A REAL PAIN

Podríem parlar dels trens de Rodalies, però no, parlarem de "A real pain". Tenia la sensació que aquesta pel·lícula era més antiga. Buscava alguna opinió en les entrades sobre els òscars del 2023, 2024... i resulta que era de l'any passat. També tenia al cap que havia guanyat al millor guió, i no. Es veu que era la favorita però la sorprenent Anora s'ho va emportar. El que sí va guanyar va ser el d'actor secundari per en Kieran Culkin. No me'n recordava, i he de dir que ara que l'he vista, em sembla encertat.

La pel·lícula explica el viatge que fan dos cosins a Polònia per veure on va viure la seva àvia que acabava de morir. Tots jueus, s'apunten a un tour turístic privat amb quatre persones més (un matrimoni jubilat, una separada de mitjana edat i un supervivent del genocidi de Ruanda) Tots jueus, visiten els espais emblemàtics a més d'un camp de concentració. Els dos cosins, joves, són molt diferents. Un, l'Eisenberg (que també és el director de la peli), és tímid, familiar, tranquil i li agrada tenir-ho tot sota control. L'altre, en Culkin, és una ànima lliure, obert i divertit, però amb moments de descontrol emocional.

Aquesta diferència entre els dos joves, que tenen també algun compte pendent circula paral·lel als records dels descendents de l'holocaust. En els moments de tensió, es debat sobre si es pot fer turisme com és conegut a espais amb tanta càrrega tràgica. A la retina de tothom hi ha les imatges d'instagramers i gent sense cervell fent-se selfies davant d'Auschwitz i barbaritats per l'estil. Realment, la humanitat està totalment deshumanitzada. L'escena de la visita al camp de concentració es fa en silenci total, amb el respecte que cal tenir.

La peli en sí està bé, però potser me n'esperava alguna cosa més si tan favorita era pel guió. Sí. el debat de fons és potent, però està massa enterrat en la comèdia lleugera. I el paper d'en Culkin realment està molt ben interpretat. Però més enllà d'això, ja no hi ha massa més. Per molt fastigós que sigui el què fa Israel amb Palestina, vomitiu i criminal, el què va passar als anys 40 fou també inhumà.

THE GREAT

Podríem parlar dels trens de Rodalies, però enlloc d'això, ho farem sobre la primera temporada de la sèrie The great. Aquesta seria una sèrie que mai hauria seleccionat, no li feia ni cas, fins que vaig llegir algun comentari sobre la ironia, imaginació desfermada i bogeria de la grossa que és. Explicaven que es tractava d'una sèrie (tres temporades) que vol explicar la vida de Catalina la gran, emperadora de Rússia, però amb dues característiques essencials: Primera, que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, és a dir, que la gran majoria de fets que s'hi veuen no van passar d'aquesta manera; alguns van passar, però no així. I segona característica, amb un humor destraler, boig i grotesc, a mig camí entre Monty Python i Els joves. sense cap mena de dubte, als russos7es no els deu fer ni mica de gràcia, aquesta sèrie.

La primera temporada comença amb l'arribada a Rússia de Catalina, que es casa amb l'emperador Pere, fill de Pere el Gran. Això fa que les expectatives sobre ell siguin molt grans i que no se'n surti de cap de les maneres. La sèrie ens el presenta com un mig sonat que només pensa en fornicar, menjar i beure. Per això Catalina, comença a maquina una revolta que la posi a ella al capdavant del país. 

El què es destaca més a cada un dels capítols és com retraten les elits del poder, ja no només per la seva vida llibertina, sinó pel menyspreu per a tothom que està per sota seu. L'episodi en què per frenar una infecció decideixen cremar a tots els criats és un exemple clar d'això que estic dient. Hi ha molts més exemples. Només casar-se, ja li porten un amant per tal que faci el què vulgui, el poder dels rumors, el sense-sentit de la guerra amb Suècia (l'episodi on es troben amb els reis de Suècia, que són iguals de superficials i detestables així ho ensenya), el nul respecte per la vida i per tot (per tal de descobrir el traïdor, ordena torturar a tothom, fins i tot els nobles amics seus). La veritat, després de veure tanta bestiesa, hi ha interès per saber la història vertadera i saber si la veritat representa un 50%, un 30%, un 10% o un 2%.

Amb la sèrie he passat moments de tot. Al principi, tanta anada d'olla no m'ha acabat de fer el pes, i tenia dubtes de si seguir o no. Però l'encert del repartiment, que es fa valer i té el seu carisma, juntament amb l'interès de la trama de base, m'han fet continuar amb ella i voler seguir més endavant.

Amb The great dono per acabat aquest tram de sèries noves, de manera que a partir d'aquesta setmana aniré alternant una de nova amb una ja coneguda. a més en tinc un bon grapat d'aquestes que en seran temporades finals.

SINNERS

Si divendres veia One battle for another, dissabte va ser el torn de Sinners, la pel·lícula amb més nominacions de la història, setze (aquí hi ha trampa; en serien 15, el màxim de sempre, però han afegit una nova categoria, la de casting). A l'espera de Frankenstein i Hamnet per poder fer un pronòstic, que estarà ple d'errors, com sempre, deixant clar que tot és fruit de l'atzar.

Al veure les dues pel·lícules en 24 hores, el meu cap ja ja establert un veredicte: One Battle passa per davant de Sinners, i la veritat, no entenc com pot estar tan nominada. Tan dolentes són altres pel·lícules? a veure, no és que no s'ho mereixi, és una bona pel·lícula, mereixedora d'algun elogi, però ja està.

Té dues parts. A la primera, presenciem el retorn de dos bessons negres, que han passat uns anys a Chicago participant de negocis il·legals (els pregunten si estaven amb l'Al Capone), al seu poble natal. Allà volen muntar un pub amb música en directe pels negres del territori. El seu cosí, fill del predicador del poble, és guitarrista i canta blues. Anem presenciant aquest retorn, les trobades amb els seus antics amics, parelles, com van aconseguint la gent per inaugurar el pub... I paral·lelament, presenciem l'arribada d'un vampir que vol la sang del músic, ja que la llegenda diu que hi ha músics especials que connecten la vida amb la mort.

La segona part, és l'atac dels vampirs al pub i el desenllaç. Us sona? Exacte. És la mateix a premissa que From dusk till dawn, coneguda com "Abierto hasta el amanecer" la mítica pel·lícula de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. El què allà era una gamberrada, a Sinners ho converteixen en un viatge per l'Amèrica dels negres dels anys 30, amb el KKK per allà. Tota la preparatòria (la primera part) és més profunda que a aquell film icònic, i potser això és el què li ha donat volada.

I sí, està bé, té detalls molt bons, a l'estil The color purple, amb aquest toc terrorífic que sorprèn, però que és el què marca el destí de la peli. Molta cosa més no puc dir, excepte que ha estat bé, però no puc dir més. Sí, la música, molt bé, però ja està. Tinc molts dubtes de que sigui la favorita pels òscars, però clar, si va guanyar Anora... Sinners és l'Anora del 2026. Cal tenir en compte la política, que cada vegada juga més en aquests concursos. La idea és fer cabrejar en Donald Trump, de manera que tens l'opció black power (que guanyin els negres, cosa que no acostuma a passar as òscars), o l'opció immigració de One Battle. Si és per fotre Trump, que guanyi qui vulgui, però com a pel·lícula, sense dubte em quedo amb One battle for another per davant de Sinners.

LA CALAVERA DE L'APÒSTOL

El descobriment, ja fa temps, de la continuació del llibre La germandat de l'àngel caigut d'en Jaume Clotet, no podia acabar d'una altra manera. Curiosament, aquell llibre també el vaig llegir el gener passat, i sent dels primers, va acabar dins el top-cinc de l'any. Aquella història sobre la germandat que tenen empresonat el propi Satanàs i han d'evitar que els dimonis l'alliberin, em va entrar dins. Així que era evident que si continuava la trama, cauria a les meves mans.

La calavera de l'apòstol ens torna a presentar el monjo de Montserrat i la mossa d'esquadra que van unir forces a la història anterior. Tots dos formen part de la germandat, però uneixen de nou els seus camins quan s'investiga el robatori d'uns ossos enterrats a Sant Pere de Rodes i han capturat un dels lladres, que no parla, excepte algunes paraules en una llengua estranya. paral·lelament, a parís roben una Bíblia de l'edat mitja que justament, els francesos s'havien endut en una de les seves guerres al segle XVIII, també de Sant Pere de Rodes. De mica en mica van anant estirant el fil, lligant caps, fins a trobar-se amb una ordre de cavallers amb un propòsit desconcertant.

Enmig de la investigació, s'estableixen connexions amb la custòdia de Satanàs, un dels dimonis que el volen succeir i el cardenal que està presoner a l'infern des del llibre anterior. Tot i no tenir relació amb la trama principal, aquests moments ens lliguen amb el passat i sense cap mena de dubte, ens lliguen amb un futur llibre, està claríssim.

Segurament no h tingut el mateix efecte sorpresa que La germandat de l'àngel caigut, però ha estat una lectura trepidant de nou. La creativitat de l'autor ens porta de tant en tant a revelacions o moments molt originals en què et quedes amb sensació de "oh, que guai" (la fisonomia dels lladres, l'origen de Lavern, i molts més). És veritat però, que hi ha capítols situats entre els moments de més acció o misteri en què tot és molt lineal, amb sensació d'omplir pàgines. Penso que justament l'originalitat de l'autor ens podria fer viure més moments trepidants. Tinc la sensació que no es creu que estigui escrivint una obra molt emocionant, de manera que fins i tot el final, al costat de la trama interior, queda com esvaït, una mica fluix i tot. Un crescendo ha d'acabar amb focs artificials, i en canvi, aquí és molt diluït. És més emocionant el què passa entremig que no pas el final.

Tot i això, ha estat excel·lent la seva lectura perquè de nou et fiques dins de la història i el llibre et crida per seguir sent llegit contínuament. Només els deures et fan deixar-lo per anar a fer altres coses, mentre esperes el moment de tornar a agafar-lo i descobrir la veritat.