LA MOLA MOLA

Repassava en algunes entrades que tinc sobre les excursions, i en moltes d'elles, sobretot quan arrenco de nou després de temps sense fer-ne, surt el nom de La Mola. Hi surt perquè és una muntanya propera i que he fet força vegades amb canalla, ja sigui d'escola o esplai. Hi surt com a exemple de muntanya fàcil de pujar i que per tant va bé per fer-la servir d'entrenament per altres reptes més durs. Però al final, es quedava en això, en paraules. Fins ahir.

Després de molts anys (crec que entre deu o dotze), he tornat a La Mola. Reconec que amb la calor, em feia moooolta mandra aixecar-me aviat per fer l'excursió d'hora, però he vençut aquesta mandra i cap a Matadepera m'he dirigit. Al final, tampoc ha estat tan d'hora. Era un quart de deu quan he començat a pujar, i déu n'hi do la gent que ja m'hi he trobat baixant. He de dir també que m'he equivoat d'aparcament i he fet l'excursió no per on sempre sinó des de l'inici del camí dels monjos. El final ha estat el mateix: el monestir de Sant Llorenç del Munt, allà dalt de tot, just al cap d'una hora. Les vistes, tot i la calitxa, espectaculars, com sempre. M'hauria agradat veure amb més claredat el Pedraforca, però no ha estat possible.

He anat a bon ritme. De fet, el tros més empinat és el del principi, i després, a part d'alguns moments més curts, és una pujada més constant. Però bé, he anat bé. Les vistes de Montserrat m'anaven acompanyant de tant en tant. Tot i que sé que el restaurat de dalt el van tancar, he tingut un record especial pel seu lavabo, de record inexistent. Per altra banda, no recordo si alguna vegada hi havia entrat, però aquest cop he accedit a l'església, petitoneta, i que servia de pas fins els bancs que donaven a l'ombra, refugi necessari després de la pujada. Ara mentre escrivia, m'arriba un record d'un dia que feia fred, plovia o no sé què passava, i vam demanar de refugiar-nos-hi dins. Però no sé si ho vam aconseguir, crec que ens va passar com amb el lavabo.

La baixada em pensava que seria rapideta, però no ho ha estat tant. Gairebé ha arribat també a l'hora. Potser té a veure un petit embolic amb el camí de baixada ràpidament solucionat. I bé, crec que puc estar satisfet de les excursions aquest any. La Mola ha estat la cinquena (tercera de l'estiu), i si tot va bé, tenim una castanya just l'última setmana d'agost. A veure si hi arribem.

MÉS I.S.S.

De vegades hi ha coses que passen perquè sí. I de vegades, en passen moltes. Se'n diu coincidència, tot i que altres persones en dirien conjunció d'astres, premonició o ves a saber què més. La qüestió és que l'any que torno a 3r i per tant, torno a desenvolupar el projecte sobre l'univers i el sistema solar, dediquem un treball a la I.S.S., l'estació espacial internacional. Fins aquí, tot normal. Es tracta de modernitzar el projecte amb coses noves que potser poden motivar més.

Llavors és quan passen les tres coses que tenen a veure amb aquest fet. Primer, la pel·lícula, I.S.S. Després, quan a convivències la veiem passar per sobre nostre! I finalment, la inauguració d'una exposició d'aquestes immersives amb les ulleres virtuals sobre la mateixa estació! Tres en un! Ara només faltaria trobar-hi la relació amb Irlanda!

Doncs aquests dies he anat a veure l'exposició. No és la primera vegada que vaig a veure una d'aquestes. De fet, ja en porto un bon grapat: Tutankamon, Verne, Titanic i Colisseu. Gairebé un expert... En aquest cas, et trasllades a l'estació espacial internacional, i la veus per dintre, de manera molt limitada, ja que el què es fa més, és projectar uns vídeos dels astronautes explicant-te coses. També veus l'estació per fora, i un dels moments més espectaculars és quan veus el planeta al teus peus. Impressionant.

Només hi ha un però. És que vaig veure l'exposició de Jules Verne, una immersió de matrícula d'honor, un espectacle fantàstic. I a partir d'aquí, tot està per sota o molt per sota. La del Titanic encara, però la del Colisseu va ser molt fluixa, i clar, amb el què et fan pagar, et sents una mica estafat. Aquesta de la I.S.S., està una mica millor per les imatges que veus, però el funcionament és molt precari, ja que bàsicament vas recorrent un mateix passadís, endavant i enrere. Altra vegada l'import no justifica el què vueus, per molt espai exterior que sigui.

Les imatges de fora i alguns dels comentaris dels astronautes ho salven una mica, però segueix sense poder-se comparar ni una mica amb la de Verne. Sobre els comentaris que dic que fan els astronautes, et parlen de la separació de la família, de la pandèmia del covid des d'allà dalt o quan van haver de ser nou enlloc de sis per l'accident d'una nau. Tot i això, aquests vídeos són molt curts i tampoc aprofunditzen massa. Per mi, una llàstima.

Aquesta sensació agredolça m'ha portat a decidir que l'exposició imersiva de Pompeia (que era la que volia veure el dia del Colisseu però no quedaven entrades) no aniré a veure-la. I diuen que està bé, però ostres, és que un altre fiasco no sé si el podria ja aguantar. Així que deixem-ho estar per quan sigui alguna cosa que estigui veritablement ben feta o d'un tema que m'apassioni molt. Per cert, curiositat. Les dues bones són d'Ideal, i les tres fluixes, d'Eclipso.  I Pompeia és d'Ideal. M'ho repenso?

THE WITCHER (x2)

Quan fa justament un any vaig veure la primera temporada de The witcher, ja destacava un dilema de sensacions. Per una banda, em satisfeia haver vist de nou una sèrie de fantasia i bruixots, i que més o menys estava ben feta i orquestrada. Però a la vegada, li destacava alguns "contres" que m'havien deixat una mica amb un gust més amarg: el doblatge llastimós del protagonista, el garbuix de llocs, personatges i temps... Sobretot aquest últim detall provocava la nota més negativa, ja que en moments et donava la sensació d'anar una mica perdut.

La qüestió és que un any després, estem exactament igual. Una sèrie entretinguda, amb força acció, espases, bruixeria... tots els elements típics de la fantasia èpica al servei del telespectador. I en cap moment sembla que sigui un rotllo. Però continuen els embolics. Ara ja tot passa en temps real (suposo), però els llocs, tot i que ja sonen més i saps qui hi ha a cada lloc, encara et fan trontollar el cap una mica. En no haver un mapa físic que ajudi a localitzar-los, no saps massa bé on està cada cosa, si estan lluny, a prop, al nord, al sud... i com que els noms no són fàcils, senzillament, costa. El mateix passa amb els personatges. N'hi ha alguns que encara no sé d'on són, si són bons, dolents, què nassos hi pinten...

Però clar, no tot és exactament igual. El fet que sigui la segona temporada, ja indica que hauria de ser tot una mica més clar. I al contrari, el què han decidit els guionistes de la sèrie és embolicar-ho tot. Traïcions, personatges que ara apareixen i no saps d'on surten, trames embolicades en excès, altres que comencen i acaben bruscament... apareixen incoherències que ni la màgia en pot ser la causant. Hem d'afegir que hi ha diàlegs qe són molt complicats d'entendre què estan dient, no s'entèn el perquè passen les coses perquè ara estan parlant de profecies, ara d'una altra cosa...

Sap greu pequè sèries com aquestes n'hi ha poques, i que consti que mentre la miro estic bé, relaxat i interessat. Però ostres, crec que passaran moltes sèries més abans de veure la tercera (en té 4) temporada. Sé que ho faré, perquè en algun moment voldré distreure'm, però no serà abans d'un any. Potser l'estiu que ve.

THE ODISSEY

Un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any era l'estrena de L'odissea, l'adaptació que fa en Christopher Nolan del poema èpic d'Homer. El famós retorn d'Odisseu (abans més coneut com a Ulisses) a la seva terra, Ítaca, d'on era rei abans de marxar a la guerra de Troia. De fet, es diu qua la idea del famós cavall va ser seva, fent-lo aparèixer com l'estrateg més intel·ligent d'aquella època.

Està escrit al poema que després de perdre's al mar, arriba a una illa on té una trobada diguem-ne poc amistosa amb un cíclop. Aquest greuge, fa que els déus es posin en contra d'Odisseu i impedeixin que trobi el camí a casa. En canvi el porten a trobar-se amb diferents personatges que bàsicament, se'l volen carregar. Apart del cíclop, gegants, monstres diversos i bruixes van trobant-se amb Odisseu i els seus cada vegada menys mariners per evitar que torni a casa on l'esperen la seva dona i el fill Telèmac.

En Nolan, conegut per Oppenheimer, Origen, Interestellar, Dunkerke, Memento i altres pel·lícules de qualitat, s'ha atrevit a posar imatges actuals a tota aquesta epopeia. Com era d'esperar, hi ha crítiques per a tots els gustos. Els puritans de l'obra original i els puritans del cimena filosòfic són els principals detractors. Jo, evidentment, no soc cap d'ells, així que l'opinió és ben diferent. Per als primers, cal entendre que és difícil fer una adpatació fidedigna d'un text que té gairebé tres mils anys el 2026. No pot ser. I pels segons, acostumats a més introspecció en el cinema del director, doncs aquests estan decebuts perquè ha filmat un blockbuster. Amb els seus moments de reflexió, però un blockbuster en un 85% de la peli.

A mi ja em va bé. Tot i la llargada desmesurada (ben bé tres hores, lògic perquè és complicat escurçar la trama), no vaig tenir la sensació de pesadesa. No vaig estar incòmode a la butaca, i això vol dir que potser no és una meravella, però que compleix amb escreix amb passar una bona estona espectacular, i a més, refrescant la història en sí, que de passada fas cultura. Així que, li podem posar un bon notable. Potser hi havia massa soroll de platerets al seu voltant, moltes expectatives (ja fa un any que avisaven de l'estrena als cinemes), i vist així, potser no hi ha per tant. Però mira, prou bé. Ben rodada, ben lligada, i amb un repartiment de luxe. Veure l'Anne Hathaway ja és sinónim de qualitat, i en Tom Holland... no sé... és que em cau molt bé. I a més, és del Barça.

EN THEO DE GOLDEN

Abans d'embrancar-me de nou en un món de fantasia, llegeixo En Theo de Golden. El boca-orella i una senzilla ressenya al darrere del llibre van ser suficients per fer-me amb aquesta història.

Ha estat una meravella, bàsicament per l'oasi de tranquil·litat, serenor i optimisme que desprén. Ha estat com trobar una barreja (amb tots els respectes i diferències) entre "Cadena de favors" i El foraster. Quina mescla més estranya, no? Doncs la seva lectura ha resultat minuts de calma i relaxació, de somriures i interès que han fet d'aquest llibre un ferm candidat al top 5 d'aquest any. El temps dirà.

I què ens hi hem trobat que ens hagi captivat tant? Doncs un poble dels USA, Golden, on hi ariba un vellet d'uns 80 anys que es presenta simplement com a Theo. Que ha vingut per unes propietats i que és portugués però que ha viscut a molts llocs. No hi ha més informació sobre aquest personatge. Ell, s'enamora d'uns retrats que hi ha penjats al bar, i decideix comprar-los i anar-los regalant a les persones retratades a canvi de res. El 75% de la novel·la és altruïsme en el seu màxim exponent. Quan queda amb les diferents persones en un banc del parc per donar-los-el, hi estableix conversa sobre la seva vida (d'aquí el fer-me pensar en el foraster). De mica en mica, es va fent un membre més de la comunitat i veiem com inicia i evoluciona la seva amistat amb alguns dels seus habitants.

Cada tobada amb algú, cada diàleg que s'estableix és un seguit de frases sobre la vida, sobre el passat i el futur... però en cap cas es converteix en disertacions filosòfiques anodines, sinó que, també gràcies als capítols curts que van fent succeir les situacions, es converteix en un vocabulari prou a l'abast de tothom per poder seguir el què estan debatint.

Per què fa això en Theo? Qui és realment? Deduim que és ric, perquè comprar tots els quadres i altres accions d'amor que fa, no són barates. També apareix un fet cabdal de la seva vida com la mort de la filla, ja que aquest record l'acompanya sempre. Però fins al final no sabrem el perquè de tot plegat. No diré més per no fer espòiler encara que ningú més que jo llegeix això, però en venen ganes.

Llibre doncs 100% recomanable que és un alè d'aire fresc en aquest món de merda (no ho dic pel decorat de festa major).

DACHAU

Dels dies passats a Salzbur i Munich, he fet un brevíssim resum en aquest blog. Però allà no ho explicava tot. Un dels dies el vam dedicar a fer una visita que mereix una entrada individual. A pocs quilòmetres de la ciutat, es troba el poble de Dachau, tristament famós per tenir en el seu municipi un dels primers camps de concentració de l'Alemanya nazi. Tenia les meves reserves a anar-hi, però poques vegades mes tindré l'ocasió de vuere amb els meus propis ulls l'espai on es van cometre tantes atrocitats.

El camp va ser derruit gairebé en la seva totalitat als anys 60, però per tal de fer-ne un memorial, n'han reconstruit alguna cosa, com un parell de barracons per fer-ne un lloc de visita històrica. El camp era grandiós, i una de les coses més sorprenents de totes és que es va construir i posar en funcionament l'any 1933. Tothom relaciona aquests camps amb la guerra que començà el 1939, i ens oblidem que Hitler va arribar al poder l'any 33 gràcies a unes eleccions. Als nanos de 6è, quan treballàvem aquests fets, intentava fer-los veure que la població va escollir Hitler a les urnes, gràcies a les seves mentides, igual com passa ara a la nostra política actual.

Allà es poden visitar unes quantes parts, com el pati central, aquells barracons reconstruits que comentava, la part de les cel·les de la presó i el crematori. Allà sí que no vaig fer-hi cap fotografia. Em veia incapaç de fer-ne, em sentiria com banalitzant el què va passar-hi. Les explicacions de l'àudioguia, els rètols i les fotografies són les que ajuden a donar relat del què s'està veient, ja que com comentava, està canviat i només es mantenen algunes parts. 

Impressionen les fotos, la gran majoria de l'any 1933 quan van obrir, amb tots els presoners contraris al nou règim, i les fotografies de quan els van alliberar. Per motius obvis, no n'hi ha gairebé cap de l'època dura de la guerra, només alguna molt clandestina. Les fotografies de les persones t'expliquen qui eren, si van sobreviure o no, què els va passar. Eren gent de veritat, de carn i ossos que van estar allà patint les vexacions i tortures d'aquells animals de merda. 

Vam poder veure un documental en castellà sobre el camp, i una de les imatges que més em van marcar va ser quan després de l'alliberament, els soldats nord-americans van obligar a tots els habitants de Dachau a entrar al camp i veure què s'hi feia. Les dones, ploraven en veure les muntanyes de cadàvers desnodrits. Deien que "no sabien què passava al camp, que es pensaven que era només una presó". Quins nassos... com pot ser que hi hagi gent tan cega i tan ignorant o tan malvada com per negar el què tenien davant? Bé, la veritat és que la història es repeteix, i aquí també tenim gent que no veu ni s'adona del què està passant al món.

Hi ha un monument de record, i unes plaques, així com la frase: Mai més. Doncs està clar que aquest "mai més" ja se'n pot anar a la paperera de la història quan a 2026 seguim veient guerres, destrucció, genocidi... igual que als anys 30 i 40. I no m'ho puc callar, com un poble que va patir aquesta vergonya com és el poble jueu, tinguin governants que facin el mateix amb els palestins? I Europa, USA i companyia, fent com els homes i dones de Dacahu: "Ah... no sabíem què passava això..." 

ABBOTT ELEMENTARY (x5)

Ja fa tres anys vaig descobrir la sèrie Abbott Elementary, temporades llargues amb episodis curts sobre el dia a dia d'un grup de mestres en una escola de Philadelphia. Aquell any, va arribar a col·locar-se en el primer lloc del rànquing anual. Les següents temporades van estar també força bé. Algunes èpoques de guions més aviat pobres (potser coincidia amb la vaga de guionistes?), però sempre acabaven apareixent capítols en què o bé per la genialitat i comèdia o bé per veure'm reflectit a la meva feina real, pujaven el llistó i aconseguien l'èxit en el meu paladar, tot i que ja no va ocupar més llocs capdavanters en les millors de l'any (el què tenen les sorpreses inicials...)

Ara he acabat la cinquena temporada, i un cop més, sabedor que no estarà en el top, és sense cap mena de dubte una de les sèries més divertides que puc veure. Suposo que moltes de les bromes, si no ets mestre o educador, no les pots acabar d'entendre, però com que en el meu cas és així, hi ha molts moments de gaudi a mesura que vaig veient els capítols.

Aquest grup de mestres ja tenen un lloc en el meu armari televisiu. Cada un d'ells aporta el seu granet de sorra en la construcció de l'imaginari escolar, i tot i que ja he comentat que no es pot comparar la situació de la seva escola amb les nostres, déu n'hi do quantes coses en comú tenim. De fet, crec que hi ha més similituds que no pas diferències, i és que en el món de l'educació, els nens són els nens, i les administracions públiques són el què són, sangoneres. 

Cada un dels actors i actrius com deia, interpreta un tipus diferent de mestre, i entre ells es complementen i donen joc a mil i una situacions quotidianes convertides en caos de la manera més simple. La realitat pura i dura, només amb un extra d'exageració, perquè no ens enganyem, cal comèdia, no? Mireu un exemple d'exageració quan l'administració paga als mestres uns dies de conferències a un hotel de Miami. Us imagineu aquí el mateix? Justament en una època en què no ens donen ni un llapis? La gràcia està que quan estan allà de festa, els diuen que per pagar aquests dies a Miami cal tancar vint escoles, que no s'ho poden permetre, sinó.

Quan els anava veient i trobava algun acudit o alguna situació boníssima, em deia que l'havia de comentar aquí quan fos el moment, però com que no m'ho apuntava, gairebé no en recordo cap. Però sí d'algun:

- Quan un aprenent, quan han de tancar l'Abbott per obres, diu que podrien fer les classes online com a l'època del covid, i tots els mestres que ho van viure li diuen de tot, se'n foten i li afirmen que mai més de la vida. Veig que als USA també va ser un despropòsit i una catàstrofe educativa les classes online de la pandèmia.

- I ja està. Estic segur que en l'episodi del dia sense mòbil, o en el de la moda de no posar deures, o evidentment, quan passen una temporada fent classes al centre comercial i ha també algun momentmemorable, però el meucap ja no és tan selectiu. Llàstima, perquè déu n'hi do les escenes que em donaven peu a comentar coses.

Encara aquest any ha estat entre les sèries nominades als Emmy, així que no descarto que hi hagi alguna temporada més. Ja ho veurem. No serà per anècdotes dins d'una escola...

MUNICH

Tres dies després de Salzburg, agafem el tren que ens portarà en dues horetes a Munich. D'Àustria a Alemanya en un pim pam, i un cop més, sense ningú demanant el bitllet, ni màquines per entrar o sortir. Al·lucinant. Canvi de país però no canvi d'idioma. Canvi de paisatge urbà (Munich ja és més "ciutat" que no pas Salzburg), però ni molt menys és una ciutat grisa, sinó que el verd continua dominant el nostre voltant, no tant per boscos naturals i silvestres, muntanyes... sinó perquè té uns parcs enormes, amb tant verd i tants arbres que fan una enveja considerable. Què tenim a Barcelona? La Ciutadella? El Parc de les Aigües? El Putxet? Quina vergonyeta... són tot parcs amb alguns arbres, però camines al sol i el verd que hi ha és un verd grogós, sec... A Munich, el verd és humit, fosc, i camines pels seus parcs per camins asfaltats, sí, però enmig de tats arbres que no veus el sol ni de casualitat. En un d'ells, l'Englishgarten, fins i tot el creua un riu amb molta corrent on la gent s'hi banya i fins i tot fan surf!!

Colors apart, Munich és la ciutat del Bayern, i l'Allianz bé valia una visita. Estaven canviant la gespa, així que justament allà no veiem verd sinó marró de sorra (algú ens va fer la genial broma de que per això li diuen Allianz Arena). Llàstima del 2 a 8, que encara que ja sigui llunyà, encara cou... i de l'hòstia que em vaig clavar a les escales del metro anant-hi. Les comparacions són odioses, però veient el camp del Munich 1860, li falta recorregut per tornar a primera...

Amb uns mitjans de transport altra vegada nombrosos i precisos, vam poder visitar el més rellevant: la
Marientplatz a l'hora dels ninotets del carrilló, la torre de Saint Peter per veure Munich des del cel, la bestialitat rococó de l'Asamkirche, el palau de Residenz (encara no puc imaginar com vivien aquesta gent amb tantes sales i habitacions), el teatre Crivillés i els diferents monuments i edificis emblemàtics.

També ens vam escapar fins la zona olímpica, gaudir de l'arquitectura de les seves construccions, pujar fins el turonet del costat i veure la posta de sol amb totes aquelles estructures en primer pla. Ens ha quedat un viatge força complet, la veritat...

Per cert, ja he comentat que en vuit dies i no sé quants centenars de viatges entre els tres, cap control de bitllet, oi? El dubte resolt de si calia pagar o no el bitllet fins l'aeroport (que ja no ens entrava en el bonus que teníem), es va solventar amb molta sort, perquè just abans d'arribar a l'aeroport, qui passava pels vagons? Exacte, els revisors. Per sort, conec tant en Murphy (el de la llei), que no em vaig deixar enganxar.

SPEAK NO EVIL

Pel·lícula que supera les expectatives. Me la poso a veure perquè acaba a la llista de favorites gairebé de rebot, i com que no és llarga, pot omplir una nit d'estiu fàcilment i sense pensar massa. Patapam, et trobes amb 100 minuts de tensió elevada a la màxima potència! I mira que si veus el tràiler, ja saps el què t'esperes, saps quin matrimoni està tarat i una de les coses més esgarrifoses de tota la trama que també te l'ensenyen. Per això, no esperava res més, degut a allò que diuen que al tràiler et posen el millor.

Doncs aquí no és així. Tot i saber que una de les dues parelles protagonistes és més dolenta que la tinya, això no afecta als nervis viscuts des del primer moment. Suposo perquè com saps que són dolents i que es volen carregar els altres, des del minut zero pateixes per ells i per ai, ai, ai... quan se'ls anirà la pinça i començaran a liar-la. Però comencem pel principi: dues parelles, una amb una nena preadolescent i l'altra amb un nen que no pot parlar per una malaltia, es fan amics en un viatge i després es retroben a la granja dels segons a Anglaterra. Sobretot ell, un estelar James McAvoy, et va portant al límit de la paciència amb les seves bromes i estirabots. Mentre, el nen intenta fer-se entendre a la nena sobre el perill que estan corrent. Quan al final ho saben, ja és massa tard.

La tensió és palpable des d'un bon començament com he dit abans, ajudat, encara que sembli el contrari, pel fet de saber que allò no va pel bon camí. Passes molts nervis veient la peli, i el final està molt ben lligat, amb alguna escena que potser te l'esperes, però fins i tot veient-la, et quedes sense paraules. Així, per no esperar res de res, i pensar que acabaria a les pelis de planxa, s'ha ganyat amb escreix la seva entrada individual.

SALZBURG

Salzburg, una ciutat de postal segons les imatges ue pots trobar a internet. Però realment és així? Doncs ho podem confirmar, ho és, i molt. Durant tres dies he estat passejant pels seus carrers, i fins i tot, m'he allunyat una mica per poder visitar algun poble d'aquests idíl·lics a la vora d'un llac. I és clar, com no, caminar per alguns dels escenaris de la mítica The sound of music. Tres dies que han semblat pocs per totes les coses pendents que han qudat sense visita. Però déu n'hi do.

Per una banda tenim la part antiga, de postal, amb els seus carrers, cases, colors... i amb dos punts emblemàtics evidents: la fortalesa que domina tot el territori, imponent en el seu turó, i visible des de qualsevol punt de la ciutat, i els jardins del Palau Mirabel. Són dos edificis totalment diferents degut a la seva funció dispar, i cada un té les seves peculiaritats. La força de la fortalesa contra la bellesa de Mirabel. Pocs jardins són tan especials com aquells. Cal destacar també el riu que creua la ciutat i els seus múltiples ponts que el travessen. A les afores, trobem un altre palau, el de Hellbrun, que no té res a veure amb l'infern. Envoltat d'un parc verd magnífic, i amb un jardí molt especial, amb les Fountain tricks, on a la que et despistes, ja t'han mullat. Bonic i divertit a la vegada.

Si ho ha dos temes bàsics a tenir en compte a Salzburg i que trobes per tot arreu, són Mozart i The sound of music. Tots dos relacionats amb el món de la música però en categories molt diferents. El primer, Salzburg és la ciutat que el va veure nèixer i on va començar a despuntar. Un parell d'edificis s'han convertit en el lloc de peregrinatge dels que volen saber més d'ell. La visita a la casa de naixement va estar bé, però també he de dir que potser va ser el més fluixet de tot el què vam veure.

La visita al llac també disputaria aquest honor a la casa-museu, però se salva perquè el paisatge és espectacular. tot i que també és cert que en un moment donat, t'adones que estàs veient tota l'estona el mateix. Cada poble és una rèplica de l'anterior. Tots preciosos, però còpies.

I hem deixat pel final de l'entrada a la pel·lícula. Els dies previs i quan hi vaig ser, no em paraven de sortir vídeos a les xarxes de la gent gravant-se als escenaris del film imitant els balls o moviments. En vaig fer un pobre intent per fer riure i prou. Després vam veure una mare i una filla fent-ho amb molta més gràcia. La font dels cavalls (My favourite things), les escales i jardins del Do-Re-Mi, i la glorieta del I'm sixteen, van ser els llocs més especials que vaig veure i fotografiar. La veritat, em feia il·lusió. Sense anar més lluny, fins a quatre cançons de la peli les he utilitzat en les obres de teatre de l'escola o en alguna activitat.

Així doncs, molt Salzburg trepitjat però no del tot. Ens n'hem sortit tot i l'idioma. La veritat és que és una ciutat fàcil, molt ben comunicada amb tot i fàcil de passejar-hi. Com a Oslo, cal tenir el bitllet, però ni Cristu ens l'ha demanat en cap moment. Aquí als països llatins, el transport públic seria extremadament deficitari: milions d'usuaris fent-lo servir, i només deu bitllets pagats. Altres anècdotes serien entrar al camp del Salzburg, tancat per tothom però que unes treballadores ens van deixar passar per fer la foto; o un globus del món gegant al Palau de Hellbrun on a Hispania hi apareixien les ciutats més importants i, oju, Madrid no hi era! I finalment, que de nit, res de res, quan es fa fosc, a dormir, no hi ha vida ni llums per il·luminar la ciutat amb gràcia. Els horaris europeus, són els que són, i tocava acostumar-s'hi. Prou bé, crec que a França són molt més estrictes i quadriculats.

MUNDIAL 2026 (4)

I fins aquí el mundial més llarg de la història. Quaranta-vuit equips lluitant per aconseguir la preuada copa. A les semifinals, Argentina va superar Anglaterra tal com ho havia fet als anteriors partits, als últims minuts i remuntant miraculosament. Quins salts i crits van acompanyar els gols argentins. En canvi no hi va haver salts ni crits a l'altra semifinal. Ecspanya-França. El desig, que eliminessin les dues, però no podia ser. I llavors va, i França decideix jugar el seu pitjor partit dels últims deu anys. I els ecspanyols no ho desaprofiten.

El què no sabia ningú és que el partit pel tercer i quart lloc entre francesos i anglesos seria el més boig i divertit de tota la competició. Mare de Deú, quina manera de passar-s'ho bé veient un partit. Si no hagués tingut cap preferència, encara l'hauria xalat més, però clar, preferia que França quedés quarta que tercera.Fins la semifinal, França era la més favorita. Doncs a la mitja part, 0 a 4 a favor d'Anglaterra. Tots dos equips jugaven amb molts jugadors no titulars en els anteriors partits, però la defensa francesa era una pallassada monumental. Al descans, quatre crits, tres canvis, i França posa 3 a 4 en vint minuts. Anglaterra, desapareguda. Per sort, un penal posa el cinquè gol. Encara estan a temps de fer els francesos el quart i els anglesos el 6è. Quina meravella de partit. 4 a 6 i França quarta.

I ja només quedava la final. Ecspanya i Argentina. Va ser tot el contrari. Zero a zero fins la segona part de la prórroga. No m'estendré massa. Argentina no va jugar a res. Ni un sol xut a porta en tot el partit. Només dos a fora i al final. El més estray és que no guanyessin els ecspanyols per 3 o 4 a zero,però bàsicament és perquè el Dibu, el porter argentí ho va evitar. Toca menjar-se "la roja" per un temps. Quina mandra i quin fàstic tot plegat. Mesi es va quedar sense completar la seva carrera amb un èxit. Ho mereixia, però el seu equip no el va acompanyar. Fi.

LIEBES KIND

Una proposta molt interessant pels amants dels thrillers policíacs. Cal dir que es tracta d'una producció alemanya, i per tant, després d'alguns últims intents de visionar sèries no USA, anava una mica amb la sensació de "ai, ai, ai..." ja que algunes no havien acabt de reeixir. Però no. Tot i els seus detractors, han estat sis capítols que han sabut mantenir enganxat l'espectador, fent crèixer l'interès pel desenllaç a mesrua que anava avançant la trama.

Tot comença amb una dona corrent pel bosc, sembla que fugint d'alguna cosa i acaba tenint un accident a la carretera. L'ambulància la porten a ella i la seva filla a l'hospital i la confonen amb una despareguda 13 anys enrere de la qual no se n'havia sabut res. A mesura que anem avançant, es descobreix que la nena no és filla de la dona, sinó justament de la despareguda, i descobrim que totes dues venen d'un habitacle on estaven segrestades per un home al qual anomenaven papa i on hi vivia també un nen d'uns sis anys. Entra en joc la policia que investiga els fets i s'ajunten el policia de la investigació de 13 anys enrere amb els pares de la noia, que ara descobreixen que són avis. De mica en mica es va descobrint tot, vas veient d'on ve tot plegat, però es mantenen alguns fets amagats per aguantar la intriga fins el capítol final. Cal dir que el desenllaç és poc engrescador al costat del crescendo que va tenint la minisèrie. Segurament és l'únic punt en contra, juntament amb algunes incoherències més. Però compleix amb escreix les expectatives, i les supera, gràcies a aquest anar desvetllant el què ha passat de mica en mica.

A mesura que vas veient la sèrie ja vas veient que hi ha coses que no encaixen. La primera escena, amb la "mare" corrent sola pel bosc, i a l'hospital apareix amb la nena. D'on ha sortit? Des d'aquest primer moment ja sospites que aquesta nena no és el què t'esperes. I aquest és un dels temes de fons de la sèrie: Com es pot aribar a manipular la ment d'una persona, en aquest cas d'una nena tot i veure les atrocitats que fa el seu segrestador?

Sigui com sigui, ha estat un visionat força interessant i no volia esperar masa a saber com acabava.

LA DARRERA PARAULA

El primer llibre que m'arriba a les mans on se'ns presenta una ficció relacionada amb el procés independntista. En Toni Strubell ens retorna a aquells dies i ens ho fa reviure a través dels ulls d'un neerlandès amb arrels catalanes i una dona activista que l'introdueix en els temps bojos que vam viure fa uns anys.

A la trama hi ha de tot. Aquest neerlandès, professor universitari, torna a la ciutat on va nèixer i viure de nen perquè la seva germana, malalta de càncer, està afrontant el final de la seva vida. Primer coneixem que la família era franquista, però que molt franquista, i en Lex, el protagonista, quan marxa, es torna el típic europeu escèptic neutral políticament parlant. Quan torna, es troba immers en els dies de les protestes pels presos polítics, un temps després dels fets de l'1 d'octubre, i coneix una dona amb qui estableix una amistat virtual on ella li va explicant tot el què es va viure. En el seu retorn a Barcelona amb l'excusa d'arreglar els papers de la seva germana, l'Alba el porta al tall del Pertús i al fracàs de la protesta el dia del Barça-Madrid. Un enfrontament amb la policia els portarà a viure en la seva pell la farsa ecspanyolista i la injustícia que encara ens regna.

Tot això i molt més es pot llegir en aquesta novel·la, una lectura interessant, que t'atrapa i et fa recordar l'experiència d'aquells anys mentre et fa la gran pregnta del com és que encara estem així. Al llarg de les pàgines, l'autor també deixa anar alguna crítica a aqust desenllaç. Parla de la rendició dels presos polítics (té més lligam amb els exiliats, es nota), parla de la vergonya que és Europa, i passa molt per sobre del desinflament premeditat de les protestes (en el moment del Clàssic). També al principi, hi ha una referència al 17A, però hi passa de puntetes i no hi torna. De manera que on acaba aprofundint és en la ficció, sabedor que això no li portarà més problemes que no pas si tira per segons on.

El fet de voler fer aparèixer tants ítems, fa que no es pugui aprofundir massa en cap, i atabala una mica l'anar d'aquí cap a allà. Ell mateix, al final del llibre ja demana disculpes pels errors comesos, com acostumen a fer tots els autors i autores de novel·les amb rerefons històric. Però és cert que aquesta lectura dels fets viscuts en aquella època et remou en molts moments, al costat de pàgines que no aporten massa però que hi són per donar forma als personatges de la ficció. Potser en aquest aspecte, el més estrany és el paer de la dona del protagonista, absent durant els moments en què li fa falta.

En general, llibre interessant per posar en situació general de molts moments i situacions d'aquells dies. Ara caldria novel·les en que se centressin mésen algun aspecte concret i no voler abarcar tant, parlant en termes de ficció, és clar. Segurament a algú els semblaria un sacrilegi fer viure aventures d'aquella època, però al final, no s'ha quedat tot també en una ficció?

GALLINA PELADA

Estem a punt d'arribar (menys d'un mes) a situar-nos un any després de l'entrada del blog sobre els cims assolits (només els recordats, si n'hi ha algun més, mala sort). Des de llavors, poca cosa... Una etapa 1 l'octubre, una etapa 2 el febrer, Santa Margarida i Croscat el març, un Matagalls també el març, una etapa 6 + Sant Jeroni el juny, i finalment, ara sí, un de nou, i que a més és dels 100 cims (ja en tinc 17).

Com l'any passat als estanys de Núria, amb el MEC ens hem animat i hem anat fins a Saldes. Allà, als peus de l'imponent Pedraforca, hi hem fet nit per tal d'afrontar la pujada al Cap de la Gallina Pelada (2.321 metres). A Saldes hi vam passar unes hores, una estona la piscina per la tarda i una altra estona a la nit per veure com França jugava a res contra Ecspanya (però d'això ja en parlarem d'aquí uns dies). El què m'ha sorprès més de Saldes era que els dos bars del poble estaven tancats. Un poble sense bar és un poble mort, per molt bonic i muntanyós que sigui.

Però anem a l'excursió. Com havia de ser, el despertador ha sonat a les 6 per aixecar-nos i sortir ben d'hora. Avui era un dels dies més calorosos de l'any i no podíem fer bromes amb això. A les 7'45h ens hem posat en marxa des de la Font Freda. El primer tros és el de la pujada forta. Més o menys en 45 minuts, hem hagut de salvar un desnivell de 600 metres (dels 700 que té el total de l'excursió). No cal dir que mentre pujava, em cagava en el gimnàs que no serveix de res, en què no tornaré a fer cap excursió, etc. Al final, ja us avanço, nyam nyam. El gimnàs no ajuda a pujar, però ajuda a que la recuperació després de cada parada de 5 minuts sigui com tornar a estar bé, o que demà pugui fer vida normal sense agulletes. I la visió des de dalt fa que ja tingui al cap quina serà la propera excursió.

Després doncs de la pujada, una estona per prats prepirinencs, uns isards passant per allà, el Refugi d'Encisa tancat, i l'últim esforç fins el cim. En una hora i tres quarts ja érem dalt. Molt bé. Davant nostre, el Pedraforca, que el miràvem de tu a tu. I al nostre voltant, Catalunya sencera. Espectacular.

La baixada la fem per un altre camí per tal de no trencar-nos les cames o els genolls. També hi ha una part salvatge, per un torrent, però és de curta durada. El més sorprenent i fastigós és que en les zones més rocoses, que havies d'anar a poc a poc i amb compte, hi havia milers de mosques volant i venint a saludar. Ha esat horrorós. Feien venir ganes de posar-se a córrer, cosa impossible pel terreny on estàvem caminant. 

Segons Wikiloc, ens esperaven 5 hores i mitja d'excursió, i ens l'hem ventilat en 4 (comptant les parades). Cal dir que anant sol potser sí que hauria gastat aquestes cinc horetes. Bé, l'estiu continua. Ja ha passat un quart!

BONA FEINA

Arribem a la meitat de la temporada castellera, una temporada que a nivell de números està trencant fites. Castells de gamma extra i de gamma superior ja s'han vist en més d'una plaça. Verds, Vella i Joves avancen a un rtime trepidant, i darrere seu, Jove i Minyons van apretant fort, i en el cas dels primers, molt fort en comparació amb altres anys. Mentre que els borinots volen atacar de nou la gamma extra (ja porten dues tripletes màgiques), Capgrossos viu una crisi que els fa quedar-se força enrere, mentre que els Xiquets ratllats, va i foten el 4d9f quan ningú s'ho esperava. Es preveu un Concurs d'alt voltatge.

En clau gracienca, estem com va la temporada, molt bé. Els castells màxims de l'any passat van aribar al maig, donant sentit a la feina feta fins llavors i donant marge de millora per plantejar-se per fi, reptes superiors, amb possibilitats reals de fer-los. A aquestes alçades, ja portem 6 torres de 8 amb folre, quan tot el 2025 en vam fer 7. És una dada que ho explica tot. Malauradament però, el 7d8 és la taca. Després de fer el primer per aniversari, un castanyot a Sabadell ens ha mermat el seu assaig, però segur que tard o d'hora el tornarem a veure. La bona marxa del pilar de 6, que es descarega sencer a gairebé cada assaig, ens porta a haver-ne completat tres i carregat un quart. Això ens ha obert les portes a assajar seriosament el pd7f, i la cirereta d'aquest primer tram de temporada, portar a plaça el 4d8a, per primera vegada en 12 anys. Les dues vegades, a Grassot i Vic, ha quedat en carregat; una possibilitat molt possible, però és cert que no respon al bon assaig que s'està fent. Sigui com sigui, la feina s'està realitzant, i n'estem recollint els fruits, a la vegada que es van plantant les llavors de castells superiors i que molt probablement veuran la llum en pocs mesos.

Per cert, cal destacar la importància de descarrear el pilar de 6 a Vic, després d'haver-ne carregat l'agulla. Era molt important fer-ho per demostrar que és un castell que tenim, qe no és cap farol dur-lo a plaça. Si tothom està bé, amunt. Va ser clau per acabar amb bon gust de boca (que ja el teníem, però calia fer-ho).

Ara arriben les quasi tres setmanes de descans abans de preparar la festa major. Amb els deures fets, com a mínim farem el què ja hem fet. Seria genial poder ajuntar el 2d8f, el 7d8, el 4d8 amb agulla i el pd7f. Seria espectacular. Però clar, les proves de 4d9f seguiran fent-se, i és un somni per molta gent. Ja ho veurem. Quin dels dos camins es prendran? Un mes per tenir la resposta.

MUNDIAL 2026 (3)

Ja només queden quatre. I quines quatre. S'han complert els pronòstics i les seleccions semifinalistes són totes de les anomenades "potents". No hi ha hagut opció a la sorpresa. La mala sort o els arbitratges han condicionat força aquesta edició del mundial, i França, Ecspanya, Argentina i Anglaterra es disputaran els dos llocs de la final que han de decidir el campió d'aquest any. Està clar que vull que guanyi Messi, i això vol dir Argentina, però sobretot, que no guanyi Ecspanya ni tampoc França si es pot evitar. 

Els quatre equips han arribat suant. Alguns diuen que França hi arriba brillant, però als quarts, no va fer el primer gol fins ben entrada la segona part, així que tampoc hi ha una superioritat esclafant. Les altres tres, guanyant als últims minuts o fent servir la pròrroga. Fins i tot Anglaterra va necessitar l'ajuda del VAR per donar com a bo el seu gol de l'empat quan la pilota havia tocat un cable i caigut als peus d'un jugador seu. Bé, res a fer. En una setmana, sabrem quina d'aquestes quatre seleccions és la nova campiona del món. Ceuem els dits.

Han arribat les "grans". Les quatre alternatives, Noruega, Bèlgica, Marroc i Suïssa, no han donat o no han pogut donar la sorpresa i colar-se a semis. Hauria estat genial i molt bo pel futbol que almenys una o dues ho haguessin aconseguit. Llàstima. S'han acabat els crits remers dels noruecs, o la repetició de la sorpresa marroquina de fa quatre anys.

Pel camí, han caigut altres seleccions, i evidentment, cal destacar l'eliminació de Brasil, Portugal, Egipte, Colòmbia, i és clar, els USA, protagonistes d'un dels fets més vergonyosos vistos mai en una competició esportiva i que com no, ni dimissions, ni res de res. Com si no hagués passat res. Com quan el Rajoy va i diu que a la selecció francesa no hi ha francesos. Increïble. Doncs bé, resulta que a setzens van expulsar el golejador dels USA i per tant, no podia jugar els vuitens contra Bèlgica. Com que no? Aguanta el cubata. El Trump fa una trucadeta i... oh, sorpresa, càstig posposat. El jugador va jugar i per sort no va fer res de res ja que els diables vermells van passar per sobre i es van riure del President nord-americà imitant-lo en un dels seus balls.Quina vergonya, que demostra un cop més que les competicions esportives, de fet no tenen res a veure amb l'esport.

Doncs bé, després d'un mes de mundial, s'acosta el final. Que no guanyi el millor! O bàsicament, ni França, ni Ecspanya, Agentina.

INTO THE NIGHT (x2)

Dues coses a dir en aquesta entrada que no tenen a veure amb la sèrie en si.

Primera: No, no és que no m'aixequi del sofà veient la tele. Senzillament, que han estat sis capítols de mitja hora de durada, i que els dos últims els he hagut de veure seguits perquè no m'aguantava (bé, aquest detall sí té a veure amb la sèrie, i molt).

Segona: He estat a punt de titular l'entrada FDLGP. A mesura que s'acostava el final, ja veia que era molt difícil tancar la sèrie. O passava alguna cosa ben grossa, que tampoc hauria esta coherent, o s'acabava en tararí. I així ha estat. Resulta que Netflix va decidir no renovar-la i ens hem quedat amb les ganes de saber com continua i com acaba. Així com a una de les darreres entrades, sobre The strain, lloava que per fi una sèrie comencés i acabés (the end), ara em quedo amb un pam de nas. És evident que si la sèrie fos una patata, em seria més o menys igual, però amb aquesta, no ha estat així. Estic molt emprenyat per com funciona el mercat televisiu, tenint en compte la de merdes que es fan contínuament i es renoven sense parar perquè ja sigui el públic analfabet sense cervellqui la idolatri o perquè hi ha interessos econòmics al darrere que inflen les butxaques dels grans magnats de la televisió. Que els bombin.

Perquè al final, qui s'ha quedat sense saber com acaba aquesta història he estat jo. Recordo que Into the night (a una posició d'acabar en el top cinc de l'any passat), ens explica que el sol l'ha liat i els seus raigs acaben amb la vida de tot "cristu". Un soldat segresta un avió amb pocs passatgers per tal de fer-lo volar sempre en direcció contària al sol, fugint del dia. Pel camí, les dificulats per repostar, els nervis de l'apocal·lipsi, etc. 

La primera temporada acabava amb alguns dels supervivents de l'avió refugiant-se en un búnquer de la Otan a Bulgària. La segona temporada comença aquí, poc temps després, on ja es veu que els soldats no els volen aquí, per civils i perquè gasten menjar. Per cert, un dels soldats més dolents és... ecspanyol!!! Aquí ho han clavat! Un accident fa que hagin d'anara a Noruega amb l'avió a buscar llavors congelades, i així dividim l'acció entre els que marxen i els que es queden amb els soldats. 

No sé què voleu que us digui... Sí, sembla molt una sèrie B per com està filmada en alguns moments, perquè no hi ha els diners dels USA (és una producció belga), el repartiment compleix tot i la seva poca connexió... Però és que no sé, m'ha agradat la trama, m'ha agradat com anava avançant, com els guionistes han anat teixint totes les històries... He gaudit molt una altra vegada, demostrant que no calen grans recursos per crear emoció a l'espectador. Però malauradament, qui signa amb la ploma daurada va decidir que no calia continuar la sèrie. I ara què? Els hem deixat a tots ben penjats, i vull saber com acaba i perquè està passant el què ha passat (sembla que els militars ja ho sabien... què estrany). Però bé, aquí s'acaba Into the night, amb tota la pena del món (o del sol). No sé on quedarà en el rànquing. Per l'empremyament de quedar-me a mitges, l'hauré de castigar a no estar al top, però és que ha estat molt bé...

PEAKY BLINDERS (x2)

Segona temporada d'aquesta sèrie sobre les bandes criminals a Anglaterra durant els anys 20. Com ja comentava a l'entrada sobre la primera tempoada, he trigat força a iniciar-me en aquesta sèrie, però tampoc és cap sorpresa, no és pas la primera vegada que passa ni serà l'última. Però diuen que "allò bo es fa esperar". En aquest cas, és així, tot i que tampoc estem davant d'una sèrie estratosfèrica, però si ho féssim en notes, la tindríem al notable alt.

Sis episodis més que segueixen el clan dels Peaky Blinders, liderats per en Thoma Shelby al costat dels seus germans i la seva tieta. Aquest cop, inicien la conquesta de Londres, sortint de Birmingham, i això els provoca algun que altre conflicte amb les bandes ja existents. Aliances, traicions, violències... res queda fora de joc en aquesta sèrie. De fons, les relacions familiars entre ells, els amors impossibles i la persecució venjativa i obsessiva del policia (Sam Neill). I també es tracta el conflicte irlandès, en el moment del famós pacte que va comportar la batalla interna entre els irlandesos i que fa poquet vaig veure a la pel·lícula The wind that shakes the barley, protagonitzada també per en Cilian Murphy.

Això d'aquest actor és curiós. La feina a Oppenheimer li va obrir la fama a tot el món, quan ja portava anys i anys, pelis i sèries a l'esquena.A mi em sonava, però el seu aspecte fosc no el convertia en una estrella com les típiques de Hoollywood. Segurament, ell s'ha allunyat de tot això, i ben fet. Però de mica en mica, ara que ja és més reconegut per la massa (ja sé que els experts i cinèfils de debò ja el tenien clixat), no paro de veure'l en més i més i més films i participacions en moltes més. És un actor especial. Com deia, aquest aspecte fosc forma part del seu ésser. A Peaky Blinders per exemple, la seva fredor i inexpressivitat són de màxima categoria. I ara em costa recordar-lo somrient en cap escena.

Aquesta segona temporada manté l'interès com la seva predecessora, no ha baixat el nivell. La recreació de l'època és excel·lent, com ens mostra la duresa dels anys posteriors a la gran guerra, en com de dividida estava la societat, la immensa pobresa i el poder dels gàngsters de la zona. Com a The godfather (salvant les diferències, és clar), la maquinació dels plans i les venjances, aquells moments finals on es deenvolupa la traca final manté un crescendo que li dona molta força. Al ritme que anem, suposo que un parell més de temporades poden caure encara aquest any, i sense dubte la veurem al top de la llista anual aquest desembre.

THE STRAIN (x4)

Un any després de veure la tecera temporada, i dos anys després d'iniciar la primera, acabo The strain, una sèrie d'en Guillermo del Toro sobre una plaga de vampirs amb tentacle (no amb ullals) que acaben desplegant-se per tto el món. No ha estat una sèrie molt reeixida, mai ha ocupat un lloc destacat dins el rànquing anual, i tampoc ho farà aquest any. Però ha meresct un mínim interès per anar-la seguint fins el final.

Ha passat de tot. Una primera temporada que va anar de més a menys, una segona que no va tenir ni entrada al blog individual (i va fer dubtar si la continuaria), una tercera que se salva pels pèls, i ara, la temporada final, que conclou la història i et pot agradar més o menys, però almenys és una conclusió, s'acaba definitivament, sense opció a continuar (hi ha una escena que ho deixa de manera subtil, però molt inofensiva).

Aquesta última tongada de deu episodis segueix en la línia dels anteriors. Tenim la colla dividida, nou mesos després del final de la tercera temporada. Explosió nuclear que fa que es munti el sant Cristo gros a tot el planeta i els estrigoi ho aprofiten per dominar el cotarro. Separats en tres parts, cada grupet fa la guerra pel seu compte fins que acaben retrobant-se de nou a New York per a la batalla final. Aquest cop la part de veure coses del passat se centren un altre cop en en Quinland, l'estrigoi bo. Ja en vam veure els seus inicis abans, i ara ens mostren un episodi de la seva vida. Sense importància ni necessària, però hi és. Això és el que té aquesta sèrie, que de vegades hi ha escenes que no aporten res.

El final està ben teixit. No és cap meravella, però ho van enllaçant de manera correcta. Amb llacunes incoherents, però de fet, segueix la línia de tota la sèrie. Ajuda que no els importi no tenir un final Disney i per tant, hi hagi sacrificis dins el grup dels bons. Amb la sèrie acabada, seguiré combinant el què estic veient, de manera que hi hagi temporades d'acabament amb algunes de noves.

NOW YOU SEE ME 3

Totalment inesperat el gaudi amb aquesta pel·lícula. Mare meva... quan vas amb expectatives baixes i no pares de botar de la cadira... Això m'ha passat amb la tercera part d'aquesta sèrie de pel·lícules sobre uns mags que de tant en tant es reuneixen per fer algun truc que impliqui desemmascarar algun dolent.

La primera de totes, va ser també una sorpresa agradable. Bon repartiment, bona trama i efectes espectaculars mentre vas desentrellant el misteri. La segona part va ser clarament inferior. Tot i els bons intents i els trucs que segueixen sorprenent, es quedava lluny de la seva predecessora. Per aquest motiu, quan l'any passat van estrenar al cinema aquesta tercera part, no vaig moure ni un dit per córrer a veure-la. En arribar a les plataformes de televisió, vaig desar-la al mateix moment que anava recuperant les parts anteriors per posar-me en situació. I finalment, l'hem vista. 

I suposo que perquè tenia el record de com va anar la segona part, que la sorpresa ha estat majúscula. La trama està bé, no és espectacular però tampoc és cap poca-soltada, però els girs, la comèdia, els retrobaments... tot plegat es convertexien en un espectacle continu, un no parar sense descans d'escenes on sempre està passant alguna cosa.

Comença amb tres jovenets que fan de les seves amb la màgia utilitzant la fama dels genets, fins que arriba un d'ells per proposar-los un espectacle on han de robar el diamant més gran del món, en mans d'una traficant d'armes, filla de nazi, etc. Van apareixent la resta de genets i les trampes i els shows estan servits. Tot ben amenitzat. Cert que el final ja t'esperes que sigui com és, tot i que potser acaba massa bé, tenint en compte que pel camí han tingut una pèrdua i que la dolenta hauria de ser més castigada. Tres detalls que no impedeixen gaudir de la peli com un nen. Són detalls dels quals reflexiones un cop ha acabat, perquè mentestant, ostres tu, que bé m'ho he passat amb aquesta colla de mags, a quin més especial o divertit.

Com no, deixen la porta oberta a continuar. No sé si mantindrà el nivell o tornarà a baixar, però el que és segur és que la veurem per seguir dexant-nos sorprendre per la màgia.

ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!

MUNDIAL 2026 (2)

El fet que hagin passat de 32 a 48 seleccions en aquest mundial, ens ha regalat una ronda extra. Si abans, després de la fase de grups, passàvem directes als vuitens de final, aquest any hem tingut uns setzens que han acabat aquesta matinada, el mateix dia en què començaran els enfrontaments que decidiran els vuit millors d'aquest any (o potser no els millors, sinó els que han tingut més sort).

La fase de grups va eliminar 16 equips, els 12 últims de cada grup i els quatre pitjors tercers. I aquí ja van arribar algunes de les primeres sorpreses. La Repúplica Txeca, Corea del Sud, Turquia i sobretot, Uruguai, abandonaven prematurament el campionat. El cas més sorprenent és els dels sud-americans, bicampions del món (però fa gairebé un segle, d'això). És cert que un cop veient els jugadors, t'adonaves que no hi havia massa potencial. El més revelador és el seu partit contra els ecspanyols,que els van cosir a patades davant la permissivitat arbitral (una tònica força comuna en aquesta edició. Potser el fet de jugar-se sobretot als USA els ha fet creure que la violència va primer i està ben vista...)

Aquesta nova ronda, la dels setzens, ens ha permès gaudir de seleccions que en altres èpoques no haurien arribat fins aquí: Cap Verd, Sud-Àfrica, Canadà, Bòsnia, Àutria, Austràlia, Congo i Algèria són les principals. Malauradament, de totes elles, només Canadà ha arribat a vuitens (també perquè jugava contra Sud-Àfrica). En aquesta nova ronda, tenim altres ventafocs apart de la canadenca. Els propis USA, Egipte, Suïssa i Paraguai, al costat d'algunes que de tant en tant treuen el nas entre les poderoses, com el Marroc, Noruega, Bèlgica (l'eterna decepció). Com és habitual, el meu tarannà em porta a desitjar que totes aquestes seleccions arribin el màxim de lluny possible i doni lliçons d'humilitat a les més fortes.

Algunes d'elles (de les anomenades fortes) han caigut a setzens: Alemanya, el cas més sonat, però també Països Baixos, Croàcia, Japó i Suècia i Senegal ja han fet les maletes. Per tant, ens està quedant un mundial que va combinant les classificacions esperades amb algunes de més sorprenents i que, com deia, desitjo que seguexin fent-ho. Cal destacar que les fortes no han arribat sobrades. Argentina, guanyant a la prórroga a Cap Verd; Brasil, el mateix als minuts afegits contra Japó; Portugal i Anglaterra, havent de remuntar. Malauradament, tot i existir la famosa frase: "Ni França, ni Ecspanya, Països Catalans", són justament aquests dos estats els que han passat ronda amb més facilitat. No cal dir que desitgem que "la roja que no és Xile" se'n vagi de vacances el més aviat possible.

Favorits? Difícil de dir, perquè no hi ha superioritat clara ara mateix. Algunes han d'enfrontar-se a seleccions més potents per veure de debò si són o no són favorites. Pel què fa a la megaporra en la què participo, la veritat és que vaig força malament. Però si tinc sort, encara podria pujar posicions. Evidentment, sort vol dir, eliminar Ecspanya. Som-hi Cristiano!!! Suuuuuuuuu!

DUES EN UNA

Començar el primer dia de vacances aixecant-se d'hora com sempre, agafar el cotxe i plantar-te a l'aeri de Montserrat per fer una excursió. Tota una declaració d'intencions de com serà de ric i variat aquest estiu. Tot i que, dos dies després, el dolor a la planta dels peus em fa dubtar de la viabilitat de la idea. Un cop més, les ganes de sortir a la muntanya a caminar, per molt ben planejat que estigui, se'n poden anar a n'orris per motius que no hi comptaves. Però bé, esperem que el dolor vagi desapareixent i pugui seguir endavant amb les excursions estiuenques.

Ara mateix, ningú ens pot treure que ja en tenim una al sac... i quina una, sinó dues! Ja feia temps que donava voltes a què s'acostava el 29 de juny, i per tant, caminant com fa dos anys o en cotxe com l'any passat, tenia una cita amb la nostra muntanya. Així que em vaig plantejar un objectiu. Primer, fer l'etapa 6 de l'objectiu Montserrat, pujar des de l'aeri fins el Monestir. Un cop allà, anar fins a Sant Jeroni (un altre clàssic a l'alçada del BCN-St.Cugat). Conscient del temps, em volia estalviar la volta fins a Sant Joan, i fer aquest tros amb el funicular. Després baixar, dinar alguna cosa, tornar a l'aeri (ara sí, volant) i arribar-me fins a Santa Cecília abans de tornar.

Ara mateix és el dia amb més km i passes d'aquest any, no m'estranya que em faci mal el peu! I tot va anar com estava previst. La pujada fins el Monestir, cansadíssima, com sempre. Mentre pujava, només el primer tros, de pujada forta fins el camí de Monistrol, em preguntava com era possible que fa dos anys fes aquest mateix recorregut però amb tota la caminada des de Barcelona a les espatlles. Quina bestiesa, quina bogeria i quin miracle. No entenc com ho vaig poder aconseguir. Total, una hora i mitja, amb parades. Més o menys mitja hora fins el camí, cinc minuts fins les escales i mitja hora per les escales dels pebrots fins els degotalls més deu minuts fins dalt. Sortida a les 8,54h i arribada a les 10,19h.

Després, cap a Sant Jeroni. Des del funicular, van ser 55 minuts. I la baixada, pel camí salvatge. Com a curiositats, la noia de ves a saber on, que es feia selfies fent el pi i deixant anar les mans, aguantant-se només amb el cap. I després, creuar-me a les 12 del migdia, gent que pujava a Sant Jeroni, pel camí salvatge, amb les tres mil escales! Quina barbaritat... si a mi em fan mal els peus, aquesta gent no en deuen tenir!

EL NIU DEL CUCUT

Fa cosa de sis anys em trobava a l'estiu posterior al confinament, quan després de moltes vegades tenint-lo a les mans a les lliberies, vaig llegir "La bruixa" de la Camila Lackberg. Va ser el número 1 de les lectures d'aquell 2020, i en descobrir que era el desè d'una sèrie, al llarg d'aquests anys he anat llegint des del primer fins l'útim a dia d'avui. En aquests sis anys, va arribar a publicar l'onzè, El niu del cucut, que és el que m'acabo de llegir, completant finalment la col·lecció. Però ves per on, resulta que justament aquest estiu, cap a finals d'agost, sortirà pubicat el dotzè titol. Sembla que estic predestinat a no tancar mai la lectura de la saga de Fjallbaka, però almenys, a partir d'ara, ja aniré al dia. I mentre mantinguin la qualitat, benvinguts seran.

I és que El niu del cucut ho ha tornat a fer. Una nova història, uns nous crims, uns nous personatges immersos en una trama criminal, que els nostres protagonistes, l'Erica i en Patrick, juntament amb els seus companys de la comisaria, n'han de treure l'entrellat. No és pas un llibre de poques pàgines, però me l'he polit amb velocitat perquè de nou m'ha captat l'interès des de les primeres pàgines, i de nou he gaudit de valent amb la seva lectura. Estem parlant d'onze (i aviat dotze) llibres d'aquest estil, i aconseguix encara encomanar-nos la intriga i l'atenció constant pàgina a pàgina. Però clar, la literatura és plena de sagues de llibres policíacs, i n'hi ha que no se'ls discuteix la seva contínua originalitat (pensem en l'Agatha Christie, per exemple). Després de dos o tres llibres que potser van ser més plans, de nou l'autora ha recuperat la seva destresa per traslladar-nos de nou a aquest petit poble suec on caram, hi passen tantes coses...

En aquest cas, les noces d'or d'una parella de la jet-set és el punt de partida. Ell, un escriptor a punt de rebre el Nobel de literatura; ella, dama de família rica. Al seu voltant dues parelles més que són amics des de joves (i als fets dela seva joventut és on ens hem de traslladar per saber la veritat del què està passant), i la família (fills, nores, nets) que també participen de la trama. Si en llibres anteriors, hi havia un rerefons sobre la immigració i el nou feixisme (surt una punteta en aquest lliurament), aquesta vegada és el col·lectiu LGTBI i la intolerància vers ells (sobretot quan ens traslladem a les pàgines de 1980) qui té tota l'atenció. Paral·lelament, el dia a dia dels personatges dja coneguts, amb els que sempre ens té l'autora alguna sorpresa inesperada.

Ara gaudiré d'aquests dos mesos amb la sensació d'estar en paus amb Fjallbacka. Després, hauré de tornar a les llibreries a seguir amb interès i moltes ganes la nova història que viuran.

MOLTES CATALUNYES

Tot i viure a la ciutat, soc plenament conscient de com de gran és el nostre país petit. Sempre comento als alumnes que és petit, però tenim de tot: muntanyes altes, baixes, mar, platja, penya-segats, camps de conreu, boscos... He tingut la sort de moure'm bastant pel territori, ja sigui per vacances, per colònies, excursions... I per tant, sé com de variada és la nostra terra... i la nostra gent. Però no soc plenament conscient de com en som de diferents les vides de tots els que hi vivim.

He passat 24 hores a Bigues i Riells. Vaig poder copsar tres Catalunyes. La primera, es pot observar amb el Google Maps. Si vas fins aquella població, descobreixes una mena de macro-urbanització (i un nucli petit), amb tot de cases amb jardí i piscina. Contrasta el blanc de la casa, amb el verd de les plantes i el blau de l'aigua. Hi ha gent que viu en aquestes cases tot l'any quan tens la idea de que són segones residències. És com viure sempre de vacances (si teletreballes, clar). Quina desconnexió tan brutal que es pot fer...

Després visites una casa de camp que han habilitat com a conreu de lavanda i han muntat un xou ab visites lliures, food-trucks, tallers de flors, botiga amb tots els serveis de la lavanda... tot un negoci muntat per uns neohippies d'aquests (ara estic fent el joc dels prejudicis). I tot de gent allà, vestida de festa d'estiu, prenent alguna cosa, fent-se selfies... i pagant 35 euros per un menú escarransit.

A l'altra banda, al nucli antic del poble, resulta que era festa major. I allà, la fira, el sopar de colles, el dj... i tot amb na població en què la llengua vehicular és el castellà. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, tot i que els hostes aquí són colons que porten ja algunes generacions al país. Una mostra de la colonització és que l lloc on férem nit, tot estava en castellà, anglès i francès, amb uns propietaris que parlaven català. I és així com es perd una guerra sense lluitar.

VALHALLA (x3)

Han passat set anys des de que em vaig submergir en l'univers viking amb la sèrie que porta aquest nom. Això són molts anys, la veritat. Encara faltava un any per la pandèmia i el confinament! I en fa dos que vaig començar a veure la sèrie que volia ser la seva continuació, Valhalla. Aquesta segona, de només tres temporades, i que ens situava cada vegada més a les acaballes de l'imperi del nord.

He de dir que totes dues han estat bones sèries, amb els seus alts i baixos, però bones. En el cas de la tercera i última temporada de Valhalla (aquest any serà un any de tancament de moltes sèries començades), l'interès no decau. Seguim les desventures a tres bandes: la Fredis a Jonsburg, on es retrobarà amb el fill de l'Olaf a qui va matar. En Harald i en Leif, servint a l'emperador de Constantinoble fins que separen els seus camins, ja que en Leif, vol aprendre, investigar i descobrir, mentre que en Harald sembla haver oblidat la seva promesa de tornar a Noruega per ser rei. I finalment, el rei Canuto, malalt i buscant successor. Altres minitrames van apareixent, i ens traslladen a Groenlàndia o a Kategatt. Al final, tot torna on va començar tot per tenir el seu desenllaç. Entreteniment ben fet i exitós.

Un cop investigues la veracitat dels fets, es parla d'un 40-60 (a favor de la ficció). Molts dels personatges van existir i van ser qui diuen que van ser, però aquí te'ls presenten en el mateix moment històric, quan sembla que estan més distants. Totes les trames amoroses són inventades, i altres coses també. Però se'ls perdona si no tens en compte que veus una sèrie verídica al 100% i si tens com a objectiu l'entreteniment més que no pas la història.

Al final els personatges acaben tenint la seva simpatia i te'ls acabes fent teus, una mica com va passar amb la sèrie original. Al principi els costa, però a mesura que vius les aventures amb ells, et van guanyant. Al final, acabes trobant molt més que interessant la cultura vikinga, i darrerament, entre el viatge a Oslo i el mundial on els noruecs reivindiquen el seu passat, veig vikings per tot arreu.

DISCLOSURE DAY

Des del primer dia que vaig saber de la seva existència, tenia clar que la veuria. Reunia dos ingredients bàsics de les meves afinitats: Spielberg i ciència ficció. Però tot i veure el tràiler, tot i llegir una mica per sobre la sinopsis, no tenia massa clar què veuria, anava una mica a cegues. Alguna cosa em deia que no era La guerra dels móns però tampoc ET. El què sí podia dir des del primer segon en què van aparèixer les lletres dels crèdits del final, és que havia vist una pel·lícula molt bona, però que per algun motiu, no era conscient de com bona era. Era una sensació estranya. Havia vist una cosa gran però no tenia l'emoció de qui salta del seient. Molt estrany. Potser la causa la trobem a l'entorn. Cinema força ple. Fins a 4 mòbils van sonar durant la peli. Dos d'ells, responent missatges. Amb la mala sort que una la tenia al costat, i alerta, era una senyora més gran que jo. Fins a dues vegades va obrir el mòbil amb la seva llum dins la foscor del cinema. L'hauria pegat. A l'altra banda, dos adolescents menjant crispetes. Quin soroll que feien remenant el cartró! Segurament la no-tranquil·litat amb la què veia la peli és causant de que en moments no la gaudia. Em fa molta ràbia.

Analitzant la pel·lícula, podria simplificar-ho tot dient que és una versió moderna d'Encontres a la tercera fase. En aquell clàsic, es produeix la primera trobada entre humans i extraterrestres, amb totes les cortines de fum del govern dels USA per amagar-ho a la població, i com uns escollits pels propis aliens, aconsegueixen arribar fins el punt de trobada. A "El dia de la revelació", el govern ja sap de la seva existència i ho té amagat al món. Unes persones que treballaven per ells, fartes d'amagar-ho, ho volen fer públic, i evidentment, són perseguits. Un d'ells i una periodista de tv, són aquells escollits que han de ser la veu dels exraterrestres. Vet aquí perquè dic que seria la versió moderna de la peli del mateix director.

Sigui com sigui, ens trobem amb una pel·lícula molt ben dirigida, que des del minut zero et fica a la trama sense preguntar (potser caldria alguna explicació més al principi perquè vas una mica perdut), però no hi ha descans, tot i que no hi ha excessiva acció. La justa i necessària. El què hi ha, és el clàssic debat si la humanitat està preparada per saber que no estem sols, què passaria amb les religions, i el món a la peli està a un mm de la guerra mundial... I tot es va entrellaçant per arribar al dia de la revelació.

Cal afegir un punt especial per l'Emily Blunt. Té un no sé què aquesta actriu que la fa creïble en tots els seus papers. Aquí, els moments de desconcert que protagonitza són divertidíssims i memorables, fins que arriba el moment de la deseperació i la incomprnesió de què li està passant. Una gran actuació que malauradament, passarà desapercebuda pels premis cinematogràfics (Oppenheimer a part). La deuen tenir encasellada en blockbusters... I crec que es mereix algun reconeixement.

En definitiva, molt bé, amb anes de veure-la amb tranquil·litat perquè està plena de detalls boníssims que per culpa de la gent al cinema no els vaig poder gaudir del tot. Cal dir que un dels "contres" que segurament utilitzaran els haters i els crítics, és la part dels extraterrestres, que Spielberg utilitza en la seva forma imaginada habitual: la del cap gros, ulls grans i pell verdosa. ALERTA ESPOILER. L'aparició d'un d'ells al final, dona un punt de trencament de la màgia de tota la història, la sensació que no calia que sortissin. Però bé, li perdonem perquè és qui és. O potser perquè és qui és, podria haver filmat un final millor.

BLACK MIRROR (x4x5)

No he esperat massa temps des de la primera tongada de capítols de Black mirror. Les tres primeres temporades, amb un total de 13 capítols, els vaig estar veient a principi d'any. La quart i cinquena temporada (9 capítols) és la que he acabat ara a mig any, i per tant, sembla probable que tanqui la sèrie amb les dues últimes temporades (11 capítols totals) abans d'acabar l'any.

Aquesta sèrie, com ja comentava, ens presenta un present dins un futur distòpic on les noves tecnologies ofereixen uns serveis ara mateix ficticis però que al ritme que estem anant, probablement acabarem veient. I aquesta és la part terrorífica, que realment, el què ens mostra cada un dels capítols independents entre ells, acabi sent realitat. La veritat, és millor tancar la paradeta definitivament abans de veure segons què.

Per exemple, la possibilitat d'estar enregistrant amb un xip tot el què estàs veient, tant conscient com inconscientment. Encara més terrorífic, un xip que s'implanta als nadons (així no els pots perdre), però clar, quan són grans, potser és millor no saber on estan i què estan fent (la privacitat del fill/a, tot i que l'episodi va molt més enllà). Un programa de cites, un Tinder a nivell virtual (almenys aquest no fa mal a  ningú). O també dins la quarta temporada, un científic boig que explica les seves atrocitats amb la realitat virtual fins que es troba a la filla d'una de les seves víctimes. El moment en què te n'adones que tot és una venjança, és de uau.

La cinquena temporada, tot i tenir només tres episodis, no es queda enrere. Ens presenta com l'addicció als mòbils pot provocar accidents i morts (aquest estem força a prop, de fet, segur que més d'un accident ja ha passat per culpa d'estar mirant la pantalla). 

Un dels grans assoliments de la sèrie són els guions. Per una banda, pots imaginar que són guionistes molt bons, amb una creativitat de màxims, però si reflexiones una mica, te n'adones, que mirant al nostre voltant i seguint una mica les barbaritats que es van creant a nivell informàtic, només es tracta de sumar dos més dos i afegir la part de thriller per resultar la trama d'un nou episodi. Jo insisteixo en què més que una sèries de ciència ficció, s'hauria de considerar de terror, psicològic, però terror.

Per cert, segueixen apareixent com a actors o actrius, persones considerades ja famoses dins el mercat de cinema o televisió. En aquestes dues temporades tenim la Miley Cirus, Jesse Plemons, Letitia Wright i l'Anthony Mackie.