EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.

TRESPASSES

Traduïda com a Dies de cendra, aquesta és una minisèrie de quatre capítols que es basa en un llibre de la Louise Kennedy. Tornem a Irlanda del Nord, al conflicte irlandès que de tant en tant apareix al meu voltant. Al final caldrà fer una altra etiqueta per a les entrades del blog que sigui IRLANDA.

La història és fictícia en un rerefons tristament real. Una mestra irlandesa s'enamora bojament d'un advocat anglès. L'advocat, treballa defensant els joves irlandesos que són detinguts per la policia o els militars, de manera que el pobre home és odiat per uns i pels altres. A més a més està casat, de manera que la relació es mantè en secret, i més sabent com tracten les parelles formades per persones dels dos països. A fora de les cases, la sèrie ens mostra molt bé la tensió, la violència, l'odi que hi ha entre les dues comunitats. Les notícies van apareixent cada dia a les televisions amb més actes de violència.

Hi ha un moment en què es plantegen deixar la relació, fa massa por, però segueixen endavant per tal de demostrar que la por no pot acabar amb l'amor, que són exemple de que es pot viure d'una altra manera. Realment, fa molta pena veure com era la vida d'aquella gent, com se'ls perseguia, i com es defensaven. La mala bava de l'IRA que ja vam veure també a Say nothing, apareix aquí de nou, amb la seva intransigència, un dels seus forts. Eren incapaços de veure l'escala de grisos. O blanc, o negre.

Hi ha dues dones protagonistes. La mestra, justament, és una de les prootagonistes de Say nothing, en un nou paper que la transporta al mateix conflicte, ara des d'una altra persepectiva. Gran interpretació. Al seu costat, la seva mare, alcohòlica, interpretada per la Gilian Anderson, que ens torna a aparèixer en poc temps en una sèrie després de The abandons que vaig veure fa quatre dies.

La sèrie ha estat força bé, baixa nivell en alguns moments, però al ser curta, i a l'anar passant coses, vas avançant i et fa entrar de ple al cor del conflcite, a les pors i les ràbies de totes les persones que ho van viure. Res ha canviat. En un país, la gent es va matant mentre la resta del món mirava a una altra banda. Aquella cançó de l'Sting té tota la raó: History will teach us nothing.

DIADETA NOMÉS PER MI

Quins dos anys de Diades ben estranyes... Ja l'any passat va ser atípica (matí aigualit i tarda desmotivada, tot i que al final prou arreglada). Però aquest any... un refredat que no m'estic traient de sobre ha convertit aquest 11 de setembre en un no res. Preveient que a la tarda m'hauria de quedar a casa perquè és quan em trobo pitjor, he volgut anar al matí al Fossar i a l'actuació per almenys fer alguna cosa. No podia fer castells (amb el perill d'encomanar a mitja colla) i he gaudit de l'actuació com a espectador. En resultats no ha estat gens malament, tres castells de vuit, amb una nova torre folrada. No ha estat la millor de l'any (de fet, ha estat la pitjor), però s'ha solventat amb destresa. Una prova de 3d9f fins a sisenes que ha quedat bé, però que dona pistes de la feinada que queda encara.

A la tarda doncs, manteta i sofà (sense manteta). Tot i fer-se la mani de l'ANC en tres ciutats, a Barcelona ha estat força reeixida, amb molta més gent que l'any passat. No estem com abans, però feia prou patxoca. Si sumem la mani de l'esquerra independentista i les d'altres ciutats... mira, encara prou. I com l'any passat, a les imatges es veu força jovent. Ens fan falta les seves mans per liderar de nou el canvi, i més amb l'augment cada vegada més perillós de l'extrema dreta. Per cert la pujada de tres joves per cremar una bandera ecspanyola al final de l'acte ha estat alliberadora.

El dia abans, al Fossar, batusses entre la BRIMO i el jovent antifeixista que no volia que una colla d'infectes com els nazis catalans entressin a un lloc sagrat com el Fossar. Però clar, la policia protegeix el feixisme, tant ahir amb AC com avui amb Núcleo Nacional. És curiós com per exemple a Gijón, hi ha hagut també una concentració contra el feixisme, però allà no els han pegat. Calla, potser serà que no ens peguen per antifeixistes sinó per catalans? Ai, senyor... ells segueixen matxacant-nos mentre seguim nosaltres amb les nostes tonteries diàries. Però és cert que l'arribada dels nazis de l'Orriols, amb la seva propaganda per xarxes per captar els joves que com que no llegeixen i no estudien a l'escola, s'ho creuen tot. Tan de bo a les escoles es mirés de compensar la ignorància d'alguna manera.

La lluita continua, com sempre, sigui dia 11 o dia 24, estiguem fins o malalts. Però a veure si una fita com els deu anys de l'1-O que serà l'any que ve, ens reactiva d'alguna manera. Sembla que es va coent, però encara no és suficient.

RESERVATION DOGS (x3)

Em mirava el rànquing de sèries de l'any passat per veure on havia col·locat Reservaton dogs, aquesta sèrie sobre la vida en una reserva d'indis d'Oklahoma. Mentre que a l'entrada corresponent la valoració és força bona, al rànquing està al top-10, però en novena posició. Però no passa res, perquè mires les que té per davant i te n'adones que el 2025 va ser un any molt encertat en les sèries vistes.

Ara he acabat la tercera i última, i em segueixo reafirmant. No sé què m'ha fet, però és que fins i tot tenint algun episodi més fluix, el conjunt total és de notable alt, però que molt alt. Deu episodis amb unes trames molt concretes, sabedors els guionistes que havien de fer-ne el tancament. El grup de joves torna a casa després de l'escapada a California, però en Bear es perd i es troba amb una vella coneguda (la dona cérvol) i un nou personatge estrambòtic, que tindrà participació en la resta d'episodis. Fan un exercici molt interessant per connectar els vells de la comunicat amb els joves, m'imagino que amb l'objectiu de mostrar la unitat d'aquesta ètnia tan perseguida, com tantes altres. Ho aconsegueixen. La comunió entre joves i ancians és total, i realment es va cuinant al llarg de tots els capítols, provocant aquest vaivè entre els més interessants i els menys, Tot seguia aquest pla per arribar al final.

No en va un dels noms que està darrere d'aquest projecte és en Taika Waititi, un neozelandès que és una barreja de moltes cultures, que es va unir a Sterlin Harjo, nadiu, per filmar aquesta història. M'he de repetir per posar al podi el repartiment. Tots estan excepcionals, interpreten de manera tan realista els seus personatges... Segurament perquè estan mostrant molts d'ells la seva vida real, ja que tots formen part de la raça índia (perdó, perquè aquest nom és imposat pels invasors, ells no ho són pas). 

La tercera temporada no ha estat doblada al castellà i l'he vist en versió original, i això m'ha fet encara gaudir més del so real de les seves veus, i en alguns d'ells, com la Willie Jack i l'esperit, encara pugen més el llistó de la qualitat. Molts moments divertits, molts moments descarnats, i també moments emotius, una combinació magistralment dirigida i portada a bon port.