SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

POESIA PURA

Mentre l'equip masculí és a molt poquet de proclamar-se campió de lliga, el femení ho va fer aquest passat dimecres guanyant al camp de l'Ecspanyol. Ja comença a ser tradició això de guanyar la lliga el dia que jugues amb la pericada, tant si són ells com elles. En aquesta cas que ens ocupa, era la primera oportunitat de fer-se amb el títol just abans de jugar la primera semifinal de Champions. I no van desaprofitar-la.

El més meravellós, el què considero poesia pura és que només començar el partit, ens posem al davant del marcador amb gol de la Carla Julià. Aquesta jugadora la van acomiadar de l'Ecspanyol. No va acabar el contracte, no, senzillament la van fer plegar. La plebs en desconeix es motius, però clar, que ara sigui una de les jugadores joves més utilitzades per l'staff del primer equip, i que a sobre, els marqui un gol, és com deia, poesia pura. A més, una altra de les joves que no estava tenint sort, la Martine Fenger, va fer dos gols. Me n'alegro, perquè pobra, no l'acabava d'encertar en els pocs minuts que tenia.

Aquesta vegada els animals de l'Ecspanyol no van anar al camp, i l'ambient no va ser tan hostil cap a les jugadores culers. És l'únic camp del món on hi ha un odi bestial. ni al camp del Madrid se les tracta tan malament. L'entrenadora va demanar que no celebressin el títol massa efusivament. Ja hi tornàvem a ser. Com que no pots celebrar-ho? Diu molt del nivell de primitivisme d'aquest equip i aquesta afició. A segona o desaparició.

Així, dels quatre títols, ja en tenim dos al sac: Supercopa i lliga. D'aquí dues setmanes juguem la final de la copa de la Leti, amb una victòria més que possible, i un cop més, el repte és la Champions. La primera semifinal ja està jugada. a Munich, vam empatar a un. Partit de control, sense massa oportunitats, a veure-les venir si venien... no passarà a la història. Van jugar al joc del partit de 180 minuts. Espero que els surti bé i d'aquí una setmana puguem celebrar que anem a Oslo. El partit també va tenir el seu moment polèmic quan una jugadora del Bayern estira dels cabells a la Salma. Amb el reglament a la mà, és vermella, i així ho va dictar l'àrbitra. El perquè l'entrenador alemany (gallec) es queixa, és incomprensible. Bé, no tant, ja que és ecspanyol, i per tant, el seu nivell de justícia està encara al segle XVI. Fixem-nos en la jugadora, que en cap moment s'ha queixat. El problema és que a quarts, va haver una estirada molt més bèstia i ni l'àrbitra ni el VAR van dir res. Vergonyós.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS

Amb aquest llibre he faltat a la meva paraula. una frase una mica dramàtica, ja que no havia promès ni jurat res. Senzillament havia dit que si el llibre no enganxa, tanquem i a pel següent. I no ho he fet. Amb això estic dient que ara mateix estic davant del pitjor llibre d'aquest any. Portem poc, estem encara acabant abril, però ja en van set. i La sensació de voler-lo deixar, tampoc és que empassi sovint, és força esporàdic. Però amb aquest llibre m'ha passat.

La Sylvia Lagarda-Mata va guanyar un primer premi amb aquesta novel·la, en un certamen on els llibres han de tenir a veure amb Barcelona. Això no es pot negar. Hi ha molta documentació de la Barcelona de la primera meitat del segle XIX, i es detalla molt bé l'ambient, els carrers, les olors... Es fa tant, que la trama de l'assassí de llibres sembla que sigui secundària. potser estic exagerant una mica, però és cert que a veure, llibres d'aquest estil en porto uns quants, i aquest o enganxa. L'evolució de la trama és lenta, molt lenta, passen coses, i quan passen, tampoc es descriuen com ho fa amb la ciutat.

El protagonista és un detectiu francès que va crear l'Edgar Allan Poe, en Dupin. No sé, però amb l'odi cap als francesos que hi hauria d'haver en aquella època, trobo que protagonitzar aquesta història sense massa entrebancs, és poc creïble. El segrest que pateix, apareix com un bolet enmig de la història. de fet dona la sensació d'anar-se escrivint a mesura que van passant les pàgines. amb tot el respecte, evidentment. 

La constant aparició d'un suposat amant, l'Ed, és un altre bolet que es fa molt però que mot pesat perquè no aporta res. Quan entens que fa referència a en Poe, encara et deixa més fora de joc, ja que què hi pinta en tot plegat?

Tot i això, l'he llegit del tot pel típic punt crucial de voler saber com acaba. Anem pel següent.

YELLOWSTONE (x3 i x4)

Ha estat ben estrany el què ha passat amb aquesta sèrie, Yellowstone, una de les més ben valorades de l'any passat. Quan estava veient la tercera temporada, em sentia força decebut. Com comentava a l'entrada de Travelers, estava veient dues temporades de sèries que l'any passat van brillar, però eren temporades molt per sota de la seva qualitat o interès inicial. Però llavors, arriba el desè i últim capítol, i tot canvia. És una capítol on passa de tot i amb un final de l'estil dels finals del Padrino. Et deixa amb un tirirí molt bèstia. Així que passo de tenir-la als peus a una cosa que feia temps que no passava. És acabar la tercera temporada amb aquest capítol brutal i al cap d'un minut, començar la quarta. Doncs sí, he vist seguides la tercera i quarta temporada de Yellowstone.

La quarta temporada, deu capítols més, han estat més interessants que els deu anteriors, tot s'ha de dir, però la sensació general és de desgast. Com que a la plataforma de Netflix només hi ha aquestes quatre, tenia la sensació que això ja era el punt i final. Però hi ha una última temporada, una cinquena, que està en una altra plataforma. Sort que me n'assabento abans d'acabar-la.

Així, tot i no estar al nivell de les dues anteriors, aquestes temporades de Yellowstone segueixen almenys deixant moments brillants de qualitat. És cert que quan es valora per exemple, la fotografia, la música... també et dona pistes de que no ha estat genial, però no passa res, és una cosa acceptada. Tot i això, tot i el desencís de la tercera temporada, noem puc queixar d'haver vist res horrorós; ha estat força bé.

I un cop més, cal parlar del repartiment. Uns actors i actrius molt ben escollits, i a mesura que es van desinflant, va agafant cada vegada més presència el personatge de la Beth Dutton. Ella soleta es converteix en un dels personatges televisius més malvats de la història televisiva, tot i que teòricament, es troba dins la família protagonista. Bé, és com allò que dèiem de Falcon Crest. La protagonista era l'Angela Channing però era dolenta com una mala cosa. La veritat és que cada vegada que aquest personatge entra en acció, saps que deixarà anar algun detall de maquiavel·lisme, de ràbia que inundarà la pantalla. Com n'és, de maleducada. Però sense dubte és qui està aguantant la sèrie.

I així han anat passant els capítols on veiem com evoluciona la vida en aquell territori de Montana on ara volen construir un aeroport, una pista d'esquí i tota una ciutat a les mateixes terres on feia anys vivien els nadius americans i on ara hi ha la gent del Yellowstone. Trames i subtrames amb menys energia però amb la suficient com per seguir-la mantenint en bona consideració. Ara toca rematar-la, però deixarem passar un temps.