EL FIRMAMENT

Qui m'hauria dit a principi de curs que al juny estaria anant a la sala petita del TNC a veure una obra de teatre on apareix una alumna de la classe? Doncs així ha estat. He de reconèixer que si no hagués estat per això, molt possiblement, no hi hauria anat. Totique m'encanta fer teatre amb els nens i nenes, no soc un espectador assidu,soc més de cinema. Potser el preu hi té a veure, però és així, amb el teatre soc molt més selectiu, tot iq uea quest 2026 està sent prolífic amb el tema.

El firmament és una adaptació d'un text anglès que se situa a l'any 1759 i on dotze dones han de decidir la sort d'una condemnada a mort que es vol salvar dient que està embarassada. Les dones han de decidir si diu la veritat o no. És un drama contundent, amb alguns diàlegs de comèdia. Però és sobretot, una obra coral. La directora,Gara Roda, ha fet una selecció impecable de les dones que porten el pes de les dues hores i  45 minuts d'espectacle; sí, potser amb mitja hora menys ja ho tindríem,però així són les coses. Té alguna escena una mica psicodèlica, però en general està ben teixida i difícilment et deixa indiferent.

L'adaptació ha de situar la trama a Catalunya, en un poble del segle XVIII, on la vida era dura i les dones només comptaven per fer d'esposes i mares. L'empoderament que reben en aquesta situació en què han de decidi la sort d'una altra dona és crucial, tot i que a Catalunya això no es feia, mentre que a Anglaterra, sí. Curiós que ho enmarquen amb la visita del cometa Halley, i en són coneixedores. No sé si a la realitat, això s'hauria sabut.

Totes les actrius fan un bon paper, i les principals, un paperàs. S'ha de destacar que la Sílvia Abril hi apareix per primer cop en un paper dramàtic, i tot i que és normal que desperti dubtes la seva intervenció, ens fa callar la boca i ens ofereix una interpretació professional i excel·lent. Les altres actrius també estan perfectes, i crec que justament amb la força de la història, són el punt més fort de l'obra. Té moments molt durs, tan en gestos com en paraules, i és tot un especatcleveure en un mateix escenari com passen diverses coses depenent d'on miris.

Vaig sortir força satisfet en línies generals, tot i que he de reconèixer que m'hauria agradat gaudi de més protagonisme de la nena. Però amb les "tables " que té, crec que ben aviat la podrem veure en altres espectacles.

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?

Mentre aquest dimarts els mestres i professorat de les escoles públiques tornaven a sortir al carrer, recordava els fets històrics viscuts a moltes escoles concertades aquest darrer mes. Per primera vegada hi ha hagut més o menys ressò en aquest sector de l'educació que representa el 30% de tot l'alumnat del país. El col·lectiu de docents s'ha caracteritzat sempre per ser un conjunt que es queixa molt però que a l'hora de tirar endavant protestes o vagues, s'ha quedat normalment en no res ( i a la concertada menys). El compromís amb els nens i nenes ha provocat en molts casos aquesta situació de no arribar a la vaga per no tenir sensació d'abandonar-los. Però aquest any s'ha dit prou. Les ràtios abusives en unes aules amb una diversitat molt bèstia, sense mans, sense recursos, ofegats pels papers iuna burocràcia que molesta i provoca que cada tres-quatre anys hi hagi algun canvi estúpid. I moltes més demanes que han provocat aquest seguit de protestes, molt extensiu a la pública, però sorprenentment seguidaa la concertada. 

En aquest cas, es van convocar tres jornades de protesta coincidint amb les generals educatives a Catalunya. A la primera, ja va ser graament sorprenent. la segona ja es preveia menys nombrosa, però el tancament de la porta als morros va tornar a donar ales el dia de la tercera jornada, el passat divendres 5 de juny. Vam tornar a ser més, i cal sumar els docents que també feien vaga però no estaven a la manifestació. Però és cert que quan s'acabà la concentració i van aparèixer els companys de la pública... enveja de la bona. N'eren tants... Per una banda, lògic perquè són més del doble que nosaltres; per una altra, després d'haver rebutjat la proposta dels incompetents comandats per la Niubó, no es podien quedar a casa. Però sí, envegeta de veure la riuada de samarretes grogues anat cap al Parlament.

Nosaltres podem estar contents perquè mai havíem sigut tants, però estem lluny de la normalitat. Escoles que amenacen els seus mestres o senzillament els fan agafar pori per tant es queden a 'l'escola. I després tenim és clar, els esquirols. Si per una banda els grocs em feien enveja, també sentia una mica de ràbia per tots els companys no presents. Les demandes, si s'aconseguissin, serien també per ells, per tots aquells docents que es queden a l'escola fent veure que no passa res; o per aquells que diuen que "no em puc permetre perdre 100 euros". Ostres... És que a mi em va tant bé... Em surten els diners per les orelles. Després aquests que van tan necesstats, s'n van el cap de setmana a Roma. Com deia, els beneficis que es demanen també seran per ells, a costa dels meus diners. Doncs ja està dit. Esquirols.

I ara en quin punt estem? Doncs el de sempre, sense haver aconseguit rs. Els de la pública els han donat unes molles que encara que no les acceptin les tindran, mentre nosaltres seguirem treballant més per menys. Sitan privilegiats som els de la concertada, com és que no venen? Però va, no ens enfadem perquè després soc el primer en dir que hem d'anar més units i eliminar aquestes barreres que ens posen polítics i sindicats per tenir-nos enfrontats i ells poder marxar de vacances. Ara acabem el curs, i a veure què passa al següent.

THE MANDALORIAN I GROGU

Encarant la recta final de curs i per tal d'esbargir-me una estona de tants mals de cap, decideixo anar a veure la pel·lícula que han fet de l'exitosa sèrie The mandalorian. Ja feina unes setmanes que es projectava i començava a reduir-se les hores d'exhibició, així que tampoc volia perdre temps.

La peli enllaça amb el final de la tercera temporada, quan el mandalorià i el seu aprenent, en Grogu, treballen per la Nova República mirant d'atrapar els últims vestigis de l'imperi. Per torbar-ne un, fan un pacte amb dos hutts, i ja se sap que no són els éssers més fiables de la galàxia. Amb aquesta excusa, acció per aquí, acció per allà i somriures trobats per les expressions del mini-Yoda.

L'objectiu, que era desconnectar, es va assolir sense problemes, tot i que només sortir de la sala, els pensament van de nou cap als problemes. Malauradament, s'hi afegia la sensació que tot i la desconnexió amb la realitat, el què no havia connectat era la pel·lícula. Una cosa és que es facin pelis divertiment per passar l'estona, però hi ha algunes, que teòricament estan cridades a ser alguna cosa més. La saga d'Star Wars, dona i ha donat per molt, però fins i tot la peli que van fer sobre els origens d'en Han Solo, tenia més emoció que aquesta última. No aporta res de res. No et dona massa emocions ni moments destacats o interessants. És molt planera: comença, va fent, i s'acaba. Res no canvia, res no aporta a l'univers de la saga d'en George Lucas. Sí, podríem dir que ha estat una decepció.

Fa gràcia perquè fa dos dies veia un story on en un programa de ràdio li retreien a un crític de cinema que són uns snobs, que valoren pelis que fan dormir i menyspreen els blockbusters. I surt l'exemple d'aquesta peli. El crític diu que és una merda, tal qual. Un altre diu que evidentment que no és cap meravella, però que és per passar l'estona i això ho aconsegueix. Cert, però és que esperes molt més, i sobretot tenint en compte que la sèrie és la millor de totes les que han fet. 

Posat a dir coses que no agraden, tenim que moltes o gairebé totes les escenes d'acció són del mandalorià sol carregant-se a 20, 30 o 50 enemics. Per mi, tot molt repetitiu i exagerat. Que vaig estar distret? Sí, però no tinc cap dubte que no la veurem en el rànquing de l'any, i ni s'hi acostarà. Una llàstima. Per sort, hi vaig anar en plena "festa del cinema" i l'entrada valia 3'50 euros. Almenys no m'ha sortit cara la broma.

CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.