PEAKY BLINDERS (x2)

Segona temporada d'aquesta sèrie sobre les bandes criminals a Anglaterra durant els anys 20. Com ja comentava a l'entrada sobre la primera tempoada, he trigat força a iniciar-me en aquesta sèrie, però tampoc és cap sorpresa, no és pas la primera vegada que passa ni serà l'última. Però diuen que "allò bo es fa esperar". En aquest cas, és així, tot i que tampoc estem davant d'una sèrie estratosfèrica, però si ho féssim en notes, la tindríem al notable alt.

Sis episodis més que segueixen el clan dels Peaky Blinders, liderats per en Thoma Shelby al costat dels seus germans i la seva tieta. Aquest cop, inicien la conquesta de Londres, sortint de Birmingham, i això els provoca algun que altre conflicte amb les bandes ja existents. Aliances, traicions, violències... res queda fora de joc en aquesta sèrie. De fons, les relacions familiars entre ells, els amors impossibles i la persecució venjativa i obsessiva del policia (Sam Neill). I també es tracta el conflicte irlandès, en el moment del famós pacte que va comportar la batalla interna entre els irlandesos i que fa poquet vaig veure a la pel·lícula The wind that shakes the barley, protagonitzada també per en Cilian Murphy.

Això d'aquest actor és curiós. La feina a Oppenheimer li va obrir la fama a tot el món, quan ja portava anys i anys, pelis i sèries a l'esquena.A mi em sonava, però el seu aspecte fosc no el convertia en una estrella com les típiques de Hoollywood. Segurament, ell s'ha allunyat de tot això, i ben fet. Però de mica en mica, ara que ja és més reconegut per la massa (ja sé que els experts i cinèfils de debò ja el tenien clixat), no paro de veure'l en més i més i més films i participacions en moltes més. És un actor especial. Com deia, aquest aspecte fosc forma part del seu ésser. A Peaky Blinders per exemple, la seva fredor i inexpressivitat són de màxima categoria. I ara em costa recordar-lo somrient en cap escena.

Aquesta segona temporada manté l'interès com la seva predecessora, no ha baixat el nivell. La recreació de l'època és excel·lent, com ens mostra la duresa dels anys posteriors a la gran guerra, en com de dividida estava la societat, la immensa pobresa i el poder dels gàngsters de la zona. Com a The godfather (salvant les diferències, és clar), la maquinació dels plans i les venjances, aquells moments finals on es deenvolupa la traca final manté un crescendo que li dona molta força. Al ritme que anem, suposo que un parell més de temporades poden caure encara aquest any, i sense dubte la veurem al top de la llista anual aquest desembre.

THE STRAIN (x4)

Un any després de veure la tecera temporada, i dos anys després d'iniciar la primera, acabo The strain, una sèrie d'en Guillermo del Toro sobre una plaga de vampirs amb tentacle (no amb ullals) que acaben desplegant-se per tto el món. No ha estat una sèrie molt reeixida, mai ha ocupat un lloc destacat dins el rànquing anual, i tampoc ho farà aquest any. Però ha meresct un mínim interès per anar-la seguint fins el final.

Ha passat de tot. Una primera temporada que va anar de més a menys, una segona que no va tenir ni entrada al blog individual (i va fer dubtar si la continuaria), una tercera que se salva pels pèls, i ara, la temporada final, que conclou la història i et pot agradar més o menys, però almenys és una conclusió, s'acaba definitivament, sense opció a continuar (hi ha una escena que ho deixa de manera subtil, però molt inofensiva).

Aquesta última tongada de deu episodis segueix en la línia dels anteriors. Tenim la colla dividida, nou mesos després del final de la tercera temporada. Explosió nuclear que fa que es munti el sant Cristo gros a tot el planeta i els estrigoi ho aprofiten per dominar el cotarro. Separats en tres parts, cada grupet fa la guerra pel seu compte fins que acaben retrobant-se de nou a New York per a la batalla final. Aquest cop la part de veure coses del passat se centren un altre cop en en Quinland, l'estrigoi bo. Ja en vam veure els seus inicis abans, i ara ens mostren un episodi de la seva vida. Sense importància ni necessària, però hi és. Això és el que té aquesta sèrie, que de vegades hi ha escenes que no aporten res.

El final està ben teixit. No és cap meravella, però ho van enllaçant de manera correcta. Amb llacunes incoherents, però de fet, segueix la línia de tota la sèrie. Ajuda que no els importi no tenir un final Disney i per tant, hi hagi sacrificis dins el grup dels bons. Amb la sèrie acabada, seguiré combinant el què estic veient, de manera que hi hagi temporades d'acabament amb algunes de noves.

NOW YOU SEE ME 3

Totalment inesperat el gaudi amb aquesta pel·lícula. Mare meva... quan vas amb expectatives baixes i no pares de botar de la cadira... Això m'ha passat amb la tercera part d'aquesta sèrie de pel·lícules sobre uns mags que de tant en tant es reuneixen per fer algun truc que impliqui desemmascarar algun dolent.

La primera de totes, va ser també una sorpresa agradable. Bon repartiment, bona trama i efectes espectaculars mentre vas desentrellant el misteri. La segona part va ser clarament inferior. Tot i els bons intents i els trucs que segueixen sorprenent, es quedava lluny de la seva predecessora. Per aquest motiu, quan l'any passat van estrenar al cinema aquesta tercera part, no vaig moure ni un dit per córrer a veure-la. En arribar a les plataformes de televisió, vaig desar-la al mateix moment que anava recuperant les parts anteriors per posar-me en situació. I finalment, l'hem vista. 

I suposo que perquè tenia el record de com va anar la segona part, que la sorpresa ha estat majúscula. La trama està bé, no és espectacular però tampoc és cap poca-soltada, però els girs, la comèdia, els retrobaments... tot plegat es convertexien en un espectacle continu, un no parar sense descans d'escenes on sempre està passant alguna cosa.

Comença amb tres jovenets que fan de les seves amb la màgia utilitzant la fama dels genets, fins que arriba un d'ells per proposar-los un espectacle on han de robar el diamant més gran del món, en mans d'una traficant d'armes, filla de nazi, etc. Van apareixent la resta de genets i les trampes i els shows estan servits. Tot ben amenitzat. Cert que el final ja t'esperes que sigui com és, tot i que potser acaba massa bé, tenint en compte que pel camí han tingut una pèrdua i que la dolenta hauria de ser més castigada. Tres detalls que no impedeixen gaudir de la peli com un nen. Són detalls dels quals reflexiones un cop ha acabat, perquè mentestant, ostres tu, que bé m'ho he passat amb aquesta colla de mags, a quin més especial o divertit.

Com no, deixen la porta oberta a continuar. No sé si mantindrà el nivell o tornarà a baixar, però el que és segur és que la veurem per seguir dexant-nos sorprendre per la màgia.

ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!