ELEVATION

Un cop més retorno a un dels gèneres que més interès em produeix. Digueu-me estrany, friqui, sonat... a mi m'és igual. Un 90% de les vegades que miro una pel·lícula és per evadir-me i entretenir-me, i les pel·lícules on hi ha algun tipus de desastre que produeix algun apocalipsi... no sé què provoquen en mi, que m'hi llenço de ple. Ara, aquest blog és ple d'exemples que m'han agradat i també exemples d’avorriments importants i sense-sentits. Per casualitat, també estic llegint un llibre en la mateixa línia.

Elevation (traduïda com a "Linea de extinción") ens presenta un poble de gairebé dues-centes persones que viuen a la muntanya, per sobre dels 2.500 metres. El motiu? Un dia van sortir de sota terra unes criatures que es van dedica a exterminar el 90% de la raça humana. Però aquestes criatures no poden passar d'aquella alçada. Si baixes a buscar res a les zones baixes, t'arrisques a no tornar. En aquest cas, un pare ha d'arribar a l'hospital per tal d’aconseguir oxigen pel seu fill, ja que se li han acabat les reserves. L'acompanyaran dues noies, i una d'elles és la física que investiga com acabar amb aquells monstres.

Com a pel·lícula d'acció, té tot el què ha de tenir: adrenalina, suspens, emoció assegurada, aventura... No li falta res, de manera que dins el gran ventall de pelis d'aquest estil, podríem dir que està en les que diríem que no està malament. Ara bé, passarà a la història? No, evidentment que no. Espóilers a partir d'aquí.

Segurament una de les coses que li manquen més és l'aprofundiment en el perquè de tot plegat. Senzillament de cop i volta apareixen. Al final de la peli, descobreixen que són màquines, però no se sap perquè no poden passar els 2.500 metres. I al final de tot, es veuen tres naus espacial solcant l'espai, donant a entendre, que potser van sortir de baix, però venien de dalt. No sé, ha arribat un moment en què dins del caos i la distòpia d'aquest tipus de pel·lícules, m'agrada que em donin un motiu pel qual passen les coses. ja sabem que no serà científic ni real (de vegades també la caguen quan volen donar explicacions científiques a coses que són ficció).

Això vol dir que hi haurà segona part? No ho sé. Per mi és innecessari, però clar, si no n'hi ha, és un final cutre que desmereix el bona estona que passes veient la peli

UNCHOSEN

Una nova minisèrie que passa a engreixar la llista de sèries vistes aquest any. Acabada amb rapidesa després de descobrir que una altra sèrie que estava veient deixa d’estar disponible en dues setmanes i no podia espaiar els capítols d'aquesta. Això sí, no ha estat una celeritat condicionada al fet que calia treure-se-la de sobre. Ha estat bé, amb detalls que li donen punts de qualitat, però que combinaven amb altres que grinyolaven una mica. E fet de ser només sis capítols ha ajudat a què a valoració final sigui bona, tot i que es quedaria en un set.

Coneixem una secta religiosa que viu al camp anglès. No és cap secta demoníaca, no es tracta d'una sèrie de terror. Ells fan la seva vida, al servei de Déu, amb unes idees una mica retrògrades, sobretot en el què fa referència al paper de la dona dins la seva societat. aquesta visió antiga fa que de tant en tant hi hagi alguna deserció (fill homosexual, germà adúlter...) però no es trenquen les banyes. Els fan passar la vergonya del seu "pecat", els aïllen, però no hi ha tortura. Si te'n vols anar, ets lliure.

La trama la tenim en el moment en què per accident, una nena cau al riu i la salva un "no escollit". A la mare de la criatura li venen fogots quan pensa en ell, i més quan s'incorpora a la comunitat, sabent ja que és un pres fugit. Però religiosos, donen segones oportunitat, així que es queda amb ells. Però no tot són flors i violes amb aquest nou acòlit.

Tenim doncs, un thriller policíac dins l'àmbit d'una secta religiosa, tot i que no intervé la policia, sinó que tot es va resolent entre ells. Van apareixent els traumes dels personatges, i la constatació que, darrere la seva vida puritana, trobem sempre els desgavells de l'espècie humana, amb tots els seus defectes i addiccions. 

Bon repartiment i bona realització, tot i que com deia, potser li falta una mica més de nervi.

LA CLOE I L'ONA

Al llarg d'aquests anys, i parlo a nivell lector, de tant en tant he llegit algun llibre dels anomenats infantils.
El motiu ha estat bàsicament perquè em convenia per al curs on treballava. Per això trobem Els tres investigadors, L'Amy i la biblioteca secreta o El llibre perdut. El cas que ens ocupa, La Cloe i l'Ona, no ha servit direcament per treballar-lo a l'aula; senzillament, a la Setmana del llibre el vaig veure i amb la idea de portar sang nova a la biblioteca de classe, el vaig agafar. Però sí que utilitzo aquest llibre com a estandard de tots els llibres infantils que he llegit aquest estiu passat per tal de conéixer-los a l'hora de fer-los llegir als alumnes d'aquest any i motivar-los una mica més. El què no volia fer era una entrada al blog per cada un dels que vaig llegir, perquè desvirtuaria molt lallista de llibres llegits de l'any. Per això aquest que posa el nom a l'entrada, en no ser directament utilitzat per a aquest curs, es converteix en el repesentant de tots els altres, i farem que comptin tots com a un.

Dir també que estem parlant de quinze llibres: tres del Talp Eudald, Luca i Greta, La Rita Bumbum, Agu trot (del gran Roald Dahl), Malvarina, Les fades són calbes, en Luka i la Maria al país vermell, Un fantasma fet a mida, Un fantasma al metro, Els 4 bandolers a La Mola, La família Massafilles, La tribu de la Kai i la Cloe i l'Ona. Quinze. Déu n'hi do.

El llibre del que parlarem ara és el primer del què hauria de ser una col·lecció, com alguns dels de la llista anterior. Es tracta de dues germanes que es porten prou bé. La gran, adolescent, toca en un grup de música i es presenten a un concurs per la Festa Major. Misteriosament, la llibreta que li serveix d'amulet desapareix i amb ella les opcions de participar al concurs. La germana petita vol trobar la llibreta per ajudar-la i descobir qui ha estat capaç de fer-li això a la seva germana.

La lectura ha estat bé. No es tracta de cap meravella, però per als nens i nenes d'avui en dia pot ser força efectiva. Llenguatge senzill i trama fàcil de seguir. Aspectes que es van repetint i així ajuden a què els lectors/es els quedi clar. Tot molt normalet i força correcte, i pot passar a engrandir la biblioteca de classe, potser no aquest any a tercer, però sí a quart. En cursos superiors ja seria de lectura fàcil.

Si volguéssim filar prim, trobaríem algunes llacunes o aspectes millorables. Personalment, la resolució del "cas" i descobriment de la persona culpable queda en una anècdota i potser seria interessant aprofundir en els motius o encara més en el penediment i posterior redempció. De cop i volta és un tema que queda oblidat.També aquelles repeticions de text que poden ser positives per al nen/a que llegiex, per a l'adult, evidentment és pesat, però això no seria un punt tan negatiu com l'anteriorment explicat.

Ara mateix, donaria el què fos per tal que els nens i nenes llegissin més, però tampoc a qualsevol preu. Justament dels quinze llegits, n'hi ha un que l'he eliminat directament de la biblioteca (La família Massafilles). I és que en literatura infantil, no tot s'hival. Pot estar més bé o més malament, però alguna cosa positiva ha d'aportar.

NAZA

No cal dir massa res. Quan vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula documentalva ser pel festival de cinema de Venècia. Allà ja va cridar l'atenció de tothom i va gunayar el premi del públic. Després també va passar pel festival de Donosti, però llavors ja se sabia tot. Els realitzadors de No other land tornaven a ensenyar-nos la crua realitat. 

Si l'anterior pel·lícula se centrava en Cisjordània i amb l'assetjament constant que pateixen els palestins per part dels colons i l'exèrcit, en aquest cas ens traslladem a Tel-Aviv. Als terrats dels edificis d'aquesta ciutat trobem un dels directors, entrevistant a agents del servei d'intel·ligència israelià. Aquests, sense veure'ls la cara i amb la veu distorsionada, van contestant les preguntes del seu compatriota. Amb les seves respostes no només descobrim el significat de NAZA, sinó que van relatant de quina manera fixen els objectius, bombardegen i assassinen.

Naza és el terme que utilitzen per anomenar els civils que moren en els seus atacs (principalment dones i nens). Per exemple, si volen bombardejar un edifici on creuen que hi ha algú perillós, i amb ell conviu la seva família, i la resta de veïns i veïnes de l'edifici, això pot provocar la mort de per exemple, 30 persones innocents. Llavors ells en parlen dient que aquí hi ha "30 naza". D'aqueta manera deshumanitzen la víctima i el blinden de dir la veritat sobre el què estan fent, assassinar dones i nens.

A part d'això, com deia, van explicant de quina manera seleccionen els objectius. I no us ho perdeu, és la IA qui els diu les probabilitats. Mentre aquí s'utilitza per fer deures o retocar textos, aquests animals l'utilitzen per decidir qui maten. Parlen de com els ensenyen a entendre que això que fan és el correcte perquè els palestins els volen matar a ells. Fa fredat quan un d'ells afirma que sí és un genocidi això que estan fent, o encara pitjor, quan un altre diu que els envien psicòlegs per fer teràpia sobre la seva feina, però diu que no els necessiten. Fins i tot entenen als alemanys. Diu un que no entenia com els alemanys podien veure sabent què havien fet. I afegeix que ara sí que ho entén (ja que és el mateix que fa ell).

La imatge de les entrevistes es va combinant amb els edificis de la ciutat, de lluny o de prop. Mai es veu qui hi ha dins els edificis, però juguen amb les càmeres per tal que veiem que hi ha gent al sofà mirant la tele, fent el sopar, arribant a casa, descansant... per tal de posar imatges a allò que expliquen aquells animals, quan diuen que bombardegen aquella casa on hi ha la família reunida dinant plegats. Barbàrie.

Entrevisten a diferents persones, però totes venen a dir el mateix: estan assassinant dones i nens. No et pots quedar igual després de sentir-los parlar amb aquesta fredor. El govern israelià no es queda tan ample. Han creat un altre documental amb el mateix títol desmuntant tot el què surt aquí per tal de marejar la perdiu. Paral·lelament, volen retirar la nacionalitat als dos joves directors i m'imagino que per ells deu ser ja una quimera poder viure a Israel.

I mentre escoltes les atrocitats a la sala de cinema, un respecte absolut, només destrossat per persones caps de suro menjant llaminadures. Com es pot ser tan imbècil com estar menjant a la sal com si estiguessis veien Ratatouille? hi ha gent que no entén res, la veritat...