20 ANYS DE CARLINGUES

 

INCREÏBLE, PERÒ VERITAT (20 ANYS DESPRÉS)

Aquest passat dissabte 24 d'octubre, vaig escriure una entrada al blog sobre l'última pel·lícula que havia
vist: Elevation.

El que és increïble, però veritat, és que portava no sé quant temps esperant el 20è aniversari del blog i va i... me'l passo de llarg!! No sé perquè, en el meu subconscient tenia al cap que era el novembre. Doncs no. El 24 d'ocubre de 2006 vaig fer el primer escrit en aquest blog. Fa vint anys. Un servidor tenia vint anys menys... i això em fa visualitzar un jovenet de 30 i pocs, encara amb una vida molt diferent a l'actual tot i que amb força similituds.

Sigui com sigui, em sento una mica avergonyit per això que comentava. Portava molt temps pensant en la celebració dels 20 anys de blog: que si faria això, que si faria allò... I va i me'l salto. Quina vergonya. I ha estat per casualitat que hi he caigut. Estava en un bar, a Vilafranca del Penedès, veient per la televisió com Capgrossos feia un 3 de 9 amb folre. I quan l'enxaneta feia l'aleta, aquella imatge m'ha fet recordar la foto que il·lustra la tercera entrada, del dia 6 de novembre. He tingut un flaix. Si estava veient la imatge del què seria una entrada del blog, volia dir que... ja havia passat l'aniversari!

De segida ho he consultat i amb horror he descobert la realitat. M'havia oblidat. "Lo" fort és que no és que estigués un temps sense escriure res, i que per tant, no ho tenia al cap, no, no... Si és que el mateix dia de l'aniversari feia una entrada sobre una peli! I des d'aquell dia, he fet quatre entrades més! I sense adonar-me que finalment havia arribat als 20 anys de blog.

Mare de déu santíssima... Peò bé... el passat no es pot canviar. Ha estat un oblit molt fort, però afortunadament, no vital per la nostra existència. Així que tal dia farà un any (o vint), i anem a celebrar aquests vint anys d blog com es mereix; una mica tard, però com si no hagués passat res... Ai déu meu... on tinc el cap...

TRAVELERS (x3)

Fa poc més d'un any vaig fer la primera entrada sobre aquesta sèrie (de tres temporades), Travelers. Una sèrie de ciència ficció i viatges en el temps, que beu d'altres idees ja escrites abans, però que ha sabut donar-li nova vida gràcies a la trama i a l'encert en els personatges. En repassar quan va ser que la vaig començar, em sorprèn veure que no va entrar al top deu del 2025, ja que està força bé. Però quan veus les sèries que ocupen les millors posicions del rànquing, entens el perquè, ja que l'any passat va ser molt potent en sèries, amb algunes d'elles molt però que molt bones. Ara mateix no tinc la mateixa sensació, així que no descarto que Travelers aparegui al top de l'any, més per aquesta tercera temporada que no pas per la segona.

Primer apunt i molt important abans de començar. La sèrie té final. Per fi una sèrie que no deixa res obert de manera clara (es podria seguir el fil però amb altres trames i personatges). I sabent que justament no continua, s'agraeix que tingui un final, no com altres que acaben en tararí i et deixen amb un pam de nas.

La segona temporada ho va deixar tot molt embolicat en un magnífic darrer capítol, i els guionistes van haver de tirar d'imaginació per donar-li la volta i no estavellar-se. Així que el secret dels viatgers queda amagat i només alguns capitostos en són conscients i estan a l'aguait del què fan. a partir d'aquí se segueixen alternant capítols que comencen i acaben, amb el desenvolupament de la història de fons, que de mica en mica va lligant caps per tal de conjuntar-se en un mateix punt. És cert que la manera que fan d'unificar-ho en els dos últims capítols potser és una mica forçada i amb explicacions molt superficials, però al final acaba sent més o menys coherent. 

Sobretot en els capítols finals van passant coses que no t'esperes en relació als personatges principals, cosa que és d'agrair que no sigui un empatx de sucre. Quan les coses van malament, doncs van malament, i per tant, si a algú no li va del tot bé, doncs és lògic. És com aquelles sèries en què hi ha una explosió nuclear i tots els protagonistes se salven. A veure, ni escabatxines estil Game of thrones o Walking Dead, però tampoc happyflowers.

Ha estat en definitiva una bona sèrie, que podríem acabar qualificant amb un notable sòlid i que ha estat a més, ben aconseguida amb un repartiment molt creïble.

LA FUGA

No vull comptar quants llibres he llegit fins ara aquest any per no tenir expectatives, però tinc la sensació que estic portant un ritme força alt. A final d'any ho valorarem. Sigui com sigui, aquest entrada és per fer un breu comentari (no soc de molt aprofundiment), sobre l'últim de tots: La fuga, de la Laia Aguilar. Em vaig fer amb aquest llibre a la passada Setmana del llibre en català. Es tracta d'una novel·la dirigida al món adolescent. I aquí em teniu a mi, llegint-la. I no és la primera vegada. Podem trobar molts més exemples en les entrades dels llibres que llegeixo, on podem trobar sovint novel·les que trobaríem a les prestatgeries dedicades a aquesta franja d'edat. No sé... serà una adolescència mal portada, el contacte continu amb infants i joves pel meu lleure i la meva professió, el plaer que trobo escrivint guions per canalla... no sé. Sigui com sigui, no ho deixaré de fer.

La fuga ens presenta una Barcelona cinc anys després d'una pandèmia mortal. El desglaç ha fet ressorgir antics virus (això no és ficció, ens estan alertant sobre aquest fet, que pot passar). La qüestió és que és un virus que transmeten els menors d'edat i fa que qualsevol adult que hi entri en contacte, mori instantàniament. En el cas de la protagonista, el dia que s'inicia la pandèmia, veu morir la seva germana. Els nens, nenes i adolescents són tacats en diferent mesura, agrupats per colors (els que poden viure aïllats a casa, supertancats a casa o els "vermells" que els porten a un centre anomenat "fossa" i d'on no tornen a sortir. La nostra protagonista porta cinc anys tancada a la seva habitació i es comença a fer preguntes en el moment en que veu a un noi pel carrer amagant-se de tothom.

Una trama molt interessant, amb detalls originals i altres habituals del gènere, però que déu n'hi do com de bé està plantejada i presentada. Tot la història va seguint un fil coherent tota l'estona, i aconsegueix mantenir l'interès durant tota la lectura i fer de les estones de llegir uns moments desitjats. Força bé. De fet, és guanyadora del premi Ramon Muntaner (mare de déu si hi ha certàmens literaris en aquest món nostre).

No podem però, justament això, dir algun "però". Suposo que pel fet d'estar dirigit als adolescents, té alguns dels tics d'aquest tipus de lectura. El primer, l'excessiva repetició de frases, escenes, idees... No sé si és degut al poc nivell de comprensió lectora actual, que l'autora pensa que el fet de repetir-ho moltes vegades, al final els quedarà gravat. Per mi, tornar a sentir que parla amb el cartell publicitari, per exemple, no és necessari dir-ho tantes vegades ja que tampoc aporta res nou.

L'altre tema és que el llibre no és excessivament llarg, al costat de molts altres de més de 300 pàgines. Això fa que vagi força per feina en alguns moments en què potser, en una obra més dirigida al públic adult, hi donaria més voltes, s'esplaiaria més i bàsicament, serien força més pàgines. Seria interessant una versió més adulta d'aquest a història, recreant-se més en les vivències del món exterior, de la fossa, i també la d'un possible final.

Tot i aquests dos peròs, ha estat una bona lectura durant aquests dies, abans de tronar a Fjallbacka.