MUNDIAL 2026 (3)

Ja només queden quatre. I quines quatre. S'han complert els pronòstics i les seleccions semifinalistes són totes de les anomenades "potents". No hi ha hagut opció a la sorpresa. La mala sort o els arbitratges han condicionat força aquesta edició del mundial, i França, Ecspanya, Argentina i Anglaterra es disputaran els dos llocs de la final que han de decidir el campió d'aquest any. Està clar que vull que guanyi Messi, i això vol dir Argentina, però sobretot, que no guanyi Ecspanya ni tampoc França si es pot evitar. 

Els quatre equips han arribat suant. Alguns diuen que França hi arriba brillant, però als quarts, no va fer el primer gol fins ben entrada la segona part, així que tampoc hi ha una superioritat esclafant. Les altres tres, guanyant als últims minuts o fent servir la pròrroga. Fins i tot Anglaterra va necessitar l'ajuda del VAR per donar com a bo el seu gol de l'empat quan la pilota havia tocat un cable i caigut als peus d'un jugador seu. Bé, res a fer. En una setmana, sabrem quina d'aquestes quatre seleccions és la nova campiona del món. Ceuem els dits.

Han arribat les "grans". Les quatre alternatives, Noruega, Bèlgica, Marroc i Suïssa, no han donat o no han pogut donar la sorpresa i colar-se a semis. Hauria estat genial i molt bo pel futbol que almenys una o dues ho haguessin aconseguit. Llàstima. S'han acabat els crits remers dels noruecs, o la repetició de la sorpresa marroquina de fa quatre anys.

Pel camí, han caigut altres seleccions, i evidentment, cal destacar l'eliminació de Brasil, Portugal, Egipte, Colòmbia, i és clar, els USA, protagonistes d'un dels fets més vergonyosos vistos mai en una competició esportiva i que com no, ni dimissions, ni res de res. Com si no hagués passat res. Com quan el Rajoy va i diu que a la selecció francesa no hi ha francesos. Increïble. Doncs bé, resulta que a setzens van expulsar el golejador dels USA i per tant, no podia jugar els vuitens contra Bèlgica. Com que no? Aguanta el cubata. El Trump fa una trucadeta i... oh, sorpresa, càstig posposat. El jugador va jugar i per sort no va fer res de res ja que els diables vermells van passar per sobre i es van riure del President nord-americà imitant-lo en un dels seus balls.Quina vergonya, que demostra un cop més que les competicions esportives, de fet no tenen res a veure amb l'esport.

Doncs bé, després d'un mes de mundial, s'acosta el final. Que no guanyi el millor! O bàsicament, ni França, ni Ecspanya, Agentina.

INTO THE NIGHT (x2)

Dues coses a dir en aquesta entrada que no tenen a veure amb la sèrie en si.

Primera: No, no és que no m'aixequi del sofà veient la tele. Senzillament, que han estat sis capítols de mitja hora de durada, i que els dos últims els he hagut de veure seguits perquè no m'aguantava (bé, aquest detall sí té a veure amb la sèrie, i molt).

Segona: He estat a punt de titular l'entrada FDLGP. A mesura que s'acostava el final, ja veia que era molt difícil tancar la sèrie. O passava alguna cosa ben grossa, que tampoc hauria esta coherent, o s'acabava en tararí. I així ha estat. Resulta que Netflix va decidir no renovar-la i ens hem quedat amb les ganes de saber com continua i com acaba. Així com a una de les darreres entrades, sobre The strain, lloava que per fi una sèrie comencés i acabés (the end), ara em quedo amb un pam de nas. És evident que si la sèrie fos una patata, em seria més o menys igual, però amb aquesta, no ha estat així. Estic molt emprenyat per com funciona el mercat televisiu, tenint en compte la de merdes que es fan contínuament i es renoven sense parar perquè ja sigui el públic analfabet sense cervellqui la idolatri o perquè hi ha interessos econòmics al darrere que inflen les butxaques dels grans magnats de la televisió. Que els bombin.

Perquè al final, qui s'ha quedat sense saber com acaba aquesta història he estat jo. Recordo que Into the night (a una posició d'acabar en el top cinc de l'any passat), ens explica que el sol l'ha liat i els seus raigs acaben amb la vida de tot "cristu". Un soldat segresta un avió amb pocs passatgers per tal de fer-lo volar sempre en direcció contària al sol, fugint del dia. Pel camí, les dificulats per repostar, els nervis de l'apocal·lipsi, etc. 

La primera temporada acabava amb alguns dels supervivents de l'avió refugiant-se en un búnquer de la Otan a Bulgària. La segona temporada comença aquí, poc temps després, on ja es veu que els soldats no els volen aquí, per civils i perquè gasten menjar. Per cert, un dels soldats més dolents és... ecspanyol!!! Aquí ho han clavat! Un accident fa que hagin d'anara a Noruega amb l'avió a buscar llavors congelades, i així dividim l'acció entre els que marxen i els que es queden amb els soldats. 

No sé què voleu que us digui... Sí, sembla molt una sèrie B per com està filmada en alguns moments, perquè no hi ha els diners dels USA (és una producció belga), el repartiment compleix tot i la seva poca connexió... Però és que no sé, m'ha agradat la trama, m'ha agradat com anava avançant, com els guionistes han anat teixint totes les històries... He gaudit molt una altra vegada, demostrant que no calen grans recursos per crear emoció a l'espectador. Però malauradament, qui signa amb la ploma daurada va decidir que no calia continuar la sèrie. I ara què? Els hem deixat a tots ben penjats, i vull saber com acaba i perquè està passant el què ha passat (sembla que els militars ja ho sabien... què estrany). Però bé, aquí s'acaba Into the night, amb tota la pena del món (o del sol). No sé on quedarà en el rànquing. Per l'empremyament de quedar-me a mitges, l'hauré de castigar a no estar al top, però és que ha estat molt bé...

PEAKY BLINDERS (x2)

Segona temporada d'aquesta sèrie sobre les bandes criminals a Anglaterra durant els anys 20. Com ja comentava a l'entrada sobre la primera tempoada, he trigat força a iniciar-me en aquesta sèrie, però tampoc és cap sorpresa, no és pas la primera vegada que passa ni serà l'última. Però diuen que "allò bo es fa esperar". En aquest cas, és així, tot i que tampoc estem davant d'una sèrie estratosfèrica, però si ho féssim en notes, la tindríem al notable alt.

Sis episodis més que segueixen el clan dels Peaky Blinders, liderats per en Thoma Shelby al costat dels seus germans i la seva tieta. Aquest cop, inicien la conquesta de Londres, sortint de Birmingham, i això els provoca algun que altre conflicte amb les bandes ja existents. Aliances, traicions, violències... res queda fora de joc en aquesta sèrie. De fons, les relacions familiars entre ells, els amors impossibles i la persecució venjativa i obsessiva del policia (Sam Neill). I també es tracta el conflicte irlandès, en el moment del famós pacte que va comportar la batalla interna entre els irlandesos i que fa poquet vaig veure a la pel·lícula The wind that shakes the barley, protagonitzada també per en Cilian Murphy.

Això d'aquest actor és curiós. La feina a Oppenheimer li va obrir la fama a tot el món, quan ja portava anys i anys, pelis i sèries a l'esquena.A mi em sonava, però el seu aspecte fosc no el convertia en una estrella com les típiques de Hoollywood. Segurament, ell s'ha allunyat de tot això, i ben fet. Però de mica en mica, ara que ja és més reconegut per la massa (ja sé que els experts i cinèfils de debò ja el tenien clixat), no paro de veure'l en més i més i més films i participacions en moltes més. És un actor especial. Com deia, aquest aspecte fosc forma part del seu ésser. A Peaky Blinders per exemple, la seva fredor i inexpressivitat són de màxima categoria. I ara em costa recordar-lo somrient en cap escena.

Aquesta segona temporada manté l'interès com la seva predecessora, no ha baixat el nivell. La recreació de l'època és excel·lent, com ens mostra la duresa dels anys posteriors a la gran guerra, en com de dividida estava la societat, la immensa pobresa i el poder dels gàngsters de la zona. Com a The godfather (salvant les diferències, és clar), la maquinació dels plans i les venjances, aquells moments finals on es deenvolupa la traca final manté un crescendo que li dona molta força. Al ritme que anem, suposo que un parell més de temporades poden caure encara aquest any, i sense dubte la veurem al top de la llista anual aquest desembre.

THE STRAIN (x4)

Un any després de veure la tecera temporada, i dos anys després d'iniciar la primera, acabo The strain, una sèrie d'en Guillermo del Toro sobre una plaga de vampirs amb tentacle (no amb ullals) que acaben desplegant-se per tto el món. No ha estat una sèrie molt reeixida, mai ha ocupat un lloc destacat dins el rànquing anual, i tampoc ho farà aquest any. Però ha meresct un mínim interès per anar-la seguint fins el final.

Ha passat de tot. Una primera temporada que va anar de més a menys, una segona que no va tenir ni entrada al blog individual (i va fer dubtar si la continuaria), una tercera que se salva pels pèls, i ara, la temporada final, que conclou la història i et pot agradar més o menys, però almenys és una conclusió, s'acaba definitivament, sense opció a continuar (hi ha una escena que ho deixa de manera subtil, però molt inofensiva).

Aquesta última tongada de deu episodis segueix en la línia dels anteriors. Tenim la colla dividida, nou mesos després del final de la tercera temporada. Explosió nuclear que fa que es munti el sant Cristo gros a tot el planeta i els estrigoi ho aprofiten per dominar el cotarro. Separats en tres parts, cada grupet fa la guerra pel seu compte fins que acaben retrobant-se de nou a New York per a la batalla final. Aquest cop la part de veure coses del passat se centren un altre cop en en Quinland, l'estrigoi bo. Ja en vam veure els seus inicis abans, i ara ens mostren un episodi de la seva vida. Sense importància ni necessària, però hi és. Això és el que té aquesta sèrie, que de vegades hi ha escenes que no aporten res.

El final està ben teixit. No és cap meravella, però ho van enllaçant de manera correcta. Amb llacunes incoherents, però de fet, segueix la línia de tota la sèrie. Ajuda que no els importi no tenir un final Disney i per tant, hi hagi sacrificis dins el grup dels bons. Amb la sèrie acabada, seguiré combinant el què estic veient, de manera que hi hagi temporades d'acabament amb algunes de noves.