VALHALLA (x3)

Han passat set anys des de que em vaig submergir en l'univers viking amb la sèrie que porta aquest nom. Això són molts anys, la veritat. Encara faltava un any per la pandèmia i el confinament! I en fa dos que vaig començar a veure la sèrie que volia ser la seva continuació, Valhalla. Aquesta segona, de només tres temporades, i que ens situava cada vegada més a les acaballes de l'imperi del nord.

He de dir que totes dues han estat bones sèries, amb els seus alts i baixos, però bones. En el cas de la tercera i última temporada de Valhalla (aquest any serà un any de tancament de moltes sèries començades), l'interès no decau. Seguim les desventures a tres bandes: la Fredis a Jonsburg, on es retrobarà amb el fill de l'Olaf a qui va matar. En Harald i en Leif, servint a l'emperador de Constantinoble fins que separen els seus camins, ja que en Leif, vol aprendre, investigar i descobrir, mentre que en Harald sembla haver oblidat la seva promesa de tornar a Noruega per ser rei. I finalment, el rei Canuto, malalt i buscant successor. Altres minitrames van apareixent, i ens traslladen a Groenlàndia o a Kategatt. Al final, tot torna on va començar tot per tenir el seu desenllaç. Entreteniment ben fet i exitós.

Un cop investigues la veracitat dels fets, es parla d'un 40-60 (a favor de la ficció). Molts dels personatges van existir i van ser qui diuen que van ser, però aquí te'ls presenten en el mateix moment històric, quan sembla que estan més distants. Totes les trames amoroses són inventades, i altres coses també. Però se'ls perdona si no tens en compte que veus una sèrie verídica al 100% i si tens com a objectiu l'entreteniment més que no pas la història.

Al final els personatges acaben tenint la seva simpatia i te'ls acabes fent teus, una mica com va passar amb la sèrie original. Al principi els costa, però a mesura que vius les aventures amb ells, et van guanyant. Al final, acabes trobant molt més que interessant la cultura vikinga, i darrerament, entre el viatge a Oslo i el mundial on els noruecs reivindiquen el seu passat, veig vikings per tot arreu.

DISCLOSURE DAY

Des del primer dia que vaig saber de la seva existència, tenia clar que la veuria. Reunia dos ingredients bàsics de les meves afinitats: Spielberg i ciència ficció. Però tot i veure el tràiler, tot i llegir una mica per sobre la sinopsis, no tenia massa clar què veuria, anava una mica a cegues. Alguna cosa em deia que no era La guerra dels móns però tampoc ET. El què sí podia dir des del primer segon en què van aparèixer les lletres dels crèdits del final, és que havia vist una pel·lícula molt bona, però que per algun motiu, no era conscient de com bona era. Era una sensació estranya. Havia vist una cosa gran però no tenia l'emoció de qui salta del seient. Molt estrany. Potser la causa la trobem a l'entorn. Cinema força ple. Fins a 4 mòbils van sonar durant la peli. Dos d'ells, responent missatges. Amb la mala sort que una la tenia al costat, i alerta, era una senyora més gran que jo. Fins a dues vegades va obrir el mòbil amb la seva llum dins la foscor del cinema. L'hauria pegat. A l'altra banda, dos adolescents menjant crispetes. Quin soroll que feien remenant el cartró! Segurament la no-tranquil·litat amb la què veia la peli és causant de que en moments no la gaudia. Em fa molta ràbia.

Analitzant la pel·lícula, podria simplificar-ho tot dient que és una versió moderna d'Encontres a la tercera fase. En aquell clàsic, es produeix la primera trobada entre humans i extraterrestres, amb totes les cortines de fum del govern dels USA per amagar-ho a la població, i com uns escollits pels propis aliens, aconsegueixen arribar fins el punt de trobada. A "El dia de la revelació", el govern ja sap de la seva existència i ho té amagat al món. Unes persones que treballaven per ells, fartes d'amagar-ho, ho volen fer públic, i evidentment, són perseguits. Un d'ells i una periodista de tv, són aquells escollits que han de ser la veu dels exraterrestres. Vet aquí perquè dic que seria la versió moderna de la peli del mateix director.

Sigui com sigui, ens trobem amb una pel·lícula molt ben dirigida, que des del minut zero et fica a la trama sense preguntar (potser caldria alguna explicació més al principi perquè vas una mica perdut), però no hi ha descans, tot i que no hi ha excessiva acció. La justa i necessària. El què hi ha, és el clàssic debat si la humanitat està preparada per saber que no estem sols, què passaria amb les religions, i el món a la peli està a un mm de la guerra mundial... I tot es va entrellaçant per arribar al dia de la revelació.

Cal afegir un punt especial per l'Emily Blunt. Té un no sé què aquesta actriu que la fa creïble en tots els seus papers. Aquí, els moments de desconcert que protagonitza són divertidíssims i memorables, fins que arriba el moment de la deseperació i la incomprnesió de què li està passant. Una gran actuació que malauradament, passarà desapercebuda pels premis cinematogràfics (Oppenheimer a part). La deuen tenir encasellada en blockbusters... I crec que es mereix algun reconeixement.

En definitiva, molt bé, amb anes de veure-la amb tranquil·litat perquè està plena de detalls boníssims que per culpa de la gent al cinema no els vaig poder gaudir del tot. Cal dir que un dels "contres" que segurament utilitzaran els haters i els crítics, és la part dels extraterrestres, que Spielberg utilitza en la seva forma imaginada habitual: la del cap gros, ulls grans i pell verdosa. ALERTA ESPOILER. L'aparició d'un d'ells al final, dona un punt de trencament de la màgia de tota la història, la sensació que no calia que sortissin. Però bé, li perdonem perquè és qui és. O potser perquè és qui és, podria haver filmat un final millor.

BLACK MIRROR (x4x5)

No he esperat massa temps des de la primera tongada de capítols de Black mirror. Les tres primeres temporades, amb un total de 13 capítols, els vaig estar veient a principi d'any. La quart i cinquena temporada (9 capítols) és la que he acabat ara a mig any, i per tant, sembla probable que tanqui la sèrie amb les dues últimes temporades (11 capítols totals) abans d'acabar l'any.

Aquesta sèrie, com ja comentava, ens presenta un present dins un futur distòpic on les noves tecnologies ofereixen uns serveis ara mateix ficticis però que al ritme que estem anant, probablement acabarem veient. I aquesta és la part terrorífica, que realment, el què ens mostra cada un dels capítols independents entre ells, acabi sent realitat. La veritat, és millor tancar la paradeta definitivament abans de veure segons què.

Per exemple, la possibilitat d'estar enregistrant amb un xip tot el què estàs veient, tant conscient com inconscientment. Encara més terrorífic, un xip que s'implanta als nadons (així no els pots perdre), però clar, quan són grans, potser és millor no saber on estan i què estan fent (la privacitat del fill/a, tot i que l'episodi va molt més enllà). Un programa de cites, un Tinder a nivell virtual (almenys aquest no fa mal a  ningú). O també dins la quarta temporada, un científic boig que explica les seves atrocitats amb la realitat virtual fins que es troba a la filla d'una de les seves víctimes. El moment en què te n'adones que tot és una venjança, és de uau.

La cinquena temporada, tot i tenir només tres episodis, no es queda enrere. Ens presenta com l'addicció als mòbils pot provocar accidents i morts (aquest estem força a prop, de fet, segur que més d'un accident ja ha passat per culpa d'estar mirant la pantalla). 

Un dels grans assoliments de la sèrie són els guions. Per una banda, pots imaginar que són guionistes molt bons, amb una creativitat de màxims, però si reflexiones una mica, te n'adones, que mirant al nostre voltant i seguint una mica les barbaritats que es van creant a nivell informàtic, només es tracta de sumar dos més dos i afegir la part de thriller per resultar la trama d'un nou episodi. Jo insisteixo en què més que una sèries de ciència ficció, s'hauria de considerar de terror, psicològic, però terror.

Per cert, segueixen apareixent com a actors o actrius, persones considerades ja famoses dins el mercat de cinema o televisió. En aquestes dues temporades tenim la Miley Cirus, Jesse Plemons, Letitia Wright i l'Anthony Mackie.

MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.