UNTAMED

Untamed (Indomable en la seva traducció), és una minisèrie de 6 capítols que ens trasllada a un altre paratge natural dels USA, el Parc Natural de Yosemite. Allà, enmig de bosco i muntanyes, el cos mort d'una noia cau des de dalt d'un penya-segat. La investigació corre a càrrec d'un agent d'aquest de caràcter especial, a qui encolomen l'ajudant novella. Aquest poli, amb afició a la beguda i amb un trauma per la mort del seu fill petit, compleix amb tots els requisits d'aquesta fornada de protagonistes amb els seus defectes i encarregats de la solució d'un cas.

La trama ens porta al mon del consum de drogues i contraban, tot passant per desaparicions i altres subtrames. D'aquestes, a part de la del protagonista, tenim l'ajudant que està fugint de la seva violenta parella, els indis de la zona. Tot plegat composen un conjunt d'històries que donen forma a la sèrie i acaben donant de resultat un bon entreteniment. 

Encapçalant el repartiment tenim l'Eric Bana, cridat a ser estrella però ha quedat en un segon o tercer pla, i en Sam Neill, veterà, donant peu a un cap de la policia. A part d'ells dos, la resta del repartiment és normalet, sense pretensions ni assolir massa carisma. Per mi és un dels punts fluixos de la sèrie. E canvi, el fet que siguin pocs capítols fa que la trama avanci amb celeritat, tot i que tampoc és espectacular. Acaba resultant un bon entreteniment, amb una segona temporada preparant-se, que amb el mateix protagonista, sembla que anirem a Hawai, seguint doncs, la idea de que el paisatge és un protagonista més de la sèrie.

Per cert, he deixat al tercer capítol una sèrie que feia molt temps que estava a la llista d'espera, Ragnarok, un intent de traslladar la mitologia nòrdica al present, però que amb tres episodis n'he tingut prou. Ara toca començar-ne dues.

LA BANDERA

No fa massa anys, el primer equip del Barça va fer un viatge a Israel per promocionar-se i fer diners. Es van fer fotos amb banderes, amb sionistes, amb la kippà, al mur de les lamentacions... Zero comentaris. Tot bé.

Aquest dilluns, durant la rua del Barça, en Lamine Yamal oneja una bandera palestina. Polèmica, calamitat, insult, inconcebible la barreja amb la política, etc, etc, etc. Que curiós, no, que segons quina bandera oneges ets dels bons o dels dolents. En Lamine, que qui em coneix, sap que no és sant de la meva devoció pels valors que de vegades mostra, és musulmà, i va onejar la bandera d'un país musulmà, que està sent assassinat i reprimit, no només per l'estat d'Israel, sinó també per tots els països del primer món que no fan res per evitar-ho.

Em molesta enormement aquest doble criteri per jutjar segons quines accions. Pots fer-te fotos al costat de segons qui. No hi ha problema si aquest "qui" forma part de l'equip poderós del planeta, que quina casualitat, acostuma a ser l'equip feixista i opressor. Les xarxes s'han omplert de crítiques, als mitjans era primera notícia... però clar, per altra banda, ha estat un gest molt aplaudit per altres persones, que han expressat el seu agraïment a que algú amb tant poder mediàtic faci aquest gest.

Si als israelians i israelianes els molesta, i comencen, com han fet, a trencar banderes i samarretes del Barça, me la bufa. Els emprenya? Doncs que deixin de matar nens i nenes innocents. Això per començar. Sempre al costat dels oprimits, sempre, siguin d'on siguin.

Aquest fet ha provocat altra vegada el gran debat de si les estrelles han de pronunciar-se públicament sobre qüestions polítiques. Com sempre, hi ha qui utilitza aquest argument per tal de defensar que no ho han de fer. Però és que quan defensen Palestina, Congo, Síria, etc, no és política són drets humans. I aquí, seria indecent no deixar que es pronunciïn a favor de la justícia i la llibertat. De fet, el més indecent és que no ho facin tots i totes les esportistes i cada dia, no només quan guanyen.

BONA GENT

El mateix any en què publico una entrada sobre el programa de televisió, El foraster, d'en Quim Masferrer és l'any en què arribo a anar al teatre veure el seu espectacle, Bona gent. No és novetat dir que el programa em fa gràcia. No desmesurada, però és cert que té moments graciosos i que un dilluns a la nit, van bé per donar energia a la setmana.

D'aquí al teatre no hi ha massa distància. L'espectacle Bona gent, que dona el nom a una de les frases mítiques del programa, consisteix en baixar a la platea i parlar amb el públic. Quina poca-soltada que sembla, no? Però és que aquestes converses donen tant joc, tant de suc, i tantes situacions plenes de vida i emoció... La gent comença a parlar, i en Quim, va posant de la seva part, fent comentaris, estirant el fil, i així donar una conversa on poques vegades et quedes igual. gairebé sempre hi ha alguna història al darrera. Evidentment, l'experiència que té en aquest format i la seva personalitat són factors essencials per donar el ritme i l'interès necessaris. Però també és digne d'elogi aquesta capacitat que té, mostrar-la tant sovint com ho fa.

En el nostre cas, els primers que enganxa són dos amics de la feina, que "només" són amics; una altra parella que ja havia entrevistat feia dos anys i que en aquell moment eren infidels i ara s'anaven a casar; una altra que vivia a Suïssa i mirava el foraster per sentir-se a prop; una parella de mestres (quina ovació se'ls va fer per dignifica la seva feina i les seves protestes), on ella està esperant que ell es vulgui casar; un monitor d'esplai que ara és advocat del BBVA; un home que venia sol i que tenia el fill al Vietnam; i tantes i tantes històries més. Ell les va cosint, les va lligant fins que surt el què surt. Realment, qualsevol persona té una vida al darrere que sense ser interessant, pot despertar interès.

M'ho vaig passar molt bé. Riure, emocionar-se, alguna llagrimeta, evasió pura i dura ara que venen corbes per ser fina de curs. Ho sento per qui no li agrada, però si en tinc ocasió, no descarto tornar a veure l'espectacle, sempre nou i diferent.

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.