sap que no és sant de la meva devoció pels valors que de vegades mostra, és musulmà, i va onejar la bandera d'un país musulmà, que està sent assassinat i reprimit, no només per l'estat d'Israel, sinó també per tots els països del primer món que no fan res per evitar-ho.

Em molesta enormement aquest doble criteri per jutjar segons quines accions. Pots fer-te fotos al costat de segons qui. No hi ha problema si aquest "qui" forma part de l'equip poderós del planeta, que quina casualitat, acostuma a ser l'equip feixista i opressor. Les xarxes s'han omplert de crítiques, als mitjans era primera notícia... però clar, per altra banda, ha estat un gest molt aplaudit per altres persones, que han expressat el seu agraïment a que algú amb tant poder mediàtic faci aquest gest.

Si als israelians i israelianes els molesta, i comencen, com han fet, a trencar banderes i samarretes del Barça, me la bufa. Els emprenya? Doncs que deixin de matar nens i nenes innocents. Això per començar. Sempre al costat dels oprimits, sempre, siguin d'on siguin.

Aquest fet ha provocat altra vegada el gran debat de si les estrelles han de pronunciar-se públicament sobre qüestions polítiques. Com sempre, hi ha qui utilitza aquest argument per tal de defensar que no ho han de fer. Però és que quan defensen Palestina, Congo, Síria, etc, no és política són drets humans. I aquí, seria indecent no deixar que es pronunciïn a favor de la justícia i la llibertat. De fet, el més indecent és que no ho facin tots i totes les esportistes i cada dia, no només quan guanyen.

BONA GENT

El mateix any en què publico una entrada sobre el programa de televisió, El foraster, d'en Quim Masferrer és l'any en què arribo a anar al teatre veure el seu espectacle, Bona gent. No és novetat dir que el programa em fa gràcia. No desmesurada, però és cert que té moments graciosos i que un dilluns a la nit, van bé per donar energia a la setmana.

D'aquí al teatre no hi ha massa distància. L'espectacle Bona gent, que dona el nom a una de les frases mítiques del programa, consisteix en baixar a la platea i parlar amb el públic. Quina poca-soltada que sembla, no? Però és que aquestes converses donen tant joc, tant de suc, i tantes situacions plenes de vida i emoció... La gent comença a parlar, i en Quim, va posant de la seva part, fent comentaris, estirant el fil, i així donar una conversa on poques vegades et quedes igual. gairebé sempre hi ha alguna història al darrera. Evidentment, l'experiència que té en aquest format i la seva personalitat són factors essencials per donar el ritme i l'interès necessaris. Però també és digne d'elogi aquesta capacitat que té, mostrar-la tant sovint com ho fa.

En el nostre cas, els primers que enganxa són dos amics de la feina, que "només" són amics; una altra parella que ja havia entrevistat feia dos anys i que en aquell moment eren infidels i ara s'anaven a casar; una altra que vivia a Suïssa i mirava el foraster per sentir-se a prop; una parella de mestres (quina ovació se'ls va fer per dignifica la seva feina i les seves protestes), on ella està esperant que ell es vulgui casar; un monitor d'esplai que ara és advocat del BBVA; un home que venia sol i que tenia el fill al Vietnam; i tantes i tantes històries més. Ell les va cosint, les va lligant fins que surt el què surt. Realment, qualsevol persona té una vida al darrere que sense ser interessant, pot despertar interès.

M'ho vaig passar molt bé. Riure, emocionar-se, alguna llagrimeta, evasió pura i dura ara que venen corbes per ser fina de curs. Ho sento per qui no li agrada, però si en tinc ocasió, no descarto tornar a veure l'espectacle, sempre nou i diferent.

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.

DOS A DOS

Primer van ser les dues Supercopes ecspanyoles a principis d'any. Ara, en poc més d'una setmana, les dues lligues. Ara mateix, el palmarès de la temprada dels equips masculins i femenins de futbol del Barça estan empatats a dos. L'únic factor condicionant (que es ben gros), és que els nois es queden segur en dos títols, i que les noies estan a les dues finals que les pot dur a aconseguir-ne algun més. aquest dissabte, la copa de la Leti (més que factible), i la setmana que ve, la Champions contra el Lió (ja es poden espavilar).

Però mentre això no passi, toca celebrar les lligues. La del femení, era una cosa cantada des de fa mesos. A Ecspanya no té rival. Supera a qualsevol equipen tot. I encara que de tant en tant es puguin empanar i perdre algun partit, la victòria està assegurada. I serà difícil canviar-ho, mentre els altres equips no inverteixin seriosament, cosa que no passarà, ja que Ecspanya és masclista i no entra en el seu programari.

En el cas de l'equip masculí, és lògic que provoqui més emocions, ja que és molt més difícil aconseguir el gran premi. Aquí cal treballar molt bé, guanyar i no defallir, a més de lluitar contra l'entorn i és clar, els arbitratges. Però al final, gràcies a què han estat molt atents i s'han esforçat com mai (les últimes victòries a Getafe i Pamplona, estadis on per norma es patia per empatar), juntament amb la desfeta estratosfèrica del Madrit, han propici al que el Barça es faci campió a manca de tres jornades. A més, ho han fet en dia que jugaven contra els blancs i que, tot i perdonar-los la vida), van guanyar amb solvència.

Altra vegada poesia pura en guanyar-los el títol a la cara, en una setmana negra per ells, amb jugadors ostiant-se, altres esborrant-se de la llista per descansar pel mundial... són una paròdia d'equip. veure'ls caminar durant el partit, impotents davant els culers, era una imatge brutal. És que ni es van esforçar per netejar la imatge patètica que estaven oferint. Avui sortia el fantasma del seu president fent zero autocrítica i culpant de tots els mals a periodistes, àrbitres i Barça. Fins i tot la premsa ecspanyola s'ha posat les mans al cap preguntant-se què nassos estava fent.

Després de la rua, els queden tres partits on l'emoció estarà més en resar perquè l'Ecspañol baixi a segona mentre el Girona se salva. Està complicat però és el somni. Però amb la feina feta, tothom està pensant ja en la temporada que ve. Qui marxarà? qui vindrà? Tindrem encara el mateix xou patètic de no poder fitxar i no poder inscriure jugadors? Quina mandra...  Tindrem serial Ter Stegen un altre cop, què fem amb Rashford, Lewandowski... Olmo? El mundial de futbol hauria de servir per tenir ofertes per jugadors prescindibles, i poder vendre per reforçar bé l'equip per poder optar per la Champions.

EL MUSICAL MÉS GRAN

Fa trenta anys, quatre joves amants de la música i els musicals van ajuntar-se per crear una companyia modesta i un espectacle sense pretensions on cantaven en català algunes de les cançons més icòniques d'en Lloyd Webber i en Schonberg. Eren en Daniel Anglès, la Pili Capellades, en Manu Guix i la Susanna Domènech. L'experiment va sortir bé, i van representar amb molta altra gent que ara sonen molt (Clara segura, Àngel Llàcer...),El somni de Mozart. I el 1999 van repetir l'espectacle inicial amb canvis de cantants i més repartiment. A partir d'aquí, tothom va seguir el seu camí pel món de l'espectacle, fent-se un nom propi que arriba fins avui, però mai han deixat de reajuntar-se per crear nous espectacles (Merrily we roll along, Jugant a Rodgers...)

Vaig tenir la mala sort de no coordinar la meva època vital amb la seva carrera, però vaig poder assistir a l'espectacle "Un cop més... una mica de música", un xou amb cançons de musicals que em va donar a a conèixer molts èxits que llavors encara no coneixia. Tenia la gràcia que els espectadors votàvem per decidir quines cançons escoltaríem a la segona part. Divertit. Aquesta obra, juntament amb el Memory de l'Àngels Gonyalons van ser la llavor pel meu interès i fanatisme pels musicals. 

En Daniel Anglès i la Pili Capellades s'han ajuntat de nou amb en Sergi Cuenca (pianista) per recordar que d'aquella bogeria ja fa 30 anys, i han programat unes setmanes amb un espectacle diferent, però que beu de l'essència dels seus inicis. Tu, jo... i vosaltres... i les cançons ens ofereix una hora i mitja de cançons de musicals com al 1996, traient-ne algunes i afegint-se de noves. És un espectacle de format reduït però les seves veus omplen i ressonen com mai, amb una força que vol sortir d'aquelles quatre parets per arribar a les orelles de tota la ciutat. Només dues veus, però quina emoció que transmeten, mar de déu...

Comencen amb un pupurri de Les Miserables, jugada segura, i a partir d'aquí, alternen les més noves (Martin Guerre) amb les més clàssiques (Evita, El fantasma de l'òpera...) Tot, només veus i piano (excepte una amb guitarra i una amb acordió). Em seria difícil escollir-ne una. L'emoció del començament, No ploris per mi Argentina, La reina de la nit, el detall amb la injustament oblidada Joseph... És cert que al final, és un retrobament d'amics, com ho demostra que la cançó del bis, sigui una versió de l'Amics per sempre, que es canten entre ells. Aquí sí que h de di que hauria preferit alguna cançó més èpica. Però no passa res, al final, 90minuts de gaudi per les orelles, i el desig de que tan de bo fessin espectacles més sovint.

SURT LA VENA

Diuen que quan ets mestre, ho ets 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Algú podria dir "els bons mestres", ja que cada vegada n'hi ha més que funcionen estil funcionarat. I altres dirien que no és sana aquesta dedicació. Sigui com sigui, avui he viscut en pròpia carn (o més aviat ment) aquesta frase feta.

Situació, fent cinta al gimnàs. Només aquesta frase ja és digna de ser revisada. Poc se'n parla d'aquestes vint-i-nou setmanes seguides anant al gimnàs almenys una vegada. Sent com soc, és una gesta estratosfèrica i d'una altre planeta. Caldria veure si serveix d'alguna cosa (crec que és "placebo" totalment). D'aquestes 29, 21 han sigut dos dies, oju!!!

Bé, tornem al tema que ens ocupa. Quan estic a la cinta en cap de setmana, a la pista de baix hi ha partits de bàsquet (també es fa volei, però sempre he coincidit amb el bàsquet). Avui jugaven dos equips que semblaven de 1r-2n d'ESO, tot i que físicament, alguns se'ls veia encara de primària. Només començar, ja es veia l'entrenador de l'equip de fora, molt nerviós, cridaner, exigint, etc... D'aquells que sembla que estigui jugant la final de la Champions. Enfadant-se, fent gestos de descontent, etc... El súmmum ha arribar quan en una pilota perduda, es gira i li fot un cop de peu a les motxilles dels nanos. Des d'allà on estava, em surt fer algun comentari tipus "Què fots" o "Xuta la teva bossa". Com que estic amb auriculars, no sé el volum de les meves paraules, que per mi han estat un xiuxiueig. Però el senyor del costat, em pica l'espatlla, i resulta que era un pare d'escola, d'algun noi/a, de fa molts anys. Crec que era noia i de l'altra classe, però clarament jo sabia que ho era, i ell a mi també em coneixia. Em diu. "T'ha sortit la vena de mestre, eh?" I entre esbufecs de l'esforç, comentem que no poden ser aquestes actituds en els adults responsables dels nanos.

Jo vaig més enllà. Us imagineu un mestre xutant enfadat una motxilla d'un nen? La que es podria "liar", no? Perquè els entrenadors se'ls permeten aquestes actituds? Perquè és un esport i és "normal"? Després ens estranyem de les actituds dels nens, i sí, parlo en masculí a posta. Seria interessant comprovar quina relació hi ha entre els nens més conflictius a les escoles amb si fan o no esport competitiu extraescolar, bàsicament futbol o bàsquet. Crec que hi hauria una relació força evident. Però ui... no entris aquí... És imprescindible que els nanos facin esport, però qui controla les actituds dels entrenadors? (Un altre dia parlem de les actituds de pares i mares, que també hi ha tema).

Així que sí, m'ha sortit la vena educativa quan he vist aquestes actuacions. Ara, a desconnectar un altre cop. Ai no que he de corregir.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

FALLING SKIES (x1)

Una sèrie que va destacar com un punt fort de la ciència ficció televisiva va ser Falling skies. la primera temporada es va estrenar el 2011 i tothom que la veia en parava força bé. Encara no estàvem en aquesta època que es va iniciar amb la pandèmia de les sèries de tv, i va passar de llarg com tantes altres. 

Ara s'ha reestrenat en una de les plataformes més conegudes, i passant per davant d'altres que portaven més temps a la llista d'espera, n'he vist a primera temprada. abans d'escriure l'entrada, he consultat algunes informacions on parlen d'ella molt bé i com una de les bones. ara bé, a mi, no m'ha dit res especial.

La trama ens porta sis mesos després d'una invasió extraterrestre que ha acabat amb la gran majoria de la població. A més, s'emporten els menors d'edat que van segrestant i els implanten un artefacte que els converteix en esclaus. Se'ns presenta un grup de combatents, liderats per un militar i un civil, que van intentant sobreviure a la vegada que miren de fer mal als invasors. Tensions internes, recuperació de segrestats, trobades amb altres grups d'humans que no estan tant per la resistència... la sèrie té una mica de tots els ingredients habituals d'aquestes històries.

Però com deia, ni fu ni fa. M'ha semblat un pèl antiquada, i m'ha sorprès comprovar que no és té quinze anys, i més sabent com darrere seu hi ha el Mides Spielberg. no sé. Crec que tenia unes expectatives molt altes i que m'han deixat fred. Els efectes especials són molt de sèrie B, i penso que potser és un efecte que buscaven, perquè si no, no ho entenc. No té un ritme trepidant, el repartiment no aconsegueix l'empatia amb l'espectador, semblen realment actors fent un paper que no pas supervivents i lluitadors; les subtrames són fluixes, amb alguna sorpresa puntual però tampoc sense llençar coets. La veritat, em fa una mica de mandra veure les altres temporades (són quatre més!) després de veure aquest i sabent que n'hi ha unes quantes més esperant. Potser tampoc seran res de l'altre món (de fet, el 2026 no està sent espectacular en aquest aspecte) però ho provarem.

L'ESPASA DEL REI

La temptació era molt gran, enorme- I no em refereixo a la del dimoni (si no heu llegit els llibres no ho entendreu), sinó a la de llegir el tercer i darrer capítol de la trilogia d'en Jaume Clotet. Només tres mesos han passat des de La calavera de l'apòstol i poc més d'un any des de la lectura del primer llibre, La germandat de l'àngel caigut.

L'autor ha aconseguit, sense haver d'allargar pàgines i pàgines com torna a ser un mal costum, crear una trama de thriller fantàstico-terrorífic de primera magnitud. Amb senzillesa, amb un llenguatge planer i sense ornaments propis del Barroc, ens ha endinsat en una història molt ben orquestrada, amb uns personatges carismàtics i uns espais més que coneguts i estimats. Evidentment, ni la segona ni la tercera part poden tenir l'efecte sorpresa del primer lliurament, però així com potser el segon dequeia una miqueta de no-res, aquest tercer ens torna a posar en tensió per tal de seguir i esbrinar la conclusió de la trama.

En aquest cas, a mesura que anem seguint les desventures dels personatges principals, també ens va explicant el procés de la captura de Satanàs. Evidentment, és una subtrama que dona tot el sentit a la resta, però he de reconèixer que aquestes parts me les llegia molt més de pressa perquè volia saber com seguia el desenllaç de la trama principal, vet aquí el gran interès que m'ha despertat.

Així doncs, molt bé per aquest llibre i per la trilogia sencera. S'agraeix que ho hagi fet en tres parts. Actualment, com deia, estaria tot en un sol llibre de 1000 pàgines, pesat de sostenir. Comercialment, també té el seu punt, ja que vens tres llibres enlloc d'un. Sigui com sigui, aquests llibres m'han alegrat (i preocupat) les estones de lectura, i ha estat així expressament, ja que l'anterior llibre, m'havia deixat ben pla degut a tots els extres ornamentals per fer més rica la història però que la feien avorrir.

SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

POESIA PURA

Mentre l'equip masculí és a molt poquet de proclamar-se campió de lliga, el femení ho va fer aquest passat dimecres guanyant al camp de l'Ecspanyol. Ja comença a ser tradició això de guanyar la lliga el dia que jugues amb la pericada, tant si són ells com elles. En aquesta cas que ens ocupa, era la primera oportunitat de fer-se amb el títol just abans de jugar la primera semifinal de Champions. I no van desaprofitar-la.

El més meravellós, el què considero poesia pura és que només començar el partit, ens posem al davant del marcador amb gol de la Carla Julià. Aquesta jugadora la van acomiadar de l'Ecspanyol. No va acabar el contracte, no, senzillament la van fer plegar. La plebs en desconeix es motius, però clar, que ara sigui una de les jugadores joves més utilitzades per l'staff del primer equip, i que a sobre, els marqui un gol, és com deia, poesia pura. A més, una altra de les joves que no estava tenint sort, la Martine Fenger, va fer dos gols. Me n'alegro, perquè pobra, no l'acabava d'encertar en els pocs minuts que tenia.

Aquesta vegada els animals de l'Ecspanyol no van anar al camp, i l'ambient no va ser tan hostil cap a les jugadores culers. És l'únic camp del món on hi ha un odi bestial. ni al camp del Madrid se les tracta tan malament. L'entrenadora va demanar que no celebressin el títol massa efusivament. Ja hi tornàvem a ser. Com que no pots celebrar-ho? Diu molt del nivell de primitivisme d'aquest equip i aquesta afició. A segona o desaparició.

Així, dels quatre títols, ja en tenim dos al sac: Supercopa i lliga. D'aquí dues setmanes juguem la final de la copa de la Leti, amb una victòria més que possible, i un cop més, el repte és la Champions. La primera semifinal ja està jugada. a Munich, vam empatar a un. Partit de control, sense massa oportunitats, a veure-les venir si venien... no passarà a la història. Van jugar al joc del partit de 180 minuts. Espero que els surti bé i d'aquí una setmana puguem celebrar que anem a Oslo. El partit també va tenir el seu moment polèmic quan una jugadora del Bayern estira dels cabells a la Salma. Amb el reglament a la mà, és vermella, i així ho va dictar l'àrbitra. El perquè l'entrenador alemany (gallec) es queixa, és incomprensible. Bé, no tant, ja que és ecspanyol, i per tant, el seu nivell de justícia està encara al segle XVI. Fixem-nos en la jugadora, que en cap moment s'ha queixat. El problema és que a quarts, va haver una estirada molt més bèstia i ni l'àrbitra ni el VAR van dir res. Vergonyós.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS

Amb aquest llibre he faltat a la meva paraula. una frase una mica dramàtica, ja que no havia promès ni jurat res. Senzillament havia dit que si el llibre no enganxa, tanquem i a pel següent. I no ho he fet. Amb això estic dient que ara mateix estic davant del pitjor llibre d'aquest any. Portem poc, estem encara acabant abril, però ja en van set. i La sensació de voler-lo deixar, tampoc és que empassi sovint, és força esporàdic. Però amb aquest llibre m'ha passat.

La Sylvia Lagarda-Mata va guanyar un primer premi amb aquesta novel·la, en un certamen on els llibres han de tenir a veure amb Barcelona. Això no es pot negar. Hi ha molta documentació de la Barcelona de la primera meitat del segle XIX, i es detalla molt bé l'ambient, els carrers, les olors... Es fa tant, que la trama de l'assassí de llibres sembla que sigui secundària. potser estic exagerant una mica, però és cert que a veure, llibres d'aquest estil en porto uns quants, i aquest o enganxa. L'evolució de la trama és lenta, molt lenta, passen coses, i quan passen, tampoc es descriuen com ho fa amb la ciutat.

El protagonista és un detectiu francès que va crear l'Edgar Allan Poe, en Dupin. No sé, però amb l'odi cap als francesos que hi hauria d'haver en aquella època, trobo que protagonitzar aquesta història sense massa entrebancs, és poc creïble. El segrest que pateix, apareix com un bolet enmig de la història. de fet dona la sensació d'anar-se escrivint a mesura que van passant les pàgines. amb tot el respecte, evidentment. 

La constant aparició d'un suposat amant, l'Ed, és un altre bolet que es fa molt però que mot pesat perquè no aporta res. Quan entens que fa referència a en Poe, encara et deixa més fora de joc, ja que què hi pinta en tot plegat?

Tot i això, l'he llegit del tot pel típic punt crucial de voler saber com acaba. Anem pel següent.