DELS 11 ALS 15 (20 ANYS)

Arriba la tercera entrada que vol commemorar els 20 anys del blog. Seguim agafant dos nombres a l'atzar que representen un dia i un mes de cada un dels anys complerts, i l'entrada més propera a aquella data és l'escollida com a representant d'aquell any. Després de destacar una entrada de cada un dels deu primers anys, entrem a la segona dècada, que va de l'octubre de 2016 a l'octubre de 2026.

Com a representant dels onze anys, tenim l'entrada del 4 de maig de 2017, que a més, és l'última abans d'una petita aturada del blog (no hi hauria entrada fins el juliol). EL COLOR DEL PROCÉS ens porta a pocs mesos abans de l'1-O, quan l'olla començava a bullir. Els atacs ecspanyols creixien dia a dia, i la teòrica unitat política del Junts pel sí començava a esmicolar-se (i ja sabem com va acabar tot plegat).

Pels dotze anys viatgem fins el 6 de maig de 2018, un any després de l'entrada anteriorment comentada. El tema, totalment diferent. WONDER ens presenta la primera entrada sobre la temàtica cinema després de ja onze exemples (l'atzar un cop més que fins ara no aparegui cap exemple de la temàtica més repetida). A l'hora de la veritat, que sigui una peli és el menys important, ja que l'entrada destaca més la vessant educativa d'aquesta (i del llibre), l'oportunitat que et brinda per parlar de l'assetjament escolar.

Anem per l'entrada dels 13 anys (ai, uix). No és el primer cop que el número del sorteig (1/9) coincideix amb la data exacta d'una entrada del blog. Perquè l'1 de setembre de 2019 hi ha una entrada, sí. Però sent el dia que és, no cal ser massa expert per saber quina era la temàtica. Amb l'eloqüent títol de L'INNOMBRABLE, s'hi parla de les emocions que comporta aquest primer dia de curs, tot i que justament aquesta entrada és plena d'il·lusió. A part d'iniciar el 25è curs a l'escola, també és el primer que vaig ser a sisè (i que la pandèmia no em va deixar acabar).

De mica en mica l'atzar ens anava acostant de nou a l'octubre, i amb la mostra del catorzè any, hi arribem. El sorteig ens porta al 10/10, i tenim dues entrades a la mateixa distància. Agafo la del 8 d'octubre, LA MORT DE GUILLEM, perquè a part de ser una entrada de cinema (com també era la del 12 d'octubre), a aquesta s'hi afegeix la part del llibre i és clar, la vessant catalanista. No cal dir massa cosa. Una peli que ens recorda els també innombrables dies i successos que van suposar l'assassinat de Guillem Agulló, un altre mort per culpa d'Ecspanya.

Finalment arribem als quinze anys de blog, i d'aquella època rescatem l'entrada del 16 de febrer de 2021, LA PRINCESA DE GEL. Quines coses que té l'atzar, renoi... L'entrada va del primer llibre de la sèrie de Fjallbacka de la Camila Lackberg, que tantes i tantes hores de lectura m'ha donat, i a més amb gran plaer. Durant aquests últims anys, els seus llibres s'han convertit en imprescindibles a la meva biblioteca. Justament en aquests moments estic llegint l'últim lliurament. No em digueu si no és casualitat!

Ara ja només queda l'últim lustre, un recull de cinc entrades corresponents als últims cinc anys. I com que tota aquesta celebració està girant a les mans de l'atzar, aquesta sort provoca, atenció, que aquesta entrada que clourà els 20 anys de Carlingues, sigui la nº 179 de l'any, convertint aquest 2026 (quan encara queda mes i mig per acabar) en l'any més prolífic de tots, superant els 178 del 2024.

CULTURA I ESPORT

Ja fa dies que tenia al cap fer una entrada sobre aquest tema, però la feina o altres urgències d'aquest mateix blog han anat posposant-ho. Ara, entremig de la celebració dels 20 anys de Carlingues, tinc l'oportunitat de colar-la. 

Fa uns dies va haver una protesta massiva important per reclamar més hores de pavelló esportiu per a un club de bàsquet escolar. Es veu que l'any passat tenien força hores per entrenar-hi, però aquest curs les hi han retallat dràstica i uniliteralment, deixant equips sense poder entrenar i en perill de desaparèixer. El club, l'escola i les famílies han organitzat protestes i fins i tot van aconseguir tallar el carrer amb una petita concentració. Van demanar suport a la resta de famílies i van ser una bona colla, tot i que moltes menys del què jo crec que seria bonic, però ja sabem com de desmobilitzada està la gent. Tot i això, sabent que les famílies no es mouen, va ser una concentració prou exitosa, i les campanyes a les xarxes són destacables.

Però per molt lògica i justa que sigui aquesta queixa, i amb la qual estic completament d'acord (allà on hi hagi una injustícia, allà hi haurà el meu suport), una recança dins meu em va menjant per dins. 

A finals del curs passat es va comunicar que el Jove Teatre Regina tancava les seves portes degut als voltors immobiliaris ajudats per l'ego d'un mag jove famoset. Ja a l'entrada que en parlava el passat juliol, explicava perquè era una mala notícia per al món del teatre infantil i juvenil, per als nens i nenes, per a les escoles i per al país. Va tenir lloc una concentració protesta a les portes del teatre. Érem quatre gats. 

Amb això vull dir que em semblen molt bé les protestes pel tema del bàsquet, però amb tot el respecte per aquest esport, m'hauria agradat el mateix tipus de mobilització per al teatre. És cert que ja he comentat que actualment les persones es mobilitzen poquet, i que per tant, tampoc m'hauria de sorprendre. Però ostres, tan exigents que són algunes famílies amb alguns temes, sap greu que quan són coses molt importants, no moguin ni un sol dit. Altres sí el mouen, sí,  perquè ai... el meu nen/a no pot jugar a pilota.

En definitiva, que donem més importància a l'esport que a la cultura. El nostre món aniria millor si fos al revés, i la cultura tingués un pes molt més important en el nostre creixement i a la nostra vida. Així que com a mínim, que tots dos àmbits estiguin al mateix nivell. Amb això ja faríem una passa endavant enorme.

ARRIBANT A LA DÈCADA (20 ANYS)

Després de fer els cinc anys de blog en l'anonimat, l'agost del 2012 es va tornar a posar en marxa, i des
de llavors, no hi ha hagut cap aturada semblant. Algun any he estat alguna temporada sense fer cap entrada, però el màxim han estat un parell de mesos. Així que seguim amb aquesta ceebració dels 20 anys de Carlingues escollint a l'atzar una entrada per cada any passat.

Per recordar els sis anys, l'atzar ens porta al 23 d'octubre de 2012, el dia abans de complir els sis anys exactes. L'entrada era sobre el Barça, un dels temes més recurrents del blog. A 90 MINUTS MÉS L'AFEGIT comentava que tot i que érem líders tant a la lliga com a la Champions, el joc no era especialment brillant. Ens trobàvem a les mans del Tito Vilanova i aquell any "només" guanyaríem la lliga.

Pels set anys de blog anem fins el 2 de març de 2013, i ens trobem amb una altra entrada sobre el Barça. Es tracta de LA PORRA, on explico que havia guanyat la porra que fem alguns mestres de l'escola sobre els resultats del Barça. Però en aquest cas, aquesta porra guanyada tenia dos valors afegits. Un, que era la porra d'un Barça-Madrid. Dos, que la vaig encertar apostant que perdíem. Cec que poques vegades he posat derrota del Barça en aquestes porres. Fins i tot segurament, només va ser aquell dia.

Arribem als vuit anys de blog. L'entrada escollida per l'atzar és la del 7 d'octubre de 2014, dos dies després de participar al concurs de castells. Aquest any he arribat als quinze concursos participats o col·laborats (deixem-ho en assistits), però justament el del 2014 és potser el més especial. 5 QUÈÈÈÈ ens recorda l'any en que vam quedar cinquens al Concurs de Tarragona. La tripleta gracienca, la van anomenar: 3d9f, 4d9f i 3d8p. Descarregar aquests castells, juntament amb el fracàs de les que estaven davant nostra ens va fer pujar fins a aquesta posició, una utopia aconseguida.

Seguim amb l'entrada destacada pels nou anys. Ens traslladem al 28 de setembre de 2015. I l'entrada té el títols del dia: 28-S. És el dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya, quan tot estava per fer i tot era possible. Hi havia majoria independentista al Parlament, i ja sabem què es va fer. Era l'any dels Junts pel sí, quan tots es van unir (menys la CUP, donant la nota i així els ha anat). M'hauria agradat ser majoria més aplastant, però bé, semblava que anàvem pel bon camí... Ara mires enrere i penses: ai...

I acabem aquest segon recull d'entrades representants del vintè aniversari del blog arribant al 24 d'octubre de 2016, fa deu anys, quan ja portàvem, és clar, deu anys. L'entrada escollida és la del 14 d'octubre (quina merda d'aplicació... de cinc sorteigs, l'ocubre ha sortit tres vegades; sort que els temes són diferents...) PÀNIC AL METRO, una entrada on explico la terrorífica experiència d'un viatge en metro amb dues mares que es van passar el viatge xerrant mentre els seus fills (un concretament) anava amunt i avall, cridant, molestant i caient-se sobre la gent mentre menjava un plàtan i bevia aigua. Renoi, si fa anys que estem esperant que caigui el meteorit...

Continuarà...

THE GREAT (x3)

Fa molt poquet vaig veure la tercera i última temporada de Travelers. I ara també he acabat la tercera i última temporada de The great, una sèrie que vaig iniciar aquest mateix febrer i que fa molt poquet vaig acabar-ne la segona temporada. Quan la vaig acabar, ja sabia que ara tocaria una nova tongada de sèries abans de la temporada final. Però no ha estat així. El motiu? Que d'aquí tres dies, el 12 de novembre deixarà d'estar disponible a la plataforma televisiva. Per tant, quan ho vaig saber, només tenia dues opcions: saltar-me l'ordre habitual de visualització de sèries i acabar-la, o bé no veure mai el seu desenllaç. És clar, vaig triar la primera opció.

Així, en un sprint considerable, he anat veient els deu capítols que tanquen la història que vol descriure la vida de Catalina la Gran. Ja a l'anterior entrada sobre la sèrie, deixava anar que poca veracitat podem trobar sobre la història de Rússia en una sèrie nord-americana. El camí que han seguit ha estat el de la sàtira. Amb alguna (poquetes) situació real, s'han inventat la vida d'aquesta alemanya que es va converitr en l'emperadriu de tot un imperi. 

En aquesta tercera temporada, seguim vivint les intrigues de palau, les negociacions, les lluites internes pel poder... però tot des de l'humor més absurd i la mofa reial. El paper de l'emperador Pere IV és absolutament hilarant. Les seves idees i frases totalment boges i fora de lloc donen a la sèrie un toc de bogeria enorme.  Finalment aconsegueix salvar la vida i viure de nou l'amor amb Catalina, tot "educant" el seu fill (la primera paraula que diu és "cony"). Però l'entorn de Pere vol encara que recuperi el poder i fan la guitza com poden a l'emperadriu, rodejada d'amics que no paren de trair-la. 

Sento ser repetitiu, però el repartiment és molt bo i està molt encertat. Compleixen amb el paper perfectament i són sense dubte el motor de la sèrie, ja que les bajanades tenen gràcia, però tenen el seu límit. Aquesta darrera temporada té un començament molt bo, amb grans escenes i moments, dels més divertits, però un cop més, hi ha molts altres moments més aviat avorridots. Són capítols llargs, i costa mantenir el nivell durant tants minuts, perquè al final, broma amunt, broma avall, la trama en sí és tan sols una. El final, a partir d'un fet que provoca sorpresa, torna a donar un gir de 180graus, però crec que no acaben d'aprofitar l'oportunitat.

Així, tot i ser per motius extres, ha estat una sèrie que n'he vist les tres temporades dins el mateix any natural. Ara mateix, no sé quin serà el seu lloc en el rànquing general, perquè ha alternat molt bones sensacions, boníssimes, amb altres més moments més anodins. Però no m'ha deixat indiferent, i ha estat un molt bon entreteniment.