THE ODISSEY

Un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any era l'estrena de L'odissea, l'adaptació que fa en Christopher Nolan del poema èpic d'Homer. El famós retorn d'Odisseu (abans més coneut com a Ulisses) a la seva terra, Ítaca, d'on era rei abans de marxar a la guerra de Troia. De fet, es diu qua la idea del famós cavall va ser seva, fent-lo aparèixer com l'estrateg més intel·ligent d'aquella època.

Està escrit al poema que després de perdre's al mar, arriba a una illa on té una trobada diguem-ne poc amistosa amb un cíclop. Aquest greuge, fa que els déus es posin en contra d'Odisseu i impedeixin que trobi el camí a casa. En canvi el porten a trobar-se amb diferents personatges que bàsicament, se'l volen carregar. Apart del cíclop, gegants, monstres diversos i bruixes van trobant-se amb Odisseu i els seus cada vegada menys mariners per evitar que torni a casa on l'esperen la seva dona i el fill Telèmac.

En Nolan, conegut per Oppenheimer, Origen, Interestellar, Dunkerke, Memento i altres pel·lícules de qualitat, s'ha atrevit a posar imatges actuals a tota aquesta epopeia. Com era d'esperar, hi ha crítiques per a tots els gustos. Els puritans de l'obra original i els puritans del cimena filosòfic són els principals detractors. Jo, evidentment, no soc cap d'ells, així que l'opinió és ben diferent. Per als primers, cal entendre que és difícil fer una adpatació fidedigna d'un text que té gairebé tres mils anys el 2026. No pot ser. I pels segons, acostumats a més introspecció en el cinema del director, doncs aquests estan decebuts perquè ha filmat un blockbuster. Amb els seus moments de reflexió, però un blockbuster en un 85% de la peli.

A mi ja em va bé. Tot i la llargada desmesurada (ben bé tres hores, lògic perquè és complicat escurçar la trama), no vaig tenir la sensació de pesadesa. No vaig estar incòmode a la butaca, i això vol dir que potser no és una meravella, però que compleix amb escreix amb passar una bona estona espectacular, i a més, refrescant la història en sí, que de passada fas cultura. Així que, li podem posar un bon notable. Potser hi havia massa soroll de platerets al seu voltant, moltes expectatives (ja fa un any que avisaven de l'estrena als cinemes), i vist així, potser no hi ha per tant. Però mira, prou bé. Ben rodada, ben lligada, i amb un repartiment de luxe. Veure l'Anne Hathaway ja és sinónim de qualitat, i en Tom Holland... no sé... és que em cau molt bé. I a més, és del Barça.