MUNDIAL 2026 (4)

I fins aquí el mundial més llarg de la història. Quaranta-vuit equips lluitant per aconseguir la preuada copa. A les semifinals, Argentina va superar Anglaterra tal com ho havia fet als anteriors partits, als últims minuts i remuntant miraculosament. Quins salts i crits van acompanyar els gols argentins. En canvi no hi va haver salts ni crits a l'altra semifinal. Ecspanya-França. El desig, que eliminessin les dues, però no podia ser. I llavors va, i França decideix jugar el seu pitjor partit dels últims deu anys. I els ecspanyols no ho desaprofiten.

El què no sabia ningú és que el partit pel tercer i quart lloc entre francesos i anglesos seria el més boig i divertit de tota la competició. Mare de Deú, quina manera de passar-s'ho bé veient un partit. Si no hagués tingut cap preferència, encara l'hauria xalat més, però clar, preferia que França quedés quarta que tercera.Fins la semifinal, França era la més favorita. Doncs a la mitja part, 0 a 4 a favor d'Anglaterra. Tots dos equips jugaven amb molts jugadors no titulars en els anteriors partits, però la defensa francesa era una pallassada monumental. Al descans, quatre crits, tres canvis, i França posa 3 a 4 en vint minuts. Anglaterra, desapareguda. Per sort, un penal posa el cinquè gol. Encara estan a temps de fer els francesos el quart i els anglesos el 6è. Quina meravella de partit. 4 a 6 i França quarta.

I ja només quedava la final. Ecspanya i Argentina. Va ser tot el contrari. Zero a zero fins la segona part de la prórroga. No m'estendré massa. Argentina no va jugar a res. Ni un sol xut a porta en tot el partit. Només dos a fora i al final. El més estray és que no guanyessin els ecspanyols per 3 o 4 a zero,però bàsicament és perquè el Dibu, el porter argentí ho va evitar. Toca menjar-se "la roja" per un temps. Quina mandra i quin fàstic tot plegat. Mesi es va quedar sense completar la seva carrera amb un èxit. Ho mereixia, però el seu equip no el va acompanyar. Fi.

LIEBES KIND

Una proposta molt interessant pels amants dels thrillers policíacs. Cal dir que es tracta d'una producció alemanya, i per tant, després d'alguns últims intents de visionar sèries no USA, anava una mica amb la sensació de "ai, ai, ai..." ja que algunes no havien acabt de reeixir. Però no. Tot i els seus detractors, han estat sis capítols que han sabut mantenir enganxat l'espectador, fent crèixer l'interès pel desenllaç a mesrua que anava avançant la trama.

Tot comença amb una dona corrent pel bosc, sembla que fugint d'alguna cosa i acaba tenint un accident a la carretera. L'ambulància la porten a ella i la seva filla a l'hospital i la confonen amb una despareguda 13 anys enrere de la qual no se n'havia sabut res. A mesura que anem avançant, es descobreix que la nena no és filla de la dona, sinó justament de la despareguda, i descobrim que totes dues venen d'un habitacle on estaven segrestades per un home al qual anomenaven papa i on hi vivia també un nen d'uns sis anys. Entra en joc la policia que investiga els fets i s'ajunten el policia de la investigació de 13 anys enrere amb els pares de la noia, que ara descobreixen que són avis. De mica en mica es va descobrint tot, vas veient d'on ve tot plegat, però es mantenen alguns fets amagats per aguantar la intriga fins el capítol final. Cal dir que el desenllaç és poc engrescador al costat del crescendo que va tenint la minisèrie. Segurament és l'únic punt en contra, juntament amb algunes incoherències més. Però compleix amb escreix les expectatives, i les supera, gràcies a aquest anar desvetllant el què ha passat de mica en mica.

A mesura que vas veient la sèrie ja vas veient que hi ha coses que no encaixen. La primera escena, amb la "mare" corrent sola pel bosc, i a l'hospital apareix amb la nena. D'on ha sortit? Des d'aquest primer moment ja sospites que aquesta nena no és el què t'esperes. I aquest és un dels temes de fons de la sèrie: Com es pot aribar a manipular la ment d'una persona, en aquest cas d'una nena tot i veure les atrocitats que fa el seu segrestador?

Sigui com sigui, ha estat un visionat força interessant i no volia esperar masa a saber com acabava.

LA DARRERA PARAULA

El primer llibre que m'arriba a les mans on se'ns presenta una ficció relacionada amb el procés independntista. En Toni Strubell ens retorna a aquells dies i ens ho fa reviure a través dels ulls d'un neerlandès amb arrels catalanes i una dona activista que l'introdueix en els temps bojos que vam viure fa uns anys.

A la trama hi ha de tot. Aquest neerlandès, professor universitari, torna a la ciutat on va nèixer i viure de nen perquè la seva germana, malalta de càncer, està afrontant el final de la seva vida. Primer coneixem que la família era franquista, però que molt franquista, i en Lex, el protagonista, quan marxa, es torna el típic europeu escèptic neutral políticament parlant. Quan torna, es troba immers en els dies de les protestes pels presos polítics, un temps després dels fets de l'1 d'octubre, i coneix una dona amb qui estableix una amistat virtual on ella li va explicant tot el què es va viure. En el seu retorn a Barcelona amb l'excusa d'arreglar els papers de la seva germana, l'Alba el porta al tall del Pertús i al fracàs de la protesta el dia del Barça-Madrid. Un enfrontament amb la policia els portarà a viure en la seva pell la farsa ecspanyolista i la injustícia que encara ens regna.

Tot això i molt més es pot llegir en aquesta novel·la, una lectura interessant, que t'atrapa i et fa recordar l'experiència d'aquells anys mentre et fa la gran pregnta del com és que encara estem així. Al llarg de les pàgines, l'autor també deixa anar alguna crítica a aqust desenllaç. Parla de la rendició dels presos polítics (té més lligam amb els exiliats, es nota), parla de la vergonya que és Europa, i passa molt per sobre del desinflament premeditat de les protestes (en el moment del Clàssic). També al principi, hi ha una referència al 17A, però hi passa de puntetes i no hi torna. De manera que on acaba aprofundint és en la ficció, sabedor que això no li portarà més problemes que no pas si tira per segons on.

El fet de voler fer aparèixer tants ítems, fa que no es pugui aprofundir massa en cap, i atabala una mica l'anar d'aquí cap a allà. Ell mateix, al final del llibre ja demana disculpes pels errors comesos, com acostumen a fer tots els autors i autores de novel·les amb rerefons històric. Però és cert que aquesta lectura dels fets viscuts en aquella època et remou en molts moments, al costat de pàgines que no aporten massa però que hi són per donar forma als personatges de la ficció. Potser en aquest aspecte, el més estrany és el paer de la dona del protagonista, absent durant els moments en què li fa falta.

En general, llibre interessant per posar en situació general de molts moments i situacions d'aquells dies. Ara caldria novel·les en que se centressin mésen algun aspecte concret i no voler abarcar tant, parlant en termes de ficció, és clar. Segurament a algú els semblaria un sacrilegi fer viure aventures d'aquella època, però al final, no s'ha quedat tot també en una ficció?

GALLINA PELADA

Estem a punt d'arribar (menys d'un mes) a situar-nos un any després de l'entrada del blog sobre els cims assolits (només els recordats, si n'hi ha algun més, mala sort). Des de llavors, poca cosa... Una etapa 1 l'octubre, una etapa 2 el febrer, Santa Margarida i Croscat el març, un Matagalls també el març, una etapa 6 + Sant Jeroni el juny, i finalment, ara sí, un de nou, i que a més és dels 100 cims (ja en tinc 17).

Com l'any passat als estanys de Núria, amb el MEC ens hem animat i hem anat fins a Saldes. Allà, als peus de l'imponent Pedraforca, hi hem fet nit per tal d'afrontar la pujada al Cap de la Gallina Pelada (2.321 metres). A Saldes hi vam passar unes hores, una estona la piscina per la tarda i una altra estona a la nit per veure com França jugava a res contra Ecspanya (però d'això ja en parlarem d'aquí uns dies). El què m'ha sorprès més de Saldes era que els dos bars del poble estaven tancats. Un poble sense bar és un poble mort, per molt bonic i muntanyós que sigui.

Però anem a l'excursió. Com havia de ser, el despertador ha sonat a les 6 per aixecar-nos i sortir ben d'hora. Avui era un dels dies més calorosos de l'any i no podíem fer bromes amb això. A les 7'45h ens hem posat en marxa des de la Font Freda. El primer tros és el de la pujada forta. Més o menys en 45 minuts, hem hagut de salvar un desnivell de 600 metres (dels 700 que té el total de l'excursió). No cal dir que mentre pujava, em cagava en el gimnàs que no serveix de res, en què no tornaré a fer cap excursió, etc. Al final, ja us avanço, nyam nyam. El gimnàs no ajuda a pujar, però ajuda a que la recuperació després de cada parada de 5 minuts sigui com tornar a estar bé, o que demà pugui fer vida normal sense agulletes. I la visió des de dalt fa que ja tingui al cap quina serà la propera excursió.

Després doncs de la pujada, una estona per prats prepirinencs, uns isards passant per allà, el Refugi d'Encisa tancat, i l'últim esforç fins el cim. En una hora i tres quarts ja érem dalt. Molt bé. Davant nostre, el Pedraforca, que el miràvem de tu a tu. I al nostre voltant, Catalunya sencera. Espectacular.

La baixada la fem per un altre camí per tal de no trencar-nos les cames o els genolls. També hi ha una part salvatge, per un torrent, però és de curta durada. El més sorprenent i fastigós és que en les zones més rocoses, que havies d'anar a poc a poc i amb compte, hi havia milers de mosques volant i venint a saludar. Ha esat horrorós. Feien venir ganes de posar-se a córrer, cosa impossible pel terreny on estàvem caminant. 

Segons Wikiloc, ens esperaven 5 hores i mitja d'excursió, i ens l'hem ventilat en 4 (comptant les parades). Cal dir que anant sol potser sí que hauria gastat aquestes cinc horetes. Bé, l'estiu continua. Ja ha passat un quart!