LA FUGA

No vull comptar quants llibres he llegit fins ara aquest any per no tenir expectatives, però tinc la sensació que estic portant un ritme força alt. A final d'any ho valorarem. Sigui com sigui, aquest entrada és per fer un breu comentari (no soc de molt aprofundiment), sobre l'últim de tots: La fuga, de la Laia Aguilar. Em vaig fer amb aquest llibre a la passada Setmana del llibre en català. Es tracta d'una novel·la dirigida al món adolescent. I aquí em teniu a mi, llegint-la. I no és la primera vegada. Podem trobar molts més exemples en les entrades dels llibres que llegeixo, on podem trobar sovint novel·les que trobaríem a les prestatgeries dedicades a aquesta franja d'edat. No sé... serà una adolescència mal portada, el contacte continu amb infants i joves pel meu lleure i la meva professió, el plaer que trobo escrivint guions per canalla... no sé. Sigui com sigui, no ho deixaré de fer.

La fuga ens presenta una Barcelona cinc anys després d'una pandèmia mortal. El desglaç ha fet ressorgir antics virus (això no és ficció, ens estan alertant sobre aquest fet, que pot passar). La qüestió és que és un virus que transmeten els menors d'edat i fa que qualsevol adult que hi entri en contacte, mori instantàniament. En el cas de la protagonista, el dia que s'inicia la pandèmia, veu morir la seva germana. Els nens, nenes i adolescents són tacats en diferent mesura, agrupats per colors (els que poden viure aïllats a casa, supertancats a casa o els "vermells" que els porten a un centre anomenat "fossa" i d'on no tornen a sortir. La nostra protagonista porta cinc anys tancada a la seva habitació i es comença a fer preguntes en el moment en que veu a un noi pel carrer amagant-se de tothom.

Una trama molt interessant, amb detalls originals i altres habituals del gènere, però que déu n'hi do com de bé està plantejada i presentada. Tot la història va seguint un fil coherent tota l'estona, i aconsegueix mantenir l'interès durant tota la lectura i fer de les estones de llegir uns moments desitjats. Força bé. De fet, és guanyadora del premi Ramon Muntaner (mare de déu si hi ha certàmens literaris en aquest món nostre).

No podem però, justament això, dir algun "però". Suposo que pel fet d'estar dirigit als adolescents, té alguns dels tics d'aquest tipus de lectura. El primer, l'excessiva repetició de frases, escenes, idees... No sé si és degut al poc nivell de comprensió lectora actual, que l'autora pensa que el fet de repetir-ho moltes vegades, al final els quedarà gravat. Per mi, tornar a sentir que parla amb el cartell publicitari, per exemple, no és necessari dir-ho tantes vegades ja que tampoc aporta res nou.

L'altre tema és que el llibre no és excessivament llarg, al costat de molts altres de més de 300 pàgines. Això fa que vagi força per feina en alguns moments en què potser, en una obra més dirigida al públic adult, hi donaria més voltes, s'esplaiaria més i bàsicament, serien força més pàgines. Seria interessant una versió més adulta d'aquest a història, recreant-se més en les vivències del món exterior, de la fossa, i també la d'un possible final.

Tot i aquests dos peròs, ha estat una bona lectura durant aquests dies, abans de tronar a Fjallbacka.

LA CLOE I L'ONA

Al llarg d'aquests anys, i parlo a nivell lector, de tant en tant he llegit algun llibre dels anomenats infantils.
El motiu ha estat bàsicament perquè em convenia per al curs on treballava. Per això trobem Els tres investigadors, L'Amy i la biblioteca secreta o El llibre perdut. El cas que ens ocupa, La Cloe i l'Ona, no ha servit direcament per treballar-lo a l'aula; senzillament, a la Setmana del llibre el vaig veure i amb la idea de portar sang nova a la biblioteca de classe, el vaig agafar. Però sí que utilitzo aquest llibre com a estandard de tots els llibres infantils que he llegit aquest estiu passat per tal de conéixer-los a l'hora de fer-los llegir als alumnes d'aquest any i motivar-los una mica més. El què no volia fer era una entrada al blog per cada un dels que vaig llegir, perquè desvirtuaria molt lallista de llibres llegits de l'any. Per això aquest que posa el nom a l'entrada, en no ser directament utilitzat per a aquest curs, es converteix en el repesentant de tots els altres, i farem que comptin tots com a un.

Dir també que estem parlant de quinze llibres: tres del Talp Eudald, Luca i Greta, La Rita Bumbum, Agu trot (del gran Roald Dahl), Malvarina, Les fades són calbes, en Luka i la Maria al país vermell, Un fantasma fet a mida, Un fantasma al metro, Els 4 bandolers a La Mola, La família Massafilles, La tribu de la Kai i la Cloe i l'Ona. Quinze. Déu n'hi do.

El llibre del que parlarem ara és el primer del què hauria de ser una col·lecció, com alguns dels de la llista anterior. Es tracta de dues germanes que es porten prou bé. La gran, adolescent, toca en un grup de música i es presenten a un concurs per la Festa Major. Misteriosament, la llibreta que li serveix d'amulet desapareix i amb ella les opcions de participar al concurs. La germana petita vol trobar la llibreta per ajudar-la i descobir qui ha estat capaç de fer-li això a la seva germana.

La lectura ha estat bé. No es tracta de cap meravella, però per als nens i nenes d'avui en dia pot ser força efectiva. Llenguatge senzill i trama fàcil de seguir. Aspectes que es van repetint i així ajuden a què els lectors/es els quedi clar. Tot molt normalet i força correcte, i pot passar a engrandir la biblioteca de classe, potser no aquest any a tercer, però sí a quart. En cursos superiors ja seria de lectura fàcil.

Si volguéssim filar prim, trobaríem algunes llacunes o aspectes millorables. Personalment, la resolució del "cas" i descobriment de la persona culpable queda en una anècdota i potser seria interessant aprofundir en els motius o encara més en el penediment i posterior redempció. De cop i volta és un tema que queda oblidat.També aquelles repeticions de text que poden ser positives per al nen/a que llegiex, per a l'adult, evidentment és pesat, però això no seria un punt tan negatiu com l'anteriorment explicat.

Ara mateix, donaria el què fos per tal que els nens i nenes llegissin més, però tampoc a qualsevol preu. Justament dels quinze llegits, n'hi ha un que l'he eliminat directament de la biblioteca (La família Massafilles). I és que en literatura infantil, no tot s'hival. Pot estar més bé o més malament, però alguna cosa positiva ha d'aportar.

EL PES DEL COR

A les meves mans arriba "El pes del cor" una novel·la d'intriga de la Cristina Fornós, que té lloc a casa nostra, però que té un rerefons centrat en la cultura de l'Antic Egipte. D'entrada, tenia prou requisits del què a mi m'agrada per fer-ne la lectura. No soc un expert en Egipte, però sempre m'ha cridat l'atenció i l'he trobat força fascinant. Així que, què podia anar malament?

Com a punt positiu tindríem que el llibre l'he llegit de principi a final, i que en el fons, descobrir la trama té prou pes com per seguir llegint capítol a capítol fins treure'n l'entrellat. Ara bé, a partir d'aquí, res més.

Seguim tres temps diferents; per una banda, segele XIX, l'egiptòleg que descobreix una tomba intacta a Egipte i es queda una caixa mística que li provoca els mil i un deliris. Any 1989, dos treballadors de Vandellós passats de voltes i que un d'ells té una part d'aquella mateixa relíquia i li fa cometre les mateixes atrocitats. I finalment, l'actualitat, quan els mossos investiguen un doble crim ambientat en les tradicions egípcies a la vegada que ha desparegut una altra parella. Els capítols van alternant les tres històries, més o menys connectades entre si. Però a més, un dels mossos de la trama més moderna, té embolics en la seva vida familair i en la seva vida amorosa. Al final, és un batibull d'històries i subhistòries que et fan anar cap a aquí i cap a allà. És cert que actualment, moltes novel·les et fan més o menys el mateix, però en aquest cas, no aconsegueix l'objectiu de captar l'interès. Al contrari, tot el què rodeja els personatges dilueix totalment la trama principal, i està tot una mica poc consistent. En teoria, s'hauria de poder sgeuir bé la investigació més actual, per poder participar d'ella i pensar qui pot estar darrer dels crims. Però això no passa. Aquest anar amunt i avall fa que els personatges siguin superflus i no se't facin propers i difícilment pots empatitzar amb cap, ja que tot queda tou.

Massa tecles i poc aprofundiment. Massa coses a explicar i totes agafades amb pinces. 

Tot i això, no ha estat un llibre deixat de banda com sí ha passat en altres, de manera que tampoc cal cremar el vaixell. Seria un cinc pelat i sense opció del top 10 de l'any.

EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.

ALES DE FERRO

Tal com va passar l'any passat, l'estiu lector ha estat ocupat durant molts dies per un mateix llibre. Si el passat agost acabava Ales de sang, primer lliurament de la saga EMPIRI de la Rebecca Yarros, aquest setembre he finalitzat la segona part, Ales de ferro.

He de dir que tot i ser el millor llibre del 2025, les seves vuit-centes pàgines em semblaven d'un pes excessiu. Per alta banda,el fet tanbé d'haver estat la millor lectura de l'any passat provocava en aquesta continuació unes expectatives molt grans. Un cop acabada la lectura i haver-la xalat, tinc clar que no serà el llibre guanyador del 2026. És dolent? És avorrit? No, és clar, res d'això, la trama és embolicada però se segueix, les situacions són aventures amb majúscules, i més d'un capítol et deixa amb l'ai al cor.

Però com deia, les expectatives eren molt altes, i potser esperava alguna cosa més. Després de la batalla de Resson i la gran sorpresa del final de la primera part, els cadets tornen a l'acadèmia de genets, i han de fer mans i mànigues per no descobrir el gran secret del regne. Però el perill és cada cop més a prop, i al final, la guerra contra els venims truca a la porta. Adéu a l'etapa escolar i benvinguda a la vida real. Tenim doncs, molta aventura, molta acció, molta emoció i moments tensos. I en general, està molt bé. Però 800 pàgines són massa. 

Els contres que li trobo estarien centrats sobretot en els moments d'explicació de la vessant màgica de tot plegat (massa embolicat, no sé si és així o és la traducció, però ho acabes llegint en diagonal perquè costa d'entendre, amb el problema que en el fons, t'està explicant una cosa important per resoldre el problema). La relació entre els dos proptagonistes és cansina. Es passen gairebé tot el llibre (bé, de fet tot el llibre) discutint-se perquè s'amaguen secrets i fornicant com a conills. Un altre cop la part explícita de sexe en alguns moments és gratuïta i no aporta res. Però els constants diàlegs entre ells, una amb el "no m'expliques la veritat" i l'altre amb el "no em fas les preguntes", és una mica pesat. A veure, explica-li tota la veritat i acabem el "cuentu",no? Aquesta agonia, com deia, cansa molt. 

Aquests serien els punts negaius més destacats, tot que també en té de positius, i encara que no sigui el millor llibre, seria estrany no trobar-lo al top de la llista. Ara, no tinc pressa en llegir-me el tercer llibre, em puc esperar un any perfectament, que arribi el proper estiu per tenir força per aguantar (físicament) el totxo.

Per cert, es troba a faltar una guia de noms i un mapa del territori per poder seguir la trama amb més facilitat. Quan hi ha tants noms, no estaria de més.

EN THEO DE GOLDEN

Abans d'embrancar-me de nou en un món de fantasia, llegeixo En Theo de Golden. El boca-orella i una senzilla ressenya al darrere del llibre van ser suficients per fer-me amb aquesta història.

Ha estat una meravella, bàsicament per l'oasi de tranquil·litat, serenor i optimisme que desprén. Ha estat com trobar una barreja (amb tots els respectes i diferències) entre "Cadena de favors" i El foraster. Quina mescla més estranya, no? Doncs la seva lectura ha resultat minuts de calma i relaxació, de somriures i interès que han fet d'aquest llibre un ferm candidat al top 5 d'aquest any. El temps dirà.

I què ens hi hem trobat que ens hagi captivat tant? Doncs un poble dels USA, Golden, on hi ariba un vellet d'uns 80 anys que es presenta simplement com a Theo. Que ha vingut per unes propietats i que és portugués però que ha viscut a molts llocs. No hi ha més informació sobre aquest personatge. Ell, s'enamora d'uns retrats que hi ha penjats al bar, i decideix comprar-los i anar-los regalant a les persones retratades a canvi de res. El 75% de la novel·la és altruïsme en el seu màxim exponent. Quan queda amb les diferents persones en un banc del parc per donar-los-el, hi estableix conversa sobre la seva vida (d'aquí el fer-me pensar en el foraster). De mica en mica, es va fent un membre més de la comunitat i veiem com inicia i evoluciona la seva amistat amb alguns dels seus habitants.

Cada tobada amb algú, cada diàleg que s'estableix és un seguit de frases sobre la vida, sobre el passat i el futur... però en cap cas es converteix en disertacions filosòfiques anodines, sinó que, també gràcies als capítols curts que van fent succeir les situacions, es converteix en un vocabulari prou a l'abast de tothom per poder seguir el què estan debatint.

Per què fa això en Theo? Qui és realment? Deduim que és ric, perquè comprar tots els quadres i altres accions d'amor que fa, no són barates. També apareix un fet cabdal de la seva vida com la mort de la filla, ja que aquest record l'acompanya sempre. Però fins al final no sabrem el perquè de tot plegat. No diré més per no fer espòiler encara que ningú més que jo llegeix això, però en venen ganes.

Llibre doncs 100% recomanable que és un alè d'aire fresc en aquest món de merda (no ho dic pel decorat de festa major).

LA DARRERA PARAULA

El primer llibre que m'arriba a les mans on se'ns presenta una ficció relacionada amb el procés independntista. En Toni Strubell ens retorna a aquells dies i ens ho fa reviure a través dels ulls d'un neerlandès amb arrels catalanes i una dona activista que l'introdueix en els temps bojos que vam viure fa uns anys.

A la trama hi ha de tot. Aquest neerlandès, professor universitari, torna a la ciutat on va nèixer i viure de nen perquè la seva germana, malalta de càncer, està afrontant el final de la seva vida. Primer coneixem que la família era franquista, però que molt franquista, i en Lex, el protagonista, quan marxa, es torna el típic europeu escèptic neutral políticament parlant. Quan torna, es troba immers en els dies de les protestes pels presos polítics, un temps després dels fets de l'1 d'octubre, i coneix una dona amb qui estableix una amistat virtual on ella li va explicant tot el què es va viure. En el seu retorn a Barcelona amb l'excusa d'arreglar els papers de la seva germana, l'Alba el porta al tall del Pertús i al fracàs de la protesta el dia del Barça-Madrid. Un enfrontament amb la policia els portarà a viure en la seva pell la farsa ecspanyolista i la injustícia que encara ens regna.

Tot això i molt més es pot llegir en aquesta novel·la, una lectura interessant, que t'atrapa i et fa recordar l'experiència d'aquells anys mentre et fa la gran pregnta del com és que encara estem així. Al llarg de les pàgines, l'autor també deixa anar alguna crítica a aqust desenllaç. Parla de la rendició dels presos polítics (té més lligam amb els exiliats, es nota), parla de la vergonya que és Europa, i passa molt per sobre del desinflament premeditat de les protestes (en el moment del Clàssic). També al principi, hi ha una referència al 17A, però hi passa de puntetes i no hi torna. De manera que on acaba aprofundint és en la ficció, sabedor que això no li portarà més problemes que no pas si tira per segons on.

El fet de voler fer aparèixer tants ítems, fa que no es pugui aprofundir massa en cap, i atabala una mica l'anar d'aquí cap a allà. Ell mateix, al final del llibre ja demana disculpes pels errors comesos, com acostumen a fer tots els autors i autores de novel·les amb rerefons històric. Però és cert que aquesta lectura dels fets viscuts en aquella època et remou en molts moments, al costat de pàgines que no aporten massa però que hi són per donar forma als personatges de la ficció. Potser en aquest aspecte, el més estrany és el paer de la dona del protagonista, absent durant els moments en què li fa falta.

En general, llibre interessant per posar en situació general de molts moments i situacions d'aquells dies. Ara caldria novel·les en que se centressin mésen algun aspecte concret i no voler abarcar tant, parlant en termes de ficció, és clar. Segurament a algú els semblaria un sacrilegi fer viure aventures d'aquella època, però al final, no s'ha quedat tot també en una ficció?

EL NIU DEL CUCUT

Fa cosa de sis anys em trobava a l'estiu posterior al confinament, quan després de moltes vegades tenint-lo a les mans a les lliberies, vaig llegir "La bruixa" de la Camila Lackberg. Va ser el número 1 de les lectures d'aquell 2020, i en descobrir que era el desè d'una sèrie, al llarg d'aquests anys he anat llegint des del primer fins l'útim a dia d'avui. En aquests sis anys, va arribar a publicar l'onzè, El niu del cucut, que és el que m'acabo de llegir, completant finalment la col·lecció. Però ves per on, resulta que justament aquest estiu, cap a finals d'agost, sortirà pubicat el dotzè titol. Sembla que estic predestinat a no tancar mai la lectura de la saga de Fjallbaka, però almenys, a partir d'ara, ja aniré al dia. I mentre mantinguin la qualitat, benvinguts seran.

I és que El niu del cucut ho ha tornat a fer. Una nova història, uns nous crims, uns nous personatges immersos en una trama criminal, que els nostres protagonistes, l'Erica i en Patrick, juntament amb els seus companys de la comisaria, n'han de treure l'entrellat. No és pas un llibre de poques pàgines, però me l'he polit amb velocitat perquè de nou m'ha captat l'interès des de les primeres pàgines, i de nou he gaudit de valent amb la seva lectura. Estem parlant d'onze (i aviat dotze) llibres d'aquest estil, i aconseguix encara encomanar-nos la intriga i l'atenció constant pàgina a pàgina. Però clar, la literatura és plena de sagues de llibres policíacs, i n'hi ha que no se'ls discuteix la seva contínua originalitat (pensem en l'Agatha Christie, per exemple). Després de dos o tres llibres que potser van ser més plans, de nou l'autora ha recuperat la seva destresa per traslladar-nos de nou a aquest petit poble suec on caram, hi passen tantes coses...

En aquest cas, les noces d'or d'una parella de la jet-set és el punt de partida. Ell, un escriptor a punt de rebre el Nobel de literatura; ella, dama de família rica. Al seu voltant dues parelles més que són amics des de joves (i als fets dela seva joventut és on ens hem de traslladar per saber la veritat del què està passant), i la família (fills, nores, nets) que també participen de la trama. Si en llibres anteriors, hi havia un rerefons sobre la immigració i el nou feixisme (surt una punteta en aquest lliurament), aquesta vegada és el col·lectiu LGTBI i la intolerància vers ells (sobretot quan ens traslladem a les pàgines de 1980) qui té tota l'atenció. Paral·lelament, el dia a dia dels personatges dja coneguts, amb els que sempre ens té l'autora alguna sorpresa inesperada.

Ara gaudiré d'aquests dos mesos amb la sensació d'estar en paus amb Fjallbacka. Després, hauré de tornar a les llibreries a seguir amb interès i moltes ganes la nova història que viuran.

MANUAL PER INFILTRAR-SE MALAMENT

Igual que va passar amb La catastròfica visita al zoo i Els pòstits del senyor Nohisoc (tot i que aquest últim per qüestions escoloars) m'ha caigut a les mans, recomanat per tercers, el Manual per infiltrar-se malament, un text d'en Març Llinàs que reflexiona de manera còmica sobre els recents casos de policies infiltrats. No parlem de les mosses a l'assemblea de mestres, sinó els ecspanyols ala xarxa independentista.

L'autor, guionista de l'Està passant, utilitza l'humor, absurd en alguns casos, per tal de fer mofa de com fer una infiltració d'aquest tipus de manera matossera. Ens fa veure els detalls que provoquen que se'ls pugui descobrir, però per altra banda, hem de tenir present que aquests polis ho van aconseguir durant força temps. Sí, se'ls va acabar identificant, però tampoc de seguida.

En el llibre, curt i de fàcil lectura, ens presenta alguns dels casos, tots documentats, i també va fent referències a altres infiltracions a Madrit o València. En totes elles, busca l'acudit fàcil per tal de posar en ridícul a la policia. Es nota en alguns moments, el seu ofici de guionista, ja que en moltes parts del text, ens ve al cap aquelles frases que serien pronunciades per un Queco o un Jair. Aconsegueix algun que altre somriure, però a la llarga encara fa mal adonar-se de com en són de pèrfids i malvats. Crec que justament ara, amb el cas de les mosses i els mestres, l'autor en podria fer un nou capítol o dos, ja que aquestes sí que no van ni acabar l'assemblea on s'havien infiltrat. Seran policies, però no tenen els anys de malícia i traició del policia ecspanyola, més experta en aquests afers.

Al final ens ha quedat això, una lectura d'entreteniment que ha amenitzat els dies previs al final de curs i la bogeria de feina per fer.

CONTACTE

Contact és una pel·lícula de l'any 1997 amb la Jodie Foster, que amb els anys s'ha convertit en una de les meves pelis preferides. Amant de la ciència ficció, peròtambé de la ciència ficció de qualitat, el fil argumental, el ritme de les escenes... tot plegat fa que sigui una pel·lícula que no em cansi mai de veure-la. Per aquest motiu, quan vaig veure que per fi havien publicat la traducció al català del llibre original d'en Carl Sagan, no m'ho vaig pensar dues vegades.

Ara que me l'he llegit, veig que la peli seguia la trama principal, i que més o menys tot va força paral·lel, però hi ha diferències, oh i tant que n'hi ha. 

La família: aquí el pare té la seva aparició (al principi i al final), però no hi ha la mateixa passió per ell. A més, al llibre surt la mare i la seva nova parella. No són protagonistes, però tenen el seu paper.

El missatge: aquí sí que més o menys va igual, però al llibre tenen un pes específic les batalles i discussions per convertir aquest projecte en un tema d'interès mundial. Les diferències entre països són molt grans, però al final, s'uneixen.

La màquina: se'n fan tres, una als USA, que és la que té l'atemptat, però els russos també en fan una i en Hadden que va fent la tercera al Japó. A la peli només hi va l'Ellie, mentre que al llibre és un equip de cinc persones de països diferents.

El viatge: A la peli va directe a la platja, mentra que al llibre van passant per diferents espais, i es descriu la Gran Estació Central.

No hi ha relació amorosa al llibre, mentre que sí es dona més importància a la part científica (ho ha escrit en Carl Sagan), així com també a la part filosòfica i religiosa. El llibre doncs, és més dens, mentre que la peli és per tots els públics.

Potser per tenir la peli tan idolatrada, el llibre, en llegir-lo i veure les diferències o com s'allarga en els temes tècnics, se'm feia pesat. Però per altra banda, les coses "diferents" també em donaven una altra visió que em permetia descobrir noves coses, com és sobretot, la descripció que fan del viatge interestel·lar. En cap cas em sento decebut, ni molt menys, perquè és un llibre molt bo, amb una història súperinteressant, i qui sap... si hi ha algú allà fora, potser també l'ha llegit.

L'ECLIPSI DEL SEGLE

Ja fa temps que tinc marcat en vermell en el calendari, el 12 d'agost de 2026. Aquell dia, tindrà lloc un eclipsi total de sol a Catalunya, i és una oportunitat única per no perdre-s'ho, ja que es fa en el propi país. També passa a altres llocs, però no tinc previst viatjar a Islàndia, i encara menys, a Ecspanya. Durant uns segons, es farà fosc. I això que ostres, serà al voltant de les 8 del vespre. Una mica més i ens el perdem. I no estem com per perdre'ns una vivència tan brutal com aquesta. L'anterior eclipsi va ser el 1905 (no hi era), i el proper serà el 2180 (no hi seré), així que cap al sud anirem!

Ja vam viure un eclipsi de sol parcial, en millor hora, al matí. Era dia d'escola el març de 2015, i amb els nens i nenes de 4t vam pujar a un terrat i amb el telescopi vam fer l'observació posant una cartolina al terra i fent-ne la projecció. Va ser increïble. Com no ho ha de ser un de total? Són incomparables l'un amb l'altre. Per cert, vam ser l'única classe que ho va viure de totes les de l'escola. Aquell dia em vaig començar a adonar que la resta de mestres i professorat no connectaven massa amb els esdeveniments mundials i socials de l'entorn.

A principi de temporada castellera ja vaig marcar que aquell dia no aniria a assaig, per molt que estiguéssim a tres dies de la Festa Major, però fa poquet van comunicar que es canviava l'assaig de dia degut a l'eclipsi. Tot un detall. Ara toca organitzar el dia: on anar, a quina hora, etc, perquè es preveuen col·lapses monumentals, i més en ple agost.

Per aquest motiu i molts altres, m'he comprat el llibre-guia que ha publicat en Joan Anton Català, explicant què són els eclipsis i com caldria organitzar-se de cara al de l'agost. Fa una crida a la vivència emocional profunda. És a dir, que sí, que és molt guai gravar i fer fotos, però que seria imperdonable perdre's l'eclipsi a ull nu (protegit) per la instantània o l'story d'Instagram. Parla de l'eclipsi de sol com d'una sensació paranormal, amb emocions molt fortes. La foscor, el descens de temperatura, l'aparició de les estrelles i planetes de cop... molts detalls que acompanyaran aquest moment en què el sol desapareixerà per uns segons. Una lectura agradable, ràpida i amena, que utilitza un vocabulari més popular, per a tots els públics; com parla i explica en el seu dia a dia. Això és el què trobava a faltar al seu anterior llibre, més científic i seriós, Hi ha algú, allà fora?

Així que dins dels comptes enrere que tinc en marxa, aquest és un dels que més il·lusió em fa i més incògnites em desperta. En poc més de tres mesos el tenim aquí.

L'ESPASA DEL REI

La temptació era molt gran, enorme- I no em refereixo a la del dimoni (si no heu llegit els llibres no ho entendreu), sinó a la de llegir el tercer i darrer capítol de la trilogia d'en Jaume Clotet. Només tres mesos han passat des de La calavera de l'apòstol i poc més d'un any des de la lectura del primer llibre, La germandat de l'àngel caigut.

L'autor ha aconseguit, sense haver d'allargar pàgines i pàgines com torna a ser un mal costum, crear una trama de thriller fantàstico-terrorífic de primera magnitud. Amb senzillesa, amb un llenguatge planer i sense ornaments propis del Barroc, ens ha endinsat en una història molt ben orquestrada, amb uns personatges carismàtics i uns espais més que coneguts i estimats. Evidentment, ni la segona ni la tercera part poden tenir l'efecte sorpresa del primer lliurament, però així com potser el segon dequeia una miqueta de no-res, aquest tercer ens torna a posar en tensió per tal de seguir i esbrinar la conclusió de la trama.

En aquest cas, a mesura que anem seguint les desventures dels personatges principals, també ens va explicant el procés de la captura de Satanàs. Evidentment, és una subtrama que dona tot el sentit a la resta, però he de reconèixer que aquestes parts me les llegia molt més de pressa perquè volia saber com seguia el desenllaç de la trama principal, vet aquí el gran interès que m'ha despertat.

Així doncs, molt bé per aquest llibre i per la trilogia sencera. S'agraeix que ho hagi fet en tres parts. Actualment, com deia, estaria tot en un sol llibre de 1000 pàgines, pesat de sostenir. Comercialment, també té el seu punt, ja que vens tres llibres enlloc d'un. Sigui com sigui, aquests llibres m'han alegrat (i preocupat) les estones de lectura, i ha estat així expressament, ja que l'anterior llibre, m'havia deixat ben pla degut a tots els extres ornamentals per fer més rica la història però que la feien avorrir.

VEUS DE MORT ALS ENCANTS VELLS

Amb aquest llibre he faltat a la meva paraula. una frase una mica dramàtica, ja que no havia promès ni jurat res. Senzillament havia dit que si el llibre no enganxa, tanquem i a pel següent. I no ho he fet. Amb això estic dient que ara mateix estic davant del pitjor llibre d'aquest any. Portem poc, estem encara acabant abril, però ja en van set. i La sensació de voler-lo deixar, tampoc és que empassi sovint, és força esporàdic. Però amb aquest llibre m'ha passat.

La Sylvia Lagarda-Mata va guanyar un primer premi amb aquesta novel·la, en un certamen on els llibres han de tenir a veure amb Barcelona. Això no es pot negar. Hi ha molta documentació de la Barcelona de la primera meitat del segle XIX, i es detalla molt bé l'ambient, els carrers, les olors... Es fa tant, que la trama de l'assassí de llibres sembla que sigui secundària. potser estic exagerant una mica, però és cert que a veure, llibres d'aquest estil en porto uns quants, i aquest o enganxa. L'evolució de la trama és lenta, molt lenta, passen coses, i quan passen, tampoc es descriuen com ho fa amb la ciutat.

El protagonista és un detectiu francès que va crear l'Edgar Allan Poe, en Dupin. No sé, però amb l'odi cap als francesos que hi hauria d'haver en aquella època, trobo que protagonitzar aquesta història sense massa entrebancs, és poc creïble. El segrest que pateix, apareix com un bolet enmig de la història. de fet dona la sensació d'anar-se escrivint a mesura que van passant les pàgines. amb tot el respecte, evidentment. 

La constant aparició d'un suposat amant, l'Ed, és un altre bolet que es fa molt però que mot pesat perquè no aporta res. Quan entens que fa referència a en Poe, encara et deixa més fora de joc, ja que què hi pinta en tot plegat?

Tot i això, l'he llegit del tot pel típic punt crucial de voler saber com acaba. Anem pel següent.

MALTRACTADOR ANALFABET

Com qui no vol la cosa, arriba una nova diada de Sant Jordi. Un cop més, els carrers del país s'han omplert dels colors vermell i groc de les senyeres a conjunt amb el vermell de les roses. Milers i milers de persones abocades al carrer passejant pel simple gust de passejar i/o comprant llibres. És, sense cap mena de dubte un dels dies més bonics de l'any, si no el millor. Sempre hi ha el gran dilema de si ha de ser o no festiu. No sé, però personalment, jo el deixaria com està per assegurar-nos que no es perd. Tal com som, si fos festiu, els primers anys potser no, però a la llarga, la gent marxaria de cap de setmana i es perdria la tradició. No negaré però, que jubilat, el gaudiré el triple, perquè podré passar-me el dia al carrer.

Però el què em porta a escriure aquesta entrada no és tant la Diada, sinó un cop més els merdes espanyols atacant la nostra llengua, cultura, tradició. I és clar, la típica deixadesa i conformisme català. Fa poc més d'una setmana, un escriptor ecspanyol, que a sobre, té els collons d'haver nascut a Catalunya, va deixar anar unes declaracions incendiàries: "Fuera Sant Jordi", "Es el día del libro", "Sant Jordi era un maltratador de animales analfabeto", i delicadeses semblants.

Clar, per mi, un tio teòricament català, que només s'expressi i escrigui en castellà, ja és tota una declaració d'intencions del què és un fatxa de merda. A partir d'aquí, també teòricament, es considera una persona amb cultura, per tant, que faci aquestes declaracions només poden voler dir dues coses: o bé està malalt, i per tant, ja no sap el què es diu (cosa que hauríem de descartar si segueix escrivint i publicant llibres); o bé és un imbècil provocador de merda. Ara és quan apareixen tots els bonistes puristes amb el lliri a la mà dient que és un escriptor molt bo, que per unes declaracions no es pot insultar a algú com ell, blablabla... ah, i ell ens pot insultar a nosaltres, els catalans i catalanes? Com sempre, els ecspanyols poden fer amb nosaltres el què volen, però no fos cas que ens tornéssim... És que em fot una ràbia aquest vassallatge...

Diuen que el què pretenia era fer-se notar per vendre el seu nou llibre. Em pregunto si li cal, si tan important i bo és com a escriptor. No crec, no? Ara, li ha sortit rodona, la cosa. Com no podia ser d'altra manera, tots els botiflers i els ecspanyols, han anat corrent a comprar-li el llibre, sent el més venut en castellà. Jugada mestra. I tot mentre nosaltres, seguim deixant que se'ns pixin a la boca. Em pregunto per què totes les organitzacions que hi ha en defensa del país no convocaven a les paradetes on signava llibres a fer acte de presència. Ah, no... què agressiu... Depriment, molt depriment.

Per cert, i tornant a l'infumable personatge. Parla de Sant Jordi com un "maltratador de animales", i ho diu un defensor de la tauromàquia. És que, tela, tela... Quin odi per Catalunya... i encara no l'he de criticar? au va!

EL DARRER SECRET

Més de 800 pàgines. L'última aventura d'en Robert Langdon, personatge creat per en Dan Brown, té, ni més ni menys que més de 800 pàgines. Vaig pensar que podria aprofitar les vacances de Setmana Santa per donar-li una empenta. Pam. Acabat. Quina addicció! Com s'ho fa aquest home per crear una atmosfera trepidant, uns capítols en què poques vegades no passa res, un thriller que provoca el consum de cada una de les pàgines de manera intensiva? Sigui com sigui, gran llibre, en la línia de tots els anteriors, però que cal remarcar que un cop és, enganxa.

Realment, són llibres llargs i ben treballats, i la feina que fa l'autor és digna de ser respectada i admirada. Fixeu-vos com s'ho treballa veient els anys que passen entre llibre i llibre. Primer va ser Àngels i dimonis l'any 2000; després va venir el gran èxit, el Codi da Vinci, el 2003; El símbol perdut és el tercer i va arribar el 2009 (per mi el més fluixet); el quart va ser Inferno el 2013, i el cinquè, Origen, el 2017, que té lloc a Barcelona. Ara, vuit anys després, arriba El darrer secret. I és que ja es veu, la feinada que hi ha darrere de cada llibre per documentar-se bé sobre el tema del qual vol tractar i conèixer bé els llocs on passarà la història... quina passada de feina prèvia, quina recerca de l'excel·lència.

EL darrer secret té lloc a Praga en gairebé tota la seva totalitat. La descripció dels llocs on passa l'acció em feia sovint buscar-los a Sant Google imatges, i la veritat he vist que Praga té força coses per visitar, i s'entén que sense ser especialment turística, sigui una de les ciutats més visitades. Bé, tornem al llibre. En Langdon hi és acompanyant a la seva parella, una científica noètica, que hi fa una conferència. La dona està a punt de publicar un llibre sobre la consciència que canviarà la visió que es té de molts conceptes filosòfics, entre ells la mort. Però hi ha algú que no vol que es publiqui el llibre i en roben i eliminen qualsevol còpia. Paral·lelament, resulta que és a Praga on hi ha els laboratoris secrets que justament sense voler està descobrint la parella d'en Langdon.

Com és habitual, ciència, misteri, suspens, persecucions, traïcions... tots els ingredients que acostuma a barrejar en Dan Brown en els seus llibres per tal de donar un ritme vertiginós a l'acció que hi descriu. Només hi ha un parell de capítols, on s'intenta donar explicació al què està passant, que el vocabulari que s'utilitza dificulta entendre què estan parlant. Després s'aclareix una mica, però déu n'hi do com n'és d'enrevessat.

Ara bé, no donarem un 10 perquè no els acostumo a donar, però que és un excel·lent, i tant! I acabat un dia abans de tornar a la rutina de l'escola!

PROJECT HAIL MARY

Quan tot just han passat els tres primers mesos de l'any, miro i veig que amb la peli que ens ocupa, he anat cinc vegades al cinema. Trobo que és un número força important per les alçades d'any que ens trobem. En un hipotètic cas que seguíssim a aquest ritme, estaríem parlant de dotze visites al cinema. Mentre ho escric, vaig a mirar quantes van ser l'any passat. Ara torno.

Doncs l'any passat hi vaig anar vuit vegades. Però també he mirat l'anterior, el 2024, i en van ser dotze. Em sorprèn, no soc conscient d'haver-hi anat tant. Al final, és una mitjana d'una al mes. Però bé, és igual, d'això potser en parlem quan s'acabi l'any i mirem enrere, però és cert que amb les pelis que han de venir, la cosa pinta molt bé.

"Proyecto salvación". Ja hi som. Comencem malament. L'inefable traducció dels títols originals ens regalen un dels desastres més destacats de l'any. Project Hail Mary (Hai Mary és el nom de la nau espacial) és una pel·lícula de ciència ficció, basada en un llibre que qui sap, potser llegeixo. Només començar coneixem un home que es desesperat dins d'una nau espacial, descobreix dos tripulants morts i no sap què nassos hi pinta allà. A mesura que veiem el passat, va recordant la seva història i la seva missió. Resulta que el sol i totes les estrelles s'estan apagant per l'atac d'unes cèl·lules que s'alimenten de la llum. Només una estrella sembla que no l'afecta. La coalició de països que es forma per salvar el planeta recluten un professor científic que és qui acaba a la na, sol per descobrir una solució a la desaparició de la vida a la terra. Però, oh sorpresa, una altra nau apareix des d'un altre planeta per solucionar el mateix problema. I resulta que també hi ha només un tripulant.

La pel·lícula està força bé. D'entrada sembla fora fidel al llibre (ja ho veurem) i per aquest motiu és força llarga (ben bé dues hores i mitja). Aquest seria l'únic punt en contra, ja que és cert que la combinació d'un ritme lent de tant en tant més la durada excessiva, et fa pensar que amb 30-45 minuts menys hauria estat molt millor. De totes maneres, segueix estant bé, la peli. A més, té un sentit de l'humor molt anglès en alguns moments, amb tocs molt irònics. No sé si estaria en un top deu, però s'hi podria acostar, encara que és molt agosarat dir-ho a principis d'abril, quan no sabem de a qualitat del què vindrà. És cert que en Ryan Gosling no e trobo especialment un crack de la interpretació, i clar, aquí ha de sostenir la peli tot sol bona part de la durada, i per mi, no seria una bona tria, tot i que s'esforça i en moments fa gràcia. Però no vull destacar només les coses dolentes, ja que insisteixo, en general ha estat força bé. Seria un 7, però amb 30 minuts menys, potser un 8 i tot.

ELS FILS DEL MAR

A la darrera Setmana del llibre en català vaig descobrir Spècula, una editorial en funcionament des del 2022 i centrada en la ciència-ficció, fantasia i terror i que aposta pels autors i autores del nostre país. Només per aquest motiu ja cal fer-li costat i no perdre-la de vista. Sempre que vaig a les grans cadenes i busco llibres d'aquestes temàtiques, és molt complicat trobar-ne escrits en la nostra llengua, siguin escriptor/es catalans/es o traduccions. Així que s'agraeix l'aposta.

El primer llibre escollit d'aquesta editorial i que ha estat el que m'acabo de llegir ha estat Els fils del mar, de la Inés Macpherson, barcelonina tot i el nom i cognom. De les diverses contraportades que em vaig estar mirant, va ser la que em va cridar més l'atenció. 

I què ens hi hem trobat? Una història que segueix a una dona, Janira, que tona al seu poble, devastat i que va recordant el passat. un passat marcat per una localitat costanera que veu el mar com un enemic, i pel qual expliquen llegendes de dones que són capturades pel mar i mai se les torna a veure. Per això les noies tenen absolutament prohibit acostar-s'hi, i fins i tot les lliguen amb una corda a les nits perquè no s'escapin. A mesura que anem coneixent històries d'algunes de les dones desaparegudes, ja veiem que hi ha alguna cosa més a part de la màgia marina al darrere, Com no, és la bogeria humana, la por al desconegut i l'odi a allò que és diferent.

Un cop acabat el llibre, no sé massa bé com em sento. He de reconèixer que després de les primeres pàgines, vaig estar a punt de deixar-lo. No entenia res. Aquelles descripcions, sense saber encara què passava feia que fos difícil comprensió entendre què ens està mirant d'explicar la història. Però no volia rendir-me i tancar la porta a la iniciativa que representa aquesta editorial, així que vaig seguir. Va ser una bona decisió. De mica en mica, tot es va aclarint, i les diferents trames que ens expliquen comencen almenys a tenir més sentit, a mesura que totes es van lligant igual que aquests "fils del mar".

Sense sentir-me totalment satisfet, també he de dir que a mesura que l'anava llegint, anava imaginat-,e com seria de fàcil convertir-la en una pel·lícula d'aquestes que es fan als USA, un thriller sobrenatural. No té res a envejar a altres històries d'aquesta temàtica. Em sap greu això de dir dels USA, però crec que si la fessin aquí, necessitaria molts diners per fer-ne una versió amb cara i ulls, ja que és una història molt potent que amb poca inversió quedaria curta.

ELS PÒSTITS DEL SENYOR NOHISOC

Després de La biblioteca secreta de l'Amy i El llibre perdut, ha arribat el torn a un nou llibre de literatura infantil per valorar a seva possible lectura a l'escola. Aquest ha estat els pòstits del senyor Nohisoc, de la Tina Vallès que ha arribat recomanat també per un company, com va passar amb La catastròfica visita al zoo. L'objectiu era diferent, els destinataris són diferents, i per tant l'opinió també és diferent.

Ens trobem amb la història d'una nena de tercer de primària que ha de fer un treball escolar sobre un ofici, i decideix fer-lo sobre el seu nou veí, un home misteriós, que no se sap qui és ni què fa, i que es comença a comunicar amb ell a través de pòstits que es van deixant a les seves portes respectives. Al final s'acaben coneixent i presentant el seu ofici, el de corrector. S'estableix una relació divertida i aquest intercanvi és en estones divertit. 

Aconsegueix doncs, ser una lectura agradable i també aporta intriga per tal d'esbrinar quin és l'ofici. També té la seva part seriosa, ja que posa damunt la taula el tema de les depressions dels adults. Hi passa per sobre, però esta allà, i en una lectura comentada seria un dels temes. Els capítols que porten les preguntes de l'entrevista que li farà la nena al corrector també aporten exemples per tal de fer entrevistes, un tema important a l'escola però que sempre s'acaba fent de qualsevol manera. Bé, sempre, no. Aporta també una visió diferent del gran tema de la realització d'un llibre, i ensenya als nens i nenes que darrere un llibre hi ha molta gent i molta feina.

Si finalment es converteix en el llibre de lectura, ara mateix no ho sé, perquè el veig més útil per motivar el tema de l'entrevista, que no és pas per nosaltres. Però evidentment, pot servir de lectura comuna sense dubte.

EL CAVALLER DELS SET REGNES

L'últim llibre en arribar a la prestatgeria ha estat el següent en ser llegit. Em venia de gust tona al món de Joc de trons, tot i que a les meves orelles ressonaven les paraules de que no era exactament el mateix. I és veritat.

Es tracta d'un llibre ambientat a Westeros, amb els Targaryen governant de fons, però la història en si, podria passar en qualsevol altre món de fantasia dels que tant i tant s'han escrit. El nom de les famílies dels regnes, de les seves ciutats i l'ombra dels dracs han jugat clarament en pro d'aquest llibre i l'han posat a les llibreries, tot i que el què més fama li donarà serà l'adaptació televisiva que actualment estan emetent. Com que no disposo dels mitjans per veure-la, he optat per fer-ne la lectura.

Com deia, hi ha molt poc en comú amb les narracions de l'aclamada sèrie de llibres o també de "Foc i sang". Es tracta d'una altra cosa. Aprofitant els entorns i el món ja creat, l'autor ens ofereix una història en tres parts sobre un cavaller errant, dels que vaga pels camins i es posa al servei del noble que requereixi el seu servei. Un bon embolic el porta a viure una situació complicada en un torneig, d'on en sortirà amb un escuder pelat, d'un 8 anys, que l'acompanyarà en les seves aventures. Alerta espòiler: el fet que aquest marrec pertanyi a la família reial dels Targaryen fa que connecti més amb les novel·les més famoses, però com deia, si posessin altres noms i altres mons, la història podria ser igual.

I és que el llistó està molt amunt, i en George R.R. Martin ho té complicat per fer una altra gran obra. Hi hauria de dedicar molt esforç. Però no el conec massa a aquest senyor, així que potser, conscient de que no li cal inventar-se res nou per viure bé la resta de la seva vida, no m'estranya que es pugui permetre el luxe d'escriure ores "menors". Amb això no em vull carregar pas el llibre. M'ho he passat bé llegint-lo, és interessant i divertit (a la sèrie es veu que exploten més la comèdia), i no m'ha desagradat. Ha estat bé. Però no ha estat apassionant com els altres llibres de la saga. 

El final queda força obert, amb la porta oberta per fer-ne una continuació (i encara més si hi ha el poder de la televisió al darrere). Segur que si es dona el cas, també me'l llegiré, perquè les coses com siguin, la distracció està assegurada.

FRANKENSTEIN

A un mes de la cerimònia dels òscars, amb Frankenstein de Guillermo del Toro acabo segurament el visionat de les pel·lícules que més m'interessaven d'aquesta edició. Primer van ser les quatre "menors" en nominacions que havia vist per plaer al cinema, i aquestes dues últimes setmanes hem fet un intensiu. De les sis pelis més nominades, m'he quedat amb les quatre que tenen més opcions, tot i que les altres dues (Valor sentimental i Marty Supreme) segur que rascaran algun premi. De les quatre en qüestió, tinc un ordre clar de preferència, però que difícilment coincidirà amb el criteri del jurat, tal com s'ha anat veient a les últimes edicions. Així, l'ordre en què m'han agradat seria: One battle after another, Frankenstein, Hamnet i Sinners.

La segona doncs, és aquesta nova versió del llibre de Frankenstein de la Mary Shelley. Crec que s'ha perdut el compte de totes les versions que se n'han fet, i tot i això, se'n continuen fent, algunes tan reeixides com aquesta de Guillermo del Toro (alerta que no hi hagi sorpresa, que ja va guanyar l'òscar per The shape of water). Segurament sigui per l'estil de direcció i rodatge que hagin posat denou aquesta història al capdavant del cinema d'aquest any.

No descobrirem pas la trama del què és considerada la primera novel·la de ciència ficció. A la peli, comencem pel final, ja situats a l'Àrtic, quan un vaixell que està intentant arribar al Pol Nord es troba amb en Víctor Frankenstein ferit i la seva criatura perseguint-lo. A partir d'aquí, el doctor explica la seva història, des dels seus inicis (infantesa, estudis, etc) fins que decideix acabar amb la seva creació. Però després, la criatura explica la seva versió de la història a partir d'aquell moment en què teòricament mor engolit per les flames. En la recreació de la història, gairebé des del minut zero en què cobra vida, ja empatitzes amb la criatura, un conjunt de membres humans tornats a la vida i que són tractats com a un animal, a mesura que va madurant i aconseguint emocions humanes (por, afecte, ràbia, solidaritat...) Vas veient com la criatura es va enfrontant a la situació que li porta la vida, a la incomprensió d'allò desconegut i com la gent reacciona davant d'això.

Com deia, és l'estil de la pel·lícula, mig gòtica mig romàntica, el què li dona aquest aire nou, aquesta sensació de veure la mateixa història però des d'una altra perspectiva. La interpretació dels dos protagonistes, tant el doctor com la criatura són molt bones, ben mimetitzats amb els seus personatges i donant-los vida a cada escena que apareixen. La música també és de qualitat i li dona un plus que si no fos per Sinners seria la justa guanyadora ( i no perquè la peli de vampirs s'ho mereixi). Tinc la sensació que per molt ben valorada que la tingui, serà una de les pelis amb menys sort a la propera gala. Esperarem a veure els Globus d'or a veure si allà es produeix un gir del pronòstics.