EL NIU DEL CUCUT

Fa cosa de sis anys em trobava a l'estiu posterior al confinament, quan després de moltes vegades tenint-lo a les mans a les lliberies, vaig llegir "La bruixa" de la Camila Lackberg. Va ser el número 1 de les lectures d'aquell 2020, i en descobrir que era el desè d'una sèrie, al llarg d'aquests anys he anat llegint des del primer fins l'útim a dia d'avui. En aquests sis anys, va arribar a publicar l'onzè, El niu del cucut, que és el que m'acabo de llegir, completant finalment la col·lecció. Però ves per on, resulta que justament aquest estiu, cap a finals d'agost, sortirà pubicat el dotzè titol. Sembla que estic predestinat a no tancar mai la lectura de la saga de Fjallbaka, però almenys, a partir d'ara, ja aniré al dia. I mentre mantinguin la qualitat, benvinguts seran.

I és que El niu del cucut ho ha tornat a fer. Una nova història, uns nous crims, uns nous personatges immersos en una trama criminal, que els nostres protagonistes, l'Erica i en Patrick, juntament amb els seus companys de la comisaria, n'han de treure l'entrellat. No és pas un llibre de poques pàgines, però me l'he polit amb velocitat perquè de nou m'ha captat l'interès des de les primeres pàgines, i de nou he gaudit de valent amb la seva lectura. Estem parlant d'onze (i aviat dotze) llibres d'aquest estil, i aconseguix encara encomanar-nos la intriga i l'atenció constant pàgina a pàgina. Però clar, la literatura és plena de sagues de llibres policíacs, i n'hi ha que no se'ls discuteix la seva contínua originalitat (pensem en l'Agatha Christie, per exemple). Després de dos o tres llibres que potser van ser més plans, de nou l'autora ha recuperat la seva destresa per traslladar-nos de nou a aquest petit poble suec on caram, hi passen tantes coses...

En aquest cas, les noces d'or d'una parella de la jet-set és el punt de partida. Ell, un escriptor a punt de rebre el Nobel de literatura; ella, dama de família rica. Al seu voltant dues parelles més que són amics des de joves (i als fets dela seva joventut és on ens hem de traslladar per saber la veritat del què està passant), i la família (fills, nores, nets) que també participen de la trama. Si en llibres anteriors, hi havia un rerefons sobre la immigració i el nou feixisme (surt una punteta en aquest lliurament), aquesta vegada és el col·lectiu LGTBI i la intolerància vers ells (sobretot quan ens traslladem a les pàgines de 1980) qui té tota l'atenció. Paral·lelament, el dia a dia dels personatges dja coneguts, amb els que sempre ens té l'autora alguna sorpresa inesperada.

Ara gaudiré d'aquests dos mesos amb la sensació d'estar en paus amb Fjallbacka. Després, hauré de tornar a les llibreries a seguir amb interès i moltes ganes la nova història que viuran.

MOLTES CATALUNYES

Tot i viure a la ciutat, soc plenament conscient de com de gran és el nostre país petit. Sempre comento als alumnes que és petit, però tenim de tot: muntanyes altes, baixes, mar, platja, penya-segats, camps de conreu, boscos... He tingut la sort de moure'm bastant pel territori, ja sigui per vacances, per colònies, excursions... I per tant, sé com de variada és la nostra terra... i la nostra gent. Però no soc plenament conscient de com en som de diferents les vides de tots els que hi vivim.

He passat 24 hores a Bigues i Riells. Vaig poder copsar tres Catalunyes. La primera, es pot observar amb el Google Maps. Si vas fins aquella població, descobreixes una mena de macro-urbanització (i un nucli petit), amb tot de cases amb jardí i piscina. Contrasta el blanc de la casa, amb el verd de les plantes i el blau de l'aigua. Hi ha gent que viu en aquestes cases tot l'any quan tens la idea de que són segones residències. És com viure sempre de vacances (si teletreballes, clar). Quina desconnexió tan brutal que es pot fer...

Després visites una casa de camp que han habilitat com a conreu de lavanda i han muntat un xou ab visites lliures, food-trucks, tallers de flors, botiga amb tots els serveis de la lavanda... tot un negoci muntat per uns neohippies d'aquests (ara estic fent el joc dels prejudicis). I tot de gent allà, vestida de festa d'estiu, prenent alguna cosa, fent-se selfies... i pagant 35 euros per un menú escarransit.

A l'altra banda, al nucli antic del poble, resulta que era festa major. I allà, la fira, el sopar de colles, el dj... i tot amb na població en què la llengua vehicular és el castellà. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, tot i que els hostes aquí són colons que porten ja algunes generacions al país. Una mostra de la colonització és que l lloc on férem nit, tot estava en castellà, anglès i francès, amb uns propietaris que parlaven català. I és així com es perd una guerra sense lluitar.

VALHALLA (x3)

Han passat set anys des de que em vaig submergir en l'univers viking amb la sèrie que porta aquest nom. Això són molts anys, la veritat. Encara faltava un any per la pandèmia i el confinament! I en fa dos que vaig començar a veure la sèrie que volia ser la seva continuació, Valhalla. Aquesta segona, de només tres temporades, i que ens situava cada vegada més a les acaballes de l'imperi del nord.

He de dir que totes dues han estat bones sèries, amb els seus alts i baixos, però bones. En el cas de la tercera i última temporada de Valhalla (aquest any serà un any de tancament de moltes sèries començades), l'interès no decau. Seguim les desventures a tres bandes: la Fredis a Jonsburg, on es retrobarà amb el fill de l'Olaf a qui va matar. En Harald i en Leif, servint a l'emperador de Constantinoble fins que separen els seus camins, ja que en Leif, vol aprendre, investigar i descobrir, mentre que en Harald sembla haver oblidat la seva promesa de tornar a Noruega per ser rei. I finalment, el rei Canuto, malalt i buscant successor. Altres minitrames van apareixent, i ens traslladen a Groenlàndia o a Kategatt. Al final, tot torna on va començar tot per tenir el seu desenllaç. Entreteniment ben fet i exitós.

Un cop investigues la veracitat dels fets, es parla d'un 40-60 (a favor de la ficció). Molts dels personatges van existir i van ser qui diuen que van ser, però aquí te'ls presenten en el mateix moment històric, quan sembla que estan més distants. Totes les trames amoroses són inventades, i altres coses també. Però se'ls perdona si no tens en compte que veus una sèrie verídica al 100% i si tens com a objectiu l'entreteniment més que no pas la història.

Al final els personatges acaben tenint la seva simpatia i te'ls acabes fent teus, una mica com va passar amb la sèrie original. Al principi els costa, però a mesura que vius les aventures amb ells, et van guanyant. Al final, acabes trobant molt més que interessant la cultura vikinga, i darrerament, entre el viatge a Oslo i el mundial on els noruecs reivindiquen el seu passat, veig vikings per tot arreu.

DISCLOSURE DAY

Des del primer dia que vaig saber de la seva existència, tenia clar que la veuria. Reunia dos ingredients bàsics de les meves afinitats: Spielberg i ciència ficció. Però tot i veure el tràiler, tot i llegir una mica per sobre la sinopsis, no tenia massa clar què veuria, anava una mica a cegues. Alguna cosa em deia que no era La guerra dels móns però tampoc ET. El què sí podia dir des del primer segon en què van aparèixer les lletres dels crèdits del final, és que havia vist una pel·lícula molt bona, però que per algun motiu, no era conscient de com bona era. Era una sensació estranya. Havia vist una cosa gran però no tenia l'emoció de qui salta del seient. Molt estrany. Potser la causa la trobem a l'entorn. Cinema força ple. Fins a 4 mòbils van sonar durant la peli. Dos d'ells, responent missatges. Amb la mala sort que una la tenia al costat, i alerta, era una senyora més gran que jo. Fins a dues vegades va obrir el mòbil amb la seva llum dins la foscor del cinema. L'hauria pegat. A l'altra banda, dos adolescents menjant crispetes. Quin soroll que feien remenant el cartró! Segurament la no-tranquil·litat amb la què veia la peli és causant de que en moments no la gaudia. Em fa molta ràbia.

Analitzant la pel·lícula, podria simplificar-ho tot dient que és una versió moderna d'Encontres a la tercera fase. En aquell clàsic, es produeix la primera trobada entre humans i extraterrestres, amb totes les cortines de fum del govern dels USA per amagar-ho a la població, i com uns escollits pels propis aliens, aconsegueixen arribar fins el punt de trobada. A "El dia de la revelació", el govern ja sap de la seva existència i ho té amagat al món. Unes persones que treballaven per ells, fartes d'amagar-ho, ho volen fer públic, i evidentment, són perseguits. Un d'ells i una periodista de tv, són aquells escollits que han de ser la veu dels exraterrestres. Vet aquí perquè dic que seria la versió moderna de la peli del mateix director.

Sigui com sigui, ens trobem amb una pel·lícula molt ben dirigida, que des del minut zero et fica a la trama sense preguntar (potser caldria alguna explicació més al principi perquè vas una mica perdut), però no hi ha descans, tot i que no hi ha excessiva acció. La justa i necessària. El què hi ha, és el clàssic debat si la humanitat està preparada per saber que no estem sols, què passaria amb les religions, i el món a la peli està a un mm de la guerra mundial... I tot es va entrellaçant per arribar al dia de la revelació.

Cal afegir un punt especial per l'Emily Blunt. Té un no sé què aquesta actriu que la fa creïble en tots els seus papers. Aquí, els moments de desconcert que protagonitza són divertidíssims i memorables, fins que arriba el moment de la deseperació i la incomprnesió de què li està passant. Una gran actuació que malauradament, passarà desapercebuda pels premis cinematogràfics (Oppenheimer a part). La deuen tenir encasellada en blockbusters... I crec que es mereix algun reconeixement.

En definitiva, molt bé, amb anes de veure-la amb tranquil·litat perquè està plena de detalls boníssims que per culpa de la gent al cinema no els vaig poder gaudir del tot. Cal dir que un dels "contres" que segurament utilitzaran els haters i els crítics, és la part dels extraterrestres, que Spielberg utilitza en la seva forma imaginada habitual: la del cap gros, ulls grans i pell verdosa. ALERTA ESPOILER. L'aparició d'un d'ells al final, dona un punt de trencament de la màgia de tota la història, la sensació que no calia que sortissin. Però bé, li perdonem perquè és qui és. O potser perquè és qui és, podria haver filmat un final millor.