2.000

I finalment, ha arribat el dia.

Dissabte 18 d'abril de 2026. El dia en què aquest modest blog, que va començar com un divertimento, segueix sent un divertimento i acabarà sent un epitafi interminable de tota una trajectòria.

Hem arribat a les dues mil entrades. PAM.

Es diu ràpid, això. Dues mil entrades des d'aquell llunyà dimarts 24 d'octubre de 2006 (sí, 2006, així que aquest any hi haurà doble celebració). Aquella primera entrada tenia una foto de sorpresa i un petit text que deia: 

"Doncs sí! Ningú donava un duro, però les meves habilitats innates en el món de la informàtica dels nassos, no podien evitar la creació d'aquesta cosa estranya que encara no acabo d'entendre. Però bé, això és igual, no? A veure què en faré, ara!"

Doncs mira què n'he fet, després de gairebé vint anys, amb èpoques de tots colors, anar deixant un recull de vivències, impressions, opinions, crítiques... de tot una mica.

Quan vaig fer l'entrada 1.500 i profetitzava quina de les dues efemèrides arribaria abans, intuïa que seria l'aniversari. Doncs no. Per mig any, només per sis mesos, però ha estat el número rodó d'entrades qui ha aconseguit arribar abans. I d'això no fa ni tres anys, encara... Però és que la progressió ha esta brutal. Per fer les primeres 500 entrades, vaig esperar fins el 2 de febrer de 2016 (nou anys i mig gairebé). Les 500 següents, fins a l'entrada 1.000 (5 d'abril de 2020), van arribar al cap de 4 anys i dos mesos). La del 1.500 va ser el 22 de juliol de 2023, per tant, 3 anys i 4 mesos després. I per arribar a la fita que avui celebrem, han passat 2 anys i 9 mesos. Ja no han estat salt espectaculars, però déu n'hi do com s'ha anat reduint. Això no vol dir res, pot passar de tot. Però és una de les estadístiques que, com ja se sap, m'agrada comentar quan arribem a assolir algun tipus de número o aniversari.

No serà menys. Durant els propers dies, aniran apareixent records d'aquestes dues mil entrades per retre homenatge a tantes hores dedicades a explicar a ningú el què em passa pel cap. Com sempre, és una activitat més per cultivar el record i l'enyorança que no pas per res més. Com sempre.

Ah! I felicitats!

ESTEM FORA

A poques setmanes d'acabar la temporada, la situació dels equips masculí femení del Barça és la següent: Supercopa (ambdós equips campions) i Lliga (el femení a una jornada de guanyar-la, el masculí, a tres-quatre, però sembla que campions també). A partir d'aquí, la cosa ja es torça: Copa dels Borbons (femení a la final i masculí eliminat a semis) i Champions (femení a semis i amb bones perspectives, masculí, eliminat a quarts per l'Atleti de Madrid). Vint-i-quatre hores després de l'eliminació, ja ho podem valorar.

És un desastre. Punt. Ja està. Ara tornarem amb el conte de que ho van donar tot, i que al proper partit se'ls aplaudirà perquè s'ho mereixen, etc. O l'altre conte de que és un equip jove amb molta projecció i que si segueix així, ens donaran moltes alegis. No sé, però aquest discurs ja l'he sentit més d'una vegada, i el resultat és el què és. Eliminats. I no pas per un potent PSG, un poderós Bayern o un indomable equip anglès, no. Per un equip que no juga a res. Un equip de mercenaris, bons jugadors, però que juguen sense dedicar res especial al futbol, entrenats per un personatge que després del Mourinho, és possible que el trobéssim a ell com a entrenador més odiat.

És cert que podríem examinar la influència i la culpa que han tingut en aquesta eliminació els àrbitres dels dos partits. A l'anada, l'expulsió d'en Cubarsí, i el penal no xiulat per la jugada en què un defensa agafa amb les mans la pilota. És molt bèstia. a la tornada, gairebé el mateix. Expulsen Èric i no xiulen un penal quan el porter matalasser li clava els tacs de la bota en tota la cara del Fermín. Sí, és accidental, però com moltes faltes en què la fas perquè et passes de frenada o rellisques, no? És una vergonya i un escàndol.

Però sempre hem jugat contra els àrbitres, no és pas una novetat. I sempre hem sabut que per compensar-ho, hem de fer el màxim de gols per poder evitar que passi el què va passar. Però no. L'equip, jove, amb potencia, sí, però exprimit. Fa el màxim, i guanya el partit, però no és suficient. Cal fer més. I necessitem tenir tots els jugadors al 100% i donant el màxim. Amb tantes lesions com hi ha hagut, la proximitat del mundial al juny no ajuda a fer aquest esforç extra.

Ara queda guanyar aquesta lliga, i després... ja veurem què passarà. Primer, saber si en Flick continuarà. I després, potser cal fer algun sacrifici per poder invertir econòmicament en jugadors diferencials dels d'antes. mentre això n passi, plorem per una altra Champions que passa de llarg, esperem que el Madrit no remunti avui, i a seguir.

BIRD BOX BARCELONA

Quan vaig veure Bird box i en faig fer l'entrada, ja em feia ressò d'aquest spin-off centrat a Barcelona. No tenia un interès especial en veure-la, i ja deia allà, que d'entrada no em corria capo pressa. Al final, però, ha caigut. Evidentment el què més m'ha cridat l'atenció ha estat veure els escenaris de la nostra ciutat absolutament arrasats. Fins i tot surt la Plaça de la Vila, on el campanar representa l'entrada d'un refugi pels supervivents. Bé, diguem la veritat. No ha estat el què més m'ha cridat l'atenció. ha estat l'únic que m'ha cridat l'atenció. Després de veure-la i quedar-me absolutament pla, em pregunto com dimonis s'ha pogut fer una seqüela de la peli original sense cap mena de supervisió de gent que en sàpiga, de fer blockbusters. Ep, que al país hi ha gent molt bona en efectes especials, maquillatge, etc. però sembla que no han treballat en aquesta pel·lícula. No aporta absolutament res de res, i en moltes estones, es veu molt "cutre". A més, representa que passa a Barcelona, i la gran majoria de personatges, no són catalans, però és que tampoc espanyols! Gairebé tots parlen en castellà de Llatinoamèrica, a més de les dues noies, una anglesa i una altra alemanya. Ja ho dic, un absolut despropòsit.

Doncs llavors, com és que hi dedico una entrada? Doncs bàsicament perquè aquests dies, al portal del diari ARA han publicat la llista de les 25 millors pel·lícules catalanes del segle XXI. No és que n'hagi vist moltes, la veritat. M'hauria agradat veure'n més, i en tinc alguna pendent, com Frontera. Però ostres.. és que la llista, té tela! Els experts en cinema que l'han elaborat ens demostren que el seu paladar és totalment absurd, allunyat de l'espectador que busca evadir-se al cinema i gaudir d'una bona pel·lícula i no pas d'una llauna... Són una colla d'snobs. Es deuen pensar que si posen aquest tipus de pelis en aquesta llista, la gent de cervell normal pensarà: "ala... quina gent més sàvia i culta... Que plaers que som els ciutadans comuns..." Sembla mentida que hi hagi crítics que encara vagin amb aquests aires de superioritat cultural.

Amb això no vull dir que les pelis de la llista siguin dolentes. Però obviar tantes i tantes que s'han fet que aporten alguna cosa més que roncs i sensacions d'incomprensió. Per una banda, sort que no en fem massa cas, i per l'altra, sembla mentida que mentre ens anem convertint en una indústria de cinema normalitzada, aquesta gent insisteix en fer creure que som una raça intel·ligent superior.

CINEMA D'ANIMACIÓ

Casualitats d'aquelles que arriben sense motiu, la mateixa setmana que he vist al teatre l'obra Ànima, que explica les dificultats d'una noia per ser dibuixant d'animació, he completat una trilogia de pel·lícules de dibuixos animats. va ser quan veia la tercera que vaig adonar-me de la coincidència que m'havia dut fins aquí. He de dir que les tres pelis, per separat, potser no haurien tingut lloc al blog. Però donada la casualitat, les fem presents.

La primera va ser Zootopia 2. La primera part va ser un divertiment destacat aquell any. Un thriller d'aminació en un món on només viuen animals, amb molt sentit de l'humor i un ritme trepidant, fins i tot en alguns moments, amb molt suspens. Les coses com siguin, era evident que seria difícil no només superar-la, sinó ni tan sols igualar-la. Però el fet de que fos una de les cinc nominades d'aquesta categoria en els passats òscars, feien pensar que potser tindria algun detall interessant. I sí, un cop vista, potser té algun detall, però res més, Està llunyíssim de la seva predecessora. Els personatges, ja coneguts, no tenen la mateixa "xispa", i tot i els intents de fer-la emocionant, es dilueix molt. Fins i tot va haver algun cop de cap.

La segona va ser una pel·lícula que sí va guanyar l'òscar en la seva edició, i que molts crítics en deien meravelles. insuficient per cridar-me prou l'atenció. Pesca-la un dia fent zàpping em va portar a veure-la. Es tracta de Spiderman, a new universe. Fan una peli de dibuixos animats on aprofiten tot el merder dels multiversos, i ens presenten altres spiderman paral·lels. La peli té alts i baixos; estones avorrides amb altres que li donen aquest toc que la deuria fer valedora de les bones crítiques i els premis. ara, per mi, no va massa enllà de ser un divertiment.

Va ser quan la vaig acabar que em vaig preguntar si la pel·lícula guanyadora de l'òscar d'aquest any n'era mereixedora o no. K-Pop Demon Hunters s'ha convertit en un fenomen ben estrany. Era una peli destinada al circuit televisiu i així va començar. De cop, la cançó principal, Golden, es comença a fer viral i a convertir-se en un dels hits musicals de l'any. Això li dona una empenta i la peli la comencen a veure arreu, fins al punt que l'estrenen a les sales de cinema i arriba a guanyar el premi daurat. I la peli? Doncs a veure... encara que de les tres sigui la que m'ha cridat més l'atenció, no acabo de trobar-li res a part d'estar cada dos per tres cantant Golden. És molt coreana: colla d'amigues(o amics) lluitant contra monstres, zombis o com en aquest cas, dimonis. Hi ha moments en què la caricatura és totalment manga, amb els ulls oberts i les cares desfigurades per expressar una emoció. El problema és que l'emoció que mostren és absolutament patriarcal. Les noies bavejant, literalment, per uns nois guapos i "musculitos". La veritat és que la peli no ajuda a la reconstrucció del model masculí i perpetua la imatge de la dona com a companyia de l'home, encara que ho emmascarin en que són unes heroïnes (només cal veure com les han dibuixat). Per una bada, són superwomen, i per l'altra, perden el cul pels nois. Després es queixaran de Disney... ai, senyor... No les sento pas, ara, les veus feministes!