VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS

Amb aquest llibre he faltat a la meva paraula. una frase una mica dramàtica, ja que no havia promès ni jurat res. Senzillament havia dit que si el llibre no enganxa, tanquem i a pel següent. I no ho he fet. Amb això estic dient que ara mateix estic davant del pitjor llibre d'aquest any. Portem poc, estem encara acabant abril, però ja en van set. i La sensació de voler-lo deixar, tampoc és que empassi sovint, és força esporàdic. Però amb aquest llibre m'ha passat.

La Sylvia Lagarda-Mata va guanyar un primer premi amb aquesta novel·la, en un certamen on els llibres han de tenir a veure amb Barcelona. Això no es pot negar. Hi ha molta documentació de la Barcelona de la primera meitat del segle XIX, i es detalla molt bé l'ambient, els carrers, les olors... Es fa tant, que la trama de l'assassí de llibres sembla que sigui secundària. potser estic exagerant una mica, però és cert que a veure, llibres d'aquest estil en porto uns quants, i aquest o enganxa. L'evolució de la trama és lenta, molt lenta, passen coses, i quan passen, tampoc es descriuen com ho fa amb la ciutat.

El protagonista és un detectiu francès que va crear l'Edgar Allan Poe, en Dupin. No sé, però amb l'odi cap als francesos que hi hauria d'haver en aquella època, trobo que protagonitzar aquesta història sense massa entrebancs, és poc creïble. El segrest que pateix, apareix com un bolet enmig de la història. de fet dona la sensació d'anar-se escrivint a mesura que van passant les pàgines. amb tot el respecte, evidentment. 

La constant aparició d'un suposat amant, l'Ed, és un altre bolet que es fa molt però que mot pesat perquè no aporta res. Quan entens que fa referència a en Poe, encara et deixa més fora de joc, ja que què hi pinta en tot plegat?

Tot i això, l'he llegit del tot pel típic punt crucial de voler saber com acaba. Anem pel següent.

YELLOWSTONE (x3 i x4)

Ha estat ben estrany el què ha passat amb aquesta sèrie, Yellowstone, una de les més ben valorades de l'any passat. Quan estava veient la tercera temporada, em sentia força decebut. Com comentava a l'entrada de Travelers, estava veient dues temporades de sèries que l'any passat van brillar, però eren temporades molt per sota de la seva qualitat o interès inicial. Però llavors, arriba el desè i últim capítol, i tot canvia. És una capítol on passa de tot i amb un final de l'estil dels finals del Padrino. Et deixa amb un tirirí molt bèstia. Així que passo de tenir-la als peus a una cosa que feia temps que no passava. És acabar la tercera temporada amb aquest capítol brutal i al cap d'un minut, començar la quarta. Doncs sí, he vist seguides la tercera i quarta temporada de Yellowstone.

La quarta temporada, deu capítols més, han estat més interessants que els deu anteriors, tot s'ha de dir, però la sensació general és de desgast. Com que a la plataforma de Netflix només hi ha aquestes quatre, tenia la sensació que això ja era el punt i final. Però hi ha una última temporada, una cinquena, que està en una altra plataforma. Sort que me n'assabento abans d'acabar-la.

Així, tot i no estar al nivell de les dues anteriors, aquestes temporades de Yellowstone segueixen almenys deixant moments brillants de qualitat. És cert que quan es valora per exemple, la fotografia, la música... també et dona pistes de que no ha estat genial, però no passa res, és una cosa acceptada. Tot i això, tot i el desencís de la tercera temporada, noem puc queixar d'haver vist res horrorós; ha estat força bé.

I un cop més, cal parlar del repartiment. Uns actors i actrius molt ben escollits, i a mesura que es van desinflant, va agafant cada vegada més presència el personatge de la Beth Dutton. Ella soleta es converteix en un dels personatges televisius més malvats de la història televisiva, tot i que teòricament, es troba dins la família protagonista. Bé, és com allò que dèiem de Falcon Crest. La protagonista era l'Angela Channing però era dolenta com una mala cosa. La veritat és que cada vegada que aquest personatge entra en acció, saps que deixarà anar algun detall de maquiavel·lisme, de ràbia que inundarà la pantalla. Com n'és, de maleducada. Però sense dubte és qui està aguantant la sèrie.

I així han anat passant els capítols on veiem com evoluciona la vida en aquell territori de Montana on ara volen construir un aeroport, una pista d'esquí i tota una ciutat a les mateixes terres on feia anys vivien els nadius americans i on ara hi ha la gent del Yellowstone. Trames i subtrames amb menys energia però amb la suficient com per seguir-la mantenint en bona consideració. Ara toca rematar-la, però deixarem passar un temps.

MALTRACTADOR ANALFABET

Com qui no vol la cosa, arriba una nova diada de Sant Jordi. Un cop més, els carrers del país s'han omplert dels colors vermell i groc de les senyeres a conjunt amb el vermell de les roses. Milers i milers de persones abocades al carrer passejant pel simple gust de passejar i/o comprant llibres. És, sense cap mena de dubte un dels dies més bonics de l'any, si no el millor. Sempre hi ha el gran dilema de si ha de ser o no festiu. No sé, però personalment, jo el deixaria com està per assegurar-nos que no es perd. Tal com som, si fos festiu, els primers anys potser no, però a la llarga, la gent marxaria de cap de setmana i es perdria la tradició. No negaré però, que jubilat, el gaudiré el triple, perquè podré passar-me el dia al carrer.

Però el què em porta a escriure aquesta entrada no és tant la Diada, sinó un cop més els merdes espanyols atacant la nostra llengua, cultura, tradició. I és clar, la típica deixadesa i conformisme català. Fa poc més d'una setmana, un escriptor ecspanyol, que a sobre, té els collons d'haver nascut a Catalunya, va deixar anar unes declaracions incendiàries: "Fuera Sant Jordi", "Es el día del libro", "Sant Jordi era un maltratador de animales analfabeto", i delicadeses semblants.

Clar, per mi, un tio teòricament català, que només s'expressi i escrigui en castellà, ja és tota una declaració d'intencions del què és un fatxa de merda. A partir d'aquí, també teòricament, es considera una persona amb cultura, per tant, que faci aquestes declaracions només poden voler dir dues coses: o bé està malalt, i per tant, ja no sap el què es diu (cosa que hauríem de descartar si segueix escrivint i publicant llibres); o bé és un imbècil provocador de merda. Ara és quan apareixen tots els bonistes puristes amb el lliri a la mà dient que és un escriptor molt bo, que per unes declaracions no es pot insultar a algú com ell, blablabla... ah, i ell ens pot insultar a nosaltres, els catalans i catalanes? Com sempre, els ecspanyols poden fer amb nosaltres el què volen, però no fos cas que ens tornéssim... És que em fot una ràbia aquest vassallatge...

Diuen que el què pretenia era fer-se notar per vendre el seu nou llibre. Em pregunto si li cal, si tan important i bo és com a escriptor. No crec, no? Ara, li ha sortit rodona, la cosa. Com no podia ser d'altra manera, tots els botiflers i els ecspanyols, han anat corrent a comprar-li el llibre, sent el més venut en castellà. Jugada mestra. I tot mentre nosaltres, seguim deixant que se'ns pixin a la boca. Em pregunto per què totes les organitzacions que hi ha en defensa del país no convocaven a les paradetes on signava llibres a fer acte de presència. Ah, no... què agressiu... Depriment, molt depriment.

Per cert, i tornant a l'infumable personatge. Parla de Sant Jordi com un "maltratador de animales", i ho diu un defensor de la tauromàquia. És que, tela, tela... Quin odi per Catalunya... i encara no l'he de criticar? au va!

THE WIND THAT SHAKES THE BARLEY

Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).

Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.

Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.

Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.

Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.