THE ABANDONS

Ja en començo a estar una mica fins els nassos amb tot això de les sèries que no acaben i es deixen de fer. Ja ho he viscut unes quantes vegades, però no sé, amb aquesta, la indignació arriba a extrems considerables. Primera, perquè l'últim capítol va avançant cap a un final evidentíssim, es nota que s'acaba, i a l'últim segon... pam, porta oberta a següent temporada. Segona, perquè és una sèrie que està bé, força digna, i amb repartiment més que correcte, i per tant, no entenc com merdes de sèries es van renovant i renovant, i aquesta, no. Bé, potser no m'ha d'estranyar tant si fins la setmana passada, la peli més vista de l'any era la nova de Torrente. El nivell cultural de la humanitat baixant en picat, i no sé si ja ha tocat fons.

Penso que quna filmen una sèrie, haurien de rodar dos finals, un per si s'acaba i un altre per si continua. Llavors, quan es tingui clar si renoven o no, publiquen un o l'altre. Però em fot molt quan estic veient la conclusió, que et deixin amb un pam de nas i després et diguin que no hi ha continuació. Estic tan emprenyat (entre cometes, només faltaria que això m'emprenyés que coses molt més importants), que una possible candidata al top de l'any, acaba de baixar-se del carro.

I la sèrie què? Tan bona és? A veure, està bé, no és cap obra mestra, però entreté força i compleix amb escreix les expectatives. Ambientada als temps de l'oest americà (aquest tema s'ha convertit darrerament en un habitual), trobem un poble on no mana el xèrif sinó una família poderosa (Dana Scully fent de dolentota, d'Àngela Channing). Ho controlen tot, però per expandir-se necessiten les terres de quatre granges més. Una d'elles, Tha abandons, amb una mare adoptiva (Cersei Lannister) i els seus fills adoptats. Ja al primer capítol tenim una bona enganxada entre les dues famílies, i la cosa es va complicant molt a mesura que avancen els capítols. 

Com deia, bon entreteniment, bones interpretacions... però que no han servit per donar-li marge de noves temporades. Doncs res, a seguir endavant que demà ja no me'n recordaré.

25 CD'S (x3)

Poc més de mig any després, enllestim l'escolta de 25 cd's més del que guardo com un tresor. I encara hi ha corda per a dues entrades més, sense contar les BSO. En aquests 25, del 51 al 75, tenim com sempre, força varietat d'estils, però no de grups, perquè entre dos fan 15 dels 25. I no tenen res a veure l'un amb l'altra. Deixem aquests dos pel final i mirem qui ens ha acompanyat musicalment aquests mesos.

Els Ja t'ho diré tornen a parèixer amb 3 cd's (ja tenien dos a la llista anterior) i n'hem dit moltes coses d'aquest meravellós grup menorquí. Llavors tenim un cd d'en Tom Jones, una llegenda de la música, que apareix sorprenentment en aquest recull, causat pel repunt d'alguns èxits seus acompanyat d'altres artistes en algunes cançons. Un cd també per una de les meves intèrprets més especials de la meva època d'adolescència, la Cindy Lauper; algunes de les seves cançons van ser banda sonora de molts anys de la meva joventut, i alguna d'elles encara ressona, sense anar més lluny, el True colours, ja sigui pels Trolls o pels Twocats pel gospel. Un altre cd per en Lluís Llach; pam; canvi total de registre; a més del què representa per la música del país, i pel país a seques, també és protagonista del meu primer concert en directe. Un altre cd solitari per un grup dels anys d'eclosió del rock en català que va durar molt poc, els Lliris; música molt, però que molt psicodèlica, però amb algunes que s'han quedat gravades dins meu. Un altre cd per Madness, el recull d'èxits, clar, perquè si no, n'hi hauria força més; d'aquest grup vaig tenir molts cassettes, que era el què es duia aquella època, i "oju" que ara ja estem parlant d'infantesa i adolescència; podria assegurar que és el grup que em va obrir els ulls al món de la música. I per completar els 9 cd's que no són els de la majoria, una altra artista que ja va aparèixer als 25 lp's, la Madonna; tampoc cal dir res més d'ella; cada agost recordo aquell 1991 amb el seu concert a l'estadi olímpic.

I quin són aquestes bèsties que acaparen tants cd's en aquest tercer llistat? Ja us he dit que són molt diferents. La primera, és l'Avril Lavigne, amb 7 cd's; descoberta ja fa una anys, amb intents de veure-la en directe que no van prosperar, fins el concert de fa dos anys que ja se sap que no va ser com esperava (ai, les expectatives); però no per això és una de les icones musicals d'aquests últims anys en la meva discografia, i que duri!

L'altra que s'emporta 8 cd's no és una noia, sinó 5. Bé tampoc són cinc, perquè n'han estat 15! I com es menja això? Perquè estem parlant de les Macedònia, aquest grup musical que es formava cada X anys amb noies adolescents per donar lloc a música per la franja oblidada de l'adolescència. Què voleu que us digui... pot tenir molts detractors, però almenys els nens i nenes tenien gent propera en qui emmirallar-se i escoltar cantar en català. Amb la seva desaparició, ara escolten regueton. Per tant, només per això, visca les Macedònia. A més, hi ha hagut relació propera. Una castellera dels inicis de la colla en va formar part; des de Món Jove les seguíem i fins i tot vam dur els nens i nenes a un concert; i finalment, és clar, l'entrevista que els vam fer a l'escola amb un grup de 4t de primària. D'això se'n diu ser properes i no pujar-nos els fums. Les cançons? Hi ha de tot, és clar, però encara guardo els cd's perquè si més no, alguna vegada les podem aprofitar a l'escola o simplement recordar un temps que no tornarà.

SPIDERMAN BRAND NEW DAY

Vaig estar a punt d'anar a veure l'última de l'Spiderman abans de l'Odissea (que havien estrenat dues setmanes abans), però tot i les ganes, vaig mantenir l'ordre. Només quatre dies he pogut aguantar sense caure en la temptació. En altres entrades sobre superherois Marvel, ja destacava la importància de l'Spiderman d'en Tobey Maguire com l'inici d'una nova època. Justament l'altre dia sentia un dels actors Marvel, no recordo quin, dient el mateix, que aquelles van ser la llavor de tot. Sempre tindran un lloc especial a la galeria cinematogràfica. 

Però també he de reconèixer que el nou Spiderman d'en Tom Holland, que a l'entrada de l'Odissea ja comentava que em queia molt bé, aconsegueix el mateix que el d'en Tobey, unir acció i aventura amb comèdia de manera excel·lent, i la part de comèdia, encara hi és amb un rang més gran que les anteriors. No ens escapem tampoc del drama, però és evident que quan parlem d'Spiderman tenim diversió assegurada.

Aquest cop, ens trobem amb un Spiderman entregat a la seva feina de lluitador contra el crim de New York, anys després de l'aventura amb el Dr. Strange que va acabar amb que tothom oblidava la seva identitat, fins i tot els seus amics més íntims. Així, el trobem treballant fins a nivells perillosos de dedicació i absolutament sol. L'aparició d'una nova "dolenta" que es pot ficar dins la ment de tothom (telépata), el posa davant d'una nova aventura i reunir-se de nou amb el Ned i la MJ, que no saben qui és.

Acció, molta. Comèdia, més. Embolics, per donar i vendre. Dues hores i mitja d'entreteniment ben fet, tot i que la crítica diu que és "tan bona". No sé, com totes, crec. 

Qui apareix? En Banner-Hulk, The punisher i la Yelena van traient el cap. Però és clar, la bomba se l'emporta la Sadie Sink (Max a Stranger things), que interpreta (ooooooh) a una nova Jane Grey i ens dona l'entrada dels X-men al MCU d'aquesta tongada i que veurem aparèixer a Doomsday aquest desembre. Em tenen ben intrigat com els faran reunir a tots encara que siguin d'universos paral·lels. Hi ha ganes.

LA MOLA MOLA

Repassava en algunes entrades que tinc sobre les excursions, i en moltes d'elles, sobretot quan arrenco de nou després de temps sense fer-ne, surt el nom de La Mola. Hi surt perquè és una muntanya propera i que he fet força vegades amb canalla, ja sigui d'escola o esplai. Hi surt com a exemple de muntanya fàcil de pujar i que per tant va bé per fer-la servir d'entrenament per altres reptes més durs. Però al final, es quedava en això, en paraules. Fins ahir.

Després de molts anys (crec que entre deu o dotze), he tornat a La Mola. Reconec que amb la calor, em feia moooolta mandra aixecar-me aviat per fer l'excursió d'hora, però he vençut aquesta mandra i cap a Matadepera m'he dirigit. Al final, tampoc ha estat tan d'hora. Era un quart de deu quan he començat a pujar, i déu n'hi do la gent que ja m'hi he trobat baixant. He de dir també que m'he equivoat d'aparcament i he fet l'excursió no per on sempre sinó des de l'inici del camí dels monjos. El final ha estat el mateix: el monestir de Sant Llorenç del Munt, allà dalt de tot, just al cap d'una hora. Les vistes, tot i la calitxa, espectaculars, com sempre. M'hauria agradat veure amb més claredat el Pedraforca, però no ha estat possible.

He anat a bon ritme. De fet, el tros més empinat és el del principi, i després, a part d'alguns moments més curts, és una pujada més constant. Però bé, he anat bé. Les vistes de Montserrat m'anaven acompanyant de tant en tant. Tot i que sé que el restaurat de dalt el van tancar, he tingut un record especial pel seu lavabo, de record inexistent. Per altra banda, no recordo si alguna vegada hi havia entrat, però aquest cop he accedit a l'església, petitoneta, i que servia de pas fins els bancs que donaven a l'ombra, refugi necessari després de la pujada. Ara mentre escrivia, m'arriba un record d'un dia que feia fred, plovia o no sé què passava, i vam demanar de refugiar-nos-hi dins. Però no sé si ho vam aconseguir, crec que ens va passar com amb el lavabo.

La baixada em pensava que seria rapideta, però no ho ha estat tant. Gairebé ha arribat també a l'hora. Potser té a veure un petit embolic amb el camí de baixada ràpidament solucionat. I bé, crec que puc estar satisfet de les excursions aquest any. La Mola ha estat la cinquena (tercera de l'estiu), i si tot va bé, tenim una castanya just l'última setmana d'agost. A veure si hi arribem.