OBJECTIU ASSOLIT

28 de juny de 2024, el dia indicat per un dels reptes més grans dels últims temps. Anar caminant des de Barcelona a Montserrat. El motiu, ja se sap, però no és aquest blog un espai on parlar de sentiments interns, és una cosa més banal. Així que el rerefons me'l quedo per a mi i per qui m'envolta. En aquesta entrada em centraré en el repte físic, un repte que s'ha anat covant des de fa quasi un any i que m'ha portat a preparar-me físicament en un procés que he anat anomenant en diverses entrades: Objectiu Montserrat.

Lluny queda el primer entrenament, el 13 d'octubre passat, quan vaig fer l'etapa 2. Comptant aquesta, han estat 10 etapes fetes en uns 8 mesos, més la rutina del gimnàs. Tota aquesta preparació m'ha permès assolir l'objectiu, i que el dolor físic sigui molt menor. Tinc agulletes, i els dits dels peus estan nyigui-nyogui, però em puc moure amb facilitat i caminar sense problemes. És que al cap i a la fi, en aquest temps, el tram 1 l'he fet tres vegades (el sencer, no compto la desena de vegades anteriors de la clàssica; els trams 2, 4 i 5, quatre vegades; el tram 3, fins a cinc vegades, i la pujada del tram 6, també tres vegades, com el primer.

I què, com va anar? Hi ha tota una primera part insòlita: aixecar-se a les 4 i quart, agafar un taxi i plantar-se a l'inici del recorregut. El taxista, molt encertat, preguntant si no era una mica d'hora per anar al Laberint d'Horta. Molt divertit. I a les 4.58h, comença la caminada. Fins a Sant Medir, una odissea. Primer perquè hi havia els nervis del començament, després perquè feia el camí a les fosques i amb la llanterna, i finalment, perquè la por de trobar-se un senglar (quants sorolls al bosc) va ser substituïda pel fàstic per totes les teranyines que em vaig menjar, per tot arreu. Va ser horrorós. Un cop a Sant Medir, ja clarejava, i arribo a Sant Cugat i el creuo fins a Volpelleres, on arribo a les 7h. La suor de la pujada no me la trec fins ben entrada l'etapa 2. Una suor freda, perquè feia fresca. I per cert, tot i les hores, a les 6h em creuo amb dos ciclistes! Malalts...

El segon i el tercer tram no tenen sorpreses. El sol no apareix fins a Les Fonts, cosa que agraeixo enormement. El peu dret, que havia molestat abans de Sant Cugat, sembla controlat. L'ibuprofè i la crema fan l'efecte desitjat. I a les 11,15h arribo a Ullastrell on faig una Coca-cola que em renova l'energia. Així, tram 1 en 2 hores i 2 minuts; tram 2 en 1h 41 minuts i tram 3 en dues hores clavades. Això vol dir que els tres trams els camino en 5 hores i 43 minuts; amb els descansos, començaré el tram 4 després de 6 hores 37 minuts.

Anem cap a Olesa. Ara sí que el sol comença a apretar, i es nota ja el cansament. El ritme va baixant i el cap ja em fa pensar en què dimonis estic fent, però ni punt de comparació amb el què vindria després. A les 13,20h, dues hores i cinc minuts després, arribo a Olesa, on dino i em prenc el gelat que m'he pres cada vegada que he arribat a Olesa. Vaig per sobre del temps previst, i decideixo sortir cap a l'Aeri al cap de quasi una hora, a les 14,14h.

El tram 5 sé des del primer dia que seria el més dur. Així que em poso els auriculars per anar escoltant música i distreure'm , per tal d'anar caminant sense pensar massa. Però no acaba de funcionar. Em vaig distraient, però em canso perquè el camí és horrorós i estic molt cansat. El pitjor és el sol. Calor de la grossa, que em fon, m'esgota i m'escalfa l'aigua de manera que no puc beure més. Més tard sabria que estava en plena tempesta solar i ens estaven arribant uns raigs del sol més bèsties. Sempre t'han encertat. Per si fos poc, el camí està tallat per les obres molt més bans que on estava habitualment, i la por em fa anar per la ruta alternativa que vaig trobar quan vaig fer els trams 3-4-5. Però tot plegat converteix aquestes quasi tres hores! en un veritable INFERN. Arribo a l'Aeri a les 16,58h. He trigat molt, m'he esgotat moltíssim i estic rebentat. Però tinc Montserrat davant. La Coca-cola que em prenc allà em produeix un plaer indescriptible. Segueixo sense dolor, només és cansament i set. Així que el descans em dons les ales per enfrontar-me a l'últim tram.

A les 17,30h surto de l'Aeri revifat. La idea és caminar quinze minuts i descansar-ne cinc. Però els 15 minuts se'm fan eterns. Això ho compleixo, però els cinc minuts només els compleixo a la primera parada; les dues següents són de deu minuts. El cansament no havia marxat. Estava allà. Les grimpades i les escales em deixen esgotat. Sembla que tingui ganes de vomitar i tot. Però ho aconsegueixo. A les 19,34h arribo al monestir.

M'ha costat patiments i 14 hores amb 36 minuts per aconseguir la satisfacció del repte que m'havia proposat. Total de caminar, 12 hores i 18 minuts. Bestial. 

L'endemà, retrobament a Santa Cecília. Un any després. Objectiu assolit, homenatge complet.