L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

FALLING SKIES (x1)

Una sèrie que va destacar com un punt fort de la ciència ficció televisiva va ser Falling skies. la primera temporada es va estrenar el 2011 i tothom que la veia en parava força bé. Encara no estàvem en aquesta època que es va iniciar amb la pandèmia de les sèries de tv, i va passar de llarg com tantes altres. 

Ara s'ha reestrenat en una de les plataformes més conegudes, i passant per davant d'altres que portaven més temps a la llista d'espera, n'he vist a primera temprada. abans d'escriure l'entrada, he consultat algunes informacions on parlen d'ella molt bé i com una de les bones. ara bé, a mi, no m'ha dit res especial.

La trama ens porta sis mesos després d'una invasió extraterrestre que ha acabat amb la gran majoria de la població. A més, s'emporten els menors d'edat que van segrestant i els implanten un artefacte que els converteix en esclaus. Se'ns presenta un grup de combatents, liderats per un militar i un civil, que van intentant sobreviure a la vegada que miren de fer mal als invasors. Tensions internes, recuperació de segrestats, trobades amb altres grups d'humans que no estan tant per la resistència... la sèrie té una mica de tots els ingredients habituals d'aquestes històries.

Però com deia, ni fu ni fa. M'ha semblat un pèl antiquada, i m'ha sorprès comprovar que no és té quinze anys, i més sabent com darrere seu hi ha el Mides Spielberg. no sé. Crec que tenia unes expectatives molt altes i que m'han deixat fred. Els efectes especials són molt de sèrie B, i penso que potser és un efecte que buscaven, perquè si no, no ho entenc. No té un ritme trepidant, el repartiment no aconsegueix l'empatia amb l'espectador, semblen realment actors fent un paper que no pas supervivents i lluitadors; les subtrames són fluixes, amb alguna sorpresa puntual però tampoc sense llençar coets. La veritat, em fa una mica de mandra veure les altres temporades (són quatre més!) després de veure aquest i sabent que n'hi ha unes quantes més esperant. Potser tampoc seran res de l'altre món (de fet, el 2026 no està sent espectacular en aquest aspecte) però ho provarem.

L'ESPASA DEL REI

La temptació era molt gran, enorme- I no em refereixo a la del dimoni (si no heu llegit els llibres no ho entendreu), sinó a la de llegir el tercer i darrer capítol de la trilogia d'en Jaume Clotet. Només tres mesos han passat des de La calavera de l'apòstol i poc més d'un any des de la lectura del primer llibre, La germandat de l'àngel caigut.

L'autor ha aconseguit, sense haver d'allargar pàgines i pàgines com torna a ser un mal costum, crear una trama de thriller fantàstico-terrorífic de primera magnitud. Amb senzillesa, amb un llenguatge planer i sense ornaments propis del Barroc, ens ha endinsat en una història molt ben orquestrada, amb uns personatges carismàtics i uns espais més que coneguts i estimats. Evidentment, ni la segona ni la tercera part poden tenir l'efecte sorpresa del primer lliurament, però així com potser el segon dequeia una miqueta de no-res, aquest tercer ens torna a posar en tensió per tal de seguir i esbrinar la conclusió de la trama.

En aquest cas, a mesura que anem seguint les desventures dels personatges principals, també ens va explicant el procés de la captura de Satanàs. Evidentment, és una subtrama que dona tot el sentit a la resta, però he de reconèixer que aquestes parts me les llegia molt més de pressa perquè volia saber com seguia el desenllaç de la trama principal, vet aquí el gran interès que m'ha despertat.

Així doncs, molt bé per aquest llibre i per la trilogia sencera. S'agraeix que ho hagi fet en tres parts. Actualment, com deia, estaria tot en un sol llibre de 1000 pàgines, pesat de sostenir. Comercialment, també té el seu punt, ja que vens tres llibres enlloc d'un. Sigui com sigui, aquests llibres m'han alegrat (i preocupat) les estones de lectura, i ha estat així expressament, ja que l'anterior llibre, m'havia deixat ben pla degut a tots els extres ornamentals per fer més rica la història però que la feien avorrir.

SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

POESIA PURA

Mentre l'equip masculí és a molt poquet de proclamar-se campió de lliga, el femení ho va fer aquest passat dimecres guanyant al camp de l'Ecspanyol. Ja comença a ser tradició això de guanyar la lliga el dia que jugues amb la pericada, tant si són ells com elles. En aquesta cas que ens ocupa, era la primera oportunitat de fer-se amb el títol just abans de jugar la primera semifinal de Champions. I no van desaprofitar-la.

El més meravellós, el què considero poesia pura és que només començar el partit, ens posem al davant del marcador amb gol de la Carla Julià. Aquesta jugadora la van acomiadar de l'Ecspanyol. No va acabar el contracte, no, senzillament la van fer plegar. La plebs en desconeix es motius, però clar, que ara sigui una de les jugadores joves més utilitzades per l'staff del primer equip, i que a sobre, els marqui un gol, és com deia, poesia pura. A més, una altra de les joves que no estava tenint sort, la Martine Fenger, va fer dos gols. Me n'alegro, perquè pobra, no l'acabava d'encertar en els pocs minuts que tenia.

Aquesta vegada els animals de l'Ecspanyol no van anar al camp, i l'ambient no va ser tan hostil cap a les jugadores culers. És l'únic camp del món on hi ha un odi bestial. ni al camp del Madrid se les tracta tan malament. L'entrenadora va demanar que no celebressin el títol massa efusivament. Ja hi tornàvem a ser. Com que no pots celebrar-ho? Diu molt del nivell de primitivisme d'aquest equip i aquesta afició. A segona o desaparició.

Així, dels quatre títols, ja en tenim dos al sac: Supercopa i lliga. D'aquí dues setmanes juguem la final de la copa de la Leti, amb una victòria més que possible, i un cop més, el repte és la Champions. La primera semifinal ja està jugada. a Munich, vam empatar a un. Partit de control, sense massa oportunitats, a veure-les venir si venien... no passarà a la història. Van jugar al joc del partit de 180 minuts. Espero que els surti bé i d'aquí una setmana puguem celebrar que anem a Oslo. El partit també va tenir el seu moment polèmic quan una jugadora del Bayern estira dels cabells a la Salma. Amb el reglament a la mà, és vermella, i així ho va dictar l'àrbitra. El perquè l'entrenador alemany (gallec) es queixa, és incomprensible. Bé, no tant, ja que és ecspanyol, i per tant, el seu nivell de justícia està encara al segle XVI. Fixem-nos en la jugadora, que en cap moment s'ha queixat. El problema és que a quarts, va haver una estirada molt més bèstia i ni l'àrbitra ni el VAR van dir res. Vergonyós.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS

Amb aquest llibre he faltat a la meva paraula. una frase una mica dramàtica, ja que no havia promès ni jurat res. Senzillament havia dit que si el llibre no enganxa, tanquem i a pel següent. I no ho he fet. Amb això estic dient que ara mateix estic davant del pitjor llibre d'aquest any. Portem poc, estem encara acabant abril, però ja en van set. i La sensació de voler-lo deixar, tampoc és que empassi sovint, és força esporàdic. Però amb aquest llibre m'ha passat.

La Sylvia Lagarda-Mata va guanyar un primer premi amb aquesta novel·la, en un certamen on els llibres han de tenir a veure amb Barcelona. Això no es pot negar. Hi ha molta documentació de la Barcelona de la primera meitat del segle XIX, i es detalla molt bé l'ambient, els carrers, les olors... Es fa tant, que la trama de l'assassí de llibres sembla que sigui secundària. potser estic exagerant una mica, però és cert que a veure, llibres d'aquest estil en porto uns quants, i aquest o enganxa. L'evolució de la trama és lenta, molt lenta, passen coses, i quan passen, tampoc es descriuen com ho fa amb la ciutat.

El protagonista és un detectiu francès que va crear l'Edgar Allan Poe, en Dupin. No sé, però amb l'odi cap als francesos que hi hauria d'haver en aquella època, trobo que protagonitzar aquesta història sense massa entrebancs, és poc creïble. El segrest que pateix, apareix com un bolet enmig de la història. de fet dona la sensació d'anar-se escrivint a mesura que van passant les pàgines. amb tot el respecte, evidentment. 

La constant aparició d'un suposat amant, l'Ed, és un altre bolet que es fa molt però que mot pesat perquè no aporta res. Quan entens que fa referència a en Poe, encara et deixa més fora de joc, ja que què hi pinta en tot plegat?

Tot i això, l'he llegit del tot pel típic punt crucial de voler saber com acaba. Anem pel següent.

YELLOWSTONE (x3 i x4)

Ha estat ben estrany el què ha passat amb aquesta sèrie, Yellowstone, una de les més ben valorades de l'any passat. Quan estava veient la tercera temporada, em sentia força decebut. Com comentava a l'entrada de Travelers, estava veient dues temporades de sèries que l'any passat van brillar, però eren temporades molt per sota de la seva qualitat o interès inicial. Però llavors, arriba el desè i últim capítol, i tot canvia. És una capítol on passa de tot i amb un final de l'estil dels finals del Padrino. Et deixa amb un tirirí molt bèstia. Així que passo de tenir-la als peus a una cosa que feia temps que no passava. És acabar la tercera temporada amb aquest capítol brutal i al cap d'un minut, començar la quarta. Doncs sí, he vist seguides la tercera i quarta temporada de Yellowstone.

La quarta temporada, deu capítols més, han estat més interessants que els deu anteriors, tot s'ha de dir, però la sensació general és de desgast. Com que a la plataforma de Netflix només hi ha aquestes quatre, tenia la sensació que això ja era el punt i final. Però hi ha una última temporada, una cinquena, que està en una altra plataforma. Sort que me n'assabento abans d'acabar-la.

Així, tot i no estar al nivell de les dues anteriors, aquestes temporades de Yellowstone segueixen almenys deixant moments brillants de qualitat. És cert que quan es valora per exemple, la fotografia, la música... també et dona pistes de que no ha estat genial, però no passa res, és una cosa acceptada. Tot i això, tot i el desencís de la tercera temporada, noem puc queixar d'haver vist res horrorós; ha estat força bé.

I un cop més, cal parlar del repartiment. Uns actors i actrius molt ben escollits, i a mesura que es van desinflant, va agafant cada vegada més presència el personatge de la Beth Dutton. Ella soleta es converteix en un dels personatges televisius més malvats de la història televisiva, tot i que teòricament, es troba dins la família protagonista. Bé, és com allò que dèiem de Falcon Crest. La protagonista era l'Angela Channing però era dolenta com una mala cosa. La veritat és que cada vegada que aquest personatge entra en acció, saps que deixarà anar algun detall de maquiavel·lisme, de ràbia que inundarà la pantalla. Com n'és, de maleducada. Però sense dubte és qui està aguantant la sèrie.

I així han anat passant els capítols on veiem com evoluciona la vida en aquell territori de Montana on ara volen construir un aeroport, una pista d'esquí i tota una ciutat a les mateixes terres on feia anys vivien els nadius americans i on ara hi ha la gent del Yellowstone. Trames i subtrames amb menys energia però amb la suficient com per seguir-la mantenint en bona consideració. Ara toca rematar-la, però deixarem passar un temps.

MALTRACTADOR ANALFABET

Com qui no vol la cosa, arriba una nova diada de Sant Jordi. Un cop més, els carrers del país s'han omplert dels colors vermell i groc de les senyeres a conjunt amb el vermell de les roses. Milers i milers de persones abocades al carrer passejant pel simple gust de passejar i/o comprant llibres. És, sense cap mena de dubte un dels dies més bonics de l'any, si no el millor. Sempre hi ha el gran dilema de si ha de ser o no festiu. No sé, però personalment, jo el deixaria com està per assegurar-nos que no es perd. Tal com som, si fos festiu, els primers anys potser no, però a la llarga, la gent marxaria de cap de setmana i es perdria la tradició. No negaré però, que jubilat, el gaudiré el triple, perquè podré passar-me el dia al carrer.

Però el què em porta a escriure aquesta entrada no és tant la Diada, sinó un cop més els merdes espanyols atacant la nostra llengua, cultura, tradició. I és clar, la típica deixadesa i conformisme català. Fa poc més d'una setmana, un escriptor ecspanyol, que a sobre, té els collons d'haver nascut a Catalunya, va deixar anar unes declaracions incendiàries: "Fuera Sant Jordi", "Es el día del libro", "Sant Jordi era un maltratador de animales analfabeto", i delicadeses semblants.

Clar, per mi, un tio teòricament català, que només s'expressi i escrigui en castellà, ja és tota una declaració d'intencions del què és un fatxa de merda. A partir d'aquí, també teòricament, es considera una persona amb cultura, per tant, que faci aquestes declaracions només poden voler dir dues coses: o bé està malalt, i per tant, ja no sap el què es diu (cosa que hauríem de descartar si segueix escrivint i publicant llibres); o bé és un imbècil provocador de merda. Ara és quan apareixen tots els bonistes puristes amb el lliri a la mà dient que és un escriptor molt bo, que per unes declaracions no es pot insultar a algú com ell, blablabla... ah, i ell ens pot insultar a nosaltres, els catalans i catalanes? Com sempre, els ecspanyols poden fer amb nosaltres el què volen, però no fos cas que ens tornéssim... És que em fot una ràbia aquest vassallatge...

Diuen que el què pretenia era fer-se notar per vendre el seu nou llibre. Em pregunto si li cal, si tan important i bo és com a escriptor. No crec, no? Ara, li ha sortit rodona, la cosa. Com no podia ser d'altra manera, tots els botiflers i els ecspanyols, han anat corrent a comprar-li el llibre, sent el més venut en castellà. Jugada mestra. I tot mentre nosaltres, seguim deixant que se'ns pixin a la boca. Em pregunto per què totes les organitzacions que hi ha en defensa del país no convocaven a les paradetes on signava llibres a fer acte de presència. Ah, no... què agressiu... Depriment, molt depriment.

Per cert, i tornant a l'infumable personatge. Parla de Sant Jordi com un "maltratador de animales", i ho diu un defensor de la tauromàquia. És que, tela, tela... Quin odi per Catalunya... i encara no l'he de criticar? au va!

THE WIND THAT SHAKES THE BARLEY

Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).

Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.

Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.

Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.

Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.

CELEBRANT ELS 2.000

Al llarg d'aquestes dues mil entrades, quan hi ha hagut una efemèride, he dedicat algunes entrades a comentar estadístiques. Per exemple, hem mirat les entrades que han tingut més visites i les que han tingut més comentaris. Aquest seria un resum poc profitós, ja que el moviment del blog no arriba a tenir moviments generals que facin canvis en aquests aspectes des de fa molts anys.

La celebració dels 1.500 va donar peu a moltes estadístiques interessants (quins mesos tenen més o menys entrades; quins dies de l'any n0han tingut més i quins no en tenien mai; i quin número de dia era el més repetit). Aquesta última era una xorrada, mentre que les altres eren prou divertides. Justament, en el resum dels dies de l'any, vaig descobrir 6 dies que en tots aquells anys (disset, en duia), mai havia escrit res. Quatre d'aquests dies eren del mateix mes, el febrer: el 4, el 8, el 9 i és clar, el 29. Els altres dos, l'11 d'octubre i el 17 de novembre. Els tres anys següents he estat atent a aquesta dada, i així, aprofitant que el 2024 era any de traspàs, les quatre dates d'aquell mes ja no van continuar a zero. Els dos anys següents ja no m'hi vaig fixar. El dia 4 s'ha quedat amb aquella única entrada (igual que el 29), mentre que el 8 ara en té dos i el 9 ha fet el ple. des de llavors, cada any. L'onze d'octubre, aquell 2023 se'm va passar, però el 2024 va aconseguir la seva entrada. I el 17 de novembre, li ha anat pels pèls. Quan arribin els 20 anys de blog, aquest dia només haurà tingut una única entrada, que és la d'aquest últim any, el 2025. Així que ara mateix, no hi ha cap dia de l'any que no tingui com a mínim una entrada. Haurà de passar més temps per fer una revisió i saber les estadístiques. Ara ha passat poc temps i serien unes dades irrellevants.

Pel què fa als mesos prolífics, tres quarts del mateix. Amb una distància de tres anys, poques diferències deuen haver i si n'hi ha no seran significatives. De fet, l´únic canvi és que el mes de novembre passa de l'onzè al desè mes. El juliol, mes líder, continua a any llum dels altres.

Finalment, podríem fer un recull dels temes més tractats en aquestes dues mil entrades, però per una banda, aquest és un resum que fem anualment cada desembre, i per un altre costat, és una estadística que es pot veure en el mateix blog a la columna de l'esquerra.

Així que poca cosa més se'm ve al cap per tal de comentar en aquesta celebració. deixo pels 20 anys, d'aquí sis mesos dos encàrrecs. El primer, que farem una nova remodelació al blog, amb canvi de fons i colors. I després que ja sé què farem. A la celebració de les 1.000 entrades en vaig seleccionar algunes a l'atzar. El què faré serà una entrada a l'atzar de cada un d'aquests 20 anys. A veure què surt.

2.000

I finalment, ha arribat el dia.

Dissabte 18 d'abril de 2026. El dia en què aquest modest blog, que va començar com un divertimento, segueix sent un divertimento i acabarà sent un epitafi interminable de tota una trajectòria.

Hem arribat a les dues mil entrades. PAM.

Es diu ràpid, això. Dues mil entrades des d'aquell llunyà dimarts 24 d'octubre de 2006 (sí, 2006, així que aquest any hi haurà doble celebració). Aquella primera entrada tenia una foto de sorpresa i un petit text que deia: 

"Doncs sí! Ningú donava un duro, però les meves habilitats innates en el món de la informàtica dels nassos, no podien evitar la creació d'aquesta cosa estranya que encara no acabo d'entendre. Però bé, això és igual, no? A veure què en faré, ara!"

Doncs mira què n'he fet, després de gairebé vint anys, amb èpoques de tots colors, anar deixant un recull de vivències, impressions, opinions, crítiques... de tot una mica.

Quan vaig fer l'entrada 1.500 i profetitzava quina de les dues efemèrides arribaria abans, intuïa que seria l'aniversari. Doncs no. Per mig any, només per sis mesos, però ha estat el número rodó d'entrades qui ha aconseguit arribar abans. I d'això no fa ni tres anys, encara... Però és que la progressió ha esta brutal. Per fer les primeres 500 entrades, vaig esperar fins el 2 de febrer de 2016 (nou anys i mig gairebé). Les 500 següents, fins a l'entrada 1.000 (5 d'abril de 2020), van arribar al cap de 4 anys i dos mesos). La del 1.500 va ser el 22 de juliol de 2023, per tant, 3 anys i 4 mesos després. I per arribar a la fita que avui celebrem, han passat 2 anys i 9 mesos. Ja no han estat salt espectaculars, però déu n'hi do com s'ha anat reduint. Això no vol dir res, pot passar de tot. Però és una de les estadístiques que, com ja se sap, m'agrada comentar quan arribem a assolir algun tipus de número o aniversari.

No serà menys. Durant els propers dies, aniran apareixent records d'aquestes dues mil entrades per retre homenatge a tantes hores dedicades a explicar a ningú el què em passa pel cap. Com sempre, és una activitat més per cultivar el record i l'enyorança que no pas per res més. Com sempre.

Ah! I felicitats!

ESTEM FORA

A poques setmanes d'acabar la temporada, la situació dels equips masculí femení del Barça és la següent: Supercopa (ambdós equips campions) i Lliga (el femení a una jornada de guanyar-la, el masculí, a tres-quatre, però sembla que campions també). A partir d'aquí, la cosa ja es torça: Copa dels Borbons (femení a la final i masculí eliminat a semis) i Champions (femení a semis i amb bones perspectives, masculí, eliminat a quarts per l'Atleti de Madrid). Vint-i-quatre hores després de l'eliminació, ja ho podem valorar.

És un desastre. Punt. Ja està. Ara tornarem amb el conte de que ho van donar tot, i que al proper partit se'ls aplaudirà perquè s'ho mereixen, etc. O l'altre conte de que és un equip jove amb molta projecció i que si segueix així, ens donaran moltes alegis. No sé, però aquest discurs ja l'he sentit més d'una vegada, i el resultat és el què és. Eliminats. I no pas per un potent PSG, un poderós Bayern o un indomable equip anglès, no. Per un equip que no juga a res. Un equip de mercenaris, bons jugadors, però que juguen sense dedicar res especial al futbol, entrenats per un personatge que després del Mourinho, és possible que el trobéssim a ell com a entrenador més odiat.

És cert que podríem examinar la influència i la culpa que han tingut en aquesta eliminació els àrbitres dels dos partits. A l'anada, l'expulsió d'en Cubarsí, i el penal no xiulat per la jugada en què un defensa agafa amb les mans la pilota. És molt bèstia. a la tornada, gairebé el mateix. Expulsen Èric i no xiulen un penal quan el porter matalasser li clava els tacs de la bota en tota la cara del Fermín. Sí, és accidental, però com moltes faltes en què la fas perquè et passes de frenada o rellisques, no? És una vergonya i un escàndol.

Però sempre hem jugat contra els àrbitres, no és pas una novetat. I sempre hem sabut que per compensar-ho, hem de fer el màxim de gols per poder evitar que passi el què va passar. Però no. L'equip, jove, amb potencia, sí, però exprimit. Fa el màxim, i guanya el partit, però no és suficient. Cal fer més. I necessitem tenir tots els jugadors al 100% i donant el màxim. Amb tantes lesions com hi ha hagut, la proximitat del mundial al juny no ajuda a fer aquest esforç extra.

Ara queda guanyar aquesta lliga, i després... ja veurem què passarà. Primer, saber si en Flick continuarà. I després, potser cal fer algun sacrifici per poder invertir econòmicament en jugadors diferencials dels d'antes. mentre això n passi, plorem per una altra Champions que passa de llarg, esperem que el Madrit no remunti avui, i a seguir.

BIRD BOX BARCELONA

Quan vaig veure Bird box i en faig fer l'entrada, ja em feia ressò d'aquest spin-off centrat a Barcelona. No tenia un interès especial en veure-la, i ja deia allà, que d'entrada no em corria capo pressa. Al final, però, ha caigut. Evidentment el què més m'ha cridat l'atenció ha estat veure els escenaris de la nostra ciutat absolutament arrasats. Fins i tot surt la Plaça de la Vila, on el campanar representa l'entrada d'un refugi pels supervivents. Bé, diguem la veritat. No ha estat el què més m'ha cridat l'atenció. ha estat l'únic que m'ha cridat l'atenció. Després de veure-la i quedar-me absolutament pla, em pregunto com dimonis s'ha pogut fer una seqüela de la peli original sense cap mena de supervisió de gent que en sàpiga, de fer blockbusters. Ep, que al país hi ha gent molt bona en efectes especials, maquillatge, etc. però sembla que no han treballat en aquesta pel·lícula. No aporta absolutament res de res, i en moltes estones, es veu molt "cutre". A més, representa que passa a Barcelona, i la gran majoria de personatges, no són catalans, però és que tampoc espanyols! Gairebé tots parlen en castellà de Llatinoamèrica, a més de les dues noies, una anglesa i una altra alemanya. Ja ho dic, un absolut despropòsit.

Doncs llavors, com és que hi dedico una entrada? Doncs bàsicament perquè aquests dies, al portal del diari ARA han publicat la llista de les 25 millors pel·lícules catalanes del segle XXI. No és que n'hagi vist moltes, la veritat. M'hauria agradat veure'n més, i en tinc alguna pendent, com Frontera. Però ostres.. és que la llista, té tela! Els experts en cinema que l'han elaborat ens demostren que el seu paladar és totalment absurd, allunyat de l'espectador que busca evadir-se al cinema i gaudir d'una bona pel·lícula i no pas d'una llauna... Són una colla d'snobs. Es deuen pensar que si posen aquest tipus de pelis en aquesta llista, la gent de cervell normal pensarà: "ala... quina gent més sàvia i culta... Que plaers que som els ciutadans comuns..." Sembla mentida que hi hagi crítics que encara vagin amb aquests aires de superioritat cultural.

Amb això no vull dir que les pelis de la llista siguin dolentes. Però obviar tantes i tantes que s'han fet que aporten alguna cosa més que roncs i sensacions d'incomprensió. Per una banda, sort que no en fem massa cas, i per l'altra, sembla mentida que mentre ens anem convertint en una indústria de cinema normalitzada, aquesta gent insisteix en fer creure que som una raça intel·ligent superior.

CINEMA D'ANIMACIÓ

Casualitats d'aquelles que arriben sense motiu, la mateixa setmana que he vist al teatre l'obra Ànima, que explica les dificultats d'una noia per ser dibuixant d'animació, he completat una trilogia de pel·lícules de dibuixos animats. va ser quan veia la tercera que vaig adonar-me de la coincidència que m'havia dut fins aquí. He de dir que les tres pelis, per separat, potser no haurien tingut lloc al blog. Però donada la casualitat, les fem presents.

La primera va ser Zootopia 2. La primera part va ser un divertiment destacat aquell any. Un thriller d'aminació en un món on només viuen animals, amb molt sentit de l'humor i un ritme trepidant, fins i tot en alguns moments, amb molt suspens. Les coses com siguin, era evident que seria difícil no només superar-la, sinó ni tan sols igualar-la. Però el fet de que fos una de les cinc nominades d'aquesta categoria en els passats òscars, feien pensar que potser tindria algun detall interessant. I sí, un cop vista, potser té algun detall, però res més, Està llunyíssim de la seva predecessora. Els personatges, ja coneguts, no tenen la mateixa "xispa", i tot i els intents de fer-la emocionant, es dilueix molt. Fins i tot va haver algun cop de cap.

La segona va ser una pel·lícula que sí va guanyar l'òscar en la seva edició, i que molts crítics en deien meravelles. insuficient per cridar-me prou l'atenció. Pesca-la un dia fent zàpping em va portar a veure-la. Es tracta de Spiderman, a new universe. Fan una peli de dibuixos animats on aprofiten tot el merder dels multiversos, i ens presenten altres spiderman paral·lels. La peli té alts i baixos; estones avorrides amb altres que li donen aquest toc que la deuria fer valedora de les bones crítiques i els premis. ara, per mi, no va massa enllà de ser un divertiment.

Va ser quan la vaig acabar que em vaig preguntar si la pel·lícula guanyadora de l'òscar d'aquest any n'era mereixedora o no. K-Pop Demon Hunters s'ha convertit en un fenomen ben estrany. Era una peli destinada al circuit televisiu i així va començar. De cop, la cançó principal, Golden, es comença a fer viral i a convertir-se en un dels hits musicals de l'any. Això li dona una empenta i la peli la comencen a veure arreu, fins al punt que l'estrenen a les sales de cinema i arriba a guanyar el premi daurat. I la peli? Doncs a veure... encara que de les tres sigui la que m'ha cridat més l'atenció, no acabo de trobar-li res a part d'estar cada dos per tres cantant Golden. És molt coreana: colla d'amigues(o amics) lluitant contra monstres, zombis o com en aquest cas, dimonis. Hi ha moments en què la caricatura és totalment manga, amb els ulls oberts i les cares desfigurades per expressar una emoció. El problema és que l'emoció que mostren és absolutament patriarcal. Les noies bavejant, literalment, per uns nois guapos i "musculitos". La veritat és que la peli no ajuda a la reconstrucció del model masculí i perpetua la imatge de la dona com a companyia de l'home, encara que ho emmascarin en que són unes heroïnes (només cal veure com les han dibuixat). Per una bada, són superwomen, i per l'altra, perden el cul pels nois. Després es queixaran de Disney... ai, senyor... No les sento pas, ara, les veus feministes!

ÀNIMA

El retorn al teatre després de la bestialitat que va ser Germans de sang, ha estat protagonitzat per Ànima, un musical de format original en català, que l'any passat va arrasar al TNC gràcies al boca-orella. Degut a l'èxit que va tenir i a la necessitat de pujar l'autoestima del teatre a casa nostra, s'ha reprogramat l'obra, ara al Tívoli. Sense fer ple absolut, cada nit omplen les butaques del teatre per gaudir d'aquesta història que tot i situar-se a l'altra banda de l'Atlàntic, ja s'ha fet un lloc dins el nostre imaginari.

Descobrim la història de la Greta Edwards, una noia que després de la mort dels pares, es veu destinada a portar la sabateria de la família, quan la seva gran passió és dibuixar, i especialment animació. Per complir el seu somni, marxa a Los Àngeles per intentar treballar per a en Walt Disney (Walter a tota l'obra), i allà es troba amb la crua realitat del moment. Només es contracte homes. Gràcies a l'enginy i a la confiança d'algú de dins els estudis, aconsegueix ser una peça cau en l'elaboració del primer llargmetratge animat, Blancaneus.

La trama és tot ficció. No va existir cap dels personatges que la protagonitzen(en Walter sí, és clar). L'obra vol ser un reflex, un cop més, de la desigualtat de gènere que ha existit gairebé sempre a la nostra societat. I algunes de les coses que s'expliquen, sí que són reals. una de les més bèsties és sobre l'actriu que van contractar per posar la veu a la Blancaneus. Li van fer signar un contracte on es comprometia  no actuar en cap altra peli. I encara que en alguna se sent la seva veu, mai va aparèixer el seu nomen els crèdits de cap pel·lícula, incloent-hi la de Disney. Que fort...

I l'obra, què tal? Doncs molt bé, la veritat. Ben interpretada, bones veus, trama interessant, ben lligada. Però un cop més, cal parlar de la durada, tres hores amb un descans de vint minuts. Una gran obra ha de durar, està clar, però tinc algun dubte de si aquesta calia allargar-la tant. Té dues parts molt diferenciades, al meu parer. La primera, presenta la trama, la fa evolucionar, i és on hi ha més cançons. En canvi, la segona art fa un gir. no hi ha tanta música (tot i que la poca que hi ha és millor que la de la primera, en la seva majoria), i es converteix en una comèdia d'embolics de les de tota la vida, amb escenes molt ben orquestrades i que provoquen més que unes rialles. Jo vaig gaudir més amb la part humorística que no pas amb lamés melodramàtica, la veritat. Em va transportar a les comèdies d'en Frank Capra, Cary Grant i companyia. Boníssim. Les cançons estan bé. Algunes són força bones, però a falta d'anar escoltant la BSO, crec que la majoria cauran en l'oblit, a no ser que facin un recopilatori de les cançons sense el text teatral. M'explico. Ara, si vols escoltar les cançons, es tracta d'una gravació de l'obra, i per tant, hi ha molts diàlegs de la mateixa, i això t'impedeix centrar-te només en la cançó per valorar-la bé. Això sí, com deia, n'hi ha de molt interessants, com Un llapis i prou, Los Àngeles, i Prova a fer-ne un mos.

M'ho vaig passar força bé, però no vaig sortir apassionat (recordeu que venia de Germans de Sang). Però si alguna cosa encara em fa més feliç, és veure com hi ha ganes de que el teatre en català, i en aquest cas, el musical, no s'acabi amb Dagoll Dagom. Hi ha molta qualitat, tenim molta història, i cal seguir invertint i pagant teatre per a què no decaigui.

THE WOMAN IN CABIN 10

Aquesta és una d'aquelles pelis que queden desades a la llista de favorites per veure, però va passant el temps i allà continuen. De vegades perquè altres pelis passen per davant seu, i altres vegades perquè algunes crítiques la deixaven... diguem que massa bé, no. Finalment, gràcies a la conjunció del temps per veure una pel·lícula amb que no és molt llarga (gracies, senyor!), va donar pas a la seva visualització.

I com ha passat altres vegades, el fet de baixar les expectatives et porten a passar una molt bona estona i a valorar-la bé. A veure, no és cap meravella ni com a pel·lícula ni tampoc dins del seu àmbit, el de thrillers. Però al final han muntat un bon entreteniment, amb un guió molt correcte, un repartiment que compleix el seu paper (no en va hi ha una Keira Knightley i un Guy Pearce). Aconsegueixen un clima de tensió ben orquestrat, i té l'element sorpresa que ha de tenir tota pel·lícula d'aquest gènere en el seu punt. Potser l'expliquen massa aviat, però en línies generals la valoració és més que correcta.

La protagonista interpreta a una periodista que ha de cobrir un esdeveniment benèfic (uns "ricatxons" que donen diners a una fundació contra el càncer). L'acte el celebren en un creuer que va cap a Noruega. Per casualitat descobreix una passatgera misteriosa a l'habitació del costat (la cabina 10), i aquella nit sent crits i algú que cau al mar. A partir d'aquí, evidentment diuen que en aquella cambra no hi havia ningú, que està tothom al vaixell, etc. Però també rep amenaces que deixi de preguntar i ficar el nas, així que el misteri està servit.

Ja he dit que està força bé, i només volia afegir un detall extra. Aquella mateix nit havia descartat anar a Munich per les semifinals de la Champions femenina. Dir que la final és a Noruega, on es dirigeix el vaixell. I per si no fos poc, la mateixa nit estan fent un capítol d'una sèrie de fa uns anys, Afers exteriors, en què el periodista va a diferents països del món per conèixer el territori a través de catalans i catalanes que hi viuen. Sabeu quin país feien aquell dia? Sí, Noruega. Amb aquests senyals, se'm fa difícil creure que aquest maig no hi acabi posant els peus.

TRAVELERS (x2)

Les dues sèries que estic mirant aquests dies s'assemblen com un ou a una castanya. Travelers i Yellowstone no tenen res a veure. Però us en puc dir unes coincidències. Les dues són sèries que ja havia vist temporades anteriors. Les que estic veient, en ambdós casos és la penúltima (després de les que estic veient, només quedarà la temporada final). I la coincidència més important, que és la que em fa escriure aquesta introducció, és que aquestes temporades que estic veient no són tan ones com les anteriors.

Comencem amb la que just he acabat aquests die. Travelers ens explicava la història d'uns viatgers en el temps. En un futur llunyà, per tal d'arreglar desastres mundials, s'envien les consciències d'agents del futur en cossos de persones just abans que morin. A la nostra època, s'ajunten en equips de cinc persones i compleixen missions per tal d'anar arreglant diversos aspectes que poden afectar el futur.

La primera temporada va tenir una bona valoració, però no va arribar a estar en el rànquing de l'any. M'ho vaig passar bé, però en va haver moltes que la van avançar. amb aquesta segona temporada també m'ho he passat bé, però no tant. Les trames i subtrames són molt inconnexes. Dins la trama general fan moltes bifurcacions. Passen coses que semblen importants, però de cop no en diuen res més i tornen a aparèixer tres o quatre capítols més enllà. Hi ha històries que duren només un capítol, com si fos una sèrie de policies, i les vides de les persones dels quals han ocupat els cossos no tenen la presència que han de tenir, quan justament, a l'últim capítol, el millor de la temporada, es gira el mitjó i passen a ser cabdals. Només les vides de dos d'ells es van seguint amb més intensitat, però les dels altres són molt residuals. 

Com deia, l'últim capítol ha estat el més emocionant, quan es fa pública l'existència dels viatgers, i les persones més properes, se n'assabenten, to i que no queda clar si s'ho creuen o no. Tot acaba sent molt ambigu. Tot i això, no defenestrarem la sèrie, perquè ha estat molt entretinguda; una cosa no teu l'altra. Veurem com acaba quan veiem la temporada final.

EL DARRER SECRET

Més de 800 pàgines. L'última aventura d'en Robert Langdon, personatge creat per en Dan Brown, té, ni més ni menys que més de 800 pàgines. Vaig pensar que podria aprofitar les vacances de Setmana Santa per donar-li una empenta. Pam. Acabat. Quina addicció! Com s'ho fa aquest home per crear una atmosfera trepidant, uns capítols en què poques vegades no passa res, un thriller que provoca el consum de cada una de les pàgines de manera intensiva? Sigui com sigui, gran llibre, en la línia de tots els anteriors, però que cal remarcar que un cop és, enganxa.

Realment, són llibres llargs i ben treballats, i la feina que fa l'autor és digna de ser respectada i admirada. Fixeu-vos com s'ho treballa veient els anys que passen entre llibre i llibre. Primer va ser Àngels i dimonis l'any 2000; després va venir el gran èxit, el Codi da Vinci, el 2003; El símbol perdut és el tercer i va arribar el 2009 (per mi el més fluixet); el quart va ser Inferno el 2013, i el cinquè, Origen, el 2017, que té lloc a Barcelona. Ara, vuit anys després, arriba El darrer secret. I és que ja es veu, la feinada que hi ha darrere de cada llibre per documentar-se bé sobre el tema del qual vol tractar i conèixer bé els llocs on passarà la història... quina passada de feina prèvia, quina recerca de l'excel·lència.

EL darrer secret té lloc a Praga en gairebé tota la seva totalitat. La descripció dels llocs on passa l'acció em feia sovint buscar-los a Sant Google imatges, i la veritat he vist que Praga té força coses per visitar, i s'entén que sense ser especialment turística, sigui una de les ciutats més visitades. Bé, tornem al llibre. En Langdon hi és acompanyant a la seva parella, una científica noètica, que hi fa una conferència. La dona està a punt de publicar un llibre sobre la consciència que canviarà la visió que es té de molts conceptes filosòfics, entre ells la mort. Però hi ha algú que no vol que es publiqui el llibre i en roben i eliminen qualsevol còpia. Paral·lelament, resulta que és a Praga on hi ha els laboratoris secrets que justament sense voler està descobrint la parella d'en Langdon.

Com és habitual, ciència, misteri, suspens, persecucions, traïcions... tots els ingredients que acostuma a barrejar en Dan Brown en els seus llibres per tal de donar un ritme vertiginós a l'acció que hi descriu. Només hi ha un parell de capítols, on s'intenta donar explicació al què està passant, que el vocabulari que s'utilitza dificulta entendre què estan parlant. Després s'aclareix una mica, però déu n'hi do com n'és d'enrevessat.

Ara bé, no donarem un 10 perquè no els acostumo a donar, però que és un excel·lent, i tant! I acabat un dia abans de tornar a la rutina de l'escola!

PROJECT HAIL MARY

Quan tot just han passat els tres primers mesos de l'any, miro i veig que amb la peli que ens ocupa, he anat cinc vegades al cinema. Trobo que és un número força important per les alçades d'any que ens trobem. En un hipotètic cas que seguíssim a aquest ritme, estaríem parlant de dotze visites al cinema. Mentre ho escric, vaig a mirar quantes van ser l'any passat. Ara torno.

Doncs l'any passat hi vaig anar vuit vegades. Però també he mirat l'anterior, el 2024, i en van ser dotze. Em sorprèn, no soc conscient d'haver-hi anat tant. Al final, és una mitjana d'una al mes. Però bé, és igual, d'això potser en parlem quan s'acabi l'any i mirem enrere, però és cert que amb les pelis que han de venir, la cosa pinta molt bé.

"Proyecto salvación". Ja hi som. Comencem malament. L'inefable traducció dels títols originals ens regalen un dels desastres més destacats de l'any. Project Hail Mary (Hai Mary és el nom de la nau espacial) és una pel·lícula de ciència ficció, basada en un llibre que qui sap, potser llegeixo. Només començar coneixem un home que es desesperat dins d'una nau espacial, descobreix dos tripulants morts i no sap què nassos hi pinta allà. A mesura que veiem el passat, va recordant la seva història i la seva missió. Resulta que el sol i totes les estrelles s'estan apagant per l'atac d'unes cèl·lules que s'alimenten de la llum. Només una estrella sembla que no l'afecta. La coalició de països que es forma per salvar el planeta recluten un professor científic que és qui acaba a la na, sol per descobrir una solució a la desaparició de la vida a la terra. Però, oh sorpresa, una altra nau apareix des d'un altre planeta per solucionar el mateix problema. I resulta que també hi ha només un tripulant.

La pel·lícula està força bé. D'entrada sembla fora fidel al llibre (ja ho veurem) i per aquest motiu és força llarga (ben bé dues hores i mitja). Aquest seria l'únic punt en contra, ja que és cert que la combinació d'un ritme lent de tant en tant més la durada excessiva, et fa pensar que amb 30-45 minuts menys hauria estat molt millor. De totes maneres, segueix estant bé, la peli. A més, té un sentit de l'humor molt anglès en alguns moments, amb tocs molt irònics. No sé si estaria en un top deu, però s'hi podria acostar, encara que és molt agosarat dir-ho a principis d'abril, quan no sabem de a qualitat del què vindrà. És cert que en Ryan Gosling no e trobo especialment un crack de la interpretació, i clar, aquí ha de sostenir la peli tot sol bona part de la durada, i per mi, no seria una bona tria, tot i que s'esforça i en moments fa gràcia. Però no vull destacar només les coses dolentes, ja que insisteixo, en general ha estat força bé. Seria un 7, però amb 30 minuts menys, potser un 8 i tot.

ARTEMIS I ISS

Després de molts anys parlant-ne, preparant-ho i posposant-ho, finalment s'ha enlairat l'Artemis II en direcció a la lluna. Encara falten dos o tres anys per tornar a trepitjar el nostre satèl·lit, però és evident que l'èxit d'aquesta missió pot donar a les a tornar-hi i aconseguir-ho. 

Recordo quan fa dos anys, a la visita a la Citté de l'Space, ja em vaig entretenir en les sales que parlaven d'Artemis. A més, justament aquest any, com que a tercer es fa el projecte de l'espai, una de les novetats ha estat parlar i fer seguiment del projecte. Alguns alumnes estaven al cas quan es van anul·lar els dos primers intents. A final, la sortida ha caigut en vacances, però res m'agradaria més que algun nen o nena m'ho comentés quan ens veiem de nou el dimarts. A més, justament serà llavors quan estaran donant la vola a la lluna, i alguna cosa veurem per la pantalla de la classe.

La partida del coet estava prevista per la nit de dimecres a dijous, a les 0:24h hora catalana. Van ser només uns minuts més tard, però allà estava, despert, per veure aquest inici de viatge. En la meva memòria, l'única vegada que soc conscient d'haver presenciat un enlairament de coet de la NASA. va ser el 1986, la tragèdia del Challenger. Ho tinc força gravat a la retina aquell moment. Amb el cor encongit, seguia els primers minuts d'enlairament, aquest cop més exitosos. La llàstima és que tot sigui fet majoritàriament pels USA, amb el seu porc podrit de president.

Aquests dies estarem pendents del viatge i des seus astronautes, amb la primera dona i el primer negre a la tripulació, cosa que repetiran a la missió d'Artemis IV, que és la destinada a tornar a trepitjar la lluna. Serà doncs, un any astronòmicament important. Després d'Artemis, tenim l'eclipsi de sol total a Catalunya el proper 12 d'agost. I la setmana passada vam tenir una cirereta a les convis. La segona nit es veia el cel molt bé, i vam poder veure perfectament Júpiter, algunes constel·lacions, i... la ISS!!! Va passar per sobre nostre i ens va proporcionar un moment molt emocionant!

OH QUINA SORPRESA

En un nou intent d'epanyolitzar el país (cosa que per cert, és innecessària, ja que nosaltres mateixos, els catalans, ens posem pals a les rodes), el governs ecspanyol, català i la Federación ecspañola fan jugar la selecció estatal a Catalunya. Evidentment, a l'únic lloc on ho poden fer, a Can Perico. Com el dia que hi van fer jugar la selecció femenina, l'estadi es va omplir de banderes ecspanyoles i de merdes humanes, per tal de demostrar que "unidos somos más fuertes". Que els bombin.

La qüestió és que es tractava d'un amistós contra Egipte. Per començar, els energúmens van xiular l'himne egipci. Per què? Quin conflicte tenen amb l'estat de les piràmides? Però el més fort vindria a continuació, quan bona part de la grada van començar a cridar: "Musulman el que no bote", i déu n'hi do els que s'hi van afegir. Un cop passat e partit, tothom s'ha posat les mans al cap, des dels mitjans de comunicació, als jugadors, als governs... Ostres! Pobre gent... acaben d'assabentar-se que Ecspanya és un país racista! Quina sorpresa!

Quina merda tot plegat. Primer, per la brossa humana que representen aquests micos racistes. Segon, perquè quan va passar, el partit no es va aturar, o simplement, els jugadors musulmans no es van retirar. Quin exemple hauria estat que el millor jugador ecspanyol, musulmà, hagués marxat del camp. Quina imatge més potent. Però no, són uns covards i uns hipòcrites. tercer, perquè d'on surten els crits és de la grada on s'estableixen els radicals pericos. Sí, els mateixos que insulten Catalunya. Els mateixos que van saltar al camp per pegar els jugadors del Barça. L'Ecspanyol té un problema de permissivitat amb els seus ultres de merda, clars representants del què és ser ecspanyol.

Ara tot són lamentacions. Que si ho investigaran, que si no pot tornar a passar... blablabla. Paraules que es perdran amb el vent. Tan de bo serveixi per evitar que hi hagi pantalles gegants per veure el mundial d'aquest any a les nostres ciutats i pobles. Molt em temo que no, i que es posaran. Perquè en el fons, prefereixen eliminar tot el què soni a català i promoure la identitat ecspanyola que no pas ser una persona humana, educada i amb valors. En el fons, són el què són, púrria feixista.

NO OTHER LAND

No sabria dir el motiu pel qual he trigat tant en veure el documental No other land, sobre la vida dels palestins i palestines a Cisjordània. Aquest documental va guanyar l'òscar de l'any passat, i ha estat esperant ser vist molt de temps. Suposo que quan hi pensava no era el moment, ja que era conscient que no seria una hora i mitja de bona estona, sinó al contrari, de patiment, indignació i preocupació.

Després d'haver-lo vist em pregunto com encara no m'he radicalitzat més en el tema Palestina, penso que no faig prou dins les meves limitacions. El documental ens presenta la comunitat de Masafer Yatta, on viu en Basel Adra, autor del documental. És un conjunt de cases al mig de Cisjordània i envoltats d'odi dels colons jueus. L'exèrcit hi apareix ambles seves màquines demolidores i van destruint les seves cases amb mil i una excuses, obligant-los a marxar o a viure cada vegada més precàriament dins de coves. La resistència que exerceixen és exemplar i perillosa a la vegada. Un noi jueu, en Yuval Abraham, realitzador del documental amb ell, s'uneix a la comunitat per intentar denunciar al món el què està passant. En alguns moments, es recullen converses en què se li fa entendre que hi hagi palestins que no el vulguin allà. Repudiat per uns i pels altres, ja que els israelians l'amenacen en moltes ocasions. 

Les imatges són gravacions casolanes. Quan toca córrer, toca córrer i corres amb ells, amb la càmera enfocant el terra. Els trets i explosions que se senten no són efectes especials, sinó la realitat del seu dia a dia. L'atac que rep un nano perquè intenta recuperar el material de construcció i la seva vida posterior tetraplègic dins una cova, la destrucció de l'escola amb els plors dels nens i nenes, la fugida quan el venen a detenir i s'emporten son pare... tantes i tantes situacions d'abús per part de l'exèrcit d'Israel... Fàstic. I encara més amb l'aparició dels colons, una colla de feixistes armats, emparats pels soldats i amb llicència per matar...

Ara ja no se'n parla, de Palestina. Altres conflictes estan a la primera plana de les notícies, amb l'excusa d'una alto al foc. Però no s'ha acabat. Continua el genocidi palestí i la violència contra gent indefensa que l'únic pecat que han fet és néixer en aquela terra. No fem prou.

Veure per fi el documental ha coincidit en el temps amb una notícia. El parlament israelià ha aprovat la condemna de mort contra palestins. I a les imatges es veu un dels mandataris jueus, obrint una ampolla de cava per celebrar-ho. Són nazis. Jo que he plorat veient les barbaritats comeses pels alemanys contra els jueus, amb quina cara em quedo? Jo estaré sempre al costat dels oprimits, siguin qui siguin, però em fa ràbia veure com compleixen aquell mantra de fer als altres el què t'han fet a tu. És una vergonya per la humanitat. Són una vergonya per la humanitat.

MATAGALLS

El Matagalls és possiblement el cim més famós del Montseny. No és el més alt (1.697 metres) per poquet. El Turó de l'Home (1.712) i Les Agudes (1.706) el superen. Però aquesta poca distància d'alçada i el fet que a la més alta s'hi arriba en cotxe, fan del Matagalls és més emblemàtic de tots i per conseqüent el més escollit a l'hora de fer una excursió.

No tinc proves evidents, però sé que quan era nen, hi vaig pujar una i segurament dues vegades, però des de que tinc consciència d'allò que faig, no hi havia tornat mai, i la veritat, per mi era un deute pendent que arrossegava des de fa molt temps. És també un d'aquells misteris que m'acompanyen. Amb la d'excursions fetes, com és que no havia tornat mai al Matagalls? Però avui no toca filosofar sobre el tema (ni avui ni cap altre dia). Finalment, hi he tornat.

He aprofitat aquests dies de "vacances" per poder fer una mica d'excursió, que com sempre me les desitjo molt felices per tal de mantenir certa constància, una constància que poques vegades compleixo. Però sí, si al febrer vaig fer un dels trams de l'objectiu Montserrat per tornar a experimentar el contacte amb el terra natural, aquest mes de març, encara que hagi estat l'últim dia, he fet alguna cosa més.

Moltes ganes de matinar, no tenia, així que quan he arribat a l'aparcament ja he vist que anava malament. Estava tot ben ple. Però què hi farem... després ja he vist que no era pas l'únic en començar a caminar tard (les 11h), i fins i tot quan baixava a la una, encara em creuava amb gent que pujava. Només començar a caminar entre arbres, tota la mandra que tenia quan em despertava i m'activava, van desaparèixer de cop. Sí, quan em desperto de vacances per anar a caminar, sempre em ve la pregunta "Què fas? Queda't al llit!", i anant cap a allà, me l'anava repetint. En el moment en què les cames comencen a caminar per allà, els dubtes s'esvaeixen. Ara, és una il·lusió, perquè just de seguida comença el primer tram de pujada, que de llarg, és el més dur. La inclinació del terreny se'n riu de la que poso a la cinta de córrer/caminar del gimnàs. Jolines, com puja! Per sort, al moment que s'anivellava, descobria que les meves cames estaven bé i responien perfectament, i que només era un problema d'esforç puntual durant una bona estona seguida i la seva relació amb la respiració.

De mica en mica, vaig pujant, i la previsió de bon temps es veu tapada per la boira. A 'esquerra, bona visibilitat i cel blau, a la dreta, la boira impedia veure absolutament res. Una boira que sovint t'envoltava per tot arreu. De fet, quan baixava, era com si anés per un lloc diferent, ja que al pujar, no es veia res d'aquell entorn. Boira apart, la pujada dura una hora i mitja. Ni pujo sol, ni estic sol a dalt. De fet, semblen les Rambles, de tanta gent que hi ha, i és difícil fer fots sense que hi aparegui ningú. Les vistes es veuen poc per culpa de la boira, i m'hauria agradat albirar Montserrat per fer-me la idea de la travessa clàssica que no arribaré a fer mai.

Després de gairebé mitja hora descansant i respirant, la baixada fins l'aparcament es fa en una hora justa, convertint l'excursió al Matagalls en una activitat de tres hores en total. Cim superat, i ara per fi puc dir sense dubtes que he pujat al Matagalls. Per fi, en tinc proves a part de record llunyà de fa quasi cinquanta anys.

GARROTXA

Catalunya té 42 comarques. Podria dir que possiblement hi he passat per totes, i en algunes d'elles hi he fet estada. Per si de cas, no ho penso tampoc comprovar. La qüestió és que entre totes les comarques, n'hi ha algunes que no passa un any que per motius ben diversos, hi passo o hi torno a passar. La Garrotxa és un d'ells.

Per la comarca volcànica hi he passat estius de vacances i visites esporàdiques; colònies d'estiu i caps de setmana; excursions d'un dia, caminades i fins i tot bicicletades; cal afegir-hi una boda i tot! Olot, la capital, però Santa Pau, Besalú, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Mieres, Joanetes, Sant Feliu de Pallerols, Els Hostalets d'en Bas... aquestes serien totes les poblacions que, en menor o major grau hi he passat una estona.

Les estades més llagues han estat tres estius de vacances i evidentment, les colònies. I aquests dies passat hi vam tornar. La casa dels Arcs va rebre la meva visita per segona vegada. Llunyà queda el 2004, amb les colònies de Món Jove sobre els déus i deesses de l'Antiga Grècia, unes colònies que van significar el començament de l'època de vaques grasses al grup de lleure. Aquest cop eren els tres dies amb l'escola. I sí, els entorns molt bonics, però la casa era molt semblant a la de 20 anys enrere. No cau a trossos però no s'ha fet cap reforma important, almenys visible. I què voleu que us digui, a la meva edat, les cases haurien d'oferir un servei més digne als equips de mestres, ja que són ells qui decideixen tornar o no a aquela casa, i per tant, se'ls ha de cuidar bé.

Dins dels tres dies he pogut tornar a a passejar per la Fageda d'en Jordà, un dels 10 llocs més bonics del país (llàstima que va ser entrar i sortir); vaig tornar al cràter del volcà de Santa Margarida, sempre tan impressionant; i vaig poder observar els estrats del volcà Croscat. Si no fos perquè està tan lluny, és la millor opció pels de 5è quan fan el projecte de geologia, però és massa autocar per un dia. I com no, excursioneta fins a Santa Pau. El meu nou estatus no em va permetre passejar pel nucli medieval, però caminar per aquells carrers, i sobretot, la vista des del mirador és magnífica.

Qui sap si tornaré a la garrotxa. Bé, sí que se sap. Si no hi ha cap sorpresa desagradable, segur que tard o d'hora hi torno. No sé quan ni perquè, però que hi tronaré, segur. Potser estaria bé conèixer altres entorns d la comarca; ja ho veurem...

BALANDRAU

El 31 de desembre de l'any 2000, dos grups d'excursionistes es van veure sorpresos per la irrupció sobtada del torb quan pujaven el cim del Balandrau. Aquella tempesta va acabar amb la vida de deu persones, set al Balandrau i tres més en altres zones del Pirineu. Personalment, a la meva memòria hi ha la coneixença d'aquesta tragèdia, però no soc conscient de viure-ho en aquella època. Ara, ja serà impossible oblidar-ho.

I tot gràcies a la pel·lícula que s'ha estrenat en motiu-coincidència dels 25 anys dels fets. En ella s'hi recrea la desgràcia. Coneixem el grup més nombrós de muntanyencs, que aprofiten un dia esplèndid per pujar al cim. Quan decideixen baixar, els arriba la tempesta, un vent demoníac que alça la neu i impedeix veure-hi res; una temperatura que baixa dels 2 graus negatius als 30-40 sota zero; els allaus que produeix la tempesta. Un desastre. Seguim a partir de llavors l'espera de l'únic supervivent i el què fan els bombers i responsables per tal de trobar les víctimes i/o supervivents. Diuen al final de la pel·lícula que aquest accident va "ajudar" a canviar els protocols de la gestió d'aquestes situacions. Suposo que entre altres, no tanquen els familiars en una mena de vestidor d'e complex esportiu, l'acceptació sense recança de l'ajuda de voluntaris i voluntàries a les tasques de rescat, o la compra de material més efectiu (van haver de demanar ajuda als bombers francesos).

Reconec que veure pelis com aquesta, reals, et fan respectar més la muntanya, i ara que ve el bon temps i començo a planejar futures excursions, he de ser conscient de com he d'anar de preparat i amb cura, molta cura.

I pel què fa a la pel·lícula en si, molt i molt bé. Altra vegada cinema català de qualitat, res a envejar a altres produccions d'aquest estil. Bones interpretacions, bon relat, i mantenir l'espectador en tensió i empatitzant amb tothom: la por i el dolor dels excursionistes, el patiment de les famílies i l'angoixa i determinació dels operadors/es de rescat.

THE QUEEN'S GAMBIT

Reprenem el blog deu dies després, per l'aturada obligada per l'avaluació i les convivències escolars. I ho fem amb la darrera sèrie completada: The queen's gambit.

Es tracta d'una sèrie d'aquelles que no es poden classificar en cap dels estils que normalment segueixo, ja que es tracta del drama costumista que explica la vida d'una jove òrfena que aprèn a jugar als escacs perquè té un cap que li permet imaginar tots els moviments del joc quan està relaxada. Però alerta, perquè aquest relax li arriba normalment quan està col·locada per tranquil·litzants als quals es torna addicta després que a la institució on viva amb altres nenes òrfenes, abans de sopar sempre els donaven la pastilleta (fins que ho van prohibir).

La història no és real, però es pot basar en tantes i tantes històries de nens i nenes prodigi en aquest esport. Quan són nens-adolescents els porten com a objectes de fira, i normalment van pel mal camí. En l cas de la nostra protagonista, apart dels tranquil·litzant s'hi afegeix l'alcohol. L'anem seguint al llarg de set capítols fins el final, quan competeix a Rússia amb els millors jugadors d'escacs del món.

Com deia, no és un dels estils que acostumo a consumir, però és cert que cada anys en veig alguna així de, diguem-ne, diferent (Adolescence, Shogun, Artful Dodger, Great expectations...) El motiu, no el tindria clar del tot. Bàsicament, el tràiler on la protagonista vol apuntar-se a la competició, i clar, li diuen si ja ho havia fet, si sap el què es fa, etc... Així, per una banda, tenim el tema igualtat de gènere, i per l'altra, l'actriu, l'Anya Taylor-Joy. No és que la trobi especialment interessant, però és cert que allà on l'he vist, no m'ha deixat indiferent la seva actuació (New mutants, Last night in Soho, Glass...).Té uns ulls que fan que s'apoderi de la pantalla. I sí, ho fa molt bé. Les coses com siguin, l'èxit de la sèrie gairebé depèn exclusivament d'ella, i ho fa molt bé. Amb una actriu fent el paper més mediocre, no hi hauria hagut ressò de la sèrie.

Pel què he anat dient, ja ens podem imaginar que la valoració és molt positiva. Sèrie diferent, que he trobat força interessant. Les partides d'escacs, eix central, no es fan gens pesades. no és que facin durar molt les escenes, sinó que n'hi ha moltes. Dels set capítols, el tercer té una baixada d'interès que em va fer patir, però remunta, i de quina manera. Ha estat interessant, a més coneixes altres mons dels que estic més habituat, i estic força content d'haver-la desat a favorits i haver-la acabat veient.

EL FORASTER

El foraster és un programa de TV3 liderat per en Quim Masferrer, i que té força èxit entre la població autòctona del país, com ho demostren les moltes temporades que porten al darrere i que sempre sigui un dels programes que té més audiència. 

Des del primer dia no ha canviat el format (si funciona, no ho toquis, diuen). El presentador va a un poble de Catalunya a passar-hi un parell de dies, i mentre és allà, dona a conèixer la població i l'entorn a través de les històries dels seus habitants. Després els reuneix a tots en una sala d'actes o teatre, on els passa el vídeo de la seva experiència mentre torna a parla amb ells i fer el monòleg corresponent.

Hi ha dos elements clau per a l'èxit del programa: un, és la feina prèvia de l'equip de guionistes i cercadors d'històries, que estudien el poble i la seva gent per tal de dirigir una mica el foraster cap a persones que poden aportar interès a l'espectador. Per molt que sembli improvisat, està clar que saben bé quina gent anar a trobar. El segon element és la gràcia del presentador. Com tots aquests tipus de persones, hi ha qui li agrada molt i qui no el pot veure, però és innegable que en mans d'un altre presentador, el programa seria diferent. Potser pitjor, potser millor... però diferent segur. Ara mateix, és impensable aquest programa sense en Quim.

A resultes del programa, en Quim Masferrer ha creat un espectacle teatral, Bona gent, d'una de les frases que utilitza al programa, on estableix diàleg amb la gent del públic. Aquí no hi ha preparació, tot és improvisat, i per tant, depèn molt de la gent i de la gràcia de l'actor, que aquell espectacle funcioni o no. Podré opinar al respecte d'aquí un parell de mesos.

Tornant al programa de televisió, les característiques de la gent són les que fan que un episodi o un altre sigui millor o pitjor. Aquesta temporada n'hem tingut un de força avorridet, i un parell de molt divertits. Sigui com sigui, està clar que el proper any, tornarem a tenir en Quim descobrint nous pobles, que per cert, és també un exercici molt enriquidor, tant pel descobriment de pobles que no coneixes com per la gràcia que fa veure llocs on has estat des d'un altre punt de vista.

Llarga vida al foraster!

ÒSCARS 2026

Per segon any consecutiu, m'he quedat a veure la cerimònia dels òscars, com quan era jove. Val a dir que l'any passat va colar perquè dilluns era festa. Aquest cop... he anat a mig gas tot el dia. Sort que els dilluns tinc un horari que em permetia tenir aquest luxe.

A les dotze i poquet començava l'acte, amb un número d'aquells inicials en què el presentador fusiona algunes de les pel·lícules nominades mentre està disfressat de la boja de Weapons. Boníssim. Sense entendre massa el què deien, era súper divertit. El què fallava, al meu parer era que els nens i nenes que el perseguien no ho feien amb  els braços en aquella posició en què ho fan a al peli.

Anem pels premis. Molt bééééé. Després de veure moltes de les pel·lícules nominades, recordo que vaig acabar la marató dient que la que m'havia agradat més havia estat One battle after another. Doncs premi. Millor pel·lícula, direcció, actor de repartiment, guió adaptat, càsting i muntatge. Merescut totalment. L'altra gran pel·lícula, Sinners, no ha fet curt i s'ha endut actor, guió original, banda sonora i fotografia. Frankenstein, que em va agradar molt, s'ha quedat tres òscars secundaris, i l'han acompanyat Hamnet (actriu, claríssimament), Weapons (actriu secundària claríssimament), Avatar (efectes), F1 (so) i Valor sentimental (pel·lícula no anglesa). Sense comptar els curts i documentals (amb tot el respecte), tanca la llista de premiades la de les guerreres K-Pop que s'han endut pel·lícula d'animació i cançó original.

En definitiva estic satisfet amb el resultat, no veig cap injustícia per enlloc, i mostra d'això ha estat el resultat de les porres habituals que faig. Per una banda, una d'estar per casa amb companys, he encertat 17 de 24 (tot el respecte pels curts i documentals, com he dit abans, però càsun dena em fan baixar els encerts). A la porra oficial, 14 encerts, els mateixos que l'any passat. No sé quin motius em van fer canviar pronòstics en les dues porres. El que més il·lusió em fa és que, per primera vegada, faig un ple d'encerts a les categories "top", encertant peli (anglesa i no anglesa), els 4 actors i actrius, direcció, i els dos guions. Brutal. Per això deia que crec que ha estat força just tot plegat.

Finalment, el comentari polític. En els temps que corren, s'esperava que hi haguessin reaccions clares contra les guerres, genocidis i Trump. Doncs un bluf. Té nassos que l'únic que ho hagi expressat directament hagi estat un ecspanyol, l'actor Javier Bardem. El presentador i en Jimmy Kimmel en fan referències indirectes, però en general, tot cotó fluix. Quina decepció de poca implicació del col·lectiu cinematogràfic. i quin missatge de por respecte el poder del seu líder feixista i sonat que tenen de president.

DE TOT I RES

Quan ja s'han repartit els òscars però encara esperem l'article que ho comenti, cal dir que fa una setmana vaig tornar a una sala de cinema. L'escollida, Greenland 2, la continuació d'una pel·lícula de catàstrofes que va tenir un relatiu èxit. Mi hauria dit èxit, però clar, m'ha sorprès que en fessin una continuació. Perquè sí, és una peli d'acció, i de fet, la vaig col·locar al segon lloc del rànquing d'aquell any, el fatídic 2020. Però no veia motius per continuar. I crec que aquesta vegada tinc més raó que un sant.

La volia doncs veure al cinema perquè aquestes pelis s'han de veure en pantalla gran i perquè com explicava, tenia bon record de la primera. A partir d'aquí, res més. Situo la trama. Després de set anys tancats al búnquer (o eren cinc, no ho recordo però és igual), de tant en tant surten a veure què troben. Saben d'altres supervivents, però que tot està fatal, per la radiació o per trossos de meteorit que segueixen caient. Al final però, han de marxar de Groenlàndia i es volen dirigir cap al cràter de l'impacte perquè diuen els científics que és possible que allà, per com ha caigut, blablabla, sigui un territori lliure de radiacions i mandangues i que per tant, es pugui veure amb comoditat i tornar a renéixer com a espècie.

Com el títol d'aquesta entrada, la pel·lícula té de tot i es queda en no res. I quan dic de tot, vull diré que hi ha de tot: lava que surt de les fissures de la terra, una tempesta electromagnètica, un terratrèmol, sacrificis humans (no es pot salvar tothom), sacrificis familiars (separació per la supervivència d'un membre), un tsunami, quedar-se a la deriva enmig del mar, una guerra, rebels, lladres, vent dalt d'un precipici, la radiació, els meteorits que cauen, la lluita entre gent per salvar-se, un assassinat... Tot. Només he trobat a faltar l'atac d'algun animal. Sorprèn que no apareguin, com si aquests sí haguessin desaparegut tots del planeta.

Així, la pel·lícula és una desfilada de totes les calamitats del catàleg. Molt de tot, però al final, et quedes amb una sensació de buidor força gran, de no haver vist res que doni sensació d'haver estat gaudint de l'hora i mitja; sí, per sort, només dura 90 minuts i així no cal allargar-ho més. Una cosa és que sigui fan d'aquest tipus de pel·lícules, i una altra cosa ben diferent és que totes siguin bones o interessants o distretes. No ha estat un desastre, però evidentment, no entrarà en el rànquing de l'any com ho va fer la peli original.