THE CORRS

Per segon estiu consecutiu, he pujat fins la Costa Brava (Roses el 2025, Sant Feliu de Guíxols el 2026), per viure en directe un concert. Aquest any, les ja mítiques The Corrs, la banda irlandesa formada per quatre germans (3 noies i un noi) que van saber unir amb delicades, encert i qualitat la música folk irlandesa amb el pop més modern de l'època. La inclusió del violí en gairebé totes les cançons ens transporta a un alre estil de música, i la flauta britànica (whistle) ja és el toc de gràcia. És un grup que a l'entrada sobre els cd's de casa ja va quedar palès que he seguit amb detall. Curiós però, que comentava que com que vaig sentir els set cd's seguits, al final tot em sonava igual. Quin sacrilegi. També deia en aquella entrada que vaig estar a un plis d'anar-los a veure a Barcelona, però la data era dolenta (i el preu també). Descobreixo que fa més anys, van anar a Cap Roig en una altra data dolenta (i el preu també). Finalment, a la tercera va la vençuda. La data acompanyava i el preu no era especialment abusiu. Car, però en cap cas una bogeria com altres concerts que tenen uns preus escadalosos, ratllant actes mafiosos i tot.

Total que, carretera amunt, vaig cap a allà. Abans de The Corrs, un grup teloner, Dea Matrona, dues noies acompanyadaes de dos músics més, fent bona música. No sé si arribaran lluny, però ja estan a la llista de l'Spotify. So interessant, si més no, no és dolent. Tot just toquen 45 minuts per donar pas al grup irlandès.

Tot i que fa temps que no treuen cançons noves, s'agraeix un concert com aquest. Una repassada dels seus gran èxits, l'un darrere l'altra, tocats amb elegància i meravellosament interpretats per cada un dels integrants. Sorties d'un dels seus hits i en sonava un altre. Acabava, i un altre, i a mesura que s'acostava el final i començava una nova cançó, et deies: "Ostres clar, faltava aquesta!" Grans cançons, i molt, però que moltes emocions de tantes hores sentint-les i guadint del seu so. Difícil escollir-ne cap. Però sí que puc dir que una de les meves favorites és "Forgiven but not forgotten". És curiós i xocant, ja que justament jo soc dels de "Ni oblit, ni perdó". Però m'encanta la cançó. I no me'n vaig pas cansar, ja que el camí de tornada a Barcelona, les vaig tornar a escoltar totes. Una nit fabulosa.

Dues coses més. La primera, en la gairebé una hora d'espera per poder sortir de l'aparcament, vaig consultar les edats de la família. En Jim és el gran, amb 62 anys, i l'Andrea, veu i flauta, la més jove amb 52. Enmig, la Sharon, violí, 56, i la Caroline, percussió, 53. Podríem dir que són de la meva quinta. No sé... m'agrada.

I finalment, un apunt sobre la llengua. L'Andrea va fer la presentació en català, i de tant en tant deixava anar un "moltes gràcies". S'agraeix tant, que ens tinguin en compte. Però també vull dir que tant el servei al festival (tiquets, beguda, menjar...) com a l'hotel de Platja d'Aro (passo de tornar a la una de nit), sempre atenent en català d'entrada. Gairebé em surten llàgrimes!