BONA GENT

El mateix any en què publico una entrada sobre el programa de televisió, El foraster, d'en Quim Masferrer és l'any en què arribo a anar al teatre veure el seu espectacle, Bona gent. No és novetat dir que el programa em fa gràcia. No desmesurada, però és cert que té moments graciosos i que un dilluns a la nit, van bé per donar energia a la setmana.

D'aquí al teatre no hi ha massa distància. L'espectacle Bona gent, que dona el nom a una de les frases mítiques del programa, consisteix en baixar a la platea i parlar amb el públic. Quina poca-soltada que sembla, no? Però és que aquestes converses donen tant joc, tant de suc, i tantes situacions plenes de vida i emoció... La gent comença a parlar, i en Quim, va posant de la seva part, fent comentaris, estirant el fil, i així donar una conversa on poques vegades et quedes igual. gairebé sempre hi ha alguna història al darrera. Evidentment, l'experiència que té en aquest format i la seva personalitat són factors essencials per donar el ritme i l'interès necessaris. Però també és digne d'elogi aquesta capacitat que té, mostrar-la tant sovint com ho fa.

En el nostre cas, els primers que enganxa són dos amics de la feina, que "només" són amics; una altra parella que ja havia entrevistat feia dos anys i que en aquell moment eren infidels i ara s'anaven a casar; una altra que vivia a Suïssa i mirava el foraster per sentir-se a prop; una parella de mestres (quina ovació se'ls va fer per dignifica la seva feina i les seves protestes), on ella està esperant que ell es vulgui casar; un monitor d'esplai que ara és advocat del BBVA; un home que venia sol i que tenia el fill al Vietnam; i tantes i tantes històries més. Ell les va cosint, les va lligant fins que surt el què surt. Realment, qualsevol persona té una vida al darrere que sense ser interessant, pot despertar interès.

M'ho vaig passar molt bé. Riure, emocionar-se, alguna llagrimeta, evasió pura i dura ara que venen corbes per ser fina de curs. Ho sento per qui no li agrada, però si en tinc ocasió, no descarto tornar a veure l'espectacle, sempre nou i diferent.

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.

DOS A DOS

Primer van ser les dues Supercopes ecspanyoles a principis d'any. Ara, en poc més d'una setmana, les dues lligues. Ara mateix, el palmarès de la temprada dels equips masculins i femenins de futbol del Barça estan empatats a dos. L'únic factor condicionant (que es ben gros), és que els nois es queden segur en dos títols, i que les noies estan a les dues finals que les pot dur a aconseguir-ne algun més. aquest dissabte, la copa de la Leti (més que factible), i la setmana que ve, la Champions contra el Lió (ja es poden espavilar).

Però mentre això no passi, toca celebrar les lligues. La del femení, era una cosa cantada des de fa mesos. A Ecspanya no té rival. Supera a qualsevol equipen tot. I encara que de tant en tant es puguin empanar i perdre algun partit, la victòria està assegurada. I serà difícil canviar-ho, mentre els altres equips no inverteixin seriosament, cosa que no passarà, ja que Ecspanya és masclista i no entra en el seu programari.

En el cas de l'equip masculí, és lògic que provoqui més emocions, ja que és molt més difícil aconseguir el gran premi. Aquí cal treballar molt bé, guanyar i no defallir, a més de lluitar contra l'entorn i és clar, els arbitratges. Però al final, gràcies a què han estat molt atents i s'han esforçat com mai (les últimes victòries a Getafe i Pamplona, estadis on per norma es patia per empatar), juntament amb la desfeta estratosfèrica del Madrit, han propici al que el Barça es faci campió a manca de tres jornades. A més, ho han fet en dia que jugaven contra els blancs i que, tot i perdonar-los la vida), van guanyar amb solvència.

Altra vegada poesia pura en guanyar-los el títol a la cara, en una setmana negra per ells, amb jugadors ostiant-se, altres esborrant-se de la llista per descansar pel mundial... són una paròdia d'equip. veure'ls caminar durant el partit, impotents davant els culers, era una imatge brutal. És que ni es van esforçar per netejar la imatge patètica que estaven oferint. Avui sortia el fantasma del seu president fent zero autocrítica i culpant de tots els mals a periodistes, àrbitres i Barça. Fins i tot la premsa ecspanyola s'ha posat les mans al cap preguntant-se què nassos estava fent.

Després de la rua, els queden tres partits on l'emoció estarà més en resar perquè l'Ecspañol baixi a segona mentre el Girona se salva. Està complicat però és el somni. Però amb la feina feta, tothom està pensant ja en la temporada que ve. Qui marxarà? qui vindrà? Tindrem encara el mateix xou patètic de no poder fitxar i no poder inscriure jugadors? Quina mandra...  Tindrem serial Ter Stegen un altre cop, què fem amb Rashford, Lewandowski... Olmo? El mundial de futbol hauria de servir per tenir ofertes per jugadors prescindibles, i poder vendre per reforçar bé l'equip per poder optar per la Champions.

EL MUSICAL MÉS GRAN

Fa trenta anys, quatre joves amants de la música i els musicals van ajuntar-se per crear una companyia modesta i un espectacle sense pretensions on cantaven en català algunes de les cançons més icòniques d'en Lloyd Webber i en Schonberg. Eren en Daniel Anglès, la Pili Capellades, en Manu Guix i la Susanna Domènech. L'experiment va sortir bé, i van representar amb molta altra gent que ara sonen molt (Clara segura, Àngel Llàcer...),El somni de Mozart. I el 1999 van repetir l'espectacle inicial amb canvis de cantants i més repartiment. A partir d'aquí, tothom va seguir el seu camí pel món de l'espectacle, fent-se un nom propi que arriba fins avui, però mai han deixat de reajuntar-se per crear nous espectacles (Merrily we roll along, Jugant a Rodgers...)

Vaig tenir la mala sort de no coordinar la meva època vital amb la seva carrera, però vaig poder assistir a l'espectacle "Un cop més... una mica de música", un xou amb cançons de musicals que em va donar a a conèixer molts èxits que llavors encara no coneixia. Tenia la gràcia que els espectadors votàvem per decidir quines cançons escoltaríem a la segona part. Divertit. Aquesta obra, juntament amb el Memory de l'Àngels Gonyalons van ser la llavor pel meu interès i fanatisme pels musicals. 

En Daniel Anglès i la Pili Capellades s'han ajuntat de nou amb en Sergi Cuenca (pianista) per recordar que d'aquella bogeria ja fa 30 anys, i han programat unes setmanes amb un espectacle diferent, però que beu de l'essència dels seus inicis. Tu, jo... i vosaltres... i les cançons ens ofereix una hora i mitja de cançons de musicals com al 1996, traient-ne algunes i afegint-se de noves. És un espectacle de format reduït però les seves veus omplen i ressonen com mai, amb una força que vol sortir d'aquelles quatre parets per arribar a les orelles de tota la ciutat. Només dues veus, però quina emoció que transmeten, mar de déu...

Comencen amb un pupurri de Les Miserables, jugada segura, i a partir d'aquí, alternen les més noves (Martin Guerre) amb les més clàssiques (Evita, El fantasma de l'òpera...) Tot, només veus i piano (excepte una amb guitarra i una amb acordió). Em seria difícil escollir-ne una. L'emoció del començament, No ploris per mi Argentina, La reina de la nit, el detall amb la injustament oblidada Joseph... És cert que al final, és un retrobament d'amics, com ho demostra que la cançó del bis, sigui una versió de l'Amics per sempre, que es canten entre ells. Aquí sí que h de di que hauria preferit alguna cançó més èpica. Però no passa res, al final, 90minuts de gaudi per les orelles, i el desig de que tan de bo fessin espectacles més sovint.