PILOTES

Cada vegada hem d’aguantar més tonteries sobre la Pilota d'or. Però sobretot, els mesos anteriors. Ara, un cop ha passat, ja se'n parla ben poc. Realment la nostra societat està malalta de debats superflus i la rapidesa en tot. El què durant mesos ens hem estat menjat en els mitjans esportius i xarxes sobre aquest premi, en 24 hores ha desaparegut gairebé de tot arreu, quan justament ara és quan caldria fer-ne les valoracions. Però ja se sap que la nostra societat no és precisament modèlica.

Doncs bé, aquest dilluns, una nova edició del premi. Una organització pèssima va fer que comencés gairebé una hora més tard per problemes de tràfic. Coooom? Ole tu... ni que ho haguesin organitzat a Ecspanya... 

Segurament, un del motius pels quals ja se'n parla poc és perquè de 12 premis, la meitat se'ls va endur el Barça. I això no interessa aprofundir-hi. Evidentment, aquesta pluja de premis és gràcies a que per fi, es dona també al futbol femení. Per això, la pilota d'or, el Kopa a la jove, l'entrenador, la portera i l'equip de l'any, va ser nostra. Algú dirà que l'Alèxia no és del Barça. Cert, però el premi és per la temporada culer. Tenia força clar que se l'enduria ella. Va fer una grandíssima temporada, liderant l'equip fins els quatre títols. Potser no va ser constant, però va tornar a ser la reina. Equip era evident que guanyàvem, entrenador, totalment merescut tot i que jo no sigui del tot un romeuista, i portera per la Cata, també correcte. I el premi a la millor jove... què voleu que us digui... per mi, no hauria de ser la Vicki. No ho acabo d'entendre. Per davant seu estava la Clara Serrajordi o fins i tot la Yohaness del Lió. Però ja se sap que aquests premis, de vegades tenen en compte coses que no sabem.

La part masculina no podia tenir tants premis. Sí que va influenciar el mundial guanyat per Ecspanya aquest estiu, però per la resta, res a dir. El tema clau és que en Lamine es va quedar sense pilota d'or. Va tornar a guanyar el de millor jove (tres cops seguits, també fa gràcia, això), però quan tothom donava per gairebé fet que s'enduia el premi gros, al final se'l va emportar en Harry Kane (uf... per sort no va ser Mbappé). Segurament no li va sentar bé al jove mataroní. Però dues pedres. Personalment, tot i que al·lucino amb les coses que fa amb la pilota, crec que ha d'aprendre més de saber estar en un camp de futbol abans de guanyar aquest premi que també es mereixen altres jugadors. La seva prepotència el perd. Alguns en diuen el "descaro juvenil". Jo no. Per molt que sigui del Barça, diguem les coses pel seu nom: prepotència, cregudisme, etc. Ja us dic jo que si en Lamine fos del Madrit, li diríem de tot i el tindríem a l'alçada del Vinicius. Però bé, jo, content de que no hagi guanyat.

Per cert, va ser l'únic futbolista català que no va utilitzar la nostra llengua. En Pere Romeu, l'Alexia, la Cata i en Laporta, tots van dir alguna part del discurs en català. Ell, ni un mot. La veritat és que tampoc s'expressa massa bé en castellà (potser li han regalat l'ESO?), i és el tercer any que fa el ridícul de no entendre res d'anglès ni dir cap paraula. Potser que s'ho faci mirar.

En definitiva, la reina va tornar a regnar per últim cop.

MATÍ EDUCATIU

El primer dia que vaig rebre la propaganda del dia Abacus ja vaig trobar força interessant el què s'hi podia trobar. S'ajuntaven en un mateix espai (però tres escenaris) gent relacionada amb el món de l'educació i la cultura. Feia molt bona pinta i vaig apuntar-m'hi. Diumenge al matí, quan va sonar el despertador, vaig estar molt temptat a apagar-lo i donar mitja volta per seguir dormint. Però no ho vaig fer i cap a l’esdeveniment que falta gent. No me n'he penedit.

Com deia, es combinaven diverses xerrades sobre mil i un temes diferents, de manera que era difícil no trobar algun que com a educador, t'interessés. Des de temes generals ("Què passa amb l'educació") a altres més concrets ("La IA a l'escola"). Com que eren tres escenaris, alguns dels que em cridaven més l'atenció quedaven solapats, així que prèviament em vaig fer un itinerari a seguir amb les que podia escoltar. Després, un cop allà, vaig haver de canviar sobre la marxa perquè va començar amb retard. Aquest és un minúscul resum del què vaig veure i sentir.

Vaig arribar massa d'hora. Començava a les deu, però arribava cap a un quart d'onze. Això és d'hora? Sí, perquè no només no havia començat, sinó perquè vaig escoltar tots els discursos inaugurals. Es podien escoltar tots, però és que al final, parlava la consellera Niubó. I a sobre, hi havia gent que aplaudia!! La mare que els va parir... És que no la suporto... I posant-se medalles, a sobre! A mig matí també va parlar el president del Parlament, i va fer un discurs més cultural i menys de mirar-se el melic, tot i que sobrava la propaganda de l'Abacus que va deixar anar.

A la primera xerrada parlaven sobre l'educació d'ara comparada amb la que hi havia quan manaven. Ho debatien una exministra ecspanyola i la "aix..." Meritxell Ruiz, aquella comparsa de la Rigau que va ser consellera fins el dia que calia demostrar el compromís amb la independència. Va sortir el tema dels aldarulls protagonitzats per nanos d'ESO al centre de Barcelona la nit abans, motiu suficient per preguntar-se què dimonis està passant. L'exconsellera va dir que a l'escola era on es treballava millor contra això. No sé d'on treu les proves, perquè conec alguna escola que mai parla d'aquests temes que afecten als joves amb els joves. En fi...

A la segona xerrada parlaven la Leticia Dolera i el David Bueno. Ho feien sobre els adolescents, tenint la sèrie Pubertat de punt de partida. Un comentari important va ser quan van dir que als joves se'ls ha de prendre seriosament quan parlen o expliquen les seves coses. Si veuen que no els importes, a cagar la via.

Després va tocar una estona de distensió amb l'Oye Sherman, que a través de les primeres pàgines del Zoo d'en Pitus, vèiem reflectits tants estereotips que ara estan considerats com a racistes, masclistes, i tots els "istes". Feia gràcia, però no era res que no vegis amb els teus propis ulls.

La quarta xerrada anava sobre la llengua, i parlaven l'Òscar Andreu i l'Albert Om, que també amb sentit de l’humor parlaven de la llengua catalana (i de passada dels seus llibres).

Vist així, sembla que només m'interessessin les xerrades amb gent mediàtica. No havia de ser així. N'hi havia una amb la Coral Regí i dues educadores més que tenia a la llista però pel maleït retard d'horari ja no vaig poder gaudir i per això vaig escoltar els altres.

Encara vaig estar a temps d'una cinquena xerrada, on un filòleg (llavors no ho sabia) parlava de cinc mestres que voldria tenir. Però eren tots clàssics, va ser una mica rotllo, la veritat.

Tot això ha estat una mostreta petita del què vaig escoltar. Tinc en els meus apunts algunes idees més que no poso aquí. Així que em vaig quedar amb ganes de més educació, però va ser en línies generals, força interessant. M'ho apunto per l'any que ve, si és que encara som aquí.

ELEVATION

Un cop més retorno a un dels gèneres que més interès em produeix. Digueu-me estrany, friqui, sonat... a mi m'és igual. Un 90% de les vegades que miro una pel·lícula és per evadir-me i entretenir-me, i les pel·lícules on hi ha algun tipus de desastre que produeix algun apocalipsi... no sé què provoquen en mi, que m'hi llenço de ple. Ara, aquest blog és ple d'exemples que m'han agradat i també exemples d’avorriments importants i sense-sentits. Per casualitat, també estic llegint un llibre en la mateixa línia.

Elevation (traduïda com a "Linea de extinción") ens presenta un poble de gairebé dues-centes persones que viuen a la muntanya, per sobre dels 2.500 metres. El motiu? Un dia van sortir de sota terra unes criatures que es van dedica a exterminar el 90% de la raça humana. Però aquestes criatures no poden passar d'aquella alçada. Si baixes a buscar res a les zones baixes, t'arrisques a no tornar. En aquest cas, un pare ha d'arribar a l'hospital per tal d’aconseguir oxigen pel seu fill, ja que se li han acabat les reserves. L'acompanyaran dues noies, i una d'elles és la física que investiga com acabar amb aquells monstres.

Com a pel·lícula d'acció, té tot el què ha de tenir: adrenalina, suspens, emoció assegurada, aventura... No li falta res, de manera que dins el gran ventall de pelis d'aquest estil, podríem dir que està en les que diríem que no està malament. Ara bé, passarà a la història? No, evidentment que no. Espóilers a partir d'aquí.

Segurament una de les coses que li manquen més és l'aprofundiment en el perquè de tot plegat. Senzillament de cop i volta apareixen. Al final de la peli, descobreixen que són màquines, però no se sap perquè no poden passar els 2.500 metres. I al final de tot, es veuen tres naus espacial solcant l'espai, donant a entendre, que potser van sortir de baix, però venien de dalt. No sé, ha arribat un moment en què dins del caos i la distòpia d'aquest tipus de pel·lícules, m'agrada que em donin un motiu pel qual passen les coses. ja sabem que no serà científic ni real (de vegades també la caguen quan volen donar explicacions científiques a coses que són ficció).

Això vol dir que hi haurà segona part? No ho sé. Per mi és innecessari, però clar, si no n'hi ha, és un final cutre que desmereix el bona estona que passes veient la peli

UNCHOSEN

Una nova minisèrie que passa a engreixar la llista de sèries vistes aquest any. Acabada amb rapidesa després de descobrir que una altra sèrie que estava veient deixa d’estar disponible en dues setmanes i no podia espaiar els capítols d'aquesta. Això sí, no ha estat una celeritat condicionada al fet que calia treure-se-la de sobre. Ha estat bé, amb detalls que li donen punts de qualitat, però que combinaven amb altres que grinyolaven una mica. E fet de ser només sis capítols ha ajudat a què a valoració final sigui bona, tot i que es quedaria en un set.

Coneixem una secta religiosa que viu al camp anglès. No és cap secta demoníaca, no es tracta d'una sèrie de terror. Ells fan la seva vida, al servei de Déu, amb unes idees una mica retrògrades, sobretot en el què fa referència al paper de la dona dins la seva societat. aquesta visió antiga fa que de tant en tant hi hagi alguna deserció (fill homosexual, germà adúlter...) però no es trenquen les banyes. Els fan passar la vergonya del seu "pecat", els aïllen, però no hi ha tortura. Si te'n vols anar, ets lliure.

La trama la tenim en el moment en què per accident, una nena cau al riu i la salva un "no escollit". A la mare de la criatura li venen fogots quan pensa en ell, i més quan s'incorpora a la comunitat, sabent ja que és un pres fugit. Però religiosos, donen segones oportunitat, així que es queda amb ells. Però no tot són flors i violes amb aquest nou acòlit.

Tenim doncs, un thriller policíac dins l'àmbit d'una secta religiosa, tot i que no intervé la policia, sinó que tot es va resolent entre ells. Van apareixent els traumes dels personatges, i la constatació que, darrere la seva vida puritana, trobem sempre els desgavells de l'espècie humana, amb tots els seus defectes i addiccions. 

Bon repartiment i bona realització, tot i que com deia, potser li falta una mica més de nervi.