PEAKY BLINDERS (x1)

Descobriment molt interessant d'una minisèrie de 6 capítols i unes quantes temporades, de la qual havia sentit la seva existència però no havia passat per ella. La primera temporada, just la que acabo de veure, és ni més ni menys que del 2013...però tampoc és la primera vegada que començo una sèrie que ja porta força anys en antena. Almenys, si és per coses positives, ho dono per bo.

La sèrie ens trasllada al Birmingham després de la Gran Guerra, on hi ha molta precarietat, pobresa, i els barris modestos estan regits per bandes criminals, la màfia anglesa d'aleshores. En aquest cas, els Peaky Blinders, d'arrels irlandeses però també gitanes, són els que controlen un territori no massa gran, i en aquesta primera temporada veiem com intenten fer el salt a una lliga major. Com tota ficció sobre gàngsters, tenim, acció, violència, traïció... tots els ingredient típics, però és cert que sense aquell punt sicilià característic de les pelis sobre la màfia. Es veu una mica el mateix, però és tot més nòrdic. Qui intervé aquí a la trama, poquet però no passa capítol que no aparegui d'alguna manera, és l'IRA, i això també li dona un altre caire, fent-la diferent del què estem acostumats a veure.

Algunes coses i personatges de la sèrie són reals, van existir, però tota la trama és ficció. I la veritat, és ficció ben feta. Realment fas una immersió en aquells carrers i aquella època de desencís, una postguerra mot trista i que deixa una vida molt fosca. veus com vivien en aquell moment, escanyats, abocats als vicis de joc i beguda, escenaris idonis per les bandes. Amb un disseny excel·lent de recreació de l'època, les interpretacions també destaquen força, amb dos noms propis, el d'un llavors debutant Cilian Mrphy, amb la seva estètica habitual que el fa diferent, i un ja més consagrat Sam Neill. Qualitat en primer pla, i també molt bona feina de la resta de repartiment, tant principal com secundari.

Sembla que la sèrie ha estat prou exitosa com per provocar aquest 2026 una pel·lícula. Doncs res, serà qüestió de continuar la història. Per ara pinta molt bé.

VAGA PER...

Dimecres va haver una vaga força seguida, potser de les més seguides últimament a l'escola pública. Fa temps que es reclamen millores a educació, millores que no acaben d'arribar. Hi havia 4 grans demandes: augment del salari dels docents, baixada de les ràtios, menys burrocràcia i ajudes per l'atenció a la diversitat. Que curiós... quines demandes què fan a la pública més curioses... perquè... no sé jo, però la majoria de les concertades no elitistes ho firmem totes. Jo personalment, són quatre de les demandes que jo posaria entre les cinc més importants ara mateix.

Llavors, per què només va fer vaga la pública? Doncs pel de sempre, perquè som un país de pandereta, som una colla d'incompetents governats i representats per gent que només pensa en el seu gaudi i perpetuar el sistema desastrós actual. Ja els hi va bé, que tot sigui una merda, i van fent, cridant ara per aquí, ara per allà, fent veure que els importa alguna cosa, en aquest cas, l'educació dels nens i nenes.

Ja quan es va fer aquella ridícula manifestació en dissabte (perquè fer-ho en dissabte és llastimós) ja es van diferenciar per una banda la pública i per l'altra la concertada. No volem el mateix? I aquest dimecres, els sindicats de la concertada van dir que aquesta vaga era de la pública, que ells ja havien aconseguit uns pactes amb el departament, blablabla... Separació, més separació. AIxò no treu que l'odi que tenen alguns mestres de la pública als de la concertada sigui una malaltia psicològica que al meu parer, els incapacita per la seva feina. Van de "progres", però a la concertada hi ha mestres anti-sistema i a la pública n'hi ha de VOX, així que no em vagin d'especials, que d'imbècils i menyspreables en tenim tant en unes escoles com en les altres. Generalitzar a tota la concertada és classista, populista i més -ista que no direm.

Tornant al tema, això em recorda a l'1 d'octubre. Ens unim escoles dels dos sistemes per aconseguir la millora educativa que volem, i un cop aconseguit, cadascú fa el què vulgui i santes pasqües. L'1 d'octubre es va assolir per la unió de tots els partits. Aconsegueixes la independència, i després,, un cop assolida, tornes a diferenciar dretes i esquerres. Aquí igual. Però no. Aquí ja d'entrada no ens unim per aconseguir res. Us imagineu vaga escolar de TOTES les escoles? (ja compto que les d'ultradreta i feixistes no entren aquí) Totes les escoles tancades amb només els mestres de serveis mínims? I no un dia, uns quants? El daltabaix a la societat seria dels històrics. Però clar, no interessa. I com que als sindicats no els interessa això, la conclusió és que no volen aconseguir aquelles millores. Fan soroll per no res, perquè saben que així, només la meitat, no aconseguiran res, o simplement engrunes, l'estil habitual dels catalans i catalanes. És un calc de la política catalana a Madrid, així que fins que no ens unim de debò, farem riure, farem el ridícul, i a sobre, encara tindrem més famílies en contra enlloc d'al costat.

ANEM TARD

Ara sí. Ara ja toca parlar de trens. En un dia com avui, amb les escoles tancades per l'alerta de vent. La tardança es veia promoguda per la pregunta de "què vols dir exactament", ja que fa tants anys que dura la broma, que sembla estúpid fer-ne referència. Però és que, evidentment, avui ens trobem en un punt crític que de totes maneres, no ens portarà a enlloc. Ja hem fet tard. Com els trens.

El malaurat accident de dos trens d'alta velocitat a Andalusia, i el descarrilament al dia següent, d'un altre aquí a Gelida va fer destapar la capsa dels trons. de cop i volta, la xarxa ferroviària de Catalunya té no sé quants punts vermells de mal estat, mal manteniment i altres mancances que fan perillar la integritat de passatgers i treballadors. No només quan agafes la RENFE, no saps a quina hora arribaràs, sinó que ara, a més a més, s'ha descobert que encara que arribessis tard, havies tingut sort de no deixar-t'hi la pell.

Això ha comportat dies i setmanes de servei interromput. De promeses de tornar a funcionar falses, de vagues de maquinistes, i ara a més, els temporals, clar. Un desgavell. Un puto desgavell, propi de país en vies de desenvolupament, amb la diferència de què aquí sí que hi ha diners, només que no van on han d'anar invertits.

Els polítics, per variar, han fet ús de la seva característica incompetència i egoisme per anar dient la seva. Uns, que està tot fatal perquè Ecspanya ens roba, altres perquè com que no hi ha pressupostos, no es poden destinar diners, altres perquè tu no firmes aquest conveni... I com sempre, qui acaba rebent? La gent del carrer, que està patint autèntics calvaris per poder dur la seva vida amb normalitat. Cal afegir que fa quatre dies de la signatura del traspàs de pixarrí de mitja gestió de Rodalies a la Generalitat. Paper mullat, clar, però els ecspanyols ja ho han venut com una concessió als independentistes (jajaja, i tant, el PSOE), i darrere de moltes aturades hi ha la mà negra de la ultradreta que governa els caps de molts treballadors de RENFE, que ho fan funcionar malament expressament.

Fa anys que se sap que els diners van a fer AVES per pobles de mala mort ecspanyols on no baixa ni Crsistu. Es pot consultar qualsevol base de dades comparant l'alta velocitat entre països europeus de primera línia (menys km i més passatgers, mentre que a Ecspanya, moltíssims més km i moltíssims menys passatgers). El "timo de l'estampeta" o corrupció política, un altre cop. Així que durant tots aquests anys, no hi ha hagut un veritable servei de manteniment a la xarxa catalana, i per això es troba en aquest estat deplorable.

Em fa gràcia els que esqueixen de que tot ho reduïm al tema Independència, però es que és evident que si els nostres diners no anessin a Ecspanya, els tindríem nosaltres. Que els nostres governants també ho farien com el cul? Segur, però seria el nostre cul i la nostra merda, no la seva.

HAMNET

Podria parlar dels trens de Rodalies, però no, parlarem de Hamnet, una altra de les pel·lícules favorites als òscars d'aquest any. Després de One battle after another i Sinners, continua la marató de pelis amb aquesta adaptació d'un llibre que vol explicar qui va ser la dona de Shakespeare.

L'escriptor anglès és de sobres conegut, autor de grans clàssics de la literatura universal. Ja fa anys, una versió lliure de la seva vida, Shakespeare in love, va ser una de les pel·lícules més aclamades de l'any que es va fer, 1998, i aconseguint l'apreciada estatueta daurada en set categories, incloses pel·lícula, les dues actrius i guió. Ara li toca a Hamnet, que adopta però un estil força diferent. Per començar, li vol donar un toc de veritat a un relat que en el fons, és impossible de saber. Cal informar-se i confirmar que qualsevol semblança amb la realitat és coincidència. Hi ha fets reals, però el 90% és ficció.

La figura principal és la dona de l'escriptor, Agnes, una ànima lliure que s'enamora d'ell i tenen dues filles i un fill. Agnes es veu representada com una persona molt connectada amb la natura, amb possessió de remeis casolans (a l'edat mitja l'haurien cremat per bruixa). Tots dos es casen sense tenir el consentiment real de les seves famílies respectives. Des d'un bon principi, en William ha de marxar de casa per viure a Londres i tirar endavant les seves creacions, tant els llibres com el teatre. Els seus retorns a casa són celebrats, però de mica en mica, va sortint el cansament de la situació en què ella tira endavant la família sense el seu suport. El punt culminant és la malaltia que agafen els bessons, primer una i després l'altre, el fill que es diu Hamnet i que dona noma la peli i en el fons, també a una de les seves obres mítiques: Hamlet.

La peli està bé, però he de reconèixer que se'm va fer força lenta. Té el ritme habitual dels drames d'avui en dia, de molta imatge però poques paraules. a mi, personalment, em falta acció, però clar, si vols moviment, no vagis a veure Hamnet, ves a Fast and furious. Tot i això, se li ha de reconèixer molts mèrits, més enllà de la gran actuació de l'actriu que interpreta l'Agnes i per la qual és una de les favorites al premi. El disseny de producció, imatges, la força emotiva dels moments punyents... Tot i estar força bé, no ha acabat de guanyar-me.

Cal destacar per altra banda, que feia molt temps que no estava en una sala de cinema tan plena. Bravo... si no fos perquè jo baixava la mitja d'edat. No sé quin futur li espera al cinema amb les noves generacions.