NO ESTÀ PAÏT DEL TOT

Ja han passat quatre dies, i em veig amb cor d'escriure alguna cosa, tot i que em fa mal, molt mal, encara. L'equip femení de futbol del Barça ha volgut emular els seus companys masculins i deixar-se la Champions pel camí. La gran diferència és que elles van perdre la final contra l'Arsenal a Lisboa quan estava tot de cara.

Segurament aquest "estava tot de cara" és un dels causant de la decepció. feia setmanes que només s parlava de la victòria, de la quarta Champions, de la tercera consecutiva, de la celebració, de fer un pòquer de títols un altre cop. I sí, potser ens vam oblida tots plegats de que el partit durava 0 minuts, que davant tindríem un equip que no tenia res a perdre i molt a guanyar. Potser sí que ens vam oblidar. Però teòricament, els i les professionals, això ho han de tenir en compte. Ells i elles no ho poden pas oblidar. Però ja he comentat en altres entrades, que aquest any el joc del barça no ha estat el dels altres anys. Que semblava que havien de guanyar els partits sense baixar de l'autobús. i no, humilitat per davant de tot, i a partir d'aquí, a jugar, córrer, pressionar i fer el què toca.

Però ja està fet, vam perdre per 1 gol a zero. Van ser incapaces de marcar ni un gol, i de fet, molt poques ocasions per aconseguir-ho. Les llàgrimes de les jugadores en acabar el partit eren sinceres, però més que tristesa segur que el què sentien era ràbia per no haver fet el què s'esperava d'elles. Però és que jolines, realment ho teníem tot de cara. Les nostres són molt millors que les angleses! Però el futbol és futbol, i elles també volien fer el seu partit. I què collons, davant hi havia Van Dorselaar, Williamson, Russo, Kelly, Mead, Blackstenius i la Mariona. Sí, ella sí que ha guanyat la tercera consecutiva. Recordo quan al fitxar per l'arsenal, la gent se'n reia dient: "Què fa marxant del Barça campió a un equip menor?" Doncs mira, que què fa? Guanyar la Champions, tu...

Si això ha de servir perquè toquin de peus a terra i no vagin de sobrades, benvingut serà, però clar, ara mateix, el dolor és encara gran, i la pena del dissabte durarà uns quants dies. Cert que la final de la Copa de la Reina és d'aquí molt poquet, i això pot renovar aquesta aire enrarit, però no ens enganyem, la celebració (si es guanya) serà descafeïnada perquè tots sabem que l'objectiu de debò s'ha escapat. Quan s'hagi jugat, ja tindrem temps de valorar la temporada si s'escau, però deixeu-me dir quatre coses.

L'equip tècnic no genera confiança entre l'afició. Sabem que amb aquestes jugadores, pot posar qualsevol entrenador/a i l'equip flueix, però és evident que per gestionar aquest equip i no caure en l'autocomplaença, cal estar a l'alçada. Aquell dissabte, poques van jugar bé. Si molt m'apures, només l'Aitana semblava connectada. La resta, per oblidar. Pina sense sort, Alèxia, Pajor... totes. Però per mi el més preocupant és ja no el partit de la millor, la Caroline, sinó tota la temporada. Crec que el fet de no guanyar la pilota d'or que mereixia, la va deixa emocionalment tocada. I així ens va anar.

Au, me'n vaig a plorar una altra estoneta...