THE WIND THAT SHAKES THE BARLEY

Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).

Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.

Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.

Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.

Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.

CELEBRANT ELS 2.000

Al llarg d'aquestes dues mil entrades, quan hi ha hagut una efemèride, he dedicat algunes entrades a comentar estadístiques. Per exemple, hem mirat les entrades que han tingut més visites i les que han tingut més comentaris. Aquest seria un resum poc profitós, ja que el moviment del blog no arriba a tenir moviments generals que facin canvis en aquests aspectes des de fa molts anys.

La celebració dels 1.500 va donar peu a moltes estadístiques interessants (quins mesos tenen més o menys entrades; quins dies de l'any n0han tingut més i quins no en tenien mai; i quin número de dia era el més repetit). Aquesta última era una xorrada, mentre que les altres eren prou divertides. Justament, en el resum dels dies de l'any, vaig descobrir 6 dies que en tots aquells anys (disset, en duia), mai havia escrit res. Quatre d'aquests dies eren del mateix mes, el febrer: el 4, el 8, el 9 i és clar, el 29. Els altres dos, l'11 d'octubre i el 17 de novembre. Els tres anys següents he estat atent a aquesta dada, i així, aprofitant que el 2024 era any de traspàs, les quatre dates d'aquell mes ja no van continuar a zero. Els dos anys següents ja no m'hi vaig fixar. El dia 4 s'ha quedat amb aquella única entrada (igual que el 29), mentre que el 8 ara en té dos i el 9 ha fet el ple. des de llavors, cada any. L'onze d'octubre, aquell 2023 se'm va passar, però el 2024 va aconseguir la seva entrada. I el 17 de novembre, li ha anat pels pèls. Quan arribin els 20 anys de blog, aquest dia només haurà tingut una única entrada, que és la d'aquest últim any, el 2025. Així que ara mateix, no hi ha cap dia de l'any que no tingui com a mínim una entrada. Haurà de passar més temps per fer una revisió i saber les estadístiques. Ara ha passat poc temps i serien unes dades irrellevants.

Pel què fa als mesos prolífics, tres quarts del mateix. Amb una distància de tres anys, poques diferències deuen haver i si n'hi ha no seran significatives. De fet, l´únic canvi és que el mes de novembre passa de l'onzè al desè mes. El juliol, mes líder, continua a any llum dels altres.

Finalment, podríem fer un recull dels temes més tractats en aquestes dues mil entrades, però per una banda, aquest és un resum que fem anualment cada desembre, i per un altre costat, és una estadística que es pot veure en el mateix blog a la columna de l'esquerra.

Així que poca cosa més se'm ve al cap per tal de comentar en aquesta celebració. deixo pels 20 anys, d'aquí sis mesos dos encàrrecs. El primer, que farem una nova remodelació al blog, amb canvi de fons i colors. I després que ja sé què farem. A la celebració de les 1.000 entrades en vaig seleccionar algunes a l'atzar. El què faré serà una entrada a l'atzar de cada un d'aquests 20 anys. A veure què surt.

2.000

I finalment, ha arribat el dia.

Dissabte 18 d'abril de 2026. El dia en què aquest modest blog, que va començar com un divertimento, segueix sent un divertimento i acabarà sent un epitafi interminable de tota una trajectòria.

Hem arribat a les dues mil entrades. PAM.

Es diu ràpid, això. Dues mil entrades des d'aquell llunyà dimarts 24 d'octubre de 2006 (sí, 2006, així que aquest any hi haurà doble celebració). Aquella primera entrada tenia una foto de sorpresa i un petit text que deia: 

"Doncs sí! Ningú donava un duro, però les meves habilitats innates en el món de la informàtica dels nassos, no podien evitar la creació d'aquesta cosa estranya que encara no acabo d'entendre. Però bé, això és igual, no? A veure què en faré, ara!"

Doncs mira què n'he fet, després de gairebé vint anys, amb èpoques de tots colors, anar deixant un recull de vivències, impressions, opinions, crítiques... de tot una mica.

Quan vaig fer l'entrada 1.500 i profetitzava quina de les dues efemèrides arribaria abans, intuïa que seria l'aniversari. Doncs no. Per mig any, només per sis mesos, però ha estat el número rodó d'entrades qui ha aconseguit arribar abans. I d'això no fa ni tres anys, encara... Però és que la progressió ha esta brutal. Per fer les primeres 500 entrades, vaig esperar fins el 2 de febrer de 2016 (nou anys i mig gairebé). Les 500 següents, fins a l'entrada 1.000 (5 d'abril de 2020), van arribar al cap de 4 anys i dos mesos). La del 1.500 va ser el 22 de juliol de 2023, per tant, 3 anys i 4 mesos després. I per arribar a la fita que avui celebrem, han passat 2 anys i 9 mesos. Ja no han estat salt espectaculars, però déu n'hi do com s'ha anat reduint. Això no vol dir res, pot passar de tot. Però és una de les estadístiques que, com ja se sap, m'agrada comentar quan arribem a assolir algun tipus de número o aniversari.

No serà menys. Durant els propers dies, aniran apareixent records d'aquestes dues mil entrades per retre homenatge a tantes hores dedicades a explicar a ningú el què em passa pel cap. Com sempre, és una activitat més per cultivar el record i l'enyorança que no pas per res més. Com sempre.

Ah! I felicitats!

ESTEM FORA

A poques setmanes d'acabar la temporada, la situació dels equips masculí femení del Barça és la següent: Supercopa (ambdós equips campions) i Lliga (el femení a una jornada de guanyar-la, el masculí, a tres-quatre, però sembla que campions també). A partir d'aquí, la cosa ja es torça: Copa dels Borbons (femení a la final i masculí eliminat a semis) i Champions (femení a semis i amb bones perspectives, masculí, eliminat a quarts per l'Atleti de Madrid). Vint-i-quatre hores després de l'eliminació, ja ho podem valorar.

És un desastre. Punt. Ja està. Ara tornarem amb el conte de que ho van donar tot, i que al proper partit se'ls aplaudirà perquè s'ho mereixen, etc. O l'altre conte de que és un equip jove amb molta projecció i que si segueix així, ens donaran moltes alegis. No sé, però aquest discurs ja l'he sentit més d'una vegada, i el resultat és el què és. Eliminats. I no pas per un potent PSG, un poderós Bayern o un indomable equip anglès, no. Per un equip que no juga a res. Un equip de mercenaris, bons jugadors, però que juguen sense dedicar res especial al futbol, entrenats per un personatge que després del Mourinho, és possible que el trobéssim a ell com a entrenador més odiat.

És cert que podríem examinar la influència i la culpa que han tingut en aquesta eliminació els àrbitres dels dos partits. A l'anada, l'expulsió d'en Cubarsí, i el penal no xiulat per la jugada en què un defensa agafa amb les mans la pilota. És molt bèstia. a la tornada, gairebé el mateix. Expulsen Èric i no xiulen un penal quan el porter matalasser li clava els tacs de la bota en tota la cara del Fermín. Sí, és accidental, però com moltes faltes en què la fas perquè et passes de frenada o rellisques, no? És una vergonya i un escàndol.

Però sempre hem jugat contra els àrbitres, no és pas una novetat. I sempre hem sabut que per compensar-ho, hem de fer el màxim de gols per poder evitar que passi el què va passar. Però no. L'equip, jove, amb potencia, sí, però exprimit. Fa el màxim, i guanya el partit, però no és suficient. Cal fer més. I necessitem tenir tots els jugadors al 100% i donant el màxim. Amb tantes lesions com hi ha hagut, la proximitat del mundial al juny no ajuda a fer aquest esforç extra.

Ara queda guanyar aquesta lliga, i després... ja veurem què passarà. Primer, saber si en Flick continuarà. I després, potser cal fer algun sacrifici per poder invertir econòmicament en jugadors diferencials dels d'antes. mentre això n passi, plorem per una altra Champions que passa de llarg, esperem que el Madrit no remunti avui, i a seguir.