TRAVELERS (x3)

Fa poc més d'un any vaig fer la primera entrada sobre aquesta sèrie (de tres temporades), Travelers. Una sèrie de ciència ficció i viatges en el temps, que beu d'altres idees ja escrites abans, però que ha sabut donar-li nova vida gràcies a la trama i a l'encert en els personatges. En repassar quan va ser que la vaig començar, em sorprèn veure que no va entrar al top deu del 2025, ja que està força bé. Però quan veus les sèries que ocupen les millors posicions del rànquing, entens el perquè, ja que l'any passat va ser molt potent en sèries, amb algunes d'elles molt però que molt bones. Ara mateix no tinc la mateixa sensació, així que no descarto que Travelers aparegui al top de l'any, més per aquesta tercera temporada que no pas per la segona.

Primer apunt i molt important abans de començar. La sèrie té final. Per fi una sèrie que no deixa res obert de manera clara (es podria seguir el fil però amb altres trames i personatges). I sabent que justament no continua, s'agraeix que tingui un final, no com altres que acaben en tararí i et deixen amb un pam de nas.

La segona temporada ho va deixar tot molt embolicat en un magnífic darrer capítol, i els guionistes van haver de tirar d'imaginació per donar-li la volta i no estavellar-se. Així que el secret dels viatgers queda amagat i només alguns capitostos en són conscients i estan a l'aguait del què fan. a partir d'aquí se segueixen alternant capítols que comencen i acaben, amb el desenvolupament de la història de fons, que de mica en mica va lligant caps per tal de conjuntar-se en un mateix punt. És cert que la manera que fan d'unificar-ho en els dos últims capítols potser és una mica forçada i amb explicacions molt superficials, però al final acaba sent més o menys coherent. 

Sobretot en els capítols finals van passant coses que no t'esperes en relació als personatges principals, cosa que és d'agrair que no sigui un empatx de sucre. Quan les coses van malament, doncs van malament, i per tant, si a algú no li va del tot bé, doncs és lògic. És com aquelles sèries en què hi ha una explosió nuclear i tots els protagonistes se salven. A veure, ni escabatxines estil Game of thrones o Walking Dead, però tampoc happyflowers.

Ha estat en definitiva una bona sèrie, que podríem acabar qualificant amb un notable sòlid i que ha estat a més, ben aconseguida amb un repartiment molt creïble.

LA FUGA

No vull comptar quants llibres he llegit fins ara aquest any per no tenir expectatives, però tinc la sensació que estic portant un ritme força alt. A final d'any ho valorarem. Sigui com sigui, aquest entrada és per fer un breu comentari (no soc de molt aprofundiment), sobre l'últim de tots: La fuga, de la Laia Aguilar. Em vaig fer amb aquest llibre a la passada Setmana del llibre en català. Es tracta d'una novel·la dirigida al món adolescent. I aquí em teniu a mi, llegint-la. I no és la primera vegada. Podem trobar molts més exemples en les entrades dels llibres que llegeixo, on podem trobar sovint novel·les que trobaríem a les prestatgeries dedicades a aquesta franja d'edat. No sé... serà una adolescència mal portada, el contacte continu amb infants i joves pel meu lleure i la meva professió, el plaer que trobo escrivint guions per canalla... no sé. Sigui com sigui, no ho deixaré de fer.

La fuga ens presenta una Barcelona cinc anys després d'una pandèmia mortal. El desglaç ha fet ressorgir antics virus (això no és ficció, ens estan alertant sobre aquest fet, que pot passar). La qüestió és que és un virus que transmeten els menors d'edat i fa que qualsevol adult que hi entri en contacte, mori instantàniament. En el cas de la protagonista, el dia que s'inicia la pandèmia, veu morir la seva germana. Els nens, nenes i adolescents són tacats en diferent mesura, agrupats per colors (els que poden viure aïllats a casa, supertancats a casa o els "vermells" que els porten a un centre anomenat "fossa" i d'on no tornen a sortir. La nostra protagonista porta cinc anys tancada a la seva habitació i es comença a fer preguntes en el moment en que veu a un noi pel carrer amagant-se de tothom.

Una trama molt interessant, amb detalls originals i altres habituals del gènere, però que déu n'hi do com de bé està plantejada i presentada. Tot la història va seguint un fil coherent tota l'estona, i aconsegueix mantenir l'interès durant tota la lectura i fer de les estones de llegir uns moments desitjats. Força bé. De fet, és guanyadora del premi Ramon Muntaner (mare de déu si hi ha certàmens literaris en aquest món nostre).

No podem però, justament això, dir algun "però". Suposo que pel fet d'estar dirigit als adolescents, té alguns dels tics d'aquest tipus de lectura. El primer, l'excessiva repetició de frases, escenes, idees... No sé si és degut al poc nivell de comprensió lectora actual, que l'autora pensa que el fet de repetir-ho moltes vegades, al final els quedarà gravat. Per mi, tornar a sentir que parla amb el cartell publicitari, per exemple, no és necessari dir-ho tantes vegades ja que tampoc aporta res nou.

L'altre tema és que el llibre no és excessivament llarg, al costat de molts altres de més de 300 pàgines. Això fa que vagi força per feina en alguns moments en què potser, en una obra més dirigida al públic adult, hi donaria més voltes, s'esplaiaria més i bàsicament, serien força més pàgines. Seria interessant una versió més adulta d'aquest a història, recreant-se més en les vivències del món exterior, de la fossa, i també la d'un possible final.

Tot i aquests dos peròs, ha estat una bona lectura durant aquests dies, abans de tronar a Fjallbacka.

PILOTES

Cada vegada hem d’aguantar més tonteries sobre la Pilota d'or. Però sobretot, els mesos anteriors. Ara, un cop ha passat, ja se'n parla ben poc. Realment la nostra societat està malalta de debats superflus i la rapidesa en tot. El què durant mesos ens hem estat menjat en els mitjans esportius i xarxes sobre aquest premi, en 24 hores ha desaparegut gairebé de tot arreu, quan justament ara és quan caldria fer-ne les valoracions. Però ja se sap que la nostra societat no és precisament modèlica.

Doncs bé, aquest dilluns, una nova edició del premi. Una organització pèssima va fer que comencés gairebé una hora més tard per problemes de tràfic. Coooom? Ole tu... ni que ho haguesin organitzat a Ecspanya... 

Segurament, un del motius pels quals ja se'n parla poc és perquè de 12 premis, la meitat se'ls va endur el Barça. I això no interessa aprofundir-hi. Evidentment, aquesta pluja de premis és gràcies a que per fi, es dona també al futbol femení. Per això, la pilota d'or, el Kopa a la jove, l'entrenador, la portera i l'equip de l'any, va ser nostra. Algú dirà que l'Alèxia no és del Barça. Cert, però el premi és per la temporada culer. Tenia força clar que se l'enduria ella. Va fer una grandíssima temporada, liderant l'equip fins els quatre títols. Potser no va ser constant, però va tornar a ser la reina. Equip era evident que guanyàvem, entrenador, totalment merescut tot i que jo no sigui del tot un romeuista, i portera per la Cata, també correcte. I el premi a la millor jove... què voleu que us digui... per mi, no hauria de ser la Vicki. No ho acabo d'entendre. Per davant seu estava la Clara Serrajordi o fins i tot la Yohaness del Lió. Però ja se sap que aquests premis, de vegades tenen en compte coses que no sabem.

La part masculina no podia tenir tants premis. Sí que va influenciar el mundial guanyat per Ecspanya aquest estiu, però per la resta, res a dir. El tema clau és que en Lamine es va quedar sense pilota d'or. Va tornar a guanyar el de millor jove (tres cops seguits, també fa gràcia, això), però quan tothom donava per gairebé fet que s'enduia el premi gros, al final se'l va emportar en Harry Kane (uf... per sort no va ser Mbappé). Segurament no li va sentar bé al jove mataroní. Però dues pedres. Personalment, tot i que al·lucino amb les coses que fa amb la pilota, crec que ha d'aprendre més de saber estar en un camp de futbol abans de guanyar aquest premi que també es mereixen altres jugadors. La seva prepotència el perd. Alguns en diuen el "descaro juvenil". Jo no. Per molt que sigui del Barça, diguem les coses pel seu nom: prepotència, cregudisme, etc. Ja us dic jo que si en Lamine fos del Madrit, li diríem de tot i el tindríem a l'alçada del Vinicius. Però bé, jo, content de que no hagi guanyat.

Per cert, va ser l'únic futbolista català que no va utilitzar la nostra llengua. En Pere Romeu, l'Alexia, la Cata i en Laporta, tots van dir alguna part del discurs en català. Ell, ni un mot. La veritat és que tampoc s'expressa massa bé en castellà (potser li han regalat l'ESO?), i és el tercer any que fa el ridícul de no entendre res d'anglès ni dir cap paraula. Potser que s'ho faci mirar.

En definitiva, la reina va tornar a regnar per últim cop.

MATÍ EDUCATIU

El primer dia que vaig rebre la propaganda del dia Abacus ja vaig trobar força interessant el què s'hi podia trobar. S'ajuntaven en un mateix espai (però tres escenaris) gent relacionada amb el món de l'educació i la cultura. Feia molt bona pinta i vaig apuntar-m'hi. Diumenge al matí, quan va sonar el despertador, vaig estar molt temptat a apagar-lo i donar mitja volta per seguir dormint. Però no ho vaig fer i cap a l’esdeveniment que falta gent. No me n'he penedit.

Com deia, es combinaven diverses xerrades sobre mil i un temes diferents, de manera que era difícil no trobar algun que com a educador, t'interessés. Des de temes generals ("Què passa amb l'educació") a altres més concrets ("La IA a l'escola"). Com que eren tres escenaris, alguns dels que em cridaven més l'atenció quedaven solapats, així que prèviament em vaig fer un itinerari a seguir amb les que podia escoltar. Després, un cop allà, vaig haver de canviar sobre la marxa perquè va començar amb retard. Aquest és un minúscul resum del què vaig veure i sentir.

Vaig arribar massa d'hora. Començava a les deu, però arribava cap a un quart d'onze. Això és d'hora? Sí, perquè no només no havia començat, sinó perquè vaig escoltar tots els discursos inaugurals. Es podien escoltar tots, però és que al final, parlava la consellera Niubó. I a sobre, hi havia gent que aplaudia!! La mare que els va parir... És que no la suporto... I posant-se medalles, a sobre! A mig matí també va parlar el president del Parlament, i va fer un discurs més cultural i menys de mirar-se el melic, tot i que sobrava la propaganda de l'Abacus que va deixar anar.

A la primera xerrada parlaven sobre l'educació d'ara comparada amb la que hi havia quan manaven. Ho debatien una exministra ecspanyola i la "aix..." Meritxell Ruiz, aquella comparsa de la Rigau que va ser consellera fins el dia que calia demostrar el compromís amb la independència. Va sortir el tema dels aldarulls protagonitzats per nanos d'ESO al centre de Barcelona la nit abans, motiu suficient per preguntar-se què dimonis està passant. L'exconsellera va dir que a l'escola era on es treballava millor contra això. No sé d'on treu les proves, perquè conec alguna escola que mai parla d'aquests temes que afecten als joves amb els joves. En fi...

A la segona xerrada parlaven la Leticia Dolera i el David Bueno. Ho feien sobre els adolescents, tenint la sèrie Pubertat de punt de partida. Un comentari important va ser quan van dir que als joves se'ls ha de prendre seriosament quan parlen o expliquen les seves coses. Si veuen que no els importes, a cagar la via.

Després va tocar una estona de distensió amb l'Oye Sherman, que a través de les primeres pàgines del Zoo d'en Pitus, vèiem reflectits tants estereotips que ara estan considerats com a racistes, masclistes, i tots els "istes". Feia gràcia, però no era res que no vegis amb els teus propis ulls.

La quarta xerrada anava sobre la llengua, i parlaven l'Òscar Andreu i l'Albert Om, que també amb sentit de l’humor parlaven de la llengua catalana (i de passada dels seus llibres).

Vist així, sembla que només m'interessessin les xerrades amb gent mediàtica. No havia de ser així. N'hi havia una amb la Coral Regí i dues educadores més que tenia a la llista però pel maleït retard d'horari ja no vaig poder gaudir i per això vaig escoltar els altres.

Encara vaig estar a temps d'una cinquena xerrada, on un filòleg (llavors no ho sabia) parlava de cinc mestres que voldria tenir. Però eren tots clàssics, va ser una mica rotllo, la veritat.

Tot això ha estat una mostreta petita del què vaig escoltar. Tinc en els meus apunts algunes idees més que no poso aquí. Així que em vaig quedar amb ganes de més educació, però va ser en línies generals, força interessant. M'ho apunto per l'any que ve, si és que encara som aquí.