MATILDA I SUPERMAN

Tothom coneix Superman i gairebé tothom coneix la Matilda. Es fa difícil descobrir què tenen en comú aquests dos personatges per compartir una entrada al blog. Doncs un motiu ben poca-solta. Tots dos han protagonitzat noves versions de la seva història.

En el cas de Matilda, cal partir de la base que la peli és una adaptació del musical, que és una adaptació del llibre. Per tant, no es pot comparar amb el clàssic dels anys 90 i que tan èxit va tenir que en les nostres memòries encara perdura. A partir d'aquí, la pel·lícula compleix. Una MAtilda més maquiavèlica dins la seva infantesa i uns números musicals que són l'essència real del film. L'han fet per les cançons (sempre hi ha algun illuminati que la compara amb la de danny de Vito i li troba mil deficiències. per això cal veure-la des d'una altra perspectiva. Per altra banda, jo soc amant de musicals i Matilda té algunes cançons força bones i algunes ja mítiques (Revolting children i When I grow up). He de dir que les altres estan bé i donen molta energia (Bruce, per exemple), però no serien totes brillants. En aquesta peli es nota més la mà negra del seu autor original, el gran Roald Dahl, amb la seva particular opinió sobre les famílies, les escoles i la tragèdia. Per si m'ho pregunten, per mi, un notable alt.

I on també posos un notable alt, i aquest és més sorprenent, és a la nova versió de Superman (2025). Em va cridar una miqueta però no el suficient per portar-me al cinema. La veritat és que Marvel ha eclipsat tant DC aquests últims anys, que els seus superherois han quedat en un segon pla, i també un segon plat. Però han sabut esperar el seu moment. Ara que Marvel està patint per tornar a oferir qualitat (que no quntitat), apareix aquest nou Superman. Una base que és la de sempre, ja coneguda per tots, però ens presenta una nova trama, amb en Lex Luthor (gran treball de Nicholas Hoult, res a veure amb la malvat còmica d'en Gene hackman). La veritat és que no m'esperava res i al final m'ha tingut enganxtal sofà gaudint de l'espectacle. Gran encert mantenir la melodia d'en John Williams de fons en els moments indicats. El tema del gos em rellisca una mica, però al final resulta que hi és per donar entrada a la nova peli que estrenaran aquest estiu, però de la seva cosina, Supergirl.

I per això tenim la Matilda i en Superman junts. Dues pel·lícules modernes sobre clàssics arxiconeguts, però que aporten entreteniment més enllà del seu passat.

HABEMUS PAPAM

Qui sap si al final veurem acabada abans la Sagrada Família que la línia 10 del metro... estan fent un sprint important. El fet que aquest 2026 faci 100 anys de la seva mort ha provocat una acceleració per poder celebrar aquesta efemèride amb evidències tangibles de que això va pel bon camí. I per aquest motiu, ho han lligat tot amb que vingués l'actual Papa de Roma, el ianqui Lleó XIV, per beneir la torre més alta del Temple, que converteix en l'edifici religiós més alt del món.

Així, aquest "bon home" va ser convidat a Barcelona i això com era de suposar, ha tingut algunes repercussions. La primera, com sempre, l'enveja dels nostres opressors. Ecspanya no podia permetre de cap de les maneres que el Papa vingués a Catalunya per la Sagrada Família, pel mil·lenari de Montserrat i posés de nou Catalunya al món. Així que, si venia, havia de ser a Ecspanya. Abans de Barcelona, va anar a Madrit, i després, a les Canàries (per dissimular el seu odi ranci a tot el que sona a català). No poden suportar-nos.

Un cop convertit el viatge a Catalunya en un spanish tour, per deixar clar al món que Barcelona és una parada dins aquest tour, tocava el tema de la llengua. Es va filtrar que el català seria secudari en la seva visita. automàticament, tothom queixant-se, dient que quina manca de respecte, blablabla... De seguida van anunciar que ho arreglarien, i durant la seva visita, els mitjans de comunicació van mostrar el Papa parlant en català cada dos per tres. Posaria la mà al foc que els moments que van sortir per la tele eren exactament les estones residuals que havien previst. Però els mitjans ho venien com si fos l'única llengua usada. Cola de crèduls...

I per tancar el tema país, algunes entitats aprofitaven l'ocasió per fer voleiar les estelades, fins l'expulsió dels cantaires que duien estelades ovolien cantar Els segadors. Res que sigui cap sorpresa. El què sorprèn és que hi hagi gent que se'n faci creus. Us recordo que el 2017 ens pegaven davant les càmeres sense cap mena de problema. Que potser s'han tornat demòcrates?

I per últim, hi ha el tema de tot el muntatge que s'ha fet al voltant d'aquesta visita. Mentre els polítics permeten el desnonament de famílies amb criatures a mans d'empreses de l'infern, sense cap mena de decència es gasten el què no està escrit en les festes a aquesta gent. Siguis creient o no,vergonya te n'hauria de fer. És que fins i tot no van pagar res per llogar l'estadi olímpic!! Un estat (E vaticà)i una institució (l'església) que té patrimoni i diners per donar i rebre. Clar... per millorar la vida dels ciutadans del país, no farem que aquesta gent pagui el que utilitzen, clar... més val que paguin els mateixos ciutadans a través dels impostos,multes i tota la pesa que existeix per extreure'ns fins l'últim cèntim. Propaganda arreu, banderoles, àpats, espectacles... la casa per la finestra. La cara i la creu de la mesquindat personificada.

AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.

MANUAL PER INFILTRAR-SE MALAMENT

Igual que va passar amb La catastròfica visita al zoo i Els pòstits del senyor Nohisoc (tot i que aquest últim per qüestions escoloars) m'ha caigut a les mans, recomanat per tercers, el Manual per infiltrar-se malament, un text d'en Març Llinàs que reflexiona de manera còmica sobre els recents casos de policies infiltrats. No parlem de les mosses a l'assemblea de mestres, sinó els ecspanyols ala xarxa independentista.

L'autor, guionista de l'Està passant, utilitza l'humor, absurd en alguns casos, per tal de fer mofa de com fer una infiltració d'aquest tipus de manera matossera. Ens fa veure els detalls que provoquen que se'ls pugui descobrir, però per altra banda, hem de tenir present que aquests polis ho van aconseguir durant força temps. Sí, se'ls va acabar identificant, però tampoc de seguida.

En el llibre, curt i de fàcil lectura, ens presenta alguns dels casos, tots documentats, i també va fent referències a altres infiltracions a Madrit o València. En totes elles, busca l'acudit fàcil per tal de posar en ridícul a la policia. Es nota en alguns moments, el seu ofici de guionista, ja que en moltes parts del text, ens ve al cap aquelles frases que serien pronunciades per un Queco o un Jair. Aconsegueix algun que altre somriure, però a la llarga encara fa mal adonar-se de com en són de pèrfids i malvats. Crec que justament ara, amb el cas de les mosses i els mestres, l'autor en podria fer un nou capítol o dos, ja que aquestes sí que no van ni acabar l'assemblea on s'havien infiltrat. Seran policies, però no tenen els anys de malícia i traició del policia ecspanyola, més experta en aquests afers.

Al final ens ha quedat això, una lectura d'entreteniment que ha amenitzat els dies previs al final de curs i la bogeria de feina per fer.