EN THEO DE GOLDEN

Abans d'embrancar-me de nou en un món de fantasia, llegeixo En Theo de Golden. El boca-orella i una senzilla ressenya al darrere del llibre van ser suficients per fer-me amb aquesta història.

Ha estat una meravella, bàsicament per l'oasi de tranquil·litat, serenor i optimisme que desprén. Ha estat com trobar una barreja (amb tots els respectes i diferències) entre "Cadena de favors" i El foraster. Quina mescla més estranya, no? Doncs la seva lectura ha resultat minuts de calma i relaxació, de somriures i interès que han fet d'aquest llibre un ferm candidat al top 5 d'aquest any. El temps dirà.

I què ens hi hem trobat que ens hagi captivat tant? Doncs un poble dels USA, Golden, on hi ariba un vellet d'uns 80 anys que es presenta simplement com a Theo. Que ha vingut per unes propietats i que és portugués però que ha viscut a molts llocs. No hi ha més informació sobre aquest personatge. Ell, s'enamora d'uns retrats que hi ha penjats al bar, i decideix comprar-los i anar-los regalant a les persones retratades a canvi de res. El 75% de la novel·la és altruïsme en el seu màxim exponent. Quan queda amb les diferents persones en un banc del parc per donar-los-el, hi estableix conversa sobre la seva vida (d'aquí el fer-me pensar en el foraster). De mica en mica, es va fent un membre més de la comunitat i veiem com inicia i evoluciona la seva amistat amb alguns dels seus habitants.

Cada tobada amb algú, cada diàleg que s'estableix és un seguit de frases sobre la vida, sobre el passat i el futur... però en cap cas es converteix en disertacions filosòfiques anodines, sinó que, també gràcies als capítols curts que van fent succeir les situacions, es converteix en un vocabulari prou a l'abast de tothom per poder seguir el què estan debatint.

Per què fa això en Theo? Qui és realment? Deduim que és ric, perquè comprar tots els quadres i altres accions d'amor que fa, no són barates. També apareix un fet cabdal de la seva vida com la mort de la filla, ja que aquest record l'acompanya sempre. Però fins al final no sabrem el perquè de tot plegat. No diré més per no fer espòiler encara que ningú més que jo llegeix això, però en venen ganes.

Llibre doncs 100% recomanable que és un alè d'aire fresc en aquest món de merda (no ho dic pel decorat de festa major).

DACHAU

Dels dies passats a Salzbur i Munich, he fet un brevíssim resum en aquest blog. Però allà no ho explicava tot. Un dels dies el vam dedicar a fer una visita que mereix una entrada individual. A pocs quilòmetres de la ciutat, es troba el poble de Dachau, tristament famós per tenir en el seu municipi un dels primers camps de concentració de l'Alemanya nazi. Tenia les meves reserves a anar-hi, però poques vegades mes tindré l'ocasió de vuere amb els meus propis ulls l'espai on es van cometre tantes atrocitats.

El camp va ser derruit gairebé en la seva totalitat als anys 60, però per tal de fer-ne un memorial, n'han reconstruit alguna cosa, com un parell de barracons per fer-ne un lloc de visita històrica. El camp era grandiós, i una de les coses més sorprenents de totes és que es va construir i posar en funcionament l'any 1933. Tothom relaciona aquests camps amb la guerra que començà el 1939, i ens oblidem que Hitler va arribar al poder l'any 33 gràcies a unes eleccions. Als nanos de 6è, quan treballàvem aquests fets, intentava fer-los veure que la població va escollir Hitler a les urnes, gràcies a les seves mentides, igual com passa ara a la nostra política actual.

Allà es poden visitar unes quantes parts, com el pati central, aquells barracons reconstruits que comentava, la part de les cel·les de la presó i el crematori. Allà sí que no vaig fer-hi cap fotografia. Em veia incapaç de fer-ne, em sentiria com banalitzant el què va passar-hi. Les explicacions de l'àudioguia, els rètols i les fotografies són les que ajuden a donar relat del què s'està veient, ja que com comentava, està canviat i només es mantenen algunes parts. 

Impressionen les fotos, la gran majoria de l'any 1933 quan van obrir, amb tots els presoners contraris al nou règim, i les fotografies de quan els van alliberar. Per motius obvis, no n'hi ha gairebé cap de l'època dura de la guerra, només alguna molt clandestina. Les fotografies de les persones t'expliquen qui eren, si van sobreviure o no, què els va passar. Eren gent de veritat, de carn i ossos que van estar allà patint les vexacions i tortures d'aquells animals de merda. 

Vam poder veure un documental en castellà sobre el camp, i una de les imatges que més em van marcar va ser quan després de l'alliberament, els soldats nord-americans van obligar a tots els habitants de Dachau a entrar al camp i veure què s'hi feia. Les dones, ploraven en veure les muntanyes de cadàvers desnodrits. Deien que "no sabien què passava al camp, que es pensaven que era només una presó". Quins nassos... com pot ser que hi hagi gent tan cega i tan ignorant o tan malvada com per negar el què tenien davant? Bé, la veritat és que la història es repeteix, i aquí també tenim gent que no veu ni s'adona del què està passant al món.

Hi ha un monument de record, i unes plaques, així com la frase: Mai més. Doncs està clar que aquest "mai més" ja se'n pot anar a la paperera de la història quan a 2026 seguim veient guerres, destrucció, genocidi... igual que als anys 30 i 40. I no m'ho puc callar, com un poble que va patir aquesta vergonya com és el poble jueu, tinguin governants que facin el mateix amb els palestins? I Europa, USA i companyia, fent com els homes i dones de Dacahu: "Ah... no sabíem què passava això..." 

ABBOTT ELEMENTARY (x5)

Ja fa tres anys vaig descobrir la sèrie Abbott Elementary, temporades llargues amb episodis curts sobre el dia a dia d'un grup de mestres en una escola de Philadelphia. Aquell any, va arribar a col·locar-se en el primer lloc del rànquing anual. Les següents temporades van estar també força bé. Algunes èpoques de guions més aviat pobres (potser coincidia amb la vaga de guionistes?), però sempre acabaven apareixent capítols en què o bé per la genialitat i comèdia o bé per veure'm reflectit a la meva feina real, pujaven el llistó i aconseguien l'èxit en el meu paladar, tot i que ja no va ocupar més llocs capdavanters en les millors de l'any (el què tenen les sorpreses inicials...)

Ara he acabat la cinquena temporada, i un cop més, sabedor que no estarà en el top, és sense cap mena de dubte una de les sèries més divertides que puc veure. Suposo que moltes de les bromes, si no ets mestre o educador, no les pots acabar d'entendre, però com que en el meu cas és així, hi ha molts moments de gaudi a mesura que vaig veient els capítols.

Aquest grup de mestres ja tenen un lloc en el meu armari televisiu. Cada un d'ells aporta el seu granet de sorra en la construcció de l'imaginari escolar, i tot i que ja he comentat que no es pot comparar la situació de la seva escola amb les nostres, déu n'hi do quantes coses en comú tenim. De fet, crec que hi ha més similituds que no pas diferències, i és que en el món de l'educació, els nens són els nens, i les administracions públiques són el què són, sangoneres. 

Cada un dels actors i actrius com deia, interpreta un tipus diferent de mestre, i entre ells es complementen i donen joc a mil i una situacions quotidianes convertides en caos de la manera més simple. La realitat pura i dura, només amb un extra d'exageració, perquè no ens enganyem, cal comèdia, no? Mireu un exemple d'exageració quan l'administració paga als mestres uns dies de conferències a un hotel de Miami. Us imagineu aquí el mateix? Justament en una època en què no ens donen ni un llapis? La gràcia està que quan estan allà de festa, els diuen que per pagar aquests dies a Miami cal tancar vint escoles, que no s'ho poden permetre, sinó.

Quan els anava veient i trobava algun acudit o alguna situació boníssima, em deia que l'havia de comentar aquí quan fos el moment, però com que no m'ho apuntava, gairebé no en recordo cap. Però sí d'algun:

- Quan un aprenent, quan han de tancar l'Abbott per obres, diu que podrien fer les classes online com a l'època del covid, i tots els mestres que ho van viure li diuen de tot, se'n foten i li afirmen que mai més de la vida. Veig que als USA també va ser un despropòsit i una catàstrofe educativa les classes online de la pandèmia.

- I ja està. Estic segur que en l'episodi del dia sense mòbil, o en el de la moda de no posar deures, o evidentment, quan passen una temporada fent classes al centre comercial i ha també algun momentmemorable, però el meucap ja no és tan selectiu. Llàstima, perquè déu n'hi do les escenes que em donaven peu a comentar coses.

Encara aquest any ha estat entre les sèries nominades als Emmy, així que no descarto que hi hagi alguna temporada més. Ja ho veurem. No serà per anècdotes dins d'una escola...

MUNICH

Tres dies després de Salzburg, agafem el tren que ens portarà en dues horetes a Munich. D'Àustria a Alemanya en un pim pam, i un cop més, sense ningú demanant el bitllet, ni màquines per entrar o sortir. Al·lucinant. Canvi de país però no canvi d'idioma. Canvi de paisatge urbà (Munich ja és més "ciutat" que no pas Salzburg), però ni molt menys és una ciutat grisa, sinó que el verd continua dominant el nostre voltant, no tant per boscos naturals i silvestres, muntanyes... sinó perquè té uns parcs enormes, amb tant verd i tants arbres que fan una enveja considerable. Què tenim a Barcelona? La Ciutadella? El Parc de les Aigües? El Putxet? Quina vergonyeta... són tot parcs amb alguns arbres, però camines al sol i el verd que hi ha és un verd grogós, sec... A Munich, el verd és humit, fosc, i camines pels seus parcs per camins asfaltats, sí, però enmig de tats arbres que no veus el sol ni de casualitat. En un d'ells, l'Englishgarten, fins i tot el creua un riu amb molta corrent on la gent s'hi banya i fins i tot fan surf!!

Colors apart, Munich és la ciutat del Bayern, i l'Allianz bé valia una visita. Estaven canviant la gespa, així que justament allà no veiem verd sinó marró de sorra (algú ens va fer la genial broma de que per això li diuen Allianz Arena). Llàstima del 2 a 8, que encara que ja sigui llunyà, encara cou... i de l'hòstia que em vaig clavar a les escales del metro anant-hi. Les comparacions són odioses, però veient el camp del Munich 1860, li falta recorregut per tornar a primera...

Amb uns mitjans de transport altra vegada nombrosos i precisos, vam poder visitar el més rellevant: la
Marientplatz a l'hora dels ninotets del carrilló, la torre de Saint Peter per veure Munich des del cel, la bestialitat rococó de l'Asamkirche, el palau de Residenz (encara no puc imaginar com vivien aquesta gent amb tantes sales i habitacions), el teatre Crivillés i els diferents monuments i edificis emblemàtics.

També ens vam escapar fins la zona olímpica, gaudir de l'arquitectura de les seves construccions, pujar fins el turonet del costat i veure la posta de sol amb totes aquelles estructures en primer pla. Ens ha quedat un viatge força complet, la veritat...

Per cert, ja he comentat que en vuit dies i no sé quants centenars de viatges entre els tres, cap control de bitllet, oi? El dubte resolt de si calia pagar o no el bitllet fins l'aeroport (que ja no ens entrava en el bonus que teníem), es va solventar amb molta sort, perquè just abans d'arribar a l'aeroport, qui passava pels vagons? Exacte, els revisors. Per sort, conec tant en Murphy (el de la llei), que no em vaig deixar enganxar.