LA MOLA MOLA

Repassava en algunes entrades que tinc sobre les excursions, i en moltes d'elles, sobretot quan arrenco de nou després de temps sense fer-ne, surt el nom de La Mola. Hi surt perquè és una muntanya propera i que he fet força vegades amb canalla, ja sigui d'escola o esplai. Hi surt com a exemple de muntanya fàcil de pujar i que per tant va bé per fer-la servir d'entrenament per altres reptes més durs. Però al final, es quedava en això, en paraules. Fins ahir.

Després de molts anys (crec que entre deu o dotze), he tornat a La Mola. Reconec que amb la calor, em feia moooolta mandra aixecar-me aviat per fer l'excursió d'hora, però he vençut aquesta mandra i cap a Matadepera m'he dirigit. Al final, tampoc ha estat tan d'hora. Era un quart de deu quan he començat a pujar, i déu n'hi do la gent que ja m'hi he trobat baixant. He de dir també que m'he equivoat d'aparcament i he fet l'excursió no per on sempre sinó des de l'inici del camí dels monjos. El final ha estat el mateix: el monestir de Sant Llorenç del Munt, allà dalt de tot, just al cap d'una hora. Les vistes, tot i la calitxa, espectaculars, com sempre. M'hauria agradat veure amb més claredat el Pedraforca, però no ha estat possible.

He anat a bon ritme. De fet, el tros més empinat és el del principi, i després, a part d'alguns moments més curts, és una pujada més constant. Però bé, he anat bé. Les vistes de Montserrat m'anaven acompanyant de tant en tant. Tot i que sé que el restaurat de dalt el van tancar, he tingut un record especial pel seu lavabo, de record inexistent. Per altra banda, no recordo si alguna vegada hi havia entrat, però aquest cop he accedit a l'església, petitoneta, i que servia de pas fins els bancs que donaven a l'ombra, refugi necessari després de la pujada. Ara mentre escrivia, m'arriba un record d'un dia que feia fred, plovia o no sé què passava, i vam demanar de refugiar-nos-hi dins. Però no sé si ho vam aconseguir, crec que ens va passar com amb el lavabo.

La baixada em pensava que seria rapideta, però no ho ha estat tant. Gairebé ha arribat també a l'hora. Potser té a veure un petit embolic amb el camí de baixada ràpidament solucionat. I bé, crec que puc estar satisfet de les excursions aquest any. La Mola ha estat la cinquena (tercera de l'estiu), i si tot va bé, tenim una castanya just l'última setmana d'agost. A veure si hi arribem.

MÉS I.S.S.

De vegades hi ha coses que passen perquè sí. I de vegades, en passen moltes. Se'n diu coincidència, tot i que altres persones en dirien conjunció d'astres, premonició o ves a saber què més. La qüestió és que l'any que torno a 3r i per tant, torno a desenvolupar el projecte sobre l'univers i el sistema solar, dediquem un treball a la I.S.S., l'estació espacial internacional. Fins aquí, tot normal. Es tracta de modernitzar el projecte amb coses noves que potser poden motivar més.

Llavors és quan passen les tres coses que tenen a veure amb aquest fet. Primer, la pel·lícula, I.S.S. Després, quan a convivències la veiem passar per sobre nostre! I finalment, la inauguració d'una exposició d'aquestes immersives amb les ulleres virtuals sobre la mateixa estació! Tres en un! Ara només faltaria trobar-hi la relació amb Irlanda!

Doncs aquests dies he anat a veure l'exposició. No és la primera vegada que vaig a veure una d'aquestes. De fet, ja en porto un bon grapat: Tutankamon, Verne, Titanic i Colisseu. Gairebé un expert... En aquest cas, et trasllades a l'estació espacial internacional, i la veus per dintre, de manera molt limitada, ja que el què es fa més, és projectar uns vídeos dels astronautes explicant-te coses. També veus l'estació per fora, i un dels moments més espectaculars és quan veus el planeta al teus peus. Impressionant.

Només hi ha un però. És que vaig veure l'exposició de Jules Verne, una immersió de matrícula d'honor, un espectacle fantàstic. I a partir d'aquí, tot està per sota o molt per sota. La del Titanic encara, però la del Colisseu va ser molt fluixa, i clar, amb el què et fan pagar, et sents una mica estafat. Aquesta de la I.S.S., està una mica millor per les imatges que veus, però el funcionament és molt precari, ja que bàsicament vas recorrent un mateix passadís, endavant i enrere. Altra vegada l'import no justifica el què vueus, per molt espai exterior que sigui.

Les imatges de fora i alguns dels comentaris dels astronautes ho salven una mica, però segueix sense poder-se comparar ni una mica amb la de Verne. Sobre els comentaris que dic que fan els astronautes, et parlen de la separació de la família, de la pandèmia del covid des d'allà dalt o quan van haver de ser nou enlloc de sis per l'accident d'una nau. Tot i això, aquests vídeos són molt curts i tampoc aprofunditzen massa. Per mi, una llàstima.

Aquesta sensació agredolça m'ha portat a decidir que l'exposició imersiva de Pompeia (que era la que volia veure el dia del Colisseu però no quedaven entrades) no aniré a veure-la. I diuen que està bé, però ostres, és que un altre fiasco no sé si el podria ja aguantar. Així que deixem-ho estar per quan sigui alguna cosa que estigui veritablement ben feta o d'un tema que m'apassioni molt. Per cert, curiositat. Les dues bones són d'Ideal, i les tres fluixes, d'Eclipso.  I Pompeia és d'Ideal. M'ho repenso?

ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!

MOLTES CATALUNYES

Tot i viure a la ciutat, soc plenament conscient de com de gran és el nostre país petit. Sempre comento als alumnes que és petit, però tenim de tot: muntanyes altes, baixes, mar, platja, penya-segats, camps de conreu, boscos... He tingut la sort de moure'm bastant pel territori, ja sigui per vacances, per colònies, excursions... I per tant, sé com de variada és la nostra terra... i la nostra gent. Però no soc plenament conscient de com en som de diferents les vides de tots els que hi vivim.

He passat 24 hores a Bigues i Riells. Vaig poder copsar tres Catalunyes. La primera, es pot observar amb el Google Maps. Si vas fins aquella població, descobreixes una mena de macro-urbanització (i un nucli petit), amb tot de cases amb jardí i piscina. Contrasta el blanc de la casa, amb el verd de les plantes i el blau de l'aigua. Hi ha gent que viu en aquestes cases tot l'any quan tens la idea de que són segones residències. És com viure sempre de vacances (si teletreballes, clar). Quina desconnexió tan brutal que es pot fer...

Després visites una casa de camp que han habilitat com a conreu de lavanda i han muntat un xou ab visites lliures, food-trucks, tallers de flors, botiga amb tots els serveis de la lavanda... tot un negoci muntat per uns neohippies d'aquests (ara estic fent el joc dels prejudicis). I tot de gent allà, vestida de festa d'estiu, prenent alguna cosa, fent-se selfies... i pagant 35 euros per un menú escarransit.

A l'altra banda, al nucli antic del poble, resulta que era festa major. I allà, la fira, el sopar de colles, el dj... i tot amb na població en què la llengua vehicular és el castellà. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, tot i que els hostes aquí són colons que porten ja algunes generacions al país. Una mostra de la colonització és que l lloc on férem nit, tot estava en castellà, anglès i francès, amb uns propietaris que parlaven català. I és així com es perd una guerra sense lluitar.

HISTÒRIC

Han passat tres mesos des de que va tenir lloc una de les vagues a l'educació pública més importants dels últims anys. En l'entrada parlant del tema, comentava el paper galdós de l'escola concertada i dels seus sindicats, desmarcant-se per x motius.

Doncs en aquests tres mesos tot s'ha accelerat. Per una banda, i davant de la no-resposta per part del Departament, l'escola pública inicia unes setmanes de lluita on tindran lloc tres vagues educatives generals i catorze més sectoritzades pel territori, juntament amb el sector 0-3. Els anti-educació parlen de disset dies de vaga, com si fos una indecència (en realitat serien cinc) sense mirar al País Valencià, on els docents estan en vaga indefinida.

Però clar, el més rellevant penso que és que finalment, l'escola concertada ha fet el pas i també ha dit que prou. sense ser tan majoritària com a la pública, a hores d'ara cal parlar d'èxit total. Poques vegades s'ha vist tant professorat de la concertada fent vaga i recorrent els carrers pregonant les seves reivindicacions. Malauradament, no és general perquè moltes escoles tenen direccions o gestors repressors. S'ha sentit com mestres explicaven que rebien cartes dels seus caps amenaçant-los o instant-los a no pronunciar-se. Estils absolutament feixistes. i la pro funciona. Tot i això, els que hem tingut sort hem pogut expressar la nostra protesta al tacte indigne que rebem de part de l'Administració, que a hores d'ara segueix fent-se la sorda davant les reivindicacions.

Aquest dimarts doncs, la vaga va ser molt seguida. Les concentracions de pública i concertada vana anar en hores diferents, no fos cas, ja que continua encara la mala cara cap a la concertada, tot i ser el mateix servei. Tant de bo el nostre país funcionés només amb educació pública, però ara mateix no pot ser, no hi ha la infraestructura necessària. On es ficarien aquest 40%de nens i nenes si elimines la concertada? No, el camí ha de ser un altre. Caldria un control exhaustiu de com funcionen les concertades per tal de treure el concert aquelles que no compleixin uns requisits que siguin necessaris per ser considerada igual que la pública. 

Però no és així, i ens continuen volent dividits. Almenys però, aquest cop ens hem acostat. Alguns mestres de la concertada van fer costat als de la pública una hora després. Alguns ho veuen malament. Però cal començar a trencar aquest vidre que ens separa. La imatge de tots units fent vaga i reivindicant els nostres drets és massa potent per deixar-la passar.

D'aquí uns dies, torna a haver vaga educativa general. Veurem com estan les negociacions i com es planteja a les escoles. L'ideal seria que fos encara més gran. Ho veig complicat i m'agradaria equivocar-me. Pas a pas.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

MALTRACTADOR ANALFABET

Com qui no vol la cosa, arriba una nova diada de Sant Jordi. Un cop més, els carrers del país s'han omplert dels colors vermell i groc de les senyeres a conjunt amb el vermell de les roses. Milers i milers de persones abocades al carrer passejant pel simple gust de passejar i/o comprant llibres. És, sense cap mena de dubte un dels dies més bonics de l'any, si no el millor. Sempre hi ha el gran dilema de si ha de ser o no festiu. No sé, però personalment, jo el deixaria com està per assegurar-nos que no es perd. Tal com som, si fos festiu, els primers anys potser no, però a la llarga, la gent marxaria de cap de setmana i es perdria la tradició. No negaré però, que jubilat, el gaudiré el triple, perquè podré passar-me el dia al carrer.

Però el què em porta a escriure aquesta entrada no és tant la Diada, sinó un cop més els merdes espanyols atacant la nostra llengua, cultura, tradició. I és clar, la típica deixadesa i conformisme català. Fa poc més d'una setmana, un escriptor ecspanyol, que a sobre, té els collons d'haver nascut a Catalunya, va deixar anar unes declaracions incendiàries: "Fuera Sant Jordi", "Es el día del libro", "Sant Jordi era un maltratador de animales analfabeto", i delicadeses semblants.

Clar, per mi, un tio teòricament català, que només s'expressi i escrigui en castellà, ja és tota una declaració d'intencions del què és un fatxa de merda. A partir d'aquí, també teòricament, es considera una persona amb cultura, per tant, que faci aquestes declaracions només poden voler dir dues coses: o bé està malalt, i per tant, ja no sap el què es diu (cosa que hauríem de descartar si segueix escrivint i publicant llibres); o bé és un imbècil provocador de merda. Ara és quan apareixen tots els bonistes puristes amb el lliri a la mà dient que és un escriptor molt bo, que per unes declaracions no es pot insultar a algú com ell, blablabla... ah, i ell ens pot insultar a nosaltres, els catalans i catalanes? Com sempre, els ecspanyols poden fer amb nosaltres el què volen, però no fos cas que ens tornéssim... És que em fot una ràbia aquest vassallatge...

Diuen que el què pretenia era fer-se notar per vendre el seu nou llibre. Em pregunto si li cal, si tan important i bo és com a escriptor. No crec, no? Ara, li ha sortit rodona, la cosa. Com no podia ser d'altra manera, tots els botiflers i els ecspanyols, han anat corrent a comprar-li el llibre, sent el més venut en castellà. Jugada mestra. I tot mentre nosaltres, seguim deixant que se'ns pixin a la boca. Em pregunto per què totes les organitzacions que hi ha en defensa del país no convocaven a les paradetes on signava llibres a fer acte de presència. Ah, no... què agressiu... Depriment, molt depriment.

Per cert, i tornant a l'infumable personatge. Parla de Sant Jordi com un "maltratador de animales", i ho diu un defensor de la tauromàquia. És que, tela, tela... Quin odi per Catalunya... i encara no l'he de criticar? au va!

2.000

I finalment, ha arribat el dia.

Dissabte 18 d'abril de 2026. El dia en què aquest modest blog, que va començar com un divertimento, segueix sent un divertimento i acabarà sent un epitafi interminable de tota una trajectòria.

Hem arribat a les dues mil entrades. PAM.

Es diu ràpid, això. Dues mil entrades des d'aquell llunyà dimarts 24 d'octubre de 2006 (sí, 2006, així que aquest any hi haurà doble celebració). Aquella primera entrada tenia una foto de sorpresa i un petit text que deia: 

"Doncs sí! Ningú donava un duro, però les meves habilitats innates en el món de la informàtica dels nassos, no podien evitar la creació d'aquesta cosa estranya que encara no acabo d'entendre. Però bé, això és igual, no? A veure què en faré, ara!"

Doncs mira què n'he fet, després de gairebé vint anys, amb èpoques de tots colors, anar deixant un recull de vivències, impressions, opinions, crítiques... de tot una mica.

Quan vaig fer l'entrada 1.500 i profetitzava quina de les dues efemèrides arribaria abans, intuïa que seria l'aniversari. Doncs no. Per mig any, només per sis mesos, però ha estat el número rodó d'entrades qui ha aconseguit arribar abans. I d'això no fa ni tres anys, encara... Però és que la progressió ha esta brutal. Per fer les primeres 500 entrades, vaig esperar fins el 2 de febrer de 2016 (nou anys i mig gairebé). Les 500 següents, fins a l'entrada 1.000 (5 d'abril de 2020), van arribar al cap de 4 anys i dos mesos). La del 1.500 va ser el 22 de juliol de 2023, per tant, 3 anys i 4 mesos després. I per arribar a la fita que avui celebrem, han passat 2 anys i 9 mesos. Ja no han estat salt espectaculars, però déu n'hi do com s'ha anat reduint. Això no vol dir res, pot passar de tot. Però és una de les estadístiques que, com ja se sap, m'agrada comentar quan arribem a assolir algun tipus de número o aniversari.

No serà menys. Durant els propers dies, aniran apareixent records d'aquestes dues mil entrades per retre homenatge a tantes hores dedicades a explicar a ningú el què em passa pel cap. Com sempre, és una activitat més per cultivar el record i l'enyorança que no pas per res més. Com sempre.

Ah! I felicitats!

ARTEMIS I ISS

Després de molts anys parlant-ne, preparant-ho i posposant-ho, finalment s'ha enlairat l'Artemis II en direcció a la lluna. Encara falten dos o tres anys per tornar a trepitjar el nostre satèl·lit, però és evident que l'èxit d'aquesta missió pot donar a les a tornar-hi i aconseguir-ho. 

Recordo quan fa dos anys, a la visita a la Citté de l'Space, ja em vaig entretenir en les sales que parlaven d'Artemis. A més, justament aquest any, com que a tercer es fa el projecte de l'espai, una de les novetats ha estat parlar i fer seguiment del projecte. Alguns alumnes estaven al cas quan es van anul·lar els dos primers intents. A final, la sortida ha caigut en vacances, però res m'agradaria més que algun nen o nena m'ho comentés quan ens veiem de nou el dimarts. A més, justament serà llavors quan estaran donant la vola a la lluna, i alguna cosa veurem per la pantalla de la classe.

La partida del coet estava prevista per la nit de dimecres a dijous, a les 0:24h hora catalana. Van ser només uns minuts més tard, però allà estava, despert, per veure aquest inici de viatge. En la meva memòria, l'única vegada que soc conscient d'haver presenciat un enlairament de coet de la NASA. va ser el 1986, la tragèdia del Challenger. Ho tinc força gravat a la retina aquell moment. Amb el cor encongit, seguia els primers minuts d'enlairament, aquest cop més exitosos. La llàstima és que tot sigui fet majoritàriament pels USA, amb el seu porc podrit de president.

Aquests dies estarem pendents del viatge i des seus astronautes, amb la primera dona i el primer negre a la tripulació, cosa que repetiran a la missió d'Artemis IV, que és la destinada a tornar a trepitjar la lluna. Serà doncs, un any astronòmicament important. Després d'Artemis, tenim l'eclipsi de sol total a Catalunya el proper 12 d'agost. I la setmana passada vam tenir una cirereta a les convis. La segona nit es veia el cel molt bé, i vam poder veure perfectament Júpiter, algunes constel·lacions, i... la ISS!!! Va passar per sobre nostre i ens va proporcionar un moment molt emocionant!

MATAGALLS

El Matagalls és possiblement el cim més famós del Montseny. No és el més alt (1.697 metres) per poquet. El Turó de l'Home (1.712) i Les Agudes (1.706) el superen. Però aquesta poca distància d'alçada i el fet que a la més alta s'hi arriba en cotxe, fan del Matagalls és més emblemàtic de tots i per conseqüent el més escollit a l'hora de fer una excursió.

No tinc proves evidents, però sé que quan era nen, hi vaig pujar una i segurament dues vegades, però des de que tinc consciència d'allò que faig, no hi havia tornat mai, i la veritat, per mi era un deute pendent que arrossegava des de fa molt temps. És també un d'aquells misteris que m'acompanyen. Amb la d'excursions fetes, com és que no havia tornat mai al Matagalls? Però avui no toca filosofar sobre el tema (ni avui ni cap altre dia). Finalment, hi he tornat.

He aprofitat aquests dies de "vacances" per poder fer una mica d'excursió, que com sempre me les desitjo molt felices per tal de mantenir certa constància, una constància que poques vegades compleixo. Però sí, si al febrer vaig fer un dels trams de l'objectiu Montserrat per tornar a experimentar el contacte amb el terra natural, aquest mes de març, encara que hagi estat l'últim dia, he fet alguna cosa més.

Moltes ganes de matinar, no tenia, així que quan he arribat a l'aparcament ja he vist que anava malament. Estava tot ben ple. Però què hi farem... després ja he vist que no era pas l'únic en començar a caminar tard (les 11h), i fins i tot quan baixava a la una, encara em creuava amb gent que pujava. Només començar a caminar entre arbres, tota la mandra que tenia quan em despertava i m'activava, van desaparèixer de cop. Sí, quan em desperto de vacances per anar a caminar, sempre em ve la pregunta "Què fas? Queda't al llit!", i anant cap a allà, me l'anava repetint. En el moment en què les cames comencen a caminar per allà, els dubtes s'esvaeixen. Ara, és una il·lusió, perquè just de seguida comença el primer tram de pujada, que de llarg, és el més dur. La inclinació del terreny se'n riu de la que poso a la cinta de córrer/caminar del gimnàs. Jolines, com puja! Per sort, al moment que s'anivellava, descobria que les meves cames estaven bé i responien perfectament, i que només era un problema d'esforç puntual durant una bona estona seguida i la seva relació amb la respiració.

De mica en mica, vaig pujant, i la previsió de bon temps es veu tapada per la boira. A 'esquerra, bona visibilitat i cel blau, a la dreta, la boira impedia veure absolutament res. Una boira que sovint t'envoltava per tot arreu. De fet, quan baixava, era com si anés per un lloc diferent, ja que al pujar, no es veia res d'aquell entorn. Boira apart, la pujada dura una hora i mitja. Ni pujo sol, ni estic sol a dalt. De fet, semblen les Rambles, de tanta gent que hi ha, i és difícil fer fots sense que hi aparegui ningú. Les vistes es veuen poc per culpa de la boira, i m'hauria agradat albirar Montserrat per fer-me la idea de la travessa clàssica que no arribaré a fer mai.

Després de gairebé mitja hora descansant i respirant, la baixada fins l'aparcament es fa en una hora justa, convertint l'excursió al Matagalls en una activitat de tres hores en total. Cim superat, i ara per fi puc dir sense dubtes que he pujat al Matagalls. Per fi, en tinc proves a part de record llunyà de fa quasi cinquanta anys.

CAMINADA PROHIBIDA

Feia dos mesos que tenia entre cella i cella fer una caminadeta per la natura. Sí, és cert que desembre-gener-febrer no serien els mesos més agraciats per sortir a caminar, però a veure, tampoc volia fer res de l'altre món, només repetir l'etapa 2 de l'Objectiu Montserrat, només per activar i recuperar sensacions, com a primer pas per anar cada cop a més. Dos mesos han passat fins que l'he feta. I alerta, la mandra només ha estat la causa d'aquesta espera en una sola ocasió. Altres esdeveniments, dolors (cap un dia, peu un altre), hi han participat, però sobretot, la pluja i el mal temps. Dos mesos. a veure si ara recupero el temps perdut!

I sí, com deia, ha estat l'etapa Sant Cugat fins Les Fonts. L'últim cop que la vaig fer, dins l'objectiu Montserrat, ja està lluny, a més d'un any i mig. Era reconfortant veure com després de tot aquest temps, era capaç de seguir el camí sense dubtes, recordant-me perfectament de cada desviació i trencall que calia seguir. El passat octubre vaig intentar aquesta mateixa reactivació amb l'etapa 1, i quatre mesos després hi torno amb la segona. la idea és fer altres coses (La Mola, Matagalls...), però la visió de Montserrat m'ha fet el cuquet i decidir una cosa: Si el barça femení no arriba a Oslo, aquell cap de setmana, fer la Gràcia-Montserrat, un deute pendent que tinc.

La qüestió és que potser si arriba aquell dia, els caminants es trobaran el mateix problema que em vaig trobar jo. Resulta que comença a caminar des de Volpelleres, com sempre, faig el trosset de ciutat, passo per la benzinera, creuo l'autopista, començo a pujar al costat de HP i quan soc a l'alçada de l'escola japonesa i arriba l'hora d'entrar al bosc... patapam. Pesta porcina - prohibit passar. El rètol i una cinta de punta a punta del camí em diuen que la prohibició no afecta només a Collserola. mentre debato amb mi mateix què fer, venen pel camí un parell de persones i un ciclista. Així que al final, decideixo passar. Una mica de nervis per si em trobava guàrdies forestals em van estar acompanyant durant tot el camí, però al final, no vam lamentar cap entrebanc. Renoi amb la pesta porcina...

El camí, a part d'aquesta intranquil·litat va anar rodat. El temps, més o menys el previst (una hora i quaranta-cinc minuts), i poca cosa més. Potser era la primera vegada que veia passar aigua per la riera de Les Fonts, i això em va fer pensar en la riera seca de després d'Ullastrell. Potser ara no espot creuar amb tanta facilitat. Al final, excursioneta feta, el diàleg amb mi mateix també fet, i només cal esperar que no passin quatre mesos més per seguir reactivant-me.

ADDICTIU

Doncs sí, ja deia a la darrera entrada sobre el tema dels jocs, que seria més o menys per Nadal o Any Nou que faríem una ullada a l'estat dels jocs als quals dedico algunes estones. És curiós perquè a mesura que rellegia aquella entrada, veia que el què havia de dir avui era exactament el mateix amb algun retoc puntual, però si fa no fa, estem igual. M'explico.

El joc oficial d'aquests cinc mesos han seguit sent els sudokus. S'han convertit en un company de viatge com a distracció en qualsevol moment del dia, però bàsicament per despertar-me i per anar a dormir. Ara bé, la ratxa que duia amb els sudokus de nivell 5-6 finalment es va trencar. Aquell dia d'agost deia que anava pel 329. La ratxa es va allargar i va arribar als 417 seguits sense error, una bestialitat. Tot i això, vaig tornar a començar i vaig pel 111, lluny del rècord. Per a trencar monotonia, explicava que alternava amb sudokus nivell 6-7. En aquest cas, vaig pel 3r llibret, i ampliant el rècord, que estava en 70. Ara vaig ja pel 78, el vaig superar durant aquestes festes. En aquest nivell, el què baixa molt és el % de resolts a la primera, sense ajuda de numerets petits. Els sudokus seguiran amb mi una temporada més.

La resta de jocs, comentava que els havia deixat per avorriment. Ara bé, aprofitant les vacances, he fet quatre lliguetes del Cuestionados, i constato que l'obligatorietat diària em cansava. Aquest dimarts vaig acabar la quarta lligueta. Tres podis, tots tres en segon lloc i una cinquena posició en el quart. Prou bé, la veritat. Un altre joc, el Wordle, just abans de festes vaig animar-me, però bàsicament perquè el faig a la nit abans d'anar a dormir. Tot i així, no crec que superi el rècord de 138 quan en duc... 20.

Tema apart és el Royal match. Aquest també el vaig recuperar per festes, ja que és tremendament addictiu (d'aquí el títol de l'entrada). És un joc amb el què m'hi puc passar estona llarga, i ja s'ho fan venir bé amb les recompenses per tal que no el deixis. impensable tenir-lo activat durant el curs escolar. Mireu si arriba a enganxar, que fins i tot el vaig desinstal·lar (un altre cop) abans d'acabar l'any! Noel tronaré a obrir fins Setmana Santa o l'estiu, ja ho veurem...

FA 20 ANYS, 2006

El 2006 sembla que trenca aquesta mala ratxa dels anys acabats en sis. Un cop repassat, no és que fos una meravella, sinó que és un any molt lineal, amb dos punts molt importants i que són els essencials d'aquells mesos, però la resta són molt bàsics. Hi ha poques coses negatives (o molt negatives) i tot plegat deixa l'any en què un servidor ja tenia 3ls anys de Crist... i encara anava de colònies.

Podem començar per aquí. De mica en mica tocava anar deixant la meva aportació a Món Jove, però no s'acaba de produir del tot. Per fer una prèvia, aquell estiu ja no m'encarrego de les colònies, sinó que estic a l'equip de campaments amb els de 1r i 2n d'ESO. Al mateix lloc, les mateixes dates, però amb un funcionament apart dels de la majoria. En aquell moment ja era oficial que aquell seria el meu últim estiu de colònies... o no! Però segurament el més important és l'arribada d'un nou monitor que amb la seva energia i positivisme evita que caiguem en la inèrcia i en l'autocomplaença, fundant el grup dels intrèpids que ens va dur a fer una comunitat de monitors de molt bon record encara, i imprescindible per la celebració dels 10 anys de Món Jove dos anys després. Paral·lelament, a la feina no hi havia massa canvis, començant de nou un tercer que seria un dels més estimats, però a nivell intern, comencen a sortir més friccions. 

L'altre fet que marcaria aquell 2006 com una efemèride per recordar, és el marxar de Martínez de la Rosa per instal·lar-nos a Roquetes. L'exili, en vam dir, un exili que llavors no ho sabíem, però que duraria disset anys. No va ser un canvi fàcil, ni un inici fàcil (per l'entorn, pels viatges en metro fins a Canyelles, per la filtració d'aigua...) però amb les seves coses bones i dolentes, va ser la nostra llar durant molt temps i hi vam viure fets importantíssims de la nostra vida.

Apart d'aquests dos fets, la resta de fets, com deia a la introducció, molt planers (un primer taller de gospel que no sabia on em duria, algun ensurt de malalties familiars, 50 anys de casats de mons pares, estiu tranquil)... I el Barça? Ah, ostres, és veritat! El Barça molt bé, vam tornar a guanyar la Champions després de tants anys! Beletti president, Catalunya independent!

Per cert, i els castells? Venia de dos anys de cap de colla... i què va passar? Doncs en general no va ser un any massa bo. Va estar marcat per un concurs pèssim, on va caure absolutament tot, un concurs que encara avui es recorda, però ara amb un somriure anecdòtic, però en aquell moment va ser un drama. Però bé, va servir, per seguir treballant per assolir millors èpoques, és a dir, com sempre.

A Catalunya tenim el tema estatut fent xup xup. Se'n fa el referèndum, el Zapatero diu el seu famós "apoyaré", es proclama i el PP inicia la seva croada anti-Catalunya acara descoberta. A les eleccions, es nomena president a un nou-català, José Montilla.

I no podem oblidar que aquell 2006, Plutó deixa de ser considerat planeta. Don't forget.

NO EM BARRUFA, PERÒ...

Aviat farà dos anys de l'única entrada d'aquest blog, de les gairebé dos mil que hi ha, dedicades exclusivament al gimnàs. En ella, comentava la meva relació d'avorriment i desídia total amb el fet d'anar-hi, combinat amb la necessitat de fer-ho degut a la proximitat de l'Objectiu Montserrat. Em felicitava perquè havia aconseguit anar-hi dos cops en una setmana! Tremendu.

Durant aquella primera meitat de l'any, hi vaig anar amb força regularitat per tal de posar-me més o menys en forma i afrontar amb garanties la gran caminada. Un cop assolida la fita, la meva dedicació va baixar altra vegada en picat, i quan va començar el 2025, em vaig dir a mi mateix que això no podia ser, per molta mandra que em fes, així que em vaig anar anotant els dies que hi anava, el què feia, etc. Per tant, no està malament poder dir que ara mateix porto anant-hi, almenys un cop per setmana, dotze setmanes! I almenys anant-hi dos cops, un total de 10 setmanes seguides!! No està malament, per a algú com jo, que odia anar al gimnàs. Però la necessitat de moure'm i la utòpica idea de fer més excursions, m'obliguen a ser constant. 

Mirant les estadístiques de l'any passat, es noten molt les ratxes. Vaig començar molt bé, a bon ritme, i a finals de març es va trencar, amb un mes seguit ben sec. Un tímid intent de tornar a agafar rutina, però quan a mitjans de maig s'inicia el final de curs, el gimnàs desapareix del tot, enllaçant-ho amb l'inici de vacances, quan amb Montreal també va ser inexistent la meva assistència. La resta de l'estiu hi vaig tornar, però clar, l'inici de curs tanca l'aixeta una altra vegada. Fins que a mitjans d'octubre vaig iniciar la ratxa que dura fins a avui, i que espero allargar-la molt.

He de dir també que almenys em poso algun al·licient per compensar la meva absoluta desídia i desinterès per anar-hi: el fet de superar els reptes que em poso. Així, justament l'any 2025 va acabar amb el rècord dels 5 km, i he començat el 2026 amb el rècord dels 6 km. No sé què em depararà aquest any al voltant d'aquest tema. El meu principal objectiu és el de poder fer excursions amb tranquil·litat i sense patiments físics, i clar, malauradament això passa per pagar un peatge en forma de gimnàs. 

FA 30 ANYS, 1996

Si a l'entrada del 1986 comentava que aquell any no havia sigut cap meravella, en el resum del 1996 que tinc ben amagat, apareix una frase al final que diu: "En general, any pèssim". Ostres... Quines paraules més contundents... De debò va ser tan dolent? Ja portem dos de dos, quines males vibracions ara mateix per a aquest 2026...

Però mirem-ho bé: És l'any que acabo el meu primer curs com a mestre. Cert, va ser un curs difícil, molt difícil, però no va acabar amb mi, i vaig iniciar-ne el segon, amb un grup més tranquil (per tant, un canvi bo). Va ser el segon estiu com a cap de tanda de Pineta, i va anar molt bé, sentint-me molt a gust amb l'enorme responsabilitat que duia, però clar, degut a l'escola, vaig pujar el dia 5 i no el dia 1. aquest fet, que s'hauria de repetir els propers anys significava que no podia seguir a Pineta 1, ni de monitor, ni de cap de tanda. Però Pineta no va ser l'únic que es va acabar. Vaig viure el final de l'esplai del Carme, amb els innombrables problemes i mal rotllos derivats, i que en el fons, bona part venien per la cúpula de l'Escola Pia, que no va creure en les persones que lideraven el projecte de remodelació i futur. Molta feina per no res. El CARAI va trencar motlles amb el seu últim número, un tresor.

El final de l'esplai i de Pineta són motius suficients per convertir el 1996 en un any poc alegre. Però també va viure un fet que marcaria un canvi important. Es tracta de la meva entrada al món casteller. En no existir Gràcia i tenir mitja família a Sants, cap als Borinots em vaig dirigir durant els darrers mesos d'aquell any. Van ser l'inici d'una etapa que encara dura però que ha passat per molts alts i baixos. També trepitjo per primera vegada un gimnàs, un altre tema que belluga entre bo i dolent.

Les tres defuncions a la família, una d'elles molt tràgica, no van ajudar gens a remuntar l'any, un any en què la meva participació al correfoc de les festes de Gràcia (festes que poc temps després serien importants), va acabar amb un petard prop de l'oïda, amb una pèrdua d'audició i acufen que vaig arrossegar mooooolt de temps. però això no es tot. Se m'acaben les pròrrogues i em convoquen a files pel servei militar. En contra de l'opinió parental, inicio els papers per declarar-me objector de consciència abans que sigui massa tard.

Renoi, doncs sí que en general no estaria el 1996 en el top 25 de la meva vida, no...  És que ni el Barça va ajudar (l'últim del Cruyff, sense títols, mal rotllo...). A més, és l'any que puja al poder l'Aznar, mare de déu... Entremig de tot això, apareix una sèrie de tv que sí que representaria un alè d'aire fresc: The X-files, amés de pelis com Matilda, mars attacks, Independence Day. Són distretes però no són cap meravella, com el 1996.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

PRIMER QUART DE SEGLE

TEMÀTIQUES DEL 2025

A punt d'acabar l'any, i a l'espera de l'entrada de Broadway simfònic de demà, toca revisar com ha estat el blog durant el 2025. Per començar, 176 entrades, a dues d'igualar el rècord de l'any passat. No em decep el resultat, ja m'està bé. Altra vegada gairebé tots els mesos han superat la desena d'entrades excepte dos (repeteix l'octubre i aquesta any ha estat el novembre). A partir d'aquí, les etiquetes que tenen els diferents articles, fan que es vegi quin han estat els temes més recurrents al llarg de l'any. Així com l'any passat van empatar diverses categories en el número d'entrades, enguany només n'hi ha un, cadascuna té un total diferent.

Els dos primers llocs continuen inalterables. El blog s'ha convertit en el consum del meu oci particular, i cinema i televisió segueixen liderant el rànquing. Catalunya torna al top 3 amb una pujada moderada. També pugen educació i escola, però la pujada més bèstia i que quan he fet el recompte, m'ha sorprès perquè no n'era gens conscient ha estat l'etiqueta "món", que ha doblat, passant de 15 el 2024 a 30 aquest any. Però també hi ha hagut baixades, com les protagonitzades pel quotidià i el teatre. Justament el teatre és una de les etiquetes que continuen a la cua de l'any, juntament amb castells, lleure i blog. Per molt que hagin augmentat el número d'entrades, continuen a la part baixa.

Heus aquí la classificació final:

1a- Entrades sobre cinema: 45, que són un 26% del total, similar al 2024.

2a- Entrades sobre televisió: 44,un 25%, protagonitzant una nova pujada, tenint en compte que fa dos anys estava ala meitat.

3a- Entrades sobre Catalunya:  36, un 20%.

4a- Entrades sobre sorprenent:  31, un 18% (no em deixa de sorprendre que hi hagi tantes entrades sorprenents).

5a- Entrades sobre món:  30, un 17% (com deia, pujada espectacular) 

6a- Entrades sobre educació:  29, un 16%

7a- Entrades sobre llibres:  26, un 15% (van pujant de mica en mica, però estan més avall del què m'agradaria).

8a- Entrades sobre quotidià i futbol: 25 i 24 respectivament, que representen un 14% del total. En el cas del quotidià, manté el tercer lloc del rànquing absolut, lluny del quart.

9a- Entrades sobre Barça i viatges: totes dues amb 20 entrades, un 11%. No hi ha hagut tantes excursions, però sí Amsterdam i Montreal coma destacats.

10a- Entrades sobre escola:  18, un 10%

11a- Entrades sobre música:  15, un 9% (quan acabi les entrades dels cd's que estic fent com vaig fer amb els vinils, potser pateix una davallada).

12a- Entrades sobre castells:  9, un 5% (potser en podrien ser més, però justament s'acosten èpoques menys assistència).

13a- Entrades sobre lleure:  7, un 4%

14a- Entrades sobre teatre: 5, un 3% (aquesta també m'agradaria veure-la més amunt)

15a- Entrades sobre el blog: 2, un 1% 

Justament les entrades sobre el blog tenen unes clares previsions de pujar el 2026, ja que s'acosta l'entrada 2.000, previsió pel maig o juny a molt estirar, i a l'octubre, 20 anys de blog. Déu n'hi do les dues efemèrides, no sabria quina de les dues fa més vertigen... 20 anys... mare de déu...)

RETROBAMENTS

La celebració dels cinquanta anys d'un amic de les èpoques de colònies va fer possible el retrobament amb moltes persones d'aquells temps tan llunyans cronològicament però tan propers en el record. Tornar a saludar vells coneguts amb qui vam compartir tantes aventures i emocions, i descobrir "nens" i "nenes" de colònies convertits en pares i mares de famílies és sempre un esdeveniment molt especial. D'aquesta trobada en trec dos pensaments, sense comptar el fet que estic tornant a cantar el mític "Sempre tu estaràs, oh Pineta, dins del cor".

El primer és el de constatar que anar de colònies, el fet de ser monitor de lleure és de les coses més importants que he et a la vida, i potser de les que més m'han marcat. Amic dels rànquings, sense dubte estaria en el top tres de la meva vida. Tot i que com a monitor he estat en diferents espais, Pineta sempre és un punt i a part, bàsicament perquè amb ella comparteixo el fet d'haver estat també nen de colònies a més de monitor. Retrobar-me amb alguns dels monitors i recordar anècdotes em torna a aquells dies i setmanes de passió per allò què fèiem, i com, a més de treballar voluntàriament, ens divertíem com mai. Era una època feliç, i com més hi penso més m'enfado amb l'escola per no permetre'm seguir a Pineta quan vaig començar a treballar. Sí que ho vaig poder combinar amb Sa tanda, però Pineta és Pineta. Tantes i tantes experiències viscudes... no m'estranya que sempre senti la crida per tornar-hi, com em va passar aquest estiu.

L'altra conclusió que vaig extreure d'aquest dia és també una segona constatació, la del meu caràcter especial, de desvinculació de persones amb qui he compartit tantes hores i dies. Què fa que perdi el contacte d'aquesta manera tan radical? Després de, no sé, més de vint anys sense veure'ns, vam estar parlant i rient com si no haguessin passat ni dos mesos. Com és que després, em torno a aïllar d'aquesta manera i em dedico al meu present. Justament, amb la importància que li dono al passat, com és que no hi quedo lligat més físicament? Si és realment una època tan important per mi, com puc ser capaç de desconnectar de les persones amb qui la vaig viure. I no només és Pineta, és Balmes, Foc Nou, Món Jove, castells... realment és una faceta meva que no m'agrada però no sé com combatre-la, perquè aquesta timidesa i sobretot sentiment de ser menys que els altres sempre m'acompanya, com el record d'aquells dies de joventut.

UNA OPORTUNITAT, UN BON GUIÓ I UN BANY DE REALITAT

Aquest final de trimestre ha anat acompanyat d'un esdeveniment vist en directe (l'oportunitat), el gaudi d'un programa de tv (el guió), i una situació viscuda a l'escola que ha representat un bany de realitat. Són tres coses molt diferents entre elles, però que per si soles no tenen tan pes d'ocupar un espai al blog, mentre que juntes se'ls permet no passar desapercebudes. Seguim l'ordre del text (que no cronològic):

Divendres es va disputar al Nou Sardenya el partit de futbol corresponent als vuitens de final de la copa de la reina ecspanyola, que enfrontava a l'Europa femení amb l'Athletic de Bilbao. Històric jugar aquesta ronda eliminatòria, i històric que hi vingui a jugar un equip de primera amb tanta història. També podria haver tocat Barça o Madrid, hauria estat brutal, però les lleones ja va estar prou bé. Elles contentes, ja que tenien aquesta oportunitat i perquè van fer el rècord d'assistència en un partit del femení escapulat. Al final no va haver sorpresa, i 0 a 3, resultat curt després de veure la gran diferència de categoria entre els dos equips. Per cert, bon detall de les basques aplaudint l'afició de l'Europa i parlant i signat a les nenes que van venir de públic.

El mateix divendres aprofitava per veure un programa de tv que tenia a veure amb l'estrena de la segona part de Wicked. Aprofitant l'esdeveniment, van muntar un espectacle a un teatre de Los Angeles, amb part del repartiment cantant les cançons més famoses de la primera part, avançant-se alguna de la segona, i tot davant d'un públic fanàtic (d'aquell que es disfressa de verd). Les cançons, com sempre, interpretades meravellosament per les dues protagonistes. Quines veus, quina presència... quin bon càsting van fer. I justament, l'espectacle s'alternava amb escenes gravades d'ell mateixos, els actor i actrius, comentant aspectes del rodatge. Un guió brillant per a aquestes escenes (recorden com van treballar per guanyar-se el paper, com una Ariana d'11 anys es va fer una foto amb en Jeff Goldblum, com els secundaris volen fer els tres de Fiyero ja que no podia anar a l'espectacle, la cançó Popular amb un nen de 5 anys... Brutal el gag on expliquen què es van emportar del paltó, i apareix en Jeff Goldblum amb una cara gegant a casa seva.  Tot molt ben lligat i divertit.

I per últim, el bany de realitat que va tenir lloc uns dies abans a l'escola. Un exercici del pesats dels bmath, volia fer una estadística dels colors de cabell dels nens i nenes de la classe: ros, negre, bru, pèl-roig i altres. Quan va tocar el meu torna, tots els nens i nenes van dir "altres", i jo els vaig preguntar que què dimonis deien, si el meu color és castany. Doncs no, em vaig haver de mirar al mirall, i sí, la veritat és que no m'hi fixo massa, perquè de castany, res de res. Realment, un gris que el col·loca a la columna d'altres directament, i a mi em deixa amb una sensació de vell com mai n'havia tingut.