Salzburg, una ciutat de postal segons les imatges ue pots trobar a internet. Però realment és així? Doncs ho podem confirmar, ho és, i molt. Durant tres dies he estat passejant pels seus carrers, i fins i tot, m'he allunyat una mica per poder visitar algun poble d'aquests idíl·lics a la vora d'un llac. I és clar, com no, caminar per alguns dels escenaris de la mítica The sound of music. Tres dies que han semblat pocs per totes les coses pendents que han qudat sense visita. Però déu n'hi do.
Per una banda tenim la part antiga, de postal, amb els seus carrers, cases, colors... i amb dos punts emblemàtics evidents: la fortalesa que domina tot el territori, imponent en el seu turó, i visible des de qualsevol punt de la ciutat, i els jardins del Palau Mirabel. Són dos edificis totalment diferents degut a la seva funció dispar, i cada un té les seves peculiaritats. La força de la fortalesa contra la bellesa de Mirabel. Pocs jardins són tan especials com aquells. Cal destacar també el riu que creua la ciutat i els seus múltiples ponts que el travessen. A les afores, trobem un altre palau, el de Hellbrun, que no té res a veure amb l'infern. Envoltat d'un parc verd magnífic, i amb un jardí molt especial, amb les Fountain tricks, on a la que et despistes, ja t'han mullat. Bonic i divertit a la vegada.
Si ho ha dos temes bàsics a tenir en compte a Salzburg i que trobes per tot arreu, són Mozart i The sound of music. Tots dos relacionats amb el món de la música però en categories molt diferents. El primer, Salzburg és la ciutat que el va veure nèixer i on va començar a despuntar. Un parell d'edificis s'han convertit en el lloc de peregrinatge dels que volen saber més d'ell. La visita a la casa de naixement va estar bé, però també he de dir que potser va ser el més fluixet de tot el què vam veure.
La visita al llac també disputaria aquest honor a la casa-museu, però se salva perquè el paisatge és espectacular. tot i que també és cert que en un moment donat, t'adones que estàs veient tota l'estona el mateix. Cada poble és una rèplica de l'anterior. Tots preciosos, però còpies.
I hem deixat pel final de l'entrada a la pel·lícula. Els dies previs i quan hi vaig ser, no em paraven de sortir vídeos a les xarxes de la gent gravant-se als escenaris del film imitant els balls o moviments. En vaig fer un pobre intent per fer riure i prou. Després vam veure una mare i una filla fent-ho amb molta més gràcia. La font dels cavalls (My favourite things), les escales i jardins del Do-Re-Mi, i la glorieta del I'm sixteen, van ser els llocs més especials que vaig veure i fotografiar. La veritat, em feia il·lusió. Sense anar més lluny, fins a quatre cançons de la peli les he utilitzat en les obres de teatre de l'escola o en alguna activitat.
Així doncs, molt Salzburg trepitjat però no del tot. Ens n'hem sortit tot i l'idioma. La veritat és que és una ciutat fàcil, molt ben comunicada amb tot i fàcil de passejar-hi. Com a Oslo, cal tenir el bitllet, però ni Cristu ens l'ha demanat en cap moment. Aquí als països llatins, el transport públic seria extremadament deficitari: milions d'usuaris fent-lo servir, i només deu bitllets pagats. Altres anècdotes serien entrar al camp del Salzburg, tancat per tothom però que unes treballadores ens van deixar passar per fer la foto; o un globus del món gegant al Palau de Hellbrun on a Hispania hi apareixien les ciutats més importants i, oju, Madrid no hi era! I finalment, que de nit, res de res, quan es fa fosc, a dormir, no hi ha vida ni llums per il·luminar la ciutat amb gràcia. Els horaris europeus, són els que són, i tocava acostumar-s'hi. Prou bé, crec que a França són molt més estrictes i quadriculats.
.jfif)
