MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.

MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

HABEMUS PAPAM

Qui sap si al final veurem acabada abans la Sagrada Família que la línia 10 del metro... estan fent un sprint important. El fet que aquest 2026 faci 100 anys de la seva mort ha provocat una acceleració per poder celebrar aquesta efemèride amb evidències tangibles de que això va pel bon camí. I per aquest motiu, ho han lligat tot amb que vingués l'actual Papa de Roma, el ianqui Lleó XIV, per beneir la torre més alta del Temple, que converteix en l'edifici religiós més alt del món.

Així, aquest "bon home" va ser convidat a Barcelona i això com era de suposar, ha tingut algunes repercussions. La primera, com sempre, l'enveja dels nostres opressors. Ecspanya no podia permetre de cap de les maneres que el Papa vingués a Catalunya per la Sagrada Família, pel mil·lenari de Montserrat i posés de nou Catalunya al món. Així que, si venia, havia de ser a Ecspanya. Abans de Barcelona, va anar a Madrit, i després, a les Canàries (per dissimular el seu odi ranci a tot el que sona a català). No poden suportar-nos.

Un cop convertit el viatge a Catalunya en un spanish tour, per deixar clar al món que Barcelona és una parada dins aquest tour, tocava el tema de la llengua. Es va filtrar que el català seria secudari en la seva visita. automàticament, tothom queixant-se, dient que quina manca de respecte, blablabla... De seguida van anunciar que ho arreglarien, i durant la seva visita, els mitjans de comunicació van mostrar el Papa parlant en català cada dos per tres. Posaria la mà al foc que els moments que van sortir per la tele eren exactament les estones residuals que havien previst. Però els mitjans ho venien com si fos l'única llengua usada. Cola de crèduls...

I per tancar el tema país, algunes entitats aprofitaven l'ocasió per fer voleiar les estelades, fins l'expulsió dels cantaires que duien estelades ovolien cantar Els segadors. Res que sigui cap sorpresa. El què sorprèn és que hi hagi gent que se'n faci creus. Us recordo que el 2017 ens pegaven davant les càmeres sense cap mena de problema. Que potser s'han tornat demòcrates?

I per últim, hi ha el tema de tot el muntatge que s'ha fet al voltant d'aquesta visita. Mentre els polítics permeten el desnonament de famílies amb criatures a mans d'empreses de l'infern, sense cap mena de decència es gasten el què no està escrit en les festes a aquesta gent. Siguis creient o no,vergonya te n'hauria de fer. És que fins i tot no van pagar res per llogar l'estadi olímpic!! Un estat (E vaticà)i una institució (l'església) que té patrimoni i diners per donar i rebre. Clar... per millorar la vida dels ciutadans del país, no farem que aquesta gent pagui el que utilitzen, clar... més val que paguin els mateixos ciutadans a través dels impostos,multes i tota la pesa que existeix per extreure'ns fins l'últim cèntim. Propaganda arreu, banderoles, àpats, espectacles... la casa per la finestra. La cara i la creu de la mesquindat personificada.

AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.