BOGERIA ABSOLUTA

Tot i estar en els pronòstics, ara, vist en la distància, te n'adones que no hi ha hagut millor manera de celebrar el quinzè concurs de castells on hi he participat. Ja vaig publicar una entrada, justament fa deu anys, on recordava els primes onze concursos. Després d'aquell, un diumenge més  i dos dissabtes, fins aquest 2026, en què hem tornat al diumenge.

I què es pot dir? Encara avui, quatre dies després, miro les fotos, recupero vídeos d'un dels tres castells descarregats (sí, sí, tot descarregat!). Per fi, vuit anys després, Gràcia completava un castell de nou pisos. Glòria eterna al dos folrat, però també al 3 de 9. L'ordre de castells el vaig clavar. La desena torre de vuit amb folre per començar. A segona ronda, just l'estrena de la setmana anterior. Déu n'hi do, perquè no era un castell qualsevol. Cinc de vuit descarregat. Així que... tocava encarar l'assalt als nou pisos, amb molt bona feina feta als assaigs. No es tractava d'un farol ni de fer volar coloms. L'intent era un opció molt seriosa. Tot i això, la tercera ronda passa de llarg amb dos peus desmuntats. Aquells minuts posteriors ens van omplir de dubtes a més d'un. Podíem encarar aquell repte després de tantes hores de concurs, de tantes hores drets? La remor era de fer el 7d8, que ja costaria, i tornar sencers i amb el cap ben alt.

Però l'equip tècnic sabia coses que els castellers rasos no, així que ens comuniquen que a quarta ronda hi tornàvem amb el 3d9f. Tot i aquells dubtes, tots ens disposàvem a compactar com mai aquella soca, a mantenir el silenci i donar seguretat al folre, tronc i canalla perquè fessin la seva feina. I tant, si la van fer! En especial la canalla, que després d'una rebrincada important abans de col·locar acotxador, van seguir tirant amunt. Quina valentia! I a partir d'aquí, èpica i història.

Els crits no es podien reprimir a mesura que anaven baixen els pisos del castell, i quan ja només quedaven quarts, es desferma la bogeria col·lectiva i tothom salta, crida, plora, s'abraça... Els CVG ho havíem aconseguit. El tres de nou amb folre era una realitat. S'havia acabat recordar tants i tants intents (crec que hi havia dinou intents i 18 descarregats fins aquest diumenge). Quina actuació, mare de déu... somiada per molts, anhelada per tanta gent que com sempre es deixa la pell i les hores per la colla. 

Ara, tot i que com deia, encara estem mirant les imatges per seguir en el núvol de diumenge, ja tornem a mirar endavant. Tres actuacions per tancar temporada i on esperem, poder tornar a fer l'aleta als nou pisos.

FRONTERA

Una nova pel·lícula del país que engrandeix de mica en mica el meu repertori. És curiós que agradant-me el cinema i sent tan català, no sigui un fervor defensor del seu cinema. Segurament és perquè penso que pel fet de ser català, no vol dir que sigui bo, que m'agradi o tingui qualitat. Per això les meves incursions en les pel·lícules nostrades, és tan detallista. Digueu-me tiquis- miquis.

Frontera de Judith Collell em va cridar l'atenció des del primer dia, però no per això, ni aquesta ni moltes altres, arriben als meus ulls abans. Però finalment ha arribat i m'he desplaçat cinematogràficament a un poble del Pirineu, l'any 1943. La guerra civil fa poc que ha acabat, amb les seves destrosses, i la segona guerra mundial, tot i encaminar-se a la fi, està encara en un moment àlgid. A les muntanyes d'aquest poble fronterer hi ha tot un seguit de persones que arrisquen la seva vida per fer entrar jueus des de França. Per facilitar-ho, busquen la complicitat del cap del post de la frontera i del cap de la guàrdia civil (sí, sí, però a canvi de contrabanda). Els nazis que estan a l'altra banda, fan les seves incursions per tal de trobar els fugitius i tallar aquest corredor humanitari.

Tot i no ser una història real, és una història real, ja que això passava de veritat en aquella època, i realment, molta gent va poder salvar-se de l'extermini nazi gràcies a aquestes persones anònimes que s'arriscaven a perdre-ho tot per tal d'ajudar-los. Sense ser historiador, m'ha semblat una peli molt ben feta, amb una trama ben lligada i que aconsegueix transmetre el què vol a l'espectador. Potser haurien pogut recrear-se en la llagrimeta pels fets monstruosos que van succeir, però no tira per aquí. Els protagonistes no són els fugitius ni els botxins, sinó el poble que ajuda, així com també el poble col·laboracionista amb els assassins.

No m'ha decebut gens, i em fa reafirmar la importància d'ensenyar pelis com aquestes als nostres joves, i ara més que mai, amb l'augment de l'extrema dreta neonazi i feixista. Que no sigui dit que no intentem que vegin la llum.

Per cert, Frontera es converteix en l'entrada número 400 dedicada al cinema en aquest blog.

THE SINNER (x1)

Aquesta sèrie no ha estat massa temps en llista d'espera. Tot buscant una nova que fos temàtica thriller, un moment d'inspiració em va fer decantar per aquesta. No és pas nova. Primera temporada, la que he vist, del 2017. Al capdavant, en Bill Pullman, el policia, i en aquest cas, la Jessica Biel, que és l'assassina des del primer capítol (no és cap espòiler), i que de mica en mica (ara sí, però tampoc és cap sorpresa) es va convertint també en víctima.

Què tenim? Una família no del tot feliç per part d'ella, que està passant un dia a la vora d'un llac, amb molta altra gent que està gaudint de les vacances. De cop i volta, s'aixeca, s'acosta a un noi que estava amb un grup de joves davant seu i el comença a omplir de ganivetades. Total, que s'ha tornat boja de cop i és culpable claríssima. Cadena perpètua mínim. Però el policia amb mil problemes (comença a ser un tòpic força avorrit i sobat), vol saber perquè va fer això, i de mica en mica, van anant traient l'entrellat de tot. Sembla que té un perìode amnèssic de cinc mesos on sembla que va passar alguna cosa i no recorda. A més s'ajunta el fet de venir d'una família ultra-catòlica i molts altres detalls secundaris que van teixint tota la història.

En resum, ha estat un visionat acceptable. Ni ha estat un rotllo, ja que tenia un punt d'interès digne que em feia no oblidar-me de seguir veient els capítols, però per altra banda, tampoc és res de l'altre món, no ha estat apasionant, emocionant o intrigant nivell top. Com deia en el comentari a una peli de l'última entrada a la planxa, ara estic amb una altra sèrie d'aquest estil, i déu n'hi do com ha enganxat.

És una sèrie doncs, que tot i haver estat entretinguda, ajuda molt a decidir el rànquing de l'any, ja que aclareix molt bé on està el nivell de les que mereixen estar al top i les que no. No descartem segona temporada, però temps al temps.

TORNA LA PLANXA (x11)

Ara ho estic fent millor. Només fem entrada de Pel·lícules a la planxa si realment s'ho mereixen el suficient per no ser oblidades,però no tant com per tenir entrada individual. En van onze (de gener a setembre).

Comencem amb la ciència ficció. La primera és The silence, una nova incursió en la temàtica dels bitxos que et maten si fas soroll. Si a A quiet place eren extraterrestres, a The silence són uns ocellots que apareixen quan s'obre una cova a l'interior de la terra i surten de dins. Té una bona dinàmica, però caram, el final tot es precipita i xim pum ja estan salvats en un lloc segur.

La segona es tracta de In the shadow of the moon. També té una bona trama però que a mesura que va avançant, es va fent monòtona. 1986: Tenen lloc uns assassinats misteriosos, on tres persones moren perquè es dessagnen mentre se'ls desintegra el cervell. Sembla que els han punxat amb alguna substància estranya. Descobreixen la causant, que mor a la persecució. Nou anys després, torna a aparèixer i tenen lloc els mateixos assassinats. I així cada nou anys, només que el poli del principi s'obsessiona, i a cada tongada el veiem en una nova fase de la vida, cada cop més llunàtica. El fet que s'allargui (88-97-06-15-24) és el que cansa.

There will be blood (traduïda per Pozo de ambición), pel·lícula per al gaudi d'en Daniel Day-Lewis, un actor que gairebé sempre que actua es mereix algun premi, com finament va ser el cas d'aquesta peli on interpreta a un perforador de terra i buscador de petroli, que va fent fortuna a costa de la seva tossuderia i també mal caràcter. Es fa odiar al llarg del metratge. Interessant però poca cosa més, amb algun intent de deixar-la estar. La música, ben valorada pels crítics, és absolutament infumable.

Disomnia és l'enèsima pel·lícula apocalíptica vista. Aquest cop, una erupció solar provoca un desajust en el sistema limfàtic (això diuen) i les persones no poden dormir. En conseqüència, al cap de pocs dies comencen a tornar-se boges, perdre el nord, etc. Els soldats improvisen una base on tenen una persona que dorm per tal de veure si poden trobar una cura. La peli segueix una mare exsoldat i exdrogadicte amb una filla que també dorm i va cap a la base, tot i que quan arriba, la gent ja porta uns quants dies sense dormir. Peli que compleix amb els requisits d'aquest estil catastròfic. Diferent, sense pretensions i que fa el què se li demana. La veritat, un cop més, ens posen sobre la taula com d'animals ens tornarem quan tinguem un fenomen d'extinció massiva. Millor no veure-ho.

The last emperor és una pe·lícula mítica de finals dels anys 80, multiguanyadora dels òscars amb 9 estauetes i que ja vaig veure en el seu moment, i unes quantes vegades posteriorment. Potser és de les primeres pel·lícules no juvenils que veia. Tenia 16 anys i veure-la em feia sentir gran. Crec que la vaig entendre força, però em faig creus que la veiés i la tingués en la memòria. És cert que la BSO era molt bona i el disc em feia reviure-la. Moltíssims anys després, he tingut l'ocasió de reveure-la i confirmar que amb 16 anys, se'm van escapar moltes coses. 

The lost bus podria ser una pel·lícula amb entrada pròpia, però al final es queda a les portes. L'odissea que viuen un conductor de bus escolar i una mestra per salvar els nens d'una escola d'un incendi devastador es converteix en una cursa contra la mort. Al final, et recorden que va passar en realitat. El què explica és real, tot i que el salvament va ser enmig dels embussos i no pas ficant-se entre les flames. És evident però, que si no s'inventaven aquesta acció, la peli no tindria l'atenció, ja que seria estar tota l'estona dins l'autobús gestionant la por (que no és poc).

The circle, una pel·lícula que ens ensenya el perill de voler estar sempre tan connectats, del perill de deixar que desaparegui la intimitat i que tota la teva vida sigui pública, on tothom ho veu tot, ho comenta, tot... En Tom Hanks és el director de l'empresa, però la protagonista és l'Emma Watson, que crec que és l'única que ha seguit buscant l'èxit al cinema de tota la colla de HP. Com sempre, per molt que ens avisin del perills, anem a pitjor.

Els herois de Telemark. Aquí he tirat moooolt de nostàlgia. No sé perquè, però me'n recordo molt d'haver anat a veure aquesta pel·lícula al cinema Jaume I quan era un nen. I amb la de pelis vistes, és curiós que tingui el recod tan present. Per això quan vaig tenir l'oportunitat, la vaig revisar. Típica peli de lasegona guerra mundial, en què expliquen la gesta feta per la resistència noruega (ostres, altre cop Noruega!!) per evitar que els alemanys construissin la bomba nuclear. Fet verídic. Ara la peli es veu antiga, però que molt antiga i mancada de ritme.

L'última casa. Un començament prometedor dins del món de les pelis apocalíptiques. L'aigua del planeta es rebela contra nosaltres. A través d'un pluja insistent, tothom queda tancat a casa seva i no pot sortir. A la llarga, això pot provocar la mort per inanició de tothom. Quan deixa de ploure, com que no poden obrir les portes de casa, tampoc poden fer-hi res. Només enginy per sobreviure. L'aparició dels "monstres marins" i el final de la peli són el que més grinyola. Però encara, prou bé.

Misteriós assassinat a la muntanya. D'aquesta peli en parlaven bé. Fresca, original... no sabia que era francesa, i amb això no la vull desmeréixer, però és cert, que en altres mans li haurien tret més suc. Un seguit d'embolics degut a uns morts accidentals, uns diners trobats, un poble a la muntanya... és divertida, té bons moments, però li treun molt poc suc a la comèdia. Podria ser divertidíssima i al repartiment li falta punch. Ei, però tampoc ha de ser per l'Steve Martin, eh?

The whisper man. Una altra pel·lícula que em pensava que estaria molt bé (en Robert de Niro dona confiança), però que al final és un thriller més, de segrestador de nens, amb policia retirat, pare una mica anat de l'olla... Una colla d'ingredients més o menys habitual i que conformen una peli per passar l'estona. Sense anar més lluny, la sèrie que he començat, "I will find you", t'atrapa molt més que aquesta peli, i des dels primers minuts.