TORNA LA PLANXA (x11)

Ara ho estic fent millor. Només fem entrada de Pel·lícules a la planxa si realment s'ho mereixen el suficient per no ser oblidades,però no tant com per tenir entrada individual. En van onze (de gener a setembre).

Comencem amb la ciència ficció. La primera és The silence, una nova incursió en la temàtica dels bitxos que et maten si fas soroll. Si a A quiet place eren extraterrestres, a The silence són uns ocellots que apareixen quan s'obre una cova a l'interior de la terra i surten de dins. Té una bona dinàmica, però caram, el final tot es precipita i xim pum ja estan salvats en un lloc segur.

La segona es tracta de In the shadow of the moon. També té una bona trama però que a mesura que va avançant, es va fent monòtona. 1986: Tenen lloc uns assassinats misteriosos, on tres persones moren perquè es dessagnen mentre se'ls desintegra el cervell. Sembla que els han punxat amb alguna substància estranya. Descobreixen la causant, que mor a la persecució. Nou anys després, torna a aparèixer i tenen lloc els mateixos assassinats. I així cada nou anys, només que el poli del principi s'obsessiona, i a cada tongada el veiem en una nova fase de la vida, cada cop més llunàtica. El fet que s'allargui (88-97-06-15-24) és el que cansa.

There will be blood (traduïda per Pozo de ambición), pel·lícula per al gaudi d'en Daniel Day-Lewis, un actor que gairebé sempre que actua es mereix algun premi, com finament va ser el cas d'aquesta peli on interpreta a un perforador de terra i buscador de petroli, que va fent fortuna a costa de la seva tossuderia i també mal caràcter. Es fa odiar al llarg del metratge. Interessant però poca cosa més, amb algun intent de deixar-la estar. La música, ben valorada pels crítics, és absolutament infumable.

Disomnia és l'enèsima pel·lícula apocalíptica vista. Aquest cop, una erupció solar provoca un desajust en el sistema limfàtic (això diuen) i les persones no poden dormir. En conseqüència, al cap de pocs dies comencen a tornar-se boges, perdre el nord, etc. Els soldats improvisen una base on tenen una persona que dorm per tal de veure si poden trobar una cura. La peli segueix una mare exsoldat i exdrogadicte amb una filla que també dorm i va cap a la base, tot i que quan arriba, la gent ja porta uns quants dies sense dormir. Peli que compleix amb els requisits d'aquest estil catastròfic. Diferent, sense pretensions i que fa el què se li demana. La veritat, un cop més, ens posen sobre la taula com d'animals ens tornarem quan tinguem un fenomen d'extinció massiva. Millor no veure-ho.

The last emperor és una pe·lícula mítica de finals dels anys 80, multiguanyadora dels òscars amb 9 estauetes i que ja vaig veure en el seu moment, i unes quantes vegades posteriorment. Potser és de les primeres pel·lícules no juvenils que veia. Tenia 16 anys i veure-la em feia sentir gran. Crec que la vaig entendre força, però em faig creus que la veiés i la tingués en la memòria. És cert que la BSO era molt bona i el disc em feia reviure-la. Moltíssims anys després, he tingut l'ocasió de reveure-la i confirmar que amb 16 anys, se'm van escapar moltes coses. 

The lost bus podria ser una pel·lícula amb entrada pròpia, però al final es queda a les portes. L'odissea que viuen un conductor de bus escolar i una mestra per salvar els nens d'una escola d'un incendi devastador es converteix en una cursa contra la mort. Al final, et recorden que va passar en realitat. El què explica és real, tot i que el salvament va ser enmig dels embussos i no pas ficant-se entre les flames. És evident però, que si no s'inventaven aquesta acció, la peli no tindria l'atenció, ja que seria estar tota l'estona dins l'autobús gestionant la por (que no és poc).

The circle, una pel·lícula que ens ensenya el perill de voler estar sempre tan connectats, del perill de deixar que desaparegui la intimitat i que tota la teva vida sigui pública, on tothom ho veu tot, ho comenta, tot... En Tom Hanks és el director de l'empresa, però la protagonista és l'Emma Watson, que crec que és l'única que ha seguit buscant l'èxit al cinema de tota la colla de HP. Com sempre, per molt que ens avisin del perills, anem a pitjor.

Els herois de Telemark. Aquí he tirat moooolt de nostàlgia. No sé perquè, però me'n recordo molt d'haver anat a veure aquesta pel·lícula al cinema Jaume I quan era un nen. I amb la de pelis vistes, és curiós que tingui el recod tan present. Per això quan vaig tenir l'oportunitat, la vaig revisar. Típica peli de lasegona guerra mundial, en què expliquen la gesta feta per la resistència noruega (ostres, altre cop Noruega!!) per evitar que els alemanys construissin la bomba nuclear. Fet verídic. Ara la peli es veu antiga, però que molt antiga i mancada de ritme.

L'última casa. Un començament prometedor dins del món de les pelis apocalíptiques. L'aigua del planeta es rebela contra nosaltres. A través d'un pluja insistent, tothom queda tancat a casa seva i no pot sortir. A la llarga, això pot provocar la mort per inanició de tothom. Quan deixa de ploure, com que no poden obrir les portes de casa, tampoc poden fer-hi res. Només enginy per sobreviure. L'aparició dels "monstres marins" i el final de la peli són el que més grinyola. Però encara, prou bé.

Misteriós assassinat a la muntanya. D'aquesta peli en parlaven bé. Fresca, original... no sabia que era francesa, i amb això no la vull desmeréixer, però és cert, que en altres mans li haurien tret més suc. Un seguit d'embolics degut a uns morts accidentals, uns diners trobats, un poble a la muntanya... és divertida, té bons moments, però li treun molt poc suc a la comèdia. Podria ser divertidíssima i al repartiment li falta punch. Ei, però tampoc ha de ser per l'Steve Martin, eh?

The whisper man. Una altra pel·lícula que em pensava que estaria molt bé (en Robert de Niro dona confiança), però que al final és un thriller més, de segrestador de nens, amb policia retirat, pare una mica anat de l'olla... Una colla d'ingredients més o menys habitual i que conformen una peli per passar l'estona. Sense anar més lluny, la sèrie que he començat, "I will find you", t'atrapa molt més que aquesta peli, i des dels primers minuts.

CATEDRAL BLAVA

Corria l'any 2017. Feia una setmana que havia tingut lloc el referèndum de l'1-O, pocs dies després de la paralització del país el 3-O. L'adrenalina, a mil, Aquell diumenge 8 d'octubre, els CVG teníem actuació a la festa major de Sarrià. Va ser també la meva última actuació d'aquell any. Era l'època que només hi anava de tant en tant. Concretament, el 2017 vaig anar a cinc actuacions, i una de les cinc va ser aquesta que ens ocupa, a Sarrià. Aquell dia, enlairàvem la catedral dels castells, el 5 de 8. És una dada important perquè va ser l'última catedral en nou anys. Mai més vam descarregar (ni carregar) el cinc de vuit. Fins avui.

Mercè de 2026. Tot i que portem un anys amb possibilitat de treballar-lo, però per motius tècnics no es feia, des d'abans de l'estiu que es comença a plantejar seriosament. No ens enganyem. Sota el meu humil punt de vista, és el retorn d'un casteller de tronc al pis de terços que aconsegueix trobar una combinació que li dona garanties. Els darrers assaigs aporten molt bones vibracions, ja que es completa el net i pinya fins a dosos força vegades. L'única ombra que plana fosca per sobre és la proximitat del concurs de Tarragona. Però tira endavant. A l'espera d'un nou assalt del 4 de 8 amb agulla, el programa per aquesta Mercè és el 2 de 8 amb folre, el 5 de 8, el 7 de 8 i el pilar de 6. Alerta amb els altres castells de la diada. El dos folrat és el novè de la temporada, a només una de fer les deu torres. El set, el castell estimat i odiat a la vegada, no es tornava a provar des de que va caure a Sabadell. Ha estat un altre castell que va desaparèixer i ara des de Festa Major ha tornat a treure el nas. I no cal dir res del pilar, que es fa a gairebé a cada assaig, i de fet, fa quatre dies el vam fer a Esplugues dins una actuació menor de castells de set.

Doncs au, tots a plaça i tots descarregats. Tots són castells importants, però és indubtable que tornar a descarregar la catedral és un punt de força, un salt importantíssim de qualitat (mentre com deia, esperem el quatre amb agulla). Aquesta temporada hem anat molt més enllà, i fer la millor actuació des d e l'any 2018 és motiu d'alegria i orgull. Vet aquí perquè tornem al concurs de diumenge, perquè finalment s'està aconseguint uns castells que feia tems que no teníem i per la constància en els altres.

El més bonic és que tenim encara tres actuacions grans per davant: Concurs, Esperidió i Diada. Igualar ja seria bonic, però clar, ara que som aquí, volem anar més enllà.

COMENCEN ELLES

L'equip femení de futbol no ha disputat tants partits com el masculí, però també els compta per victòries. En aquest cas, són cinc, quatre de lliga i un de Champions, amb el mateix resultat que ells, tots guanyats, 24 gols a favor, mitjana de més de 4 gols per partit. Per tant, podem dir que els dos equips estan seguint la mateixa trajectòria, incloent-hi el domini del joc i de la pilota, i que els equips rials no tenen res a fer. Per molt que s'avancin en el marcador, acaben claudicant.

Jo però, sí que veig dues diferències. La primera, és queles nostres són molt bones i amb res, aconsegueixen guanyar els partits, no se les veu anar al 100%. Amb un 75% en tenen prou, de manera que dominen, controlen, però no asfixien. L'altra diferència és més important. Estem jugant i guanyant aquests partits amb només onze- dotze jugadores de camp. L'alineació és de deu més la portera i a la banqueta hi ha una o dues jugadores del primer equip per fer canvis.

Tema 1, que toca els nassos, indigna i posa de mala gaita: el mundial d'estats sub-20. Resulta que es juga el mundial quan han començat les competicions de club. Això fa que tres del primer equip (Aicha, Carla i Clara), no estiguin amb el primer equip. Per sort o mala sort, la Clara es va lesiona el primer dia io va anar al mundial, i ara almenys ja l'hem recuperat. Si no, encara seríem una menys als nostres partits! És una vergonya que facin això.

Tema 2, que fa pujar la mosca al nas i que realment, demostra que tenim un problema molt greu a l'staff, és l'elevat nombre de jugadores lesionades que tenim, i que a més, cada setmana se n'afegeix alguna més. Torna una, es lesiona una altra. És una mica (molt) preocupant. En aquests moments, tenim lesionades: Van Asten, Laia, Kika, Vicky i Aitana. Però ho han estat també: Cata, Gemma, Irene, Brugts, Martina i la Clara. En aquests partits doncs, hem descobert la Maissa, la Lua, la Carolina, una altra Martina i una Elena. I oju, com pugen. Aquí caldria parlar també del fet de que juguem amb poques del primer equip, amb moltes del B, i seguim dominant la lliga ecspanyola. Ja poden marxar estrelles, que a Ecspanya, mentre segueixi sent un estat masclista i feixista, dominarem el futbol.

Parlant d'estrelles que han marxat. Doncs sí, la diàspora que va iniciar la reina, ha seguit amb la Mapi, l'Ona i la Salma. Penso que la de l'Alèxia és important, la de Mapi també, mentre que ona i sobretot Salma, són reemplaçables sempre que al mercat de fitxatges ho hagis fet bé. Així, de mica en mica, aquell equip que va aixecar les primeres Champions ha anat canviant i desmembrant-se. Per sort, a Ecspanya no tenim rival i a Europa, l'any passat també crèiem que patiríem i vam alçar la quarta. Així que no seré jo qui dirà que és impossible arribar a Varsovia.

Llavors, han fet nona feina els directius i han fitxat bé? Temps dirà. Sobre el paper, sembla ben cobert. A la porteria hem dut competència per la Gemma, una dels USA de 25 anys, la McCamey. Només espero que li donin més oportunitats que a la Roebuck. Per suplir la Mapi i l'Ona es compta amb el retorn de lesió de la Laia, les joves, el retorn de la Martina i la nova, la Van Asten, molt jove però amb molt futur. Mapi és Mapi, però sembla ben cobert. El mig del camp es queda igual. Per suplir l'alèxia, es compta amb Vicky, Kika i la Pina que pot endarrerir-se, mentre esperem que la Sydney pugi de nivell. Realment potser és la zona que ens queda més coixa (i més si la Kika se'ns lesiona i la Sydney no explota), i és aquest punt de falta de domini bestial que s'està trobant a faltar als partits. I al davant, enlloc de Salma s'ha fitxat la Kerolin, que s'ha convertit en el fitxatge més car de la història del femení. Li està costant, però dolenta no és, així que confiem. Com a màxim, serà com la Salma!

Així que en una temporada en què aniré poquet a veure-les, epero que ens segueixin donat moltes alegries!

COMENCEN ELLS

Ja ha passat un mes des de que va començar la temporada i va acabar també el mercat de fitxatges, i la veritat és que aquest nou curs de l'equip de Flick ens està deixant amb la boca oberta. Tothom, i no només els culers, està al·lucinant amb el joc i els resultats d’aquest Barça. El tercer any de l'entrenador alemany ha començat amb una força brutal i devastadora, i ens està omplint el cap de pardals i il·lusionant-nos com feia temps que no passava.

Els números canten: set partits de lliga, set victòries, amb 31 gols a favor (una mitjana de mes de quatre gols per partit). És una passada, una bogeria. Partit que juguem, partit que destrossem l'equip rival, tant si comencem marcant nosaltres, com si ho fan ells (com als últims). Cal afegir l’únic partit de Champions disputat, que també vam guanyar amb un 5a 2. El domini de la pilota i del joc és aclaparador, i els entesos es rendeixen al nostre joc. Evidentment, hi ha qui parla que els rivals no eren grans potències. És cert, de tots, el partit del Sevilla a casa seva era el més exigent. Però és que els altres equips no guanyen ni a aquests equips! Tenim el Madrit a sis punts, ja només per començar, i amb el Mourinho dels pebrots a la banqueta, i que ja ha començat a fer els seus xous habituals per despistar la gent i no critiquin el seu joc ni el seu equip.

I tot això, com ha anat? Tenim el mateix entrenador, i un bon grapat de jugadors que ja porten tres anys treballant amb ell i que per tant, saben bé el què vol: aquesta pressió alta, recuperació de pilota... Però clar, resulta que aquest estiu marxaven jugadors: Lewandowski, amb la feina feta i un immens agraïment de venir a un equip en davallada per tornar-lo a l'elit; més sorprenent va ser el tema Ferran. quest, quan vingui, se'l xiularà. Un jugador que mai ha entès on estava, que ens ha ajudat, ha fet bons partits, però que la va cagar. Després del mundial, volia que el Barça demostrés que el volia. a veure, guapo, has anat al mundial gràcies al Barça, ets tu qui ha de demostrar que et vols quedar i estar agraït a la confiança que se t'ha donat. així que, si no vols ser-hi, bon vent! També han marxat Casadó, un dels nostres, amb pocs minuts però el més compromès, Héctor Fort, Ansu Fati (l'eterna promesa), i han marxat cedits Ter Stegen i Araujo. I quines grans estrelles s'han fitxat? Doncs en un principi, tothom arrufava el nas, ja que eren jugadors de segona fila o amb molt per demostrar encara. En el primer grup, Gabriel Jesús, Adeyemi i Joao Cancelo. En el segon grup, Gordon. Una altra promesa, Bisiwu (el Roony d'aquest any) i la gran sorpresa, Rodri, un madrileny pilota d'or que sense fer soroll, es col·loca al millor lloc del camp per repartir joc i escombrar darrere.

Doncs amb aquest panorama, en Flick ha aconseguit formar un equip invencible, ambiciós, motivat, amb una competència sana boníssima, i amb ganes de menjar-se el món, En Gordon i l'Adeyemi, es van alternant i mirant cada vegada qui ho fa més bé. En Gabriel Jesús surt dues estonetes, i dos gols, En Rodri mana. I tot sense davanter centre, el gran drama de l'estiu. En què ha quedat aquest gran problema que era no tenir un killer a l'àrea? Doncs en Hansi hi fot el Raphinha, i en 8 partits, catorze gols. Brutal. Està a un nivell insuperable. I aquí cal afegir-hi en Lamine, en Pedri, en Fermín, l'Èric, Cubarsí, Joan Garcia, i tots el jugadors que estan ara mateix, brodant-ho. Que no s'aturi!