CIVIL WAR

Divendres passat tenia una cita pendent al cinema abans que desaparegués de les pantalles. Algunes crítiques favorables em van fer decidir que calia anar-la a veure. I tres dies després (amb una copa de la eina a la butxaca), encara hi dono voltes. Sense paraules em va deixar durant una bona estona, i el cap em segueix fent rau-rau. L'únic que em turmenta més és el fet de que en el fons, es tracta d'una ficció, i pensar en els llocs al món, Gaza i tants altes on està passant situacions similars o pitjors, em deixa mot preocupat.

No es tracta d'un blockbuster, per molt que alguns s'ho puguin pensar o vagin a veure-la amb aquesta idea. Sí, hi ha acció, però el rerefons de la pel·lícula és un altre ben diferent. Analitzem primer de què va: als Estats Units esclata una guerra civil quan dos dels estats (amb altres que recolzen) volen enderrocar el govern vigent. Quan comença la peli, ja fa temps que dura el conflicte, de fet, presenciem els últims dies. Uns periodistes de guerra, amb la Kirsten Dunst (que lluny queda Jumanji) de fotògrafa, volen arribar fins a Washington per entrevistar el president. Han de travessar bona part del país, i enmig de tot això, amb el perill de morir ja abans d'arribar-hi, situació en la què es troben més d'una vegada. Als dos periodistes els acompanya un tercer molt veterà i una joveneta que vol ser fotògrafa.

I al voltant d'aquesta road movie, tots els detalls. La tensió amb la què viuen seria una petita part de tot plegat. Hi ha escenes que et deixen sense respirar. Hi ha un moment que la protagonista reflexiona sobre la seva feina. Comenta que creia que quan treballava a guerres en països del món i enviava les fotos al seu país, eren un missatge de "Ei, això que veieu no ha de passar". I clar, llavors es pregunta de què ha servit.

També tenim el estralls que fa la guerra en els què lluiten. Les seves cares d'odi, de ràbia contra els altres i que els porten a cometre assassinats impunement sense formar part de la lluita contra l'altre exèrcit. Això és el què fa més por, la bogeria en la què viuen molta d'aquesta gent que porta un fusell a la mà i els és igual a qui disparin. El sense sentit. I més que les paraules, les imatges que les reflecteixen. 

M'ha recordat aquelles pelis que es feien abans de periodistes en conflictes (The killing fields, Under fire...) tan necessàries, i més en dies com els que vivim actualment, davant la barbàrie que està perpetrant l'exèrcit israelià contra població civil a Palestina.

La veritat és que et deixa la confiança en la humanitat a uns nivells gairebé inexistents. Quina por fa tot plegat.