THE CORRS

Per segon estiu consecutiu, he pujat fins la Costa Brava (Roses el 2025, Sant Feliu de Guíxols el 2026), per viure en directe un concert. Aquest any, les ja mítiques The Corrs, la banda irlandesa formada per quatre germans (3 noies i un noi) que van saber unir amb delicades, encert i qualitat la música folk irlandesa amb el pop més modern de l'època. La inclusió del violí en gairebé totes les cançons ens transporta a un alre estil de música, i la flauta britànica (whistle) ja és el toc de gràcia. És un grup que a l'entrada sobre els cd's de casa ja va quedar palès que he seguit amb detall. Curiós però, que comentava que com que vaig sentir els set cd's seguits, al final tot em sonava igual. Quin sacrilegi. També deia en aquella entrada que vaig estar a un plis d'anar-los a veure a Barcelona, però la data era dolenta (i el preu també). Descobreixo que fa més anys, van anar a Cap Roig en una altra data dolenta (i el preu també). Finalment, a la tercera va la vençuda. La data acompanyava i el preu no era especialment abusiu. Car, però en cap cas una bogeria com altres concerts que tenen uns preus escadalosos, ratllant actes mafiosos i tot.

Total que, carretera amunt, vaig cap a allà. Abans de The Corrs, un grup teloner, Dea Matrona, dues noies acompanyadaes de dos músics més, fent bona música. No sé si arribaran lluny, però ja estan a la llista de l'Spotify. So interessant, si més no, no és dolent. Tot just toquen 45 minuts per donar pas al grup irlandès.

Tot i que fa temps que no treuen cançons noves, s'agraeix un concert com aquest. Una repassada dels seus gran èxits, l'un darrere l'altra, tocats amb elegància i meravellosament interpretats per cada un dels integrants. Sorties d'un dels seus hits i en sonava un altre. Acabava, i un altre, i a mesura que s'acostava el final i començava una nova cançó, et deies: "Ostres clar, faltava aquesta!" Grans cançons, i molt, però que moltes emocions de tantes hores sentint-les i guadint del seu so. Difícil escollir-ne cap. Però sí que puc dir que una de les meves favorites és "Forgiven but not forgotten". És curiós i xocant, ja que justament jo soc dels de "Ni oblit, ni perdó". Però m'encanta la cançó. I no me'n vaig pas cansar, ja que el camí de tornada a Barcelona, les vaig tornar a escoltar totes. Una nit fabulosa.

Dues coses més. La primera, en la gairebé una hora d'espera per poder sortir de l'aparcament, vaig consultar les edats de la família. En Jim és el gran, amb 62 anys, i l'Andrea, veu i flauta, la més jove amb 52. Enmig, la Sharon, violí, 56, i la Caroline, percussió, 53. Podríem dir que són de la meva quinta. No sé... m'agrada.

I finalment, un apunt sobre la llengua. L'Andrea va fer la presentació en català, i de tant en tant deixava anar un "moltes gràcies". S'agraeix tant, que ens tinguin en compte. Però també vull dir que tant el servei al festival (tiquets, beguda, menjar...) com a l'hotel de Platja d'Aro (passo de tornar a la una de nit), sempre atenent en català d'entrada. Gairebé em surten llàgrimes!

THE ABANDONS

Ja en començo a estar una mica fins els nassos amb tot això de les sèries que no acaben i es deixen de fer. Ja ho he viscut unes quantes vegades, però no sé, amb aquesta, la indignació arriba a extrems considerables. Primera, perquè l'últim capítol va avançant cap a un final evidentíssim, es nota que s'acaba, i a l'últim segon... pam, porta oberta a següent temporada. Segona, perquè és una sèrie que està bé, força digna, i amb repartiment més que correcte, i per tant, no entenc com merdes de sèries es van renovant i renovant, i aquesta, no. Bé, potser no m'ha d'estranyar tant si fins la setmana passada, la peli més vista de l'any era la nova de Torrente. El nivell cultural de la humanitat baixant en picat, i no sé si ja ha tocat fons.

Penso que quna filmen una sèrie, haurien de rodar dos finals, un per si s'acaba i un altre per si continua. Llavors, quan es tingui clar si renoven o no, publiquen un o l'altre. Però em fot molt quan estic veient la conclusió, que et deixin amb un pam de nas i després et diguin que no hi ha continuació. Estic tan emprenyat (entre cometes, només faltaria que això m'emprenyés que coses molt més importants), que una possible candidata al top de l'any, acaba de baixar-se del carro.

I la sèrie què? Tan bona és? A veure, està bé, no és cap obra mestra, però entreté força i compleix amb escreix les expectatives. Ambientada als temps de l'oest americà (aquest tema s'ha convertit darrerament en un habitual), trobem un poble on no mana el xèrif sinó una família poderosa (Dana Scully fent de dolentota, d'Àngela Channing). Ho controlen tot, però per expandir-se necessiten les terres de quatre granges més. Una d'elles, Tha abandons, amb una mare adoptiva (Cersei Lannister) i els seus fills adoptats. Ja al primer capítol tenim una bona enganxada entre les dues famílies, i la cosa es va complicant molt a mesura que avancen els capítols. 

Com deia, bon entreteniment, bones interpretacions... però que no han servit per donar-li marge de noves temporades. Doncs res, a seguir endavant que demà ja no me'n recordaré.

25 CD'S (x3)

Poc més de mig any després, enllestim l'escolta de 25 cd's més del que guardo com un tresor. I encara hi ha corda per a dues entrades més, sense contar les BSO. En aquests 25, del 51 al 75, tenim com sempre, força varietat d'estils, però no de grups, perquè entre dos fan 15 dels 25. I no tenen res a veure l'un amb l'altra. Deixem aquests dos pel final i mirem qui ens ha acompanyat musicalment aquests mesos.

Els Ja t'ho diré tornen a parèixer amb 3 cd's (ja tenien dos a la llista anterior) i n'hem dit moltes coses d'aquest meravellós grup menorquí. Llavors tenim un cd d'en Tom Jones, una llegenda de la música, que apareix sorprenentment en aquest recull, causat pel repunt d'alguns èxits seus acompanyat d'altres artistes en algunes cançons. Un cd també per una de les meves intèrprets més especials de la meva època d'adolescència, la Cindy Lauper; algunes de les seves cançons van ser banda sonora de molts anys de la meva joventut, i alguna d'elles encara ressona, sense anar més lluny, el True colours, ja sigui pels Trolls o pels Twocats pel gospel. Un altre cd per en Lluís Llach; pam; canvi total de registre; a més del què representa per la música del país, i pel país a seques, també és protagonista del meu primer concert en directe. Un altre cd solitari per un grup dels anys d'eclosió del rock en català que va durar molt poc, els Lliris; música molt, però que molt psicodèlica, però amb algunes que s'han quedat gravades dins meu. Un altre cd per Madness, el recull d'èxits, clar, perquè si no, n'hi hauria força més; d'aquest grup vaig tenir molts cassettes, que era el què es duia aquella època, i "oju" que ara ja estem parlant d'infantesa i adolescència; podria assegurar que és el grup que em va obrir els ulls al món de la música. I per completar els 9 cd's que no són els de la majoria, una altra artista que ja va aparèixer als 25 lp's, la Madonna; tampoc cal dir res més d'ella; cada agost recordo aquell 1991 amb el seu concert a l'estadi olímpic.

I quin són aquestes bèsties que acaparen tants cd's en aquest tercer llistat? Ja us he dit que són molt diferents. La primera, és l'Avril Lavigne, amb 7 cd's; descoberta ja fa una anys, amb intents de veure-la en directe que no van prosperar, fins el concert de fa dos anys que ja se sap que no va ser com esperava (ai, les expectatives); però no per això és una de les icones musicals d'aquests últims anys en la meva discografia, i que duri!

L'altra que s'emporta 8 cd's no és una noia, sinó 5. Bé tampoc són cinc, perquè n'han estat 15! I com es menja això? Perquè estem parlant de les Macedònia, aquest grup musical que es formava cada X anys amb noies adolescents per donar lloc a música per la franja oblidada de l'adolescència. Què voleu que us digui... pot tenir molts detractors, però almenys els nens i nenes tenien gent propera en qui emmirallar-se i escoltar cantar en català. Amb la seva desaparició, ara escolten regueton. Per tant, només per això, visca les Macedònia. A més, hi ha hagut relació propera. Una castellera dels inicis de la colla en va formar part; des de Món Jove les seguíem i fins i tot vam dur els nens i nenes a un concert; i finalment, és clar, l'entrevista que els vam fer a l'escola amb un grup de 4t de primària. D'això se'n diu ser properes i no pujar-nos els fums. Les cançons? Hi ha de tot, és clar, però encara guardo els cd's perquè si més no, alguna vegada les podem aprofitar a l'escola o simplement recordar un temps que no tornarà.

SPIDERMAN BRAND NEW DAY

Vaig estar a punt d'anar a veure l'última de l'Spiderman abans de l'Odissea (que havien estrenat dues setmanes abans), però tot i les ganes, vaig mantenir l'ordre. Només quatre dies he pogut aguantar sense caure en la temptació. En altres entrades sobre superherois Marvel, ja destacava la importància de l'Spiderman d'en Tobey Maguire com l'inici d'una nova època. Justament l'altre dia sentia un dels actors Marvel, no recordo quin, dient el mateix, que aquelles van ser la llavor de tot. Sempre tindran un lloc especial a la galeria cinematogràfica. 

Però també he de reconèixer que el nou Spiderman d'en Tom Holland, que a l'entrada de l'Odissea ja comentava que em queia molt bé, aconsegueix el mateix que el d'en Tobey, unir acció i aventura amb comèdia de manera excel·lent, i la part de comèdia, encara hi és amb un rang més gran que les anteriors. No ens escapem tampoc del drama, però és evident que quan parlem d'Spiderman tenim diversió assegurada.

Aquest cop, ens trobem amb un Spiderman entregat a la seva feina de lluitador contra el crim de New York, anys després de l'aventura amb el Dr. Strange que va acabar amb que tothom oblidava la seva identitat, fins i tot els seus amics més íntims. Així, el trobem treballant fins a nivells perillosos de dedicació i absolutament sol. L'aparició d'una nova "dolenta" que es pot ficar dins la ment de tothom (telépata), el posa davant d'una nova aventura i reunir-se de nou amb el Ned i la MJ, que no saben qui és.

Acció, molta. Comèdia, més. Embolics, per donar i vendre. Dues hores i mitja d'entreteniment ben fet, tot i que la crítica diu que és "tan bona". No sé, com totes, crec. 

Qui apareix? En Banner-Hulk, The punisher i la Yelena van traient el cap. Però és clar, la bomba se l'emporta la Sadie Sink (Max a Stranger things), que interpreta (ooooooh) a una nova Jane Grey i ens dona l'entrada dels X-men al MCU d'aquesta tongada i que veurem aparèixer a Doomsday aquest desembre. Em tenen ben intrigat com els faran reunir a tots encara que siguin d'universos paral·lels. Hi ha ganes.