NIGHTSLEEPER

Gairebé totes les sèries de tv que vaig consumint són de Disney + i Netflix. Poques vegades n'apareix alguna que sigui només de Movistar. The yellowjackets en va ser una (crec que l'única fins avui), i pel temps que duia a la llista d'espera, em pensava que era més antiga, i no, és del 2024.

Nightsleeper és una minisèrie de només sis capítols on presenciem un ciberatac a les línies ferroviàries britàniques. Els hackers s'apoderen d'un tren amb la intenció d'estavellar-lo a l'estació final (va de Gasgow a Londres). Tenim dos escenaris: la seu des d'on intenten arreglar el conflicte, amb la típica lluita d'egos, sospites de traïdors, etc. I l'altre escenari és, és clar, dins el tren. Tot i que la gran majoria de passatgers poden baixar dels vagons a temps, dins hi queden 13 passatgers, cada un amb la seva història o peculiaritat. 

A partir d'aquí, emoció, acció, intriga, tensió en les quantitats justes i necessàries. Enganxa força en els primers capítols, però, a mesura que avança, va perdent força. Tot i tenir només sis capítols, arribo al final amb una sensació d'alleujament, ja que en el fons tot va sent cada vegada el mateix, i sembla com mancada de ritme, que no pas d'idees. Tinc la sensació que enlloc de sis episodis n'han sigut dotze. Segurament un dels motius és la inclusió forçada dels moments sense acció on cadascú vol arreglar els seus problemes individuals. És molt xocant que davant la crisi que pateixen, que en pocs minuts el tren es pot estavellar, i alguns personatges es posen a parlar de la seva infantesa. I això passa unes quantes vegades, cosa que talla molt el ritme.

Així, tot i que ha estat força bé en generals (podríem posar un notable baix), clarament va de més a menys, ja que per voler totcar moltes tecles, al final es perden pel camí i acaba grinyolant una mica. Però bé, no me'n penedeixo.

SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.

THE ABANDONS

Ja en començo a estar una mica fins els nassos amb tot això de les sèries que no acaben i es deixen de fer. Ja ho he viscut unes quantes vegades, però no sé, amb aquesta, la indignació arriba a extrems considerables. Primera, perquè l'últim capítol va avançant cap a un final evidentíssim, es nota que s'acaba, i a l'últim segon... pam, porta oberta a següent temporada. Segona, perquè és una sèrie que està bé, força digna, i amb repartiment més que correcte, i per tant, no entenc com merdes de sèries es van renovant i renovant, i aquesta, no. Bé, potser no m'ha d'estranyar tant si fins la setmana passada, la peli més vista de l'any era la nova de Torrente. El nivell cultural de la humanitat baixant en picat, i no sé si ja ha tocat fons.

Penso que quna filmen una sèrie, haurien de rodar dos finals, un per si s'acaba i un altre per si continua. Llavors, quan es tingui clar si renoven o no, publiquen un o l'altre. Però em fot molt quan estic veient la conclusió, que et deixin amb un pam de nas i després et diguin que no hi ha continuació. Estic tan emprenyat (entre cometes, només faltaria que això m'emprenyés que coses molt més importants), que una possible candidata al top de l'any, acaba de baixar-se del carro.

I la sèrie què? Tan bona és? A veure, està bé, no és cap obra mestra, però entreté força i compleix amb escreix les expectatives. Ambientada als temps de l'oest americà (aquest tema s'ha convertit darrerament en un habitual), trobem un poble on no mana el xèrif sinó una família poderosa (Dana Scully fent de dolentota, d'Àngela Channing). Ho controlen tot, però per expandir-se necessiten les terres de quatre granges més. Una d'elles, Tha abandons, amb una mare adoptiva (Cersei Lannister) i els seus fills adoptats. Ja al primer capítol tenim una bona enganxada entre les dues famílies, i la cosa es va complicant molt a mesura que avancen els capítols. 

Com deia, bon entreteniment, bones interpretacions... però que no han servit per donar-li marge de noves temporades. Doncs res, a seguir endavant que demà ja no me'n recordaré.

THE WITCHER (x2)

Quan fa justament un any vaig veure la primera temporada de The witcher, ja destacava un dilema de sensacions. Per una banda, em satisfeia haver vist de nou una sèrie de fantasia i bruixots, i que més o menys estava ben feta i orquestrada. Però a la vegada, li destacava alguns "contres" que m'havien deixat una mica amb un gust més amarg: el doblatge llastimós del protagonista, el garbuix de llocs, personatges i temps... Sobretot aquest últim detall provocava la nota més negativa, ja que en moments et donava la sensació d'anar una mica perdut.

La qüestió és que un any després, estem exactament igual. Una sèrie entretinguda, amb força acció, espases, bruixeria... tots els elements típics de la fantasia èpica al servei del telespectador. I en cap moment sembla que sigui un rotllo. Però continuen els embolics. Ara ja tot passa en temps real (suposo), però els llocs, tot i que ja sonen més i saps qui hi ha a cada lloc, encara et fan trontollar el cap una mica. En no haver un mapa físic que ajudi a localitzar-los, no saps massa bé on està cada cosa, si estan lluny, a prop, al nord, al sud... i com que els noms no són fàcils, senzillament, costa. El mateix passa amb els personatges. N'hi ha alguns que encara no sé d'on són, si són bons, dolents, què nassos hi pinten...

Però clar, no tot és exactament igual. El fet que sigui la segona temporada, ja indica que hauria de ser tot una mica més clar. I al contrari, el què han decidit els guionistes de la sèrie és embolicar-ho tot. Traïcions, personatges que ara apareixen i no saps d'on surten, trames embolicades en excès, altres que comencen i acaben bruscament... apareixen incoherències que ni la màgia en pot ser la causant. Hem d'afegir que hi ha diàlegs qe són molt complicats d'entendre què estan dient, no s'entèn el perquè passen les coses perquè ara estan parlant de profecies, ara d'una altra cosa...

Sap greu pequè sèries com aquestes n'hi ha poques, i que consti que mentre la miro estic bé, relaxat i interessat. Però ostres, crec que passaran moltes sèries més abans de veure la tercera (en té 4) temporada. Sé que ho faré, perquè en algun moment voldré distreure'm, però no serà abans d'un any. Potser l'estiu que ve.

ABBOTT ELEMENTARY (x5)

Ja fa tres anys vaig descobrir la sèrie Abbott Elementary, temporades llargues amb episodis curts sobre el dia a dia d'un grup de mestres en una escola de Philadelphia. Aquell any, va arribar a col·locar-se en el primer lloc del rànquing anual. Les següents temporades van estar també força bé. Algunes èpoques de guions més aviat pobres (potser coincidia amb la vaga de guionistes?), però sempre acabaven apareixent capítols en què o bé per la genialitat i comèdia o bé per veure'm reflectit a la meva feina real, pujaven el llistó i aconseguien l'èxit en el meu paladar, tot i que ja no va ocupar més llocs capdavanters en les millors de l'any (el què tenen les sorpreses inicials...)

Ara he acabat la cinquena temporada, i un cop més, sabedor que no estarà en el top, és sense cap mena de dubte una de les sèries més divertides que puc veure. Suposo que moltes de les bromes, si no ets mestre o educador, no les pots acabar d'entendre, però com que en el meu cas és així, hi ha molts moments de gaudi a mesura que vaig veient els capítols.

Aquest grup de mestres ja tenen un lloc en el meu armari televisiu. Cada un d'ells aporta el seu granet de sorra en la construcció de l'imaginari escolar, i tot i que ja he comentat que no es pot comparar la situació de la seva escola amb les nostres, déu n'hi do quantes coses en comú tenim. De fet, crec que hi ha més similituds que no pas diferències, i és que en el món de l'educació, els nens són els nens, i les administracions públiques són el què són, sangoneres. 

Cada un dels actors i actrius com deia, interpreta un tipus diferent de mestre, i entre ells es complementen i donen joc a mil i una situacions quotidianes convertides en caos de la manera més simple. La realitat pura i dura, només amb un extra d'exageració, perquè no ens enganyem, cal comèdia, no? Mireu un exemple d'exageració quan l'administració paga als mestres uns dies de conferències a un hotel de Miami. Us imagineu aquí el mateix? Justament en una època en què no ens donen ni un llapis? La gràcia està que quan estan allà de festa, els diuen que per pagar aquests dies a Miami cal tancar vint escoles, que no s'ho poden permetre, sinó.

Quan els anava veient i trobava algun acudit o alguna situació boníssima, em deia que l'havia de comentar aquí quan fos el moment, però com que no m'ho apuntava, gairebé no en recordo cap. Però sí d'algun:

- Quan un aprenent, quan han de tancar l'Abbott per obres, diu que podrien fer les classes online com a l'època del covid, i tots els mestres que ho van viure li diuen de tot, se'n foten i li afirmen que mai més de la vida. Veig que als USA també va ser un despropòsit i una catàstrofe educativa les classes online de la pandèmia.

- I ja està. Estic segur que en l'episodi del dia sense mòbil, o en el de la moda de no posar deures, o evidentment, quan passen una temporada fent classes al centre comercial i ha també algun momentmemorable, però el meucap ja no és tan selectiu. Llàstima, perquè déu n'hi do les escenes que em donaven peu a comentar coses.

Encara aquest any ha estat entre les sèries nominades als Emmy, així que no descarto que hi hagi alguna temporada més. Ja ho veurem. No serà per anècdotes dins d'una escola...

LIEBES KIND

Una proposta molt interessant pels amants dels thrillers policíacs. Cal dir que es tracta d'una producció alemanya, i per tant, després d'alguns últims intents de visionar sèries no USA, anava una mica amb la sensació de "ai, ai, ai..." ja que algunes no havien acabt de reeixir. Però no. Tot i els seus detractors, han estat sis capítols que han sabut mantenir enganxat l'espectador, fent crèixer l'interès pel desenllaç a mesrua que anava avançant la trama.

Tot comença amb una dona corrent pel bosc, sembla que fugint d'alguna cosa i acaba tenint un accident a la carretera. L'ambulància la porten a ella i la seva filla a l'hospital i la confonen amb una despareguda 13 anys enrere de la qual no se n'havia sabut res. A mesura que anem avançant, es descobreix que la nena no és filla de la dona, sinó justament de la despareguda, i descobrim que totes dues venen d'un habitacle on estaven segrestades per un home al qual anomenaven papa i on hi vivia també un nen d'uns sis anys. Entra en joc la policia que investiga els fets i s'ajunten el policia de la investigació de 13 anys enrere amb els pares de la noia, que ara descobreixen que són avis. De mica en mica es va descobrint tot, vas veient d'on ve tot plegat, però es mantenen alguns fets amagats per aguantar la intriga fins el capítol final. Cal dir que el desenllaç és poc engrescador al costat del crescendo que va tenint la minisèrie. Segurament és l'únic punt en contra, juntament amb algunes incoherències més. Però compleix amb escreix les expectatives, i les supera, gràcies a aquest anar desvetllant el què ha passat de mica en mica.

A mesura que vas veient la sèrie ja vas veient que hi ha coses que no encaixen. La primera escena, amb la "mare" corrent sola pel bosc, i a l'hospital apareix amb la nena. D'on ha sortit? Des d'aquest primer moment ja sospites que aquesta nena no és el què t'esperes. I aquest és un dels temes de fons de la sèrie: Com es pot aribar a manipular la ment d'una persona, en aquest cas d'una nena tot i veure les atrocitats que fa el seu segrestador?

Sigui com sigui, ha estat un visionat força interessant i no volia esperar masa a saber com acabava.

INTO THE NIGHT (x2)

Dues coses a dir en aquesta entrada que no tenen a veure amb la sèrie en si.

Primera: No, no és que no m'aixequi del sofà veient la tele. Senzillament, que han estat sis capítols de mitja hora de durada, i que els dos últims els he hagut de veure seguits perquè no m'aguantava (bé, aquest detall sí té a veure amb la sèrie, i molt).

Segona: He estat a punt de titular l'entrada FDLGP. A mesura que s'acostava el final, ja veia que era molt difícil tancar la sèrie. O passava alguna cosa ben grossa, que tampoc hauria esta coherent, o s'acabava en tararí. I així ha estat. Resulta que Netflix va decidir no renovar-la i ens hem quedat amb les ganes de saber com continua i com acaba. Així com a una de les darreres entrades, sobre The strain, lloava que per fi una sèrie comencés i acabés (the end), ara em quedo amb un pam de nas. És evident que si la sèrie fos una patata, em seria més o menys igual, però amb aquesta, no ha estat així. Estic molt emprenyat per com funciona el mercat televisiu, tenint en compte la de merdes que es fan contínuament i es renoven sense parar perquè ja sigui el públic analfabet sense cervellqui la idolatri o perquè hi ha interessos econòmics al darrere que inflen les butxaques dels grans magnats de la televisió. Que els bombin.

Perquè al final, qui s'ha quedat sense saber com acaba aquesta història he estat jo. Recordo que Into the night (a una posició d'acabar en el top cinc de l'any passat), ens explica que el sol l'ha liat i els seus raigs acaben amb la vida de tot "cristu". Un soldat segresta un avió amb pocs passatgers per tal de fer-lo volar sempre en direcció contària al sol, fugint del dia. Pel camí, les dificulats per repostar, els nervis de l'apocal·lipsi, etc. 

La primera temporada acabava amb alguns dels supervivents de l'avió refugiant-se en un búnquer de la Otan a Bulgària. La segona temporada comença aquí, poc temps després, on ja es veu que els soldats no els volen aquí, per civils i perquè gasten menjar. Per cert, un dels soldats més dolents és... ecspanyol!!! Aquí ho han clavat! Un accident fa que hagin d'anara a Noruega amb l'avió a buscar llavors congelades, i així dividim l'acció entre els que marxen i els que es queden amb els soldats. 

No sé què voleu que us digui... Sí, sembla molt una sèrie B per com està filmada en alguns moments, perquè no hi ha els diners dels USA (és una producció belga), el repartiment compleix tot i la seva poca connexió... Però és que no sé, m'ha agradat la trama, m'ha agradat com anava avançant, com els guionistes han anat teixint totes les històries... He gaudit molt una altra vegada, demostrant que no calen grans recursos per crear emoció a l'espectador. Però malauradament, qui signa amb la ploma daurada va decidir que no calia continuar la sèrie. I ara què? Els hem deixat a tots ben penjats, i vull saber com acaba i perquè està passant el què ha passat (sembla que els militars ja ho sabien... què estrany). Però bé, aquí s'acaba Into the night, amb tota la pena del món (o del sol). No sé on quedarà en el rànquing. Per l'empremyament de quedar-me a mitges, l'hauré de castigar a no estar al top, però és que ha estat molt bé...

PEAKY BLINDERS (x2)

Segona temporada d'aquesta sèrie sobre les bandes criminals a Anglaterra durant els anys 20. Com ja comentava a l'entrada sobre la primera tempoada, he trigat força a iniciar-me en aquesta sèrie, però tampoc és cap sorpresa, no és pas la primera vegada que passa ni serà l'última. Però diuen que "allò bo es fa esperar". En aquest cas, és així, tot i que tampoc estem davant d'una sèrie estratosfèrica, però si ho féssim en notes, la tindríem al notable alt.

Sis episodis més que segueixen el clan dels Peaky Blinders, liderats per en Thoma Shelby al costat dels seus germans i la seva tieta. Aquest cop, inicien la conquesta de Londres, sortint de Birmingham, i això els provoca algun que altre conflicte amb les bandes ja existents. Aliances, traicions, violències... res queda fora de joc en aquesta sèrie. De fons, les relacions familiars entre ells, els amors impossibles i la persecució venjativa i obsessiva del policia (Sam Neill). I també es tracta el conflicte irlandès, en el moment del famós pacte que va comportar la batalla interna entre els irlandesos i que fa poquet vaig veure a la pel·lícula The wind that shakes the barley, protagonitzada també per en Cilian Murphy.

Això d'aquest actor és curiós. La feina a Oppenheimer li va obrir la fama a tot el món, quan ja portava anys i anys, pelis i sèries a l'esquena.A mi em sonava, però el seu aspecte fosc no el convertia en una estrella com les típiques de Hoollywood. Segurament, ell s'ha allunyat de tot això, i ben fet. Però de mica en mica, ara que ja és més reconegut per la massa (ja sé que els experts i cinèfils de debò ja el tenien clixat), no paro de veure'l en més i més i més films i participacions en moltes més. És un actor especial. Com deia, aquest aspecte fosc forma part del seu ésser. A Peaky Blinders per exemple, la seva fredor i inexpressivitat són de màxima categoria. I ara em costa recordar-lo somrient en cap escena.

Aquesta segona temporada manté l'interès com la seva predecessora, no ha baixat el nivell. La recreació de l'època és excel·lent, com ens mostra la duresa dels anys posteriors a la gran guerra, en com de dividida estava la societat, la immensa pobresa i el poder dels gàngsters de la zona. Com a The godfather (salvant les diferències, és clar), la maquinació dels plans i les venjances, aquells moments finals on es deenvolupa la traca final manté un crescendo que li dona molta força. Al ritme que anem, suposo que un parell més de temporades poden caure encara aquest any, i sense dubte la veurem al top de la llista anual aquest desembre.

THE STRAIN (x4)

Un any després de veure la tecera temporada, i dos anys després d'iniciar la primera, acabo The strain, una sèrie d'en Guillermo del Toro sobre una plaga de vampirs amb tentacle (no amb ullals) que acaben desplegant-se per tto el món. No ha estat una sèrie molt reeixida, mai ha ocupat un lloc destacat dins el rànquing anual, i tampoc ho farà aquest any. Però ha meresct un mínim interès per anar-la seguint fins el final.

Ha passat de tot. Una primera temporada que va anar de més a menys, una segona que no va tenir ni entrada al blog individual (i va fer dubtar si la continuaria), una tercera que se salva pels pèls, i ara, la temporada final, que conclou la història i et pot agradar més o menys, però almenys és una conclusió, s'acaba definitivament, sense opció a continuar (hi ha una escena que ho deixa de manera subtil, però molt inofensiva).

Aquesta última tongada de deu episodis segueix en la línia dels anteriors. Tenim la colla dividida, nou mesos després del final de la tercera temporada. Explosió nuclear que fa que es munti el sant Cristo gros a tot el planeta i els estrigoi ho aprofiten per dominar el cotarro. Separats en tres parts, cada grupet fa la guerra pel seu compte fins que acaben retrobant-se de nou a New York per a la batalla final. Aquest cop la part de veure coses del passat se centren un altre cop en en Quinland, l'estrigoi bo. Ja en vam veure els seus inicis abans, i ara ens mostren un episodi de la seva vida. Sense importància ni necessària, però hi és. Això és el que té aquesta sèrie, que de vegades hi ha escenes que no aporten res.

El final està ben teixit. No és cap meravella, però ho van enllaçant de manera correcta. Amb llacunes incoherents, però de fet, segueix la línia de tota la sèrie. Ajuda que no els importi no tenir un final Disney i per tant, hi hagi sacrificis dins el grup dels bons. Amb la sèrie acabada, seguiré combinant el què estic veient, de manera que hi hagi temporades d'acabament amb algunes de noves.

VALHALLA (x3)

Han passat set anys des de que em vaig submergir en l'univers viking amb la sèrie que porta aquest nom. Això són molts anys, la veritat. Encara faltava un any per la pandèmia i el confinament! I en fa dos que vaig començar a veure la sèrie que volia ser la seva continuació, Valhalla. Aquesta segona, de només tres temporades, i que ens situava cada vegada més a les acaballes de l'imperi del nord.

He de dir que totes dues han estat bones sèries, amb els seus alts i baixos, però bones. En el cas de la tercera i última temporada de Valhalla (aquest any serà un any de tancament de moltes sèries començades), l'interès no decau. Seguim les desventures a tres bandes: la Fredis a Jonsburg, on es retrobarà amb el fill de l'Olaf a qui va matar. En Harald i en Leif, servint a l'emperador de Constantinoble fins que separen els seus camins, ja que en Leif, vol aprendre, investigar i descobrir, mentre que en Harald sembla haver oblidat la seva promesa de tornar a Noruega per ser rei. I finalment, el rei Canuto, malalt i buscant successor. Altres minitrames van apareixent, i ens traslladen a Groenlàndia o a Kategatt. Al final, tot torna on va començar tot per tenir el seu desenllaç. Entreteniment ben fet i exitós.

Un cop investigues la veracitat dels fets, es parla d'un 40-60 (a favor de la ficció). Molts dels personatges van existir i van ser qui diuen que van ser, però aquí te'ls presenten en el mateix moment històric, quan sembla que estan més distants. Totes les trames amoroses són inventades, i altres coses també. Però se'ls perdona si no tens en compte que veus una sèrie verídica al 100% i si tens com a objectiu l'entreteniment més que no pas la història.

Al final els personatges acaben tenint la seva simpatia i te'ls acabes fent teus, una mica com va passar amb la sèrie original. Al principi els costa, però a mesura que vius les aventures amb ells, et van guanyant. Al final, acabes trobant molt més que interessant la cultura vikinga, i darrerament, entre el viatge a Oslo i el mundial on els noruecs reivindiquen el seu passat, veig vikings per tot arreu.

BLACK MIRROR (x4x5)

No he esperat massa temps des de la primera tongada de capítols de Black mirror. Les tres primeres temporades, amb un total de 13 capítols, els vaig estar veient a principi d'any. La quart i cinquena temporada (9 capítols) és la que he acabat ara a mig any, i per tant, sembla probable que tanqui la sèrie amb les dues últimes temporades (11 capítols totals) abans d'acabar l'any.

Aquesta sèrie, com ja comentava, ens presenta un present dins un futur distòpic on les noves tecnologies ofereixen uns serveis ara mateix ficticis però que al ritme que estem anant, probablement acabarem veient. I aquesta és la part terrorífica, que realment, el què ens mostra cada un dels capítols independents entre ells, acabi sent realitat. La veritat, és millor tancar la paradeta definitivament abans de veure segons què.

Per exemple, la possibilitat d'estar enregistrant amb un xip tot el què estàs veient, tant conscient com inconscientment. Encara més terrorífic, un xip que s'implanta als nadons (així no els pots perdre), però clar, quan són grans, potser és millor no saber on estan i què estan fent (la privacitat del fill/a, tot i que l'episodi va molt més enllà). Un programa de cites, un Tinder a nivell virtual (almenys aquest no fa mal a  ningú). O també dins la quarta temporada, un científic boig que explica les seves atrocitats amb la realitat virtual fins que es troba a la filla d'una de les seves víctimes. El moment en què te n'adones que tot és una venjança, és de uau.

La cinquena temporada, tot i tenir només tres episodis, no es queda enrere. Ens presenta com l'addicció als mòbils pot provocar accidents i morts (aquest estem força a prop, de fet, segur que més d'un accident ja ha passat per culpa d'estar mirant la pantalla). 

Un dels grans assoliments de la sèrie són els guions. Per una banda, pots imaginar que són guionistes molt bons, amb una creativitat de màxims, però si reflexiones una mica, te n'adones, que mirant al nostre voltant i seguint una mica les barbaritats que es van creant a nivell informàtic, només es tracta de sumar dos més dos i afegir la part de thriller per resultar la trama d'un nou episodi. Jo insisteixo en què més que una sèries de ciència ficció, s'hauria de considerar de terror, psicològic, però terror.

Per cert, segueixen apareixent com a actors o actrius, persones considerades ja famoses dins el mercat de cinema o televisió. En aquestes dues temporades tenim la Miley Cirus, Jesse Plemons, Letitia Wright i l'Anthony Mackie.

AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.

THE MANDALORIAN I GROGU

Encarant la recta final de curs i per tal d'esbargir-me una estona de tants mals de cap, decideixo anar a veure la pel·lícula que han fet de l'exitosa sèrie The mandalorian. Ja feina unes setmanes que es projectava i començava a reduir-se les hores d'exhibició, així que tampoc volia perdre temps.

La peli enllaça amb el final de la tercera temporada, quan el mandalorià i el seu aprenent, en Grogu, treballen per la Nova República mirant d'atrapar els últims vestigis de l'imperi. Per torbar-ne un, fan un pacte amb dos hutts, i ja se sap que no són els éssers més fiables de la galàxia. Amb aquesta excusa, acció per aquí, acció per allà i somriures trobats per les expressions del mini-Yoda.

L'objectiu, que era desconnectar, es va assolir sense problemes, tot i que només sortir de la sala, els pensament van de nou cap als problemes. Malauradament, s'hi afegia la sensació que tot i la desconnexió amb la realitat, el què no havia connectat era la pel·lícula. Una cosa és que es facin pelis divertiment per passar l'estona, però hi ha algunes, que teòricament estan cridades a ser alguna cosa més. La saga d'Star Wars, dona i ha donat per molt, però fins i tot la peli que van fer sobre els origens d'en Han Solo, tenia més emoció que aquesta última. No aporta res de res. No et dona massa emocions ni moments destacats o interessants. És molt planera: comença, va fent, i s'acaba. Res no canvia, res no aporta a l'univers de la saga d'en George Lucas. Sí, podríem dir que ha estat una decepció.

Fa gràcia perquè fa dos dies veia un story on en un programa de ràdio li retreien a un crític de cinema que són uns snobs, que valoren pelis que fan dormir i menyspreen els blockbusters. I surt l'exemple d'aquesta peli. El crític diu que és una merda, tal qual. Un altre diu que evidentment que no és cap meravella, però que és per passar l'estona i això ho aconsegueix. Cert, però és que esperes molt més, i sobretot tenint en compte que la sèrie és la millor de totes les que han fet. 

Posat a dir coses que no agraden, tenim que moltes o gairebé totes les escenes d'acció són del mandalorià sol carregant-se a 20, 30 o 50 enemics. Per mi, tot molt repetitiu i exagerat. Que vaig estar distret? Sí, però no tinc cap dubte que no la veurem en el rànquing de l'any, i ni s'hi acostarà. Una llàstima. Per sort, hi vaig anar en plena "festa del cinema" i l'entrada valia 3'50 euros. Almenys no m'ha sortit cara la broma.

PUBERTAT

Per motius lògics, fa temps que soc conscient de l'existència d'una sèrie anomenada Pubertat de la Leticia Dolera. Degut a l'aparició a la sèrie de gent de la colla, professionals i novells, sabia del seu rodatge, preparació, estrena en plataforma de pagament... fins que finalment, s'ha emès en obert per TV3. Abans de veure-la, ja removia per dins. Es tracta d'una cas d'abús sexuals entre menors... dins d'una colla castellera. S'ajunten doncs, dues de les meves passions, l'educació i els castells. Com es tractaria el tema, seria respectuosa, farà patir... moltes preguntes anaven rondant fins que vaig començar amb el primer dels sis episodis.

La trama és la que comentava. Es denuncia un cas d'abús sexual, però el què realment va passar, està extremadament diluït. No és l'objectiu fer morbo de la situació en concret. I trobo que fan bé, Tot i que com a persones humanes, ens agrada que ens expliquin clarament les coses, en aquest cas, tampoc és del tot necessari. Se sap que va passar alguna cosa, i ja està. A partir d'aquí, les reaccions dels propis nanos, dels amics, de la colla castellera, però sobretot de les famílies. La reacció de la família del principal nen acusat em recordava a la del pare d'Adolescence, salvant les distàncies. A part del delicte, en aquella sèrie, els pares ho accepten i lluiten contra el món per la vergonya causada pel fill. A la sèrie catalana, els costa més acceptar-ho.

Hi ha moments a la sèrie que a la vida real no serien exactament així (esperem), però s'entén que també cal fer la part d'espectacle per tal de que els espectadors vagin vivint la història a mesura que es va explicant. A part de la trama principal, i amb l'excusa de la trama principal, hi ha altres temes que es tracten: el masclisme, la tradició familiar, les xarxes, la immigració, el suborn o tràfec d'influències, l'amistat, el porno, l'alcohol, les drogues... gairebé no queda res fora del joc.

Una de les coses que preocupa més és l'accés a la pornografia salvatge que tenen els nens i nenes en edats molt petites. L'accés que tenen a internet a través dels dispositius que les famílies el posem a les mans és bestial. I tot passa sense que ens adonem. I encara que hi hagi tants senyals d'alerta, els pares i mares actuals seguiran donant mòbils als 10, 11 o 12 anys. Per què quin pare o mare vol ser acusat d'antiquat? Però mentre passi això, estem perduts. Fa por pensar tot el què passa i el què pot passar, però també com podem caure en la culpabilitat exprés quan de vegades potser no està passant res. La frontera és tan fina, que és lògic que ara s'hagi d'anar amb peus de plom. Quan ens trobem amb un cas com aquest, o qualsevol altre que sigui real, és poc apropiat parlar de com es pot girar aquest tema en contra. Però també caldria parlar-ne. Tots els extrem són dolents, ja se sap.

Les interpretacions, correctes. Compleixen amb el què toca però es nota manca de carrera en la majoria de joves. Només la Carla Quílez destaca com a jove enfadada amb el món, però amb els seus motius. Però el "però" més gran el podríem trobar en el final. L'han volgut ensucrar massa pel meu gust. Una cosa és el perdó, i una altra ben diferent és fer com si no hagués passat res (en el cas dels adults), perquè la noia protagonista, en la seva última frase, ja ho diu: "No sé si podrem tornar a ser amics". Ja et contesto jo: No, no ho podeu ser.

UNTAMED

Untamed (Indomable en la seva traducció), és una minisèrie de 6 capítols que ens trasllada a un altre paratge natural dels USA, el Parc Natural de Yosemite. Allà, enmig de boscos i muntanyes, el cos mort d'una noia cau des de dalt d'un penya-segat. La investigació corre a càrrec d'un agent d'aquest de caràcter especial, a qui encolomen l'ajudant novella. Aquest poli, amb afició a la beguda i amb un trauma per la mort del seu fill petit, compleix amb tots els requisits d'aquesta fornada de protagonistes amb els seus defectes i encarregats de la solució d'un cas.

La trama ens porta al mon del consum de drogues i contraban, tot passant per desaparicions i altres subtrames. D'aquestes, a part de la del protagonista, tenim l'ajudant que està fugint de la seva violenta parella, els indis de la zona. Tot plegat composen un conjunt d'històries que donen forma a la sèrie i acaben donant de resultat un bon entreteniment. 

Encapçalant el repartiment tenim l'Eric Bana, cridat a ser estrella però ha quedat en un segon o tercer pla, i en Sam Neill, veterà, donant peu a un cap de la policia. A part d'ells dos, la resta del repartiment és normalet, sense pretensions ni assolir massa carisma. Per mi és un dels punts fluixos de la sèrie. E canvi, el fet que siguin pocs capítols fa que la trama avanci amb celeritat, tot i que tampoc és espectacular. Acaba resultant un bon entreteniment, amb una segona temporada preparant-se, que amb el mateix protagonista, sembla que anirem a Hawai, seguint doncs, la idea de que el paisatge és un protagonista més de la sèrie.

Per cert, he deixat al tercer capítol una sèrie que feia molt temps que estava a la llista d'espera, Ragnarok, un intent de traslladar la mitologia nòrdica al present, però que amb tres episodis n'he tingut prou. Ara toca començar-ne dues.

FALLING SKIES (x1)

Una sèrie que va destacar com un punt fort de la ciència ficció televisiva va ser Falling skies. la primera temporada es va estrenar el 2011 i tothom que la veia en parava força bé. Encara no estàvem en aquesta època que es va iniciar amb la pandèmia de les sèries de tv, i va passar de llarg com tantes altres. 

Ara s'ha reestrenat en una de les plataformes més conegudes, i passant per davant d'altres que portaven més temps a la llista d'espera, n'he vist a primera temprada. abans d'escriure l'entrada, he consultat algunes informacions on parlen d'ella molt bé i com una de les bones. ara bé, a mi, no m'ha dit res especial.

La trama ens porta sis mesos després d'una invasió extraterrestre que ha acabat amb la gran majoria de la població. A més, s'emporten els menors d'edat que van segrestant i els implanten un artefacte que els converteix en esclaus. Se'ns presenta un grup de combatents, liderats per un militar i un civil, que van intentant sobreviure a la vegada que miren de fer mal als invasors. Tensions internes, recuperació de segrestats, trobades amb altres grups d'humans que no estan tant per la resistència... la sèrie té una mica de tots els ingredients habituals d'aquestes històries.

Però com deia, ni fu ni fa. M'ha semblat un pèl antiquada, i m'ha sorprès comprovar que no és té quinze anys, i més sabent com darrere seu hi ha el Mides Spielberg. no sé. Crec que tenia unes expectatives molt altes i que m'han deixat fred. Els efectes especials són molt de sèrie B, i penso que potser és un efecte que buscaven, perquè si no, no ho entenc. No té un ritme trepidant, el repartiment no aconsegueix l'empatia amb l'espectador, semblen realment actors fent un paper que no pas supervivents i lluitadors; les subtrames són fluixes, amb alguna sorpresa puntual però tampoc sense llençar coets. La veritat, em fa una mica de mandra veure les altres temporades (són quatre més!) després de veure aquest i sabent que n'hi ha unes quantes més esperant. Potser tampoc seran res de l'altre món (de fet, el 2026 no està sent espectacular en aquest aspecte) però ho provarem.

SEGUEIX DE MODA PERÒ POTSER NO TANT

Aquest divendres va acabar la quarta edició del talent show Eufòria. És un concurs de música, com n'hi ha tants, però té aquell component casolà-català que el fa entranyable però alhora de tant en tant, una mica de vergonyeta. però per mi és una excusa per evadir-se cada setmana una bona estona per sentir música i seguir-los el joc de les nominacions, expulsions i companyia. I al final, és un moment de trobada tant a casa com en altres llocs.

L'anterior entrada sobre aquesta edició va ser més o menys a la meitat del programa, quan ja quedaven la meitat de concursants. I allà vaig deixar anar la meva porra per la final. Clara, Monique i Daniela eren la meva aposta. Quin ull que tinc. només una de les tres va arribar viva a l'últim programa. Les tres finalistes van ser la Tura, la Monique i l'Aina, que va ser la guanyadora. Tot i això, si es llegeix l'entada sencera i no només la porra, tampoc anava tan desencaminat.

Per exemple, posava la Daniela a la final, però ja comentava que la seva edat podia ser un impediment (emocionalment potser no calia portar-la a viure la tensió final) i a més, estava començant a afluixa i anar de més a menys. No tenia cap noia la final, però si arribava algú, podia ser l'Oliver, que va acabar cinquè. Quarta va ser la Clara, l'altra que pensava que seria a la final. Al seu lloc, la sorprenent Tura, que va arribar a la final i a ser la tercera gràcies al suport del públic. En aquella entrada, ja deia que era una de les que m'agradava més, però en aquell moment les altres les veia millor, ja que el jurat no la valorava molt i pensava que se la petarien. Però el públic és savi. El cas de la Monique era molt evident que arribaria a la final, però no la veia guanyadora del tot, i més quan als últims números, l'Aina Machuka havia demostrat un poder dalt de l'escenari brutal. També ho deia en aquella entrada, qualsevol cançó que li tocava, la brodava, mentre que la Monique brillava a les cançons més pròpies del seu estil.

I finalment, el concurs s'ha acabat. Ara toca explotar al màxim en el concert i altres esdeveniments, i aviat ningú se'n recordarà d'ells, a no ser que tinguin molta sort i puguin viure d'allò seu i es facin un nom. Molt poquets ho han aconseguit de la segona i tercera edició. Mentrestant, hem gaudit de l'espectacle i esperem que tant si és d'aquí un o dos anys, però puguem tornar a cridar Eufòria. Tot sigui dit, l'opció de cada dos anus et pot assegurar no cremar el xou. Perquè com dic al títol, segueix de moda (molts seguidors i seguidores) però potser no tant. també és cert que el fet de canviar l'edat dels meus alumnes potser ha baixat el seguiment del programa. Sigui com sigui, que continuï!

YELLOWSTONE (x3 i x4)

Ha estat ben estrany el què ha passat amb aquesta sèrie, Yellowstone, una de les més ben valorades de l'any passat. Quan estava veient la tercera temporada, em sentia força decebut. Com comentava a l'entrada de Travelers, estava veient dues temporades de sèries que l'any passat van brillar, però eren temporades molt per sota de la seva qualitat o interès inicial. Però llavors, arriba el desè i últim capítol, i tot canvia. És una capítol on passa de tot i amb un final de l'estil dels finals del Padrino. Et deixa amb un tirirí molt bèstia. Així que passo de tenir-la als peus a una cosa que feia temps que no passava. És acabar la tercera temporada amb aquest capítol brutal i al cap d'un minut, començar la quarta. Doncs sí, he vist seguides la tercera i quarta temporada de Yellowstone.

La quarta temporada, deu capítols més, han estat més interessants que els deu anteriors, tot s'ha de dir, però la sensació general és de desgast. Com que a la plataforma de Netflix només hi ha aquestes quatre, tenia la sensació que això ja era el punt i final. Però hi ha una última temporada, una cinquena, que està en una altra plataforma. Sort que me n'assabento abans d'acabar-la.

Així, tot i no estar al nivell de les dues anteriors, aquestes temporades de Yellowstone segueixen almenys deixant moments brillants de qualitat. És cert que quan es valora per exemple, la fotografia, la música... també et dona pistes de que no ha estat genial, però no passa res, és una cosa acceptada. Tot i això, tot i el desencís de la tercera temporada, noem puc queixar d'haver vist res horrorós; ha estat força bé.

I un cop més, cal parlar del repartiment. Uns actors i actrius molt ben escollits, i a mesura que es van desinflant, va agafant cada vegada més presència el personatge de la Beth Dutton. Ella soleta es converteix en un dels personatges televisius més malvats de la història televisiva, tot i que teòricament, es troba dins la família protagonista. Bé, és com allò que dèiem de Falcon Crest. La protagonista era l'Angela Channing però era dolenta com una mala cosa. La veritat és que cada vegada que aquest personatge entra en acció, saps que deixarà anar algun detall de maquiavel·lisme, de ràbia que inundarà la pantalla. Com n'és, de maleducada. Però sense dubte és qui està aguantant la sèrie.

I així han anat passant els capítols on veiem com evoluciona la vida en aquell territori de Montana on ara volen construir un aeroport, una pista d'esquí i tota una ciutat a les mateixes terres on feia anys vivien els nadius americans i on ara hi ha la gent del Yellowstone. Trames i subtrames amb menys energia però amb la suficient com per seguir-la mantenint en bona consideració. Ara toca rematar-la, però deixarem passar un temps.

TRAVELERS (x2)

Les dues sèries que estic mirant aquests dies s'assemblen com un ou a una castanya. Travelers i Yellowstone no tenen res a veure. Però us en puc dir unes coincidències. Les dues són sèries que ja havia vist temporades anteriors. Les que estic veient, en ambdós casos és la penúltima (després de les que estic veient, només quedarà la temporada final). I la coincidència més important, que és la que em fa escriure aquesta introducció, és que aquestes temporades que estic veient no són tan ones com les anteriors.

Comencem amb la que just he acabat aquests die. Travelers ens explicava la història d'uns viatgers en el temps. En un futur llunyà, per tal d'arreglar desastres mundials, s'envien les consciències d'agents del futur en cossos de persones just abans que morin. A la nostra època, s'ajunten en equips de cinc persones i compleixen missions per tal d'anar arreglant diversos aspectes que poden afectar el futur.

La primera temporada va tenir una bona valoració, però no va arribar a estar en el rànquing de l'any. M'ho vaig passar bé, però en va haver moltes que la van avançar. amb aquesta segona temporada també m'ho he passat bé, però no tant. Les trames i subtrames són molt inconnexes. Dins la trama general fan moltes bifurcacions. Passen coses que semblen importants, però de cop no en diuen res més i tornen a aparèixer tres o quatre capítols més enllà. Hi ha històries que duren només un capítol, com si fos una sèrie de policies, i les vides de les persones dels quals han ocupat els cossos no tenen la presència que han de tenir, quan justament, a l'últim capítol, el millor de la temporada, es gira el mitjó i passen a ser cabdals. Només les vides de dos d'ells es van seguint amb més intensitat, però les dels altres són molt residuals. 

Com deia, l'últim capítol ha estat el més emocionant, quan es fa pública l'existència dels viatgers, i les persones més properes, se n'assabenten, to i que no queda clar si s'ho creuen o no. Tot acaba sent molt ambigu. Tot i això, no defenestrarem la sèrie, perquè ha estat molt entretinguda; una cosa no teu l'altra. Veurem com acaba quan veiem la temporada final.

THE QUEEN'S GAMBIT

Reprenem el blog deu dies després, per l'aturada obligada per l'avaluació i les convivències escolars. I ho fem amb la darrera sèrie completada: The queen's gambit.

Es tracta d'una sèrie d'aquelles que no es poden classificar en cap dels estils que normalment segueixo, ja que es tracta del drama costumista que explica la vida d'una jove òrfena que aprèn a jugar als escacs perquè té un cap que li permet imaginar tots els moviments del joc quan està relaxada. Però alerta, perquè aquest relax li arriba normalment quan està col·locada per tranquil·litzants als quals es torna addicta després que a la institució on viva amb altres nenes òrfenes, abans de sopar sempre els donaven la pastilleta (fins que ho van prohibir).

La història no és real, però es pot basar en tantes i tantes històries de nens i nenes prodigi en aquest esport. Quan són nens-adolescents els porten com a objectes de fira, i normalment van pel mal camí. En l cas de la nostra protagonista, apart dels tranquil·litzant s'hi afegeix l'alcohol. L'anem seguint al llarg de set capítols fins el final, quan competeix a Rússia amb els millors jugadors d'escacs del món.

Com deia, no és un dels estils que acostumo a consumir, però és cert que cada anys en veig alguna així de, diguem-ne, diferent (Adolescence, Shogun, Artful Dodger, Great expectations...) El motiu, no el tindria clar del tot. Bàsicament, el tràiler on la protagonista vol apuntar-se a la competició, i clar, li diuen si ja ho havia fet, si sap el què es fa, etc... Així, per una banda, tenim el tema igualtat de gènere, i per l'altra, l'actriu, l'Anya Taylor-Joy. No és que la trobi especialment interessant, però és cert que allà on l'he vist, no m'ha deixat indiferent la seva actuació (New mutants, Last night in Soho, Glass...).Té uns ulls que fan que s'apoderi de la pantalla. I sí, ho fa molt bé. Les coses com siguin, l'èxit de la sèrie gairebé depèn exclusivament d'ella, i ho fa molt bé. Amb una actriu fent el paper més mediocre, no hi hauria hagut ressò de la sèrie.

Pel què he anat dient, ja ens podem imaginar que la valoració és molt positiva. Sèrie diferent, que he trobat força interessant. Les partides d'escacs, eix central, no es fan gens pesades. no és que facin durar molt les escenes, sinó que n'hi ha moltes. Dels set capítols, el tercer té una baixada d'interès que em va fer patir, però remunta, i de quina manera. Ha estat interessant, a més coneixes altres mons dels que estic més habituat, i estic força content d'haver-la desat a favorits i haver-la acabat veient.