WIELKA WODA

En aquests moments el meu visionat de sèries segueix l'esquema de dues a la vegada, alternant una de nova amb una coneguda. En tinc un bon grapat que es troben a l'última temporada o que només en té una, i potser faig una mica de neteja i endreça a la llista de sèries.

En aquesta nova ronda, la nova ha estat l'única temporada, i sense possibilitat de continuació, de La gran inundació. El títol i el tràiler, típic de catàstrofes, em van dur a posar-la a la llista, i el resultat ha estat mg-mig. Resulta que la sèrie explica els fets reals que van passar a Polònia l'estiu del 1997, quan unes fortes inundacions van causar una catàstrofe molt important, amb grans destrosses i una cinquantena de persones mortes. La veritat és que no ho recordo massa, no ens va arribar la notícia més enllà d'uns titular a les notícies durant una setmana curta. Sigui com sigui, allà fou un fet històric molt important, i n'han fet una sèrie de vuit capítols per fer una mica de memòria.

Sí, la sèrie també és polonesa, i les coses com siguin, molta tradició cinematogràfica no en tenen, allà, i per tant la qualitat és la que és. Acostumat als grans efectes i interpretacions sentides, és evident que LA gran inundació em deixa força fred. En bona part de la sèrie em preguntava si valia la pensa seguir-la veient, tal com em vaig prometre que faria si es donava el cas. Però com que volia veure què va acabar passant, i que tenia un final, doncs al final l'he acabat. Més enllà de si és més bona o menys bona (en aquest cas), la trama se centra en els moviments que van fer les autoritats abans del desastre, on veiem com és habitual, els polítics amb els seus experts negant la realitat i cuidant-se només dels seus vots i popularitat, fet que evidentment, els va sortir car. La similitud amb la DANA de València del 2024 són evidents, tot i que la diferència mortal és enorme, i fa de mal comparar. Però a la llarga ens trobem amb el mateix esquema d'incompetència política.

El més aconseguit és la recreació històrica de la Polònia de finals de segle. Realment, tens la sensació de veure una ciutat més propera als anys 60 i 70 que no pas a les portes del nou segle. Quantes diferències socials hi havia a Europa per culpa del resultat de la segona guerra mundial i el desenvolupament de la guerra freda. Semblem dos mons oposats. I poca cosa més quedar per afegir.

CAMINADA PROHIBIDA

Feia dos mesos que tenia entre cella i cella fer una caminadeta per la natura. Sí, és cert que desembre-gener-febrer no serien els mesos més agraciats per sortir a caminar, però a veure, tampoc volia fer res de l'altre món, només repetir l'etapa 2 de l'Objectiu Montserrat, només per activar i recuperar sensacions, com a primer pas per anar cada cop a més. Dos mesos han passat fins que l'he feta. I alerta, la mandra només ha estat la causa d'aquesta espera en una sola ocasió. Altres esdeveniments, dolors (cap un dia, peu un altre), hi han participat, però sobretot, la pluja i el mal temps. Dos mesos. a veure si ara recupero el temps perdut!

I sí, com deia, ha estat l'etapa Sant Cugat fins Les Fonts. L'últim cop que la vaig fer, dins l'objectiu Montserrat, ja està lluny, a més d'un any i mig. Era reconfortant veure com després de tot aquest temps, era capaç de seguir el camí sense dubtes, recordant-me perfectament de cada desviació i trencall que calia seguir. El passat octubre vaig intentar aquesta mateixa reactivació amb l'etapa 1, i quatre mesos després hi torno amb la segona. la idea és fer altres coses (La Mola, Matagalls...), però la visió de Montserrat m'ha fet el cuquet i decidir una cosa: Si el barça femení no arriba a Oslo, aquell cap de setmana, fer la Gràcia-Montserrat, un deute pendent que tinc.

La qüestió és que potser si arriba aquell dia, els caminants es trobaran el mateix problema que em vaig trobar jo. Resulta que comença a caminar des de Volpelleres, com sempre, faig el trosset de ciutat, passo per la benzinera, creuo l'autopista, començo a pujar al costat de HP i quan soc a l'alçada de l'escola japonesa i arriba l'hora d'entrar al bosc... patapam. Pesta porcina - prohibit passar. El rètol i una cinta de punta a punta del camí em diuen que la prohibició no afecta només a Collserola. mentre debato amb mi mateix què fer, venen pel camí un parell de persones i un ciclista. Així que al final, decideixo passar. Una mica de nervis per si em trobava guàrdies forestals em van estar acompanyant durant tot el camí, però al final, no vam lamentar cap entrebanc. Renoi amb la pesta porcina...

El camí, a part d'aquesta intranquil·litat va anar rodat. El temps, més o menys el previst (una hora i quaranta-cinc minuts), i poca cosa més. Potser era la primera vegada que veia passar aigua per la riera de Les Fonts, i això em va fer pensar en la riera seca de després d'Ullastrell. Potser ara no espot creuar amb tanta facilitat. Al final, excursioneta feta, el diàleg amb mi mateix també fet, i només cal esperar que no passin quatre mesos més per seguir reactivant-me.

EL CAVALLER DELS SET REGNES

L'últim llibre en arribar a la prestatgeria ha estat el següent en ser llegit. Em venia de gust tona al món de Joc de trons, tot i que a les meves orelles ressonaven les paraules de que no era exactament el mateix. I és veritat.

Es tracta d'un llibre ambientat a Westeros, amb els Targaryen governant de fons, però la història en si, podria passar en qualsevol altre món de fantasia dels que tant i tant s'han escrit. El nom de les famílies dels regnes, de les seves ciutats i l'ombra dels dracs han jugat clarament en pro d'aquest llibre i l'han posat a les llibreries, tot i que el què més fama li donarà serà l'adaptació televisiva que actualment estan emetent. Com que no disposo dels mitjans per veure-la, he optat per fer-ne la lectura.

Com deia, hi ha molt poc en comú amb les narracions de l'aclamada sèrie de llibres o també de "Foc i sang". Es tracta d'una altra cosa. Aprofitant els entorns i el món ja creat, l'autor ens ofereix una història en tres parts sobre un cavaller errant, dels que vaga pels camins i es posa al servei del noble que requereixi el seu servei. Un bon embolic el porta a viure una situació complicada en un torneig, d'on en sortirà amb un escuder pelat, d'un 8 anys, que l'acompanyarà en les seves aventures. Alerta espòiler: el fet que aquest marrec pertanyi a la família reial dels Targaryen fa que connecti més amb les novel·les més famoses, però com deia, si posessin altres noms i altres mons, la història podria ser igual.

I és que el llistó està molt amunt, i en George R.R. Martin ho té complicat per fer una altra gran obra. Hi hauria de dedicar molt esforç. Però no el conec massa a aquest senyor, així que potser, conscient de que no li cal inventar-se res nou per viure bé la resta de la seva vida, no m'estranya que es pugui permetre el luxe d'escriure ores "menors". Amb això no em vull carregar pas el llibre. M'ho he passat bé llegint-lo, és interessant i divertit (a la sèrie es veu que exploten més la comèdia), i no m'ha desagradat. Ha estat bé. Però no ha estat apassionant com els altres llibres de la saga. 

El final queda força obert, amb la porta oberta per fer-ne una continuació (i encara més si hi ha el poder de la televisió al darrere). Segur que si es dona el cas, també me'l llegiré, perquè les coses com siguin, la distracció està assegurada.

LA TEMPORADA DELS 30

Un parell de setmanes més tard que la resta, començo l'activitat castellera d'aquest any, amb un assaig i la tradicional actuació de Santa Eulàlia. No faig aquesta entrada per comentar l'actuació, força ben resolta, amb els primers tes castells de set i mig de l'any. sembla que les coses van sortint bé d'entrada. Serà necessari començar forts per realitzar una gran temporada i evidentment, poder anar diumenge a Concurs.

Bé, la qüestió és que, aquesta temporada és especial. Tal com ja vaig comentar a l'entrada del 1996, aquest final d'agost farà 30 anys que em vaig enfaixar per primera vegada. Trenta anys, amb alguns períodes menys reeixits, però30anys al cap i a la fi d'anar a assaigs, actuacions, patir, plorar, riure, gaudir, cridar, explotar... Moltíssimes emocions que avui encara es continuen vivint, però ara a mes amés, amb la implicació emocional que té el fet que el MEC també hi participi.

Ha plogut molt en aquests 30 anys, la veritat. Cal recordar que aquesta efemèride tindrà color gris, però no sap greu, ja que així, l'any que ve podré celebrar de nou 30 anys castellers, però exclusivament blau gracienc. Aquells inicis a Sants, pel fet de no existir encara Gràcia, això sempre cal remarcar-ho i especificar-ho, no fos cas... 

Quan arribin aquests 30 anys ja sabrem si ens hem classificat pel concurs de diumenge. Ara mateix estem ben posicionats, però les coles que ens van al darrere apretaran fort per no anar dissabte, així que ens caldrà afrontar reptes superiors al 2de8f i el 7de8 per no haver de patir. I això vol dir pujar un pis el pilar de 6 o bé portar a plaça el 4de8 amb l'agulla. Estem començant temporada, i ja es veu que caldrà treballar de valent per trobar un tronc capaç d'aguantar-lo i una pinya soferta, però el repte ´s bonic. Precisament jo em volia prendre aquesta temporada amb més calma, però la proximitat d'aquests castells motiva, i com explica aquesta entrada, crec que seria maco celebrar aquests 30 anys de casteller amb una implicació prou digna i no pas d'espectador. Només estem començant, temps al temps.