MATAGALLS

El Matagalls és possiblement el cim més famós del Montseny. No és el més alt (1.697 metres) per poquet. El Turó de l'Home (1.712) i Les Agudes (1.706) el superen. Però aquesta poca distància d'alçada i el fet que a la més alta s'hi arriba en cotxe, fan del Matagalls és més emblemàtic de tots i per conseqüent el més escollit a l'hora de fer una excursió.

No tinc proves evidents, però sé que quan era nen, hi vaig pujar una i segurament dues vegades, però des de que tinc consciència d'allò que faig, no hi havia tornat mai, i la veritat, per mi era un deute pendent que arrossegava des de fa molt temps. És també un d'aquells misteris que m'acompanyen. Amb la d'excursions fetes, com és que no havia tornat mai al Matagalls? Però avui no toca filosofar sobre el tema (ni avui ni cap altre dia). Finalment, hi he tornat.

He aprofitat aquests dies de "vacances" per poder fer una mica d'excursió, que com sempre me les desitjo molt felices per tal de mantenir certa constància, una constància que poques vegades compleixo. Però sí, si al febrer vaig fer un dels trams de l'objectiu Montserrat per tornar a experimentar el contacte amb el terra natural, aquest mes de març, encara que hagi estat l'últim dia, he fet alguna cosa més.

Moltes ganes de matinar, no tenia, així que quan he arribat a l'aparcament ja he vist que anava malament. Estava tot ben ple. Però què hi farem... després ja he vist que no era pas l'únic en començar a caminar tard (les 11h), i fins i tot quan baixava a la una, encara em creuava amb gent que pujava. Només començar a caminar entre arbres, tota la mandra que tenia quan em despertava i m'activava, van desaparèixer de cop. Sí, quan em desperto de vacances per anar a caminar, sempre em ve la pregunta "Què fas? Queda't al llit!", i anant cap a allà, me l'anava repetint. En el moment en què les cames comencen a caminar per allà, els dubtes s'esvaeixen. Ara, és una il·lusió, perquè just de seguida comença el primer tram de pujada, que de llarg, és el més dur. La inclinació del terreny se'n riu de la que poso a la cinta de córrer/caminar del gimnàs. Jolines, com puja! Per sort, al moment que s'anivellava, descobria que les meves cames estaven bé i responien perfectament, i que només era un problema d'esforç puntual durant una bona estona seguida i la seva relació amb la respiració.

De mica en mica, vaig pujant, i la previsió de bon temps es veu tapada per la boira. A 'esquerra, bona visibilitat i cel blau, a la dreta, la boira impedia veure absolutament res. Una boira que sovint t'envoltava per tot arreu. De fet, quan baixava, era com si anés per un lloc diferent, ja que al pujar, no es veia res d'aquell entorn. Boira apart, la pujada dura una hora i mitja. Ni pujo sol, ni estic sol a dalt. De fet, semblen les Rambles, de tanta gent que hi ha, i és difícil fer fots sense que hi aparegui ningú. Les vistes es veuen poc per culpa de la boira, i m'hauria agradat albirar Montserrat per fer-me la idea de la travessa clàssica que no arribaré a fer mai.

Després de gairebé mitja hora descansant i respirant, la baixada fins l'aparcament es fa en una hora justa, convertint l'excursió al Matagalls en una activitat de tres hores en total. Cim superat, i ara per fi puc dir sense dubtes que he pujat al Matagalls. Per fi, en tinc proves a part de record llunyà de fa quasi cinquanta anys.

GARROTXA

Catalunya té 42 comarques. Podria dir que possiblement hi he passat per totes, i en algunes d'elles hi he fet estada. Per si de cas, no ho penso tampoc comprovar. La qüestió és que entre totes les comarques, n'hi ha algunes que no passa un any que per motius ben diversos, hi passo o hi torno a passar. La Garrotxa és un d'ells.

Per la comarca volcànica hi he passat estius de vacances i visites esporàdiques; colònies d'estiu i caps de setmana; excursions d'un dia, caminades i fins i tot bicicletades; cal afegir-hi una boda i tot! Olot, la capital, però Santa Pau, Besalú, Castellfollit de la Roca, Les Preses, Mieres, Joanetes, Sant Feliu de Pallerols, Els Hostalets d'en Bas... aquestes serien totes les poblacions que, en menor o major grau hi he passat una estona.

Les estades més llagues han estat tres estius de vacances i evidentment, les colònies. I aquests dies passat hi vam tornar. La casa dels Arcs va rebre la meva visita per segona vegada. Llunyà queda el 2004, amb les colònies de Món Jove sobre els déus i deesses de l'Antiga Grècia, unes colònies que van significar el començament de l'època de vaques grasses al grup de lleure. Aquest cop eren els tres dies amb l'escola. I sí, els entorns molt bonics, però la casa era molt semblant a la de 20 anys enrere. No cau a trossos però no s'ha fet cap reforma important, almenys visible. I què voleu que us digui, a la meva edat, les cases haurien d'oferir un servei més digne als equips de mestres, ja que són ells qui decideixen tornar o no a aquela casa, i per tant, se'ls ha de cuidar bé.

Dins dels tres dies he pogut tornar a a passejar per la Fageda d'en Jordà, un dels 10 llocs més bonics del país (llàstima que va ser entrar i sortir); vaig tornar al cràter del volcà de Santa Margarida, sempre tan impressionant; i vaig poder observar els estrats del volcà Croscat. Si no fos perquè està tan lluny, és la millor opció pels de 5è quan fan el projecte de geologia, però és massa autocar per un dia. I com no, excursioneta fins a Santa Pau. El meu nou estatus no em va permetre passejar pel nucli medieval, però caminar per aquells carrers, i sobretot, la vista des del mirador és magnífica.

Qui sap si tornaré a la garrotxa. Bé, sí que se sap. Si no hi ha cap sorpresa desagradable, segur que tard o d'hora hi torno. No sé quan ni perquè, però que hi tronaré, segur. Potser estaria bé conèixer altres entorns d la comarca; ja ho veurem...

BALANDRAU

El 31 de desembre de l'any 2000, dos grups d'excursionistes es van veure sorpresos per la irrupció sobtada del torb quan pujaven el cim del Balandrau. Aquella tempesta va acabar amb la vida de deu persones, set al Balandrau i tres més en altres zones del Pirineu. Personalment, a la meva memòria hi ha la coneixença d'aquesta tragèdia, però no soc conscient de viure-ho en aquella època. Ara, ja serà impossible oblidar-ho.

I tot gràcies a la pel·lícula que s'ha estrenat en motiu-coincidència dels 25 anys dels fets. En ella s'hi recrea la desgràcia. Coneixem el grup més nombrós de muntanyencs, que aprofiten un dia esplèndid per pujar al cim. Quan decideixen baixar, els arriba la tempesta, un vent demoníac que alça la neu i impedeix veure-hi res; una temperatura que baixa dels 2 graus negatius als 30-40 sota zero; els allaus que produeix la tempesta. Un desastre. Seguim a partir de llavors l'espera de l'únic supervivent i el què fan els bombers i responsables per tal de trobar les víctimes i/o supervivents. Diuen al final de la pel·lícula que aquest accident va "ajudar" a canviar els protocols de la gestió d'aquestes situacions. Suposo que entre altres, no tanquen els familiars en una mena de vestidor d'e complex esportiu, l'acceptació sense recança de l'ajuda de voluntaris i voluntàries a les tasques de rescat, o la compra de material més efectiu (van haver de demanar ajuda als bombers francesos).

Reconec que veure pelis com aquesta, reals, et fan respectar més la muntanya, i ara que ve el bon temps i començo a planejar futures excursions, he de ser conscient de com he d'anar de preparat i amb cura, molta cura.

I pel què fa a la pel·lícula en si, molt i molt bé. Altra vegada cinema català de qualitat, res a envejar a altres produccions d'aquest estil. Bones interpretacions, bon relat, i mantenir l'espectador en tensió i empatitzant amb tothom: la por i el dolor dels excursionistes, el patiment de les famílies i l'angoixa i determinació dels operadors/es de rescat.

THE QUEEN'S GAMBIT

Reprenem el blog deu dies després, per l'aturada obligada per l'avaluació i les convivències escolars. I ho fem amb la darrera sèrie completada: The queen's gambit.

Es tracta d'una sèrie d'aquelles que no es poden classificar en cap dels estils que normalment segueixo, ja que es tracta del drama costumista que explica la vida d'una jove òrfena que aprèn a jugar als escacs perquè té un cap que li permet imaginar tots els moviments del joc quan està relaxada. Però alerta, perquè aquest relax li arriba normalment quan està col·locada per tranquil·litzants als quals es torna addicta després que a la institució on viva amb altres nenes òrfenes, abans de sopar sempre els donaven la pastilleta (fins que ho van prohibir).

La història no és real, però es pot basar en tantes i tantes històries de nens i nenes prodigi en aquest esport. Quan són nens-adolescents els porten com a objectes de fira, i normalment van pel mal camí. En l cas de la nostra protagonista, apart dels tranquil·litzant s'hi afegeix l'alcohol. L'anem seguint al llarg de set capítols fins el final, quan competeix a Rússia amb els millors jugadors d'escacs del món.

Com deia, no és un dels estils que acostumo a consumir, però és cert que cada anys en veig alguna així de, diguem-ne, diferent (Adolescence, Shogun, Artful Dodger, Great expectations...) El motiu, no el tindria clar del tot. Bàsicament, el tràiler on la protagonista vol apuntar-se a la competició, i clar, li diuen si ja ho havia fet, si sap el què es fa, etc... Així, per una banda, tenim el tema igualtat de gènere, i per l'altra, l'actriu, l'Anya Taylor-Joy. No és que la trobi especialment interessant, però és cert que allà on l'he vist, no m'ha deixat indiferent la seva actuació (New mutants, Last night in Soho, Glass...).Té uns ulls que fan que s'apoderi de la pantalla. I sí, ho fa molt bé. Les coses com siguin, l'èxit de la sèrie gairebé depèn exclusivament d'ella, i ho fa molt bé. Amb una actriu fent el paper més mediocre, no hi hauria hagut ressò de la sèrie.

Pel què he anat dient, ja ens podem imaginar que la valoració és molt positiva. Sèrie diferent, que he trobat força interessant. Les partides d'escacs, eix central, no es fan gens pesades. no és que facin durar molt les escenes, sinó que n'hi ha moltes. Dels set capítols, el tercer té una baixada d'interès que em va fer patir, però remunta, i de quina manera. Ha estat interessant, a més coneixes altres mons dels que estic més habituat, i estic força content d'haver-la desat a favorits i haver-la acabat veient.