AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.

MANUAL PER INFILTRAR-SE MALAMENT

Igual que va passar amb La catastròfica visita al zoo i Els pòstits del senyor Nohisoc (tot i que aquest últim per qüestions escoloars) m'ha caigut a les mans, recomanat per tercers, el Manual per infiltrar-se malament, un text d'en Març Llinàs que reflexiona de manera còmica sobre els recents casos de policies infiltrats. No parlem de les mosses a l'assemblea de mestres, sinó els ecspanyols ala xarxa independentista.

L'autor, guionista de l'Està passant, utilitza l'humor, absurd en alguns casos, per tal de fer mofa de com fer una infiltració d'aquest tipus de manera matossera. Ens fa veure els detalls que provoquen que se'ls pugui descobrir, però per altra banda, hem de tenir present que aquests polis ho van aconseguir durant força temps. Sí, se'ls va acabar identificant, però tampoc de seguida.

En el llibre, curt i de fàcil lectura, ens presenta alguns dels casos, tots documentats, i també va fent referències a altres infiltracions a Madrit o València. En totes elles, busca l'acudit fàcil per tal de posar en ridícul a la policia. Es nota en alguns moments, el seu ofici de guionista, ja que en moltes parts del text, ens ve al cap aquelles frases que serien pronunciades per un Queco o un Jair. Aconsegueix algun que altre somriure, però a la llarga encara fa mal adonar-se de com en són de pèrfids i malvats. Crec que justament ara, amb el cas de les mosses i els mestres, l'autor en podria fer un nou capítol o dos, ja que aquestes sí que no van ni acabar l'assemblea on s'havien infiltrat. Seran policies, però no tenen els anys de malícia i traició del policia ecspanyola, més experta en aquests afers.

Al final ens ha quedat això, una lectura d'entreteniment que ha amenitzat els dies previs al final de curs i la bogeria de feina per fer.

EL FIRMAMENT

Qui m'hauria dit a principi de curs que al juny estaria anant a la sala petita del TNC a veure una obra de teatre on apareix una alumna de la classe? Doncs així ha estat. He de reconèixer que si no hagués estat per això, molt possiblement, no hi hauria anat. Totique m'encanta fer teatre amb els nens i nenes, no soc un espectador assidu,soc més de cinema. Potser el preu hi té a veure, però és així, amb el teatre soc molt més selectiu, tot iq uea quest 2026 està sent prolífic amb el tema.

El firmament és una adaptació d'un text anglès que se situa a l'any 1759 i on dotze dones han de decidir la sort d'una condemnada a mort que es vol salvar dient que està embarassada. Les dones han de decidir si diu la veritat o no. És un drama contundent, amb alguns diàlegs de comèdia. Però és sobretot, una obra coral. La directora,Gara Roda, ha fet una selecció impecable de les dones que porten el pes de les dues hores i  45 minuts d'espectacle; sí, potser amb mitja hora menys ja ho tindríem,però així són les coses. Té alguna escena una mica psicodèlica, però en general està ben teixida i difícilment et deixa indiferent.

L'adaptació ha de situar la trama a Catalunya, en un poble del segle XVIII, on la vida era dura i les dones només comptaven per fer d'esposes i mares. L'empoderament que reben en aquesta situació en què han de decidi la sort d'una altra dona és crucial, tot i que a Catalunya això no es feia, mentre que a Anglaterra, sí. Curiós que ho enmarquen amb la visita del cometa Halley, i en són coneixedores. No sé si a la realitat, això s'hauria sabut.

Totes les actrius fan un bon paper, i les principals, un paperàs. S'ha de destacar que la Sílvia Abril hi apareix per primer cop en un paper dramàtic, i tot i que és normal que desperti dubtes la seva intervenció, ens fa callar la boca i ens ofereix una interpretació professional i excel·lent. Les altres actrius també estan perfectes, i crec que justament amb la força de la història, són el punt més fort de l'obra. Té moments molt durs, tan en gestos com en paraules, i és tot un especatcleveure en un mateix escenari com passen diverses coses depenent d'on miris.

Vaig sortir força satisfet en línies generals, tot i que he de reconèixer que m'hauria agradat gaudi de més protagonisme de la nena. Però amb les "tables " que té, crec que ben aviat la podrem veure en altres espectacles.

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mentre aquest dimarts els mestres i professorat de les escoles públiques tornaven a sortir al carrer, recordava els fets històrics viscuts a moltes escoles concertades aquest darrer mes. Per primera vegada hi ha hagut més o menys ressò en aquest sector de l'educació que representa el 30% de tot l'alumnat del país. El col·lectiu de docents s'ha caracteritzat sempre per ser un conjunt que es queixa molt però que a l'hora de tirar endavant protestes o vagues, s'ha quedat normalment en no res ( i a la concertada menys). El compromís amb els nens i nenes ha provocat en molts casos aquesta situació de no arribar a la vaga per no tenir sensació d'abandonar-los. Però aquest any s'ha dit prou. Les ràtios abusives en unes aules amb una diversitat molt bèstia, sense mans, sense recursos, ofegats pels papers iuna burocràcia que molesta i provoca que cada tres-quatre anys hi hagi algun canvi estúpid. I moltes més demanes que han provocat aquest seguit de protestes, molt extensiu a la pública, però sorprenentment seguidaa la concertada. 

En aquest cas, es van convocar tres jornades de protesta coincidint amb les generals educatives a Catalunya. A la primera, ja va ser graament sorprenent. la segona ja es preveia menys nombrosa, però el tancament de la porta als morros va tornar a donar ales el dia de la tercera jornada, el passat divendres 5 de juny. Vam tornar a ser més, i cal sumar els docents que també feien vaga però no estaven a la manifestació. Però és cert que quan s'acabà la concentració i van aparèixer els companys de la pública... enveja de la bona. N'eren tants... Per una banda, lògic perquè són més del doble que nosaltres; per una altra, després d'haver rebutjat la proposta dels incompetents comandats per la Niubó, no es podien quedar a casa. Però sí, envegeta de veure la riuada de samarretes grogues anat cap al Parlament.

Nosaltres podem estar contents perquè mai havíem sigut tants, però estem lluny de la normalitat. Escoles que amenacen els seus mestres o senzillament els fan agafar pori per tant es queden a 'l'escola. I després tenim és clar, els esquirols. Si per una banda els grocs em feien enveja, també sentia una mica de ràbia per tots els companys no presents. Les demandes, si s'aconseguissin, serien també per ells, per tots aquells docents que es queden a l'escola fent veure que no passa res; o per aquells que diuen que "no em puc permetre perdre 100 euros". Ostres... És que a mi em va tant bé... Em surten els diners per les orelles. Després aquests que van tan necesstats, s'n van el cap de setmana a Roma. Com deia, els beneficis que es demanen també seran per ells, a costa dels meus diners. Doncs ja està dit. Esquirols.

I ara en quin punt estem? Doncs el de sempre, sense haver aconseguit rs. Els de la pública els han donat unes molles que encara que no les acceptin les tindran, mentre nosaltres seguirem treballant més per menys. Sitan privilegiats som els de la concertada, com és que no venen? Però va, no ens enfadem perquè després soc el primer en dir que hem d'anar més units i eliminar aquestes barreres que ens posen polítics i sindicats per tenir-nos enfrontats i ells poder marxar de vacances. Ara acabem el curs, i a veure què passa al següent.