MÉS I.S.S.

De vegades hi ha coses que passen perquè sí. I de vegades, en passen moltes. Se'n diu coincidència, tot i que altres persones en dirien conjunció d'astres, premonició o ves a saber què més. La qüestió és que l'any que torno a 3r i per tant, torno a desenvolupar el projecte sobre l'univers i el sistema solar, dediquem un treball a la I.S.S., l'estació espacial internacional. Fins aquí, tot normal. Es tracta de modernitzar el projecte amb coses noves que potser poden motivar més.

Llavors és quan passen les tres coses que tenen a veure amb aquest fet. Primer, la pel·lícula, I.S.S. Després, quan a convivències la veiem passar per sobre nostre! I finalment, la inauguració d'una exposició d'aquestes immersives amb les ulleres virtuals sobre la mateixa estació! Tres en un! Ara només faltaria trobar-hi la relació amb Irlanda!

Doncs aquests dies he anat a veure l'exposició. No és la primera vegada que vaig a veure una d'aquestes. De fet, ja en porto un bon grapat: Tutankamon, Verne, Titanic i Colisseu. Gairebé un expert... En aquest cas, et trasllades a l'estació espacial internacional, i la veus per dintre, de manera molt limitada, ja que el què es fa més, és projectar uns vídeos dels astronautes explicant-te coses. També veus l'estació per fora, i un dels moments més espectaculars és quan veus el planeta al teus peus. Impressionant.

Només hi ha un però. És que vaig veure l'exposició de Jules Verne, una immersió de matrícula d'honor, un espectacle fantàstic. I a partir d'aquí, tot està per sota o molt per sota. La del Titanic encara, però la del Colisseu va ser molt fluixa, i clar, amb el què et fan pagar, et sents una mica estafat. Aquesta de la I.S.S., està una mica millor per les imatges que veus, però el funcionament és molt precari, ja que bàsicament vas recorrent un mateix passadís, endavant i enrere. Altra vegada l'import no justifica el què vueus, per molt espai exterior que sigui.

Les imatges de fora i alguns dels comentaris dels astronautes ho salven una mica, però segueix sense poder-se comparar ni una mica amb la de Verne. Sobre els comentaris que dic que fan els astronautes, et parlen de la separació de la família, de la pandèmia del covid des d'allà dalt o quan van haver de ser nou enlloc de sis per l'accident d'una nau. Tot i això, aquests vídeos són molt curts i tampoc aprofunditzen massa. Per mi, una llàstima.

Aquesta sensació agredolça m'ha portat a decidir que l'exposició imersiva de Pompeia (que era la que volia veure el dia del Colisseu però no quedaven entrades) no aniré a veure-la. I diuen que està bé, però ostres, és que un altre fiasco no sé si el podria ja aguantar. Així que deixem-ho estar per quan sigui alguna cosa que estigui veritablement ben feta o d'un tema que m'apassioni molt. Per cert, curiositat. Les dues bones són d'Ideal, i les tres fluixes, d'Eclipso.  I Pompeia és d'Ideal. M'ho repenso?

THE WITCHER (x2)

Quan fa justament un any vaig veure la primera temporada de The witcher, ja destacava un dilema de sensacions. Per una banda, em satisfeia haver vist de nou una sèrie de fantasia i bruixots, i que més o menys estava ben feta i orquestrada. Però a la vegada, li destacava alguns "contres" que m'havien deixat una mica amb un gust més amarg: el doblatge llastimós del protagonista, el garbuix de llocs, personatges i temps... Sobretot aquest últim detall provocava la nota més negativa, ja que en moments et donava la sensació d'anar una mica perdut.

La qüestió és que un any després, estem exactament igual. Una sèrie entretinguda, amb força acció, espases, bruixeria... tots els elements típics de la fantasia èpica al servei del telespectador. I en cap moment sembla que sigui un rotllo. Però continuen els embolics. Ara ja tot passa en temps real (suposo), però els llocs, tot i que ja sonen més i saps qui hi ha a cada lloc, encara et fan trontollar el cap una mica. En no haver un mapa físic que ajudi a localitzar-los, no saps massa bé on està cada cosa, si estan lluny, a prop, al nord, al sud... i com que els noms no són fàcils, senzillament, costa. El mateix passa amb els personatges. N'hi ha alguns que encara no sé d'on són, si són bons, dolents, què nassos hi pinten...

Però clar, no tot és exactament igual. El fet que sigui la segona temporada, ja indica que hauria de ser tot una mica més clar. I al contrari, el què han decidit els guionistes de la sèrie és embolicar-ho tot. Traïcions, personatges que ara apareixen i no saps d'on surten, trames embolicades en excès, altres que comencen i acaben bruscament... apareixen incoherències que ni la màgia en pot ser la causant. Hem d'afegir que hi ha diàlegs qe són molt complicats d'entendre què estan dient, no s'entèn el perquè passen les coses perquè ara estan parlant de profecies, ara d'una altra cosa...

Sap greu pequè sèries com aquestes n'hi ha poques, i que consti que mentre la miro estic bé, relaxat i interessat. Però ostres, crec que passaran moltes sèries més abans de veure la tercera (en té 4) temporada. Sé que ho faré, perquè en algun moment voldré distreure'm, però no serà abans d'un any. Potser l'estiu que ve.

THE ODISSEY

Un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any era l'estrena de L'odissea, l'adaptació que fa en Christopher Nolan del poema èpic d'Homer. El famós retorn d'Odisseu (abans més coneut com a Ulisses) a la seva terra, Ítaca, d'on era rei abans de marxar a la guerra de Troia. De fet, es diu qua la idea del famós cavall va ser seva, fent-lo aparèixer com l'estrateg més intel·ligent d'aquella època.

Està escrit al poema que després de perdre's al mar, arriba a una illa on té una trobada diguem-ne poc amistosa amb un cíclop. Aquest greuge, fa que els déus es posin en contra d'Odisseu i impedeixin que trobi el camí a casa. En canvi el porten a trobar-se amb diferents personatges que bàsicament, se'l volen carregar. Apart del cíclop, gegants, monstres diversos i bruixes van trobant-se amb Odisseu i els seus cada vegada menys mariners per evitar que torni a casa on l'esperen la seva dona i el fill Telèmac.

En Nolan, conegut per Oppenheimer, Origen, Interestellar, Dunkerke, Memento i altres pel·lícules de qualitat, s'ha atrevit a posar imatges actuals a tota aquesta epopeia. Com era d'esperar, hi ha crítiques per a tots els gustos. Els puritans de l'obra original i els puritans del cimena filosòfic són els principals detractors. Jo, evidentment, no soc cap d'ells, així que l'opinió és ben diferent. Per als primers, cal entendre que és difícil fer una adpatació fidedigna d'un text que té gairebé tres mils anys el 2026. No pot ser. I pels segons, acostumats a més introspecció en el cinema del director, doncs aquests estan decebuts perquè ha filmat un blockbuster. Amb els seus moments de reflexió, però un blockbuster en un 85% de la peli.

A mi ja em va bé. Tot i la llargada desmesurada (ben bé tres hores, lògic perquè és complicat escurçar la trama), no vaig tenir la sensació de pesadesa. No vaig estar incòmode a la butaca, i això vol dir que potser no és una meravella, però que compleix amb escreix amb passar una bona estona espectacular, i a més, refrescant la història en sí, que de passada fas cultura. Així que, li podem posar un bon notable. Potser hi havia massa soroll de platerets al seu voltant, moltes expectatives (ja fa un any que avisaven de l'estrena als cinemes), i vist així, potser no hi ha per tant. Però mira, prou bé. Ben rodada, ben lligada, i amb un repartiment de luxe. Veure l'Anne Hathaway ja és sinónim de qualitat, i en Tom Holland... no sé... és que em cau molt bé. I a més, és del Barça.

EN THEO DE GOLDEN

Abans d'embrancar-me de nou en un món de fantasia, llegeixo En Theo de Golden. El boca-orella i una senzilla ressenya al darrere del llibre van ser suficients per fer-me amb aquesta història.

Ha estat una meravella, bàsicament per l'oasi de tranquil·litat, serenor i optimisme que desprén. Ha estat com trobar una barreja (amb tots els respectes i diferències) entre "Cadena de favors" i El foraster. Quina mescla més estranya, no? Doncs la seva lectura ha resultat minuts de calma i relaxació, de somriures i interès que han fet d'aquest llibre un ferm candidat al top 5 d'aquest any. El temps dirà.

I què ens hi hem trobat que ens hagi captivat tant? Doncs un poble dels USA, Golden, on hi ariba un vellet d'uns 80 anys que es presenta simplement com a Theo. Que ha vingut per unes propietats i que és portugués però que ha viscut a molts llocs. No hi ha més informació sobre aquest personatge. Ell, s'enamora d'uns retrats que hi ha penjats al bar, i decideix comprar-los i anar-los regalant a les persones retratades a canvi de res. El 75% de la novel·la és altruïsme en el seu màxim exponent. Quan queda amb les diferents persones en un banc del parc per donar-los-el, hi estableix conversa sobre la seva vida (d'aquí el fer-me pensar en el foraster). De mica en mica, es va fent un membre més de la comunitat i veiem com inicia i evoluciona la seva amistat amb alguns dels seus habitants.

Cada tobada amb algú, cada diàleg que s'estableix és un seguit de frases sobre la vida, sobre el passat i el futur... però en cap cas es converteix en disertacions filosòfiques anodines, sinó que, també gràcies als capítols curts que van fent succeir les situacions, es converteix en un vocabulari prou a l'abast de tothom per poder seguir el què estan debatint.

Per què fa això en Theo? Qui és realment? Deduim que és ric, perquè comprar tots els quadres i altres accions d'amor que fa, no són barates. També apareix un fet cabdal de la seva vida com la mort de la filla, ja que aquest record l'acompanya sempre. Però fins al final no sabrem el perquè de tot plegat. No diré més per no fer espòiler encara que ningú més que jo llegeix això, però en venen ganes.

Llibre doncs 100% recomanable que és un alè d'aire fresc en aquest món de merda (no ho dic pel decorat de festa major).