LA FLETXA BLAVA

No he volgut esperar massa més. Poc més d'un mes després d'acabar la segona part, necessitava agafar el tercer volum de la trilogia dels Fills d'Èodhum. Necessitava saber com continuava i acabava la història dels portadors dels ulls, en aquesta lluita pel poder i el territori que s'havia desfermat. La trama em tenia ben enganxat, i al llarg d'aquestes setmanes no m'era difícil trobar el moment per llegir, fos l'hora que fos (perdent minuts de son i tot!)

I ja està, puc dir que he llegit la trilogia sencera. Els primers dos llibres van quedar en segona posició del rànquing de l'any, així que poca broma! I aquest tercer lliurament no ha decebut, devorava les pàgines i a mesura que ho feia, em sentia orgullós del conjunt per haver-se pogut crear tot un món de fantasia amb qualitat, sense resultar cutre o poc encertat.

Les excessives ganes per seguir llegint el llibre i que tant plaer m'han donat, al final però, crec que m'han jugat en contra. M'explico. I alerta perquè a partir d'aquí tot són espòilers. Resulta que ha de tenir lloc la batalla final. I clar, comences a llegir, i ja et rebel·les contra el fet de deixar el llibre per anar a dormir i continuar l'endemà. Arriba un moment en què no ho pots deixar estar. I vas llegint, i llegint... S'acaba la batalla, però ara ve la resolució... i després l'epíleg. De manera que les últimes 60 pàgines van totes d'una tirada. Per una banda, genial perquè m'engolia la curiositat, però per l'altra, m'estava quedant també embafat i crec que no estava gaudint del final com ho hauria de fer.

Potser també té a veure (i sense potser també), el fet que no m'acabi de fer el pes aquest final. Per una banda, el subtítol del llibre, "La fletxa blava", m'estava donant pistes de com seria el final. L'Àstrid disparant la fletxa a l'Acràmid i guanyant la batalla. Algun mort dels protagonistes, però no dels principals, i un final de flors i violes. Ho veia molt típic, però és el què esperava i al capdavall, no em desagradava. I res de tot això. Sí, van morint alguns dels bons, però van passant coses que no t'esperes. T'imagines que la germana torna a la llum, i no, l'Àstrid la mata. Bé, xoca, però que guai no ser políticament correcte. Agafa més força que el final sigui ensucrat després d'aquest xoc tan bèstia. Però el final no acaba d'arribar per la via natural. Condemnats a fer la guerra sempre, en Yagon, de cop, perd el cap. La veritat és que tornaré a agafar aquesta part, perquè tot i que l'Astrid du entendre què ha passat, crec que no ho expliquen en cap moment. I la fletxa és per en Yagon. O sigui, l'Àstrid es carrega la germana i el seu amor. Pam.

I encara queda el final. Perquè l'Àcramid no mor, sinó que ell i l'Àstrid marxen d'allà, ella en funció de carcellera, i els regnes intenten tornar a la normalitat amb els dos portadors d'ulls en un vaixell cap a enlloc. Ostres, no sé... Ja és un bon pes el què ha de fer l'Àstrid, però reservar-li a la protagonista aquest final tan cruel, quan és el principal vehicle de la trama, amb qui vas vivint l'aventura... ai, no sé... m'ha deixat sorprès i decebut per ella.

Això no em farà valorar malament el llibre, ja que m'ha enganxat moltíssim, i això es valora molt avui en dia. Però no sé si encapçalarà el rànquing del 2025. Només un detall més, l'únic que li poso traves, perquè això que deia del final de la història, et pot agradar o no, però és qüestió de gustos. No, el què quan llegia em feia moure el cap amb desaprovació era quan anaven a desvelar algun detall important, i algú deia que "encara no, fer-ho després, que ara hem de fer una altra cosa". És la mateixa sensació de quan mires una pel·lícula, estan a punt de descobrir alguna cosa, i et foten anuncis. Aquí igual, i passa uns quants copa, i amb excuses com "no m'ho diguis i anem a sopar". Això sí que em feia ràbia. Tot i això, llarga vida als Fills d'Èodhum!