EL MUSICAL MÉS GRAN

Fa trenta anys, quatre joves amants de la música i els musicals van ajuntar-se per crear una companyia modesta i un espectacle sense pretensions on cantaven en català algunes de les cançons més icòniques d'en Lloyd Webber i en Schonberg. Eren en Daniel Anglès, la Pili Capellades, en Manu Guix i la Susanna Domènech. L'experiment va sortir bé, i van representar amb molta altra gent que ara sonen molt (Clara segura, Àngel Llàcer...),El somni de Mozart. I el 1999 van repetir l'espectacle inicial amb canvis de cantants i més repartiment. A partir d'aquí, tothom va seguir el seu camí pel món de l'espectacle, fent-se un nom propi que arriba fins avui, però mai han deixat de reajuntar-se per crear nous espectacles (Merrily we roll along, Jugant a Rodgers...)

Vaig tenir la mala sort de no coordinar la meva època vital amb la seva carrera, però vaig poder assistir a l'espectacle "Un cop més... una mica de música", un xou amb cançons de musicals que em va donar a a conèixer molts èxits que llavors encara no coneixia. Tenia la gràcia que els espectadors votàvem per decidir quines cançons escoltaríem a la segona part. Divertit. Aquesta obra, juntament amb el Memory de l'Àngels Gonyalons van ser la llavor pel meu interès i fanatisme pels musicals. 

En Daniel Anglès i la Pili Capellades s'han ajuntat de nou amb en Sergi Cuenca (pianista) per recordar que d'aquella bogeria ja fa 30 anys, i han programat unes setmanes amb un espectacle diferent, però que beu de l'essència dels seus inicis. Tu, jo... i vosaltres... i les cançons ens ofereix una hora i mitja de cançons de musicals com al 1996, traient-ne algunes i afegint-se de noves. És un espectacle de format reduït però les seves veus omplen i ressonen com mai, amb una força que vol sortir d'aquelles quatre parets per arribar a les orelles de tota la ciutat. Només dues veus, però quina emoció que transmeten, mar de déu...

Comencen amb un pupurri de Les Miserables, jugada segura, i a partir d'aquí, alternen les més noves (Martin Guerre) amb les més clàssiques (Evita, El fantasma de l'òpera...) Tot, només veus i piano (excepte una amb guitarra i una amb acordió). Em seria difícil escollir-ne una. L'emoció del començament, No ploris per mi Argentina, La reina de la nit, el detall amb la injustament oblidada Joseph... És cert que al final, és un retrobament d'amics, com ho demostra que la cançó del bis, sigui una versió de l'Amics per sempre, que es canten entre ells. Aquí sí que h de di que hauria preferit alguna cançó més èpica. Però no passa res, al final, 90minuts de gaudi per les orelles, i el desig de que tan de bo fessin espectacles més sovint.

SURT LA VENA

Diuen que quan ets mestre, ho ets 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Algú podria dir "els bons mestres", ja que cada vegada n'hi ha més que funcionen estil funcionarat. I altres dirien que no és sana aquesta dedicació. Sigui com sigui, avui he viscut en pròpia carn (o més aviat ment) aquesta frase feta.

Situació, fent cinta al gimnàs. Només aquesta frase ja és digna de ser revisada. Poc se'n parla d'aquestes vint-i-nou setmanes seguides anant al gimnàs almenys una vegada. Sent com soc, és una gesta estratosfèrica i d'una altre planeta. Caldria veure si serveix d'alguna cosa (crec que és "placebo" totalment). D'aquestes 29, 21 han sigut dos dies, oju!!!

Bé, tornem al tema que ens ocupa. Quan estic a la cinta en cap de setmana, a la pista de baix hi ha partits de bàsquet (també es fa volei, però sempre he coincidit amb el bàsquet). Avui jugaven dos equips que semblaven de 1r-2n d'ESO, tot i que físicament, alguns se'ls veia encara de primària. Només començar, ja es veia l'entrenador de l'equip de fora, molt nerviós, cridaner, exigint, etc... D'aquells que sembla que estigui jugant la final de la Champions. Enfadant-se, fent gestos de descontent, etc... El súmmum ha arribar quan en una pilota perduda, es gira i li fot un cop de peu a les motxilles dels nanos. Des d'allà on estava, em surt fer algun comentari tipus "Què fots" o "Xuta la teva bossa". Com que estic amb auriculars, no sé el volum de les meves paraules, que per mi han estat un xiuxiueig. Però el senyor del costat, em pica l'espatlla, i resulta que era un pare d'escola, d'algun noi/a, de fa molts anys. Crec que era noia i de l'altra classe, però clarament jo sabia que ho era, i ell a mi també em coneixia. Em diu. "T'ha sortit la vena de mestre, eh?" I entre esbufecs de l'esforç, comentem que no poden ser aquestes actituds en els adults responsables dels nanos.

Jo vaig més enllà. Us imagineu un mestre xutant enfadat una motxilla d'un nen? La que es podria "liar", no? Perquè els entrenadors se'ls permeten aquestes actituds? Perquè és un esport i és "normal"? Després ens estranyem de les actituds dels nens, i sí, parlo en masculí a posta. Seria interessant comprovar quina relació hi ha entre els nens més conflictius a les escoles amb si fan o no esport competitiu extraescolar, bàsicament futbol o bàsquet. Crec que hi hauria una relació força evident. Però ui... no entris aquí... És imprescindible que els nanos facin esport, però qui controla les actituds dels entrenadors? (Un altre dia parlem de les actituds de pares i mares, que també hi ha tema).

Així que sí, m'ha sortit la vena educativa quan he vist aquestes actuacions. Ara, a desconnectar un altre cop. Ai no que he de corregir.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

FALLING SKIES (x1)

Una sèrie que va destacar com un punt fort de la ciència ficció televisiva va ser Falling skies. la primera temporada es va estrenar el 2011 i tothom que la veia en parava força bé. Encara no estàvem en aquesta època que es va iniciar amb la pandèmia de les sèries de tv, i va passar de llarg com tantes altres. 

Ara s'ha reestrenat en una de les plataformes més conegudes, i passant per davant d'altres que portaven més temps a la llista d'espera, n'he vist a primera temprada. abans d'escriure l'entrada, he consultat algunes informacions on parlen d'ella molt bé i com una de les bones. ara bé, a mi, no m'ha dit res especial.

La trama ens porta sis mesos després d'una invasió extraterrestre que ha acabat amb la gran majoria de la població. A més, s'emporten els menors d'edat que van segrestant i els implanten un artefacte que els converteix en esclaus. Se'ns presenta un grup de combatents, liderats per un militar i un civil, que van intentant sobreviure a la vegada que miren de fer mal als invasors. Tensions internes, recuperació de segrestats, trobades amb altres grups d'humans que no estan tant per la resistència... la sèrie té una mica de tots els ingredients habituals d'aquestes històries.

Però com deia, ni fu ni fa. M'ha semblat un pèl antiquada, i m'ha sorprès comprovar que no és té quinze anys, i més sabent com darrere seu hi ha el Mides Spielberg. no sé. Crec que tenia unes expectatives molt altes i que m'han deixat fred. Els efectes especials són molt de sèrie B, i penso que potser és un efecte que buscaven, perquè si no, no ho entenc. No té un ritme trepidant, el repartiment no aconsegueix l'empatia amb l'espectador, semblen realment actors fent un paper que no pas supervivents i lluitadors; les subtrames són fluixes, amb alguna sorpresa puntual però tampoc sense llençar coets. La veritat, em fa una mica de mandra veure les altres temporades (són quatre més!) després de veure aquest i sabent que n'hi ha unes quantes més esperant. Potser tampoc seran res de l'altre món (de fet, el 2026 no està sent espectacular en aquest aspecte) però ho provarem.