EL DARRER SECRET

Més de 800 pàgines. L'última aventura d'en Robert Langdon, personatge creat per en Dan Brown, té, ni més ni menys que més de 800 pàgines. Vaig pensar que podria aprofitar les vacances de Setmana Santa per donar-li una empenta. Pam. Acabat. Quina addicció! Com s'ho fa aquest home per crear una atmosfera trepidant, uns capítols en què poques vegades no passa res, un thriller que provoca el consum de cada una de les pàgines de manera intensiva? Sigui com sigui, gran llibre, en la línia de tots els anteriors, però que cal remarcar que un cop és, enganxa.

Realment, són llibres llargs i ben treballats, i la feina que fa l'autor és digna de ser respectada i admirada. Fixeu-vos com s'ho treballa veient els anys que passen entre llibre i llibre. Primer va ser Àngels i dimonis l'any 2000; després va venir el gran èxit, el Codi da Vinci, el 2003; El símbol perdut és el tercer i va arribar el 2009 (per mi el més fluixet); el quart va ser Inferno el 2013, i el cinquè, Origen, el 2017, que té lloc a Barcelona. Ara, vuit anys després, arriba El darrer secret. I és que ja es veu, la feinada que hi ha darrere de cada llibre per documentar-se bé sobre el tema del qual vol tractar i conèixer bé els llocs on passarà la història... quina passada de feina prèvia, quina recerca de l'excel·lència.

EL darrer secret té lloc a Praga en gairebé tota la seva totalitat. La descripció dels llocs on passa l'acció em feia sovint buscar-los a Sant Google imatges, i la veritat he vist que Praga té força coses per visitar, i s'entén que sense ser especialment turística, sigui una de les ciutats més visitades. Bé, tornem al llibre. En Langdon hi és acompanyant a la seva parella, una científica noètica, que hi fa una conferència. La dona està a punt de publicar un llibre sobre la consciència que canviarà la visió que es té de molts conceptes filosòfics, entre ells la mort. Però hi ha algú que no vol que es publiqui el llibre i en roben i eliminen qualsevol còpia. Paral·lelament, resulta que és a Praga on hi ha els laboratoris secrets que justament sense voler està descobrint la parella d'en Langdon.

Com és habitual, ciència, misteri, suspens, persecucions, traïcions... tots els ingredients que acostuma a barrejar en Dan Brown en els seus llibres per tal de donar un ritme vertiginós a l'acció que hi descriu. Només hi ha un parell de capítols, on s'intenta donar explicació al què està passant, que el vocabulari que s'utilitza dificulta entendre què estan parlant. Després s'aclareix una mica, però déu n'hi do com n'és d'enrevessat.

Ara bé, no donarem un 10 perquè no els acostumo a donar, però que és un excel·lent, i tant! I acabat un dia abans de tornar a la rutina de l'escola!

PROJECT HAIL MARY

Quan tot just han passat els tres primers mesos de l'any, miro i veig que amb la peli que ens ocupa, he anat cinc vegades al cinema. Trobo que és un número força important per les alçades d'any que ens trobem. En un hipotètic cas que seguíssim a aquest ritme, estaríem parlant de dotze visites al cinema. Mentre ho escric, vaig a mirar quantes van ser l'any passat. Ara torno.

Doncs l'any passat hi vaig anar vuit vegades. Però també he mirat l'anterior, el 2024, i en van ser dotze. Em sorprèn, no soc conscient d'haver-hi anat tant. Al final, és una mitjana d'una al mes. Però bé, és igual, d'això potser en parlem quan s'acabi l'any i mirem enrere, però és cert que amb les pelis que han de venir, la cosa pinta molt bé.

"Proyecto salvación". Ja hi som. Comencem malament. L'inefable traducció dels títols originals ens regalen un dels desastres més destacats de l'any. Project Hail Mary (Hai Mary és el nom de la nau espacial) és una pel·lícula de ciència ficció, basada en un llibre que qui sap, potser llegeixo. Només començar coneixem un home que es desesperat dins d'una nau espacial, descobreix dos tripulants morts i no sap què nassos hi pinta allà. A mesura que veiem el passat, va recordant la seva història i la seva missió. Resulta que el sol i totes les estrelles s'estan apagant per l'atac d'unes cèl·lules que s'alimenten de la llum. Només una estrella sembla que no l'afecta. La coalició de països que es forma per salvar el planeta recluten un professor científic que és qui acaba a la na, sol per descobrir una solució a la desaparició de la vida a la terra. Però, oh sorpresa, una altra nau apareix des d'un altre planeta per solucionar el mateix problema. I resulta que també hi ha només un tripulant.

La pel·lícula està força bé. D'entrada sembla fora fidel al llibre (ja ho veurem) i per aquest motiu és força llarga (ben bé dues hores i mitja). Aquest seria l'únic punt en contra, ja que és cert que la combinació d'un ritme lent de tant en tant més la durada excessiva, et fa pensar que amb 30-45 minuts menys hauria estat molt millor. De totes maneres, segueix estant bé, la peli. A més, té un sentit de l'humor molt anglès en alguns moments, amb tocs molt irònics. No sé si estaria en un top deu, però s'hi podria acostar, encara que és molt agosarat dir-ho a principis d'abril, quan no sabem de a qualitat del què vindrà. És cert que en Ryan Gosling no e trobo especialment un crack de la interpretació, i clar, aquí ha de sostenir la peli tot sol bona part de la durada, i per mi, no seria una bona tria, tot i que s'esforça i en moments fa gràcia. Però no vull destacar només les coses dolentes, ja que insisteixo, en general ha estat força bé. Seria un 7, però amb 30 minuts menys, potser un 8 i tot.

ARTEMIS I ISS

Després de molts anys parlant-ne, preparant-ho i posposant-ho, finalment s'ha enlairat l'Artemis II en direcció a la lluna. Encara falten dos o tres anys per tornar a trepitjar el nostre satèl·lit, però és evident que l'èxit d'aquesta missió pot donar a les a tornar-hi i aconseguir-ho. 

Recordo quan fa dos anys, a la visita a la Citté de l'Space, ja em vaig entretenir en les sales que parlaven d'Artemis. A més, justament aquest any, com que a tercer es fa el projecte de l'espai, una de les novetats ha estat parlar i fer seguiment del projecte. Alguns alumnes estaven al cas quan es van anul·lar els dos primers intents. A final, la sortida ha caigut en vacances, però res m'agradaria més que algun nen o nena m'ho comentés quan ens veiem de nou el dimarts. A més, justament serà llavors quan estaran donant la vola a la lluna, i alguna cosa veurem per la pantalla de la classe.

La partida del coet estava prevista per la nit de dimecres a dijous, a les 0:24h hora catalana. Van ser només uns minuts més tard, però allà estava, despert, per veure aquest inici de viatge. En la meva memòria, l'única vegada que soc conscient d'haver presenciat un enlairament de coet de la NASA. va ser el 1986, la tragèdia del Challenger. Ho tinc força gravat a la retina aquell moment. Amb el cor encongit, seguia els primers minuts d'enlairament, aquest cop més exitosos. La llàstima és que tot sigui fet majoritàriament pels USA, amb el seu porc podrit de president.

Aquests dies estarem pendents del viatge i des seus astronautes, amb la primera dona i el primer negre a la tripulació, cosa que repetiran a la missió d'Artemis IV, que és la destinada a tornar a trepitjar la lluna. Serà doncs, un any astronòmicament important. Després d'Artemis, tenim l'eclipsi de sol total a Catalunya el proper 12 d'agost. I la setmana passada vam tenir una cirereta a les convis. La segona nit es veia el cel molt bé, i vam poder veure perfectament Júpiter, algunes constel·lacions, i... la ISS!!! Va passar per sobre nostre i ens va proporcionar un moment molt emocionant!

OH QUINA SORPRESA

En un nou intent d'epanyolitzar el país (cosa que per cert, és innecessària, ja que nosaltres mateixos, els catalans, ens posem pals a les rodes), el governs ecspanyol, català i la Federación ecspañola fan jugar la selecció estatal a Catalunya. Evidentment, a l'únic lloc on ho poden fer, a Can Perico. Com el dia que hi van fer jugar la selecció femenina, l'estadi es va omplir de banderes ecspanyoles i de merdes humanes, per tal de demostrar que "unidos somos más fuertes". Que els bombin.

La qüestió és que es tractava d'un amistós contra Egipte. Per començar, els energúmens van xiular l'himne egipci. Per què? Quin conflicte tenen amb l'estat de les piràmides? Però el més fort vindria a continuació, quan bona part de la grada van començar a cridar: "Musulman el que no bote", i déu n'hi do els que s'hi van afegir. Un cop passat e partit, tothom s'ha posat les mans al cap, des dels mitjans de comunicació, als jugadors, als governs... Ostres! Pobre gent... acaben d'assabentar-se que Ecspanya és un país racista! Quina sorpresa!

Quina merda tot plegat. Primer, per la brossa humana que representen aquests micos racistes. Segon, perquè quan va passar, el partit no es va aturar, o simplement, els jugadors musulmans no es van retirar. Quin exemple hauria estat que el millor jugador ecspanyol, musulmà, hagués marxat del camp. Quina imatge més potent. Però no, són uns covards i uns hipòcrites. tercer, perquè d'on surten els crits és de la grada on s'estableixen els radicals pericos. Sí, els mateixos que insulten Catalunya. Els mateixos que van saltar al camp per pegar els jugadors del Barça. L'Ecspanyol té un problema de permissivitat amb els seus ultres de merda, clars representants del què és ser ecspanyol.

Ara tot són lamentacions. Que si ho investigaran, que si no pot tornar a passar... blablabla. Paraules que es perdran amb el vent. Tan de bo serveixi per evitar que hi hagi pantalles gegants per veure el mundial d'aquest any a les nostres ciutats i pobles. Molt em temo que no, i que es posaran. Perquè en el fons, prefereixen eliminar tot el què soni a català i promoure la identitat ecspanyola que no pas ser una persona humana, educada i amb valors. En el fons, són el què són, púrria feixista.