AMB EL FAIR PLAY NO N'HI HA PROU

No sabria trobar en quina entrada de fa uns anys parlava sobre les actituds de les famílies en els partits de competició (futbol, bàsquet, etc) dels seus fills. És un tema també del qual s'ha parlat en debats educatius, s'han fet campanyes d'informació en els clubs, i de tant en tant, segueixen apareixent imatges de situacions on alguns adults es comporten com a veritables animals. Els adults som model i exemple pels infants, isi veuen a un pare/mare insultar, cridar o pegar a algú (sigui un altre adult, àrbitre o el què sigui), el missatge que rep aquell infant és clar i evident. Després ens sorprèn que aquests nanos tinguin aquestes actituds agressives...

Hi ha molta feina a fer en aquest camp, i mentre hi hagi tanta incultura en el món adult i tan hooliganisme, poca cosa hi ha a fer. I se me'n refot que se'm titlli d'elitista, però és que la realitat és la que és, la gran majoria de gent agressiva en aquest terreny té uns mateixos orígens lingüístics. És així. Que també hi ha catalans trasbalsats i maleducats? Evidentment, però la proporció és la que és. Diguem que semblant a la de l'oci en cada una de les llengües.

Però el tema de l'entrada, de fet, és un altre. I és que en tots aquests partits de nens i joves, existeix una figura que és molt important: l'àrbitre/a. N'hem vist de tots colors: dels formadors, dels intervencionistes, dels "passava per aquí"... i s'equivoquen, és clar, com qualsevol humà. Però llavors hi ha un altre tipus d'àrbitre que és el més perillós. El que ho fa malament. N'hi ha que són dolents. No serveixen. No en saben. Com en tots els oficis i feines del món. Però quan tens una responsabilitat, no pots ser un inepte. I això és el què alguna vegada et trobes.

No pot ser que en un partit entre dos equips amb nanos adolescents, a final de lliga, quan la victòria de qualsevol dels dos equips representa pujar de categoria o fins i tot guanyar la lliga, l'àrbitre sigui dels que "deixen jugar". És un partit on pot passar que un dels equips va fort, fregant el límit i creuant-o més d'un cop amb faltes, empentes i estirades. Quan hi ha tant en joc (independentment de que no s'hi juguen la vida), has de xiular des del minut zero perquè si no, l'equip que juga fort es va creixent, i cada vegada fa més mal. Si no ho fas així, el partit se t'escapa de les mans. I quan l'altre equip fa comèdia i tu no ho sanciones, la cosa no pot acabar bé. 

Es podria haver dit a l'àrbitre que si algun jugador acabava lesionat, ell era el principal responsable per haver actuat amb tanta negligència. Evidentment, quan veus que els teus fills corren perill, la sang et bull, i aquelles bones intencions de calmar-se, viure el partit sense crits... doncs al final, no pots més, perquè pateixes, i no vols que ningú prengui mal. I et surt la vena xunga. Encara que no ho vulguis, et surt. perquè les persones, seguim sent animals. De fet l'únic animal del planeta que és capaç de fer mal a un altre animal perquè sí. L'educació està per evitar això. Però les autoritats estan per fer que aquest procés sigui fàcil i es compleixi. I al final, aquest àrbitre seguirà xiulant partits així de malament, perquè ningú que estigui per sobre seu els supervisa. I després passa el què passa. Si s'ajunten tots es component negatius, és una bomba de rellotgeria. Quant de camí ens queda per ser realment una civilització civilitzada...