CULTURA I ESPORT

Ja fa dies que tenia al cap fer una entrada sobre aquest tema, però la feina o altres urgències d'aquest mateix blog han anat posposant-ho. Ara, entremig de la celebració dels 20 anys de Carlingues, tinc l'oportunitat de colar-la. 

Fa uns dies va haver una protesta massiva important per reclamar més hores de pavelló esportiu per a un club de bàsquet escolar. Es veu que l'any passat tenien força hores per entrenar-hi, però aquest curs les hi han retallat dràstica i uniliteralment, deixant equips sense poder entrenar i en perill de desaparèixer. El club, l'escola i les famílies han organitzat protestes i fins i tot van aconseguir tallar el carrer amb una petita concentració. Van demanar suport a la resta de famílies i van ser una bona colla, tot i que moltes menys del què jo crec que seria bonic, però ja sabem com de desmobilitzada està la gent. Tot i això, sabent que les famílies no es mouen, va ser una concentració prou exitosa, i les campanyes a les xarxes són destacables.

Però per molt lògica i justa que sigui aquesta queixa, i amb la qual estic completament d'acord (allà on hi hagi una injustícia, allà hi haurà el meu suport), una recança dins meu em va menjant per dins. 

A finals del curs passat es va comunicar que el Jove Teatre Regina tancava les seves portes degut als voltors immobiliaris ajudats per l'ego d'un mag jove famoset. Ja a l'entrada que en parlava el passat juliol, explicava perquè era una mala notícia per al món del teatre infantil i juvenil, per als nens i nenes, per a les escoles i per al país. Va tenir lloc una concentració protesta a les portes del teatre. Érem quatre gats. 

Amb això vull dir que em semblen molt bé les protestes pel tema del bàsquet, però amb tot el respecte per aquest esport, m'hauria agradat el mateix tipus de mobilització per al teatre. És cert que ja he comentat que actualment les persones es mobilitzen poquet, i que per tant, tampoc m'hauria de sorprendre. Però ostres, tan exigents que són algunes famílies amb alguns temes, sap greu que quan són coses molt importants, no moguin ni un sol dit. Altres sí el mouen, sí,  perquè ai... el meu nen/a no pot jugar a pilota.

En definitiva, que donem més importància a l'esport que a la cultura. El nostre món aniria millor si fos al revés, i la cultura tingués un pes molt més important en el nostre creixement i a la nostra vida. Així que com a mínim, que tots dos àmbits estiguin al mateix nivell. Amb això ja faríem una passa endavant enorme.

ARRIBANT A LA DÈCADA (20 ANYS)

Després de fer els cinc anys de blog en l'anonimat, l'agost del 2012 es va tornar a posar en marxa, i des
de llavors, no hi ha hagut cap aturada semblant. Algun any he estat alguna temporada sense fer cap entrada, però el màxim han estat un parell de mesos. Així que seguim amb aquesta ceebració dels 20 anys de Carlingues escollint a l'atzar una entrada per cada any passat.

Per recordar els sis anys, l'atzar ens porta al 23 d'octubre de 2012, el dia abans de complir els sis anys exactes. L'entrada era sobre el Barça, un dels temes més recurrents del blog. A 90 MINUTS MÉS L'AFEGIT comentava que tot i que érem líders tant a la lliga com a la Champions, el joc no era especialment brillant. Ens trobàvem a les mans del Tito Vilanova i aquell any "només" guanyaríem la lliga.

Pels set anys de blog anem fins el 2 de març de 2013, i ens trobem amb una altra entrada sobre el Barça. Es tracta de LA PORRA, on explico que havia guanyat la porra que fem alguns mestres de l'escola sobre els resultats del Barça. Però en aquest cas, aquesta porra guanyada tenia dos valors afegits. Un, que era la porra d'un Barça-Madrid. Dos, que la vaig encertar apostant que perdíem. Cec que poques vegades he posat derrota del Barça en aquestes porres. Fins i tot segurament, només va ser aquell dia.

Arribem als vuit anys de blog. L'entrada escollida per l'atzar és la del 7 d'octubre de 2014, dos dies després de participar al concurs de castells. Aquest any he arribat als quinze concursos participats o col·laborats (deixem-ho en assistits), però justament el del 2014 és potser el més especial. 5 QUÈÈÈÈ ens recorda l'any en que vam quedar cinquens al Concurs de Tarragona. La tripleta gracienca, la van anomenar: 3d9f, 4d9f i 3d8p. Descarregar aquests castells, juntament amb el fracàs de les que estaven davant nostra ens va fer pujar fins a aquesta posició, una utopia aconseguida.

Seguim amb l'entrada destacada pels nou anys. Ens traslladem al 28 de setembre de 2015. I l'entrada té el títols del dia: 28-S. És el dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya, quan tot estava per fer i tot era possible. Hi havia majoria independentista al Parlament, i ja sabem què es va fer. Era l'any dels Junts pel sí, quan tots es van unir (menys la CUP, donant la nota i així els ha anat). M'hauria agradat ser majoria més aplastant, però bé, semblava que anàvem pel bon camí... Ara mires enrere i penses: ai...

I acabem aquest segon recull d'entrades representants del vintè aniversari del blog arribant al 24 d'octubre de 2016, fa deu anys, quan ja portàvem, és clar, deu anys. L'entrada escollida és la del 14 d'octubre (quina merda d'aplicació... de cinc sorteigs, l'ocubre ha sortit tres vegades; sort que els temes són diferents...) PÀNIC AL METRO, una entrada on explico la terrorífica experiència d'un viatge en metro amb dues mares que es van passar el viatge xerrant mentre els seus fills (un concretament) anava amunt i avall, cridant, molestant i caient-se sobre la gent mentre menjava un plàtan i bevia aigua. Renoi, si fa anys que estem esperant que caigui el meteorit...

Continuarà...

THE GREAT (x3)

Fa molt poquet vaig veure la tercera i última temporada de Travelers. I ara també he acabat la tercera i última temporada de The great, una sèrie que vaig iniciar aquest mateix febrer i que fa molt poquet vaig acabar-ne la segona temporada. Quan la vaig acabar, ja sabia que ara tocaria una nova tongada de sèries abans de la temporada final. Però no ha estat així. El motiu? Que d'aquí tres dies, el 12 de novembre deixarà d'estar disponible a la plataforma televisiva. Per tant, quan ho vaig saber, només tenia dues opcions: saltar-me l'ordre habitual de visualització de sèries i acabar-la, o bé no veure mai el seu desenllaç. És clar, vaig triar la primera opció.

Així, en un sprint considerable, he anat veient els deu capítols que tanquen la història que vol descriure la vida de Catalina la Gran. Ja a l'anterior entrada sobre la sèrie, deixava anar que poca veracitat podem trobar sobre la història de Rússia en una sèrie nord-americana. El camí que han seguit ha estat el de la sàtira. Amb alguna (poquetes) situació real, s'han inventat la vida d'aquesta alemanya que es va converitr en l'emperadriu de tot un imperi. 

En aquesta tercera temporada, seguim vivint les intrigues de palau, les negociacions, les lluites internes pel poder... però tot des de l'humor més absurd i la mofa reial. El paper de l'emperador Pere IV és absolutament hilarant. Les seves idees i frases totalment boges i fora de lloc donen a la sèrie un toc de bogeria enorme.  Finalment aconsegueix salvar la vida i viure de nou l'amor amb Catalina, tot "educant" el seu fill (la primera paraula que diu és "cony"). Però l'entorn de Pere vol encara que recuperi el poder i fan la guitza com poden a l'emperadriu, rodejada d'amics que no paren de trair-la. 

Sento ser repetitiu, però el repartiment és molt bo i està molt encertat. Compleixen amb el paper perfectament i són sense dubte el motor de la sèrie, ja que les bajanades tenen gràcia, però tenen el seu límit. Aquesta darrera temporada té un començament molt bo, amb grans escenes i moments, dels més divertits, però un cop més, hi ha molts altres moments més aviat avorridots. Són capítols llargs, i costa mantenir el nivell durant tants minuts, perquè al final, broma amunt, broma avall, la trama en sí és tan sols una. El final, a partir d'un fet que provoca sorpresa, torna a donar un gir de 180graus, però crec que no acaben d'aprofitar l'oportunitat.

Així, tot i ser per motius extres, ha estat una sèrie que n'he vist les tres temporades dins el mateix any natural. Ara mateix, no sé quin serà el seu lloc en el rànquing general, perquè ha alternat molt bones sensacions, boníssimes, amb altres més moments més anodins. Però no m'ha deixat indiferent, i ha estat un molt bon entreteniment. 

UNA FLOR NO FA ESTIU

El novembre del 1996, fa trenta anys, una colla de joves es van reunir a la plaça de la Virreina per fer el primer assaig de la que acabaria sent la colla dels Castellers de la Vila de Gràcia. Trenta anys després, una desena d’aquelles joves (vint si comptem els que hi havia entre el públic), es trobaven de nou, ara en una altra plaça, per celebrar la XXIX diada dels CVG.

A l'espera de fer el trentè aniversari el maig del 2027, primer calia tancar la temporada a casa nostra. I quina temporada... Feia molts anys que la colla no aixecava aquests castells. Com l'hem xalat, el 2026! Tot i les últimes proves de 4d9f, no reeixides, el seny ens feia portar a plaça la mateixa actuació que al concurs de Tarragona, afegint a més, el vano de 6. 

Primer calia fer el 5d8, el tercer de la temporada. Un castell que ens porta moltes emocions. Pam. Descarregat. Quin castellot més bonic. No el descarregàvem a la plaça de la Vila des del 2026.Deu anys ha costat que reaparegués a Gràcia. A segona ronda, el plat fort. Tornàvem a enfrontar-nos al 3d9f, que no es descarregava a la plaça des del 2018. I des de llavors, amb pandèmia inclosa, picant pedra, tornar a ressorgir de les cendres. I renoi si hem renascut! Segon 3d9f de l'any. Exacte. Una flor no fa estiu. EL castell de nou del Concurs no va ser sort. Hi ha hagut moltíssima feina al darrere per assolir-lo. Un altre cop, bogeria absoluta.

Llàstima que per motius de salut no vam poder completar la Diada amb el 2d8f i el vano de 6. Enlloc seu, un altre 7d8 i tres pilars de 5 simultanis. No, no ens podem queixar gens de com ha acabat aquesta temporada que ha tornat a posar Gràcia a la llista de les colles capdavanteres del país.

Pel 2027 han quedat deures. Descarregar el 4d8ag és una fita que caldria aconseguir, però ja se sap que amb el pas dels mesos, sovint s'ha d'anar canviant el tronc i això pot fer perdre el castell. Tard o d'hora la canalla del pilar es fa gran i cal fer canvis. Ja veurem com anirà. Aconseguir més 5d8 i 3d9f està claríssim, i acompanyar-lo, ara sí, del 4d9f, una utopia que ara mateix tampoc estava tan lluny d'aconseguir-se.

Sigui com sigui, ha estat una temporada d'excel·lent pels castells assolits. A nivell personal ja és un altre tema, i aquí sí que caldrà veure quin plantejament farem per l'any que ve. Ara toca seguir gaudint dels vídeos de la gran Diada d'ahir.