SERÀ PER L'ESTELADA...

A veure per on comencem... Diumenge passat, el Barça masculí jugava el seu primer partit de lliga.
Durant la transmissió, els periodistes de Catalunya Ràdio expliquen que hi ha hagut aldarulls entre la policia i els aficionats del Barça per dur estelades. Fins aquí, res fora del normal, és habitual. Però llavors diuen: "Sembla que estiguem en altres èpoques ja passades". A veure... 

1- Això passa a cada estadi ecspanyol on juga el Barça

2- En quin moment Ecspanya ha deixat d'odiar Catalunya?

3- Des de quan la policia ecspanyola, que permet i protegeix la ultradreta feixista no persegueix o no utilitza la violència vers els catalans i catalanes?

4- L'independentisme català, gràcies a Ecspanya, està a la llista de terrorisme internacional

I podríem seguir la llista. La veritat, em va sorprendre molt el comentari

L'endemà es van fer públiques les imatges. El pobre nano colpejat reiteradament per la policia, menor d'edat, i quan el tenen retingut, més cops. Tot el contrari del què diu el codi ètic (vàlid per tothom excepte minories). Què no em sorprén tampoc? Els crits dels aficionats de l'Elx, cridant "Dale, dale", recordant el tristament famós "A por ellos". El què em deixa sense paraules, trist i deseperançat és la reacció de les desenes de catalans que estaven allà, quiets, sense moure un dit.

A partir d'aquí, el rebombori: les queixes, les crítiques, la crida a omplir dijous d'estelades l'estadi, i finalment, l'anulació de l'homenatge als jugadors que van guanyar el mundial amb Ecspanya. Clar, el simple fet que hi hagués aquest acte ja ho diu tot de la nostra ridiculesa. Al final, el Nou Camp es tenyeix amb els colors de l'estelada com mai. Tothom per la causa, tothom amb el nano. I? Seguim canviant al castellà cada dos per tres a l'hora de parlar? Seguim promocionant la música i l'oci en castellà, fent-ne ús? Seguim aplaudint qualsevol acte que Ecspanya ens cola a casa nostra per tal de espanyolitzar-nos una mica més (coinicideix amb la Vuelta ciclista a Ecspanya, que passa per Catalunya, i tots molt contents).

De debò, per una banda m'agrada veure com la gent reacciona i tornen a veure's estelades, però segueix faltant lluita de veritat, combat al carrer i decisió per defensar els nostres drets, la nostra llengua i el nostre país. Sobren paraules i falten fets, perquè seguim perdent de golejada.

40 ANYS DESPRÉS

La distribució temporal d'aquest estiu em feia planificar poder fer algunes excursions, convertint aquest any en segurament en un dels més excursionistes. El juliol van ser la pujada a Montserrat i Sant Jeroni més la Gallina Pelada; i a l'agost van ser La Mola i la serra d'Argentera (no era una excursió en si, però amb la broma es va convertir en el dia del'any amb més km caminats fins ahir). Com deia, la distribució estival em va fer plantejar, per acabar les vacances abans de tornar a l'escola, fer alguna excursió potent. I altra vegada em decanto per dues en una. Sortir de La Molina, pujar a la Tosa d'Alp, i des d'allà anar fins el Puigllançada per tornar a baixar a La Molina. Era un repte prou interessant i que em feia tancar el cercle de la recuperació de cims ja fets quan era un nen. El Puigllançada el vaig coronar amb 13 anys, a la tanda de colònies del Xalet, que a nivell de colònies d'estiu, ocupa el segon lloc darrere Pineta'84. Quines colònies tan grans... així que si tenia l'oportunitat de tornar-hi, no la volia deixar escapar. La ruta que havia trobat a Wikiloc combinava aquest cim amb la Tosa d'Alp, que justament és una muntanya que vaig fer a les colònies següents, Campaments'87. Així, en una sola excursió podia lligar dos records de la meva adolescència. Un viatge al passat per encara el futur del nou curs.

A les 7'47h del matí sortia des de La Molina. El dia estava tapadot i feia fresca. Hi havia alguna possibilitat de pluja (no tempesta) que em va fer pensar en un possible intent desmuntat, però vaig començar. La pujada fins la Tosa d'Alp, no serà hper recordar. Gairebé tota l'estona es fa per la pista d'esquí, cosa que converteix l'ascens en una rutina cansada, pesada i poc atractiva. Cansament pur i dur. Dos minuts de pluja fina just quan estava a recer, uns isards, les vaques habituals i cap a amunt. 

He de reconèixer que la pesada pujada, ja amb vent fort, em va fer pensar en baixar de nou i no fer el Puigllançada. Però un cop allà, reposat, pensava que quina merda d'excursió, tenint en compte que hi ha un telecabina que et porta sense caminar des de baix fins a dalt el refugi que hi ha a la Tosa, refugi que per cert estava en obres (tot i que el van reinaugurar aquest any...). Tot i el temps gris, les vistes eren impressionants, tant des del cim com des del mirador. Es podia veure la Cerdanya, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, La Mola, el Matagallas...realment, el cercle es tancava amb aquesta excursió.

L'excursió va continuar, i ben fet, perquè el millor tros era el que venia a continuació. Resseguir la carena per acostar-me al Puigllançada em va oferir el millor tram per caminar i les millors vistes. Només un problema: el vent. Diuen que va assolir els 90 km per hora. M'ho crec. L'endemà, que feia cel blau, sol, em va fer pensar molt amb aquesta pujada, ja que escollir entre el vent i la calor...no sé què hauria estat pitjor. Seguim. Destrempava molt la baixada fins el coll de Pal, ja que mentre baixava, veia com el Puigllançada quedava allà dalt. Però res, altre cop amunt. Deia la guia que seria mitja hora. Van ser 45 minuts, però els deu últims ja van ser amb la pluja fina d'abans. Amb tot el cansament acumulat, arribo al cim, i em trobo... una colla de ciclistes que havien pujat en bici!!! La mare que els va matricular! Com és possible? Sort que no van pujar per on anava jo i no els vaig veure fins dalt. Al cim del Puigllançada va ser la pitjor estona, plovia una mica més, res preocupnat, el vent continuava bufant fort, i la idea d'estirar-me a terra i gaudir del moment van desparèixer abans de pensar-hi i tot.

Així que poca estona al cim, i cap a avall. El primer tram encara prou bonic, però al final tornes a agafar una pista d'esquí i baixes per allà sense pena ni glòria. L'arribada a La Molina va ser a les 14'07h. Sis hores i 20 minuts, dels quals cinc hores en moviment més o menys. Content d'haver-ho fet després de tants pensaments de deixar-ho estar. Content d'haver tornat a un dels cims que més em lliguen a una bona època de la meva vida.

I ara què? Doncs tinc gravat un àudio dient que s'han acabat les excursions, que el cansament que tinc no paga la pena; però és cert que quan anava capa a casa, la visió d'aquelles muntanyes amb aquell cel blau sobre seu, em tornava a atreure. A més, això del tancament del cercle ho dic perquè també penso que els propers cims ja haurien de ser de muntanyes mai trepitajdes. Així que ja veurem com evoluciona el tema. El punt i final el posa la gran pregnta: "Com em puc relaxar per un nou curs a l'escola, cansant-me d'aquesta manera?"

LA SAGA DELS 28

Fa molts anys, el 2002, un director irlandès força independent, Danny Boyle, va filmar una pel·lícula sense gaire pretensions, que volia donar un nou enfocament al cinema zombi, en aquella època passat de moda. Es tractava de 28 dies després. Allà, expliquen que degut a uns estudis que estan fent amb animals sobre el virus de la ràbia, es comença a encomanar i en pocs segons et converteixes en un zombi amb gana. El ritme trepidant de la pel·lículai la banda sonora angoixant la van convertir en tot un fenomen. Per cert, en ella apareix un joveníssim Cillian Murphy en els seus inicis. Ell es troba en un hospital i es desperta 28 dies després que comencés l'epidèmia (estil El dia dels trífids). A la que s'adona de com està el tema, toca sobreviure, intentar confiar en algú, desconfiar de tothom, etc. L'habitual en el cinema apocalíptic.

A començament d'estiu vaig tenir l'oportunitat de reveure-la, i coincidia en el temps en què estaven a disposició totes les seves continuacions. Sí, després de "28 dies després", va venir "28 setmanes després", quan sembla que està tot més o menys controlat i es vol tornar a reconstruir el país. Què pot sortir malament? De nou escabatxina a tort i dret, i ara amb en Jeremy Renner i en Robert Carlyle. Tot i això, no deixa de tenir l'àurea de pel·lícula de sèrie B.

Llavors la veda ja estava oberta i van començar a aparèixer moltes més pel·lícules de temàtica zombi com Guerra mundial Z, Benvinguts a Zombieland, REC, Train to Busan... I no va ser fins el 2025, gairebé vint anys després de la primera, que el mateix Danny Boyle no reagafa el tema amb "28 anys després".  Ara ja està tot fet un desastre. Algunes comunitats miren de seguir vivint, abandonats a les illes britàniques i separats de la resta del món. Amb aquesta pel·lícula s'inicia una trilogia que segueix aquest mateix any amb una continuació i que ha d'acabar el 2027 amb un episodi final, que no sabem si serà el definitiu (estaria bé). Les dues pelis de 28 anys després ens mostren ja com han anat sobrevivint els diferents grups de persones que ens presenten, fins i tot tenim un doctor que viu sol (Ralph Phiennes) i els típics sonats que es carregeun a tothom, siguin zombis o persones normals. El final de la segona part d'aquesta trilogia final ens dona una sorpresa que ens pot fer pensar que potser sí que serà el tancament del cercle. Ja veurem. No serà l'any que ve perquè dubto que vagi al cinema a veure-la i caldrà esperar a poder veure-la per televisió. Fins llavors, bona nit i tapa't.

Per cert, vaig llegir que per si les mosques, caldria preparar-se per si al final hi ha de debò un apocalipsi zombi. Es tracta d'enterrar els morts amb les sabates cordades. Una bestiesa, però... no és mala idea, no?

THE WATCHER

Abans de posar-nos amb The watcher, comentar que paral·lelament vaig comneçar Katla, una sèrie d'aquestes amb fenòmens estranys (un volcà que porta un any en erupció i comencen a aparèixer persones desaparegudes). Té vuit capítols, però quan duia poc del quart, decideixo deixar-ho estar. Anodina, liosa... res de res.

Per sort, l'anava combinant amb The watcher, una sèrie de set capítols basada en un cas real. Resulta que una família estàndard (mare-pare-filla-fill) compren una casa d'aquestes tipus mansió d'un barri residencial. Veïns estranys i cartes amenaçadores firmades per "El vigilant", dient que els està observant, etc. La sèrie aconsegueix posar nerviós, amb escenes dignes del cinema d'ensurts, quan veus passar per darrere algú, o quan apareix morta la mascota, t'adones que hi ha algú més a la casa, etc. Tot i això, és una mica embrollat pel fet que com que sospita de tothom, l'embolic és cada vegada més i més gros, i el director ajuda a fer de cada personatge un sospitós, de manera que tens tota l'estona la sensació de no saber realment què passa. Arribar així a l'últim capítol és part del joc i encara que sembla que acabi trobant-se solució, res d'això.

I és que a la vida real, tampoc van trobar mai qui va ser l'assetjador de la família que va viure en aquella casa i que no van passar-hi gairebé ni una nit, mentre que a la ficció, s'omple de moltes subtrames secundàries, potser massa.

Per cert, un apunt del repartiment. La parella protagonista, cara i creu. Ella, la Naomi Watts, li dona mil voltes a ell, que se'l presenta com un lluç o potser és que realment és un lluç. Ella es menja a tothom en cada escena en la que surt.

De totes maneres, ha estat un bon entreteniment, que m'ha posat nerviós i amb interès en saber com evoluciona la història, tot i anar perdent aquest interès en els últims capítols, ja que ho anaven embolicaven tot, fent semblar tothom sospitós i estrany de nassos. Però ha estat força interessant. Notable.