NIGHTSLEEPER

Gairebé totes les sèries de tv que vaig consumint són de Disney + i Netflix. Poques vegades n'apareix alguna que sigui només de Movistar. The yellowjackets en va ser una (crec que l'única fins avui), i pel temps que duia a la llista d'espera, em pensava que era més antiga, i no, és del 2024.

Nightsleeper és una minisèrie de només sis capítols on presenciem un ciberatac a les línies ferroviàries britàniques. Els hackers s'apoderen d'un tren amb la intenció d'estavellar-lo a l'estació final (va de Gasgow a Londres). Tenim dos escenaris: la seu des d'on intenten arreglar el conflicte, amb la típica lluita d'egos, sospites de traïdors, etc. I l'altre escenari és, és clar, dins el tren. Tot i que la gran majoria de passatgers poden baixar dels vagons a temps, dins hi queden 13 passatgers, cada un amb la seva història o peculiaritat. 

A partir d'aquí, emoció, acció, intriga, tensió en les quantitats justes i necessàries. Enganxa força en els primers capítols, però, a mesura que avança, va perdent força. Tot i tenir només sis capítols, arribo al final amb una sensació d'alleujament, ja que en el fons tot va sent cada vegada el mateix, i sembla com mancada de ritme, que no pas d'idees. Tinc la sensació que enlloc de sis episodis n'han sigut dotze. Segurament un dels motius és la inclusió forçada dels moments sense acció on cadascú vol arreglar els seus problemes individuals. És molt xocant que davant la crisi que pateixen, que en pocs minuts el tren es pot estavellar, i alguns personatges es posen a parlar de la seva infantesa. I això passa unes quantes vegades, cosa que talla molt el ritme.

Així, tot i que ha estat força bé en generals (podríem posar un notable baix), clarament va de més a menys, ja que per voler totcar moltes tecles, al final es perden pel camí i acaba grinyolant una mica. Però bé, no me'n penedeixo.

SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.

THE CORRS

Per segon estiu consecutiu, he pujat fins la Costa Brava (Roses el 2025, Sant Feliu de Guíxols el 2026), per viure en directe un concert. Aquest any, les ja mítiques The Corrs, la banda irlandesa formada per quatre germans (3 noies i un noi) que van saber unir amb delicades, encert i qualitat la música folk irlandesa amb el pop més modern de l'època. La inclusió del violí en gairebé totes les cançons ens transporta a un alre estil de música, i la flauta britànica (whistle) ja és el toc de gràcia. És un grup que a l'entrada sobre els cd's de casa ja va quedar palès que he seguit amb detall. Curiós però, que comentava que com que vaig sentir els set cd's seguits, al final tot em sonava igual. Quin sacrilegi. També deia en aquella entrada que vaig estar a un plis d'anar-los a veure a Barcelona, però la data era dolenta (i el preu també). Descobreixo que fa més anys, van anar a Cap Roig en una altra data dolenta (i el preu també). Finalment, a la tercera va la vençuda. La data acompanyava i el preu no era especialment abusiu. Car, però en cap cas una bogeria com altres concerts que tenen uns preus escadalosos, ratllant actes mafiosos i tot.

Total que, carretera amunt, vaig cap a allà. Abans de The Corrs, un grup teloner, Dea Matrona, dues noies acompanyadaes de dos músics més, fent bona música. No sé si arribaran lluny, però ja estan a la llista de l'Spotify. So interessant, si més no, no és dolent. Tot just toquen 45 minuts per donar pas al grup irlandès.

Tot i que fa temps que no treuen cançons noves, s'agraeix un concert com aquest. Una repassada dels seus gran èxits, l'un darrere l'altra, tocats amb elegància i meravellosament interpretats per cada un dels integrants. Sorties d'un dels seus hits i en sonava un altre. Acabava, i un altre, i a mesura que s'acostava el final i començava una nova cançó, et deies: "Ostres clar, faltava aquesta!" Grans cançons, i molt, però que moltes emocions de tantes hores sentint-les i guadint del seu so. Difícil escollir-ne cap. Però sí que puc dir que una de les meves favorites és "Forgiven but not forgotten". És curiós i xocant, ja que justament jo soc dels de "Ni oblit, ni perdó". Però m'encanta la cançó. I no me'n vaig pas cansar, ja que el camí de tornada a Barcelona, les vaig tornar a escoltar totes. Una nit fabulosa.

Dues coses més. La primera, en la gairebé una hora d'espera per poder sortir de l'aparcament, vaig consultar les edats de la família. En Jim és el gran, amb 62 anys, i l'Andrea, veu i flauta, la més jove amb 52. Enmig, la Sharon, violí, 56, i la Caroline, percussió, 53. Podríem dir que són de la meva quinta. No sé... m'agrada.

I finalment, un apunt sobre la llengua. L'Andrea va fer la presentació en català, i de tant en tant deixava anar un "moltes gràcies". S'agraeix tant, que ens tinguin en compte. Però també vull dir que tant el servei al festival (tiquets, beguda, menjar...) com a l'hotel de Platja d'Aro (passo de tornar a la una de nit), sempre atenent en català d'entrada. Gairebé em surten llàgrimes!

THE ABANDONS

Ja en començo a estar una mica fins els nassos amb tot això de les sèries que no acaben i es deixen de fer. Ja ho he viscut unes quantes vegades, però no sé, amb aquesta, la indignació arriba a extrems considerables. Primera, perquè l'últim capítol va avançant cap a un final evidentíssim, es nota que s'acaba, i a l'últim segon... pam, porta oberta a següent temporada. Segona, perquè és una sèrie que està bé, força digna, i amb repartiment més que correcte, i per tant, no entenc com merdes de sèries es van renovant i renovant, i aquesta, no. Bé, potser no m'ha d'estranyar tant si fins la setmana passada, la peli més vista de l'any era la nova de Torrente. El nivell cultural de la humanitat baixant en picat, i no sé si ja ha tocat fons.

Penso que quna filmen una sèrie, haurien de rodar dos finals, un per si s'acaba i un altre per si continua. Llavors, quan es tingui clar si renoven o no, publiquen un o l'altre. Però em fot molt quan estic veient la conclusió, que et deixin amb un pam de nas i després et diguin que no hi ha continuació. Estic tan emprenyat (entre cometes, només faltaria que això m'emprenyés que coses molt més importants), que una possible candidata al top de l'any, acaba de baixar-se del carro.

I la sèrie què? Tan bona és? A veure, està bé, no és cap obra mestra, però entreté força i compleix amb escreix les expectatives. Ambientada als temps de l'oest americà (aquest tema s'ha convertit darrerament en un habitual), trobem un poble on no mana el xèrif sinó una família poderosa (Dana Scully fent de dolentota, d'Àngela Channing). Ho controlen tot, però per expandir-se necessiten les terres de quatre granges més. Una d'elles, Tha abandons, amb una mare adoptiva (Cersei Lannister) i els seus fills adoptats. Ja al primer capítol tenim una bona enganxada entre les dues famílies, i la cosa es va complicant molt a mesura que avancen els capítols. 

Com deia, bon entreteniment, bones interpretacions... però que no han servit per donar-li marge de noves temporades. Doncs res, a seguir endavant que demà ja no me'n recordaré.