ENOLA 1, ENOLA 2 I ENOLA 3

Fins fa poc, Enola era coneguda només per la seva maldat. El nom complet, Enola Gay, i era el nom de
l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Anys més tard, OMD feia una cançó mítica sobre ella.

Ara hi ha una altra Enola, Enola Holmes. Cap al 2006, una escriptora dels USA, Nancy Springer, es va treure de la màniga les aventures d'una inventada germana petita d'en Sherlock Holmes. Va publicar sis llibres on tenia els seus misteris i l'objectiu de demostrar que era tan bona com el seu germà famós.

El 2020 va arribar la primera adaptació cinematogràfica, amb la producció d'una Millie Bobby Brown que ja tenia els seus dinerons gràcies a Stranger Things. I després se'n van rodar dues pel·lícules més, tres en total. Tot i ser pelis independents, estan molt lligades entre elles; els personatges principals són recurrents, i sobretot entre la dos i la tres, hi ha un lligam important en la figura de Moriarty, que aquí també apareix. Són pel·lícules entretingudes, combinen bé l'acció, la comèdia i l'aventura, i sense arribar a ser grans propostes de qualitat dins del cinema d'aventures, aconsegueix amb bona nota donar una bona estona de divertiment a l'espectador.

S'agraeix també l'esforç de procurar contextualitzar les trames amb fets reals (la lluita per aconseguir el vot de la dona a la primera, la lluita obrera i feminista a les fàbriques de Londres a la segona (amb l'aparició de la Sarah Chapman) i la lluita per la independència de Malta a la tercera). Aquest context històric, tot i que estereotipat i potser col·locat maldestrament en el temps, en el fons donen un fons més real a les històries. Per la resta, segrestos, robatoris, assassinats... tot ben orquestrat per arribar al final.

Una de les característiques de les pelis és la constant interacció entre l'Enola Holmes i el públic. Cada dos per tres mira la càmera i fa un comentari, un gest, o una pregunta per fer-nos partícips de la trama. La Millie està a la seva salsa, tot s'ha de dir. I en el paper d'en Sherlock, en Henry Cavill (The witcher) i descobrim que el tema del doblatge va per persona, és el mateix doblador (nooooooo...). No podem oblidar que el paper de la mare excèntrica recau també en una de les actrius que hi encaixen millor, l'Helena Bonham-Carter.

L'últim apunt i que potser seria la crítica número 1, és que, tot i l'intent d'empoderar la dona que es fa en aquestes pelis, la manera com cau amb l'amor, i la boda final, de color rosa, ho desllueix totalment. Ningú és perfecte!

EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.

TRESPASSES

Traduïda com a Dies de cendra, aquesta és una minisèrie de quatre capítols que es basa en un llibre de la Louise Kennedy. Tornem a Irlanda del Nord, al conflicte irlandès que de tant en tant apareix al meu voltant. Al final caldrà fer una altra etiqueta per a les entrades del blog que sigui IRLANDA.

La història és fictícia en un rerefons tristament real. Una mestra irlandesa s'enamora bojament d'un advocat anglès. L'advocat, treballa defensant els joves irlandesos que són detinguts per la policia o els militars, de manera que el pobre home és odiat per uns i pels altres. A més a més està casat, de manera que la relació es mantè en secret, i més sabent com tracten les parelles formades per persones dels dos països. A fora de les cases, la sèrie ens mostra molt bé la tensió, la violència, l'odi que hi ha entre les dues comunitats. Les notícies van apareixent cada dia a les televisions amb més actes de violència.

Hi ha un moment en què es plantegen deixar la relació, fa massa por, però segueixen endavant per tal de demostrar que la por no pot acabar amb l'amor, que són exemple de que es pot viure d'una altra manera. Realment, fa molta pena veure com era la vida d'aquella gent, com se'ls perseguia, i com es defensaven. La mala bava de l'IRA que ja vam veure també a Say nothing, apareix aquí de nou, amb la seva intransigència, un dels seus forts. Eren incapaços de veure l'escala de grisos. O blanc, o negre.

Hi ha dues dones protagonistes. La mestra, justament, és una de les prootagonistes de Say nothing, en un nou paper que la transporta al mateix conflicte, ara des d'una altra persepectiva. Gran interpretació. Al seu costat, la seva mare, alcohòlica, interpretada per la Gilian Anderson, que ens torna a aparèixer en poc temps en una sèrie després de The abandons que vaig veure fa quatre dies.

La sèrie ha estat força bé, baixa nivell en alguns moments, però al ser curta, i a l'anar passant coses, vas avançant i et fa entrar de ple al cor del conflcite, a les pors i les ràbies de totes les persones que ho van viure. Res ha canviat. En un país, la gent es va matant mentre la resta del món mirava a una altra banda. Aquella cançó de l'Sting té tota la raó: History will teach us nothing.

DIADETA NOMÉS PER MI

Quins dos anys de Diades ben estranyes... Ja l'any passat va ser atípica (matí aigualit i tarda desmotivada, tot i que al final prou arreglada). Però aquest any... un refredat que no m'estic traient de sobre ha convertit aquest 11 de setembre en un no res. Preveient que a la tarda m'hauria de quedar a casa perquè és quan em trobo pitjor, he volgut anar al matí al Fossar i a l'actuació per almenys fer alguna cosa. No podia fer castells (amb el perill d'encomanar a mitja colla) i he gaudit de l'actuació com a espectador. En resultats no ha estat gens malament, tres castells de vuit, amb una nova torre folrada. No ha estat la millor de l'any (de fet, ha estat la pitjor), però s'ha solventat amb destresa. Una prova de 3d9f fins a sisenes que ha quedat bé, però que dona pistes de la feinada que queda encara.

A la tarda doncs, manteta i sofà (sense manteta). Tot i fer-se la mani de l'ANC en tres ciutats, a Barcelona ha estat força reeixida, amb molta més gent que l'any passat. No estem com abans, però feia prou patxoca. Si sumem la mani de l'esquerra independentista i les d'altres ciutats... mira, encara prou. I com l'any passat, a les imatges es veu força jovent. Ens fan falta les seves mans per liderar de nou el canvi, i més amb l'augment cada vegada més perillós de l'extrema dreta. Per cert la pujada de tres joves per cremar una bandera ecspanyola al final de l'acte ha estat alliberadora.

El dia abans, al Fossar, batusses entre la BRIMO i el jovent antifeixista que no volia que una colla d'infectes com els nazis catalans entressin a un lloc sagrat com el Fossar. Però clar, la policia protegeix el feixisme, tant ahir amb AC com avui amb Núcleo Nacional. És curiós com per exemple a Gijón, hi ha hagut també una concentració contra el feixisme, però allà no els han pegat. Calla, potser serà que no ens peguen per antifeixistes sinó per catalans? Ai, senyor... ells segueixen matxacant-nos mentre seguim nosaltres amb les nostes tonteries diàries. Però és cert que l'arribada dels nazis de l'Orriols, amb la seva propaganda per xarxes per captar els joves que com que no llegeixen i no estudien a l'escola, s'ho creuen tot. Tan de bo a les escoles es mirés de compensar la ignorància d'alguna manera.

La lluita continua, com sempre, sigui dia 11 o dia 24, estiguem fins o malalts. Però a veure si una fita com els deu anys de l'1-O que serà l'any que ve, ens reactiva d'alguna manera. Sembla que es va coent, però encara no és suficient.