OPPENHEIMER

Tenia pendent des de fa temps veure una de les pel·lícules més destacades del passat 2024. Oppenheimer, que repassa la figura del físic que va dirigir el projecte de construcció de les bombes atòmiques del 1945, va ser la guanyadora dels Òscars de l'any passat, amb aquella disputa amb Barbie. Va ser l'any també de pelis per mi infumables com Poor things o La zona d'interès, que va prendre el premi a dues millors, com La sociedad de la nieve o Sala de professors. Les cinc mencionades estan ja vistes. Les altres nominades ja no arriben a enlloc (apart de les d'efectes especials, que sí que he vist, com era d'esperar). D'aquella fornada de pel·lícules només està pendent Napoleó, que com, Oppenheimer, necessita trobar el temps per ser vista, donada la seva durada de 3 hores.

Som-hi doncs. Mereix Oppenheimer els premis aconseguits? A veure, al costat de les altres pelis mencionades, potser sí que té detalls que la fan superior. Ara bé, sense ser res de l'altre món, tampoc ens flipem. Segurament el més destacable són, a part de les interpretacions principals, i la resta del repartiment de qualitat del film, és el descobrir la vida de la gent que va estar uns anys treballant dia i nit per aconseguir crear una arma mai vista fins llavors. Es confinen en un poblet construït enmig del desert fins que construeixen les dues bombes que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki. Veiem la fredor amb la que fan la seva feina, aliens a la destrucció i mort que estaven a punt de fer. Contrasta una mica la diferència entre la il·lusió pel què estan fent amb els remordiments que van trigar en aparèixer.

I és que una de les coses que més sobta és com celebren el llançament de les bombes maten milers de persones innocents. Per una banda maleeixen el què van fer els nazis, i per l'altra banda, fan festes pel què fan ells. És increïble com la bogeria de la guerra et fa cec davant dels teus propis crims. Com sempre, les persones només veuen la palla a l'ull de l'altre. El mateix Oppenheimer se'l veu com un home fred, que al final, de tanta fredor en la seva mirada, no tens clar si se sent culpable. Ell ho diu, però emocionalment és un iceberg. Diu a la peli que la bomba la fan per acabar amb les guerres, però després se'l reconeix admetent que aquell 6 de juny inicien la destrucció del món.

De totes maneres, no s'amaguen de fer-nos veure com de rucs i malalts del cap han estat sempre els ianquis. La persona que els va proporcionar la victòria en aquella guerra, de cop i volta, per les enveges, es converteix en un comunista traïdor als Estats Units. La cacera de bruixes que van protagonitzar a la guerra freda és de les coses és surrealistes que han fet mai. O també l'entrevista que fa amb el president de torn, que se'n fot d'ell a la cara quan li diu que se sent malament, que no han de continuar amb la recerca científica per no fer més mal, o quan diu que les terres on estaven les han de tornar als indis. Realment, el personatge d'Oppenheimer era controvertit, fosc i gens clar. Però sigui com sigui, la seva feina va provocar un genocidi al Japó.

La pel·lícula doncs, ha estat bé, tot i la durada, interessant, però és també la culminació d'un any mediocre en el què fa referència al cinema. Les dues favorites de l'any, Oppenheimer i Barbie, per mi, les dues sobrevalorades.