dimecres, 18 de novembre del 2026

IT

Poques entrades tinc al blog sobre l'Stephen King. També és cert que llibres, llibres, tampoc n'he llegit tants: La gran caminada, Torn de nit i La cúpula. Bàsicament perquè el de terror no és un gènere que hagi sovintejat en les meves lectures, però sobretot perquè en català, només trobem les dues primeres, i ara fa poquet que han traduït Carrie. És sorprenent que cap editorial hagi mai fet la traducció d'aquestes històries.

Però clar, pel·lícules (o sèries) de les seves novel·les, n'he vist un bon grapat i en conec unes quantes més. De les vistes, tenim Carrie, The shining, Misery, Stand by me, It, Firestarter, La gran caminada, The dark tower, La boira, Salem's lot, Dreamcatcher... i de les conegudes: Cujo, Cementiri d'animals, Christine, Doctor Somni, Green mile, Dolores Clairborne, La zona morta...

Per tant, estem davant d'un autor amb una llarga llista de llibres i pel·lícules adaptades que, independentment de si t'agrada o no aquest gènere, cal reconèixer que és un dels escriptors més importants dels últims cinquanta anys. Per molt banal que sigui el gènere, no li pots treure el mèrit. Com llegia que també li passava a l'Agatha Christie, que als 50 anys de la seva mort, encara se li ha de reconèixer la seva importància dins el món de la literatura i que els snobs no ho volen admetre perquè el gènere de misteri el consideren menor.

Tot plegat ve donat perquè aquests dies, com a peli de planxa he vist les noves versions de IT, tot un clàssic. El pallasso Pennywise fent de les seves al poble de Derry. Aquell grup d'amics (recordem Stand by me) assetjat per aquest monstre i que 27 anys després torna per acabar la feina. Tampoc l'he llegit, i potser és una cosa que faré si de mica en mica van traduint els seus llibres al català, com sembla que es va fent poc a poc. Sí que vaig veure la versió anterior, del 1990, i es tractava d'una bona adaptació. El 2017 i el 2019 van estrenar les dues pel·lícules que la reinterpreten de nou (el llibre en dues parts). 

He de dir que han fet bona feina. L'han modernitzat una mica, però l'essència continua sent la mateixa. És cert que els ensurt te'ls esperes, són molt previsibles, però clar, estem davant d'un llibre del 1986, i per tant, encara no existien els cops d'efecte. A més, dona la sensació que han volgut ser fidels amb la base de la història. S'han pres llicències, però no deformen el contingut. Com ja passava a l'anterior versió, la primera part es viu amb més tensió que la segona, i potser és perquè penso que l'autor descriu molt bé la trama, la presenta i la desenvolupa amb encert, però els finals acaben sent una mica nyigui-nyogui. És una sensació meva, però és el què penso, i en el fons, crec que es repeteix en moltes de les seves creacions. Però en cap cas el desmereix gens.

dimarts, 17 de novembre del 2026

AGRESSIVITAT

No fa massa dies, en un partit de futbol entre el Tenerife i l'Andorra, el porter de l'equip català va fer una entrada salvatge a un contrincant. La mala sort va fer que el jugador no es recuperés i morís hores després a l'hospital. Està clar que va ser un malaurat accident. Entrades com aquestes (quan el porter surt a tallar un contratac de l'altre equip) se n'han vist un grapat. La qüestió és una altra.

Fins a quin punt hem arribat a trobar "normals" entrades com aquestes? Quan saps que pots posar una altra persona en perill (ja no parlem de la mort, sinó una lesió), és necessari anar fins el límit? Tan normal és, que els àrbitres ja no xiulen tantes faltes, perquè si no, estarien aturant els partits cada dos per tres. Alguns diran que el futbol és un esport de contacte. Sí, clar, com gairebé tots els esports en equip. Però el què passa amb el futbol no es veu en cap altre. Diga-li esport de contacte al rugby. Al futbol, hi ha molt contacte que pots evitar.

Dues mostres de com de malament estem gestioant aquest esport. Un post d'Instagram on l'Europa publica les fotos de tots els seus equips que van guanyar el seu partit fa un parell de setmanes. Hi havia els equips masculins i els femenins, amb les seves fotos intercaladaes. Quan l'equip era femení, se les veia contentes, aixecant els braços, amb energia... Però quan l'equip era masculí, les seves cares eren de ràbia, agressives, amb una energia desmesurada. Els nens estan creixent amb uns models de joc brut, de trampes i agressivitat portades a l'extrem, i així vieun ells els partits. Veure aquelles cares ferotges era trist.

Una altra mostra. Partit juvenil de futbol sala. Un dels equips jugava al límit: patadetes, estirades de samarreta constants, cops de colze...tota l'estona jugant així. L'àrbitra, els deixava fer i no ho aturava. És el què comentava de la permissivitat, i de que hem normalitzat un comportament poc correcte. De tant en tat, els jugadors de l'altre equip, cansats de rebre i que l'àrbitra no xiulés, s'hi tornaven. Llavors sí: falta i alguna targeta als que rebien. A la mitja part ja veia que allò no acabaria bé. Tenia un neguit dins meu que em preocupava molt. I va passar. Aquells jugadors seguien amb la mateixa tònica, fins que el porter se'n cansa i es munta una tangana important. S'expulsa al porter i al jugador que l'havia provocat. Malauradament, alguns membres de les famílies de l'equip que rebia, també van perdre els papers i cridaven amb excés, fins que es va embolicar la cosa entre l'equip "xungo" i l'afició. Va ser un espectacle denigrant, amb l'afegit que els adults hauríem de ser capaços de controlar-se més i rebaixar els ànims. Si no, els models segueixen sent poc adequats, i entrem en un cercle viciós. M'ho vaig passar molt malament. Patia per tot, però no només pel què estava passanten aquell partit, sinó per com ho estem fent tot tan malament i com de pèssimament s'estan educant aquests nens i nois.

Per què aquells nois jugaven d'aquella manera tan agressiva? Per què es permet que juguin així? Qui els dirigeix? Qui arbitra? En el futbol professional també veiem aquestes mancances de bona educació i joc net. I gràcies a això, els nostres joves ho fan igual de malament, només cal veure què passa als patis de les escoles. 

Educa tota la tribu. Fa l'efecte que fins que no passi una desgràcia amb menors, sembla que no es farà res per aturar-ho. Un cop més, els éssers humans, amb tots els numeros de ser l'espècie més estúpida i menyspreable del món.



dilluns, 16 de novembre del 2026

BALADA D'OCELLS I MÉS COSES

Els jocs de la fam: Balada d'ocells cantaires i serps. Un títol tan llarg com la durada de la pel·lícula, i que he escurçat en el títol de l'entrada. La primera peli dels Jocs de la fam va estar força bé: aventura, emoció, traïcions i rebel·lia. No era res estratosfèricament bo, però era un entreteniment força notable. Ja fa temps que vaig veure aquesta i les dues continuacions, i sobre aquestes, no recordo massa res transcendent. Tot i seguir la història i tenir el desenllaç, com tota bona trilogia, recordo tenir sensació d'avorriment. Potser un dia m'hi poso, les recupero en versió peli a la planxa i descobreixo alguna cosa millor.

Sigui com sigui, les pel·lícules van tenir molt èxit, i s'han realitzat dues preqüeles. Una d'elles, a punt d’estrenar-se als cinemes, i potser per aquest motiu, em vaig engrescar a veure la que van fer fa tres anys, la de la Balada i etc.

El film es centra en la figura del dolent de les novel·les originals, el president Snow (no el Jon, clar) Presenciem el procés que segueix per arribar a ser tan dolent com ens el presenten. Una crítica comentava que és repetir el procés de transformació de l'Anakin Skywalker (salvant les moltes distàncies). Comença sent mentor d'una de les pobres ànimes que han de concursar als Jocs i de qui s'enamora (oooh). La successió de fets va desencadenant a la creació d'aquest dictador en què es convertiria més endavant.

Un cop acabada, vaig fer una cosa que de vegades faig quan em quedo una mica amb pam de nas: mirar les crítiques més rellevants. i em va sorprendre molt que, al revés de sempre, coincidíem en gairebé tot. Primer, com ja insinuava, la durada de la peli: excessiva. Li sobren tres quarts d'hora. Però llavors hi hauria un altre problema, i és que la baixada a l'infern (metafòric) de l'Snow, que fins i tot en dues hores i mitja no segueix una progressió constant, encara seria més irreal.

I és que la peli té com dues parts. La primera, quan estrenen els mentors, hi ha la preparació dels jocs i els jocs en sí. És una part força brillant, recuperant l'esperit de la primera de les pel·lícules, i em mantenia assegut a la cadira, amb interès i aguantant la respiració. Però després, la segona part, que és quan hi ha la transformació, tot queda diluït, espès, confós, i no hi ha res que se salvi. Com aquelles obres de teatre que tenen una primera part molt potent i una segona més fluixa. Igual. Així, tenim mitja peli de notable i mitja de suficient justet. Els crítics també es carreguen que la noia protagonista, de tant en tant canta (perquè és cantant), i aquelles escenes sobren. De fet són només una excusa per fer aparèixer la cançó de la rebel·lió que tan famosa s'ha fet i que s'utilitza a la vida real en protestes contra el poder. Però fins i tot, quan sona la cançó, no té cap mena d'aura al voltant com a moment especialment emotiu.

Si a mitja pel·lícula em venien ganes d'anar a veure la següent preqüela al cinema, la segona part ho ha desfet del tot.

diumenge, 15 de novembre del 2026

ELS DARRERS CINC (20 ANYS... I RÈCORD!)

Abans de començar l'última part d'aquest recull d'entrades per celebrar els 20 anys del blog, l'atzar, tan present a les nostres vides, ha tornat a actuar. Aquesta entrada, que conclou la celebració d'aquest vintè aniversari, és la número 179 de l'any. Un número ben lleig però amb molt significat, ja que estableix un nou rècord d'entrades, i converteix aquest 2026 en l'any amb més articles escrits d'aquests vint anys d'història. El més fort és que encara queda un mes i i mig per acabar l'any, així que el rècord a batre serà un número notablement superior a 179. I amant com soc de les estadístiquesi els números, ja us podeu imaginar com estic xalant pensant en la possibilitat de publicar 200 entrades!! En queden 21, però cinc ja estan previstes, que són les habituals dels diversos resums del'any. Així que setze entrades em separen d'aquesta nova fita. Reconec que la veig factible. Però l'atzar és l'atzar, i qui sap si serà un fet o no.
Ara sí, reprenem doncs els 20 anys de Carlingues amb les entrades corresponents com a exemple d'aquests últims cinc anys.
Com a mostra dels 16 anys, viatgem fins el 21 d'octubre de 2022 (maleït atzar, una altra vegada octubre!) Allà hi trobem JA TOCAVA, NO? on després de dos mesos tornava a parlar del Barça masculí. No és una entrada molt animada, sinó força derrotista. Estàvem travessant aquella època tan inconstant que no engrescava ni aportava res més que algun partit bo.
El 30 d'abril de 2023 ens porta a parlar de la tercera tenporada de THE MANDALORIAN (fins el dissetè exemple no surt una de televisió). A l'entrada tan parlo de les coses bones com les (per mi) menys encertades. Segurament, amb els seus alts i baixos és la millor de les sèries Star Wars que s'han fet (llàstima de la peli d'aquest mateix any, que crec que desllueix elconjunt). Tot i això, no va entrar al top cinc de l'any tot i segurament merèixer-ho.
seguim amb lamajoria d'edat,els 18 anys.L'entrada que representa aquestany és la del 20 de març de 2024. Allà trobem una altra entrada de televisió (per parlar). JO MAI MAI, que a part de ser temàtica tele, també ho és d'educació, ja que hi veiem les desventures d'un grup d'adolescents en unes colònies (tot massa exagerat per tal de guanyar audiència). Tot i voler veure les temporades següents, encara no ho he fet.
El 20 de novembre de 2024 ens trobem la representant dels 19 anys. ANY SENCER parla de la Diada dels CVG en l'any que havia tornat a completar sencer, després del retorn la primavera del 2023. Tot i haver estat una bona temporada (poc ens imaginàvem què passaria dos anys després...) la Diada va ser força dolenta, plantejant un 3d9f i sortint de plaça amb només un 7d7. Doncs sí, qui ho diria dos anys després...
I finalment, arribem a l'any vintè. L'entrada que el representa és ONE BATTLE AFTER ANOTHER, del 31 de gener d'aquest mateix 2026. No cal massa explicacions. Parlava d'aquesta pel·lícula que acabaria guanyant uns quants òscars dos mesos després. És una pel·lícula força bona, i per això la vaig posar de favorita també als premis. Veurem si acaba també als primers llocs del rànquing d'aquest any.
I ja està. 20 entrades de 20 anys diferents per celebrar aquest vintè aniversari. La veritat, tant esperar-ho per acabar-me'n oblidant. Per sort, ja tinc entre cella i cella un altre motiu de celebració: l'any amb més entrades.. i a per les dues-centes!!!