CASTELLS DE FESTA MAJOR

Després de suar com a porcs, finalment hem arribat a les vacances castelleres. Del 3 al 19 d'agost, han estat disset dies naturals en els quals hi ha hagut, entre assaigs i actuacions, un total d'onze dies castellers: cinc assaigs al local, dos a plaça i quatre dies amb cinc actuacions. Normal és que hi hagués ganes de parar.

L'actuació prèvia a Festa major fa anys era a Vilafranca. Quan els verds van decidir trencar, ens desplaçàvem a Castelledefels, però es convertia en una actuació on hi anava poca gent i a més quedava cremada en veure com els grocs feien millors castells. Aquest any es va decidir inaugurar la Diada del Guarnit. Fer castells a Gràcia (assegurant més gent i per tant entrenar millor amb els castells de vuit) i guarnir plaça a la tarda. Un pack complet que sortia guanyador. De convidats, Xiquets del Serrallo que van caure del 3d8 i van estar a punt de fotre'm l'escapada a The Corrs i a l'eclipsi.

El dia 15, doblet de cercaviles. Molts pilars de 4 com sempre (15, dos d'ells caminats), 5 castells de sis i un 3d7 a plaça al matí i un 7d7 a la tarda. La diada de completes Mike Lane, va anar precedida de la baixada del pilar, emocionant com sempre, i aquest any, amb arribada final. Glòria al dos folrat, però també al pilar caminat. L'actuació va tenir cinc pilars més de 4, i cinc castells de set (un dos amb canvis, el tres i quatre simultanis, el cinc i el nou). Castells lents però completats.

I la Diada de Festa major, atípica per comptar només amb dues colles (ens acompanyaven els Xiquets de Reus), tenia la intenció de descarregar per fi el tres castells de vuit de les últimes actacions: el 3d8, el 2d8f i és clar, el 4d8 amb l'agulla. La comissió tècnica ja estudiarà tot el què hagi d'estudiar per veure com es pot finalment aconseguir descarregar aquest castell que es va convertir aquest diumenge en el 3r carregat. Es parlarà de l'ordre de l'actuació, del 4 que envoltava l'agulla, de la sortida de segons i terços, i també clar, del pilar en si. Sigui com sigui, és evident que ens va deixar a tots amb un mal gust de boca, com es veia reflexat en el fet que aquest cop no hi va haver càntics graciencs com als anteriors carregats. Encara queda temporada: Mercè, Concurs, Esperidió i Diada són els quatre moments més àlgids que ens venen, però caldrà picar molta pedra i reconnectar amb la gent per tal d'assolir fites com descarregar aquesta agulla o castells superiors. Ara a descansar i ens hi posem al setembre.

JURAT DE KK

Quan ja només queden dos dies per tancar la Festa Major 2026, poques coses passaran o canviaran respecte el què ja es pot dir ara.

Si comencem pel tema carrers, tela marinera... L'any passat la Plaça de la Vila va quedar en setzè lloc, un fet absolutament denigrant i indignant, i que va provocar com a reacció, el guarnit d'aquest 2026. Després d'aquell insult, es va decidir fer un guarnit de merda i a prendre pel cul. Coses de la vida, les caques, els vàters i les mosques deuen haver fet sentir el jurat més com a casa que no pas l'any passat (té collons, la cosa), i han donat a la plaça el quart lloc. Felicitats per la gent que s'ho treballa, però evidentment, és sorprenent com altres guarnits infinitament millors artísticament no han rebut tant reconeixement.

Per la resta de carrrers, amb un jurat amb aquest paladar de merda, què es pot esperar? La dupla Mozart-Rovira continua estan en el top dels premis. Quins favors i quins tripijocs deuen haver per assolir aquesta relació? A més per primera vegada cinc carrers compartien temàtica coincidint amb els 25 anys de l'estrena de la primera pel·lícula de la trilogia del Senyor dels anells. Cinc carrers amb tot de decoracions i figures que recorden aquell èxit cinemaogràfic. Un carrer amb Hobbiton i La Comarca, i un altre amb Rivendel. Fangorn i Isengard per un tercer, Mordor per Llibertat (tercer premi) i finalment Progrés. Ja van guanyar l'any passat i no han volgut que repetissin. Dels cinc carrers, era el millor: Moria, Edoras, Pellenor... Gandalf i el balrog, Gollum i la tomba de Balin, l'entrada a Moria, els nazgul amb les bèsties alades. Era simplemanet impresionant i espectacular. Doncs, au, sisè premi. Confirmat, el jurat segeix sent una colla d'snobs amb un criteri merdós, com ha quedat demostrat puntuant tan bé la merda de la Plaça de la Vila.

A part d'això, i de les activitats castelleres, aquesta festa major serà recordada per la calor asfixiant que s'ha viscut, i evidentment, per les queixes de quatre tontos en contra de la Festa. "És que molesta i fan soroll..." Deuen ser els mateixos que quan van al poble rondinen de les campanes i les vaques. Però clar, si ataquen els patis de les escoles, com no atacaran les festes populars. El tema turistes continua igual, però per alra banda, cal tenir en compte que gràcies a ells les barres dels carrers poden recuperar bona pat del què s'han gastat. És un cercle viciós de primera categoria.

He presenciat (plaça a part), un parell d'activitats extres. Havien de ser quatre, però dues d'elles coincidien amb un servei de taxi casteller fins a Tarragoona (com si no hi haguessin dies). I per la part musical, tot força com sempre, però hi ha un tema que em posa dels nervis. Molts grups dient Puta Ecspanya per aquí i puta Ecspanya per allà. I després es posen a cantar cançons en castellà. Diran que són cançons que fan festa, i fan moure la gent. Però és que si enlloc d'aquestes en poden posar altres en català o si volen en anglès, no serà per falta de cançons marxoses referents. Res, un cop de puny d'incoherència i estupidisme català del de tota la vida. És una guerra. No m'imagino a Ucraïna cantant cançons russes a les seves festes, o a Palestina cantant cançons israelianes. Ah clar, que no és el mateix, que aquí no hi ha aquest nivell de violència. No clar, és que no els cal, ja ens suicidem nosaltres solets!! 

LA VEU DE LA HIND

No sé què dir. Penso que no cal omplir massa de paraules aquesta entrada sobre aquesta pel·lícula, gairebé documental.

La Hind Rajab era una nena de 5 anys que intentava amb els seus tiets i cosins sortir en cotxe del poble de Gaza d'on se'ls expulsava, i van ser tirotejats. Tothom menys ella van morir a l'acte. La Mitja lluna roja aconsegueix parlar amb ella a través d'un telèfon a mesura que miren d'organitzar el rescat. Però la burrocràcia és lenta. Cal passar per molts despatxos abans que l'exèrcit israelià doni llum verda al rescat i deixi pasar una ambulància. Quan al cap de tres hores, deixen passar l'ambulància, també maten els cooperants que hi viatjaven. Al final, la petita Hind també va morir.

Tot i la meva implicació emocional en aquest conflicte, tal com em va passar també amb No other land, em costa llençar-me de seguida que puc a veure les pelis que en parlen. Suposo que hi ha una part important de vergonya que sento com a membre de l'Europa democràtica (entre cometes), observadors de la barbàrie, inútils políticament, sense poder per fer res de res que presenciar en directe aquest genocidi.

Veure la història de la Hind, sentir la seva veu (ja que els àudios de les trucades són els reals), et porten a viure amb una tenisó brutal el lent pas de les hores. Vius la indignació de les traves que posen per salvar la nena. I clar, sents la ràbia i l'odi cap a tots aquells que la maten, a ella i a tos els innocents. Perquè hi ha moltes més Hinds a Palestina, però és important que es posi nom i cara a ni que sigui a una d'elles per tal de fer-la present i que tots els occidentals sentim la mateixa vergonya pel què està passant a Palestina. 

Un cop més, tant de bo aquesta pel·lícula es passés als col·legis i instituts per parlar-ne i afavorir la frenada de la pujada de l'extrema dreta, i que els adolescents aixequin el cap del seu món de fantasia de tik-tok i instagram i vegin quina és la realitat.

Impotència, incredulitat, ràbia, ganes de canviar el món.

ANORA

Als òscars de l'any passat, em va sorprendre la pel·lícula guanyadora, Anora. No l'havia vista, i jugant al joc dels prejudicis amb el seu tràiler, em semblava un pel·lícula força anada de l'olla. A lfinal, he tingut l'ocasió de veure-la i així poder opinar segons el meu criteri sobre si mereixia els premis o no. En aquest cas, com aquest any amb la Jessie Buckley de Hamnet , crec que el de la Mickey Madison com a millor actriu, era indiscutible. Ara bé, tot i passar una bona estona entretinguda, per mi Cònclave estarà sempre per davant.

La peli ens presenta l'Annie, una ballarina de club d'streeptease on gairebé es permet tot. El fet que parli i entengui el rus la porta a ser presentada a un noi que queda encisat d'ella. La duu a casa seva, li proposa anar-se una setmana de viatge... La noia, viu un conte de fades (sic) en veure els luxes de la vida del noi, que viu en una mansió de luxe, amb tots els capricis, servei, etc. La bogeria els porta a Las vegas a casar-se... fins que se n'assabenten els pares d'ell, que no ho especifiquen, però ja es veu que són de la màfia russa. A partir d'aquí, tot s'embolica pel seu desig d'anul·lar el casament, mentre que ella vol lluitar pel què ha aconseguit, ja que surt per fi del pou on estava.

La pel·lícula té dues parts ben diferents. La primera, on es veu la relació entre la parella i tot el malbaratament de diners, exhibició de riquesa i evidentment, tots els vicis (mal vicis, de fet). Però a la que entra en joc la família russa i els seus "treballadors", tot canvia i es converteix en una mena de comèdia negra. Per mi, aquesta segona part li dona mil voltes a la primera, és la que li dona el suc, i tot l'interès, ja que la primera, és veure anar passant escenes de nens malcriats.

Els russos que van a buscar la noia són una mena de "matons" però amb bon cor, i quan es veuen atacats per la noia, es converteix en un despropòsit molt divertit. Tot es va encaminant al desenllaç de bona manera, això s'ha de dir, que està ben feta i ben trenada. I al final, les sensacions són bones, no pas dolentes o d'oblit immediat. Així que tot i potser no ser cap meravella, algun premi sí que està ben merescut.