THAT'S ALL, FOLKS!

El somni de que els dos equips del Barça, femení i masculí, fessin un pòquer de títols cada un, finalment s'ha esvaït. El femení té la Supercopa al sac, diumenge pot aconseguir la lliga, i està a l'espera de les finals de Champions i reina. El masculí té ja guanyades Supercopa i Rei Mapfre I, ens dues setmanes podria tenir la lliga. Però l'orelluda, la més desitjada, és la que ja ha caigut, impedint per ara el pòquer dels nois i el que s'anomena "el triplet".

L'anada de les semifinals a casa contra l'Inter va ser un partit frenètic que va acabar 3 a 3. un resultat massa ajustat, injust pel joc exhibit, però els italians no estan allà per sort. I unes errades puntuals van ser aprofitades pels nero-azzurri com a assedegats que són.

La tornada era imprevisible. Una primera part de joc a res: molta possessió, pocs o gairebé zero xuts perillosos, i com a l'anada, errors que aprofiten per marxar al descans amb un 2 a 0 en contra. ànims desinflats, però amb ganes de veure què passava. Aquest equip nostre, quan vol juga com els àngels i ja havia protagonitzat alguna remuntada brutal. I pim pam... Gol d'Èric, gol d'Olmo i gol de Raphinha. Buaaaaaa... quina passada! I a més a més, jugant contra l'arbitratge, sobretot del VAR, que ja venien amb fama d'anti-culers, i la fama perdurarà durant molts anys després del passat dimarts. El VAR va veure penal de Cubarsí, no va veure el que li fan al Lamine, no veuen l'agressió d'un italià que era vermella directa...Horrorós. Però guanyàvem. Arribàvem a la final de Munich.

Fins que al minut 93, quan faltaven segons per acabar, un altre error individual, i ens empaten al temps afegit. Qui fa el gol? El jugador que haurien d'haver expulsat per l'agressió. Aquell gol va enfonsar l'equip. Els jugadors van quedar moralment tocadíssims. Se'ls veia en l'esperit, en l'ànim... la cosa no pintava bé, però a veure si podíem aguantar fins els penals. No. Una altra distracció (amb una falta no xiulada), i 4 a 3. Resultat final i cap a casa.

Quina decepció. Feia tant temps que no vivíem partits tan importants com aquest, que no recordàvem la decepció de l'eliminació, havíem perdut el record. Ara ja el tenim aquí. I sí, és veritat, la temporada segueix sent excel·lent, el joc, meravellós, hem tornat a ser il·lusió, i guanyarem 3 de 4 títols. Orgullosos de l'equip. Sí, és veritat, que sí! Però ostres... quan et fan caure de tan amunt, la atacada és important. L'únic que ara mateix ho pot arreglar és una victòria diumenge. Per què? Doncs perquè és el Madrit (un altre cop) i si guanyem, aparts de guanyar-os a ells, els deixaríem a set punt i a una setmana del campionat de lliga. Esperem que Herr Flick faci de les seves i recuperi anímicament els jugadors per tal de donar una altra agradable tarda de futbol a la culerada.