CATEDRAL BLAVA

Corria l'any 2017. Feia una setmana que havia tingut lloc el referèndum de l'1-O, pocs dies després de la paralització del país el 3-O. L'adrenalina, a mil, Aquell diumenge 8 d'octubre, els CVG teníem actuació a la festa major de Sarrià. Va ser també la meva última actuació d'aquell any. Era l'època que només hi anava de tant en tant. Concretament, el 2017 vaig anar a cinc actuacions, i una de les cinc va ser aquesta que ens ocupa, a Sarrià. Aquell dia, enlairàvem la catedral dels castells, el 5 de 8. És una dada important perquè va ser l'última catedral en nou anys. Mai més vam descarregar (ni carregar) el cinc de vuit. Fins avui.

Mercè de 2026. Tot i que portem un anys amb possibilitat de treballar-lo, però per motius tècnics no es feia, des d'abans de l'estiu que es comença a plantejar seriosament. No ens enganyem. Sota el meu humil punt de vista, és el retorn d'un casteller de tronc al pis de terços que aconsegueix trobar una combinació que li dona garanties. Els darrers assaigs aporten molt bones vibracions, ja que es completa el net i pinya fins a dosos força vegades. L'única ombra que plana fosca per sobre és la proximitat del concurs de Tarragona. Però tira endavant. A l'espera d'un nou assalt del 4 de 8 amb agulla, el programa per aquesta Mercè és el 2 de 8 amb folre, el 5 de 8, el 7 de 8 i el pilar de 6. Alerta amb els altres castells de la diada. El dos folrat és el novè de la temporada, a només una de fer les deu torres. El set, el castell estimat i odiat a la vegada, no es tornava a provar des de que va caure a Sabadell. Ha estat un altre castell que va desaparèixer i ara des de Festa Major ha tornat a treure el nas. I no cal dir res del pilar, que es fa a gairebé a cada assaig, i de fet, fa quatre dies el vam fer a Esplugues dins una actuació menor de castells de set.

Doncs au, tots a plaça i tots descarregats. Tots són castells importants, però és indubtable que tornar a descarregar la catedral és un punt de força, un salt importantíssim de qualitat (mentre com deia, esperem el quatre amb agulla). Aquesta temporada hem anat molt més enllà, i fer la millor actuació des d e l'any 2018 és motiu d'alegria i orgull. Vet aquí perquè tornem al concurs de diumenge, perquè finalment s'està aconseguint uns castells que feia tems que no teníem i per la constància en els altres.

El més bonic és que tenim encara tres actuacions grans per davant: Concurs, Esperidió i Diada. Igualar ja seria bonic, però clar, ara que som aquí, volem anar més enllà.

COMENCEN ELLES

L'equip femení de futbol no ha disputat tants partits com el masculí, però també els compta per victòries. En aquest cas, són cinc, quatre de lliga i un de Champions, amb el mateix resultat que ells, tots guanyats, 24 gols a favor, mitjana de més de 4 gols per partit. Per tant, podem dir que els dos equips estan seguint la mateixa trajectòria, incloent-hi el domini del joc i de la pilota, i que els equips rials no tenen res a fer. Per molt que s'avancin en el marcador, acaben claudicant.

Jo però, sí que veig dues diferències. La primera, és queles nostres són molt bones i amb res, aconsegueixen guanyar els partits, no se les veu anar al 100%. Amb un 75% en tenen prou, de manera que dominen, controlen, però no asfixien. L'altra diferència és més important. Estem jugant i guanyant aquests partits amb només onze- dotze jugadores de camp. L'alineació és de deu més la portera i a la banqueta hi ha una o dues jugadores del primer equip per fer canvis.

Tema 1, que toca els nassos, indigna i posa de mala gaita: el mundial d'estats sub-20. Resulta que es juga el mundial quan han començat les competicions de club. Això fa que tres del primer equip (Aicha, Carla i Clara), no estiguin amb el primer equip. Per sort o mala sort, la Clara es va lesiona el primer dia io va anar al mundial, i ara almenys ja l'hem recuperat. Si no, encara seríem una menys als nostres partits! És una vergonya que facin això.

Tema 2, que fa pujar la mosca al nas i que realment, demostra que tenim un problema molt greu a l'staff, és l'elevat nombre de jugadores lesionades que tenim, i que a més, cada setmana se n'afegeix alguna més. Torna una, es lesiona una altra. És una mica (molt) preocupant. En aquests moments, tenim lesionades: Van Asten, Laia, Kika, Vicky i Aitana. Però ho han estat també: Cata, Gemma, Irene, Brugts, Martina i la Clara. En aquests partits doncs, hem descobert la Maissa, la Lua, la Carolina, una altra Martina i una Elena. I oju, com pugen. Aquí caldria parlar també del fet de que juguem amb poques del primer equip, amb moltes del B, i seguim dominant la lliga ecspanyola. Ja poden marxar estrelles, que a Ecspanya, mentre segueixi sent un estat masclista i feixista, dominarem el futbol.

Parlant d'estrelles que han marxat. Doncs sí, la diàspora que va iniciar la reina, ha seguit amb la Mapi, l'Ona i la Salma. Penso que la de l'Alèxia és important, la de Mapi també, mentre que ona i sobretot Salma, són reemplaçables sempre que al mercat de fitxatges ho hagis fet bé. Així, de mica en mica, aquell equip que va aixecar les primeres Champions ha anat canviant i desmembrant-se. Per sort, a Ecspanya no tenim rival i a Europa, l'any passat també crèiem que patiríem i vam alçar la quarta. Així que no seré jo qui dirà que és impossible arribar a Varsovia.

Llavors, han fet nona feina els directius i han fitxat bé? Temps dirà. Sobre el paper, sembla ben cobert. A la porteria hem dut competència per la Gemma, una dels USA de 25 anys, la McCamey. Només espero que li donin més oportunitats que a la Roebuck. Per suplir la Mapi i l'Ona es compta amb el retorn de lesió de la Laia, les joves, el retorn de la Martina i la nova, la Van Asten, molt jove però amb molt futur. Mapi és Mapi, però sembla ben cobert. El mig del camp es queda igual. Per suplir l'alèxia, es compta amb Vicky, Kika i la Pina que pot endarrerir-se, mentre esperem que la Sydney pugi de nivell. Realment potser és la zona que ens queda més coixa (i més si la Kika se'ns lesiona i la Sydney no explota), i és aquest punt de falta de domini bestial que s'està trobant a faltar als partits. I al davant, enlloc de Salma s'ha fitxat la Kerolin, que s'ha convertit en el fitxatge més car de la història del femení. Li està costant, però dolenta no és, així que confiem. Com a màxim, serà com la Salma!

Així que en una temporada en què aniré poquet a veure-les, epero que ens segueixin donat moltes alegries!

COMENCEN ELLS

Ja ha passat un mes des de que va començar la temporada i va acabar també el mercat de fitxatges, i la veritat és que aquest nou curs de l'equip de Flick ens està deixant amb la boca oberta. Tothom, i no només els culers, està al·lucinant amb el joc i els resultats d’aquest Barça. El tercer any de l'entrenador alemany ha començat amb una força brutal i devastadora, i ens està omplint el cap de pardals i il·lusionant-nos com feia temps que no passava.

Els números canten: set partits de lliga, set victòries, amb 31 gols a favor (una mitjana de mes de quatre gols per partit). És una passada, una bogeria. Partit que juguem, partit que destrossem l'equip rival, tant si comencem marcant nosaltres, com si ho fan ells (com als últims). Cal afegir l’únic partit de Champions disputat, que també vam guanyar amb un 5a 2. El domini de la pilota i del joc és aclaparador, i els entesos es rendeixen al nostre joc. Evidentment, hi ha qui parla que els rivals no eren grans potències. És cert, de tots, el partit del Sevilla a casa seva era el més exigent. Però és que els altres equips no guanyen ni a aquests equips! Tenim el Madrit a sis punts, ja només per començar, i amb el Mourinho dels pebrots a la banqueta, i que ja ha començat a fer els seus xous habituals per despistar la gent i no critiquin el seu joc ni el seu equip.

I tot això, com ha anat? Tenim el mateix entrenador, i un bon grapat de jugadors que ja porten tres anys treballant amb ell i que per tant, saben bé el què vol: aquesta pressió alta, recuperació de pilota... Però clar, resulta que aquest estiu marxaven jugadors: Lewandowski, amb la feina feta i un immens agraïment de venir a un equip en davallada per tornar-lo a l'elit; més sorprenent va ser el tema Ferran. quest, quan vingui, se'l xiularà. Un jugador que mai ha entès on estava, que ens ha ajudat, ha fet bons partits, però que la va cagar. Després del mundial, volia que el Barça demostrés que el volia. a veure, guapo, has anat al mundial gràcies al Barça, ets tu qui ha de demostrar que et vols quedar i estar agraït a la confiança que se t'ha donat. així que, si no vols ser-hi, bon vent! També han marxat Casadó, un dels nostres, amb pocs minuts però el més compromès, Héctor Fort, Ansu Fati (l'eterna promesa), i han marxat cedits Ter Stegen i Araujo. I quines grans estrelles s'han fitxat? Doncs en un principi, tothom arrufava el nas, ja que eren jugadors de segona fila o amb molt per demostrar encara. En el primer grup, Gabriel Jesús, Adeyemi i Joao Cancelo. En el segon grup, Gordon. Una altra promesa, Bisiwu (el Roony d'aquest any) i la gran sorpresa, Rodri, un madrileny pilota d'or que sense fer soroll, es col·loca al millor lloc del camp per repartir joc i escombrar darrere.

Doncs amb aquest panorama, en Flick ha aconseguit formar un equip invencible, ambiciós, motivat, amb una competència sana boníssima, i amb ganes de menjar-se el món, En Gordon i l'Adeyemi, es van alternant i mirant cada vegada qui ho fa més bé. En Gabriel Jesús surt dues estonetes, i dos gols, En Rodri mana. I tot sense davanter centre, el gran drama de l'estiu. En què ha quedat aquest gran problema que era no tenir un killer a l'àrea? Doncs en Hansi hi fot el Raphinha, i en 8 partits, catorze gols. Brutal. Està a un nivell insuperable. I aquí cal afegir-hi en Lamine, en Pedri, en Fermín, l'Èric, Cubarsí, Joan Garcia, i tots el jugadors que estan ara mateix, brodant-ho. Que no s'aturi!

ENOLA 1, ENOLA 2 I ENOLA 3

Fins fa poc, Enola era coneguda només per la seva maldat. El nom complet, Enola Gay, i era el nom de
l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Anys més tard, OMD feia una cançó mítica sobre ella.

Ara hi ha una altra Enola, Enola Holmes. Cap al 2006, una escriptora dels USA, Nancy Springer, es va treure de la màniga les aventures d'una inventada germana petita d'en Sherlock Holmes. Va publicar sis llibres on tenia els seus misteris i l'objectiu de demostrar que era tan bona com el seu germà famós.

El 2020 va arribar la primera adaptació cinematogràfica, amb la producció d'una Millie Bobby Brown que ja tenia els seus dinerons gràcies a Stranger Things. I després se'n van rodar dues pel·lícules més, tres en total. Tot i ser pelis independents, estan molt lligades entre elles; els personatges principals són recurrents, i sobretot entre la dos i la tres, hi ha un lligam important en la figura de Moriarty, que aquí també apareix. Són pel·lícules entretingudes, combinen bé l'acció, la comèdia i l'aventura, i sense arribar a ser grans propostes de qualitat dins del cinema d'aventures, aconsegueix amb bona nota donar una bona estona de divertiment a l'espectador.

S'agraeix també l'esforç de procurar contextualitzar les trames amb fets reals (la lluita per aconseguir el vot de la dona a la primera, la lluita obrera i feminista a les fàbriques de Londres a la segona (amb l'aparició de la Sarah Chapman) i la lluita per la independència de Malta a la tercera). Aquest context històric, tot i que estereotipat i potser col·locat maldestrament en el temps, en el fons donen un fons més real a les històries. Per la resta, segrestos, robatoris, assassinats... tot ben orquestrat per arribar al final.

Una de les característiques de les pelis és la constant interacció entre l'Enola Holmes i el públic. Cada dos per tres mira la càmera i fa un comentari, un gest, o una pregunta per fer-nos partícips de la trama. La Millie està a la seva salsa, tot s'ha de dir. I en el paper d'en Sherlock, en Henry Cavill (The witcher) i descobrim que el tema del doblatge va per persona, és el mateix doblador (nooooooo...). No podem oblidar que el paper de la mare excèntrica recau també en una de les actrius que hi encaixen millor, l'Helena Bonham-Carter.

L'últim apunt i que potser seria la crítica número 1, és que, tot i l'intent d'empoderar la dona que es fa en aquestes pelis, la manera com cau amb l'amor, i la boda final, de color rosa, ho desllueix totalment. Ningú és perfecte!