CINEMA D'ANIMACIÓ

Casualitats d'aquelles que arriben sense motiu, la mateixa setmana que he vist al teatre l'obra Ànima, que explica les dificultats d'una noia per ser dibuixant d'animació, he completat una trilogia de pel·lícules de dibuixos animats. va ser quan veia la tercera que vaig adonar-me de la coincidència que m'havia dut fins aquí. He de dir que les tres pelis, per separat, potser no haurien tingut lloc al blog. Però donada la casualitat, les fem presents.

La primera va ser Zootopia 2. La primera part va ser un divertiment destacat aquell any. Un thriller d'aminació en un món on només viuen animals, amb molt sentit de l'humor i un ritme trepidant, fins i tot en alguns moments, amb molt suspens. Les coses com siguin, era evident que seria difícil no només superar-la, sinó ni tan sols igualar-la. Però el fet de que fos una de les cinc nominades d'aquesta categoria en els passats òscars, feien pensar que potser tindria algun detall interessant. I sí, un cop vista, potser té algun detall, però res més, Està llunyíssim de la seva predecessora. Els personatges, ja coneguts, no tenen la mateixa "xispa", i tot i els intents de fer-la emocionant, es dilueix molt. Fins i tot va haver algun cop de cap.

La segona va ser una pel·lícula que sí va guanyar l'òscar en la seva edició, i que molts crítics en deien meravelles. insuficient per cridar-me prou l'atenció. Pesca-la un dia fent zàpping em va portar a veure-la. Es tracta de Spiderman, a new universe. Fan una peli de dibuixos animats on aprofiten tot el merder dels multiversos, i ens presenten altres spiderman paral·lels. La peli té alts i baixos; estones avorrides amb altres que li donen aquest toc que la deuria fer valedora de les bones crítiques i els premis. ara, per mi, no va massa enllà de ser un divertiment.

Va ser quan la vaig acabar que em vaig preguntar si la pel·lícula guanyadora de l'òscar d'aquest any n'era mereixedora o no. K-Pop Demon Hunters s'ha convertit en un fenomen ben estrany. Era una peli destinada al circuit televisiu i així va començar. De cop, la cançó principal, Golden, es comença a fer viral i a convertir-se en un dels hits musicals de l'any. Això li dona una empenta i la peli la comencen a veure arreu, fins al punt que l'estrenen a les sales de cinema i arriba a guanyar el premi daurat. I la peli? Doncs a veure... encara que de les tres sigui la que m'ha cridat més l'atenció, no acabo de trobar-li res a part d'estar cada dos per tres cantant Golden. És molt coreana: colla d'amigues(o amics) lluitant contra monstres, zombis o com en aquest cas, dimonis. Hi ha moments en què la caricatura és totalment manga, amb els ulls oberts i les cares desfigurades per expressar una emoció. El problema és que l'emoció que mostren és absolutament patriarcal. Les noies bavejant, literalment, per uns nois guapos i "musculitos". La veritat és que la peli no ajuda a la reconstrucció del model masculí i perpetua la imatge de la dona com a companyia de l'home, encara que ho emmascarin en que són unes heroïnes (només cal veure com les han dibuixat). Per una bada, són superwomen, i per l'altra, perden el cul pels nois. Després es queixaran de Disney... ai, senyor... No les sento pas, ara, les veus feministes!

ÀNIMA

El retorn al teatre després de la bestialitat que va ser Germans de sang, ha estat protagonitzat per Ànima, un musical de format original en català, que l'any passat va arrasar al TNC gràcies al boca-orella. Degut a l'èxit que va tenir i a la necessitat de pujar l'autoestima del teatre a casa nostra, s'ha reprogramat l'obra, ara al Tívoli. Sense fer ple absolut, cada nit omplen les butaques del teatre per gaudir d'aquesta història que tot i situar-se a l'altra banda de l'Atlàntic, ja s'ha fet un lloc dins el nostre imaginari.

Descobrim la història de la Greta Edwards, una noia que després de la mort dels pares, es veu destinada a portar la sabateria de la família, quan la seva gran passió és dibuixar, i especialment animació. Per complir el seu somni, marxa a Los Àngeles per intentar treballar per a en Walt Disney (Walter a tota l'obra), i allà es troba amb la crua realitat del moment. Només es contracte homes. Gràcies a l'enginy i a la confiança d'algú de dins els estudis, aconsegueix ser una peça cau en l'elaboració del primer llargmetratge animat, Blancaneus.

La trama és tot ficció. No va existir cap dels personatges que la protagonitzen(en Walter sí, és clar). L'obra vol ser un reflex, un cop més, de la desigualtat de gènere que ha existit gairebé sempre a la nostra societat. I algunes de les coses que s'expliquen, sí que són reals. una de les més bèsties és sobre l'actriu que van contractar per posar la veu a la Blancaneus. Li van fer signar un contracte on es comprometia  no actuar en cap altra peli. I encara que en alguna se sent la seva veu, mai va aparèixer el seu nomen els crèdits de cap pel·lícula, incloent-hi la de Disney. Que fort...

I l'obra, què tal? Doncs molt bé, la veritat. Ben interpretada, bones veus, trama interessant, ben lligada. Però un cop més, cal parlar de la durada, tres hores amb un descans de vint minuts. Una gran obra ha de durar, està clar, però tinc algun dubte de si aquesta calia allargar-la tant. Té dues parts molt diferenciades, al meu parer. La primera, presenta la trama, la fa evolucionar, i és on hi ha més cançons. En canvi, la segona art fa un gir. no hi ha tanta música (tot i que la poca que hi ha és millor que la de la primera, en la seva majoria), i es converteix en una comèdia d'embolics de les de tota la vida, amb escenes molt ben orquestrades i que provoquen més que unes rialles. Jo vaig gaudir més amb la part humorística que no pas amb lamés melodramàtica, la veritat. Em va transportar a les comèdies d'en Frank Capra, Cary Grant i companyia. Boníssim. Les cançons estan bé. Algunes són força bones, però a falta d'anar escoltant la BSO, crec que la majoria cauran en l'oblit, a no ser que facin un recopilatori de les cançons sense el text teatral. M'explico. Ara, si vols escoltar les cançons, es tracta d'una gravació de l'obra, i per tant, hi ha molts diàlegs de la mateixa, i això t'impedeix centrar-te només en la cançó per valorar-la bé. Això sí, com deia, n'hi ha de molt interessants, com Un llapis i prou, Los Àngeles, i Prova a fer-ne un mos.

M'ho vaig passar força bé, però no vaig sortir apassionat (recordeu que venia de Germans de Sang). Però si alguna cosa encara em fa més feliç, és veure com hi ha ganes de que el teatre en català, i en aquest cas, el musical, no s'acabi amb Dagoll Dagom. Hi ha molta qualitat, tenim molta història, i cal seguir invertint i pagant teatre per a què no decaigui.

THE WOMAN IN CABIN 10

Aquesta és una d'aquelles pelis que queden desades a la llista de favorites per veure, però va passant el temps i allà continuen. De vegades perquè altres pelis passen per davant seu, i altres vegades perquè algunes crítiques la deixaven... diguem que massa bé, no. Finalment, gràcies a la conjunció del temps per veure una pel·lícula amb que no és molt llarga (gracies, senyor!), va donar pas a la seva visualització.

I com ha passat altres vegades, el fet de baixar les expectatives et porten a passar una molt bona estona i a valorar-la bé. A veure, no és cap meravella ni com a pel·lícula ni tampoc dins del seu àmbit, el de thrillers. Però al final han muntat un bon entreteniment, amb un guió molt correcte, un repartiment que compleix el seu paper (no en va hi ha una Keira Knightley i un Guy Pearce). Aconsegueixen un clima de tensió ben orquestrat, i té l'element sorpresa que ha de tenir tota pel·lícula d'aquest gènere en el seu punt. Potser l'expliquen massa aviat, però en línies generals la valoració és més que correcta.

La protagonista interpreta a una periodista que ha de cobrir un esdeveniment benèfic (uns "ricatxons" que donen diners a una fundació contra el càncer). L'acte el celebren en un creuer que va cap a Noruega. Per casualitat descobreix una passatgera misteriosa a l'habitació del costat (la cabina 10), i aquella nit sent crits i algú que cau al mar. A partir d'aquí, evidentment diuen que en aquella cambra no hi havia ningú, que està tothom al vaixell, etc. Però també rep amenaces que deixi de preguntar i ficar el nas, així que el misteri està servit.

Ja he dit que està força bé, i només volia afegir un detall extra. Aquella mateix nit havia descartat anar a Munich per les semifinals de la Champions femenina. Dir que la final és a Noruega, on es dirigeix el vaixell. I per si no fos poc, la mateixa nit estan fent un capítol d'una sèrie de fa uns anys, Afers exteriors, en què el periodista va a diferents països del món per conèixer el territori a través de catalans i catalanes que hi viuen. Sabeu quin país feien aquell dia? Sí, Noruega. Amb aquests senyals, se'm fa difícil creure que aquest maig no hi acabi posant els peus.

TRAVELERS (x2)

Les dues sèries que estic mirant aquests dies s'assemblen com un ou a una castanya. Travelers i Yellowstone no tenen res a veure. Però us en puc dir unes coincidències. Les dues són sèries que ja havia vist temporades anteriors. Les que estic veient, en ambdós casos és la penúltima (després de les que estic veient, només quedarà la temporada final). I la coincidència més important, que és la que em fa escriure aquesta introducció, és que aquestes temporades que estic veient no són tan ones com les anteriors.

Comencem amb la que just he acabat aquests die. Travelers ens explicava la història d'uns viatgers en el temps. En un futur llunyà, per tal d'arreglar desastres mundials, s'envien les consciències d'agents del futur en cossos de persones just abans que morin. A la nostra època, s'ajunten en equips de cinc persones i compleixen missions per tal d'anar arreglant diversos aspectes que poden afectar el futur.

La primera temporada va tenir una bona valoració, però no va arribar a estar en el rànquing de l'any. M'ho vaig passar bé, però en va haver moltes que la van avançar. amb aquesta segona temporada també m'ho he passat bé, però no tant. Les trames i subtrames són molt inconnexes. Dins la trama general fan moltes bifurcacions. Passen coses que semblen importants, però de cop no en diuen res més i tornen a aparèixer tres o quatre capítols més enllà. Hi ha històries que duren només un capítol, com si fos una sèrie de policies, i les vides de les persones dels quals han ocupat els cossos no tenen la presència que han de tenir, quan justament, a l'últim capítol, el millor de la temporada, es gira el mitjó i passen a ser cabdals. Només les vides de dos d'ells es van seguint amb més intensitat, però les dels altres són molt residuals. 

Com deia, l'últim capítol ha estat el més emocionant, quan es fa pública l'existència dels viatgers, i les persones més properes, se n'assabenten, to i que no queda clar si s'ho creuen o no. Tot acaba sent molt ambigu. Tot i això, no defenestrarem la sèrie, perquè ha estat molt entretinguda; una cosa no teu l'altra. Veurem com acaba quan veiem la temporada final.