TERCERA EUFÒRIA

Fa ben bé un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre el nou programa musical de tv3, Eufòria. Aquell any es va convertir en un fenomen del qual vaig parlar en aquella i en més entrades, tant per valorar les qualitats musicals dels participants com la histèria sociològica que va comportar. L'any passat en van fer la segona temporada, i tot i no tenir el feeling de la primera, va donar els seus fruits. I com que no hi ha dos sense tres, ara ja fa unes setmanes que està emetent-se la tercera temporada. El carisma dels participants va disminuint. Així com l'any passat els va costar més però al final ho van aconseguir, aquest any, la cosa està més desfigurada. Tot i això, a mesura que s'acosti el final, segur que alguns dels concursants hauran aconseguit guanyar-se l'estima de força gent i es podrà seguir exprimint la marca Eufòria un estiu més, però ara ja sense tanta projecció.

Dels setze que van començar el programa, ara ja s'ha passat l'equador i en queden vuit (bé, set per ser exactes, ja que aquest divendres van fer fora la novena persona). Cal dir que els que han marxat, en el fons ha estat força just, amb l'excepció de la Bita, que la veia com una de les finalistes, però se la van petar la setmana passada. Allà va ser quan em van agafar les ganes de fer aquesta entrada. Aquest últim divendres, van estar a punt de fer fora a una altra de les favorites. Personalment no m'agradaria que guanyés perquè és una Rosalia, amb tot el carinyo, però és estil ecspanyol, per complir amb la penosa quota d'ampliar la majoria. Però les coses com són, és de les millors veus del concurs.

El tema masculí no ha millorat massa. Ara mateix dels set en queden tres, en Lluís, el Xavi i el Julien. Aquest últim té la flor al cul amb el públic. Ha guanyat les votacions en què el públic ha pogut ordenar els concursant de millor a pitjor. A veure, és simpàtic, però no es pot comparar ni a la Valèria (la Rosalía), ni a l'Aina o la Misty. Dels tres nois, el és complet és el Lluís, però tampoc arriba al nivell de les altres tres. Per lògica, el trio final serien elles, però caldrà posar un home perquè no es noti tant, i per allà també hi ha la Maria, que compta també amb molt favor del públic. Així que, si no volen sorpreses desagradables, el jurat hauria de fer-s'ho venir bé per fer que quedin els millors a dalt, però no crec que ho facin perquè hi ha massa interessos darrere.

Qui voldria jo per la final? Misty-Aina-Lluís. Però crec que serà Julien-Aina o Misty-Valèria. Ens retrobem en unes setmanes.

SANT MEDIR, MEDIR, MEDIR

Cap de setmana a dos mesos vista de l'OBJECTIU MONTSERRAT. I com plou... al Pirineu!! Maleït sia! Avi era el dia destinat a fer tres trams seguits (2-3-4), l'1 de maig per buscar una alternativa diferent a l'etapa 5 i un dia de maig per fer el segon tros de tres juntes (3-4-5). Però les previsions de pluja per aquest quatre dies (dissabte fins dimarts) feien desconsellar la caminada. A punt d'arribar a l'hora prevista del final de l'excursió, no ha caigut ni una gota, excepte a zones de muntanya i Lleida. És evident que no em podia arriscar, però toca els nassos. A creuar els dits perquè dimecres no plogui i poder fer els tres trams, buscar un dia per buscar l'alternativa i a veure si segueix encaixant.

Entremig de tot això, almenys he convertit aquesta en la primera setmana de tres visites al gimnàs per anar caminant i agafar el màxim de ritme per aguantar. En les 4 setmanes que han passat des de l'última etapa de l'objectiu, he mirat de seguir treballant aquest aspecte, i prendre-m'ho seriosament.

I a més a més, degut a l'activitat d'escola de la ruta (així com l'any passat vam fer Torre Baró - Mundet), he fet dues vegades el camí de Sant Cugat a Sant Medir, que forma part del tram 1 de l'OBJECTIU. Un dia per preparar la ruta, un dia amb els nois i noies del curs, i d'aquí tres setmanes, tercera i última vegada amb l'alumnat de tot el cicle. L'hauré fet tres vegades en un mes i mig, que serien uns 10 km per cada una. Així que no es pot dir que no m'estigui entrenant. Clar que el ritme de caminar amb els nens i nenes que sol no és el mateix, però tot sigui per fer que aquestes cames aguantin el dia D.

El camí de Sant Cugat a Sant Medir forma part de la clàssica que he fet tants anys, bàsicament la part fàcil (no hi ha la pujada de Collserola ni després la baixada salvatge). Seria el tram que hauria de fer a velocitat endimoniada el dia que toqui fer-la. Com a extra, en aquesta activitat ens desviem per veure l'ermita de Sant Adjutori i el Forn Ibèric, unes indicacions que he vist mil vegades passant per allà, però que mai hi havia anat. Ara això també està fet. I re més, a esperar que dimecres no plogui, si us plau!!!

POOR THINGS

Una de les pel·lícules de l'any és Pobres criatures, una paranoia de mides colossals d'un director d'aquests genis de l'abstracte. En una situació normal no l'hauria arribat a veure mai, però em cridava molt l'atenció la interpretació de l'Emma Stone, estel·lar, que li ha valgut un bon grapat de premis, entre ells, l'òscar d'aquest any (un dels pocs que vaig encertar).

Parlant d'encerts, el fet de veure-la a trossets ha ajudat a no tenir la sensació de pèrdua de temps que hauria tingut si hagués estat les dues hores seguides. I és que és una anada d'olla brutal, però s'ha de reconèixer que té coses interessants: la com ja he dit, interpretació de l'Emma Stone, així com també els decorats de colors que ajuden a donar-li aquest aire de bogeria però que són molt bonics i bojos, i també alguns dels diàlegs que es donen a terme. La trama també té el seu què. Un doctor que es podria dir sense problemes Frankenstein dos, agafa el cos d'una dona embarassada que s'ha suïcidat. Li treu la criatura i li trasplanta el cervell i la reanima. Així, tenim un cos de dona amb un cervell de nadó. L'experiment consisteix en seguir la seva educació i creixement mental, cosa que evidentment dona lloc a situacions inversemblants i còmiques a la vegada. De seguida es concentra en el despertar sexual i això la porta a descobrir nous mons. 

Al final acaba sent una paranoia increïble i que et deixa sense paraules més d'un cop. Estem davant d'una d'aquelles pel·lícules que alguns titllaran d'obra mestra i altres persones de presa de pèl. Jo em considero una mica al mig (però tirant a l'estafa, tot i que les característiques bones són de molt pes.) El personatge del doctor d'en William Dafoe també és digne de menció. Està com un llum, i les seves explicacions de la seva infància, plena d'abusos de son pare, explicades com les explica et deixen constantment en fora de joc per la seva manca d'emoció. Segurament els extraterrestres de Mars attacks es van inspirar en els seus experiments per la seva pel·lícula (recordem les barreges de persona amb gos, per exemple). Aquí tenim un ànec-porc i al final un home-ovella. Sobren comentaris.

SETMANA TRÀGICA

Pim, pam, pum... i patapam. En una setmana es disputaven quatre partits de futbol d'importància enorme, cada un en la seva mida. Alguns decisius, altres mig decisius i algun altre emocional. Però tots quatre ens feien estar pendents de la pilota, amb nervis i estats alterats un cop acabats. I un darrere l'altre, hem anat caient esclafats per la crua realitat.

Dimarts i dimecres era el torn de la Champions League. El Barça masculí, després d'una temporada irregular i desesperant en força trams, havia guanyat el totpoderós PSG a París. Ningú s'ho esperava, això. Van fer un bon partit, van controlar els francesos, i van acabar amb un meritori i il·lusionant 2 a 3. Aguantar el partit de tornada, unes semifinals assequibles (At. de Madrit o Dortmund), i més d'un ja es veia a la final, emulant aquell Madrit horrorós que va quedar quart a la lliga i va ser campió d'Europa. Doncs primera decepció. El Barça va ser el què havia estat tot l'any, i ajudats també per l'àrbitre, ens van fotre un correctiu d'1 a 4. La sensació no va ser la mateixa d'altres desfetes europees, havíem donat a cara; però el resultat final, el mateix. Patacada.

I com molts culers, tan important és que guanyi el Barça com que perdi el Madrit. El City d'en Pep, actual campió, duia un 3 a 3 de l'anada. El partit va ser un atac i gol. Bé. Un atac i no-gol. Els blancs, classificats per penals. Quin desastre.

Tot i la tristesa de dimarts, alguns comptaven que el cansament del Madrit del dimecres els afectaria quan diumenge es jugués el clàssic. I així ho va semblar. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. En molts moments del partit, el Barça dominava el Madrit. I les ajudes de l'Àrbitre (quin escàndol... gol fantasma, targetes no tretes...) no impedien que penséssim que en trauríem alguna cosa de profit. Però el Madrit és el Madrit. Últim minut, i 3 a 2. Lliga sentenciada. Any en blanc i al racó de pensar.

I he deixat el tercerpartit cronològicament parlant pel final, perquè en el fons, és el que més mal m'ha fet dels quatre, i això que és l'únic que encara es pot arreglar. Semifinals de Champions anada a Montjuïc, Barça-Chelsea. Les mateixes semis que l'any passat, però començant a casa. A mi personalment, aquest factor no em feia gens de gràcia. Un bon Chelsea podia aguantar bé, i després jugar-s'ho a Stanford Bridge. Amb el què no comptava és que l'equip femení fes un dels pitjors partits de l'any. No van controlar gens la pilota, no feien ocasions, errades clamoroses... i també un arbitratge penós (era e primer cop que es xiulava l'himne de la Champions amb el femení, i així ens va anar). El Barça pot remuntar perfectament un 0 a 1 a Londres. Dos partits seguits jugant malament és difícil. Però només cal que el Chelsea torni a jugar bé. Estic preocupat. Tinc confiança en remuntar, però estic preocupat. No les tinc totes. I veient-les jugar dissabte, i després veient el Lió, no sé si ens convé anar a Bilbao i que ens tornin a guanyar fent més gran la ferida. Però bé, anem a jugar i intentar capgirar l'eliminatòria. I que en Jonatan sàpiga moure i sacsejar l'equip, enlloc d'esperar que les noies ho solucionin tot per la seva qualitat.