COMENCEN ELLS

Ja ha passat un mes des de que va començar la temporada i va acabar també el mercat de fitxatges, i la veritat és que aquest nou curs de l'equip de Flick ens està deixant amb la boca oberta. Tothom, i no només els culers, està al·lucinant amb el joc i els resultats d’aquest Barça. El tercer any de l'entrenador alemany ha començat amb una força brutal i devastadora, i ens està omplint el cap de pardals i il·lusionant-nos com feia temps que no passava.

Els números canten: set partits de lliga, set victòries, amb 31 gols a favor (una mitjana de mes de quatre gols per partit). És una passada, una bogeria. Partit que juguem, partit que destrossem l'equip rival, tant si comencem marcant nosaltres, com si ho fan ells (com als últims). Cal afegir l’únic partit de Champions disputat, que també vam guanyar amb un 5a 2. El domini de la pilota i del joc és aclaparador, i els entesos es rendeixen al nostre joc. Evidentment, hi ha qui parla que els rivals no eren grans potències. És cert, de tots, el partit del Sevilla a casa seva era el més exigent. Però és que els altres equips no guanyen ni a aquests equips! Tenim el Madrit a sis punts, ja només per començar, i amb el Mourinho dels pebrots a la banqueta, i que ja ha començat a fer els seus xous habituals per despistar la gent i no critiquin el seu joc ni el seu equip.

I tot això, com ha anat? Tenim el mateix entrenador, i un bon grapat de jugadors que ja porten tres anys treballant amb ell i que per tant, saben bé el què vol: aquesta pressió alta, recuperació de pilota... Però clar, resulta que aquest estiu marxaven jugadors: Lewandowski, amb la feina feta i un immens agraïment de venir a un equip en davallada per tornar-lo a l'elit; més sorprenent va ser el tema Ferran. quest, quan vingui, se'l xiularà. Un jugador que mai ha entès on estava, que ens ha ajudat, ha fet bons partits, però que la va cagar. Després del mundial, volia que el Barça demostrés que el volia. a veure, guapo, has anat al mundial gràcies al Barça, ets tu qui ha de demostrar que et vols quedar i estar agraït a la confiança que se t'ha donat. així que, si no vols ser-hi, bon vent! També han marxat Casadó, un dels nostres, amb pocs minuts però el més compromès, Héctor Fort, Ansu Fati (l'eterna promesa), i han marxat cedits Ter Stegen i Araujo. I quines grans estrelles s'han fitxat? Doncs en un principi, tothom arrufava el nas, ja que eren jugadors de segona fila o amb molt per demostrar encara. En el primer grup, Gabriel Jesús, Adeyemi i Joao Cancelo. En el segon grup, Gordon. Una altra promesa, Bisiwu (el Roony d'aquest any) i la gran sorpresa, Rodri, un madrileny pilota d'or que sense fer soroll, es col·loca al millor lloc del camp per repartir joc i escombrar darrere.

Doncs amb aquest panorama, en Flick ha aconseguit formar un equip invencible, ambiciós, motivat, amb una competència sana boníssima, i amb ganes de menjar-se el món, En Gordon i l'Adeyemi, es van alternant i mirant cada vegada qui ho fa més bé. En Gabriel Jesús surt dues estonetes, i dos gols, En Rodri mana. I tot sense davanter centre, el gran drama de l'estiu. En què ha quedat aquest gran problema que era no tenir un killer a l'àrea? Doncs en Hansi hi fot el Raphinha, i en 8 partits, catorze gols. Brutal. Està a un nivell insuperable. I aquí cal afegir-hi en Lamine, en Pedri, en Fermín, l'Èric, Cubarsí, Joan Garcia, i tots el jugadors que estan ara mateix, brodant-ho. Que no s'aturi!

ENOLA 1, ENOLA 2 I ENOLA 3

Fins fa poc, Enola era coneguda només per la seva maldat. El nom complet, Enola Gay, i era el nom de
l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Anys més tard, OMD feia una cançó mítica sobre ella.

Ara hi ha una altra Enola, Enola Holmes. Cap al 2006, una escriptora dels USA, Nancy Springer, es va treure de la màniga les aventures d'una inventada germana petita d'en Sherlock Holmes. Va publicar sis llibres on tenia els seus misteris i l'objectiu de demostrar que era tan bona com el seu germà famós.

El 2020 va arribar la primera adaptació cinematogràfica, amb la producció d'una Millie Bobby Brown que ja tenia els seus dinerons gràcies a Stranger Things. I després se'n van rodar dues pel·lícules més, tres en total. Tot i ser pelis independents, estan molt lligades entre elles; els personatges principals són recurrents, i sobretot entre la dos i la tres, hi ha un lligam important en la figura de Moriarty, que aquí també apareix. Són pel·lícules entretingudes, combinen bé l'acció, la comèdia i l'aventura, i sense arribar a ser grans propostes de qualitat dins del cinema d'aventures, aconsegueix amb bona nota donar una bona estona de divertiment a l'espectador.

S'agraeix també l'esforç de procurar contextualitzar les trames amb fets reals (la lluita per aconseguir el vot de la dona a la primera, la lluita obrera i feminista a les fàbriques de Londres a la segona (amb l'aparició de la Sarah Chapman) i la lluita per la independència de Malta a la tercera). Aquest context històric, tot i que estereotipat i potser col·locat maldestrament en el temps, en el fons donen un fons més real a les històries. Per la resta, segrestos, robatoris, assassinats... tot ben orquestrat per arribar al final.

Una de les característiques de les pelis és la constant interacció entre l'Enola Holmes i el públic. Cada dos per tres mira la càmera i fa un comentari, un gest, o una pregunta per fer-nos partícips de la trama. La Millie està a la seva salsa, tot s'ha de dir. I en el paper d'en Sherlock, en Henry Cavill (The witcher) i descobrim que el tema del doblatge va per persona, és el mateix doblador (nooooooo...). No podem oblidar que el paper de la mare excèntrica recau també en una de les actrius que hi encaixen millor, l'Helena Bonham-Carter.

L'últim apunt i que potser seria la crítica número 1, és que, tot i l'intent d'empoderar la dona que es fa en aquestes pelis, la manera com cau amb l'amor, i la boda final, de color rosa, ho desllueix totalment. Ningú és perfecte!

EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.

TRESPASSES

Traduïda com a Dies de cendra, aquesta és una minisèrie de quatre capítols que es basa en un llibre de la Louise Kennedy. Tornem a Irlanda del Nord, al conflicte irlandès que de tant en tant apareix al meu voltant. Al final caldrà fer una altra etiqueta per a les entrades del blog que sigui IRLANDA.

La història és fictícia en un rerefons tristament real. Una mestra irlandesa s'enamora bojament d'un advocat anglès. L'advocat, treballa defensant els joves irlandesos que són detinguts per la policia o els militars, de manera que el pobre home és odiat per uns i pels altres. A més a més està casat, de manera que la relació es mantè en secret, i més sabent com tracten les parelles formades per persones dels dos països. A fora de les cases, la sèrie ens mostra molt bé la tensió, la violència, l'odi que hi ha entre les dues comunitats. Les notícies van apareixent cada dia a les televisions amb més actes de violència.

Hi ha un moment en què es plantegen deixar la relació, fa massa por, però segueixen endavant per tal de demostrar que la por no pot acabar amb l'amor, que són exemple de que es pot viure d'una altra manera. Realment, fa molta pena veure com era la vida d'aquella gent, com se'ls perseguia, i com es defensaven. La mala bava de l'IRA que ja vam veure també a Say nothing, apareix aquí de nou, amb la seva intransigència, un dels seus forts. Eren incapaços de veure l'escala de grisos. O blanc, o negre.

Hi ha dues dones protagonistes. La mestra, justament, és una de les prootagonistes de Say nothing, en un nou paper que la transporta al mateix conflicte, ara des d'una altra persepectiva. Gran interpretació. Al seu costat, la seva mare, alcohòlica, interpretada per la Gilian Anderson, que ens torna a aparèixer en poc temps en una sèrie després de The abandons que vaig veure fa quatre dies.

La sèrie ha estat força bé, baixa nivell en alguns moments, però al ser curta, i a l'anar passant coses, vas avançant i et fa entrar de ple al cor del conflcite, a les pors i les ràbies de totes les persones que ho van viure. Res ha canviat. En un país, la gent es va matant mentre la resta del món mirava a una altra banda. Aquella cançó de l'Sting té tota la raó: History will teach us nothing.