ON ÉS LA BANDERA?

Durant la celebració de la Champions aconseguida per l'equip femení de futbol del Barça, es va produir un fet que no és ni molt menys simbòlic o coincidència. En un moment d'eufòria i càntics conjunts, una estelada va aconseguir arribar a l'escenari. La Kika (qui, si no?) la va agafar i la va estar onejant una bona estona fins al final de la cançó. Això se sap perquè aquest fet es veu en imatges generals i llunyanes, tan llunyanes que no es pot discernir quina jugadora és la que la té a les mans. Cap imatge clara. Cap comentari a la premsa escrita. 

No, no és un fet oblidat sense voler. És un acte d'intent de manipulació i esborrada de la retina premeditada. És cert que la realització que feien les càmeres de TV3 és del pitjor que s'ha vist mai. Canvis sobtats d'enfocament, gairebé tot des de lluny, no s'enfocaven a les jugadores quan parlaven, tota l'estona veient les mateixes cares del públic... i les comentaristes, en la línia del què són les retransmissions, un zero a l'esquerra. Quan alguna jugadora feia un càntic amb el nom d'una altra, es preguntaven si improvisaven. Qualsevol periodista que segueix de veritat el Barça femení i no per compliment de la paritat, sap que aquestes cançons es canten a cada partit al Johan des de la grada d'animació.

Però tornem a la bandera. EM pregunto dues coses. La primera, mai hi ha hagut cap problema en ensenyar les estelades que han onejat jugadors mascles (Iñigo l'any passat, Lewandowski aquest any); fins i tot s'ha trobat "simpàtic" (ai senyor). En canvi, a les jugadores no se les pot mostrar. I segona cosa, tampoc hi havia cap problema per ensenyar com les jugadores anaven bevent cervesa davant de tothom, petits i grans. Aquesta imatge és molt criticable, però és que fins i tot es van recrear amb la Kika bevent a morro d'una ampolla. És a dir, l'exhibició i propaganda del consum d'alcohol davant d'infants sí és pot ensenyar, però una estelada, no.

Perdoneu-me, però és evident que hi ha una intencionalitat política, malèfica, d'odi a Catalunya i amor als diners al darrere de tot plegat. Així que, seguim sent l'última merda, els catalans no mereixem existir i més val que deixem córrer les nostres descabellades idees de defesa de la llengua, perquè Ecspanya i els seus subordinats traïdors botiflers no pararan fins a eliminar-nos. I tot, mentre seguim aplaudint. No ens estranyi que després, es cridés a una jugadora CATALANA: "Quédate, quédate", enlloc de "queda't, queda't". Han tornat a guanyar i som nosaltres qui ens fem els gols en pròpia porteria.

OSLO

Qui m'hauria dit que m'escaparia tres dies fins a Noruega per gaudir d'un partit de futbol. Però així ha estat, i he afegit un país nòrdic a la llista d'indrets visitats fora de Catalunya. No és una llista llarga, però pel què a mi m'importa, està prou be, no em queixo.

I què tinc de dir d'Oslo, que és la capital i on vaig estar aquests tres dies, que en el fons eren dos, i a l'hora de la veritat, es van reduir a una tarda i dos matins. Doncs bé, en general bé. Coses generals que sobten n'hi ha unes quantes. Per exemple, el perfil dels habitants (no arriben al milió, no hi ha molta gent, i es nota als carrers i al trànsit! Molts pocs cotxes!); el transport públic, de pagament però amb les portes sempre obertes (no dubto que tothom tingues bitllet, són gent seriosa, però clar, entrar directes al vagó de metro, xoca; aquí es colaria tothom, som més maleducats); meitat típicament noruecs (rossos, etc) i meitat immigració, com bé queda reflectit en els llibres de la Camila Lackberg. Sobre aquest punt, també hi ha una diferència respecte Catalunya. Allà, per molt sirians, afganesos, hindús o el què sigui d'on vinguin, tots parlen noruec. La llengua és el seu nexe d'unió i fa que la integració sigui gairebé rodona. Aquí, això no passa. El català no és un requisit per res, com a colònia subordinada que som, i això fa que la gent que ve de fora i els seus fills, segueixin manifestant-se en castellà, cosa que divideix la societat. Ep, que no és culpa seva, som nosaltres i els nostres governants qui hauria de capgirar això. Però clar, ai... parlar català... provincians...

Més coses.... es vestits tradicionals. Quanta gent el porta! Es veu que és el vestit de les festes, i no es veu com una disfressa, sinó com elegància i respecte. També vaig veure força soldats pel carrer de tant en tant, això sí, en edat de fer la mili. I així com últimes curiositats, el canvi climàtic també ha arribat al nord (quina calor...) i que hi ha estàtues per tot arreu, i força cridaneres.

Parlant d'estàtues, la primera visita va ser al Parc de Vigeland, grandiós, tranquil, i amb unes estàtues de persones humanes representant les etapes de la vida... diguem-ne que algunes... provocadores i polèmiques. L'òpera, al port, amb un terrat visitable i que t'ofereix bones vistes; el Museu Nacional on trobem grans obres (fins i tot El crit de Munch) i altres modernes delirants, com una simple cadira enganxada a una paret; la fortalesa, que només es veu bé des del mar, lletja, lletja, però increïblement bonica per dins; les muntanyes noruegues, amb el trampolí de salts de Holmenkollen; i el Museu Fram on hi ha la informació i la rèplica del Fram, un vaixell que utilitzà Admundsen en les seves exploracions a l'Àrtic i l'Antàrtic.

Van quedar coses per veure i visitar, però no em puc queixar gens de com vaig aprofitar el temps, tot i que anava amb el coet al cul tota l'estona. La veritat és que si no fa aquell fred que m'imaginava, encara podria fer-hi més visites (veure els fiords naturals del nord, les aurores boreals...) Deixem-ho per una altra ocasió...

TETRACAMPIONES

No tinc paraules per descriure la il·lusió, alegria i emocions viscudes a Oslo amb la consecució de la quarta Champions femenina. Hi arribàvem després de perdre-la sorprenentment l'any passat amb l'Arsenal (on potser per primera vegada anaven massa confiades); després d'una temporada amb lesions curtes i llargues, entre elles la de l'Aitana; després d'uns inicis dubtosos i inquietants perla gestió esportiva.

Aquesta última carta se l'han estat guardant fins ara les jugadores i staff per demostrar que les crítiques eren infundades. Penso que ho ha n entès malament. Era evident que començàvem nova temporada amb menys efectius. Havien marxat set jugadores i només s'havia fitxat una, més les pujades d'Aicha i Clara del B. Per tant, aquest és un fet inqüestionable. Els dubtes eren que sent menys, si teníem plaga de lesions, o no es feien rotacions correctament (no seria cap sorpresa), com arribaríem al tram final. En cap moment es posava en dubte la qualitat de les jugadores, la seva actitud i fam per guanyar, ni es d'això.

Total, que després de guanyar els tres títols ecspanyols, com sempre, s'enfrontaven de nou a una nova final, la sisena consecutiva, quina bestiesa! I la sort o la mala sort feia que fos contra el Lió. Els dimonis de sempre, l'Ada sobrada, l'Engen i el Jonatan Giráldez. Ni molt menys eren favorites, per molt que els que segueixen el femení de lluny, donin perfet que es guanya sempre. Per mi, les opcions eren 50:50. I quan va acabar la primera part, ja era 40:60. Quin patir... En Jonatan sabia molt bé què havia de fer per no deixar-nos jugar com sempre, i no aconseguíem fer més de tres passades seguides en molts moments. Ocasions fora i poca cosa més. Les franceses, més còmodes, amb ocasions i gol anul·lat per fora de joc. Menys mal, perquè si depenia de l'àrbitra, el gol puja. Que dolentes que eren!!! La veritat és que quan vaig veure l'onze titular del Lió, les cames em tremolaven. Que bones totes. Però també veia una altra cosa, i era que a la banqueta no tenien res per espantar. 

Així que, amb el 0 a 0 a la mitja part, qui estava de sort érem nosaltres. I allà va canviar tot. Les combinacions començaven a funcionar, es trobaven més espais perquè les del Lió ja no arribaven a tot, i ara sí, finalment l'Ewa trenca la maledicció marcant dos gols. Quina bogeria, quina alegria, només amb aquests dos gols em vaig quedar ja sense veu. Seria possible? Anàvem a guanyar la quarta? Doncs mira, sí, i a sobre, tornant els 4 gols de la final de Budapest. Encara que fossin en temps afegit, compten igual (si haguessin estat seus, dos a dos, no?) Així que la Salma, sí, sí, la Salma, titular i fent els 90 minuts, feia també un doblet històric, deixant les franceses i al seu entrenador desfetes. Mireu si va ser gran l'alegria que fins i tot vaig aplaudir al Pere Romeu!! Això sí que és fort...

Els nervis del partit (i sobretot de quan les coses no anaven bé), en Rafa Yuste venint a donar les gràcies a l'afició desplaçada abans de començar, les aturades de la Cata (MVP amb permís de l'Ewa), el barret de l'Esmee a la Julia Brandt (poc se'n parla, d'això), la Clara titular a la final i l'Aicha uns minuts, la copa... tot va ser màgic (menys mal), i més envolat no només de catalans i catalanes sinó de moltes altres persones, sobretot noruegues, que clarament es decantaven pel Barça. Era maco veure tanta gent d'allà amb les samarretes del Barça. Tot perfecte per una temporada perfecta. Deixem gaudir de l'eufòria, iquan reposem, ja analitzarem bé el curs i posarem nota. Però ara, celebrem-ho com cal!

KING RICHARD

Fins a l'últim dia he estat dubtant si fer o no fer entrada específica per aquesta pel·lícula. És d'aquelles que comença tot planxant, passa a sofà, es va veient a trossos, i al final saps que ha valgut la pena. El mètode Williams, traducció matussera de King Richard, ens explica el procés que va seguir el pare de les germanes Williams, les tennistes, per tal de convertir-les en les número u mundials.

Amb la sensació de ser una peli que va passar força desapercebuda, ens trobem amb un biòpic força ben elaborat. De fet, sembla que les mateixes germanes van estar-hi a sobre per tal que no hi hagués res fora de la veritat, ja que en el fons, el què presenciem no és tant la carrera de les noies sinó la dèria del pare en sortir-se amb la seva. amb una perseverança tossuda, amb traces de mala educació i molèstia, en Richard Williams aconsegueix que les seves filles siguin entrenades pels millors entrenadors de tennis dels USA, partint d'unes pistes deixades de la mà de Déu en un suburbi d'una gran ciutat. Des del minut zero al pare se'l veu encaparrat en aconseguir que siguin no només les millors, sinó un símbol per a tota la comunitat afroamericana del país, mancada de referents, i encara més en el tennis. Des de la vessant més pedagògica, en algun moment el pare té actituds molt més que qüestionables, però al final se'n surt amb la seva, i les filles li ho estan agraïdes pel sacrifici i l'exigència que va tenir.

Així, la pel·lícula no et deixa del tot indiferent, i la crítica la va posar en els llocs més alts dels rànquings, i penso que és força just. Evidentment, també és interessant veure la progressió en aquest esport que tenen les noies, i fa certa gràcia veure com interactuen de nenes amb altres tennistes més mediàtiques en aquell moment com la Jennifer Capriati, en McEnroe, en Sampras i la Sànchez Vicario. Per cert, a l'ecspanyola no la deixen massa bé, fent servir una treta poc professional per distreure una jove Venus de 14 anys que l'estava guanyant en el seu partit. El tarannà ecspanyol de sempre, trampós i mesquí.

Així doncs, finalment i per tot plegat, es guanya el dret a entrada pròpia en el blog i optar al rànquing de l'any.