DEVIL IN OHIO

Com que sembla que no en vaig tenir prou posant-me nerviós amb The watcher, ara també he vist una sèrie de l'estil però amb temàtica diferent.

En aquest cas, porten a l'hospital a una noia que troben perduda al mig de la carretera. Sembla que s'ha escapat d'algun lloc on la tenien presonera, pels senyals d'haver estat lligada i sobretot per la marca d'una estrella invertida a l'esquena. A l'hospital hi treballa una psicòloga (coneguda per ser l'actriu de Bones) que davant la possibilitat de ser donada d'alta i deixada de la ma de Déu, decideix acollir-la a casa, on viu amb la seva parella i tres filles (dues d'elles adolescents amb els seus problemes). De mica en mica, es van descobrint els aspectes d'on vivia abans, que ja ens podem imaginar que es tracta d'una secta satànica. Es combina amb les dificultats d'adaptació de la noia a la família, ja que trasbalsa força el seu funcionament. 

Durant tota la sèrie vas combinant una visió dual de la noia. Per una banda, la seva indefensió i neguit per tot el què havia viscut, sumat amb la por de que la tornin a agafar. Però per altra banda, les seves accions, mirades també la col·loquen en una posició de no ser gens clares les seves intencions, amb una mirada fosca i pertorbadora. Hi ha moments que posa més nerviós la seva cara i emoció que no pas els de la secta.

Així, tenim tensió assegurada en aquest thriller de vuit capítols que almenys tenen un final. Sorprenent, no Disney del tot, però final al cap i a la fi. No sé si el final vol donar lloc a una continuació o senzillament deixar-ho de manera que no et quedis satisfet ni tranquil amb res. Però bé, així l'han fet. 

Ben interpretada, amb moments força emocionants i neguitosos, però s'ha de dir que no és excel·lent del tot (notable sec) perquè hi ha coses que grinyolen. A més de la psicòloga, també ho investiga un policia. Teòricament s'ajuden però van força per lliure, i a l'últim capítol, no s'entén que la deixi anar sola a buscar la noia sabent tot el què saben. Alguns aspectes estranys i que no lliguen la deixen en un estat de bé però res més. Ara potser que busquen alguna sèrie més "tranquil·la".

HISTÒRIA

Un any més, el final de les vacances d'estiu porta el nom de Sant Fèlix. Anar a Vilafranca del Penedès a veure la que segurament, després del concurs de Tarragona, és la diada més espectacular de la temporada. Aquest estiu, ja havia passat per Altafulla, Vilanova, Tarragona, el Catllar i l'Arboç. Grans castells, però faltava la cirereta.

La diada va ser espectacular. Com altres vegades, el millor Sant Fèlix de la història. I segurament així va ser. La Colla Vella, va descarregar el 4d9sf (11è consecutiu), el 4d9fa i el pd8fm (amb èpica), mentre que va carregar i per poc no aconsegueix descarregar per primera vegada un 30 d'agost, el 4d10fm. La Colla Joves no es va quedar enrere. També va descarregar el 4d9sf, el 2d9fm, el primer pd8fm de l'any i va carregar el primer 2d8sf que s'intentava el 2026. La Colla Jove de Tarragona va assolir la millor actuació de la seva història, descarregant-ho tot: el 5d9f, el 2d9fm, el pd8fm i el 3d10fm. Espectacular. Finalment, els amfitrions els Castellers de Vilafranca, van descarregar el 3d10fm, el 3d9fa i com la Vella, també va carregar el 4de10fm.

Només amb això, la diada ja és històrica, i segurament una de les millors o la millor de tots els temps. Però faltava una cosa més. Ells s'ho creien amb els ulls tancats, i la resta del món casteller estava a l'expectativa. Els verds tornarien a intentar per tercer cop un castell mai descarregat: el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. Un intent, un carregat... semblava que els astres deien que era el dia i el moment. Què més donava que fossin quarts de cinc de la tarda, que portessin més de quatre hores al sol, que ja haguessin fets tres castellots colossals. Hi creien, i van demostrar el perquè. Per primera vegada a la història, es descarregava el pd9fmp. I puc dir que estava allà per viure-ho en directe. Quina animalada, quina bestialitat, quina bogeria. Aquest és un pilar que es veurà molt poques vegades, i he tingut la sort de ser-ne testimoni directe. 

Després dèiem en petit comitè aquella frase que ja és un mem tradicional però aplicat a la situació: "Avui els Castellers de Vilafranca estaran insuportables. És igual quan llegeixis això." Però ostres, aquest cop amb un bon motiu. Quin concurs que ens espera...

THE END OF OAK STREET

El final de les vacances d'estiu m'ha tornat a dur al cinema en sla gran, però per una pel·lícula sorpresa, que no entrava en les meves previsions. Així com Spiderman, L'odissea i la futura La constel·lació delngos les tenia en llista, Elnfinal d'Oak Strret ha estat una sorpresa, i hem de dir que força agradable.

Els tràilers no l'acompanyaven massa, es veia com una peli una mica estrambòtica, sense solta ni volta, però una sensació interna i alguns comentaris positius em van fer decidir provar sort. I la vaig tenir. I si la cosa hagués anat malament, sempre ens hauria quedat veure la interpretació de l'Anne Hathaway, que normalment no et deixa indiferent.

Com a Stranger things, ens traslladem a l'època dels 80, en un barri d'aquells típicament nordamericans, amb les seves cases unifamiliars, etc. Una família estàndard, mare, pare, filla i fill, tots dos adolescents. Uns llums i sorolls estranys els fa despetar un dia i descobreixen que viuen envoltats de dinosaures, i toca sobreviure. A més, no poden fugir enlloc, perquè estan rodejats de paisatge prehistòric. ATENCIÓ, ESPÒILERS A PARTIR D'AQUÍ. 

La pel·lícula es converteix en una lluita per la superviència, a la vegada que es pregunten què ha passat i si hi ha solució. No és una pel·lícula amb cap base científica, sinó que és ficció total, de manera que s'empesquen la seva explicació de forats de cuc i tira endavant, igual que l'estranyíssima possible manera de tornar a la vida real. Els dinosaures tenen gana, així que no ens estalviem veure com van alimentant-se dels veïns de la zona. Fins que arriba el moment en què tot canvia i deixa el cinema en silenci absolut, ja que passa una cosa que no t'esperes, ja que en tot moment et penses que estàs veient una peli d'aventures Disney. Doncs no. Tot i això, el final l'arreglen una mica. No es veu forçat, però potser tampoc caldria. Però ja se sap, està en joc la qualificació d'edats de la peli, cosa que als USA pot representar la diferència entre l'èxit o el fracàs comercial.

I no em puc aguantar de no comentar el moment final quan ja a la vida real, apareixen dues famílies, però en la no-protagonista, apareix duplicada una de les filles. Un detall que crec que molta gent no se n'adona, i que afegeix un punt molt bo a la peli. Evidentment l'Ethan Hawke i l'Anne Hathaway també apugen el llistó de la qualitat, sobretot ella, que dins del caos, té els seus moments de drama que es menja la pantalla.

Per tant, un molt bon entreteniment, que no estarà en la llista de les millors de l'any (o sí?) però que aporta una dosi de diversió al què és el trist i inevitable final de vacances.

SERÀ PER L'ESTELADA...

A veure per on comencem... Diumenge passat, el Barça masculí jugava el seu primer partit de lliga.
Durant la transmissió, els periodistes de Catalunya Ràdio expliquen que hi ha hagut aldarulls entre la policia i els aficionats del Barça per dur estelades. Fins aquí, res fora del normal, és habitual. Però llavors diuen: "Sembla que estiguem en altres èpoques ja passades". A veure... 

1- Això passa a cada estadi ecspanyol on juga el Barça

2- En quin moment Ecspanya ha deixat d'odiar Catalunya?

3- Des de quan la policia ecspanyola, que permet i protegeix la ultradreta feixista no persegueix o no utilitza la violència vers els catalans i catalanes?

4- L'independentisme català, gràcies a Ecspanya, està a la llista de terrorisme internacional

I podríem seguir la llista. La veritat, em va sorprendre molt el comentari

L'endemà es van fer públiques les imatges. El pobre nano colpejat reiteradament per la policia, menor d'edat, i quan el tenen retingut, més cops. Tot el contrari del què diu el codi ètic (vàlid per tothom excepte minories). Què no em sorprén tampoc? Els crits dels aficionats de l'Elx, cridant "Dale, dale", recordant el tristament famós "A por ellos". El què em deixa sense paraules, trist i deseperançat és la reacció de les desenes de catalans que estaven allà, quiets, sense moure un dit.

A partir d'aquí, el rebombori: les queixes, les crítiques, la crida a omplir dijous d'estelades l'estadi, i finalment, l'anulació de l'homenatge als jugadors que van guanyar el mundial amb Ecspanya. Clar, el simple fet que hi hagués aquest acte ja ho diu tot de la nostra ridiculesa. Al final, el Nou Camp es tenyeix amb els colors de l'estelada com mai. Tothom per la causa, tothom amb el nano. I? Seguim canviant al castellà cada dos per tres a l'hora de parlar? Seguim promocionant la música i l'oci en castellà, fent-ne ús? Seguim aplaudint qualsevol acte que Ecspanya ens cola a casa nostra per tal de espanyolitzar-nos una mica més (coinicideix amb la Vuelta ciclista a Ecspanya, que passa per Catalunya, i tots molt contents).

De debò, per una banda m'agrada veure com la gent reacciona i tornen a veure's estelades, però segueix faltant lluita de veritat, combat al carrer i decisió per defensar els nostres drets, la nostra llengua i el nostre país. Sobren paraules i falten fets, perquè seguim perdent de golejada.