LLENÇAR UNA LLIGA

En els darrers anys, com a seguidor del Barça Femení, he pogut gaudir de moltes victòries, tant a la Ciutat Esportiva com al Miniestadi. Però també he presenciat derrotes. Les lògiques, contra les poderoses del PSG i l'Olimpique de Lió a la Champions, i algunes incomprensibles a la lliga. Malauradament, l'any passat érem al camp el dia que vam perdre contra l'Athletic de Bilbao, fet que ens va costar una lliga. I avui, altra vegada, caiem a casa contra l'Sporting de Huelva, en el què pot haver estat una altra mostra de "Com llençar una lliga a can Pistraus en 90 minuts".
Estic emprenyat, molt emprenyat. Tenim un equip amb les millors jugadores de la lliga femenina.Si haguéssim de dir el nom de les 20 millors, mes de la meitat vesteixen de blaugrana. I no hi ha manera. Posin l'entrenador que posin, cada any es perden X partits que impedeixen assolir el campionat.
Podríem parlar de l'Atlètic de Madrid, de com és possible que els equips que es tanquen i ens fan la vida impossible, quan juguen contra les matalasseres, semblen de flam. De com pot ser que les madrilenyes guanyin absolutament tots els partits sense trobar resistència, mentre que les culés es troben roques.
Podríem parlar de les àrbitres d'avui, que sense anul·lar gols ni xiular penals en contra, ha aconseguit treure'ns de polleguera, xiulant faltes en contra quan eren les andaluses les que havien donat la puntada, o no encertava ni un fora de banda o córner que no fos clar, o com ha deixat perdre temps...
Podríem... però és que la realitat és també una altra. Ens han clavat 3 gols, i això només té un culpable, que és l'equip i l'entrenador, que són les que juguen i el què mana. Encara que l'equip titular estigués ple de rotacions pel partit  de diumenge que ve, era un equip absolutament fiable i capaç d guanyar fàcilment. Però no. Han fet un gol i s'han anat a dormir a casa. Quan han despertat, ja perdien 1 a 3. Llavors han vingut les presses. Sí que han apretat, pressionat i tingut ocasions. Però, per què juguen d'aquesta manera tan ofensiva i motivades quan només falten 20 minuts i has de remuntar? No ho podien fer abans?
Està clar que aquest Barça té un problema de motivació i ganes, i hi hagi l'entrenador que hi hagi, no s'arregla. Però alguna cosa s'haurà de fer, no? Diumenge, semifinal de copa amb l'Atlètic. Podria ser que perdéssim. sense copa. Tard o d'hora, a la Champions en s trobarem les bones. Sense copa. I la lliga, avui l'han llençat. Sense copa. La veritat és que no pinta massa bé. Qui sap? Potser donem la campanada a Madrid, l'Atlètic perd algun partit i sona la flauta... Sigui com sigui, apart de tenir aquesta sort, les nostres jugadores han de pencar fort i de valent. A veure si s'hi posen i ens donen una alegria. Nosaltres hi seguirem anant.

COMENÇA LA FARSA

12 de febrer de 2019, dia de Santa Eulàlia, que tant representà pels barcelonins i barcelonines en un
llunyà 11 de setembre de 1714. Avui s'escriu una altra pàgina en la història de Catalunya. Comença el que se'n diu el judici de la farsa, o també el judici a la democràcia.
Asseguts al lloc dels acusats, els Jordis, la Carme, la Dolors, en Raul, l'Oriol, el Quim, el Josep i el Jordi. Porten tant temps a la presó que almenys t'alleuja veure'ls de nou, junts, encara que sigui pel motu que és. S'agraeix tornar a tenir-los davant i sentir les seves veus, quan els deixin parlar. Però segueixen sent presos polítics. Quan acabi el dia d'avui, tornaran a dormir en una cel·la freda i fastigosa, espanyola, lluny de les persones que estimen. Precisament aquestes persones, els seus familiars, no els deixaven entrar a la sala del judici perquè ja estava ple. Una altra mostra de la justícia espanyola, de les seves maneres barroeres i senzillament deplorables, denunciables i execrables. This is the real Spain, que en deien ells en un vídeo que van penjar a les xarxes per demostrar al món que Espanya és un estat democràtic. Quina llàstima que hagin de gravar aquests vídeos per tal de demostrar-ho. Pobrets, no enganyen a ningú. Tot el món que té dos dits de seny i imparcialitat ja saben que són una dictadura amb pell d'ovella.
Sabem com acabarà aquest judici. No els caurà la pena màxima, però segur que els declaren culpables i han de passar-se anys a la garjola. I nosaltres mirant, sense saber què fer. Bé, saber-ho ho sabem, però falta l'empenta final per tirar pel dret. Ells només seran lliures quan el nostre país també ho sigui. Per tant, està clar quin és el camí. Per desgràcia, encara hi ha líders polítics actuals que no tenen el què van tenir els seus companys que ara són allà asseguts al banc dels acusats, o els que estan a l'exili. És realment desmotivador veure com les concentracions feixistes de VOX es permeten a les nostres ciutats, i en canvi, es colpeja i persegueix els antifeixistes. Vergonya. També fa vergonya la resposta que tenen algunes de les mobilitzacions que es van produint. Sense anar més lluny, l'aturada de 15 minuts avui mateix a les 12h. Quan vols tenir motius d'orgull de ser membre d'una comunitat exemplar en valors en el teu lloc de treball, i et quedes amb un pam de nas i te n'adones que tot és paper mullat. Vergonya. Vergonya tot. Els d'allà i els d'aquí.

GREEN BOOK

Fet absolutament estrany, aquest 2019 he aconseguit veure una de les pel·lícules nominades als òscars
abans de la cerimònia de lliurament dels premis. L'ordre habitual era fer la porra, donar els premis i després les anava veient. Però casualitats o no casualitats, almenys aquest cop una ja ha caigut al sac.
Green book explica una història inspirada en uns personatges reals. Un home ítalo-americà, rude com pocs, aconsegueix una feina de xofer. Ha de portar a un pianista negre a fer una gira per les ciutats del sud dels EUA, poblacions on en aquella època, 1962, ser negre no era fàcil (un record per la gran Mississipi burning).
Cal dir que la peli està molt bé, i les interpretacions dels dos protagonistes, en Viggo Mortensen com al xofer i en Mahershala Ali com al músic, són molt bones, sobretot per mi la d'en Mortensen. Aconsegueix un personatge entre groller i entranyable que fa les delícies de cada vegada que parla o actua. Una gran actuació. Sense dubte serà la meva aposta a la porra. Apareix ben engreixat, amb una actitud molt realista amb la realitat d'aquell moment.
El viatge es fa potser un pèl repetitiu, i el final una mica ensucrat, però crec que pitja les tecles correctes i et fa despertar emocions. Et poses a la pell del personatge interpretat per Ali, quan el veus passejar sol per aquells carrers, o rebre les pallisses pel fet de ser negre en aquells temps tan complicat. Sense ser el mateix, et veus amb el llaç groc o l'estelada caminant per carrer d'Espanya i qui et diu que no rebràs, ni que sigui almenys algun insult?
Bé, una bona pel·lícula, amb una bona història, molt bones interpretacions i ben rodada. Segur que algun òscar li cau. Ara falta veure quin serà.