EL CAVALLER DELS SET REGNES

L'últim llibre en arribar a la prestatgeria ha estat el següent en ser llegit. Em venia de gust tona al món de Joc de trons, tot i que a les meves orelles ressonaven les paraules de que no era exactament el mateix. I és veritat.

Es tracta d'un llibre ambientat a Westeros, amb els Targaryen governant de fons, però la història en si, podria passar en qualsevol altre món de fantasia dels que tant i tant s'han escrit. El nom de les famílies dels regnes, de les seves ciutats i l'ombra dels dracs han jugat clarament en pro d'aquest llibre i l'han posat a les llibreries, tot i que el què més fama li donarà serà l'adaptació televisiva que actualment estan emetent. Com que no disposo dels mitjans per veure-la, he optat per fer-ne la lectura.

Com deia, hi ha molt poc en comú amb les narracions de l'aclamada sèrie de llibres o també de "Foc i sang". Es tracta d'una altra cosa. Aprofitant els entorns i el món ja creat, l'autor ens ofereix una història en tres parts sobre un cavaller errant, dels que vaga pels camins i es posa al servei del noble que requereixi el seu servei. Un bon embolic el porta a viure una situació complicada en un torneig, d'on en sortirà amb un escuder pelat, d'un 8 anys, que l'acompanyarà en les seves aventures. Alerta espòiler: el fet que aquest marrec pertanyi a la família reial dels Targaryen fa que connecti més amb les novel·les més famoses, però com deia, si posessin altres noms i altres mons, la història podria ser igual.

I és que el llistó està molt amunt, i en George R.R. Martin ho té complicat per fer una altra gran obra. Hi hauria de dedicar molt esforç. Però no el conec massa a aquest senyor, així que potser, conscient de que no li cal inventar-se res nou per viure bé la resta de la seva vida, no m'estranya que es pugui permetre el luxe d'escriure ores "menors". Amb això no em vull carregar pas el llibre. M'ho he passat bé llegint-lo, és interessant i divertit (a la sèrie es veu que exploten més la comèdia), i no m'ha desagradat. Ha estat bé. Però no ha estat apassionant com els altres llibres de la saga. 

El final queda força obert, amb la porta oberta per fer-ne una continuació (i encara més si hi ha el poder de la televisió al darrere). Segur que si es dona el cas, també me'l llegiré, perquè les coses com siguin, la distracció està assegurada.

LA TEMPORADA DELS 30

Un parell de setmanes més tard que la resta, començo l'activitat castellera d'aquest any, amb un assaig i la tradicional actuació de Santa Eulàlia. No faig aquesta entrada per comentar l'actuació, força ben resolta, amb els primers tes castells de set i mig de l'any. sembla que les coses van sortint bé d'entrada. Serà necessari començar forts per realitzar una gran temporada i evidentment, poder anar diumenge a Concurs.

Bé, la qüestió és que, aquesta temporada és especial. Tal com ja vaig comentar a l'entrada del 1996, aquest final d'agost farà 30 anys que em vaig enfaixar per primera vegada. Trenta anys, amb alguns períodes menys reeixits, però30anys al cap i a la fi d'anar a assaigs, actuacions, patir, plorar, riure, gaudir, cridar, explotar... Moltíssimes emocions que avui encara es continuen vivint, però ara a mes amés, amb la implicació emocional que té el fet que el MEC també hi participi.

Ha plogut molt en aquests 30 anys, la veritat. Cal recordar que aquesta efemèride tindrà color gris, però no sap greu, ja que així, l'any que ve podré celebrar de nou 30 anys castellers, però exclusivament blau gracienc. Aquells inicis a Sants, pel fet de no existir encara Gràcia, això sempre cal remarcar-ho i especificar-ho, no fos cas... 

Quan arribin aquests 30 anys ja sabrem si ens hem classificat pel concurs de diumenge. Ara mateix estem ben posicionats, però les coles que ens van al darrere apretaran fort per no anar dissabte, així que ens caldrà afrontar reptes superiors al 2de8f i el 7de8 per no haver de patir. I això vol dir pujar un pis el pilar de 6 o bé portar a plaça el 4de8 amb l'agulla. Estem començant temporada, i ja es veu que caldrà treballar de valent per trobar un tronc capaç d'aguantar-lo i una pinya soferta, però el repte ´s bonic. Precisament jo em volia prendre aquesta temporada amb més calma, però la proximitat d'aquests castells motiva, i com explica aquesta entrada, crec que seria maco celebrar aquests 30 anys de casteller amb una implicació prou digna i no pas d'espectador. Només estem començant, temps al temps.

SOBREVIURE AL CARNESTOLTES

Hi ha alguna cosa pitjor en aquesta societat que no agradar-te el Carnestoltes? Sí, que no t'agradi el Carnestoltes i siguis mestre. No sé... a veure... penso que per ser mestre, a part de les qualitats com a persona que has de tenir (i que malauradament no és del tot habitual), hi ha tots uns temes de didàctica i aprenentatge que teòricament, a la facultat de Magisteri t'ho ensenyen per poder exercir, a més a més de coneixements bàsics de psicologia humana. Però enlloc diu que hagi de ser requisit indispensable ser un fanàtic de les disfresses i d'aquesta festa en concret.

Però any rere any arriba el febrer i amb ell aquesta diada, o més ben dit, aquesta setmana boja que, encara que no t'agradi, entens que a la majoria de nens i nens els apassioni i que sigui una celebració a l'escola. Però a partir d'aquí, ja apareixen altres connotacions a tenir en compte. Els mestres som artistes en el "fer veure", i clar, en aquest cas, has de "fer veure" que t'agrada o simplement, acceptar-la i mirar de sobreviure. Però crec que és important que la gent adulta tingui clar que no tots i totes pensem el mateix en res, i per consegüent, en una frivolitat com aquesta encara menys. Per gent adulta s'entén pares i mares que pensen que ens ho passem bé fent això, i la resta de mestres que també gaudeixen i se senten superiors per ser més "divertits". Si per divertits vol dir disfressar-se per Carnestoltes, més val que pleguem.

Cada any quan arriba la festa, hi ha polèmica. Si no és per una cosa, és per una altra. I aquest any no podia ser una excepció. El tancament de les escoles degut a l'emergència pel vent va provocar que el dijous no es pogués fer la consigna del complement lliure. Atureu les màquines! Salveu nens i dones primer! Houston, tenim un problema! Rei Príam, hi ha un cavall de fusta gegant davant la porta! A veure... estem parlant d'una consigna! Si s'hagués anul·lat el dia de la festa, encara podríem debatre i dialogar, però una consigna??? Als nens els fa il·lusió disfressar-se (Que no ho fan divendres? Que no hi ha rues a tots els barris de Catalunya?) Davant un imprevist, s'ha d'ensenyar als nostres infants a gestionar la frustració, superar els obstacles... però si el què fem és negar-los aquest dret i canviar-ho per tal que estiguin contents, quin favor els estem fent? Després molts mestres ens omplim la boca de la frase "ha d'aprendre a tolerar la frustració"... Recórxolis! Si nosaltres mateixos som els que els fotem dins la bombolla, no fos cas que es frustrin! Res sorprenent, després dels informes on no pots utilitzar l'adverbi negatiu i altres estupideses per l'estil. I mentre cada vegada tenim més mostres del mal que fa la sobreprotecció, nosaltres, dues tasses!

Fem dels esdeveniments del món una oportunitat educativa. Vet aquí una de les fal·làcies més grans que podem trobar en els centres educatius. No tots, és clar, però n'hi ha que es cobreixen de glòria. Així que res, aguantem el dia d'avui, però aquest cop no amb un somriure de complicitat ni hipocresia. Ja vindran les destrals un dia d'aquests i tal dia farà un any.

FRANKENSTEIN

A un mes de la cerimònia dels òscars, amb Frankenstein de Guillermo del Toro acabo segurament el visionat de les pel·lícules que més m'interessaven d'aquesta edició. Primer van ser les quatre "menors" en nominacions que havia vist per plaer al cinema, i aquestes dues últimes setmanes hem fet un intensiu. De les sis pelis més nominades, m'he quedat amb les quatre que tenen més opcions, tot i que les altres dues (Valor sentimental i Marty Supreme) segur que rascaran algun premi. De les quatre en qüestió, tinc un ordre clar de preferència, però que difícilment coincidirà amb el criteri del jurat, tal com s'ha anat veient a les últimes edicions. Així, l'ordre en què m'han agradat seria: One battle after another, Frankenstein, Hamnet i Sinners.

La segona doncs, és aquesta nova versió del llibre de Frankenstein de la Mary Shelley. Crec que s'ha perdut el compte de totes les versions que se n'han fet, i tot i això, se'n continuen fent, algunes tan reeixides com aquesta de Guillermo del Toro (alerta que no hi hagi sorpresa, que ja va guanyar l'òscar per The shape of water). Segurament sigui per l'estil de direcció i rodatge que hagin posat denou aquesta història al capdavant del cinema d'aquest any.

No descobrirem pas la trama del què és considerada la primera novel·la de ciència ficció. A la peli, comencem pel final, ja situats a l'Àrtic, quan un vaixell que està intentant arribar al Pol Nord es troba amb en Víctor Frankenstein ferit i la seva criatura perseguint-lo. A partir d'aquí, el doctor explica la seva història, des dels seus inicis (infantesa, estudis, etc) fins que decideix acabar amb la seva creació. Però després, la criatura explica la seva versió de la història a partir d'aquell moment en què teòricament mor engolit per les flames. En la recreació de la història, gairebé des del minut zero en què cobra vida, ja empatitzes amb la criatura, un conjunt de membres humans tornats a la vida i que són tractats com a un animal, a mesura que va madurant i aconseguint emocions humanes (por, afecte, ràbia, solidaritat...) Vas veient com la criatura es va enfrontant a la situació que li porta la vida, a la incomprensió d'allò desconegut i com la gent reacciona davant d'això.

Com deia, és l'estil de la pel·lícula, mig gòtica mig romàntica, el què li dona aquest aire nou, aquesta sensació de veure la mateixa història però des d'una altra perspectiva. La interpretació dels dos protagonistes, tant el doctor com la criatura són molt bones, ben mimetitzats amb els seus personatges i donant-los vida a cada escena que apareixen. La música també és de qualitat i li dona un plus que si no fos per Sinners seria la justa guanyadora ( i no perquè la peli de vampirs s'ho mereixi). Tinc la sensació que per molt ben valorada que la tingui, serà una de les pelis amb menys sort a la propera gala. Esperarem a veure els Globus d'or a veure si allà es produeix un gir del pronòstics.