THE GREAT (x3)

Fa molt poquet vaig veure la tercera i última temporada de Travelers. I ara també he acabat la tercera i última temporada de The great, una sèrie que vaig iniciar aquest mateix febrer i que fa molt poquet vaig acabar-ne la segona temporada. Quan la vaig acabar, ja sabia que ara tocaria una nova tongada de sèries abans de la temporada final. Però no ha estat així. El motiu? Que d'aquí tres dies, el 12 de novembre deixarà d'estar disponible a la plataforma televisiva. Per tant, quan ho vaig saber, només tenia dues opcions: saltar-me l'ordre habitual de visualització de sèries i acabar-la, o bé no veure mai el seu desenllaç. És clar, vaig triar la primera opció.

Així, en un sprint considerable, he anat veient els deu capítols que tanquen la història que vol descriure la vida de Catalina la Gran. Ja a l'anterior entrada sobre la sèrie, deixava anar que poca veracitat podem trobar sobre la història de Rússia en una sèrie nord-americana. El camí que han seguit ha estat el de la sàtira. Amb alguna (poquetes) situació real, s'han inventat la vida d'aquesta alemanya que es va converitr en l'emperadriu de tot un imperi. 

En aquesta tercera temporada, seguim vivint les intrigues de palau, les negociacions, les lluites internes pel poder... però tot des de l'humor més absurd i la mofa reial. El paper de l'emperador Pere IV és absolutament hilarant. Les seves idees i frases totalment boges i fora de lloc donen a la sèrie un toc de bogeria enorme.  Finalment aconsegueix salvar la vida i viure de nou l'amor amb Catalina, tot "educant" el seu fill (la primera paraula que diu és "cony"). Però l'entorn de Pere vol encara que recuperi el poder i fan la guitza com poden a l'emperadriu, rodejada d'amics que no paren de trair-la. 

Sento ser repetitiu, però el repartiment és molt bo i està molt encertat. Compleixen amb el paper perfectament i són sense dubte el motor de la sèrie, ja que les bajanades tenen gràcia, però tenen el seu límit. Aquesta darrera temporada té un començament molt bo, amb grans escenes i moments, dels més divertits, però un cop més, hi ha molts altres moments més aviat avorridots. Són capítols llargs, i costa mantenir el nivell durant tants minuts, perquè al final, broma amunt, broma avall, la trama en sí és tan sols una. El final, a partir d'un fet que provoca sorpresa, torna a donar un gir de 180graus, però crec que no acaben d'aprofitar l'oportunitat.

Així, tot i ser per motius extres, ha estat una sèrie que n'he vist les tres temporades dins el mateix any natural. Ara mateix, no sé quin serà el seu lloc en el rànquing general, perquè ha alternat molt bones sensacions, boníssimes, amb altres més moments més anodins. Però no m'ha deixat indiferent, i ha estat un molt bon entreteniment. 

UNA FLOR NO FA ESTIU

El novembre del 1996, fa trenta anys, una colla de joves es van reunir a la plaça de la Virreina per fer el primer assaig de la que acabaria sent la colla dels Castellers de la Vila de Gràcia. Trenta anys després, una desena d’aquelles joves (vint si comptem els que hi havia entre el públic), es trobaven de nou, ara en una altra plaça, per celebrar la XXIX diada dels CVG.

A l'espera de fer el trentè aniversari el maig del 2027, primer calia tancar la temporada a casa nostra. I quina temporada... Feia molts anys que la colla no aixecava aquests castells. Com l'hem xalat, el 2026! Tot i les últimes proves de 4d9f, no reeixides, el seny ens feia portar a plaça la mateixa actuació que al concurs de Tarragona, afegint a més, el vano de 6. 

Primer calia fer el 5d8, el tercer de la temporada. Un castell que ens porta moltes emocions. Pam. Descarregat. Quin castellot més bonic. No el descarregàvem a la plaça de la Vila des del 2026.Deu anys ha costat que reaparegués a Gràcia. A segona ronda, el plat fort. Tornàvem a enfrontar-nos al 3d9f, que no es descarregava a la plaça des del 2018. I des de llavors, amb pandèmia inclosa, picant pedra, tornar a ressorgir de les cendres. I renoi si hem renascut! Segon 3d9f de l'any. Exacte. Una flor no fa estiu. EL castell de nou del Concurs no va ser sort. Hi ha hagut moltíssima feina al darrere per assolir-lo. Un altre cop, bogeria absoluta.

Llàstima que per motius de salut no vam poder completar la Diada amb el 2d8f i el vano de 6. Enlloc seu, un altre 7d8 i tres pilars de 5 simultanis. No, no ens podem queixar gens de com ha acabat aquesta temporada que ha tornat a posar Gràcia a la llista de les colles capdavanteres del país.

Pel 2027 han quedat deures. Descarregar el 4d8ag és una fita que caldria aconseguir, però ja se sap que amb el pas dels mesos, sovint s'ha d'anar canviant el tronc i això pot fer perdre el castell. Tard o d'hora la canalla del pilar es fa gran i cal fer canvis. Ja veurem com anirà. Aconseguir més 5d8 i 3d9f està claríssim, i acompanyar-lo, ara sí, del 4d9f, una utopia que ara mateix tampoc estava tan lluny d'aconseguir-se.

Sigui com sigui, ha estat una temporada d'excel·lent pels castells assolits. A nivell personal ja és un altre tema, i aquí sí que caldrà veure quin plantejament farem per l'any que ve. Ara toca seguir gaudint dels vídeos de la gran Diada d'ahir.

ELS CINC PRIMERS (20 ANYS)

Iniciem aquest viatge dels 20 anys de Carlingues. La idea és escollir una data a l'atzar per cada un dels anys, i buscar l'entrada més propera de cada un d'aquests anys. L'objectiu? Recordar de què parlava en aquell dia, de manera absolutament aleatòria i com a part de celebració de l'efemèride. Res més. Un divertimento com qualsevol altre per ser conscient de la fita personal.

Comencem amb el primer any, en què anava fent les meves primeres passes en el món dels blogs, en aquells temps tant de moda, no com ara. El número és 29/10, així que l'atzar ens porta a la segona entrada de la història del blog, TOCA EL TIMBAL, del 2 de novembre de 2006, on parlava d'un espectacle de percussió, Mayumana, en aquella època molt de moda (també hi havia STOMP), i que a la curta podia ser una de les llavors de la que seria després la ceació dels Timbalers a l'escola. També hi havia la part crítica del menyspreu amb la nostra llengua. I un altre clàssic, les errades a l'hora d'escriure i que ara arreglaré per si algú la clica (fins a cinc, n'he trobat)...

L'entrada escollida per al segon any és la del 20 de gener de 2008 (el nº a l'atzar era 17/1). I sorpresa, ens trobem amb TOT CAMINANT PER COLLSEROLA, En ella parlo de la "clàssica", l'excursió de Barcelona a Sant Cugat. En aquest cas, era la preparació de la ruta que faríem amb les famílies en ocasió dels 10 anys de Món Jove. Curiós que m'aparegui una entrada d'una excursió que s'ha anat repetint amb el temps, però el més sorprenent és la inconsciència de posar noms a les persones que participaven d'aquella caminada. Ni protecció de dades ni òsties... Quina inconsciència i quina innocència...

Anem ja pel tercer any, que va del 24/10/08 al 24/10/09, i el sorteig ens porta a l'entrada del 9 d'abril de 2009 (11/04), ENS ESPERA UNA DE BONA. I torna a ser una entrada sobre una preparació d'excursió de Món Jove. Mira que en deu haver poquíssimes, d'aquest tipus (de més de 2.000 entrades!). Això m'ha fet pensar que potser hauria estat millor fer a l'atzar una mostra de cada temàtica. Però no passa res. Seguim. En aquest cas es tractava de la preparació d'una excursió de dissabte que faríem amb els nens i nenes més endavant. L'objectiu, una ruta prop de Sant Martí Sarroca. Una ruta per aventurers, no pas per pixamandúrries!

Com a entrada representant del quart any, hem d'anar fins el més proper al 8/10, en aquest cas de l'any 2010. Però aquella època és l'època del desert. Des de l'abril de 2010 fins l'agost del 2012, no vaig publicar res de res. El blog es va acabar d'un dia per l'altre. Déu n'hi do... van ser més de dos anys sense entrar al blog ni fer res de bo. Soc incapaç de recordar-ne el motiu, la veritat. Així doncs, l'entrada més propera seria l'última que vaig escriure abans d'aquest llarg parèntesi, INJUST RESULTAT JUST, del 30 d'abril de 2010. En ella em referia a l'eliminació del Barça a la Champions, a les mans d'un Inter de Milà entrenat per l'impresentable del Mourinho. Quin fàstic d'home, redéu! I encara no ens l'hem tret de sobre!!

Els cinc anys de blog els vaig complir el 24 d'octubre de 2011, enmig del desert blogaire. Per tant, no hi ha cap entrada aquell any. Que trist, no? Continuarà...

20 ANYS PER CELEBRAR

És curiós que una data tan esperada com aquesta, hagi passat desapercebuda, com comentava a la primera entrada sobre aquest vintè aniversari. Serà una celebració estadística estranya donat aquest biaix d'una setmana de retard, però intentarem fer-ho el millor possible.

Una de les coses que he fet sempre en aquests aniversaris ha estat el canvi de disseny del blog. El que es veu actualment, té tres dies de vida. He de reconèixer que ara mateix em costa una mica familiaritzar-me amb aquests colors, no m'acabo de trobar còmode. Deixarem passar un temps perquè potser és qüestió d'acostumar-s'hi i ja està. Però si cal canviar de nou, ho farem.

Hi havia un altre canvi que tenia al cap. El nom del blog. Carlingues em sonava ja una mica passadet, i em venia de gust un nom pel blog més "adult". Després de donar-hi voltes, s'ha quedat igual. No és fàcil trobar un nom per a un blog com aquest. Així que potser el més novedós i trencador és mantenir-lo. Sí que he retocat una mica l'explicació, però tampoc massa. No és un debat intern nou. Fa set anys ja vaig publicar una entrada sobre el perquè del nom Carlingues.

A partir d'aquí, caldria veure què seria digne de ser anomenat estadísticament en aquest aniversari. En anteriors celebracions ja hem fet els dies i els mesos prolífics; les entrades més visitades i les més comentades; hem jugat a recordar entrades, ja sigui concretes (la nº 100, 200... la 111, 222, 333... i també entrades a l'atzar); els temes més recurrents (que els tenim visibles a la pàgina principal del blog i també ho revisem a final de cada any)...

Potser en ser un aniversari, el més interessant és recordar entrades fetes, vere una mostra de cada any passat. En podem recordar una de cada any. Però no farem una entrada per cada, seria una bogeria... Així que seran entrades escollides a l'atzar i les agruparem de 5 en 5.. Crec que quan pensava en aquest aniversari (i és que té collons que ho pensés sovint, i va i me n'oblido quan arriba) tenia al cap alguna dada a ser destacada, però si és així, tampoc la recordo. Si em ve més endavant ja ho faré, no serà per celebració tardana... La resta d'estadístiques no fan falta perquè ja les vaig recuperar aquest estiu en motiu de l'entrada 2.000.

Si que faré, per tancar aquesta primera part, fer constar la progressió que ha seguit aquest blog en aquests vint anys en qüestió d'ús:

Els primers cinc anys els vaig celebrar amb 167 entrades fetes. De fet, el cinquè aniversari no el vaig celebrar, perquè el 2011 va ser l'època del desert.

Els deu anys van arribar amb l'entrada 619, i per tant vol dir que vaig fer 452 entrades més que en el lustre anterior. Quin canvi!

Els quinze anys van passar totalment desapercebuts. Al voltant del 24 d'octubre estàvem a l'entrada nº1.243, que vol dir que en aquells cinc anys en vaig arribar a fer 624, més o menys les mateixes, que curiós...

I finalment, arribo als vint anys amb l'entrada 2.102, que són 859 entrades en els últims cinc anys, un nombre força superior als anteriors, i ben lluny dels cinc primers anys.

Curiositats, com tot el què hi ha en aquest blog.