SINNERS

Si divendres veia One battle for another, dissabte va ser el torn de Sinners, la pel·lícula amb més nominacions de la història, setze (aquí hi ha trampa; en serien 15, el màxim de sempre, però han afegit una nova categoria, la de casting). A l'espera de Frankenstein i Hamnet per poder fer un pronòstic, que estarà ple d'errors, com sempre, deixant clar que tot és fruit de l'atzar.

Al veure les dues pel·lícules en 24 hores, el meu cap ja ja establert un veredicte: One Battle passa per davant de Sinners, i la veritat, no entenc com pot estar tan nominada. Tan dolentes són altres pel·lícules? a veure, no és que no s'ho mereixi, és una bona pel·lícula, mereixedora d'algun elogi, però ja està.

Té dues parts. A la primera, presenciem el retorn de dos bessons negres, que han passat uns anys a Chicago participant de negocis il·legals (els pregunten si estaven amb l'Al Capone), al seu poble natal. Allà volen muntar un pub amb música en directe pels negres del territori. El seu cosí, fill del predicador del poble, és guitarrista i canta blues. Anem presenciant aquest retorn, les trobades amb els seus antics amics, parelles, com van aconseguint la gent per inaugurar el pub... I paral·lelament, presenciem l'arribada d'un vampir que vol la sang del músic, ja que la llegenda diu que hi ha músics especials que connecten la vida amb la mort.

La segona part, és l'atac dels vampirs al pub i el desenllaç. Us sona? Exacte. És la mateix a premissa que From dusk till dawn, coneguda com "Abierto hasta el amanecer" la mítica pel·lícula de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. El què allà era una gamberrada, a Sinners ho converteixen en un viatge per l'Amèrica dels negres dels anys 30, amb el KKK per allà. Tota la preparatòria (la primera part) és més profunda que a aquell film icònic, i potser això és el què li ha donat volada.

I sí, està bé, té detalls molt bons, a l'estil The color purple, amb aquest toc terrorífic que sorprèn, però que és el què marca el destí de la peli. Molta cosa més no puc dir, excepte que ha estat bé, però no puc dir més. Sí, la música, molt bé, però ja està. Tinc molts dubtes de que sigui la favorita pels òscars, però clar, si va guanyar Anora... Sinners és l'Anora del 2026. Cal tenir en compte la política, que cada vegada juga més en aquests concursos. La idea és fer cabrejar en Donald Trump, de manera que tens l'opció black power (que guanyin els negres, cosa que no acostuma a passar as òscars), o l'opció immigració de One Battle. Si és per fotre Trump, que guanyi qui vulgui, però com a pel·lícula, sense dubte em quedo amb One battle for another per davant de Sinners.

LA CALAVERA DE L'APÒSTOL

El descobriment, ja fa temps, de la continuació del llibre La germandat de l'àngel caigut d'en Jaume Clotet, no podia acabar d'una altra manera. Curiosament, aquell llibre també el vaig llegir el gener passat, i sent dels primers, va acabar dins el top-cinc de l'any. Aquella història sobre la germandat que tenen empresonat el propi Satanàs i han d'evitar que els dimonis l'alliberin, em va entrar dins. Així que era evident que si continuava la trama, cauria a les meves mans.

La calavera de l'apòstol ens torna a presentar el monjo de Montserrat i la mossa d'esquadra que van unir forces a la història anterior. Tots dos formen part de la germandat, però uneixen de nou els seus camins quan s'investiga el robatori d'uns ossos enterrats a Sant Pere de Rodes i han capturat un dels lladres, que no parla, excepte algunes paraules en una llengua estranya. paral·lelament, a parís roben una Bíblia de l'edat mitja que justament, els francesos s'havien endut en una de les seves guerres al segle XVIII, també de Sant Pere de Rodes. De mica en mica van anant estirant el fil, lligant caps, fins a trobar-se amb una ordre de cavallers amb un propòsit desconcertant.

Enmig de la investigació, s'estableixen connexions amb la custòdia de Satanàs, un dels dimonis que el volen succeir i el cardenal que està presoner a l'infern des del llibre anterior. Tot i no tenir relació amb la trama principal, aquests moments ens lliguen amb el passat i sense cap mena de dubte, ens lliguen amb un futur llibre, està claríssim.

Segurament no h tingut el mateix efecte sorpresa que La germandat de l'àngel caigut, però ha estat una lectura trepidant de nou. La creativitat de l'autor ens porta de tant en tant a revelacions o moments molt originals en què et quedes amb sensació de "oh, que guai" (la fisonomia dels lladres, l'origen de Lavern, i molts més). És veritat però, que hi ha capítols situats entre els moments de més acció o misteri en què tot és molt lineal, amb sensació d'omplir pàgines. Penso que justament l'originalitat de l'autor ens podria fer viure més moments trepidants. Tinc la sensació que no es creu que estigui escrivint una obra molt emocionant, de manera que fins i tot el final, al costat de la trama interior, queda com esvaït, una mica fluix i tot. Un crescendo ha d'acabar amb focs artificials, i en canvi, aquí és molt diluït. És més emocionant el què passa entremig que no pas el final.

Tot i això, ha estat excel·lent la seva lectura perquè de nou et fiques dins de la història i el llibre et crida per seguir sent llegit contínuament. Només els deures et fan deixar-lo per anar a fer altres coses, mentre esperes el moment de tornar a agafar-lo i descobrir la veritat.

ONE BATTLE AFTER ANOTHER

Aquest any tinc l'oportunitat de veure algunes de les pel·lícules nominades als Òscars abans que es faci la cerimònia. Normalment, quan arriba el moment de fer la porra, la faig per intuïció perquè gairebé no n'he vist cap, i és a posteriori que en veig alguna. Però aquest any, sembla que l'exhibició de les pelis està gairebé feta, ja que no són de les últimes de realitzar-se. Miraré d'arribar amb Sinners, Hamnet i Frankenstein vistes, després de les menys nominades Avatar, Jurassic World, Weapons, Sirat, i la que ens ocupa, One battle after another.

I comencem bé. Anava a veure-la sabent que havia de tenir alguna cosa especial per rebre tantes nominacions, però amb la incògnita de no saber què m'esperava, excepte les tres frases habituals que hi ha a la sinopsis. I com deia, comencem bé, però que molt bé. M'ha agradat molt.

Tenim un grup terrorista anti-sistema en uns USA sense concretar època (pot ser qualsevol, però a ningú se li escapa el moment actual amb en Trump), centrat sobretot en alliberar immigrants il·legals dels centres d'internament. En una d'aquestes accions, la protagonista inicia una relació estranya amb el comandant de l'exèrcit. Ella queda embarassada i no vol fer de mare sinó seguir amb la lluita. No vull fer espòilers, així que només diré que setze anys més tard, pare i filla viuen en alerta constant fins que apareix aquell comandant militar per detenir-los de nou.

Dit així, sembla una peli d'acció de tota la vida. Però no. Com deia, el tema dels immigrants i dels que lluiten contra les injustícies, és actualitat pura en un món on els USA estan convertint-se en una merda de país feixista en mans d'un animal descerebrat, talment com si fóssim a l'Alemanya dels anys 30. És inevitable fer una comparació del què veiem a la pantalla amb la realitat.

També hi ha altres temes, com el de la traïció, i la dels grups neo-feixistes camuflats entre gent rica i poderosa que són els que remenen les cireres. Tot fa molta por i fàstic a la vegada. Per altra banda, la xarxa revolucionària que lluita a l'ombra contra la situació, se'ns mostra com una organització molt ben comunicada, no exempta de les seves paranoies.

Els tres homes "stars" de la peli, Leonardo diCaprio, Sean Penn i Benicio del Toro estan impecables en els seus papers, sobretot en Sean Penn. En Benicio té un paper molt agraït i és un contrapunt divertit entremig de tanta bogeria. En Leo, que és el principal, està bé, però no crec que el suficient com per aconseguir premi. Hi ha dones, sobretot mare i filla, amb papers crucials per la trama però secundaris en el desenvolupament.

El més destacat, la nit i el dia, el blanc i el negre entre dos mons diferents: el de com es gestiona la xarxa d'immigració (l'organització amb que els tenen ubicats i com gestionen les crisis (gran escena quan van passant per pisos i habitacions i en totes elles hi ha gent), i els del grup feixista, el nou KKK, amb quina sang freda i amb quin odi fan el què els rota.

Dues hores i mitja de qualitat.

DE COPES I DESPROPÒSITS

Com ja ha estat tradició aquests darrers anys, he acompanyat el Barça femení a la final de la supercopa ecspanyola mentre no la facin a Qatar. Al contrari dels dos anys anteriors, han canviat Leganés per Castelló, un viatge més curs i que ha permès que m'hi acostés amb el cotxe.

No havia estat mai a Castelló. I... bé... segurament pels seus habitants és un lloc molt bonic. La veritat és que no li vaig saber trobar res de res. Un parc que sembla molt bonic i està força deixat, una plaça Major que tindria la mida de la plaça Trilla, i no exagero. allà tenen la cocatedral que també és de poca envergadura, i una torre, el Fadrí) que seria la nineta dels seus ulls. La resta, poca cosa més. Diguem que no és un indret d'interès turístic. Vaig intentar parlar a tot arreu en català, i tot i que em seguien, la resposta era sempre en castellà.

Pel partit, un clàssic dels molts que hi haurà segurament aquest any (ens toquen elles a la copa de la reina i a la Champions si no les eliminen), va acabar com gairebé sempre, amb victòria blaugrana per 2 a 0. Va ser un partit travat. de fet, el segon gol, de penal, nova arribar fins el minut 90. La millor del partit va ser la Misa, que ho va aturar tot. Va tenir 4 o 5 uns contra uns i les nostres tiraven la pilota sempre on estava ella, mentre que les blanques també van tenir alguna oportunitat. Però el final va ser el de sempre, i la supercopa torna a casa un cop més. la primera de les 4 ja està al sac. La lliga va molt bé, li portem deu punts a les del Madrit, i ja veurem com van les altres competicions, sobretot la Champions. Amb la recuperació de moltes de les lesionades (només queden Aitana i Laia), torna a veure's la manera de gestionar l'equip d'en Pere Romeu. Després de seguir competint a totes les competicions gràcies a la participació de les jugadores més joves, a la primera oportunitat que ha tingut, ja ha posat l'equip bàsic i no fer totes les substitucions. Ahir la Patri va ser titular, i crec que és una bufetada a la Clara. Ui, una final? Clara a la banqueta. Més sorprenent va ser que tornant com tornava de la lesió, la Patri jugués tots els minuts! Sí, ho va fer molt bé, però cal arriscar a una recaiguda ara que ve el més difícil? I l'Aicha i la mateixa Clara, com la Sydney,, van jugar minuts perquè en el fons són del primer equip i s'hauria notat massa. Però de debò, la Carla Julià no ha fet mèrits? Veurem com evoluciona el repartiment de minuts en els propers partits.

Però si per un motiu recordarem aquesta final és pel despropòsit per les localització de la grada d'animació. Es veia a venir. Per molt que la Federació ecspanyola reservés un espai, a l'hora de la veritat, tothom podia comprar entrada on volgués. Això va fer que gent ràndom que volia veure el partit tranquil·lament, no ho pogués fer perquè la gent de la grada està dreta. Es van viure moltes discussions per la mala gestió de la Federació. Un cop més la desídia dels organismes ecspanyols van mostrar la seva ineptitud perquè els importa un rave l'esport femení. Fins al minut 25 no va haver certa calma a la grada, ja que tot i que hi havia gent comprensiva, també hi havia energúmens gravant-ho en vídeo i dient el nom del porc. El més divertit de tot plegat va ser com, quan s'aixecaven per algun motiu del joc, se'ls demanava que s'asseguessin. Per cert, esperpèntica també la policia ecspanyola, pendent només de requisar estelades enlloc de posar ordre. A la que apareixia una bandera, de seguida anaven a veure quina era. Segueixen en la seva caça malaltissa de qualsevol mostra d'independentisme.