DEIXAR EL MÓN ENRERE

Fa tres anys i mig vaig llegir un llibre que duia per títol "Deixar el món enrere". Tal com detallava en aquella entrada, era la tercera vegada en poc temps que veia una peli o llegia un llibre en què no s'acabava de donar explicació a allò que s'explicava durant la trama.

Tot i això, al final he vist la pel·lícula basada en aquell llibre que van rodar fa cosa de dos anys. El tràiler estava fet de manera que et pica la curiositat, i, les coses com siguin, el repartiment no era qualsevol (Julia Roberts, Ethan Hawke i Mahershala Ali), de manera que la vaig posar a la llista d'espera... fins trobar el seu moment, que ja ha arribat finalment.

Cal dir que encara que hi ha moments en què les escenes tenen aquella àuria de "cosa rara" que té el llibre, el seu director s'ha permès algunes llicències per tal d'ajustar-se a una audiència més general i provocar que la gent no sortís enganyada del cinema. Alguns dels canvis són concrets (enlloc del matrimoni propietari de la casa, són pare i filla), però evidentment, el canvi més radical és que a la pel·lícula es dona una explicació al què està passant.

Recordem que el què trobem és una família que lloga una casa per passar uns dies de vacances. A la nit arriba el seu propietari i la seva filla que els explica que han tornat arrel d'una apagada general a la ciutat. Estan sense cobertura (la llum no marxa), i quan s'allunyen una mica, no troben gairebé ningú arreu, a més de zones accidentades. La pel·lícula va avançant com el llibre, sense saber realment què està passant, tot i que si en el llibre tampoc aclareixen que hagi passat res, posant en dubte que els propietaris de la casa estiguin fent una estafa, per exemple), a la peli sí que es nota que certament ha passat alguna cosa. I com deia, aquí sí que al final donen una explicació, tot i que segueix sense tenir un final feliç, ja que s'acaba amb tothom desperdigat sense saber si mai es podran reunir de nou.

Així, tot i mantenir aquella sensació d'anar perdut, almenys tot té un motiu, i això que la pel·lícula passi millor, i quedis satisfet per les més de dues hores d'intriga i nervis. No tancaré aquesta entrada sense remarcar que com a mínim la meitat de l'èxit d'aquesta emoció és gràcies a la banda sonora. Una música que posa nerviosa a la persona més tranquil·la del món, de debò. Me la guardo per si algun dia he de posar música d'intriga a qualsevol vídeo casolà que hagi de fer.