LA CLOE I L'ONA

Al llarg d'aquests anys, i parlo a nivell lector, de tant en tant he llegit algun llibre dels anomenats infantils.
El motiu ha estat bàsicament perquè em convenia per al curs on treballava. Per això trobem Els tres investigadors, L'Amy i la biblioteca secreta o El llibre perdut. El cas que ens ocupa, La Cloe i l'Ona, no ha servit direcament per treballar-lo a l'aula; senzillament, a la Setmana del llibre el vaig veure i amb la idea de portar sang nova a la biblioteca de classe, el vaig agafar. Però sí que utilitzo aquest llibre com a estandard de tots els llibres infantils que he llegit aquest estiu passat per tal de conéixer-los a l'hora de fer-los llegir als alumnes d'aquest any i motivar-los una mica més. El què no volia fer era una entrada al blog per cada un dels que vaig llegir, perquè desvirtuaria molt lallista de llibres llegits de l'any. Per això aquest que posa el nom a l'entrada, en no ser directament utilitzat per a aquest curs, es converteix en el repesentant de tots els altres, i farem que comptin tots com a un.

Dir també que estem parlant de quinze llibres: tres del Talp Eudald, Luca i Greta, La Rita Bumbum, Agu trot (del gran Roald Dahl), Malvarina, Les fades són calbes, en Luka i la Maria al país vermell, Un fantasma fet a mida, Un fantasma al metro, Els 4 bandolers a La Mola, La família Massafilles, La tribu de la Kai i la Cloe i l'Ona. Quinze. Déu n'hi do.

El llibre del que parlarem ara és el primer del què hauria de ser una col·lecció, com alguns dels de la llista anterior. Es tracta de dues germanes que es porten prou bé. La gran, adolescent, toca en un grup de música i es presenten a un concurs per la Festa Major. Misteriosament, la llibreta que li serveix d'amulet desapareix i amb ella les opcions de participar al concurs. La germana petita vol trobar la llibreta per ajudar-la i descobir qui ha estat capaç de fer-li això a la seva germana.

La lectura ha estat bé. No es tracta de cap meravella, però per als nens i nenes d'avui en dia pot ser força efectiva. Llenguatge senzill i trama fàcil de seguir. Aspectes que es van repetint i així ajuden a què els lectors/es els quedi clar. Tot molt normalet i força correcte, i pot passar a engrandir la biblioteca de classe, potser no aquest any a tercer, però sí a quart. En cursos superiors ja seria de lectura fàcil.

Si volguéssim filar prim, trobaríem algunes llacunes o aspectes millorables. Personalment, la resolució del "cas" i descobriment de la persona culpable queda en una anècdota i potser seria interessant aprofundir en els motius o encara més en el penediment i posterior redempció. De cop i volta és un tema que queda oblidat.També aquelles repeticions de text que poden ser positives per al nen/a que llegiex, per a l'adult, evidentment és pesat, però això no seria un punt tan negatiu com l'anteriorment explicat.

Ara mateix, donaria el què fos per tal que els nens i nenes llegissin més, però tampoc a qualsevol preu. Justament dels quinze llegits, n'hi ha un que l'he eliminat directament de la biblioteca (La família Massafilles). I és que en literatura infantil, no tot s'hival. Pot estar més bé o més malament, però alguna cosa positiva ha d'aportar.

NAZA

No cal dir massa res. Quan vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula documentalva ser pel festival de cinema de Venècia. Allà ja va cridar l'atenció de tothom i va gunayar el premi del públic. Després també va passar pel festival de Donosti, però llavors ja se sabia tot. Els realitzadors de No other land tornaven a ensenyar-nos la crua realitat. 

Si l'anterior pel·lícula se centrava en Cisjordània i amb l'assetjament constant que pateixen els palestins per part dels colons i l'exèrcit, en aquest cas ens traslladem a Tel-Aviv. Als terrats dels edificis d'aquesta ciutat trobem un dels directors, entrevistant a agents del servei d'intel·ligència israelià. Aquests, sense veure'ls la cara i amb la veu distorsionada, van contestant les preguntes del seu compatriota. Amb les seves respostes no només descobrim el significat de NAZA, sinó que van relatant de quina manera fixen els objectius, bombardegen i assassinen.

Naza és el terme que utilitzen per anomenar els civils que moren en els seus atacs (principalment dones i nens). Per exemple, si volen bombardejar un edifici on creuen que hi ha algú perillós, i amb ell conviu la seva família, i la resta de veïns i veïnes de l'edifici, això pot provocar la mort de per exemple, 30 persones innocents. Llavors ells en parlen dient que aquí hi ha "30 naza". D'aqueta manera deshumanitzen la víctima i el blinden de dir la veritat sobre el què estan fent, assassinar dones i nens.

A part d'això, com deia, van explicant de quina manera seleccionen els objectius. I no us ho perdeu, és la IA qui els diu les probabilitats. Mentre aquí s'utilitza per fer deures o retocar textos, aquests animals l'utilitzen per decidir qui maten. Parlen de com els ensenyen a entendre que això que fan és el correcte perquè els palestins els volen matar a ells. Fa fredat quan un d'ells afirma que sí és un genocidi això que estan fent, o encara pitjor, quan un altre diu que els envien psicòlegs per fer teràpia sobre la seva feina, però diu que no els necessiten. Fins i tot entenen als alemanys. Diu un que no entenia com els alemanys podien veure sabent què havien fet. I afegeix que ara sí que ho entén (ja que és el mateix que fa ell).

La imatge de les entrevistes es va combinant amb els edificis de la ciutat, de lluny o de prop. Mai es veu qui hi ha dins els edificis, però juguen amb les càmeres per tal que veiem que hi ha gent al sofà mirant la tele, fent el sopar, arribant a casa, descansant... per tal de posar imatges a allò que expliquen aquells animals, quan diuen que bombardegen aquella casa on hi ha la família reunida dinant plegats. Barbàrie.

Entrevisten a diferents persones, però totes venen a dir el mateix: estan assassinant dones i nens. No et pots quedar igual després de sentir-los parlar amb aquesta fredor. El govern israelià no es queda tan ample. Han creat un altre documental amb el mateix títol desmuntant tot el què surt aquí per tal de marejar la perdiu. Paral·lelament, volen retirar la nacionalitat als dos joves directors i m'imagino que per ells deu ser ja una quimera poder viure a Israel.

I mentre escoltes les atrocitats a la sala de cinema, un respecte absolut, només destrossat per persones caps de suro menjant llaminadures. Com es pot ser tan imbècil com estar menjant a la sal com si estiguessis veien Ratatouille? hi ha gent que no entén res, la veritat...

EL PES DEL COR

A les meves mans arriba "El pes del cor" una novel·la d'intriga de la Cristina Fornós, que té lloc a casa nostra, però que té un rerefons centrat en la cultura de l'Antic Egipte. D'entrada, tenia prou requisits del què a mi m'agrada per fer-ne la lectura. No soc un expert en Egipte, però sempre m'ha cridat l'atenció i l'he trobat força fascinant. Així que, què podia anar malament?

Com a punt positiu tindríem que el llibre l'he llegit de principi a final, i que en el fons, descobrir la trama té prou pes com per seguir llegint capítol a capítol fins treure'n l'entrellat. Ara bé, a partir d'aquí, res més.

Seguim tres temps diferents; per una banda, segele XIX, l'egiptòleg que descobreix una tomba intacta a Egipte i es queda una caixa mística que li provoca els mil i un deliris. Any 1989, dos treballadors de Vandellós passats de voltes i que un d'ells té una part d'aquella mateixa relíquia i li fa cometre les mateixes atrocitats. I finalment, l'actualitat, quan els mossos investiguen un doble crim ambientat en les tradicions egípcies a la vegada que ha desparegut una altra parella. Els capítols van alternant les tres històries, més o menys connectades entre si. Però a més, un dels mossos de la trama més moderna, té embolics en la seva vida familair i en la seva vida amorosa. Al final, és un batibull d'històries i subhistòries que et fan anar cap a aquí i cap a allà. És cert que actualment, moltes novel·les et fan més o menys el mateix, però en aquest cas, no aconsegueix l'objectiu de captar l'interès. Al contrari, tot el què rodeja els personatges dilueix totalment la trama principal, i està tot una mica poc consistent. En teoria, s'hauria de poder sgeuir bé la investigació més actual, per poder participar d'ella i pensar qui pot estar darrer dels crims. Però això no passa. Aquest anar amunt i avall fa que els personatges siguin superflus i no se't facin propers i difícilment pots empatitzar amb cap, ja que tot queda tou.

Massa tecles i poc aprofundiment. Massa coses a explicar i totes agafades amb pinces. 

Tot i això, no ha estat un llibre deixat de banda com sí ha passat en altres, de manera que tampoc cal cremar el vaixell. Seria un cinc pelat i sense opció del top 10 de l'any.

NOSFERATU

Quantes versions s'han fet del clàssic de Bram Stoker? I quantes pel·lícules i llibres se n'han derivat? Segurament estaríem al voltant de xifres molt altes. I de tant en tant, apareix alguna cosa nova del què ja sabem. El cas que ens ocupa, però, és ben curiós, ja que es tracta d'una revisió d'una pel·lícula mítica dels anys 20, Nosferatu, que beu de la novel·la.

La pel·lícula alemanya de l'any 1922, un mite del cinema mut de terror dels inicis del cinema, té la seva història. Els seus realitzadors no van aconseguir els drets de la novel·la. La dona de l'escriptor no els va vendre ni va permetre que fessin res en el seu nom. I el què es van treure de la màniga va ser reformular tota la història original. La van situar a Alemanya i van canviar el nom de tots els personatges i llocs. Però clar, a qui volien enganyar? Quan la dona se'n va assabentar, els va portar a judici i es van destruir totes les còpies de la pel·lícula, tot i que alguna es va salvar i podem deleitar-nos amb aquelles mítiques escenes d'aquell vampir llargarut.

Així que la pel·lícula d'aquest 2024 vol ser un homenatge a la peli alemanya i no pas al llibre, de manera que els noms que apareixen són els alemanys. Ara, la història no difereix massa. El contractista que viatja fins el castell per vendre una propietat a la ciutat, la seva dona que és l'objecte de desig del vampir, el vaixell que arriba buit a la ciutat, la fugida del contractista, els doctors, l'ajudant, els amics de la família... Tot, realment, té una semblança claríssima a l'original.

A la peli han volgut però, recrear els escenaris del film antic i li han donat aquell toc clàssic que tenia. Per la resta, algunes escenes que provoquen algun ensurt important, altres que són una mica gore i podríem dir que fastigoses i tot... En general segueix el què s'esperava, amb alguns detall que busquen també el fet diferencial respecte les mil i una versions.

Des del Nosferatu alemany (que en una altra peli asseguren que era un vampir de veritat), hem tingut en Bela Lugosi i en Christopher Lee com els vampirs clàssics, fins que en Coppola ens regalà aquell esplèndid film, Dràcula, amb en Gary Oldman convertint-se en tot un cavaller del dimoni. Veurem si amb els anys aquesta arriba a estar a l'alçada del record històric.