NAZA

No cal dir massa res. Quan vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula documentalva ser pel festival de cinema de Venècia. Allà ja va cridar l'atenció de tothom i va gunayar el premi del públic. Després també va passar pel festival de Donosti, però llavors ja se sabia tot. Els realitzadors de No other land tornaven a ensenyar-nos la crua realitat. 

Si l'anterior pel·lícula se centrava en Cisjordània i amb l'assetjament constant que pateixen els palestins per part dels colons i l'exèrcit, en aquest cas ens traslladem a Tel-Aviv. Als terrats dels edificis d'aquesta ciutat trobem un dels directors, entrevistant a agents del servei d'intel·ligència israelià. Aquests, sense veure'ls la cara i amb la veu distorsionada, van contestant les preguntes del seu compatriota. Amb les seves respostes no només descobrim el significat de NAZA, sinó que van relatant de quina manera fixen els objectius, bombardegen i assassinen.

Naza és el terme que utilitzen per anomenar els civils que moren en els seus atacs (principalment dones i nens). Per exemple, si volen bombardejar un edifici on creuen que hi ha algú perillós, i amb ell conviu la seva família, i la resta de veïns i veïnes de l'edifici, això pot provocar la mort de per exemple, 30 persones innocents. Llavors ells en parlen dient que aquí hi ha "30 naza". D'aqueta manera deshumanitzen la víctima i el blinden de dir la veritat sobre el què estan fent, assassinar dones i nens.

A part d'això, com deia, van explicant de quina manera seleccionen els objectius. I no us ho perdeu, és la IA qui els diu les probabilitats. Mentre aquí s'utilitza per fer deures o retocar textos, aquests animals l'utilitzen per decidir qui maten. Parlen de com els ensenyen a entendre que això que fan és el correcte perquè els palestins els volen matar a ells. Fa fredat quan un d'ells afirma que sí és un genocidi això que estan fent, o encara pitjor, quan un altre diu que els envien psicòlegs per fer teràpia sobre la seva feina, però diu que no els necessiten. Fins i tot entenen als alemanys. Diu un que no entenia com els alemanys podien veure sabent què havien fet. I afegeix que ara sí que ho entén (ja que és el mateix que fa ell).

La imatge de les entrevistes es va combinant amb els edificis de la ciutat, de lluny o de prop. Mai es veu qui hi ha dins els edificis, però juguen amb les càmeres per tal que veiem que hi ha gent al sofà mirant la tele, fent el sopar, arribant a casa, descansant... per tal de posar imatges a allò que expliquen aquells animals, quan diuen que bombardegen aquella casa on hi ha la família reunida dinant plegats. Barbàrie.

Entrevisten a diferents persones, però totes venen a dir el mateix: estan assassinant dones i nens. No et pots quedar igual després de sentir-los parlar amb aquesta fredor. El govern israelià no es queda tan ample. Han creat un altre documental amb el mateix títol desmuntant tot el què surt aquí per tal de marejar la perdiu. Paral·lelament, volen retirar la nacionalitat als dos joves directors i m'imagino que per ells deu ser ja una quimera poder viure a Israel.

I mentre escoltes les atrocitats a la sala de cinema, un respecte absolut, només destrossat per persones caps de suro menjant llaminadures. Com es pot ser tan imbècil com estar menjant a la sal com si estiguessis veien Ratatouille? hi ha gent que no entén res, la veritat...

FRONTERA

Una nova pel·lícula del país que engrandeix de mica en mica el meu repertori. És curiós que agradant-me el cinema i sent tan català, no sigui un fervor defensor del seu cinema. Segurament és perquè penso que pel fet de ser català, no vol dir que sigui bo, que m'agradi o tingui qualitat. Per això les meves incursions en les pel·lícules nostrades, és tan detallista. Digueu-me tiquis- miquis.

Frontera de Judith Collell em va cridar l'atenció des del primer dia, però no per això, ni aquesta ni moltes altres, arriben als meus ulls abans. Però finalment ha arribat i m'he desplaçat cinematogràficament a un poble del Pirineu, l'any 1943. La guerra civil fa poc que ha acabat, amb les seves destrosses, i la segona guerra mundial, tot i encaminar-se a la fi, està encara en un moment àlgid. A les muntanyes d'aquest poble fronterer hi ha tot un seguit de persones que arrisquen la seva vida per fer entrar jueus des de França. Per facilitar-ho, busquen la complicitat del cap del post de la frontera i del cap de la guàrdia civil (sí, sí, però a canvi de contrabanda). Els nazis que estan a l'altra banda, fan les seves incursions per tal de trobar els fugitius i tallar aquest corredor humanitari.

Tot i no ser una història real, és una història real, ja que això passava de veritat en aquella època, i realment, molta gent va poder salvar-se de l'extermini nazi gràcies a aquestes persones anònimes que s'arriscaven a perdre-ho tot per tal d'ajudar-los. Sense ser historiador, m'ha semblat una peli molt ben feta, amb una trama ben lligada i que aconsegueix transmetre el què vol a l'espectador. Potser haurien pogut recrear-se en la llagrimeta pels fets monstruosos que van succeir, però no tira per aquí. Els protagonistes no són els fugitius ni els botxins, sinó el poble que ajuda, així com també el poble col·laboracionista amb els assassins.

No m'ha decebut gens, i em fa reafirmar la importància d'ensenyar pelis com aquestes als nostres joves, i ara més que mai, amb l'augment de l'extrema dreta neonazi i feixista. Que no sigui dit que no intentem que vegin la llum.

Per cert, Frontera es converteix en l'entrada número 400 dedicada al cinema en aquest blog.

TRESPASSES

Traduïda com a Dies de cendra, aquesta és una minisèrie de quatre capítols que es basa en un llibre de la Louise Kennedy. Tornem a Irlanda del Nord, al conflicte irlandès que de tant en tant apareix al meu voltant. Al final caldrà fer una altra etiqueta per a les entrades del blog que sigui IRLANDA.

La història és fictícia en un rerefons tristament real. Una mestra irlandesa s'enamora bojament d'un advocat anglès. L'advocat, treballa defensant els joves irlandesos que són detinguts per la policia o els militars, de manera que el pobre home és odiat per uns i pels altres. A més a més està casat, de manera que la relació es mantè en secret, i més sabent com tracten les parelles formades per persones dels dos països. A fora de les cases, la sèrie ens mostra molt bé la tensió, la violència, l'odi que hi ha entre les dues comunitats. Les notícies van apareixent cada dia a les televisions amb més actes de violència.

Hi ha un moment en què es plantegen deixar la relació, fa massa por, però segueixen endavant per tal de demostrar que la por no pot acabar amb l'amor, que són exemple de que es pot viure d'una altra manera. Realment, fa molta pena veure com era la vida d'aquella gent, com se'ls perseguia, i com es defensaven. La mala bava de l'IRA que ja vam veure també a Say nothing, apareix aquí de nou, amb la seva intransigència, un dels seus forts. Eren incapaços de veure l'escala de grisos. O blanc, o negre.

Hi ha dues dones protagonistes. La mestra, justament, és una de les prootagonistes de Say nothing, en un nou paper que la transporta al mateix conflicte, ara des d'una altra persepectiva. Gran interpretació. Al seu costat, la seva mare, alcohòlica, interpretada per la Gilian Anderson, que ens torna a aparèixer en poc temps en una sèrie després de The abandons que vaig veure fa quatre dies.

La sèrie ha estat força bé, baixa nivell en alguns moments, però al ser curta, i a l'anar passant coses, vas avançant i et fa entrar de ple al cor del conflcite, a les pors i les ràbies de totes les persones que ho van viure. Res ha canviat. En un país, la gent es va matant mentre la resta del món mirava a una altra banda. Aquella cançó de l'Sting té tota la raó: History will teach us nothing.

RESERVATION DOGS (x3)

Em mirava el rànquing de sèries de l'any passat per veure on havia col·locat Reservaton dogs, aquesta sèrie sobre la vida en una reserva d'indis d'Oklahoma. Mentre que a l'entrada corresponent la valoració és força bona, al rànquing està al top-10, però en novena posició. Però no passa res, perquè mires les que té per davant i te n'adones que el 2025 va ser un any molt encertat en les sèries vistes.

Ara he acabat la tercera i última, i em segueixo reafirmant. No sé què m'ha fet, però és que fins i tot tenint algun episodi més fluix, el conjunt total és de notable alt, però que molt alt. Deu episodis amb unes trames molt concretes, sabedors els guionistes que havien de fer-ne el tancament. El grup de joves torna a casa després de l'escapada a California, però en Bear es perd i es troba amb una vella coneguda (la dona cérvol) i un nou personatge estrambòtic, que tindrà participació en la resta d'episodis. Fan un exercici molt interessant per connectar els vells de la comunicat amb els joves, m'imagino que amb l'objectiu de mostrar la unitat d'aquesta ètnia tan perseguida, com tantes altres. Ho aconsegueixen. La comunió entre joves i ancians és total, i realment es va cuinant al llarg de tots els capítols, provocant aquest vaivè entre els més interessants i els menys, Tot seguia aquest pla per arribar al final.

No en va un dels noms que està darrere d'aquest projecte és en Taika Waititi, un neozelandès que és una barreja de moltes cultures, que es va unir a Sterlin Harjo, nadiu, per filmar aquesta història. M'he de repetir per posar al podi el repartiment. Tots estan excepcionals, interpreten de manera tan realista els seus personatges... Segurament perquè estan mostrant molts d'ells la seva vida real, ja que tots formen part de la raça índia (perdó, perquè aquest nom és imposat pels invasors, ells no ho són pas). 

La tercera temporada no ha estat doblada al castellà i l'he vist en versió original, i això m'ha fet encara gaudir més del so real de les seves veus, i en alguns d'ells, com la Willie Jack i l'esperit, encara pugen més el llistó de la qualitat. Molts moments divertits, molts moments descarnats, i també moments emotius, una combinació magistralment dirigida i portada a bon port. 

LA VEU DE LA HIND

No sé què dir. Penso que no cal omplir massa de paraules aquesta entrada sobre aquesta pel·lícula, gairebé documental.

La Hind Rajab era una nena de 5 anys que intentava amb els seus tiets i cosins sortir en cotxe del poble de Gaza d'on se'ls expulsava, i van ser tirotejats. Tothom menys ella van morir a l'acte. La Mitja lluna roja aconsegueix parlar amb ella a través d'un telèfon a mesura que miren d'organitzar el rescat. Però la burrocràcia és lenta. Cal passar per molts despatxos abans que l'exèrcit israelià doni llum verda al rescat i deixi pasar una ambulància. Quan al cap de tres hores, deixen passar l'ambulància, també maten els cooperants que hi viatjaven. Al final, la petita Hind també va morir.

Tot i la meva implicació emocional en aquest conflicte, tal com em va passar també amb No other land, em costa llençar-me de seguida que puc a veure les pelis que en parlen. Suposo que hi ha una part important de vergonya que sento com a membre de l'Europa democràtica (entre cometes), observadors de la barbàrie, inútils políticament, sense poder per fer res de res que presenciar en directe aquest genocidi.

Veure la història de la Hind, sentir la seva veu (ja que els àudios de les trucades són els reals), et porten a viure amb una tenisó brutal el lent pas de les hores. Vius la indignació de les traves que posen per salvar la nena. I clar, sents la ràbia i l'odi cap a tots aquells que la maten, a ella i a tos els innocents. Perquè hi ha moltes més Hinds a Palestina, però és important que es posi nom i cara a ni que sigui a una d'elles per tal de fer-la present i que tots els occidentals sentim la mateixa vergonya pel què està passant a Palestina. 

Un cop més, tant de bo aquesta pel·lícula es passés als col·legis i instituts per parlar-ne i afavorir la frenada de la pujada de l'extrema dreta, i que els adolescents aixequin el cap del seu món de fantasia de tik-tok i instagram i vegin quina és la realitat.

Impotència, incredulitat, ràbia, ganes de canviar el món.

SEPTEMBER 5

M'arriba la possibilitat de veure September 5, una pel·lícula que recorda els tràgics fets ocorreguts a Munich durant les olimpíades, quan un grup terrorista capturà esportistes i entrenadors israelians i acabà amb tots ells morts. Aquells jocs olímpics eren els de l'any1972, justament un any important per un servidor. Spielberg ja va fer la seva pel·lícula fa uns anys, on també volia retre homenatge als morts en aquell atac. La casualitat fa que justament fa poques setmanes vaig tornar de Munich, i vam estar passejant per tota la zona olímpica, que també apareix a la pel·lícula. I una coincidència més, surt l'entrevista que li fan a un dels esportistes (i que després acabaria mort) mentre fan la visita al camp de Dachau.

La pel·lícula recrea tots els fets viscuts però centrant-se en els periodistes de la cadena ABC que ho van retransmetre en directe. Un 95% del film passa als estudis de televisió, i la peli ens vol ensenyar com van viure aquella colla de periodistes esportius aquell dia fatídic, quan de cop i volta es troben immersos en la notícia de les seves vides i han de fer ús de la seva professionalitat. Però ja llavors començaven a sorgir les batalles per les audiències, les exclussives... i aquesta lluita juga en contra d'ells i dels ostatges (moment en què s'adonen que els terroristes veuen a la televisió el què està fent la policia). No entren en buscar veritats, culpables, mans negres ni res d'això. Exposen el punt de vista dels periodistes tal com se suposa que va ser en realitat.

El resultat és força bo. Observes amb ells el què esta passant i tornes a patir amb ells tot el què viuen. Molt ben filmada, sense un pressupost estratosfèric, cares desconegudes, feina internacional... una col·laboració que aconsegueix un bon resultat cinematogràfic i que aconsegeuix que no oblidem la història. La pena i la culpa de la periodista alemana quan comenta que un altre cop han mort innocents a Alemanya, demostra que les ferides no estaven pas tancades, ja que no feia ni 30 anys de la guerra.

Sobta que els JJOO no se suspenguessin del tot. Després dels funerals, van continuar. Diuen que tothom ho veia així, tot i que alguns esportists es van retirar. No sé si ara passaria el mateix, tot i que la pressió mediàtica i dels diners seria molt més forta que llavors. Però vull pensar que no continuarien.

I un cop més, una altra mostra del conflicte entre Israel i Palestina, que fa tants anys que dura i que sembla que no tingui deturador. Una llàstima tot plegat.

DACHAU

Dels dies passats a Salzbur i Munich, he fet un brevíssim resum en aquest blog. Però allà no ho explicava tot. Un dels dies el vam dedicar a fer una visita que mereix una entrada individual. A pocs quilòmetres de la ciutat, es troba el poble de Dachau, tristament famós per tenir en el seu municipi un dels primers camps de concentració de l'Alemanya nazi. Tenia les meves reserves a anar-hi, però poques vegades mes tindré l'ocasió de vuere amb els meus propis ulls l'espai on es van cometre tantes atrocitats.

El camp va ser derruit gairebé en la seva totalitat als anys 60, però per tal de fer-ne un memorial, n'han reconstruit alguna cosa, com un parell de barracons per fer-ne un lloc de visita històrica. El camp era grandiós, i una de les coses més sorprenents de totes és que es va construir i posar en funcionament l'any 1933. Tothom relaciona aquests camps amb la guerra que començà el 1939, i ens oblidem que Hitler va arribar al poder l'any 33 gràcies a unes eleccions. Als nanos de 6è, quan treballàvem aquests fets, intentava fer-los veure que la població va escollir Hitler a les urnes, gràcies a les seves mentides, igual com passa ara a la nostra política actual.

Allà es poden visitar unes quantes parts, com el pati central, aquells barracons reconstruits que comentava, la part de les cel·les de la presó i el crematori. Allà sí que no vaig fer-hi cap fotografia. Em veia incapaç de fer-ne, em sentiria com banalitzant el què va passar-hi. Les explicacions de l'àudioguia, els rètols i les fotografies són les que ajuden a donar relat del què s'està veient, ja que com comentava, està canviat i només es mantenen algunes parts. 

Impressionen les fotos, la gran majoria de l'any 1933 quan van obrir, amb tots els presoners contraris al nou règim, i les fotografies de quan els van alliberar. Per motius obvis, no n'hi ha gairebé cap de l'època dura de la guerra, només alguna molt clandestina. Les fotografies de les persones t'expliquen qui eren, si van sobreviure o no, què els va passar. Eren gent de veritat, de carn i ossos que van estar allà patint les vexacions i tortures d'aquells animals de merda. 

Vam poder veure un documental en castellà sobre el camp, i una de les imatges que més em van marcar va ser quan després de l'alliberament, els soldats nord-americans van obligar a tots els habitants de Dachau a entrar al camp i veure què s'hi feia. Les dones, ploraven en veure les muntanyes de cadàvers desnodrits. Deien que "no sabien què passava al camp, que es pensaven que era només una presó". Quins nassos... com pot ser que hi hagi gent tan cega i tan ignorant o tan malvada com per negar el què tenien davant? Bé, la veritat és que la història es repeteix, i aquí també tenim gent que no veu ni s'adona del què està passant al món.

Hi ha un monument de record, i unes plaques, així com la frase: Mai més. Doncs està clar que aquest "mai més" ja se'n pot anar a la paperera de la història quan a 2026 seguim veient guerres, destrucció, genocidi... igual que als anys 30 i 40. I no m'ho puc callar, com un poble que va patir aquesta vergonya com és el poble jueu, tinguin governants que facin el mateix amb els palestins? I Europa, USA i companyia, fent com els homes i dones de Dacahu: "Ah... no sabíem què passava això..." 

MUNICH

Tres dies després de Salzburg, agafem el tren que ens portarà en dues horetes a Munich. D'Àustria a Alemanya en un pim pam, i un cop més, sense ningú demanant el bitllet, ni màquines per entrar o sortir. Al·lucinant. Canvi de país però no canvi d'idioma. Canvi de paisatge urbà (Munich ja és més "ciutat" que no pas Salzburg), però ni molt menys és una ciutat grisa, sinó que el verd continua dominant el nostre voltant, no tant per boscos naturals i silvestres, muntanyes... sinó perquè té uns parcs enormes, amb tant verd i tants arbres que fan una enveja considerable. Què tenim a Barcelona? La Ciutadella? El Parc de les Aigües? El Putxet? Quina vergonyeta... són tot parcs amb alguns arbres, però camines al sol i el verd que hi ha és un verd grogós, sec... A Munich, el verd és humit, fosc, i camines pels seus parcs per camins asfaltats, sí, però enmig de tats arbres que no veus el sol ni de casualitat. En un d'ells, l'Englishgarten, fins i tot el creua un riu amb molta corrent on la gent s'hi banya i fins i tot fan surf!!

Colors apart, Munich és la ciutat del Bayern, i l'Allianz bé valia una visita. Estaven canviant la gespa, així que justament allà no veiem verd sinó marró de sorra (algú ens va fer la genial broma de que per això li diuen Allianz Arena). Llàstima del 2 a 8, que encara que ja sigui llunyà, encara cou... i de l'hòstia que em vaig clavar a les escales del metro anant-hi. Les comparacions són odioses, però veient el camp del Munich 1860, li falta recorregut per tornar a primera...

Amb uns mitjans de transport altra vegada nombrosos i precisos, vam poder visitar el més rellevant: la
Marientplatz a l'hora dels ninotets del carrilló, la torre de Saint Peter per veure Munich des del cel, la bestialitat rococó de l'Asamkirche, el palau de Residenz (encara no puc imaginar com vivien aquesta gent amb tantes sales i habitacions), el teatre Crivillés i els diferents monuments i edificis emblemàtics.

També ens vam escapar fins la zona olímpica, gaudir de l'arquitectura de les seves construccions, pujar fins el turonet del costat i veure la posta de sol amb totes aquelles estructures en primer pla. Ens ha quedat un viatge força complet, la veritat...

Per cert, ja he comentat que en vuit dies i no sé quants centenars de viatges entre els tres, cap control de bitllet, oi? El dubte resolt de si calia pagar o no el bitllet fins l'aeroport (que ja no ens entrava en el bonus que teníem), es va solventar amb molta sort, perquè just abans d'arribar a l'aeroport, qui passava pels vagons? Exacte, els revisors. Per sort, conec tant en Murphy (el de la llei), que no em vaig deixar enganxar.

SALZBURG

Salzburg, una ciutat de postal segons les imatges ue pots trobar a internet. Però realment és així? Doncs ho podem confirmar, ho és, i molt. Durant tres dies he estat passejant pels seus carrers, i fins i tot, m'he allunyat una mica per poder visitar algun poble d'aquests idíl·lics a la vora d'un llac. I és clar, com no, caminar per alguns dels escenaris de la mítica The sound of music. Tres dies que han semblat pocs per totes les coses pendents que han qudat sense visita. Però déu n'hi do.

Per una banda tenim la part antiga, de postal, amb els seus carrers, cases, colors... i amb dos punts emblemàtics evidents: la fortalesa que domina tot el territori, imponent en el seu turó, i visible des de qualsevol punt de la ciutat, i els jardins del Palau Mirabel. Són dos edificis totalment diferents degut a la seva funció dispar, i cada un té les seves peculiaritats. La força de la fortalesa contra la bellesa de Mirabel. Pocs jardins són tan especials com aquells. Cal destacar també el riu que creua la ciutat i els seus múltiples ponts que el travessen. A les afores, trobem un altre palau, el de Hellbrun, que no té res a veure amb l'infern. Envoltat d'un parc verd magnífic, i amb un jardí molt especial, amb les Fountain tricks, on a la que et despistes, ja t'han mullat. Bonic i divertit a la vegada.

Si ho ha dos temes bàsics a tenir en compte a Salzburg i que trobes per tot arreu, són Mozart i The sound of music. Tots dos relacionats amb el món de la música però en categories molt diferents. El primer, Salzburg és la ciutat que el va veure nèixer i on va començar a despuntar. Un parell d'edificis s'han convertit en el lloc de peregrinatge dels que volen saber més d'ell. La visita a la casa de naixement va estar bé, però també he de dir que potser va ser el més fluixet de tot el què vam veure.

La visita al llac també disputaria aquest honor a la casa-museu, però se salva perquè el paisatge és espectacular. tot i que també és cert que en un moment donat, t'adones que estàs veient tota l'estona el mateix. Cada poble és una rèplica de l'anterior. Tots preciosos, però còpies.

I hem deixat pel final de l'entrada a la pel·lícula. Els dies previs i quan hi vaig ser, no em paraven de sortir vídeos a les xarxes de la gent gravant-se als escenaris del film imitant els balls o moviments. En vaig fer un pobre intent per fer riure i prou. Després vam veure una mare i una filla fent-ho amb molta més gràcia. La font dels cavalls (My favourite things), les escales i jardins del Do-Re-Mi, i la glorieta del I'm sixteen, van ser els llocs més especials que vaig veure i fotografiar. La veritat, em feia il·lusió. Sense anar més lluny, fins a quatre cançons de la peli les he utilitzat en les obres de teatre de l'escola o en alguna activitat.

Així doncs, molt Salzburg trepitjat però no del tot. Ens n'hem sortit tot i l'idioma. La veritat és que és una ciutat fàcil, molt ben comunicada amb tot i fàcil de passejar-hi. Com a Oslo, cal tenir el bitllet, però ni Cristu ens l'ha demanat en cap moment. Aquí als països llatins, el transport públic seria extremadament deficitari: milions d'usuaris fent-lo servir, i només deu bitllets pagats. Altres anècdotes serien entrar al camp del Salzburg, tancat per tothom però que unes treballadores ens van deixar passar per fer la foto; o un globus del món gegant al Palau de Hellbrun on a Hispania hi apareixien les ciutats més importants i, oju, Madrid no hi era! I finalment, que de nit, res de res, quan es fa fosc, a dormir, no hi ha vida ni llums per il·luminar la ciutat amb gràcia. Els horaris europeus, són els que són, i tocava acostumar-s'hi. Prou bé, crec que a França són molt més estrictes i quadriculats.

MUNDIAL 2026 (2)

El fet que hagin passat de 32 a 48 seleccions en aquest mundial, ens ha regalat una ronda extra. Si abans, després de la fase de grups, passàvem directes als vuitens de final, aquest any hem tingut uns setzens que han acabat aquesta matinada, el mateix dia en què començaran els enfrontaments que decidiran els vuit millors d'aquest any (o potser no els millors, sinó els que han tingut més sort).

La fase de grups va eliminar 16 equips, els 12 últims de cada grup i els quatre pitjors tercers. I aquí ja van arribar algunes de les primeres sorpreses. La Repúplica Txeca, Corea del Sud, Turquia i sobretot, Uruguai, abandonaven prematurament el campionat. El cas més sorprenent és els dels sud-americans, bicampions del món (però fa gairebé un segle, d'això). És cert que un cop veient els jugadors, t'adonaves que no hi havia massa potencial. El més revelador és el seu partit contra els ecspanyols,que els van cosir a patades davant la permissivitat arbitral (una tònica força comuna en aquesta edició. Potser el fet de jugar-se sobretot als USA els ha fet creure que la violència va primer i està ben vista...)

Aquesta nova ronda, la dels setzens, ens ha permès gaudir de seleccions que en altres èpoques no haurien arribat fins aquí: Cap Verd, Sud-Àfrica, Canadà, Bòsnia, Àutria, Austràlia, Congo i Algèria són les principals. Malauradament, de totes elles, només Canadà ha arribat a vuitens (també perquè jugava contra Sud-Àfrica). En aquesta nova ronda, tenim altres ventafocs apart de la canadenca. Els propis USA, Egipte, Suïssa i Paraguai, al costat d'algunes que de tant en tant treuen el nas entre les poderoses, com el Marroc, Noruega, Bèlgica (l'eterna decepció). Com és habitual, el meu tarannà em porta a desitjar que totes aquestes seleccions arribin el màxim de lluny possible i doni lliçons d'humilitat a les més fortes.

Algunes d'elles (de les anomenades fortes) han caigut a setzens: Alemanya, el cas més sonat, però també Països Baixos, Croàcia, Japó i Suècia i Senegal ja han fet les maletes. Per tant, ens està quedant un mundial que va combinant les classificacions esperades amb algunes de més sorprenents i que, com deia, desitjo que seguexin fent-ho. Cal destacar que les fortes no han arribat sobrades. Argentina, guanyant a la prórroga a Cap Verd; Brasil, el mateix als minuts afegits contra Japó; Portugal i Anglaterra, havent de remuntar. Malauradament, tot i existir la famosa frase: "Ni França, ni Ecspanya, Països Catalans", són justament aquests dos estats els que han passat ronda amb més facilitat. No cal dir que desitgem que "la roja que no és Xile" se'n vagi de vacances el més aviat possible.

Favorits? Difícil de dir, perquè no hi ha superioritat clara ara mateix. Algunes han d'enfrontar-se a seleccions més potents per veure de debò si són o no són favorites. Pel què fa a la megaporra en la què participo, la veritat és que vaig força malament. Però si tinc sort, encara podria pujar posicions. Evidentment, sort vol dir, eliminar Ecspanya. Som-hi Cristiano!!! Suuuuuuuuu!

MUNDIAL 2026 (1)

És curiós, però la primera de les, suposo, tres entrades sobre el mundial d'aquest any, no té res a veure amb el futbol. Vull comentar dues coses en particular.

El primer, que és el primer any en el què hi ha 48 equips!! Un canvi molt bèstia, ja que abans eren 32. Algunes veus són molt crítiques amb aquest fet. Que hi hagi tantes seleccions, ha obert la porta a països com Uzbekistan, Jordània, Curaçao, Cap Verd... amb zero tradició futbolística. Això provoca que hi hagi partits com Nova Zelanda - Iran o Uzbekistan - R.D. Congo. Els puristes només volen veure les seleccions poderoses, les d'alt nivell. Però clar, si el futbol és mundial, també està bé que aquestes seleccions puguin tenir aquesta oportunitat. Icom de contentes estan quan aconsegueixen el seu primer punt! Ja se sap que no és el mateix veure la diada castellera de Sant Fèlix que la dels Castellers de Viladecans, però això no vol dir que no puguin actuar o tenir opcions de fer castells cada vegada més alts.

Però no ens enganyem, tampoc ens mamem el dit... No ens pensem que aquest canvi és perquè la FIFA s'estima aquests països i els vol donar aquesta oportunitat esportiva... que s'han tornat bones persones, aquests quemanen... N, clar que no. Si ho han fet és per guanyar més diners per les seves butxaques! Més partits, més televisió, més anuncis... Tot és per fer-se rics, no pas per altruisme. Si no, mireu això del pausa d'hidratació, obligatòria a tots els partits, fins i tot aquells que es juguen en camps condicionats i a una temperatura adequada. Què passa? que ara a les pauses d'hidratació... anuncis comercials! (clinc, clinc, clinc...) Rates financeres i egoistes, no amor pel futbol.

Però hi ha un altre tema. Avui hi havia a l'ARA un reportatge sobre el dilema de ser independentista i animar "la roja". Quina merda és aquesta? Les dues coses no poden ser. Si ets indepe, no pots animar la selecció ecspanyola, és una incoherència de grau 1 en una escala de l'1 al 100. I ja està. No hi ha res més a dir. O una cosa o l'altra. Quina ràbia que em fan aquestes coses i com de bé explica la situació de mesells en la que ens trobem. Vomito. I a sobre, en la mateixa edició, et parlen de l'afició escocesa, com s'estan comportant, com animen la seva selecció... Escòcia, una nació sense estat que sí té permís dels seus colonitzadors, Anglaterra, de participar en esdeveniments esportius. El mateix cas que nosaltres, només que els nostres opressors, els ecspanyols, ni en broma ho permetran mai. i a sobre, alguns indepes els animen? Es veu clarament que no po ser.Aix... Escòcia... enveja sana en aquest aspecte.

HABEMUS PAPAM

Qui sap si al final veurem acabada abans la Sagrada Família que la línia 10 del metro... estan fent un sprint important. El fet que aquest 2026 faci 100 anys de la seva mort ha provocat una acceleració per poder celebrar aquesta efemèride amb evidències tangibles de que això va pel bon camí. I per aquest motiu, ho han lligat tot amb que vingués l'actual Papa de Roma, el ianqui Lleó XIV, per beneir la torre més alta del Temple, que converteix en l'edifici religiós més alt del món.

Així, aquest "bon home" va ser convidat a Barcelona i això com era de suposar, ha tingut algunes repercussions. La primera, com sempre, l'enveja dels nostres opressors. Ecspanya no podia permetre de cap de les maneres que el Papa vingués a Catalunya per la Sagrada Família, pel mil·lenari de Montserrat i posés de nou Catalunya al món. Així que, si venia, havia de ser a Ecspanya. Abans de Barcelona, va anar a Madrit, i després, a les Canàries (per dissimular el seu odi ranci a tot el que sona a català). No poden suportar-nos.

Un cop convertit el viatge a Catalunya en un spanish tour, per deixar clar al món que Barcelona és una parada dins aquest tour, tocava el tema de la llengua. Es va filtrar que el català seria secudari en la seva visita. automàticament, tothom queixant-se, dient que quina manca de respecte, blablabla... De seguida van anunciar que ho arreglarien, i durant la seva visita, els mitjans de comunicació van mostrar el Papa parlant en català cada dos per tres. Posaria la mà al foc que els moments que van sortir per la tele eren exactament les estones residuals que havien previst. Però els mitjans ho venien com si fos l'única llengua usada. Cola de crèduls...

I per tancar el tema país, algunes entitats aprofitaven l'ocasió per fer voleiar les estelades, fins l'expulsió dels cantaires que duien estelades ovolien cantar Els segadors. Res que sigui cap sorpresa. El què sorprèn és que hi hagi gent que se'n faci creus. Us recordo que el 2017 ens pegaven davant les càmeres sense cap mena de problema. Que potser s'han tornat demòcrates?

I per últim, hi ha el tema de tot el muntatge que s'ha fet al voltant d'aquesta visita. Mentre els polítics permeten el desnonament de famílies amb criatures a mans d'empreses de l'infern, sense cap mena de decència es gasten el què no està escrit en les festes a aquesta gent. Siguis creient o no,vergonya te n'hauria de fer. És que fins i tot no van pagar res per llogar l'estadi olímpic!! Un estat (E vaticà)i una institució (l'església) que té patrimoni i diners per donar i rebre. Clar... per millorar la vida dels ciutadans del país, no farem que aquesta gent pagui el que utilitzen, clar... més val que paguin els mateixos ciutadans a través dels impostos,multes i tota la pesa que existeix per extreure'ns fins l'últim cèntim. Propaganda arreu, banderoles, àpats, espectacles... la casa per la finestra. La cara i la creu de la mesquindat personificada.

AMERICAN PRIMEVAL

Traduïda amb el títol de "Érase una vez el oeste" (súper original), ens trobem davant d'una minisèrie sobre els anys de conolització a Utah, on lluiten tres bàndols. Per una banda els colons, per una altra els nadius; i en tercer lloc, i aquí entra la part desconeguda de la història, la secta dels mormons, que ens els mostren com els terroristes de l'època, que es carreguen indis i colons indistintament perquè l'únic que volen és ser ells els únics propietaris d'aquella terra que no els pertany.

Per escenificar aqueta història, la trama es divideix en diverses històries que conviuen en el temps. La fugida d'una mare acusada d'assassinat, amb el seu fill, travessant l'estat per reunir-se amb un marit que els havia abandonat. Els guiarà un bala perduda i s'uniex a ells una jove índia a qui han tallat la llengua. Els caçarecompenses s'alien amb els mormons ja que la mare i el fill sobreviuen a un atac de la secta i no els interessa que segueixin vius.També sobreviu a aquest atac un home a qui li segresten la dona, que acaba en poder dels nadius i amb qui s'acabarà aliant i sent una més d'ells. I també hi haurà el líder dels mormons, que està intentant aconseguir més poder a costa de tothom.

Tot plegat, ens acaba apareixent una bona sèrie, ben rodada, ben orquestrada (i per cert amb molt bona BSO), ben interpretada, amb les escenes de lluita ben filmades (l'atac a la caravana de colons et talla la respiració), i altres característiques totes positives. Comentava que el repartiment està molt encertat, sense estrelles i amb actors i actrius molt ben ficats al paper. I la sinceritat amb la què expliquen una part fosca de la història dels USA fa que l'interès et mantingui enganxat.

No sé si és pel fet de què amb tantes plataformes es facin més visibles la quanttat de sèries sobre l'oest que hi ha, o és que realment tornen a estar de moda. Sigui com sigui, les que he vist, Godless i American Primeval (tinc dues més en llista d'espera), han estat excel·lents.

OSLO

Qui m'hauria dit que m'escaparia tres dies fins a Noruega per gaudir d'un partit de futbol. Però així ha estat, i he afegit un país nòrdic a la llista d'indrets visitats fora de Catalunya. No és una llista llarga, però pel què a mi m'importa, està prou be, no em queixo.

I què tinc de dir d'Oslo, que és la capital i on vaig estar aquests tres dies, que en el fons eren dos, i a l'hora de la veritat, es van reduir a una tarda i dos matins. Doncs bé, en general bé. Coses generals que sobten n'hi ha unes quantes. Per exemple, el perfil dels habitants (no arriben al milió, no hi ha molta gent, i es nota als carrers i al trànsit! Molts pocs cotxes!); el transport públic, de pagament però amb les portes sempre obertes (no dubto que tothom tingues bitllet, són gent seriosa, però clar, entrar directes al vagó de metro, xoca; aquí es colaria tothom, som més maleducats); meitat típicament noruecs (rossos, etc) i meitat immigració, com bé queda reflectit en els llibres de la Camila Lackberg. Sobre aquest punt, també hi ha una diferència respecte Catalunya. Allà, per molt sirians, afganesos, hindús o el què sigui d'on vinguin, tots parlen noruec. La llengua és el seu nexe d'unió i fa que la integració sigui gairebé rodona. Aquí, això no passa. El català no és un requisit per res, com a colònia subordinada que som, i això fa que la gent que ve de fora i els seus fills, segueixin manifestant-se en castellà, cosa que divideix la societat. Ep, que no és culpa seva, som nosaltres i els nostres governants qui hauria de capgirar això. Però clar, ai... parlar català... provincians...

Més coses.... es vestits tradicionals. Quanta gent el porta! Es veu que és el vestit de les festes, i no es veu com una disfressa, sinó com elegància i respecte. També vaig veure força soldats pel carrer de tant en tant, això sí, en edat de fer la mili. I així com últimes curiositats, el canvi climàtic també ha arribat al nord (quina calor...) i que hi ha estàtues per tot arreu, i força cridaneres.

Parlant d'estàtues, la primera visita va ser al Parc de Vigeland, grandiós, tranquil, i amb unes estàtues de persones humanes representant les etapes de la vida... diguem-ne que algunes... provocadores i polèmiques. L'òpera, al port, amb un terrat visitable i que t'ofereix bones vistes; el Museu Nacional on trobem grans obres (fins i tot El crit de Munch) i altres modernes delirants, com una simple cadira enganxada a una paret; la fortalesa, que només es veu bé des del mar, lletja, lletja, però increïblement bonica per dins; les muntanyes noruegues, amb el trampolí de salts de Holmenkollen; i el Museu Fram on hi ha la informació i la rèplica del Fram, un vaixell que utilitzà Admundsen en les seves exploracions a l'Àrtic i l'Antàrtic.

Van quedar coses per veure i visitar, però no em puc queixar gens de com vaig aprofitar el temps, tot i que anava amb el coet al cul tota l'estona. La veritat és que si no fa aquell fred que m'imaginava, encara podria fer-hi més visites (veure els fiords naturals del nord, les aurores boreals...) Deixem-ho per una altra ocasió...

LA BANDERA

No fa massa anys, el primer equip del Barça va fer un viatge a Israel per promocionar-se i fer diners. Es van fer fotos amb banderes, amb sionistes, amb la kippà, al mur de les lamentacions... Zero comentaris. Tot bé.

Aquest dilluns, durant la rua del Barça, en Lamine Yamal oneja una bandera palestina. Polèmica, calamitat, insult, inconcebible la barreja amb la política, etc, etc, etc. Que curiós, no, que segons quina bandera oneges ets dels bons o dels dolents. En Lamine, que qui em coneix, sap que no és sant de la meva devoció pels valors que de vegades mostra, és musulmà, i va onejar la bandera d'un país musulmà, que està sent assassinat i reprimit, no només per l'estat d'Israel, sinó també per tots els països del primer món que no fan res per evitar-ho.

Em molesta enormement aquest doble criteri per jutjar segons quines accions. Pots fer-te fotos al costat de segons qui. No hi ha problema si aquest "qui" forma part de l'equip poderós del planeta, que quina casualitat, acostuma a ser l'equip feixista i opressor. Les xarxes s'han omplert de crítiques, als mitjans era primera notícia... però clar, per altra banda, ha estat un gest molt aplaudit per altres persones, que han expressat el seu agraïment a que algú amb tant poder mediàtic faci aquest gest.

Si als israelians i israelianes els molesta, i comencen, com han fet, a trencar banderes i samarretes del Barça, me la bufa. Els emprenya? Doncs que deixin de matar nens i nenes innocents. Això per començar. Sempre al costat dels oprimits, sempre, siguin d'on siguin.

Aquest fet ha provocat altra vegada el gran debat de si les estrelles han de pronunciar-se públicament sobre qüestions polítiques. Com sempre, hi ha qui utilitza aquest argument per tal de defensar que no ho han de fer. Però és que quan defensen Palestina, Congo, Síria, etc, no és política són drets humans. I aquí, seria indecent no deixar que es pronunciïn a favor de la justícia i la llibertat. De fet, el més indecent és que no ho facin tots i totes les esportistes i cada dia, no només quan guanyen.

THE WIND THAT SHAKES THE BARLEY

Tant auto-bombo que em faig sobre les connexions que em van arribant sobre Irlanda, i justament una de les pel·lícules més importants, guanyadora fins i tot a Cannes, no l'havia vist. El vent que agita l'ordi és de l'any 2006, d'en Ken Loach, i ens apropa als inicis de l'IRA, als moments de confrontació entre l'imperi britànic i Irlanda just després de la primera guerra mundial. Els pagesos es van organitzant, creen el Sinn Feinn, l'IRA, tenen lloc les primeres venjances, atacs... i de lluny, els acords als que s'arriben liderats per en Michael Collins (aquesta peli d'en Liam Nesson sí que la vaig veure).

Tot aquest rerefons està decorant el protagonisme de dos germans que s'involucren de valent a la lluita. Quan arriba l'acord, tots dos prendran decisions oposades, així que a més del drama nacional i bèl·lic, també tenim el drama familiar i més emotiu.

Tot i que no m'ha acabat d'enlluernar, les escenes que filma el director no em deixen indiferent: la crueltat de les forces d'ocupació, l'abús de les mateixes contra gent innocent, la ràbia dels irlandesos davant aquests soldats, la manera d'enfocar una traïció (que molts ants després, ja vam veure a No diguis res que segueix sent igualment executada), les baralles entre les persones del mateix bàndol... Com en totes les pel·lícules on surten injustícies, el meu cor i el meu cap s'uneixen en un sol òrgan per sentir-me atacat en la meva pròpia pell.

Un cop més, aquest lligam amb Irlanda torna a aparèixer. Tot i que segurament és el més freqüent, la indignació i solidaritat amb els pobles oprimits és una constant en la meva trajectòria, digues-li Irlanda, Palestina, Sud-Àfrica, nadius americans, etc. No sé si és pel fet de sentir-me identificat amb la seva història comparant-la amb a del nostre país.

Parlant de Catalunya, realment, podria trobar moltes similituds entre els processos d'aquests països de les illes britàniques. Quan un cop arriba la treva amb Anglaterra, es discuteixen entre ells i acaben separant-se, odiant-se i matant-se; sense arribar a l'últim punt, és el què ha passat aquí després de l'1 d'octubre, la divisió entre nosaltres. I això que nosaltres no vam arribar a aconseguir res; almenys ells tenen país (tot i faltar un tros). Però els atacs anglesos contra la població, són els mateixos que rebem nosaltres cada dia, més subtils, però els mateixos. I aquí estem encara.

ARTEMIS I ISS

Després de molts anys parlant-ne, preparant-ho i posposant-ho, finalment s'ha enlairat l'Artemis II en direcció a la lluna. Encara falten dos o tres anys per tornar a trepitjar el nostre satèl·lit, però és evident que l'èxit d'aquesta missió pot donar a les a tornar-hi i aconseguir-ho. 

Recordo quan fa dos anys, a la visita a la Citté de l'Space, ja em vaig entretenir en les sales que parlaven d'Artemis. A més, justament aquest any, com que a tercer es fa el projecte de l'espai, una de les novetats ha estat parlar i fer seguiment del projecte. Alguns alumnes estaven al cas quan es van anul·lar els dos primers intents. A final, la sortida ha caigut en vacances, però res m'agradaria més que algun nen o nena m'ho comentés quan ens veiem de nou el dimarts. A més, justament serà llavors quan estaran donant la vola a la lluna, i alguna cosa veurem per la pantalla de la classe.

La partida del coet estava prevista per la nit de dimecres a dijous, a les 0:24h hora catalana. Van ser només uns minuts més tard, però allà estava, despert, per veure aquest inici de viatge. En la meva memòria, l'única vegada que soc conscient d'haver presenciat un enlairament de coet de la NASA. va ser el 1986, la tragèdia del Challenger. Ho tinc força gravat a la retina aquell moment. Amb el cor encongit, seguia els primers minuts d'enlairament, aquest cop més exitosos. La llàstima és que tot sigui fet majoritàriament pels USA, amb el seu porc podrit de president.

Aquests dies estarem pendents del viatge i des seus astronautes, amb la primera dona i el primer negre a la tripulació, cosa que repetiran a la missió d'Artemis IV, que és la destinada a tornar a trepitjar la lluna. Serà doncs, un any astronòmicament important. Després d'Artemis, tenim l'eclipsi de sol total a Catalunya el proper 12 d'agost. I la setmana passada vam tenir una cirereta a les convis. La segona nit es veia el cel molt bé, i vam poder veure perfectament Júpiter, algunes constel·lacions, i... la ISS!!! Va passar per sobre nostre i ens va proporcionar un moment molt emocionant!

OH QUINA SORPRESA

En un nou intent d'epanyolitzar el país (cosa que per cert, és innecessària, ja que nosaltres mateixos, els catalans, ens posem pals a les rodes), el governs ecspanyol, català i la Federación ecspañola fan jugar la selecció estatal a Catalunya. Evidentment, a l'únic lloc on ho poden fer, a Can Perico. Com el dia que hi van fer jugar la selecció femenina, l'estadi es va omplir de banderes ecspanyoles i de merdes humanes, per tal de demostrar que "unidos somos más fuertes". Que els bombin.

La qüestió és que es tractava d'un amistós contra Egipte. Per començar, els energúmens van xiular l'himne egipci. Per què? Quin conflicte tenen amb l'estat de les piràmides? Però el més fort vindria a continuació, quan bona part de la grada van començar a cridar: "Musulman el que no bote", i déu n'hi do els que s'hi van afegir. Un cop passat e partit, tothom s'ha posat les mans al cap, des dels mitjans de comunicació, als jugadors, als governs... Ostres! Pobre gent... acaben d'assabentar-se que Ecspanya és un país racista! Quina sorpresa!

Quina merda tot plegat. Primer, per la brossa humana que representen aquests micos racistes. Segon, perquè quan va passar, el partit no es va aturar, o simplement, els jugadors musulmans no es van retirar. Quin exemple hauria estat que el millor jugador ecspanyol, musulmà, hagués marxat del camp. Quina imatge més potent. Però no, són uns covards i uns hipòcrites. tercer, perquè d'on surten els crits és de la grada on s'estableixen els radicals pericos. Sí, els mateixos que insulten Catalunya. Els mateixos que van saltar al camp per pegar els jugadors del Barça. L'Ecspanyol té un problema de permissivitat amb els seus ultres de merda, clars representants del què és ser ecspanyol.

Ara tot són lamentacions. Que si ho investigaran, que si no pot tornar a passar... blablabla. Paraules que es perdran amb el vent. Tan de bo serveixi per evitar que hi hagi pantalles gegants per veure el mundial d'aquest any a les nostres ciutats i pobles. Molt em temo que no, i que es posaran. Perquè en el fons, prefereixen eliminar tot el què soni a català i promoure la identitat ecspanyola que no pas ser una persona humana, educada i amb valors. En el fons, són el què són, púrria feixista.

NO OTHER LAND

No sabria dir el motiu pel qual he trigat tant en veure el documental No other land, sobre la vida dels palestins i palestines a Cisjordània. Aquest documental va guanyar l'òscar de l'any passat, i ha estat esperant ser vist molt de temps. Suposo que quan hi pensava no era el moment, ja que era conscient que no seria una hora i mitja de bona estona, sinó al contrari, de patiment, indignació i preocupació.

Després d'haver-lo vist em pregunto com encara no m'he radicalitzat més en el tema Palestina, penso que no faig prou dins les meves limitacions. El documental ens presenta la comunitat de Masafer Yatta, on viu en Basel Adra, autor del documental. És un conjunt de cases al mig de Cisjordània i envoltats d'odi dels colons jueus. L'exèrcit hi apareix ambles seves màquines demolidores i van destruint les seves cases amb mil i una excuses, obligant-los a marxar o a viure cada vegada més precàriament dins de coves. La resistència que exerceixen és exemplar i perillosa a la vegada. Un noi jueu, en Yuval Abraham, realitzador del documental amb ell, s'uneix a la comunitat per intentar denunciar al món el què està passant. En alguns moments, es recullen converses en què se li fa entendre que hi hagi palestins que no el vulguin allà. Repudiat per uns i pels altres, ja que els israelians l'amenacen en moltes ocasions. 

Les imatges són gravacions casolanes. Quan toca córrer, toca córrer i corres amb ells, amb la càmera enfocant el terra. Els trets i explosions que se senten no són efectes especials, sinó la realitat del seu dia a dia. L'atac que rep un nano perquè intenta recuperar el material de construcció i la seva vida posterior tetraplègic dins una cova, la destrucció de l'escola amb els plors dels nens i nenes, la fugida quan el venen a detenir i s'emporten son pare... tantes i tantes situacions d'abús per part de l'exèrcit d'Israel... Fàstic. I encara més amb l'aparició dels colons, una colla de feixistes armats, emparats pels soldats i amb llicència per matar...

Ara ja no se'n parla, de Palestina. Altres conflictes estan a la primera plana de les notícies, amb l'excusa d'una alto al foc. Però no s'ha acabat. Continua el genocidi palestí i la violència contra gent indefensa que l'únic pecat que han fet és néixer en aquela terra. No fem prou.

Veure per fi el documental ha coincidit en el temps amb una notícia. El parlament israelià ha aprovat la condemna de mort contra palestins. I a les imatges es veu un dels mandataris jueus, obrint una ampolla de cava per celebrar-ho. Són nazis. Jo que he plorat veient les barbaritats comeses pels alemanys contra els jueus, amb quina cara em quedo? Jo estaré sempre al costat dels oprimits, siguin qui siguin, però em fa ràbia veure com compleixen aquell mantra de fer als altres el què t'han fet a tu. És una vergonya per la humanitat. Són una vergonya per la humanitat.

FUTUR POC ESPERANÇADOR

Aquest any m'havia fet el propòsit de no fer entrades de cinema si no era imprescindible. Totes les entrades de pel·lícules a la planxa d'aquests últims dos anys potser embafaven una mica. Però vet aquí que en poc temps he vist tres films que tot i ser diferents, en el temps, en la trama, tenen un nexe en comú; el que diu el títol de l'entrada: un futur poc esperançador. Mirem-les per ordre de filmació:

La primera és The surrogates, una peli del 2009 per a exhibició d'en Bruce Willis. En el futur, els robots seran humanoides gairebé perfectes, i la majoria de la gent s'està a casa connectat virtualment i qui surt al carrer i ho fa tot són els androides, fins que algú decideix començar a carregar-se'ls.

La segona és Ready player one, del 2018. Una peli de l'Steven Spielberg que ja vaig comentar fa anys en el blog quan la vaig veure per primera vegada, i allà comentava la sorpresa agradable que va ser veure-la. ara no ha estat igual, però he xalat molt.

Finalment, I am mother, del 2019. En aquesta, l'apocalipsi ambiental de torn fa que es guardin en un búnquer secret tot d'embrions humans per la futura repoblació del planeta. Tot està a la cura d'un robot, que dona vida a un dels embrions per tal de que creixi abans que els altres i pugui fer de mare d'ells. Amb la noia ja adolescent, apareixen els dubtes de la veritat del què va passar, i més quan arriba al búnquer una dona ferida, quan teòricament no hi ha ningú més. La peli va ser entretinguda, tot i que al principi no pintava bé.

I aquí ho tenim. El denominador en comú de les tres pelis és que en el futur, la humanitat estarà alienada per la realitat virtual, com és el cas de les dues primeres pelis, tot i que a The surrogates fa més basarda perquè els humans s'estan quiets; almenys a Player One fan exercici mentre juguen... I a la tercera, els robots i la IA tornen a estar darrer de l'eliminació de l'espècie humana. Per molt que ens avisin dels possibles perills i conseqüències de deixar entrar la IA a casa nostra mentre li riem les gràcies, la societat segueix anant en caiguda lliure cap a el caos incontrolat del què pot ser aquest futur que tan mala pinta fa. per sort, tot i anar tot tan de pressa, sembla que encara ens queda corda. El temps dirà...