LA VEU DE LA HIND

No sé què dir. Penso que no cal omplir massa de paraules aquesta entrada sobre aquesta pel·lícula, gairebé documental.

La Hind Rajab era una nena de 5 anys que intentava amb els seus tiets i cosins sortir en cotxe del poble de Gaza d'on se'ls expulsava, i van ser tirotejats. Tothom menys ella van morir a l'acte. La Mitja lluna roja aconsegueix parlar amb ella a través d'un telèfon a mesura que miren d'organitzar el rescat. Però la burrocràcia és lenta. Cal passar per molts despatxos abans que l'exèrcit israelià doni llum verda al rescat i deixi pasar una ambulància. Quan al cap de tres hores, deixen passar l'ambulància, també maten els cooperants que hi viatjaven. Al final, la petita Hind també va morir.

Tot i la meva implicació emocional en aquest conflicte, tal com em va passar també amb No other land, em costa llençar-me de seguida que puc a veure les pelis que en parlen. Suposo que hi ha una part important de vergonya que sento com a membre de l'Europa democràtica (entre cometes), observadors de la barbàrie, inútils políticament, sense poder per fer res de res que presenciar en directe aquest genocidi.

Veure la història de la Hind, sentir la seva veu (ja que els àudios de les trucades són els reals), et porten a viure amb una tenisó brutal el lent pas de les hores. Vius la indignació de les traves que posen per salvar la nena. I clar, sents la ràbia i l'odi cap a tots aquells que la maten, a ella i a tos els innocents. Perquè hi ha moltes més Hinds a Palestina, però és important que es posi nom i cara a ni que sigui a una d'elles per tal de fer-la present i que tots els occidentals sentim la mateixa vergonya pel què està passant a Palestina. 

Un cop més, tant de bo aquesta pel·lícula es passés als col·legis i instituts per parlar-ne i afavorir la frenada de la pujada de l'extrema dreta, i que els adolescents aixequin el cap del seu món de fantasia de tik-tok i instagram i vegin quina és la realitat.

Impotència, incredulitat, ràbia, ganes de canviar el món.

ANORA

Als òscars de l'any passat, em va sorprendre la pel·lícula guanyadora, Anora. No l'havia vista, i jugant al joc dels prejudicis amb el seu tràiler, em semblava un pel·lícula força anada de l'olla. A lfinal, he tingut l'ocasió de veure-la i així poder opinar segons el meu criteri sobre si mereixia els premis o no. En aquest cas, com aquest any amb la Jessie Buckley de Hamnet , crec que el de la Mickey Madison com a millor actriu, era indiscutible. Ara bé, tot i passar una bona estona entretinguda, per mi Cònclave estarà sempre per davant.

La peli ens presenta l'Annie, una ballarina de club d'streeptease on gairebé es permet tot. El fet que parli i entengui el rus la porta a ser presentada a un noi que queda encisat d'ella. La duu a casa seva, li proposa anar-se una setmana de viatge... La noia, viu un conte de fades (sic) en veure els luxes de la vida del noi, que viu en una mansió de luxe, amb tots els capricis, servei, etc. La bogeria els porta a Las vegas a casar-se... fins que se n'assabenten els pares d'ell, que no ho especifiquen, però ja es veu que són de la màfia russa. A partir d'aquí, tot s'embolica pel seu desig d'anul·lar el casament, mentre que ella vol lluitar pel què ha aconseguit, ja que surt per fi del pou on estava.

La pel·lícula té dues parts ben diferents. La primera, on es veu la relació entre la parella i tot el malbaratament de diners, exhibició de riquesa i evidentment, tots els vicis (mal vicis, de fet). Però a la que entra en joc la família russa i els seus "treballadors", tot canvia i es converteix en una mena de comèdia negra. Per mi, aquesta segona part li dona mil voltes a la primera, és la que li dona el suc, i tot l'interès, ja que la primera, és veure anar passant escenes de nens malcriats.

Els russos que van a buscar la noia són una mena de "matons" però amb bon cor, i quan es veuen atacats per la noia, es converteix en un despropòsit molt divertit. Tot es va encaminant al desenllaç de bona manera, això s'ha de dir, que està ben feta i ben trenada. I al final, les sensacions són bones, no pas dolentes o d'oblit immediat. Així que tot i potser no ser cap meravella, algun premi sí que està ben merescut.

ECLIPSAT

Així doncs, després d'esperar més d'un any, arribava el gran dia. Era coneixedor de la data de l'eclipsi solar feia mooooolt temps, i tenia molt clar que no m'ho perdria. Data reservada, informació sobre la logística, comentaris als nens i nenes durant el projecte del sistema solar... A mesura que ens acostàvem a l'estiu, augmentaven les expectatives. No assistència a l'assaig casteller del dia 12 (després el van canviar de dia), aconseguir ulleres, lloc on dormir per evitar el col·lapse... Individualment, les ganes estaven al límit, i com deia, amb elles, les expectatives.

Llavors començà el diluvi de propaganda a través de la televisió i les xarxes. No passava dia que no hi hagués algun anunci, story, post que en parlés. I les dues-tres últimes setmanes, era tema recurrent a TV3 (a les altres cadenes suposo que també). Aquí la cosa ja començava a grinyolar, perquè si per mi, que en soc interessat i fan, se'm va començar a fer pesat tant bombardeig del tema, imagineu-vos als qui no els interessava. Les coses com siguin. Xarxes i teles van provocar un desgast molt impotant del fenomen, fent-lo una mica pesat.

Però el dia 12, allà estava, preparat. Com comentava a l'entrada anterior, l'acollida del poble i els seus voltants no van ser modèlics, de manera que per aquest motiu penso que al final, també va passar el què va passar. Però deixem clar els dos aspectes per separat.

Per una banda, el fenomen astronòmic. Impresionant, això no té paraules. Veure a través de les ulleres com la lluna anava tapant el sol, era increïble. Com anaven canviant els colors del meu voltant, també era espectacular. Comprovar la força de la llum del sol, bestial. A través de les ulleres veies el sol pràcticament tot tapat, només una escletxa, però sense ulleres, era de dia i "veies" el sol com sempre, no notaves diferència. Finalenet, es tapa. És llavors quan gaudeixes de la famosa imatge de l'eclipsi total, aquell disc negre envoltat d'una corona. 

Ara bé, tot allò de que es feia de nit, res de res. Sí, era més fosc, però et venien que es feia de nit, es veien les estrelles,etc. I no. Veus alguna cosa, Venus, evidentment. Però penso que el problema principal era el del temps. En uns miserables 30 segons havies de mirar l'eclipsi, el cel, el teu voltant... havies de veure i viure-ho tot, sabent que el compte enrere estava en marxa i no donaves a l'abast de viure tantes sensacions diferents. El temps es va acabar molt de pressa, i és per això que en cercles íntims dic allò de "me l'imaginava és gran", perquè jo personalment, després de tants mesos esperant el moment, vaig tenir gust a poc.

El que sí que vaig notar molt i durant molta estona va ser el canvi de temperatura. Tothom que estava allà va experimentar com de cop i volta, lasuor del dia d'estiu es refredava i fins i tot et senties incòmode. Després d'una estona caminant cap al poble, va tornar la xafogor, però déu n'hi do la fresca del moment.

Però no ens equivoquem. Per molt que no fosc del tot com m'imaginava, sense dubte és un dels moments més impactants dels viscuts. I ara toca esperar el proper. En parlem d'aquí 154 anys.

CAMP BAIX

L'endemà de l'històric eclipsi solar a Catalunya, no li dedico aquesta entrada. Sembla un sacrilegi, i més quan feia mesos i més d'un any i tot que tenia aquesta data a l'agenda. Però crec que no es podria entendre la meva opinió sobre el fenomen d'ahir si no faig una introducció parlant d'allò viscut a la comarca del Baix Camp.

El meu destí era L'Argentera, un poblet quasi a la frontera amb el Priorat. Hi volia anar d'hora per no arriscar-me a tenir problemes de trànsit. Vaig anar bé, però els p**os camions a l'autopista i les f*cking bicicletes a la carretera em van estressar una mica. Deien que ahir prohibirien els camions a partir de les 17h. Al meu parer era una mica tard. Ja sabem que tenim aquesta quantitat inhumana de camions per culpa d'Ecspanya (qui si no). A Europa la gran majoria de mercaderies van en tren. Però com que Ecspanya es gasta els diners en AVEs per unir Madrit amb qualsevol poblet de merda escarransit, enlloc de construir el corredor mediterrani, doncs ens ho mengem amb patates. Però és que quan veus el col·lapse que genera cada vegada que un camió vol avançar-ne un altre...  I les bicis, per aquella carretra estreta... que pesades que són...

Total, arribada a L'Argentera. Com que no podia entrar a l'hostal fins les 15h (els vaig dir si podia entrar abans pequè ja hi seria i em van contestar: "D'acord, ens veiem a les 15h"), vaig esbrinar a l'Ajuntament on estava el punt d'observació per així estalviar-me trobar lloc a Montbrió. Pujo dalt de la serra, on hi ha els molins de vent, i veig que serà un lloc correcte. Baixo. Uf... quina calor... quina gana... Doncs l'únic bar-restaurant, obre a les 20h. A la piscina hi haurà bar... doncs no. Ostres, una altra vegada un poble sense bar. Al poble del costat sí que estan oberts. Mitja horeta a peu. Doncs va, fem cames. El bar no fa menjar, i el restaurant, amb preus dignes de "primera classe", està tot reservat. Tot i que només hi ha un 20% de les taules plenes, em diuen que no. Tornada a L'Argentera.

Caram... molt simpàtics no són! Després voldran propaganda per tenir visites i fer créixer l'economia... o cridar l'atenció perquè ningú els fa cas... No m'estranya... entre poc acollidors, antipàtics (alguns) i zero servei... a qui voleu que us recomani?

Només faltava l'hostal. A les 15h, allà. Ningú a la recepció. Ja podia ser, doncs em van enviar un vídeo per whatsapp sobre com aconseguir les claus i entrar per si no hi eren. Però clar, fa cosa... i a més, la clau no coincideix amb la del vídeo. Un senyor molt amable em diu que la noia de recepció deu estar a la piscina. Ole tu. Però s'equivocava. Quan va arribar a les 16'30h va dir tranquil·lament que feia la migdiada. Avui per marxar, tres quarts del mateix, no hi havia ni Cristu. Ostres, atenció al client, zero i gràcies.

Després de l'eclipsi (torna a pujar i baixar), per sort el bar ja estava obert, però amb tanta gent, van trigar més d'una hora en servir. Poca culpa tenen perquè realment estava ple, i tohom va arribar a la mateixa hora i amb la mateixa gana (bé, jo en tenia més). Així, no és d'estranyar que alguna d'aquestes vivències influissin en l'experiència de l'eclipsi. Però això ja serà una altra història...