LOST IN SPACE (x3)

Doncs més o menys un any després, acabo la tercera i última temporada de Lost in space, una sèrie de ciència-ficció per a tots els públics, amb aventures, emocions, comèdia i adolescents. Recordant coses de les dues temporades anteriors, vaig comentar que totes dues eren de notable (la primera un 8, la segona un 7), i va quedar en vuitè lloc del rànquing de l'any.

Aquesta temprada, que tanca la sèrie (quina meravella això de no allargar-les per treure suc d'on ja no n'hi ha més), torna al notable alt. És lleugerament diferent de les anteriors, ja que enlloc d'anar obrint històries, es va teixint una xarxa per anar-les tancant. En l'últim capítols de la segona, les famílies s'han de separar davant l'atac dels robots, així que al principi tenim la vida dels nanos, un any després en un planeta que els acabarà fent fora, i com tornen amb les seves famílies per salvar-los dels robots. Un cop salvats, la família protagonista ha de tornar a enfrontar-se sola als imprevistos, i finalment, un tercer tram de capítols on ja arribats al destí final de la humanitat, han de fer la darrera i definitiva lluita contra els robots.

Aquestes tres subparts dins la temporada, com deia van tancant cada un dels temes oberts de manera molt natural. Tot i això, hi ha la sensació de que potser en un principi no sabien que seria el final de la sèrie. Hi ha dos aspectes que m'ho fan pensar. Un, el bolet del pare biològic de la filla gran, que el troben congelat a la seva nau i el recuperen, sense tenir després cap paper rellevant. De fet, els companys de la nau congelats que també salven, ni se'ls espera. I el segon punt que m'ho fa pensar és justament aquesta divisió de capítols dins la temporada, ja que desvien els esdeveniments sobtadament per arribar al final.

Tot i això, com deia, està per sobre de la segona temporada. Porta emoció, no tan infantilisme, i fins i tot algun moment de sorpresa que no t'esperes i que, encara que resolen per fer una "happy ending", ho integren perfectament a la trama. Un bon equip de guionistes al darrere, segur. I el repartiment continua a l'alçada. Trobem a faltar més d'en Don West, però realment els paers estan molt repartits a parts iguals i assoleixen l'objectiu de fer-se propers. No són grans estreles en general, però aquí estan de deu.

Aquesta és la primera sèrie que acabo aquest any de les que tenia començades i que aniré alternant amb noves per tal de fer endreça televisiva. seguim.

ELS PÒSTITS DEL SENYOR NOHISOC

Després de La biblioteca secreta de l'Amy i El llibre perdut, ha arribat el torn a un nou llibre de literatura infantil per valorar a seva possible lectura a l'escola. Aquest ha estat els pòstits del senyor Nohisoc, de la Tina Vallès que ha arribat recomanat també per un company, com va passar amb La catastròfica visita al zoo. L'objectiu era diferent, els destinataris són diferents, i per tant l'opinió també és diferent.

Ens trobem amb la història d'una nena de tercer de primària que ha de fer un treball escolar sobre un ofici, i decideix fer-lo sobre el seu nou veí, un home misteriós, que no se sap qui és ni què fa, i que es comença a comunicar amb ell a través de pòstits que es van deixant a les seves portes respectives. Al final s'acaben coneixent i presentant el seu ofici, el de corrector. S'estableix una relació divertida i aquest intercanvi és en estones divertit. 

Aconsegueix doncs, ser una lectura agradable i també aporta intriga per tal d'esbrinar quin és l'ofici. També té la seva part seriosa, ja que posa damunt la taula el tema de les depressions dels adults. Hi passa per sobre, però esta allà, i en una lectura comentada seria un dels temes. Els capítols que porten les preguntes de l'entrevista que li farà la nena al corrector també aporten exemples per tal de fer entrevistes, un tema important a l'escola però que sempre s'acaba fent de qualsevol manera. Bé, sempre, no. Aporta també una visió diferent del gran tema de la realització d'un llibre, i ensenya als nens i nenes que darrere un llibre hi ha molta gent i molta feina.

Si finalment es converteix en el llibre de lectura, ara mateix no ho sé, perquè el veig més útil per motivar el tema de l'entrevista, que no és pas per nosaltres. Però evidentment, pot servir de lectura comuna sense dubte.

WIELKA WODA

En aquests moments el meu visionat de sèries segueix l'esquema de dues a la vegada, alternant una de nova amb una coneguda. En tinc un bon grapat que es troben a l'última temporada o que només en té una, i potser faig una mica de neteja i endreça a la llista de sèries.

En aquesta nova ronda, la nova ha estat l'única temporada, i sense possibilitat de continuació, de La gran inundació. El títol i el tràiler, típic de catàstrofes, em van dur a posar-la a la llista, i el resultat ha estat mg-mig. Resulta que la sèrie explica els fets reals que van passar a Polònia l'estiu del 1997, quan unes fortes inundacions van causar una catàstrofe molt important, amb grans destrosses i una cinquantena de persones mortes. La veritat és que no ho recordo massa, no ens va arribar la notícia més enllà d'uns titular a les notícies durant una setmana curta. Sigui com sigui, allà fou un fet històric molt important, i n'han fet una sèrie de vuit capítols per fer una mica de memòria.

Sí, la sèrie també és polonesa, i les coses com siguin, molta tradició cinematogràfica no en tenen, allà, i per tant la qualitat és la que és. Acostumat als grans efectes i interpretacions sentides, és evident que LA gran inundació em deixa força fred. En bona part de la sèrie em preguntava si valia la pensa seguir-la veient, tal com em vaig prometre que faria si es donava el cas. Però com que volia veure què va acabar passant, i que tenia un final, doncs al final l'he acabat. Més enllà de si és més bona o menys bona (en aquest cas), la trama se centra en els moviments que van fer les autoritats abans del desastre, on veiem com és habitual, els polítics amb els seus experts negant la realitat i cuidant-se només dels seus vots i popularitat, fet que evidentment, els va sortir car. La similitud amb la DANA de València del 2024 són evidents, tot i que la diferència mortal és enorme, i fa de mal comparar. Però a la llarga ens trobem amb el mateix esquema d'incompetència política.

El més aconseguit és la recreació històrica de la Polònia de finals de segle. Realment, tens la sensació de veure una ciutat més propera als anys 60 i 70 que no pas a les portes del nou segle. Quantes diferències socials hi havia a Europa per culpa del resultat de la segona guerra mundial i el desenvolupament de la guerra freda. Semblem dos mons oposats. I poca cosa més quedar per afegir.

CAMINADA PROHIBIDA

Feia dos mesos que tenia entre cella i cella fer una caminadeta per la natura. Sí, és cert que desembre-gener-febrer no serien els mesos més agraciats per sortir a caminar, però a veure, tampoc volia fer res de l'altre món, només repetir l'etapa 2 de l'Objectiu Montserrat, només per activar i recuperar sensacions, com a primer pas per anar cada cop a més. Dos mesos han passat fins que l'he feta. I alerta, la mandra només ha estat la causa d'aquesta espera en una sola ocasió. Altres esdeveniments, dolors (cap un dia, peu un altre), hi han participat, però sobretot, la pluja i el mal temps. Dos mesos. a veure si ara recupero el temps perdut!

I sí, com deia, ha estat l'etapa Sant Cugat fins Les Fonts. L'últim cop que la vaig fer, dins l'objectiu Montserrat, ja està lluny, a més d'un any i mig. Era reconfortant veure com després de tot aquest temps, era capaç de seguir el camí sense dubtes, recordant-me perfectament de cada desviació i trencall que calia seguir. El passat octubre vaig intentar aquesta mateixa reactivació amb l'etapa 1, i quatre mesos després hi torno amb la segona. la idea és fer altres coses (La Mola, Matagalls...), però la visió de Montserrat m'ha fet el cuquet i decidir una cosa: Si el barça femení no arriba a Oslo, aquell cap de setmana, fer la Gràcia-Montserrat, un deute pendent que tinc.

La qüestió és que potser si arriba aquell dia, els caminants es trobaran el mateix problema que em vaig trobar jo. Resulta que comença a caminar des de Volpelleres, com sempre, faig el trosset de ciutat, passo per la benzinera, creuo l'autopista, començo a pujar al costat de HP i quan soc a l'alçada de l'escola japonesa i arriba l'hora d'entrar al bosc... patapam. Pesta porcina - prohibit passar. El rètol i una cinta de punta a punta del camí em diuen que la prohibició no afecta només a Collserola. mentre debato amb mi mateix què fer, venen pel camí un parell de persones i un ciclista. Així que al final, decideixo passar. Una mica de nervis per si em trobava guàrdies forestals em van estar acompanyant durant tot el camí, però al final, no vam lamentar cap entrebanc. Renoi amb la pesta porcina...

El camí, a part d'aquesta intranquil·litat va anar rodat. El temps, més o menys el previst (una hora i quaranta-cinc minuts), i poca cosa més. Potser era la primera vegada que veia passar aigua per la riera de Les Fonts, i això em va fer pensar en la riera seca de després d'Ullastrell. Potser ara no espot creuar amb tanta facilitat. Al final, excursioneta feta, el diàleg amb mi mateix també fet, i només cal esperar que no passin quatre mesos més per seguir reactivant-me.