ECLIPSAT

Així doncs, després d'esperar més d'un any, arribava el gran dia. Era coneixedor de la data de l'eclipsi solar feia mooooolt temps, i tenia molt clar que no m'ho perdria. Data reservada, informació sobre la logística, comentaris als nens i nenes durant el projecte del sistema solar... A mesura que ens acostàvem a l'estiu, augmentaven les expectatives. No assistència a l'assaig casteller del dia 12 (després el van canviar de dia), aconseguir ulleres, lloc on dormir per evitar el col·lapse... Individualment, les ganes estaven al límit, i com deia, amb elles, les expectatives.

Llavors començà el diluvi de propaganda a través de la televisió i les xarxes. No passava dia que no hi hagués algun anunci, story, post que en parlés. I les dues-tres últimes setmanes, era tema recurrent a TV3 (a les altres cadenes suposo que també). Aquí la cosa ja començava a grinyolar, perquè si per mi, que en soc interessat i fan, se'm va començar a fer pesat tant bombardeig del tema, imagineu-vos als qui no els interessava. Les coses com siguin. Xarxes i teles van provocar un desgast molt impotant del fenomen, fent-lo una mica pesat.

Però el dia 12, allà estava, preparat. Com comentava a l'entrada anterior, l'acollida del poble i els seus voltants no van ser modèlics, de manera que per aquest motiu penso que al final, també va passar el què va passar. Però deixem clar els dos aspectes per separat.

Per una banda, el fenomen astronòmic. Impresionant, això no té paraules. Veure a través de les ulleres com la lluna anava tapant el sol, era increïble. Com anaven canviant els colors del meu voltant, també era espectacular. Comprovar la força de la llum del sol, bestial. A través de les ulleres veies el sol pràcticament tot tapat, només una escletxa, però sense ulleres, era de dia i "veies" el sol com sempre, no notaves diferència. Finalenet, es tapa. És llavors quan gaudeixes de la famosa imatge de l'eclipsi total, aquell disc negre envoltat d'una corona. 

Ara bé, tot allò de que es feia de nit, res de res. Sí, era més fosc, però et venien que es feia de nit, es veien les estrelles,etc. I no. Veus alguna cosa, Venus, evidentment. Però penso que el problema principal era el del temps. En uns miserables 30 segons havies de mirar l'eclipsi, el cel, el teu voltant... havies de veure i viure-ho tot, sabent que el compte enrere estava en marxa i no donaves a l'abast de viure tantes sensacions diferents. El temps es va acabar molt de pressa, i és per això que en cercles íntims dic allò de "me l'imaginava és gran", perquè jo personalment, després de tants mesos esperant el moment, vaig tenir gust a poc.

El que sí que vaig notar molt i durant molta estona va ser el canvi de temperatura. Tothom que estava allà va experimentar com de cop i volta, lasuor del dia d'estiu es refredava i fins i tot et senties incòmode. Després d'una estona caminant cap al poble, va tornar la xafogor, però déu n'hi do la fresca del moment.

Però no ens equivoquem. Per molt que no fosc del tot com m'imaginava, sense dubte és un dels moments més impactants dels viscuts. I ara toca esperar el proper. En parlem d'aquí 154 anys.

CAMP BAIX

L'endemà de l'històric eclipsi solar a Catalunya, no li dedico aquesta entrada. Sembla un sacrilegi, i més quan feia mesos i més d'un any i tot que tenia aquesta data a l'agenda. Però crec que no es podria entendre la meva opinió sobre el fenomen d'ahir si no faig una introducció parlant d'allò viscut a la comarca del Baix Camp.

El meu destí era L'Argentera, un poblet quasi a la frontera amb el Priorat. Hi volia anar d'hora per no arriscar-me a tenir problemes de trànsit. Vaig anar bé, però els p**os camions a l'autopista i les f*cking bicicletes a la carretera em van estressar una mica. Deien que ahir prohibirien els camions a partir de les 17h. Al meu parer era una mica tard. Ja sabem que tenim aquesta quantitat inhumana de camions per culpa d'Ecspanya (qui si no). A Europa la gran majoria de mercaderies van en tren. Però com que Ecspanya es gasta els diners en AVEs per unir Madrit amb qualsevol poblet de merda escarransit, enlloc de construir el corredor mediterrani, doncs ens ho mengem amb patates. Però és que quan veus el col·lapse que genera cada vegada que un camió vol avançar-ne un altre...  I les bicis, per aquella carretra estreta... que pesades que són...

Total, arribada a L'Argentera. Com que no podia entrar a l'hostal fins les 15h (els vaig dir si podia entrar abans pequè ja hi seria i em van contestar: "D'acord, ens veiem a les 15h"), vaig esbrinar a l'Ajuntament on estava el punt d'observació per així estalviar-me trobar lloc a Montbrió. Pujo dalt de la serra, on hi ha els molins de vent, i veig que serà un lloc correcte. Baixo. Uf... quina calor... quina gana... Doncs l'únic bar-restaurant, obre a les 20h. A la piscina hi haurà bar... doncs no. Ostres, una altra vegada un poble sense bar. Al poble del costat sí que estan oberts. Mitja horeta a peu. Doncs va, fem cames. El bar no fa menjar, i el restaurant, amb preus dignes de "primera classe", està tot reservat. Tot i que només hi ha un 20% de les taules plenes, em diuen que no. Tornada a L'Argentera.

Caram... molt simpàtics no són! Després voldran propaganda per tenir visites i fer créixer l'economia... o cridar l'atenció perquè ningú els fa cas... No m'estranya... entre poc acollidors, antipàtics (alguns) i zero servei... a qui voleu que us recomani?

Només faltava l'hostal. A les 15h, allà. Ningú a la recepció. Ja podia ser, doncs em van enviar un vídeo per whatsapp sobre com aconseguir les claus i entrar per si no hi eren. Però clar, fa cosa... i a més, la clau no coincideix amb la del vídeo. Un senyor molt amable em diu que la noia de recepció deu estar a la piscina. Ole tu. Però s'equivocava. Quan va arribar a les 16'30h va dir tranquil·lament que feia la migdiada. Avui per marxar, tres quarts del mateix, no hi havia ni Cristu. Ostres, atenció al client, zero i gràcies.

Després de l'eclipsi (torna a pujar i baixar), per sort el bar ja estava obert, però amb tanta gent, van trigar més d'una hora en servir. Poca culpa tenen perquè realment estava ple, i tohom va arribar a la mateixa hora i amb la mateixa gana (bé, jo en tenia més). Així, no és d'estranyar que alguna d'aquestes vivències influissin en l'experiència de l'eclipsi. Però això ja serà una altra història...

NIGHTSLEEPER

Gairebé totes les sèries de tv que vaig consumint són de Disney + i Netflix. Poques vegades n'apareix alguna que sigui només de Movistar. The yellowjackets en va ser una (crec que l'única fins avui), i pel temps que duia a la llista d'espera, em pensava que era més antiga, i no, és del 2024.

Nightsleeper és una minisèrie de només sis capítols on presenciem un ciberatac a les línies ferroviàries britàniques. Els hackers s'apoderen d'un tren amb la intenció d'estavellar-lo a l'estació final (va de Gasgow a Londres). Tenim dos escenaris: la seu des d'on intenten arreglar el conflicte, amb la típica lluita d'egos, sospites de traïdors, etc. I l'altre escenari és, és clar, dins el tren. Tot i que la gran majoria de passatgers poden baixar dels vagons a temps, dins hi queden 13 passatgers, cada un amb la seva història o peculiaritat. 

A partir d'aquí, emoció, acció, intriga, tensió en les quantitats justes i necessàries. Enganxa força en els primers capítols, però, a mesura que avança, va perdent força. Tot i tenir només sis capítols, arribo al final amb una sensació d'alleujament, ja que en el fons tot va sent cada vegada el mateix, i sembla com mancada de ritme, que no pas d'idees. Tinc la sensació que enlloc de sis episodis n'han sigut dotze. Segurament un dels motius és la inclusió forçada dels moments sense acció on cadascú vol arreglar els seus problemes individuals. És molt xocant que davant la crisi que pateixen, que en pocs minuts el tren es pot estavellar, i alguns personatges es posen a parlar de la seva infantesa. I això passa unes quantes vegades, cosa que talla molt el ritme.

Així, tot i que ha estat força bé en generals (podríem posar un notable baix), clarament va de més a menys, ja que per voler totcar moltes tecles, al final es perden pel camí i acaba grinyolant una mica. Però bé, no me'n penedeixo.

SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.