FUTUR POC ESPERANÇADOR

Aquest any m'havia fet el propòsit de no fer entrades de cinema si no era imprescindible. Totes les entrades de pel·lícules a la planxa d'aquests últims dos anys potser embafaven una mica. Però vet aquí que en poc temps he vist tres films que tot i ser diferents, en el temps, en la trama, tenen un nexe en comú; el que diu el títol de l'entrada: un futur poc esperançador. Mirem-les per ordre de filmació:

La primera és The surrogates, una peli del 2009 per a exhibició d'en Bruce Willis. En el futur, els robots seran humanoides gairebé perfectes, i la majoria de la gent s'està a casa connectat virtualment i qui surt al carrer i ho fa tot són els androides, fins que algú decideix començar a carregar-se'ls.

La segona és Ready player one, del 2018. Una peli de l'Steven Spielberg que ja vaig comentar fa anys en el blog quan la vaig veure per primera vegada, i allà comentava la sorpresa agradable que va ser veure-la. ara no ha estat igual, però he xalat molt.

Finalment, I am mother, del 2019. En aquesta, l'apocalipsi ambiental de torn fa que es guardin en un búnquer secret tot d'embrions humans per la futura repoblació del planeta. Tot està a la cura d'un robot, que dona vida a un dels embrions per tal de que creixi abans que els altres i pugui fer de mare d'ells. Amb la noia ja adolescent, apareixen els dubtes de la veritat del què va passar, i més quan arriba al búnquer una dona ferida, quan teòricament no hi ha ningú més. La peli va ser entretinguda, tot i que al principi no pintava bé.

I aquí ho tenim. El denominador en comú de les tres pelis és que en el futur, la humanitat estarà alienada per la realitat virtual, com és el cas de les dues primeres pelis, tot i que a The surrogates fa més basarda perquè els humans s'estan quiets; almenys a Player One fan exercici mentre juguen... I a la tercera, els robots i la IA tornen a estar darrer de l'eliminació de l'espècie humana. Per molt que ens avisin dels possibles perills i conseqüències de deixar entrar la IA a casa nostra mentre li riem les gràcies, la societat segueix anant en caiguda lliure cap a el caos incontrolat del què pot ser aquest futur que tan mala pinta fa. per sort, tot i anar tot tan de pressa, sembla que encara ens queda corda. El temps dirà...

EUFÒRIA 2026

Els de la teletrés han tirat d'estratègia. Fa quatre anys van estrenar un talent show, Eufòria, que va ser un èxit total entre les famílies i sobretot canalla nostrada que s'ha quedat òrfena de contingut des de la desaparició de la família dels Súpers. En van fer una segona i una tercera edició, i tot i que van seguir omplint el Palau Sant Jordi, van veure que si ho seguien explotant, al final seria deficitari. Així que van deixar reposar el programa... un any. Potser haurien d'haver esperat un altre, però s'han llençat i ja tenim aquí la quarta edició.

Normalment feia una entrada més o menys a la meitat del programa (quan han fet fora vuit i queden vuit). I així hauria estat aquesta setmana si no fessin allò de tornar a fer entrar algun expulsat/ada per donar vida al programa. Tot i així, ja tenia ganes de dir alguna cosa després de veure com algunes veus marxaven i altres veus es quedaven.

Es mantenen els presentadors, un dels tres membres del jurat, els directors musicals i un dels tres "coaches", el gran Daniel Anglès. El format segueix sent també idèntic, i per tant, com sempre, queden en mans del carisma que puguin aconseguir els concursants. Una de les coses que més he agraït a Eufòria és el fet d'incorporar cançons catalanes que poden ser escoltades per primera vegada pels nens/es i adolescents que segueixen el programa. Crec que això té molt valor, encara que potser quedi en anecdòtic. I si alguna cosa es pot criticar és segurament la sexualització del vestuari i els balls que justament no fan cap favor en l'imaginari ideal de la nostra canalla. No es pot tenir tot.

Bé, anem als concursants. Ara mateix doncs, en queden nou, després de la reentrada al programa de l'Aida, una de les millors veus però que, tot i que no arribarà segurament al top tres, era injust fer-la fora tan aviat. El tema mascle-femella (que no masculí-femení) segueix sent evident. Potser és la meva oïda selectiva, però cap de les veus masculines estan a l'alçada de les femenines. Però com que es valoren també altres coses, van avançant rondes. Però ni el Lluís, ni l'Arian ni l'Oliver tindrien res a fer vocalment contra la Monique, la Clara, la Daniela o l'Aina, i fins i tot, l'Aida i la Tura, que són les que ami em cauen millor però que veig difícil que arribin a la final. El Lluís és tot carisma, simpàtic i amb una veu trencada molt guai; l'Arian (germà de la Valèria-Rosalía de la tercera edició) és especialet, però s'ha de reconèixer que ha anat de menys a més, però li falta caràcter; i l'Oliver, bona veu però peix bullit. No sé si faran allò de tenir un dels tres a la final per complir expedient de gènere.

Pel què fa a elles, la Monique és un espectacle, però de vegades se li marxa la veu de com n'és de potent; la Clara, l'Aina, la Tura i l'Aida, qualsevol cançó que fan la broden, a no ser que els posin cançons que no poden defensar gens (com el "Pau" dels Pets a la Tura); la Daniela és una nena, té setze anys, amb patiment escolar a sobre, símbol de superació, i amb una veu espectacular, però no és espectacle, és veu de cantar cançons èpiques i balades.

Així que no tinc un pronòstic clar. Si faig la porra ara, seria Monique-Clara-Daniela. Si cal posar un mascle, podria ser qualsevol dels tres per motius diferents, però per com han anat les votacions anteriors, podria ser l'Oliver un dels tres. Però aleta, perquè la setmana que ve tot ho decideix el públic, així que pot haver sorpreses grans, i més injustes. Que parli el poble.

LOST IN SPACE (x3)

Doncs més o menys un any després, acabo la tercera i última temporada de Lost in space, una sèrie de ciència-ficció per a tots els públics, amb aventures, emocions, comèdia i adolescents. Recordant coses de les dues temporades anteriors, vaig comentar que totes dues eren de notable (la primera un 8, la segona un 7), i va quedar en vuitè lloc del rànquing de l'any.

Aquesta temprada, que tanca la sèrie (quina meravella això de no allargar-les per treure suc d'on ja no n'hi ha més), torna al notable alt. És lleugerament diferent de les anteriors, ja que enlloc d'anar obrint històries, es va teixint una xarxa per anar-les tancant. En l'últim capítols de la segona, les famílies s'han de separar davant l'atac dels robots, així que al principi tenim la vida dels nanos, un any després en un planeta que els acabarà fent fora, i com tornen amb les seves famílies per salvar-los dels robots. Un cop salvats, la família protagonista ha de tornar a enfrontar-se sola als imprevistos, i finalment, un tercer tram de capítols on ja arribats al destí final de la humanitat, han de fer la darrera i definitiva lluita contra els robots.

Aquestes tres subparts dins la temporada, com deia van tancant cada un dels temes oberts de manera molt natural. Tot i això, hi ha la sensació de que potser en un principi no sabien que seria el final de la sèrie. Hi ha dos aspectes que m'ho fan pensar. Un, el bolet del pare biològic de la filla gran, que el troben congelat a la seva nau i el recuperen, sense tenir després cap paper rellevant. De fet, els companys de la nau congelats que també salven, ni se'ls espera. I el segon punt que m'ho fa pensar és justament aquesta divisió de capítols dins la temporada, ja que desvien els esdeveniments sobtadament per arribar al final.

Tot i això, com deia, està per sobre de la segona temporada. Porta emoció, no tan infantilisme, i fins i tot algun moment de sorpresa que no t'esperes i que, encara que resolen per fer una "happy ending", ho integren perfectament a la trama. Un bon equip de guionistes al darrere, segur. I el repartiment continua a l'alçada. Trobem a faltar més d'en Don West, però realment els paers estan molt repartits a parts iguals i assoleixen l'objectiu de fer-se propers. No són grans estreles en general, però aquí estan de deu.

Aquesta és la primera sèrie que acabo aquest any de les que tenia començades i que aniré alternant amb noves per tal de fer endreça televisiva. seguim.

ELS PÒSTITS DEL SENYOR NOHISOC

Després de La biblioteca secreta de l'Amy i El llibre perdut, ha arribat el torn a un nou llibre de literatura infantil per valorar a seva possible lectura a l'escola. Aquest ha estat els pòstits del senyor Nohisoc, de la Tina Vallès que ha arribat recomanat també per un company, com va passar amb La catastròfica visita al zoo. L'objectiu era diferent, els destinataris són diferents, i per tant l'opinió també és diferent.

Ens trobem amb la història d'una nena de tercer de primària que ha de fer un treball escolar sobre un ofici, i decideix fer-lo sobre el seu nou veí, un home misteriós, que no se sap qui és ni què fa, i que es comença a comunicar amb ell a través de pòstits que es van deixant a les seves portes respectives. Al final s'acaben coneixent i presentant el seu ofici, el de corrector. S'estableix una relació divertida i aquest intercanvi és en estones divertit. 

Aconsegueix doncs, ser una lectura agradable i també aporta intriga per tal d'esbrinar quin és l'ofici. També té la seva part seriosa, ja que posa damunt la taula el tema de les depressions dels adults. Hi passa per sobre, però esta allà, i en una lectura comentada seria un dels temes. Els capítols que porten les preguntes de l'entrevista que li farà la nena al corrector també aporten exemples per tal de fer entrevistes, un tema important a l'escola però que sempre s'acaba fent de qualsevol manera. Bé, sempre, no. Aporta també una visió diferent del gran tema de la realització d'un llibre, i ensenya als nens i nenes que darrere un llibre hi ha molta gent i molta feina.

Si finalment es converteix en el llibre de lectura, ara mateix no ho sé, perquè el veig més útil per motivar el tema de l'entrevista, que no és pas per nosaltres. Però evidentment, pot servir de lectura comuna sense dubte.