RESERVATION DOGS (x3)

Em mirava el rànquing de sèries de l'any passat per veure on havia col·locat Reservaton dogs, aquesta sèrie sobre la vida en una reserva d'indis d'Oklahoma. Mentre que a l'entrada corresponent la valoració és força bona, al rànquing està al top-10, però en novena posició. Però no passa res, perquè mires les que té per davant i te n'adones que el 2025 va ser un any molt encertat en les sèries vistes.

Ara he acabat la tercera i última, i em segueixo reafirmant. No sé què m'ha fet, però és que fins i tot tenint algun episodi més fluix, el conjunt total és de notable alt, però que molt alt. Deu episodis amb unes trames molt concretes, sabedors els guionistes que havien de fer-ne el tancament. El grup de joves torna a casa després de l'escapada a California, però en Bear es perd i es troba amb una vella coneguda (la dona cérvol) i un nou personatge estrambòtic, que tindrà participació en la resta d'episodis. Fan un exercici molt interessant per connectar els vells de la comunicat amb els joves, m'imagino que amb l'objectiu de mostrar la unitat d'aquesta ètnia tan perseguida, com tantes altres. Ho aconsegueixen. La comunió entre joves i ancians és total, i realment es va cuinant al llarg de tots els capítols, provocant aquest vaivè entre els més interessants i els menys, Tot seguia aquest pla per arribar al final.

No en va un dels noms que està darrere d'aquest projecte és en Taika Waititi, un neozelandès que és una barreja de moltes cultures, que es va unir a Sterlin Harjo, nadiu, per filmar aquesta història. M'he de repetir per posar al podi el repartiment. Tots estan excepcionals, interpreten de manera tan realista els seus personatges... Segurament perquè estan mostrant molts d'ells la seva vida real, ja que tots formen part de la raça índia (perdó, perquè aquest nom és imposat pels invasors, ells no ho són pas). 

La tercera temporada no ha estat doblada al castellà i l'he vist en versió original, i això m'ha fet encara gaudir més del so real de les seves veus, i en alguns d'ells, com la Willie Jack i l'esperit, encara pugen més el llistó de la qualitat. Molts moments divertits, molts moments descarnats, i també moments emotius, una combinació magistralment dirigida i portada a bon port. 

POSTUREIG O LLUITA?

Després de dos mesos amb una mitjana de gairebé cinc entrades per setmana, arriba el setembre i la mitjana cau de cop (i no serà per manca d'idees; hi ha sis entrades als esborranys del blog). La tornada a la feina, una feina com la nostra, implica unes rutines, però sobretot uns mals de cap que poca gent arriba a entendre. Un cop ha passat la histèria del començament i el curs estigui ja més o menys encarrilat, tornarà la calma mental en l'aspecte que pots fer altres coses a casa que no siguin preparar feina de l'escola.

Així que ens trobem a la segona setmana de setembre, i ara també han començat les criatures. Tret de sortida a un nou curs, el 32è per la meva part, i ja amb l'esquena cansada, la veu rogallosa, i la motxilla plena de les tonteries que ens ofeguen en el nostre dia a dia. Continuen les injustícies, continua la mala gestió, poques coses s'han arreglat. I els pocs canvis que han promès, estan dilatats en el temps, de manera que són millores que fins d'aquí cinc anys no es veuran. Us ho imagineu en altres feines? Veurem cap a on van els trets, però tot pinta malament. El "fiasco" de les PISA, la burla del calendari escolar, l'insult dels ventiladors... Els nens i nenes estan a més de 30 graus a les aules! Com es pot permetre? No ho entenen les famílies que s'està jugant amb la salut dels seus fills i filles? Les ingerències dels equips gestors en la feina dels mestres, omplint-nos i carregant-nos més, mentre veus companys que riuen les gràcies a tot. Serà un curs calent, ja es veu.

I l'estupefacció arriba, com no, a tavés de les xarxes. Les escoles han convertit en un dels principals causants del desastre educatiu en una manera de dissimular les seves mancances. Per una banda, diem que el món virtual fa tan mal als adolescents, que no paren de publicar imatges i vídeos no reals, de coses boniques quan la veritat és una altra... I llavors va i els claustres de moltes escoles pengen vídeos a Instagram de benvinguda al curs fent coreografies, balls, vídeos graciosos... Ja ho diuen, ja, que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell. Però és que com a educadors, no ens podem unir a l'enemic, sempre hi hem de lluitar encara que no hi hagi esperança. Em fa molta llàstima veure mestres fent aquests vídeos. Aquesta és la imatge que volem projectar? Davant de tot el desengany i fracàs de l'educació del país, de les vagues, les protestes... fas un reel? Després ens sorprenen els resultats educatius o la deriva a la dreta dels nostres joves.

Mestre de postureig o mestre rebel? Jo ho tinc clar. 

ALES DE FERRO

Tal com va passar l'any passat, l'estiu lector ha estat ocupat durant molts dies per un mateix llibre. Si el passat agost acabava Ales de sang, primer lliurament de la saga EMPIRI de la Rebecca Yarros, aquest setembre he finalitzat la segona part, Ales de ferro.

He de dir que tot i ser el millor llibre del 2025, les seves vuit-centes pàgines em semblaven d'un pes excessiu. Per alta banda,el fet tanbé d'haver estat la millor lectura de l'any passat provocava en aquesta continuació unes expectatives molt grans. Un cop acabada la lectura i haver-la xalat, tinc clar que no serà el llibre guanyador del 2026. És dolent? És avorrit? No, és clar, res d'això, la trama és embolicada però se segueix, les situacions són aventures amb majúscules, i més d'un capítol et deixa amb l'ai al cor.

Però com deia, les expectatives eren molt altes, i potser esperava alguna cosa més. Després de la batalla de Resson i la gran sorpresa del final de la primera part, els cadets tornen a l'acadèmia de genets, i han de fer mans i mànigues per no descobrir el gran secret del regne. Però el perill és cada cop més a prop, i al final, la guerra contra els venims truca a la porta. Adéu a l'etapa escolar i benvinguda a la vida real. Tenim doncs, molta aventura, molta acció, molta emoció i moments tensos. I en general, està molt bé. Però 800 pàgines són massa. 

Els contres que li trobo estarien centrats sobretot en els moments d'explicació de la vessant màgica de tot plegat (massa embolicat, no sé si és així o és la traducció, però ho acabes llegint en diagonal perquè costa d'entendre, amb el problema que en el fons, t'està explicant una cosa important per resoldre el problema). La relació entre els dos proptagonistes és cansina. Es passen gairebé tot el llibre (bé, de fet tot el llibre) discutint-se perquè s'amaguen secrets i fornicant com a conills. Un altre cop la part explícita de sexe en alguns moments és gratuïta i no aporta res. Però els constants diàlegs entre ells, una amb el "no m'expliques la veritat" i l'altre amb el "no em fas les preguntes", és una mica pesat. A veure, explica-li tota la veritat i acabem el "cuentu",no? Aquesta agonia, com deia, cansa molt. 

Aquests serien els punts negaius més destacats, tot que també en té de positius, i encara que no sigui el millor llibre, seria estrany no trobar-lo al top de la llista. Ara, no tinc pressa en llegir-me el tercer llibre, em puc esperar un any perfectament, que arribi el proper estiu per tenir força per aguantar (físicament) el totxo.

Per cert, es troba a faltar una guia de noms i un mapa del territori per poder seguir la trama amb més facilitat. Quan hi ha tants noms, no estaria de més.

DEVIL IN OHIO

Com que sembla que no en vaig tenir prou posant-me nerviós amb The watcher, ara també he vist una sèrie de l'estil però amb temàtica diferent.

En aquest cas, porten a l'hospital a una noia que troben perduda al mig de la carretera. Sembla que s'ha escapat d'algun lloc on la tenien presonera, pels senyals d'haver estat lligada i sobretot per la marca d'una estrella invertida a l'esquena. A l'hospital hi treballa una psicòloga (coneguda per ser l'actriu de Bones) que davant la possibilitat de ser donada d'alta i deixada de la ma de Déu, decideix acollir-la a casa, on viu amb la seva parella i tres filles (dues d'elles adolescents amb els seus problemes). De mica en mica, es van descobrint els aspectes d'on vivia abans, que ja ens podem imaginar que es tracta d'una secta satànica. Es combina amb les dificultats d'adaptació de la noia a la família, ja que trasbalsa força el seu funcionament. 

Durant tota la sèrie vas combinant una visió dual de la noia. Per una banda, la seva indefensió i neguit per tot el què havia viscut, sumat amb la por de que la tornin a agafar. Però per altra banda, les seves accions, mirades també la col·loquen en una posició de no ser gens clares les seves intencions, amb una mirada fosca i pertorbadora. Hi ha moments que posa més nerviós la seva cara i emoció que no pas els de la secta.

Així, tenim tensió assegurada en aquest thriller de vuit capítols que almenys tenen un final. Sorprenent, no Disney del tot, però final al cap i a la fi. No sé si el final vol donar lloc a una continuació o senzillament deixar-ho de manera que no et quedis satisfet ni tranquil amb res. Però bé, així l'han fet. 

Ben interpretada, amb moments força emocionants i neguitosos, però s'ha de dir que no és excel·lent del tot (notable sec) perquè hi ha coses que grinyolen. A més de la psicòloga, també ho investiga un policia. Teòricament s'ajuden però van força per lliure, i a l'últim capítol, no s'entén que la deixi anar sola a buscar la noia sabent tot el què saben. Alguns aspectes estranys i que no lliguen la deixen en un estat de bé però res més. Ara potser que busquen alguna sèrie més "tranquil·la".