HISTÒRIA

Un any més, el final de les vacances d'estiu porta el nom de Sant Fèlix. Anar a Vilafranca del Penedès a veure la que segurament, després del concurs de Tarragona, és la diada més espectacular de la temporada. Aquest estiu, ja havia passat per Altafulla, Vilanova, Tarragona, el Catllar i l'Arboç. Grans castells, però faltava la cirereta.

La diada va ser espectacular. Com altres vegades, el millor Sant Fèlix de la història. I segurament així va ser. La Colla Vella, va descarregar el 4d9sf (11è consecutiu), el 4d9fa i el pd8fm (amb èpica), mentre que va carregar i per poc no aconsegueix descarregar per primera vegada un 30 d'agost, el 4d10fm. La Colla Joves no es va quedar enrere. També va descarregar el 4d9sf, el 2d9fm, el primer pd8fm de l'any i va carregar el primer 2d8sf que s'intentava el 2026. La Colla Jove de Tarragona va assolir la millor actuació de la seva història, descarregant-ho tot: el 5d9f, el 2d9fm, el pd8fm i el 3d10fm. Espectacular. Finalment, els amfitrions els Castellers de Vilafranca, van descarregar el 3d10fm, el 3d9fa i com la Vella, també va carregar el 4de10fm.

Només amb això, la diada ja és històrica, i segurament una de les millors o la millor de tots els temps. Però faltava una cosa més. Ells s'ho creien amb els ulls tancats, i la resta del món casteller estava a l'expectativa. Els verds tornarien a intentar per tercer cop un castell mai descarregat: el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. Un intent, un carregat... semblava que els astres deien que era el dia i el moment. Què més donava que fossin quarts de cinc de la tarda, que portessin més de quatre hores al sol, que ja haguessin fets tres castellots colossals. Hi creien, i van demostrar el perquè. Per primera vegada a la història, es descarregava el pd9fmp. I puc dir que estava allà per viure-ho en directe. Quina animalada, quina bestialitat, quina bogeria. Aquest és un pilar que es veurà molt poques vegades, i he tingut la sort de ser-ne testimoni directe. 

Després dèiem en petit comitè aquella frase que ja és un mem tradicional però aplicat a la situació: "Avui els Castellers de Vilafranca estaran insuportables. És igual quan llegeixis això." Però ostres, aquest cop amb un bon motiu. Quin concurs que ens espera...

THE END OF OAK STREET

El final de les vacances d'estiu m'ha tornat a dur al cinema en sla gran, però per una pel·lícula sorpresa, que no entrava en les meves previsions. Així com Spiderman, L'odissea i la futura La constel·lació delngos les tenia en llista, Elnfinal d'Oak Strret ha estat una sorpresa, i hem de dir que força agradable.

Els tràilers no l'acompanyaven massa, es veia com una peli una mica estrambòtica, sense solta ni volta, però una sensació interna i alguns comentaris positius em van fer decidir provar sort. I la vaig tenir. I si la cosa hagués anat malament, sempre ens hauria quedat veure la interpretació de l'Anne Hathaway, que normalment no et deixa indiferent.

Com a Stranger things, ens traslladem a l'època dels 80, en un barri d'aquells típicament nordamericans, amb les seves cases unifamiliars, etc. Una família estàndard, mare, pare, filla i fill, tots dos adolescents. Uns llums i sorolls estranys els fa despetar un dia i descobreixen que viuen envoltats de dinosaures, i toca sobreviure. A més, no poden fugir enlloc, perquè estan rodejats de paisatge prehistòric. ATENCIÓ, ESPÒILERS A PARTIR D'AQUÍ. 

La pel·lícula es converteix en una lluita per la superviència, a la vegada que es pregunten què ha passat i si hi ha solució. No és una pel·lícula amb cap base científica, sinó que és ficció total, de manera que s'empesquen la seva explicació de forats de cuc i tira endavant, igual que l'estranyíssima possible manera de tornar a la vida real. Els dinosaures tenen gana, així que no ens estalviem veure com van alimentant-se dels veïns de la zona. Fins que arriba el moment en què tot canvia i deixa el cinema en silenci absolut, ja que passa una cosa que no t'esperes, ja que en tot moment et penses que estàs veient una peli d'aventures Disney. Doncs no. Tot i això, el final l'arreglen una mica. No es veu forçat, però potser tampoc caldria. Però ja se sap, està en joc la qualificació d'edats de la peli, cosa que als USA pot representar la diferència entre l'èxit o el fracàs comercial.

I no em puc aguantar de no comentar el moment final quan ja a la vida real, apareixen dues famílies, però en la no-protagonista, apareix duplicada una de les filles. Un detall que crec que molta gent no se n'adona, i que afegeix un punt molt bo a la peli. Evidentment l'Ethan Hawke i l'Anne Hathaway també apugen el llistó de la qualitat, sobretot ella, que dins del caos, té els seus moments de drama que es menja la pantalla.

Per tant, un molt bon entreteniment, que no estarà en la llista de les millors de l'any (o sí?) però que aporta una dosi de diversió al què és el trist i inevitable final de vacances.

SERÀ PER L'ESTELADA...

A veure per on comencem... Diumenge passat, el Barça masculí jugava el seu primer partit de lliga.
Durant la transmissió, els periodistes de Catalunya Ràdio expliquen que hi ha hagut aldarulls entre la policia i els aficionats del Barça per dur estelades. Fins aquí, res fora del normal, és habitual. Però llavors diuen: "Sembla que estiguem en altres èpoques ja passades". A veure... 

1- Això passa a cada estadi ecspanyol on juga el Barça

2- En quin moment Ecspanya ha deixat d'odiar Catalunya?

3- Des de quan la policia ecspanyola, que permet i protegeix la ultradreta feixista no persegueix o no utilitza la violència vers els catalans i catalanes?

4- L'independentisme català, gràcies a Ecspanya, està a la llista de terrorisme internacional

I podríem seguir la llista. La veritat, em va sorprendre molt el comentari

L'endemà es van fer públiques les imatges. El pobre nano colpejat reiteradament per la policia, menor d'edat, i quan el tenen retingut, més cops. Tot el contrari del què diu el codi ètic (vàlid per tothom excepte minories). Què no em sorprén tampoc? Els crits dels aficionats de l'Elx, cridant "Dale, dale", recordant el tristament famós "A por ellos". El què em deixa sense paraules, trist i deseperançat és la reacció de les desenes de catalans que estaven allà, quiets, sense moure un dit.

A partir d'aquí, el rebombori: les queixes, les crítiques, la crida a omplir dijous d'estelades l'estadi, i finalment, l'anulació de l'homenatge als jugadors que van guanyar el mundial amb Ecspanya. Clar, el simple fet que hi hagués aquest acte ja ho diu tot de la nostra ridiculesa. Al final, el Nou Camp es tenyeix amb els colors de l'estelada com mai. Tothom per la causa, tothom amb el nano. I? Seguim canviant al castellà cada dos per tres a l'hora de parlar? Seguim promocionant la música i l'oci en castellà, fent-ne ús? Seguim aplaudint qualsevol acte que Ecspanya ens cola a casa nostra per tal de espanyolitzar-nos una mica més (coinicideix amb la Vuelta ciclista a Ecspanya, que passa per Catalunya, i tots molt contents).

De debò, per una banda m'agrada veure com la gent reacciona i tornen a veure's estelades, però segueix faltant lluita de veritat, combat al carrer i decisió per defensar els nostres drets, la nostra llengua i el nostre país. Sobren paraules i falten fets, perquè seguim perdent de golejada.

40 ANYS DESPRÉS

La distribució temporal d'aquest estiu em feia planificar poder fer algunes excursions, convertint aquest any en segurament en un dels més excursionistes. El juliol van ser la pujada a Montserrat i Sant Jeroni més la Gallina Pelada; i a l'agost van ser La Mola i la serra d'Argentera (no era una excursió en si, però amb la broma es va convertir en el dia del'any amb més km caminats fins ahir). Com deia, la distribució estival em va fer plantejar, per acabar les vacances abans de tornar a l'escola, fer alguna excursió potent. I altra vegada em decanto per dues en una. Sortir de La Molina, pujar a la Tosa d'Alp, i des d'allà anar fins el Puigllançada per tornar a baixar a La Molina. Era un repte prou interessant i que em feia tancar el cercle de la recuperació de cims ja fets quan era un nen. El Puigllançada el vaig coronar amb 13 anys, a la tanda de colònies del Xalet, que a nivell de colònies d'estiu, ocupa el segon lloc darrere Pineta'84. Quines colònies tan grans... així que si tenia l'oportunitat de tornar-hi, no la volia deixar escapar. La ruta que havia trobat a Wikiloc combinava aquest cim amb la Tosa d'Alp, que justament és una muntanya que vaig fer a les colònies següents, Campaments'87. Així, en una sola excursió podia lligar dos records de la meva adolescència. Un viatge al passat per encara el futur del nou curs.

A les 7'47h del matí sortia des de La Molina. El dia estava tapadot i feia fresca. Hi havia alguna possibilitat de pluja (no tempesta) que em va fer pensar en un possible intent desmuntat, però vaig començar. La pujada fins la Tosa d'Alp, no serà hper recordar. Gairebé tota l'estona es fa per la pista d'esquí, cosa que converteix l'ascens en una rutina cansada, pesada i poc atractiva. Cansament pur i dur. Dos minuts de pluja fina just quan estava a recer, uns isards, les vaques habituals i cap a amunt. 

He de reconèixer que la pesada pujada, ja amb vent fort, em va fer pensar en baixar de nou i no fer el Puigllançada. Però un cop allà, reposat, pensava que quina merda d'excursió, tenint en compte que hi ha un telecabina que et porta sense caminar des de baix fins a dalt el refugi que hi ha a la Tosa, refugi que per cert estava en obres (tot i que el van reinaugurar aquest any...). Tot i el temps gris, les vistes eren impressionants, tant des del cim com des del mirador. Es podia veure la Cerdanya, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, La Mola, el Matagallas...realment, el cercle es tancava amb aquesta excursió.

L'excursió va continuar, i ben fet, perquè el millor tros era el que venia a continuació. Resseguir la carena per acostar-me al Puigllançada em va oferir el millor tram per caminar i les millors vistes. Només un problema: el vent. Diuen que va assolir els 90 km per hora. M'ho crec. L'endemà, que feia cel blau, sol, em va fer pensar molt amb aquesta pujada, ja que escollir entre el vent i la calor...no sé què hauria estat pitjor. Seguim. Destrempava molt la baixada fins el coll de Pal, ja que mentre baixava, veia com el Puigllançada quedava allà dalt. Però res, altre cop amunt. Deia la guia que seria mitja hora. Van ser 45 minuts, però els deu últims ja van ser amb la pluja fina d'abans. Amb tot el cansament acumulat, arribo al cim, i em trobo... una colla de ciclistes que havien pujat en bici!!! La mare que els va matricular! Com és possible? Sort que no van pujar per on anava jo i no els vaig veure fins dalt. Al cim del Puigllançada va ser la pitjor estona, plovia una mica més, res preocupnat, el vent continuava bufant fort, i la idea d'estirar-me a terra i gaudir del moment van desparèixer abans de pensar-hi i tot.

Així que poca estona al cim, i cap a avall. El primer tram encara prou bonic, però al final tornes a agafar una pista d'esquí i baixes per allà sense pena ni glòria. L'arribada a La Molina va ser a les 14'07h. Sis hores i 20 minuts, dels quals cinc hores en moviment més o menys. Content d'haver-ho fet després de tants pensaments de deixar-ho estar. Content d'haver tornat a un dels cims que més em lliguen a una bona època de la meva vida.

I ara què? Doncs tinc gravat un àudio dient que s'han acabat les excursions, que el cansament que tinc no paga la pena; però és cert que quan anava capa a casa, la visió d'aquelles muntanyes amb aquell cel blau sobre seu, em tornava a atreure. A més, això del tancament del cercle ho dic perquè també penso que els propers cims ja haurien de ser de muntanyes mai trepitajdes. Així que ja veurem com evoluciona el tema. El punt i final el posa la gran pregnta: "Com em puc relaxar per un nou curs a l'escola, cansant-me d'aquesta manera?"