CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.

PUBERTAT

Per motius lògics, fa temps que soc conscient de l'existència d'una sèrie anomenada Pubertat de la Leticia Dolera. Degut a l'aparició a la sèrie de gent de la colla, professionals i novells, sabia del seu rodatge, preparació, estrena en plataforma de pagament... fins que finalment, s'ha emès en obert per TV3. Abans de veure-la, ja removia per dins. Es tracta d'una cas d'abús sexuals entre menors... dins d'una colla castellera. S'ajunten doncs, dues de les meves passions, l'educació i els castells. Com es tractaria el tema, seria respectuosa, farà patir... moltes preguntes anaven rondant fins que vaig començar amb el primer dels sis episodis.

La trama és la que comentava. Es denuncia un cas d'abús sexual, però el què realment va passar, està extremadament diluït. No és l'objectiu fer morbo de la situació en concret. I trobo que fan bé, Tot i que com a persones humanes, ens agrada que ens expliquin clarament les coses, en aquest cas, tampoc és del tot necessari. Se sap que va passar alguna cosa, i ja està. A partir d'aquí, les reaccions dels propis nanos, dels amics, de la colla castellera, però sobretot de les famílies. La reacció de la família del principal nen acusat em recordava a la del pare d'Adolescence, salvant les distàncies. A part del delicte, en aquella sèrie, els pares ho accepten i lluiten contra el món per la vergonya causada pel fill. A la sèrie catalana, els costa més acceptar-ho.

Hi ha moments a la sèrie que a la vida real no serien exactament així (esperem), però s'entén que també cal fer la part d'espectacle per tal de que els espectadors vagin vivint la història a mesura que es va explicant. A part de la trama principal, i amb l'excusa de la trama principal, hi ha altres temes que es tracten: el masclisme, la tradició familiar, les xarxes, la immigració, el suborn o tràfec d'influències, l'amistat, el porno, l'alcohol, les drogues... gairebé no queda res fora del joc.

Una de les coses que preocupa més és l'accés a la pornografia salvatge que tenen els nens i nenes en edats molt petites. L'accés que tenen a internet a través dels dispositius que les famílies el posem a les mans és bestial. I tot passa sense que ens adonem. I encara que hi hagi tants senyals d'alerta, els pares i mares actuals seguiran donant mòbils als 10, 11 o 12 anys. Per què quin pare o mare vol ser acusat d'antiquat? Però mentre passi això, estem perduts. Fa por pensar tot el què passa i el què pot passar, però també com podem caure en la culpabilitat exprés quan de vegades potser no està passant res. La frontera és tan fina, que és lògic que ara s'hagi d'anar amb peus de plom. Quan ens trobem amb un cas com aquest, o qualsevol altre que sigui real, és poc apropiat parlar de com es pot girar aquest tema en contra. Però també caldria parlar-ne. Tots els extrem són dolents, ja se sap.

Les interpretacions, correctes. Compleixen amb el què toca però es nota manca de carrera en la majoria de joves. Només la Carla Quílez destaca com a jove enfadada amb el món, però amb els seus motius. Però el "però" més gran el podríem trobar en el final. L'han volgut ensucrar massa pel meu gust. Una cosa és el perdó, i una altra ben diferent és fer com si no hagués passat res (en el cas dels adults), perquè la noia protagonista, en la seva última frase, ja ho diu: "No sé si podrem tornar a ser amics". Ja et contesto jo: No, no ho podeu ser.

NOMÉS HI HA UNA REINA

Ara que duia tres entrades seguides monopolitzades per l'equip femení del Barça, en volia fer una darrera valorant la situació de l'equip i ja tancar temporada, però queda posposada per la sortida que ja ens podíem imaginar, però no per això ens la crèiem, de la nostra reina, l'Alexia.

Parlar del Barça femení és parlar d'Alexia, i parlar d'Alexia és parlar del Barça femení, però també de futbol femení mundial. Em mirava una foto que li vam fer després d'un partit de lliga, en un camp d'entrenament de la Ciutat Esportiva. D'aquella foto fa 9 anys. Qui ens hauria de dir que ens estàvem fent una foto al costat de les dues vegades pilota d'or, millor jugadora del món, icona i referent d'aquest esport. Ha plogut molt des de llavors, i tot i que la facilitat per accedir a les jugadores ha canviat, elles continuen, després de cada partit, acostant-se a la gent, signant i fent-se fotos. I l'Alexia, sent qui és i on ha arribat, també. Segur que hi ha una mica d'ego, però encara hi ha força humilitat i consciència d'on ve i de quan ve.

Possiblement sigui de nou pilota d'or, I si no ho és, serà la segona (m'estranyaria el tercer lloc). I quan reculli aquest premi ja no serà jugadora del Barça. Després de 14 anys donant-ho tot, fins i tot una lesió de llarga durada, ha decidit posar punt i final a la relació de treball com a jugadora, ja que allà on sigui (esperem que lluny d'equips que es puguin enfrontar a nosaltres) seguirà vinculada al club a través de la Fundació. Tot i que faci llàstima, entenc perfectament la seva decisió. A un nivell estratosfèricament menor, jo també m'he anat desvinculant de projectes on hi havia deixat l'ànima. És llei de vida, responsabilitat amb la gent que ve al darrera i coherència amb la teva persona.

Dimarts va ser el vídeo de comiat. Llàgrimes. Dimecres al matí, l'acte oficial. Llàgrimes. I a la tarda, l'últim partit i comiat de 'afició. Llàgrimes. Quantes llàgrimes blaugranes en pocs dies... primer d'alegria, i després de tristesa. Però també són d'orgull. Haver pogut seguir el creixement de l'equip a través seu i les altres jugadores, gaudir del seu joc, de la seva entrega, la seva passió... Quants moments de joia que ens ha regalat. Per tant, només es pot dir una cosa: God save the queen.

ON ÉS LA BANDERA?

Durant la celebració de la Champions aconseguida per l'equip femení de futbol del Barça, es va produir un fet que no és ni molt menys simbòlic o coincidència. En un moment d'eufòria i càntics conjunts, una estelada va aconseguir arribar a l'escenari. La Kika (qui, si no?) la va agafar i la va estar onejant una bona estona fins al final de la cançó. Això se sap perquè aquest fet es veu en imatges generals i llunyanes, tan llunyanes que no es pot discernir quina jugadora és la que la té a les mans. Cap imatge clara. Cap comentari a la premsa escrita. 

No, no és un fet oblidat sense voler. És un acte d'intent de manipulació i esborrada de la retina premeditada. És cert que la realització que feien les càmeres de TV3 és del pitjor que s'ha vist mai. Canvis sobtats d'enfocament, gairebé tot des de lluny, no s'enfocaven a les jugadores quan parlaven, tota l'estona veient les mateixes cares del públic... i les comentaristes, en la línia del què són les retransmissions, un zero a l'esquerra. Quan alguna jugadora feia un càntic amb el nom d'una altra, es preguntaven si improvisaven. Qualsevol periodista que segueix de veritat el Barça femení i no per compliment de la paritat, sap que aquestes cançons es canten a cada partit al Johan des de la grada d'animació.

Però tornem a la bandera. EM pregunto dues coses. La primera, mai hi ha hagut cap problema en ensenyar les estelades que han onejat jugadors mascles (Iñigo l'any passat, Lewandowski aquest any); fins i tot s'ha trobat "simpàtic" (ai senyor). En canvi, a les jugadores no se les pot mostrar. I segona cosa, tampoc hi havia cap problema per ensenyar com les jugadores anaven bevent cervesa davant de tothom, petits i grans. Aquesta imatge és molt criticable, però és que fins i tot es van recrear amb la Kika bevent a morro d'una ampolla. És a dir, l'exhibició i propaganda del consum d'alcohol davant d'infants sí és pot ensenyar, però una estelada, no.

Perdoneu-me, però és evident que hi ha una intencionalitat política, malèfica, d'odi a Catalunya i amor als diners al darrere de tot plegat. Així que, seguim sent l'última merda, els catalans no mereixem existir i més val que deixem córrer les nostres descabellades idees de defesa de la llengua, perquè Ecspanya i els seus subordinats traïdors botiflers no pararan fins a eliminar-nos. I tot, mentre seguim aplaudint. No ens estranyi que després, es cridés a una jugadora CATALANA: "Quédate, quédate", enlloc de "queda't, queda't". Han tornat a guanyar i som nosaltres qui ens fem els gols en pròpia porteria.