INCOMPETÈNCIES BÀSIQUES

Qui m'hauria de dir que 16 anys després que en una entrada del blog parlés de les incompetències bàsiques, llegiria un llibre que porta aquest títol. En realitat, tampoc és cap sorpresa, cada any en fem la broma cada vegada que s'acosta el moment de passar aquestes proves.

En el cas que ens ocupa, és el títol d'un llibre d'en Damià Bardera, professor i escriptor. En ell, trobarem els seus pensaments sobre el que anomena desgavell educatiu (i es queda curt), llençant dards sobretot contra el Departament d'educació de torn (perquè és igual qui mani, a aquest departament sempre hi van les millors perles. En aquest blog també hem disparat sovint contra els incompetents que regulen amb tan poc encert i criteri assenyat la nostra feina. L'autor però, també dispara contra altres participants del procés educatiu, basant-se en la seva experiència docent. Famílies, caps d'estudis, companys professors... no deixa ningú sense ser qüestionat.

Tot i estar d'acord amb la gran majoria d'arguments que exposa, em passa una mica com amb el llibre de la Neus Rossell, el "Tres mesos de vacances". En el moment en què publiques un llibre com aquest, on deixes per escrit tot això, ja dona la sensació que qui escriu ho fa des d'un pedestal superior, donant a entendre que la seva veritat és aquesta, i que "que bo que soc com a profe, mentre que els altres ho fan fatal". Alerta, que potser escriu des de la humilitat, segur que sí, però ostres, quan deixes anar segons quines sentències, esperant l'aprovació o assentiment del lector, la veritat és que no ho sembla.

Probablement, molta gent de la nostra professió, té aquesta sensació o pensament més d'una vegada (jo ho faig bé i els altres no), però en el moment en què ho anuncies i ho prediques als 4 vents... no sé, ho trobo pedant. I si el què vol és provocar uns riures, doncs tampoc, perquè gràcia no en fa el tema de l'educació al nostre país.

Ei, i ho dic reafirmant que estic gairebé d'acord en tot el què explica, eh? La salut mental dels mestres i professors, el nul reconeixement i consideració per part de ningú, l'afrontament de mil i un problemes en el dia a dia amb alumnes i famílies, la burrocràcia i més burrocràcia que ens impedeix fer la nostra tasca... i les pantalles... ostres les pantalles. El capítol que hi dedica és tan clar i evident que fa basarda pensar en tantes escoles que encara hi cauen de 4 grapes a la seva trampa.

Però també hi ha hagut temes amb els quals no estic d'acord. Primer, que sembla que tots els alumnes siguin ganduls, ineptes, delinqüents... segur que a la seva vida docent, també haurà trobat alumnes motivats, amb ganes d'aprendre, treballadors i responsables. Però aquests no omplen pàgines de llibres ni revistes. Sembla que no existeixin. I si realment no n'ha conegut... potser el problema és un altre. Justament, tinc la sensació que quan parla dels nois i noies, ho fa absolutament des de la distància, com si fossin éssers sense ànima (per no dir que els considera números). És evident que la cultura happyflowers que s'ha establert a moltes escoles és una de les principals causes del poc nivell i mediocritat que ens trobem avui en dia, però hi ha capítols en què parla de situacions des d'una perspectiva poc humana. I clar que no tot és educació emocional, però potser tractar els nostres joves com a éssers sense emocions, neguits, pors i esperances per part de molts professors, també és una causa important d'aquest desgavell que tant critica. Ni tot han de ser emocions, ni tot ha de ser treballar, com sempre, hi ha un terme mig. Però el respecte hi ha de ser sempre.