FALLING SKIES (x1)

Una sèrie que va destacar com un punt fort de la ciència ficció televisiva va ser Falling skies. la primera temporada es va estrenar el 2011 i tothom que la veia en parava força bé. Encara no estàvem en aquesta època que es va iniciar amb la pandèmia de les sèries de tv, i va passar de llarg com tantes altres. 

Ara s'ha reestrenat en una de les plataformes més conegudes, i passant per davant d'altres que portaven més temps a la llista d'espera, n'he vist a primera temprada. abans d'escriure l'entrada, he consultat algunes informacions on parlen d'ella molt bé i com una de les bones. ara bé, a mi, no m'ha dit res especial.

La trama ens porta sis mesos després d'una invasió extraterrestre que ha acabat amb la gran majoria de la població. A més, s'emporten els menors d'edat que van segrestant i els implanten un artefacte que els converteix en esclaus. Se'ns presenta un grup de combatents, liderats per un militar i un civil, que van intentant sobreviure a la vegada que miren de fer mal als invasors. Tensions internes, recuperació de segrestats, trobades amb altres grups d'humans que no estan tant per la resistència... la sèrie té una mica de tots els ingredients habituals d'aquestes històries.

Però com deia, ni fu ni fa. M'ha semblat un pèl antiquada, i m'ha sorprès comprovar que no és té quinze anys, i més sabent com darrere seu hi ha el Mides Spielberg. no sé. Crec que tenia unes expectatives molt altes i que m'han deixat fred. Els efectes especials són molt de sèrie B, i penso que potser és un efecte que buscaven, perquè si no, no ho entenc. No té un ritme trepidant, el repartiment no aconsegueix l'empatia amb l'espectador, semblen realment actors fent un paper que no pas supervivents i lluitadors; les subtrames són fluixes, amb alguna sorpresa puntual però tampoc sense llençar coets. La veritat, em fa una mica de mandra veure les altres temporades (són quatre més!) després de veure aquest i sabent que n'hi ha unes quantes més esperant. Potser tampoc seran res de l'altre món (de fet, el 2026 no està sent espectacular en aquest aspecte) però ho provarem.

L'ESPASA DEL REI

La temptació era molt gran, enorme- I no em refereixo a la del dimoni (si no heu llegit els llibres no ho entendreu), sinó a la de llegir el tercer i darrer capítol de la trilogia d'en Jaume Clotet. Només tres mesos han passat des de La calavera de l'apòstol i poc més d'un any des de la lectura del primer llibre, La germandat de l'àngel caigut.

L'autor ha aconseguit, sense haver d'allargar pàgines i pàgines com torna a ser un mal costum, crear una trama de thriller fantàstico-terrorífic de primera magnitud. Amb senzillesa, amb un llenguatge planer i sense ornaments propis del Barroc, ens ha endinsat en una història molt ben orquestrada, amb uns personatges carismàtics i uns espais més que coneguts i estimats. Evidentment, ni la segona ni la tercera part poden tenir l'efecte sorpresa del primer lliurament, però així com potser el segon dequeia una miqueta de no-res, aquest tercer ens torna a posar en tensió per tal de seguir i esbrinar la conclusió de la trama.

En aquest cas, a mesura que anem seguint les desventures dels personatges principals, també ens va explicant el procés de la captura de Satanàs. Evidentment, és una subtrama que dona tot el sentit a la resta, però he de reconèixer que aquestes parts me les llegia molt més de pressa perquè volia saber com seguia el desenllaç de la trama principal, vet aquí el gran interès que m'ha despertat.

Així doncs, molt bé per aquest llibre i per la trilogia sencera. S'agraeix que ho hagi fet en tres parts. Actualment, com deia, estaria tot en un sol llibre de 1000 pàgines, pesat de sostenir. Comercialment, també té el seu punt, ja que vens tres llibres enlloc d'un. Sigui com sigui, aquests llibres m'han alegrat (i preocupat) les estones de lectura, i ha estat així expressament, ja que l'anterior llibre, m'havia deixat ben pla degut a tots els extres ornamentals per fer més rica la història però que la feien avorrir.

SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

POESIA PURA

Mentre l'equip masculí és a molt poquet de proclamar-se campió de lliga, el femení ho va fer aquest passat dimecres guanyant al camp de l'Ecspanyol. Ja comença a ser tradició això de guanyar la lliga el dia que jugues amb la pericada, tant si són ells com elles. En aquesta cas que ens ocupa, era la primera oportunitat de fer-se amb el títol just abans de jugar la primera semifinal de Champions. I no van desaprofitar-la.

El més meravellós, el què considero poesia pura és que només començar el partit, ens posem al davant del marcador amb gol de la Carla Julià. Aquesta jugadora la van acomiadar de l'Ecspanyol. No va acabar el contracte, no, senzillament la van fer plegar. La plebs en desconeix es motius, però clar, que ara sigui una de les jugadores joves més utilitzades per l'staff del primer equip, i que a sobre, els marqui un gol, és com deia, poesia pura. A més, una altra de les joves que no estava tenint sort, la Martine Fenger, va fer dos gols. Me n'alegro, perquè pobra, no l'acabava d'encertar en els pocs minuts que tenia.

Aquesta vegada els animals de l'Ecspanyol no van anar al camp, i l'ambient no va ser tan hostil cap a les jugadores culers. És l'únic camp del món on hi ha un odi bestial. ni al camp del Madrid se les tracta tan malament. L'entrenadora va demanar que no celebressin el títol massa efusivament. Ja hi tornàvem a ser. Com que no pots celebrar-ho? Diu molt del nivell de primitivisme d'aquest equip i aquesta afició. A segona o desaparició.

Així, dels quatre títols, ja en tenim dos al sac: Supercopa i lliga. D'aquí dues setmanes juguem la final de la copa de la Leti, amb una victòria més que possible, i un cop més, el repte és la Champions. La primera semifinal ja està jugada. a Munich, vam empatar a un. Partit de control, sense massa oportunitats, a veure-les venir si venien... no passarà a la història. Van jugar al joc del partit de 180 minuts. Espero que els surti bé i d'aquí una setmana puguem celebrar que anem a Oslo. El partit també va tenir el seu moment polèmic quan una jugadora del Bayern estira dels cabells a la Salma. Amb el reglament a la mà, és vermella, i així ho va dictar l'àrbitra. El perquè l'entrenador alemany (gallec) es queixa, és incomprensible. Bé, no tant, ja que és ecspanyol, i per tant, el seu nivell de justícia està encara al segle XVI. Fixem-nos en la jugadora, que en cap moment s'ha queixat. El problema és que a quarts, va haver una estirada molt més bèstia i ni l'àrbitra ni el VAR van dir res. Vergonyós.